El Singulars de fa un parell de setmanes va presentar un cara a cara entre Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres. Tots dos, per motius diferents, són referents personals.
El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions, sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.
Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.
Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:
dissabte, 15 d’octubre del 2011
71è aniversari de la mort del President Companys
71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.
Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.
I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.
Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.
Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.
Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.
Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.
Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.
Convé recordar-ho.
Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.
I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.
Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.
Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.
Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.
Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.
Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.
Convé recordar-ho.
dimecres, 12 d’octubre del 2011
12-O, res a celebrar
En què consisteix el "Día de la Hispanidad"? doncs, segons el que diuen les notícies del 3/24 d'ara mateix:
En un concert neonazi al Poblenou de Barcelona.
En un regidor de Masquefa que ha atropellat dos veins i després ha intentat colpejar-los per que havien despenjat una una bandera espanyola.
En uns brètols que han arrencat el cap del monument al president Companys a Lleida.
Quina casualitat, oi?
12 d'octubre, res a celebrar.
En un concert neonazi al Poblenou de Barcelona.
En un regidor de Masquefa que ha atropellat dos veins i després ha intentat colpejar-los per que havien despenjat una una bandera espanyola.
En uns brètols que han arrencat el cap del monument al president Companys a Lleida.
Quina casualitat, oi?
12 d'octubre, res a celebrar.
dijous, 6 d’octubre del 2011
Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Steve Jobs és, segurament, un dels herois per a la meva generacio i m'atreviria dir que també de generacions més joves i més veteranes. És l'American Dream. Una historia de pel·lícula de Hollywood, amb caigudes i remuntades èpiques.
Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.
En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005
És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.
Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.
Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.
Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'
Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.
No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.
A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.
Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.
La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.
I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.
Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.
Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.
La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.
Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.
Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.
Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.
Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.
Descansi en pau.
Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.
En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005
És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.
Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.
Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.
Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'
Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.
No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.
A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.
Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.
La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.
I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.
Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.
Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.
La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.
Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.
Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.
Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.
Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.
Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.
Descansi en pau.
dimecres, 28 de setembre del 2011
Espanya contra el Corredor Mediterrani
Com era d'esperar (notícia al Vilaweb) "els govern espanyol i francès han pactat avui a París recomanar el
corredor entre Pau i Saragossa per tal que sigui inclòs com a projecte
prioritari que ha de ser integrat dins les xarxes transeuropees."
Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.
I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).
L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?
L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.
Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.
i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.
I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).
I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?
Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.
Més clar: que el "corredor mediterrani" per a trens de mercaderies que hauria de connectar Perpinyà i Algesires passant pel Principat de Catalunya, pel País Valencià, per Múrcia i per la façana mediterrània d'Andalusia, que no.
I l'explicació és molt senzilla. Tant li fa que el 50% de les exportacions de l'estat espanyol surtin del duo Catalunya-València. O que "la construcció del corredor mediterrani suposaria un impacte de 9.339 milions al País Valencià, amb un augment del 3,86% del PIB, mentre que al Principat generaria un impacte de 4.000 milions d'euros, amb un efecte a la construcció que assoliria un 1,94% del PIB." (estudi de la universitat Jaume I de Castelló).
L'explicació superficial és que Espanya és un estat rabiosament centralista, intolerablement centralista, insuportablement centralista. Sí. I què? És clar que ho és. Això no és cap descobriment. No és nou. O és que encara cal explicar allò del Km. 0?
L'explicació de fons és que els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears continuen donant les majories absolutes als respectius governets regionals a partits que estan d'acord en que Espanya és així.
Els ciutadans de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears donen les majories a polítics i partits que estan d'acord en que els ciutadans catalans, valencians i balears siguin súbdits i vassalls d'un estat que els considera, des de la seva òptica centralista i radial, ciutadans perifèrics. Perifèrics que, és una paraula que, fàcilment, hom podria ubicar en el mateix camp semàntic de borderline.
i aquests ciutadans troben molt bones excuses per a seguir sent perifèrics, i per a queixar-se quan des del centre els diuen, amb raó, que de tant perifèrics que són, que els han de vertebrar i que la vertebració ha de ser, necessàriament, doncs Espanya és així, radial. I a tu, perifèric de merda, et vertebro pel cul.
I serà que els agrada, perquè el 20N l'amplíssima majoria de vots al Principat de Catalunya aniran al tripartit PP-PSC-CIU (PPSCIU, pels amics), que com tots vostès saben ni és independentista ni se l'espera en aquella casa. A les Illes Balears i al País Valencià, passarà el mateix, amb unes majories absolutes (gairebé unànimitats) del bipartit PP-PSOE (PPSOE, pels amics).
I parlo d'independentisme, perquè un no és perifèric d'enlloc. Un és català i el meu centre és a Catalunya. A Barcelona. Sí, que passa? I jo vull ser ciutadà de primera, no de la "región del nordeste", i que els calers que pago d'impostos es vegin aquí, es vegin amb una xarxa de tren d'ample europeu, en particular ben connectada amb el País Valencià. I vull que els impostos es vegin en pagar quan toca les residències dels avis, i en millorar la qualitat de l'ensenyament i la sanitat públiques. Millores. No retallades. Per això vull la independència. No costa gaire d'entendre, oi?
Però als ciutadans sembla que votar independentista els fa cosa i voten com voten. Els ciutadans tindran els seus bons motius per a fer-ho. Déu salvi als ciutadans. Però si els plau, ciutadans, després no es queixin. Cansen. I sí, és la seva responsabilitat.
diumenge, 25 de setembre del 2011
Prou "corrides"
Avui ha estat el punt i final, espero que definitiu, de les "corridas" de toros a la Monumental i, per tant, a Barcelona i Catalunya.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
Alguns pensem que una barbaritat com les "corrides" hauria d'haver estat prohibida fa molt de temps.
Avui respirem alleujats i sentim que som una mica més civilitzats, com a poble, que ahir.
I no només les "corrides". Per molt que es digui que són "cultura i tradicions catalanes", els correbous, els embolats i d'altres "festes" amb animals també haurien d'estar prohibides. És molt senzill: es fa patir als animals. Són actes bàrbars. Només a un sàdic se li acudiria enganxar uns focs al cap d'un presoner, que es pensa que es cremarà el cap, mentre el peguen i el torturen un munt d'enemics. Que el presoner sigui un brau o una persona és circumstancial. És barbàrie.
La prohibició efectiva comença amb l'entrada del proper any. Per tant, no es pot dir que en els tres mesos que queden d'enguany no es perpetri un nou acte de brutalitat amb els animals. Espero que el govern de Catalunya no ho permeti.
Tanmateix, els bàrbars encara no es donen per vençuts. Fins al tribunal Constitucional, com no, volen portar la reclamació al seu "dret" a torturar animals i fer-ne d'això un espectacle (apte per nens).
I compte, que el Constitucional en té la ma trencada a portar la contrària al poble, i en particular al poble català.
La llei en virtut de la qual es prohibeixen les "corrides" és una llei de protecció dels animals. No hi ha res d'identitari en això. En canvi, l'estratègia per a tractar de recuperar les "corrides" és absolutament identitària: és una "tradició". És més, és una "tradició espanyola".
També era una tradició llençar cristians als lleons, i les lluites a mort dels gladiadors. També era una tradició l'esclavisme. Avui també és una tradició l'ablació de clítoris, o el burca i el nicab. Algunes d'aquestes tradicions ja es van superar fa molts anys, i d'altres les superarem.
Quan una tradició és bàrbara, cal superar-la,prohibir-la, esborrar-la. Tant li fa que sigui una "tradició espanyola" o una "tradició catalana".
És una qüestió de simple d'ètica.
dissabte, 17 de setembre del 2011
Petit manual il·lustrat sobre la independència
Per cortesia d'Omnium Cultural un ...
1 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)
Autor
Albert Segura i Emili BellaPublicat a:
Revista Òmnium . Tardor 2010. Número 151 La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així que també els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades», defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.
El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res, però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris d’ultramar».
En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals». També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de Nacions Unides».
«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.
2 Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font. «Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre, perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE», apunta Pou.
3 L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?
«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya, Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.
Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia», adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.
L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles».
4 En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mònaco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.
El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació de competicions a diferents regions –superant els estats– com la britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça, una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també els dos o tres principals clubs portuguesos.
5 Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica. «El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però que actualment «Espanya equival a pèrdua».
Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només s’allargaria durant tres mesos.
6 Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?
Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del pressupost de la Generalitat.
Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
7 La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?
Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen automàticament», afirma.
Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous catalans d’última generació.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué considera que l’existència de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són independentistes, independentment de la llengua que parlin.»
8 Catalunya seria necessàriament republicana?
Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix. Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat. «El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi», assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.
El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó: «Monarquia? República?: Catalunya!».
Otegi condemnat a 10 anys de presó
La "justícia" espanyola condemna Arnaldo Otegi a deu anys de presó per "ser membre d'ETA".
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
Suposo que cal marcar paquet espanyolista enfront un Bildu i una esquerra abertzale que estan fent bé les coses. La solució consisteix en tancar a Otegi durant deu anys.
Otegi deu ser un tiu molt perillós: segur que ha extorsionat, robat i assassinat... ah, no, res d'això... Potser el perill d'Otegi és que és un líder carismàtic. Potser el perill d'Otegi és que l'han tancat i el tancaran tant com puguin per que és independentista basc i això fa molta por, ara que Bildu i l'esquerra abertzale estan fent les coses bé. Potser el perill més gran d'Otegi és que estava parlant amb un missatge clar de pacificació i abandonament de les armes.
I l'estat espanyol preferiria que ETA seguís matant, perquè tindria un papu fantàstic, però no el té des de fa temps, per molt que des de la seva propaganda insisteixin que el terrorisme d'ETA és una greu preocupació pels ciutadans. Però ETA fa temps que no mata i aquest cop l'esperança que l'abandonament de les armes és definitiu creix a cada dia que passa.
Els espanyols sabran quin avantatge obtenen de tancar Otegi. Potser pretenen provocar l'esquerra abertzale a reprendre el camí de les armes. Els aniria bé, oi? despistaria dels problemes greus i de fons, com la crisi, com les retallades socials i de drets, o com la criminal reforma de la constitució que posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari per davant de les pensions dels nostres vells, de la sanitat pública per als nostres malalts, i de l'escola pública per als nostres fills.
Tancar a Otegi a la presó és, al meu entendre, un greu error. No se'n sortiran en la seva provocació només tancant a Otegi (Potser caldrà fer alguna cosa més que tenir-lo tancat, oi?). Però i si resulta que el camí de la pau, aquest cop ja no té tornada. I si, finalment, aquest cop, els bascos i les basques han empès, en pau, el camí del comiat a Espanya?
Potser no és una provocació. Potser, simplement, és una venjança. Els espanyols diran que ni provocació ni venjança, que és justícia. Ves, que han de dir.
Tant si és provocació com venjança, en tot cas, al meu entendre, és un molt greu error.
diumenge, 11 de setembre del 2011
11 de setembre de 2011
Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional!
Visca Catalunya Lliure!
Visca Catalunya Lliure!
dissabte, 10 de setembre del 2011
Estelada al Bloc
I després de guarnir el balcó amb l'Estelada, avui toca guarnir el bloc.
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
Oneja l'Estelada Roja. Bandera de combat!
divendres, 9 de setembre del 2011
Estelada al balcó.
Com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
Enguany, tot apunta a que es tractarà, un cop més, d'una diada de reivindicació nacional centrada en la defensa de la llengua.
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), emparant-se en la sentència de l'estatut pel Tribunal Constitucional (TC) es carrega el sistema educatiu català que té com a pilar fonamental la immersió lingüística. En cas d'acatar a sentència, les escoles estarien obligades posar els nens, a petició dels pares, en la línia que tingués la llengua vehicular de la seva elecció.
Avui, la llengua vehicular és el català. Els pares no trien la llengua vehicular dels seus fills. El resultat és que els nens acaben la seva escolarització sent competents en català i en castellà, i amb un nivell de competència en castellà similar al dels nens d'altres comunitats autònomes. El nivell de competència general dels nens catalans és similar al de la resta de nens de l'estat.
No cal dir que el nivell de competència general podria millorar, però la correl·lació entre el nivell competencial dels infants i el nivell socioeconòmic de les famílies és el factor determinant. Dit d'una altre forma, un nivell socioeconòmic general més alt, probablement tindria un efecte beneficiós sobre el grau de competències dels escolars.
Dit grollerament: amb més calers i mitjans, els nens surten més ben preparats. Però no només. No és una qüestió de quina és la llengua vehicular, és una qüestió que l'escola tingui mitjans i professorat, i que, a més, les famílies, els pares, puguin acompanyar als seus fills en el procés educatiu. I això no és possible fer-ho si a les feines no es permet la concil·liació familiar.
La situació de crisi està castigant molt a les famílies. La inestabilitat, la por a perdre la feina, l'atur, els salaris baixos, els deutes contrets... Tot això va en contra de l'educació dels fills.
Com també va en contra que l'escola pública vegi retallades de plantilles, reducció de línies o retallades pressupostàries.
Això és el que fa mal.
Els pares que vulguin per als seus fills una línia en castellà, a partir de la sentència del TSCJ (basada en la sentència del TC) a dreta llei podran sabotejar el sistema educatiu català emparats en la llei i en la constitució.
La mateixa constitució que fa pocs dies posava el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritat absoluta. Literalment. Abans es pagarà el deute als creditors estrangers que es pagaran les pensions.
És la constitució la que està en contra dels ciutadans de l'estat. És la constitució la que es posa en contra del sistema educatiu català i és la constitució la que menysté la Llengua Catalana. És un fet.
No és la meva constitució i encara menys després de la recent reforma perpetrada pel PPSOE i sense referèndum. Mai he pogut votar aquesta constitució malgrat tenir més de quaranta anys. Ningú m'ha demanat l'opinió sobre aquesta llei que m'ha estat imposada.
I, com cada any, arriba l'11 de setembre. Diada nacional del principat de Catalunya.
I avui he fet el petit gest reivindicatiu de cada any. He penjat l'estelada al balcó, que hi onejarà fins dilluns.
El meu fill m'ha demanat que anava a fer, li he dit, "Vaig a penjar l'estelada. La bandera independentista de Catalunya", "què vol dir inpeden-dentista?" i li he dit: "que és la bandera dels que volem que als catalans no ens mani ningú. No com ara, que ens diuen que hem de fer i deixar de fer des de fora de Catalunya","Ah! molt bé. Doncs així la pengem."
dimecres, 7 de setembre del 2011
insubmissió!
Caldes de Montbui acompanya a Sant Vicenç dels Horts en la seva insubmissió fiscal.
Ben fet. Ja era hora. Trobava a faltar el tremp republicà.
Per la seva banda, el govern de CiU diu que no cal ser insubmissos amb la sentència del TSCJ contra el català. També diu que no marginarà al PP encara que aquest malgrat la seva posició contra la immersió lingüística.
No havíem quedat que la llengua era el pal de paller de la identitat catalana? ja no ho és?
Busquin les diferències.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Dilluns negre: reforma inútil.
Res com un dilluns negre per a deixar clar que la reforma exprés de la constitució no ha servit per res. És dir, sí que ha servit. Ha servit per desarmar, encara més, l'estat espanyol i, sobretot, els seus ciutadans més desafavorits, enfront els creditors forasters. Déu n'hi do.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
El dilluns negre ha estat una nova patacada a la brosa que menté pels pels els 8000 punts i, més que cap altre cosa, la prima de risc que s'ha posat a tocar dels 340 punts. (Cinco Días)
I és que d'on no hi ha no en raja. Per molt que diguis que estàs disposat a dessagnar-te i ho posis per escrit a una constitució. Si no n'hi ha, no en raja.
És dir, sí que n'hi ha, però n'hi han que tenen molt i no donen res, i n'hi ha que tenen poc i han de donar-ho tot. És una mica injust, no?
Ha estat molt graciós com aquests dies es feien crides "als rics" per a que prenguessin exemple dels seus homòlegs francesos o alemanys que, segons la propaganda del sistema, han demanat que se'ls apugin els impostos. Desconec els detalls d'aquesta sol·licitud tan insòlita, però del que estic segur és que "els rics" de casa nostra no estan per bestieses d'aquesta mena. Quin absurd. Tenen un govern que els ha suprimit l'impost de successions, és dir, que els ha abaixat els impostos, i ara demanaran que se'ls pugin de nou? tan rucs no són. I tremolo si algun dia fan una petició així perquè segur que al final pagarem la resta.
En canvi, m'agrada molt la iniciativa de l'ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, ciutat amb alcalde d'ERC, ni més ni menys que el mateix Oriol Junqueras. Del Directe.cat: "Oriol Junqueras, ha anunciat aquest matí la intenció del seu consistori de no retornar a l'Estat part de la bestreta del 2009. El govern espanyol reclama a Sant Vicenç 473.000 euros que li va avançar aquell any, en base a unes previsions d'ingressos que van resultar molt més elevades que els que hi va haver realment. Junqueras ha acusat l'executiu del PSOE d'errar premeditadament, per no haver de concedir que el dèficit es dispararia, i de traspassar així el deute als municipis. Ha advertit que acudiran als jutjats per fer valdre els seus interessos i ha confiat que altres municipis també ho facin."
La proposta és simple: insubmissió fiscal. L'estat vol collar als ciutadans? Doncs els ciutadans no es deixen collar. Punt. I ara, que enviïn la policia casa per casa a buscar el que hi hagi de valor. Constitucionalment, des del passat divendres, poden fer-ho. Però quan una llei és injusta, el correcte és combatre-la. La Constitució, des de fa molt de temps, i des del divendres encara més, és una llei injusta.
I és que la clau és aquesta: insubmissió. I no hi ha una altre via. Tampoc en l'atac contra l'escola en català. Però ai las, resulta que la consellera descarta la resposta insubmissa. Fa riure quan Artur Mas diu que si el PP pretén carregar-se la immersió lingüística les represàlies seran terribles. A continuació passa a dir quines seran les represàlies: CiU ja no buscaria acords pressupostaris amb el PP! Extraordinari! Suposo que es refereix als pressupostos de la Generalitat, oi? aquests mateixos pressupostos que el PPSOE, mercès la reforma constitucional, han deixat en llista de la compra. O potser als pressupostos generals de l'estat? però, ànima càndida, o molt m'equivoco, o per als propers pressupostos al PP no li caldran amiguets (coses de la majoria absoluta, apart que encara veurem un govern de concentració del PPSOE si, com tot sembla apuntar, a Espanya li queden poques setmanes d'independència formal).
I parlant d'independències: quina gran estafa ha estat Europa. "Els estats es dissoldran dins Europa. La nostra plenitud nacional l'assolirem dins Europa..." deien alguns. Sí, sí. I un elefant rosa volant, també. La independència, llavors, ara i sempre, l'haurem d'aconseguir amb una majoria independentista al Parlament de Catalunya, cosa que de moment,ni hi és ni s'espera.
El que se'ns diu des d'Europa és que no estan per bestieses nacionals. Que ells volen els calers. I que per tornar els calers, millor que estiguem ben lligadets a Espanya tota la vida i pagant els deutes de tot l'estat. Que aquesta és una Europa dels mercats, ja ni tan sols dels estats. I, per descomptat, en cap cas de les nacions.
I en aquestes estem. El diumenge és la nostra diada nacional. Celebrarem que a més de ser un país ocupat per Espanya, ara, a més, també ho serem pels franco-alemanys.
Però amb alegria, això sí.
divendres, 2 de setembre del 2011
La reforma del pànic
La reforma de la Constitució aprovada avui al Congrés de Diputats tindrà conseqüències que poden donar molt de joc.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.
La votació ha estat molt interessant. ERC, amb IU-IC i d'altres partits han optat per no ser ni tan sols presents a l'hemicicle.
El gest tenia càrrega política perquè el que s'estava votant era la reforma de la Constitució. El gest d'absentar-se de la sala té aquesta lectura: NO és la nostra Constitució.
Però s'han absentat tots? No! Gaspar Llamazares s'ha quedat però no per a votar, si no per a vetar. Llamazares ha vetat la inclusió de la transaccional que havien pactat CiU i PPSOE.
Només calia el vet d'un diputat per a no incloure la transaccional (un conjunt de canvis) en la votació d'avui.
En no poder votar-se la transaccional amb les esmenes pactades per CiU i PPSOE, CiU ha optat per no votar. No votar vol dir que els diputats de CiU no han premut cap botó de votació -Els diputats tenen tres botons per votar: sí, no i abstenció. Han fet, doncs, el mateix que els diputats d'ERC, però sense sortir del congrés.
La pregunta és: què haurien fet si Llamazares no arriba a vetar la transacció? i és que si un arriba a uns pactes no és per no votar-los. Jo sospito, crec que molta gent també, que aquesta reforma i aquesta Constitució sí que són les de CiU, i que Llamazares li ha fet una putada ben grossa al Duran... o potser, sense vole, ha salvat la dignitat de CiU i li ha donat una carta inesperada.
I què diu aquesta reforma? en essència que l'estat no podrà fer pressupostos amb dèficit a partir del 2020, però també diu més coses: Convé llegir aquest post "La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores", o, si voleu anar més de pressa, aquest altre que resumeix l'anterior "La Constitución se abre de piernas ante los mercados".
El que venen adir és que:
1. l'estat espanyol renuncia a la immunitat sobirana i fa inconstitucional l'impagament del deute. Això de la immunitat sobirana és que un país que té deutes pot decidir no pagar, i no se'l pot obligar a fer-ho. En el cas espanyol, no pagar serà... inconstitucional!
2. El pagament del deute és prioritari, passa per davant, per exemple, del pagament de les pensions, o de les prestacions socials.
3. El pagament del deute no podrà ser renegociat. Brutal. És com si a una hipoteca hi hagués una clàusula que prohibís expressament la seva ampliació, o demanar un període de carència.
Això és el que ha votat el PPSOE, i ves tu a saber si CiU també anava a votar-ho.
Perquè la cosa té el seu què. Aquesta reforma ve a dir que d'aquí a 10 anys l'estat haurà pagat el seu deute i que ja no demanarà més diners. I que, de moment, es compromet a pagar deixant que es mori la mare i el pare i prenent el pa dels fills, si cal. Una barbaritat.
Però és que aquesta reforma exprés ha estat el resultat del pànic. Quan es té pànic no es pren la mesura més encertada, sinó la resposta reflexa. Fugir, posar barreres...
A Madrid tenen pànic. Per això han fet el que semblava impossible. Han agafat la seva sagrada i virginal Constitució i, com diu el post, l'han obert de potes per que la violin els creditors, amb l'esperança que això els tindrà tranquils.
I és que avui mateix, la prima de risc superava els 300 punts. Per la seva banda, l'estat grec anunciava que les reformes aplicades no eren suficients i que augmentava el perill de fallida i d'haver de demanar una nova reestructuració del deute (un aplaçament dels pagaments) o una quitança (que li perdonin part del deute). Però també anunciava que no aplicaria noves reformes, perquè aquestes només fan que la recessió sigui més greu. Aquesta amenaça grega ha fet que els dubtes sobre la fiabilitat del deute espanyol hagin augmentat.
En altres paraules, el PPSOE s'ha cagat. Han vist que res no funciona i que el deute espanyol perd credibilitat. De fet, El Banc Central Europeu ha anat comprant deute espanyol. Però això s'ho ha de cobrar d'alguna forma. I que han fet? han tret al Sant Cristo Gros, ni més ni menys que Santa Constitució d'Espanya, fins avui verge, a partir d'avui, màrtir.
Però, és clar, el problema de creure't les teves pròpies mentides és no t'adones de la realitat. La realitat és que la Santa Constitució ho és perquè el poble la vota. De fet, només el poble espanyol major de 50 anys l'ha pogut votar, la resta hem tingut que viure amb la cantarella de que aquesta constitució és la cosa més bona que ha passat mai i que era fruit d'un gran pacte i que si polles en vinagre. El PPSOE s'ho ha cregut i han decidit immolar la Santa en un ritual exprés en el que el poble no ha estat convidat.
Error. Per una banda, perquè als creditors europeus els importa una merda el que posi o deixi de posar la constitució espanyola; i, sobretot, perquè sense el poble aquesta reforma és paper mullat. La constitució, de fet, Ja era paper mullat i ara queda certificat.
El PPSOE ha fet una reforma per intentar retardar uns dies la cursa que porta la prima de risc als 350, o als 400 punts i a la conseqüent intervenció, diguem-ne que per la via militar, de l'estat espanyol per part dels creditors.
El dilluns sabrem si la prima de risc baixa. Potser sí que baixa, però quant i quant de temps es mantindrà baixa? I si no baixa? o si puja? En definitiva, si jo, que només soc un blocaire en el seu temps lliure, veig que aquesta reforma és paper mullat i que si igual que l'han fet, la poden desfer ¿que potser es pensen que no hauran vist també els creditors europeus?
I és que per molt que ho posi la Constitució, si no hi han calers per pagar, doncs no n'hi han i no es pot pagar. Punt. La riquesa no es crea per llei. Tu pots dir que et vendràs la mare, la dona i els fills per pagar, però jo vull els calers, no la teva família.
La reforma de la constitució ha estat, al meu entendre, un moviment erroni fruit del pànic.
El PPSOE ha comès un greu error. Gravíssim. I l'han comès tots dos, PP i PSOE. Són còmplices.
Perquè no? com diu Santiago Niño: ben bé podria ser que sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20N, el govern que en surti sigui de concentració del PPSOE (i potser CiU?).
Perquè són còmplices en la incompetència que els ha dut a perpetrar aquest cop d'estat parlamentari i hauran de seguir sent-ho, almenys durant tota la propera legislatura.
Perquè no? Rubalcaba vice-president i Rajoy, president (i Duran, finalment, ministre?). Veurem què passa.
Perquè, és clar, descarto que el 20N tinguem sorpreses. ¿O és que algú es creu que la gent no li donarà la majoria al PPSOE? No somieu truites. Aquest país (i posa aquí Catalunya, Espanya, o el que et roti) té el que es mereix.
Si més no, els partits catalans amb representació a Madrid: ERC, CIU i IC, per que volien, o perquè els ha sortit el tret per la culata, però avui poden dir que aquesta constitució no és la seva. Ara bé, o molt m'equivoco, o CiU s'apressarà a tornar al bàndol constitucional. És el que li demana el cos.
Tanmateix, aquesta constitució que avui ha nascut no els vincula. No l'han votat. La legitimitat de la nova constitució espanyola, no té en compte a bona part dels catalans.
Als mercats, això se'ls en fot. Però que ningú no s'equivoqui. Aquest fet sí que te importància.
No és la meva constitució. Jo vull votar en referèndum, però no aquesta reforma, ni la constitució espanyola. Jo el que vull votar és Adéu Espanya.
dimecres, 31 d’agost del 2011
Reculades
Un dia més de la crisi. Un dia més de reculades socials i democràtiques en nom de la "lluita contra la crisi". Un dia més de passos enrere. Un dia més sense dir prou.
El govern endureix l'accés al PIRMI. En quedaran exclosos els aturats "sense dificultats afegides".
La suspensió del límit d'encadenament de contractes temporals i el nou contracte formatiu entren en vigor demà, dimecres 31 d'agost, un cop s'ha publicat avui al BOE. Ja no serà obligatori convertir els contractes temporals a indefinits i es podrà prorrogar indefinidament la rel·lació laboral inestable fins el 2013.
Es podran fer contractes de formació als menors de 30 anys. Aquesta mena de contractes estaran exempts de tributar les assegurances socials corresponents.
El Congrés aprova la presa en consideració de la reforma de la Constitució per encabir-hi el límit de dèficit. Tot apunta que la reforma s'aprovarà sense referèndum. Aquesta és la seva democràcia.
Avui, un dia més d'aquesta crisi. Un dia en el que per pagar els excessos de la banca, de les successives bombolles, en particular la immobiliària, l'estretor de mires, la ignorància, la corrupció... es retallen prestacions socials, es precaritza encara més als joves, i la democràcia s'escola per l'aigüera.
Per l'aigüera, juntament amb la democràcia, se'n van drets socials i la possibilitat de reconquerir-los en molt de temps.
Un dia qualsevol, de l'estil dels que darrerament es donen sovint per aquí.
I ningú protesta. Serà que ens estem acostumant. O que estem acollonits. O que encara no ens han emprenyat prou. O potser, què collons, que aquest és el millor dels mons i aquests que es queixen ho fan per vici; però el personal ja els ha calat.
Ves que no sigui això. Oi que seria el més còmode?
diumenge, 28 d’agost del 2011
Festa Major de Sants
Aquesta matinada els carrers han fet els balls de cloenda. Avui,aquest matí, els castellers han fet una exhibició i aquesta nit serà el piromusical que tancarà la setmana de la festa major de Sants. Avui, doncs, acaba la nostra festa major.
Com cada any. La festa al carrer. Amb alegria.
Enguany, algun carrer, que havia deixat de fer-la, tornava a fer festa. Jo crec que és una bona notícia. Per què? doncs ara faré del cas particular una generalització i diré que em fa l'efecte que la crisi que estem patint, que fa tres anys que dura i que ningú sap quant li queda, tindrà una vessant positiva: provocarà la reacció de la gent, farà que tingui que sortir el millor de tots plegats individualment i com a societat, com a col·lectiu, com a país, com a barri. Serà necessari que ens relliguem, que siguem país, que ens fem confiança i que ens esforcem per a superar aquest moment dur.
I un carrer que fa festa és exactament això: uns veïns que s'ajunten, que tenen una il·lusió i un projecte, que el posen en marxa, que s'esforcen per trobar solucions, que no es desanimen, que executen el pla i que aquest és un èxit.
Que un carrer faci festa vol dir que, en aquest carrer, hi ha uns veïns que s'amaren d'energia i d'empenta i fan una cosa pensant en tothom, perquè sí, perquè volen compartir aquesta empenta i aquesta energia i que sigui l'alegria el fruit d'aquest esforç.
Aquesta crisi pot servir per a què la gent torni a la gent, per a que recordem qui som i el que debò ens cal. La festa oficial i l'alternativa es continuaven l'una a l'altra i es complementaven. Eren, molt més que altres cops, la mateixa festa. La de Sants.
Visca la festa major! més que mai, pel que és i pel que representa.
Ens veiem al carrer!
Com cada any. La festa al carrer. Amb alegria.
Enguany, algun carrer, que havia deixat de fer-la, tornava a fer festa. Jo crec que és una bona notícia. Per què? doncs ara faré del cas particular una generalització i diré que em fa l'efecte que la crisi que estem patint, que fa tres anys que dura i que ningú sap quant li queda, tindrà una vessant positiva: provocarà la reacció de la gent, farà que tingui que sortir el millor de tots plegats individualment i com a societat, com a col·lectiu, com a país, com a barri. Serà necessari que ens relliguem, que siguem país, que ens fem confiança i que ens esforcem per a superar aquest moment dur.
I un carrer que fa festa és exactament això: uns veïns que s'ajunten, que tenen una il·lusió i un projecte, que el posen en marxa, que s'esforcen per trobar solucions, que no es desanimen, que executen el pla i que aquest és un èxit.
Que un carrer faci festa vol dir que, en aquest carrer, hi ha uns veïns que s'amaren d'energia i d'empenta i fan una cosa pensant en tothom, perquè sí, perquè volen compartir aquesta empenta i aquesta energia i que sigui l'alegria el fruit d'aquest esforç.
Aquesta crisi pot servir per a què la gent torni a la gent, per a que recordem qui som i el que debò ens cal. La festa oficial i l'alternativa es continuaven l'una a l'altra i es complementaven. Eren, molt més que altres cops, la mateixa festa. La de Sants.
Visca la festa major! més que mai, pel que és i pel que representa.
Ens veiem al carrer!
Tornat a llegir: "Les històries naturals", de Joan Perucho.
Aquests dies he tornat a llegir "Les històries naturals" de Joan Perucho.
"Les històries naturals" és, per aquells que no la coneguin, una novel·la de vampirs ambientada a Catalunya durant la segona guerra carlina (1846-1849). El protagonista és Antoni de Montpalau, un jove il·lustrat, liberal i científic que es veu embarcat en la persecució d'un vampir, Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume.
En aquesta persecució, Antoni de Montpalau trobarà l'amor amb l'Agnès, visitarà paisatges fantàstics, com el País de les Puces, farà troballes extraordinàries, com el "Phallus Impudicus", i coneixerà de primera ma els escenaris de la carlinada, com Berga, on el vampir massacrarà la cavalleria del comte de Morella.
Es tracta d'un clàssic contemporani de la literatura catalana. Però un clàssic molt assequible. Ideal per als joves. M'atreviria a qualificar-lo de literatura juvenil.
I és que ve molt de gust un llibre així a l'estiu.
"Les històries naturals" és, per aquells que no la coneguin, una novel·la de vampirs ambientada a Catalunya durant la segona guerra carlina (1846-1849). El protagonista és Antoni de Montpalau, un jove il·lustrat, liberal i científic que es veu embarcat en la persecució d'un vampir, Onofre de Dip, antic cavaller del rei en Jaume.
En aquesta persecució, Antoni de Montpalau trobarà l'amor amb l'Agnès, visitarà paisatges fantàstics, com el País de les Puces, farà troballes extraordinàries, com el "Phallus Impudicus", i coneixerà de primera ma els escenaris de la carlinada, com Berga, on el vampir massacrarà la cavalleria del comte de Morella.
Es tracta d'un clàssic contemporani de la literatura catalana. Però un clàssic molt assequible. Ideal per als joves. M'atreviria a qualificar-lo de literatura juvenil.
I és que ve molt de gust un llibre així a l'estiu.
Adéu siau, Predident Barrera.
Heribert Barrera va morir ahir, a Barcelona.
La seva és una història de fidelitat i servei al país, de fe en els ideals.
El seu ideal, i el meu, i el de molts és la independència de Catalunya: La República Catalana.
Descansi en pau el que fou el primer President del Parlament de Catalunya de la Generalitat restaurada.
Amb admiració, respecte i confiança en que assolirem el nostre ideal, adéu siau President, heu estat un exemple de patriotisme i perseverança.
La seva és una història de fidelitat i servei al país, de fe en els ideals.
El seu ideal, i el meu, i el de molts és la independència de Catalunya: La República Catalana.
Descansi en pau el que fou el primer President del Parlament de Catalunya de la Generalitat restaurada.
Amb admiració, respecte i confiança en que assolirem el nostre ideal, adéu siau President, heu estat un exemple de patriotisme i perseverança.
dimecres, 24 d’agost del 2011
#jovullvotaradeuespanya
El PPSOE ha decidit per tots que modificaran la Sagrada Constitució per a encabir-hi un límit de dèficit. És dir, serà inconstitucional que el govern faci pressupostos amb un dèficit pressupostari més enllà d'un determinat límit.
Home, no se si cal posar una cosa així a la constitució. En realitat, el que sembla assenyat és no fer pressupostos amb dèficits alts i, en cas necessari, fer una compensació del dèficit en anys posteriors.
Tanmateix, si el límit de dèficit acaba anant a la Constitució, tampoc crec que hagi de fer mal. En tot cas, sempre estarà allà com a referència per a les diferents administracions de que el dèficit ha de contenir-se, que cal ser eficients, que els diners dels contribuents han de servir per a alguna cosa més que per a fer AVEs o aeroports inútils.
Encara que, és clar, els administradors sempre podrien estar temptats de seguir construint AVEs i aeroports inútils (útils, en tot cas, per a omplir-se les seves butxaques corruptes) tot respectant el límit de dèficit amb el "truc" d'estalviar, per exemple, en despesa social. Se m'acut.
En definitiva, que és una norma que caldria sospesar, que caldria debatre-la i que, si ha d'anar a la Constitució, sembla que reclama la consulta al Poble, en aquest cas el Poble Espanyol, dins el qual s'integren els Pobles (preambular) Català, Valencià i Balear.
No estaria gens malament poder fer aquesta consulta. I ja, de pas, es podrien fer algunes consultes més, com per exemple, aquestes que poden interessar a tot el Poble Espanyol:
- retallades socials sí o no?
- Monarquia o República?
- Senat sí o no?
- ¿llei electoral amb llistes obertes, circumscripció única i representació proporcional (i estudiar el llindar per a assegurar-se que el PPSOE no monopolitza el pastís) o com ara?
També es podria demanar, en particular, als Pobles Català, Valencià, Balear, Gallec, Basc, Navarrès i Canari si
- volen poder exercir el dret d'autodeterminació?
Podríem anar posant preguntes molt interessants que afectarien al Poble Espanyol en el seu conjunt, o als diversos Pobles (preambulars o no) que el conformen.
En realitat, estaria molt bé que el Poble pogués votar si està d'acord amb el redactat actual de la Constitució que, amb canvis mínims, ja fa més de trenta anys que dura. O si vol un redactat nou, més d'acord amb les aspiracions i les necessitats del Poble d'avui.
Per dir-ne una: jo, que avui tinc 42 anys, no he votat la Constitució malgrat que he viscut gairebé tota la meva vida sota aquesta norma. L'únic que he pogut votar de caràcter "constitucional" va ser un estatutet d'autonomia que, ves per on quines paradoxes, un tribunal "Constitucional" es va carregar, passant per sobre del que havia votat el Poble Català. Poble preambular. Potser per això se'l van carregar. Si no fos preambular s'ho haurien repensat. I també vaig votar una "constitució" europea que, gràcies a Déu, altres pobles d'Europa més espavilats van rebutjar. En resum que a les úniques coses "constitucionals" que he votat, el meu vot no ha servit per res. Deu ser això el "atado y bien atado" que deia aquell cabronàs.
És igual. El PPSOE, amb la inestimable col·laboració de CiU i PNB, sembla que ha decidit que més val no destapar la capsa dels trons, no fos cas que, de tanta democràcia, algú prengués mal i posaran un límit de dèficit a la Constitució, que ja veurem quina eficàcia té, sense demanar l'opinió al Poble.
Ben mirat, el Poble podrà votar aquest novembre i callar per quatre anys més.
Potser, ja que alguns polítics passen del Poble, és el moment de que el Poble passi d'aquests polítics.
A mi no em representen.
Jo vull participar en la presa de decisions, jo vull debatre, jo vull votar. Alguna cosa hem après del #15M.
#jovullvotaradeuespanya
Home, no se si cal posar una cosa així a la constitució. En realitat, el que sembla assenyat és no fer pressupostos amb dèficits alts i, en cas necessari, fer una compensació del dèficit en anys posteriors.
Tanmateix, si el límit de dèficit acaba anant a la Constitució, tampoc crec que hagi de fer mal. En tot cas, sempre estarà allà com a referència per a les diferents administracions de que el dèficit ha de contenir-se, que cal ser eficients, que els diners dels contribuents han de servir per a alguna cosa més que per a fer AVEs o aeroports inútils.
Encara que, és clar, els administradors sempre podrien estar temptats de seguir construint AVEs i aeroports inútils (útils, en tot cas, per a omplir-se les seves butxaques corruptes) tot respectant el límit de dèficit amb el "truc" d'estalviar, per exemple, en despesa social. Se m'acut.
En definitiva, que és una norma que caldria sospesar, que caldria debatre-la i que, si ha d'anar a la Constitució, sembla que reclama la consulta al Poble, en aquest cas el Poble Espanyol, dins el qual s'integren els Pobles (preambular) Català, Valencià i Balear.
No estaria gens malament poder fer aquesta consulta. I ja, de pas, es podrien fer algunes consultes més, com per exemple, aquestes que poden interessar a tot el Poble Espanyol:
- retallades socials sí o no?
- Monarquia o República?
- Senat sí o no?
- ¿llei electoral amb llistes obertes, circumscripció única i representació proporcional (i estudiar el llindar per a assegurar-se que el PPSOE no monopolitza el pastís) o com ara?
També es podria demanar, en particular, als Pobles Català, Valencià, Balear, Gallec, Basc, Navarrès i Canari si
- volen poder exercir el dret d'autodeterminació?
Podríem anar posant preguntes molt interessants que afectarien al Poble Espanyol en el seu conjunt, o als diversos Pobles (preambulars o no) que el conformen.
En realitat, estaria molt bé que el Poble pogués votar si està d'acord amb el redactat actual de la Constitució que, amb canvis mínims, ja fa més de trenta anys que dura. O si vol un redactat nou, més d'acord amb les aspiracions i les necessitats del Poble d'avui.
Per dir-ne una: jo, que avui tinc 42 anys, no he votat la Constitució malgrat que he viscut gairebé tota la meva vida sota aquesta norma. L'únic que he pogut votar de caràcter "constitucional" va ser un estatutet d'autonomia que, ves per on quines paradoxes, un tribunal "Constitucional" es va carregar, passant per sobre del que havia votat el Poble Català. Poble preambular. Potser per això se'l van carregar. Si no fos preambular s'ho haurien repensat. I també vaig votar una "constitució" europea que, gràcies a Déu, altres pobles d'Europa més espavilats van rebutjar. En resum que a les úniques coses "constitucionals" que he votat, el meu vot no ha servit per res. Deu ser això el "atado y bien atado" que deia aquell cabronàs.
És igual. El PPSOE, amb la inestimable col·laboració de CiU i PNB, sembla que ha decidit que més val no destapar la capsa dels trons, no fos cas que, de tanta democràcia, algú prengués mal i posaran un límit de dèficit a la Constitució, que ja veurem quina eficàcia té, sense demanar l'opinió al Poble.
Ben mirat, el Poble podrà votar aquest novembre i callar per quatre anys més.
Potser, ja que alguns polítics passen del Poble, és el moment de que el Poble passi d'aquests polítics.
A mi no em representen.
Jo vull participar en la presa de decisions, jo vull debatre, jo vull votar. Alguna cosa hem après del #15M.
#jovullvotaradeuespanya
dissabte, 20 d’agost del 2011
Teatre del bo
Després de la final de la Súper Copa de futbol resulta que el que hom recorda i el que ha encès la polèmica ha estat la batussa del final del partit i, sobretot, el dit del Mourinho a l'ull del Tito Vilanova.
Per mi, la cosa cada cop s'assembla més al Wrestling, a la lluita lliure americana. Allà hi han lluitadors "heroics" i "malvats". Els lluitadors "malvats" són tant o més populars que els "heroics". De fet, els malvats són tant més populars com més bruts, traïdors i violents són.
Per mi, que el Madrid i el Mourinho han decidit que, ja que el Barça i Guardiola han acaparat el paper dels lluitadors "heroics", a ells no els queda altre que explotar al màxim el paper dels lluitadors "dolents". El negoci és el negoci. I és un bon negoci!
El remat final de tot aquest circ ha estat la imatge de l'encarregat del túnel de vestidors observant impassible com Mourinho li ficava el fit a l'ull al Tito. #eldelbigoti ha estat tema de moda (trending topic) al Twitter aquests dies. Se n'han fet samarretes. Fins i tot els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.
Tot plegat, un circ amb protagonistes involuntaris, segur. Però crec jo que cada cop amb més de voluntaris.
I és que si el futbol és un espectacle "esportiu", un espectacle, en definitiva, que mou una pasterada de milions, el que és segur és que no es pot deixar exclusivament en els peus de vint-i-dos galifardeus que corren rere una pilota. Per molt bons que siguin jugant. No. És impensable. Algú es pot creure de debò que la gent s'apassiona exclusivament pel joc que es veu en un partit? evidentment no.
El futbol és la història de la construcció d'unes marques comercials que en algun cas té més d'un segle. Els primers clubs es van fundar amb un esperit esportiu i social, potser fins i tot polític en algun grau. Però el pes esportiu era definitori.
Aquests esperits inicials, d'uns anys cap aquí han estat segrestat per l'interès comercial. Avui els noms dels clubs són marques comercials pures que s'empren per a vendre, directa o indirectament, productes i serveis de tota mena. Les quantitats de diners en joc són astronòmiques i ens faríem creus de la quantitat de llocs de treball directes i, sobretot, indirectes que generen.
Un partit és un xoc de marques. Els millors jugadors són els que millor interpreten la imatge de marca. Sens dubte que això vol dir que han de ser virtuosos del joc, però si només són bons jugadors no n'hi haurà prou. Les banquetes juguen. Els entrenadors també han d'interpretar la imatge de marca. No n'hi ha prou amb que siguin bons tècnics.
I arribem al dit de Mourinho a l'ull de Vilanova.
Genial.
Espectacle en grau pur. El malvat agredeix per l'esquena i d'una forma lletja al company de l'heroi. El Joker ataca a Robin sense que Batman se n'adoni. Tot això sota l'atenta mirada del Mussol, un personatge que enregistra tots els fets que esdevenen a l'univers sense intervenir-hi. Extraordinari.
Però Robin va resistir l'agressió i se'n va tornar clavant un mastegot al Joker, que fuig a refugiar-se al seu cau. Mentrestant, la batalla entre la Lliga de la Justícia i el feixista exercit dels homes falcó arriba a la seva fi amb la victòria de la Lliga de la Justícia. Messi és Superman i Xavi és Batman. Shakira podria ser la Dona Meravella. Llàstima que no jugui.
Teatre del bo, que diria Mourinho.I si no pots guanyar, perd amb estil. Aquest és el futbol modern.
Per mi, la cosa cada cop s'assembla més al Wrestling, a la lluita lliure americana. Allà hi han lluitadors "heroics" i "malvats". Els lluitadors "malvats" són tant o més populars que els "heroics". De fet, els malvats són tant més populars com més bruts, traïdors i violents són.
Per mi, que el Madrid i el Mourinho han decidit que, ja que el Barça i Guardiola han acaparat el paper dels lluitadors "heroics", a ells no els queda altre que explotar al màxim el paper dels lluitadors "dolents". El negoci és el negoci. I és un bon negoci!
El remat final de tot aquest circ ha estat la imatge de l'encarregat del túnel de vestidors observant impassible com Mourinho li ficava el fit a l'ull al Tito. #eldelbigoti ha estat tema de moda (trending topic) al Twitter aquests dies. Se n'han fet samarretes. Fins i tot els mitjans de comunicació se n'han fet ressò.
Tot plegat, un circ amb protagonistes involuntaris, segur. Però crec jo que cada cop amb més de voluntaris.
I és que si el futbol és un espectacle "esportiu", un espectacle, en definitiva, que mou una pasterada de milions, el que és segur és que no es pot deixar exclusivament en els peus de vint-i-dos galifardeus que corren rere una pilota. Per molt bons que siguin jugant. No. És impensable. Algú es pot creure de debò que la gent s'apassiona exclusivament pel joc que es veu en un partit? evidentment no.
El futbol és la història de la construcció d'unes marques comercials que en algun cas té més d'un segle. Els primers clubs es van fundar amb un esperit esportiu i social, potser fins i tot polític en algun grau. Però el pes esportiu era definitori.
Aquests esperits inicials, d'uns anys cap aquí han estat segrestat per l'interès comercial. Avui els noms dels clubs són marques comercials pures que s'empren per a vendre, directa o indirectament, productes i serveis de tota mena. Les quantitats de diners en joc són astronòmiques i ens faríem creus de la quantitat de llocs de treball directes i, sobretot, indirectes que generen.
Un partit és un xoc de marques. Els millors jugadors són els que millor interpreten la imatge de marca. Sens dubte que això vol dir que han de ser virtuosos del joc, però si només són bons jugadors no n'hi haurà prou. Les banquetes juguen. Els entrenadors també han d'interpretar la imatge de marca. No n'hi ha prou amb que siguin bons tècnics.
I arribem al dit de Mourinho a l'ull de Vilanova.
Genial.
Espectacle en grau pur. El malvat agredeix per l'esquena i d'una forma lletja al company de l'heroi. El Joker ataca a Robin sense que Batman se n'adoni. Tot això sota l'atenta mirada del Mussol, un personatge que enregistra tots els fets que esdevenen a l'univers sense intervenir-hi. Extraordinari.
Però Robin va resistir l'agressió i se'n va tornar clavant un mastegot al Joker, que fuig a refugiar-se al seu cau. Mentrestant, la batalla entre la Lliga de la Justícia i el feixista exercit dels homes falcó arriba a la seva fi amb la victòria de la Lliga de la Justícia. Messi és Superman i Xavi és Batman. Shakira podria ser la Dona Meravella. Llàstima que no jugui.
Teatre del bo, que diria Mourinho.I si no pots guanyar, perd amb estil. Aquest és el futbol modern.
dimecres, 10 d’agost del 2011
London's Burning
London's Burning (Article a Kaosenlared per Nega. Traducció per Hostiopata de Racó Català)
Nega, el cantant del grup de hip-hop "Los chikos del maiz" i col·laborador més o menys habitual de Kaosenlared ha publicat avui un article en el que dona la seva opinió sobre els fets que s'estan esdevenint a Londres i altres ciutats del regne Unit.
L'usuari Hostiopata del Racó Català n'ha penjat la traducció a la nostra llengua,que és el que reprodueixo aquí.
Són molt interessants els comentaris al text que apareixen tant al Racó Català com a Kaos.
L'article té una virtut important, fa servir la paraula precisa per definir la base dels aladarulls, i no és altra que pobresa. El sistema és violent i el producte de la seva violència és la pobresa. I ara la pobresa es torna amb violència.
Parlar de pobresa, de joves pobres, el porta a una crítica, potser excessiva, al moviment del 15M. Tot i que, certament, no es possible reconèixer en el 15M el mateix tipus de gent que està lluitant, de veritat, literalment, al Regne Unit.
Vet aquí el text:
Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrats per Cameron, aquestes retallades estan destinats a empobrir a la classe mitjana. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d'aquest privilegi de classe i ho saben, potser d'aquí la seva ira descontrolada. Es troben tan baix en la piràmide social que les noves retallades ni tan sols els afecten, les seves vides són una retallada en si mateix i quan ets al fons, més no es pot caure.
Només són POBRES, dels que no tenen res a perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe ... només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L'estat del benestar us ha explotat a la cara i encara us esteu llepant les ferides, amb la flor a una mà i el cartell de tots els camins condueixen a Islàndia en l'altra, oblidant que clar, Islàndia és un país amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, gairebé sense població migrant ni conflictes racials, que no té un exèrcit en què descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una legislació feixista heretada d'un règim totalitari, tot això sense comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú no és tan comú com podria semblar en primera instància.
I sense pobres.
POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica de neo marxista passat de moda ... que si precariat intel.lectual, que si classes subalternes ... Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i proporcional, molts ni tan sols tenen edat per exercir el vot i els que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme, història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la hipoteca perquè no se'ls passa pel cap tenir una casa en propietat o demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I de cap manera han rebut mai classes de ioga o de batucada: això s'ha de pagar i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.
POBRES, amb majúscules ¿o pensàveu que havien desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres idiomes a l'atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M a cor i en connivència amb els mitjans d'incomunicació massiva. Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història, no tenen ni mig màster i no es tinten els cabells i escolten Manu Chao, tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de plasma però mai podran comprar un, els que trepitgen el terra de la universitat però només per fregar, els que entren en un restaurant únicament per fregar els plats.
I mentre això passa la ciutadania cívica, la burgesia o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport a les forces de l'ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal escombrar, netejar els carrers d'escombraries, d'escòria, de ... pobres? No hi ha pobres hi ha Loosers; vagues, mandrosos, paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telenotícies d'Antena 3 preguntaven als televidents si el govern britànic havia endurir la repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron hauria declarar l'estat de setge, la propietat privada és inviolable. Tot això a les tres de la tarda d'un dimarts i amb certa ressaca.
El veritablement indignant és veure com els PROGRES espanyols (escandalitzats i irats) titllen als POBRES britànics de delinqüents, assumint el discurs de l'oficialitat, purgant així la seva culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes socials encara que alguns s'entestin en que a la lluita hi ha lloc per a tots i cal aglutinar a tota costa. En un telenotícies van arribar a afirmar que la culpa de la revolta responia a un videojoc violent, per descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d'habitatges insalubres, d'atur programat i endèmic, de racisme i violència policial, de sous de fam ... i entre tota aquesta voràgine d'abusos, la bellesa del foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la hipocresia dels que s'esquincen les vestidures pels atacs a la propietat privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora , aquesta organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils, 33 d'ells nens, també dels que, d'haver arribat a adults, haguessin fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-se comprat un. Els veritables inadaptats, vàndals i delinqüents no porten caputxa, porten corbata i presideixen els nostres parlaments.
La venjança és un plat que se serveix fred i Joe Strummer allà on estigui, es sentirà reconfortat i recompensat per la revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling com a tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement gratificant és que la terrorista i exprimer ministra Margaret Thatcher encara viu per retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis siguin el empenteta que necessita per reunir-se amb el seu estimat Reagan i la seva cornut consentit Pinochet.
No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i per tant no tenir uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya, el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant Kase O: davant d'una revolució de veritat et mareges.
A mi em representen.
Nega, el cantant del grup de hip-hop "Los chikos del maiz" i col·laborador més o menys habitual de Kaosenlared ha publicat avui un article en el que dona la seva opinió sobre els fets que s'estan esdevenint a Londres i altres ciutats del regne Unit.
L'usuari Hostiopata del Racó Català n'ha penjat la traducció a la nostra llengua,que és el que reprodueixo aquí.
Són molt interessants els comentaris al text que apareixen tant al Racó Català com a Kaos.
L'article té una virtut important, fa servir la paraula precisa per definir la base dels aladarulls, i no és altra que pobresa. El sistema és violent i el producte de la seva violència és la pobresa. I ara la pobresa es torna amb violència.
Parlar de pobresa, de joves pobres, el porta a una crítica, potser excessiva, al moviment del 15M. Tot i que, certament, no es possible reconèixer en el 15M el mateix tipus de gent que està lluitant, de veritat, literalment, al Regne Unit.
Vet aquí el text:
Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrats per Cameron, aquestes retallades estan destinats a empobrir a la classe mitjana. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d'aquest privilegi de classe i ho saben, potser d'aquí la seva ira descontrolada. Es troben tan baix en la piràmide social que les noves retallades ni tan sols els afecten, les seves vides són una retallada en si mateix i quan ets al fons, més no es pot caure.
Només són POBRES, dels que no tenen res a perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe ... només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L'estat del benestar us ha explotat a la cara i encara us esteu llepant les ferides, amb la flor a una mà i el cartell de tots els camins condueixen a Islàndia en l'altra, oblidant que clar, Islàndia és un país amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, gairebé sense població migrant ni conflictes racials, que no té un exèrcit en què descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una legislació feixista heretada d'un règim totalitari, tot això sense comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú no és tan comú com podria semblar en primera instància.
I sense pobres.
POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica de neo marxista passat de moda ... que si precariat intel.lectual, que si classes subalternes ... Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i proporcional, molts ni tan sols tenen edat per exercir el vot i els que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme, història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la hipoteca perquè no se'ls passa pel cap tenir una casa en propietat o demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I de cap manera han rebut mai classes de ioga o de batucada: això s'ha de pagar i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.
POBRES, amb majúscules ¿o pensàveu que havien desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres idiomes a l'atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M a cor i en connivència amb els mitjans d'incomunicació massiva. Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història, no tenen ni mig màster i no es tinten els cabells i escolten Manu Chao, tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de plasma però mai podran comprar un, els que trepitgen el terra de la universitat però només per fregar, els que entren en un restaurant únicament per fregar els plats.
I mentre això passa la ciutadania cívica, la burgesia o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport a les forces de l'ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal escombrar, netejar els carrers d'escombraries, d'escòria, de ... pobres? No hi ha pobres hi ha Loosers; vagues, mandrosos, paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telenotícies d'Antena 3 preguntaven als televidents si el govern britànic havia endurir la repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron hauria declarar l'estat de setge, la propietat privada és inviolable. Tot això a les tres de la tarda d'un dimarts i amb certa ressaca.
El veritablement indignant és veure com els PROGRES espanyols (escandalitzats i irats) titllen als POBRES britànics de delinqüents, assumint el discurs de l'oficialitat, purgant així la seva culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes socials encara que alguns s'entestin en que a la lluita hi ha lloc per a tots i cal aglutinar a tota costa. En un telenotícies van arribar a afirmar que la culpa de la revolta responia a un videojoc violent, per descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d'habitatges insalubres, d'atur programat i endèmic, de racisme i violència policial, de sous de fam ... i entre tota aquesta voràgine d'abusos, la bellesa del foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la hipocresia dels que s'esquincen les vestidures pels atacs a la propietat privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora , aquesta organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils, 33 d'ells nens, també dels que, d'haver arribat a adults, haguessin fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-se comprat un. Els veritables inadaptats, vàndals i delinqüents no porten caputxa, porten corbata i presideixen els nostres parlaments.
La venjança és un plat que se serveix fred i Joe Strummer allà on estigui, es sentirà reconfortat i recompensat per la revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling com a tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement gratificant és que la terrorista i exprimer ministra Margaret Thatcher encara viu per retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis siguin el empenteta que necessita per reunir-se amb el seu estimat Reagan i la seva cornut consentit Pinochet.
No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i per tant no tenir uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya, el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant Kase O: davant d'una revolució de veritat et mareges.
A mi em representen.
dijous, 4 d’agost del 2011
dijous negre.
Avui les notícies d'economia han estat d'allò més interessants.
Per una banda, l'IBEX ha començat el dia amb alces, seguint el to d'altres borses. Però la tendència ha canviat. El Tresor ha pogut vendre els seus bons però a un preu més car que d'altres cops.
És molt curiós l'argot dels economistes. Això de vendre els bons a un preu més car vol dir, en realitat, que l'estat s'ha endeutat més, i a un interès més alt.
De petit m'havien ensenyat que era millor no tenir deutes. I que si les tenies, el millor era treure-te-les de sobre com abans millor. Suposo que aquesta idea la tenim molta gent i, potser per això, en comptes de dir que l'estat s'endeuta a un interès més alt, és preferible dir que ha venut bons a un preu més car. Sona millor. Gairebé sona a que l'estat ha fet una gran negoci.
El cas és que un seguit de males dades han provocat, això diuen els entesos, que l'IBEX hagi anat cap avall. Després la intervenció del Banc Central Europeu comprant bons a Portugal i Irlanda, però no d'Espanya ni d'Itàlia, han provocat, sempre segons els entesos, desconfiança sobre el deute d'aquests països i la prima de risc s'ha disparat. De retruc, la borsa s'ha ensorrat.
Això de la prima de risc també és una d'aquelles expressions tan boniques de l'argot dels economistes. La prima de risc mesura com de més alt és l'interès que cal tornar pel deute d'un país comparat amb l'interes que s'ha de tornar pel deute alemany. El deute alemany és el deute de referència. És aquell deute del que tothom es refia que serà retornat. Per tant, una prima de risc alta, en contra del que pugui semblar quan parlem de primes, per exemple les primes als jugadors de futbol quan guanyen títols, no vol dir que les coses s'hagin fet molt bé. Vol dir que la desconfiança sobre la teva capacitat per tornar el deute i els interessos està creixent. Vol dir que no es refien de tu. Que com més alta és la prima, més a la vora de la suspensió de pagaments et veuen els altres.
El deute que emet l'estat grec, per exemple, té una prima de risc que triplica la que emet l'estat espanyol. L'estat grec està, a efectes pràctics, en fallida. Hi ha camp per córrer, doncs? potser no tant. El "rescat" grec es va precipitar quan la prima de risc de l'estat hel·lè estava una mica més alta que la de l'estat espanyol avui. Per cert, que avui s'ha posat de relleu que la desconfiança afecta també a l'economia italiana. La prima de risc de l'estat italià fins i tot és més alta que la de l'estat espanyol.
Que l'IBEX baixi fins i tot podria ser una bona notícia si, per una casualitat de la vida, vostè disposa d'una certa quantitat i esta disposat a invertir-la en accions d'empreses solvents i que estan més baixes del que els correspondria empeses per la tendència general i mantenir-les prou de temps. Potser accions d'energètiques, o d'alguns bancs.
Sembla sensat pensar que hom hauria de poder comprar aquestes accions a preu baix i esperar el temps que calgui, potser anys, potser coincidint amb un màxim de cicle econòmic general, o de tendència a l'alça d'aquestes empreses per vendre i obtenir un benefici. No estic dient d'especular en borsa sinó recuperar l'esperit originari de la borsa, és dir, participar en la capitalització i els dividends d'una corporació. Allò que alguns feien amb, per exemple, les accions de telefònica, les matildes, en el seu moment, abans que la borsa esdevingués el casino que ha estat aquest darrers anys.
Què Marx, Lenin i Bakunin em perdonin per aquests darrers paràgrafs. Certament. Estic dient que potser seria una bona idea aprofitar que la borsa està molt baixa (em penso que encara pot baixar més) per posar-hi alguna pesseta. Qui la tingui, és clar.
No. El que realment preocupa no és la borsa. El que preocupa és la prima de risc. És d'allò més interessant que la venda de bons prevista per d'aquí dues setmanes hagi estat cancel·lada. L'estat pretenia endeutar-se més el proper 18 d'agost, però finalment no ho farà. Per que no cal? potser no cal. Però potser han temut que l'interès d'aquest nou deute seria massa alt. Potser, només potser, estan molt espantats.
I no. El que de debò de debò preocupa no és que estiguin molt espantats. El que preocupa és que cal endeutar-se més i a més interès per pagar els venciments dels deutes i de les despeses d'avui. És una bola de neu que creix, que ja és molt gran i que no serà gens senzill d'aturar.
Això sí, aturar aquesta bola es pot fer de més d'una forma. No és veritat que l'única forma d'aturar-la sigui reduint la despesa social, abaixant sous i pujant impostos (excepte a les rendes més altes), o privatitzant serveis públics com sanitat i educació. Segur que fer això funciona per a reduir despesa, però també es podrien fer altres coses.
En tot cas les alternatives ni es contemplen. La pujada de la prima de risc tindrà efectes sobre la població. Ja els té. Un "rescat" de l'estat espanyol, explícit o implícit, endurirà la vida diària, en un grau que desconeixem, però que, fins i tot els més optimistes, diuen que serà sensible. Realment, són ben pocs els que poden dir que no estan notant la crisi. La crisi, a dia d'avui i des de fa força temps ja, ens afecta a la majoria en diferent mesura.
Amb els esdeveniments d'avui, a Hollywood en farien una pel·licula. Gairebé era emocionant veure com s'anava ensorrant la borsa i pujava la prima de risc a rel de les intervencions dels diferents actors de l'economia. Emocionant. Un bon director n'hauria pogut fer un gran drama, amb actors i actrius de renom.
Només espero que la realitat no superi la ficció. I que no estiguem parlant, en realitat, d'una pel·lícula de terror.
Per una banda, l'IBEX ha començat el dia amb alces, seguint el to d'altres borses. Però la tendència ha canviat. El Tresor ha pogut vendre els seus bons però a un preu més car que d'altres cops.
És molt curiós l'argot dels economistes. Això de vendre els bons a un preu més car vol dir, en realitat, que l'estat s'ha endeutat més, i a un interès més alt.
De petit m'havien ensenyat que era millor no tenir deutes. I que si les tenies, el millor era treure-te-les de sobre com abans millor. Suposo que aquesta idea la tenim molta gent i, potser per això, en comptes de dir que l'estat s'endeuta a un interès més alt, és preferible dir que ha venut bons a un preu més car. Sona millor. Gairebé sona a que l'estat ha fet una gran negoci.
El cas és que un seguit de males dades han provocat, això diuen els entesos, que l'IBEX hagi anat cap avall. Després la intervenció del Banc Central Europeu comprant bons a Portugal i Irlanda, però no d'Espanya ni d'Itàlia, han provocat, sempre segons els entesos, desconfiança sobre el deute d'aquests països i la prima de risc s'ha disparat. De retruc, la borsa s'ha ensorrat.
Això de la prima de risc també és una d'aquelles expressions tan boniques de l'argot dels economistes. La prima de risc mesura com de més alt és l'interès que cal tornar pel deute d'un país comparat amb l'interes que s'ha de tornar pel deute alemany. El deute alemany és el deute de referència. És aquell deute del que tothom es refia que serà retornat. Per tant, una prima de risc alta, en contra del que pugui semblar quan parlem de primes, per exemple les primes als jugadors de futbol quan guanyen títols, no vol dir que les coses s'hagin fet molt bé. Vol dir que la desconfiança sobre la teva capacitat per tornar el deute i els interessos està creixent. Vol dir que no es refien de tu. Que com més alta és la prima, més a la vora de la suspensió de pagaments et veuen els altres.
El deute que emet l'estat grec, per exemple, té una prima de risc que triplica la que emet l'estat espanyol. L'estat grec està, a efectes pràctics, en fallida. Hi ha camp per córrer, doncs? potser no tant. El "rescat" grec es va precipitar quan la prima de risc de l'estat hel·lè estava una mica més alta que la de l'estat espanyol avui. Per cert, que avui s'ha posat de relleu que la desconfiança afecta també a l'economia italiana. La prima de risc de l'estat italià fins i tot és més alta que la de l'estat espanyol.
Que l'IBEX baixi fins i tot podria ser una bona notícia si, per una casualitat de la vida, vostè disposa d'una certa quantitat i esta disposat a invertir-la en accions d'empreses solvents i que estan més baixes del que els correspondria empeses per la tendència general i mantenir-les prou de temps. Potser accions d'energètiques, o d'alguns bancs.
Sembla sensat pensar que hom hauria de poder comprar aquestes accions a preu baix i esperar el temps que calgui, potser anys, potser coincidint amb un màxim de cicle econòmic general, o de tendència a l'alça d'aquestes empreses per vendre i obtenir un benefici. No estic dient d'especular en borsa sinó recuperar l'esperit originari de la borsa, és dir, participar en la capitalització i els dividends d'una corporació. Allò que alguns feien amb, per exemple, les accions de telefònica, les matildes, en el seu moment, abans que la borsa esdevingués el casino que ha estat aquest darrers anys.
Què Marx, Lenin i Bakunin em perdonin per aquests darrers paràgrafs. Certament. Estic dient que potser seria una bona idea aprofitar que la borsa està molt baixa (em penso que encara pot baixar més) per posar-hi alguna pesseta. Qui la tingui, és clar.
No. El que realment preocupa no és la borsa. El que preocupa és la prima de risc. És d'allò més interessant que la venda de bons prevista per d'aquí dues setmanes hagi estat cancel·lada. L'estat pretenia endeutar-se més el proper 18 d'agost, però finalment no ho farà. Per que no cal? potser no cal. Però potser han temut que l'interès d'aquest nou deute seria massa alt. Potser, només potser, estan molt espantats.
I no. El que de debò de debò preocupa no és que estiguin molt espantats. El que preocupa és que cal endeutar-se més i a més interès per pagar els venciments dels deutes i de les despeses d'avui. És una bola de neu que creix, que ja és molt gran i que no serà gens senzill d'aturar.
Això sí, aturar aquesta bola es pot fer de més d'una forma. No és veritat que l'única forma d'aturar-la sigui reduint la despesa social, abaixant sous i pujant impostos (excepte a les rendes més altes), o privatitzant serveis públics com sanitat i educació. Segur que fer això funciona per a reduir despesa, però també es podrien fer altres coses.
En tot cas les alternatives ni es contemplen. La pujada de la prima de risc tindrà efectes sobre la població. Ja els té. Un "rescat" de l'estat espanyol, explícit o implícit, endurirà la vida diària, en un grau que desconeixem, però que, fins i tot els més optimistes, diuen que serà sensible. Realment, són ben pocs els que poden dir que no estan notant la crisi. La crisi, a dia d'avui i des de fa força temps ja, ens afecta a la majoria en diferent mesura.
Amb els esdeveniments d'avui, a Hollywood en farien una pel·licula. Gairebé era emocionant veure com s'anava ensorrant la borsa i pujava la prima de risc a rel de les intervencions dels diferents actors de l'economia. Emocionant. Un bon director n'hauria pogut fer un gran drama, amb actors i actrius de renom.
Només espero que la realitat no superi la ficció. I que no estiguem parlant, en realitat, d'una pel·lícula de terror.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)