Parlant amb companys de feina de les properes eleccions del 9 de març m'he trobat amb algunes opinions que no se fins a quin punt són majoritàries, però que m'han fet pensar: Una, les eleccions són cosa de dos, ZP o Rajoy; una altre: cap partit solucionarà res; un mes: entre votar un o l'altre, triaria el que tornés més calers, el ZP diu que donarà 400€, doncs ZP, que el Rajoy millora l'oferta, doncs el Rajoy.
Bé, aquesta era una tertúlia en la que parlaven gent que normalment no estan interessats per la política, llevat, si de cas, del moment de les eleccions. El seu primer dubte és anar o no anar a votar, el segon dubte que tenen és el de a qui votar.
La cosa a mi em provoca reflexions. Suposo que un militant de partit més militant que no pas jo hauria tractat de fer un miting per demanar el vot per a l propi partit, però en el meu cas em vaig sorprendre de veure com tan ràpidament es reduïen les eleccions a una tria entre dos candidats. O com no es distingia entre opcions antagòniques o com es contemplava la subhasta del vot en termes estrictament monetaris: 400 euros a la una, 400 euros a les dues, 400 euros a les tres.
Suposo que un militant més militant s'hauria escandalitzat, però jo crec que el poble és savi i que parla per boca dels companys de feina, de la senyora de la neteja i dels veïns pensionistes. Per tant, vaig posar-me a meditar sobre el que el poble estava dient.
El poble estava dient que el sistema de partits i les llistes tancades han reduït la tria de diputats a l'obtenció d'uns mers percentatges o quotes de poder. A les llistes hi van noms de persones, però podrien anar-hi igual els productes de la llista de la compra, o les classificacions de la lliga. No es trien ideologies, ni tan sols partits, es tria la imatge d'un candidat. És l'únic que de veritat es pot triar, tenint en compte que la confecció de les llistes és una matèria reservada a les direccions dels partits.
Conseqüentment, si només es tracta de triar entre un candidat o altre, i no hi compta per res la ideologia, és lícit triar, per exemple, el candidat més ben pentinat, o el que tingui els ulls més bonics, o el cos més esvelt o la cigala més llarga.
O, molt millor, si realment no hi compta per res la ideologia i vist que la governació és una cosa en la que no tenim res a decidir, llavors és lícit triar el candidat que ens faci els regals més bons, o vist que com això de fer regals sempre és molt compromès, millor fer com els avis amb els nets adolescents: regalar calers i que cadascú se'ls gasti en el que més li agradi.
Tanmateix, el poble ja té molta experiència com a consumidor i sap que les campanyes publicitàries en que et regalen coses, molts cops has d'aguantar discursos molt llargs per a regals que després tampoc són el que t'havien promès. Per aquesta raó, el poble es planteja no anar a votar, doncs tampoc en trauria un gran profit.
Que el poble sàpiga que la ideologia no compta no s'ha d'interpretar amb que el poble no distingeixi entre una ideologia o altre, o que el poble es pensi que no existeixen les ideologies -el poble prou que sap que existeixen- o que el poble no sàpiga que hi ha més de dues opcions, o que el poble no sàpiga que es trien diputats i no percentatges.
El poble sap que hi han uns polítics que es diuen de dretes i que volen privatitzar totes les coses públiques per a quedar-se-les ells o els seus amics per quan no facin de polítics; i el poble sap que hi han uns que es diuen d'esquerres que també estan privatitzant o bé directament, o bé amb la curiosa fórmula de les empreses mixtes públic-privat on, de fet, ells manen a les empreses públiques amb la ganga de poder fer de polítics a l'hora.
Uns i altres diuen que abaixaran impostos pel bé del poble, i llavors el poble es pregunta qui pagarà les pensions, la sanitat i l'ensenyament públic. I el poble també es pregunta si potser alguna empresa privada (o mixta) no acabarà prestant aquests serveis, però no amb voluntat de servei, sinó amb voluntat de lucre.
El poble també es pregunta com pot ser que es reparteixin 400 per a cadascú i si això és just, o 2500€ per nadó, o un xec de 20o€ per lloguer. El poble es pregunta si això servirà per alguna cosa més que per pujar en 200€ o més els preus dels lloguers, o fer més cars els bolquers, els mobles infantils, la roba de nens, o les guarderies en un total agregat de 2500€ o més, o si, senzillament l'IPC ens portarà una pujada de preus que farà que els 400€ desapareguin abans d'haver-los cobrat.
Els de la dreta ja ho volien fer tot això i molt més. Que els de l'esquerra actuïn com els de la dreta és quelcom que resulta força descoratjador. Com va dir algú: per votar a la còpia, millor votar l'original. Els de l'esquerra en diuen d'això ocupar el centre. El poble potser pensa que d'això se'n diu connivència amb la dreta.
Vist que la dreta i "l'esquerra" actuen igual, potser sí que el poble té raó a l'hora de decidir-se pel candidat més bufó, o amb un tarannà més afable. Però també podria decidir que millor anar-se'n a la platja, o a la muntanya, o quedar-se a casa veient la tele. Que voti sa mare i a mi no m'emprenyis.
El poble té la possibilitat també de votar altres opcions. Aquestes opcions poden ser una tercera via si són prou fortes per trencar el bipartidisme. No està escrit que al parlament espanyol només hi hagin d'haver dos blocs hegemònics. Pot haver-hi un tercer bloc que, sense ser hegemònic, sigui prou fort per decantar la balança, o per fiscalitzar al govern sigui del color que sigui, o si és que realment la cosa no dóna per més, que una part del poble d'aquí es pensa que no en dóna, per veure si poden dur el peix al cove del poble d'aquesta banda d'aquí.
I el poble que sembla cansat per això del paripé de les eleccions i un sistema "democràtic" que no ho és gaire. El poble que està cansat de legitimar amb el seu vot a unes elits de polítics-empresaris que juguen a les multinacionals amb diners públics. El poble que veu com li volen comprar el vot amb diners públics aquells que suposadament haurien de defensar els serveis públics de qualitat i la utilització dels impostos pel bé de tots i, en particular, dels més desafavorits.
Jo, com el poble, d'aquesta dreta i d'aquesta "esquerra" no en vull saber res. Però no em quedaré a casa. Aposto per la tercera via.
dimecres, 30 de gener del 2008
divendres, 25 de gener del 2008
ferum 19G
Dels fets( o dels no-fets?) del 19G jo en se el mateix que tothom: molt poca cosa. El que sí se, però, és el que posaven els diaris. En particular em van cridar l'atenció dos diaris: el Periódico amb la seva portada i l'anàlisi de la resolució del jutge que va fer Vilaweb.
La portada del Periódico era aquesta:
Déu n'hi do.
La portada hauria servit també per al cas que un atemptat s'hagués dut a terme.
Era aquest efecte de por el que pretenia aconseguir El Periódico? Espantar al personal?
El Periódico va publicar aquesta portada tremendista, aterridora (que ve de terror, igual que terrorisme) a partir de la mateixa informació que duia a la redacció del Vilaweb a subtitular el seu anàlisi amb un "L'Audiència espanyola suscita dubtes sobre el previst atac d'al-Qaida a Barcelona".
Avui, un periodista ha preguntat al Ruby (el ministre Rubalcaba, per als no iniciats) per quin motiu uns suïcides necessitaven uns temporitzadors. I el Ruby no ha dit res. Avui, sembla que la pel·lícula es podria dir "El Retorn del Comando Dixan".
Si algú anava a cometre un atemptat i es tenien proves, aleshores calia actuar. Crec que és absurd discutir si la policia ha actuat bé o malament. Els seus motius els hauran dut a actuar. Cal pensar que motius estrictament policials i de sospita fonamentada. La pregunta que passa pel cap, però, és: si en comptes de trobar-nos en plena pre-campanya electoral ens haguéssim trobat en unes dates del calendari allunyades de qualsevol votació, la policia hauria actuat igual?
Doncs potser no. I potser el fet que s'acostin eleccions sigui un bon motiu per incrementar el nivell d'alerta i actuar de forma més contundent ara.
Segurament, la policia ha fet el que havia de fer i la llei li permet. En particular, l'aplicació als detinguts de la llei antiterrorista.
Amnistia Internacional va denunciar que la llei antiterrorista permetia i afavoria els mals tractes. Dit sense eufemismes: la tortura.
La llei, però, permet a la policia fer aquestes coses. Jo penso que caldria canviar la llei. En tot cas, però, no és aquesta la qüestió que em sobta. El que em sobta és que un diari va obrir portada amb un esfereïdor titular que obviava la presumpció d'innocència. Perquè?
Perquè ara hi han enquestes als diaris preguntant a la gent si te por d'agafar el metro, o si te por d'un atemptat islamista? els pregunten si tenen por o és que els volen induir la por?
Qui guanya amb aquesta por de la gent?
Potser alguna ment putrefacta vol intentar repetir un esquema semblant al de fa quatre anys? o potser volen fer veure que fa quatre anys va haver un atemptat "i ara no"? La Chacon diu "no utilitzarem el terrorisme com arma electoral", però l'aparell de propaganda prova d'espantar a la gent: "buuu! recordeu Madrid i l'11-M! buuu!"
Altres diuen que Catalunya és un niu de terroristes. I altres aprofiten per atacar al Saura. I diuen que el conseller d'interior no sap res i el ridiculitzen. Els mateixos que van pactar a Madrid que els mossos no tindrien competències de terrorisme ara demanen explicacions al conseller.
Uns i altres s'han llençat com feres per a treure'n suc de "l'atemptat". Això sí, cap d'ells utilitzarà el terrorisme com arma electoral.
Jo cec que per poder mediàtic, qui pot treure'n més profit és el PSC-PSOE. Si ho fan bé podran vendre la moto de que amb ells "no n'hi ha hagut d'atemptat, i amb el PP sí que va haver-n'hi". Això sí, hauran d'espantar al personal amb coses com això que hem vist de portades aterridores o enquestes sobre la por a agafar el metro.
A més, en el cas que no es pogués demostrar res, segur que no serà abans de les eleccions. O sigui que oli en un llum.
Quina pudor que fa tot això. Arôme Socialiste, potser?
La portada del Periódico era aquesta:
Déu n'hi do.
La portada hauria servit també per al cas que un atemptat s'hagués dut a terme.
Era aquest efecte de por el que pretenia aconseguir El Periódico? Espantar al personal?
El Periódico va publicar aquesta portada tremendista, aterridora (que ve de terror, igual que terrorisme) a partir de la mateixa informació que duia a la redacció del Vilaweb a subtitular el seu anàlisi amb un "L'Audiència espanyola suscita dubtes sobre el previst atac d'al-Qaida a Barcelona".
Avui, un periodista ha preguntat al Ruby (el ministre Rubalcaba, per als no iniciats) per quin motiu uns suïcides necessitaven uns temporitzadors. I el Ruby no ha dit res. Avui, sembla que la pel·lícula es podria dir "El Retorn del Comando Dixan".
Si algú anava a cometre un atemptat i es tenien proves, aleshores calia actuar. Crec que és absurd discutir si la policia ha actuat bé o malament. Els seus motius els hauran dut a actuar. Cal pensar que motius estrictament policials i de sospita fonamentada. La pregunta que passa pel cap, però, és: si en comptes de trobar-nos en plena pre-campanya electoral ens haguéssim trobat en unes dates del calendari allunyades de qualsevol votació, la policia hauria actuat igual?
Doncs potser no. I potser el fet que s'acostin eleccions sigui un bon motiu per incrementar el nivell d'alerta i actuar de forma més contundent ara.
Segurament, la policia ha fet el que havia de fer i la llei li permet. En particular, l'aplicació als detinguts de la llei antiterrorista.
Amnistia Internacional va denunciar que la llei antiterrorista permetia i afavoria els mals tractes. Dit sense eufemismes: la tortura.
La llei, però, permet a la policia fer aquestes coses. Jo penso que caldria canviar la llei. En tot cas, però, no és aquesta la qüestió que em sobta. El que em sobta és que un diari va obrir portada amb un esfereïdor titular que obviava la presumpció d'innocència. Perquè?
Perquè ara hi han enquestes als diaris preguntant a la gent si te por d'agafar el metro, o si te por d'un atemptat islamista? els pregunten si tenen por o és que els volen induir la por?
Qui guanya amb aquesta por de la gent?
Potser alguna ment putrefacta vol intentar repetir un esquema semblant al de fa quatre anys? o potser volen fer veure que fa quatre anys va haver un atemptat "i ara no"? La Chacon diu "no utilitzarem el terrorisme com arma electoral", però l'aparell de propaganda prova d'espantar a la gent: "buuu! recordeu Madrid i l'11-M! buuu!"
Altres diuen que Catalunya és un niu de terroristes. I altres aprofiten per atacar al Saura. I diuen que el conseller d'interior no sap res i el ridiculitzen. Els mateixos que van pactar a Madrid que els mossos no tindrien competències de terrorisme ara demanen explicacions al conseller.
Uns i altres s'han llençat com feres per a treure'n suc de "l'atemptat". Això sí, cap d'ells utilitzarà el terrorisme com arma electoral.
Jo cec que per poder mediàtic, qui pot treure'n més profit és el PSC-PSOE. Si ho fan bé podran vendre la moto de que amb ells "no n'hi ha hagut d'atemptat, i amb el PP sí que va haver-n'hi". Això sí, hauran d'espantar al personal amb coses com això que hem vist de portades aterridores o enquestes sobre la por a agafar el metro.
A més, en el cas que no es pogués demostrar res, segur que no serà abans de les eleccions. O sigui que oli en un llum.
Quina pudor que fa tot això. Arôme Socialiste, potser?
www.albertbaranguer.cat
Acabo de posar en marxa el domini www.albertbaranguer.cat al bloc.
Primer donar les gràcies a dominispersonals.cat per la seva col·laboració per a posar-ho en marxa.
Segon, dir que el meu ego surt clarament reforçat.
I tercer: vaig a celebrar-ho amb uns xupitos de Ratafia Bosch. Fidel companya i musa tants cops inspiradora.
Primer donar les gràcies a dominispersonals.cat per la seva col·laboració per a posar-ho en marxa.
Segon, dir que el meu ego surt clarament reforçat.
I tercer: vaig a celebrar-ho amb uns xupitos de Ratafia Bosch. Fidel companya i musa tants cops inspiradora.
dimecres, 23 de gener del 2008
recuperar l'abstenció
Hi ha qui diu que la campanya electoral per les legislatives espanyoles va començar l'endemà de les votacions del 14 de març de 2004. Crec que tenen raó els que diuen això. Tanmateix, em fa l'efecte que els darrers dies el to de la campanya ha pujat.
Els sondejos parlen, un cop més, de l'abstenció creixent. És previsible l'abstenció i més si es te en compte la gran motivació per anar a votar de fa fa quatre anys. Però no per això cal deixar d'assenyalar-la com un dels mals pitjors.
Jo tinc força clar que votaré Esquerra. En aquest sentit, els sondejos deixen un regust agredolç: sembla molt probable que Esquerra rebrà prou confiança dels votants com per a mantenir el grup propi. Tanmateix, també sembla que la confiança rebuda no serà suficient com per a mantenir el nombre d'escons.
Per mi, que penso que Esquerra és l'eina més important de la que es disposa a Catalunya per a construir un estat propi, aquesta possible reculada no em fa cap gràcia. D'altra banda, la comparació dels resultats previstos amb els resultats de fa 8 anys, són bons. Significa que la proporció de votants independentistes creix. Que es tracta d'una base de votants que creix, més enllà del fet que, puntualment, Esquerra va rebre molts vots de gent que va pensar, fa quatre anys, que era l'opció més combativa amb Aznar i el PP.
A mi em preocupa saber si el vot prestat ha tornat a les seves posicions originals o ha anat a l'abstenció. No és el mateix una cosa que l'altre.
L'abstenció és el gran enemic. Avui llegia un comentari (em sembla que del Xavi Mir) que parlava del vot nul, el vot blanc, l'abstenció, el vot minoritari ("friqui") com a recursos per a motivar l'abstencionisme. Arribava a la conclusió que l'experiència demostra que totes aquests opcions, de forma objectiva, no compten. Que el Parlament espanyol (qualsevol parlament) es plena de diputats independentment de si la participació ha estat alta o baixa, o si hi ha hagut o no més o menys vots friquis, blancs o nuls. La legitimitat, si més no des de l'aparell de l'estat, no es qüestiona en cap cas. Resulta, doncs, que la única opció d'influir en el govern de l'estat és votar als partits que obtindran representació parlamentària.
Com vaig llegir l'altre dia, el sistema democràtic, o la seva implementació de democràcia de partits, és un sistema de carències. Només permet triar entre un nombre limitat d'opcions que, a més, s'assemblen molt entre elles.
Un sistema carencial, amb una oferta poc variada que, en les seves corrents principals, no pretén cap canvi estructural (canvi que, d'altra banda, tampoc és una demanda multitudinària). Llavors, perquè m'hauria d'extranyar l'abstenció?
Potser perquè jo sí que vull un canvi estructural profund: la independència del meu país. Per això, per mi, que l'abstenció sigui tan alta em desconcerta i em sap molt més greu que una disminució en el grau de confiança dipositat en el partit que defenso. Potser em sobta perquè crec que la democràcia no ha de ser carencial, ans al contrari, i que cal que tothom pugui dir la seva, ja sigui en un bloc, o en una assemblea com les que caracteritzen a Esquerra, partit assembleari.
I aquesta és la lluita: recuperar de l'abstenció als compatriotes desencantats. Proposar-los un projecte. Perfilar-lo amb ells. Cal mobilitzar totes les forces del país.
Els sondejos parlen, un cop més, de l'abstenció creixent. És previsible l'abstenció i més si es te en compte la gran motivació per anar a votar de fa fa quatre anys. Però no per això cal deixar d'assenyalar-la com un dels mals pitjors.
Jo tinc força clar que votaré Esquerra. En aquest sentit, els sondejos deixen un regust agredolç: sembla molt probable que Esquerra rebrà prou confiança dels votants com per a mantenir el grup propi. Tanmateix, també sembla que la confiança rebuda no serà suficient com per a mantenir el nombre d'escons.
Per mi, que penso que Esquerra és l'eina més important de la que es disposa a Catalunya per a construir un estat propi, aquesta possible reculada no em fa cap gràcia. D'altra banda, la comparació dels resultats previstos amb els resultats de fa 8 anys, són bons. Significa que la proporció de votants independentistes creix. Que es tracta d'una base de votants que creix, més enllà del fet que, puntualment, Esquerra va rebre molts vots de gent que va pensar, fa quatre anys, que era l'opció més combativa amb Aznar i el PP.
A mi em preocupa saber si el vot prestat ha tornat a les seves posicions originals o ha anat a l'abstenció. No és el mateix una cosa que l'altre.
L'abstenció és el gran enemic. Avui llegia un comentari (em sembla que del Xavi Mir) que parlava del vot nul, el vot blanc, l'abstenció, el vot minoritari ("friqui") com a recursos per a motivar l'abstencionisme. Arribava a la conclusió que l'experiència demostra que totes aquests opcions, de forma objectiva, no compten. Que el Parlament espanyol (qualsevol parlament) es plena de diputats independentment de si la participació ha estat alta o baixa, o si hi ha hagut o no més o menys vots friquis, blancs o nuls. La legitimitat, si més no des de l'aparell de l'estat, no es qüestiona en cap cas. Resulta, doncs, que la única opció d'influir en el govern de l'estat és votar als partits que obtindran representació parlamentària.
Com vaig llegir l'altre dia, el sistema democràtic, o la seva implementació de democràcia de partits, és un sistema de carències. Només permet triar entre un nombre limitat d'opcions que, a més, s'assemblen molt entre elles.
Un sistema carencial, amb una oferta poc variada que, en les seves corrents principals, no pretén cap canvi estructural (canvi que, d'altra banda, tampoc és una demanda multitudinària). Llavors, perquè m'hauria d'extranyar l'abstenció?
Potser perquè jo sí que vull un canvi estructural profund: la independència del meu país. Per això, per mi, que l'abstenció sigui tan alta em desconcerta i em sap molt més greu que una disminució en el grau de confiança dipositat en el partit que defenso. Potser em sobta perquè crec que la democràcia no ha de ser carencial, ans al contrari, i que cal que tothom pugui dir la seva, ja sigui en un bloc, o en una assemblea com les que caracteritzen a Esquerra, partit assembleari.
I aquesta és la lluita: recuperar de l'abstenció als compatriotes desencantats. Proposar-los un projecte. Perfilar-lo amb ells. Cal mobilitzar totes les forces del país.
dissabte, 19 de gener del 2008
Xarxa Republicana
Avui toca comentar la iniciativa del Moisès Rial, de la secció local de Puig-Reig, al Berguedà, que és l'impulsor de la "xarxa republicana". Ara, en Moisès ha obert el bloc i convida als integrants de la xarxa a participar amb les seves aportacions.
Doncs vet aquí la meva aportació:
"El primer és el primer: gràcies al Moisès per convidar-me a participar al bloc.
Un company de feina m'ha passat un llibre: "El poder de las redes" (també en gallec) que parla justament d'això, del poder de les xarxes, dels blocs, de les wikis, de la relació entre poder i fluxos de informació i de com aquesta relació és diferent en el món real i el virtual. A Internet afirma es va més enllà de la democràcia per entrar en la multiarquia. Aquest mot us costarà trobar-lo.
És un llibre interessant. Algú em va fer notar que alguna de les seves afirmacions és poc realista, en particular la que diu que la xarxa escapa al control del poder. Segurament és matisable i caldria dir que certs fenòmens d'allau del tipus "passa-ho" són massa ràpids per a ser controlats però que d'altres, com els blocs, sí poden ser més fàcilment reprimits o controlats, recordem el cas xinès.
Tanmateix, a casa nostra, els atacs que ha patit l'espai virtual de la informació i l'opinió lliures no han impedit la creació de xarxes ideològiques, com aquesta mateixa, o la xarxa de blocs sobiranistes, o l'extraordinària victòria que ha representat el .cat.
I això a què ve? En l'acte de presentació als nous militants a la que vaig assistir quan em vaig afiliar a Esquerra, el Joan Puigcercós va dir que tots els militants eren importants. Que per al partit compta el militant de "només paga quota", compta el militant que enganxa cartells, compta el militant que només apareix per fer d'apoderat, compta el militant que ocupa un càrrec de partit o electe...
Jo crec que ara també podem afegir els "ciber-militants". Els que fan opinió, els que proposen iniciatives i campanyes, o els que les "passen", els que fan propaganda...
I en això estem. De ciber-militants, entre d'altres coses. Per això, un cop més, gràcies per obrir espais i per connectar voluntats. Aprofitem-ho. Passa-ho."
Doncs vet aquí la meva aportació:
"El primer és el primer: gràcies al Moisès per convidar-me a participar al bloc.
Un company de feina m'ha passat un llibre: "El poder de las redes" (també en gallec) que parla justament d'això, del poder de les xarxes, dels blocs, de les wikis, de la relació entre poder i fluxos de informació i de com aquesta relació és diferent en el món real i el virtual. A Internet afirma es va més enllà de la democràcia per entrar en la multiarquia. Aquest mot us costarà trobar-lo.
És un llibre interessant. Algú em va fer notar que alguna de les seves afirmacions és poc realista, en particular la que diu que la xarxa escapa al control del poder. Segurament és matisable i caldria dir que certs fenòmens d'allau del tipus "passa-ho" són massa ràpids per a ser controlats però que d'altres, com els blocs, sí poden ser més fàcilment reprimits o controlats, recordem el cas xinès.
Tanmateix, a casa nostra, els atacs que ha patit l'espai virtual de la informació i l'opinió lliures no han impedit la creació de xarxes ideològiques, com aquesta mateixa, o la xarxa de blocs sobiranistes, o l'extraordinària victòria que ha representat el .cat.
I això a què ve? En l'acte de presentació als nous militants a la que vaig assistir quan em vaig afiliar a Esquerra, el Joan Puigcercós va dir que tots els militants eren importants. Que per al partit compta el militant de "només paga quota", compta el militant que enganxa cartells, compta el militant que només apareix per fer d'apoderat, compta el militant que ocupa un càrrec de partit o electe...
Jo crec que ara també podem afegir els "ciber-militants". Els que fan opinió, els que proposen iniciatives i campanyes, o els que les "passen", els que fan propaganda...
I en això estem. De ciber-militants, entre d'altres coses. Per això, un cop més, gràcies per obrir espais i per connectar voluntats. Aprofitem-ho. Passa-ho."
diumenge, 13 de gener del 2008
el túnel
Aquesta darrera setmana ha passat entre declaracions i contradeclaracions a favor i en contra de la construcció del túnel de l'AVE entre Sants i La Sagrera.
La última és la que ens assenyala a Jordi Hereu com a directament responsable i impulsor de la construcció del túnel. Hereu vol que es faci el túnel i que s'adjudiquin ja les obres.
Per Hereu, el túnel de l'AVE és un element central per a poder dur a terme una enorme jugada urbanística a la zona de La Sagrera. De la mateixa manera com ja s'està duent a terme una jugada immobiliària equivalent aquí a Sants.
S'hi juguen molts, però molts, calers en tot això. Hereu sembla disposat a tot per tal d0aconseguir que el túnel es construeixi.
Ja vaig dir un cop que Hereu em recorda molt, per estil, per veu, per les formes, a aquests caps executius d'empresa multinacional ambiciosos, sense escrúpols, capaços d'enviar a una plantilla al carrer sense dubtar mig segon, o capaços d'escridassar a un treballador per amenaçar-lo i acollonir-lo i obligar-lo a fer hores extraordinàries sense cobrar en projectes impossibles. Hereu em recorda molt a aquesta mena de caps.
Només és una impressió subjectiva que no es fonamenta més que ens sensacions. El cas, però, és que Hereu em recorda a aquesta mena de gent.
El que sí que veig avui, i no és subjectiu, és emprenyamenta a Sants. I veïns que abandonen els seus pisos al costat del monstruós calaix. I esquerdes als edificis al costat de la via. I fuites de gas al carrer dels meus pares. I treballadors ferits i morts. I esvorancs. I problemes amb les clavegueres per culpa del ciment injectat. I molta por
Però això a Hereu se la porta fluixa perquè ell te una visió urbanística i immobiliària, i ves a saber tu quins pactes ocults i quins jocs d'interessos i poder.
I jo que dic que si es fa el túnel, tindrem tard o d'hora algun ciutadà mort perquè se li ensorrarà la casa. Ves tu a saber si no ha passat ja i ens ho han amagat.
I quan això passi tindrem un culpable: l'alcalde.
Vostè serà responsable dels morts, senyor Hereu.
La última és la que ens assenyala a Jordi Hereu com a directament responsable i impulsor de la construcció del túnel. Hereu vol que es faci el túnel i que s'adjudiquin ja les obres.
Per Hereu, el túnel de l'AVE és un element central per a poder dur a terme una enorme jugada urbanística a la zona de La Sagrera. De la mateixa manera com ja s'està duent a terme una jugada immobiliària equivalent aquí a Sants.
S'hi juguen molts, però molts, calers en tot això. Hereu sembla disposat a tot per tal d0aconseguir que el túnel es construeixi.
Ja vaig dir un cop que Hereu em recorda molt, per estil, per veu, per les formes, a aquests caps executius d'empresa multinacional ambiciosos, sense escrúpols, capaços d'enviar a una plantilla al carrer sense dubtar mig segon, o capaços d'escridassar a un treballador per amenaçar-lo i acollonir-lo i obligar-lo a fer hores extraordinàries sense cobrar en projectes impossibles. Hereu em recorda molt a aquesta mena de caps.
Només és una impressió subjectiva que no es fonamenta més que ens sensacions. El cas, però, és que Hereu em recorda a aquesta mena de gent.
El que sí que veig avui, i no és subjectiu, és emprenyamenta a Sants. I veïns que abandonen els seus pisos al costat del monstruós calaix. I esquerdes als edificis al costat de la via. I fuites de gas al carrer dels meus pares. I treballadors ferits i morts. I esvorancs. I problemes amb les clavegueres per culpa del ciment injectat. I molta por
Però això a Hereu se la porta fluixa perquè ell te una visió urbanística i immobiliària, i ves a saber tu quins pactes ocults i quins jocs d'interessos i poder.
I jo que dic que si es fa el túnel, tindrem tard o d'hora algun ciutadà mort perquè se li ensorrarà la casa. Ves tu a saber si no ha passat ja i ens ho han amagat.
I quan això passi tindrem un culpable: l'alcalde.
Vostè serà responsable dels morts, senyor Hereu.
divendres, 11 de gener del 2008
tecnologies
Costa això del DNS. A veure si no triga gaire més.
Aquests dies estic molt tecnològic. M'han caigut a les mans algunes eines que m'han interessat molt: per una banda el FlashDevelop.
FlashDevelop és una eina open source per a desenvolupar aplicacions per al framework Adobe Flex3 fent servir ActionScript 2 i MXML. El resultat son aplicacions SWF que es poden encastar a les pàgines HTML o que poden operar com a rich-clients fora del navegador, per exemple executant-se en el Flash player. Tots hem vist animacions en Flash. Amb FlashDevelop es poden crear aplicacions Flash que continguin els elements de la riquesa gràfica i visual de Flash.
Una reflexió després de fer proves amb el FlashDevelop ha estat, inevitablement, la comparació de Flex amb AJAX. Ambdues són tecnologies que multipliquen la potencia del clients. Ambdues són les evolucions o els refinaments de tecnologies que ja porten temps funcionant i es tracta, doncs, de tecnologies madures i amb comunitats importants de desenvolupadors. Ambdues estan suportades per la majoria dels navegadors d'Internet.
Llavors quan triar una o altre? Flash és un estàndard "de facto" que de forma aclaparadorament majoritària es troba en les mini animacions publicitàries, banners, efectes especials i gadgets multimèdia de gairebé qualsevol pàgina d'Internet. No he trobat, en canvi, tants formularis o aplicacions web que el facin servir per a la seva implementació. En canvi, sembla que hi ha un consens entre els desenvolupadors a l'hora d'utilitzar AJAX per a la implantació de noves aplicacions web.
El fet que crida l'atenció, però, és que Flash, si més no en aquesta última encarnació de Flex3 - ActionScript2 - MXML, no s'utilitzi en moltes més aplicacions d'Internet. Potser el motiu és que encara no ha tingut temps: Flex3 actualment està en fase beta i que només en el darrer any Adobe va prendre la decisió estratègica de convertir Flex2 en un framework open-source.
Flex3 és molt poderós. Molt. ActionScript té una aire familiar als programadors Java i, encara que hi han alguns conceptes diferents, resulta molt senzill desenvolupar ben aviat aplicacions amb un grafisme que no es pot somniar si només es fa servir DHTML i AJAX.
Obro incís. A conseqüència de la investigació i proves que he estat fent amb el FlashDevelop he descobert un entorn germà per a .NET: el SharpDevelop. Una completa IDE que permet desenvolupar C# i VB.NET. IDE completa, amb depurador i paleta de components, accés a fonts de dades... també opensource i lleugera. Una alternativa lliure al VisualStudio.NET. Una IDE amb un aire diferent a les IDEs pesades i basades en Eclipse que ens són tan familiars als programadors de Java. Tanco incís.
Tanmateix, AJAX està allà. No hi ha res més lleuger que AJAX. Certament que AJAX pateix els inconvenients de no dependre d'una única marca: Flax és un producte d'Adobe i Adobe el cuida, el mima i en fixa l'estàndard. AJAX no. Hi ha dotzenes de frameworks AJAX, tot i que n'hi han alguns que, segurament, són els preferits. Per mi, opció estrictament personal, la referència és el Google Web Toolkit. Tanmateix, les diferències entre navegadors són l'infern dels programadors d'Internet. Avui, amb tants anys com portem "d'estandarització" de tecnologies, resulta difícil que una aplicació web desenvolupada sobre un navegador tingui el mateix comportament a un navegador diferent o entre versions del mateix navegador.
Doncs bé, això Flash ho obvia completament. Si hi ha plugin de Flash, el comprtament és el mateix independentment de la plataforma. Això, de fet recorda a la màquina virtual de Java i els applets. Els applets de java eren una bona idea amb una tecnologia que encara no estava prou madura. Avui, els applets java (java, de fet) s'han quedat enrera en la part gràfica i no poden competir amb la riquesa gràfica de Flash.
Però llavors apareixen nous actors. I si es poguessin fer animacions amb XML? i llavors apareix SVG: gràfics vectorials fàcils de generar i que es poden animar (encara que això ultim només està ben soportat per, quines coses, el SVG viewer d'Adobe per a Internet Explorer. Firefox, dona un suport parcial que no admet, almenys en el Firefox 2.0.0.x, l'animació.
Tanmateix, SVG es pot generar facilment amb eines opensource com Inkscape, o OpenOffice... Aleshores podem pensar en la promesa de DHTML + SVG + AJAX. Si afegim SMIL com a llenguatge XML per a presentacions o animacions multimèdia (SMIL compta amb eines open source com LimSee2, que recorden vagament als Flash primitius) ens queda un cocktail amb XML relligant diverses tecnologies lliures, obertes i en expansió i amb JavaScript com a llenguatge universal del client.
Enfront això, l'estratègia d'Adobe amb el seu atractiu i poderós Flex...
Llavors arriba un projecte per a una nova aplicació d'Internet i cal decidir. Quina tecnologia triar?
Per descomptat que cada projecte és un cas, i que la tria d'una tecnologia o altre per a un projecte concret respon als seus requeriments i especificacions. La tecnologia pot ser ella mateixa un requeriment.
Per si de cas, seguiré amb els meus experiments amb Flex... i AJAX, SVG i SMIL.
Aquests dies estic molt tecnològic. M'han caigut a les mans algunes eines que m'han interessat molt: per una banda el FlashDevelop.
FlashDevelop és una eina open source per a desenvolupar aplicacions per al framework Adobe Flex3 fent servir ActionScript 2 i MXML. El resultat son aplicacions SWF que es poden encastar a les pàgines HTML o que poden operar com a rich-clients fora del navegador, per exemple executant-se en el Flash player. Tots hem vist animacions en Flash. Amb FlashDevelop es poden crear aplicacions Flash que continguin els elements de la riquesa gràfica i visual de Flash.
Una reflexió després de fer proves amb el FlashDevelop ha estat, inevitablement, la comparació de Flex amb AJAX. Ambdues són tecnologies que multipliquen la potencia del clients. Ambdues són les evolucions o els refinaments de tecnologies que ja porten temps funcionant i es tracta, doncs, de tecnologies madures i amb comunitats importants de desenvolupadors. Ambdues estan suportades per la majoria dels navegadors d'Internet.
Llavors quan triar una o altre? Flash és un estàndard "de facto" que de forma aclaparadorament majoritària es troba en les mini animacions publicitàries, banners, efectes especials i gadgets multimèdia de gairebé qualsevol pàgina d'Internet. No he trobat, en canvi, tants formularis o aplicacions web que el facin servir per a la seva implementació. En canvi, sembla que hi ha un consens entre els desenvolupadors a l'hora d'utilitzar AJAX per a la implantació de noves aplicacions web.
El fet que crida l'atenció, però, és que Flash, si més no en aquesta última encarnació de Flex3 - ActionScript2 - MXML, no s'utilitzi en moltes més aplicacions d'Internet. Potser el motiu és que encara no ha tingut temps: Flex3 actualment està en fase beta i que només en el darrer any Adobe va prendre la decisió estratègica de convertir Flex2 en un framework open-source.
Flex3 és molt poderós. Molt. ActionScript té una aire familiar als programadors Java i, encara que hi han alguns conceptes diferents, resulta molt senzill desenvolupar ben aviat aplicacions amb un grafisme que no es pot somniar si només es fa servir DHTML i AJAX.
Obro incís. A conseqüència de la investigació i proves que he estat fent amb el FlashDevelop he descobert un entorn germà per a .NET: el SharpDevelop. Una completa IDE que permet desenvolupar C# i VB.NET. IDE completa, amb depurador i paleta de components, accés a fonts de dades... també opensource i lleugera. Una alternativa lliure al VisualStudio.NET. Una IDE amb un aire diferent a les IDEs pesades i basades en Eclipse que ens són tan familiars als programadors de Java. Tanco incís.
Tanmateix, AJAX està allà. No hi ha res més lleuger que AJAX. Certament que AJAX pateix els inconvenients de no dependre d'una única marca: Flax és un producte d'Adobe i Adobe el cuida, el mima i en fixa l'estàndard. AJAX no. Hi ha dotzenes de frameworks AJAX, tot i que n'hi han alguns que, segurament, són els preferits. Per mi, opció estrictament personal, la referència és el Google Web Toolkit. Tanmateix, les diferències entre navegadors són l'infern dels programadors d'Internet. Avui, amb tants anys com portem "d'estandarització" de tecnologies, resulta difícil que una aplicació web desenvolupada sobre un navegador tingui el mateix comportament a un navegador diferent o entre versions del mateix navegador.
Doncs bé, això Flash ho obvia completament. Si hi ha plugin de Flash, el comprtament és el mateix independentment de la plataforma. Això, de fet recorda a la màquina virtual de Java i els applets. Els applets de java eren una bona idea amb una tecnologia que encara no estava prou madura. Avui, els applets java (java, de fet) s'han quedat enrera en la part gràfica i no poden competir amb la riquesa gràfica de Flash.
Però llavors apareixen nous actors. I si es poguessin fer animacions amb XML? i llavors apareix SVG: gràfics vectorials fàcils de generar i que es poden animar (encara que això ultim només està ben soportat per, quines coses, el SVG viewer d'Adobe per a Internet Explorer. Firefox, dona un suport parcial que no admet, almenys en el Firefox 2.0.0.x, l'animació.
Tanmateix, SVG es pot generar facilment amb eines opensource com Inkscape, o OpenOffice... Aleshores podem pensar en la promesa de DHTML + SVG + AJAX. Si afegim SMIL com a llenguatge XML per a presentacions o animacions multimèdia (SMIL compta amb eines open source com LimSee2, que recorden vagament als Flash primitius) ens queda un cocktail amb XML relligant diverses tecnologies lliures, obertes i en expansió i amb JavaScript com a llenguatge universal del client.
Enfront això, l'estratègia d'Adobe amb el seu atractiu i poderós Flex...
Llavors arriba un projecte per a una nova aplicació d'Internet i cal decidir. Quina tecnologia triar?
Per descomptat que cada projecte és un cas, i que la tria d'una tecnologia o altre per a un projecte concret respon als seus requeriments i especificacions. La tecnologia pot ser ella mateixa un requeriment.
Per si de cas, seguiré amb els meus experiments amb Flex... i AJAX, SVG i SMIL.
dimecres, 9 de gener del 2008
al DNS li costa.
La replicació del DNS sembla que costa una mica més del que m'esperava.
A veure si d'aquí un parell de dies...
Mentrestant, aquest post de prova.
A veure si d'aquí un parell de dies...
Mentrestant, aquest post de prova.
diumenge, 6 de gener del 2008
albertbaranguer.cat
Ja tinc el domini albertbaranguer.cat funcionant!
De moment només es fa la redirecció simple o sigui, que quan s'invoca a l'adreça http://albertbaranguer.cat es redirecciona a l'url del bloc. Però en un parell o tres de de dies, un cop es faci la replicació dels DNS, espero poder activar el nom de domini personalitzat a Blogger.
És una forma com una altre d'alimentar el propi ego. En el fons, i no tan en el fons, jo crec que els blocaires són/som uns exhibicionistes.
De pas, el món .CAT té una nova adreça.
Doncs això. Que friso per poder fardar de domini.
Au, bona nit!
De moment només es fa la redirecció simple o sigui, que quan s'invoca a l'adreça http://albertbaranguer.cat es redirecciona a l'url del bloc. Però en un parell o tres de de dies, un cop es faci la replicació dels DNS, espero poder activar el nom de domini personalitzat a Blogger.
És una forma com una altre d'alimentar el propi ego. En el fons, i no tan en el fons, jo crec que els blocaires són/som uns exhibicionistes.
De pas, el món .CAT té una nova adreça.
Doncs això. Que friso per poder fardar de domini.
Au, bona nit!
dissabte, 5 de gener del 2008
carta urgent als reis
Estan a punt de passar els reis i encara no he escrit la meva carta!
Anem per feina:
Estimats reis d'orient, passo de dir mentides i, per tant, no diré que he estat un nen bo i obedient: primer de tot, fa molt anys que no sóc un nen ; i, segon, només sóc obedient quan estic d'acord o no hi ha alternativa possible.
A més, sóc republicà i d'esquerres, així que els meus tractes amb la monarquia, ni que sigui oriental procuro limitar-los a dates escadusseres.
Certament, però, avui és un dia especial i per tant, per "imperatiu legal" per dir-ho d'alguna forma, allà van les meves peticions:
Salut per a a mi i per la meva família i amics.
Una pujada de sou uns quants punt per sobre de l'IPC (4.3% previst! valgui'm Déu Senyor!)
Un tren elèctric, entre Barcelona i la frontera estatal, que no nacional. El tren hauria de ser ràpid. De gran velocitat.
Reparacions per als trens elèctrics de les rodalies i mitja distància. Els vells estan espatllats i les vies també. S'hi fan sots i esvorancs i tot!
Autovies en comptes d'autopistes. L'aeroport del Prat i molts avions. Llum i gas bé de preu i sense apagades. Si això últim no pot ser, per tractar-se de competència estatal, deixeu un paquet d'espelmes.
Un parell de bicicletes noves. Vehicles no contaminants. Així preservaré el medi ambient i m'immunitzaré enfront la pujada de tarifes dels transports públics. Estimats reis d'orient: Si pot ser, que l' aire sigui més net.
Pluja, neu, aigua! o aquest març haurem d'anar amb galledes a la font!
El domini albertbaranguer.cat (de fet, ja està demanat i me'l pago de la meva butxaca, o sigui que, si més no, feu que sigui operatiu aviat).
Pau al món. En especial, Pau per a tots els pobles dissortats que pateixen guerres.
Empenta, energia, embranzida i la llibertat per a Catalunya.
Saps què? em sembla que tot això va més enllà del que poden fer els reis.
Per demanar que no quedi. És bo tenir els objectius clars i saber què es vol.
Però serà millor esforçar-s'hi, posar-hi seny i ser valents quan calgui.
Ses majestats, bona nit. Recordin-se'n del meu fill. Ell sí que els espera.
Anem per feina:
Estimats reis d'orient, passo de dir mentides i, per tant, no diré que he estat un nen bo i obedient: primer de tot, fa molt anys que no sóc un nen ; i, segon, només sóc obedient quan estic d'acord o no hi ha alternativa possible.
A més, sóc republicà i d'esquerres, així que els meus tractes amb la monarquia, ni que sigui oriental procuro limitar-los a dates escadusseres.
Certament, però, avui és un dia especial i per tant, per "imperatiu legal" per dir-ho d'alguna forma, allà van les meves peticions:
Salut per a a mi i per la meva família i amics.
Una pujada de sou uns quants punt per sobre de l'IPC (4.3% previst! valgui'm Déu Senyor!)
Un tren elèctric, entre Barcelona i la frontera estatal, que no nacional. El tren hauria de ser ràpid. De gran velocitat.
Reparacions per als trens elèctrics de les rodalies i mitja distància. Els vells estan espatllats i les vies també. S'hi fan sots i esvorancs i tot!
Autovies en comptes d'autopistes. L'aeroport del Prat i molts avions. Llum i gas bé de preu i sense apagades. Si això últim no pot ser, per tractar-se de competència estatal, deixeu un paquet d'espelmes.
Un parell de bicicletes noves. Vehicles no contaminants. Així preservaré el medi ambient i m'immunitzaré enfront la pujada de tarifes dels transports públics. Estimats reis d'orient: Si pot ser, que l' aire sigui més net.
Pluja, neu, aigua! o aquest març haurem d'anar amb galledes a la font!
El domini albertbaranguer.cat (de fet, ja està demanat i me'l pago de la meva butxaca, o sigui que, si més no, feu que sigui operatiu aviat).
Pau al món. En especial, Pau per a tots els pobles dissortats que pateixen guerres.
Empenta, energia, embranzida i la llibertat per a Catalunya.
Saps què? em sembla que tot això va més enllà del que poden fer els reis.
Per demanar que no quedi. És bo tenir els objectius clars i saber què es vol.
Però serà millor esforçar-s'hi, posar-hi seny i ser valents quan calgui.
Ses majestats, bona nit. Recordin-se'n del meu fill. Ell sí que els espera.
dijous, 3 de gener del 2008
déjà vu
Mals averanys per començar l'any: la vaga dels conductors d'autobús sembla que pot esdevenir indefinida; Jornada caòtica a les rodalies de Barcelona, aquest cop a la zona nord; L'avançament de l'IPC ens porta la xifra de 4.3% per al 2007 que en cas de confirmar-se seria el valor més alt dels darrers anys; l'Euribor també ha pujat; El preu del barril Texas ha superat els 100$, i el Brent va camí de fer-ho aviat. Com a conseqüència tot puja de preu: aliments, energia, serveis...
A més, ja ens van avisant que estalviem aigua. La pluja i la neu que estan caient aquests dies no són suficients per impedir les restriccions anunciades.
Com cada any, tot puja menys els sous. Enguany, però, a més cal afegir la percepció generalitzada d'escassa qualitat en els serveis. Una senyora que sortia al TN queixant-se dels retards a rodalies ho deia clarament: "Nosaltres rebem les cartes en que ens comuniquen que puja l'aigua, la llum, el gas i tot, però els trens no van. Ells no compleixen."
Ells no compleixen.
El pacte, si és que en algun moment hi ha hagut pacte, l'estan trencant ells.
El pacte es trenca i per molts llocs. Els conductors d'autobús fan vaga per demanar dos dies de festa seguits a la setmana. Tant costa replanificar els horaris per a fer això possible? No caldria esperar del govern "d'esquerres" de l'ajuntament de Barcelona una mica més de sensibilitat envers els treballadors, i envers la conciliació familiar?
De fet no crec que calgui esperar gran cosa d'aquest ajuntament "d'esquerres". També era un ajuntament "ecologista" i "verd" i resulta que Barcelona és la ciutat amb l'aire més contaminat d'Europa. Malgrat el bicing i els Trams i les normes de reducció de velocitat.
Són esquerres de saló. Esquerres de pose. l'alcalde Hereu me l'imagino encaixant perfectament en una reunió de direcció de qualsevol consell directiu d'una transnacional i a la Mayol també.
Resulta doncs que any nou però tot igual. Un déjà vu. Per al poble les coses són una mica més difícils. La conjuntura econòmica mundial no fa pensar en alegries sinó més aviat al contrari. Els nostres dirigents, els que manen i els que no manen, diuen que són una cosa però actuen com una altre.
L'any no ha fet més que començar però ja fa tuf de vell i gastat. No és que esperés cap millora, però sí almenys una treva fins després de festes. Quin il·lús.
A més, ja ens van avisant que estalviem aigua. La pluja i la neu que estan caient aquests dies no són suficients per impedir les restriccions anunciades.
Com cada any, tot puja menys els sous. Enguany, però, a més cal afegir la percepció generalitzada d'escassa qualitat en els serveis. Una senyora que sortia al TN queixant-se dels retards a rodalies ho deia clarament: "Nosaltres rebem les cartes en que ens comuniquen que puja l'aigua, la llum, el gas i tot, però els trens no van. Ells no compleixen."
Ells no compleixen.
El pacte, si és que en algun moment hi ha hagut pacte, l'estan trencant ells.
El pacte es trenca i per molts llocs. Els conductors d'autobús fan vaga per demanar dos dies de festa seguits a la setmana. Tant costa replanificar els horaris per a fer això possible? No caldria esperar del govern "d'esquerres" de l'ajuntament de Barcelona una mica més de sensibilitat envers els treballadors, i envers la conciliació familiar?
De fet no crec que calgui esperar gran cosa d'aquest ajuntament "d'esquerres". També era un ajuntament "ecologista" i "verd" i resulta que Barcelona és la ciutat amb l'aire més contaminat d'Europa. Malgrat el bicing i els Trams i les normes de reducció de velocitat.
Són esquerres de saló. Esquerres de pose. l'alcalde Hereu me l'imagino encaixant perfectament en una reunió de direcció de qualsevol consell directiu d'una transnacional i a la Mayol també.
Resulta doncs que any nou però tot igual. Un déjà vu. Per al poble les coses són una mica més difícils. La conjuntura econòmica mundial no fa pensar en alegries sinó més aviat al contrari. Els nostres dirigents, els que manen i els que no manen, diuen que són una cosa però actuen com una altre.
L'any no ha fet més que començar però ja fa tuf de vell i gastat. No és que esperés cap millora, però sí almenys una treva fins després de festes. Quin il·lús.
dimarts, 1 de gener del 2008
motor a la força
El discurs del president em semblava força bé. Montilla anava dient que calia fer un esforç per no caure en el victimisme malgrat que objectivament l'any havia donat peu. Va dir que calia fer un gran esforç en educació, cosa que comparteixo i considero prioritària i va dir també que el 2008 seria l'any del finançament i que caldria negociar fort a Madrid per tal d'obtenir-ne un bon model.
Anava bé, però va hi diu: "Catalunya necessita un bon finançament perquè vol seguir sent el motor d'Espanya".
I se'm va caure l'ànima als peus.
Això Catalunya li ho va dir personalment o la va trucar per telèfon? A Espanya ja li sembla bé això de que Catalunya sigui el seu motor? Més que res que em fa l'efecte que a Espanya ja en tenen uns quants de motors alternatius que funcionen força bé.
I als catalans això de fer de motors d'Espanya ja els sembla bé? Fer de motor d'Espanya té a veure alguna cosa amb les balances fiscals? o caldria dir amb l'espoli fiscal?
Fer de motor d'Espanya, exactament, a mi, em beneficia d'alguna forma o simplement vol dir que seguiré pagant més per tenir el mateix o menys?
Perquè "fer de motor d'Espanya" és una frase que em sona a discurs franquista?
A mi això de fer de motor d'Espanya, vista l'experiència dels darrers anys, casi que preferiria que no. En la meva opinió (és una opinió meva, a mi Catalunya no m'ha dit res, ni personalment ni per telèfon) Catalunya hauria de preocupar-se per moure's cap a fites i horitzons propis. Independentment, i mai millor dit, del que facin o deixin de dir o fer a Espanya, que en el millor dels casos ha estat un remolc pesat, o una rèmora; i en els pitjors, un fre, o una marxa enrera.
I que consti que això no ha estat culpa d'Espanya. No ho ha estat o, si més no, no ho ha estat del tot.
La culpa també ha estat, en molts casos, de polítics, elits socials i empresaris catalans que per al seu propi benefici van decidir que Catalunya -és dir, els assalariats catalans, els pensionistes catalans, els catalans en definitiva- havia de ser "el motor d'Espanya". I d'això se'n va fer bandera i per això avui tenim el record d'un passat "gloriós" en llocs com el parc de l'Espanya Industrial.
El motor d'Espanya. Els obrers que alimentaven i posaven en marxa aquell motor van descobrir que fer de motor d'Espanya significava renúncies i lluita obrera i també una guerra, una derrota i molts anys de repressió i rentat de cervell.
I avui encara hi ha -un "socialista"!- qui s'atreveix a dir que "Catalunya vol ser el motor d'Espanya".
Amb mi que no hi comptin. A Espanya millor ni esmentar-la. Els objectius de Catalunya -la meva opinió sense consultar a la dita senyora- no poden dependre ni han de prendre Espanya com a referència.
Potser als votants del PSC-PSOE ja els està bé "fer de motor d'Espanya". Tenen tot el dret del món, faltaria més. No només això: entre els uns: gran part de les elits dirigents i els altres: un bloc important -i transversal doncs hi ha molt votant de PP, CiU i IC també- del cos electoral que aproven, o no rebutgen, la idea, potser cal dir que te raó en Montilla i que una part important dels catalans volen ser "el motor d'Espanya".
Però també podria ser que no veuen la forma d'evitar-ho, o que s'ho prenen com a mal menor. O que són motor a la força, sense ganes de ser-ho. També Montilla parlava de desafecció creixent i irreversible. Per algun motiu ho diria.
Potser només ens falta una miqueta més per girar la truita i fer que aquest país vulgui deixar de ser el motor a la força d'altri, per a ser senyors lliures de les pròpies forces i directors del propi destí.
Anava bé, però va hi diu: "Catalunya necessita un bon finançament perquè vol seguir sent el motor d'Espanya".
I se'm va caure l'ànima als peus.
Això Catalunya li ho va dir personalment o la va trucar per telèfon? A Espanya ja li sembla bé això de que Catalunya sigui el seu motor? Més que res que em fa l'efecte que a Espanya ja en tenen uns quants de motors alternatius que funcionen força bé.
I als catalans això de fer de motors d'Espanya ja els sembla bé? Fer de motor d'Espanya té a veure alguna cosa amb les balances fiscals? o caldria dir amb l'espoli fiscal?
Fer de motor d'Espanya, exactament, a mi, em beneficia d'alguna forma o simplement vol dir que seguiré pagant més per tenir el mateix o menys?
Perquè "fer de motor d'Espanya" és una frase que em sona a discurs franquista?
A mi això de fer de motor d'Espanya, vista l'experiència dels darrers anys, casi que preferiria que no. En la meva opinió (és una opinió meva, a mi Catalunya no m'ha dit res, ni personalment ni per telèfon) Catalunya hauria de preocupar-se per moure's cap a fites i horitzons propis. Independentment, i mai millor dit, del que facin o deixin de dir o fer a Espanya, que en el millor dels casos ha estat un remolc pesat, o una rèmora; i en els pitjors, un fre, o una marxa enrera.
I que consti que això no ha estat culpa d'Espanya. No ho ha estat o, si més no, no ho ha estat del tot.
La culpa també ha estat, en molts casos, de polítics, elits socials i empresaris catalans que per al seu propi benefici van decidir que Catalunya -és dir, els assalariats catalans, els pensionistes catalans, els catalans en definitiva- havia de ser "el motor d'Espanya". I d'això se'n va fer bandera i per això avui tenim el record d'un passat "gloriós" en llocs com el parc de l'Espanya Industrial.
El motor d'Espanya. Els obrers que alimentaven i posaven en marxa aquell motor van descobrir que fer de motor d'Espanya significava renúncies i lluita obrera i també una guerra, una derrota i molts anys de repressió i rentat de cervell.
I avui encara hi ha -un "socialista"!- qui s'atreveix a dir que "Catalunya vol ser el motor d'Espanya".
Amb mi que no hi comptin. A Espanya millor ni esmentar-la. Els objectius de Catalunya -la meva opinió sense consultar a la dita senyora- no poden dependre ni han de prendre Espanya com a referència.
Potser als votants del PSC-PSOE ja els està bé "fer de motor d'Espanya". Tenen tot el dret del món, faltaria més. No només això: entre els uns: gran part de les elits dirigents i els altres: un bloc important -i transversal doncs hi ha molt votant de PP, CiU i IC també- del cos electoral que aproven, o no rebutgen, la idea, potser cal dir que te raó en Montilla i que una part important dels catalans volen ser "el motor d'Espanya".
Però també podria ser que no veuen la forma d'evitar-ho, o que s'ho prenen com a mal menor. O que són motor a la força, sense ganes de ser-ho. També Montilla parlava de desafecció creixent i irreversible. Per algun motiu ho diria.
Potser només ens falta una miqueta més per girar la truita i fer que aquest país vulgui deixar de ser el motor a la força d'altri, per a ser senyors lliures de les pròpies forces i directors del propi destí.
dilluns, 31 de desembre del 2007
dijous, 27 de desembre del 2007
Iceta als matins
En Miquel Iceta, del PSC, ha fet unes declaracions força interessants aquest matí al programa de l'Antoni Bassas.
Algunes de les coses que ha dit, però, eren força obvies: ha reconegut que ZP no és federalista. Home, quin descobriment!
L'últim federalista viu deu ser o devia ser el Maragall. Des del PSC-PSOE el va apunyalar per l'esquena fins trencar el punyal. Fins els darrers moments del referèndum, Esquerra li va ser més lleial que el mateix PSC-PSOE.
Jo crec que ni ZP ni ningú dins del PSOE (PSC inclòs) són federalistes. No es planteja el federalisme com un objectiu a curt plaç o com una prioritat. Dit d'una altre forma, són "Federalistes" de la mateixa forma que a CDC són "Sobiranistes", és dir, el "federalisme" o el "sobiranisme" són ideals difuminats i llunyans, inabastables, que requereixen un amplissim consens transversal, gairebé unanimitat, per a poder-se materialitzar d'alguna forma concreta.
Si més no, però, que des del PSC-PSOE algú reconegui que això del federalisme no s'ho creu el seu jefe, és una millora. És una millora perquè aclareix les coses. El PSC-PSOE no és federalista. Hi haurà gent dins del PSC-PSOE que potser "ho són", de la mateixa forma que hi ha gent a CdC que són "Sobiranistes", i punt. No és un objectiu del partit.
Iceta ha dit alguna cosa més apart d'aquesta terrible confessió. Ha recordat les paraules de Montilla que la mutilació de l'estatutet al Tribunal Constitucional provocaria una irreversible desafecció i ha remarcat el mot "irreversible". Serà que a can PSC-PSOE no veuen clar que l'estatutet se'n surti sense danys del dit tribunal. I serà que són conscients que alguns dels recursos que estan plantejats contra l'estatutet provenen del PSOE. És difícil defensar allò que per una altre banda ataques. O com diu la dita, no es poden fer tots els papers de l'auca.
També s'ha desmarcat Iceta de les declaracions del seu camarada Joan Ferran sobre la crosta nacionalista dels mitjans públics de la Generalitat. Tanmateix, ha fet un malabarisme dialèctic força interessant. Ha dit que els mitjans públics han de fer nous catalanistes, no radicalitzar els que ja ho eren.
Què interessant. Jo em conformaria amb que els mitjans públics en català fossin: 1-íntegrament en català, 2 - plurals, 3 - nacionals, i 4 - que abastessin tot l'àmbit lingüístic català.
Entenc, però, que pel senyor Iceta qualsevol d'aquests punts anteriors ja pot suposar ell sol una radicalització nacionalista. De catalanistes, i ja ho he dit altres cops, en pot haver a tot arreu, des del PP fins a Esquerra, la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el català és la llengua dèbil en una situació de societat bilingüe; que la nació catalana és la nació sense estat en un context estatal que nega la plurinacionalitat; que la unitat lingüística del català és atacada des del mateix estat; i que la independència dels mitjans és quelcom que tothom sap que no és veritat.
Iceta ve a dir, doncs, que TV3 fabrica independentistes. Jo ho dubto. Els independentistes i desafectes irreversibles els crea Espanya. Pregunti-li a Montilla. I a la Maleni.
En tot cas, potser que Iceta expliqués com s'ho ha de fer TV3 per a crear "nous catalanistes". A mi, personalment, em sembla que ho podria fer millor, segur. Però se del cert que els catalanistes avui no surten de la programació de la TVE, o de TeleCinco, o de la Sexta, o de Cuatro, o del PAIS, ni tampoc, ni molt menys, de El Periódico, per molta edició en català que tinguin, i això per dir-ne només alguns dels mitjans que sí que són afectes al PSOE i, per extensió, al PSC-PSOE.
Potser, el problema és que el catalanisme segons Iceta és com el Federalisme: una cosa vaga, difusa, i de difícil comprensió. Potser és com el federalisme del ZP: que en realitat no ho és. Digue'm incrèdul.
Iceta també diu que coincideix amb Duran Lleida per definir a Espanya com una nació de nacions. I embolica que fa fort. Això de la nació de nacions és molt antic i molt gastat, si us plau. Entenc que a la gent més jove encara se'ls pot entabanar amb aquestes tonteries, però als que no ho som tant, ja no. I, en tot cas, la nació de nacions vol dur l'estatutet refrendat pel poble català (que suposo que deu ser el més semblant a la nació catalana) al tribunal a carregar-se'l. La nació espanyola, representada pel seu sagrat i inviolable tribunal constitucional de 14 magistrats jutjarà i retallarà allò que va aprovar el poble català en referèndum. 14 contra milions. Qui guanyarà?la nació de nacions diu que els 14.
Espanya no és una nació de nacions. Ni ho és ni vol ser-ho, senyor Iceta. Les identitats particulars de cadascú poden ser tan complexes com vulguem i d'aquí aquella pregunta tan divertida de les enquestes elctorals: "vostè que se sent, més català o més espanyol". Però aquesta pregunta només ens la fan a les comunitats que suposadament són "Nacionalitats històriques". Aquesta pregunta no se la fan a la resta de l'estat. És que no ho entendrien. Senyor Iceta, senyor Duran: no perdin el temps, això de la nació de nacions aquí no cola, i allà no s'ho creuen.
Iceta també parla del grup propi al parlament espanyol. "No està a la agenda", diu. No cal perquè el plantejament del PSC-PSOE és influir des de dintre del PSOE. A mi em fa l'efecte que és a l'inrevés del que diu Iceta, i que és el PSOE el que influeix des de dintre del PSC-PSOE.
Per començar, la cueta del nom "-PSOE" que els "socialistes" del carrer Nicaragua treuen o posen segons on es faci el mítin a Catalunya, o el prefix "PSC-" que cau tan bon punt pugen al pont aeri.
Malgrat tot, alguna independència deuen tenir perquè punyetera gràcia que els fa "socialistes" de Ferraz que Esquerra estigui al govern català. De totes formes està per veure quin és el seu grau real d'autonomia, o de compromís amb el PSOE. La prova del cotó serà aquest març: Si al PSOE li cal CdC per governar, i aquesta li posa com a condició el entrar al govern de la Generalitat, que farà el PSC-PSOE? els resultats de les espanyoles afectaran l'estabilitat del govern català? Si es donés el cas, CdC intentaria "pel militar" el que no hauria aconseguit "pel civil"?
En tot cas, parlava del grup propi del PSC. No està a l'agenda. Com, de fet, no ho està el federalisme. Per això és tan risible el "Front Federalista" que fa alguns dies propugnava IC per aturar al "Front Sobiranista" que segons ells està alçant-se.
Ja veus quin"Front Sobiranista". Quan parlarem d'una vegada de front independentista? i què és això del dret a decidir? quina pega té el mot "autodeterminació"?
Però que no pateixin uns i altres. Si fa no fa, totes aquests declaracions i gestos i fronts són de cara la galeria. Moviments tàctics, força inútils al meu parer, per a mobilitzar al persona i captar els vots indecisos de les properes eleccions. Però ni s'ho creuen, ni és a l'agenda.
Que la Chacón digui en veu alta que és federalista. Oi que no? doncs això.
Algunes de les coses que ha dit, però, eren força obvies: ha reconegut que ZP no és federalista. Home, quin descobriment!
L'últim federalista viu deu ser o devia ser el Maragall. Des del PSC-PSOE el va apunyalar per l'esquena fins trencar el punyal. Fins els darrers moments del referèndum, Esquerra li va ser més lleial que el mateix PSC-PSOE.
Jo crec que ni ZP ni ningú dins del PSOE (PSC inclòs) són federalistes. No es planteja el federalisme com un objectiu a curt plaç o com una prioritat. Dit d'una altre forma, són "Federalistes" de la mateixa forma que a CDC són "Sobiranistes", és dir, el "federalisme" o el "sobiranisme" són ideals difuminats i llunyans, inabastables, que requereixen un amplissim consens transversal, gairebé unanimitat, per a poder-se materialitzar d'alguna forma concreta.
Si més no, però, que des del PSC-PSOE algú reconegui que això del federalisme no s'ho creu el seu jefe, és una millora. És una millora perquè aclareix les coses. El PSC-PSOE no és federalista. Hi haurà gent dins del PSC-PSOE que potser "ho són", de la mateixa forma que hi ha gent a CdC que són "Sobiranistes", i punt. No és un objectiu del partit.
Iceta ha dit alguna cosa més apart d'aquesta terrible confessió. Ha recordat les paraules de Montilla que la mutilació de l'estatutet al Tribunal Constitucional provocaria una irreversible desafecció i ha remarcat el mot "irreversible". Serà que a can PSC-PSOE no veuen clar que l'estatutet se'n surti sense danys del dit tribunal. I serà que són conscients que alguns dels recursos que estan plantejats contra l'estatutet provenen del PSOE. És difícil defensar allò que per una altre banda ataques. O com diu la dita, no es poden fer tots els papers de l'auca.
També s'ha desmarcat Iceta de les declaracions del seu camarada Joan Ferran sobre la crosta nacionalista dels mitjans públics de la Generalitat. Tanmateix, ha fet un malabarisme dialèctic força interessant. Ha dit que els mitjans públics han de fer nous catalanistes, no radicalitzar els que ja ho eren.
Què interessant. Jo em conformaria amb que els mitjans públics en català fossin: 1-íntegrament en català, 2 - plurals, 3 - nacionals, i 4 - que abastessin tot l'àmbit lingüístic català.
Entenc, però, que pel senyor Iceta qualsevol d'aquests punts anteriors ja pot suposar ell sol una radicalització nacionalista. De catalanistes, i ja ho he dit altres cops, en pot haver a tot arreu, des del PP fins a Esquerra, la qüestió no és aquesta. La qüestió és que el català és la llengua dèbil en una situació de societat bilingüe; que la nació catalana és la nació sense estat en un context estatal que nega la plurinacionalitat; que la unitat lingüística del català és atacada des del mateix estat; i que la independència dels mitjans és quelcom que tothom sap que no és veritat.
Iceta ve a dir, doncs, que TV3 fabrica independentistes. Jo ho dubto. Els independentistes i desafectes irreversibles els crea Espanya. Pregunti-li a Montilla. I a la Maleni.
En tot cas, potser que Iceta expliqués com s'ho ha de fer TV3 per a crear "nous catalanistes". A mi, personalment, em sembla que ho podria fer millor, segur. Però se del cert que els catalanistes avui no surten de la programació de la TVE, o de TeleCinco, o de la Sexta, o de Cuatro, o del PAIS, ni tampoc, ni molt menys, de El Periódico, per molta edició en català que tinguin, i això per dir-ne només alguns dels mitjans que sí que són afectes al PSOE i, per extensió, al PSC-PSOE.
Potser, el problema és que el catalanisme segons Iceta és com el Federalisme: una cosa vaga, difusa, i de difícil comprensió. Potser és com el federalisme del ZP: que en realitat no ho és. Digue'm incrèdul.
Iceta també diu que coincideix amb Duran Lleida per definir a Espanya com una nació de nacions. I embolica que fa fort. Això de la nació de nacions és molt antic i molt gastat, si us plau. Entenc que a la gent més jove encara se'ls pot entabanar amb aquestes tonteries, però als que no ho som tant, ja no. I, en tot cas, la nació de nacions vol dur l'estatutet refrendat pel poble català (que suposo que deu ser el més semblant a la nació catalana) al tribunal a carregar-se'l. La nació espanyola, representada pel seu sagrat i inviolable tribunal constitucional de 14 magistrats jutjarà i retallarà allò que va aprovar el poble català en referèndum. 14 contra milions. Qui guanyarà?la nació de nacions diu que els 14.
Espanya no és una nació de nacions. Ni ho és ni vol ser-ho, senyor Iceta. Les identitats particulars de cadascú poden ser tan complexes com vulguem i d'aquí aquella pregunta tan divertida de les enquestes elctorals: "vostè que se sent, més català o més espanyol". Però aquesta pregunta només ens la fan a les comunitats que suposadament són "Nacionalitats històriques". Aquesta pregunta no se la fan a la resta de l'estat. És que no ho entendrien. Senyor Iceta, senyor Duran: no perdin el temps, això de la nació de nacions aquí no cola, i allà no s'ho creuen.
Iceta també parla del grup propi al parlament espanyol. "No està a la agenda", diu. No cal perquè el plantejament del PSC-PSOE és influir des de dintre del PSOE. A mi em fa l'efecte que és a l'inrevés del que diu Iceta, i que és el PSOE el que influeix des de dintre del PSC-PSOE.
Per començar, la cueta del nom "-PSOE" que els "socialistes" del carrer Nicaragua treuen o posen segons on es faci el mítin a Catalunya, o el prefix "PSC-" que cau tan bon punt pugen al pont aeri.
Malgrat tot, alguna independència deuen tenir perquè punyetera gràcia que els fa "socialistes" de Ferraz que Esquerra estigui al govern català. De totes formes està per veure quin és el seu grau real d'autonomia, o de compromís amb el PSOE. La prova del cotó serà aquest març: Si al PSOE li cal CdC per governar, i aquesta li posa com a condició el entrar al govern de la Generalitat, que farà el PSC-PSOE? els resultats de les espanyoles afectaran l'estabilitat del govern català? Si es donés el cas, CdC intentaria "pel militar" el que no hauria aconseguit "pel civil"?
En tot cas, parlava del grup propi del PSC. No està a l'agenda. Com, de fet, no ho està el federalisme. Per això és tan risible el "Front Federalista" que fa alguns dies propugnava IC per aturar al "Front Sobiranista" que segons ells està alçant-se.
Ja veus quin"Front Sobiranista". Quan parlarem d'una vegada de front independentista? i què és això del dret a decidir? quina pega té el mot "autodeterminació"?
Però que no pateixin uns i altres. Si fa no fa, totes aquests declaracions i gestos i fronts són de cara la galeria. Moviments tàctics, força inútils al meu parer, per a mobilitzar al persona i captar els vots indecisos de les properes eleccions. Però ni s'ho creuen, ni és a l'agenda.
Que la Chacón digui en veu alta que és federalista. Oi que no? doncs això.
dilluns, 24 de desembre del 2007
A la terra, pau a la humanitat.
"2 Naixement de Jesús i anunci a uns pastors. 1 Per aquells dies, sortí un edicte del Cèsar August que fessin el cens de tot el món. 2 Aquest cens fou fet abans que el del governador de la Síria, Quirini. 3 I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva població. 4 També Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, ja que era de la casa i la família de David, 5 per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller, que estava embarassada. 6 Mentre eren allà, se li van complir els dies del part, 7 i va infantar el seu fill primogènit; l'embolcallà i l'ajagué en una menjadora, perquè no tenien lloc a l'hostal.
8 Hi havia a la mateixa contraria uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat. 9 Se'ls aparegué un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà amb la seva llum, i es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué: «No tingueu por: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora». 13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: 14 «Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra, pau a la humanitat que ell estima».
15 Quan els àngels els deixaren i se n'anaren cap al cel, els pastors es deien els uns als altres: «Arribem-nos fins a Bet-Lèhem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.» 16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l'infant ajagut a la menjadora. 17 En veure-ho, van fer saber allò que els havien dit sobre aquest nen; 18 i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d'allò que els contaven els pastors. 19 Maria, per la seva banda, conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor. 20 Després els pastors se'n tornaren glorificant i lloant Déu per tot allò que havien sentit i vist, tal com els havia estat anunciat."
Evangeli segons Sant Lluc. Bíblia de Montserrat.
dissabte, 22 de desembre del 2007
nadala
El meu germà Joan i els seus col·legues de "Sargento Rock" dediquen la bonica nadala coneguda com "Voy por ti" als fidels lectors d'aquest bloc. Un aclariment: "Voy por ti" és "vaig per tu" en català. No confondre amb la també bonica nadala "boig per tu" del conegut grup Sau.
Si l'escolteu un parell de cops i presteu atenció us adonareu que l'estil és diferent. Diferències subtils si vols.
L'actuació es va gravar a la festa dels Comancheros Motorclub Catalunya de Terrassa. El meu germà és el que canta.
Em sembla el més adequat per a emplenar-nos tots d'esperit nadalenc.
Pau i trash a la terra als homes i dones de bona voluntat.
Si l'escolteu un parell de cops i presteu atenció us adonareu que l'estil és diferent. Diferències subtils si vols.
L'actuació es va gravar a la festa dels Comancheros Motorclub Catalunya de Terrassa. El meu germà és el que canta.
Em sembla el més adequat per a emplenar-nos tots d'esperit nadalenc.
Pau i trash a la terra als homes i dones de bona voluntat.
divendres, 21 de desembre del 2007
.cat (alà emprenyat)
El "gobierno español" ha decidit que regalarà als menors de 30 anys un domini ".es" amb l'objectiu d'afavorir l'accés de la joventut a Internet. El pla diu que es proporcionaran eines per a que els joves puguin fer la seva pròpia pàgina web i que el cost de manteniment del domini serà gratuit i a compte de l'estat durant el primer any.
Mentrestant, el mateix "gobierno español" ha votat en contra (malgrat la confusió en la votació al "parlamento de españa") de que Catalunya disposi d'un domini .ct.
No ho se, però m'hi jugo alguna cosa a que el pla per a regalar dominis .es no s'ampliarà als dominis .cat
El cas, però, és que els pla aquest costarà prop de 3 milions d'euros el 2008, i un milió anual a partir del 2009.
M'estan dient que jo pagaré dels meus impostos els dominis .es d'adolescents espanyols? Amb l'objectiu, al meu parer, d'inflar les estadístiques de registre de dominis .es que, o molt m'equivoco, o no van tan bé com el govern nacionalista espanyol voldria? Amb l'objectiu, al meu parer, de desincentivar el registre dels dominis .cat?
Són uns porcs que giren els nostres diners en contra nostra.
Però amb mi ho tenen clar. Aquest any, per reis, em regalaré un domini .cat ben bonic per posar-me'l com adreça del bloc.
I un consell a aquests nacionalistes espanyols: si volen que els joves es connectin més a Internet per alguna cosa més que per fer-se palles, la solució no és regalar dominis. La solució és millorar l'educació i utilitzar millor Internet a les escoles. I també ajudaria una banda ampla de qualitat i a millor preu. Això seria bo pels joves i per tothom.
Però, és clar, així li tocaríem la butxaca als amiguets de Telefònica, oi ZP?
Regalar dominis als menors de 30 és patèticament electoralista i rabiosament nacionalista. I no ens enganyem, està pensat per atacar indirectament al domini .cat.
A més, és injustificable des d'un punt de vista d'esquerres.
Com es nota que s'acosten eleccions. Vinga a fer regalets: de dominis, de subvencions, de xecs nadó i de xecs lloguer...
Mentrestant, una altre llei súper xupi guay de l'estil de la del matrimoni homosexual: ara deroguen la llei que donava permís als pares per fotre un bolet als fills si es portaven malament.
I tothom parlant sobre si fotre un bolet pot ser bo o dolent.
A mi em preocupa saber com s'ho farà el PSOE per fer complir aquesta llei. Posaran policia a cada casa on hi hagin nens? ficaran càmeres de vigilància dins les nostres llars? o més aviat serà una altre d'aquelles normes súper xupi guays del PSOE que, en realitat, no serveixen per res?
I ja posats a ficar-se en la vida privada de la gent i de les famílies: per quan una llei que reguli exactament els horaris per follar?
Doncs res, home, a esperar la llei i els regalets, que hi han eleccions i venen les rebaixes. Oi que ningú no es queixa? doncs serà que ja ens està bé.
Mentrestant, el mateix "gobierno español" ha votat en contra (malgrat la confusió en la votació al "parlamento de españa") de que Catalunya disposi d'un domini .ct.
No ho se, però m'hi jugo alguna cosa a que el pla per a regalar dominis .es no s'ampliarà als dominis .cat
El cas, però, és que els pla aquest costarà prop de 3 milions d'euros el 2008, i un milió anual a partir del 2009.
M'estan dient que jo pagaré dels meus impostos els dominis .es d'adolescents espanyols? Amb l'objectiu, al meu parer, d'inflar les estadístiques de registre de dominis .es que, o molt m'equivoco, o no van tan bé com el govern nacionalista espanyol voldria? Amb l'objectiu, al meu parer, de desincentivar el registre dels dominis .cat?
Són uns porcs que giren els nostres diners en contra nostra.
Però amb mi ho tenen clar. Aquest any, per reis, em regalaré un domini .cat ben bonic per posar-me'l com adreça del bloc.
I un consell a aquests nacionalistes espanyols: si volen que els joves es connectin més a Internet per alguna cosa més que per fer-se palles, la solució no és regalar dominis. La solució és millorar l'educació i utilitzar millor Internet a les escoles. I també ajudaria una banda ampla de qualitat i a millor preu. Això seria bo pels joves i per tothom.
Però, és clar, així li tocaríem la butxaca als amiguets de Telefònica, oi ZP?
Regalar dominis als menors de 30 és patèticament electoralista i rabiosament nacionalista. I no ens enganyem, està pensat per atacar indirectament al domini .cat.
A més, és injustificable des d'un punt de vista d'esquerres.
Com es nota que s'acosten eleccions. Vinga a fer regalets: de dominis, de subvencions, de xecs nadó i de xecs lloguer...
Mentrestant, una altre llei súper xupi guay de l'estil de la del matrimoni homosexual: ara deroguen la llei que donava permís als pares per fotre un bolet als fills si es portaven malament.
I tothom parlant sobre si fotre un bolet pot ser bo o dolent.
A mi em preocupa saber com s'ho farà el PSOE per fer complir aquesta llei. Posaran policia a cada casa on hi hagin nens? ficaran càmeres de vigilància dins les nostres llars? o més aviat serà una altre d'aquelles normes súper xupi guays del PSOE que, en realitat, no serveixen per res?
I ja posats a ficar-se en la vida privada de la gent i de les famílies: per quan una llei que reguli exactament els horaris per follar?
Doncs res, home, a esperar la llei i els regalets, que hi han eleccions i venen les rebaixes. Oi que ningú no es queixa? doncs serà que ja ens està bé.
diumenge, 16 de desembre del 2007
la candidata Chacón
El PSC-PSOE ha proclamat avui la seva candidata al congrès. El PSC-PSOE espera repetir els resultats que li van donar al ZP una victòria contra tot pronòstic. Aquells resultats es van aconseguir amb una participació molt alta fruit de la mobilització social que va seguir als atemptats de Madrid de l'11M i de l'escandalós intent de manipulació informativa que va protagonitzar el PP els dies següents.
No només això. en el cas de Catalunya, es venia de l'atac constant des de Madrid per part d'un PP embogit que igualava al govern tripartit amb còmplices del terrorisme, I que acusava als dirigents d'Esquerra de poc menys que d'autors de delictes de sang.
La reacció de la societat catalana per les eleccions va ser la d'anar a votar com feia molt de temps que no anava, amb el resultat d'una victòria contundent del PSC-PSOE, un ascens molt fort d'Esquerra i el manteniment de posicions de CiU. El PP va perdre, i sobretot va perdre a Catalunya. Els vots d'Andalusia i de Catalunya van resultar el gruix més important de l'oposició al règim.
Aquest cop, Déu o Al·lah no ho vulguin, les coses apunten a que no es viurà una catàstrofe com la de l'11-M. Cosa que, probablement afavoreix al PSOE però, en canvi, hem vist la creixent desafecció de molts catalans envers Espanya. Els motius els enumeraré un cop més: el daltabaix de l'estatut i els múltiples recursos d'inconstitucionalitat que té presentats; recursos presentats pel PP i pel PSOE; els boicots anticatalans que han creuat la legislatura de dalt a baix; el col·lapse de l'autopista aquest estiu que va obligar a pujar les barreres dels peatges; l'apagada de Barcelona; el caos en el handling de l'aeroport que ha fet que es consideri normal perdre les maletes; el desastre a les rodalies; les inacabables i perilloses obres de l'alta velocitat i els seus esborancs; el traçat del túnel de Barcelona que espanta a molts barcelonins; la pujada de les hipoteques, de l'habitatge i dels aliments bàsics.
La desafecció contra Espanya és desafecció també contra ZP. Alguns vam pensar que una aliança amb el PSOE era el millor per a tothom. Avui es pot dir que el PSOE i el ZP van mentir prometent el que no pensaven acomplir. Avui es pot dir que les seves polítiques d'esquerres són justetes o només de cara a la galeria.
L'haver del PSOE l'han descrit mordaçment al Polònia: la retirada de les tropes espanyoles de l'Irak i la llei de matrimonis homosexuals. Podríem afegir la llei de la dependència, encara que, de moment, cap català n'ha vist un duro; o l'ajut de 2500€ per nounat, una ajuda de difícil justificació des del punt de vista de les esquerres que haurien d'apostar per una millora de les condicions de tots i d'acord amb el nivell de necessitat de cadascú; o l'invent del chaco-cheque, l'ajuda per al lloguer de pisos dels més joves. Invent, o reinvent, doncs, de fet, aquesta ajuda ja estava legislada tot i que no s'havia dut a terme (Paraules i no fets. Oi ZP?). En tot cas, aquest re-invent de la candidata del PSC-PSOE pateix del mateix vici que el xec-nadó, no és la solució que calia esperar d'un partit d'esquerres.
En tot cas l'esquerra que representa el PSC-PSOE és l'esquerra de galeria, l'esquerra de saló que fa molts i molt bons amics entre les elits i que arribat el moment pot vendre al poble per defensar els interessos dels amics rics, això sí, sempre de bon talante.
Avui la Chacón em fa l'efecte que representa com ningú aquesta esquerra de saló que donat el cas va al programa de l'Ana Rosa a lluir modelets. Un cop més des del Polònia claven al personatge.
Si alguna cosa genera la Chacón és desafecció, per molt somriure Profident que gasti i per molt amiga que sigui del Jose. El Jose també genera desafecció. I molta. Suposo que el truc per repetir resultats serà desmotivar tant al personal que l'abstenció i la llei d'Hondt facin la resta.
Doncs no es pot permetre. El PSC-PSOE s'ha de fotre una castanya perquè se la mereix. La Chacón avui mateix ha tornat a riure's dels manifestants de l'1 de desembre. S'ha tornat a riure del dret a decidir. Aneu rient, aneu. Ella diu que ells ja han decidit.
Jo també he decidit. He decidit que també estic en campanya. He decidit que faré tot el que pugui per evitar que el PSC-PSOE es pugui pixar en el dret a decidir. Estic en campanya per denunciar aquesta esquerra de saló, aquesta pijeria galopant i insuportable i aquestes mentides contínues i mesquines.
A Catalunya, partits d'obediència catalana. El dia que el PSC-PSOE es tregui la cueta "-PSOE" i tingui grup propi a Madrid, potser caldrà replantejar-se algunes coses però, de moment, només són aliats o enemics segons la situació o les conveniències.
I anem amb compte amb el PSC-PSOE perquè el que es veu a venir és un pacte entre PSOE i PP a nivell d'estat per retallar la influència a Madrid dels partits d'àmbit no estatal. Compte amb els vots que vagin al PSC-PSOE perquè, de retruc, alimentaran l'ou de la serp. Aniran a alimentar l'odi del PP. Aniran a reforçar els nostres enemics.
Amb el somriure profident de la Chacón i amb el talante del ZP sentirem promeses i mentides, però compte amb el PSC-PSOE que ens clavaran un punyal per l'esquena.
Contra l'esquerra espanyolista i de saló del PSC-PSOE, que ens traïcionarà amb un pacte amb el PP, oposem l'esquerra de veritat i nacional i que aposta pel dret a decidir dels catalans. Contra la Chacón: Joan Ridao: Contra el PSC-PSOE: Esquerra.
No només això. en el cas de Catalunya, es venia de l'atac constant des de Madrid per part d'un PP embogit que igualava al govern tripartit amb còmplices del terrorisme, I que acusava als dirigents d'Esquerra de poc menys que d'autors de delictes de sang.
La reacció de la societat catalana per les eleccions va ser la d'anar a votar com feia molt de temps que no anava, amb el resultat d'una victòria contundent del PSC-PSOE, un ascens molt fort d'Esquerra i el manteniment de posicions de CiU. El PP va perdre, i sobretot va perdre a Catalunya. Els vots d'Andalusia i de Catalunya van resultar el gruix més important de l'oposició al règim.
Aquest cop, Déu o Al·lah no ho vulguin, les coses apunten a que no es viurà una catàstrofe com la de l'11-M. Cosa que, probablement afavoreix al PSOE però, en canvi, hem vist la creixent desafecció de molts catalans envers Espanya. Els motius els enumeraré un cop més: el daltabaix de l'estatut i els múltiples recursos d'inconstitucionalitat que té presentats; recursos presentats pel PP i pel PSOE; els boicots anticatalans que han creuat la legislatura de dalt a baix; el col·lapse de l'autopista aquest estiu que va obligar a pujar les barreres dels peatges; l'apagada de Barcelona; el caos en el handling de l'aeroport que ha fet que es consideri normal perdre les maletes; el desastre a les rodalies; les inacabables i perilloses obres de l'alta velocitat i els seus esborancs; el traçat del túnel de Barcelona que espanta a molts barcelonins; la pujada de les hipoteques, de l'habitatge i dels aliments bàsics.
La desafecció contra Espanya és desafecció també contra ZP. Alguns vam pensar que una aliança amb el PSOE era el millor per a tothom. Avui es pot dir que el PSOE i el ZP van mentir prometent el que no pensaven acomplir. Avui es pot dir que les seves polítiques d'esquerres són justetes o només de cara a la galeria.
L'haver del PSOE l'han descrit mordaçment al Polònia: la retirada de les tropes espanyoles de l'Irak i la llei de matrimonis homosexuals. Podríem afegir la llei de la dependència, encara que, de moment, cap català n'ha vist un duro; o l'ajut de 2500€ per nounat, una ajuda de difícil justificació des del punt de vista de les esquerres que haurien d'apostar per una millora de les condicions de tots i d'acord amb el nivell de necessitat de cadascú; o l'invent del chaco-cheque, l'ajuda per al lloguer de pisos dels més joves. Invent, o reinvent, doncs, de fet, aquesta ajuda ja estava legislada tot i que no s'havia dut a terme (Paraules i no fets. Oi ZP?). En tot cas, aquest re-invent de la candidata del PSC-PSOE pateix del mateix vici que el xec-nadó, no és la solució que calia esperar d'un partit d'esquerres.
En tot cas l'esquerra que representa el PSC-PSOE és l'esquerra de galeria, l'esquerra de saló que fa molts i molt bons amics entre les elits i que arribat el moment pot vendre al poble per defensar els interessos dels amics rics, això sí, sempre de bon talante.
Avui la Chacón em fa l'efecte que representa com ningú aquesta esquerra de saló que donat el cas va al programa de l'Ana Rosa a lluir modelets. Un cop més des del Polònia claven al personatge.
Si alguna cosa genera la Chacón és desafecció, per molt somriure Profident que gasti i per molt amiga que sigui del Jose. El Jose també genera desafecció. I molta. Suposo que el truc per repetir resultats serà desmotivar tant al personal que l'abstenció i la llei d'Hondt facin la resta.
Doncs no es pot permetre. El PSC-PSOE s'ha de fotre una castanya perquè se la mereix. La Chacón avui mateix ha tornat a riure's dels manifestants de l'1 de desembre. S'ha tornat a riure del dret a decidir. Aneu rient, aneu. Ella diu que ells ja han decidit.
Jo també he decidit. He decidit que també estic en campanya. He decidit que faré tot el que pugui per evitar que el PSC-PSOE es pugui pixar en el dret a decidir. Estic en campanya per denunciar aquesta esquerra de saló, aquesta pijeria galopant i insuportable i aquestes mentides contínues i mesquines.
A Catalunya, partits d'obediència catalana. El dia que el PSC-PSOE es tregui la cueta "-PSOE" i tingui grup propi a Madrid, potser caldrà replantejar-se algunes coses però, de moment, només són aliats o enemics segons la situació o les conveniències.
I anem amb compte amb el PSC-PSOE perquè el que es veu a venir és un pacte entre PSOE i PP a nivell d'estat per retallar la influència a Madrid dels partits d'àmbit no estatal. Compte amb els vots que vagin al PSC-PSOE perquè, de retruc, alimentaran l'ou de la serp. Aniran a alimentar l'odi del PP. Aniran a reforçar els nostres enemics.
Amb el somriure profident de la Chacón i amb el talante del ZP sentirem promeses i mentides, però compte amb el PSC-PSOE que ens clavaran un punyal per l'esquena.
Contra l'esquerra espanyolista i de saló del PSC-PSOE, que ens traïcionarà amb un pacte amb el PP, oposem l'esquerra de veritat i nacional i que aposta pel dret a decidir dels catalans. Contra la Chacón: Joan Ridao: Contra el PSC-PSOE: Esquerra.
dissabte, 15 de desembre del 2007
Conferència de Bali
Segons les notícies, la conferència de Bali sobre el canvi climàtic ha acabat amb un acord d'última hora i de baix contingut. Pel que he entès, es tracta que els països que no van signar el tractat de Kyoto, ara s'han compromès a signar el tractat de Kyoto II quan acabi la vigència del primer.
O sigui: no s'ha pactat cap reducció en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però els països que no van signar llavors ara diuen que ho faran en el futur. El motiu d'alegria és que deien que no signarien res, i ara diuen que signaran una cosa que encara està per definir.
Costa de trobar un motiu d'alegria en tot això.
Al Gore diu que l'actual govern del EUA ha estat el principal entrebanc en la conferència de Bali. Afirma que guanyin republicans o demòcrates a les properes eleccions presidencials als EUA, el govern que en resulti s'afegirà a la lluita contra el canvi climàtic. Al Gore assenyala George Bush i el seu gabinet com a directament responsables de la manca de compromís dels representants nord-americans.
Tindrà raó, segurament. Segurament aquesta actitud respon a la visió neoliberal de les coses que es mou sobre dos eixos:
1er. Tot és canviant. L'èxit l'assoleix el que millor s'adapta als canvis. En conseqüència, és un error fer plans a llarg plaç.
2on. El "mercat" i la lliure competència, aquesta mena de déu totpoderós dels neoliberals, ofertarà les solucions per a combatre els problemes derivats del canvi climàtic. Si hi ha una necessitat, un nínxol de mercat, una demanda, apareixerà la oferta que la satisfaci.
És molt pervers això. L'escala de temps en la que es mouen els estudis de l'IPCC ens parla de variacions durant el segle XXI, i potser més enllà. Variacions que poden esdevenir irreversibles durant generacions i definitivament irreversibles pel que fa a la biodiversitat.
L'escala de temps del canvi climàtic no segueix les lleis del mercat. El canvi s'ha anat llaurant en una escala de temps més lenta que la que és perceptible pels mercats. El canvi climàtic és massa lent per a obtenir beneficis ràpidament.
En canvi, els seus efectes estan foragitant del "mercat" a milions d'éssers humans, que veuen com els deserts, o inundacions sobtades, o fenòmens atmosfèrics catastròfics els estan desposseint dels recursos bàsics per a la supervivència. El mercat doncs, es va reduint justament com a conseqüència del canvi climàtic.
Les solucions del mercat, a més, potser responen a una demanda, però la qüestió és si amb això n'hi ha prou. Posem l'exemple d'un maldecap. La demanda immediata és deixar de patir maldecap. Potser un simple analgèsic en proporcionarà la solució. Però no haurà curat el tumor que acabarà matant a l'individuu. Extirpar el tumor és molt car, el malalt, malgrat tot, pot acabar morint i l'elevat cost de l'operació no és negoci per a la mútua. En canvi, la recepta dels analgèsics és barata i és un gran negoci tant per la mútua com per a la indústria farmacèutica.
Si avui, en alguns països, es poden extirpar tumors és perquè molta gent durant molt de temps han fet recerca científica a fons perdut i perquè hi ha un sistema de seguretat social pública, en alguns països, on col·laboren tots els ciutadans i que permet pagar aquestes operacions tan cares independentment del nivell econòmic del beneficiari.
Les respostes del mercat a les demandes que sorgeixen del canvi climàtic poden ser parcials, cares i insuficients. No n'hi ha prou amb el mercat per combatre el canvi climàtic. M'atreviria a dir que el canvi climàtic és una conseqüència de molts anys de mercats "lliures", de consum creixent i despreocupació sobre la contaminació i la depredació dels recursos.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar a llarg plaç. Cal pensar que els efectes del canvi els vivim, els viuran i els viurem nosaltres, els nostres fills, els nostres nets i els seus descendents.
Per combatre el canvi climàtic no podem pensar en les oportunitats de negoci o les solucions que es proposaran tindran a veure amb ventiladors i estufes ara, i amb ampolles d'aigua i bombones d'oxigen després. Posaran aspirines on caldria un intervenció de neurocirugia.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar globalment i a llarg plaç. Per combatre el canvi climàtic cal pensar en el valor de la vida. Per combatre el canvi climàtic cal actuar des d'avui mateix.
En la recent reunió de l'IPCC a Ciutat de València, els científics van exposar clarament la situació i què calia fer. Van acabar la reunió amb la frase "ara la pilota és al terrat dels polítics."
Doncs bé, els polítics de mig món no han estat a l'alçada.
Si és veritat que tenim els polítics que ens mereixem aleshores a Bali, un cop més, hem vist com de podrit de cobdícia està el món.
O sigui: no s'ha pactat cap reducció en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però els països que no van signar llavors ara diuen que ho faran en el futur. El motiu d'alegria és que deien que no signarien res, i ara diuen que signaran una cosa que encara està per definir.
Costa de trobar un motiu d'alegria en tot això.
Al Gore diu que l'actual govern del EUA ha estat el principal entrebanc en la conferència de Bali. Afirma que guanyin republicans o demòcrates a les properes eleccions presidencials als EUA, el govern que en resulti s'afegirà a la lluita contra el canvi climàtic. Al Gore assenyala George Bush i el seu gabinet com a directament responsables de la manca de compromís dels representants nord-americans.
Tindrà raó, segurament. Segurament aquesta actitud respon a la visió neoliberal de les coses que es mou sobre dos eixos:
1er. Tot és canviant. L'èxit l'assoleix el que millor s'adapta als canvis. En conseqüència, és un error fer plans a llarg plaç.
2on. El "mercat" i la lliure competència, aquesta mena de déu totpoderós dels neoliberals, ofertarà les solucions per a combatre els problemes derivats del canvi climàtic. Si hi ha una necessitat, un nínxol de mercat, una demanda, apareixerà la oferta que la satisfaci.
És molt pervers això. L'escala de temps en la que es mouen els estudis de l'IPCC ens parla de variacions durant el segle XXI, i potser més enllà. Variacions que poden esdevenir irreversibles durant generacions i definitivament irreversibles pel que fa a la biodiversitat.
L'escala de temps del canvi climàtic no segueix les lleis del mercat. El canvi s'ha anat llaurant en una escala de temps més lenta que la que és perceptible pels mercats. El canvi climàtic és massa lent per a obtenir beneficis ràpidament.
En canvi, els seus efectes estan foragitant del "mercat" a milions d'éssers humans, que veuen com els deserts, o inundacions sobtades, o fenòmens atmosfèrics catastròfics els estan desposseint dels recursos bàsics per a la supervivència. El mercat doncs, es va reduint justament com a conseqüència del canvi climàtic.
Les solucions del mercat, a més, potser responen a una demanda, però la qüestió és si amb això n'hi ha prou. Posem l'exemple d'un maldecap. La demanda immediata és deixar de patir maldecap. Potser un simple analgèsic en proporcionarà la solució. Però no haurà curat el tumor que acabarà matant a l'individuu. Extirpar el tumor és molt car, el malalt, malgrat tot, pot acabar morint i l'elevat cost de l'operació no és negoci per a la mútua. En canvi, la recepta dels analgèsics és barata i és un gran negoci tant per la mútua com per a la indústria farmacèutica.
Si avui, en alguns països, es poden extirpar tumors és perquè molta gent durant molt de temps han fet recerca científica a fons perdut i perquè hi ha un sistema de seguretat social pública, en alguns països, on col·laboren tots els ciutadans i que permet pagar aquestes operacions tan cares independentment del nivell econòmic del beneficiari.
Les respostes del mercat a les demandes que sorgeixen del canvi climàtic poden ser parcials, cares i insuficients. No n'hi ha prou amb el mercat per combatre el canvi climàtic. M'atreviria a dir que el canvi climàtic és una conseqüència de molts anys de mercats "lliures", de consum creixent i despreocupació sobre la contaminació i la depredació dels recursos.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar a llarg plaç. Cal pensar que els efectes del canvi els vivim, els viuran i els viurem nosaltres, els nostres fills, els nostres nets i els seus descendents.
Per combatre el canvi climàtic no podem pensar en les oportunitats de negoci o les solucions que es proposaran tindran a veure amb ventiladors i estufes ara, i amb ampolles d'aigua i bombones d'oxigen després. Posaran aspirines on caldria un intervenció de neurocirugia.
Per combatre el canvi climàtic cal pensar globalment i a llarg plaç. Per combatre el canvi climàtic cal pensar en el valor de la vida. Per combatre el canvi climàtic cal actuar des d'avui mateix.
En la recent reunió de l'IPCC a Ciutat de València, els científics van exposar clarament la situació i què calia fer. Van acabar la reunió amb la frase "ara la pilota és al terrat dels polítics."
Doncs bé, els polítics de mig món no han estat a l'alçada.
Si és veritat que tenim els polítics que ens mereixem aleshores a Bali, un cop més, hem vist com de podrit de cobdícia està el món.
dijous, 13 de desembre del 2007
Guinovart - Lisboa
El cel, el mar i la sal de l'aigua, les barques, la sorra, les roques, els peixos, cordes i veles, ocells, fang, terra, el sol, la lluna, els reflexos de les ones, els núvols... Qui en pintarà ara els colors? qui en forjarà les formes? qui viurà dins els quadres? Adéu siau, Josep Guinovart.
...
Sense fer soroll s'ha signat el tractat de Lisboa, que pretén substitur la fallida constitució europea.
Segons el Patronat Català Pro Europa el nou tractat té els següents punts destacables:
- El Tractat de Lisboa reforma els dos únics tractats que conservarà la Unió: el Tractat de la Unió Europea, que manté el seu nom, i el Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea, que substitueix el Tractat de la Comunitat Europea. La UE tindrà personalitat jurídica. Tota referència al caràcter constitucional del text desapareix.
- L’alt representant de la Unió per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat assumirà les funcions de l’actual alt representant de la PESC i del comissari de Relacions Exteriors. Serà vicepresident de la Comissió i presidirà el Consell d’Afers Generals. Aquest alt representant iniciarà les seves funcions l’1 de gener de 2008 (i no al novembre com la nova Comissió Europea). El nou nomenament tindrà dues fases: un primer nomenament provisional l’any 2008 realitzat pel Consell Europeu i amb l’acord del president de la Comissió i prèvia consulta al Parlament Europeu. I una segona fase, de confirmació juntament amb el nomenament de la nova Comissió al novembre de 2009, després de les eleccions europees del juny del mateix any.
- Per tal de substituir l’actual Presidència rotatòria de sis mesos, es crearà la figura d'un president del Consell Europeu amb un mandat de dos anys i mig i renovable un sol cop.
- Es reduirà el nombre de membres de la Comissió Europea. A partir de l’any 2013 hi haurà un nombre de comissaris equivalent a dos terços dels estats membres.
- No es mencionen en el Tractat els símbols de la UE (bandera, himne, lema, etc.).
- Augmenta el nombre d’advocats generals del Tribunal Europeu (dels vuit actuals a onze). Així mateix, n’hi haurà de permanents per als països més grans (entre els quals s’inclou Polònia).
- La Carta dels drets fonamentals no figurarà en el Tractat i no serà vinculant ni per al Regne Unit ni per a Polònia.
- El paper dels parlaments nacionals en el procés legislatiu és reforçat en disposar d’un termini de vuit setmanes per examinar els projectes. Si una majoria simple dels parlaments nacionals consideren que un projecte o un acte no respecta el principi de subsidiarietat, la Comissió l’haurà de reexaminar.
- El vot per majoria qualificada s’estén a 51 àmbits suplementaris com ara la cooperació judicial i policíaca i l’educació, entre d’altres.
- S’amplia el procediment de codecisió a nous àmbits com ara la justícia i els afers d’interior.
- El sistema de doble majoria previst al projecte de Constitució europea (55% dels estats membres que representin com a mínim el 65% de població de la Unió) no s’aplicarà plenament fins al 2017
El plantejament de simplificar l'administració europea i fer-la més àgil tenint en compte com ha crescut la Unió és correcte, però, és clar, no tot són flors i violes.
De fet, si examinem la pàgina amb les versions del tractat en les llengües oficials de la UE i ens descarreguem una versió per a analitzar-la una mica en detall veiem que:
El tractat és, realment, la modificació o esmena del "Tractat de la Unió Europa i del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea".
Pel que fa a la llengua catalana, la situació d'oficialitat roman igual, és dir: NO és oficial. El català NO és llengua oficial de la UE. No busqueu una versió en català, perquè no la trobareu.
La única referència a Parlaments regionals està en l'article 6 que diu que serà cosa dels Parlaments nacionals (on nació es pren com a sinònim d'estat), el consultar, quan procedeixi, als Parlaments regionals (on regional, en el cas català, és sinònim de nacional)
Si mirem la versió consolidada del "Tractat de la Unió" comprovem que és la única referència a Parlaments regionals en valor absolut. El Parlament català, el poble de Catalunya, en definitiva, no existeix en el tractat de Lisboa. Els catalans no tenim vot, i només tindrem veu si a Madrid els sembla bé demanar-nos l'opinió. Opinions, només.
Per a aquest tractat de Lisboa els actors són els estats. Si feu la prova de buscar la paraula estat, veureu què apareix continuament.
Per motius com aquests, jo vaig votar NO a la constitució europea.
Ara ens volen fer empassar aquest tractat per les braves. Sense explicar en què consisteix i, per descomptat, sense possibilitat de votar-lo.
Ara, ni tan sols ens demanen l'opinió.
Aquesta Europa no és la que m'agrada.
...
Sense fer soroll s'ha signat el tractat de Lisboa, que pretén substitur la fallida constitució europea.
Segons el Patronat Català Pro Europa el nou tractat té els següents punts destacables:
- El Tractat de Lisboa reforma els dos únics tractats que conservarà la Unió: el Tractat de la Unió Europea, que manté el seu nom, i el Tractat sobre el funcionament de la Unió Europea, que substitueix el Tractat de la Comunitat Europea. La UE tindrà personalitat jurídica. Tota referència al caràcter constitucional del text desapareix.
- L’alt representant de la Unió per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat assumirà les funcions de l’actual alt representant de la PESC i del comissari de Relacions Exteriors. Serà vicepresident de la Comissió i presidirà el Consell d’Afers Generals. Aquest alt representant iniciarà les seves funcions l’1 de gener de 2008 (i no al novembre com la nova Comissió Europea). El nou nomenament tindrà dues fases: un primer nomenament provisional l’any 2008 realitzat pel Consell Europeu i amb l’acord del president de la Comissió i prèvia consulta al Parlament Europeu. I una segona fase, de confirmació juntament amb el nomenament de la nova Comissió al novembre de 2009, després de les eleccions europees del juny del mateix any.
- Per tal de substituir l’actual Presidència rotatòria de sis mesos, es crearà la figura d'un president del Consell Europeu amb un mandat de dos anys i mig i renovable un sol cop.
- Es reduirà el nombre de membres de la Comissió Europea. A partir de l’any 2013 hi haurà un nombre de comissaris equivalent a dos terços dels estats membres.
- No es mencionen en el Tractat els símbols de la UE (bandera, himne, lema, etc.).
- Augmenta el nombre d’advocats generals del Tribunal Europeu (dels vuit actuals a onze). Així mateix, n’hi haurà de permanents per als països més grans (entre els quals s’inclou Polònia).
- La Carta dels drets fonamentals no figurarà en el Tractat i no serà vinculant ni per al Regne Unit ni per a Polònia.
- El paper dels parlaments nacionals en el procés legislatiu és reforçat en disposar d’un termini de vuit setmanes per examinar els projectes. Si una majoria simple dels parlaments nacionals consideren que un projecte o un acte no respecta el principi de subsidiarietat, la Comissió l’haurà de reexaminar.
- El vot per majoria qualificada s’estén a 51 àmbits suplementaris com ara la cooperació judicial i policíaca i l’educació, entre d’altres.
- S’amplia el procediment de codecisió a nous àmbits com ara la justícia i els afers d’interior.
- El sistema de doble majoria previst al projecte de Constitució europea (55% dels estats membres que representin com a mínim el 65% de població de la Unió) no s’aplicarà plenament fins al 2017
El plantejament de simplificar l'administració europea i fer-la més àgil tenint en compte com ha crescut la Unió és correcte, però, és clar, no tot són flors i violes.
De fet, si examinem la pàgina amb les versions del tractat en les llengües oficials de la UE i ens descarreguem una versió per a analitzar-la una mica en detall veiem que:
El tractat és, realment, la modificació o esmena del "Tractat de la Unió Europa i del Tractat constitutiu de la Comunitat Europea".
Pel que fa a la llengua catalana, la situació d'oficialitat roman igual, és dir: NO és oficial. El català NO és llengua oficial de la UE. No busqueu una versió en català, perquè no la trobareu.
La única referència a Parlaments regionals està en l'article 6 que diu que serà cosa dels Parlaments nacionals (on nació es pren com a sinònim d'estat), el consultar, quan procedeixi, als Parlaments regionals (on regional, en el cas català, és sinònim de nacional)
Si mirem la versió consolidada del "Tractat de la Unió" comprovem que és la única referència a Parlaments regionals en valor absolut. El Parlament català, el poble de Catalunya, en definitiva, no existeix en el tractat de Lisboa. Els catalans no tenim vot, i només tindrem veu si a Madrid els sembla bé demanar-nos l'opinió. Opinions, només.
Per a aquest tractat de Lisboa els actors són els estats. Si feu la prova de buscar la paraula estat, veureu què apareix continuament.
Per motius com aquests, jo vaig votar NO a la constitució europea.
Ara ens volen fer empassar aquest tractat per les braves. Sense explicar en què consisteix i, per descomptat, sense possibilitat de votar-lo.
Ara, ni tan sols ens demanen l'opinió.
Aquesta Europa no és la que m'agrada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)