Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents art: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fona de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible.