Lluís Maria Xirinacs va morir als boscos d'Ogassa. Es va suïcidar, "en una acte de sobirania". Xirinacs estava molt malalt. Algú ha dit que més que un suïcidi cal veure en la seva mort un deixar-se morir.
A Ogassa s'hi pot arribar fent la "Ruta del Ferro" que surt de Ripoll, passant per Sant Joan de les Abadesses i remuntant les rampes que hi comencen tot just quan acaba l'asfalt de la via verda. El tram inicial del camí de Sant Joan a Ogassa és dur de fer. Els darrers trams fins a Ogassa, però, són plans. Es passa pel costat d'antigues mines de ferro on encara s'hi poden trobar restes d'infraestructura minera. El Taga s'alça tot just a sobre. Culminant la serra Cavallera. Apuntant al cel. El cim arrodonit, sense arbres, és una prada alpina, amb la creu blanca que el corona. Al nord, els cims del Pirineu Oriental. El Taga. Voltat de prades verdes i encalmades. Amb boscos als seus peus. Els voltants d'Ogassa són bells.
Per aquests camins passava Xirinacs buscant morir.
Algun cop he pensat que una bella forma de morir seria pujant un cim. Que potser volies pujar a la creu del Taga? Vell i malalt, saps que la nit al ras a muntanya supera les pròpies forces. Però l'amor al país, als cims, als núvols, als voltors que planegen per sobre el teu cap t'hi fa anar un cop més. El cor massa dèbil per superar el cansament i el fred. Però prou fort per trobar una prada oberta al cel. Tal vegada prou fort per a fer el cim un altre cop. I allà estirar-se a terra i esperar. Esperar a la nit. A la lluna i els estels. Escoltant el vent. Deixant que el fred adormi els músculs. Somiant que voles a llom dels voltors. Definitivament lliure. El cor s'atura. Morir. Catalunya. El país que tant estimes et fa la mortalla. Morir a la muntanya. Voltat d'amor. De l'amor de les roques, dels núvols, de la lluna i del cel, dels estels i dels voltors.
I dels homes? Has fet les paus? deixes amor darrera teu? has estimat i has estat estimat?
Els voltors menjaran el cos mort. Entrego el cos i l'ànima als voltors. Símbol de la vida. Vas pensar això?
Què rumiaves, tot mirant els estels? quan senties el fred de la nit? quan els insectes nocturns s'arraulien al teu cos encara calent? quan contemplaves a la llum de la lluna el vol erràtic dels rat-penats? Senties amor? o por? provaves d'imaginar com seria interpretat aquest acte de sobirania? o solitari, vas filosofar sobre la mort i la vida? o senzillament humà, nen de nou, vas pensar en la mare i el pare? vas pregar a Déu?
I vas morir. El dret a morir dignament. El dret a donar un significat a la pròpia mort. Vas evitar l'agonia a un hospital. Vas negar-te a morir convertit en una màquina. Vas decidir morir com un ésser humà lliure i lúcid, donant sentit a la pròpia mort i a la pròpia vida.
Ha estat la teva tria.
El dret a decidir. Decideixes morir com un ésser humà. Decideixes ser un home lliure. És aquest el missatge? Recupereu la dignitat humana. Feu un país lliure, d'homes lliures. Dignitat humana. Llibertat. Llibertat íntima. Llibertat de tots.
Vas triar lliurement el moment de marxar. Has marxat d'una forma estranyament bella. Malgrat la bellesa i la dignitat, però, la teva tria em resulta de difícil comprensió. Tanmateix, les paraules ja s'han dit i escrit. Deixes preguntes sense resposta. Quedaran així. Que descansis en pau.
1 comentari:
Amb el temps he col·locat la identitat al mateix nivell fonemental que la llibertat i per tant al dret a la vida. Sense repectar-la s'atempta contra la dignitat de les persones.
És per això que segueixo creient que encara sóc en certa manera humanista...
Fa un temps hagués dit que mai hagués matat per defensar la meva identitat.
Ara tindria un conflicte greu per decidir-ho... què és abans la llibertat o l'alliberament d'algú que no respecta la meva identitat?
Possiblement, si al final resulta que decideixo no oprimir altri, i per tant no matar-lo, només em queda fer ús de la meva llibertat morint per poder ser, davant de qui no m'ho permet en vida.
Publica un comentari a l'entrada