Primer d'octubre. Ni oblit ni perdó. Independència.

Avui és primer d'octubre. Fa vuit anys, al 2017, es va celebrar el referèndum d'autodeterminació.

El referèndum referendava, és a dir, ratificava, o confirmava, la declaració unilateral d'independència que van suposar les lleis de transició del 6 i 7 de setembre d'aquell mateix any. 

Aquell referèndum es va guanyar. Però els partits independentistes catalans van preferir rendir-se i lliurar-se a la policia. Van preferir no defensar la independència. Van preferir mantenir un status quo i un modus vivendi en el que ells seguirien sent elit, enlloc d'una incerta etapa de consolidació de la independència i, probablement, de capgirament de la jerarquies socials i de poder a Catalunya. 

No els va sortir bé, però no del tot malament. 

Els independentistes vam ser molt ingenus, o excessivament partidistes quan  de forma totalment inacceptable, tot el pla que havia de seguir al referèndum va deixar d'executar-se. En aquell moment, el poble hauria d'haver pres el comandament.

Els partits independentistes van quedar horroritzats per l'èxit del referèndum. Els situava en la posició d'haver de defensar la independència. Sincerament creien que el poble de Catalunya no aniria a votar, ni a defensar els col·legis, ni a fer murs per evitar el segrest de les urnes. Els partits polítics independentistes catalans es pensaven que el poble català es cagaria a les calces.

I no. 

Però no hi havien lideratges preparats per reemplaçar als líders espantats. Els partits havien fet bé una cosa: decapitar les dissidències i mantenir la cadena de comandament.  Els partits van mantenir el control, i les cúpules van optar per una rendició convenient, o això creien, després de vendre a Espanya que igual com podien llençar al poble al carrer, també el podien tornar a casa. Espanya també va veure això, efectivament, però la seva reacció va ser la lògica: enlloc de negociar amb els partits independentistes, els va empresonar i els va destruir, per a reconvertir-los en instruments de control, això sí, mantenint essencialment les jerarquies de poder existents. 

En aquest punt estem encara avui, vuit anys més tard.  Per això  avui el president de la Generalitat autonòmica és Salvador Illa, amb els vots d'ERC, i Puigdemont encara és a Waterloo, i el que li queda, i espera tornar per disputar la presidència autonòmica, quan podia haver estat el President de la República de Catalunya. 

Com diu Gerard Furest en aquest imprescindible article d'opinió, no hi haurà independència si no aprenem del que hem viscut, i tenim moltes coses a aprendre, i actituds a canviar.

És per això que ni oblit ni perdó. Avui, David Fernández es discutia amb la Cris (@gallifantes) sobre aquest eslògan:

 

Puta España
Es veu que sóc inmadura 🤣https://t.co/b6zQhNSzAE

— Cris (@gallifantes) October 1, 2025

La Cris ho encerta. No és una qüestió de maduresa, o d'ètica, o de superioritat moral. És qüestió de poder. 

És qüestió de poder. De guanyar. De voluntat de guanyar. Per guanyar ens cal aprendre del errors comesos. No oblidar. Ens cal anomenar enemics als enemics, i tractar-los com els enemics que són. No perdonar.

Volem guanyar. Perquè guanyant, en primera instància, viurem. Persistirem. No serem anorreats com volen els de la Catalunya dels 10 milions. Guanyant, sobreviurem, i amb el temps viurem millor. 

Volem guanyar perquè mai més tornin els espanyols amb la seva violència i el seu "a por ellos". I vindran. Creuen que poden venir sempre que vulguin a pegar-nos i sotmetre'ns. Per a guanyar caldrà ser forts i implacables. Si algun cop tornen els del "a por ellos", que tornaran, amb el seu odi, se'ls ha d'escarmentar d'una forma tan brutal, tan acarnissada, tan desproporcionada, que mai més se'ls passi pel cap el tornar. 

Que no vulguin ni puguin fer-ho. Ni oblit ni perdó, també per la nostra  supervivència.

 Caldrà ser més forts i més brutals que ells. Cada cop i cada bala haurà de ser tornada multiplicada per cent. Cent ulls per ull, cent dents per dent. Se'ls ha de tornar el seu odi multiplicat per mil. No ens ha de fer recança odiar,  si ens fa forts. Per molt irracional i poc ètic que sigui. Ja hem vist que tenir raó no serveix de res quan l'altre s'imposa per la força, i t'anorrea. 

Quan guanyarem serà el moment de reescriure la història i fer-la bonica: lloarem als herois i recordarem l'èpica, i el relats seran de glòria. Però ho farem quan guanyarem. Mai abans. Abans no. El que hem de fer fins que guanyarem és persistir i recordar. No oblidar. Aprendre dels errors comesos. En caldrà també dir les coses pel seu nom, i anomenar enemics als enemics. Prou auto-enganys. Prou lliris i ingenuïtat. No perdonar. Ni oblit, ni perdó. Som el poble de Catalunya i volem el poder. Volem exercir el poder. 

Volem i podem guanyar. Guanyarem. Guanyarem la Independència.