divendres, 16 de maig de 2014

Coses que passen (a més llocs que una mina turca)

Més de 300 morts a una mina turca. Crec que era Stalin que deia que un mort és una tragèdia, i un milió, una estadística. 300 morts és una tragèdia o una estadística? Fa de mal dir. Són coses que passen.

Més de tres cents treballadors s'hi han deixat la vida en una mina. Això passa a l'any 2014. Com apuntava el primer ministre turc, en una al·lucinant intervenció, més o menys el mateix nombre de morts que fa cent anys a una mina nord-americana. I afegia: coses que passen.

Coses que passen. Els treballadors turcs no han aguantat més i han escridassat Erdogan, i potser alguns li han cridat que hauria de ser ell qui hagués mort a la mina, i no els seus pares, germans, amics o fills. I li han desitjat la mort. Això s'entén, oi? Són coses que passen.

Quan l'escarni ha semblat que podria anar a  més, o potser aprofitant que el manifestant estava lluny del grup, els escortes del primer ministre turc l'han agafat i l'han apallissat. El poder ja ho té això. Contra tot un poble s'ho rumia. Contra el ciutadà indefens s'hi acarnissa. Els rics i poderosos reben tractament Premium. També són coses que passen.

Com en el cas de la diputada dels tretze sous. La policia ha anat a buscar a l'autor d'uns tuits en que demanava la mort de més poderosos. De debò cal enviar la policia? No hi ha una cosa que se'n diu proporcionalitat? Si jo et dic "more't, fill de puta", m'han d'enviar la policia? no seria més proporcional respondre amb un "More't tu, cabronàs!" i quedem en paus?  O potser és que n'hi han que caguen a part i no se'ls pot insultar? Em fa que és això últim. Efectivament, l'acció policial no pretén ser proporcional. Pretén justament ser desproporcionada. Pretén espantar. Deixar clar qui mana. Qui és el poderós i qui el serf.

Per una banda, tens tres-cents miners morts. Morts per un sistema que cerca la millora de la productivitat, al preu que sigui. Gent que és  material fungible. A Turquia, i a d'altres llocs.  I la gent que demana que rodin caps. Esclats d'ira quan la injustícia es fa insuportable. Injustícies, però, que elits més subtils són capaces d'anar introduint gradualment, poc a poc, de forma que les granotes bullen sense adonar-se'n. Tant que fins i tot arriben a comptar amb el vot favorable d'algunes de les granotes.

Per l'altre banda, poderosos que ni tan sols estan disposats a tolerar els esclats d'ira. I aleshores envien la policia a detenir a qui els amenaça de paraula, o a apallissar-lo. En la línia de les lleis mordaça, també volen controlar Internet. Al meu poble d'això en diem censura i feixisme.

Més de 300 treballadors morts a Turquia.  Morts per l'avarícia dels poderosos. Als poderosos no els cal amenaçar des de Twitter. En tenen prou amb més eficiència. És el mercat i la globalització. Són coses que passen. Mala sort. Una estadística. Ara calla i treballa. Obeeix. More't en silenci i no emprenyis.

Doncs no. Ni a Turquia ni aquí.
Publica un comentari a l'entrada