Llibre llegit: "¿Por qué el decrecimiento?" de Carlos Taibo.

"Per què el Decreixement?" de Carlos Taibo.

Decreixement?

Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010, Què és decreixement?

"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.

Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.

El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.

El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."

I qui és Carlos Taibo?

Carlos Taibo (Facebook i Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.


Per què el decreixement?

Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.

El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".

El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.


Què és el decreixement?

Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.

El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.


El creixement no és la felicitat.

Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.

La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).


Com funciona la societat de consum.

La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.


I què ens cal?

Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.

Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.


El treball

El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.

El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.


L'empremta ecològica

Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".


"Cal fer alguna cosa"

Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.

Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.


Classes mitjanes

Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.

És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi, es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?


Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:


Taibo proposa una llista de coses a fer:

- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats. - Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.


El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.

En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.


Més coses a fer

Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).

En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.


EL paper de les dones.

Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.


El debat públic sobre el decreixentisme

Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.

Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".

Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.


Ets decreixentista i no ho saps

Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.


Crítiques al decreixement

Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.


Cal lluitar

Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.


O decreixem, o ens "decreixeran"

En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).

El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?

El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?

El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.

Llibre llegit: "El fin del poder"

"The End of power" ("El fin del poder" editorial Debate) és el provocador títol del llibre que Moisés Naím dedica a analitzar els motius de la limitació creixent dels poderosos en l'exercici del poder; i els avantatges i els perills que, al seu entendre, això comporta.

Un apunt per a situar ideològicament a Moisés Naím: Es economista i escriptor, especialitzat en economia i política internacionals, va ser ministre de foment de Venezuela abans de Chávez (i posteriorment un crític virulent del chavisme), director del Banc Central d'aquell país, director executiu del Banc Mundial. Actualment col·labora amb columnes d'opinió sobre política internacional amb diaris d'arreu del món, "El País" entre ells; i treballa al Carnegie Endowment for International Peace, un think tank que pretén aportar idees i diàleg per la pau mundial.

Estem parlant d'algú que se situa a la banda dels poderosos. Els seus punts de vista responen a la visió des del poder. Cal tenir-ho ben present a l'hora de llegir el llibre.

La seva tesi és que "el poder" és "menys poderós" que fa uns anys.

Els llibre s'enceta definint "el poder". Què, o qui, són els poderosos. En resum, en menor o major grau, el poder, els poderosos, són tots aquells que tenen la capacitat d'aconseguir que altres facin o deixin de fer coses. Governs, exèrcits, empreses, religions, partits polítics, sindicats, organitzacions no governamentals... i, en particular, les persones que formen i dirigeixen aquestes entitats són identificables com "el poder".

Doncs bé, aquests actors que indubtablement mantenen un immens poder veuen, tanmateix, com apareixen una munió de micropoders que poden anar tant des de l'aparició d'organitzacions "de baix a dalt" tipus 15M, o el moviment Occupy, o la primavera àrab, o, en un altre ordre, cèl·lules terroristes autònomes tipus Al-Qaeda. Aquests micropoders poden ser capaços d'escapar del control del poder, de limitar als macropoders, infringir-los greus derrotes o, fins i tot, derrocar-los.

L'autor analitza també com s'obté el poder i com es reté. Per una banda, la mida, el volum, el creixement ha estat una de les formes de guanyar i retenir el poder (recordem el "too big to fall"). Per altra, pren el concepte de "barreres d'entrada" dels mercats i l'expandeix al poder, en general. És dir, el poder es reté quan les barreres que protegeixen els poderosos dels nous competidors són suficients per impedir-ne l'entrada.

Contra aquest poder atrinxerat en la mida i les barreres d'entrada, l'autor suggereix que s'ha produït una triple revolució. La revolució del "més", de la "mobilitat" i de la "mentalitat". Per mi, és el plantejament més polèmic i discutible d'aquest llibre:

La revolució del "més" ve donada per l'augment de tot: de població, del creixement econòmic, de l'esperança de vida, nutrició, ingressos... És dir, estem en un moment de creixement demogràfic i amb la pobresa disminuint a tot al món. És un període de, malgrat les crisis, prosperitat general.

El seu argument és que "Quan les persones són més nombroses i viuen vides més plenes, es tornen més difícils de regular, dominar i controlar".

Aquí no puc deixar de veure, ni més ni menys, que la doctrina del shock ("aprofitar estats de xoc per retallar llibertats") denunciada per Naomi Klein, però expressada en "positiu".

La revolució de la "mobilitat" ens parla dels moviments migratoris. Les persones amb vides més plenes i sanes es mouen molt més, amb major possibilitat, doncs, de fugir de dominis imposats per poders locals, però no només això, també amb la possibilitat d'alterar la distribució dels poders dels llocs de destinació o, fins i tot, de crear nous poders en aquests llocs. En particular, destaca el moviment migratori cap a les ciutats.

Finalment, la revolució de la "Mentalitat". L'etapa de prosperitat general a més de crear una nova classe mitjana a nivell mundial amb un vida més plena i més sana, també els ha donat el coneixement que hi han "altres que gaudeixen de molta més prosperitat, llibertat i satisfacció personal que ells. I aquesta informació nodreix l'esperança que no és impossible assolir-los algun dia". En resum, als països en desenvolupament, la classe mitjana en expansió demana més estat del benestar; als països rics, la classe mitjana en contracció demana mantenir l'estat del benestar. El resultat general és posar en dubte i desafiar els poders locals que no son capaços de satisfer les noves demandes.

Amb aquestes 3M l'autor analitza el xoc entre micro i macro poders en diferents escenaris.

Arribats a aquest punt caldria demanar-se sobre la validesa d'aquestes 3M com argument d'anàlisi.

Per mi l'argument de la mobilitat és irrefutable. Els moviments migratoris (i no només, també els turístics) plantegen reptes i desafiaments tan als poders que veuen com fugen o marxen els seus dominats, com els poders que els veuen arribar.

Pel que fa al "Més", diria que la "Prosperitat General" està, més aviat, localitzada als països rics i emergents i no és ben bé general (així ho reconeix el mateix Moisès Naím). En aquest sentit em sentiria més còmode parlant d'una creixent classe mitjana als països emergents que, en tot cas, segueixen presentant unes greus desigualtats; i d'un increment en la desigualtat als països rics que porta a una minvant classe mitjana i un creixement del nombre de pobres (més ràpid) i de rics. La classe mitjana és el motor de les societats, de qualsevol societat. És, per tant, la classe més poderosa de totes. El control de la classe mitjana és la clau de volta del poder a una societat.

La Revolució de la "Mentalitat" és, segons em sembla entendre, la generalització d'un model en el que el "progrés" és sinònim de major consum i diversitat d'oferta; i "llibertat" un concepte difús que sembla abastar tant des de les reformes "democràtiques" dirigides pel partit únic xinès fins a processos "democratitzadors" que condueixen a règims partitocràtics. En tot cas, però, un model, essencialment, capitalista.

No dic que no sigui cert. La veritat és que ni les noves classes mitjanes dels països emergents ni les classes mitjanes dels països rics no estan gaire interessades en parlar, per exemple, de decreixement. No cal dir que això planteja un problema gros pel que fa a la crisi de recursos que porta implícita el capitalisme. La "prosperitat general" podria ben bé haver arribat al seu final coincidint amb el peak-oil a finals de la passada dècada. El temps dirà.

En tot cas, se'm fa molt difícil acceptar com a factor de revolució contra el poder la generalització del capitalisme com a forma de vida i ideologia. Personalment ho trobo una "contradictio in terminis". "Capitalisme revolucionari" és un oxímoron. Ara bé, Moisès Naím fa aquest altre plantejament: l'aparició de nous competidors en el mercat global (petites empreses, micro-poders) pot fer caure o arrabassar el mercat de les grans corporacions (macro-poders). És en aquest sentit, dins del capitalisme, que la "Mentalitat" és "revolucionària", al facilitar el trencament de barreres de mercat que protegeixen grans firmes.

Això em porta a dir que, realment, aquest "fi del poder" que explica Moisés Naím és, més aviat, una redistribució del poder dins de l'espai capitalista i l'aparició de majors resistències a la dominació capitalista, però no a una apocalipsi dels poderosos. Ni a la fi del capitalisme i dels seus mecanismes de dominació.

Els capítols que segueixen a la presentació d'aquestes tres revolucions analitzen diferents tipus de macropoders i com es veuen enfrontats a nous micropoders.

Enceta aquest bloc amb els estats i els "sistemes democràtics" en els que els grans partits polítics veuen la l'aparició de nous partits minoritaris, especialitzats en assumptes concrets, o d'abast regional. No és casualitat que l'únic cop que s'esmenta Catalunya en aquest llibre sigui aquí (des d'una visió madrilenya i molt de l'estil de "El País", tot sigui dit). És evident que Podemos, o la CUP, o fins i tot ERC es podrien ficar en aquest sac que parla del creixement de les forces polítiques alternatives. O del creixement de forces secessionistes. El llibre assenyala correctament l'aparició de nous estats com una de les conseqüències del debilitament del poder. Em sembla llegir entre línies una certa incomoditat per aquesta proliferació de nous estats. De fet, assenyala la proliferació d'estats com una dificultat afegida a l'hora d'assolir grans acords internacionals.

Els exèrcits també veuen l'aparició de nous competidors. La guerra entre països sembla que cada dia que passa és més improbable, però en canvi, les guerrilles revolucionàries, religioses, secessionistes... els grups terroristes, els exèrcits narcos, els pirates aeris i marins... han esdevingut les noves amenaces armades i les seves formes de combat han tornat obsoletes les forces militars convencionals. No només això, les opinions públiques internacionals han esdevingut elles mateixes una força capaç d'aturar accions militars al qüestionar els poders polítics rere les forces armades. El poder "tou" apareix cada cop com més decisori enfront del poder "dur" dels exèrcits.

Un factor derivat és la privatització de les forces armades i la subcontractació de personal civil per a la realització d'accions de tota mena, incloses les militars. Les noves amenaces militars als macro poders han provocat aquesta reacció.

Em demano, però, si realment ha estat una reacció o si, pel contrari, aquestes noves formes de guerra responen també a la creació d'un nou mercat de la guerra. Sospito que hi ha de tot.

De fet, la manca de flexibilitat dels estats enfront dels nous reptes els porta a la creació de ONG... organitzades pels governs. Les ONGOG, com l'Instituto Cervantes, El Goethe, o el Ramon LLull. Un ministeri de cultura no pot anar a països estrangers a exercir el "poder tou" però una ONG (OG), en canvi, sí. Com? per exemple, becant estudiants de la llengua i la cultura del país, fent promoció de les empreses pròpies, amb molta més eficàcia que les ambaixades i el cos diplomàtic tradicional subjecte a directrius de diversos ministeris i al protocol i la burocràcia d'organismes internacionals. "Poder dur" que es disfressa, o muta, en "Poder tou" per presentar-se sota la forma d'institucions i organitzacions més flexibles i àgils.

Les grans corporacions, per descomptat, són les que veuen tremolar més el seu domini: la circulació de talent, les noves tecnologies... la responsabilitat corporativa i la dificultat de mantenir una imatge de marca incòlume... fan que sigui més difícil mantenir barreres de mercat i l'aparició de nous actors provoca un augment generalitzat de la competència (Allà on la corrupció ho permeti, és clar).

Les grans religions també veuen perillar el seu domini. L'aparició de sectes de tota mena fan que, per exemple, ja no es pugui considerar l'Amèrica Llatina com el gran planter de l'església Catòlica. Els grups evangèlics de tota mena estan menjant-li terreny en el negoci de la "salvació" de les ànimes aprofitant la seva major flexibilitat al no estar subjectes a jerarquies, un missatge que felicita i estimula la consecució de la prosperitat material, la creació de mitjans de comunicació propis i xarxes socials de suport mutu. Per no parlar de l'acceptació natural del sacerdoci femení o de la inexistència del celibat. Dins de l'església Catòlica, la teologia de l'alliberament seria un micro-poder adaptat al seu medi de l'Amèrica llatina que contestaria al vell, llunyà i jeràrquic macro-poder del Vaticà.

Els sindicats tradicionals, pactistes i sistèmics, també es veurien contestats amb l'aparició de noves organitzacions sindicals i de treballadors. A l'estat espanyol, CCOO i UGT veuen com les afiliacions minven, com apareixen noves (o velles) sigles de sindicalisme combatiu o, fins i tot, noves formes de treball cooperatiu.

Els mitjans de comunicació, el quart poder, també ha vist com l'aparició de blogs, micro-blogs, xarxes socials... de tota mena estan trencant el domini de la informació. Tothom pot ser creador i difusor de notícies. La censura és molt difícil, i les línies editorials poden ser contestades d'immediat. El desconcert dels grans mitjans escrits és important. Les subvencions de l'estat a les grans capçaleres de diaris només fan que confirmar la subordinació del quart poder als partits i fer-ne més gran el descrèdit entre ciutadans cada cop més ben informats i més crítics amb les informacions "oficials" o afins.

En fi, degradació del poder. Naím reconeix cinc perills en aquesta degradació:
- L'aparició del desordre.
- la fugida del talent i el coneixement.
- la banalització dels moviments socials.
- l'estimulació de la impaciència i l'escurçament dels períodes d'atenció.
- l'alienació.
Alguns d'aquests riscos ja els podríem haver avançat des de bon començament ja que cal tenir present que aquest llibre està escrit des de l'òptica d'algú que és part del poder. L'antítesi del poder és l'anarquia, o en paraules dels poderosos, el desordre i el caos. Pel poder, els dominats només tenen una capacitat limitada d'autogestió, la de fer una cua i poca cosa més. La debilitat del poder provoca el desordre. No hi ha molt a dir, és la seva opinió. No la comparteixo.

La fugida del talent i del coneixement és una conseqüència del desordre i el caos. Només que la fugida és general, no només la del talent. No dic que no, però no té perquè ser una conseqüència. En aquest punt, vull destacar aquesta frase del llibre: "La descentralització radical del coneixement -des de Viquipèdia fins el desenvolupament de programari de codi obert, passant pel material de cursos del MIT disponible de forma gratuita a Internet- és una de les tendències més apassionants en la dispersió del poder. Però la capacitat d'aquestes noves fonts de coneixement d'estar a l'alçada de R+D d'una empresa o de preservar la memòria institucional és inconsistent en el millor dels casos." Una afirmació forta. M'agradaria saber que n'opinaria Richard Stallman. Jo crec que la tendència és cap a la intel·ligència col·lectiva a la xarxa (algun dia hauré de desenvolupar això) on, per cert, Google, Facebook, Twitter... són, evidentment, Macropoders amb majúscula.

La banalització dels moviments socials és un risc important relacionat amb l'anterior. Les militàncies no poden reduir-se a fer click al "M'agrada" al Facebook. Les militàncies necessiten militants. Gent capaç de sortir al carrer, manifestar-se, i actuar. El poder també ho necessita. El poder també necessita gent capaç de mobilitzar-se, sortir al carrer i actuar quan i com al poder li convé. Poder és justament la capacitat de fer que els demés actuïn d'una forma determinada. "L'activisme" del click al "M'agrada" de Facebook és, doncs, de ple dret, una degradació del poder.

No només limitar l'activisme a fer click al m'agrada de Facebook (o xarxes socials en general) és una degradació del poder. També ho és la "limitació" d'opcions que proporciona. És dir, la xarxa social ofereix a l'usuari les opcions que el seu cercle d'"amics" li proporciona. Cercle en els que el poder segurament no hi és present, o ho és d'esquitllentes . És dir, el poder no controla els missatges que arriben, ni quins, ni quina atenció reben. La maquinària del poder demana temps per a fer-se escoltar però la vida dels missatges a la xarxa social és efímera. I són molts els missatges que competeixen per captar l'atenció. Els usuaris (de xarxes socials) ni presten atenció ni tenen paciència per escoltar els missatges que no els interessen. És una degradació del poder.

Finalment, "L'alienació". Segons Naím, quan el poder es degrada, quan la norma és que no hi han normes, perdem els referents i las tendència és a sentir-se sols i desemparats. Alienats. Aquesta afirmació va acompanyada d'estadístiques que diuen que creix el nombre de persones que viuen soles (les famílies son estructures de poder) i "del fet que, segons nombrosos estudis de ciències socials, entre els ciutadans dels països desenvolupats s'ha reduït el nombre d'amics de confiança i, paral·lelament, han augmentat els sentiments de soledat.". Em demano si aquests fets estan relacionats amb la degradació del poder o, justament al contrari, son conseqüència de l'increment de la dominació del poder capitalista sobre els treballadors. Caldria veure aquests estudis per veure quins són les causes que han incrementat aquests sentiments de soledat. Personalment dubto que sigui la "degradació del poder", més aviat sospito de prioritzar "la carrera i l'èxit professional" que, de fet, és una forma d'anomenar l'auto-explotació que no és més que una altre forma de dominació capitalista.

El capítol final parla del "què es pot fer" des del poder: acceptar que el món és "posthegemònic" i que els que avui són amunt demà no ho seran, i que toca conviure amb aquests canvis; que no hi han respostes fàcils i que la demagògia atraparà les masses. Afirma, i és de traca, que cal fer activisme per aconseguir "quelcom de molt difícil: una major disposició de les societats democràtiques a donar més poder als que ens governen. I això és impossible mentre no confiem més en ells. Cosa que és, per descomptat, encara més difícil. Però també indispensable". Mai m'havien demanat que tingués tanta fe. Proposa també l'enfortiment dels partits polítics enfront de les ONG i, augmentar la participació de la gent en la política des dels partits, en comptes de les ONG. Finalment, pronostica l'adveniment d'importants canvis en els mapes polítics i institucionals del món.

Parlem d'un llibre escrit des del poder, per a lectors d'un perfil polític tipus "El País", centre-esquerre/dreta, liberals, neoliberals, social-liberals, socialdemòcrates moderats... No és el meu perfil ideològic.

I tanmateix, amb totes les meves reserves cap aquest llibre crec que aquesta frase és ben certa: "La degradació del poder, si no ens hi adaptem i l'orientem cap al bé social, pot acabar sent contraproduent i destructiva." No ho dubto. Però sospito que justament aquest "adaptar-se'n i orientar-lo al bé social" serà, en si mateix, un colossal xoc entre macro-poders i micro-poders, fruit, justament, del diferent significat que uns i altres li en donaran a "bé social".

Rubicó

Estic convençut que ens trobem en un moment històric clau en el que es decidirà el destí del nostre país per moltes generacions.


Soc optimista i crec que gaudim de l'oportunitat d'obtenir la independència per al nostre país. En gran part depèn de nosaltres aconseguir-ho. Aquest és el moment que molts havíem estat esperant molt de temps.


Per això, ara no es pot defallir. Ara és quan hem de serrar els dents i fer passes decidides endavant.


Aquesta afirmació ve al cas perquè em sembla notar que certa idea s'està obrint pas: la de que el proper 9 de novembre no es votarà. Que l'estat espanyol prohibirà la consulta -que ho farà- i que la Generalitat  acatarà aquesta decisió.


Doncs jo crec que no. Crec que es votarà el 9 de novembre.


El 9 de novembre les urnes han de ser al carrer i tothom que vulgui ha de poder votar. Ha de poder votar aquesta doble pregunta que segurament sobrevalora l'opció d”una tercera via que ni hi és ni se l'espera, però que benvinguda sigui si així hi ha més gent que se sent interpel·lada a expressar la seva opinió.


Tothom que vulgui ha de poder votar. També aquells que no volen separar-se d'Espanya, i que votaran No directament, però que saben que ells i tots tenim el dret a votar i a expressar la pròpia opinió, i el dret de tots a defensar la pròpia identitat de forma pacífica.


Per descomptat, el dia 9 de novembre els que farem un doble sí també votarem. No se quins pensaments i quines emocions tindré aquell dia. Segurament  dependran de les condicions en les que s'estigui votant i de com s'arribi a la fita.


Però sigui com sigui, el que és segur és que s'ha de votar. El dia 9 de novembre es vota. Amb acord o sense acord de l'estat. Si no es vota és perquè ha passat alguna desgràcia: que un meteorit hagi xocat amb la terra, o que l'estat empra la força, tanca col·legis  electorals i segresta les urnes. Els únic motius que haurien de poder impedir el vot haurien de ser d'aquesta magnitud.


En cap cas pot ser la manca d'acord de l'estat el motiu per deixar de votar. No és acceptable. Justament per no haver d'acatar les ordres de l'estat en aquesta decisió és que es va fer la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013.


Aquesta declaració va ser immediatament "declarada nul·la" pel tribunal constitucional espanyol, i en contra-rèplica el Parlament de Catalunya va afirmar que es mantenia vigent.


La declaració de sobirania és vigent per a la única cosa que serveix: fer la consulta amb acord o sense acord de l'estat. Es va pensar amb aquest objectiu i ara arriba el moment d'exercir-la.


Amb acord o sense, el 9 es vota. No hi ha pla  "B". No hi ha alternativa. Només la violència, que mai serà catalana, podria impedir aquesta votació.


I no hi haurà violència.


Si és necessari que Esquerra entri al govern per garantir que el 9 es vota, que entri. Si cal una mobilització ciutadana, que es faci. Si cal exposar-se a les detencions, cal assumir el risc.  És l'hora de jugar-se el tot pel tot. El moment de cremar les naus. L'hora de la veritat.


Potser alguns senten ara vertigen, o por. És lícit. És humà. el 9 de novembre representa el pas del Rubicó.  Segur que fa por. Però justament el valor és superar la por. És el moment de serrar les dents. De fer passes decidides endavant.


Jo estic segur que el poble estarà a l'alçada. El proper 11 de setembre a Barcelona dibuixarem una gran "V" entre Diagonal i Gran Via, amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries. "V" de Vertigen, com no, però sobretot de Valor, de Vot, de Vida. Per descomptat també una churchilliana i rotunda "V" de Victòria.


Tenim l'oportunitat única de decidir com ha de ser el nou país. Som uns privilegiats. I aquest privilegi, si ho saben veure, també és extensiu als espanyols. Jo crec que ho sabran veure. En tot cas, és una oportunitat que han de saber aprofitar ells. De Catalunya estant, més ja no es pot fer, i crec que tampoc es vol fer més.


El poble estarà a l'alçada l'11 de setembre i el 9 de novembre també ho estarà.


El 9 de novembre votarem,  Sí i Sí.

Tinguem confiança en nosaltres mateixos.

Quatre ratlles al passaport

Quan vaig sentir la notícia ahir, no m'ho podia creure:

A l'Anthony Corey Sánchez, 16 anys, li han denegat el passaport perquè a la signatura hi posa quatre barres. Resulta que és veritat. Encara em costa de creure:



La cosa té suc. Resulta que el DNI ja té aquesta signatura amb quatre barres. Però al passaport no li ho accepten. O sigui, el funcionari diu que la signatura que té al seu DNI no pot ser la mateixa que al passaport. Estan sonats.

Aquest cas vergonyós il·lustra moltes coses:

La diferència entre identitat (nacional) i nacionalisme.

Identitat nacional, i més en un noi de setze anys, és una construcció personal. Anthony sap qui és o, si més no, està en el procés, està construint la seva personalitat i la seva identitat, i ho fa ell. Créixer és justament això. Definir-se. Enriquir el jo.

Nacionalisme, i de la pitjor espècie, el supremacista, en canvi, és exactament el que van demostrar els funcionaris de passaports. Van venir a dir-li, a partir d'una vergonyosa i patètica argumentació "legal", que la seva identitat estava malament. Que la seva signatura, una de les expressions més nítides de la identitat personal, no era "bona". Els nacionalismes supremacistes com l'espanyol neguen les identitats (en particular, les nacionals) de tots aquells que no s'ajusten exactament a la "identitat perfecta" del seu ideal nacionalista.

EL supremacisme és un racisme. Repetim-ho. I m'hi jugo un pèsol a que va ajudar a aquesta exhibició de supremacisme del funcionari que l'Anthony fos jove, mulat i català. Català com l'Anthony entén que ha de ser-ho als seus setze anys. Per exemple, amb una signatura amb quatre línies rubricant.

També il·lustra més coses: la infinita estupidesa del nacionalisme espanyol que esdevé a cada dia que passa el major garant de la independència de Catalunya.

Il·lustra com la policia espanyola ha triat actuar com una força de comissariat polític, en comptes de com un servei públic. Tot i que hom sospita que mai ha tingut gaire vocació de servei i sí, en canvi, una tendència a l'ostentació tot sovint fanfarrona de "l'autoritat". Ara, a més, dins del procés d'independència de Catalunya trien fer de repressors i comissaris polítics.

I també il·lustra la mala llet. La mala bava. Les ganes de voler fotre i tocar els collons. La mala ànima de perjudicar a una família que volia anar-se'n de viatge a veure als avis, a l'altra punta del món.

I tot plegat, per què? He exposat raons, però és més senzill que això: perquè al final, aquest funcionari dels passaports només és una mala persona.

Sí, Anthony, no oblidis mai aquesta lliçó. El món n'és ple de males bèsties.

Però no deixis mai que et canviïn. Sigues tu mateix. Fes el teu camí. Seràs millor que ells.

Anar a Can Felip

Jo ho veig així: la monarquia és una cosa molt carca i molt antiga.

Però alguna cosa bona té que sigui, justament, tan carca i antiga, i és que es recuperaran formes de fer i de parlar pròpies d'èpoques passades.

Per exemple, aquesta: Anar a Can Felip.

Què és això d'anar a Can Felip? doncs ni més ni menys que anar a cagar.

Amb la derrota a la guerra de Successió, els espanyols van obligar a posar el número 100 a les comunes (com li deien al water en aquella època) públiques, per fer mofa del Consell de Cent de Barcelona que s'havia oposat al Felip V.

Però la gent li va donar la volta a l'ofensa i es va estendre el costum de referir-se a Can Felip com el lloc on anar de ventre.

És entendridor que tres cents anys després, el concepte Can Felip torni a recuperar plenament la seva vigència. Justament aquesta nit, el "Campechano" signa la llei per la que abdica, dic jo que el "Preparado" (el "Gafe", segons d'altres) entrarà en funcions d'immediat, no? Doncs mira, aquesta nit ja podràs anar a Can Felip i quedar-te ben a gust.

I és que aquestes coses convé tenir-les present i recuperar-les. Posar-li Felip a l'hereu de la corona ja era tota una declaració d'intencions. Ves per on, el sentit de l'humor també ve de lluny.

Per il·lustrar us porto aquesta imatge amb la que els amics del Terra d'Escudella (un restaurant del rotllo indepe i esquerranós de Sants) expliquen això mateix que he comentat, però ells, a més, ho fan enganxant la imatge a la porta del lavabo, que és on més sentit té.

Ah, per cert, al Terra D'Escudella s'hi menja molt bé, cuina casolana i de mercat, molt bé de preu i un ambient ben agradable.

Un lloc on atipar-se de valent i a l'endemà, a desmenjar al Can Felip de guàrdia més proper.

Avui l'apunt m'ha sortit escatològic però, filles meves i fills meus, no m'hi he pogut estar.

Hi han coses, com la monarquia, que fan cagar.

Amb perdó.

"Vèncer o Morir", el curtmetratge

 Segur que algun cop els heu vist. No costa gaire trobar-los a fires, o a actes de festa major, envoltats de curiosos que els graven i els fan fotos: un grup de soldats d'època, abillats amb casaques blaves que desfilen marcialment, o que formen en files, o fan instrucció. Qui són?

Es tracta de l'associació de recreació històrica Miquelets de Catalunya.

Com diuen al seu lloc web: "Qui som? Què fem? Miquelets de Catalunya és una associació cultural que té per objectiu fer reviure i honorar, mitjançant grups de recreació històrica, els milicians i soldats que des del 1704 fins al divuit de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar els drets, les llibertats i les institucions dels catalans."

Coincidint amb l'actual moment de represa nacional i amb el tricentenari de la desfeta de 1714, els Miquelets han fet un curtmetratge en forma de fals documental, finançat per micromecenatge, en el que mostren com podia ser la vida a un campament de l'exercit català de l'època (bé, segurament era força més dur).

El curtmetratge és interessant i entretingut. Ha estat dirigit pel realitzador Marc Barcelo.

Hi han detalls molt bons: per exemple, el jurament de fidelitat dels soldats, amb tres dits alçats representant la Santissima Trinitat, és el mateix que avui encara fa la Guàrdia Suïssa del Vaticà; o la distinció que es fa entre els soldats "regulars" de la Diputació (de la Diputació del General, és dir, la Generalitat), i pròpiament els Miquelets que eren, de fet, forces més aviat irregulars i amb un estil de combat més guerriller.

Segur que el visionat del curtmetratge us estimula a saber-ne més. Hi han bones oportunitats per a fer-ho: feu cap al Mercat del Born, a les restes arqueològiques de la Barcelona de 1714. Si podeu, visiteu-ne les exposicions. Llegiu. Victus, d'Albert Sánchez Piñol, és segurament el llibre que més ressò popular ha obtingut. Però també cal destacar la trilogia 1714 del diputat d'ERC a Madrid, Alfred Bosch, o "Lliures o Morts" de Jaume Clotet i David de Montserrat.

En aquests moments històrics que estem vivint, la recreació dels fets de la guerra de successió, i el relat èpic que se'n pot fer són inspiradors. El futur del nostre país, el futur particular de cadascun de nosaltres és cosa nostra. És una gran tasca indivual i col·lectiva a l'hora. El futur, com sempre, depèn de l'esforç que siguem capaços de fer avui i durant aquesta etapa apassionant, complexa i reptadora de la transició a un nou país. Però les veus i les lluites del passat poden ser un punt de partida. Una referència. Un relat i uns herois. Uns valors.

Espero que gaudiu del curtmetratge.

Primer de tot, el making-of:


Making of - Vèncer o Morir from Marc Barceló on Vimeo.


El teaser:


"VÈNCER O MORIR" - Teaser from Marc Barceló on Vimeo.
Finalment, el curt-metratge. "Vèncer o Morir", de Marc Barceló i Miquelets de Catalunya:



Que l'esperit dels Miquelets us acompanyi.

Fins a aconseguir-ho.

Donec perficiam.

I el pobre cavall què?

Jo no tinc rei. Parlo per mi que és per l'únic que puc parlar. No en tinc. No és per una qüestió de legalitats. És per una qüestió de conviccions: jo soc un ciutadà, no un súbdit. És una actitud, un convenciment, un saber qui soc jo mateix i com crec que he de relacionar-me amb els altres.

Estic segur que som molts els que no tenim rei.

Els reis estan molt bé als contes i al cinema. Són personatges molt interessants i "el Senyor dels Anells", o  "Joc de trons" no serien el mateix sense el concepte monàrquic. Però tan emocionants que són a la ficció, a la realitat millor que no hi siguin. Reis no, gràcies.

Jo crec que no hi haurà un sol analista polític que no estigui d'acord amb que l'abdicació del Borbó està directament connectada amb el procés d'independència de Catalunya i els resultats electorals del passat 25 de maig.

Ara bé, llavors venen les discrepàncies: n'hi han que hi veuen un pla perfectament calculat que inclou reformes constitucionals i d'altres que diran que l'home porta un disgust tan gran que al final no li ha quedat més que abdicar per anar-se'n a Botswana amb la Corinna a caçar elefants a veure si se li passa l'ensopiment. Qui sap.

A mi em sembla que  és indubtable que l'abdicació respon a un pla.  Però no crec que el pla sigui gaire sofisticat i, per descomptat, no inclou reformes constitucionals. A mi em sembla que, senzillament, volen aprofitar que el príncep "no està cremat" i la seva persona per impulsar una campanya de patriotisme espanyol que farà que tot torni als marges d'on mai hauria d'haver sortit.

No crec que vagin molt més enllà. No poden. El seu plantejament és que "els espanyols" són súbdits vocacionals. Ep! i que potser no van del tot desencaminats! i que la idea que Espanya només pot ser una monarquia es transmet pels gens. Quina bajanada! Doncs no. S'ho creuen. Les elits espanyoles menyspreen profundament al poble espanyol. Al meu parer, creuen que en tenen prou amb un senyor que "no està cremat", una campanya als mitjans i unes lluïdes cerimònies de coronació per a fer que tot s'encarrili. Qui no voldria ser espanyol amb un rei tan jove i bufó i una reina tan guai i txatxi-piruli? Com deien aquells, nosaltres sempre hem d'estar alegres, que si ploràvem, fem plorar el Rei. Olé tu.




Tu diràs que no i jo que sí. Que s'ho creuen, tu.

S'equivoquen. I molt. Començant pel fet que no es pot menysprear la gent.  Continuant amb que el príncep potser no està gaire cremat, però la monarquia com a institució està ben socarrimada. La prova, per mi, són les concentracions davant els ajuntaments que s'han convocat des de les xarxes socials i que han tingut una resposta prou important. Evidentment que amb això no s'impedirà la coronació de Felip VI, però el Borbó faria bé de recordar que el seu regnat du plom a l'ala. La gent no té la por que hi havia al 75.

I no passa res. No hi haurà reformes constitucionals ni mandangues similars. Això no entra en el programa del PPSOE. Ells creuen que amb una mica de show als espanyols (catalans inclosos, per descomptat) els caurà la baba i tot tornarà a ser com abans.

És per això, que cal seguir sense allunyar-se un mil·límetre del camí traçat. El proper 9 de novembre a Catalunya es vota. Es vota per la independència. Ens cal un doble sí absolutament majoritari. Indiscutible. Un doble sí per guanyar d'una vegada el dret -ja en tenim l'actitud i el convenciment, però ens falta el dret, la llei- a ser ciutadans lliures.

El 9N votarem per ser ciutadans lliures en una República Catalana Lliure. I encetarem un procés constituent, com a ciutadans lliures, per a definir com serà la República.

A Madrid, mentrestant, que coronin a qui vulguin.

Can Vies. Nit quatre.

Des de fa una estona se sent l'helicòpter de la policia. Suposo que això no presagia res de bo per aquesta nit.

M'ho temo. Aquesta tarda he tornat per la carretera i eren evidents els rastres de la batalla d'ahir: oficines bancàries i immobiliàries amb els aparadors trencats, i el quitrà de diferents punts de la carretera fos i el pis fet malbé, als llocs on es van cremar els contenidors per fer barricades.

Personalment, tot això em crea desassossec. Estic segur que qualsevol veí del barri minimament informat sobre els moviments socials de Sants no hauria tingut cap dubte en afirmar que el desallotjament de Can Vies per la força provocaria una reacció contundent.

Llavors em demano, si això ho podia intuir un veí del barri, com és que no ho ha previst l'ajuntament, o la conselleria d'interior. Tan mal informats estan?

La sensació és que no ho estan gaire d'informats.

Per exemple: com pot ser que ahir, al Parlament, li estiguessin demanant a la CUP què hi pensava fer. Com si la CUP hi tingués res a veure. Mare de Déu. Si es pot atribuir alguna ideologia a Can Vies és més aviat la llibertària, Can Vies no té res a veure amb la CUP més enllà de la coincidència al carrer en lluites diverses. Fa l'efecte, doncs, que la miopia institucional és incapaç de distingir els diferents grups dels moviments socials. Per ells tot són "perroflautas". Doncs mira, resulta que n'hi han de diferents tipus. Això ho sabien?

Més miopia: l'Ajuntament diu que han ofert espais, a Can Batlló, als grups de Can Vies. I l'Ajuntament posa com a condició la co-gestió. No entenen res. Els grups de Can Vies precisament hi eren allà, entre d'altres coses, per no haver de sotmetre's a  gestions o co-gestions de cap administració. Estem parlant de grups de tendència llibertària. I la solució de l'ajuntament és la co-gestió. No entenen res.

Li han demanat al David Fernández que faci de mitjancer. El diputat de la CUP, que havia estat redactor de La Directa quan aquesta es feia a Can Vies, els ho ha dit clarament: això no depèn d'ell, depèn del que decideixin els col·lectius de Can Vies, que seran els que triaran els seus interlocutors si és que s'avenen a negociar.

Perquè el problema és que la desconfiança de Can Vies cap a les administracions és total. No pot ser d'una altre forma. Els han mig enderrocat el CSA. Han estat agredits. La resposta a aquesta agressió ha estat la força perquè sobre ells s'ha exercit la força. I no aturaran aquesta força perquè les lliçons que tenen apreses és que si no hi ha força, no hi ha negociació.

Tal com ho veig, el pols es mantindrà si Can Vies, o el que en queda, no es respectat.

Crec que el Centre Social de Sants l'encerta: cal aturar l'enderroc i permetre el retorn a Can Vies. La CUP també ha fet seva la proposta.

O això, o tindrem garantit un conflicte lleig on no n'hi havia.

La meva opinió és que algú l'ha cagat molt. Per desconeixement, espero; no vull pensar que per incompetència; o pitjor encara, per malícia o per conspiració (qui pot treure profit d'aquest merder?).

Sigui com sigui, ara calen solucions. Perquè tots perdem amb el que està passant a Can Vies.

L'helicòpter torna a volar sobre Sants. Aquesta nit en fa quatre.

Actualització: A la web de Can Vies hi podem trobar aquest comunicat, amb les exigències que l’Assemblea del Barri de Sants (ABS) per a la resolució del conflicte.

Solidaritat amb Can Vies

Encara se sent l'helicòpter de la policia, així que entenc que la batalla continua: Avui s'ha desallotjat el CSA Can Vies. Vegeu també l'article de la Viquipèdia.

Can Vies és emblemàtic per als moviments socials del barri i també de la ciutat. L'avís de tancament ha aplegat activistes ben diversos. Tal com ho veig, els aldarulls estaven cantats.

Si Sants és alguna cosa, també ho és per les moltes activitats, iniciatives i lluites que han fet de Can Vies la seva base d'operacions. No és acceptable aquest tancament, i menys per la força. Desconec el tema, però em demano: No es podia negociar? O el que es pretén és, precisament, privar als moviments socials d'un espai de treball?

Només un cop vaig posar el peu a Can Vies. Recordo gent xerrant prenent infusions. Realment, no vaig tenir gaire temps per fer-me amb l'ambient del lloc, perquè vam marxar de seguida.

Després, el que sí que m'ha arribat a les mans és "producció" de Can Vies, com La Burxa, o la festa major alternativa, o la cooperativa la Ciutat Invisible.

I ara Can Vies es tanca. Cal? I cal fer-ho amb aquest desplegament? Potser sí que cal fer-ho amb tant de desplegament, perquè si no, no es podria. Aquesta resistència hauria de fer reflexionar. No pot ser, jo no vull, un sistema que s'imposa per la força.

Però quan un sistema és injust, el correcte és oposar-s'hi i resistir.

L'atac a TV3. Una altre gota a un vas que ja ha vessat

Antecedents: La  UE reclama als estats membres més ample de banda per al 4G.

Solució donanda pel  PPSOE. Matem un parell d'ocells d'un sol tret i ja té preparat un esborrany de reordenació de la TDT. Aquesta reordenacio alliberararà aquest ample de banda  reduint un mulltiplex de la Corporació Catalana i un altre de TVE.

Cal dir que, actualment, la Corpo és un cas singular al disposar de dos multiplex. Un d'ells només ocupat a mitges a l'espera que algun dia sigui certa la reciprocitat amb el País Valencià i les Illes Balears, és dir, que a Catalunya es pugui veure, si algun dia torna, un canal públic de la TV valenciana, i un canal públic balear. L'objectiu és cohesionar l'espai lingüístic català amb un espai comunicacional comú.

El cas és que amb el pla del ministeri això no podrà ser. Hi han altres solucions tècniques, per descomptat, ja que hi han canals buits. Però el ministeri sembla que optarà per la retallada de multiplex.

És una decisió política. Clarament.

El PP considera que els catalans estem adoctrinats per TV3. Resulta que a Catalunya es poden veure més de 60 canals, la majoria en castellà. Però per alguna raó màgica els catalans -tots- només veuen TV3 que mitjançant missatges subliminals, o amb alguna altra tècnica diabòlica d'obscur origen, ens infecta del virus del nacionalisme i ens torna anti-espanyolistes fanàtics.

El PP creu que, en realitat, no importa que per TV3 l'emissió sigui de contingut generalista, o que les mateixes pel·lícules que es veuen siguin les mateixes que es poden veure als canals espanyols, perquè el perill de TV3 no són els continguts, si no l'idioma.

L'autèntic perill de TV3 és l'idioma. La llengua catalana té unes freqüències i uns sons especials que converteixen a qui l'escolta i qui la parla en un nacionalista furibund i irredempt. Es veu que les freqüències satàniques de la llengua catalana ressonen a les cavitats del cervell provocant aquesta perillosa reacció.

Per això el PP ataca la llengua catalana per terra, mar i aire. Ataquen l'escola en català, a les Illes Balears, al País Valencià, a Catalunya... i ara la comunicació audiovisual. Van tancar Canal 9, la seva més gran victòria, de moment, i ara apunten les bateries contra TV3.

El PP espera que fent callar TV3 i destruint la immersió lingüística exterminarà el "virus del nacionalisme".

No tindran temps. Han perdut.

Són cecs. Cecs de nacionalisme. Perquè els únics nacionalistes fanàtics que hi han aquí són ells. Són ells els que ahir mateix, van tornar a negar la identitat nacional catalana. El nacionalisme espanyol és incapaç de reconèixer la identitat nacional catalana. Com si jo no sabés qui soc i quina és la meva identitat, també la meva identitat nacional...

El PP és un partit en mans -i votat- per nacionalistes fanàtics espanyols. No es pot explicar d'una altre forma. per això volen imposar el castellà i destruir el català, perquè com a nacionalistes que són, només hi ha una forma de ser espanyol, que és la seva, de raça i monolingüe castellana o, si ets espanyol assimilat -és dir, de segona- amb una llengua vernacla, residual i només apta per a la cosa folklòrica; d'això se'n diu supremacisme lingüístic.  Aquest és la visió dels nacionalistes del PP. Racista i supremacista.

Però no només. El nacionalisme del PP ret culte a l'autoritat, a la jerarquia i al poder. A "l'ordeno y mano", a la roja, a la "furia española", al "Valle de los Caídos", al "Caudillo bajo palio" i al masclisme de Cañete. Tot plegat un supremacisme darrere un altre: feixisme, integrisme religiós, masclisme.

Afegeixo: aquest partit bàrbar és un espai adobat per al creixement de la corrupció i dels corruptes que des de la impunitat del partit, hereu dels trinxeraires falangistes, poden fer i desfer negocis, traficar amb influències i amenaçar i eliminar a tots aquells que se'ls oposin. Aquesta és l'explicació de les detencions de twitaires maleducats, trinxeraires també, sens dubte... però que en cap cas és proporcional una amenaça al twitter amb la detenció i l'escorcoll. No es proporcional ni es busca que ho sigui perquè el PP també és repressió i censura.

Tot això és el PP, i l'atac a TV3 no és més que una altre gota que cau en un vas que fa temps que està vessant.

Aquest diumenge puc tornar el cop. El diumenge votaré. Per ajudar a deslliurar el meu país d'aquest ofec angoixós i opressiu, d'aquest mal -autèntic mal- que representa el PP.  Votaré per acabar amb aquesta descarada impunitat mafiosa.

Però no us penseu que votaré a la contra, o amb ràbia.  Al contrari. Votaré en positiu. Per la llibertat del meu país, que és la meva i la de les persones que hi vivim. Amb alegria, amb confiança i amb esperança. Votaré per la independència del meu país. Votaré pel nou país.

Aquest diumenge la independència guanyarà aquest primer assalt sense discussió.

El 9N és més a prop.


Actualització:  Mantinc tot el que he dit abans, però crec que és molt important i cal tenir en compte la contextualització que fa el media.cat: El grup Godó compta amb un multiplex a la seva disposició on serveix  8TV i lloga els altres tres canals a RAC105TV , Barça TV i Estil9TV.

Cañete el súper-macho i supremacismes variats

Supremacisme és, de forma molt resumida, una idea o teoria que diu que un grup definit per una característica és superior o millor que un altre.

Per exemple, si la característica es la raça, parlem de racisme; si és el gènere, sexisme.

Altres supremacismes que ens toquen de prop: per exemple, el supremacisme lingüístic. Que seria aquell supremacisme que diu que una llengua és millor que una altre. El supremacisme de models socials, que posaria com a superior, per exemple, el model de vida "occidental", enfront del model social  d'una tribu indígena de la selva amazònica.  O el supremacisme nacionalista, aquell que diu que ser d'una nació és millor que una altre, o que nega l'existència mateixa d'una altre identitat nacional. O el supremacisme religiós dels integristes de la religió que sigui. O el supremacisme dels rics que es consideren superiors als pobres. O el dels poderosos, que es consideren superiors als ciutadans corrents.

Forçant-ho, potser es podria parlar genèricament d'un supremacisme ideològic, segons el qual, uns determinats valors o principis ètics serien superiors a d'altres i aquí debatríem sobre la "superioritat ètica" de les esquerres sobre les dretes, o viceversa.

Crec que això últim dona per un debat molt interessant, però ara em centraré en només un d'aquests supremacismes. El de gènere. Concretament el supremacisme de gènere masculí. El masclisme.

Ve al cas perquè ahir van fer per la tele un cara a cara entre el candidat del PP, Arias Cañete, i la del PSOE, Elena Valenciano, i per unes declaracions posteriors de Cañete.

Primera pregunta ¿per què la impostura d'un cara a cara, falsament anomenat debat, entre PP i PSOE, quan són les dues cares d'una mateixa moneda, el PPSOE, que fins i tot Felipe González diu que, si cal (com ho sabran si cal?), haurien de fer un govern de concentració? Ai senyor... aquests ex-presidents que no estan atents a les directrius de campanya... Les banderoles del PSC demanant aturar Rajoy, i el González reclamant un govern de concentració...

Segona. El senyor Cañete és masclista. I ruc. El dubte és si és més ruc que masclista, o més masclista que ruc. Les declaracions són de traca: "Si haces un abuso de superioridad intelectual, parece que eres un machista y estás acorralando a una mujer indefensa". Coi, fa riure i tot.

Cañete és masclista (i ruc) i, per tant, és supremacista. Jo estic convençut que no només és supremacista de gènere. També deu ser-ho,en funció del partit en que milita, lingüístic i nacionalista.

Sospito, també, que els vots que rebi respondran a aquest mateix perfil. No crec que a ningú li quedi cap dubte després de les declaracions del personatge. Qui vota a Cañete sap que fa. Dic, doncs, que aquells que votin al PP o faran  perquè, en diferents graus, també són supremacistes.

La senyora Valenciano  segurament no és supremacista de gènere. Poques dones ho són, la veritat. Equiparar masclisme i feminisme és, simplement, una bestiesa i desconèixer el que és el feminisme. Avui en dia el feminisme malda per una igualtat de drets que no s'ha aconseguit. En cap cas és un supremacisme. No es pot ser supremacista quan la teva lluita es l'equiparació en drets ( no obtenir més drets, si no els mateixos!).

Tanmateix, la senyora Valenciano , en virtut del partit en que milita, segurament comparteix amb el senyor Cañete posicionaments supremacistes linguístics i nacionalistes.

I no només: que Cañete i Valenciano se les tinguessin ahir en un "debat" demostra que efectivament tots dos comparteixen el supremacisme ideològic segons el qual el bipartit, el PPSOE, és śuperior a la resta i que això de la pluralitat està molt bé quan només és de dos.

Supremacistes ells. Que l'Arias Cañete sigui, a més, masclista no hauria d'extranyar. Gairebé diria que és podia deduir. I també que, tot i sabent-ho, el PPSOE rebrà més de la meitat dels vots que s'emetran el 25M.

EL problema no és que Cañete i Valenciano siguin més o menys supremacistes. El problema és que els que els votaran, també ho són. Moltes de les dones que votaran a Cañete, són tant o més masclistes que ell. A veure, si tries a qui et representa, si ets masclista és "correcte" o "ja ve a ser" que un masclista et representi.  O un supremacista, si ets, simplement, supremacista.

No cal ser un geni per adonar-se que un Parlament amb majories supremacistes no és democràtic. Democràcia és, entre d'altres coses, el respecte a les minories. Una majoria supremacista respectarà a una minoria que considera inferior?

Aquest és un dels molts casos pràctics  que il·lustren que una cosa és la democràcia, i una altre triar "representants".

El 25M votaré, entre d'altres coses, també per plantar cara als supremacistes.

I no, només amb votar, no n'hi ha prou.

Coses que passen (a més llocs que una mina turca)

Més de 300 morts a una mina turca. Crec que era Stalin que deia que un mort és una tragèdia, i un milió, una estadística. 300 morts és una tragèdia o una estadística? Fa de mal dir. Són coses que passen.

Més de tres cents treballadors s'hi han deixat la vida en una mina. Això passa a l'any 2014. Com apuntava el primer ministre turc, en una al·lucinant intervenció, més o menys el mateix nombre de morts que fa cent anys a una mina nord-americana. I afegia: coses que passen.

Coses que passen. Els treballadors turcs no han aguantat més i han escridassat Erdogan, i potser alguns li han cridat que hauria de ser ell qui hagués mort a la mina, i no els seus pares, germans, amics o fills. I li han desitjat la mort. Això s'entén, oi? Són coses que passen.

Quan l'escarni ha semblat que podria anar a  més, o potser aprofitant que el manifestant estava lluny del grup, els escortes del primer ministre turc l'han agafat i l'han apallissat. El poder ja ho té això. Contra tot un poble s'ho rumia. Contra el ciutadà indefens s'hi acarnissa. Els rics i poderosos reben tractament Premium. També són coses que passen.

Com en el cas de la diputada dels tretze sous. La policia ha anat a buscar a l'autor d'uns tuits en que demanava la mort de més poderosos. De debò cal enviar la policia? No hi ha una cosa que se'n diu proporcionalitat? Si jo et dic "more't, fill de puta", m'han d'enviar la policia? no seria més proporcional respondre amb un "More't tu, cabronàs!" i quedem en paus?  O potser és que n'hi han que caguen a part i no se'ls pot insultar? Em fa que és això últim. Efectivament, l'acció policial no pretén ser proporcional. Pretén justament ser desproporcionada. Pretén espantar. Deixar clar qui mana. Qui és el poderós i qui el serf.

Per una banda, tens tres-cents miners morts. Morts per un sistema que cerca la millora de la productivitat, al preu que sigui. Gent que és  material fungible. A Turquia, i a d'altres llocs.  I la gent que demana que rodin caps. Esclats d'ira quan la injustícia es fa insuportable. Injustícies, però, que elits més subtils són capaces d'anar introduint gradualment, poc a poc, de forma que les granotes bullen sense adonar-se'n. Tant que fins i tot arriben a comptar amb el vot favorable d'algunes de les granotes.

Per l'altre banda, poderosos que ni tan sols estan disposats a tolerar els esclats d'ira. I aleshores envien la policia a detenir a qui els amenaça de paraula, o a apallissar-lo. En la línia de les lleis mordaça, també volen controlar Internet. Al meu poble d'això en diem censura i feixisme.

Més de 300 treballadors morts a Turquia.  Morts per l'avarícia dels poderosos. Als poderosos no els cal amenaçar des de Twitter. En tenen prou amb més eficiència. És el mercat i la globalització. Són coses que passen. Mala sort. Una estadística. Ara calla i treballa. Obeeix. More't en silenci i no emprenyis.

Doncs no. Ni a Turquia ni aquí.

Comença la campanya del 25M.

Tornant cap a casa se m'ha fet evident que la campanya per les eleccions al Parlament Europeu ja ha començat.

El primer impacte han estat les banderoles del PSC. Em demano si el director de campanya del PSC és un becari en pràctiques. No apareix ni el nom del candidat. Només alguna referència a Europa i una segona idea: Contra Rajoy. Rajoy apareix escrit. El candidat no. Impressionant. A falta de cap proposta en positiu, confien que Marianico el Corto els faci la campanya. Nivellàs.

Més endavant m'he trobat cartells de Ciutadans. Lema en clau unionista. Res a dir. Ciutadans es pren seriosament que hi haurà votacions el 9N, i que aquestes del 25M són una gran oportunitat per copsar l'estat de la qüestió i fer campanya.

No crec que la majoria de la gent es prengui a hores d'ara el 25M com un assaig general del 9N, però per mi és obvi que el procés d'independència i el referèndum del 9N marcaran les eleccions europees. Crec que la majoria dels partits, amb la no tan inesperada excepció dels extraterrestres del PSC, així ho han entès i d'una forma o altre la consulta i la independència de Catalunya estaran presents a les campanyes respectives.

Més endavant he trobat la cara de l'Alejo Vidal-Quadras (nou partit, Vox) mirant-me de fit a fit. Un calfred m'ha recorregut l'esquena i he sentit l'angoixosa sensació que algú volia mossegar-me la jugular. He fet el senyal de la creu i he resat a la Mare de Déu de Montserrat encomanant-me a la seva protecció i he seguit endavant. Ha estat efectiu. Ningú m'ha mossegat. Després he rigut per desfer-me'n de la tensió del moment: que només era una cartell, coi! Sí, sí.. Però m'ha semblat que em seguia amb la mirada. Aquesta nit tindré malsons.

Ja arribant a casa, un grupet de CiU m'han donat un fullet amb propaganda del Tremosa. Efectivament, propaganda en clau catalana, aquesta en favor de la consulta i de la independència. I només un punt parlant d'una Europa social que podria haver signat qualsevol militant d'ICV.

No he vist encara les propagandes d'ERC, PP i la resta de forces. Ja arribaran. De fet, però, no espero grans sorpreses. Em sembla que l'única sorpresa, relativa, serà la pixada fora de test del PSC. Només relativa perquè últimament sembla que s'hi estan especialitzat.

És destacable també l'absència de la CUP. La CUP té una agenda pròpia i el Parlament Europeu no entra dins la seva estratègia d'acció municipalista. Cal tenir present que ja va ser per ells tot un pas, no gens senzill de donar, l'accés al Parlament Català. En absència del procés d'independència no tinc cap dubte que no l'haurien donat.

Bé. Tot plegat un inici de campanya. Dues setmanes amb eslògans, mítings, declaracions, contra-declaracions i el que calgui per, finalment, el dia 25 anar a votar... o no.

Personalment, jo aniré a votar i tinc ben clar que ho faré per Terricabras i per Maragall. He dit algun cop que estic afiliat a ERC? doncs sí, mira.

Però, i si no ho tens clar a qui votar? fàcil: no votis.

No votis. Així de senzill. L'únic vot útil és aquell que serveix per triar a qui millor et representa. Si ningú et representa prou bé, no votis.

M'agradaria molt que els partits compromesos amb la independència de Catalunya obtinguessin un gran resultat. Aclaparador. Incontestable. Que fos així pel convenciment dels electors, que expressarien d'aquesta forma el seu suport i el compromís de la majoria del poble amb el procés. El meu somni és una participació alta i una majoria ampla i indiscutible de l'independentisme.

És la meva visió i amb aquesta visió votaré. Però senzillament, si cap dels partits que es presenta, sigui pro-consulta, o no, sigui independentista, o no, no et representa prou bé, el que és coherent és no votar. És el més democràtic.

Per què? Doncs perquè les eleccions del 25 de maig són unes eleccions molt importants, però la democràcia és molt més que anar a votar un dia i callar quatre anys. No. La Democràcia es fa dia a dia. Cada dia.

I si aquell dia cap partit et representa, no votis. Els partits si són veritablement democràtics, haurien de fer-se el càrrec que no votar aquell dia també és democràcia. El no-vot sempre és més difícil d'interpretar que el vot: perquè cap partit em representa, perquè estic malalt, perquè sóc fora, perquè se me'n fot, perquè no serveix per res, perquè ja m'està bé com van les coses... Costa d'interpretar.

Però, en tot cas, l'opinió dels abstencionistes és l'opinió (críptica) que tenen aquell dia. Una opinió que pot canviar l'endemà si canvien les circumstàncies. Democràcia no és votar avui i donar un xec en blanc per quatre anys. Democràcia és participar en decisions, mobilitzacions i accions "cada dia" o, si més no, en allò que sentim que ens afecta, quan ens afecta.

Vull destacar el lamentable anunci del Gobierno de España (*) per motivar la gent a votar. Tota una declaració de la seva forma d'entendre la democràcia:

"El 25 de mayo, Aliki decidirá quién dirige Europa ¿Y tú?"

Impressionant.

No senyors. No es tria "quién dirige Europa". Qué més voldrien aquest coi de fatxes! A qui es tria és als representants dels ciutadans. Representants que han de retre comptes als ciutadans que els trien.

Representants. No dirigents. Representants que han d'arribar a acords de forma democràtica entre ells i fer que aquests acords siguin referendats pels pobles que els han triat. Vostès no ens manen, vostès estan al nostre servei. Fiquin-s'ho al cap d'una puta vegada.

Però, clar, segons el PPSOE, es tria als "dirigents". És el que passa quan no has aprovat primer de democràcia, que se t'escapen els conceptes bàsics i acabes cagant-la amb anuncis tan vergonyosos com aquest.

És fabulós. Tant de bo, per ells, que la gent assumís que es trien "dirigents". En definitiva, si tries un "dirigent", aquest pot ordenar-te que et llencis daltabaix d'un barranc, i tu a obeir, perquè prou que l'has triat a ell com a "dirigent", no? doncs ara sigues conseqüent i salta! Almenys durant els quatre anys que el "dirigent" pot manar, el teu cul és seu. No haver-lo votat.

En canvi, si el que tries és un representant, aleshores ets tu el que li pots dir, "vostè ja no em representa, torni-se'n a casa". I això qualsevol dia dels quatre anys de la seva representació.

Quin canvi de punt de vista, oi? No és gens casual l'anunci del "gobierno". És com entenen la  "democràcia". I com volen que l'entenguin els ciutadans.

En fi. Que espero una gran participació i  una gran majoria per la Independència. En la mida de les meves petites  possibilitats faré el que pugui per a que així sigui.

Però si la participació és baixa faríem bé, tots plegats d'analitzar molt bé el perquè, sense fer-ne un drama. La democràcia és molt més que votar un dia. En cap cas hauria de  menystenir-se el poderós missatge de l'abstenció.  El no-vot, el silenci.

És, moltes vegades, el més eloqüent del crits.


(*) De traca. Resulta que la imatge de la campanya no és del "Gobierno de España" si no, agafeu-vos fort, del Parlament Europeu. 

Si aquesta és l'Europa a la que hem d'anar, aleshores em demano l'expulsió. Anem fins si aquesta és la idea de la democràcia que tenen a Europa. Em sembla demencial aquesta campanya.

Encara ens faran un favor si amb la independència en quedem fora.

La democràcia a Europa està molt pitjor del que em pensava si els ciutadans europeus toleren aquesta mena de missatges. 

No m'extranya gens que el PPSOE estigui aplaudint amb les orelles aquesta campanya del Parlament Europeu. 

ISS HD Earth Viewing Experiment

No se quant de temps estarà accessible, però mentre ho sigui aquí tindrà un lloc.

Es tracta del "ISS HD Earth Viewing Experiment", l'emissió en directe i en alta definició de quatre càmeres de l'Estació Espacial Internacional (International Space Station, ISS) que apunten a la Terra.

La ISS és la demostració que la humanitat pot fer grans coses. Que mereixem un vot de confiança. Que la ciència, la tècnica i l'ètica són la clau per oferir el millor de la nostra espècie. Crec que hi han poques coses més inspiradores i poètiques que les imatges del nostre planeta des de l'espai. Aquesta resplandent bola blava que és la llar de l'humanitat i la nostra nau espacial. El lloc més preciós de l'univers. Gaia.

Per mi és emocionant. No sé si la humanitat té una missió, però si puc triar, m'agradaria que la missió i el destí de la humanitat sigui explorar l'espai, portar vida a altres planetes, conèixer altres civilitzacions. Per a que això sigui possible, en tot cas, és imprescindible que siguem responsables de la nostra llar i de totes les formes de vida que en són hostes i filles, però també motor dels seus cicles.

De la Terra estant, el cel ens dibuixa un mar d'estels, bell i reptador. Del cel estant, el nostre vaixell es revela esplendorós. Una bola de marbre blau. La més extraordinària de les gemmes.

Encasto, doncs, el canal d'streaming de la ISS en aquesta pàgina, per poder tornar-hi i gaudir-ne, si més no mentre estigui en servei.

Els canvis de càmera fan que es perdi el senyal durant alguns segons i, aleshores, la pantalla queda en gris. Per a més informació, podeu adreçar-vos a la pàgina del projecte o també aquest article del Vilaweb.

Live streaming video by Ustream

1 de maig de 2014

El primer de maig és una diada indubtablement reivindicativa.

Molt més ho ha de ser avui, quan drets que han costat sang i patiment de tants treballadors es veuen retallats o negats. Arreu del món.

La historia està arribant a un punt d'inflexió i les elits del món preparen una versió 2.0 del capitalisme adaptada a un món de recursos minvants, de "classes mitjanes" que desapareixen. Un món que es precipita a un canvi climàtic. Un capitalisme 2.0 que destrueix el miratge de la "classe mitjana" per dividir el món entre poderosos i serfs. Un poderós agent de canvi.

Un món, però, en el que la interconnexió de la multitud és creixent, multitud que reclama més democràcia i el retorn del poder als pobles. Multituds que demanen i plantegen canvis i que cada cop tenen menys por. Empoderament ciutadà. Poc a poc. És aquesta una gran força.

La tensió entre aquestes dues forces i qui domini aquest conflicte definiran el món que ve.

Paraules com decreixement, autogestió, sobirania, democràcia... i també smart-cities, tecnologia, ciència... han de formar part de la solució. Segur que també lluita, reivindicació, resistència, transició... I consciència i confiança.

Rebutjo i combato "solucions" que incloguin por, guerra, censura, repressió, racisme, intolerància...

L'U de maig és un dia de de reivindicació d'aquest mon nou que és possible però, també i sobretot, de les lluites vives del dia a dia. La dels treballadors en EROs, la dels aturats, la dels afectats per la hipoteca...

L'U de maig els sindicats prenen la veu i els carrers. Una d'aquestes veus és la de la CGT. A continuació reprodueixo el "Manifest del 1er de Maig 2014 del Secretariat Permanent CGT Catalunya", amb el que em sento força identificat.

El món del futur serà el fruit del conflicte entre dues grans forces oposades. Inevitablement. No n'hi ha prou, doncs, amb resistir. Cal construir l'alternativa. Una alternativa molt més democràtica. Autogestionària.

Avui s'ha fet visible als carrers una part d'aquest conflicte. Però el conflicte es lluita cada dia, i és molt més que la lluita pels drets laborals. És per un món nou, diferent i millor. El món nou l'hem de fer lluitant cada dia. Amb confiança que ho aconseguirem.

Un altre món és possible.



1er de Maig 2014. Resistir no és suficient: Construïm l’autogestió

L’1 de maig és una data molt significativa per a totes i tots els militants de la causa de la classe treballadora. És una data en la qual, des de l’any 1889, les organitzacions del moviment obrer de tot el món sortim a ocupar l’espai públic per a reivindicar els nostres drets i per a honorar la memòria de tots i totes aquelles companyes que han patit al llarg dels segles la repressió a mans dels servidors del Capital i de l’Estat, per haver lluitat contra l’explotació i l’alienació que ens imposa el seu sistema econòmic i social. És una data carregada d’història, vinculada a la lluita per la jornada de vuit hores i a la memòria dels obrers ajusticiats l’any 1887 a Chicago, després de la revolta de Haymarket.

És per a nosaltres un moment propici per a visibilitzar la vigència del conflicte de classes, per a reivindicar el que som i el que hem estat, per a exhibir públicament el fil roig i negre que ens uneix amb totes i tots els qui ens van precedir en la lluita per l’emancipació social. Tanmateix, i malgrat la intensa significació associada a aquest dia, l’1 de maig no és sinó una data més en el calendari.

Perquè per a nosaltres tots i cadascun dels dies de l’any són 1 de maig, tots i cadascun dels dies de l’any han de ser bons per a la lluita, per a l’organització, per a la pràctica del suport mutu, per a treballar per la defensa dels drets de la nostra classe, per a fer camí vers la revolució social i la construcció de la societat autogestionària i antipatriarcal.

És per això que aquest 1 de maig hem de sortir al carrer no pas mirant al passat, sinó amb una mirada projectada al present i al futur. Estem vivint en una època caracteritzada per una agressiva ofensiva política i empresarial, per la regressió de drets a tots els nivells. Una època en la qual se’ns ha fet pagar un cop més a les treballadores i al conjunt de les classes populars tots els efectes derivats de l’esclat de la bombolla especulativa que havia caracteritzat el funcionament de l’economia capitalista durant els últims anys.

D’un temps ençà, hem assistit a la conversió d’una gegantina crisi financera internacional en una crisi del deute públic, la qual està essent utilitzada, sobretot als països del sud d’Europa, com un mecanisme de despossessió dels sectors més vulnerables de la població, dins d’una estratègia conscient de socialització de pèrdues privades a costa dels nostres salaris, les nostres condicions de treball i els nostres drets socials. Una estratègia la cara visible de la qual han estat i són les reformes laborals, amb totes les seves conseqüències (major precarització, afebliment de la negociació col•lectiva, més poder en mans dels empresaris...), les retallades a l’ensenyament, la sanitat, les pensions públiques i els ajuts a la dependència, les privatitzacions, els desnonaments, l’enduriment de les mesures repressives, i un llarg etcètera.

Davant d’això també han proliferat en els darrers temps noves formes de resistència, algunes de les quals han aconseguit un ampli suport social i han arribat a posar en qüestió públicament el discurs hegemònic dels austericides que ens governen i de la xarxa d’interessos mediàtics que els serveix com a altaveu. Molta gent ha reaccionat davant l’atac que estem patint, i ho ha fet organitzant-se i sortint al carrer. Cal congratular-se d’aquest fet, tot constatant, però, que la resposta popular no ha aconseguit fins ara aturar l’ofensiva, i que, si bé ha assolit victòries, aquestes han estat victòries parcials.

En cap cas creiem que s’hagin de menysprear, i menys encara quan han sorgit de dinàmiques organitzatives que han constituït un marc al si del qual moltes persones s’han empoderat i han pres consciència de la seva força col•lectiva. Però comença a ser urgent assumir que en els moments actuals resistir, només, ja no és suficient. Necessitem assolir victòries en les àrees fonamentals, que ens serveixin com a exemple per a fer veure a tothom que podem guanyar, victòries que facin trontollar el poder dels nostres enemics de classe. Victòries orientades a fer que la por canviï, definitivament, de bàndol.

I si hi ha algun àmbit en el qual això resulta urgent és en l’àmbit laboral, el qual és determinant per a totes i tots aquells que no disposem, per a sobreviure, de res més que de la nostra força de treball. Sabem, perquè ho patim cada dia, que ens trobem immersos en un món del treball extremadament precaritzat, dins del qual assistim al definitiu naufragi del model de mediació i pacificació dels conflictes que els "sindicats" del sistema s’han encarregat de gestionar des dels anys de la mal anomenada "transició política".

En aquest context, cal treballar intensament per a reforçar la capacitat d’acció col•lectiva de la classe treballadora, i en aquesta tasca nosaltres, els i les anarcosindicalistes, hem d’abocar tots els nostres esforços, amb els mètodes de lluita que ens caracteritzen: el suport mutu i l’acció directa. És hora d’enfortir l’autoorganització de les treballadores i dels treballadors des de la base, d’articular formes de solidaritat activa amb les lluites de les precàries, de socialitzar i estendre les vagues indefinides, d’ampliar la base social de suport als conflictes, més enllà dels centres de treball. És hora de persuadir a tothom que juntes podem, no només resistir o plantar cara, sinó també vèncer, derrotar la patronal i els seus servidors governamentals.

Aquesta és, ha de ser, la nostra tasca en els temps que han de venir. Perquè si nosaltres no ho fem ningú no ho farà per nosaltres. Prenem el carrer i anem a les manifestacions, participem en accions col•lectives, desobeïm! Amb una actitud de combat, és hora d’encadenar victòries i que l’optimisme esborri el cansament de les mirades.

L’1 DE MAIG, I TOTS ELS DIES DE L’ANY, LLUITEM PER L’EMANCIPACIÓ SOCIAL!

Confederació General del Treball
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de Catalunya