Bona diada nacional!

 Per la tele diuen que el TSJC podria convertir la diada de demà en un clam per la llengua.

És possible. Als partits els interessa molt que la gent estigui excitada amb qüestions que els permetin fer el joc que els agrada de les grans promeses, amb lleis que porten llargues i dures negociacions, amb consens amples i que permetin declaracions potents, engrescadores, agosarades, i lluminoses... encara que després el mateix TSJC ja s'encarregui que aquestes lleis quedin en res.

Mentrestant, la gent no pensarà que, de fet, l'única forma de garantir que el català sigui la llengua parlada amb normalitat i per tothom, mitjans i xarxes socials inclosos, a Catalunya és la independència.  Com també és l'única forma d'aconseguir que els trens de rodalies arribin a l'hora, o que els nens i les nenes de Catalunya obtinguin uns bons resultats educatius. Cal matisar que la independència és necessària, és l'única via, per aconseguir aquestes coses bàsiques. Però ha d'anar acompanyada de més accions. Per ella mateixa no és suficient. A més caldria fotre a mar a la majoria de l'actual classe dirigent del país, que inclou a polítics i persones amb nom i cognoms del poder social i econòmic. 

En tot cas, jo que ja tinc una certa edat només puc dir que, pel que fa al català, la llengua ha estat sempre agredida pels espanyols, i sempre en reculada. Els espanyols volen que deixem de parlar català. Punt. Es la seva política d'assimilació, i és transversal. De l'esquerra a la dreta, tots, malden per fer desaparèixer la llengua catalana. Perquè saben que és la darrera línia de defensa. El gran bastió de la identitat nacional. I   del 36 cap aquí el % de parlants en català ha estat, essencialment, en reculada, i accelerant els darrers anys. Estem perdent. Ens agredeixen i, en lloc de respondre, gesticulem estúpidament, i qui dia passa, any empeny. 

Perdem, perquè només la independència pot salvar la llengua. Contra Espanya, només la independència salva al català. Però els lideratges a Catalunya no estan disposats als sacrificis i els riscos que suposa la independència, tot i els avantatges que, a mig i llarg plaç s'obtindrien; i el poble, nosaltres, ens deixem portar per aquests lideratges, potser per comoditat, potser per mandra. Jo no diré que aquest és un poble covard. Al contrari. Potser és un poble massa innocent, massa il·lús. Potser encara creiem massa en els lliris i en relats d'honor. Potser hauríem de ser més bruts, amb més mala llet, però no crec que ens manqui valor. Potser ens manca duresa i mala llet. Potser ens manca més consciència, i actuar en conseqüència, de ser un poble que té una història de derrotes i repressió, però també de glòria, lluita, resistència i renaixença. Sobretot, en cal saber en quin punt d'aquesta història ens trobem, per a no auto enganyar-nos. Tinguem-ho clar, l'hora és greu. Per això cal aprofitar dates com la Diada Nacional per sortir al carrer i  fer-lo nostre un cop més.

Demà és la diada. Jo aniré a la mani. Segur que es cridaran molts eslògans. Per la llengua, per les "lluites compartides" que, curiosament, sembla que només els independentistes hem de compartir.  Molts eslògans. Bé. El meu eslògan, el que cridaré, segur, serà Independència! Perquè aquesta és la solució o, si més no, la via que porta a una Catalunya millor. L'única via. Sense independència, només podem aspirar a l'agonia i l'extinció. Amb la independència, tenim la possibilitat de persistir. És tan senzill, i tan gros, com això.

I si ens organitzem, em puc quedar al carrer fins que passi alguna cosa.

Que tingueu una bona, reivindicativa i combativa diada nacional.

Visca l'onze de setembre!

Visca Catalunya Lliure!