Acaben d'informar de la mort del, sembla, darrer membre de la cèl·lula gihadista que va atemptar a Barcelona i Cambrils.
A hores d'ara, doncs, sembla que ja es pot donar per tancada l'operació. Avui, no ahir com deia el ministre Zoido.
L'actuació dels mossos ha estat impecable. Brillant. La sensació que han transmès ha estat de confiança i de seguretat. Es pot dir que, veient al conseller d'Interior Forns i al major Trapero "sabíem" que el terrorista fugit seria detingut més aviat que tard, com així ha estat.
Això era el més important en aquests moments, junt amb la tasca d'atendre les víctimes.
Per això, quan aquesta tarda s'ha donat una conferència de premsa per presentar el resultat d'aquesta darrera actuació dels mossos, la sorpresa i la vergonya aliena han estat màxims quan uns periodistes (espanyols) s'han queixat que es contestés en català a les preguntes fetes en català.
En totes les comunicacions públiques que s'han fet, sempre s'ha contestat amb l'idioma en que s'ha fet la pregunta i no hi ha hagut cap problema en repetir en castellà si el periodista ho ha demanat.
Però per a alguns periodistes nacionalistes supremacistes espanyols es veu que això era un ofensa.
Ha estat increïble però, per sort, ha quedat gravat en vídeo i ho podrà veure tot el món per a vergonya i escarni d'aquests incultes prepotents.
Vet-ho aquí (el vídeo està inclòs a una piulada del periodista i professor de la UOC Sergi Forcada @sergifor):
És lamentable q després de la feinada dels @mossos molesti el català a les rodes de premsa. El @govern sempre les fa en català i castellà! pic.twitter.com/nc2DlvJ8w8
Doncs això. Vergonya aliena. Per ells no, és clar. Avui, al contrari, han deixat anar la seva cagadeta i ja estan tranquils, però algun dia, aviat, tota aquesta gent s'adonaran, com la seva infinita supèrbia, prepotència i incultura va fer que els catalans marxessin.
No puc deixar de pensar que tot plegat, a aquesta colla de supremacistes els sap greu, els fa molta ràbia, els fa esclatar d'odi i de fel que la resposta als atemptats hagi estat tan neta, contundent i brillant per part de tothom. Em fa l'efecte que els sap molt greu haver comprovat que Catalunya funciona, i funciona molt bé, sense la crosta que ells representen, sense la seva hipocresia, el seu postureig mediocre. Els sap molt greu que Catalunya sigui un país infinitament més plural i lliure que l'Espanya que volen imposar. Els sap molt greu, els fa esclatar el fetge que aquest és un país de ciutadans, i no de súbdits, i que ells, aquí ja no son amos ni senyors per imposar privilegis, llengües o pensament, i que aquí no serveix el "Usted no sabe con quién está hablando". Doncs miri, no, no ho sé, i ara posi's a la cua i agafi número com tothom.
Penjo la imatge aquí, per a qui no pugui llegir-la al twitter :
La pregunta és aquesta: si l'estat espanyol no només és incapaç de garantir uns nivells de seguretat raonables si no, de fet, és ell mateix un dels principals motius de la inseguretat, aleshores, per a què serveix l'estat espanyol?
La meva conclusió, diria que lògica, és que per seguretat, millor fora de l'estat espanyol.
Suposo que igual com molta gent, porto un parell de dies enganxat al twitter i als noticiaris de 24 hores atent a les novetats sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils.
Enmig de tot aquest volum -certament buscat- d'informació i d'opinions n'hi han hagut algunes que m'han fet rumiar sobre el fet de l'extraordinària joventut dels components de la cèl·lula gihadista. Alguns d'ells menors d'edat. Gairebé nens.
Realment fa pensar, i molt. Com ha estat possible convertir a nois, que pel que es veu han estat formats aquí, que aquest era el seu país, o això ens pensàvem, o aquest era el discurs que ens volíem creure, com ha esta possible que es convertissin en assassins. Que fossin capaços de matar a sang freda, llençant un vehicle a tota velocitat sobre els vianants, o mirant de matar a la gent del carrer amb ganivets. Per qui i com han aparegut els monstres?
És duríssim. Vol dir que el nostre model social ha patit un fracàs de proporcions gegantines. És evident que la planificació d'aquests atemptats ha estat cosa d'un cervell entrenat i que sabia el que feia, i que segurament aquest cervell és un operatiu internacional, però els reclutes d'aquest comando, els disposats a matar i morir, en definitiva, han estat joves, molt joves, que han sortit de barris i ciutats catalanes.
A Catalunya, de fa molt temps, hem fet bandera de la "integració" i de la multiculturalitat, del mestissatge... És una gran idea i penso que és bona, però resulta que no ho hem fet bé. O no prou bé com per evitar la radicalització de joves que, seguint la lògica d'aquest discurs integrador i multicultural, no són estrangers, si no, exactament, els nostres joves.
També podria ser que, en realitat, aquest discurs no estigui explicant la realitat si no, més aviat, estigui presentant un model utòpic del que ens agradaria que fos. Somiar escenaris ideals obviant la realitat i sense posar els mitjans per a fer-los possibles és, en canvi, una molt mala idea.
Alguna cosa falla de forma catastròfica en el nostre model de convivència i d'educació i d'integració social quan uns joves poden, en el plaç de poc temps (són joves, forçosament no podem parlar de gaire temps), convertir-se en assassins. I dic assassins i no gihadistes. Aquest han esdevingut gihadistes, i altres esdevindran camells, o membres d'un grup neonazi, o ves a saber què.
Està clar que per a que passi això hi deuen influir qüestions que deuen anar des la família, passant per l'entorn social d'amics i entitats a les que pertanyen, o fins i tot l'escola. Però cal analitzar-ho.
Acabo. Jo crec que ara que estem fent un nou país i que en aquest nou país recollim la bandera de la multiculturalitat i les identitats múltiples hem d'aprofitar per analitzar molt bé i buscar els perquès d'aquest fracàs per corregir-los i incorporar el que aprenguem al disseny del nou estat per la via del procés constituent.
No us estranyi si descobrim que al final, això no va de religions, o de salafisme i wahabisme, si no de ghettos, de rics i pobres , de racisme estructural, i de societats que encara han de trencar murs i fer molt camí abans d'assolir l'utopia. És la meva opinió, en tot cas, repeteixo, cal analitzar-ho.
En fi, és imperatiu fer l'esforç de l'autocrítica. Si no tenim por, hem de posar-nos enfront del mirall i fer, de veritat, que aquest sigui el país de tots, i, en particular, dels nostres joves. De tots. Que cap psicòpata manipulador ens els pugui malmetre.
El primer de tot : solidaritat amb les víctimes de l'atemptat del dijous. Condolences als familiars i amics dels difunts, i el suport i ànims als hospitalitzats. De cor, esperar que es recuperin aviat. Jo no sabria dir res més a les víctimes i els seus. Penso que en ocasions dures com la patida el millor és acompanyar i posar-se a disposició i mantenir un silenci respectuós.
Com a ciutadà d'aquesta societat, en canvi, sí que tinc coses a dir.
Abans de res : la felicitació i l'admiració al cos dels Mossos d'Esquadra. La resposta de la policia catalana a l'atemptat, al doble atemptat, pel que es veu, ha estat eficient i segons diuen mitjans i forces de seguretat internacionals, modèlica. Sembla que la cèl·lula gihadista que va perpetrar les accions de Barcelona i Cambrils està, essencialment, capturada o morta. Tanmateix, a hores d'ara, es veu que encara hi ha un terrorista fugit. Espero que el capturin aviat. En tot cas, em sembla molt just felicitar als Mossos per la seva actuació.
No només els Mossos. La resposta dels hospitals, de les ambulàncies, del personal sanitari va ser igual d'eficaç Es va veure un sistema públic funcionant en una situació d'emergència, i funcionant bé. Gràcies a tots ells també. Orgull per tots aquests treballadors.
Els Mossos van donar una lliçó d'eficàcia i de com actuar en cas d'atemptat. La ciutadania de Barcelona va donar una gran resposta també. Des dels donants de sang, fins a l'oferiment d'allotjament als turistes, o la paciència als controls, la col·laboració amb la policia, o l'autocontrol a l'hora de no publicar imatges i vídeos morbosos a les xarxes socials. Segurament està ben motivat el hashtag #OrgullBarcelona. la resposta a l'atemptat a posat de relleu els millors valors del país i de la ciutat.
Però l'atemptat també ha posat de relleu dubtes, preguntes i vergonyes importants.
D'on han sortit els terroristes? A Catalunya hi han banlieus, com a França? Qui finança el salafisme i el wahabisme a Catalunya? És molt interessant -el recomana la periodista Ariadna Oltra- aquest fil de Twitter, per l'experta en gihadisme del New York Times
També aquest fil del perfil "AlOtroLadoDelMuro" d'un militant comunista que en un to força dur té la virtut de dir algunes coses que no es diuen, o no es volen sentir :
Como estoy hasta los mísmisimos cojones de todólogos, expertos antiterroristas y de leer y escuchar mierda, voy a desahogarme. Ahí va hilo.
també cal fer una crítica ben dura a alguns mitjans de comunicació que han resultat ser irresponsables, mentiders o sensacionalistes :
Telecinco : La cadena de TV estava emetent en directe les operacions dels Mossos mentre des dels mateixos Mossos s'estava demanant al públic general de NO penjar vídeos ni imatges de les operacions policials, per no donar pistes ni facilitats als terroristes. Telecinco va posar en perill a la gent i als Mossos per obtenir més audiència.
El Periódico i El Mundo : van publicar fotos i vídeos de les víctimes ferides i mortes. Aprofitant el morbo per obtenir més audiència i més clicks.
El Periódico : encara amb l'operació dels Mossos en marxa, el Periódico publica un editorial en que assegura que la CIA havia avisat als mossos de la possibilitat d'un atemptat. Això es va desmentir casi immediatament. En tot cas, la CIA hauria parlat amb el CNI, que és el seu homòleg, no amb els Mossos. L'editorial no deia ni mitja paraula sobre el fet que l'estat espanyol ha vetat l'accés dels Mossos a l'Europol, on es coordinen les policies europees contra el terrorisme, i també es va deixar de dir que l'estat espanyol va vetar la incorporació de 500 nous agents a la policia catalana. És dir, el Periódico va intentar acusar als Mossos de ineficàcia i de ser responsables de l'atemptat quan la realitat és que la resposta de la policia catalana ha estat modèlica i així ha estat reconegut internacionalment; en canvi ha obviat que l'estat espanyol ha limitat activament la capacitat de resposta dels Mossos.
El País, el Mundo : els primers aprofiten l'atemptat per a fer un al·legat unionista. Els segons acusen la política migratòria de la Generalitat de ser en part responsable de l'atemptat. Sent suau, diré que pixen fora de test.
ABC : directament diuen que l'atemptat és "turismefòbia" duta a l'extrem, "com la CUP a lo bestia". Es desqualifiquen sols.
Molt de fàstic pels diaris de Madrid, i algun de Barcelona.
La resposta de la gent a les xarxes socials va ser, i encara és, de solidaritat. Hi ha missatges de solidaritat i condolences provinents d'arreu del món i, en particular, de l'estat espanyol, i cal agrair-les.
Però una minoria, sorollosa, també ha mostrat la pitjor cara de la catalanofòbia a les xarxes socials. Des d'insults racistes a les víctimes fins a insults per l'us de la llengua catalana. El pitjor d'aquesta catalanofòbia -que és minoritària, però sorollosa- és que, en tot cas, és persistent en el temps i respon, al meu entendre, a un odi racista que amara a una minoria de la societat espanyola, i que no és combatut perquè, de fet la majoria de la societat espanyola és nacionalista i no veu aquesta minoria com la xacra que és en realitat. El nacionalisme espanyol majoritari entre els votants del PPSOEC's és de tall supremacista i, encara que nominalment diu que la llengua catalana és una "riquesa cultural", en la pràctica prefereix que aquesta "riquesa" no ocupi més espai que el domèstic o folklòric.
El millor i el pitjor. Tot això dintre d'un marc en que el terrorisme, en aquest cas el gihadista, ha atacat un cop més a Catalunya, a Barcelona i a Cambrils. Les claus en que s'incardina el terrorisme gihadista són internacionals, però és evident que també té claus pròpies i aquestes darreres cal analitzar-les molt bé.
Finalment, la resposta de les institucions catalanes va estar en la línia de la independència de fet, amb els Mossos com a principals protagonistes, però no només ells, també els sistemes d'emergència i de salut.
Va ser un dia trist, i de ràbia, però també d'orgull. Ara, atenent com cal a les víctimes, és el moment, però, de deixar les emocions i investigar i reflexionar com a societat. Per què? Com? Què hem après? Sobretot això últim : quines lliçons extraiem?
Des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut, el 2010, les diades han vist concentracions i actes multitudinaris, amb un to cada cop més obertament independentista. Hem passat de veure com es retallava l'estatut d'autonomia de forma humiliant, a trobar-nos a les portes del referèndum d'autodeterminació.
Som al 2017 i falten 59 dies pel referèndum d'autodeterminació de Catalunya.
Sí, ha passat molt temps, ens hem fastiguejat, ens hem discutit entre nosaltres, hem comès molts errors, hem avançat i hem reculat, però, en conjunt, la progressió ha estat endavant, i ara estem aquí. Amb ferides i cansament a l'ànima, però també amb molta força i molta il·lusió. I amb esperança. I amb confiança. I també amb alegria.
Enguany, doncs, i més que cap altre any, els independentistes hem de mobilitzar-nos. La Diada ha de ser un gran acte de campanya en favor del Sí. Aquesta ha de ser la Diada del Sí.
Enguany la proposta de l'ANC és formar un gran signe més omplint el Passeig de Gràcia i el carrer Aragó :
« Aquest Onze de Setembre encarem la mobilització més transcendent de la
història del país: la Diada del Sí. Omplirem el passeig de Gràcia i el
carrer d’Aragó de Barcelona per fer un immens signe Més, símbol de totes
les oportunitats del nou estat en forma de república que ens espera a
les paperetes del referèndum. Entre tots, convertirem la Diada del Sí en
el tsunami d’il·lusió que ens portarà des del compromís amb la
democràcia a la majoria per la independència l’1 d’octubre.
Que sigui un gran Onze de Setembre, junts defensarem la democràcia i acabem de gestar el nou estat que està per a tothom!
L’11S omplim el centre de la capital, l’1 d’octubre guanyem el referèndum! »
Hem
treballat molt per arribar fins aquí. Tantes Diades, manifestacions,
actes ja són part de la història. Ja comptem els dies que falten per al
referèndum que tant havíem somniat. Mostrem la força de la gent als
polítics d’aquí i d’allà. Ara més que mai no és el moment de les excuses
ni de desanimar-se.
És el moment de donar un últim impuls per guanyar el Sí i
no pots fallar. La teva veu, determinació i somriure són la palanca
perquè neixi el nou Estat a partir del dia dos d’octubre. Aquesta Diada
serà un esdeveniment mundial de primera magnitud, i no hi pots fallar,
tant si és la primera com la cinquena o la vintena Diada que et
manifestes.
Com puc aconseguir un lot de l’11S?
El
lot de l’11S, a part de la samarreta de la Diada, conté un ventall per
protegir-te de les altes temperatures i una motxilla perquè hi puguis
ficar tot allò que vulguis portar. Aquest any, la samarreta és feta a
Catalunya i 6 euros de cada lot es destinen directament a finançar la
Campanya del Sí.
Pots demanar el lot a http://botiga.assemblea.cat/index.php.
També el trobaràs a la seu de l’ANC o a la teva assemblea territorial,
on els voluntaris t’ajudaran a
triar la talla que necessites.
Per què m’hi he d’inscriure? No hi puc anar per lliure?
És
molt important que tots els trams de la Diada del Sí s'omplin de
participants. I per aquest motiu és imprescindible que tothom que hi
vulgui anar s’hi inscrigui a través del formulari del web. Només així
podrem assolir el nostre objectiu: omplir el passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó amb la gent que farem la nova república.
Si t’hi inscrius, sabràs quins són els trams on
encara hi ha places disponibles per omplir, rebràs informació pràctica
de com arribar al lloc a temps evitant els embussos i et posarem en
contacte amb la gent que et rebrà al tram que hagis escollit.
Naturalment no impedirem que la gent baixi al carrer i hi participi,
tant si s'havien inscrit com si no --com més serem, millor!
D'acord amb la Llei de protecció de dades (LOPD), no
es poden inscriure al web de la Diada del Sí els menors de 16 anys.
Però esperem els somriures i la determinació de tothom!
És obligatori comprar el lot de la Diada del Sí?
L’ANC
es finança únicament amb les quotes dels seus socis i la venda de
productes de l’Assemblea. El material, la comunicació i la logística
dels actes que fa arreu del país suposen una despesa molt gran, i una de
les principals fonts d’ingressos, que permet a l’ANC continuar amb
força la seva tasca, és el lot de l’Onze de Setembre, que consisteix en
una samarreta i altres complements. Enguany, 6 euros de cada lot
serveixen per finançar directament la campanya del Sí.
Evidentment no és obligatori comprar el lot. Tothom
és benvingut a la Diada del Sí, tant si compra el lot com si no. Els
estatuts de l'ANC li prohibeixen acceptar cap subvenció per garantir que
sempre serà una organització absolutament independent.
Com funcionen les inscripcions?
Per
inscriure’t, has d’omplir el formulari, apuntar-te al tram indicat i
confirmar la inscripció a través del correu electrònic que rebràs. Has
de fer la confirmació per correu abans que passin 24 hores perquè la
inscripció sigui vàlida. Si al cap de 24 hores d'omplir el formulari no
has rebut el correu, voldrà dir que hi ha hagut algun error. Et demanem
que, en aquest cas, tornis a fer la inscripció.
Com podem inscriure’ns per venir en grup?
Pots
apuntar fins a cinc persones en un mateix correu per poder venir junts a
la Diada del Sí. Si sou un grup més nombrós, us haureu d’apuntar per
petits grups de cinc, o bé individualment. Si sou una entitat o un
col·lectiu (equip esportiu, entitat social, cultura popular, etc.),
podeu posar-vos en contacte amb l’assemblea territorial de l’ANC més
propera perquè us puguin inscriure com a grup (caldrà que informeu de
totes les dades dels participants). D’aquesta manera, garantireu la
possibilitat d’estar tots junts al mateix tram i anar-hi plegats.
Sóc una entitat i vull col·laborar en la Diada: què he de fer?
La
Diada del Sí és una acció de país. Per tant, necessitem tots els
catalans, amb tota la seva diversitat i inquietuds, amb la voluntat de
construir un país lliure i millor per a tothom.
La Diada del Sí s’omplirà dels continguts, dels
anhels i de les lluites del conjunt del país i, per tant, és
importantíssim que s'hi vegin representades tantes entitats i
col·lectius com sigui possible als trams dels eixos corresponents.
Posa’t en contacte amb diadadelsi@assemblea.cat i ajuda’ns a enriquir la
Diada del Sí!
Puc canviar d’ubicació?
Si
vols canviar d’ubicació, t’has de donar de baixa de la inscripció que
hagis fet i escollir una nova ubicació. Et demanem que ho facis així, ja
que llavors podrem saber en tot moment si tots els trams estan coberts.
Els trams que podràs escollir seran funció de la teva procedència per
aconseguir la millor distribució possible.
En donar-te de baixa, també estaràs donant de baixa
la resta de persones que hagis inscrit en cas que la teva inscripció
sigui col·lectiva.
Si m’hi he inscrit per lliure, puc inscriure’m després per anar-hi en grup amb gent del meu municipi?
Només
serà vàlida una inscripció. Et demanem que et donis de baixa de la
primera i després t’apuntis a la inscripció col·lectiva en la qual
participaràs.
A quina hora començarà la Diada del Sí?
La
Diada del Sí començarà a les 17:14 hores. Et recomanem que al matí
participis en els actes institucionals o cívics del teu municipi i que
després et desplacis cap a la teva ubicació perquè siguis allà a l’hora
de dinar.
És fonamental que arribis al teu tram amb força
antelació. Et recomanem dinar prop, en un restaurant o bar proper o bé
amb el teu menjar, i que després vagis amb calma i prou temps fins al
lloc. Et recordem que, a les 15:00 hores, es tallarà el recorregut al
pas de vehicles per garantir la mobilitat i la seguretat dels vianants.
Per què he de complir els horaris?
A
la Diada del Sí hi assistiran moltes persones d’arreu del país, que
generaran una circulació de vehicles molt elevada. Per aquest motiu, és
clau ser puntuals i escrupolosos amb els horaris per evitar col·lapses i
assegurar que tothom és al lloc que li correspon a l’hora adequada.
Tots els llocs són igual d’importants?
Sí. La Diada del Sí serà un èxit si aconseguim omplir tots els trams previstos.
S’organitzaran autocars per arribar a la Diada del Sí?
Quan
t’hi inscriguis, pots posar-te en contacte amb l’assemblea territorial
de l’ANC més propera per saber si organitzen un viatge amb autocar. Si
no hi hagués prou places, coordina’t amb altres persones que vagin al
mateix tram que tu i ompliu al màxim permès els vehicles per no
col·lapsar les carreteres.
Què fareu amb les meves dades? Per què he de donar el meu document d'identitat?
Les
teves dades es tractaran amb la finalitat de gestionar, coordinar,
organitzar i informar sobre els actes que es realitzin l’Onze de
Setembre i, en general, activitats organitzades o en què participi
l’Assemblea Nacional Catalana. És necessari donar el número de document
d'identitat per evitar duplicitats i assegurar d'aquesta manera que cada
inscripció respon a una persona física. L’Assemblea és un moviment
cívic de base amb un objectiu finalista: la independència. Per tant, un
cop aconseguida la independència ens dissoldrem i les bases de dades
seran eliminades. Les teves dades no seran mai traspassades a una
empresa ni tindran fins mercantils ni partidistes, i en tot moment
podràs demanar-ne la rectificació o l'eliminació.
Campanya pel sí :Vet aquí un enllaç que m'ha arribat de part de l'ANC. l'Àngels Folch, membre del secretariat nacional de l'ANC va donar un conferència sobre l'1-Oct fa un parell de setmanes a l'espai Calàbria 66.
La conferència anava dirigida, principalment, als militants i simpatitzats de l'ANC i cal ubicar el contingut i el discurs en aquestes coordenades.
Personalment, trobo que alguna explicació es podria haver afinat més i, en concret, la descripció de l'abstencionisme estructural com "no interessats en la política" em sembla, directament, errònia.
Tanmateix, la conferència argumenta molt bé perquè, per exemple, no cal un mínim de participació a l'1-Oct però que, tot i això, l'objectiu de l'ANC, l'independentisme i el sobiranisme en general es que la participació sigui la més alta possible.
La conferència dura uns tres quarts d'hora,. Espero que la trobeu interessant i us forneixi d'arguments per als vostres debats.
El compte enrere per l'u d'octubre és imparable. El govern català avança en el full de ruta i a cada nou pas que dona hi ha una resposta de l'estat espanyol.
L'estratègia nacionalista espanyol és la repressiva -ideològicament són incapaços d'una resposta diferent. Aquesta repressió es tradueix en que la Guàrdia Civil (que, malgrat el seu nom, és un cos militar, per cert) es presenti al Teatre Nacional fent preguntes, miri d'entrar al Parlament de Catalunya per "buscar informació" sobre la corrupció del 3%, citi a declarar a alts càrrecs de la Generalitat.
És la tàctica de la por. Per aquesta banda, de la "privatització del dolor", és dir, pressionar persones concretes de les cadenes de comandament de la Generalitat. És el moviment lògic de l'estat i, per tant, el moviment previ de la Generalitat d'una crisi de govern per col·locar a gent d'absoluta confiança en les cadenes de comandament va ser necessari i intel·ligent.
Però no és l'única tàctica. També està emprant la censura, la intoxicació informativa. Exemples recents ha estat el boicot a l'emissió de "las cloacas de interior" a les TV d'àmbit estatal. Només GOL, una cadena amb baixos índex d'audiència fora del control del PPSOE va emetre el documentari. Val a dir que li va servir per triplicar la seva audiència però, amb tot, l'audiència a nivell estatal va ser menor que l'audiència només a Catalunya quan es va emetre per TV3.
EL PPSOE té els grans mitjans estatals, públics i privats al seu servei. En aquest sentit, la posició contra l'independentisme català és monolítica i es tradueix en una flagrant manca de pluralitat informativa que, lògicament, es veu reflectida en l'opinió pública majoritària.
La "pluralitat" només es dona quan PP i PSOE s'esbatussen entre ells. En aquell moment passa que, com avui, per les cadenes privades es podia seguir la compareixença de Rajoy al jutjat, i a la TVE, no.
Sobre aquesta qüestió de la compareixença de Rajoy al jutjat,l'opinió pública internacional està "sorpresa" de la manca de dimissions. Poc a poc estan descobrint la molt pobre qualitat democràtica de l'estat espanyol. Als països escandinaus, per falsejar un curriculum, o per no declarar un regal, per exemple, dimiteixen ministres. A Espanya, en canvi, el PP està imputat per corrupció i ningú dimiteix, al contrari, el PP governa amb el suport del PSOE que és el principal partit de "l'oposició"! L'ombre del dubte arriba fins a la sospita que algunes trames de corrupció s'estan tapant amb morts, com la de Blesa, o la de Barberà. Es parla d'assassinats. Ningú va a la presó, ni és citat per la Guàrdia Civil, ni com a mínim, dimiteix. L'estat espanyol està en aquest nivell de degradació.
El govern del PP té, doncs, problemes propis ben grossos, a més del "desafío catalán". Fins i tot si el front del nord-est estigués pacificat, el govern del PP seguiria estant en dubte perquè la magnitud dels seus escàndols només es pot tapar amb la connivència de l'oposició, però la lluita entre les elits madrilenyes (PP o PSOE) per controlar el pastís estatal és a sang i fetge.
Aquesta lluita entre el que representen PP i PSOE (una lluita d'elits, no d'ideologies) vampiritza i dessagna l'estat espanyol al complet i, certament, el debilita. Tanmateix, la clau del poder és sempre mantenir el control sobre el territori. Per tant la independència de Catalunya és la major amenaça al status-quo i serà combatuda amb totes les forces.
La independència de Catalunya és la major amemaça perquè més que cap altre cosa, representa que no tenen control sobre el territori i que, per tant, el seu poder no és real. Tots els ciutadans de l'estat veuran que la promesa de l'estat de seguretat i serveis a canvi de sotmetre's a la seva autoritat trontolla des del moment en que no és capaç d'exercir el seu poder efectiu sobre el territori català. Amb la independència de Catalunya, Espanya haurà de fer un procés constituent. Les alternatives són la disgregació o un estat policial.
Un procés constituent és exactament el que les elits que representen PP, PSOE i C's no volen. Vet-ho aquí. Per això és tan important votar, i que guanyi el Sí. Perquè és la millor opció per a provocar canvis que d'altre forma serien impossibles, tant a Catalunya com a Espanya.
A hores d'ara el pla de l'estat és escapçar les cadenes de comandament. Però ara, a aquestes cadenes es troben amb independentistes que, en algun cas, tenen comptes pendents amb l'estat espanyol : al conseller d'interior, un policia espanyol li va trencar un braç quan la campanya del Freedom for Catalonia de fa uns quants anys; a la consellera d'ensenyament, el ministre Margallo la va vetar per a la beca de lecturer que ocupava en una universitat americana per ser independentista... trobaríem més exemples). No serà fàcil que es dobleguin aquestes voluntats que, en més d'un cas, li tenen ganes a l'estat espanyol.
Però, fins i tot, si algunes d'aquestes voluntats es trenca, que és possible, encara hi ha la força de la mobilització ciutadana. Portem molts anys de mobilitzacions, sempre festives, espectaculars i coloristes. Tant de bo que sigui tot el que calgui, però arribat el cas, només gent molt superba poden menystenir aquesta força.
Resistir. Completar i reforçar les cadenes de comandament, les estructures d'estat que manquin, els detalls i els preparatius. Respondre amb intel·ligència i eficàcia als atacs de l'estat espanyol. Informar, contrainformar, desintoxicar. És la tasca d'aquí a l'u d'octubre.
El documentari no s'ha vist a Espanya. No per raons tècniques. No s'ha vist perquè cap dels grans grups de comunicació que controlen l'audiovisual estatal no l'ha volgut emetre.
El punt fort del documentari és la contextualització que fa del clavegueram, de com es fa servir, i s'ha fet servir, per una elit funcionarial, política i empresarial madrilenya hereva, o la mateixa, del franquisme, per als propis interessos i beneficis. Com la rojigüalda ha servit i serveix per tapar corrupció i malversació de fons de l'estat amb l'objectiu d'obtenir beneficis privats. Descriu com els mètodes emprats són propis de dictadures i ho diu així mateix. Jo afegiria que també són propis de les màfies.
Una elit de molts i poderosos tentacles que ha impedit l'emissió d'aquest documentari a l'estat.
Es diu, ahir el twitter bullia, que un reportatge així hauria de fer caure el govern de forma immediata. Jo també ho penso, però a una democràcia de veritat, no a una democràcia orgànica post-franquista. No passarà res perquè, si de cas, ja hauria d'haver passat.
En aquest sentit, que a TVC i a IBTV hagin passat el documentari és una demostració de la pluralitat que es pot trobar a l'espai audiovisual català i que no existeix a l'estatal. Amb totes les seves mancances, a Catalunya, la pluralitat és més gran. Com a mostra, l'emissió d'ahir, i no és pas l´únic cas. Cal repetir-ho : a més pluralitat dels mitjans, més qualitat democràtica. Quan des de Catalunya es rebutja l'argument de "l'adoctrinament" és perquè es pot fer. Els fets ho demostren. El drama és que a l'altre banda ningú pot escoltar aquest contra-argument perquè, entre altres coses a l'estat, tot i disposar de molts més canals i mitjans, en canvi hi ha menys pluralitat en estar concentrat el poder audiovisual en un parell de grans grups mediàtics controlats pel PPSOE.
Si no heu vist el documentari crec que val la pena fer-ho. Mentre Mediapro ho permeti, el documentari es pot veure en els següents enllaços.
Al YouTube :
A Televisió de Catalunya (tot i que em sembla que només es pot veure al territori català) :
Cal repetir-ho : les garanties del referèndum de l'u d'octubre vindran donades per la participació. El que farà que el referèndum sigui vinculant serà la participació de la gent : la participació dels votants del sí a la independència, i la participació dels votants del no
Si les enquestes i els sondejos són correctes cal preveure una forta mobilització dels votants del sí i, a diferència del que va passar el 9N, una activació dels votants del No que no servirà per a fer majoritària la seva opció, però suficient com per a que la participació en el referèndum sigui de la majoria del cens.
En aquesta situació, una victòria del Sí habilitaria, segons la llei del referèndum, la declaració d'independència en un termini màxim de dos dies després de la publicació dels resultats oficials.
Arribats a aquest punt, hi han posicions que s'entenen i altres que no. Jo entenc, i participo, de la posició independentista. Entenc, i m'oposo per antidemocràtica a la posició de PP, PSOE i C's. Entenc i també m'oposo, però en aquest cas per discrepàncies de model, amb Podem Catalunya.
Però, ai las! no entenc la posició de Catalunya en Comú.
No entenc que se segueixi negant el caràcter transversal i ampli de la reivindicació independentista. Qui no vulgui veure que la independència també és un projecte de la classe treballadora catalana, és molt cec.
Aquest postulat que diu que catalanisme igual a burgesia, i que es troba darrera de l'anti-independentisme d'una determinada esquerra "pura" és un argument estúpid. La primera classe obrera de l'estat espanyol va ser la catalana i, des d'aleshores, ho ha continuat estant en nombre i importància. El mite que diu que els catalans són els burgesos, els botiguers, els empresaris i que els treballadors són immigrants espanyols mai ha estat cert. És pura estadística : la majoria dels treballadors de les fàbriques catalanes eren, i són, catalans. Les successives onades migratòries van alimentar les factories, cert, però la barreja es va produir i aquells que eren migrants van esdevenir catalans. No per assimilació, o dissolució (o el més lleig "integració"), si no per arrelament. Per haver tingut aquí els fills, la llar, la feina, la lluita -nacional, social i obrera, indestriables-- i l'orgull de pertànyer a la classe treballadora d'una comunitat inclusiva i lliure
No entenc que es digui que no hi ha debat. El debat existeix, les propostes existeixen. El que passa és que hi ha incompareixença del contrari. Hi ha un projecte, la República Catalana, amb un munt de matisos per discutir, amb un procés constituent a l'espera i que els independentistes estem desitjant començar aviat (voldrà dir que s'haurà declarat la Independència). El que no hi ha és un projecte alternatiu versemblant : el que proposa Podem Catalunya, de fet, no compta ni amb el suport de Podemos, incapaç de donar suport al referèndum que permetria, ara sí, la ruptura amb el règim del 78. El projecte alternatiu de PPSOEC's és el manteniment del R78, i amb la derrota de l'independentisme, encara més centralista, més uniformitzador i més angoixant. A Catalunya en Comú no se li coneix cap model ni cap proposta més enllà d'ocurrents i imaginatives declaracions.
No entenc moltes coses. No soc gaire espavilat, ves.
El que si entenc és que l'1 d'octubre votaré Sí. Entenc que si guanyem farem la Independència. Entenc que si toca defensar-la al carrer, allà hi seré. Entenc que vull fer una República que sigui inclusiva, neta, culta, lliure i sobirana, de la que ens puguem sentir orgullosos, a la que sigui fàcil, pels nouvinguts, arrelar-se.
Els independentistes tenim un projecte i un pla per aconseguir-lo. Volem debatre'l. Si els partidaris del No es neguen a entrar al debat aleshores la crítica de la manca de debat la desactiven ells. En realitat, són els partidaris del no els que haurien d'esforçar-se en justificar que seguir a Espanya és millor. Amb tot, si els partidaris del no es neguen a debatre segueixen tenint la possibilitat de votar no i guanyar fent valdre la "majoria silenciosa" que afirmen tenir. Nosaltres, els independentistes, acceptarem el resultat sigui quin sigui. Els unionistes també?
Aquest matí s'ha fet la presentació al Parlament de la Llei del Referèndum.
Vet aquí el vídeo de l'acte :
La web garanties.cat s'ha posat en marxa al mateix temps que al Teatre Nacional de Catalunya es realitzava l'acte « Garanties per a la democràcia. Per un referèndum legal, efectiu i vinculant »
L'acte al TNC s'ha pogut seguir per TVC dins del programa "Divendres" que s'ha dedicat en exclusiva a l'acte. Només he pogut trobar l'enllaç al programa complet. Suposo que TVC posarà l'acte en un enllaç separat. En tot cas, al vídeo següent, l'acte del TNC comença a 1h 21min, aproximadament, i que arriba fins a la marca de 2h 23min, també aproximadament.
Un darrer vídeo. El vídeo amb que s'ha encetat l'acte al TNC i que ens saluda en accedir a la pàgina garanties.cat :
El vídeo ens diu que l'u d'octubre votarem, com sempre. Com sempre. Però mai més res ja no serà igual.
1 - Quina serà la base legal del Referèndum? La Llei del Referèndum que aprovarà el Parlament de Catalunya i que pots consultar íntegra al portal www.garanties.cat 2 - Quin serà el paper dels funcionaris? El paper dels funcionaris serà el mateix que ha estat vigent durant els darrers 30 anys. La llei electoral no preveu la utilització de treballadors públics en l’organització de les jornades electorals. Hi ha ajuntaments que per defecte designen funcionaris com a coordinadors electorals, però n’hi ha que no els han designat mai perquè la llei no en fa referència. El que són imprescindibles són els Representants de l’Administració o agents electorals que sempre han estat triats des d’una bossa de treballadors públics voluntaris. 3 - Hi haurà cens? El Govern de la Generalitat té totes les dades de la població de Catalunya i d’acord amb això s’elabora el cens. Són cridats a votar les persones que tenen dret a vot en les eleccions al Parlament de Catalunya i que estiguin inscrites en el cens. 4 - Hi haurà una sindicatura electoral? Sí. Serà l’organisme independent i imparcial per garantir la transparència i l’objectivitat del procés electoral i validar-lo. Estarà formada per juristes i politòlegs de prestigi. 5 - Quin serà el paper del Govern de la Generalitat? El Govern convocarà el referèndum, n’assumirà tota la part logística i garantirà que la jornada electoral es desenvolupi en plena normalitat democràtica, tal com ha fet en els últims 30 anys. Garantirà el cens, l’obertura dels locals electorals i la recollida dels resultats. 6 - Hi haurà urnes i butlletes de votació? Per votar l’1 d’octubre hi haurà urnes com en tots els processos electorals i butlletes de votació amb el ‘Sí’ i el ‘No’ per respondre la pregunta del referèndum. El govern, després d’haver declarat desert per qüestions tècniques la primera compra d’urnes, està iniciant un procés de compra directa de les mateixes i garanteix que el dia 1 d’octubre hi haurà tot el necessari per votar. També les urnes, és clar. 7 - Quins seran els punts de votació? Els mateixos que s’utilitzen habitualment. Si hi ha algun canvi, es comunicarà a cada elector. 8 - Hi haurà observadors internacionals? Una missió internacional farà el seguiment de tot el procés de convocatòria del Referèndum per garantir la màxima qualitat democràtica. La missió estarà integrada per experts en diferents àmbits, des de juristes fins a observadors del seguiment periodístic.
Durant la jornada de l’1 d’octubre també hi haurà observadors internacionals que faran un seguiment del desenvolupament del dia del Referèndum. 9 - Com es farà el vot exterior? Els ciutadans que viuen a l’estranger podran votar, com a totes les eleccions, sempre que formin part del Censo de Españoles Residentes Ausentes, i estiguin inscrits al registre que el Departament d’Exteriors té habilitat per relacionar-se amb els catalans que viuen arreu del món. El vot es farà efectiu mitjançant correu que s’adreçarà a les 11 oficines que té el Departament d’Exteriors. 10 - Qui tindrà dret a vot? Tots els ciutadans que habitualment poden votar a les eleccions al Parlament de Catalunya.
L'u d'octubre votarem. Votarem com sempre, però ja res serà com sempre. És la revolució que estàvem esperant. Mai més res ja no serà igual.
Votarem com sempre... per a que tot canviï.
Ho deia Lluís Llach en la presentació de l'acte : Visca la democràcia! i Visca Catalunya!
Tot just ha conclòs al Parlament la presentació de la llei del Referèndum. La llei que empararà el referèndum d'autodeterminació de l'u d'octubre.
La llei diu que Catalunya és un subjecte polític sobirà.
La llei s'acull als tractats de dret internacional als quals la constitució espanyola diu que s'adhereix.
La llei respon al trencament del pacte constitucional perpetrat pel tribunal constitucional amb la sentència contra l'estatut d'autonomia.
La llei diu que en cas de victòria del SI, la proclamació de la independència es farà dos dies després. Si el resultat és NO, es procedirà a la convocatòria d'eleccions autonòmiques.
L'èxit del referèndum, les garanties, depèn exclusivament de la participació. Cal doncs, sortir al carrer, a votar, pacíficament.
Aquesta tarda es farà un acte polític al Teatre Nacional de Catalunya per presentar a la ciutadania la Llei del Referèndum.
Al mateix moment, s'activarà la web http://garanties.cat, que ara mateix mostra el següent text d'avís :
« La
pàgina web estarà activa el proper dimarts 4 de juliol al vespre, un
cop iniciat l’acte de presentació “Garanties per a la Democràcia, per un
referèndum legal, efectiu i vinculant” »
No val la pena ni exclamar-se'n. És evident que veuen que Catalunya se'n va i que el chiringuitu que tenen muntat a base de repartir-se el dèficit fiscal de Catalunya, Illes Balears i País Valencià se'ls acaba. Veuen que hi ha en marxa una revolta que subverteix completament l'estat oligàrquic que s'han fet a mida i posen el crit al cel, i miren de fer por i amenaçar.
Aquí ens cal resistir. Resistir és vèncer.
No poden aplicar el 155. Fins i tot ho deia Iceta avui. Si volen emprar mesures "extraordinàries", com desallotjar el Parlament, hauran de fer-ho per la força. Per desallotjar el Parlament, primer hauran de desallotjar el Parc de la Ciutadella, i primer hauran d'arribar-hi. De veritat ho faran? Jo ho dubto. Que se m'entengui : segur que en tenen moltes ganes de fer-ho, però és molt lleig emprar la força contra ciutadans desarmats.
SI és abans de l'u d'octubre, perquè s'utilitzaria la força contra ciutadans pacífics que demanaven una solució democràtica : votar. A Europa no li agradaria.
Si és després de l'u d'octubre, i el Sí ja guanyat el referèndum, aleshores una intervenció per la força contra ciutadans desarmats encara seria pitjor, perquè aquesta mateixos ciutadans tot just hauran expressat amb el seu vot que no es reconeixen com a súbdits de l'estat espanyol i, per tant, no li en reconeixen l'autoritat i que, precisament, l'autoritat que reconeixen és la del Parlament. Es tractaria d'una agressió d'un estat contra un altre d'incipient. No diguem si a més ja s'ha produït algun reconeixement internacional. A Europa li agradaria molt menys
Resistir, doncs. Resistir. Ja són mitjans internacionals molt importants i prestigiosos (El Financial Times (o aquest altre), El New York Times, Politico, Clarín...) els que es posicionen a favor de la realització d'un referèndum. A Madrid no en faran cas perquè la seva estratègia no és política, si no de psicòpata : Catalunya és seva, una propietat, i els catalans, súbdits, que aporten treball i ingressos als seus negocis corruptes. Però, per ells, els catalans no som un poble; som, més aviat els inquilins rellogats del territori. Com que per ells Catalunya és un objecte, no un subjecte, es tractada com a tal. Estratègia de psicòpata.
Algun dia els espanyols descobriran, segurament amb horror, que la crosta capitalina també els considera inquilins rellogats dels respectius territoris. Però encara no estan en aquest punt, perquè els psicòpates estan jugant molt bé amb les seves emocions.
Però els psicòpates poden perdre. I aquest cop perdran. Els psicòpates juguen amb les emocions per obtenir un benefici. En aquest cas l'emoció és el nacionalisme supremacista i catalanofòbic espanyol, però el càlcul també ha de tenir en compte que l'abús de la força contra Catalunya ja és avui percebut com una agressió per la opinió pública internacional, i els negocis madrilenys no es poden permetre la marginació internacional.
I saben que l'única forma de guanyar és que l'independentisme es rendeixi. Per això amenaçaran, insultaran, faran un us limitat de la força. No ens estranyi si en algun cas se'ls en va la ma -a ells, als nacionalistes espanyols, els únics que van armats en aquest conflicte- més del previst i hem de parlar de desgràcies personals. Però arribats a aquest punt, qualsevol violència que intentin només farà que atiar la resistència. Ho saben i, per tant, se'n cuidaran prou d'arribar a aquest punt (que no vol dir que no acabin arribant-hi).
Resistir. Que bramin, que cridin, que insultin i amenacin. Estan perdent. Estem guanyant.
L'U d'octubre votarem, i cada vot, sí o no, serà una victòria particular. El Sí no dubteu que guanyarà el Sí- serà la victòria de tots, també dels que hauran votat No.
Avui, 28 de juny, és el Pride. El dia de l'orgull LGBTI. Aquesta és una jornada reivindicativa (festivament reivindicativa) del col·lectiu LGBTI que reclama una cosa tan èticament evident com que la pròpia sexualitat no sigui un motiu de discriminació, o pitjor, de rebuig i repressió.
No és pas fàcil en aquesta societat que és essencialment masclista.
El masclisme és un supremacisme primari que, per definició, declara "inferior" a més de la meitat de la població. No és pas casualitat que aquest supremacisme es trobi en l'arrel d'altres supremacismes com el racisme, o els nacionalismes excloents, o els integrismes religiosos.
Aconseguir que el sexe es pugui viure lliurement, sense haver de donar més explicacions no és una tasca fàcil. Estima com vulguis diu el lema. Però no és fàcil estimar lliurement quan una societat se t'oposa, per una banda amb un discurs hipòcritament progressista, però per l'altre tancant l'accés a llocs de treball o imposant models de conducta que diuen quina és la forma correcta d'estimar. En això, el capitalisme té alguna cosa a veure. El capitalisme juga també amb el col·lectiu LGBTI, oferint-li precisament models de conducta.
Aquesta és una dificultat potser subtil, però crec que real, amb la que s'enfronta avui la reivindicació LGBTI : la preservació de la seva definició com a lluita social i, per tant, transversal i compartida amb altres lluites. Un exemple : no és pas casualitat que el col·lectiu LGBTI sigui ben present, des dels principis, dins l'independentisme.
En tot cas, avui, i durant uns quants dies més, la reivindicació LGBTI es farà notar a Barcelona amb diferents actes, concerts i esdeveniments diversos, amb un fort component lúdic.
Lògic. Es tracta d'estimar lliurement i això, forçosament, només pot fer-se des de l'alegria.
Però, és clar, si tot això és el que poden oposar, aleshores tranquils, que l'u d'octubre hi haurà referèndum i urnes, per descomptat. A les males, es pot fer un encàrrec a Amazon, o a la competència xinesa, Alibaba, o fins i tot als japonesos de Rakuten (els nous patrocinadors de la samarreta del Barça). En definitiva, no crec que després de l'editorial del New York Times, els d'Amazon es perdessin l'oportunitat de fer una mica de negoci.
Els del Vilaweb, fins i tot, han analitzat aquesta possibilitat de fer la comanda a Xina, i bé, realment, si és per això, tranquils que l'u es votarà a unes boniques urnes, a molt bon preu. Xineses, això sí. No perquè a Catalunya, o a Espanya no se'n sàpiguen fer, si no per ingerències governamentals. Els neoliberals, indignats, s'han fet indepes tots de cop.
En fi, fer que la Guardia Civil es dediqui a perseguir urnes, fins i tot abans d'existir, és molt trist i un gran absurd. Filant més prim, potser és, fins i tot, malversació de fons, que segur que la Guardia Civil té coses millors que fer, amb permís de Villarejo, és clar.
L'altre reacció ha estat la del PSOE (l'altra pota que compta del PPSOEC's, que C's cada dia és més la marca blanca del PP.
El cas del PSOE també és molt penós. Fa cinc dies Núria Parlon, flamant representant del PSC al "nou" PSOE deia que si el PP aplicava l'article 155 (la suspensió de l'autonomia) , el PSOE aniria -curull d'esperit fraternal i convicció plurinacional- a plantejar el cas a la comunitat internacional per impedir la dita suspensió... Ahir ja es va veure que el nou PSOE no és gaire diferent del vell; que Pedro Sánchez susaneja; i que l'opinió de la Núria Parlon només és això, una opinió particular i no la del PSOE. La del PSOE és : « Que si hay que aplicar el 155, se aplica, cojones ».
Em sap greu per la Núria Parlon, perquè crec que realment va dir el que pensava. Tanmateix, si a aquestes alçades del partit encara no sap com les gasten els seus companys del PSOE, més val que s'ho faci mirar. Però, com sigui, m'agradaria que estigués a la nostra banda, el cantó de la democràcia, quan arribi el dia del referèndum, i els següents.
En tot cas, per si algú tenia dubtes, des del PSOE s'han afanyat a dir que els alcaldes socialistes que prestin suport al referèndum de l'u d'octubre patiran sancions. Olé tu! El PSOE sancionant alcaldes del PSC. Ja sabeu, dos partits polítics diferents, el PSC és sobirà, els municipis tenen una vida política pròpia... En fi, tot per l'aigüera. Susana Díaz deu estar molt emprenyada : el Pedro Sánchez va i li còpia el programa, si més no, la part catalana. Em pregunto si Iceta encara vol que Pedro Sánchez el salvi, perquè amb amics així, més val arrencar a córrer.
En fi. Dues notícies que donen una idea de com ho veuen això de l'u d'octubre al país del costat : "Ordeno y mando" i "esto lo arreglamos con un par de números de la benemérita". Ens prenen per menys que súbdits.
Quines ganes de votar que tinc. Quines ganes d'estampar-lis un Sí a la Independència als morros d'aquesta colla de prepotents.
Però el millor del cas és que són tan prepotents i tan antidemòcrates que fins i tot un vot No també seria un bon mastegot.
Ep! però no tan bo! el sí és millor! L'U d'Octubre, vota Sí!
Bona Revetlla i que gaudiu de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.
Avui, la Flama del Canigó ha arribat a tots els racons dels territoris de parla catalana. Avui es renova aquesta flama de compromís amb la defensa de la llengua que ens es comuna.
La llengua comuna a territoris compresos entre Salses, a la Catalunya Nord, i Guardamar, a Múrcia; entre Fraga, a la franja de Ponent, i l'Alguer, a Sardenya.
Aquesta llengua dolça, de músiques tan variades com les terres on neix i que és el nostre tresor més preciós. Una llengua. Una forma d'escoltar i dir el món. Una forma particular d'expressar les idees, els sentiments i les emocions. Ni millor ni pitjor que cap altre. La nostra llengua, com la nostra mare.
Des del respecte i la protecció dels drets dels parlants de totes les llengües diferents de la República, que serveixi, però, la independència, per a protegir, per conrear aquest bé tan preuat i tan bell que és la nostra llengua materna, la llengua d'aquesta terra. La nostra llengua catalana. Aquesta flama que no s'apaga i que ha de seguir brillant.
Aquesta flama que baixa del Canigó, i que de ma en ma ens arriba a casa.
Aquesta flama que encén fogueres, en la nit més curta i més càlida; quan les bruixes ballen.
Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.
Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB. L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).
Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un acoblament versàtil i sense eines ; projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.
També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.
El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:
1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.
2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :
"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional,
més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una
declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les
administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia
col·laborativa, obtenint un important resó.
L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i
locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya,
mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és
“l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb
representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines
poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats
uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions
en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i
tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot,
co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge,
cures i exclusió."
El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns, com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista
3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.
Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.
Rumieu-ho bé. L'1 d'octubre, si voleu, podreu respondre a la pregunta : "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República".
És una pregunta que cal rumiar per les conseqüències que té. Òbviament per a Catalunya, però també per Espanya i, també, per Europa.
Catalunya som gent. Som gent diversa. Amb grans diferències entre nosaltres : d'identitat, d'origen, de llengua, de religió, de cultura, també de nivell econòmic. La pregunta s'adreça a tots, tot i que només tindrem el privilegi de poder contestar-la els ciutadans del territori de l'actual comunitat autònoma de Catalunya.
La pregunta, i el referèndum és l'eina que tota aquesta diversitat de gent ens donem a nosaltres mateixos per empoderar-nos i per decidir de quina forma ens volem governar i autogestionar. No és, doncs, una qüestió de drets nacionals, sigui el que sigui que vulgui dir això. És una qüestió, en canvi, de radicalitat democràtica, de respecte a tota aquesta diversitat, de llibertat. És una qüestió de posar els ciutadans primer. És una qüestió de posar l'estat al servei dels ciutadans, al servei del seu creixement personal, de la seva identitat, dels seus drets, de la seva responsabilitat.
És una qüestió de maduresa. De rebutjar tuteles -per descomptat, de rebutjar repressions, espolis, corrupcions i depredacions- i, en canvi, proposar alternatives des de la base, des del carrer, des de les organitzacions civils. De fer-ho lliure i democràticament, sense cotilles imposades de nació o pensament únic dictats per una Constitució nacionalista escrita sota l'amenaça dels sabres.
És una gran oportunitat per a tots que avui som Catalunya, però també per a tots aquells que avui són Espanya, per a donar un gran pas endavant. Un gran pas democràtic. Un gran pas per deixar enrere, finalment, el llegat de la dictadura feixista, de la "transición" i de la democràcia vigilada dels darrers quaranta anys. Un gran pas per entrar tots en una etapa de major i millor democràcia.
En tot cas, és una oportunitat que ens donem a Catalunya i que compta amb l' oposició frontal dels que no volen canvis i que, justament perquè el règim existent ara ho nega, ens diuen que no podem decidir, que no tenim dret a decidir. Que no som sobirans.
Avui la sobirania no és als pobles o a les nacions. Al món global la sobirania és a cadascun de nosaltres. Som nosaltres els que lliurement podem decidir viure en comunitat i en quina forma de comunitat. Som nosaltres els que decidim com construim aquesta comunitat i com la fem prou flexible per a que sigui inclusiva i democràtica. Ser ciutadà de la República de Catalunya ha de ser la forma de pertànyer al món, de ser ciutadà lliure del món (i no un súbdit), sigui quin sigui el nostre origen, llengua, cultura o religió.
Els ciutadans de la nova República ho serem per adscripció, per que voldrem ser-ho. Sense exclusivitats identitàries però, a la vegada compromesos amb el nostre autogovern, compromesos amb el benestar dels ciutadans de la República també compromesos amb el benestar dels nostres veïns, de la nostra Europa, del nostre planeta.
Tenim una oportunitat immensa, única, extraordinària de fer una aportació a l'objectiu d'un món millor, molt més democràtic, pacífic, net, lliure...
És molt el que podem aconseguir.
Per aquestes raons, jo crec -fermament ho crec- que el proper 1 d'octubre cal, primer de tot, votar. Defenseu el vostre dret a votar. Aquesta és la primera batalla. Després, un cop aquest dret estigui conquerit, crec que cal anar a votar. Per no permetre males interpretacions ni dubtes. I jo crec, finalment, que cal votar Sí. Perquè és un vot a favor de portar la democràcia, i l'empoderament a les mans de tots i cadascun de nosaltres, independentment d'origen, identitat, religió o cultura.
Rumieu-ho bé. "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República"?
I l'última : Pedro Sánchez, aquell noi tan guapot que li cau tan bé a l'Iceta (que li pregava histèricament que el salves de Rajoy!) i que diuen alguns que és la gran esperança de regeneració del PSOE, i el que el farà girar a l'esquerra, i el de la proposta plurinacional, i el que farà fora al Rajoy...
Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.
En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :
1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.
No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.
Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.
O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".
Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.
Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.
Aquests del PP es van perdre el capítol del Barrio Sésamo (Democratic Edition) en que explicaven els mecanismes per consultar al poble. Per això avui han fet una mica de peneta quan la S³ (Soraya Saenz Santamaria, que se us ha d'explicar tot...) ha penjat aquesta paradoxal i oximorònica piulada al twitter :
Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.
Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.
Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.
A Espanya l'aparell de l'estat fa servir la guerra bruta contra l'independentisme.
Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.
Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".
També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".
Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.
Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.
En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).
Això planteja un problema molt greu : hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.
Formalment, però no en la pràctica.
Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.
Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.
I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.
Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.
Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.
La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça
D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.
La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.
Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.
En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.
Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.
Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL. La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.
I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.
És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.
Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos, per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.
Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").
Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.
Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.
Aprenguem alguna cosa. L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.
Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.
Primer de tot la intervenció de Patricia López :
A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :
Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.
Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.
Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.
Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.
Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.
Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.
No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).
Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.
Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.
Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.
Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.
Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.
La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.
Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.
El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i Pablo Iglesias,
A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.
Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.
El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.
