Prou! Única via: Independència. Manifestació 7F.

L'ANC ha presentat el cartell de la mani del 7F. Amb bon criteri han fet que el lema sigui explícit: «Prou! Única via: Independència»

Per xarxes socials es criticava que el plantejament inicial del lema: un breu i solitari «Prou!» estava mancat de la paraula «Independència». 

Amb el lema  «Prou! Única via: Independència» en canvi, es posa de manifest que la situació actual és fruit de dècades de manca d'inversió i manteniment. Una manca d'inversió que és estructural, perquè l'estat és centralista i radial per disseny i, per tant, Catalunya sempre estarà subordinada en aquest model, i la riquesa que aquí es genera serà sempre recaptada i invertida al nucli de l'estat. Mai a Catalunya.

Aquest és el pòster de la manifestació (així, sí!):

 

 

Al lloc web de L'ANC hi ha material gràfic per a la promoció de la mani. Feu un cop d'ull a aquest enllaç.

El mateix dia 7F, associacions d'usuaris de RENFE han convocat una mani a les 17h.

Es veu que volen que aquesta mani de la tarda sigui una mani "no polititzada", una mani "neutral" i "transversal".

Bé, jo crec que les manis les fan els manifestants. Crec també que, per definició una mani és un acte polític. I que una mani transversal ho és perquè és plural, no perquè sigui "neutral". 

Això de la neutralitat ja ens ho coneixem i ja ho hem viscut. Resulta que els neutrals, les samarretes blanques de "Parlem - Hablemos"  sempre apareixen quan els catalans emprenyats es decideixen a tirar pel dret. Aleshores cal reclamar calma i diàleg. Curiosament els catalans són els que han de calmar-se i propiciar el diàleg. Precisament les víctimes de l'espoli i la incompetència. En canvi, mai es reclamen inversions i bona gestió a l'ens mafiós que és l'estat espanyol. 

Potser per això ha arribat el moment de dir a aquests "neutrals" que no ens creiem la neutralitat. Que les manis són actes polítics. I que la transversalitat és plural, no neutral.

Com que això és així, a la mani de la tarda també hi anirem, amb les nostres estelades i els nostres crits d'independència. I ho farem perquè la mani, en tant que transversal, serà plural i suposo que no se li impedirà a ningú que participi només perquè porta una estelada. Tots anirem a protestar pel servei de la RENFE/ADIF i la gestió dels governs, oi? Els indepes, a més, aportem una solució: creiem que això s'arregla amb la independència, i dedicar els recursos que calen a les infraestructures, entre d'altres les  ferroviàries.

De fet, crec que seria molt bo que aquesta mani de la tarda també estigués plena d'estelades: els possibles participants amb banderes feixistes s'ho rumiaran una mica si han de participar. 

De fet, crec que la transversalitat té un límit, i és la participació dels feixistes. Així que potser si a la mani de la tarda hi ha una gran cohort independentista encara els farem el favor de foragitar als fatxes.

En fi. Manis el 7F. És una gran oportunitat per estar TOT el dia al carrer. Els carrers seran sempre nostres, recordeu? Ha de ser així. Mani indepe, a les 12:00. A les 17:00, mani indepe també. Si als organitzadors no els agrada, que no vinguin. Ja hi anem nosaltres,

 

Prou derrotisme. Per què cal manifestar-se el proper 7F.

Ahir vaig penjar un post parlant del desastre al servei de la RENFE/ADIF i de la convocatòria de manifestació de protesta que ha fet l'ANC. Al món de X (abans  Twitter) han aparegut veus dient que això no serveix de res, que les manis les convoquen els processistes, i que els convocants ni tan sols han posat la paraula independència al lema.

Això m'ha fet rumiar. vet aquí algunes de les coses que he pensat.

Primer de tot, quan algú té raó, la té. I és cert que al nostre país, les manifestacions, i més les manifestacions de "ni un paper a terra" i "no els doneu la foto que volen" no serveixen per a res. A Europa, i al món, segurament, mai hi ha hagut tanta força mobilitzada al carrer en un moviment civil com al període entre 2010 i 2017. Aquesta força es va malbaratar de la forma més absurda possible aquell mateix 2017, amb una suspensió de la independència que era, senzillament, il·legítima: igual que va caldre un referèndum  per a referendar la DUI implícita del 6 i 7 de setembre, ara calien dos referèndums, un a Catalunya, i un altre a Espanya, per reintegrar-se a l'estat espanyol: un per a preguntar als catalans si ens volíem reintegrar (i en quines condicions) i un altre, a Espanya, per a que ells decidissin si ens volien acceptar de al seu estat, i en quines condicions. Sembla un acudit, no? però el cas és que aquesta és la mateixa lògica que condueix al referèndum del 1er d'octubre.

Més coses: Sí, és cert, el lema de la manifestació no inclou la paraula independència. I què? El lema serà el que la gent vulgui, i estic força segur que les estelades i els crits d'independència seran els predominants, per no dir els únics. La manifestació serà independentista, perquè els que ens manifestarem serem independentistes. És molt senzill: hem de sortir al carrer. I aquesta és una oportunitat bona per a fer-ho. Per sortir el carrer i quedar-s'hi. Per encetar la resistència civil i la disputa del territori a l'estat espanyol i els seus col·laboradors. 

Els convocants són processistes? Probablement dins l'ANC i dins Òmnium hi ha encara una quantitat important, i tòxica, de gent provinent dels partits autoanomenats independentistes i que tenen la intenció de sotmetre l'ANC als propis interessos partidistes. En aquest sentit, és cert, en part convoquen processistes. La qüestió és que en aquest joc els independentistes hem de prendre les regnes i hem de desprendre'ns de la tutela i del "lideratges" dels partits. Al 2010 el PSC es va apuntar a una manifestació en contra del recurs d'inconstitucionalitat de l'estatut. Ni en el seu pitjor malson el PSC es podia imaginar que aquella acabaria sent la primera gran manifestació per la Independència. Es tracta de subvertir. Ara cal fer exactament el mateix. Aquesta manifestació ha de servir per engegar mobilitzacions contínues i auto-gestionades per la independència. Com ho van ser les consultes populars. O com poden ser-ho tantes altres accions. Repasseu el manual "De la dictadura a la democracia" de la Institució Albert Einstein (que diuen que sestà finançada per la CIA). Saben del que parlen.

La cosa també pot ser una altre. La gent està emprenyada i cal desmobilitzar, per tant, ja ha començat la màquina derrotista. El seu missatge és que  la manifestació del 7F no servirà de res.  

Com ja he dit, és cert. No servirà de res si només hi ha manifestació aquell dia. 
El que cal és que sigui la primera de moltes. Cal que l'acompanyin accions , cada dia, a tot el territori. 

És tracta d'engegar la maquinà independentista.

El que de debò no serveix de res és quedar-se a casa i piular derrotisme.  

Amb totes les seves mancances, l'ANC fa el que li toca convocant al 7F. Potser amb un lema fluix, però que convoca a tothom que es veu afectat pel desastre de Rodalies. Es cosa de la gent independentista convèncer al no independentistes, val a adir que molts ja ho estaven el passat 2017, que això només s'arregla amb la independència. És cosa de la gent independentista convèncer, i això costarà, que aquest cop no ens deixarem prendre el pel i que quan toqui aguantar s'aguantarà. És cosa de la gent independentista fer accions dia a dia. La revolta del dia a dia, és cosa de tot l'independentisme i ha de ser autogestionada. Sí autogestionada. Els partits no són confiables.

Prou, aquí sí, prou, de deixar una cosa tan important i tan seriosa com el futur del país en mans de partits de vol gallinaci que només van a col·locar càrrecs, per molt abrandats que siguin els  discursos. d'aquests partits.

És veurà fàcil qui es compromet amb la independència i qui no. L'estat espanyol ha de sentir que de nou Catalunya se'ls scapa de les mans. Han de tenir por. Quan tingui por respondrà amb repressió. La repressió serà la mesura. Vindran a per nosaltres, oeee. El pactisme, i  el repartiment de càrrecs, seran els símptomes del col·laboracionisme. No cal dir que aquest vegada, ens hem de tornar. Cent cops per cop. I als col·laboracionistes, encara cent cops més. 

La independència és l'objectiu, i es possible aconseguir-la. La prova és que la vam aconseguir el 2017. Cert que alguns es van rendir quan calia resistir, però això només vol dir que no eren les persones que calien aquell moment. Hem de poder canviar de lideratges quan calgui. Cal un moviment actiu, potent i solidari,  i a la vegada amb molts caps, com una hidra. Auto-gestió a l'estil dels CSA.

No feu cas dels derrotistes. Detecteu-los i foragiteu-los com si fossin infiltrats. Potser ho són! No feu cas dels que diuen que no es pot fer res.
Podem guanyar i sabem com fer-ho, perquè ja ho hem fet. Aquest és un camí que ja hem recorregut. Aquest cop serà més curt, i aquest cop farem la independència.

Som-hi! El proper 7F, alcem-nos i diguem Prou! Independència! 

Prou!

 

Els trens de la RENFE no van. No van els trens i les vies són insegures. És el resultat d'anys i anys de manca d'inversió i de previsió. Durant molts anys, no s'ha fet la despesa de manteniment necessària per a prestar el servei i, durant molts anys, tampoc s'ha previst i en conseqüència, tampoc s'ha planificat,  el creixement en la demanda de servei.

Aquí hi han responsabilitats compartides: cal assenyalar a RENFE i ADIF, essencialment empreses estatals per molts canvis de titularitat de pa sucat amb oli que es facin o es desfacin com a les  responsables directes de la manca de manteniment.

Ara bé, en tant que direcció política, també són responsables el govern espanyol en última instància, i el govern català, per delegació. Són els responsables de la manca de previsió i estratègia. 

Els gurus de la Catalunya dels deu milions no van preveure el creixement de la demanda, de tota mena i d'infraestructura ferroviària en particular. El resultat és el que es veu:  els trens de la RENFE no van i les vies són insegures.

Ara tothom a córrer. Ara excuses: que plou, que neva, que no hi ha prou plantilla. Com si la pluja, el vent o la neu només els afectessin a ells. Com si la manca de personal no fos, directament, conseqüència de la política de personal de RENFE i ADIF. Com si la no execució dels pressupostos   no fos responsabilitat directa, amb noms i cognoms, dels equips directius, fins arribar als ministres, de RENFE i ADIF. Això ha passat per anys.

Per què passa això?  Perquè és sistèmic. Recordeu les manifestacions de 2006 i 2007 sobre les infraestructures? La gent estava emprenyada pel caos a rodalies. La gent ja estava farta fa 20 anys. Es va dir que aquelles manifestacions van ser les primeres manifestacions per la Independència. És cert. Van ser-ho. A aquelles del 2006 i 2007 va seguir la manifestació per la independència que va ser la de 2010, que nominalment era contra la sentència d'inconstitucionalitat de l'estatut de 2006.  Després va venir un procés que va culminar amb la DUI implícita del 6 i el 7 de setembre, i amb el referèndum del primer d'octubre de 2017.

 Durant aquells anys, entre 2010 i 2017, la desinversió en infraestructures va ser explícita: Això ho deia José Zaragoza del PSC: "Des de l'any 2011, el govern del PP va deixar d'invertir en represàlia per l'estratègia de confrontació del senyor Mas, i hem tingut vuit anys en els quals es va deixar d'invertir perquè estàvem en la batalla i no en la col·laboració". En tot cas, fixeu-vos que la desinversió  ja venia de molt abans:  al 2006 ja en teníem els ous plens de rodalies infectes.  

Dues puntualitzacions, primera, el Sr. Zaragoza estava a la mateixa banda que el PP durant "la batalla": El PSOE, amb el PSC, van aprovar el 155, ho recordeu? Segona, des de 2018 fins avui, 2026, qui ha manat a Madrit és el PSOE. Suposadament ja no hi havia "batalla", ans al contrari, el que hi havia era "la pacificación" y "el reencuentro". 

A efectes pràctics, però, Puigdemont i Puig segueixen exiliats. Junqueres segueix inhabilitat. Només els policies han estat amnistiats. I tot el país segueix castigat per la manca d'inversions sistèmica i pel dèficit fiscal sistèmic. Dèficit fiscal: els catalans paguem a l'estat  molts més diners que els que es reben de l'estat.  Diners que han de tornar en forma de pressupostos de les administracions catalanes i en forma d'inversions en infraestructures a Catalunya. Dèficit fiscal igual a trens que no van i vies insegures.

La "pacificación" i el "reencuentro" són , exactament, una pixarada a la cara, que fa molts anys que dura. El dèficit fiscal és un atracament. És exactament una pràctica mafiosa: Espanya és la màfia: paga els impostos o et trenco les cames. Amb els impostos que tu pagues, ells se'n van de putes i a fotre's fins el cul de coca.   

Pel camí, ni trens, ni vies, ni educació, ni sanitat: "Les hemos destrozado el sistema sanitario" deia el fill de puta. Així rebentin. Així petin tots.

Ara tenim al PSC més col·laboracionista i espanyolista que mai al front de la Generalitat. Els han posat allà els partits suposadament independentistes. Els mateixos que van proclamar la independència per a suspendre-la vuit segons més tard. Avui paguem no haver assaltat la Generalitat aquell dia fatídic i no haver defensat la independència. Lliçó apresa. No tornarà a passar. 

Fa quinze anys ens vam alçar, i vam ser traïts. Estem sols. Espanya ens vol diluir i compta amb la inestimable ajuda de partits "independentistes" col·laboradors al Parlament i a la Generalitat. Ja ho sabem. Toca alçar-se de nou. No hi hauran traïcions que valguin, ara.  Farem net de tota la merda. Ja n'hi ha prou!

Alçar-se vol dir mobilitzar-se.  l'ANC, que és del poc que ens queda com a organització independentista raonablement lliure de la infiltració i infecció del partits. És el que tenim i cal usar-la amb esperit crític. Ja mai més fe cega en lideratges messiànics. Dit això: l'ANC ha convocat una manifestació el dia 7 de febrer. Que sigui com al de 2010. Alcem-nos. Ja hem fet aquest camí i té un final que és la independència del país. La independència ens permetrà fer el país que ens cal.  Que els trens funcioni i les vies siguin segures. Que la sanitat i l'educació funcionin. Que qui vingui a viure aquí ho faci amb esperança, respecte i estima pel país i la seva llengua. 

Amunt! 

 

Bon any nou.

Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal. 

Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.

Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.

La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé:  si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.

No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del  món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.

Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".

Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".

No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.

En fi.  Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.

 

La matança del porc - 2.

Al darrer post explicava que no havíem pogut anara a passejar per Collserola a causa del tancament del parc. El tancament del parc es justificava per tal d'impedir l'escampament de la pesta porcina. 

D'aleshores ençà  se n'han conegut més detalls de tot aquest afer. El més destacat és el que fa referència al possible origen del brot. Inicialment es va assenyalar un "entrepà d'embotit infectat, abandonat per un turista a una àrea de servei". Aquest explicació tenia la virtut de ser molt senzilla i ja se sap que, atenent al principi de la navalla d'Occam, l'explicació més senzilla acostuma a ser la més probable, en condicions similars.

El problema és que aquesta explicació tan senzilla plantejava algunes preguntes interessants: d'on hauria sortit aquest embotit infectat? el turista infectat es va fer l'entrepà al seu país d'origen i va a esperar a llençar-lo justament quan passava per aquesta zona? Per què? Porta més entrepans infectats aquest turista?  Potser podíem haver esperat un seguit de brots resseguint una ruta principal, oi? com és que el brot apareix només a Cerdanyola, ben a prop d'un centre de recerca en, casualitats de la vida, malalties dels a animals i, en particular, de la pesta porcina?

Bé, a dia d'avui, la teoria que està prenent més força és que el brot de pesta porcina es va originar a un centre de recerca.  

Incís, dic teoria i no certesa perquè els mitjans oficials es resisteixen a confirmar-la. Tot i els indicis que l'assenyalen. Primer un incís i després ja en parlaré dels indicis.

El problema és que des del primer moment s'ha assenyalat la teoria de l'entrepà infectat, i des del primer moment s'ha assenyalat com a conspiranoics als que van apuntar que ben a la vora d'on s'havien trobat els primers porcs morts hi havia una centre de recerca sobre la pesta porcina, i que pensar en una fuita era una opció raonable.

El poder ho és perquè, entre d'altres coses, controla els relats i, per tant, pot influir en el que la gent sap o creu.  Els missatges del poder mai són la veritat perquè sempre són missatges de part, parcials,  interessats i, sovint, propaganda. Quan no són, directament, mentides. 

Jo puc creure que la sospita que el brot de pesta podia estar originat a un centre de recerca l'han tingut sempre i que, com tants d'altres cops, s'ha intentat controlar el relat per a transmetre la sensació de que el poder sempre ho fa tot bé i vetlla per la gent. Però, com sovint passa, també, aquest control del relat els ha sortit malament. 

Perquè l'indici que assenyala a una fuita a un centre de recerca és molt fort: la soca del virus de pesta porcina detectada als porcs morts és la mateixa que es fa servir en centres de recerca i no es troba als casos de pesta porcina que es donen a la natura.

Fot-li.

Sembla, doncs, que no era una teoria de la conspiració. Sembla, doncs, que en aquests centres de recerca, per la raó que sigui, s'està treballant amb material sensible de forma poc segura. Potser és poc segura per manca de pressupost: perquè els sistemes de seguretat no siguin suficients, o perquè no funcionin bé per manca de manteniment, o per manca de formació dels usuaris. En definitiva, l'administració no ha posat els calés que feien falta en manteniment i formació. 

També pot ser que aquests laboratoris estiguin fent unes recerques amb materials per als que no tenen les acreditacions necessàries. Algunes informacions apuntaven que aquestes recerques sobre pesta porcina només estan permeses a laboratoris d'un determinat nivell de seguretat, i que cap dels laboratoris de la zona tenia aquest nivell acreditat. Si això és així, de nou les administracions han estat negligents en les inspeccions. 

Pot ser també que l'eliminació dels residus de les investigacions no s'hagi fet de forma segura. De nou aquí caldria revisar els procediments en sentit ampli, perquè la recerca sobre malalties contagioses demana no només laboratoris segurs i ben preparats, també demana circuits de transport  i circuits d'eliminació i destrucció de residus de forma segura i controlada. De nou, les administracions són responsables de garantir que aquestes cadenes segures es mantenen, i cal posar els pressupostos i les inspeccions que siguin necessàries. 

La qüestió no és funcionarial. No es tracta de posar gent que controli si qui toca ha signat a la casella corresponent. El que cal és assegurar que no hi han fuites. No es tracta de tenir funcionaris. Es tracta de tenir bons tècnics que saben el que fan, i que aquests tècnics disposin dels mitjans i de la tecnologia necessària per fer bé la seva feina i actuar eficaçment en cas d'emergències,

Sí, és clar, també caldran funcionaris que comprovin les signatures, però ni els tècnics són funcionaris, ni els funcionaris, tècnics. Són dues feines ben diferents que han de fer-se bé les dues, però només la dels tècnics és imprescindible, i la que justifica la funcionarial. El que cal és que no hi hagin fuites. No serveix de res que els papers estiguin tots bé si després la pesta porcina s'escampa.

El mateix es pot dir dels bombers, i els plans de seguretats, o dels metges i infermeres, i els plans de salut. La feina de l'administració és gestionar els serveis. Gestionar els serveis no és el mateix que prestar-los. Prestar serveis depèn dels tècnics, no dels funcionaris i, en tot cas, el que és imprescindible és prestar bé els serveis. Sí, és cert, prestar bé els serveis també vol dir que estiguin ben gestionats. El perill és que la capa de gestió pot deixar els papers i els informes tan bé com es vulgui, mentint si cal. Per això se suposa que han d'haver inspeccions i auditories externes. Però, en fi, també en coneixem d'escàndols amb auditories externes. En definitiva, el poder sempre intenta controlar el relat.

També és possible que hagi hagut errors dels tècnics: que no s'hagin seguit correctament els procediments per posar-se i treure's els vestits de protecció, per exemple. És possible. 

La possibilitat d'una cadena d'errors humans hi és sempre. No hi han sistemes amb seguretat al 100%. Però per això cal fer revisions dels plans de seguretat, simulacres, incorporar nous procediments... De nou, tot depèn de la quantitat de recursos que s'hi aboquin. Els tècnics poden cometre errors, però la responsabilitat última és de l'administració.

El cas, doncs, és que l'administració l'ha cagat. Potser per deficiències acumulades de molts anys de no posar diners, o per manca d'inspeccions, o de formació. Ves a saber.

Però la reacció de l'administració ha estat responsabilitzar a la població. A castigar-los sense anar al parc. La reacció és matar els porcs de Collserola. La reacció és ficar  a la Unidad Militar de Emergencias a que faci batudes per Collserola. L'únic que aconseguiran serà que els porcs fugin de Collserola. Ja no en deu quedar ni un a hores d'ara. Si havien porcs infectats s'escamparan i aviat veurem l'aparició de nous casos lluny de la zona de "confinament". 

En fi. La direcció de l'administració és cosa dels successius governs, i els governs des de fa molts anys els formen gent molt poc preparada i només interessada en els rèdits polítics i electorals i en els seus interessos personals, o dels lobbies que representen. No tenim molta cosa a fer. En tant que administrats només se'ns permet, cada quatre anys, votar dins d'una oferta restringida. A canvi d'aquest "dret" acceptem sotmetre'ns a "l'autoritat". 

És curiós, se'ns permet "triar" la direcció de l'administració; i se'ns torna el sotmetiment a una "autoritat". D'administració a autoritat. De tria a sotmetiment.  Aquesta és la mentida essencial, fonamental i estructural del sistema. 

Mentrestant, la pesta s'escampava. 

 

La matança del porc.

Ahir dissabte vam provar de fer un passeig per Collserola. En arribar a l'accés, aquest estava tancat per una cinta de la guàrdia urbana. Una persona que estava per allà ens va dir que era per la pesta porcina i ens va donar alguna explicació. Es veu que l'accés estava tancat a tot el parc.

La pesta porcina mata porcs, ja siguin de granja o salvatges. La pesta porcina no afecta a les persones. Les persones, si de cas, en podem ser transmissores perquè, segons ens diuen, la pols de les sabates pot portar el virus a altres llocs. 

Aquest argument em sembla absolutament increïble. En tot cas, suposant que és cert, és que tota la fauna que viu al parc no pot transmetre aquest virus amb les seves potes? o els ocells que fan nius? o els insectes?  Només els humans que, per cert, ens movem per camins i corriols ben definits som els que podem escampar aquest virus? Tot això em sona als mateixos arguments de pa sucat amb oli que es van fer servir per als confinaments del Covid.

Diuen també que el que es vol és "confinar" als porcs de Collserola. Em pregunto com pretenen fer-ho. Amb cintes de la guàrdia urbana? Als porcs això se'ls en refot bastant.

La cosa és que a Catalunya el sector porcí mou un munt de calés, i la pesta porcina fa que no pugui exportar i, per tant, suposa unes pèrdues multimilionàries. El sector està molt espantat perquè tem que la pesta entri a les granges i, en aquest cas, caldrà sacrificar tots els animals de les explotacions afectades.   

Aleshores, per a impedir que la pesta porcina afecti als porcs de les granges, la solució és exterminar als porcs salvatges. Curiós, també. Ignorava que els porcs en llibertat anessin a visitar als amics i familiars captius. 

La pesta porcina és una malaltia per a la que no hi ha vacuna ni tractament. I no n'hi haurà perquè és una malaltia essencialment erradicada i per a la que, per tant, no surt a compte fer recerca en vacunes o tractaments. Per això, si un porc salvatge agafa la pesta porcina, molt probablement es morirà. Si és un porc de granja, se'l sacrifica a ell, i a tots els altres porcs de la granja. 

A un ecosistema autoregulat, a vegades hi han plagues i virus que s'escampen i que afecten a determinades espècies. A vegades les espècies afectades poden desaparèixer perquè la plaga las delma fins a un punt en que l'espècie ja no és capaç sobreviure. En altres ocasions l'especie afectada desenvolupa immunitat de forma natural, o el virus perd força i, finalment, l'espècie afectada sobreviu a la plaga.  És, més o menys, el que va passar al Pirineu fa cosa de pocs anys amb els isards. Una plaga va delmar la població d'isards del Pirineu. La cosa va arribara a ser preocupant però, finalment, la plaga es va superar i la població d'Isards s'ha recuperat,

Però l'ecosistema de Collserola i de la zona afectada pel brot de pesta porcina no és autoregulat, en cap cas. Si ho fos, hi haurien llops, que són els depredadors naturals dels porcs salvatges, i ni hi són ni se'ls espera. Al contrari, és un espai molt humanitzat, amb un munt d'infraestructures i amb una fauna i flora que sovint és víctima de la gestió, o de la deixadesa en la gestió, dels espais forestals. En última instància, és un sistema sotmès als designis i interessos econòmics. Els depredadors "naturals" dels porcs d'aquesta zona som els humans.

El cas és que alguns dels humans que vivim a Barcelona  hi trobem gust a voltar per Collserola i, de tant en tant, albirar porcs salvatges, o altres espècimens  de la fauna local. Per això que no em deixin entrar al parc em fa pujar la mosca al nas. I que em diguin que el problema és la pols del calçat em fa emprenyar perquè tinc la sensació que em prenen per un enze. El cas és que no podem entrar al parc per no escampar la pesta porcina. No podem entrar al parc. No podem accedir al medi natural. Per a mi això s'assembla molt als confinaments que vam patir pel Covid. El missatge oficial parla de confinar, però no a les persones: es vol confinar als porcs.

Volen "confinar" als senglars. No volen que la gent entri al parc. Per què?  L'explicació podria ser que no es vol soroll. Es veu que aquest "confinament" dels porcs servirà per "posar trampes" i que "es facin captures".

Sembla ser, doncs, que volen "capturar" als porcs salvatges. Què faran amb els porcs "capturats"? Dur-los a un camp de concentració i reeducació per a porcs? Em temo que no, i que "capturar" és un eufemisme per "matar". Es volen fer "captures" i no batudes, perquè les batudes, amb gossos bordant i caçadors  tirant trets a tort i dret posen als animals en alerta i fugen, que és justament el que es vol evitar. És dir, cal capturar als porcs i eliminar-los sense fer merder, professionalment, industrialment, científicament, per evitar que els supervivents s'espantin i fugin. Dic jo que que d'alguna cosa s'adonaran els supervivents quan comencin a trobar-se sols.   

És dir, no volen que la gent entri al parc perquè van a massacrar als porcs. Sembla que la idea és massacrar als porcs en un radi d'un grapat de  quilòmetres al voltant de la zona en que s'ha detectat el brot de pesta porcina.

Estem doncs davant d'una matança, silenciosa i efectiva,  del porc. Salvatge, en aquest cas i per partida doble: matança salvatge del porc salvatge. A major glòria de la indústria porcina. A la festa no hi som convidats els usuaris habituals del parc perquè, probablement, no ens convé ser testimonis d'escenes de crueltat innecessària. És  millor que escrivim les nostres neures a un blog, mentre assaborim un bon entrepà d'embotit, o piquem uns talls de pernil del país.

En fi. Fa molts anys que el nostre món s'alimenta de la producció industrial de carn i cereals, i això no canviarà en un futur. perquè per molt que ens veiem com a gent moderna i avançada i cultes i bufons, el cert és que en aquest món n'hi uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. Que aquests que obeïm, que som la majoria, som tractats com bestiar de granja. Que el que ens salva (per ara) és que, a més de força de treball, també som consumidors i, per tant, som una explotació que dona beneficis i que interessa mantenir-nos vius, ben lligats als proveïdors de productes de consum entre els que destaquen els aliments i els fàrmacs.  

 En definitiva, som el bestiar i la carn de canó de l'elit. Com que som molts, ens cal alimentació industrial. Digues-li pinso, digues-li insectes, o digues-li pernil ibèric, al final tot és indústria i capitalisme. Que tot això és un negoci molt lucratiu i que, si per mantenir al negoci cal sacrificar el bestiar, de l'espècie que sigui, se'l sacrifica, i punt. 

Pujol Catalunya

La "justícia" espanyola vol humiliar i fer escarni de Jordi Pujol. 

A Pujol se li ha de retreure que va encobrir la corrupció familiar. És corrupció. Empitjorada pel fet fet que el discurs públic era d'una estricta moralitat catòlica. Les paraules no es corresponien als fets, i els fets van ser greus.

Aquesta falta ha embrutat una història que no és només la de Pujol. La història moderna de Catalunya no es pot explicar sense explicar la història de Pujol. Aquesta història és la nostra. La dels que hem nascut i viscut aquí i que van conèixer al Pujol dels fets del Palau de la Música i que va derivar en la campanya "Pujol, Catalunya", dels que el van conèixer com a primer President de la Generalitat triat a les urnes, després de Tarradellas, dels que vam viure i créixer al costat d'una Generalitat, i d'una TV3, i d'una societat que seguia el lideratge de Pujol. Pujol era allà. Una figura de presidencialisme paternalista per a una Catalunya que creixia. 

Pujol va fer pujolisme,  un catalanisme personal, que molta gent va adoptar com a propi. Molta gent no votava CiU. Votava a Pujol.

Pujol no era independentista. Pujol era catalanista i, sens dubte, reclamava per a Catalunya un autogovern que anava molt més enllà de la cotilla autonòmica. Un sobiranisme, encara que Pujol no feia servir aquesta paraula. Pujol era, i és, un  sobiranista possibilista, o si es prefereix, un sobiranista "peixalcovista". 

En fi, Pujol és necessari per explicar uns període important de la nostra història, fins i tot la història personal.

Pujol va cometre errors i va tenir encerts. Pujol va fer  tries, va prendre decisions. La Catalunya del procés  va ser, en bona part, una resposta als límits amb els que va topar el sobiranisme possibilista d Pujol. 

La Catalunya actual, avui ha de decidir entre el "neoprocessisme", l'independentisme, o claudicar definitivament i ser engolida per la homogeneïtzació globalista. Catalunya es troba, doncs, en un moment crític. 

Si Catalunya està en aquest punt és perquè els límits amb els que va topar Pujol encara hi són. A més, ara, després del processisme, ja sabem que aquests límits només poden ser enretirats amb mobilització i lluita: mai més ens podrem tornar a creure allò del "de la legalitat a la legalitat", o de la "democràcia avançada", o de les performances amb samarretes de colors, i "ni un paper a terra", i "no els donarem la foto que volen". No. Hem après que contra els poders opressors, i l'estat Espanyol ho és, calen moltes Urquinaones, cal resistència civil, cal control del territori efectiu, com el dels veins d'Alcarràs al primer d'octubre de 2017   

Pujol va cometre el pecat d'encobrir corruptes. Pujol ja hauria d'haver pagat per aquell mal. La "justícia" espanyola, però, ha allargat aquest procés. El procés a Pujol ara ja no és "justícia" si és que mai ho ha estat, per convertir-se en repressió.

Avui, Pujol és vell i està malalt. És algú vulnerable. Com un pare amb Alzheimer, amb el que potser et discuties per tot, amb el que potser et vas barallar, però que ara està malalt i tu te'n fas càrrec, perquè és el teu pare, i perquè és vulnerable i te'n sents responsable. No cal perdonar res. El passat és el que és. EL mal ja està fet. Però no deixarem que aquesta persona pateixi. Perquè som responsables dels nostres grans. Perquè és un dels nostres grans. Potser això de cuidar dels grans és una idea pujoliana. Qui sap. A mi em sembla una bona idea.

La "justicia" espanyola vol humiliar Pujol, perquè sap que molts ens sentim responsables dels nostres grans, dels nostres pares, dels nostres avis. Humiliant Pujol, quan no es pot defensar per vell i malalt, pretenen humiliar els que ens sentim responsables de la seva cura. Pretenen humiliar el catalanisme. Pretenen humiliar Catalunya, perquè es pensen que està derrotada.

Aquests fills de puta estan tocant el que no sona.

Estan fent bo, un cop més, allò de "Pujol, Catalunya".

Bé, doncs, si volen humiliar Pujol han de trobar-se amb un mur. Han de trobar-se amb cent Urquinaones. Aquest Pujol, vell i malalt, no està sol.

Pujol, Catalunya.

Canvi d'horari sí, canvi d'horari no.

Aquesta passada nit s'han endarrerit els rellotges una hora. La justificació és l'estalvi energètic.

Aquesta justificació és poc convincent. Tant és així que el moviment que s'oposa a aquests canvis d'horari fa temps que es deixa sentir i podria ser que ens els propers anys s'aconseguís que es deixessin de fer, si més no al territori de la UE.

La gent, més enllà de si estem d'acord o no, o de quin horari ens agrada més o menys, en general, acceptem el canvi. El raonament és senzill: tothom canvia l'hora i, per tant, hem d'estar tots d'acord amb l'hora que és: si l'hora d'entrada a la feina és a les 8:00, aquesta és l'hora d'entrada,  i tothom està d'acord en quin és aquest moment d'entrada. La sincronització és necessària per a mantenir la maquinària productiva. Just in time, i això no pot funcionar si no estem d'acord en quina hora és. Però no és només la cadena productiva la que depèn d'aquest factor: també el consum es fa a hores convingudes.

Aquesta és la clau: l'horari té la missió fonamental de que la força de treball estigui a punt quan cal, i que hi hagi un temps, conegut i suficient, per a consumir.

L'argument principal dels que diuen que cal deixar de canviar d'horaris és perquè el canvis provoquen trasbalsos als ritmes circadiaris. Vet-ho aquí. És un bon argument. És un argument centrat en la salut de les persones, i no basat en l'interès econòmic del poder i les elits. És, a més, un argument que apel·la als ritmes circadiaris, és a dir, als cicles individuals dels processos bioquímics de, més o menys, vint-i-quatre hores de durada aproximadament, com és, notablement, el cicle de son i vigília. Cicle en el que la quantitat de son necessària depèn de cada persona i que de no estar sotmesos a uns horaris, aniria regulat, principalment, per les hores de llum solar.

És això. El nostre cicle de son i vigília no flueix lliurement depenent de la llum solar, si no que està sotmès, i sovint en el pitjor sentit de la paraula, a un horari que respon exclusivament a les necessitats econòmiques de les elits i del poder: dormim quan ens deixen, i només les hores que ens deixen. El poder no només ens diu quina és  l'hora d'anar a dormir i quantes hores de son. També ens diu quan hem de menjar, quan hem d'anar a comprar. El poder, si li ho permetem, també ens dirà quan hem de cardar, i quant de temps dedicar a aquesta activitat. 

La meva opinió és que a un món ideal no haurien d'haver-hi rellotges, No pel fet del sotmetiment individual i particular a uns horaris, com pel que suposen de sotmetiment a un sistema. És a dir, la planificació, la distribució del temps en tasques per assolir uns determinats objectius, i que aquestes tasques es realitzin dins de marcs temporals ben definits, i que això vulgui dir que, a vegades, calgui córrer, em sembla lògic. El treball, entès com les tasques que hem de fer per a aconseguir allò que ens cal per viure,  a vegades demana sincronització amb d'altres persones. És un fet. El que no tinc tan clar és que els horaris siguin una imposició. La primera acció amb la que s'imposa l'ordre social, cada dia. 

El primer que fa el sistema, cada dia, es fer sonar el despertador per ordenar que ens llevem.  És el sistema que ho fa. No tu. Tu dormiries tot el que et vingués de gust. Però en un exercici d'autoexplotació, que és el mecanisme d'explotació que més li agrada al sistema, tu mateix prepares l'alarma per l'endemà i et dius que demà tens molta feia a fer. Segur? Hi ha tanta feina a fer? cal tanta feina per a obtenir allò que et que cal per viure? Sí, potser sí, vist que els preu pugen i pugen i els salaris, en canvi, estan estancats des de fa anys, lustres, o dècades, potser. Pot ser també que no tinguis una alternativa a aquest horari. Pot ser que no tinguis, o no coneguis, o no sàpigues com revoltar-te contra aquest horari.

De fet, és molt difícil revoltar-se contra un horari que és imposat pel poder, però és administrat per un mateix. Contra qui t'has de revoltar? contra tu mateix, que ets el que posa l'alarma? No. hauries de revoltar-te contra "el poder". Però qui és el poder? en aquest cas, el "poder" és l'empresa per a la que treballes i que té un horari marcat que tu, en algun moment de la teva vida, vas acceptar i signar un contracte on l'horari estava explicitat. No pots faltar a la teva paraula. Però tenies alternativa? No. I no la tenies perquè no hi han treballs a mida. El que hi ha és un sistema, amb uns horaris generals.

Fes-te autònom. Cert. És una opció. Els teus horaris te'ls imposaràs tu. Per a la majoria dels autònoms, però, l'autoexplotació que representa l'hora de llevar-se no és ni l'única ni la més greu de les autoexplotacions que s'infringeixen a ells mateixos. Aquesta autoexplotació, de fet, és explotació del sistema. L'autoexplotació, com ja he dit abans, és la forma d'explotació preferida pel sistema.

En fi. El poder és poder perquè aconsegueix que els seus súbdits facin el que el poder vol, ja sigui per coerció o per convenciment. Sempre és millor el convenciment de les classes subalternes, perquè és més barat i, per tant, proporciona millors rendiments, però la coerció també es pot aplicar, si cal.

Al poder no li preocupa el benestar de la gent. Canviar els horaris o no canviar-los no respon a criteris de salut. Tinguem-ho ben clar. La preocupació  per la salut de la gent és industrial. Com a una gran granja de porcs. Cal subministrar la quantitat de kilograms d'antibiòtics i medecines necessàries i procurar que el bestiar no estigui massa estressat. amb l'objectiu d'engreixar-los per a que, en el temps previst, donin els beneficis esperats.  O si ho voleu, per a que treballin i produeixin durant la jornada laboral, i un cop acabada aquesta jornada, consumeixin i paguin per sobre del seu preu de cost, els productes consumits. 

Amb aquesta idea al cap, es podria encetar el debat de si canvi d'horari sí, o canvi  d'horari no. O potser el d'horari d'estiu o horari d'hivern. En fi. Està molt bé. Però no oblideu que, cada dia, a les set, o a les sis, a o a l'hora que tingueu posat el despertador, aquest sonarà. Pregunteu-vos si aquest és el món que voleu.

Per mi, no ho és. Ja us ho dic ara. 

Manifestació per Palestina

Ahir va haver una manifestació a Barcelona per demanar la fi de la matança a Palestina. 

No tinc cap mena de dubte: era una manifestació necessària. Els fets són que l'exercit d'Israel està massacrant als palestins. No se si la paraula que ho defineix és genocidi, però, en tot cas, és una neteja ètnica. No hi han mitges tintes. Contra el crim que s'està perpetrant a Gaza cal, com a mínim, dir-ho amb veu alta i assenyalar als responsables.

Els palestins perdran. La superioritat militar d'Israel és abassegadora. Israel compta amb Trump com aliat, i això posa al bloc occidental de part seva. Per moltes protestes al carrer que hi hagin, els països europeus no mouran un dit per a defensar als palestins, més enllà de gesticulacions.

Per no ser, no passarà, ni tan sols el que "s'exigia" a la manifestació d'ahir: sancions econòmiques i embargament d'armes. No n'hi hauran, ni sancions ni embargaments.

L'única forma d'aturar la matança a Palestina és amb una força d'interposició. Cascos blau de l'ONU, per entendre'ns. Això tampoc passarà. Perquè cap país vol assumir els morts que una interposició entre el palestins i Israel suposaria. 

Però és que és igual, aquesta interposició ni hi és ni se l'espera.

De forma grollera, de manifestacions n'hi han de dos tipus. Primer tipus: les performances, sense un paper a terra, evitant donar-los la foto que volen, amb una gran vistositat i varietat de colors, batukades. Amb coreografies, fins i tot. Manifestacions organitzades per que el món ens miri, i el poder establert ens ignori. manifestacions que no pretenen disputar el poder, per molt que és digui que els carrers seran sempre nostres. Manifestacions pensades per a que a que els participants puguin ser a temps a casa seva, a veure si surten pel telenotícies. 

Aquesta mena de manifestacions venen de lluny. Això ja passava a la dictadura. Quan Franco visitava Barcelona es muntava una manifestació per aclamar al dictador. Pobre de tu que no hi anessis. Avui, per sort, no cal fitxar quan el poder munta els seus shows. Un exemple proper podria ser la manifestació unitària del 1er de maig, que organitza cada any el sindicat vertical CCOO-UGT. En particular, les manifestacions de 1er de maig dels darrers anys.   

Hi ha un segon tipus de manifestació. La manifestació organitzada per assenyalar al poder i els seus abusos. En general,  aquestes manifestacions estan organitzades per col·lectius dissidents. És a dir, per col·lectius que discuteixen el poder establert i que li en disputen el poder efectiu: "els carrers seran nostres" és, en aquest cas, un eslògan que diu "on som nosaltres no arriba la vostra policia". No cal dir que aquestes manifestacions són reprimides amb força i els seus organitzadors perseguits. És el cas, per exemple de la manifestació per la vaga general del 29 de setembre de 2010. 

Hi ha un varietat molt interessant d'aquest segon tipus de manifestació: aquella que, tot i estar controlada pel poder, és subvertida i acaba esdevenint una protesta en contra seu. El cas més bèstia va ser la concentració de suport al dictador romanès Ceaucescu, organitzada pel propi govern romanès, que va precipitar la revolta, i va acabar amb el dictador afusellat. 

A Catalunya també podem trobar un cas, molt més suau això sí, de manifestació subvertida. Va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010, en resposta a la sentència de l'estatut. Sovint es considera aquella manifestació com la primera gran mobilització del "procés". Aquella manifestació va ser organitzada per Òmnium. En aquell temps el PSC manava a la Generalitat, i estava el President José Montilla. Va haver-hi una polèmica perquè Montilla va voler participar en la manifestació i, per tant,  per protocol, havia d'anar al lloc central de la capçalera, i va demanar que aquesta capçalera fos una senyera, sense eslògans, quan Òmnium volia l' eslògan "Som una nació, nosaltres decidim" a la capçalera.  Al final, el President  i ex-presidents de la Generalitat ocupaven l'espai de més honor de la capçalera, amb una senyera, i l'eslògan es va relegar a les bandes, i a una segona capçalera que seguia la primera. La massiva afluència de gent a la manifestació va fer que la capçalera no es pogués moure, per estar col·lapsats tots els carrers del trajecte. Aquest bloqueig, juntament amb els xiulets i protestes rebuts per la capçalera "institucional", van fer que aquesta es "dissolgués", per "facilitar" la mobilitat. El PSC es va trobar amb una revolta inesperada.

Per mi, aquesta mena de manifestacions dissidents. subversives o subvertides són les que tenen sentit. En aquest sentit, en cap moment he tingut clar si la manifestació d'ahir era "oficial" o "dissident". En tot cas, si era "oficial", podia ser subvertida. Desconec, però, quin caràcter va tenir, perquè per circumstàncies personals que no venen al cas, no hi vaig anar.  Em queda el dubte si el d'ahir va ser una performance, o si algú va assenyalar seriosament la hipocresia de l'estat espanyol que, tot i el seu discurs, ni deixa de fer negocis, ni sanciona Israel, ni ha deixat de vendre'n ni comprar-ne armament.   

No voldria creure que, tot plegat és una performance, i que l'objectiu últim sigui acaparar pantalla, és a dir, propaganda electoral de partits auto-anomenats d'esquerres.

Les performances no disputen res. Només pretenen imatges i publicitat i entretenir la parròquia amb relats. Com ha estat, ho veig així, la història de "la flotilla". Només diré que la detenció de la flotilla estava cantada des que van sortir. Aquesta detenció no ha estat un "crim de guerra". Crims de guerra és el que està fent Israel a Gaza, no la detenció dels personatges de "la flotilla". Atrevir-se a dir que la seva detenció és un "crim de guerra" banalitza el significat -ben dur, per cert- del que és un "crim de guerra". Torno a dir: Israel està cometent crims de guerra a Gaza, el bombardeig d'hospitals, els setge per fam són crims de guerra. Com ho és la matança indiscriminada de civils, infants, malalts, dones i vells, dels més dèbils de tots. Fer-los patir fins a la desesperació. Són crims de guerra. 

La detenció d'uns tipus als que se'ls ha dit que no entrin a un lloc, i van hi entren no és un crim de guerra. Els personatges de la flotilla no són "víctimes". Les víctimes són els palestins. Que sembla mentida que calgui dir-ho.

Odio les performances. En canvi aprecio molt les manifestacions quan són dissidents. I aprecio encara més quan es pot subvertir una "manifestació/performance" oficial. Però, en veritat us dic, que no és gens fàcil.

El que em sembla curiós és com després d'haver viscut els anys de les performances processistes, ara ens vulguin repetir la fórmula amb Palestina. Sembla que alguns no han entès que la gent està molt fins els collons que li vulguin prendre el pel. Al poder no se li han de riure les gràcies, i el que no sigui disputa real del control del territori i subversió de l'ordre i la jerarquia del poder no és més que una performance tolerada pel poder i, per tant, de la que el poder n'obté algun benefici. 

Cal manifestar-se, sens dubte. I hi han lluites compartides. La de l'alliberament de Palestina n'és una. Segur. Però compte que la més noble de les causes pot ser usada per a manipular i, sobretot, mantenir l'ordre, la jerarquia, i l'status quo. L'enemic, el nostre enemic, el que tenim aquí, a Catalunya, el que podem efectivament combatre, és justament el poder local. És el que hem de  combatre i el que hem de subvertir. Aquest és el motiu últim per a les mobilitzacions i les lluites compartides. Pensa globalment, actua localment. Si aquesta idea no la comparteixen els eventuals camarades de lluita, la lluita no pot ser compartida.

Visca Palestina Lliure. Visca Catalunya Lliure. Mori el mal govern. Tots.

Primer d'octubre. Ni oblit ni perdó. Independència.

Avui és primer d'octubre. Fa vuit anys, al 2017, es va celebrar el referèndum d'autodeterminació.

El referèndum referendava, és a dir, ratificava, o confirmava, la declaració unilateral d'independència que van suposar les lleis de transició del 6 i 7 de setembre d'aquell mateix any. 

Aquell referèndum es va guanyar. Però els partits independentistes catalans van preferir rendir-se i lliurar-se a la policia. Van preferir no defensar la independència. Van preferir mantenir un status quo i un modus vivendi en el que ells seguirien sent elit, enlloc d'una incerta etapa de consolidació de la independència i, probablement, de capgirament de la jerarquies socials i de poder a Catalunya. 

No els va sortir bé, però no del tot malament. 

Els independentistes vam ser molt ingenus, o excessivament partidistes quan  de forma totalment inacceptable, tot el pla que havia de seguir al referèndum va deixar d'executar-se. En aquell moment, el poble hauria d'haver pres el comandament.

Els partits independentistes van quedar horroritzats per l'èxit del referèndum. Els situava en la posició d'haver de defensar la independència. Sincerament creien que el poble de Catalunya no aniria a votar, ni a defensar els col·legis, ni a fer murs per evitar el segrest de les urnes. Els partits polítics independentistes catalans es pensaven que el poble català es cagaria a les calces.

I no. 

Però no hi havien lideratges preparats per reemplaçar als líders espantats. Els partits havien fet bé una cosa: decapitar les dissidències i mantenir la cadena de comandament.  Els partits van mantenir el control, i les cúpules van optar per una rendició convenient, o això creien, després de vendre a Espanya que igual com podien llençar al poble al carrer, també el podien tornar a casa. Espanya també va veure això, efectivament, però la seva reacció va ser la lògica: enlloc de negociar amb els partits independentistes, els va empresonar i els va destruir, per a reconvertir-los en instruments de control, això sí, mantenint essencialment les jerarquies de poder existents. 

En aquest punt estem encara avui, vuit anys més tard.  Per això  avui el president de la Generalitat autonòmica és Salvador Illa, amb els vots d'ERC, i Puigdemont encara és a Waterloo, i el que li queda, i espera tornar per disputar la presidència autonòmica, quan podia haver estat el President de la República de Catalunya. 

Com diu Gerard Furest en aquest imprescindible article d'opinió, no hi haurà independència si no aprenem del que hem viscut, i tenim moltes coses a aprendre, i actituds a canviar.

És per això que ni oblit ni perdó. Avui, David Fernández es discutia amb la Cris (@gallifantes) sobre aquest eslògan:

 

Puta España
Es veu que sóc inmadura 🤣https://t.co/b6zQhNSzAE

— Cris (@gallifantes) October 1, 2025

La Cris ho encerta. No és una qüestió de maduresa, o d'ètica, o de superioritat moral. És qüestió de poder. 

És qüestió de poder. De guanyar. De voluntat de guanyar. Per guanyar ens cal aprendre del errors comesos. No oblidar. Ens cal anomenar enemics als enemics, i tractar-los com els enemics que són. No perdonar.

Volem guanyar. Perquè guanyant, en primera instància, viurem. Persistirem. No serem anorreats com volen els de la Catalunya dels 10 milions. Guanyant, sobreviurem, i amb el temps viurem millor. 

Volem guanyar perquè mai més tornin els espanyols amb la seva violència i el seu "a por ellos". I vindran. Creuen que poden venir sempre que vulguin a pegar-nos i sotmetre'ns. Per a guanyar caldrà ser forts i implacables. Si algun cop tornen els del "a por ellos", que tornaran, amb el seu odi, se'ls ha d'escarmentar d'una forma tan brutal, tan acarnissada, tan desproporcionada, que mai més se'ls passi pel cap el tornar. 

Que no vulguin ni puguin fer-ho. Ni oblit ni perdó, també per la nostra  supervivència.

 Caldrà ser més forts i més brutals que ells. Cada cop i cada bala haurà de ser tornada multiplicada per cent. Cent ulls per ull, cent dents per dent. Se'ls ha de tornar el seu odi multiplicat per mil. No ens ha de fer recança odiar,  si ens fa forts. Per molt irracional i poc ètic que sigui. Ja hem vist que tenir raó no serveix de res quan l'altre s'imposa per la força, i t'anorrea. 

Quan guanyarem serà el moment de reescriure la història i fer-la bonica: lloarem als herois i recordarem l'èpica, i el relats seran de glòria. Però ho farem quan guanyarem. Mai abans. Abans no. El que hem de fer fins que guanyarem és persistir i recordar. No oblidar. Aprendre dels errors comesos. En caldrà també dir les coses pel seu nom, i anomenar enemics als enemics. Prou auto-enganys. Prou lliris i ingenuïtat. No perdonar. Ni oblit, ni perdó. Som el poble de Catalunya i volem el poder. Volem exercir el poder. 

Volem i podem guanyar. Guanyarem. Guanyarem la Independència.

Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents arts: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fons de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible. 

Bona diada nacional!

 Per la tele diuen que el TSJC podria convertir la diada de demà en un clam per la llengua.

És possible. Als partits els interessa molt que la gent estigui excitada amb qüestions que els permetin fer el joc que els agrada de les grans promeses, amb lleis que porten llargues i dures negociacions, amb consens amples i que permetin declaracions potents, engrescadores, agosarades, i lluminoses... encara que després el mateix TSJC ja s'encarregui que aquestes lleis quedin en res.

Mentrestant, la gent no pensarà que, de fet, l'única forma de garantir que el català sigui la llengua parlada amb normalitat i per tothom, mitjans i xarxes socials inclosos, a Catalunya és la independència.  Com també és l'única forma d'aconseguir que els trens de rodalies arribin a l'hora, o que els nens i les nenes de Catalunya obtinguin uns bons resultats educatius. Cal matisar que la independència és necessària, és l'única via, per aconseguir aquestes coses bàsiques. Però ha d'anar acompanyada de més accions. Per ella mateixa no és suficient. A més caldria fotre a mar a la majoria de l'actual classe dirigent del país, que inclou a polítics i persones amb nom i cognoms del poder social i econòmic. 

En tot cas, jo que ja tinc una certa edat només puc dir que, pel que fa al català, la llengua ha estat sempre agredida pels espanyols, i sempre en reculada. Els espanyols volen que deixem de parlar català. Punt. Es la seva política d'assimilació, i és transversal. De l'esquerra a la dreta, tots, malden per fer desaparèixer la llengua catalana. Perquè saben que és la darrera línia de defensa. El gran bastió de la identitat nacional. I   del 36 cap aquí el % de parlants en català ha estat, essencialment, en reculada, i accelerant els darrers anys. Estem perdent. Ens agredeixen i, en lloc de respondre, gesticulem estúpidament, i qui dia passa, any empeny. 

Perdem, perquè només la independència pot salvar la llengua. Contra Espanya, només la independència salva al català. Però els lideratges a Catalunya no estan disposats als sacrificis i els riscos que suposa la independència, tot i els avantatges que, a mig i llarg plaç s'obtindrien; i el poble, nosaltres, ens deixem portar per aquests lideratges, potser per comoditat, potser per mandra. Jo no diré que aquest és un poble covard. Al contrari. Potser és un poble massa innocent, massa il·lús. Potser encara creiem massa en els lliris i en relats d'honor. Potser hauríem de ser més bruts, amb més mala llet, però no crec que ens manqui valor. Potser ens manca duresa i mala llet. Potser ens manca més consciència, i actuar en conseqüència, de ser un poble que té una història de derrotes i repressió, però també de glòria, lluita, resistència i renaixença. Sobretot, en cal saber en quin punt d'aquesta història ens trobem, per a no auto enganyar-nos. Tinguem-ho clar, l'hora és greu. Per això cal aprofitar dates com la Diada Nacional per sortir al carrer i  fer-lo nostre un cop més.

Demà és la diada. Jo aniré a la mani. Segur que es cridaran molts eslògans. Per la llengua, per les "lluites compartides" que, curiosament, sembla que només els independentistes hem de compartir.  Molts eslògans. Bé. El meu eslògan, el que cridaré, segur, serà Independència! Perquè aquesta és la solució o, si més no, la via que porta a una Catalunya millor. L'única via. Sense independència, només podem aspirar a l'agonia i l'extinció. Amb la independència, tenim la possibilitat de persistir. És tan senzill, i tan gros, com això.

I si ens organitzem, em puc quedar al carrer fins que passi alguna cosa.

Que tingueu una bona, reivindicativa i combativa diada nacional.

Visca l'onze de setembre!

Visca Catalunya Lliure!     

Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.  

"Titulitis"

Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual. 

És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust,  sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet  perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i  que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC 

Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.

Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten. 

Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball,  cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs... 

Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats. 

Un efecte secundari va ser el menyspreu  dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar". 

És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.

En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient)  per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats  universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.

Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.

Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.

Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació. 

Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.

És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols.  Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements. 

Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç  i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada.  És un reconeixement i aquest és el seu valor.  Per això és un èxit personal.

Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.   

Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.

Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.

En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica. 

Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.