Fa molta gràcia que en aquest sistema súper democràtic que ens toca patir destinin el dia abans de votar a la "Jornada de reflexió".
Jo, personalment, crec que seria millor que la gent no s'ho pensés gaire.
Si s'ho pensessin gaire, em fa l'efecte que, en el millor dels casos passarien d'anar a votar, i en els pitjors, agafarien una emprenyada imprevisible.
El cas és que, sempre en la meva humil opinió, la majoria de la gent no cau en el parany de rumiar-s'ho i anirà a votar.
Ep, que són molts els que s'abstindran. I molts perquè s'ho han rumiat i prefereixen no fer-se mala sang. Molts no aniran a votar perquè ni se senten representats, ni volen ser representats per cap dels diputats que seran triats el diumenge. No aniran a votar perquè, en definitiva, entenen que una democràcia "representativa" no és democràcia. O és una democràcia de molt baixa qualitat, O, si més no, que el sistema de democràcia "representativa" que patim és un engany i una estafa.
També, com no, hi han els que no aniran a votar perquè no s'han enterat que hi han eleccions. "No és possible!". I tant que és possible. La capacitat de viure en un núvol d'alguns congèneres és infinita. Hi ha gent molt feliç. Que els duri. Quina enveja que fan.
També hi han els que sí que saben que hi han eleccions perquè estan informats, però que tindran coses més importants que fer. Veure la tele, o fer una becaina, o alguna feina que, urgentment, haurà de ser realitzada. És una qüestió d'escala de valors. Qui és tan superb per dir-li a un altre què és o què no és important?
Reflexionar, allò que es diu reflexionar, jo crec que ho farà poca gent. Em fa l'efecte que poques decisions de vot es prendran avui. És més, crec que els indecisos, majoritàriament esperaran a l'últim moment: aniran al seu col·legi electoral i davant l'estesa de paperetes triaran seguint el criteri que en aquell moment suprem els dicti el cor. I aquest criteri serà misteriós i un cop posada la papereta a l'urna ja no seran capaços de recordar que els va impulsar a triar-ne justament aquella i no una altre.
Realment quan l'indecís tria la papereta el moment és d'una tensió gairebé sexual. Èpica. Mira que et dic.
En canvi, els que ja tenen el vot decidit, van una mica en plan rutinari. La fiques dintre, deixes anar la cosa i un cop fet el fet, et tombes i, com diuen a Manchester, "to another thing, butterfly". Sense emoció. Maquinalment. És molt dur quan la situació arriba a aquest extrem. I l'amor? Que se n'ha fet de l'amor?
I és que no ens enganyem, hi han molts candidats i candidates. Fa temps podien ser atractius, però avui se'ls veu passats. D'alguns, fins i tot, en sospitem que ni tan sols són de veritat. Que només són una foto, un maniquí. Alguns, encara més lluny, han esdevingut literalment una carbassa, o una sabata. Fent realitat aquella altre metàfora que diu que hi han partits que podrien presentar un objecte inanimat qualsevol i seguirien obtenint milions de vots.
I jo us diré que tinc la forta sospita que molts dels vots del diumenge seran vots sense amor. Maquinals. Fets perquè toca i no perquè vingui de gust. Fets per complir. Amb el partit de sempre. Encara que el candidat sigui una carbassa. Els salvarà la fantasia i somiaran, mentre voten, que el cap o la cap de llista és, definitivament, molt més sexy que no és.
Somiaran que l'avorrit discurs del candidat o candidata és, en la seva imaginació, una encesa declaració, si es que són romàntics, o un munt de procaces obscenitats si és que els va més la cosa explícita. Ah, la imaginació! donem gràcies per aquest do diví!
Per sort sempre hi han els que voten enamorats. Sempre hi han enamorades i enamorats que viuen en un diumenge permanent. Aquests tampoc reflexionaran gaire avui. No es reflexiona quan les hormones estan disparades. Per ells la carbassa és sexy i l'acte de votar, encara més si és el primer cop, serà una experiència intensa, amb focs artificials al cor, que diria la Katy Perry.
Els apoderats i interventors dels partits ho noten: quan al col·legi electoral entra un o una jove que vota per primer cop, el seu pas cadenciós i seductor, la seva respiració entretallada i el petit gemec quan el sobre amb la papereta cau dins l'urna i el secretari diu "ha votat" els delaten. Alguns posen els ulls en blanc i es desmaien. Jo ho he vist. Ah, els joves...
Llàstima que l'amor, en aquest cas, duri tan poc. Una mica estem en això. Elecció rere elecció l'abstenció creix. Elecció rere elecció, hi ha menys il·lusió en els vots.
I és que el sistema és el que no funciona. Algú dirà que caldria un bon especialista per arreglar aquest problema, però jo em temo que hi han coses que no es salven ni amb un especialista. A més, sospito que l'especialista ens dirà que el que cal és més diàleg, però el sistema no va així. I és que és una mala idea ficar un sexòleg a fer política.
En fi. No s'ho pensin gaire, que encara prendran mal.
I demà, serà diumenge.
dissabte, 19 de novembre del 2011
dimarts, 15 de novembre del 2011
Propostes d'ERC per al 20N
Queda poc per al 20N i les eleccions al "Congreso de Diputados".
Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".
Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...
En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".
Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).
El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut.
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.
Les propostes
Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:
1 - La independència fiscal, el concert econòmic
La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball
Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar
L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses
Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses
Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants
Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions
Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar
Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català
El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.
Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".
Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...
En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".
Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).
El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut.
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.
Les propostes
Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:
1 - La independència fiscal, el concert econòmic
La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball
Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar
L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses
Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses
Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants
Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions
Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar
Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català
El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.
diumenge, 6 de novembre del 2011
Emili Duró al Singulars
El passat 18 d'octubre, el Jaume Barberà va portar de convidat a l'Emili Duró. El Duró va exposar la seva teoria sobre l'optimisme i com ser feliç.
Vet aquí el programa:
El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:
Vet aquí el programa:
El programa del Barberà està prou bé, però per veure al Duró en la seva salsa, val la pena que vegeu aquest altre vídeo. És una conferència que va fer el Duró a uns empresaris gallecs. Duró fotent canya:
"Midnight in Paris" de Woody Allen
Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.
A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?
Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.
Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.
I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula ja es veu venir que acabaran junts.
La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa. Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.
I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.
Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta. Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.
dijous, 3 de novembre del 2011
La "revolta" grega o el ful de Papandreu
Reconec que sóc molt innocent. Ahir vaig escriure un post celebrant el referèndum grec i considerant-lo gairebé l'inici d'una revolta contra el sistema financer i especulatiu creat al voltant de l'euro i els deutes públics.
Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.
Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.
I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.
És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).
Però que Papandreu plantifiqués una llufa i Angie i Sarko amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.
I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees" són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen quatre anys; i en finestreta VIP voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell...
La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.
Si algú em diu fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.
La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.
O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots
Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.
No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar, i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.
O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.
No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona.
Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.
Estem perdent. Els pobles estem perdent.
Innocent. En menys de vint-i-quatre hores ha quedat clar que el referèndum que proposava Papandreu era una llufa.
Ves a saber, potser inicialment no ho era. El cas és que la resposta irada dels caps de la UE ha estat fulminant: els 8.000 milions d'euros que havien d'anar a Atenes en concepte d'ajudes s'estan esperant a Brussel·les. I s'ha expressat l'amenaça d'expulsar Grècia no només de l'euro, si no també de la mateixa Unió Europea.
I Papandreu ara diu que totes les opcions resten obertes, referèndum també, però que si hi ha "un gran acord" dels partits grecs, un govern de coalició, aleshores no caldrà fer el referèndum.
És clar. És el que té un "sistema democràtic representatiu": que les decisions dels representants valen tant com un referèndum. Més encara i tot, veritat? tots podem posar algun exemple recent i al nostre propi país d'un referèndum no vinculant (pels despistats, el de l'estatut).
Però que Papandreu plantifiqués una llufa i Angie i Sarko amenacessin amb la misèria no treu que l'un i els altres hagin clavat dos trets al cap a la imatge de presumpta democràcia que pretenia exhibir la Unió Europa. Avui hem vist el que en pensen de la democràcia Merkel i Sarkozy, i Papandreu, és clar.
I és que, en realitat, Merkel i Sarkozy tenen, si fa no fa, una legitimitat democràtica similar a la que té Papandreu. I és que les "democràcies europees" són uns sistemes basats en el model que diu que els Pobles respectius voten un dia i callen quatre anys; i en finestreta VIP voten, i escriuen les lleis i normes per al Poble, sectors i interessos financers i econòmics nacionals i internacionals; i al costat de la finestreta VIP hi ha la porta giratòria per on entren i surten polítics, financers, grans empresaris, assessors, funcionaris d'alt nivell...
La Unió Europa segueix el model anterior però amb un gran "avantatge": el poble encara queda més lluny que als respectius governs estatals. Encara hi ha més impunitat. El Parlament Europeu és, de llarg, un dels elements més decoratius i a l'hora mentiders d'aquesta extraordinària i monumental estafa democràtica que és la Unió Europa.
Si algú em diu fa uns anys que jo havia d'escriure una frase com l'anterior, difícilment me l'hauria cregut.
La qüestió és, però, que els polítics poden jugar a anar de ful i es poden cagar i pixar en la democràcia. Poden fer-ho, oi? per això la gent els vota una vegada i una altre. No val l'excusa de dir que no se sap què fan.
O ves a saber, potser sí que val l'excusa. Ben mirat, són molts els partits que podrien presentar una carbassa de candidat (alguns ho fan) i seguirien obtenint milers, milions, de vots
Poden fer-ho i ho fan. És prudent, però? Clavar un tret a la fràgil imatge de democràcia que tenia la UE no és la millor forma de garantir-ne l'afecció dels diversos pobles d'Europa. Més aviat en garanteix la desafecció.
No m'estranyaria gens que la llufa de Papandreu li surti cara al carrer. Potser, finalment, per la força, haurà d'acabar-se fent el referèndum i potser els grecs emprendran el camí de sortida d'un club on en part van ser ficats, en part es van ficar, i on han estat una anys passant-ho bé molts i molt bé uns pocs. Però aquest club ja no és el que era ni, sobretot, el que es deia que havia de ser, i ara toca pagar el compte.
O potser no, és clar. Potser els grecs, amb més o menys protestes, però en general, acabaran acotant el cap i acceptant el paper que els ha tocat a la rifa.
No vull ni pensar quin serà el paper que ens tocarà als ciutadans catalans en tant que ciutadans de l'estat espanyol. Convé aclarir que per a Europa, mentre no es demostri el contrari, Espanya és "una unidad de destino en lo universal" i en el deute, més que cap altre cosa, en particular. I també convé recordar que no podem explicar que no ho som, perquè Europa parla amb Madrid. No amb Barcelona.
Els esdeveniments es succeeixen precipitadament i sense aturador. Però avui, som més pobres que ahir, i sobretot, som conscients que som menys lliures del que ens havien dit que érem.
Estem perdent. Els pobles estem perdent.
La revolta grega
El senyor Papandreu serà el que sigui i les seves motivacions últimes fosques i, perquè no, antidemocràtiques, però el fet és que els ciutadans de Grècia tindran una oportunitat que no han tingut, per exemple, els ciutadans de l'estat espanyol, els catalans inclosos: Podran exercir, ves quina cosa, el dret a decidir.
Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.
Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.
Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.
Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.
El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.
Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.
A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.
O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.
Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?
Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.
Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.
Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.
No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.
I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.
La revolta comença a Grècia.
Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.
Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.
Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.
Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.
El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.
Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.
A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.
O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.
Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?
Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.
Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.
Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.
No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.
I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.
La revolta comença a Grècia.
PEOPLES OF EUROPE
RISE UP!
dilluns, 31 d’octubre del 2011
Castanyada!
Feliç revetlla de Tots Sants!
Que vagin de gust els panellets i les castanyes.
Per a la vostra info. recepta del panellet de l'Alt Urgell extreta de la viquipèdia:
Que vagin de gust els panellets i les castanyes.
Per a la vostra info. recepta del panellet de l'Alt Urgell extreta de la viquipèdia:
Ingredients
- 1 ou.
- Moniato.
- Pinyons.
- Ametlles.
- Sucre (igual quantitat que d'ametlles).
- Codonyat.
Preparació
Peleu i piqueu les ametlles. Reserveu-ne alguna de sencera per guarnir. Escaliveu el moniato i un cop cuit barregeu-lo amb l'ou, el sucre i les ametlles picades. Feu boletes amb aquesta pasta i cobriu-les de pinyons. També podeu guarnir-los amb un bocí de codonyat o una ametlla sencera. Poseu-los al forn fins que comencin a agafar color.dijous, 20 d’octubre del 2011
Una gran notícia!
L'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada per part d'ETA és, sens dubte una bona notícia.
És una molt bona notícia. Avui, l'independentisme basc ha avançat passos de gegant.
El moment ha estat l'oportú: la conferència internacional ha estat, com deia Vicent Partal en un, com sempre lúcid, editorial al Vilaweb la pista d'aterratge necessària, i ETA l'ha aprofitat.
En el mateix editorial, Partal ens feia adonar que al govern espanyol aquesta conferència de pau no l'ha agafat per sorpresa. Probablement, tampoc l'ha agafat per sorpresa aquest anunci d'ETA. De fet, hom podria sospitar que el moment per a la conferència, tant proper a unes eleccions generals, amb Rubalcaba de candidat del PSOE potser no ha estat tampoc casual.
Però benvingut sigui aquest anunci. Ara ja no hi han excuses per a parlar de solucions polítiques al conflicte independentista basc. Avui, que ja no hi han armes de per mig, també es desarmen als que des d'Espanya volen oposar-se per les armes s a la independència del País Basc i de Catalunya.
És el moment que parlin els pobles lliurement. És el moment d'avançar democràticament cap a referèndums d'autodeterminació o cap a proclamacions unilaterals d'independència.
Una gran notícia. Un gran pas cap a la Independència.
És una molt bona notícia. Avui, l'independentisme basc ha avançat passos de gegant.
El moment ha estat l'oportú: la conferència internacional ha estat, com deia Vicent Partal en un, com sempre lúcid, editorial al Vilaweb la pista d'aterratge necessària, i ETA l'ha aprofitat.
En el mateix editorial, Partal ens feia adonar que al govern espanyol aquesta conferència de pau no l'ha agafat per sorpresa. Probablement, tampoc l'ha agafat per sorpresa aquest anunci d'ETA. De fet, hom podria sospitar que el moment per a la conferència, tant proper a unes eleccions generals, amb Rubalcaba de candidat del PSOE potser no ha estat tampoc casual.
Però benvingut sigui aquest anunci. Ara ja no hi han excuses per a parlar de solucions polítiques al conflicte independentista basc. Avui, que ja no hi han armes de per mig, també es desarmen als que des d'Espanya volen oposar-se per les armes s a la independència del País Basc i de Catalunya.
És el moment que parlin els pobles lliurement. És el moment d'avançar democràticament cap a referèndums d'autodeterminació o cap a proclamacions unilaterals d'independència.
Una gran notícia. Un gran pas cap a la Independència.
Madrid decidirà on comencen les obres del Corredor
Tot plegat sembla ser que a can PSOE estan decidits a no
deixar-se vèncer tan fàcilment com pronosticaven alguns. I res millor
que unes quantes bones notícies d'impacte per tractar de capgirar les
enquestes
A veure, no crec que a can PSOE siguin tan llestos com per controlar tant els tempos. En el cas de la conferència internacional de pau, potser sí. En el cas del Corredor, crec que han improvisat, i s'han aprofitat del fet que aquesta és una Europa dels estats i que són els estats els que es posen les medalles.
La visita de Pepiño Blanco ahir per "celebrar" la inclusió del Corredor Mediterrani als plan europeus de transport, recordant que va ser el PP, amb el suport de CiU que el va fer caure dels dits plans, allà pel 2003, doncs, eś un acte de propaganda per tractar d'aprofitar una notícia que, en realitat, per ells és incòmoda, però que a Catalunya pot donar rèdits.
El fet que CiU vagi mancada d'alegries és el que va provocar, en la meva opinió, que, finalment, Artur Mas també assistís a l'acte de propaganda de Blanco. Més val sortir a la foto, que no sortir-ne.
I és que això del corredor encara està per veure. Els diaris d'avui eren molt diferents, depenent del lloc de publicació: a les espanyes, el Corredor Mediterrani pròpiament dit, pràcticament ni s'esmentava i, en canvi, es parava atenció a la xarxa de corredors (secundaris) que mallarà la península ibèrica. Els diaris de Barcelona, en canvi, es centraven en el Corredor Mediterrani i en remarcaven l'"èxit" que suposa per a la societat civil i es posaven dates per a la seva realització. Curiós.
La malla ibèrica que, com no, una de les seves missions serà "cohesionar" o "vertebrar" l'estat. Tornem-hi, un cop més, amb la permanent natura d'invertebrat, com els cucs, de l'estat espanyol. Trenta i escaig llarg d'anys de "democràcia" i Espanya segueix sent un invertebrat que aspira a vertebrar-se. Terrible. Algun dia reconeixeran que un cuc sempre és un cuc i no es pot vertebrar allò que per natura no ho és.
En fi. Ahir a la nit, al 3/24, es va fer un programa especial (Focus 3/24) sobre el Corredor Mediterrani. Absolutament recomanable. Aquí en teniu l'enllaç. La Judith Antequera comptava amb dos convidats de nivell: Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, el lobby que més ha pressionat per a la consecució del corredor; i Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la UB.
Només encetar, la presentadora ens dona una clau que cal tenir molt i molt en compte: la UE aportarà entre un 10% i un 30% del finançament, però qui decidirà quins dels trams, ja sigui de la xarxa secundària, o del Corredor Mediterrani es construeix primer és l'Estat Espanyol. Tot el projecte: Corredor Mediterrani i malla ibèrica haurà d'estar el 2030. Aquesta és la condició de la UE.
2030? Moltes coses poden passar d'aquí al 2030. I més si decideixin a Madrid per on cal començar les obres. Com suggeria Germà Bel al Focus 3/24, la sospita que es vulgui convertir la xarxa mallada i el Corredor Mediterrani en un "café para todos", metàfora aplicada originalment al gran nyap autonòmic hispànic, és alguna cosa més que gran.
Ahir es van fer grans proclames, Al PSOE li interessa conservar el vot a Catalunya, i a CiU també li convé vendre èxits enmig de tanta retallada. Però a Madrid la parròquia estava molt tranquil·la, saben de sobres que ells tenen la paella pel mànec.
No s'acaba tan fàcilment amb un invertebrat.
A veure, no crec que a can PSOE siguin tan llestos com per controlar tant els tempos. En el cas de la conferència internacional de pau, potser sí. En el cas del Corredor, crec que han improvisat, i s'han aprofitat del fet que aquesta és una Europa dels estats i que són els estats els que es posen les medalles.
La visita de Pepiño Blanco ahir per "celebrar" la inclusió del Corredor Mediterrani als plan europeus de transport, recordant que va ser el PP, amb el suport de CiU que el va fer caure dels dits plans, allà pel 2003, doncs, eś un acte de propaganda per tractar d'aprofitar una notícia que, en realitat, per ells és incòmoda, però que a Catalunya pot donar rèdits.
El fet que CiU vagi mancada d'alegries és el que va provocar, en la meva opinió, que, finalment, Artur Mas també assistís a l'acte de propaganda de Blanco. Més val sortir a la foto, que no sortir-ne.
I és que això del corredor encara està per veure. Els diaris d'avui eren molt diferents, depenent del lloc de publicació: a les espanyes, el Corredor Mediterrani pròpiament dit, pràcticament ni s'esmentava i, en canvi, es parava atenció a la xarxa de corredors (secundaris) que mallarà la península ibèrica. Els diaris de Barcelona, en canvi, es centraven en el Corredor Mediterrani i en remarcaven l'"èxit" que suposa per a la societat civil i es posaven dates per a la seva realització. Curiós.
La malla ibèrica que, com no, una de les seves missions serà "cohesionar" o "vertebrar" l'estat. Tornem-hi, un cop més, amb la permanent natura d'invertebrat, com els cucs, de l'estat espanyol. Trenta i escaig llarg d'anys de "democràcia" i Espanya segueix sent un invertebrat que aspira a vertebrar-se. Terrible. Algun dia reconeixeran que un cuc sempre és un cuc i no es pot vertebrar allò que per natura no ho és.
En fi. Ahir a la nit, al 3/24, es va fer un programa especial (Focus 3/24) sobre el Corredor Mediterrani. Absolutament recomanable. Aquí en teniu l'enllaç. La Judith Antequera comptava amb dos convidats de nivell: Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, el lobby que més ha pressionat per a la consecució del corredor; i Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la UB.
Només encetar, la presentadora ens dona una clau que cal tenir molt i molt en compte: la UE aportarà entre un 10% i un 30% del finançament, però qui decidirà quins dels trams, ja sigui de la xarxa secundària, o del Corredor Mediterrani es construeix primer és l'Estat Espanyol. Tot el projecte: Corredor Mediterrani i malla ibèrica haurà d'estar el 2030. Aquesta és la condició de la UE.
2030? Moltes coses poden passar d'aquí al 2030. I més si decideixin a Madrid per on cal començar les obres. Com suggeria Germà Bel al Focus 3/24, la sospita que es vulgui convertir la xarxa mallada i el Corredor Mediterrani en un "café para todos", metàfora aplicada originalment al gran nyap autonòmic hispànic, és alguna cosa més que gran.
Ahir es van fer grans proclames, Al PSOE li interessa conservar el vot a Catalunya, i a CiU també li convé vendre èxits enmig de tanta retallada. Però a Madrid la parròquia estava molt tranquil·la, saben de sobres que ells tenen la paella pel mànec.
No s'acaba tan fàcilment amb un invertebrat.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
El passat 12O va morir Dennis Ritchie. Pare del C i del Unix.
Si la mort d'Steve Jobs mereixia una entrada al bloc, aquest altre obituari també al mereix, i encara amb més raó.
El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".
C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.
C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...
Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.
C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.
Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.
Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.
Descansi en pau.
Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.
El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".
C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.
C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...
Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.
C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.
Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.
Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.
Descansi en pau.
Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.
Singulars: Arcadi Oliveres i Santiago Niño
El Singulars de fa un parell de setmanes va presentar un cara a cara entre Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres. Tots dos, per motius diferents, són referents personals.
El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions, sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.
Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.
Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:
El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions, sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.
Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.
Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:
71è aniversari de la mort del President Companys
71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.
Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.
I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.
Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.
Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.
Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.
Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.
Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.
Convé recordar-ho.
Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.
I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.
Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.
Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.
Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.
Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.
Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.
Convé recordar-ho.
dimecres, 12 d’octubre del 2011
12-O, res a celebrar
En què consisteix el "Día de la Hispanidad"? doncs, segons el que diuen les notícies del 3/24 d'ara mateix:
En un concert neonazi al Poblenou de Barcelona.
En un regidor de Masquefa que ha atropellat dos veins i després ha intentat colpejar-los per que havien despenjat una una bandera espanyola.
En uns brètols que han arrencat el cap del monument al president Companys a Lleida.
Quina casualitat, oi?
12 d'octubre, res a celebrar.
En un concert neonazi al Poblenou de Barcelona.
En un regidor de Masquefa que ha atropellat dos veins i després ha intentat colpejar-los per que havien despenjat una una bandera espanyola.
En uns brètols que han arrencat el cap del monument al president Companys a Lleida.
Quina casualitat, oi?
12 d'octubre, res a celebrar.
dijous, 6 d’octubre del 2011
Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Steve Jobs és, segurament, un dels herois per a la meva generacio i m'atreviria dir que també de generacions més joves i més veteranes. És l'American Dream. Una historia de pel·lícula de Hollywood, amb caigudes i remuntades èpiques.
Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.
En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005
És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.
Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.
Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.
Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'
Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.
No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.
A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.
Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.
La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.
I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.
Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.
Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.
La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.
Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.
Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.
Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.
Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.
Descansi en pau.
Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.
En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005
És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.
Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.
Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.
Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'
Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.
No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.
A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.
Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.
La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.
I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.
Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.
Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.
La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.
Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.
Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.
Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.
Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.
Descansi en pau.
dimecres, 28 de setembre del 2011
Espanya contra el Corredor Mediterrani
Com era d'esperar (notícia al Vilaweb) "els govern espanyol i francès han pactat avui a París recomanar el
corredor entre Pau i Saragossa per tal que sigui inclòs com a projecte
prioritari que ha de ser integrat dins les xarxes transeuropees."
Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.
I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).
L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?
L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.
Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.
i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.
I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).
I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?
Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.
Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.
I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).
L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?
L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.
Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.
i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.
I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).
I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?
Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.
diumenge, 25 de setembre del 2011
Prou "corrides"
Avui ha estat el punt i final, espero que definitiu, de les "corridas" de toros a la Monumental i, per tant, a Barcelona i Catalunya.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Petit manual il·lustrat sobre la independència
Per cortesia d'Omnium Cultural un ...
1 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)
Autor
Albert Segura i Emili BellaPublicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 151 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
Otegi condemnat a 10 anys de presó
La "justícia" espanyola condemna Arnaldo Otegi a deu anys de presó per "ser membre d'ETA".
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
diumenge, 11 de setembre del 2011
11 de setembre de 2011
Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional!
Visca Catalunya Lliure!
Visca Catalunya Lliure!
dissabte, 10 de setembre del 2011
Estelada al Bloc
I després de guarnir el balcó amb l'Estelada, avui toca guarnir el bloc.
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
divendres, 9 de setembre del 2011
Estelada al balcó.
Com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
dimecres, 7 de setembre del 2011
insubmissió!
Caldes de Montbui acompanya a Sant Vicenç dels Horts en la seva insubmissió fiscal.
Ben fet. Ja era hora. Trobava a faltar el tremp republicà.
Per la seva banda, el govern de CiU diu que no cal ser insubmissos amb la sentència del TSCJ contra el català. També diu que no marginarà al PP encara que aquest malgrat la seva posició contra la immersió lingüística.
No havíem quedat que la llengua era el pal de paller de la identitat catalana? ja no ho és?
Busquin les diferències.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Dilluns negre: reforma inútil.
Res com un dilluns negre per a deixar clar que la reforma exprés de la constitució no ha servit per res. És dir, sí que ha servit. Ha servit per desarmar, encara més, l'estat espanyol i, sobretot, els seus ciutadans més desafavorits, enfront els creditors forasters. Déu n'hi do.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
divendres, 2 de setembre del 2011
La reforma del pànic
La reforma de la Constitució aprovada avui al Congrés de Diputats tindrà conseqüències que poden donar molt de joc.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)