Els mesos abans de l'arribada de l'AVE a Barcelona van estar marcats pels incidents continuats, per les avaries i per la desesperació de milers d'usuaris. L'arribada de l'AVE no va millorar gaire les coses i el mateix dia de l'estrena es van produir incidents.
El tram de via que entra a Sants està potes enlaire. El monstruós calaix que s'alça a la Rambla Badal segueix les obres implacablement deixant entreveure de forma cada cop més clara l'aberració urbanística que s'està perpetrant. El carrer de Sant Antoni té la banda que dona al Parc de l'Espanya Industrial amagat als vianants. El mateix parc té la sortida que dóna a la rampa espiral tancada a causa de les obres del túnel d'accés a Sants-Estació. A Sants el malson de l'AVE continua. És evident i innegable.
D'altra banda, però, només parant atenció als mitjans, podria semblar que les coses s'han arreglat.
El cas, però, és que no s'ha arreglat. Segurament el problema no té la mateixa intensitat que abans de l'arribada però existeix i no se'n parla, o se'n parla poc. L'arribada de l'AVE a Barcelona no ha restaurat un servei en condicions. Millor que el dels moments més caòtics potser sí, però en cap cas amb una qualitat acceptable.
La continuació de les obres en direcció a Girona no fan més que assegurar que el mal servei continuarà per una bona temporada.
Els usuaris ho saben. Ho saben perquè ho pateixen. Ahir: una avaria a Montgat, combinada amb una avaria a Montcada. La gota que va vessar el vas va ser quan quan es va obligar als usuaris a fer transbordament del tren que ja anava amb mitja hora de retard. Els usuaris, exasperats, van tallar les vies a Montcada durant mitja hora més.
AVE, Alta Velocitat per a Ex-usuaris de pont aeri, és dir, usuaris d'empresa que paguen molt més que els usuaris de rodalies, i que han de poder arribar amb els seus vestits elegants immaculats a la propera reunió.
No com els usuaris de rodalies, que poden ser tractats com ramat.
Jo soc dels que van en ramat. Punyetera gràcia que fa.
És el que passa quan es privatitza un servei public. Millor dit quan un servei públic es converteix en monopoli privat: que el negoci de debò està en el servei d'elit, i que el servei popular és, més aviat, una molèstia per al proveïdor del servei que tracta de reduïr-ne els costos tant com pot.
I en això estem. Per a permetre a uns milers d'executius moure's amb facilitat entre Barcelona i Madrid, a les rodalies de Barcelona, abans pel sud, ara pel nord, que les bombin. Entre nord i sud, enmig, les obres del túnel (ai! la Sagrada Família!) i resarem perquè no passi cap desgràcia.
Molts milers d'assalariats (assalariats dels caps, comandaments i recursos humans que fan servir l'AVE) que depenen de les rodalies per anar a la feina cada dia han de fotre's.
Després els de l'AVE voldran que els de rodalies treballem 60 hores setmanals, end diran que cal moderar els salaris i que ens hem d'apretar el cinturó
Això sí, ells viatgen amb AVE.
divendres, 20 de juny del 2008
dimarts, 17 de juny del 2008
Gore, Huguet i Académie
Tres notícies que m'han cridat l'atenció:
Al Gore dóna suport a Barack Obama. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.
Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?
Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."
Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.
Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit
Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).
És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.
I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.
Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.
Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.
Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.
Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.
Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.
Al Gore dóna suport a Barack Obama. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.
Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?
Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."
Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.
Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit
Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).
És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.
I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.
Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.
Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.
Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.
Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.
Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.
diumenge, 15 de juny del 2008
Alerta del LEAP pel segon semestre d'enguany
A la web del LEAP, en el comunicat públic GEAB, núm. 26 (especial d'estiu 2008), vaticinen que les "turbulències dels darrers dotze mesos no han estat més que un feble avançament" del que està a punt d'arribar.
Segons el LEAP, els següents fenòmens marcaran els esdeveniments dels propers sis mesos:
1 - Ensorrament del dòlar (1 € = 1,75 $ en acabar el 2008). Pànic als EUA.
2 - Trencament (desacoblament) dels sistema financer mundial.
3 - Setembre del 2008: Confirmació de l'¡ensorrament de l'economia real dels EUA.
4 - UE: La perifèria de la UE entra en recessió. El nucli s'alenteix. La perifèria som nosaltres. El nucli és l'eix franco-alemany.
5 - Àsia: Inflació i caiguda de les exportacions
6 - Amèrica llatina: Dificultats creixents, malgrat això, creixement sostingut a la major part de la regió. Mèxic i Argentina en crisi.
7 - Món àrab: els règims pro-occidentals a la deriva. Elevat risc d'explosió político-social sobre l'eix Egipte-Marroc.
8 - Increment de risc d'atac a l'Iran.
9 - explosió i col·lisió de bombolles especulatives.
La setmana passada, un professor d'ESADE venia a dir alguna cosa semblant: ens trobarem en el pinyol de la crisi en tornar de vacances, pel setembre.
Aquesta gent s'estan mullant, es juguen el prestigi i, el millor o el pitjor de tot, els seus pronòstics els podrem comprovar en breu.
Quin juju, no?
dijous, 12 de juny del 2008
vaga de transportistes
La vaga dels transportistes és potser el foc més important que ha encès la pujada sostinguda i contínua del preu del petroli.
No és pas l'únic foc. S'afegeix al dels pagesos i els pescadors i demà, a el de la vaga de taxistes.
És dir: els sectors que paguen benzina.
No volen apujar preus perquè això els faria perdre clients, per això demanen el gasoil professional o una rebaixa en els impostos sobre els carburants.
A mi em sembla que deixar de pagar impostos no és cap solució. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics i la seguretat social. No es pot desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Tal com ho veig jo, més tard o més d'hora, caldrà repercutir la pujada del petroli en els costos de transport. És inevitable. Serà inevitable que els productes s'encareixen per a repercutir el preu, més car, del transport. La pujada del preu del petroli repercutirà, encara més, en la butxaca dels consumidors. No hi ha volta de fulla.
Això provocarà, del cert, un descens del consum amb conseqüències previsibles: descens de l'activitat econòmica i més atur. No queda tan lluny.
La tornada de vacances ens portarà indicadors negatius. Podem preveure que el sector turístic notarà la crisi. Ja l'està notant. Podem preveure que les contractacions de temporada seran menors.
No tinc ni idea de quina forma es podrà regular aquesta pujada de preus. Potser al màxim que es pot aspirar és a impedir el dumping, o sigui, prestar serveis o vendre productes per sota del preu de cost amb l'objectiu de destruir la competència.
El cas de molts transportistes és el d'autònoms que, o pel seu compte o subcontractats, realitzen els transports. Pel que expliquen són molts els autònoms en el sector del transport. Es veu que molts aturats han triat aquesta via: capitalitzar l'atur i comprar un camió. Per aquest motiu, hi ha molta oferta. És un sector amb molta competència i, darrerament, començava a escassejar la feina. La pujada del combustible ha estat la gota que ha fet vesar el cas.
Deia aquest matí un col·laborador del Bassas a Catalunya Ràdio que aquesta vaga acabarà quan la senyora del transportista li digui al marit, "si no entren diners, no mengem", o quan el banc demani que toca pagar la hipoteca o el préstec pel camió. Deia que per això la vaga s'està fent a principis de mes. Per tenir marge per a recuperar part de les pèrdues.
Potser te raó, o potser no. Si realment encara tenen a perdre, la vaga es trencarà aviat. Si no tenen res a perdre, això pot durar. Jo crec que hi han sectors que si l'escalada de preus continua es plantejaran deixar-ho córrer i buscar-se la vida fent una altre cosa. Jo crec que això passarà amb pagesos i pescadors. Amb el transport és d'esperar que s'acabarà repercutint el preu del combustible, per una banda i que hi haurà un ajustament del sector per l'altra.
Hi hauran moltes famílies que patiran. Ara, ells. Després, tota la resta, nosaltres.
Llavors ve la UE aprovant les 60 hores setmanals (65 per col·lectius especials com els metges).
60 hores que es poden repartir, per exemple, fent 8,5 hores de dilluns a diumenge, o bé 10 hores de dilluns a dissabte i ...tot el diumenge de festa! o també podria ser 12 hores diàries de dilluns a divendres: entrar a les 9:00 i sortir a les 22:00, amb una hora per dinar. Tot pel mateix salari que ara.
Això ho han aprovat els ministres de la UE. El parlament europeu ho ha de referendar.
Els empresaris ho aplaudeixen i parlen de flexibilitat laboral.
No havíem dit de treballar menys hores per a repartir millor la feina? No parlàvem de la setmana de 35 hores?
Caldrà reaccionar contra aquesta agressió. Ho farem o no ho farem? Jo tinc els meus dubtes. A mi em fa l'efecte que molts transportistes, pagesos i pescadors estan fent vaga perquè, senzillament, ja no tenen res a perdre. Perquè no els surt a compte treballar.
Molts treballadors d'altres sectors encara tenen molt a perdre. Malgrat l'encariment de tot, encara poden perdre. Encara la majoria s'anirà de vacances i encara la majoria pot aguantar un encariment més gran de tot. Per la majoria, això de la vaga dels transports només és una molèstia.
HI han uns fets: el sistema menja petroli i el petroli cada vegada és més car. Més car per escàs i més car per especulació. El cas, però és que en la lluita contra el temps per canviar de models energètics, de consum i socials cal actuar amb fermesa i decisió.
Amb quin objectiu? jo aposto per canviar a un model basat en energies renovables, amb generació i distribució més eficients, amb eficiència energètica i sostenibilitat ambiental. I en la defensa dels drets fonamentals de tots i la protecció especial dels més dèbils. Aposto per mantenir la cohesió social. Per garantir la seguretat social, l'atur, les pensions, el sistema públic d'ensenyament i sanitat. Tota la transició cap al nou model s'ha de fer amb aquests objectius estratègics.
El que sembla, però, és que els poders no estan disposat a seguir aquesta via. A què ve això de les 60 hores? és que pretenen substituir el petroli per músculs humans? Es preveu una baixada de l'activitat econòmica i més atur... i ens diuen que haurem de treballar 60 hores a la setmana? és el cinisme dut a l'extrem: en un món d'aturats, els pocs treballadors seran explotats fins a l'extenuació... En nom de què? de la competitivitat? del PIB? del compte de resultats? del preu de les accions?
Espero que els irlandesos ens donin una alegria carregant-se el tractat de Lisboa. El penúltim intent de l'Europa neoliberal per a xuclar als treballadors fins l'última gota de la seva sang.
M'agradaria pensar que reaccionarem, però em temo que ho farem tard i malament. Em temo que anirem aguantant. Anirem aguantant però veurem com la majoria cada vegada es va fent més petita. Anirem veient com van caient sectors en la desesperació i potser la majoria d'avui acabarà sent la minoria.
Llavors, potser, quan la majoria estigui desesperada, quan a la majoria ja no li surti a compte treballar, llavors serà quan es protestarà, o no, o potser ja no hi haurà res a fer.
Un altre món és possible, però el temps de canviar-lo és ara.
És un bon moment per recordar aquesta cita del pastor protestant Martin Niemöller, que ens diu que cal lluitar contra la tirania des del principi.
"Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar."
No és pas l'únic foc. S'afegeix al dels pagesos i els pescadors i demà, a el de la vaga de taxistes.
És dir: els sectors que paguen benzina.
No volen apujar preus perquè això els faria perdre clients, per això demanen el gasoil professional o una rebaixa en els impostos sobre els carburants.
A mi em sembla que deixar de pagar impostos no és cap solució. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics i la seguretat social. No es pot desvestir un sant per vestir-ne un altre.
Tal com ho veig jo, més tard o més d'hora, caldrà repercutir la pujada del petroli en els costos de transport. És inevitable. Serà inevitable que els productes s'encareixen per a repercutir el preu, més car, del transport. La pujada del preu del petroli repercutirà, encara més, en la butxaca dels consumidors. No hi ha volta de fulla.
Això provocarà, del cert, un descens del consum amb conseqüències previsibles: descens de l'activitat econòmica i més atur. No queda tan lluny.
La tornada de vacances ens portarà indicadors negatius. Podem preveure que el sector turístic notarà la crisi. Ja l'està notant. Podem preveure que les contractacions de temporada seran menors.
No tinc ni idea de quina forma es podrà regular aquesta pujada de preus. Potser al màxim que es pot aspirar és a impedir el dumping, o sigui, prestar serveis o vendre productes per sota del preu de cost amb l'objectiu de destruir la competència.
El cas de molts transportistes és el d'autònoms que, o pel seu compte o subcontractats, realitzen els transports. Pel que expliquen són molts els autònoms en el sector del transport. Es veu que molts aturats han triat aquesta via: capitalitzar l'atur i comprar un camió. Per aquest motiu, hi ha molta oferta. És un sector amb molta competència i, darrerament, començava a escassejar la feina. La pujada del combustible ha estat la gota que ha fet vesar el cas.
Deia aquest matí un col·laborador del Bassas a Catalunya Ràdio que aquesta vaga acabarà quan la senyora del transportista li digui al marit, "si no entren diners, no mengem", o quan el banc demani que toca pagar la hipoteca o el préstec pel camió. Deia que per això la vaga s'està fent a principis de mes. Per tenir marge per a recuperar part de les pèrdues.
Potser te raó, o potser no. Si realment encara tenen a perdre, la vaga es trencarà aviat. Si no tenen res a perdre, això pot durar. Jo crec que hi han sectors que si l'escalada de preus continua es plantejaran deixar-ho córrer i buscar-se la vida fent una altre cosa. Jo crec que això passarà amb pagesos i pescadors. Amb el transport és d'esperar que s'acabarà repercutint el preu del combustible, per una banda i que hi haurà un ajustament del sector per l'altra.
Hi hauran moltes famílies que patiran. Ara, ells. Després, tota la resta, nosaltres.
Llavors ve la UE aprovant les 60 hores setmanals (65 per col·lectius especials com els metges).
60 hores que es poden repartir, per exemple, fent 8,5 hores de dilluns a diumenge, o bé 10 hores de dilluns a dissabte i ...tot el diumenge de festa! o també podria ser 12 hores diàries de dilluns a divendres: entrar a les 9:00 i sortir a les 22:00, amb una hora per dinar. Tot pel mateix salari que ara.
Això ho han aprovat els ministres de la UE. El parlament europeu ho ha de referendar.
Els empresaris ho aplaudeixen i parlen de flexibilitat laboral.
No havíem dit de treballar menys hores per a repartir millor la feina? No parlàvem de la setmana de 35 hores?
Caldrà reaccionar contra aquesta agressió. Ho farem o no ho farem? Jo tinc els meus dubtes. A mi em fa l'efecte que molts transportistes, pagesos i pescadors estan fent vaga perquè, senzillament, ja no tenen res a perdre. Perquè no els surt a compte treballar.
Molts treballadors d'altres sectors encara tenen molt a perdre. Malgrat l'encariment de tot, encara poden perdre. Encara la majoria s'anirà de vacances i encara la majoria pot aguantar un encariment més gran de tot. Per la majoria, això de la vaga dels transports només és una molèstia.
HI han uns fets: el sistema menja petroli i el petroli cada vegada és més car. Més car per escàs i més car per especulació. El cas, però és que en la lluita contra el temps per canviar de models energètics, de consum i socials cal actuar amb fermesa i decisió.
Amb quin objectiu? jo aposto per canviar a un model basat en energies renovables, amb generació i distribució més eficients, amb eficiència energètica i sostenibilitat ambiental. I en la defensa dels drets fonamentals de tots i la protecció especial dels més dèbils. Aposto per mantenir la cohesió social. Per garantir la seguretat social, l'atur, les pensions, el sistema públic d'ensenyament i sanitat. Tota la transició cap al nou model s'ha de fer amb aquests objectius estratègics.
El que sembla, però, és que els poders no estan disposat a seguir aquesta via. A què ve això de les 60 hores? és que pretenen substituir el petroli per músculs humans? Es preveu una baixada de l'activitat econòmica i més atur... i ens diuen que haurem de treballar 60 hores a la setmana? és el cinisme dut a l'extrem: en un món d'aturats, els pocs treballadors seran explotats fins a l'extenuació... En nom de què? de la competitivitat? del PIB? del compte de resultats? del preu de les accions?
Espero que els irlandesos ens donin una alegria carregant-se el tractat de Lisboa. El penúltim intent de l'Europa neoliberal per a xuclar als treballadors fins l'última gota de la seva sang.
M'agradaria pensar que reaccionarem, però em temo que ho farem tard i malament. Em temo que anirem aguantant. Anirem aguantant però veurem com la majoria cada vegada es va fent més petita. Anirem veient com van caient sectors en la desesperació i potser la majoria d'avui acabarà sent la minoria.
Llavors, potser, quan la majoria estigui desesperada, quan a la majoria ja no li surti a compte treballar, llavors serà quan es protestarà, o no, o potser ja no hi haurà res a fer.
Un altre món és possible, però el temps de canviar-lo és ara.
És un bon moment per recordar aquesta cita del pastor protestant Martin Niemöller, que ens diu que cal lluitar contra la tirania des del principi.
"Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar."
dimarts, 10 de juny del 2008
peak-oil
El petroli s'acaba? només ens queda la cova?
Ens hem polit molta de l'energia solar emmagatzemada en forma de combustibles fòssils, però també cal dir que l'eficiència energètica del sistema industrial i social ha estat nul·la. En resum, des de la revolució industrial fins avui, el que s'ha fet és malbaratar energia.
L'energia solar en temps real, tant directa com indirecta és més, que suficient per abastir el món. És un càlcul simple, la densitat de potència a l'entrada de l'atmòsfera és de 1367 wats/m² en promig. Si considerem només la meitat de la superficie de la Tierra (a l'altra meitat és de nit) tenim que cada hora la terra rep una energia de de 1.7x10^17 wats-. Això és un parell d'ordres de magnitud superior a l'energia elèctrica que es genera a tot el món... durant un any (7x10^15 Wh)!! No ens fregim perquè l'atmòsfera ens blinda i arriba menys potència a la biosfera. En superície amb l'eficiència actual dels sistemes solars podriem arribar a una energia de 2.16x10^20 Wh/ any (font: http://omega.ilce.edu.mx:3000/sites/ciencia/volumen3/ciencia3/119/htm/sec_6.htm)
Bé, podem fer totes les objeccions que vulguem a aquests número, però la conclusió és evident: si aprofitem bé l'energia solar directa i indirecta disposem d'una font d'energia suficient.
El problema és que a dia d'avui no som capaços d'aprofitar tota aquesta energia: Ni som capaços d'emmagatzemar-la e forma massiva com no sigui en envasaments i les piles d'hidrogen encara han de fer un xup-xup; ni la nostra societat ni la nostra indústria tenen eficiència energètica.
Segons un expert que va sortir al 30' d'ahir, si avui s'encetés una política de canvi de font d'energia decidida, es trigaria no menys de 10 anys en adaptar la societat a la nova font.
La qüestió és que tenen raó els que afirmen que el zenit en la producció de petroli, el peak-oil, es va produir el juliol del 2006, aleshores no disposem de 10 anys per a preparar el canvi. El canvi ja porta dos anys en marxa i ara estem veien els primers símptomes de la destrucció ràpida (i violenta?) del sistema social i productiu basat en el petroli. Si com diuen els optimistes, el peak-oil arribarà en un parell d'anys, aleshores la situació segueix sent negra, però si més no, hi ha més temps per mitigar-la en part.
El que és terriblement sospitós és que el G7 li demani als països productors que n'augmentin la producció i aquests responguin que hi ha prou petroli al mercat i que els preus alts no responen a una escassedat real.
Pot ser, no dic que no, potser hi ha qui està especulant amb el preu del petroli. Però la pregunta és: qui? ja estaria identificat, no? Potser és que realment hi ha més demanda i els productors no produeixen més perquè, senzillament, no poden.
I això em porta a la següent reflexió: una màxima del liberalisme diu que l'estabilitat depèn de la confiança dels mercats. Aleshores, per mantenir la confiança cal "administrar" la informació. per això el ZP no reconeix que hi ha crisi, o que el PIB creixerà per sobre d'un determinat % (i després l'OCDE en rebaixa les previsions, però la gent no se'ls escolta tant). En resum, per mantenir la "confiança" dels mercats, menteixen. Mentir en aquests casos no té cap implicació ètica o moral, és simplement la tècnica liberal habitual per mantenir la "confiança" dels mercats. El liberalisme acull en la seva essència la mentida.
Aleshores, si mentir és la tècnica habitual, podem tenir la sospita que potser no és tan descabellat que el peak-oil ja s'hagi produït, que realment la demanda està augmentant i que la producció, en canvi, com a molt només es manté o, fins hi tot, decreix.
Tanmateix, potser el peak-oil encara no s'ha produït. Aleshores, algú està especulant. I llavors ens trobem que les revoltes de la fam o fer pa per donar-lo a les màquines en comptes de als homes és el resultat d'especular. Especular tampoc té cap implicació moral o ètica. És simplement, la forma financera i elegant, que tenen els accionistes de crear riquesa virtual allà on no n'hi ha o, àdhuc, on només hi ha misèria, o. de forma prodigiosa, creant-hi misèria real, que de tot hi ha. Això, en realitat és causat per l'altre element essencial del liberalisme: la cobdícia.
El liberalisme acull en la seva essència constituent la mentida i la cobdícia. Els resultats són els que són.
Malgrat el luxe i els vestits elegants, només parlem de mentiders cobdiciosos. Molt humà tot plegat. Tan humans com els milions d'éssers humans que passaran gana o es moriran de gana.
Però, en fi, m'he desviat el tema. Jo només volia dir que no crec que només ens quedi la cova. Jo crec que ens en sortirem. Ens en sortirem perquè, malgrat tot, hi ha molta més gent bona que dolenta. Ens en sortirem perquè la gent és bona i prefereixen col·laborar i treballar en equip a competir, prefereixen compartir o intercanviar més que comprar o vendre. És molt més humà. És la forma natural de fer les coses. No estic desbarrant ni m'he tornat hippie. Els argentins, durant el corralito, van veure com tot un sistema i una forma de vida s'ensorraven. A l'Argentina van arribar a morir nens de gana, la classe mitjana gairebé va desaparèixer. Què van fer? es van organitzar, van muntar una economia paral·lela basada justament en això: l'intercanvi, el compartir, la solidaritat, l'autogestió, el cooperativisme... i van sobreviure.
Bé, potser encara queda fins que arribem a aquests extrems, potser no hi arribarem i feliçment jo només soc un pessimista apocalíptic irredempt, tant de bo que així sigui.
Però avui, un professor d'ESADE vaticinava la castanya forta just per al setembre, a la tornada de vacances. S'equivoca? potser sí, però no sembla una bona idea fer una declaració que et pot assenyalar davant del claustre i dels alumnes com el professor que abans de vacances va pronosticar la fi del món i ja veus.
Hi ha qui diu que no, que això no passarà i clavant un fort cop de puny a la taula donen un argument definitiu, amb un somriure de victòria: "Això s'arreglarà perquè si no es posa remei, s'ensorraria tot i no li interessa a ningú. Es trobarà la solució". I llavors jo penso. Està clar que no li interessa a ningú, però vostè m'està dient que s'arreglarà el problema perquè les seves conseqüències no les vol ningú, però no em diu res sobre les causes del problema. Ningú vol les conseqüències, però i si les causes persisteixen? I si resulta que la solució passa per acceptar que les causes en part són inevitables i en part, algunes conseqüències també? I perquè hem d'acceptar com a dogma de fe que la ciència ens salvarà? Quina diferència hi ha entre confiar en un miracle de la ciència i dir que Déu dóna de menjar cada dia als ocells del camp?
La majoria de la gent, per sort, no només és bona. També és raonablement espabilada i li veu les orelles al llop i per això el LIDL i el DIA i els xinesos i els paquistanesos cada dia que passa tenen més clients. I el bicing es morirà "d'èxit " si l'ajuntament no hi posa remei, i es venen menys cotxes i potser enguany farem les vacances a la Barceloneta, i una costellada a les Planes que s'hi pot anar a peu i és una excursió molt maca i, per si m'escolten, a veure si abaixen el preu de la llenya, collons!
diumenge, 8 de juny del 2008
Resultats eleccions a Esquerra
De www.esquerra.cat:
Ara cal unitat i consens. És necessari sumar i renovar. Durant el proper congrés cal definir el discurs i l'estratègia que han d'engrescar i activar el partit i el país.
"Puigcercós i Ridao nous president i secretari general
Joan Puigcercós és el nou president d’Esquerra en haver aconseguit 2.616 vots, el 37,22% dels 7.037 vots emesos (70,92% del cens electoral) en una jornada electoral que ha transcorregut amb absoluta normalitat. Joan Carretero ha obtingut 1.937 vots amb un percentatge del 27,56%. Ernest Benach ha rebut el suport de 1.875 militants, el 26,68%. I Jaume Renyer ha aconseguit 569 vots, el 8,10%.
Joan Ridao ha estat el candidat més votat. El nou secretari general d’Esquerra ha sumat 2.636 vots, el 37,52%. Rafel Niubò ha quedat el segon lloc, amb 1.671 vots, el 23,79%. Rut Carandell ha sumat 1.384 vots, el 19,70%. I Uriel Bertran, finalment, ha obtingut 1.294 vots, el 18,42%."
Felicitats a Joan Puigcercós i Joan Ridao.
Felicitats també a Joan Carretero pel seu extraordinari resultat.
Potser hi hauran companys que se sentiran desanimats. Però que cap se senti derrotat. Avui hem guanyat tots.Ara cal unitat i consens. És necessari sumar i renovar. Durant el proper congrés cal definir el discurs i l'estratègia que han d'engrescar i activar el partit i el país.
dissabte, 7 de juny del 2008
Jo, Puigcercós i Ridao.
D'aquí a poques hores s'encetarà el procés electoral per a triar el nou president i secretari general d'Esquerra.
Demà votaré i ho faré per Joan Puigcercós i Joan Ridao.
Espero que la participació sigui massiva i que en acabar el dia el partit en surti més unit que mai.
Espero que Puigcercós i Ridao es posin la front del partit i liderin la consecució d'un bon finançament per Catalunya, que permeti prestar serveis universals, de qualitat i assequibles a tots els catalans, vinguin d'on vinguin, amb papers o sense, parlin la llengua que parlin; un bon finançament que permeti construir el país, defensant la llengua i buscant-ne el seu màxim reconeixement i defensant el el territori, les muntanyes, els rius, les platges i el mar; un bon finançament que permeti construir el camí cap a la independència; un bon finançament perquè és el primer pas per a qualsevol projecte de futur; perquè és un pas que podem donar i cal donar.
Votaré a Puigcercós i a Ridao perquè a Esquerra sumem tots.
Perquè l'Esquerra que jo vull és Independentista, Ecologista, Socialdemòcrata.
Tots tres eixos a l'hora.
Demà votaré i ho faré per Joan Puigcercós i Joan Ridao.
Espero que la participació sigui massiva i que en acabar el dia el partit en surti més unit que mai.
Espero que Puigcercós i Ridao es posin la front del partit i liderin la consecució d'un bon finançament per Catalunya, que permeti prestar serveis universals, de qualitat i assequibles a tots els catalans, vinguin d'on vinguin, amb papers o sense, parlin la llengua que parlin; un bon finançament que permeti construir el país, defensant la llengua i buscant-ne el seu màxim reconeixement i defensant el el territori, les muntanyes, els rius, les platges i el mar; un bon finançament que permeti construir el camí cap a la independència; un bon finançament perquè és el primer pas per a qualsevol projecte de futur; perquè és un pas que podem donar i cal donar.
Votaré a Puigcercós i a Ridao perquè a Esquerra sumem tots.
Perquè l'Esquerra que jo vull és Independentista, Ecologista, Socialdemòcrata.
Tots tres eixos a l'hora.
divendres negre
L'euribor està per sobre del 5%. El petroli ha arribat ha tocar els 138.34$. Les borses europea i americana han baixat. Avui ha estat un divendres negre. Tot això són signes, i per alguns realitats punyents, d'una cosa que sabíem:
Que s'acosta una crisi com mai no s'havia patit. S'acosta, perquè encara no ha vingut el pitjor.
També sabem quins són els elements que l'expliquen:
El zenit de la producció de petroli. S'ha assolit, o està a punt de fer-ho, la quantitat màxima de producció diària de barrils. Cada cop s'extreu menys petroli, però cada cop hi ha més demanda.
Combinem això amb els efectes del canvi climàtic que es tradueixen, de moment, en la necessitat de més energia per fer front a situacions climàtiques extremes (sequeres, inundacions, temporals...) cada cop més habituals, a la destrucció d'infraestructures com a conseqüència d'episodis climàtics violents, a la desertització de zones de cultiu i els conseqüents moviments migratoris cap a zones que ara hauran d'afrontar dèficits energètics, de recursos i d'infraestructures per l'augment de la població
La crisi financera provocada per les hipoteques subprime als EUA. Fenomen que també s'ha repetit a UK i Espanya. Els bancs han comptat com beneficis les hipoteques d'alt risc que han venut a altres bancs, però ara no es poden realitzar els beneficis perquè no hi han quartos per pagar. No era riquesa real sinó especulació. Els bancs es deuen calers entre ells. Per tant s'apuja el preu del diner.
L'especulació. Les borses han viscut en el seu món especulatiu fins avui, però ara és massa evident que l'aparent riquesa sobre la que es mouen no correspon a riquesa real i han de fer una correcció, per tant baixaran. Tampoc baixaran gaire, buscaran altres productes per seguir amb el negoci de l'especulació i, de fet, ja n'han trobat algun, com els aliments, i segurament tornaran a pujar.
Hi ha qui especula, però també hi ha qui ho pateix. Hi han llocs del món on s'estan produït el que alguns anomenen les revoltes de la gana. Hi ha molta gent que de cop es troba que no li arriba per menjar i esclata la violència. Passa avui al tercer món, però poca broma, que té números que ens pot passar aquí també.
El TN d'aquesta nit ha estat revelador:
Transportistes i camioners tallant les autopistes... protestant pel preu del gasoil.
Pagesos fent tractorades... protestant pel preu del gasoil.
Pescadors amarrats a port i repartint peix gratis... protestant pel preu del gasoil.
No se si em deixo algú més. Tots els sectors que depenen directament dels combustibles estan acollonits perquè veuen que els seus marges de beneficis s'han esfumat. A molts d'ells aviat no els sortirà a compte treballar perquè, directament, perdran calers si ho fan.
Bé, ells són els primers perquè reben el cop directe del preu del gasoil, però no tinguem cap dubte que després venim la resta.
Malgrat el to apocalíptic d'avui, però, no és la fi del món. Però està clar que aquesta crisi tindrà conseqüències i moltes coses canviaran. Canviaran a bé o a mal i això depèn de molts factors. Nosaltres som un dels factors.
dimecres, 4 de juny del 2008
Candidate Obama
Atenent als resultats d'aquesta nit passada, sembla que Barack Obama serà el candidat a la presidència dels Estats Units.
Personalment, hauria preferit Hillary Clinton. Perquè? El meu desconeixement sobre tots dos candidats és molt gran., maltgrat tot, per les referències que he anat llegint d'un i altre, els tipus d'elector que tenen cadascú d'ells o per la imatge que han projectat al em semblava més interessant Hillary Clinton.
He de reconèixer que parlant d'aquest tema amb gent diversa, només he trobat una persona que coincidís amb les meves preferències. Cal dir que, si més no en el meu cercle habitual, Obama arrasa.
Alea jacta est, Obama serà el candidat. Pel que deien els diaris digitals avui no es pot descartar que la Clinton acabi fent ticket i sigui la candidata a la vicepresidència. Des d'aquí, el tàndem sembla imbatible per als republicans (jo hi posaria a més a Al Gore). Tothom coneix Obama i Hillary. Qui coneix McCain?
Espero, confio, desitjo la victòria dels demòcrates. No es que em faci unes il·lusions especials. Malgrat el seu discurs no es canvien les coses en quatre anys. Ni tan sols es pot afirmar que vulguin canviar les coses de veritat.
I això que hi han moltes coses a canviar, començant per afrontar seriosament els reptes que el canvi climàtic, o la crisi energètica, o la sortida de l'Irak, o d'altres han plantejat als Estats Unit.
Qüestions que també ens afecten a aquesta banda de l'Atlàntic. Els grans reptes dels EUA són també, en bona part, els reptes que té plantejada la Unió Europea, tot i que potser avui Europa els té més ben encarats.
Malgrat tot, malgrat que està per veure si serà president, malgrat que està per veure quines seran les seves polítiques, malgrat el mal cos que m'ha deixat la crònica de l'entrevista d'Obama amb el lobby jueu dels EUA i les seves declaracions sobre Jerusalem i el programa nuclear iranià, malgrat tots els dubtes... cal agraïr a Obama, però també a Hillary, i a aquesta extraordinari competició democràtica entre els dos candidats, el haver transmès tanta energia i haver remogut consciències.
Potser ha estat només un èxit de l'equip de campanya d'Obama però avui, com el primer cop que la vaig sentir, segueix emocionat-me el Yes, we can.
Yes We Can (Barack Obama Song) per Will.I.Am
It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can. Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can. Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountain-top and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can. Si Se Puede
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We want change!
(We want change! We want change! We want change...)
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics who will only grow louder and more dissonant.
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope. We want change!
(We want change! I want change! We want change! I want change...)
The hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people;
we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in America's story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea - Yes. We. Can.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
Personalment, hauria preferit Hillary Clinton. Perquè? El meu desconeixement sobre tots dos candidats és molt gran., maltgrat tot, per les referències que he anat llegint d'un i altre, els tipus d'elector que tenen cadascú d'ells o per la imatge que han projectat al em semblava més interessant Hillary Clinton.
He de reconèixer que parlant d'aquest tema amb gent diversa, només he trobat una persona que coincidís amb les meves preferències. Cal dir que, si més no en el meu cercle habitual, Obama arrasa.
Alea jacta est, Obama serà el candidat. Pel que deien els diaris digitals avui no es pot descartar que la Clinton acabi fent ticket i sigui la candidata a la vicepresidència. Des d'aquí, el tàndem sembla imbatible per als republicans (jo hi posaria a més a Al Gore). Tothom coneix Obama i Hillary. Qui coneix McCain?
Espero, confio, desitjo la victòria dels demòcrates. No es que em faci unes il·lusions especials. Malgrat el seu discurs no es canvien les coses en quatre anys. Ni tan sols es pot afirmar que vulguin canviar les coses de veritat.
I això que hi han moltes coses a canviar, començant per afrontar seriosament els reptes que el canvi climàtic, o la crisi energètica, o la sortida de l'Irak, o d'altres han plantejat als Estats Unit.
Qüestions que també ens afecten a aquesta banda de l'Atlàntic. Els grans reptes dels EUA són també, en bona part, els reptes que té plantejada la Unió Europea, tot i que potser avui Europa els té més ben encarats.
Malgrat tot, malgrat que està per veure si serà president, malgrat que està per veure quines seran les seves polítiques, malgrat el mal cos que m'ha deixat la crònica de l'entrevista d'Obama amb el lobby jueu dels EUA i les seves declaracions sobre Jerusalem i el programa nuclear iranià, malgrat tots els dubtes... cal agraïr a Obama, però també a Hillary, i a aquesta extraordinari competició democràtica entre els dos candidats, el haver transmès tanta energia i haver remogut consciències.
Potser ha estat només un èxit de l'equip de campanya d'Obama però avui, com el primer cop que la vaig sentir, segueix emocionat-me el Yes, we can.
Yes We Can (Barack Obama Song) per Will.I.Am
It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can. Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can. Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountain-top and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can. Si Se Puede
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We want change!
(We want change! We want change! We want change...)
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics who will only grow louder and more dissonant.
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope. We want change!
(We want change! I want change! We want change! I want change...)
The hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people;
we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in America's story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea - Yes. We. Can.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)
dimarts, 3 de juny del 2008
sardanes, educació, congrés
Apunt nocturn i ràpid per encetar el juny.
Ahir al Matí de Catalunya Ràdio, l'Antoni Bassas va posar la sardana "Juny", que es veu que és una tradició de cada any al seu programa. Feia temps que no escoltava una sardana. El meu avi Joaquim era una gran amant de les sardanes. En tenia un munt de gravades en cintes de caset. Els meus avis anaven a ballades de sardanes, es posaven a la vora de la cobla i enregistraven l'actuació. També recordo com algun cop que m'havia quedat a dormir a casa seva, pel matí sentia com del menjador arribava la música de cobla de les sardanes que el meu avi escoltava per la ràdio.
Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a sentir una sardana pel matí.
La música del país forma part del nostre bagatge cultural i identitari. Em fa l'efecte que avui s'ha fet un gran esforç de recuperació de música folk i popular. Segurament, la música i la dansa de sardana estan en una categoria diferent. Les sardanes estan més a prop de la música clàssica que de la música popular.
Des del món de la sardana s'ha fet un esforç per actualitzar i/o fer més popular aquesta sonoritat: gent com Pascal Comelade o Santi Arisa han aportat innovació. S'ha pogut veure la fusió de la sardana i altres ritmes, àdhuc amb música de cinema. En la dansa, la introducció dels punts lliures ha estat una aportació revitalitzadora. Tanmateix, fa de mal dir que estiguem davant un fenomen popular. Sens dubte que quasi sense excepcions a les festes majors algun dia hi ha una actuació de cobla i una ballada de sardanes, però això no sembla suficient com per afirmar que la dansa i estigui en el seu millor moment. L'academicisme de la sardana, en canvi, fa que molts músics de conservatori la considerin de forma seriosa com una opció per a la creació.
Potser seria interessant portar la sardana a les escoles, la música i la dansa. Incloure-la de forma explícita en els programes d'ensenyament de la música. Propiciar, perquè no, l'aprenentatge d'instruments de cobla. Fer de la dansa, els punts llargs i curts, comptar i repartir, un exercici de psicomotricitat per a la mainada. Estimular la creació de colles sardanistes dins les mateixes escoles. Què millor que utilitzar la pròpia música del país per a l'aprenentatge musical? Encara que, pel que tinc entès, la música a les escoles es limita al cant i s'obliden els instruments.
Potser el que caldria és replantejar-se l'ensenyament de la música a les escoles. De la música i de moltes altres coses. Avui s'ha sabut que la conselleria d'ensenyament del conseller Ernest Maragall (vagi-se'n, senyor Maragall!) havia amenaçat a les escoles amb no aprovar el programa educatiu si no es feia la tercera hora de castellà. Es trencava d'aquesta forma el pacte subscrit entre Esquerra i el PSC. Finalment, l'enrenou que s'ha girat (i potser que Esquerra s'ha plantat, però no ho sabrem) han fet que la conselleria hagi fet marxa enrere.
Diuen que Ernest Maragall encara va més per lliure que son germà. Jo crec que al President Maragall algunes maragallades li sortien bé. A son germà, no. El seu germà ha aconseguit desfer gairebé del tot la bona feina que la consellera Marta Cid (Esquerra) va fer durant el govern tripartit i que va culminar amb el pacte nacional per l'educació. Avui, amb l'escola alçada en armes contra la conselleria, parlar de pacte nacional sembla impossible. Aquesta emprenyamenta del sector se l'ha manegat tot solet el senyor Ernest. Diguem també, però, que de Madrid han llençat càrregues de profunditat, com la refotuda tercera hora.
És que no escolta Ernest Maragall? No és el primer cop que se li han de parar els peus. Potser l'imminent congrés d'Esquerra l'ha dut a pensar que Esquerra sortirà aviat del govern i això li deixarà les mans lliures per a fer i desfer? Educació és una conselleria que Esquerra hauria d'haver-se quedat. Hauria d'haver estat la nineta dels ulls del partit republicà. Mai no em cansaré de repetir aquest vell eslògan: "l'escola és l'escut de la República". Els repartiments de carteres van posar aquesta en mans del PSC, però està clar que des d'ERC s'ha continuat vetllant per la més preuada -la que construeix el futur del país- de les conselleries del govern. De Maragall només es pot demanar la dimissió.
El PSC, però, es deu veure fort. Avui han tornat a deixar en evidència al conseller Baltasar (IC-Verds). Dit sigui de pas, però, Baltasar potser també hauria de fer un pensament i plegar.
Mentrestant, el conseller Tresserras (Esquerra) sembla ser que conseguirà portar cap a Catalunya els papers que encara resten a Salamanca: els darrers presoners de guerra republicans a la presó feixista coneguda com "Archivo de la guerra civil". No només això, sembla que estem a la vora d'aconseguir la reciprocitat i el retorn de TVC al País Valencià a través de la TDT, així com la reciprocitat, també per TDT amb les TVIB (la TV de Balears). Poc a poc, però Tresserras fa bona feina.
Esquerra ha d'estar al govern d'Entesa, però ha de ser-hi forta. Cal que hi sigui. És necessària.
El proper dissabte cal anar al congrés d'Esquerra i votar per a reforçar Esquerra al govern.
És, no en tinc pas cap dubte, el que més convé a Catalunya.
Ahir al Matí de Catalunya Ràdio, l'Antoni Bassas va posar la sardana "Juny", que es veu que és una tradició de cada any al seu programa. Feia temps que no escoltava una sardana. El meu avi Joaquim era una gran amant de les sardanes. En tenia un munt de gravades en cintes de caset. Els meus avis anaven a ballades de sardanes, es posaven a la vora de la cobla i enregistraven l'actuació. També recordo com algun cop que m'havia quedat a dormir a casa seva, pel matí sentia com del menjador arribava la música de cobla de les sardanes que el meu avi escoltava per la ràdio.
Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a sentir una sardana pel matí.
La música del país forma part del nostre bagatge cultural i identitari. Em fa l'efecte que avui s'ha fet un gran esforç de recuperació de música folk i popular. Segurament, la música i la dansa de sardana estan en una categoria diferent. Les sardanes estan més a prop de la música clàssica que de la música popular.
Des del món de la sardana s'ha fet un esforç per actualitzar i/o fer més popular aquesta sonoritat: gent com Pascal Comelade o Santi Arisa han aportat innovació. S'ha pogut veure la fusió de la sardana i altres ritmes, àdhuc amb música de cinema. En la dansa, la introducció dels punts lliures ha estat una aportació revitalitzadora. Tanmateix, fa de mal dir que estiguem davant un fenomen popular. Sens dubte que quasi sense excepcions a les festes majors algun dia hi ha una actuació de cobla i una ballada de sardanes, però això no sembla suficient com per afirmar que la dansa i estigui en el seu millor moment. L'academicisme de la sardana, en canvi, fa que molts músics de conservatori la considerin de forma seriosa com una opció per a la creació.
Potser seria interessant portar la sardana a les escoles, la música i la dansa. Incloure-la de forma explícita en els programes d'ensenyament de la música. Propiciar, perquè no, l'aprenentatge d'instruments de cobla. Fer de la dansa, els punts llargs i curts, comptar i repartir, un exercici de psicomotricitat per a la mainada. Estimular la creació de colles sardanistes dins les mateixes escoles. Què millor que utilitzar la pròpia música del país per a l'aprenentatge musical? Encara que, pel que tinc entès, la música a les escoles es limita al cant i s'obliden els instruments.
Potser el que caldria és replantejar-se l'ensenyament de la música a les escoles. De la música i de moltes altres coses. Avui s'ha sabut que la conselleria d'ensenyament del conseller Ernest Maragall (vagi-se'n, senyor Maragall!) havia amenaçat a les escoles amb no aprovar el programa educatiu si no es feia la tercera hora de castellà. Es trencava d'aquesta forma el pacte subscrit entre Esquerra i el PSC. Finalment, l'enrenou que s'ha girat (i potser que Esquerra s'ha plantat, però no ho sabrem) han fet que la conselleria hagi fet marxa enrere.
Diuen que Ernest Maragall encara va més per lliure que son germà. Jo crec que al President Maragall algunes maragallades li sortien bé. A son germà, no. El seu germà ha aconseguit desfer gairebé del tot la bona feina que la consellera Marta Cid (Esquerra) va fer durant el govern tripartit i que va culminar amb el pacte nacional per l'educació. Avui, amb l'escola alçada en armes contra la conselleria, parlar de pacte nacional sembla impossible. Aquesta emprenyamenta del sector se l'ha manegat tot solet el senyor Ernest. Diguem també, però, que de Madrid han llençat càrregues de profunditat, com la refotuda tercera hora.
És que no escolta Ernest Maragall? No és el primer cop que se li han de parar els peus. Potser l'imminent congrés d'Esquerra l'ha dut a pensar que Esquerra sortirà aviat del govern i això li deixarà les mans lliures per a fer i desfer? Educació és una conselleria que Esquerra hauria d'haver-se quedat. Hauria d'haver estat la nineta dels ulls del partit republicà. Mai no em cansaré de repetir aquest vell eslògan: "l'escola és l'escut de la República". Els repartiments de carteres van posar aquesta en mans del PSC, però està clar que des d'ERC s'ha continuat vetllant per la més preuada -la que construeix el futur del país- de les conselleries del govern. De Maragall només es pot demanar la dimissió.
El PSC, però, es deu veure fort. Avui han tornat a deixar en evidència al conseller Baltasar (IC-Verds). Dit sigui de pas, però, Baltasar potser també hauria de fer un pensament i plegar.
Mentrestant, el conseller Tresserras (Esquerra) sembla ser que conseguirà portar cap a Catalunya els papers que encara resten a Salamanca: els darrers presoners de guerra republicans a la presó feixista coneguda com "Archivo de la guerra civil". No només això, sembla que estem a la vora d'aconseguir la reciprocitat i el retorn de TVC al País Valencià a través de la TDT, així com la reciprocitat, també per TDT amb les TVIB (la TV de Balears). Poc a poc, però Tresserras fa bona feina.
Esquerra ha d'estar al govern d'Entesa, però ha de ser-hi forta. Cal que hi sigui. És necessària.
El proper dissabte cal anar al congrés d'Esquerra i votar per a reforçar Esquerra al govern.
És, no en tinc pas cap dubte, el que més convé a Catalunya.
dissabte, 31 de maig del 2008
indis de l'Amazones
M'ha cridat molt l'atenció la notícia de la descoberta d'una tribu indígena a la selva de l'Amazones que no ha tingut cap contacte previ amb la "civilització".
Segons diuen, al món pot haver-hi un centenar de tribus com aquesta: que no han estat mai vistos. En la seva major part, però, s'ubicarien a la regió amazònica.
A la tribu de la notícia els han vist durant el vol de l'helicòpter d'una ONG que te l'objectiu de protegir aquestes tribus de l'assalt de les empreses que estan explotant els recursos naturals de la selva de l'Amazones.
No puc deixar de veure la similitud entre la tasca d'aquesta ONG amb la "missió permanent de recerca de noves civilitzacions, arribant allà on no ha arribat mai ningú" de la nau estel·lar Enterprise de la sèrie Star Trek. Una de les pel·lícules de la sèrie, "Insurrection", comença amb la tripulació de la nau camuflada a un planeta fent l'observació de la seva civilització. La intenció de l'expedició és observar sense ser vistos fins trobar la forma de manifestar-se de forma amistosa i provocant els mínims daltabaixos a la societat observada.
La ONG aquesta no ha estat tan escrupolosa com el capità Picard. Està clar que als indígenes de l'Amazones, l'aparició d'un monstruós insecte bramulant al cel, farcit d'éssers amb aparença d'homes només els podia provocar una reacció extraordinària. La vida de la seva tribu ha patit un xoc traumàtic, que hauran d'assimilar.
El cas és que el descobriment d'aquesta tribu convida a rumiar sobre la condició humana. Ells viuen al segle XXI, igual com nosaltres però la seva forma de vida, segons diuen, no ha variat de forma substancial des del neolític.
Això ultim potser és més discutible. La falta de registres escrits, però, ens deixa sense la possibilitat d'investigar quina ha estat l'aventura històrica d'aquesta tribu. Dir que no ha canviat res en milers d'anys és una opció, però tal vegada afirmar-ho sigui simplificar més del compte.
Què en pensaria del nostre món un científic extraterrestre que investigués les societats humanes? per a ell, tant els indis de l'Amazones com nosaltres mateixos seriem objecte d'estudi. No en faria diferències, per ell tots seriem terrícoles.
Potser no ens veuria tan diferents com nosaltres mateixos estem disposats a acceptar. El nostre major desenvolupament tecnològic potser ens fa mirar amb desdeny aquestes societats "primitives", tot i que primer de tot cal dir que ells també han arribat al segle XXI sense que els hagi calgut tota la nostra tecnologia. Això posa una mica en entredit aplicar el qualificatiu de "primitiu" a la seva societat: "primitiu" afegeix el matís de que hi ha d'haver una evolució forçosament. És dir, que la història de les societats marxa inevitablement en el sentit del progrés tècnic. Jo això no ho veig tan clar. De fet, per saber-ho caldria fer una foto de les societats del planeta cada mil anys durant, posem, 10000 anys i comparar, per dir alguna cosa.
De fet, 10000 anys corresponen més o menys a l'antiguitat dels rastres prehistòrics corresponents al neolític. De fet, podríem dir que durant milers d'anys el progrés tècnic no ha estat quelcom de general a les societats del món. Només ha estat un element general en els darrers temps i més aviat com el resultat de la destrucció de societats anteriors i la seva substitució per la societat tècnicament superior. O sigui: el "progrés" científic s'ha escampat pel món a punta de baioneta. L'expansió del progrés científic per les armes ha estat el resultat col·lateral de l'expansió de societats depredadores de recursos naturals.
En tot cas, posats a parlar de societats superiors o inferior potser primer caldria demanar "en què?". Afrontar aquesta pregunta de forma científica té un greu escull a superar: l'anàlisi científica ha de deslliurar-se de judicis de valor. Això, però, és extremadament complicat. Caldria decidir els indicadors adequats que mesurin el grau de desenvolupament humà. La dificultat és que la tria dels indicadors ja suposa un judici de valor. Un intent d'aconseguir un indicador que acompleixi aquests requisits és l'índex desenvolupament humà. Tot i que segurament en podríem discutir perquè te en compte uns paràmetres i no uns altres.
Que una societat aparegui més amunt o més avall en les taules de desenvolupament segons determinats índexs no pot abocar-nos a fer el judici de valor: "aquesta societat és millor o és pitjor". Com a molt podríem dir que el seu nivell tècnic és menor. Es podria discutir si són més "primitius".
A menys, és clar, que estiguem disposats a acceptar que nosaltres mateixos som "més primitius" que els noruecs, doncs és Noruega el país que ostenta l'IDH ('índex de desenvolupament humà) més alt de tots.
Tornem al científic extraterrestre. A mi em fa l'efecte que per a ell no hi hauria una diferència important entre uns individus i altres. Com l'extraterrestre no formaria part de cap societat humana, estaria lliure del prejudici cultural que això suposa i no faria judicis de valor del tipus "Són millors perquè disposen de més coneixements científics". De fet, potser descobriria que sota la nostra aparent superioritat tecnològica seguim confiant l'explicació del món a mites.
A la nostra societat, les explicacions científiques de la realitat són desconegudes per molta gent, o són conegudes amb moltes imprecisions, mancances i errors. De fet, dins la nostra societat, les "explicacions científiques" en molts casos no són més que relats mitològics.
De fet, és allò que s'ha dit tants cops. Per alguna cosa al nostre món té tant d'èxit la pseudociència. És per que la ciència cada cop ocupa més l'espai abans reservat a la religió o als mites en l'explicació de la realitat. En aquest sentit, no som tan diferents. Els relats "científics" han substituït les creences religioses.
La cosa arriba al punt que es pretenen demostrar "científicament" valors morals o ètics. O s'apel·la a l'"autoritat" moral que aporta la ciència.
La ciència és capaç de "fer miracles". Però la comprensió íntima d'aquests "miracles" s'escapa a la majoria que en tenen prou amb una explicació superficial, incompleta o errònia, és dir, amb un mite. És més, ningú és capaç d'abastar totes les branques del coneixement, per tant, poc o molt, tots creiem en mites. El fet que hi hagi algú al món que comprengui de forma íntima aquell procés científic no invalida que per a tu segueixi sent un mite.
En aquest sentit, potser el més intel·ligent seria acceptar que l'explicació mitològica de la realitat resulta el més convenient manta vegades.
Posem un exemple: La descripció del sistema solar. Des d'un punt de vista antropològic, la explicació del sistema solar no és més que un relat. Aquesta tribu de l'Amazones deuen tenir també un relat que explica les llums del cel a la nit.
Amb la literatura o les arts, passa igual. Només són relats. Totes aquestes tribus també tenen relats i històries que passen de pares a fills.
És evident que hi ha diferències abismals pel que fa a la sofisticació d'uns i altres, o en el grau de desenvolupament tècnic. Però no hi ha una superioritat intrínseca d'una societat sobre l'altre. Totes dues conviuen a l'hora al segle XXI. No hi ha res en una o altre societat que en faci als seus membres "millors" humans.
No som tan diferents d'aquest indis. Ells i nosaltres, senzillament, som humans.
Segons diuen, al món pot haver-hi un centenar de tribus com aquesta: que no han estat mai vistos. En la seva major part, però, s'ubicarien a la regió amazònica.
A la tribu de la notícia els han vist durant el vol de l'helicòpter d'una ONG que te l'objectiu de protegir aquestes tribus de l'assalt de les empreses que estan explotant els recursos naturals de la selva de l'Amazones.
No puc deixar de veure la similitud entre la tasca d'aquesta ONG amb la "missió permanent de recerca de noves civilitzacions, arribant allà on no ha arribat mai ningú" de la nau estel·lar Enterprise de la sèrie Star Trek. Una de les pel·lícules de la sèrie, "Insurrection", comença amb la tripulació de la nau camuflada a un planeta fent l'observació de la seva civilització. La intenció de l'expedició és observar sense ser vistos fins trobar la forma de manifestar-se de forma amistosa i provocant els mínims daltabaixos a la societat observada.
La ONG aquesta no ha estat tan escrupolosa com el capità Picard. Està clar que als indígenes de l'Amazones, l'aparició d'un monstruós insecte bramulant al cel, farcit d'éssers amb aparença d'homes només els podia provocar una reacció extraordinària. La vida de la seva tribu ha patit un xoc traumàtic, que hauran d'assimilar.
El cas és que el descobriment d'aquesta tribu convida a rumiar sobre la condició humana. Ells viuen al segle XXI, igual com nosaltres però la seva forma de vida, segons diuen, no ha variat de forma substancial des del neolític.
Això ultim potser és més discutible. La falta de registres escrits, però, ens deixa sense la possibilitat d'investigar quina ha estat l'aventura històrica d'aquesta tribu. Dir que no ha canviat res en milers d'anys és una opció, però tal vegada afirmar-ho sigui simplificar més del compte.
Què en pensaria del nostre món un científic extraterrestre que investigués les societats humanes? per a ell, tant els indis de l'Amazones com nosaltres mateixos seriem objecte d'estudi. No en faria diferències, per ell tots seriem terrícoles.
Potser no ens veuria tan diferents com nosaltres mateixos estem disposats a acceptar. El nostre major desenvolupament tecnològic potser ens fa mirar amb desdeny aquestes societats "primitives", tot i que primer de tot cal dir que ells també han arribat al segle XXI sense que els hagi calgut tota la nostra tecnologia. Això posa una mica en entredit aplicar el qualificatiu de "primitiu" a la seva societat: "primitiu" afegeix el matís de que hi ha d'haver una evolució forçosament. És dir, que la història de les societats marxa inevitablement en el sentit del progrés tècnic. Jo això no ho veig tan clar. De fet, per saber-ho caldria fer una foto de les societats del planeta cada mil anys durant, posem, 10000 anys i comparar, per dir alguna cosa.
De fet, 10000 anys corresponen més o menys a l'antiguitat dels rastres prehistòrics corresponents al neolític. De fet, podríem dir que durant milers d'anys el progrés tècnic no ha estat quelcom de general a les societats del món. Només ha estat un element general en els darrers temps i més aviat com el resultat de la destrucció de societats anteriors i la seva substitució per la societat tècnicament superior. O sigui: el "progrés" científic s'ha escampat pel món a punta de baioneta. L'expansió del progrés científic per les armes ha estat el resultat col·lateral de l'expansió de societats depredadores de recursos naturals.
En tot cas, posats a parlar de societats superiors o inferior potser primer caldria demanar "en què?". Afrontar aquesta pregunta de forma científica té un greu escull a superar: l'anàlisi científica ha de deslliurar-se de judicis de valor. Això, però, és extremadament complicat. Caldria decidir els indicadors adequats que mesurin el grau de desenvolupament humà. La dificultat és que la tria dels indicadors ja suposa un judici de valor. Un intent d'aconseguir un indicador que acompleixi aquests requisits és l'índex desenvolupament humà. Tot i que segurament en podríem discutir perquè te en compte uns paràmetres i no uns altres.
Que una societat aparegui més amunt o més avall en les taules de desenvolupament segons determinats índexs no pot abocar-nos a fer el judici de valor: "aquesta societat és millor o és pitjor". Com a molt podríem dir que el seu nivell tècnic és menor. Es podria discutir si són més "primitius".
A menys, és clar, que estiguem disposats a acceptar que nosaltres mateixos som "més primitius" que els noruecs, doncs és Noruega el país que ostenta l'IDH ('índex de desenvolupament humà) més alt de tots.
Tornem al científic extraterrestre. A mi em fa l'efecte que per a ell no hi hauria una diferència important entre uns individus i altres. Com l'extraterrestre no formaria part de cap societat humana, estaria lliure del prejudici cultural que això suposa i no faria judicis de valor del tipus "Són millors perquè disposen de més coneixements científics". De fet, potser descobriria que sota la nostra aparent superioritat tecnològica seguim confiant l'explicació del món a mites.
A la nostra societat, les explicacions científiques de la realitat són desconegudes per molta gent, o són conegudes amb moltes imprecisions, mancances i errors. De fet, dins la nostra societat, les "explicacions científiques" en molts casos no són més que relats mitològics.
De fet, és allò que s'ha dit tants cops. Per alguna cosa al nostre món té tant d'èxit la pseudociència. És per que la ciència cada cop ocupa més l'espai abans reservat a la religió o als mites en l'explicació de la realitat. En aquest sentit, no som tan diferents. Els relats "científics" han substituït les creences religioses.
La cosa arriba al punt que es pretenen demostrar "científicament" valors morals o ètics. O s'apel·la a l'"autoritat" moral que aporta la ciència.
La ciència és capaç de "fer miracles". Però la comprensió íntima d'aquests "miracles" s'escapa a la majoria que en tenen prou amb una explicació superficial, incompleta o errònia, és dir, amb un mite. És més, ningú és capaç d'abastar totes les branques del coneixement, per tant, poc o molt, tots creiem en mites. El fet que hi hagi algú al món que comprengui de forma íntima aquell procés científic no invalida que per a tu segueixi sent un mite.
En aquest sentit, potser el més intel·ligent seria acceptar que l'explicació mitològica de la realitat resulta el més convenient manta vegades.
Posem un exemple: La descripció del sistema solar. Des d'un punt de vista antropològic, la explicació del sistema solar no és més que un relat. Aquesta tribu de l'Amazones deuen tenir també un relat que explica les llums del cel a la nit.
Amb la literatura o les arts, passa igual. Només són relats. Totes aquestes tribus també tenen relats i històries que passen de pares a fills.
És evident que hi ha diferències abismals pel que fa a la sofisticació d'uns i altres, o en el grau de desenvolupament tècnic. Però no hi ha una superioritat intrínseca d'una societat sobre l'altre. Totes dues conviuen a l'hora al segle XXI. No hi ha res en una o altre societat que en faci als seus membres "millors" humans.
No som tan diferents d'aquest indis. Ells i nosaltres, senzillament, som humans.
dimecres, 28 de maig del 2008
L'ACB censura el català
Prohibeixen respondre en català en la roda de premsa prèvia al primer assalt Barça-TAU
Actualitzat a les 21:34 h 28/05/2008"En la roda de premsa oficial que s'ha fet a les instal·lacions del FC Barcelona, prèvia al partit Barça-TAU de dijous, no s'ha permès respondre en català ni als entrenadors ni als jugadors. Segons el responsable de premsa del club, per petició expressa de l'ACB. Això ha provocat una situació incòmoda als dos capitans, que, quan es disposaven a respondre en català, han vist com el moderador de la roda de premsa els obligava a parlar en castellà."
(Notícia del 3cat24.cat)La reacció dels jugadors i l'entrenador de Barça i Tau ha sigut posar mala cara però continuar en castellà.
Anava a dir que ara es podria encetar una campanya de mails als malparits de l'ACB i dir-lis que es fiquin la seva censura al cul. Però - oh,sorpresa!- miro la pàgina web (només en castellà) de l'ACB i la seva adreça de contacte és, esgarrifança:
Oficinas: c/ Iradier 37 - 08017 Barcelona
Teléfono: 93.417.24.04
Fax: 93.418.23.94
Web: http://www.acb.com
Patètic. De Barcelona. Els molt malparits tenen les oficines a Barcelona...
Bé, no tenen correu de contacte. Però vist que estan aquí al costat, potser que anem en persona a dur-lis el correu de protesta.
Hi ha un cas paral·lel, d'alguna manera similar: el cas del mosso d'esquadra al que el jutge ha dictaminat que té l'obligació de fer els atestats en català.
Suposo que quan hom treballa a compte d'altre té l'obligació de treballar segons les normes que li imposen.
En aquest sentit, un treballador del govern català té l'obligació de conèixer i emprar el català com a llengua de treball. Les comunicacions escrites es faran en català, llevat de casos excepcionals.
Les tripulacions de vols internacionals tenen l'obligació de parlar l'anglès i tan bon punt s'envolen, l'anglès passa a ser la llengua habitual.
Fent una extraordinària extrapolació, llavors es podria considerar que els jugadors del Barça i del Tau són empleats de l'ACB o, si més no, estan lligats pels contractes comercials de l'ACB i, per tant, l'ACB imposa les seves normes al Barça i al TAU i, per extensió, als seus jugadors. En aquest sentit, si l'ACB diu que els jugadors només poden parlar hongarès a les rodes premsa, doncs així haurà de ser.
Recordo que el Dani Pedrosa tenia una clàusula en el seu contracte comercial amb una empresa (crec que Telefónica de España) segons la qual, si guanyava una carrera la única bandera que podia portar en la volta d'honor era l'espanyola.
Totes aquestes normes tenen una única intenció: evitar la terrible molèstia que suposa als espanyols sentir parlar en català, o evitar-los la terrible decepció de la visió d'una senyera en mans d'un català vencedor a una competició internacional.
Es veu que això fa perdre vendes als patrocinadors.
De tot plegat, intueixo que, en el cas de l'ACB, deuen pensar que la final la juguin un club català i un de basc, amb jugadors que parlen català en tots dos equips és gairebé una ofensa per als espanyols.
Per això, l'ACB prohibeix l'ús del català en una roda de premsa a can Barça. Estan provant d'espanyolitzar una final en la que, com ja ho deia un jugador del Real Madrid fa molts anys quan el Barça va guanyar la lliga: "me sabe mal que gane la liga un equipo que no es español".
O Barça o Tau guanyaran la lliga ACB. No serà, doncs, un equip espanyol qui la guanyi.
Com això els farà perdre calers, ara proven d'espanyolitzar la final estrangera. En el fons els hem d'agrair que ells ho tinguin tant clar que no som espanyols. A veure si aquí alguns també comencen a veure-ho clar.
Pel camí, però, potser recordar-los que el català és llengua oficial i pròpia de Catalunya, que per desgràcia, a dia d'avui és una comunitat autònoma de l'estat. Que a l'NBA es poden fer preguntes en català i es poden rebre respostes també en català i ningú prohibeix això.
Que s'ho facin mirar.
Que per no emprenyar als espanyols -que s'emprenyen per tot- a canvi fer emprenyar als catalans és un costum del qual alguns ja en tenim els collons plens.
Aquestes coses les acabaran pagant.
dilluns, 26 de maig del 2008
Aturem el transvasament
La sequera s'ha acabat. L'episodi de pluges que ens beneeix permet dir que, formalment, la llargua sequera ha arribat a la seva fi. Segurament les pluges allunyen el fantasma de les restriccions de forma definitiva.
Tanmateix, l'escassedat persisteix. La sequera ha estat un fenomen conjuntural, amb el que segurament haurem de conviure més sovint en el futur degut al canvi climàtic.
Conjuntural, però no havia deixat mai tan a la vora del KO al país com enguany, degut a que la sequera conjuntural s'ha combinat perillosament amb l'escassedat, aquesta sí, estructural.
Però plou i ja no hi ha sequera o, si més no, els registres pluviomètrics per enguany arribaran fàcilment a valors agregats corresponents a un any amb valors estadístics mitjans, o àdhuc, plujós.
L'escassedat, però, persisteix, com s'han encarregat de recordar des del govern. L'aigua embassada arriba al 40% de la capacitat dels pantans, quan l'any passat estava per sobre del 60%. per aquestes mateixes dates. L'any passat es parlava d'escassedat, amb molt més motiu enguany, doncs.
Dit d'una altre forma, caldrà seguir portant aigua amb vaixells, recuperant aqüífers, millorant l'eficiència en el transport i utilització d'aquest recurs, caldrà seguir estalviant i s'ha de mantenir la prohibició d'omplir piscines, rentar vehicles o regar jardins. Estem en estat d'excepcionalitat. Cal seguir actuant d'acord amb el fet incontestable de que a Catalunya, a dia d'avui, tenim escassedat estructural d'aigua.
L'escassedat estructural persisteix. Tanmateix, les restriccions d'aigua potable s'allunyen. En aquest sentit, la proposta de derogar el decret de transvasament si es garanteix el subministre a l'àrea metropolitana té tot el sentit del món. Tant IC com Esquerra han llençat la proposta i crec que cal atendre-la.
Potser la situació d'excepcionalitat obligava a solucions tan radicals com la del transvasament. Tanmateix, algun sant del cel que ens deu estimar, ens deixa el camí lliure per a que no calgui comprovar-ho. Només que plogui una mica més, es disposarà de marge suficient com per capgirar la situació d'escassedat estructural sense haver de posar una bomba de rellotgeria a l'Ebre.
El decret està promulgat, però de savis és rectificar. Més ara que la natura es posa de part nostra.
Aturem el transvasament. Derogació del decret ja! Esquerra i IC de les terres de l'Ebre sempre van estar amb el riu; avui les direccions nacionals de tots dos partits s'han alineat amb els que defensen l'Ebre; Ara li toca al PSC fer el pas i aturar el projecte.
Un govern va caure per l'empenta del riu. Que no en caigui un altre.
Tanmateix, l'escassedat persisteix. La sequera ha estat un fenomen conjuntural, amb el que segurament haurem de conviure més sovint en el futur degut al canvi climàtic.
Conjuntural, però no havia deixat mai tan a la vora del KO al país com enguany, degut a que la sequera conjuntural s'ha combinat perillosament amb l'escassedat, aquesta sí, estructural.
Però plou i ja no hi ha sequera o, si més no, els registres pluviomètrics per enguany arribaran fàcilment a valors agregats corresponents a un any amb valors estadístics mitjans, o àdhuc, plujós.
L'escassedat, però, persisteix, com s'han encarregat de recordar des del govern. L'aigua embassada arriba al 40% de la capacitat dels pantans, quan l'any passat estava per sobre del 60%. per aquestes mateixes dates. L'any passat es parlava d'escassedat, amb molt més motiu enguany, doncs.
Dit d'una altre forma, caldrà seguir portant aigua amb vaixells, recuperant aqüífers, millorant l'eficiència en el transport i utilització d'aquest recurs, caldrà seguir estalviant i s'ha de mantenir la prohibició d'omplir piscines, rentar vehicles o regar jardins. Estem en estat d'excepcionalitat. Cal seguir actuant d'acord amb el fet incontestable de que a Catalunya, a dia d'avui, tenim escassedat estructural d'aigua.
L'escassedat estructural persisteix. Tanmateix, les restriccions d'aigua potable s'allunyen. En aquest sentit, la proposta de derogar el decret de transvasament si es garanteix el subministre a l'àrea metropolitana té tot el sentit del món. Tant IC com Esquerra han llençat la proposta i crec que cal atendre-la.
Potser la situació d'excepcionalitat obligava a solucions tan radicals com la del transvasament. Tanmateix, algun sant del cel que ens deu estimar, ens deixa el camí lliure per a que no calgui comprovar-ho. Només que plogui una mica més, es disposarà de marge suficient com per capgirar la situació d'escassedat estructural sense haver de posar una bomba de rellotgeria a l'Ebre.
El decret està promulgat, però de savis és rectificar. Més ara que la natura es posa de part nostra.
Aturem el transvasament. Derogació del decret ja! Esquerra i IC de les terres de l'Ebre sempre van estar amb el riu; avui les direccions nacionals de tots dos partits s'han alineat amb els que defensen l'Ebre; Ara li toca al PSC fer el pas i aturar el projecte.
Un govern va caure per l'empenta del riu. Que no en caigui un altre.
diumenge, 25 de maig del 2008
Eurofan
Jo sóc Eurofan. Ho proclamo. M'entusiasma això dels "douze points" i dels "twelve points".
I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.
Dima Bilan - Believe (YouTube)
Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.
Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)
Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.
Kalomira - Secret combination (Veoh)
Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.
També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.
Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.
Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.
A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.
Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.
D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.
El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.
Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.
Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).
Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.
Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.
De mica en mica, s'omple la pica.
I ahir, des de Belgrad, Sèrbia, antiga nació constituida en república de nova creació, va ser la gran nit del festival. El rus Dima Bilan va guanyar el festival. Aquest noi interpreta a la perfecció aquella cosa de "l'ànima eslava": cantants amb un sentiment i un dramatisme que posen la gallina de pell que diria Cruyff.
Dima Bilan - Believe (YouTube)
Encara que de gallina la pell també la posava la contundent, espectacular, absolutament divina Ani Lorak. La ucraïnesa va quedar segona i a mitja Europa (la meitat de sexe masculí, i potser part de la meitat del femení) encara li tremolen els genolls.
Ina Lorak - Shady Lady (VeoH)
Per si fos poc, la tercera classificada, Kalomira, de Grècia, podia competir en bellesa amb la deessa eslava, tot i que, sens dubte, es tracta de prototipus de bellesa diferents. Només cap a la part final del concurs es va decantar la balança en favor de la ucraïnesa. Durant bona part de la nit, la representant de Grècia semblava que anava a quedar com a propietària de la segona plaça.
Kalomira - Secret combination (Veoh)
Pel camí van quedar participacions molt notables: l'espectacular posada en escena d'àngels i dimonis de l'Azerbadjan; Els divertits pirates letons; Els sanots, fortots i rossots heavies de Finlàndia; la divertidissima actuació, en anglès, del barbut representant francès; l'anunci de Cruzcampo protagonitzat pels danesos; la poderosa versió turca dels Foo Fighters; El tango amb rapper jubilat dels croates; la delirant posada en escena dels bosnis; la dolça cantant albanesa; la múrria i picant cantant armènia; la pacifista invident georgiana; o la gran actuació de britànics i romanesos. I segur que em deixo algú.
També pel camí, a les semifinals, es va quedar Gisela, representant d'Andorra. Al meu parer la Gisela es va autoeliminar amb el modelet que portava. Exactament què significava el seu estrany barret? amb perdó, però semblava un escarabat. No entenc quin problema hi havia en fer que la noia lluïs un model més afavoridor, com el de la grega, la ucraniana o la sueca.
Menció apart pel chikilikuatre. Que feia aquest senyor ahir? era una broma, oi? Tot i que he de reconèixer que va obtenir molts més punts que no pas em pensava i això em porta al següent raonament: Primera, Eurovision és la demostració que el nacionalisme és la ideologia més important d'Europa; segona: el mèrit, l'esforç, el treball són només una part, i no la més decisiva, en la consecució de bons resultats. Més important, com en la vida mateixa, ho són els padrins, l'amiguisme o l'enchufisme.
Un exemple. El Chikilikuatre, va rebre douze points d'Andorra i dix points de Portugal. Quins pebrots. Si algun dia a Eurovision participen Catalunya, Païs Basc, Galícia, Castella, i potser Canàries, Andalusia, País Valencià, Balears, adhuc potser Lleó i Aragó el que serà segur és que apareixerà un lobby ibèric tant o més potent que l'escandinau, l'ex-soviètic o el balcànic... O potser no. Està per veure si amb cadascú pel seu compte estaríem parlant de països amics, de països indiferent entre ells o, directament, d'enemics irreconciliables.
A mi, en tot cas, m'agradaria provar-ho.
Algú em dirà que parlar d'independències nacionals i barrejar-ho amb el festival d'Eurovision és d'una superficialitat extraordinària. Hi estic d'acord. Però passa una cosa, recordo que a l'entrevista que li van fer a Carod-Rovira al "tengo una pregunta para usted" la gent del públic li va preguntar més d'un cop "Si Catalunya és independent, amb qui jugarà el Barça?". Per la gent del públic, allò semblava ser l'obstacle més greu i el motiu més important per oposar-se a la independència de Catalunya. Això em fa pensar un parell de coses: una, que l'argument a favor de la independència que és la creació d'un lobby ibèric a Eurovision és un argument que està a l'alçada intelectual de l'argument en contra dels aficionats unionistes del Barça; i segona, tranquil·litat, qui planteja aquestes objeccions no matarà per defensar les seves idees. En aquest sentit Eurovision és del millor que ofereix la civilització: Una quarantena de cantants que representen als corresponents països que competeixen en un festival de cançons, i després es voten per afinitats o simpaties. A mi m'omple d'optimisme. És molt més humà que els jocs olímpics.
D'això dels països amics, una companya de feina m'explicava, després d'un viatge per Polònia, havent visitat Varsòvia i el ghetto, que els polonesos es malfiaven de tothom. No podien veure ni als ex soviètics ni als alemanys per la rancúnia històrica que els guarden des de la segona guerra mundial i la guerra freda, tampoc poden veure als aliats per que interpreten que els van fer servir com moneda de canvi amb la URSS. Ahir Polònia va quedar a les últimes posicions, tot i que la seva actuació va ser prou solvent. Itàlia, que no ha entès això de l'Eurovision, fa molts anys que no juga. Però, és clar, també voten a Berlusconi.
El que és molt interessant és que l'esquema de repartiment de vots va néixer de les votacions populars. En aquest sentit crec hi han dues forces principals que l'expliquen: les afinitats nacionals, ètniques, culturals, per una banda; i la quantitat d'emigrants. Això explica, per exemple, el tradicional vot alemany cap a Turquia, o els resultats de Romanesos i Bosnis.
Amb tot, una part sí que compta el propi esforç. Rússia, Ucraïna i Grècia, poc o molt van rebre vots de tots els països.
Ahir va ser, doncs, un dia de molt de nacionalisme a Europa. A Catalunya també, amb el partit disputat amb Argentina. La recent sentència judicial del TAS ratifica la federació catalana de bitlles com a membre de ple dret de la federació internacional i dictamina que, en l'àmbit internacional, les lleis espanyoles no estan per sobre de les internacionals (és penós que hagi calgut arribar a corts internacionals per obtenir una conclusió tan evident).
Aquesta sentència obre la porta al reconeixement oficial de les seleccions catalanes. Per la seva banda, per fer palanca amb aquesta sentència, des de la federació catalana de futbol s'impulsa un Torneig de les Nacions (a l'estil del Sis Nacions de Rugby). Una competició on sobre el paper hi podran participar seleccions FIFA i no FIFA.
Poc a poc es van aconseguint reconeixements internacionals. Fins hi tot l'estat francès, en una decisió recent i sobtada i que encara cal valorar, ha reconegut explícitament a la seva constitució les llengües regionals, entre elles el català. A priori, això és bo. És un pas endavant. Pas a pas. Poc a poc.
De mica en mica, s'omple la pica.
dissabte, 24 de maig del 2008
Crisi global
No cal seguir les notícies per adonar-se que hi ha crisi. Als assalariats nomes ens cal fer comptes a fi de mes. En el millor dels caos es notarà que no es pot estalviar tant. En els pitjors tenim tota una escala que va des d'estar-se de coses fins a la tragèdia.
Des dels mitjans les noticies van en aquest sentit, però, la informació és ocasionalment contradictòria. En diuen una de freda i una de calenta. Tanmateix hi han uns fets que són indiscutibles:
- el preu del petroli puja sense aturar-se. Avui el barril de petroli costa el doble que fa un any. Algunes previsions diuen que pot acabar l'any fregant els 200$
- Arreu del món han esclatat revoltes per l'encariment dels aliments. Hi ha escassedat d'arròs (aliment bàsic per a mig món).
- El mercat immobiliari i les hipoteques subprime estan suposant un cop demolidor a l'economia dels EUA. A Catalunya, a l'estat espanyol en general, ens diuen que la crisi dels EUA no ens afectarà perquè els bancs i les caixes no han entrat en el joc de les subprime nord-americanes però no se'ns diu que, en realitat, hipoteques subprime és exactament el que han estat concedint els bancs i caixes aquests darrers anys a casa nostra. És dir, potser és cert que non ens afectarà la crisi importada dels EUA, però és que en tenim una d'autòctona de les mateixes característiques, o pitjor.
- Els mitjans ens diuen que s'atura el consum, que es compren menys electrodomèstics, que la gent surt menys... les revisions dels analistes redueixen les previsions de creixement fins a valors propers a zero. Properes revisions ens parlaran de recessions?
- Ja he dit al començament que parlava des del punt de vista de l'assalariat que soc. Els petits empresaris també estan notant la crisi. No tothom nota la crisi de la mateixa manera. Malgrat aquest panorama, les grans empreses segueixen exhibint (indecents) beneficis.
La pregunta que em faig és: quan es tocarà fons? les noticies són contradictòries, algunes declaracions diuen que ja s'ha tocat fons tot i que els efectes encara es notaran durant força temps. La sospita és que aquestes declaracions van més en la línia de calmar els ànims per evitar el pànic i que no responen a una anàlisi de situació.
Dit d'una altra forma. Podria ser que les notícies optimistes siguin, directament, mentides. És aquella vella cançó que diu que els "mercats" depenen de la confiança dels consumidors.
És molt emprenyador. Podríem dir: hi ha crisi, la gent no arriba a fi de mes. Però per a que certs comptes de resultats surtin bé cal que el públic segueixi consumint. Cal que cada cop es consumeixi més. I que es fa? es menteix. Es diu que les coses milloraran aviat i que no cal preocupar-se. Consumiu, consumiu, maleïts!
Quan es tocarà fons? quants llençols perdrem pel camí? és aquesta, com diu el LEAP, una crisi global del sistema que canviarà de forma profunda les relacions econòmiques mundials i la nostra forma de vida particular?
Caldrà seguir-ho, estar atents i ser prudents, sobretot perquè, més que mai, aquest cop ens juguem les garrofes.
Des dels mitjans les noticies van en aquest sentit, però, la informació és ocasionalment contradictòria. En diuen una de freda i una de calenta. Tanmateix hi han uns fets que són indiscutibles:
- el preu del petroli puja sense aturar-se. Avui el barril de petroli costa el doble que fa un any. Algunes previsions diuen que pot acabar l'any fregant els 200$
- Arreu del món han esclatat revoltes per l'encariment dels aliments. Hi ha escassedat d'arròs (aliment bàsic per a mig món).
- El mercat immobiliari i les hipoteques subprime estan suposant un cop demolidor a l'economia dels EUA. A Catalunya, a l'estat espanyol en general, ens diuen que la crisi dels EUA no ens afectarà perquè els bancs i les caixes no han entrat en el joc de les subprime nord-americanes però no se'ns diu que, en realitat, hipoteques subprime és exactament el que han estat concedint els bancs i caixes aquests darrers anys a casa nostra. És dir, potser és cert que non ens afectarà la crisi importada dels EUA, però és que en tenim una d'autòctona de les mateixes característiques, o pitjor.
- Els mitjans ens diuen que s'atura el consum, que es compren menys electrodomèstics, que la gent surt menys... les revisions dels analistes redueixen les previsions de creixement fins a valors propers a zero. Properes revisions ens parlaran de recessions?
- Ja he dit al començament que parlava des del punt de vista de l'assalariat que soc. Els petits empresaris també estan notant la crisi. No tothom nota la crisi de la mateixa manera. Malgrat aquest panorama, les grans empreses segueixen exhibint (indecents) beneficis.
La pregunta que em faig és: quan es tocarà fons? les noticies són contradictòries, algunes declaracions diuen que ja s'ha tocat fons tot i que els efectes encara es notaran durant força temps. La sospita és que aquestes declaracions van més en la línia de calmar els ànims per evitar el pànic i que no responen a una anàlisi de situació.
Dit d'una altra forma. Podria ser que les notícies optimistes siguin, directament, mentides. És aquella vella cançó que diu que els "mercats" depenen de la confiança dels consumidors.
És molt emprenyador. Podríem dir: hi ha crisi, la gent no arriba a fi de mes. Però per a que certs comptes de resultats surtin bé cal que el públic segueixi consumint. Cal que cada cop es consumeixi més. I que es fa? es menteix. Es diu que les coses milloraran aviat i que no cal preocupar-se. Consumiu, consumiu, maleïts!
Quan es tocarà fons? quants llençols perdrem pel camí? és aquesta, com diu el LEAP, una crisi global del sistema que canviarà de forma profunda les relacions econòmiques mundials i la nostra forma de vida particular?
Caldrà seguir-ho, estar atents i ser prudents, sobretot perquè, més que mai, aquest cop ens juguem les garrofes.
dissabte, 17 de maig del 2008
el medi ambient avui al TN
Reprenc el bloc. Darrerament, les notícies relacionades amb el medi ambient ocupen més lloc al TN. Crec que la sensibilització pel l'escassedat d'aigua ha contribuït a posar el focus dels mitjans en aquestes qüestions. Per mi això, en si, ja és una bona noticia. Penso que la problemàtica mediambiental, juntament amb la crisi energètica, i la crisis econòmica global han de propiciar un gran canvi en la nostra forma de vida i que pot ser més ràpid que no ens pensem.
El cas, però, és que em sorprenen molt algunes notícies i que quan les rumio, em trobo amb que o bé hi ha molta hipocresia, o bé hi ha molta incompetència.
Pel TN explicaven que les parades dels ocellaires de la Rambla estan sota sospita. Que potser són un perill per la salut pública i que caldria posar gàbies més modernes pels ocellets. Sembla ser que les parades dels ocellaires no acompleixen del tot la llei de protecció dels animals.
És la mateixa llei que permet pràctiques de sadisme extrem amb toros a La Monumental.
És l'excusa de la llei. La mateixa llei permet torturar toros i obligar als ocellaires a posar gàbies noves als ocells.
Fins hi tot, segons la llei, s'atreveixen a dir que potser les parades de venda d'ocells són un perill per a la salut pública.
Obligaran a tancar a les parades de venda d'animals? L'Hereu es carregarà les parades?
I un perill per a la salut pública. Què curiós. A Ascó, el grau de contaminació radioactiva sembla que ha estat 750 cops més gran que el que va reconèixer la direcció de la central nuclear. Girebé tres ordres de magnitud més gran que en la alerta inicial.
Ens diuen també que es va manipular el sistema d'alerta.
Si es demostra això, només té un nom: accions criminals. Com s'ha pogut permetre? Es veu que al Japó es va destapar que per tal de millorar el rendiment econòmic de les centrals nuclears, no es prenien totes les precaucions i s'estalviaven els controls estipulats als protocols de seguretat. Aquesta mala pràctica va provocar accidents laborals, fuites i contaminació ambiental.
Ha passat el mateix aquí? per fer una mica més de caixa es manipulen sensors i se salten controls? Els accionistes d'Endesa estaran contents: més beneficis d'una de els empreses del grup. Potser no estaran tant contents els malats de càncer a conseqüència de la contaminació radioactiva.
Els tancaran? tancaran a la direcció de la central que sí que ha comès un greu atemptat contra la salut pública? i tancaran també als accionistes majoritaris d'Endesa que s'han lucrat amb els morts que han provocat?
I REE? que se li han caigut unes torres d'energia, segons deien al TN que no ha provocat morts de miracle? Molt parlar d'infraestructures però les inversions segueixen sense fer-se.
Als ocellaires potser els faran tancar les parades... I a Endesa ia REE? no els haurien de fer tancar la parada també? perquè aquests sí que provoquen morts.
Mentrestant, plou. I els pantans van acumulant aigua de mica en mica. El conseller Baltasar potser desitjós de donar una bona notícia després d'una temporada de crítiques contínues va i diu que com que amb les darreres pluges els pantans estan per sobre del límit d'excepcionalitat ja es podran retirar les restriccions. La reacció immediata ha estat que tots els que estan prestant aigua per salvar l'episodi d'escassedat a l'àrea metropolitana s'han exclamat dient que l'aigua dels seus pous no ha de servir per omplir piscines. Lògicament. Montilla, un cop més, deixa a Baltasar amb el cul a l'aire dient que el decret s'ha de modificar per mantenir certes restriccions. Tant evident ha estat la cagada del Conseller de Medi Ambient, que aquest s'apressa a donar la raó al President. Inexperiència? Ingenuïtat? Incompetència?
Jo suposo que el conseller està per donar directrius polítiques i que el detall de les lleis i dels reglaments són cosa de tècnics.
Tots els tècnics coneixen els controls amb histèresi. El seu funcionament és senzill: tinc dos estats, un de baix i un d'alt, per passar de l'estat baix a l'alt cal que una variable de control superi un determinat valor llindar alt. Per passar del nivell alt al baix, la variable de control ha de caure a un valor inferior de llindar baix. El valor de llindar alt és més gran que el valor llindar baix.
Es fan servir abastament: per exemple amb els aires condicionats. Són els controls que fan que l'aire s'apagui i s'engegui sol mantenint la temperatura dins un marge de confort.
El que deia Montilla: no te sentit que eliminem les restriccions si en un parell de setmanes hem de tornar a aplicar-les perquè l'estat dels pantans torna a caure al nivell d'excepcionalitat.
En el cas dels pantans, s'hauria pogut posar un control amb histèresi a la llei i ara no caldria tocar-la. Podria haver anat així: Si el nivell cau per sota del 20% aleshores es passa de l'excepcionalitat 2 a l'excepcionalitat 1 i s'apliquen restriccions. Si plou i el nivell puja, aleshores es torna al nivell d'excepcionalitat 2 només quan el nivell dels pantans supera, per dia un valor, el 35%.
No dic que la llei havia de tenir aquest control, però està clar que la llei no tenia previst què fer en cas de que el nivell dels pantans estigués justament en el de transició entre estats. És la situació típica de rebots entre estats que resolen de forma simple els controls amb histèresi.
Qualsevol tècnic coneix els controls amb histèresi. Baltasar no és un tècnic. Segurament, no cal tenir cap mena de coneixement tècnic per a ser conseller. Però el que sí que cal és escoltar-los. O, si més no, escoltar als analistes que parlen amb els tècnics. Ni que només sigui per no quedar com un inepte. És dir: Un conseller no te perquè tenir cap mena de coneixement tècnic sobre l'àmbit d'actuació de la seva conselleria, però ha de semblar que sí que el té.
En el cas de medi ambient, la cosa és te importància. No és el mateix ecologia que ecologisme. L'ecologia no és una actitud, ni una ideologia política. És una ciència. Una altre cosa és l'ecologisme, que sí que pot ser una forma de vida o una doctrina política. Em sembla molt bonic que, si més no nominalment així es defineix, un ecologista sigui el conseller de medi ambient. Però no estaria de més que s'envoltés de tècnics mediambientals amb formació ecològica i amb tècnics en implementació de polítiques que siguin capaços de traduir les línies ideològiques en lleis i reglaments útils.
L'Aigua. I resulta que al final el cop l'haurem de parar els ciutadans. Mentrestant, serà Agbar l'operadora del transvasament. Perquè l'empresa privada que no ha invertit en les fuites de Badalona i en les fuites d'aigua de tota la xarxa ara es veu premiada amb aquesta nova infraestructura?
I, per si fos poc, posem en perill l'Ebre?
El cas, però, és que em sorprenen molt algunes notícies i que quan les rumio, em trobo amb que o bé hi ha molta hipocresia, o bé hi ha molta incompetència.
Pel TN explicaven que les parades dels ocellaires de la Rambla estan sota sospita. Que potser són un perill per la salut pública i que caldria posar gàbies més modernes pels ocellets. Sembla ser que les parades dels ocellaires no acompleixen del tot la llei de protecció dels animals.
És la mateixa llei que permet pràctiques de sadisme extrem amb toros a La Monumental.
És l'excusa de la llei. La mateixa llei permet torturar toros i obligar als ocellaires a posar gàbies noves als ocells.
Fins hi tot, segons la llei, s'atreveixen a dir que potser les parades de venda d'ocells són un perill per a la salut pública.
Obligaran a tancar a les parades de venda d'animals? L'Hereu es carregarà les parades?
I un perill per a la salut pública. Què curiós. A Ascó, el grau de contaminació radioactiva sembla que ha estat 750 cops més gran que el que va reconèixer la direcció de la central nuclear. Girebé tres ordres de magnitud més gran que en la alerta inicial.
Ens diuen també que es va manipular el sistema d'alerta.
Si es demostra això, només té un nom: accions criminals. Com s'ha pogut permetre? Es veu que al Japó es va destapar que per tal de millorar el rendiment econòmic de les centrals nuclears, no es prenien totes les precaucions i s'estalviaven els controls estipulats als protocols de seguretat. Aquesta mala pràctica va provocar accidents laborals, fuites i contaminació ambiental.
Ha passat el mateix aquí? per fer una mica més de caixa es manipulen sensors i se salten controls? Els accionistes d'Endesa estaran contents: més beneficis d'una de els empreses del grup. Potser no estaran tant contents els malats de càncer a conseqüència de la contaminació radioactiva.
Els tancaran? tancaran a la direcció de la central que sí que ha comès un greu atemptat contra la salut pública? i tancaran també als accionistes majoritaris d'Endesa que s'han lucrat amb els morts que han provocat?
I REE? que se li han caigut unes torres d'energia, segons deien al TN que no ha provocat morts de miracle? Molt parlar d'infraestructures però les inversions segueixen sense fer-se.
Als ocellaires potser els faran tancar les parades... I a Endesa ia REE? no els haurien de fer tancar la parada també? perquè aquests sí que provoquen morts.
Mentrestant, plou. I els pantans van acumulant aigua de mica en mica. El conseller Baltasar potser desitjós de donar una bona notícia després d'una temporada de crítiques contínues va i diu que com que amb les darreres pluges els pantans estan per sobre del límit d'excepcionalitat ja es podran retirar les restriccions. La reacció immediata ha estat que tots els que estan prestant aigua per salvar l'episodi d'escassedat a l'àrea metropolitana s'han exclamat dient que l'aigua dels seus pous no ha de servir per omplir piscines. Lògicament. Montilla, un cop més, deixa a Baltasar amb el cul a l'aire dient que el decret s'ha de modificar per mantenir certes restriccions. Tant evident ha estat la cagada del Conseller de Medi Ambient, que aquest s'apressa a donar la raó al President. Inexperiència? Ingenuïtat? Incompetència?
Jo suposo que el conseller està per donar directrius polítiques i que el detall de les lleis i dels reglaments són cosa de tècnics.
Tots els tècnics coneixen els controls amb histèresi. El seu funcionament és senzill: tinc dos estats, un de baix i un d'alt, per passar de l'estat baix a l'alt cal que una variable de control superi un determinat valor llindar alt. Per passar del nivell alt al baix, la variable de control ha de caure a un valor inferior de llindar baix. El valor de llindar alt és més gran que el valor llindar baix.
Es fan servir abastament: per exemple amb els aires condicionats. Són els controls que fan que l'aire s'apagui i s'engegui sol mantenint la temperatura dins un marge de confort.
El que deia Montilla: no te sentit que eliminem les restriccions si en un parell de setmanes hem de tornar a aplicar-les perquè l'estat dels pantans torna a caure al nivell d'excepcionalitat.
En el cas dels pantans, s'hauria pogut posar un control amb histèresi a la llei i ara no caldria tocar-la. Podria haver anat així: Si el nivell cau per sota del 20% aleshores es passa de l'excepcionalitat 2 a l'excepcionalitat 1 i s'apliquen restriccions. Si plou i el nivell puja, aleshores es torna al nivell d'excepcionalitat 2 només quan el nivell dels pantans supera, per dia un valor, el 35%.
No dic que la llei havia de tenir aquest control, però està clar que la llei no tenia previst què fer en cas de que el nivell dels pantans estigués justament en el de transició entre estats. És la situació típica de rebots entre estats que resolen de forma simple els controls amb histèresi.
Qualsevol tècnic coneix els controls amb histèresi. Baltasar no és un tècnic. Segurament, no cal tenir cap mena de coneixement tècnic per a ser conseller. Però el que sí que cal és escoltar-los. O, si més no, escoltar als analistes que parlen amb els tècnics. Ni que només sigui per no quedar com un inepte. És dir: Un conseller no te perquè tenir cap mena de coneixement tècnic sobre l'àmbit d'actuació de la seva conselleria, però ha de semblar que sí que el té.
En el cas de medi ambient, la cosa és te importància. No és el mateix ecologia que ecologisme. L'ecologia no és una actitud, ni una ideologia política. És una ciència. Una altre cosa és l'ecologisme, que sí que pot ser una forma de vida o una doctrina política. Em sembla molt bonic que, si més no nominalment així es defineix, un ecologista sigui el conseller de medi ambient. Però no estaria de més que s'envoltés de tècnics mediambientals amb formació ecològica i amb tècnics en implementació de polítiques que siguin capaços de traduir les línies ideològiques en lleis i reglaments útils.
L'Aigua. I resulta que al final el cop l'haurem de parar els ciutadans. Mentrestant, serà Agbar l'operadora del transvasament. Perquè l'empresa privada que no ha invertit en les fuites de Badalona i en les fuites d'aigua de tota la xarxa ara es veu premiada amb aquesta nova infraestructura?
I, per si fos poc, posem en perill l'Ebre?
divendres, 9 de maig del 2008
comiat
Ahir, sense adonar-te'n, somiant, et van venir a buscar els teus pares i el teu germà. No se on seràs ara.
T'hem dit l'últim adéu avui. En aquest dia plujós. Una fuetada d'hivern enmig de la primavera. Eren més que potser no et pensaves. No hi eren els nens. No hi era el teu net, massa petit per entendre aquestes cerimònies de l'adéu. Massa petit encara per comprendre l'adéu.
El net amb el que no vas poder jugar doncs la malaltia cruel i penosa que has patit també et va manllevar l'oportunitat de ser l'àvia joguenera i dolça que hauries estat. Et va manllevar ser la mare i l'esposa. A tu, que sempre havies posat la família per davant de tot.
Adéu. Fins aviat, he vist escrit més d'un cop al llibre de signatures.
No hi érem nosaltres sols. He pogut veure altres adéus. Una coneguda de quan era petit estava allà acomiadant el seu germà. Ens hem donat condols. També hi eren els familiars, amics i companys d'un vailet de l'escola del costat de casa.
Massa joves tots ells. Tu, el nen, el germà d'aquesta noia...
Avui i ahir han estat dies de trasbals, potser també de pensar si es va fer prou o es va fer el que calia. Però el llibre ja ha estat escrit i aquest n'ha estat el punt final. La mort, àdhuc quan és un alliberament, és una pèrdua. La pèrdua, més que cap altre cosa, de l'oportunitat d'esmenar errors, de dir t'estimo un cop més, o de perdonar.
El buit, molt més gran que no ens pensem, que has deixat caldrà omplir-lo amb els records i amb noves vides.
Però sabent com has patit amb la teva llarga agonia et diré una última cosa: molt més que no pas flors, que està bé portar-les, però que són sobretot pels vius, el nostre homenatge serà viure i sentir. El nostre homenatge serà l'escalfor del sol a la pell, serà respirar intensament l'aire fresc i els perfums de la gespa i la terra mullada, serà assaborir la dolçor de les fruites, serà pujar una muntanya ben alta i fer el cim, serà foragitar totes les pors, serà trobar-nos per menjar junts i parlar i explicar-nos com ens ha anat i serà recordar com de dolça era la teva mirada.
T'hem dit l'últim adéu avui. En aquest dia plujós. Una fuetada d'hivern enmig de la primavera. Eren més que potser no et pensaves. No hi eren els nens. No hi era el teu net, massa petit per entendre aquestes cerimònies de l'adéu. Massa petit encara per comprendre l'adéu.
El net amb el que no vas poder jugar doncs la malaltia cruel i penosa que has patit també et va manllevar l'oportunitat de ser l'àvia joguenera i dolça que hauries estat. Et va manllevar ser la mare i l'esposa. A tu, que sempre havies posat la família per davant de tot.
Adéu. Fins aviat, he vist escrit més d'un cop al llibre de signatures.
No hi érem nosaltres sols. He pogut veure altres adéus. Una coneguda de quan era petit estava allà acomiadant el seu germà. Ens hem donat condols. També hi eren els familiars, amics i companys d'un vailet de l'escola del costat de casa.
Massa joves tots ells. Tu, el nen, el germà d'aquesta noia...
Avui i ahir han estat dies de trasbals, potser també de pensar si es va fer prou o es va fer el que calia. Però el llibre ja ha estat escrit i aquest n'ha estat el punt final. La mort, àdhuc quan és un alliberament, és una pèrdua. La pèrdua, més que cap altre cosa, de l'oportunitat d'esmenar errors, de dir t'estimo un cop més, o de perdonar.
El buit, molt més gran que no ens pensem, que has deixat caldrà omplir-lo amb els records i amb noves vides.
Però sabent com has patit amb la teva llarga agonia et diré una última cosa: molt més que no pas flors, que està bé portar-les, però que són sobretot pels vius, el nostre homenatge serà viure i sentir. El nostre homenatge serà l'escalfor del sol a la pell, serà respirar intensament l'aire fresc i els perfums de la gespa i la terra mullada, serà assaborir la dolçor de les fruites, serà pujar una muntanya ben alta i fer el cim, serà foragitar totes les pors, serà trobar-nos per menjar junts i parlar i explicar-nos com ens ha anat i serà recordar com de dolça era la teva mirada.
dimecres, 7 de maig del 2008
extremenys
de l'Avui, edició Internet:
"El president d'Extremadura adverteix que "es veuran les cares" amb Catalunya si canvia el model de finançament
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran"
EFE
Badajoz
Ult. Act. 07.05.2008 - 16:46 hs
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".
Vara ha fet aquestes declaracions en resposta a una pregunta sobre les reivindicacions dels nacionalistes catalans en aquesta matèria, formulada per un alumne de l'Institut Enrique Díaz Canedo de Puebla de la Calzada (Badajoz) en el transcurs d'una recepció pública a 60 estudiants d'aquest centre que participen en un seminari sobre política.
El president extremeny s'ha mostrat contrari a qualsevol mena de nacionalisme, inclòs el nacionalisme espanyol, per considerar-los "excloents dels altres", i ha reconegut que Espanya, per la seva història, "és un país complicat de fer funcionar".
A aquest ...diguem-ne personatge... l'han votat de forma majoritària els extremenys, així que cal pensar que les seves opinions són compartides per la majoria d'ells.
És lícit pensar que, si més no, per a una majoria d'extremenys el fet que el govern català busqui un canvi favorable més acord amb les necessitats del país en el model de finançament, és un motiu per alçar-se en armes i que si això passa llavors ens els trobarem.
És una amenaça? On ens els trobarem a aquests extremenys gallets? què vol dir que els trobarem? que es dedicaran a rebentar les rodes dels cotxes catalans que circulin per la seva comunitat autònoma, o que es negaran a servir-los quan entrin a un restaurant? o que els diran que parlin en cristià, només a ells, enmig de tots els turistes? o boicotejaran els productes amb denominació d'origen de Catalunya? o faran acudits ofensius de catalans i ens diran polacos?
Suposo que no, que serà alguna cosa més greu, perquè tot això ja ho fan ara. Potser cremaran viva a una família catalana dins el seu cotxe? o linxaran als turistes catalans que visiten Mèrida i es neguen a deixar de parlar català entre ells? o potser, directament, els mataran enmig d'una plaça pública? O més traïdorament, els apunyalaran de nit i en un carreró llòbrec i solitari?
I nosaltres? nosaltres tolerarem que aquests extremenys diguin barbaritats sense donar-los una resposta? posarem "seny" i callarem, com sempre, àdhuc acceptarem un model de finançament insatisfactori per no fer enfadar ningú?
Així, quan el malalt crònic, dependent i català que no pugui rebre els ajuts socials pel finançament escàs es mori, podrà fer-ho amb la tranquil·litat que dona el saber que els extremenys no s'han emprenyat.
Potser el que caldria seria anar a trobar-los. I llavors veure'ls les cares, tan valents que són.
I fotre'ls
I fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada.
"El president d'Extremadura adverteix que "es veuran les cares" amb Catalunya si canvia el model de finançament
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran"
EFE
Badajoz
Ult. Act. 07.05.2008 - 16:46 hs
El president de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, ha dit avui que si els catalans volen canviar el model de finançament, "llavors ens veurem les cares", ja que "si toquen els nostres interessos, ens trobaran".
Vara ha fet aquestes declaracions en resposta a una pregunta sobre les reivindicacions dels nacionalistes catalans en aquesta matèria, formulada per un alumne de l'Institut Enrique Díaz Canedo de Puebla de la Calzada (Badajoz) en el transcurs d'una recepció pública a 60 estudiants d'aquest centre que participen en un seminari sobre política.
El president extremeny s'ha mostrat contrari a qualsevol mena de nacionalisme, inclòs el nacionalisme espanyol, per considerar-los "excloents dels altres", i ha reconegut que Espanya, per la seva història, "és un país complicat de fer funcionar".
A aquest ...diguem-ne personatge... l'han votat de forma majoritària els extremenys, així que cal pensar que les seves opinions són compartides per la majoria d'ells.
És lícit pensar que, si més no, per a una majoria d'extremenys el fet que el govern català busqui un canvi favorable més acord amb les necessitats del país en el model de finançament, és un motiu per alçar-se en armes i que si això passa llavors ens els trobarem.
És una amenaça? On ens els trobarem a aquests extremenys gallets? què vol dir que els trobarem? que es dedicaran a rebentar les rodes dels cotxes catalans que circulin per la seva comunitat autònoma, o que es negaran a servir-los quan entrin a un restaurant? o que els diran que parlin en cristià, només a ells, enmig de tots els turistes? o boicotejaran els productes amb denominació d'origen de Catalunya? o faran acudits ofensius de catalans i ens diran polacos?
Suposo que no, que serà alguna cosa més greu, perquè tot això ja ho fan ara. Potser cremaran viva a una família catalana dins el seu cotxe? o linxaran als turistes catalans que visiten Mèrida i es neguen a deixar de parlar català entre ells? o potser, directament, els mataran enmig d'una plaça pública? O més traïdorament, els apunyalaran de nit i en un carreró llòbrec i solitari?
I nosaltres? nosaltres tolerarem que aquests extremenys diguin barbaritats sense donar-los una resposta? posarem "seny" i callarem, com sempre, àdhuc acceptarem un model de finançament insatisfactori per no fer enfadar ningú?
Així, quan el malalt crònic, dependent i català que no pugui rebre els ajuts socials pel finançament escàs es mori, podrà fer-ho amb la tranquil·litat que dona el saber que els extremenys no s'han emprenyat.
Potser el que caldria seria anar a trobar-los. I llavors veure'ls les cares, tan valents que són.
I fotre'ls
I fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada.
dimarts, 6 de maig del 2008
Nargis, Raxen i Franki
L'huracà Nargis ha devastat Birmània. Ara només cal pensar en com es pot ajudar als milers de víctimes. Caldrà estar mol,t atents per assegurar que l'ajuda la reben les víctimes. Que l'ajuda que reben és la que els cal i que tot plegat no acabarà sent un exemple més del capitalisme del desastre que ha denunciat Naomi Klein a "La doctrina del xoc".
Que no passi com a tants altres llocs on l'"ajuda humanitària" ha estat l'excusa per privatitzar serveis públics, vendre els territoris destruïts a preu de saldo a empreses forasteres i per fer retrocedir els drets democràtics quan no per acabar amb les dissidències i fer fora a grups socials o formes tradicionals de vida de "baix rendiment" econòmic.
Que sobre les cases negades dels pobres no en construeixin hotels per a rics, sinó que es millori la qualitat de vida dels supervivents al mateix lloc on vivien. Que no els facin fora, sinó que els ajudin a tornar a començar en la terra dels seus pares i la que volen per pels seus fills.
Estiguem atents a ajudar a qui li cal i a impedir que els voltors facin encara més mal que el mateix desastre climàtic.
Però això és allà. Més a la vora, el "Movivmiento contra la intolerancia" ha publicat l'informe Raxen especial 2008.
Aquest informe denuncia els grups d'ultradreta, imatge, simbologia, llocs i atacs que han realitzat durant l'any passat. Inclou també una llista (incompleta) dels més de 70 assassinats de la violència ultradretana des del 1991 fins 2007.
El que diu l'informe Raxen és que la violència d'ultradreta (que es manifesta en formes molt diverses) existeix i és letal. A diferència de la violència d'ETA (que en una estadística macabra compte en el seu haver força més de 100 morts en el mateix període de temps) el terrorisme d'ultradreta no genera el mateix consens entre polítics, institucions i mitjans a l'hora de denunciar-lo.
Però és terrorisme. Amb morts. Existeix. Es troba estès per tot l'estat i tots en podem ser víctimes. La guerrilla urbana també compta entre els seus mètodes. No els cal matar per ser terroristes: per infondre por i per ferir i fer mal.
La clau de la lluita contra el terrorisme d'ultradreta és començar per això: dir que és terrorisme. Que les seves víctimes són víctimes del terrorisme i que cal aturar a aquests grups per a que no segueixin fent mal. Els nazis maten.
Algun dia caldria analitzar també quina relació hi ha entre la violència de gènere i la violència d'ultradreta. Potser ens sorprendríem de veure coincidències.
Mentrestant, al Franki l'han tancat a la presó per "ultratjar" la bandera espanyola.
A aquest sí que l'han tancat.
Que no passi com a tants altres llocs on l'"ajuda humanitària" ha estat l'excusa per privatitzar serveis públics, vendre els territoris destruïts a preu de saldo a empreses forasteres i per fer retrocedir els drets democràtics quan no per acabar amb les dissidències i fer fora a grups socials o formes tradicionals de vida de "baix rendiment" econòmic.
Que sobre les cases negades dels pobres no en construeixin hotels per a rics, sinó que es millori la qualitat de vida dels supervivents al mateix lloc on vivien. Que no els facin fora, sinó que els ajudin a tornar a començar en la terra dels seus pares i la que volen per pels seus fills.
Estiguem atents a ajudar a qui li cal i a impedir que els voltors facin encara més mal que el mateix desastre climàtic.
Però això és allà. Més a la vora, el "Movivmiento contra la intolerancia" ha publicat l'informe Raxen especial 2008.
Aquest informe denuncia els grups d'ultradreta, imatge, simbologia, llocs i atacs que han realitzat durant l'any passat. Inclou també una llista (incompleta) dels més de 70 assassinats de la violència ultradretana des del 1991 fins 2007.
El que diu l'informe Raxen és que la violència d'ultradreta (que es manifesta en formes molt diverses) existeix i és letal. A diferència de la violència d'ETA (que en una estadística macabra compte en el seu haver força més de 100 morts en el mateix període de temps) el terrorisme d'ultradreta no genera el mateix consens entre polítics, institucions i mitjans a l'hora de denunciar-lo.
Però és terrorisme. Amb morts. Existeix. Es troba estès per tot l'estat i tots en podem ser víctimes. La guerrilla urbana també compta entre els seus mètodes. No els cal matar per ser terroristes: per infondre por i per ferir i fer mal.
La clau de la lluita contra el terrorisme d'ultradreta és començar per això: dir que és terrorisme. Que les seves víctimes són víctimes del terrorisme i que cal aturar a aquests grups per a que no segueixin fent mal. Els nazis maten.
Algun dia caldria analitzar també quina relació hi ha entre la violència de gènere i la violència d'ultradreta. Potser ens sorprendríem de veure coincidències.
Mentrestant, al Franki l'han tancat a la presó per "ultratjar" la bandera espanyola.
A aquest sí que l'han tancat.
divendres, 2 de maig del 2008
1 de maig
Enguany els sindicats majoritaris han enviat un missatge clar: els salaris no han de pagar la crisi. Una pintada al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants cridava a les armes en el mateix sentit, i amb el to més fort: "Els treballadors no pagarem la crisi dels rics."
No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.
I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.
Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.
També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.
En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.
No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.
Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.
Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.
Venen temps de lluita.
Lluitarem?
No la pagarem? de fet, ja l'estem pagant. Els salaris, si de cas, seran l'últim a rebre, però rebran.
I rebran si els assalariats no ens plantem. Inclús si ens plantem, poden rebre. Però com diu la dita: pots lluitar i perdre; si no lluites, perds segur.
Hem tingut un exemple recent de treballadors que s'han plantat i han guanyat: els conductors d'autobusos en la seva reivindicació dels dos dies seguits de festa. Els ha calgut ser molt ferms i durs. No hi ha una altre via.
També hem vist fa poc la reivindicació dels treballadors d'atenció a la gent gran. Desconec com ha acabat la cosa, recordo que van haver-hi mobilitzacions. També recordo aquest mateix any les mobilitzacions dels treballadors del Mercadona; en aquest cas, tampoc se quin ha estat el resultat.
En tot cas, la defensa dels salaris, o dels descansos, en general la defensa o reivindicació de millores requereixen unió i mobilització. La defensa de l'aire, de l'aigua, de l'espai per viure. la defensa de l'habitatge, de l'escola i la seguretat social públiques... la defensa del país i de la llengua... la defensa de tants i tants drets, del planeta mateix, demanen unió i mobilització.
No hi ha res més. Aquest és el missatge. Els anys que han dut des de la caiguda del mur fins avui han servit per certificar que la "solució" capitalista és voraç, destrueix la diversitat de les cultures i de la vida, destrueix la terra i no reparteix la riquesa. Els pobres són més pobres i els rics, més rics.
Avui sabem que els mercats "lliures" no afavoreixen la "competència" sinó l'especulació. Avui sabem que el capitalisme és tan pervers com feia suposar la seva motivació última que no és altra que la cobdícia.
Avui, com ahir, com sempre segurament, la historia de la terra és una història de lluita entre rics i pobres, la diferència entre avui i ahir és que aquest cop el món està esgotat. Per tant, la cobdícia que depreda ja no pot saquejar les fronteres i es regira i mira cap a l'interior, cap a nosaltres.
Venen temps de lluita.
Lluitarem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)