1er de maig 2018. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

Demà és 1 de maig. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

És una diada reivindicativa i de lluita.

SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.

Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.

Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.

Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn,  amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.

Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.

Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.

Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que  ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.

Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.

Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.



Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :

Som força creixent

 

Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya

 

Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat. Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola, empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions, de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de dones sotmeses pel patriarcat.

En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.

No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.

Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.

Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.

Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
 
17 d’abril de 2018



 

No és No.

No és No.

Una violació és una violació, no un abús.

La violència de gènere i les violacions són terrorisme masclista.

Una justícia masclista en els seus fets. En les seves sentències. Masclisme. Un altre supremacisme, un altre feixisme.

La "justícia" espanyola continua la seva retracció franquista. Les dones veuen, un cop més, com la "justícia" les menysté. A totes les dones. Les converteix en objectes d'us i gaudi per als homes. En particular per als homes que formen part dels cossos i forces de seguretat de l'estat.

Perquè no és només una sentència que blanqueja el masclisme. És molt més greu. Cal entendre-ho bé : "seguretat de l'estat" no vol dir "per a protegir a les ciutadanes i ciutadans de l'estat", si no "per a protegir la institució de l'estat, si cal, en contra de les ciutadanes i ciutadans de l'estat".

És una sentència que ha buscat "protegir" als "seus". Als "seus homes".

Fa temps que l'estat espanyol, i això també vol dir la gent que forma part d'aquest aparell, ha deixat de servir als ciutadans per passar a servir-se a ell mateix. Ha deixat de protegir drets per passar a imposar lleis; ha deixat, si és que mai ho ha fet, de servir al bé general, per convertir-se en el instrument executor -amb força, amb coerció, amb violència, amb violacions- d'una màfia que depreda, roba, agredeix, viola i assassina per satisfer els propis interessos. Una màfia que s'estén des del més alt (qui deu ser M.Rajoy?) fins a números de la guàrdia civil, passant per tota mena de càrrecs.

Corrupció generalitzada. Màfia, violència i agressions sexuals. I li en diuen democràcia...

Aquesta tarda, a moltes ciutats hi han hagut concentracions per protestar contra aquest sentència vergonyosa, moltes dones i molts homes han reclamat junts justícia, han clamat contra una societat masclista.

Al carrer. A les places. No Marxeu. Seguiu allà.

L'única forma d'acabar amb la violència de gènere i el masclisme és canviant la societat, completament. No serà amb lleis o reformes. Cal un canvi total. Cal la destrucció de les estructures franquistes de l'estat. Cal derrotar els poders que encara ens lliguen i ens sotmeten a totes i tots i, un cop derrotats, cal un procés constituent.

No ho faran els partits. Els partits són estat i l'estat es defensa i es reprodueix tal com és ara, sense canvis.

No. El procés constituent l'hem d'encetar nosaltres.

Unilateralment, i la lògica és simple : amb les seves regles sempre perdrem.  L'hem d'encetar entre totes i tots. Des de les places  i els carrers. Com ho va intentar el 15M, com ho fan avui els CDR. Incloent-nos a totes i tots. Unificant lluites. Mantenint-les al carrer i desafiant l'estat.

La lluita feminista és la lluita de totes i tots. La República serà de les dones , o no serà.

No oblidem. No perdonem.

Si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Groc de Sant Jordi

Sant Jordi, un any més.

Però no com els altres anys.

No pas per les roses i els llibres, o el sol, o els colors, o pels rius i rius de gent pel carrer. No, no pas pels falciots, ni per les flors que broten als jardins.

No, tots aquests elements imprescindibles per a la diada de primavera hi són.

Enguany ha aparegut un element nou : el groc. Els llaços grocs, les roses grogues, tants i tants detalls i peces de roba d'aquest color.

Aquest color que el passat dissabte van prohibir a la final de copa a Madrid.

Prohibir un color! No es poden prohibir els colors. No es poden prohibir les olors i els perfums. Ni els sons, per molt que no t'agradi el que diguin. Ni les carícies, les abraçades o les mans agafades, per molt que la policia vulgui separar aquestes mans a cops.

No es pot prohibir la vida. Podran matar, podran segrestar i tancar a presons, però no poden prohibir la vida, i la vida s'escapa de tota aquesta repressió. La vida triomfa. I no, no poden prohibir el groc. És un fanatisme absurd.

Aquest color que un ministre ...de justícia! diu que és insultant.

Aquest color que representa el clam per la llibertat d'unes dones i homes justos i bons que han estat segrestats per un estat que com més va més feixista esdevé.

Un clam que és majoritari, i que els acusa, i per això se senten "insultats", però no és que ningú els insulti :  és la seva mala consciència, els que encara en tenen. És la denúncia enfront el món dels seus actes mafiosos i feixistes, és la fi de la seva impunitat als ulls del món que s'escandalitza de la seva manca de decència, de la seva supèrbia i del seu fanatisme violent.

És aquesta pèrdua de la impunitat el que els posa rabiosos i els espanta, i per això diuen que el llaç els "insulta".

El llaç no els insulta : El llaç els denuncia. El llaç és rebel. Una rebel·lió ben humil però eficaç i poderosa, perquè és la meva petita rebel·lió, i la teva, i la d'ella, i la d'ell. Els diem que no els tenim por. Els diem que han perdut. Una rebel·lió no violenta, però rebel·lió a la fi. I tant que ho és.

Són ells els que estan corcats d'odi. I alerta, que l'odi és poderós. L'odi guanya batalles. Però no tan sovint les guerres. L'odi no és invencible. Se'l pot guanyar. Hem de derrotar-lo.

Per això els llacets grocs els espanten i els posen rabiosos.

Per això, enguany, el vermell de tantes roses s'ha tornat groc.

Enguany el groc ha estat el color del Sant Jordi.

Feliç Sant Jordi.

Llibertat Presos Polítics.

Visca la República.

Tenen por

Una massacre. Segons la interlocutòria del tribunal suprem espanyol, si l'1 d'octubre s'hagués enviat més policia s'hagués produït una massacre. És una barbaritat. Però ens diu alguna cosa : és la interlocutòria de la por.

Està dient que amb més policia s'hagués produït una massacre, el que  confirma que la violència va venir amb les porres de la policia.

Lògic. Venien cridant "A por ellos". Venien a fer mal. El que passa és que es van trobar amb una resistència pacífica i no violenta que no s'esperaven.

No se l'esperaven i, com venien disposats a fer mal, d'haver estat més, d'haver vingut més policies, haurien emprat encara més violència, i sospiten que a conseqüència d'aquesta violència encara superior potser hagués saltat una espurna que hauria acabat amb morts. Molts morts. Potser desenes. Potser centenars. Milers? També morts seus. Ara s'adonen que potser han jugat amb foc.

I, tanmateix, no són capaços de sumar dos i dos. Mira que era fàcil d'evitar la violència. Com ells diuen, la van portar ells. La violència sempre va ser seva. Com ells diuen, n'hi havia prou amb no enviar policia.

Però, és clar, aleshores el referèndum hauria estat pacífic. Hauria estat com el 9N2014, però més gran, més legitimat, amb més força política. Un 9N més legítim i més legitimat, encara. Hauria esta un acte de sobirania rotund. Això encara els fa més por que la violència i els morts.

Per això van venir a cops de porra. Es pensaven que la gent s'espantaria i fugiria. Però no. Es van trobar amb un poble digne i valent. Amb un poble determinat i convençut de la no-violència. Es van trobar amb un rotund acte de sobirania.

Es pensaven que la visió dels uniformats, les porres, els cascs i les cuirasses, i tota la seva parafernàlia militar serien suficients per sotmetre'ns, per rendir-nos a l'autoritat, per a fer-nos acotar el cap, callar i marxar. Però no.

No va ser així. La gent no tenia por, i si la tenia, la dominava, i es va quedar a les escoles i als punts de votació. A defensar-los amb el cos, de forma no violenta, però activa i efectivament. A defensar les urnes i els vots.

Els vots de tots : dels que estàvem a favor de la independència, i dels que no. Tots lícits, tots necessaris, tots democràtics.

La gent,  els que vam votar sí i els que van votar no, tots, no vam reconèixer aquella falsa autoritat uniformada que perseguia la democràcia.

Això els terroritza. Si jo no et tinc por, si no et reconec l'autoritat, tu ja no em pots manar, potser em podràs obligar, però només per la força, i acabaràs cedint.

Mai com l'1 d'octubre les forces d'ocupació han estat tan clarament identificades com a tals per tanta gent. Aquelles forces d'ocupació es pensaven que trobarien els súbdits dels territoris ocupats, per contra es van trobar dones i homes lliures d'una República que vist amb distància, ja es pot afirmar que va néixer aquell dia, encara que avui continuï l'ocupació.

Les forces d'ocupació no podien fer més que emprar la violència. Però érem molts i no es van atrevir. Es van adonar que no n'hi havia prou amb les porres. Es van sentir dèbils. Ells van tenir por.

La resposta política de l'estat espanyol al referèndum de l'1 d'octubre només podia ser una : la violència, la força i el sotmetiment. Però es van trobar amb un poble que plantava cara i no s'agenollava ni es rendia a la força i a la violència. Només podien aplicar més violència. Però van tenir por d'aplicar-la, van tenir por de la resposta. No es van sentir prou forts. Esperaven xais, i es van trobar dones i homes. Van tenir por.

Per això estan rabiosos. Perquè els vam fer passar por. Com mai l'han tinguda.

Per la seva ràbia i per venjar-se de la por que van passar ens van segrestar els representants. Ens volen espantar i per això els atacs de grups ultradreta s'han incrementat i gaudeixen d'impunitat, per això tot l'odi i les mentides dels seus mitjans de propaganda.

També hi ha hagut por en la nostra banda, no cal dir-ho. Però l'hem dominat. L'hem superat un i altre cop. EL 21D vam tornar a guanyar : a la por que ens volien inocular, i en les urnes.

Amb cada victòria som més forts i ells més dèbils perquè la seva por creix. En venjança, més empresonats i més atacs feixistes. Però malgrat la seva ràbia i els seus atacs, la por a la nostra banda s'està esvaint, i per això el passat diumenge ens vam manifestar com ho vam fer.  La por, en canvi, està creixent a la seva banda.

Encara no ens hem adonat de com d'absoluta va ser la victòria de l'1 d'octubre, per la forma com es va aconseguir i pel que representa.

Avui, com la por que van sentir l'1d'octubre no ha fet més que créixer, ho han dit. Ho ha dit ni més ni menys que un jutge : que van tenir por. Que tenen molta por. Una por mortal. una por que hauria pogut provocar, diuen, una massacre.

Patirem, encara. És ben cert. Per causa de la seva por.

Però estem guanyant. Guanyarem. Precisament perquè tenen por.

Alliberarem la República, i amb ella, a les segrestades i als segrestats. Tornaran a casa les exiliades i els exiliats.

No ens aturarem fins aconseguir-ho.

Ja han arribat!

Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.

He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
 
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.

Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.

Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.

Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.

I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.

* * * * *

Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.

A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.

15 d'abril. Manifestació pels presos.

Demà hi ha la manifestació per reclamar la llibertat dels presos polítics.

La manifestació de demà la convoca l'Espai, democràcia i convivència que és un conjunt «d'entitats, sindicats i organitzacions de la societat catalana contra la vulneració dels drets cívics i polítics». Aquest espai aplega organitzacions no explícitament republicanes, però que sí consideren necessari manifestar-se arribats el punt de repressió i de reculada de drets civils que estem patint.

Si podeu, aneu-hi. Fem la gran i que se senti la nostra veu.

Aneu-hi si podeu. Manifestar-nos és important i necessari, per moltes raons. No és suficient, ni de bon tros, per canviar les coses, però sí necessari. El carrer impulsa els canvis. Hem de trobar-nos al carrer, veure'ns, sentir-nos acompanyats i solidaris, hem de saber que som molts, hem de donar-nos ànims els uns als altres i adonar-nos que l'enemic no ens pot vèncer quan estem junts. Hem de recordar que podem guanyar. Que tenim la força per a fer-ho. Que tenim l'obligació fer-ho.

Tenim l'obligació de guanyar, per elles i ells, per les preses i els presos, per les exiliades i els exiliats, per tots aquells que avui són amenaçats per l'estat. Però també per nosaltres, i per als que vindran després de nosaltres. No només. També per tots els demòcrates d'arreu del món.

Ho sentia dir per la TV aquesta setmana passada, no recordo qui ho deia, però sí la frase : "Estem passant de l'estat de dret, a l'estat de llei". I afegia : "l'estat de dret és aquell en que l'estat garanteix els drets de les persones". En canvi, l'estat de llei, l'imperi de la llei, és aquell estat que sotmet la gent a la llei. És aquell estat en que les lleis fetes a mides dels poderosos i les elits són utilitzades per a sotmetre la població, i fer-la obeir. L'estat no protegeix els drets de la gent, si no que la sotmet.

La democràcia és a "l'estat de dret", com la dictadura ho és a "l'imperi de la llei". Fixeu-vos en els discursos de membres del govern espanyol i comprovareu com fan servir sovint el concepte de "imperi de la llei". No és casualitat.

Demà, manifestant-nos, defensarem la llibertat, la democràcia, els drets civils, els drets de tots, i dels presos i exiliats en particular. 

Els republicans, més que ningú, estem cridats a participar, perquè ningú millor que els republicans entén que l'estat, la República, ha de ser -forçosament, necessàriament- de dret, i que quan l'estat fa servir la llei per sotmetre als ciutadans -l'imperi de la llei- esdevé dictadura i feixisme.

Demà doncs, ens veiem al carrer,

Llibertat per a les segrestades i segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Llibertat per a les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí , Meritxell Serret, Toni Comín, Lluis Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.

#TotsSomCDR

La repressió estatal trepitja ja les darreres línies vermelles. Ahir mateix, membres dels CDR han estat detinguts -segrestats, en realitat. El cas de l'activista de Viladecans, Tamara Carrasco, clama al cel. Se l'acusa de terrorisme i de rebel·lió. I les "proves" són que li han trobat unes samarretes a casa.

És repressió pura i dura. Es tracta d'espantar als activistes perseguint de forma aleatòria i indiscriminada. Qualsevol -tu, jo- pot ser detinguts al carrer, o a casa, per un escamot de tipus armats i amb els rostres ocults amb passamuntanyes. Què volen aquesta gent que arriben de matinada? volen espantar, volen terroritzar...

Els terroristes són ell.

És terrorisme de l'estat espanyol contra la República de Catalunya i contra la resistència republicana.

No se'n sortiran.

No se'n sortiran i això provocarà que, finalment, quan vegin que no en tindran prou amb el terrorisme d'estat  -violent, aquest sí, i l'únic terrorisme que hem vist fins ara- faran servir les clavegueres més brutes i profundes : veurem l'aparició explícita del terrorisme unionista.

Els atemptats, que ja s'han produït, de grups d'ultradreta es multiplicaran en nombre i grau. Ho veurem. Els morts que la policia no pot fer indiscriminadament els faran aquests grup terroristes que, no cal ser un geni, estaran emparats, subvencionats i blanquejats pels aparells de l'estat.

A Euskadi va ser el GAL. Aposto que aquí ho serà  (ja ho és, en realitat) el GDR.

La violència parapolicial és la darrera línia vermella. Aquesta també la trepitjaran.

La trepitjaran perquè ja ho han fet altres cops. No només el GAL :  ahir va fer 25 anys que Guillem Agulló, independentista i antifeixista valencià, va ser assassinat per un grup neonazi. L'operació de blanqueig posterior va fer que l'assassí confés de Guillem sortís de la presó quatre anys meś tard del seu ingrés i que, fins i tot, es presentés a les eleccions.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.
 
No pot haver equidistància entre la Llibertat i el feixisme. No pot haver-ne entre la República i la dictadura.

#ResistènciaNoViolenta #TotsSomCDR #LlibertatPresosPolítics 

#UsVolemACasa #ProcésConstituent #República

Europa no es creu el discurs de la violència

Al darrer post deia que l'extradició del President Carles Puigdemont era una possibilitat. Avui, amb la decisió del jutge alemany, de descartar l'extradició per rebel·lió i deixant-lo anar amb fiança, la situació del President és, certament, una mica millor. Tanmateix, i és important recordar-ho, l'extradició continua sent possible.

En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.

Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.

El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").

Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.

La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.

Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.

Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.

Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.

Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.

Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam

Col·labora, participa, ajuda al CDR del teu poble, ciutat o barri.

Deu presos polítics. Deu segrestos. Carme Forcadell i Dolors Bassa a Alcalà-Meco. Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull  a Estremera. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Soto del Real. Carles Puigdemont a Neumünster.

Sis exiliats. Clara Ponsatí a Escòcia. Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig a Bèlgica. Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa. Sis exiliats perquè la repressió de l'estat ocupant els vol segrestats.

L'única forma de que siguin alliberats, i que puguin tornar a casa lliurement és derrotant l'ocupant. No hi ha una altre.

L'única forma que tots siguem una mica més lliures -tot el lliure que es pot ser en un món com el nostre-  és derrotant l'estat ocupant. Que derrotem els estats opressors.

No es pot demanar més ni als segrestats ni als exiliats. Han donat molt més del que calia. Són valentes i valents. Exemples de coratge. Però la seva situació és la que és. La responsabilitat de seguir el combat per la defensa de la República és nostra. Del poble. Sempre ho ha estat, però ara encara més. Perquè també els hem d'alliberar a elles i ells.

En particular segueixo amb l'ai al cor la petició d'extradició de Carles Puigdemont. Tant de bo que es resolgui favorablement, però cal preveure el pitjor.

El pitjor seria l'extradició i que acabés segrestat a una presó dels ocupants.

Només tindria una lectura positiva : el darrer lliri, aquell que encara confia en una mediació europea, seria eliminat. El miratge de la UE democràtica i defensora dels drets humans seria a la fi, esborrat. Si més no a casa nostra, però segurament també cauria davant dels ulls de tants i tants militants de partits autènticament democràtics i defensors dels drets de les persones i dels pobles d'arreu d'Europa.

Enfrontar-se amb la realitat, per lletja i fosca que fos, seria bo. La UE es mostraria com el cruel i cínic club d'estats que és. Aquest club que ha convertit el Mediterrani en una tomba i les fronteres de pas de les vies de fugida dels refugiats, en camps de concentració.

Espero que Puigdemont no sigui extradit però no es pot descartar. En cap cas. Al contrari. És una possibilitat ben real.

El que hem de tenir ben clar és el que s'ha dit sempre : Catalunya només ens té als catalans i  el nacionalisme feixista espanyol vol destruir la nació catalana.

Sempre ho ha volgut i ara s'acarnissa i s'escarrassa per aconseguir-ho aprofitant el llirisme que ha estat sempre el nostre pitjor defecte i el nostre més gran error.

Alguna cosa hem d'aprendre. Ara van a pels CDR. La resposta, per tant, només pot ser una : col·labora o apunta't al CDR del teu barri o ciutat . Segueix-lo al canal de Telegram. Participa a les seves assemblees i a les seves accions. Passa-ho.

Els CDR són la primera línia de combat avui mateix.  Primera línia en un combat que ha de ser, essencialment no violent. Per un motiu principal : perquè en estudis realitzats s'ha demostrat que les tàctiques no violentes obtenen més bons resultats, i el que volem són resultats. Volem guanyar. No perdem el temps discutint sobre superioritats morals. La superioritat moral no aporta res si tot plegat acaba en derrota.

Tinguem-ho clar, també. Ells faran servir la força i la repressió, i ens caldrà persistir i lluitar molt i durament per derrotar als ocupants. Cal assenyalar-los com el que són : ocupants. Cal dir ben alt el que són : corruptes, mafiosos i feixistes que no respecten ni les pròpies lleis. Això vol dir, per tant, que adaptar-se a les seves regles del joc és perdre. No es poden seguir les seves regles del joc. L'única via és la unilateral. Tinguem-ho clar també.

Aquesta lluita és la del nostre poble, però no és només la del nostre poble. És la lluita de tots els pobles i de totes les persones que s'oposen a les tiranies, els estats autoritaris i feixistes, el capitalisme salvatge i les màfies transnacionals. És la lluita contra la corrupció, i és la lluita pel planeta i la seva vida, per la democràcia i la llibertat com a conceptes ètics i humans. Entenguem que aquesta és una lluita per la supervivència que nosaltres lliurem al nostre territori, però que és una lluita que s'està lliurant a molts altres territoris del món. Si ens adonem d'aquesta transversalitat global -planetària- copsarem molt millor la importància d'aquest combat. De la necessitat urgent i vital de guanyar aquesta batalla dins la guerra global contra els nous feixismes.

Persistim. Donec perficiam.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #República #ProcésConstituent

Llibertat Presos Polítics

No hi han paraules, i no en poden haver.

Ara només poden haver fets, i els fets s'esdevindran.

Alliberarem als segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Que tornin a casa en pau : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís  Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.

Defensem la República, perquè defensar-la és defensar la democràcia, els drets fonamentals i la llibertat.

Ni un pas enrere.

No passaran.

Visca Catalunya Lliure.

La República no es rendeix.

Les forces d'ocupació de l'estat espanyol han entrat a la seu d'Òmnium i al Palau de la Generalitat.

Deien que era un escorcoll per buscar documentació sobre el referèndum de l'1 d'octubre.

Però tothom sap que l'únic que pretenen les forces d'ocupació és espantar i humiliar. Demostrar que poden entrar quan volen i fer el que volen allà on volen. I ho fan. Volen demostrar que aquí manen ells.

El que cal fer, doncs, és tot el que calgui per a fer-los fora i demostrar exactament el contrari. Que aquí no manen.

No serà fàcil. Els partits independentistes en ple van cometre un error monumental quan van decidir que la República no es defensaria. De fet, sembla que les cúpules dels partits independentistes,  potser no tothom, JxCat i ERC no es creien que la independència fos possible, o que fos possible sense sang, i el seu autèntic objectiu era forçar una negociació bilateral amb l'estat, o un referèndum pactat.

Però l'estat ja ha viscut això abans. S'ho coneix de fa dècades. La insistent reivindicació nacionalista pujoliana al final no era més que un xantatge cada cop menys convincent.  Amenaçar amb "la independència" a canvi de traspassos, o pressupost. Però l'estat va acabar comprenent que aquesta "independència" ni es buscava ni s'esperava. I els seus traspassos cada cop eren més escadussers i els pressupostos més minsos. Finalment, CiU va perdre la Generalitat a mans del tripartit maragallià que va intentar una reforma de l'estatut que, al menys per una generació, acabés amb aquella reivindicació permanent. Ja sabem que va passar després, que no deixa de ser el cicle en que ens trobem avui.

Del drama de l'estatut del 2005 alguna cosa vam aprendre els catalans. Però l'estat també. Va aprendre que, efectivament, qui fa servir la independència com amenaça és que realment, no la vol.

El mes d'octubre passat l'estat va demostrar que ens coneixia millor que nosaltres mateixos. O, si més no, que coneixia molt bé els lideratges dels partits independentistes. Va apostar fort a que no hi hauria defensa de la República. Quan es va proclamar la República per, als tres segons, posar-la en suspens, l'estat ja sabia que havia guanyat. Que no li calia cedir en res, i no ha cedit en res. Ni cedirà en res.

No cedirà fins que aquí no entenguem que defensar la República costarà sang. Rius de sang, em temo.

El que l'estat ens està ensenyant ara amb la repressió és que no defensar la República també té un preu. Un preu molt alt, en forma de silenci i autocensura, en forma de por, en forma d'espoli i d'humiliació, en forma de vergonya i, sí, també en forma de sang, de porres i bales de goma -de moment, que ja arribaran les de plom- en forma de pallisses, en forma d'exili, de presos polítics i de pèrdua de drets i llibertat per a tothom.

La qüestió és aquesta. Triem el que triem, tocarà patir. Ara bé : podem triar rendir-nos i potser alguna generació posterior emprendrà la lluita de nou, o potser no; o podem triar aixecar-nos i lluitar per la República, sabent que això té un preu, un cost que serà elevat, però en el que hi ha la possibilitat de guanyar. Podem perdre, però també podem guanyar.

Jo vull guanyar. Podem guanyar. Hem de guanyar. La República no es rendeix.

Per a fer això calen dos coses : el poble alçat en mobilització permanent, i  representants polítics - em nego a dir lideratges- que comprenguin que la independència i la República no es negocien. El poble mana i el govern escolta. El poble lluita i el govern es posa al front. Ningú diu que sigui fàcil ser el govern de Catalunya.

Avui les forces d'ocupació han entrat a la seu d'Òmnium i a  la Generalitat, i han amenaçat que si havien concentracions s'acusaria de sedició i de rebel·lió. Com era d'esperar, hi han hagut concentracions, aquest cop sense cotxes de la guàrdia civil enmig de la gent. Tanmateix, algú pot afirmar que no hi haurà acusació de sedició i rebel·lió? jo tampoc.

Un dia més de repressió i us de la força per part dels ocupants. Esperem. No oblidem. No perdonem. Tindrem el nostre moment. 

La República no es rendeix.

Lectura del manifest de la marxa del 8M a Barcelona

Gràcies i felicitats, companyes.

Felicitats perquè la d'avui ha estat una gran victòria, i les vostres victòries són victòries de totes i tots.

I gràcies. Gràcies per haver sortit al carrer a reivindicar la igualtat entre homes i dones, per haver rebutjat la violència masclista, per haver rebutjat la feminització de la pobresa, per haver reivindicat de forma valenta i contundent un món millor per a tothom, en definitiva, un món més divers i igualitari, sense violència, sense pobresa, sense discriminació d'origen, raça i, per descomptat, gènere Per haver reivindicat un món nou. Un món més net i més just. Gràcies per haver acollit la transversalitat de les lluites. Gràcies per haver demanat, valentes i orgulloses, la llibertat i la revolució. La República serà feminista, o no serà. Gràcies per ser tres voltes rebels

No he d'afegir res més, és millor que les escolteu a elles.

Molt d'orgull pel manifest. Caldria passar-lo a totes les escoles.

Vet aquí la lectura del manifest de la marxa del 8M. Escolteu-lo atentament, us ho recomano intensament.



Demà, 9M, la lluita continua. Seguim. Tenim el camí marcat i elles obren camí.

8 de març de 2018. El Dia de la Dona Treballadora fem Vaga General.

Demà és el dia internacional de la dona treballadora i hi ha convocada vaga general de 24h.

De motius per a la vaga de demà n'hi han molts : denúncia de la bretxa salarial, de la feminització de la pobresa, de la doble jornada laboral...

En realitat, qualsevol d'aquests arguments, per ell mateix, ja justifica un vaga general.

És una qüestió d'ètica simple : a igual feina ha d'haver igual salari. És diàfan i independent del gènere. És una reivindicació general que justifica una vaga general. Que sistemàticament les dones cobrin menys pel fet de ser dones és, directament, aberrant. I el que justificaria, fins i tot, una vaga indefinida.

I només he parlat de la bretxa salarial. La feminització de la pobresa o la doble jornada laboral van encara més enllà del laboral i ens diuen que la nostra societat té un problema molt greu de discriminació de gènere. Ens diuen que el nostre model no funciona. Més que una vaga general indefinida, el que ens cal és una revolució. No una reforma. Una revolució social i un procés constituent que la segueixi.

Però és que sense arribar a aquests extrems, només cal veure els que s'oposen a la vaga: PP i C's. Diuen que ells no fan vaga perquè no són anticapitalistes. Els felicito per la coherència : cert, el capitalisme és masclista. El capitalisme és desigualtat de tota mena, també de gènere. En aquest sentit, és lògic que s'oposin a la vaga. Com deia algú : només cal veure qui és a cada banda per saber quina és la correcta.

En definitiva, hi han un munt de motius per a la vaga general. Més encara en aquests dies que vivim, amb retallada de drets fonamentals, com el d'expressió; amb presoners polítics; amb amenaces i violència ultra; amb poders de l'estat reprimint de forma violenta i antidemocràtica qualsevol forma de dissidència: ja sigui nacional, social o de gènere. I tant que cal una vaga general. Allargar-la de forma indefinida és el que de debò caldria.

Arribats a aquest punt, dic que se'm fa inexplicable l'actitud de CCOO i UGT de rebaixar la reivindicació de la vaga general proposant, com alternativa, la aturada parcial de dues hores. No ho entenc. Amb aquesta proposta més aviat creen confusió, desmobilitzen i rebenten la vaga general.

La vaga general és l'arma més poderosa de la classe treballadora. Per això l'últim que s'ha de fer és malbaratar-la o utilitzar-la de forma irresponsable. Una vaga general és una cosa molt seriosa que suposa un sacrifici important per a molts vaguistes. No és un acte festiu i colorista. És un acte de sacrifici i lluita que, molts cops, s'estén més enllà del mateix dia de la vaga

Per això, també, em semblen increïbles alguns textos que m'han arribat que, en nom d'una suposada reivindicació feminista demanen als homes que vagin a treballar i que supleixin el treball de les seves companyes per  a permetre que es puguin manifestar lliurement. Qui demana això no té ni idea de com funcionen les vagues o és que vol rebentar-la. L'èxit d'una vaga general es mesura pel grau de participació. Punt. Sense distingir entre homes i dones. Si volem que la vaga de demà, general, tingui èxit, cal que l'aturada sigui el més massiva possible. I cal l'acció dels piquets informatius, evidentment.

Arribats a aquest punt, res més que animar-vos a fer vaga demà, i a participar als actes reivindicatius que es faran.

Pe acabar, vet aquí el manifest de la CGT per a la vaga general de demà :

Aquest 8 de Març, la CGT, en coordinació amb el Moviment Feminista, convoca VAGA GENERAL DE 24 HORES, LABORAL, DE CONSUM, DE CURES, sumant-nos a l’estudiantil. Fem una crida a tota la societat perquè la secundi i participi en quantes mobilitzacions i accions es duguin a terme.

8 DE MARÇ DE 2018. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

SENSE NOSALTRES EL MÓN NO FUNCIONA

Denunciem la mercantilització que ens explota i esclavitza en la precarietat de les nostres vides, sent especialment cruel en les vides i discriminació a les dones.

Denunciem que ens dificultin doblement a les dones l’accés a l’ocupació, no volem més ocupació precària, temporal, jornades parcials i horaris incompatibles amb el treball de cures que se’ns imposen. Exigim que s’acabi amb la bretxa salarial, la desigualtat en les pensions, l’assetjament sexual i per raó de sexe als centres de treball.

No poden continuar les violències masclistes i del mercat que ens tracten com a objectes, possessions del mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen, que emmalalteixen i incapaciten a les dones per viure.
 Però també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i conductes masclistes. Denunciem les lleis per no garantir el dret al fet que totes les vides siguin sostingudes sense discriminar a cap. Exigim respecte social i que l’Església no se segueixi immiscuint.

Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, sense gènere, queers+; Volem drets sexuals i reproductius per a totes.

Cal que s’eduqui en la corresponsabilitat de les cures tant als homes com a la societat. No volem ni suportem més seguir sent les úniques responsables invisibles de les cures de les persones depenents.

Volem tenir una sanitat pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones, la seva menstruació, els seus embarassos, la seva menopausa. Que la medicina dels homes reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.

Les dones ens declarem insubmises de les fronteres que sostenen el racisme, els CIE, i les deportacions de vides.

Volem que es nomenin i s’equipari el valor en tots els treballs que sostenen les nostres vides: el treball domèstic i de cures, en particular, el que realitzen les dones esclavitzades en el règim especial d’empleades de llar; i el treball reproductiu, de la vida i de la resposta social a la precarietat.

Dones migrants, preses, diverses funcionals, de tots els sectors productius i reproductius, juntes en els col·lectius socials de classe cridem:
Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció. Volem aturar-nos per aturar el món.

Com deia Louise Michel en la Comuna de París: “Les dones no es preguntaven si una cosa era possible, sinó si era útil, i llavors aconseguien dur-la a terme”.

Vaga per viure, vaga per cuidar-nos.

Uneix-te a la lluita que som moltes.

Confederació General del Treball (CGT)


Annex :
Material per a la Vaga General Feminista del 8 de març de 2018 convocada per CGT:

 Preavís de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Argumentari de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Díptic de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Còmic de la CGT per a la Vaga General Feminista
 Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista - 24h
 Cartell de la CGT per a la Vaga General Feminista

Laura Rosel entrevista Martín Pallín al Preguntes Freqüents

Al darrer "Preguntes Freqüents", Laura Rosel va entrevistar al magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín.

El to de Martín Pallín va ser distès i pedagògic, i el contingut  profundament esclaridor pel que fa la situació profundament irregular dels presos polítics i els exiliats, però també a l'estat molt preocupant de la llibertat d'expressió a l'estat espanyol.

Si no vau poder veure el "Preguntes Freqüents" del passat dissabte, us recomano que, si més no, dediqueu una estona a veure l'entrevista a Martín Pallín.

Bea Talegón (Diario 16) entrevista el President Carles Puigdemont a Brussel·les

Fa uns dies, la periodista Bea Talegón va viatjar a Brussel·les per entrevistar al President Carles Puigdemont.

L'entrevista ha estat publicada al YouTube, dividida en tres blocs.

Crec que és una entrevista que convé escoltar atentament.

Vet aquí l'entrevista :

part 1

part 2

 

 part 3

Seguim. Procés Constituent i desplegament de la República.

Carles Puigdemont ah retirat la seva candidatura i JxCat proposarà a Jordi Sànchez. La CUP opina que, en aquest cas, seria millor investir Oriol Junqueras. No em consta, a hores d'ara, la posició oficial d'ERC.

Personalment, estic d'acord amb els que diuen que el nom de qui acabi presidint aquesta Generalitat és poc important. El que cal és posar en marxa un govern  republicà, probablement bicèfal, amb una materialització a Barcelona i l'altra a Brussel·les,  que prengui com a missió el desplegament de la República i l'impuls del procés constituent.

No cal dir que comptarà amb l'oposició frontal del bloc del 155 reforçat sovint amb els vots de Catalunya en Comú.

Però això és poc important si la mobilització al carrer es reactiva i es manté ii, tant o més important, si el procés constituent pren volada.

La clau per a que el procés constituent sigui mereixedor d'aquest nom és, per descomptat la mobilització i el debat constants. El plantejament insistent d'aquest debat a tot arreu, en tot moment. Hem de parlar, escoltar, proposar, debatre i arribar a acords.

Per descomptat, la mobilització constant i la transversalitat i integració de les lluites. La primera oportunitat per plasmar aquesta mobilització i transversalitat és el proper 8 de maig, dia mundial de la dona treballadora i vaga general feminista. Hem de fer que la vaga sigui un èxit. La república serà feminista, o no serà.

També la denúncia. Cap agressió sense resposta. Aquí i a fora. Indubtablement la confiança en els jutjats espanyols és nul·la, però tanmateix, caldrà denunciar sempre, tots els abusos que es cometin. Simultàniament, caldrà apel·lar a les instàncies internacionals. No perquè s'esperi cap condemna a l'estat, si no com a eina d'internacionalització del conflicte. Com fa el govern a l'exili a Brussel·les, que es prepara per esdevenir el consell de la República, o com fa Anna Gabriel des de Suïssa.

Avui s'han produït dos fets que marquen la represa del combat, pacífic, però combat i conflicte. El primer, l'aprovació de les següents esmenes a la proposta de resolució sobre la restitució de les institucions catalanes :

« Constata que les eleccions del 21 de Desembre han ratificat la majoria favorable a les forces independentistes, això és, a les formacions polítiques favorables a una acció republicana de govern i a la constitució de Catalunya en un estat independent en forma de república. »



« Denuncia la deriva autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol que es fa evident en actuacions impròpies al si dels poders executiu i judicial, com ara: - en el fet que el ministre de Justícia manifesti amb total seguretat el futur processal dels investigats i, més concretament dels diputats investigats, i anticipi la dates i els continguts de les resolucions judicials en una vulneració flagrant de la separació de poders.

- en les pressions i ingerències de l'executiu espanyol al Tribunal Constitucional en ple procés de deliberació sobre l'admissió a tràmit d'un recurs interposat pel mateix govern espanyol contra la resolució del president d'aquest Parlament. Aquestes pressions acaben tenint un reflex en els termes finals de la interlocutòria del mateix Tribunal Constitucional en una actuació sense precedents en la jurisprudència constitucional.

- en resolucions judicials que mantenen en situació de presó preventiva quatre ciutadans. Les opcions ideològiques legítimes i democràtiques assenyalades en aquestes resolucions representen avui, com a mínim, 70 diputats i diputades d'aquesta cambra.

- i impedint que diputats i diputades d'aquesta cambra puguin exercir en plenitud tots els seus drets i deures com a electes d'aquest Parlament. »



« Constata que el Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajó:

- fou escollit per la majoria absoluta del Parlament de Catalunya el 10 de gener de 2016 i que va superar una qüestió de confiança el 29 de setembre de 2016

- ha estat avalat, arran del resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017 (que van configurar una majoria independentista en aquesta cambra), per ser el legítim candidat del Parlament a la presidència de la Generalitat en aquesta legislatura;

- segueix comptant amb la majoria parlamentària suficient, sorgida de les urnes i revalidada el 21 de desembre, per poder-li ratificar la confiança com a President.

6bis.exigeix que cessin les ingerències del govern de l'Estat davant les instàncies jurisdiccionals i el Tribunal Constitucional que pretenen impedir la materialització d'aquesta voluntat democràtica dels representants del poble de Catalunya, així com la que fou legítimament expressada en el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya de I'1 d'Octubre.

- determina que aquest Parlament i la seva Presidència activin de manera immediata tots els instruments i procediments escaients per tal de garantir sense restriccions els drets civils i polítics de totes i tots els seus electes, restablir totes les seves institucions, començant per la seva Presidència, i les seves facultats per a legislar i governar en favor dels drets socials, civils i polítics de tots i totes les catalanes, sense exclusions, construint un nou país just, inclusiu i solidari per a tothom, com ara en matèria de restitució d ́allò establert en les lleis i decrets socials i mediambientals aprovats en aquesta Cambra en la passada legislatura i suspesos pel Tribunal Constitucional Espanyol. »


El segon, el discurs del President Carles Puigdemont :

El missatge és clar. Se'ns reclama un compromís : mobilització, debat i persistència per a fer el procés constituent i desplegar la República. La millor forma d'eixamplar la base és amb el procés constituent i el desplegament efectiu de la República.

Seguim.

Cassolada, diumenge 25 de febrer a les 21h

Demà diumenge, a les 21:00 hi ha convocada una cassolada.

Sí, d'acord, les cassolades i els llacets grocs no fan que es desplegui la República.

Però també és cert que avui mateix hi ha molta gent que està espantada, perquè, en definitiva, a ningú li agrada que l'amenacin o el peguin (ja siguin policies, o bandes de nazis).

També hi ha gent que està desencantada. Hi havia gent disposada al que fos el passat 1 d'octubre, i també el 3, i el 8N, i gent que es va mobilitzar com mai per a que la República guanyes la balla de les eleccions del 21D.  Molta d'aquesta gent, gairebé dos mesos després, estan esperant una reorganització dels partits republicans per continuar endavant amb el desplegament, i aquesta reorganització no arriba, i genera molta confusió i desànim.

Per la seva banda l'estat espanyol no ha parat d'atacar aprofitant el cop d'estat del 155. Avui hem de sumar una nova exiliada : l'Anna Gabriel, a Brussel·les.

Certament, sembla que siguem incapaços d'aprofitar les victòries.

Tanmateix, les victòries són allà, i és la nostra obligació aprofitar-les.

Però hem de ser-hi tots. Cal tenir present que no tothom és activista, no tothom milita a un CDR, o està enquadrat en alguna organització.

Però que no estiguin organitzats no vol dir que no siguin necessaris. de fet, són els més necessaris.

Els més necessaris. Som nosaltres mateixos. Som tots, els que hem d'estar units i fer força, i ens cal recuperar els que estan enfadats, o desanimats, o espantats. Cal que tornem a sortir al carrer i trobar-nos amb aquests desconeguts amb els que compartim anhels i ho sabem en veure'ls una cinta groga, un pin, una xapa... Trobar-nos i sense dir res, mirar-nos als ulls i sentir que ens brillen en reconèixer-nos com a camarades.

Sortir al balcó i veure, i sentir, aquests veïns que comparteixen aquesta petita mobilització.

Ahir llegia a Twitter com algú deia, més o menys, que tenia ganes de picar la cassola com una forma de mobilitzar-se per superar la por que se li estava ficant al cos. Enfrontar-se a la por. Amb una acció senzilla : picant una cassola, o duent un llaç groc a la jaqueta, o manifestant-se, o concentrant-se amb els veïns en una vetlla pels presos. En definitiva : reprenent accions, ara senzilles, poc a poc més agosarades. Reprenent el coratge que ens ha dut fins on som : a una República proclamada i a l'espera de ser desplegada.

Estem convocats, doncs, a mobilitzar-nos.

Demà hi ha una cassolada, a les 21h,  per recordar-li al cap de l'estat ocupant que no és benvingut, que hi han presos que han de ser alliberats, que hi han exiliats que han de tornar a casa, que l'educació no es toca, que el català no es toca, que som un República de ciutadans lliures, que no som súbdits de ningú.

Que sigui un gran repic d'atuells. Per recordar-nos a tots plegats que som aquí, que aquest és el nostre país i que ningú està sol. Que ens cuidarem i ens protegirem entre nosaltres. Que no tenim por, com ja dèiem aquest agost quan les clavegueres de l'estat van permetre (cada cop és més evident que va ser així) un atemptat sagnant a Barcelona. Que tenim coratge, com vam demostrar l'u d'octubre. Que tot i ocupats, som lliures perquè lluitem per la nostra llibertat i per alliberar-nos de l'ocupació. Que som República, i la desplegarem.

Petits gestos. Cal fer-los. Molts petits gestos. Per convèncer-nos que podem fer accions. Les que calguin, decisives, en el moment oportú i que ningú podrà aturar-les. Aquesta és la força dels llacets grocs i del repic d'atuells.

Demà, cassolada a les 21h, i cada dia, llacet groc.

Solidaritat amb els presos polítics, exiliades i exiliats.

Que Anna Gabriel hagi d'exiliar-se a Suïssa per escapar de la "justícia" espanyola ens diu molt de l'estat que ocupa per la força les institucion s catalanes. I res de bo.

Des d'avui una nom més a la llista dels que viuen en les pròpies carns la repressió de l'estat : Junqueras i Forn, hostatges a Estremera; Cuixart i Sànchez, hostatges a Soto del Real. Puigdemont, Ponsatí, Serret, Comín i Puig, a Brussel·les, Bèlgica; Gabriel, a Suïssa.

Exili i presó. Exiliats i presos polític per defensar el dret dels catalans a l'autodeterminació i per haver proclamat la República. En realitat, però, per defensar dret fonamentals de tots. Per defensar formes bàsiques de llibertat.

No només presos polítics catalans. Avui mateix, el raper mallorquí Valtonyc ha estat condemnat a més de tres anys de presó per raps com aquest :

O aquest altre :

Jo ara podria protestar i queixar-me de la repressió, de la pèrdua de drets, demanar la llibertat dels presos i reclamar que els exiliats puguin tornar a casa, i denunciar l'estat d'excepció encobert del 155. Jo podria demanar i queixar-me.

Però no, no ho faré. Al contrari. Expressaré la meva admiració, la sana enveja per la determinació, valentia i coratge d'aquests homes i dones que s'han posat en primera fila de la lluita contra un estat que com més va més autoritari i feixista es mostra.

Estan presos o exiliats per que planten cara i lluiten. No hem de demanar clemència als opressors, el que hem de fer és organitzar-nos i plantar cara nosaltres. Gabriel, Valtonyc, Junqueras, Forn, Cuixart, Sànchez, Puigdemont, Ponsatí, Serret, Comín i Puig; i d'altres que són presos de l'estat, com els nois d'Altsasu, han de ser exemples de resistència i lluita.

Desplegarem la República, alliberarem els presos, portarem als exiliats de retorn a casa, i derrotarem als feixistes, derrotarem als nacionalistes supremacistes espanyols que ens volen vençuts. Ho farem. No defallirem fins aconseguir-ho, donec perficiam.

Com deia Quevedo, « En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra ».

L'enemic, doncs, no espera menys de nosaltres. Nosaltres no hem d'esperar res d'ell. Hem de lluitar i plantar cara. Hem de seguir organitzats i ferms. Podem guanyar i tenim l'obligació de fer-ho, com ho vam fer el 9N, el 27S, l'1Oct, el 3Oct, el 8N o, el 21D. Seguim

"los ilusionaron y despues, sólo había humo"

Julio Anguita deia ahir al FAQs que "los ilusionaron y despues, sólo había humo", referint-se a la proclamació d'independència i als fets que se'm succeïren : presó per a mig govern, l'altre mig a l'exili, 155 i eleccions el 21D.

El discurs que, més o menys, ha anat emergint és que Espanya va amenaçar amb l'aplicació de la força.

El que passa és que, realment, no va aplicar la força. Només va amenaçar... i tot va caure.

O algú, o alguns, ho van tirar?

Sí, és cert que ha hagut repressió violenta :  l'1-O es va utilitzar la violència contra la gent, però del que estic parlant ara és de l'ús d'armes de foc, de tirar a matar. En aquest sentit, no es va aplicar la força, diguem "força mortal". Només es va amenaçar amb l'ús d'aquesta mena de força.

L'estat ha tingut prou amb anar de farol amb l'ús de la "força mortal". No s'ha vist obligat a fer-la servir.

Això vol dir que l'estat encara té camp per córrer amb l'ús de la força : Als Balcans van haver desenes de milers de morts abans que els EUA (disfressats d'OTAN) bombardegessin Belgrad. Europa s'exclamava molt, però no feia res. Tot aquest és el camp per córrer que encara té l'estat.

El que està clar és que Espanya pot fer servir la força mortal, en cas extrem, si realment la secessió de Catalunya és produeix, perquè no volen perdre el 20% del PIB que consideren que és propietat seva.

És més : per a l'estat és menys dolent ser expulsat de la UE que la secessió de Catalunya. A la UE s'hi tornaria més o menys tard, Però la secessió de Catalunya seria definitiva. Per la seva banda, la UE s'ho rumiarà molt abans de fer fora Espanya perquè, primer, entre membres del club d'estats s'ajuden; i segon i més que cap altre cosa,  perquè saben que sense Catalunya Espanya fa fallida i això els toca la butxaca, i molt, als socis europeus de l'estat espanyol.

El cas, però, és que la desmobilització que es va produir immediatament després de la declaració d'independència es va ordenar des de Barcelona, no des de Madrid.

I qui i per què es va desmobilitzar a la gent? no ho śe, però el 2017 Catalunya va créixer per sobre la mitja espanyola i de la mitja europea (si més no, van créixer els indicadors econòmics que fan feliços a determinada elit).

Tant a Barcelona com a Madrid n'hi han que s'ho rumiaran molt abans d'arribar a un conflicte entre les forces armades espanyoles i una resistència armada catalana que, evidentment, oposaria força a la força. És cert que ara mateix no existeix una força armada catalana -i els mossos no compten. Però sense ser un expert en moviments d'insurgència, estic casi segur que apareixerien ràpidament proveïdors disposats a vendre armament a una República que demostrés la capacitat de pagar-lo.  La idea clau és que un conflicte armat entre Catalunya i Espanya seria un desastre. En particular per a l'economia, i no només la catalana i l'espanyola.

Del que hem viscut se'n poden treure algunes conclusions:

No és possible fer una secessió pacífica i democràticament guanyant  en referèndum amb un 50% + 1. L'estat espanyol no ho respectarà.

Que suposant que arribem algun dia al 70% a favor de la independència, la situació serà la mateixa : L'estat espanyol no ho respectarà i ens amenaçaran amb la força, en l'extrem no dubto que l'amenaça es farà realitat.

Arribats a aquest punt : crec que es pot afirmar que la independència, o el desplegament de la República, no es podran fer pacíficament. Això només deixa la via insurreccional o revolucionària. El fet és que a tota insurrecció hi han baixes i es produeix un daltabaix a l'economia.


La pregunta és : què farà el lideratge independentista quan, malgrat el 70% de suport a la secessió de la República, es trobi que l'estat espanyol amenaça amb la força? faran el mateix que han fet ara? o acceptaran liderar la via insurreccional i oposar força a la força?

Per cert ¿i quina força podria oposar, de forma contingent, abans que el flaire del negoci de la guerra i els beneficis ràpids apropessin als proveïdors? el que està clar és que el 155 s'està aplicant per destruir l'autogovern català i les seves estructures administratives, i no només : també els serveis públics catalans (educació, sanitat...) . I d'altra banda, aquest projecte de desmantellament de serveis públics no es pot dir que sigui aliè a al programa de determinats partits catalans (el que passa és que les mans privades que es quedaran el pastís potser no són les esperades...)

Com sigui, el 155 pel invalida a la Generalitat per liderar i mobilitzar el carrer. la mobilització del carrer, meś que mai, ha de ser liderada des del carrer. Més que mai la defensa i desplegament de la República s'ha de fer des del carrer. Ho dèiem a les manifestacions i ha de ser cert : els carrers seran sempre nostres.

Qualsevol opció de tirar endavant una República democràtica, integradora, ecosocial i feminista passa per activar, reforçar i sumar les forces d'esquerra a aquest programa comú. cal, en particular des de l'esquerra, mobilitzar el carrer, liderar, impulsar i mantenir la defensa i el control republicà del territori.


Coses, totes elles, que ara mateix no hi són. El lideratge del procés està empantanat en una successió cap a no se sap què però, això sí, amb un carrer que va ser desmobilitzar, conscientment, des del mateix lideratge del procés en el seu moment més crucial.

No crec que se'ns vengués fum; crec que, sincerament hi havia qui creia (jo mateix!) en una via democràtica i pacífica cap a la independència (i avui són a la presó per ...violents!!); però també crec que n'hi han que sempre han tingut clar que aquesta via no era possible i que, malgrat tot, han mantingut l'aposta. Potser encara la mantenen. Hi han més interessos que no en sabem en tota aquesta història.

Sigui com sigui, hi ha molta feina a fer. És evident que cal, immediatament, aturar la destrucció que suposa el 155, però cal, sobretot, comprendre en quin punt estem i aprendre les lliçons que es poden extreure del que hem viscut. No hi han solucions màgiques. Ens necessitem a tots i ser molts més que els que som avui. Amb tot, encara que siguem molts més que el 50% no podem equivocar-nos i pensar que n'hi haurà prou. No n'hi haurà prou. Caldrà lluitar pels nostres somnis.

Hem de mantenir la mobilització i sumar. Cal un projecte de República engrescador, molt clar i comunicar-lo molt bé. El procés constituent és, doncs, fonamental.

Cal guanyar els caps i els cors dels compatriotes que encara no són republicans perquè, tinguem-ho clar, tots haurem de defensar la República amb determinació, coratge i sacrifici. Potser no immediatament, però passarà més d'hora que tard.

Donec perficiam.

Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no » de Naomi Klein

Llibre llegit : « No n'hi ha prou amb dir no », de la periodista, assagista i activista canadenca Naomi Klein.

Naomi Klein no necessita presentació. L'autora de "No logo", "La doctrina del xoc" o "Això ho canvia tot" és una de les veus més potents, respectades i seguides pels moviments alter mundialistes, de resistència global, o d'esquerra anticapitalista, i des de fa anys.

"No n'hi ha prou amb dir no" és diferent dels llibres anteriors. En aquest llibre, Klein no desenvolupa cap tesi si no que, més aviat, aplica les idees i arguments desenvolupats a "La doctrina del xoc" i "Això ho canvia tot" per explicar com és que Trump ha arribat a president dels Estats Units i quines conseqüències, nefastes, no cal dir, es poden preveure.

Klein conclou que el fet que la presidència Trump, aparentment contra tot pronòstic, és la conseqüència lògica de l'acceptació per les "esquerres reformistes" dels principis ideològics del neoliberalisme i del lliure mercat. El triomf de idees del tipus "l'egoisme és bo", "els pobres ho són perquè s'ho mereixen", "la natura està per explotar-la", "la supremacia dels blancs sobre les altres races" o "la supremacia dels homes sobre les dones", entre d'altres.

L'autora reparteix uns bons pals a l'"esquerra", però descriu també com la dreta neoliberal està fent servir xocs, en forma de desastres econòmics, natural,  bèl·lics o, simplement, la crisi econòmica permanent, per retallar drets i llibertats de tota mena, per a des-regular sectors econòmics complets, per desballestar i privatitzar tota mena de serveis públics i escampar la por i la idea que no hi ha res a fer, que aquest és l'únic món possible.

Ens diu que el canvi climàtic, la privatització del que és públic, la degradació de la democràcia, els refugiats, el racisme, la violència i discriminació de gènere, l'increment de la violència global... són sub-productes del capitalisme global i a la vegada el re-alimenten, quan no són, directament, part del negoci.

Klein ens reclama actuar ja. El rellotge del judici final ja ha tocat mitjanit pel que fa al clima i ara només podem aspirar a mitigar els efectes, però fins i tot això cal una resposta immediata... que no es produirà pas.

Tanmateix, diu que hi han motius per tenir una certa esperança. Que es pot derrotar a Trump. Però que no és tant derrotar a Trump com fer una canvi, un salt -ja no hi ha temps per gradualismes- a un model econòmic respectuós i protector de la vida del planeta; inclusiu amb la diversitat, racial, de gènere, cultural; un canvi a models de major autogovern de les comunitats... És la darrera part del llibre i, certament, la més utòpica, tot i que, com diu, ha arribat el moment en que només tenim la utopia. El llibre es tanca amb el manifest per al salt (The Leap Manifesto). Un document de consens de bona part de les forces de l'esquerra  canadenca per oferir un programa alternatiu al neoliberalisme dominant. Un document que s'ofereix com a base per a debatre a les esquerres de tot el món.

És un llibre que es llegeix ràpidament. una bona eina de debat. A més, en el cas català, resulta molt fàcil establir paral·lelismes entre les situacions de xoc descrites i la "teràpia de xoc" que s'està aplicant a Catalunya via 155. El pla dels del 155 no és només acabar amb la república catalana. Va molt més enllà. Pretén aprofitar el xoc per escombrar drets, llibertats i  posar en mans privades, o canviar de mans,  els serveis públics catalans

La conclusió per a nosaltres, per mi, és evident : hem de resistir, hem de buscar la transversalitat i hem d'incloure'ns a tots en la resistència i oposició al 155. De fet, hem de passar a l'ofensiva, i el procés constituent i la mobilització persistent passen a estar més que plenament justificats.

No es tracta de revertir a la situació anterior a l'1-O, o del 27-O, es tracta de superar aquelles situacions (que ens han conduit on som avui)  i anar a escenaris nous, de retorn del poder al poble i integració de les lluites transversals.

Es tracta de revertir la degradació ètica que el model neoliberal necessita per triomfar.

Es tracta de que cal derrotar el model neoliberal que es tradueix en retallades de drets i llibertats, desballestament de l'estructura administrativa de la Generalitat i destrucció de l'autogovern.

Es tracta, justament, de construir un autogovern encara més gran i, sobretot, més proper als ciutadans. Certament, un municipalisme molt més fort on el poder pugi des de les organitzacions i assemblees dels pobles i barris als plens dels ajuntaments.

Es tracta de més drets i més democràcia, de més igualtat i justícia social, d'acolliment, de més responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres envers els altres i el nostre medi ambient.

Aquesta és la proposta de Klein. Es pot derrotar a Trump, però hem d'anar més lluny. Es pot derrotar el 155, però hem d'anar més lluny. Es pot fer, però ens necessitem tots. És una gran proposta. Passem a l'acció.


Si teniu temps i ganes, us proposo uns quants vídeos per conèixer el missatge de Naomi Klein.


Això ho canvia tot. La conferència al CCCB



La doctrina del xoc. El documental.



"Naomi Klein i Ada Colau a les Cotxeres de Sants. Fer front a les polítiques de la confusió i la por : la justícia social com a repte global"