Si no hi ha un daltabaix, hi haurà referèndum. Puigdemont i Junqueras ho explicaven molt clarament el passat diumenge en aquest article al diari madrileny "El País".
És un missatge que, segurament a Espanya no l'ha llegit ningú i que no farà canviar cap posició, però és important de cara a l'opinió pública internacional : ha de quedar clar que, per part catalana, fins l'últim segon hi ha possibilitat d'un acord.
Ha! És mentida i ho sabem! no hi ha cap possibilitat d'acord! El govern espanyol mai pactarà cap referèndum perquè això li és ontològicament impossible : són nacionalistes i supremacistes i, per tant, neguen qualsevol altre identitat nacional dins l'estat; en particular la catalana. Res a fer, doncs.
Però bé, encara que ja sabem que mai hi haurà un referèndum pactat (atenció, però! : n'hi haurà un de no pactat) l'opinió pública internacional espera veure algun esforç en aquest sentit.
Aquesta partida, doncs, ja la té guanyada la Generalitat perquè, evidentment, aquí no hi ha cap problema en fer un referèndum.
De fet, un referèndum pactat ja seria en sí mateix una victòria sense precedents. I sense que importés el resultat. Seria una victòria del sobiranisme català, cert, però també dels altres sobiranismes de l'estat, i de totes les forces progressistes... que sigui dit de pas, en aquest moment es redueixen, estrictament, a Unidos Podemos i les seves confluències regionals. Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Bé, potser per això últim que acabo de dir mai haurà un referèndum pactat : ¿Per què el nacionalisme espanyol hauria de cedir una derrota tan espectacular si els rivals, en definitiva, només són unes minories nacionals sense cap capacitat d'imposar-se numèricament a les urnes; o una esquerra progressista que, essencialment, també és minoritària i sense perspectives de deixar de ser-ho en molts anys? Per què cedir, doncs? No ho faran pas. Ells creuen, sincerament, que aquí no hi ha res que no s'arregli amb un parell de guàrdies civils posant ordre.
En fi. Deixem-los i allà ells. Dins l'estratègia catalana, tot aquest esforç pel referèndum és bo i necessari. És dins d'aquesta estratègia que s'incardina l'article de Junqueras i Puigdemont, o aquesta altre oferta d'explicar el referèndum al senat espanyol.
El cas és que l'article és molt clar i entenedor. Potser perquè, evidentment, va adreçat a la comunitat internacional. Val la pena, doncs, dedicar una estona a llegir-lo.
Vet-lo aquí :
Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin
En democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?
«El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no". Res més. Hi va haver acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es referma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle a l'hora de buscar solucions.
Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel no, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59%, 12 punts més que en el referèndum del Brexit, que va ser del 72,2%, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Hi insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.
En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu Govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, el PSOE i C’s.
Així doncs, sembla força indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.
En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha engegat a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, en què participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien que els consultessin sobre el futur polític de Catalunya respecte a Espanya. El pacte té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions que optar per no desgastar-se i fer del quietisme una virtut.
Si es manté el rebuig frontal, no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, retent comptes davant dels electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix Govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.
Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya en fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'Estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol, Antonio Garrigues Walker, recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau, no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.»
Carles Puigdemont
President de la Generalitat
Oriol Junqueras
Vicepresident de la Generalitat
dilluns, 20 de març del 2017
dimarts, 14 de març del 2017
Inhabilitació del referèndum pactat
Mas, Rigau i Ortega inhabilitats per la "justícia" espanyola. Res a dir. Totalment previsible i no cal fer més escarafalls.
Aquesta sentència, de tant esperada, ja aporta poc. Hi ha qui parla de Mas com a màrtir però, en realitat, aquesta lectura només es pot fer des de sectors "convers" que encara no s'hagin adonat que ja estem transitant pel camí de la independència de fet.
I justament aquest camí és el que cal transitar. Del poc que aporta la sentència hi ha, sobretot, la inhabilitació de Rigau. Irene Rigau és diputada en actiu i aquesta inhabilitació sí que l'afecta... O no.
Ja veurem que farà Rigau, però si en veritat ja estem en el camí de la independència de fet, aleshores Rigau hauria de fer com si sentís ploure, i la majoria del Parlament, també. Tothom hauria de continuar amb la seva feina normal.
Naturalment, podem estar segurs que a les comissions parlamentàries de les que Rigau n'és membre hi hauran altres membres que potser no estaran d'acord amb la presència de la diputada. Aquests diputats estan en el seu dret d'abandonar aquestes comissions... ningú els inhabilitarà per això. Només faltaria.
En fi. Aquesta sentència posa de manifest allò que ja sabíem : no hi ha res a negociar. No hi haurà cap referèndum pactat i, per tant, si es fa un serà forçosament després d'una declaració d'independència, explícita o implícita, però, en tot cas, en una situació d'independència de fet (perquè si no és així, no es podrà fer el referèndum).
Una situació d'independència de fet com la que es va viure el 9N de 2014, ves per on. De fet, des d'aquell dia que transitem per la via de la independència de fet i ja aniria sent hora, i la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau ens ho posa ben de manifest, d'acabar aquest trànsit d'una vegada.
Així sigui, i ben aviat.
Aquesta sentència, de tant esperada, ja aporta poc. Hi ha qui parla de Mas com a màrtir però, en realitat, aquesta lectura només es pot fer des de sectors "convers" que encara no s'hagin adonat que ja estem transitant pel camí de la independència de fet.
I justament aquest camí és el que cal transitar. Del poc que aporta la sentència hi ha, sobretot, la inhabilitació de Rigau. Irene Rigau és diputada en actiu i aquesta inhabilitació sí que l'afecta... O no.
Ja veurem que farà Rigau, però si en veritat ja estem en el camí de la independència de fet, aleshores Rigau hauria de fer com si sentís ploure, i la majoria del Parlament, també. Tothom hauria de continuar amb la seva feina normal.
Naturalment, podem estar segurs que a les comissions parlamentàries de les que Rigau n'és membre hi hauran altres membres que potser no estaran d'acord amb la presència de la diputada. Aquests diputats estan en el seu dret d'abandonar aquestes comissions... ningú els inhabilitarà per això. Només faltaria.
En fi. Aquesta sentència posa de manifest allò que ja sabíem : no hi ha res a negociar. No hi haurà cap referèndum pactat i, per tant, si es fa un serà forçosament després d'una declaració d'independència, explícita o implícita, però, en tot cas, en una situació d'independència de fet (perquè si no és així, no es podrà fer el referèndum).
Una situació d'independència de fet com la que es va viure el 9N de 2014, ves per on. De fet, des d'aquell dia que transitem per la via de la independència de fet i ja aniria sent hora, i la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau ens ho posa ben de manifest, d'acabar aquest trànsit d'una vegada.
Així sigui, i ben aviat.
dimarts, 7 de març del 2017
8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.
Demà serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.
Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.
Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.
Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.
De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.
No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.
Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.
Manifest d'ERC
MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS
De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.
A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.
Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.
En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.
Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.
Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.
Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.
El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.
El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.
Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.
Dones amb tots els drets!
8 de març de 2017
------------------
Manifest de CGT
8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants
Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores
Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:
Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.
Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.
I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.
Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.
No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.
I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.
8 de març de 2017
CGT Catalunya
Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.
Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.
Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.
De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.
No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.
Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.
Manifest d'ERCMANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS
De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.
Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.
A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.
Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.
En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.
Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.
Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.
Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.
El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.
El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.
Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.
Dones amb tots els drets!
8 de març de 2017
------------------
Manifest de CGT8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants
Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores
Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:
Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.
Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.
I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.
Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.
No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.
I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.
8 de març de 2017
CGT Catalunya
dijous, 23 de febrer del 2017
Manifest Pacte Nacional Pel Referèndum
Acabo de signar la meva adhesió al "Pacte Nacional pel Referèndum" que és una "Campanya d'adhesions per recollir el suport d'institucions, entitats, electes i particulars, de dins i de fora de Catalunya, per a la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya."
Estic totalment convençut que no hi ha la més mínima possibilitat que es produeixi un referèndum d'autodeterminació acordat. Això no passarà. El referèndum no serà acordat, i si no se celebra serà perquè l'estat espanyol haurà utilitzat la força per impedir-lo, amenaçant i posant en perill al conjunt la població catalana. Per cert: amenaçant a tota la població catalana, sense fer distinció entre els partidaris i els detractors del referèndum.
Tanmateix, que no es pugui dir que no s'ha mantingut fins al darrer moment la possibilitat del referèndum acordat. És per això que he signat. Tot i que, repeteixo, a mi em sembla impossible: el nacionalisme espanyol no pot acceptar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya perquè això li és ontològicament impossible. És contrari a la seva essència més profunda.
EN fi. El pacte pel referèndum té el següent manifest, que podeu descarregar en format PDF, i que reprodueixo aquí.
"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"
"La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.
El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.
Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.
Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.
Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya.
El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear-ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.
Per tot això :
Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu.
Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum.
Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.
Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot.
Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya."
"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"
Estic totalment convençut que no hi ha la més mínima possibilitat que es produeixi un referèndum d'autodeterminació acordat. Això no passarà. El referèndum no serà acordat, i si no se celebra serà perquè l'estat espanyol haurà utilitzat la força per impedir-lo, amenaçant i posant en perill al conjunt la població catalana. Per cert: amenaçant a tota la població catalana, sense fer distinció entre els partidaris i els detractors del referèndum.
Tanmateix, que no es pugui dir que no s'ha mantingut fins al darrer moment la possibilitat del referèndum acordat. És per això que he signat. Tot i que, repeteixo, a mi em sembla impossible: el nacionalisme espanyol no pot acceptar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya perquè això li és ontològicament impossible. És contrari a la seva essència més profunda.
EN fi. El pacte pel referèndum té el següent manifest, que podeu descarregar en format PDF, i que reprodueixo aquí.
"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"
"La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.
El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.
Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.
Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.
Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya.
El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear-ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.
Per tot això :
Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu.
Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum.
Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.
Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot.
Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya."
"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"
dimarts, 21 de febrer del 2017
Debat entre Carles Puigdemont i Anna Gabriel: "Moment Zero".
Encara un debat més. Un altre cop amb Anna Gabriel, però ara amb el President Carles Puigdemont a l'altra banda del quadrilàter.
Bé, potser la metàfora pugilística és un pel excessiva per referir-se al debat que van mantenir el passat 15 de febrer a "El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona".
El cert és que, malgrat que la conversa va mantenir-se formalment dins de la cordialitat en algun moment es va captar una certa tensió motivada per les evidents diferències ideològiques entre CUP i JxSí o, si més no, amb els sector PDECat de JxSí. Amb això no vull dir que ERC i CUP no tinguin diferències ideològiques. Al contrari: una distància les separa i aposto a que amb l'adveniment de la República aquestes diferències es posaran intensament de manifest. Però també penso que, en aquests moments, ERC es troba més còmoda que no pas el PDECat amb l'aliança estratègica, pel referèndum, entre JxSí i CUP.
Trobo que és interessant comparar els dos debats: aquest entre Puigdemont i Gabriel, i l'anterior entre Gabriel i Dante Fachín. El fet de la presencia d'Anna Gabriel a tots és una excel·lent pedra de toc per comparar els diferents estils i presències dels polítics. Puigdemont respecta molt Gabriel, potser perquè és ben conscient de l'enorme potència dialèctica de las cupaire, i va preferir mantenir un to de cordialitat. Gabriel, per la seva banda, tot i deixar clares les posicions discrepants de la CUP en determinades qüestions, va optar per, en general, alinear-se amb l'objectiu i l'agenda del referèndum. Si, com deia, comparem els debats, per mi resulta evident que Dante-Fachín encara no està al nivell dialèctic de Puigdemont, i encara més lluny del de Gabriel.
Sobre el contingut del debat, sense desvetllar dades concretes, que suposo que no es poden precisar a hores d'ara, el que si es destacable és com uns i altres estan conjurats, com deia Junqueras, per a la realització del referèndum.
Discrepo de tots dos sobre el que diuen de la llei de transició: que no serà un DUI de facto. No estic d'acord. Potser per estratègia no poden dir-ho, però per mi és evident que una llei de transició és una DUI de fet. Encara més quan aquesta llei és la que dona empara legal a un referèndum no acordat amb l'estat espanyol.
La DUI de fet és actuar com estat, sense supeditar-se al control o la tutela d'un altre estat. Exactament, doncs, la llei de transició, i el referèndum són DUI de fet: Catalunya actuant com estat incipient amb Espanya mirant-s'ho de lluny. Per mi, doncs, que diguin el que vulguin, però la seva explicació no em convenç gaire. En tot cas, però, no és un punt que tingui gaire importància. El que té importància és fer el referèndum i guanyar-lo.
Dit això, vet aquí el debat entre Puigdemont i Gabriel:
Bé, potser la metàfora pugilística és un pel excessiva per referir-se al debat que van mantenir el passat 15 de febrer a "El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona".
El cert és que, malgrat que la conversa va mantenir-se formalment dins de la cordialitat en algun moment es va captar una certa tensió motivada per les evidents diferències ideològiques entre CUP i JxSí o, si més no, amb els sector PDECat de JxSí. Amb això no vull dir que ERC i CUP no tinguin diferències ideològiques. Al contrari: una distància les separa i aposto a que amb l'adveniment de la República aquestes diferències es posaran intensament de manifest. Però també penso que, en aquests moments, ERC es troba més còmoda que no pas el PDECat amb l'aliança estratègica, pel referèndum, entre JxSí i CUP.
Trobo que és interessant comparar els dos debats: aquest entre Puigdemont i Gabriel, i l'anterior entre Gabriel i Dante Fachín. El fet de la presencia d'Anna Gabriel a tots és una excel·lent pedra de toc per comparar els diferents estils i presències dels polítics. Puigdemont respecta molt Gabriel, potser perquè és ben conscient de l'enorme potència dialèctica de las cupaire, i va preferir mantenir un to de cordialitat. Gabriel, per la seva banda, tot i deixar clares les posicions discrepants de la CUP en determinades qüestions, va optar per, en general, alinear-se amb l'objectiu i l'agenda del referèndum. Si, com deia, comparem els debats, per mi resulta evident que Dante-Fachín encara no està al nivell dialèctic de Puigdemont, i encara més lluny del de Gabriel.
Sobre el contingut del debat, sense desvetllar dades concretes, que suposo que no es poden precisar a hores d'ara, el que si es destacable és com uns i altres estan conjurats, com deia Junqueras, per a la realització del referèndum.
Discrepo de tots dos sobre el que diuen de la llei de transició: que no serà un DUI de facto. No estic d'acord. Potser per estratègia no poden dir-ho, però per mi és evident que una llei de transició és una DUI de fet. Encara més quan aquesta llei és la que dona empara legal a un referèndum no acordat amb l'estat espanyol.
La DUI de fet és actuar com estat, sense supeditar-se al control o la tutela d'un altre estat. Exactament, doncs, la llei de transició, i el referèndum són DUI de fet: Catalunya actuant com estat incipient amb Espanya mirant-s'ho de lluny. Per mi, doncs, que diguin el que vulguin, però la seva explicació no em convenç gaire. En tot cas, però, no és un punt que tingui gaire importància. El que té importància és fer el referèndum i guanyar-lo.
Dit això, vet aquí el debat entre Puigdemont i Gabriel:
15/02/2017 MOMENT_ZERO_15-02-2017_B.mp4 (19.43-19.43) from El Punt Avui Televisio on Vimeo.
diumenge, 19 de febrer del 2017
Debat entre Anna Gabriel (CUP) i Albano Dante (Podem). "Assalt al Cel. Revolució social i/o estat propi".
Si teniu un parell d'hores, val la pena escoltar el següent debat entre Anna Gabriel, portaveu de la CUP, i Albano Dante Fachín, secretari general de Podem a Catalunya.
El títol del debat és un pel enganyós: "revolució social i/o estat propi". En realitat no es pot dir, i es demostra en el debat, que la CUP i Podem coincideixen bastant en molts objectius.
També es posa de manifest el diferent grau de maduresa de les dues organitzacions. Pesen molt els 30 anys que porta la CUP a l'àmbit municipal, el seu assemblearisme assumit com el seu mode de funcionament normal, la seva intensitat ideològica, o la preocupació per mantenir la coherència entre, precisament, l'ideari i els actes que se'n deriven. A l'altre banda, Podem apareix com una organització en construcció que encara ha de definir aspectes claus, tan importants, per exemple, com l'estructura interna o l'ideari.
No només a nivell d'organitzacions. El debat posa de manifest els diferents estils personals d'Anna Gabriel i Albano Dante. Clarament l'experiència política, en debats i organitzativa de la portaveu de la CUP és abassegadora. Albano Dante és, en aquest sentit, molt menys experimentat.
En fi, personalment, després de veure i escoltar el debat, m'he quedat amb la impressió que la CUP és una proposta, abans que res, ben estructurada i raonada. Radical i rupturista, segur, però també molt sòlida i racional. En canvi Podem és, o m'ho sembla, una promesa a llarg plaç. Un horitzó llunyà i difús en el que, per arribar-hi i a hores d'ara, em fa l'efecte que hi han moltes incerteses, començant per una anàlisi poc realista de les pròpies forces, per una banda, i de la societat que pretén transformar per l'altre, provocat, al meu entendre, per la reducció a una anàlisi excessivament simplista segons l'eix esquerra-dreta.
Però és només la meva opinió. A veure que us sembla a vosaltres.
Vet aquí el debat entre Anna Gabriel i Albano Dante:
El títol del debat és un pel enganyós: "revolució social i/o estat propi". En realitat no es pot dir, i es demostra en el debat, que la CUP i Podem coincideixen bastant en molts objectius.
També es posa de manifest el diferent grau de maduresa de les dues organitzacions. Pesen molt els 30 anys que porta la CUP a l'àmbit municipal, el seu assemblearisme assumit com el seu mode de funcionament normal, la seva intensitat ideològica, o la preocupació per mantenir la coherència entre, precisament, l'ideari i els actes que se'n deriven. A l'altre banda, Podem apareix com una organització en construcció que encara ha de definir aspectes claus, tan importants, per exemple, com l'estructura interna o l'ideari.
No només a nivell d'organitzacions. El debat posa de manifest els diferents estils personals d'Anna Gabriel i Albano Dante. Clarament l'experiència política, en debats i organitzativa de la portaveu de la CUP és abassegadora. Albano Dante és, en aquest sentit, molt menys experimentat.
En fi, personalment, després de veure i escoltar el debat, m'he quedat amb la impressió que la CUP és una proposta, abans que res, ben estructurada i raonada. Radical i rupturista, segur, però també molt sòlida i racional. En canvi Podem és, o m'ho sembla, una promesa a llarg plaç. Un horitzó llunyà i difús en el que, per arribar-hi i a hores d'ara, em fa l'efecte que hi han moltes incerteses, començant per una anàlisi poc realista de les pròpies forces, per una banda, i de la societat que pretén transformar per l'altre, provocat, al meu entendre, per la reducció a una anàlisi excessivament simplista segons l'eix esquerra-dreta.
Però és només la meva opinió. A veure que us sembla a vosaltres.
Vet aquí el debat entre Anna Gabriel i Albano Dante:
Llibre llegit: "Els secrets que mai no t'han explicat", d'Albert Espinosa.
Tot just fa un moment he acabat la lectura del llibre d'Albert Espinosa "Els secrets que mai no t'han explicat". L'original és en castellà: "Los secretos que jamás te contaron". Jo l'he llegit en català, en la traducció de Sílvia Pons Pradilla. per "Rosa dels Vents", que és un segell de Penguin Random House Grupo Editorial S.A.U.
D'Albert Espinosa he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts" i "El món blau. Estima el teu caos". Són tres llibres diferents entre ells: el primer és una novel·la més aviat psicològica, el segon és, més aviat un conte, una gran metàfora, una història onírica. Aquest tercer és un recull de reflexions curtes, d'inspiracions, de llocs, fotos o quadres presentats.
SI el mires per fora, l'aparença és d'un llibre més aviat llarg, però en obrir-lo ja veus que no és així: el paper utilitzat és gruixut. La tipografia emprada és de lletra grossa. Està farcit de dibuixos a taronja i negre. Sembla un llibre per a nens. No hi ha numeració de pàgines ni té un índex. És com si fos un recull de notes personals. De fet, ho és. Al pròleg, Espinosa ens diu que "[...] És una narració que vaig escriure d'una tirada la nit que va morir el meu pare. Em vaig despertar i vaig tenir la necessitat d'explicar aquests secrets. A cada pàgina vaig escriure poques paraules. En lletra grossa, de la mateixa manera que se m'il·luminaven. No diria que fossin només idees, sinó també part del meu jo inerior. Quan vaig omplir una llibreta vaig veure clar que seria la primera part del llibre. No volia editar el que ja havia escrit, volia mantenir l'essència d'aquell material, en brut. [...]"
A més de la primera part -diguem-ne la "llibreta d'inspiracions"- el llibre compta amb dues part més: la segona, "els secrets" i la tercera, "les tisores dolces", que és un títol que té un origen a mig camí entre el felí i el pavlovià, i ho deixo així per si algú vol descobrir que significa.
La primera part es divideix en claus, volees, secrets... Qui vol divisions clàssiques? ... La segona part i la tercera s'estructuren en divisions que segueixen patrons basats en el número 23. Per què 23? "Són 23 perquè és la mitjana d'inspiracions que fa una persona per minut. Va variant segons l'edat: els nounats poden arribar a 69 inspiracions (23 x 3) [...] El 23 és el número màgic per excel·lència. La sang tarda 23 segons a recórrer el cos humà; la columna vertebral té 23 discos; el gènere d'una persona l'aporta el cromosoma 23, i cada pare i cada mare aporta 23 cromosomes."
Una reflexió final en forma d'epíleg tanca el llibre. Diu l'Albert: "De moment no vull avançar-te res més, però aquest capítol donarà sentit a tot allò que s'ha inspirat abans."
Embolcallats en aquesta estructura "màgica" del llibre, però alhora profundament física, Albert Espinosa ens aporta les seves inspiracions. Per mi ha estat inevitable veure una connexió entre aquests inspiracions i les meditacions sobre la respiració característiques del Mindfulness. No estan tan allunyats. De fet, parlen del mateix:
Aparentment Albert Espinosa va un pas més enllà: Espinosa ens proposa inspiracions per a ser feliços. Ara bé, per Espinosa "Estar viu és ser feliç". És una de les primeres inspiracions del llibre. Potser la més difícil d'assumir. Però em fa l'efecte que quan s'assumeix, aleshores es comprèn que la via que ens proposa Espinosa es troba en el mateix camí que la dels mestres del Mindfulness.
Una via personal, sens dubte, i fruit dels seus propis descobriments. Això et converteix en mestre. Una il·luminació que Espinosa comparteix, de forma generosa i amena amb aquest llibre que està pensat per a fer-lo servir, per a guixar-lo i dibuixar a les seves pàgines. Per a ser una eina que s'ha de tocar, ensumar, llegir i posar-lo en pràctica.
Finalment, un cop llegit el llibre és quan arriba el moment de la veritat: "Ja has viscut prou, ara et toca gaudir".
Intensament, el moment. Aquí i ara.
dissabte, 18 de febrer del 2017
Prou excuses. Volem acollir.
Em sap una mica de greu perquè, circumstàncies personals, no hi he anat pas. En fi. Lamentablement, si no es produeixen canvis enormes a curt termini, estic bastant convençut que tindré oportunitats per participat a una protesta similar més endavant.
La protesta d'avui ha estat fruit d'una mobilització força transversal. Si més no, aquest era el plantejament dels coordinadors de la mobilització, expressat en aquest article: "Una lluita compartida".
La manifestació ha de servir per donar força a la reivindicació d'un pacte social contra el racisme i la xenofòbia. A més de per reclamar i recordar, novament, que les infraestructures necessàries per acollir estan preparades de fa temps i, encara més important, la voluntat d'acollir és ferma.
És inevitable recordar que, a hores d'ara, la competència en acolliment la té l'estat. Espanya només ha acollit uns 350 refugiats dels 17.000 als que s'havia compromès. És molt baix. I dista vergonyosament del, aproximadament, 1.000.000 refugiats que ha acollit Alemanya, o dels 200.000 qua ha acollit Suècia. Grècia i Itàlia tenen milers de refugiats a camps (si és que es pot considerar la situació als camps com "acolliment")...
El problema, doncs, té una dimensió estatal inqüestionable. La frontera sud d'Europa és, essencialment, un filat fortificat on els drets humans no es respecten i on s'han viscut drames com el de la platja del Tarajal, de Ceuta. Per la seva banda, els centres d'internament per a estrangers han estat denunciats reiteradament per violació de drets humans dins els seus murs però des del poder de l'estat s'impedeix la investigació d'aquests fets.
A Catalunya, com en tantes d'altres coses, si volem que les institucions es posin al servei dels ciutadans i amb criteris ètics no ens en queda una altre que tirar pel dret: assumir les competències que calguin per executar les polítiques, en aquest cas d'acolliment, que es reclamen. Cal fer-ho per dos motius principals: per ètica i per sobirania, i afegiria un més: Perquè algú ho ha de fer. Perquè de fa temps que es constata l'abandonament de les funcions i compromisos d'acolliment encomanades al titular actual de la competència. Per tant, com que des de l'estat no se'n fan càrrec, la Generalitat i els ajuntaments estan plenament legitimats a prendre la iniciativa i ocupar el lloc de l'estat. En particular, pel que fa als compromisos adquirits amb la UE per a l'acolliment i els refugiats.
Si no m'equivoco, una mica d'això també anava la manifestació d'avui.
Ara, el que cal, doncs, és passar a l'acció. Ja no és "volem acollir". Ara ha de ser: "acollim".
dilluns, 6 de febrer del 2017
"Judici" al 9N
Judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9N. La setmana passada l'estat espanyol jugava la carta de la guerra bruta, amb les detencions pel cas 3%; i avui juga la carta de la repressió judicial.
Una gentada s'ha aplegat a donar escalf als tres encausats. La foto que havia de ser humiliant, amb els tres acusats declarant davant al tribunal, en realitat, ha estat un nou acte de reafirmació i de dignitat independentista. Crec que es pot afirmar que avui, a l'estat espanyol, el tret els ha sortit per la culata.
Tanmateix, el missatge oficial dels mitjans d'àmbit estatal ha estat, essencialment, menystenir la mobilització d'avui.
Algú va dir que l'objectiu no declarat dels media al servei de l'estat és crear un estat d'opinió favorable a acceptar i justificar la repressió que es produirà.
Potser sí, qui sap. Però quina repressió? En realitat l'operació precinte no es pot implementar per la força. O és que potser pensen bombardejar Barcelona? I les inhabilitacions, si van al ritme que van, tampoc el permetran controlar el país.
De fet, si Albiol té raó i prop de 7000 persones de les 40.000 que es calcula que estaven avui al Passeig de Sant Joan corresponien a càrrecs públic (ajuntaments, institucions...) aleshores cal dir que una part molt important del funcionariat de l'administració catalana, entesa en el senti ampli, abastant a la diversitat de les seves institucions, està disposada a mobilitzar-se i actuar en clau independentista.
És una gran notícia: Albiol ho ha dit per menystenir la mobilització d'aquest matí, però una lectura més interessant és que una part important del funcionariat és independentista i està disposada a mobilitzar-se. El funcionariat és el que fa que les institucions es moguin. El funcionariat no és substituïble de forma immediata. Si s'inhabiliten càrrecs, posem pel cas, per exemple, una Presidenta del Parlament, o un Vicepresident d'Economia, o un President de la Generalitat però el funcionariat que està a les seves ordres es mostra disposat a seguir fent cas de la seva autoritat, aleshores el control efectiu del país serà seu. Avui hem vist que, de forma bastant versemblant, estem en aquest pùnt.
Doncs bé,un estat ho és perquè té el control efectiu del país que és la seva jurisdicció. Ara mateix, és més que una sospita que els funcionaris de les institucions catalanes, en general, obeiran a l'autoritat de l'actual direcció política, estigui o no inhabilitada.
Repeteixo, és una gran notícia per l'independentisme, i pèssima per a l'estat espanyol, que avui hauria d'haver pres nota que el seu control efectiu sobre el territori català se li està escolant de les mans per moments.
El següent ingredient és el reconeixement internacional d'aquest control efectiu. Pel que sembla, a l'estranger, amb la notable excepció dels mitjans espanyols, és clar, aquesta percepció s'està fent més i més important.
La pressió augmentarà. La guerra bruta i la repressió s'incrementaran, podem estar-ne segurs. Les sentirem dir de tots els colors i potser tornarem a veure avions de l'exercit del país del costat fent vols a baiza altura sobre Barcelona, com ja ha passat en algun moment d'efervescència independentista... Amb la intenció d'amenaçar i espantar... Res. Ni cas. Ferms. Resistir és vèncer.
per acabar: gràcies a Mas, Ortega i Rigau pel 9N.
No esteu sols.
Una gentada s'ha aplegat a donar escalf als tres encausats. La foto que havia de ser humiliant, amb els tres acusats declarant davant al tribunal, en realitat, ha estat un nou acte de reafirmació i de dignitat independentista. Crec que es pot afirmar que avui, a l'estat espanyol, el tret els ha sortit per la culata.
Tanmateix, el missatge oficial dels mitjans d'àmbit estatal ha estat, essencialment, menystenir la mobilització d'avui.
Algú va dir que l'objectiu no declarat dels media al servei de l'estat és crear un estat d'opinió favorable a acceptar i justificar la repressió que es produirà.
Potser sí, qui sap. Però quina repressió? En realitat l'operació precinte no es pot implementar per la força. O és que potser pensen bombardejar Barcelona? I les inhabilitacions, si van al ritme que van, tampoc el permetran controlar el país.
De fet, si Albiol té raó i prop de 7000 persones de les 40.000 que es calcula que estaven avui al Passeig de Sant Joan corresponien a càrrecs públic (ajuntaments, institucions...) aleshores cal dir que una part molt important del funcionariat de l'administració catalana, entesa en el senti ampli, abastant a la diversitat de les seves institucions, està disposada a mobilitzar-se i actuar en clau independentista.
És una gran notícia: Albiol ho ha dit per menystenir la mobilització d'aquest matí, però una lectura més interessant és que una part important del funcionariat és independentista i està disposada a mobilitzar-se. El funcionariat és el que fa que les institucions es moguin. El funcionariat no és substituïble de forma immediata. Si s'inhabiliten càrrecs, posem pel cas, per exemple, una Presidenta del Parlament, o un Vicepresident d'Economia, o un President de la Generalitat però el funcionariat que està a les seves ordres es mostra disposat a seguir fent cas de la seva autoritat, aleshores el control efectiu del país serà seu. Avui hem vist que, de forma bastant versemblant, estem en aquest pùnt.
Doncs bé,un estat ho és perquè té el control efectiu del país que és la seva jurisdicció. Ara mateix, és més que una sospita que els funcionaris de les institucions catalanes, en general, obeiran a l'autoritat de l'actual direcció política, estigui o no inhabilitada.
Repeteixo, és una gran notícia per l'independentisme, i pèssima per a l'estat espanyol, que avui hauria d'haver pres nota que el seu control efectiu sobre el territori català se li està escolant de les mans per moments.
El següent ingredient és el reconeixement internacional d'aquest control efectiu. Pel que sembla, a l'estranger, amb la notable excepció dels mitjans espanyols, és clar, aquesta percepció s'està fent més i més important.
La pressió augmentarà. La guerra bruta i la repressió s'incrementaran, podem estar-ne segurs. Les sentirem dir de tots els colors i potser tornarem a veure avions de l'exercit del país del costat fent vols a baiza altura sobre Barcelona, com ja ha passat en algun moment d'efervescència independentista... Amb la intenció d'amenaçar i espantar... Res. Ni cas. Ferms. Resistir és vèncer.
per acabar: gràcies a Mas, Ortega i Rigau pel 9N.
No esteu sols.
dijous, 2 de febrer del 2017
L'imperi contraataca.
La setmana passada va comptar amb un parell d'èxits independentistes: la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont, per una banda, i el suport de la CUP al pressupost que ha de permetre el referèndum. Aquests èxits no es van veure enterbolits per l'afer Santi Vidal, ans el contrari, la resposta va estar a l'alçada de les circumstàncies i va deixar quelcom tan infreqüent com una dimissió. A tots els efectes va ser una setmana satisfactòria per al procés d'Independència.
Per tant, calia esperar la resposta de l'estat espanyol, i ja la tenim. L'imperi contraataca per on creu que fa més mal: La baula dèbil del procés són els polítics i en particular, els polítics corruptes, doncs bé, la "Guardia Civil" ha executat diverses detencions pel cas de corrupció del 3%. El finançament il·legal de Convergència. Han anat a buscar a gent molt propera a la cúpula de PDcat.
Primer de tot: està clar que als corruptes cal anar a buscar-los sota les pedres, si cal. En aquest sentit el que cal és aplaudir l'acció de la Guardia Civil.
Ara bé: a ningú se li escapa que la situació política a Catalunya és la que és, i que la setmana que ve és el judici contra Mas, Ortega i Rigau. És molt llaminer poder vincular el 9N amb la corrupció o, si més no, fer-los aparèixer junts als titular dels diaris. Dit d'una altre forma: les detencions es produeixen ara per que l'estat espera que donin un rèdit polític. L'estat vol presentar l'independentisme com a corrupte.
Però l'independentisme no és corrupte. Els corruptes són els corruptes i cal perseguir-los sempre. A tot arreu. En realitat l'estat actua amb una forma gens subtil de corrupció quan modula la seva lluita contra la corrupció per a fer-la servir pels seus interessos polítics i, per descomptat, quan decideix que la corrupció només es mira a Catalunya, i amb l'objectiu declarat d'empastifar l'independentisme. No se'n sortiran, perquè se'ls ha vist venir d'una hora lluny i la mateixa forma com s'ha executat aquesta operació i, sobretot, el moment en que s'ha executat és tan descaradament interessat que només els servirà per convèncer als convençuts.
En realitat, els no convençuts, però amb dubtes, haurien d'adonar-se que el mètode de lluita "política" de l'estat consisteix en preparar un expedient amb tota la merda possible i impossible i escampar-la amb potents ventiladors mediàtics. I que aquest és un dels sistemes que s'apliquen contra les dissidències, ja siguin independentismes, o 15M i derivats.
Però, en fi, això no treu la primera consideració: cal perseguir els corruptes allà on estiguin. Un resultat col·lateral del procés d'independència és que s'estan destapant casos i s'està fent una neteja de corruptes que, segurament, no deslliurarà el nostres país d'aquesta lacra, però que pot ajudar a fer-lo més resistent contra futurs casos. Així sigui.
Cal ser rigorosos contra la corrupció. Però cal denunciar també que aquesta rigorositat no s'està aplicant contra tots els casos. En particular no s'està aplicant contra els casos de corrupció del PPSOECs. També cal denunciar que encara hi ha una corrupció pitjor que és la corrupció de fer lleis en benefici de particulars... que són els mateixos que fan les lleis. Ningú persegueix aquesta corrupció. Al contrari.
Per acabar, aquesta operació de la policia espanyola es fa ara, i remarco l'ara, amb intencionalitat política. En el millor dels casos es destaparà i caurà una trama corrupta. Això serà bo. En el pitjor, no s'aconseguirà, i haurà gent que, amb tot el dret, haurien de demanar una reparació per part de l'estat pel prejudici que l'acció policial els haurà causat. Ara bé, tingueu per segur que, si al final hi han encausats que es demostra que són innocents ningú demanarà disculpes per res. Mai ho fan, i ara menys, quan el que es busca no és lluitar contra la corrupció, si no atacar l'independentisme.
En fi. Ja estàvem avisats. Ara vindrà, ja és aquí, la repressió en totes les formes possibles: emparada amb la seva llei, o fent servir el joc brut. Provaran d'espantar-nos, ens amenaçaran, miraran de dividir-nos, intentaran fer-nos passar per monstres menja-nens i voldran demostrar que l'independentisme és més corrupte que una pel·lícula de zombies.
Toca resistir, doncs.
Per tant, calia esperar la resposta de l'estat espanyol, i ja la tenim. L'imperi contraataca per on creu que fa més mal: La baula dèbil del procés són els polítics i en particular, els polítics corruptes, doncs bé, la "Guardia Civil" ha executat diverses detencions pel cas de corrupció del 3%. El finançament il·legal de Convergència. Han anat a buscar a gent molt propera a la cúpula de PDcat.
Primer de tot: està clar que als corruptes cal anar a buscar-los sota les pedres, si cal. En aquest sentit el que cal és aplaudir l'acció de la Guardia Civil.
Ara bé: a ningú se li escapa que la situació política a Catalunya és la que és, i que la setmana que ve és el judici contra Mas, Ortega i Rigau. És molt llaminer poder vincular el 9N amb la corrupció o, si més no, fer-los aparèixer junts als titular dels diaris. Dit d'una altre forma: les detencions es produeixen ara per que l'estat espera que donin un rèdit polític. L'estat vol presentar l'independentisme com a corrupte.
Però l'independentisme no és corrupte. Els corruptes són els corruptes i cal perseguir-los sempre. A tot arreu. En realitat l'estat actua amb una forma gens subtil de corrupció quan modula la seva lluita contra la corrupció per a fer-la servir pels seus interessos polítics i, per descomptat, quan decideix que la corrupció només es mira a Catalunya, i amb l'objectiu declarat d'empastifar l'independentisme. No se'n sortiran, perquè se'ls ha vist venir d'una hora lluny i la mateixa forma com s'ha executat aquesta operació i, sobretot, el moment en que s'ha executat és tan descaradament interessat que només els servirà per convèncer als convençuts.
En realitat, els no convençuts, però amb dubtes, haurien d'adonar-se que el mètode de lluita "política" de l'estat consisteix en preparar un expedient amb tota la merda possible i impossible i escampar-la amb potents ventiladors mediàtics. I que aquest és un dels sistemes que s'apliquen contra les dissidències, ja siguin independentismes, o 15M i derivats.
Però, en fi, això no treu la primera consideració: cal perseguir els corruptes allà on estiguin. Un resultat col·lateral del procés d'independència és que s'estan destapant casos i s'està fent una neteja de corruptes que, segurament, no deslliurarà el nostres país d'aquesta lacra, però que pot ajudar a fer-lo més resistent contra futurs casos. Així sigui.
Cal ser rigorosos contra la corrupció. Però cal denunciar també que aquesta rigorositat no s'està aplicant contra tots els casos. En particular no s'està aplicant contra els casos de corrupció del PPSOECs. També cal denunciar que encara hi ha una corrupció pitjor que és la corrupció de fer lleis en benefici de particulars... que són els mateixos que fan les lleis. Ningú persegueix aquesta corrupció. Al contrari.
Per acabar, aquesta operació de la policia espanyola es fa ara, i remarco l'ara, amb intencionalitat política. En el millor dels casos es destaparà i caurà una trama corrupta. Això serà bo. En el pitjor, no s'aconseguirà, i haurà gent que, amb tot el dret, haurien de demanar una reparació per part de l'estat pel prejudici que l'acció policial els haurà causat. Ara bé, tingueu per segur que, si al final hi han encausats que es demostra que són innocents ningú demanarà disculpes per res. Mai ho fan, i ara menys, quan el que es busca no és lluitar contra la corrupció, si no atacar l'independentisme.
En fi. Ja estàvem avisats. Ara vindrà, ja és aquí, la repressió en totes les formes possibles: emparada amb la seva llei, o fent servir el joc brut. Provaran d'espantar-nos, ens amenaçaran, miraran de dividir-nos, intentaran fer-nos passar per monstres menja-nens i voldran demostrar que l'independentisme és més corrupte que una pel·lícula de zombies.
Toca resistir, doncs.
dissabte, 28 de gener del 2017
El pressupost de la Independència
Aquesta setmana havia saltat la polèmica per les declaracions de Santi Vidal. Un embolic que, ves quina cosa, coincidia en el temps amb la presa de decisió de la CUP sobre el suport als pressupostos de la Generalitat.
Quines coincidències, oi? En altres circumstàncies hauria estat combustible per a un gran foc. Tanmateix, l'afer Santi Vidal s'ha resolt amb la seva dimissió. per la seva banda, la CUP ha seguit el seu procés intern de presa de decisió i han decidit prestar un suport crític i amb data de caducitat. Si al setembre no hi referèndum, el govern de Catalunya caurà. Per a prestar aquest suport es faran dos vots afirmatius, i els vuit vots restants seran abstencions.
La CUP no està satisfeta amb el contingut social. Ara bé, és innegable la millora en el contingut social del pressupost: "Les partides socials concentren el 74.7% del total pressupostari, el percentatge més alt de la història", afirma Oriol Junqueras. Sigui com sigui, i tenint en compte la seva transcendència, L'independentisme, des de la CUP fins el PDCat, passant per ERC ha estat capaç de fer un pressupost defensable per tots, amb l'objectiu clar del referèndum i amb un potent vessant social.
Estem, doncs, en el compte enrere. Puigdemont ha fet servir l'expressió, de major dramatisme, "temps de descompte". Hi ha un pla i aquest pla acaba d'entrar en la seva fase final.
Aquesta setmana va començar el dimarts amb la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu. Es va veure tacada pel cas Santi Vidal, però avui rep una altre injecció d'empenta amb la decisió cupaire d'aprovar els pressupostos. El Dragon Khan emocional ha estat important, però després de sumar i restar, el resultat és definitivament positiu: Catalunya va presentar la candidatura a nou estat el passat dimarts, i avui s'ha donat pas al mecanisme que ha de permetre fer efectiva aquesta candidatura. Bé.
Hi haurà referèndum d'autodeterminació perquè en algun moment dels propers vuit mesos s'aprovarà la llei de transitorietat que serà la declaració d'independència de fet. I aquesta independència de fet serà referendada pel poble de Catalunya com a molt tard al setembre.
La resposta de l'estat espanyol no es farà esperar. Seguirà la línia d'intimidar, del joc brut, d'intentar provocar divisions, de la repressió... en fi, ja els coneixem. Això serà dur. L'única cosa bona que té és que ni es plantegen fer una campanya seriosa pel "no" a la independència que, per exemple, pugui incloure una oferta per a fer dubtar als indecisos. Això no passarà. És l'únic que no contemplen. Lògicament, doncs, la campanya del Sí ha d'aprofitar la incompareixença del contrari i tractar d'arribar a tothom amb un missatge inclusiu, potent i engrescador.
Així sigui. Per acabar, una recomanació: "Una enhorabona i set avisos", l'editorial d'urgència de Vicent Partal.
Quines coincidències, oi? En altres circumstàncies hauria estat combustible per a un gran foc. Tanmateix, l'afer Santi Vidal s'ha resolt amb la seva dimissió. per la seva banda, la CUP ha seguit el seu procés intern de presa de decisió i han decidit prestar un suport crític i amb data de caducitat. Si al setembre no hi referèndum, el govern de Catalunya caurà. Per a prestar aquest suport es faran dos vots afirmatius, i els vuit vots restants seran abstencions.
La CUP no està satisfeta amb el contingut social. Ara bé, és innegable la millora en el contingut social del pressupost: "Les partides socials concentren el 74.7% del total pressupostari, el percentatge més alt de la història", afirma Oriol Junqueras. Sigui com sigui, i tenint en compte la seva transcendència, L'independentisme, des de la CUP fins el PDCat, passant per ERC ha estat capaç de fer un pressupost defensable per tots, amb l'objectiu clar del referèndum i amb un potent vessant social.
Estem, doncs, en el compte enrere. Puigdemont ha fet servir l'expressió, de major dramatisme, "temps de descompte". Hi ha un pla i aquest pla acaba d'entrar en la seva fase final.
Aquesta setmana va començar el dimarts amb la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu. Es va veure tacada pel cas Santi Vidal, però avui rep una altre injecció d'empenta amb la decisió cupaire d'aprovar els pressupostos. El Dragon Khan emocional ha estat important, però després de sumar i restar, el resultat és definitivament positiu: Catalunya va presentar la candidatura a nou estat el passat dimarts, i avui s'ha donat pas al mecanisme que ha de permetre fer efectiva aquesta candidatura. Bé.
Hi haurà referèndum d'autodeterminació perquè en algun moment dels propers vuit mesos s'aprovarà la llei de transitorietat que serà la declaració d'independència de fet. I aquesta independència de fet serà referendada pel poble de Catalunya com a molt tard al setembre.
La resposta de l'estat espanyol no es farà esperar. Seguirà la línia d'intimidar, del joc brut, d'intentar provocar divisions, de la repressió... en fi, ja els coneixem. Això serà dur. L'única cosa bona que té és que ni es plantegen fer una campanya seriosa pel "no" a la independència que, per exemple, pugui incloure una oferta per a fer dubtar als indecisos. Això no passarà. És l'únic que no contemplen. Lògicament, doncs, la campanya del Sí ha d'aprofitar la incompareixença del contrari i tractar d'arribar a tothom amb un missatge inclusiu, potent i engrescador.
Així sigui. Per acabar, una recomanació: "Una enhorabona i set avisos", l'editorial d'urgència de Vicent Partal.
dimarts, 24 de gener del 2017
Conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu
No se si som gaire conscients de l'enorme potència de la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont, aquesta nit, al Parlament Europeu.
Ha estat la presentació oficial de la candidatura de Catalunya a nou estat d'Europa. Candidatura presentada amb convenciment, de forma raonada i amarada dels valors que se li suposen a l'europeisme, als valors que fan de la idea d'Europa una idea excel·lent, un gran projecte a aconseguir.
Una idea que, tristament, s'allunya de la praxis de les seves institucions. Sabem com volem que sigui Europa, què volem que representi Europa, quin és l'ideal d'Europa... i sabem també que s'assembla ben poc a la realitat d'avui.
Aquest ha estat un dels grans encerts de la presentació. El referèndum d'independència, i la mateixa independència, s'han incardinat en els millors valors del que es vol que sigui Europa. S'ha presentat com una pas en el camí correcte per a fer realitat l'ideal europeu.
S'ha presentat un projecte sòlid, que fins i tot ha encarat el problema del deute espanyol, de com caldrà respondre al fet que Espanya perdrà el 20% del seu pressupost.
Tanmateix, s'ha presentat la reivindicació catalana com una qüestió estrictament de democràcia, i s'han fet referències internacionals intel·ligents.
A tots els efectes, ha estat una conferència d'un gran contingut polític. De gran potència. Claríssima. Indubtablement independentista, però a la vegada, reclamant el referèndum acordat de forma diàfana.
EL cert és que, amb aquesta conferència dels seus principals representants, Catalunya s'ha mostrat inequívocament com un subjecte polític i sobirà i que busca el seu reconeixement internacional. Catalunya ha fet política internacional d'alta volada.
Ara bé, no cal ser un geni per saber que a Madrid ni s'han adonat i la seva reacció serà, en el millor dels casos, la ignorància, o en el pitjor, tindran un atac de banyes i faran alguna barbaritat: tractaran d'empresonar a Romeva, Junqueras i Puigdemont, o a Mas, aprofitant que "el jutgen" aviat. Pot passar qualsevol cosa, excepte una: un referèndum acordat. Això serà l'únic que no passarà.
I no passarà perquè no poden. Per ells Catalunya no és una nació i , per tant, no hi ha res a negociar amb Catalunya. Els espanyols creuen que tots els catalans que diem que la nostra nació és Catalunya estem bojos. No s'adonen que la bogeria és discutir-li a algú la seva identitat. La bogeria és que algú em digui que jo no sé qui soc, que la meva identitat no és cosa meva, si no d'un text extern anomenat constitució espanyola. Per això el seu gran argument és "qué pone tu DNI".
Però la bogeria és seva. I és una bogeria antidemocràtica. És una bogeria que per a qualsevol demòcrata no nacionalista (espanyol) és evident. A més, és una bogeria perillosa per a la democràcia perquè avui és la identitat (de la que la identitat nacional és una component) la que els espanyols nacionalistes subordinen a un text constitucional, però pot ser qualsevol altre aspecte, com el model social, el que sigui negat en virtut de la immutabilitat constitucional. Això és el que converteix la qüestió catalana en una qüestió de democràcia, molt més que la qüestió d'una independència nacional.
En fi, la conferència d'aquesta nit ha tingut molta importància. Ha estat potser el primer gran acte de política internacional de la República Catalana. Avui s'ha presentat la candidatura a Europa i ningú ja no podrà dir que no estava al cas. Avui s'ha assenyalat l'estat espanyol com el principal problema per a la resolució pacífica i ordenada del conflicte, però avui també ha quedat clar que si Espanya no l'evita per la força, el referèndum es farà, i es farà aviat.
El vídeo de la conferència, a aquest enllaç.
Gràcies, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Un somriure als llavis i orgull al cor.
Ha estat la presentació oficial de la candidatura de Catalunya a nou estat d'Europa. Candidatura presentada amb convenciment, de forma raonada i amarada dels valors que se li suposen a l'europeisme, als valors que fan de la idea d'Europa una idea excel·lent, un gran projecte a aconseguir.
Una idea que, tristament, s'allunya de la praxis de les seves institucions. Sabem com volem que sigui Europa, què volem que representi Europa, quin és l'ideal d'Europa... i sabem també que s'assembla ben poc a la realitat d'avui.
Aquest ha estat un dels grans encerts de la presentació. El referèndum d'independència, i la mateixa independència, s'han incardinat en els millors valors del que es vol que sigui Europa. S'ha presentat com una pas en el camí correcte per a fer realitat l'ideal europeu.
S'ha presentat un projecte sòlid, que fins i tot ha encarat el problema del deute espanyol, de com caldrà respondre al fet que Espanya perdrà el 20% del seu pressupost.
Tanmateix, s'ha presentat la reivindicació catalana com una qüestió estrictament de democràcia, i s'han fet referències internacionals intel·ligents.
A tots els efectes, ha estat una conferència d'un gran contingut polític. De gran potència. Claríssima. Indubtablement independentista, però a la vegada, reclamant el referèndum acordat de forma diàfana.
EL cert és que, amb aquesta conferència dels seus principals representants, Catalunya s'ha mostrat inequívocament com un subjecte polític i sobirà i que busca el seu reconeixement internacional. Catalunya ha fet política internacional d'alta volada.
Ara bé, no cal ser un geni per saber que a Madrid ni s'han adonat i la seva reacció serà, en el millor dels casos, la ignorància, o en el pitjor, tindran un atac de banyes i faran alguna barbaritat: tractaran d'empresonar a Romeva, Junqueras i Puigdemont, o a Mas, aprofitant que "el jutgen" aviat. Pot passar qualsevol cosa, excepte una: un referèndum acordat. Això serà l'únic que no passarà.
I no passarà perquè no poden. Per ells Catalunya no és una nació i , per tant, no hi ha res a negociar amb Catalunya. Els espanyols creuen que tots els catalans que diem que la nostra nació és Catalunya estem bojos. No s'adonen que la bogeria és discutir-li a algú la seva identitat. La bogeria és que algú em digui que jo no sé qui soc, que la meva identitat no és cosa meva, si no d'un text extern anomenat constitució espanyola. Per això el seu gran argument és "qué pone tu DNI".
Però la bogeria és seva. I és una bogeria antidemocràtica. És una bogeria que per a qualsevol demòcrata no nacionalista (espanyol) és evident. A més, és una bogeria perillosa per a la democràcia perquè avui és la identitat (de la que la identitat nacional és una component) la que els espanyols nacionalistes subordinen a un text constitucional, però pot ser qualsevol altre aspecte, com el model social, el que sigui negat en virtut de la immutabilitat constitucional. Això és el que converteix la qüestió catalana en una qüestió de democràcia, molt més que la qüestió d'una independència nacional.
En fi, la conferència d'aquesta nit ha tingut molta importància. Ha estat potser el primer gran acte de política internacional de la República Catalana. Avui s'ha presentat la candidatura a Europa i ningú ja no podrà dir que no estava al cas. Avui s'ha assenyalat l'estat espanyol com el principal problema per a la resolució pacífica i ordenada del conflicte, però avui també ha quedat clar que si Espanya no l'evita per la força, el referèndum es farà, i es farà aviat.
El vídeo de la conferència, a aquest enllaç.
Gràcies, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Un somriure als llavis i orgull al cor.
dissabte, 21 de gener del 2017
Donald Trump. POTUS
Donald Trump és el nou POTUS (President Of The United States). Semblava impossible, però vet-ho aquí.
Costa de creure. Avui el Periódico publicava una llista de les bajanades més grosses que ha dit Trump sobre les dones. Són d'un masclisme brutal. Ho poso primer perquè és el que més em crida l'atenció. El que més em sobta. Fent una petita recerca per Internet es poden trobar llistes similars sobre altres qüestions, o trossos de declaracions i discursos de Trump que també fan esgarrifar.
El cas és que Trump ha guanyat. S'ho ha endut tot malgrat haver rebut menys vots que Hillary Clinton. Diuen els analistes que la victòria de Trump és la victòria dels homes blancs (dels stupid white men que diria Michael Moore) conservadors i nacionalistes nord americans. Trump ha aconseguit mobilitzar aquest segment de la ciutadania EUA. Ha connectat amb ells millor que ningú altre (en particular que Clinton) i aquests votants l'han fet president. Ho ha fet bé. Per molt que foti, això cal reconèixer-ho i respectar-ho. Amb humilitat i sense preteses superioritats morals: a Espanya Rajoy va guanyar tres eleccions seguides #oletu.
Poca broma. La cosa ara va de debò. Ahir tenia la tele posada mentre es feia la cerimònia de jurament del càrrec i tot i que no li prestava gaire atenció, em va sobtar la imatge de Trump. Tots els tòpics sobre milionaris nord-americans eren allà i estaven jurant el càrrec.
Trump sembla el dolent d'una pel·lícula. Un agent secret de Hydra infiltrat al Capitoli, o el president Snow dels Hunger Games, o com el Lex Luthor de Superman. Entenc que hi hagi gent que pensi que l'apocalipsi zombi és a les portes. No m'estranya gens. Els Bush també responien una mica a aquest mateix estil i van ficar al món en sengles guerres. El pare a la de Kuwait, i el fill a la d'Irak. La pregunta raonable és, en quina ens ficarà Trump?
Però jo tinc esperança. A diferència d'altres ocasions, com amb el mateix Obama, diguem-ho tot, a Trump se'l veu venir d'una hora lluny. Al món no ens agafarà per sorpresa res del que faci Trump, perquè n'esperem les seves barbaritats. Començant pels mateixos Estats Units, on l'oposició interna que trobarà Trump serà important. Ja veurem com s'articula. Cal tenir en compte que la institució del President dels Estats Units és molt respectada al seu país. Però estic segur que els quarters generals del moviments feminista, ecologista, pacifista, dels drets socials, anarquistes i esquerres en general... d'arreu del món estan en alerta roja i preparant-se per plantar cara.
Més enllà dels electors, el perill del discurs de Trump és que pot trobar oïdes de poders, dels que voten en finestreta pròpia, que l'escoltin i que els agradi la lletra i la música. És en aquests poders on pot perillar la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, o pot venir una nova reculada de drets de tota mena, socials i laborals: si aquests es veuen amenaçats als EUA, amb l'excusa de la competitivitat, per exemple, es posaran en perill a d'altres països. O dit d'una altre forma, que la política de Trump encoratgi, o serveixi d'excusa, a polítiques similars a altres llocs. Em preocupa més això.
O sigui, en realitat, simplificant molt, Trump només seria la nova cara, particularment cridanera, particularment xarona i barroera del vell enfrontament entre els poderosos que volen acaparar el món i la resistència que pretén un món més ètic per a tothom.
En fi. Avui el sol ha sortit i, aparentment, el món segueix funcionant, si fa no fa com ahir, encara que Trump ja sigui el nou POTUS. Esperem que, si no millora, almenys, segueixi així. No està escrit enlloc que l'apocalipsi zombi s'hagi d'esdevenir amb Trump. En realitat podria ser una gran oportunitat de galvanitzar les lluites altermundialistes.
Així sigui.
Costa de creure. Avui el Periódico publicava una llista de les bajanades més grosses que ha dit Trump sobre les dones. Són d'un masclisme brutal. Ho poso primer perquè és el que més em crida l'atenció. El que més em sobta. Fent una petita recerca per Internet es poden trobar llistes similars sobre altres qüestions, o trossos de declaracions i discursos de Trump que també fan esgarrifar.
El cas és que Trump ha guanyat. S'ho ha endut tot malgrat haver rebut menys vots que Hillary Clinton. Diuen els analistes que la victòria de Trump és la victòria dels homes blancs (dels stupid white men que diria Michael Moore) conservadors i nacionalistes nord americans. Trump ha aconseguit mobilitzar aquest segment de la ciutadania EUA. Ha connectat amb ells millor que ningú altre (en particular que Clinton) i aquests votants l'han fet president. Ho ha fet bé. Per molt que foti, això cal reconèixer-ho i respectar-ho. Amb humilitat i sense preteses superioritats morals: a Espanya Rajoy va guanyar tres eleccions seguides #oletu.
Poca broma. La cosa ara va de debò. Ahir tenia la tele posada mentre es feia la cerimònia de jurament del càrrec i tot i que no li prestava gaire atenció, em va sobtar la imatge de Trump. Tots els tòpics sobre milionaris nord-americans eren allà i estaven jurant el càrrec.
Trump sembla el dolent d'una pel·lícula. Un agent secret de Hydra infiltrat al Capitoli, o el president Snow dels Hunger Games, o com el Lex Luthor de Superman. Entenc que hi hagi gent que pensi que l'apocalipsi zombi és a les portes. No m'estranya gens. Els Bush també responien una mica a aquest mateix estil i van ficar al món en sengles guerres. El pare a la de Kuwait, i el fill a la d'Irak. La pregunta raonable és, en quina ens ficarà Trump?
Però jo tinc esperança. A diferència d'altres ocasions, com amb el mateix Obama, diguem-ho tot, a Trump se'l veu venir d'una hora lluny. Al món no ens agafarà per sorpresa res del que faci Trump, perquè n'esperem les seves barbaritats. Començant pels mateixos Estats Units, on l'oposició interna que trobarà Trump serà important. Ja veurem com s'articula. Cal tenir en compte que la institució del President dels Estats Units és molt respectada al seu país. Però estic segur que els quarters generals del moviments feminista, ecologista, pacifista, dels drets socials, anarquistes i esquerres en general... d'arreu del món estan en alerta roja i preparant-se per plantar cara.
Més enllà dels electors, el perill del discurs de Trump és que pot trobar oïdes de poders, dels que voten en finestreta pròpia, que l'escoltin i que els agradi la lletra i la música. És en aquests poders on pot perillar la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, o pot venir una nova reculada de drets de tota mena, socials i laborals: si aquests es veuen amenaçats als EUA, amb l'excusa de la competitivitat, per exemple, es posaran en perill a d'altres països. O dit d'una altre forma, que la política de Trump encoratgi, o serveixi d'excusa, a polítiques similars a altres llocs. Em preocupa més això.
O sigui, en realitat, simplificant molt, Trump només seria la nova cara, particularment cridanera, particularment xarona i barroera del vell enfrontament entre els poderosos que volen acaparar el món i la resistència que pretén un món més ètic per a tothom.
En fi. Avui el sol ha sortit i, aparentment, el món segueix funcionant, si fa no fa com ahir, encara que Trump ja sigui el nou POTUS. Esperem que, si no millora, almenys, segueixi així. No està escrit enlloc que l'apocalipsi zombi s'hagi d'esdevenir amb Trump. En realitat podria ser una gran oportunitat de galvanitzar les lluites altermundialistes.
Així sigui.
dissabte, 14 de gener del 2017
#TarajalC33
Aquesta nit, a les 23:09 (segons programació), s'estrenarà pel canal 33 el documentari "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".
"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "
El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.
A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)
Vet aquí el teaser:
Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.
Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33
Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/
"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "
El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.
A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)
Vet aquí el teaser:
Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.
Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33
Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/
dissabte, 7 de gener del 2017
L'any del referèndum.
Enguany ha de ser l'any del referèndum. Sí o sí. O no. Espero que sí. Tant de bo que així sigui. Ho he posat a la meva carta als Reis. Tanmateix, com deien en una pel·lícula, encara hi han un miler de coses que poden sortir malament en tota aquesta història. No ens queda una altre, doncs, que perseverar, tractar de fer-ho el millor possible i aprofitar les oportunitats. Si Déu vol, aquest setembre, pels volts de la Diada, hi haurà el referèndum.
D'aquí al setembre les veurem de tots colors. No serà un any plàcid i rutinari. N'estic segur. Que ningú prengui mal. Amén. Però no afluixem.
No podem afluixar perquè, des de fa temps, que cada vegada és més clar que el procés de Independència no és ja, només, una qüestió de sobirania. És, sobretot, una qüestió de democràcia.
Hem arribat al punt en que la defensa del dret a decidir -l'exercici efectiu del dret a decidir- es posa al davant. La qüestió avui ja no és de legalitats o legitimitats. La qüestió ara està en el terrenys dels principis i de l'ètica.
Tal com s'han plantejat les coses, el nacionalisme franquista espanyol, ben afermat als poders i institucions de l'estat, està llençant una ofensiva per restringir els drets i les llibertats individuals de tots els ciutadans de l'estat i per a modelar-ne les seves identitats a imatge del model nacional-catòlic, cada cop de forma més descarada. Un model fortament jeràrquic i de submissió a l'autoritat, a major glòria d'elits corruptes.
El nacionalisme espanyol va ser capaç de resistir l'ensulsiada que va representar el 15 de març de 2011. Potser directament, potser indirectament, però ha sabut metabolitzar el gran desafiament que li va plantejar el 15M. Un moviment que, de fet, va néixer amb plom a l'ala. Precisament per la reivindicació de la plurinacionalitat de l'estat que ha xocat sempre amb el fort i transversal nacionalisme espanyol, òbviament també present al 15M.
Un moviment que s'ha transformat massa ràpidament en partit i ha abandonat els carrers, un moviment que ha assumit, essencialment, el joc constitucional com a propi. Greu error. Un moviment que no ha vist que no es pot guanyar aquesta partida del canvi i de la renovació profunda jugant amb cartes marcades i on les regles diuen que només es pot jugar, però no guanyar.
D'això va la Independència de Catalunya. De trencar aquestes regles perverses. De posar el dret de les persones, de cadascú de nosaltres, a decidir i, sobretot, a exercir aquest dret. Tenim el dret i la possibilitat de guanyar. Va de que no hi han identitats bones i altres dolentes. Tothom té dret a dir qui és i a ser-ho i ningú pot imposar a un altre unes formes de ser i dir, ni la llengua en que es pot ser i dir. Ni ningú pot imposar a ningú altre la derrota sense possibilitat d'apel·lació.
Això va d'haver superat el nacionalisme català per plantejar un ideal civil i republicà. Un ideal ètic que pot ser assumit per identitats nacionals diferents, per ideologies diferents, per llengües diferents. Un ideal que empodera ciutadans lliures i els fa responsables individualment i col·lectivament de la cosa pública. Un procés constituent per a fer un nou país. Un procés constituent amb els ciutadans i els individus com a gran poder constituent.
Però l'exercici d'aquest dret suposa, primer de tot, trencar, desobeir, desautoritzar unes lleis. La primera de totes la constitució. Lleis que creen i institueixen poders per sobre de l'individu -és així a totes les constitucions d'estats, sens dubte- però poders que imposen identitats de forma coercitiva -i això ja no és tan comú-, i poders que fan impossible els canvis d'aquestes estructures si no és amb el consentiment -interessat- d'aquests mateixos poders.
En definitiva, una constitució immodificable a nivell pràctic i sacralitzada, però també usada i abusada, pel nacionalisme franquista espanyol. Sense oposició possible a hores d'ara perquè nacionalistes ho son, en major o menor mesura, tots els partits d'àmbit estatal.
En fi. Un any que ha de ser el del salt de la barrera. O el d'una bona patacada.
Però sigui com sigui, l'endemà del referèndum, o del no-referèndum. Ens tornarem a llevar. Perquè si guanyem, aleshores no tindrem excuses per fer un país millor i serà aquesta una tasca monumental; i si perdem, Déu no ho vulgui, més que mai, caldrà alçar-se, plantar cara i resistir. Perquè aleshores, com en els pitjors moments de la dictadura, serà la mateixa idea de democràcia, la mateixa idea de llibertat, la que estarà en perill.
Però guanyarem. Tinguem confiança!
dijous, 29 de desembre del 2016
Un balanç personal
Vet aquí un balanç amb l'excusa que s'acaba el 2016.
Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.
Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.
Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.
Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.
Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.
Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.
Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.
Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.
Per això, he de donar les gràcies.
I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.
Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.
Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.
Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.
Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.
Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.
Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.
Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.
Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.
Per això, he de donar les gràcies.
I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.
dimarts, 27 de desembre del 2016
Llibertat Joan Coma!
Els mossos d'esquadra, actuant com policia judicial, i per ordre de la "Audiencia Nacional" espanyola han detingut al regidor de la CUP de Vic, Joan Coma, sota l'acusació de "sedició per haver donat suport a la declaració del 9N del Parlament".
Joan Coma serà portat a la "Audiencia Nacional" a declarar aquesta mateixa tarda.
El volen tancar per haver dit això.
Estem en aquest punt: l'estat espanyol ha entrat en la fase repressiva i engarjola independentistes. Aquesta és la seva voluntat de diàleg, per si encara algú ho dubtava.
Ep! i que en la seva lògica autoritària i repressiva tenen "raó". Sediciosos ho som tots els independentistes. A tots ens voldrien tancats, o alguna cosa pitjor. Si no tenim detencions massives i trets al clatell és perquè, malgrat tot, hi ha una opinió pública europea i internacional que no els ho permet. Per ara, doncs, es limiten a a les preses fàcils (un regidor a Vic), però a mida que el procés d'Independència arribi al seu punt de ruptura explícita, aniran per la caça major (Com Forcadell, a la que ja han amenaçat).
Això, per descomptat, no és victimisme. Que la policia et vingui a buscar, et tanquin, et portin a sis cents quilòmetres a declarar, que et jutgin i et condemnin per defensar la independència del teu país és, es miri com es miri, repressió. I Joan Coma és, a hores d'ara, un pres polític. Punt
Espanya té presos polítics. A Espanya no es poden defensar tots els ideals polítics. Ideals rupturistes, segur que sí, però profundament democràtics. Aquests ideals no es poden defensar. De fet, són reprimits. Això també és, es miri com es miri, una molt greu carència democràtica.
Tot plegat no fa més que anunciar que el moment de la ruptura explícita és proper. L'explícita, perquè la implícita ja s'ha produït, i crec que és just datar-la amb la consulta del 9 de novembre de 2014.
Avui, i els propers mesos, tocarà tancar files. La repressió de l'estat serà contundent, però només amb repressió no poden guanyar. No ens podem espantar. Si toquen a una ens toquen a totes.
Solidaritat, de totes, de tots, amb Joan Coma. Llibertat per Joan Coma. El volem al carrer, aviat, allà on comença tot!
L'Estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col•lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern— Joan #EnsVolemVives (@joancomaroura) 27 de desembre de 2016
La mirada dels refugiats
El passat divendres, el govern Sirià va proclamar la seva victòria a la ciutat d'Alep. Després de quatre anys de resistència la intervenció de Rússia, sobretot, ha decantat la victòria a favor del règim.
En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").
Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.
L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:
El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.
Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.
Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.
Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.
A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.
Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.
Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.
En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").
Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.
L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:
El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.
Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.
Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.
Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.
A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.
Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.
Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.
diumenge, 25 de desembre del 2016
Bones festes!
Per als familiars, amics, i lectors ocasionals del blog, un christmas de fabricació casolana, amb el Tió i l'Arbre de Nadal que des de fa uns dies ocupen el menjador de casa:
Bon Nadal i Feliç Any Nou!
diumenge, 18 de desembre del 2016
Un missatge per Alep
Lucy Aharish és presentadora al canal 2 de la TV israeliana i ha enviat aquest missatge al món.
Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.
Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.
Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.
Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.
divendres, 16 de desembre del 2016
Això va de democràcia.
Carme Forcadell ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per que va permetre el debat i la votació de les conclusions sobre el procés constituent que havia estat expressament prohibit pel Tribunal Constitucional.
Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.
El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.
Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.
Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.
Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.
Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:
"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."
"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.
-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."
Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.
Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.
L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.
A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.
Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.
Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.
El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.
Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.
Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.
En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.
Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.
Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.
El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.
Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.
Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.
Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.
Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:
"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."
"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.
-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."
Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.
Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.
L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.
A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.
Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.
Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.
El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.
Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.
Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.
En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.
Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.
dilluns, 12 de desembre del 2016
Retrats i rescats
Les coses importants i que preocupen al govern de totes les Espanyes són, per exemple, fer detenir i empresonar persones, alguns d'ells càrrecs electes, per haver cremat fotografies de l'actual rei de totes les Espanyes.
Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.
Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.
Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.
Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.
Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.
Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.
O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.
En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.
Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.
Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.
Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.
Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.
Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.
Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.
Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.
Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.
O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.
En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.
Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.
Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.
dijous, 1 de desembre del 2016
dues notícies i un gràfic
Dues notícies que cal llegir juntes:
Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE
La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions
I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.
La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:
Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.
La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.
No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)
La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.
Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.
Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.
Veient aquest present t'entren ganes de cridar.
Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE
La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions
I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.
La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:
Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.
La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.
No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)
La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.
Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.
Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.
Veient aquest present t'entren ganes de cridar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)