Diuen que el numeret del canvi d'hora és per estalviar energia.
Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.
La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?
Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".
El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.
Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.
I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.
A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.
De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.
Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.
De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.
O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.
Aquest és el problema, no l'energia.
El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?
És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).
La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.
Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".
Això ens hauria de preocupar.
diumenge, 30 de març del 2014
dimarts, 25 de març del 2014
Me la bufa (la sentència del TC)
Cal agraïr al tribunal constitucional espanyol que s'han donat pressa. Sembla que tothom està decidit a fer via en el procés d'Independència de Catalunya.
Concretament, avui el TC ha dictaminat allò que tothom sabia: que la declaració de sobirania del passat 22 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya és inconstitucional.
I què? Evidentment que és inconstitucional! La constitució nacionalista espanyola estableix que de nació només n'hi ha una i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. La declaració de sobirania del Parlament, en canvi, expressa al seu primer punt que el Poble de Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà", que està en contradicció amb el que posa la constitució.
Per tant, no cal donar-li voltes: la declaració era i és inconstitucional, i que el TC ho ratifiqui no ens ha de fer ni fred ni calor. Ja ho sabíem.
També sabíem que la sentència del TC arribaria, i que aquesta sentència no vol dir res precisament, perquè ja sabíem que la declaració de sobirania és inconstitucional. Evidentment. Si el Parlament declara que el poble de Catalunya és sobirà, vol dir que no reconeix cap altre sobirania que la pròpia. En particular no reconeix el que pugui dir un tribunal estranger sobre la sobirania del poble de Catalunya.
Que el Govern i el Parlament de Catalunya continuïn dins el marc jurídic espanyol només s'ha d'entendre com una circumstància temporal, de trànsit necessari, i que s'ha de fer durar el mínim; perquè l'objectiu és donar la veu al Poble Sobirà de Catalunya per a que exerceixi democràticament el dret a l'autodeterminació i, si com es preveu, el resultat és favorable a la Independència, exercir la sobirania i declarar la Independència.
El que es va declarar al Parlament el gener de 2013 va ser, més aviat, una constatació: Que el Poble de Catalunya és sobirà; que ho era abans de la declaració del Parlament, ho seguia sent després, i ho continua sent per molt que el TC sentenciï en contra. Només que a l'haver fet la declaració solemnement i en seu parlamentària, s'estava avisant a la comunitat internacional que s'havia iniciat el procés cap a la Independència. Aquesta, i no cap altre, era la funció de la declaració de sobirania.
Jo penso que la sentència del TC és una molt bona notícia, si això representa que el Govern, el Parlament i el Poble de Catalunya actuen conseqüentment amb la declaració de sobirania. De fet, ara que oficialment pel TC la declaració no és vàlida, és el moment de fer-la servir amb tota la seva força, sobretot en l'àmbit pel qual estava pensada, és dir, l'internacional.
Aquí, mentrestant, tot esperant que arribi la data del 9 de novembre el govern ha de preparar les estructures del nou país, cal seguir acumulant forces, cal seguir explicant perquè ens convé la independència, cal debatre el model de país que volem o, el que és el mateix, cal preparar el procés constituent.
Cal també no caure en provocacions i contestar-les en positiu. El nou país serà com vulguem i per a aconseguir-ho cal que el poble estigui unit, alegre i combatiu.
Sobre això de contestar en positiu: ahir, quan es va fer públic que un grup fatxa havia presentat una denuncia contra l'ANC vaig fer el que el cos em demanava de feia temps: em vaig apuntar a l'ANC. O sigui que, nominalment, estic a l'Assemblea de Sants-Montjuïc, a la sectorial d'informàtica, que és al que em dedico.
Bé, avui s'ha sabut que el grupet fatxa també n'està preparant alguna contra Òmnium Cultural i El Cercle Català de Negocis... Suposo que les afiliacions a aquests dues organitzacions ho agrairan. I no, les miro amb molta simpatia, però no m'hi penso apuntar!
Concretament, avui el TC ha dictaminat allò que tothom sabia: que la declaració de sobirania del passat 22 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya és inconstitucional.
I què? Evidentment que és inconstitucional! La constitució nacionalista espanyola estableix que de nació només n'hi ha una i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. La declaració de sobirania del Parlament, en canvi, expressa al seu primer punt que el Poble de Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà", que està en contradicció amb el que posa la constitució.
Per tant, no cal donar-li voltes: la declaració era i és inconstitucional, i que el TC ho ratifiqui no ens ha de fer ni fred ni calor. Ja ho sabíem.
També sabíem que la sentència del TC arribaria, i que aquesta sentència no vol dir res precisament, perquè ja sabíem que la declaració de sobirania és inconstitucional. Evidentment. Si el Parlament declara que el poble de Catalunya és sobirà, vol dir que no reconeix cap altre sobirania que la pròpia. En particular no reconeix el que pugui dir un tribunal estranger sobre la sobirania del poble de Catalunya.
Que el Govern i el Parlament de Catalunya continuïn dins el marc jurídic espanyol només s'ha d'entendre com una circumstància temporal, de trànsit necessari, i que s'ha de fer durar el mínim; perquè l'objectiu és donar la veu al Poble Sobirà de Catalunya per a que exerceixi democràticament el dret a l'autodeterminació i, si com es preveu, el resultat és favorable a la Independència, exercir la sobirania i declarar la Independència.
El que es va declarar al Parlament el gener de 2013 va ser, més aviat, una constatació: Que el Poble de Catalunya és sobirà; que ho era abans de la declaració del Parlament, ho seguia sent després, i ho continua sent per molt que el TC sentenciï en contra. Només que a l'haver fet la declaració solemnement i en seu parlamentària, s'estava avisant a la comunitat internacional que s'havia iniciat el procés cap a la Independència. Aquesta, i no cap altre, era la funció de la declaració de sobirania.
Jo penso que la sentència del TC és una molt bona notícia, si això representa que el Govern, el Parlament i el Poble de Catalunya actuen conseqüentment amb la declaració de sobirania. De fet, ara que oficialment pel TC la declaració no és vàlida, és el moment de fer-la servir amb tota la seva força, sobretot en l'àmbit pel qual estava pensada, és dir, l'internacional.
Aquí, mentrestant, tot esperant que arribi la data del 9 de novembre el govern ha de preparar les estructures del nou país, cal seguir acumulant forces, cal seguir explicant perquè ens convé la independència, cal debatre el model de país que volem o, el que és el mateix, cal preparar el procés constituent.
Cal també no caure en provocacions i contestar-les en positiu. El nou país serà com vulguem i per a aconseguir-ho cal que el poble estigui unit, alegre i combatiu.
Sobre això de contestar en positiu: ahir, quan es va fer públic que un grup fatxa havia presentat una denuncia contra l'ANC vaig fer el que el cos em demanava de feia temps: em vaig apuntar a l'ANC. O sigui que, nominalment, estic a l'Assemblea de Sants-Montjuïc, a la sectorial d'informàtica, que és al que em dedico.
Bé, avui s'ha sabut que el grupet fatxa també n'està preparant alguna contra Òmnium Cultural i El Cercle Català de Negocis... Suposo que les afiliacions a aquests dues organitzacions ho agrairan. I no, les miro amb molta simpatia, però no m'hi penso apuntar!
dijous, 20 de març del 2014
És més que la independència.
He anat a mirar uns enllaços del Vilaweb i m'he trobat amb que el servidor està marcat com atacant per Google.
Digue'm paranoic, però això té tot l'aspecte d'un ciber-atac contra Vilaweb.
I de qui? Personalment, tinc un sospitós.
Tant si al darrere d'aquest ciber-atac contra Vilaweb hi ha nacionalistes espanyols, ja sigui pagats per l'estat (i també amb els impostos dels catalans i encara es demanaran perquè n'estem fins els collons dels espanyols) com si ho ha estat per sabotejadors per compte propi, o fins i tot, que sigui un ciber-atac totalment aliè al procés d'independència (no es pot descartar a hores d'ara) es pot aprofitar per a fer un recordatori important:
Ja fa temps que Espanya fa joc brut, però com que ara s'adonen que estan perdent, estan passant a un nivell superior: Desprestigiar organitzacions i mitjans independentistes, obstaculitzar-les... el següent pas serà tractar de prohibir-les o de il·legalitzar-les; com les amenaces contra l'Assemblea Nacional Catalana...
La virulència dels atacs espanyols anirà pujant de grau a mida que ens apropem a la data de la consulta. Es diu i cal tornar a repetir que tractaran de crear un conflicte, de provocar uns escalada de tensió. Seran molt feliços si aconsegueixen provocar aldarulls.
No s'ha de caure en provocacions. És el moment de mantenir-se ferms. De no dubtar. De resistir. De continuar compartint informació i de si cau un canal, obrir-ne un altre.
Perquè el que està en joc és molt més que no ens pensem.
El que està en joc no és només la defensa de la identitat nacional catalana. El que està en joc, ara mateix, ja és la defensa dels drets individuals, de la llibertat d'expressió i de la democràcia, de la llibertat, en definitiva, enfront d'un estat cada cop més descaradament autoritari i feixista.
La batalla continua.
Digue'm paranoic, però això té tot l'aspecte d'un ciber-atac contra Vilaweb.
I de qui? Personalment, tinc un sospitós.
Tant si al darrere d'aquest ciber-atac contra Vilaweb hi ha nacionalistes espanyols, ja sigui pagats per l'estat (i també amb els impostos dels catalans i encara es demanaran perquè n'estem fins els collons dels espanyols) com si ho ha estat per sabotejadors per compte propi, o fins i tot, que sigui un ciber-atac totalment aliè al procés d'independència (no es pot descartar a hores d'ara) es pot aprofitar per a fer un recordatori important:
Ja fa temps que Espanya fa joc brut, però com que ara s'adonen que estan perdent, estan passant a un nivell superior: Desprestigiar organitzacions i mitjans independentistes, obstaculitzar-les... el següent pas serà tractar de prohibir-les o de il·legalitzar-les; com les amenaces contra l'Assemblea Nacional Catalana...
La virulència dels atacs espanyols anirà pujant de grau a mida que ens apropem a la data de la consulta. Es diu i cal tornar a repetir que tractaran de crear un conflicte, de provocar uns escalada de tensió. Seran molt feliços si aconsegueixen provocar aldarulls.
No s'ha de caure en provocacions. És el moment de mantenir-se ferms. De no dubtar. De resistir. De continuar compartint informació i de si cau un canal, obrir-ne un altre.
Perquè el que està en joc és molt més que no ens pensem.
El que està en joc no és només la defensa de la identitat nacional catalana. El que està en joc, ara mateix, ja és la defensa dels drets individuals, de la llibertat d'expressió i de la democràcia, de la llibertat, en definitiva, enfront d'un estat cada cop més descaradament autoritari i feixista.
La batalla continua.
divendres, 7 de març del 2014
Debat amb les quatre dones més influents de Catalunya
Demà és el dia de les dones treballadores. Un recordatori de les vergonyoses desigualtats que avui hi han al món -i a casa nostra- entre homes i dones. Desigualtats en les retribucions salarials; o desigualtats en les oportunitats per accedir a posicions de lideratge.
A casa nostra, a més, cal afegir la lluita per recuperar drets que semblaven conquerits, com el dret a l'avortament. Una lluita que s'incardina en el combat general contra l'involució de tota mena que promou el PP.
Quatre dones que ocupen posicions de lideratge van debatre ahir a can Cuní sobre diverses qüestions, també sobre la independència de Catalunya: Carme Forcadell (de l'Assemblea Nacional Catalana), Ada Colau (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Muriel Casals (Omnium Cultural) i Teresa Forcades (Procés Constituent).
Vet aquí aquest interessant debat
.
A casa nostra, a més, cal afegir la lluita per recuperar drets que semblaven conquerits, com el dret a l'avortament. Una lluita que s'incardina en el combat general contra l'involució de tota mena que promou el PP.
Quatre dones que ocupen posicions de lideratge van debatre ahir a can Cuní sobre diverses qüestions, també sobre la independència de Catalunya: Carme Forcadell (de l'Assemblea Nacional Catalana), Ada Colau (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Muriel Casals (Omnium Cultural) i Teresa Forcades (Procés Constituent).
Vet aquí aquest interessant debat
.
dijous, 6 de març del 2014
Conflicte a Ucraïna
És força evident que la "secessió" de Crimea no té res a veure amb la de Catalunya, per molt que des del govern de Rússia i del d'Espanya vinguin a dir el contrari.
A veure, hi ha alguna semblança prou vergonyosa: A Ucraïna, tant el govern pro rus de Ianukòvitx, que ha estat reemplaçat pel pro-europeu són, essencialment, governs integrats per corruptes reconeguts. La semblança és que Espanya també pateix des de fa molts anys un seguit de governs integrats per corruptes reconeguts.
Però més enllà d'aquesta semblança, les diferències són importants: Els interessos econòmics de les elits russes sobre Ucraïna són molt importants, començant pel fet que Ucraïna és el primer client del gas rus i que el seu territori està travessat per gasoductes que porten el gas rus a Alemanya, que n'és el segon client més important (gairebé tan important com el primer). I seguint pel fet que Sebastòpol, a Crimea, és la base naval de la flota russa al Mar Negre. Aquestes són dades que s'han recordat sovint aquests dies.
Els russos volen mantenir el control sobre l'antic graner de l'URSS; i els ucraïnesos prefereixen vincular-se a la Unió Europea. Pel camí, la població d'Ucraïna s'ha vist immersa en greus aldarulls que han acabat amb morts.
Després dels moviments erràtics (teledirigits des de Moscou?) de la política exterior ucraïnesa dels pro-russos envers la UE, la pressió al carrer ha provocat el canvi a un govern pro-europeu. Un govern que, d'altra banda, tampoc és que ofereixi excessives garanties democràtiques.
I es produeixen els fets de la península de Crimea, amb majoria russa (60%), i minories d'ucraïnesos (25%) i tàrtars (15%). Amb un parlament propi, han estat parlant primer d'un referèndum per demanar més autonomia i avui mateix, en un nou gir de la situació, parlen d'annexionar-se a Rússia i de fer un referèndum per ratificar-ho.
Està clar que allò d'"esgotar totes les vies de diàleg" i "carregar-se de raons" no ho han arribat a considerar. Digue'm irònic. Però és que la diferència més evident entre el cas de Catalunya i el de Crimea és que a Catalunya el procés independentista està impulsat per la gent. Per la majoria de la gent. En canvi, a Crimea, l'impuls és clarament d'orígen foraster. No existia un moviment independentista a Crimea fa dues setmanes.
La independència de Crimea té més a veure amb els interessos geopolítics de Rússia que amb la voluntat dels ciutadans de Crimea. Homes i dones que potser sí que veuen, si més no la majoria russa, la independència amb bons ulls, però que no crec que se'ls escapi que només són peces d'un escaquer.
Personalment trobo gairebé impossible que Crimea romangui a Ucraïna. Els interessos russos a la península són poderosos i la majoria de la població russa deu veure amb bons ulls aquest retorn a la Mare Rússia.
El que caldrà veure és com es tracta aquest assumpte de forma civilitzada i sense violència i encara que avui la UE i Obama diuen que el "referèndum" serà il·legal, cal tenir en compte que, essencialment, l'equilibri de poder a la regió no patirà grans canvis, és dir, que la situació seguirà sent estable només que amb el poder rus a la zona consolidat. Per la UE i els EUA significarà haver d'acceptar el nou status quo, però res que justifiqui un conflicte que hagi d'anar més enllà que algunes declaracions molt pujades de to, això sí.
Sobretot, caldrà justificar la nova situació. Ves a saber, potser aquest "referèndum il·legal" deixa de ser-ho si Ucraïna, convenientment alliçonada, s'avé a fer algun gest que permeti una sortida diplomàtica per la independència de Crimea. Qui sap. Ara mateix, però, l'anunci de la dissolució del Parlament Ucraïnès, no sembla una bona idea.
Potser Crimea esdevé un territori amb un estatus com el d'Ossètia del Sud, territori "oficialment" georgià, o "independent", segons Rússia (territori rus, en la pràctica).
En aquest sentit, l'apel·lació a la constitucionalitat i a la integritat territorial d'Ucraïna, per part de la UE i dels EUA, -inspirada, convé no oblidar-ho, pel ministre d'afers exteriors espanyol pensant, sobretot, en el conflicte amb Catalunya- tenen la importància que tenen. Ara convenen al discurs. Demà, ja ho veurem.
No. No s'assemblen el cas de Catalunya i el de Crimea. Però tampoc convé menystenir les semblances.
Independentment de com evolucioni el conflicte, hi ha un principi fonamental: El més important és que cal preservar la pau. Un conflicte armat a Crimea no ha de considerar-se en cap de les solucions. Ja hi han hagut morts amb els aldarulls a Kiev. Prou. Excessiu preu ja s'ha pagat. Ara bé, seria imprudent descartar l'esclat de la violència: per a les elits de Rússia -i em pesa molt dir-ho perquè Rússia és un país que, per motius personals, m'estimo- la carn humana sempre ha estat un recurs barat. La pròpia carn i sang russes. No diguem la carn forastera.
Si la pau es manté, crec que es podrà esperar alguna solució que, al meu entendre, passarà per la independència de Crimea, "legal" o de facto, sent aquesta última opció, ho veig així, la pitjor solució de totes: Per a la UE suposaria un conflicte enquistat amb Rússia que és, convé recordar-ho, el principal proveïdor de gas de l'est i centre-Europa i, per geopolítica simple, un col·laborador necessari. O sigui, que potser avui el referèndum és il·legal, però demà ja no ho serà tant. Sobretot si resulta prou indiscutible per participació i resultats, i encara més si permet arribar a una sortida honorable per a tots plegats. Dubto que el nou govern ucraïnès vulgui dur el seu poble a un bany de sang, no perquè en confiï gaire en la seva qualitat democràtica -son corruptes reconeguts- si no més aviat perquè tenen molt més a perdre que a guanyar.
Rússia es mou com un elefant emprenyat en una botiga de cristall de Bohèmia. Vigilem que no prenguem mal. I, sobretot, que el poble d'Ucraïna que està enmig d'aquesta tempesta no pateixi més.
A veure, hi ha alguna semblança prou vergonyosa: A Ucraïna, tant el govern pro rus de Ianukòvitx, que ha estat reemplaçat pel pro-europeu són, essencialment, governs integrats per corruptes reconeguts. La semblança és que Espanya també pateix des de fa molts anys un seguit de governs integrats per corruptes reconeguts.
Però més enllà d'aquesta semblança, les diferències són importants: Els interessos econòmics de les elits russes sobre Ucraïna són molt importants, començant pel fet que Ucraïna és el primer client del gas rus i que el seu territori està travessat per gasoductes que porten el gas rus a Alemanya, que n'és el segon client més important (gairebé tan important com el primer). I seguint pel fet que Sebastòpol, a Crimea, és la base naval de la flota russa al Mar Negre. Aquestes són dades que s'han recordat sovint aquests dies.
Els russos volen mantenir el control sobre l'antic graner de l'URSS; i els ucraïnesos prefereixen vincular-se a la Unió Europea. Pel camí, la població d'Ucraïna s'ha vist immersa en greus aldarulls que han acabat amb morts.
Després dels moviments erràtics (teledirigits des de Moscou?) de la política exterior ucraïnesa dels pro-russos envers la UE, la pressió al carrer ha provocat el canvi a un govern pro-europeu. Un govern que, d'altra banda, tampoc és que ofereixi excessives garanties democràtiques.
I es produeixen els fets de la península de Crimea, amb majoria russa (60%), i minories d'ucraïnesos (25%) i tàrtars (15%). Amb un parlament propi, han estat parlant primer d'un referèndum per demanar més autonomia i avui mateix, en un nou gir de la situació, parlen d'annexionar-se a Rússia i de fer un referèndum per ratificar-ho.
Està clar que allò d'"esgotar totes les vies de diàleg" i "carregar-se de raons" no ho han arribat a considerar. Digue'm irònic. Però és que la diferència més evident entre el cas de Catalunya i el de Crimea és que a Catalunya el procés independentista està impulsat per la gent. Per la majoria de la gent. En canvi, a Crimea, l'impuls és clarament d'orígen foraster. No existia un moviment independentista a Crimea fa dues setmanes.
La independència de Crimea té més a veure amb els interessos geopolítics de Rússia que amb la voluntat dels ciutadans de Crimea. Homes i dones que potser sí que veuen, si més no la majoria russa, la independència amb bons ulls, però que no crec que se'ls escapi que només són peces d'un escaquer.
Personalment trobo gairebé impossible que Crimea romangui a Ucraïna. Els interessos russos a la península són poderosos i la majoria de la població russa deu veure amb bons ulls aquest retorn a la Mare Rússia.
El que caldrà veure és com es tracta aquest assumpte de forma civilitzada i sense violència i encara que avui la UE i Obama diuen que el "referèndum" serà il·legal, cal tenir en compte que, essencialment, l'equilibri de poder a la regió no patirà grans canvis, és dir, que la situació seguirà sent estable només que amb el poder rus a la zona consolidat. Per la UE i els EUA significarà haver d'acceptar el nou status quo, però res que justifiqui un conflicte que hagi d'anar més enllà que algunes declaracions molt pujades de to, això sí.
Sobretot, caldrà justificar la nova situació. Ves a saber, potser aquest "referèndum il·legal" deixa de ser-ho si Ucraïna, convenientment alliçonada, s'avé a fer algun gest que permeti una sortida diplomàtica per la independència de Crimea. Qui sap. Ara mateix, però, l'anunci de la dissolució del Parlament Ucraïnès, no sembla una bona idea.
Potser Crimea esdevé un territori amb un estatus com el d'Ossètia del Sud, territori "oficialment" georgià, o "independent", segons Rússia (territori rus, en la pràctica).
En aquest sentit, l'apel·lació a la constitucionalitat i a la integritat territorial d'Ucraïna, per part de la UE i dels EUA, -inspirada, convé no oblidar-ho, pel ministre d'afers exteriors espanyol pensant, sobretot, en el conflicte amb Catalunya- tenen la importància que tenen. Ara convenen al discurs. Demà, ja ho veurem.
Independentment de com evolucioni el conflicte, hi ha un principi fonamental: El més important és que cal preservar la pau. Un conflicte armat a Crimea no ha de considerar-se en cap de les solucions. Ja hi han hagut morts amb els aldarulls a Kiev. Prou. Excessiu preu ja s'ha pagat. Ara bé, seria imprudent descartar l'esclat de la violència: per a les elits de Rússia -i em pesa molt dir-ho perquè Rússia és un país que, per motius personals, m'estimo- la carn humana sempre ha estat un recurs barat. La pròpia carn i sang russes. No diguem la carn forastera.
Si la pau es manté, crec que es podrà esperar alguna solució que, al meu entendre, passarà per la independència de Crimea, "legal" o de facto, sent aquesta última opció, ho veig així, la pitjor solució de totes: Per a la UE suposaria un conflicte enquistat amb Rússia que és, convé recordar-ho, el principal proveïdor de gas de l'est i centre-Europa i, per geopolítica simple, un col·laborador necessari. O sigui, que potser avui el referèndum és il·legal, però demà ja no ho serà tant. Sobretot si resulta prou indiscutible per participació i resultats, i encara més si permet arribar a una sortida honorable per a tots plegats. Dubto que el nou govern ucraïnès vulgui dur el seu poble a un bany de sang, no perquè en confiï gaire en la seva qualitat democràtica -son corruptes reconeguts- si no més aviat perquè tenen molt més a perdre que a guanyar.
Rússia es mou com un elefant emprenyat en una botiga de cristall de Bohèmia. Vigilem que no prenguem mal. I, sobretot, que el poble d'Ucraïna que està enmig d'aquesta tempesta no pateixi més.
divendres, 28 de febrer del 2014
El PP ataca el micromecenatge.
Els divendres els ministres espanyols es reuneixen i, per tant, és un dia que acostuma a ser nefast.
Avui, entre d'altres, en un nou acte de servei a la banca, els ministres espanyols han decidit ficar la grapa a les plataformes de micromecenatge (crowdfunding).
De Viquipèdia: "El micromecenatge descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions. El finançament en massa es du a terme amb diversos objectius, des d'ajuda humanitària, periodisme ciutadà, artistes que busquen suport dels seus admiradors, campanyes electorals o recursos per una start-up."
Dins del micromecenatge es poden trobar variants com el préstec de particulars a empreses (peer-to-business, o p2b, o crowdlending) i també el préstec entre particulars (peer-to-peer lending o social lending).
Potser alguns de vosaltres heu participat en algun micromecenatge, o heu sentit parlar de Verkami, la plataforma de micromecenatge més popular a Catalunya.
El govern espanyol ha limitat per llei la quantitat de diners que un particular pot invertir en un projecte de micromecenatge a 3000€; i la quantitat total que pot invertir en un any a 6000€.
D'aquesta forma s'assegura que un usuari particular no podrà invertir en un portfolio de projectes finançats amb micromecenatge com a alternativa a invertir en productes de banca.
Aquesta llei, doncs, té una missió molt clara: avortar qualsevol possibilitat de que el crowdfunding pugui arribar a ser una alternativa a la banca.
Per altra banda, s'entorpeix el finançament per a projectes que en molts casos justament estan en el crowdfunding perquè la banca els ha denegat el crèdit.
És dir, es tracta de mantenir el mercat doblement captiu: tant el de micro-inversors, com el de sol·licitants de crèdit.
Ras i curt: el crowdfunding està en creixement i aquesta llei és un atac directe.
No només és un atac directe al crowdfunding si no, sobretot, a un estil alternatiu i autogestionari de fer les coses. És una atac de l'antic règim a formes noves i en evolució de societat en xarxa i 2.0.
Perdran. Però, com sempre -en la millor tradició espanyola- es tracta de posar pals a les rodes i entorpir qualsevol canvi que qüestioni l'establishment.
El PP està desbocat. Embogit. És nacionalisme espanyol supremacista, fatxa i caspós. És de NODO, de Valle de los Caídos, de Falange i de capellans amb sotana. Un malson franquista i corrupte. Elits extractives i "empresaris" del BOE.
És el partit que té majoria absoluta al congrés de diputats. És dir, és el partit que han votat la majoria del espanyols. O sigui que hi deuen estar d'acord. La majoria, si més no.
No tots, per sort: Com Carlos Taibo:
O aquest article de Gurusblog.
Avui, entre d'altres, en un nou acte de servei a la banca, els ministres espanyols han decidit ficar la grapa a les plataformes de micromecenatge (crowdfunding).
De Viquipèdia: "El micromecenatge descriu la cooperació, atenció i confiança col·lectiva de persones que treballen conjuntament i inverteixen diners en altres recursos junts, normalment per Internet, per donar suport als esforços iniciats per altra gent o organitzacions. El finançament en massa es du a terme amb diversos objectius, des d'ajuda humanitària, periodisme ciutadà, artistes que busquen suport dels seus admiradors, campanyes electorals o recursos per una start-up."
Dins del micromecenatge es poden trobar variants com el préstec de particulars a empreses (peer-to-business, o p2b, o crowdlending) i també el préstec entre particulars (peer-to-peer lending o social lending).
Potser alguns de vosaltres heu participat en algun micromecenatge, o heu sentit parlar de Verkami, la plataforma de micromecenatge més popular a Catalunya.
El govern espanyol ha limitat per llei la quantitat de diners que un particular pot invertir en un projecte de micromecenatge a 3000€; i la quantitat total que pot invertir en un any a 6000€.
D'aquesta forma s'assegura que un usuari particular no podrà invertir en un portfolio de projectes finançats amb micromecenatge com a alternativa a invertir en productes de banca.
Aquesta llei, doncs, té una missió molt clara: avortar qualsevol possibilitat de que el crowdfunding pugui arribar a ser una alternativa a la banca.
Per altra banda, s'entorpeix el finançament per a projectes que en molts casos justament estan en el crowdfunding perquè la banca els ha denegat el crèdit.
És dir, es tracta de mantenir el mercat doblement captiu: tant el de micro-inversors, com el de sol·licitants de crèdit.
Ras i curt: el crowdfunding està en creixement i aquesta llei és un atac directe.
No només és un atac directe al crowdfunding si no, sobretot, a un estil alternatiu i autogestionari de fer les coses. És una atac de l'antic règim a formes noves i en evolució de societat en xarxa i 2.0.
Perdran. Però, com sempre -en la millor tradició espanyola- es tracta de posar pals a les rodes i entorpir qualsevol canvi que qüestioni l'establishment.
El PP està desbocat. Embogit. És nacionalisme espanyol supremacista, fatxa i caspós. És de NODO, de Valle de los Caídos, de Falange i de capellans amb sotana. Un malson franquista i corrupte. Elits extractives i "empresaris" del BOE.
És el partit que té majoria absoluta al congrés de diputats. És dir, és el partit que han votat la majoria del espanyols. O sigui que hi deuen estar d'acord. La majoria, si més no.
No tots, per sort: Com Carlos Taibo:
Tuits
- Propongo crowdfunding para regalar a De Guindos un manual de desobediencia civil y otro de ética antirrepresiva (de paso, una gramática)
- Qué obscena soltura la de De Guindos cuando afirma, sobre el crowdfunding, que hay que preservar las sinecuras que benefician a los bancos
- El ataque del Gobierno contra el crowdfunding es una provocación que no puede provocar sino un repunte de las prácticas correspondientes
Carlos Taibo O aquest article de Gurusblog.
No al PH. Lo riu és vida.
El PP ha aprovat el pla hidrològic (PH) que reduirà el cabal de l'Ebre al seu tram final a menys de la meitat. De 8000 Hm³ a uns 3400 Hm³. Allò que no va arriba a fer Aznar, ara ho fa Rajoy.
Amb quin objectiu? jo crec que l'explicació és senzilla: la venjança. Venjar-se. Destruir el Delta.
O potser no? Potser Principi de Hanlon o variants? "No atribueixis a la malícia allò que també es pot explicar per l'estupidesa"; o per la roïnesa, o per l'avarícia. Amb aquesta aigua que deixarà d'arribar al delta, que en provocarà la seva destrucció, el PP pretén fer negocis al País Valencià, a Múrcia...
Amb Catalunya perduda per als seus interessos particulars, es tracta de regar, i mai millor dit, aquells llocs on sí que tenen possibilitats d'obtenir beneficis. Per tant, aigua per a camps de gols i especulació immobiliària. Només que caldria recordar-lis que la bombolla immobiliària ja ha passat.
Potser llavors és una barreja de totes dues coses: venjança, per una banda; interessos econòmics particulars per l'altra. També, perquè no, poder mostrar a la seva parròquia una "victòria" sobre els catalans: "mireu com els fotem el Delta a aquests separatistes!"
Si Catalunya ja fos independent aquesta barbaritat no es podria haver perpetrat perquè l'Ebre seria un riu internacional i no es podria tocar el cabal del riu sense un acord molt clar, respectuós amb els ecosistemes i sota la vigilància de la Unió Europea. Igual com es fa a altres rius d'Europa que travessen fronteres estatals.
Però no és el cas. l'Ebre és un riu "interior" i, per tant, és "dels espanyols".
No només el riu. Pels espanyols -sí, pels espanyols, per a molts d'ells- Catalunya no és més que una propietat, un immoble, una cosa. Quelcom que és seu. Tierra conquistada de la que son amos y señores. Por Derecho de Conquista.
No és la seva pàtria. Només una possessió. I els rius i muntanyes de Catalunya no són per ells els paisatges i els llocs que hom estima i hi viu i li són la llar. No. Només són objectes utilitaris, que es poden fer servir i que quan s'han esgotat s'abandonen.
Per ells els catalans només som com corcs d'aquest moble. Una molèstia, en el millor dels casos. Quelcom a exterminar, o reemplaçar i "españolizar". A veure si ho entenem això.
Malícia? Avarícia? Venjança? Provocació? no ho sé. Només sé el que jo sento. Sento molta ràbia. Moltes ganes de perdre de vista per sempre a aquests que, per mi és així, ens odien.
Toca lluitar de nou. Reagrupar-nos. Organitzar-nos. Toca defensar el riu.
Lo riu és vida.
No al PH!
dimarts, 18 de febrer del 2014
Marwan i el lleó.
Potser la cosa ha anat així:
Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.
Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.
Somiava despert. Estava cansat de tant caminar i no caminava tant de pressa com la resta.
De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.
Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.
El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.
Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!
Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.
Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa. Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.
Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.
El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:
- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!
El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.
El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.
No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.
Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.
Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.
Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.
Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.
Només ha estat perdut una estona.
Només.
Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.
Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.
Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.
Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.
Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".
Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.
Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.
Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.
Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.
Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.
Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.
Somiava despert. Estava cansat de tant caminar i no caminava tant de pressa com la resta.
De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.
Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.
El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.
Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!
Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.
Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa. Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.
Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.
El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:
- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!
El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.
El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.
No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.
Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.
Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.
Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.
Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.
Només ha estat perdut una estona.
Només.
Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.
Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.
Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.
Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.
Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".
Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.
Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.
Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.
Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.
diumenge, 16 de febrer del 2014
Un altre món sense tanques és possible
Tothom té dret a buscar-se la vida. Aquesta és la llibertat última i final. Al món venim a viure. O sobreviure,si de cas. A tractar d'arribar a l'endemà. A veure una nova sortida de sol. A trobar un lloc segur i arrecerat on poder dormir aquesta nit. A alimentar-se per poder seguir en moviment. A tenir fills, si pot ser, que també voldran viure.
És programació genètica. Viure i sobreviure és exactament per a allò que l'evolució ens ha preparat. Viure. Quan hom no pot viure a un lloc, o és molt difícil viure a un lloc, marxa i busca un lloc nou.
Algú en diria que és llei natural. En la graduació que va del millorar expectatives professionals a migrar per trobar aliment hi ha un ampli ventall, però l'impuls primari és el mateix, i és irresistible. Es racionalitzarà més o menys, les expectatives dels emigrants seran més elevades o més prosaiques, però al final, sempre hi ha un anar a cercar un futur millor.
És humà. És essencialment humà. Els humans són emigrants nats. Molt més caçadors, pescadors i recol·lectors que agricultors i ramaders. És cert que el progrés ha vingut de la ramaderia i l'agricultura. És cert que aquest progrés va suposar l'alliberament de la necessitat d'emigrar. Però l'instint hi és. Quan al llarg de la història les collites han estat dolentes i la fam ha aparegut, el vell instint de supervivència ha rebrotat i els humans han emigrat.
Mentre tingui braços per treballar i cames per desplaçar-me, tindré les eines principals per sobreviure. Ho portem als gens. Sobreviure. Viure. Aquí o allà. On sigui.
Els humans som mobilitat. L'essència de la humanitat és buscar un futur millor. Ja sigui en el desplaçament a altres llocs. O en un desplaçament mental, de consciència, de forma de viure. Mobilitat i canvi.
Emigrar. Emigrants. En diferents graus, però la mateixa motivació.
A Ceuta hi van anar a parar uns homes i dones que buscaven un futur millor. Van morir esclafats quan la Guardia Civil espanyola va fer servir pilotes de goma i gasos lacrimògens per fer-los fugir de la tanca que els impedia físicament l'accés al que es pensaven que seria un futur millor. Quinze morts.
Bales disparades contra homes i dones indefensos, a l'aigua, encegats i desorientats pels gasos. Van morir allà, esclafats per altres homes i dones que fugien espantats, ofegats, ferits per les bales.
Vindran d'altres. Escalaran amb les mans nues la tanca amb fulles de ganivet. Seran gasejats. Els dispararan, qui sap si bales de goma o munició real. A molts els atraparan, els colpejaran, els insultaran i els expulsaran a l'altra banda de la tanca. Els tornaran masegats i humiliats al futur del que fugien.
Ho tornaran a provar. Per un altre lloc. Perquè els humans ho portem als gens. Perquè hi ha un impuls primari que és buscar un futur millor.
És la humanitat mateixa la que s'estavella contra una tanca criminal. La que es veu reprimida amb pilotes de goma, i gasejada, colpejada, ofegada.
No se quina solució es pot donar. Segurament la immigració massiva i descontrolada és font de conflictes. No ho discuteixo.
Però l'horror de les mans sagnants, dels trossos de carn enganxada a la tanca, dels cossos trepitjats, ofegats surant a les platges de Ceuta, la por, la violència i el dolor, no poden ser la resposta. No pot ser que aquesta sigui "la solució".
No pot ser que la violència sigui la resposta. No pot ser que la indiferència ens faci conformar amb la violència. No pot ser que aquesta violència quedi impune. No n'hi ha prou amb no tolerar la violència..
Jo no tinc respostes. Però se que un altre món -sense tanques- és possible.
divendres, 7 de febrer del 2014
L'hàbil parany del conseller Homs, o no.
Quan ahir el conseller Homs va dir que potser la cosa aquesta de la relació de Catalunya amb Espanya ho haurien d'acabar votant tots els espanyols vaig pensar: "ja hi som". Tornem a la Puta i la Ramoneta? Aquí diem una cosa i a Madrid en diem una altre?
El cas és que ahir mateix, el conseller Homs matisava les declaracions fetes a la COPE i deia que això només passaria en cas que guanyés l'opció SÍ-NO ("vull un estat però que no sigui independent", o sigui, que guanyés allò que ningú sap ben bé que és...)
Qüestió marginal: És absolutament imprescindible anar a aquestes cadenes de ràdio i televisió que són, per dir-ho suaument, un cau de fatxes? aporta alguna cosa?
El cas és que avui, La vice-presidenta Soraya ha dit que aquí no hi ha res a negociar i que els espanyols no han de votar res de res.
Immediatament, a fòrums independentistes he vist com se saludava, gairebé amb eufòria, la declaració de la senyora aquesta, tot assenyalant com la "democràcia" espanyola no només no vol permetre que els catalans votin, si no que, a més, denega aquest dret al conjunt dels ciutadans espanyols.
La cosa es plantejava com si s'hagués tractat d'una hàbil trampa d'Homs en la que el govern espanyol ha caigut de quatre potes.
A mi, en canvi, tot plegat em fa pensar, de nou, com no, en el Principi de Hanlon. Ja sabeu. Aquell que diu que no es pot atribuir a la malícia el que es pot explicar amb l'estupidesa.
Personalment crec que ens convindria a tots una mica d'humilitat. Està bé pensar que "els nostres" són súper espavilats i que "els altres" són molt burros. Aixeca la moral. Va bé per fer brometes. Però no és una bona idea creure-s'ho.
Més aviat, em sembla més prudent acceptar que "els nostres" són igual de burros, per un estil, que els d'allà. És sa pensar això. Mireu. Jo crec que Homs, ahir, la va cagar. Va dir una cosa que ves tu a saber si no s'ha arribat a considerar seriosament en alguna reunió de CDC. Potser en un esforç, inútil i absurd, per mostrar-se "dialogant" va dir el que va dir. Com si COPE i tarannà dialogant fossin conceptes que es poguessin barrejar.
O sigui: parteixo de la tesi que ahir la va cagar. No. No estava parant cap trampa.
El cas és que avui els d'allà han demostrat que posats a cagar-la, ells també en saben i no només han reiterat que els catalans no tenim dret a votar res, si no que, a més...els espanyols tampoc! Au.
Amb la qual cosa, el bonic gol en pròpia porta dels "nostres" s'ha vist compensat, en la jugada següent, per un d'espectacular, en pròpia porta també, però ara la seva, dels "altres".
Què llestos que són tots plegats, redéu!
Sort que aquest procés depèn molt de la gent. Sort que hi ha un factor important d'autogestió en tot aquest moviment. Sort.
Però que ajudaria que els polítics que teòricament ens representen, els "nostres" i els "seus", s'ho rumiessin una mica abans de dir segons què. De veritat, que em fan molta enveja els britànics.
El Principi de Hanlon, germanes i germans, el principi de Hanlon...
El cas és que ahir mateix, el conseller Homs matisava les declaracions fetes a la COPE i deia que això només passaria en cas que guanyés l'opció SÍ-NO ("vull un estat però que no sigui independent", o sigui, que guanyés allò que ningú sap ben bé que és...)
Qüestió marginal: És absolutament imprescindible anar a aquestes cadenes de ràdio i televisió que són, per dir-ho suaument, un cau de fatxes? aporta alguna cosa?
El cas és que avui, La vice-presidenta Soraya ha dit que aquí no hi ha res a negociar i que els espanyols no han de votar res de res.
Immediatament, a fòrums independentistes he vist com se saludava, gairebé amb eufòria, la declaració de la senyora aquesta, tot assenyalant com la "democràcia" espanyola no només no vol permetre que els catalans votin, si no que, a més, denega aquest dret al conjunt dels ciutadans espanyols.
La cosa es plantejava com si s'hagués tractat d'una hàbil trampa d'Homs en la que el govern espanyol ha caigut de quatre potes.
A mi, en canvi, tot plegat em fa pensar, de nou, com no, en el Principi de Hanlon. Ja sabeu. Aquell que diu que no es pot atribuir a la malícia el que es pot explicar amb l'estupidesa.
Personalment crec que ens convindria a tots una mica d'humilitat. Està bé pensar que "els nostres" són súper espavilats i que "els altres" són molt burros. Aixeca la moral. Va bé per fer brometes. Però no és una bona idea creure-s'ho.
Més aviat, em sembla més prudent acceptar que "els nostres" són igual de burros, per un estil, que els d'allà. És sa pensar això. Mireu. Jo crec que Homs, ahir, la va cagar. Va dir una cosa que ves tu a saber si no s'ha arribat a considerar seriosament en alguna reunió de CDC. Potser en un esforç, inútil i absurd, per mostrar-se "dialogant" va dir el que va dir. Com si COPE i tarannà dialogant fossin conceptes que es poguessin barrejar.
O sigui: parteixo de la tesi que ahir la va cagar. No. No estava parant cap trampa.
El cas és que avui els d'allà han demostrat que posats a cagar-la, ells també en saben i no només han reiterat que els catalans no tenim dret a votar res, si no que, a més...els espanyols tampoc! Au.
Amb la qual cosa, el bonic gol en pròpia porta dels "nostres" s'ha vist compensat, en la jugada següent, per un d'espectacular, en pròpia porta també, però ara la seva, dels "altres".
Què llestos que són tots plegats, redéu!
Sort que aquest procés depèn molt de la gent. Sort que hi ha un factor important d'autogestió en tot aquest moviment. Sort.
Però que ajudaria que els polítics que teòricament ens representen, els "nostres" i els "seus", s'ho rumiessin una mica abans de dir segons què. De veritat, que em fan molta enveja els britànics.
El Principi de Hanlon, germanes i germans, el principi de Hanlon...
dijous, 6 de febrer del 2014
No ens rendim.
El fort brogit de les declaracions i contradeclaracions sobre la Independència de Catalunya fan que algunes notícies importants no rebin l'atenció que els cal.
Una d'elles ha estat la publicació de les dades d'atur del mes de gener. Copio literalment de la web de TV de Catalunya:
"El 2014 ha començat amb una nova pujada del nombre de persones apuntades a les oficines d'ocupació. L'atur puja, tal com acostuma a passar sempre al gener, quan s'acaben les feines del període de Nadal.
Aquest any, a Catalunya, ha pujat en gairebé nou mil persones, i ara el total de parats inscrits és de 633.800. Si fem la comparació anual, però, veurem que hi ha 28.000 persones sense feina menys que al gener del 2013, quan els parats eren 661.000.
A tot l'estat, l'atur també ha pujat al gener, concretament en 113.097 persones. Així, el total de parats registrats se situa en quatre milions 814.000. Tot i la mala notícia, destaca que és l'increment més petit al gener des del 2007."
Les dades d'atur del Principat desglossades per comarques i poblacions en aquest enllaç.
Els "brots verds" del desembre, doncs, s'han congelat amb el fred del gener. Un cop corregida l'estacionalitat, el resultat és que continua la pèrdua de llocs de treball.
O potser és que la precarització i la temporalitat són ja les característiques que defineixen millor els llocs de treball que es creen (i es destrueixen). Lliga amb el fet que cada dia som més una societat de serveis de poc valor afegit. Serveis que reclamen, a temporada, ma d'obra barata.
No és una notícia nova. Aquesta conversió ve de fa temps. Està clar que continuen havent llocs de treball "bons", amb sous i condicions raonables; però també és cert que aquest llocs cada cop són menys, o que si es mantenen és pagant un preu de rebaixes en salari i condicions. Es mantenen, molts cops, per concentració d'activitats, és dir, es mantenen uns llocs a canvi de perdre'n d'altres a una altre banda.
No es pot dir gran cosa més. Fer escarafalls dient que això està molt malament ni ajuda ni aporta gaire. Solucions? No veig grans revolucions a la vista. El procés de secessió de Catalunya, que em fa l'efecte que serà el més semblant a una revolució que viuré, no sembla, per ell mateix, una solució. Potser facilita algunes coses, o potser no. No està escrit. Dependrà de nosaltres i, en tot cas, el punt de partida serà el d'una societat amb un 25% d'atur, amb un important deute extern i en un context econòmic internacional vacil·lant, per no dir pessimista. Els fets són aquests. Millor pintar-los amb cruesa que mentir.
Aquests són els fets. És febrer i fa fred. Per sort no gaire. Toca aguantar. Superar aquest hivern. Mantenir l'esperança. Ajudar-nos. Cuidar els uns dels altres en la mida del que puguem. Ja ho he dit: mantinguem l'esperança. Confiem en nosaltres. Proposem solucions noves, col·laborem, cooperem.
N'hi han. Ara potser no les veiem, però segur que són allà. Ànims. Hem de ser forts. Hem de ser valents. No et rendeixis.
Un altre món és possible.
Una d'elles ha estat la publicació de les dades d'atur del mes de gener. Copio literalment de la web de TV de Catalunya:
"El 2014 ha començat amb una nova pujada del nombre de persones apuntades a les oficines d'ocupació. L'atur puja, tal com acostuma a passar sempre al gener, quan s'acaben les feines del període de Nadal.
Aquest any, a Catalunya, ha pujat en gairebé nou mil persones, i ara el total de parats inscrits és de 633.800. Si fem la comparació anual, però, veurem que hi ha 28.000 persones sense feina menys que al gener del 2013, quan els parats eren 661.000.
A tot l'estat, l'atur també ha pujat al gener, concretament en 113.097 persones. Així, el total de parats registrats se situa en quatre milions 814.000. Tot i la mala notícia, destaca que és l'increment més petit al gener des del 2007."
Les dades d'atur del Principat desglossades per comarques i poblacions en aquest enllaç.
Els "brots verds" del desembre, doncs, s'han congelat amb el fred del gener. Un cop corregida l'estacionalitat, el resultat és que continua la pèrdua de llocs de treball.
O potser és que la precarització i la temporalitat són ja les característiques que defineixen millor els llocs de treball que es creen (i es destrueixen). Lliga amb el fet que cada dia som més una societat de serveis de poc valor afegit. Serveis que reclamen, a temporada, ma d'obra barata.
No és una notícia nova. Aquesta conversió ve de fa temps. Està clar que continuen havent llocs de treball "bons", amb sous i condicions raonables; però també és cert que aquest llocs cada cop són menys, o que si es mantenen és pagant un preu de rebaixes en salari i condicions. Es mantenen, molts cops, per concentració d'activitats, és dir, es mantenen uns llocs a canvi de perdre'n d'altres a una altre banda.
No es pot dir gran cosa més. Fer escarafalls dient que això està molt malament ni ajuda ni aporta gaire. Solucions? No veig grans revolucions a la vista. El procés de secessió de Catalunya, que em fa l'efecte que serà el més semblant a una revolució que viuré, no sembla, per ell mateix, una solució. Potser facilita algunes coses, o potser no. No està escrit. Dependrà de nosaltres i, en tot cas, el punt de partida serà el d'una societat amb un 25% d'atur, amb un important deute extern i en un context econòmic internacional vacil·lant, per no dir pessimista. Els fets són aquests. Millor pintar-los amb cruesa que mentir.
Aquests són els fets. És febrer i fa fred. Per sort no gaire. Toca aguantar. Superar aquest hivern. Mantenir l'esperança. Ajudar-nos. Cuidar els uns dels altres en la mida del que puguem. Ja ho he dit: mantinguem l'esperança. Confiem en nosaltres. Proposem solucions noves, col·laborem, cooperem.
N'hi han. Ara potser no les veiem, però segur que són allà. Ànims. Hem de ser forts. Hem de ser valents. No et rendeixis.
Un altre món és possible.
dimecres, 29 de gener del 2014
Balances fiscals. Montoro Style.
Estic totalment d'acord: l'argument de les balances fiscals no pot ser l'únic argument. L'argument econòmic no pot ser l'únic argument. Si l'independentisme català pren com únic argument els diners, aleshores, per mi, és un independentisme de baixa qualitat.
Per mi és molt més important la llibertat. En minúscules. El fet de poder triar. EL fet de que ningú pot imposar-me una identitat. Jo sé qui soc. Jo sé que soc moltes coses i una d'elles és català. La meva nació és Catalunya. No deixaré que ningú m'imposi una identitat nacional, perquè, simplement, no deixaré que ningú m'imposi una identitat. La meva identitat és cosa meva.
I l'argument anterior, fixem-nos bé, tampoc pressuposa la independència: un estat pluri-nacional , per exemple, seria un lloc on aquesta identitat personal podria desenvolupar-se. Però jo tinc 45 anys, i he vist morir a Franco, he vist la "transición", he vist un cop d'estat, he vist a Felipe i a Aznar. He vist la guerra del golf, a Zapatero, he vist l'estatut i com se'l van raspallar, i veig a Rajoy i, la conclusió, és que no m'engaliparan més amb sopars de duro. Això de l'estat pluri-nacional no serà. Ni federal ni hòsties. No serà i punt.
Per mi aquest és l'argument més important, doncs: la llibertat. Simplement, la de poder ser jo mateix sense que ningú pretengui espanyolitzar-me o dir-me que la meva llengua és de segona. I sense haver d'aguantar aquestes brometes de catalans tan divertides, però que no tenen un pel d'innocents.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.
També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.
Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.
Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.
Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.
Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.
Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?
Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.
dimecres, 22 de gener del 2014
El PP es carrega Catradio al País Valencià.
Els votants del PP deuen estar molt satisfets ja que el seu partit, el partit que ells voten i, per tant, els representa, està fent passos ferms i decidits en la via d'esquarterar, minoritzar i menystenir la llengua catalana.
ordenar el tancament dels re-emissors de l'ACPV que portaven el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià és una atac a la llengua catalana. Com diu avui Vicent Partal, es tracta d'una acció de genocidi cultural.
El PP s'ha carregat els mitjans públics en català al País Valencià. Tots. Els propis i els que venien de Catalunya. Per odi. Odi a tot allò que és català. També a tot allò que és valencià. A més, sembla que estan fent un "cordó sanitari" al voltant de Catalunya. Per evitar "contagis". Tenir una identitat nacional diferent de l'espanyola és dolent. I contagiós, pel que es veu.
El PP vol esborrar els signes d'identitat nacional de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Vol eliminar les nacions de l'estat i que només hi hagi una única nació, l'espanyola.
No fa pas tants anys que aquesta mateixa voluntat s'hagués resolt per les armes amb l'extermini dels díscols (parauleta de moda aquests dies). Avui l'objectiu segueix sent el mateix, però ai las! no hi han soldats que puguin de venir del nord d'Àfrica, ni un govern feixista a Itàlia, ni un de nacionalsocialista a Alemanya.
Com que per les armes no poden, trien anorrear les "altres" nacions mitjançant l'anorreament dels seus signes d'identitat: la llengua, que és el més important; també la bandera com passa a les Illes Balears; o per la negació del propi nom: Comunitat Valenciana enlloc de País Valencià.
Tot i que potser el sistema més efectiu de tots sigui dur la nació a la misèria i a l'atur. I privatitzar els seus serveis públics.
I és que ¿qui vol practicar un genocidi amb sang i fetge, que només servirà per fer enfadar l'opinió pública internacional si es pot aconseguir el mateix amb un ofec constant i sense sang?
Certament, els votants del PP deuen estar més que contents. I segur que també molts votants del PSOE.
No tots, és clar, que segur que n'hi han que creuen que la "gallardía" es demostra entrant a matar de cara i que, seguint la recepta d'Espartero, ja han passat molts més de 50 anys des del darrer cop i ja va tocant. Però, vaja, crec que aquests no són majoria. Crec.
A tot això, estem esperant -santa paciència- que a Madrid tombin la petició de transferència de l'organització de referèndums pel 150.2. Sabem, positivament, que la tombaran, però estaria bé que ho fessin aviat. És una espera per poder anar a "la senyo" de l'opinió pública internacional amb un nou greuge, aquest cop ja definitiu.
Però aquest país no està per allargar massa les esperes: El pressupost de la Generalitat per enguany és, senzillament, una merda. Més retallades, més venda de patrimoni. Potser és el millor que es podia aconseguir. No ho se. Però el fet és que el pressupost es una merda. La gent pateix i patirà les retallades. A la gent que pateix no se li pot demanar que tingui encara més paciència. No a canvi de res.
Amb l'agreujant que -se sap- la creació de llocs de treball, la recuperació de drets socials; les ajudes als més desfavorits o dependents no milloraran immediatament. Ni a mig plaç. Els efectes d'aquesta crisi que, segons alguns ha tocat fons, romandran molt de temps. Això va per llarg. Amb Independència de Catalunya o sense.
Estic convençut que amb la independència la recuperació serà més ràpida, perquè el que hem de fer és un país per les persones. Però aquesta esperança no em fa dubtar tampoc que aquí hi ha patiment per anys.
Mentrestant, esperar. No es pot demanar paciència, però no n'hi ha una altre. Paciència. I resistència. Resistència perquè els atacs són i seran rabiosos. Com aquest tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià. Veurem coses pitjors. Segur. Ara ja saben que l'independentisme va de debò.
Ara bé, si aquesta es la forma que tenen al PP de "fer amics" i campanya pel no, ens hem de felicitar. La independència està cantada.
I, mentrestant, l'encabronamenta i el patiment de molts compatriotes, també.
ordenar el tancament dels re-emissors de l'ACPV que portaven el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià és una atac a la llengua catalana. Com diu avui Vicent Partal, es tracta d'una acció de genocidi cultural.
El PP s'ha carregat els mitjans públics en català al País Valencià. Tots. Els propis i els que venien de Catalunya. Per odi. Odi a tot allò que és català. També a tot allò que és valencià. A més, sembla que estan fent un "cordó sanitari" al voltant de Catalunya. Per evitar "contagis". Tenir una identitat nacional diferent de l'espanyola és dolent. I contagiós, pel que es veu.
El PP vol esborrar els signes d'identitat nacional de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Vol eliminar les nacions de l'estat i que només hi hagi una única nació, l'espanyola.
No fa pas tants anys que aquesta mateixa voluntat s'hagués resolt per les armes amb l'extermini dels díscols (parauleta de moda aquests dies). Avui l'objectiu segueix sent el mateix, però ai las! no hi han soldats que puguin de venir del nord d'Àfrica, ni un govern feixista a Itàlia, ni un de nacionalsocialista a Alemanya.
Com que per les armes no poden, trien anorrear les "altres" nacions mitjançant l'anorreament dels seus signes d'identitat: la llengua, que és el més important; també la bandera com passa a les Illes Balears; o per la negació del propi nom: Comunitat Valenciana enlloc de País Valencià.
Tot i que potser el sistema més efectiu de tots sigui dur la nació a la misèria i a l'atur. I privatitzar els seus serveis públics.
I és que ¿qui vol practicar un genocidi amb sang i fetge, que només servirà per fer enfadar l'opinió pública internacional si es pot aconseguir el mateix amb un ofec constant i sense sang?
Certament, els votants del PP deuen estar més que contents. I segur que també molts votants del PSOE.
No tots, és clar, que segur que n'hi han que creuen que la "gallardía" es demostra entrant a matar de cara i que, seguint la recepta d'Espartero, ja han passat molts més de 50 anys des del darrer cop i ja va tocant. Però, vaja, crec que aquests no són majoria. Crec.
A tot això, estem esperant -santa paciència- que a Madrid tombin la petició de transferència de l'organització de referèndums pel 150.2. Sabem, positivament, que la tombaran, però estaria bé que ho fessin aviat. És una espera per poder anar a "la senyo" de l'opinió pública internacional amb un nou greuge, aquest cop ja definitiu.
Però aquest país no està per allargar massa les esperes: El pressupost de la Generalitat per enguany és, senzillament, una merda. Més retallades, més venda de patrimoni. Potser és el millor que es podia aconseguir. No ho se. Però el fet és que el pressupost es una merda. La gent pateix i patirà les retallades. A la gent que pateix no se li pot demanar que tingui encara més paciència. No a canvi de res.
Amb l'agreujant que -se sap- la creació de llocs de treball, la recuperació de drets socials; les ajudes als més desfavorits o dependents no milloraran immediatament. Ni a mig plaç. Els efectes d'aquesta crisi que, segons alguns ha tocat fons, romandran molt de temps. Això va per llarg. Amb Independència de Catalunya o sense.
Estic convençut que amb la independència la recuperació serà més ràpida, perquè el que hem de fer és un país per les persones. Però aquesta esperança no em fa dubtar tampoc que aquí hi ha patiment per anys.
Mentrestant, esperar. No es pot demanar paciència, però no n'hi ha una altre. Paciència. I resistència. Resistència perquè els atacs són i seran rabiosos. Com aquest tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià. Veurem coses pitjors. Segur. Ara ja saben que l'independentisme va de debò.
Ara bé, si aquesta es la forma que tenen al PP de "fer amics" i campanya pel no, ens hem de felicitar. La independència està cantada.
I, mentrestant, l'encabronamenta i el patiment de molts compatriotes, també.
dijous, 16 de gener del 2014
La via del 150.2.
La notícia del dia és que avui el Parlament ha aprovat demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, per via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola.
El resultat de la votació ha estat de 87 vots a favor de demanar el traspàs de la competència, per 43 en contra i 3 abstencions. En total 133 vots emesos sobre 135 diputats. És dir, dos diputats han estat absents a la votació. De fet, se sap que, per malaltia, només un, ja que l'altre -el Paer de Lleida, Àngel Ros- va renunciar ahir a l'acta de diputat, justament per no haver de votar avui.
A favor han votat els diputats de CiU, ERC i ICV, més Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena del PSC. En contra PP, Ciutadans i la resta de diputats socialistes. Els diputats de la CUP s'han abstingut.
El vot afirmatiu de Geli, Ventura i Elena tindrà conseqüències. Ja les està tenint, començant pel manifest de suport als tres diputats per part d'un centenar de militants socialistes. Alguns de força renom.
Avui ha estat un dia molt dur per a l'actual direcció del PSC que ha vist com la Joventut Socialista feia un comunicat crític demanant d'abstenir-se en la votació d'avui; que ha vist trencada la disciplina de partit; i que s'ha trobat amb el manifest de suport a aquests tres diputats.
Fa de mal dir què serà del PSC. Sembla que el PSC avui està trencat. Amb una direcció al servei del PSOE i una militància, les joventuts, i molts ajuntaments, que senten que els hi han canviat el partit.
La qüestió serà veure si darrera d'aquests tres diputats en sortiran més.
En aquest any que tot just s'ha encetat, i que ha de portar a la celebració de la consulta sobre la Independència el proper 9 de novembre (ja veurem en quina forma) el fet que el PSOE estigui debilitat al Parlament català pot ser un factor a tenir en compte i que aplani el camí. Si al final la consulta pren la forma d'unes plebiscitàries, la fugida dels votants catalanistes de l'antic PSC-PSOE cap a ICV o ERC, o a un hipotètic nou PSC independentista pot decantar clarament el resultat.
L'altre vot que ha causat debat ha estat l'abstenció de la CUP.
Jo no puc posar cap objecció a l'abstenció de la CUP. Per mi, la seva abstenció estàs carregada de sentit i comparteixo aquestes dues idees:
1. és evident que l'estat no transferirà cap competència i per tant, dit pel broc gros, això és una pèrdua de temps (si és que l'objectiu és trobar algun interlocutor a Madrid).
2. un poble sobirà -i el poble de Catalunya s'ha proclamat sobirà- no ha de demanar permís a ningú.
Tanmateix, la internacionalització del procés d'independència fa que hi hagin molts mitjans amb l'ull posat a Catalunya. El cas és que la votació d'avuí ha tingut ressò internacional ([1] i [2]).
L'estat no trigarà ni un minut a rebutjar aquesta proposta (sembla que arribarà a Madrid el proper març). El que quedarà clar als mitjans internacionals és que és l'estat el que es nega a la consulta. Dins de l'estratègia del "carregar-se de raons", aquest és un pas que permetrà enviar un missatge internacional molt potent: qui s'oposa a la democràcia és l'estat espanyol. Així ho entendrà l'opinió pública internacional que, en canvi, no entén de sagrades unitats, ni indivisibilitats, ni punyetes per l'estil.
En definitiva, s'està guanyant el suport de l'opinió pública internacional a la declaració d'Independència.
Tenint en compte l'anterior, crec que l'abstenció de la CUP era, fins i tot, necessària. Primer, perquè no posa en perill l'estratègia del "carregar-se de raons"; Segon, perquè posa pressió. No poden haver-hi dilacions -llevat de l'improbable cas que l'estat es despengés amb una oferta de consulta pactada, o que autoritzés el traspàs; Tercer, perquè ens recorda que aquest només és un moviment tàctic, que no estratègic. O dit més bonic: que un poble sobirà no demana permís. Que si es fa així és només per a que l'estat espanyol es posi, un cop més, en evidència.
El pas que s'ha donat avui és important. Caldrà veure quina serà la reacció de l'estat però gairebé es segur que hi haurà un nou cop de porta.
Permeteu-me que faci d'endeví: A Catalunya, mentrestant, s'ha de preparar la llei de consultes pròpia a l'empara de la qual es convocarà la consulta. Es pot preveure que aquesta convocatòria també serà impugnada al Constitucional. Aleshores anirem a les plebiscitàries que es convocaran pel 9 de novembre. El bloc independentista obtindrà la majoria absoluta en vots i escons. En la primera sessió solemne del Parlament, amb presència de la premsa internacional i milers de manifestants independentistes a l'exterior, s'investirà un President i aquest proclamarà la independència. Els governs de Catalunya i Espanya encetaran el procés de negociació de la separació poques setmanes després, que hauran estat de molt alta tensió, quan diversos estats ja hauran reconegut la nova República Catalana i la UE i els EUA hauran pressionat per arribar a una resolució ràpida i pacífica del procés de secessió.
Així sigui. Amén.
El resultat de la votació ha estat de 87 vots a favor de demanar el traspàs de la competència, per 43 en contra i 3 abstencions. En total 133 vots emesos sobre 135 diputats. És dir, dos diputats han estat absents a la votació. De fet, se sap que, per malaltia, només un, ja que l'altre -el Paer de Lleida, Àngel Ros- va renunciar ahir a l'acta de diputat, justament per no haver de votar avui.
A favor han votat els diputats de CiU, ERC i ICV, més Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena del PSC. En contra PP, Ciutadans i la resta de diputats socialistes. Els diputats de la CUP s'han abstingut.
El vot afirmatiu de Geli, Ventura i Elena tindrà conseqüències. Ja les està tenint, començant pel manifest de suport als tres diputats per part d'un centenar de militants socialistes. Alguns de força renom.
Avui ha estat un dia molt dur per a l'actual direcció del PSC que ha vist com la Joventut Socialista feia un comunicat crític demanant d'abstenir-se en la votació d'avui; que ha vist trencada la disciplina de partit; i que s'ha trobat amb el manifest de suport a aquests tres diputats.
Fa de mal dir què serà del PSC. Sembla que el PSC avui està trencat. Amb una direcció al servei del PSOE i una militància, les joventuts, i molts ajuntaments, que senten que els hi han canviat el partit.
La qüestió serà veure si darrera d'aquests tres diputats en sortiran més.
En aquest any que tot just s'ha encetat, i que ha de portar a la celebració de la consulta sobre la Independència el proper 9 de novembre (ja veurem en quina forma) el fet que el PSOE estigui debilitat al Parlament català pot ser un factor a tenir en compte i que aplani el camí. Si al final la consulta pren la forma d'unes plebiscitàries, la fugida dels votants catalanistes de l'antic PSC-PSOE cap a ICV o ERC, o a un hipotètic nou PSC independentista pot decantar clarament el resultat.
L'altre vot que ha causat debat ha estat l'abstenció de la CUP.
Jo no puc posar cap objecció a l'abstenció de la CUP. Per mi, la seva abstenció estàs carregada de sentit i comparteixo aquestes dues idees:
1. és evident que l'estat no transferirà cap competència i per tant, dit pel broc gros, això és una pèrdua de temps (si és que l'objectiu és trobar algun interlocutor a Madrid).
2. un poble sobirà -i el poble de Catalunya s'ha proclamat sobirà- no ha de demanar permís a ningú.
Tanmateix, la internacionalització del procés d'independència fa que hi hagin molts mitjans amb l'ull posat a Catalunya. El cas és que la votació d'avuí ha tingut ressò internacional ([1] i [2]).
L'estat no trigarà ni un minut a rebutjar aquesta proposta (sembla que arribarà a Madrid el proper març). El que quedarà clar als mitjans internacionals és que és l'estat el que es nega a la consulta. Dins de l'estratègia del "carregar-se de raons", aquest és un pas que permetrà enviar un missatge internacional molt potent: qui s'oposa a la democràcia és l'estat espanyol. Així ho entendrà l'opinió pública internacional que, en canvi, no entén de sagrades unitats, ni indivisibilitats, ni punyetes per l'estil.
En definitiva, s'està guanyant el suport de l'opinió pública internacional a la declaració d'Independència.
Tenint en compte l'anterior, crec que l'abstenció de la CUP era, fins i tot, necessària. Primer, perquè no posa en perill l'estratègia del "carregar-se de raons"; Segon, perquè posa pressió. No poden haver-hi dilacions -llevat de l'improbable cas que l'estat es despengés amb una oferta de consulta pactada, o que autoritzés el traspàs; Tercer, perquè ens recorda que aquest només és un moviment tàctic, que no estratègic. O dit més bonic: que un poble sobirà no demana permís. Que si es fa així és només per a que l'estat espanyol es posi, un cop més, en evidència.
El pas que s'ha donat avui és important. Caldrà veure quina serà la reacció de l'estat però gairebé es segur que hi haurà un nou cop de porta.
Permeteu-me que faci d'endeví: A Catalunya, mentrestant, s'ha de preparar la llei de consultes pròpia a l'empara de la qual es convocarà la consulta. Es pot preveure que aquesta convocatòria també serà impugnada al Constitucional. Aleshores anirem a les plebiscitàries que es convocaran pel 9 de novembre. El bloc independentista obtindrà la majoria absoluta en vots i escons. En la primera sessió solemne del Parlament, amb presència de la premsa internacional i milers de manifestants independentistes a l'exterior, s'investirà un President i aquest proclamarà la independència. Els governs de Catalunya i Espanya encetaran el procés de negociació de la separació poques setmanes després, que hauran estat de molt alta tensió, quan diversos estats ja hauran reconegut la nova República Catalana i la UE i els EUA hauran pressionat per arribar a una resolució ràpida i pacífica del procés de secessió.
Així sigui. Amén.
diumenge, 5 de gener del 2014
MItjans, manipulació i Independència.
La festa de Reis representa l'assalt final de les festes de Nadal. El darrer gran àpat familiar abans de la tornada a l'escola i a la feina. Per a moltes famílies és l'última reunió abans que no passi molt de temps fins que tornin a reunir-se, potser tot un any.
Segons Fernández Díaz, ministre del PP, enguany moltes famílies no s'han reunit perquè el procés d'Independència de Catalunya les ha trencat.
Home, la veritat és que un clàssic de les reunions familiars del Nadal són justament les discussions -i perdonin la ironia, així que se'm fa difícil pensar que per aquesta qüestió les famílies deixin de reunir-se. Més aviat crec que si deixen de reunir-se és per problemes de fons -tipus l'herència de la tieta- i si algú diu que el problema és la independència li diré que em sembla una excusa molt pobre.
En tot cas, la notícia s'afegeix a la llarga llista de notícies que des dels mitjans espanyols assenyalen la Independència de Catalunya com la font de tots els mals i totes les desgràcies passades, presents i futures.
Noticies que tenen una resposta des dels mitjans favorables a la Independència, que a la seva vegada serveixen notícies que mostren la Independència de Catalunya com la solució als problemes de país.
Crec que cal fer un aclariment abans de seguir: no soc gaire de tele. Soc molt més d'informar-me per Internet. Si poso la tele, gairebé segur que vaig a parar al 3-24 i les seves rodes informatives, o a la música de RAC105 TV. Normalment, però, si la tele ja està posada a casa és amb programació infantil: Clan TV, Boeing o Disney Channel. Algun dia caldrà parlar d'aquests canals infantils i els missatges que transmeten.
Dit això, justament els mitjans públics i el tractament que estan donant a la independència ha estat el motiu d'una conversa en família durant un d'aquests àpats de Nadal i d'un petit debat amb amics al Facebook.
Les preguntes que ens fem: Hi ha manipulació informativa als mitjans sobre el procés de Independència? En quina mesura manipulen? Quin hauria de ser el paper dels mitjans públics?
Els mitjans de comunicació tradicionals, diaris, ràdios i TV, són canals unidireccionals on un parla i molts escolten. L'emissor te tot el control sobre el missatge.
En quin punt els missatges enviats passa a ser manipulació? per mi aquesta és la clau. Simplificant, jo puc ser d'esquerres o de dretes i això es tradueix en que hi han notícies que per mi seran importants o no, més bones o més dolentes. Un mitjà públic hauria de posar a l'abast les informacions i, al meu entendre, és acceptable que aquestes es presentin des d'una determinada òptica. En definitiva, una cadena pot tenir una línia editorial i un periodista concret pot tenir la seva pròpia ideologia.
Quina hauria de ser la línia editorial d'un canal públic? La resposta no és fàcil. Opino que hauria d'anar en la línia de respectar la pluralitat del públic que amb els seus imposts les sustenta. A la pràctica, això es tradueix més que res, en comissions de control parlamentari i en consells de direcció on es replica la distribució d'escons del Parlament.
El model anterior té una pega important: la complexitat de les societats és major que la seva estructura electoral. A més d'un perill: el discurs del canal públic passa a estar controlat pel partit o coalició amb majoria absoluta al consell d'administració de l'ens.
Tot i les consideracions anteriors, un canal pot no ser gaire plural i tenir una línia editorial ben definida, diguem que d'esquerres, o de dretes, però això no vol dir que sigui manip ulador.
Quan es manipula? quan es menteix, s'oculta informació, o es tergiversa, o quan la programació es serveix amb intenció de fer propaganda d'una idea, o de desacreditar-ne una altre.
Tornem de nou al principi: la forma com els mitjans informatius estan tractant el procés d'Independència de Catalunya. Per una banda els canals públics de l'estat, dominats pel PP que compta amb majoria absoluta al "Congreso", i amb un PSOE també oposat a la Independència, estan servint informació que dibuixa la Independència de Catalunya com un fet catastròfic.
Per l'altra, els canals públics de la Generalitat, amb una CiU amb majoria relativa, on Unió es resisteix a declarar-se independentista, i amb el suport d'ERC que, tanmateix, encara es manté fora del govern (però probablement hi entrarà) en que se serveixen notícies que mostren la Independència com un objectiu esperançador. Cal dir que la distribució de forces al Parlament Catalá és molt més equilirada que la del "Congreso".
La qüestió és si uns i altres estan ultra-passant la ratlla del que en podríem dir una "línia editorial", per ficar-se en el terreny de la manipulació.
No és tan senzill manipular des d'una cadena: En general, la gent no segueix exclusivament una cadena. També cal tenir en compte que hom tria el que veu. Una reflexió: la tendència general és escoltar i veure allò que es vol escoltar o que confirma les pròpies opinions. No estem tan indefensos a la manipulació. Ara bé, potser ja ens va bé deixar-nos manipular. És més senzill que anar a la recerca de punts de vista diferents i tractar d'escoltar, al menys, els seus arguments.
Els canals públics estatals estan manipulant? podrien manipular? No ho se, no veig tanta tele, pero el cas de Canal 9, la TV Valenciana, em fa pensar que el PP és prou capaç d'ultra-passar aquesta ratlla i moltes d'altres, si cal. De fet, els "hilillos de plastilina" i les "dos líneas abiertas de investigación" recorden que si algú té experiència en manipular informació des de mitjans públics és precisament el PP.
I TV3 manipula a favor de la independència? No crec que es pugui trobar casos del calibre dels "hilllos de plastlina" a la TV catalana per una rao: CiU no té tanta força. Potser ens hauriem d'anar a l'època de les majories absolutes de Pujol per parlar de situacions de veto a periodistes. D'altra banda, crec que a títol individual hi han periodistes de la casa que estan clarament significats a favor de la Independència.
La meva opinió és que justament la debilitat de CiU i la pluralitat del bloc independentista fa que si bé a "línia editorial" és sobiranista, no es pugui acusar de manipulació. Van junts i es vigilen entre ells. No és que aquí siguin més bons, és que no tenen un altre remei.
La conclusió, però, és que aquesta situació podria canviar perquè el model és excessivament depenent del sistema de partits. Es parla de la separació de poders com un dels pilars de la democràcia i s'assenyala amb bon criteri que molts dels problemes actuals tenen a veure amb que aquesta separació de poders no existeix. Jo crec que als tres poders cal afegir-li el quart i que aquest també ha d'estar separat dels altres. No com ara. I amb això no estic dient que no hagin d'haver mitjans públics, el que dic és que han de ser independents per a determinar la seva línia editorial sense haver de retre comptes a interessos privats o de partits.
Per acabar:
Primer, el model de comunicació actual presenta una gran oferta de canals de ràdio i TV de forma que es dilueix l'impacte des canals públics (amb TDT es pot accedir a més de 60 canals). La importància dels canals privats és creixent i aquests no tenen ni tan sols la comissió de control dels partits que, al menys, fiscalitzen les TV públiques. Molts canals privats pertanyen a grups empresarials i financers potents i es pot agrupar un bon nombre dels canals privats en blocs que serveixen interessos concrets. Als canals privats els casos de manipulació són evidents i no només per qüestions polítiques.
Segon, cada cop som més els que preferim informar-nos per Internet. El canal passa a ser bidireccional amb tot el que això suposa d'empoderament ciutadà. Blogs, Wiki, Twitter, Facebook i tota mena de xarxes socials estan esdevenint el cinquè poder que ja, de partença, creix separat del poder polític tradicional i esdevé, ell mateix, un poder polític nou.
Un nou model de comunicació públic és una altre de les coses que caldrà canviar i fer bé a la nova República.
Segons Fernández Díaz, ministre del PP, enguany moltes famílies no s'han reunit perquè el procés d'Independència de Catalunya les ha trencat.
Home, la veritat és que un clàssic de les reunions familiars del Nadal són justament les discussions -i perdonin la ironia, així que se'm fa difícil pensar que per aquesta qüestió les famílies deixin de reunir-se. Més aviat crec que si deixen de reunir-se és per problemes de fons -tipus l'herència de la tieta- i si algú diu que el problema és la independència li diré que em sembla una excusa molt pobre.
En tot cas, la notícia s'afegeix a la llarga llista de notícies que des dels mitjans espanyols assenyalen la Independència de Catalunya com la font de tots els mals i totes les desgràcies passades, presents i futures.
Noticies que tenen una resposta des dels mitjans favorables a la Independència, que a la seva vegada serveixen notícies que mostren la Independència de Catalunya com la solució als problemes de país.
Crec que cal fer un aclariment abans de seguir: no soc gaire de tele. Soc molt més d'informar-me per Internet. Si poso la tele, gairebé segur que vaig a parar al 3-24 i les seves rodes informatives, o a la música de RAC105 TV. Normalment, però, si la tele ja està posada a casa és amb programació infantil: Clan TV, Boeing o Disney Channel. Algun dia caldrà parlar d'aquests canals infantils i els missatges que transmeten.
Dit això, justament els mitjans públics i el tractament que estan donant a la independència ha estat el motiu d'una conversa en família durant un d'aquests àpats de Nadal i d'un petit debat amb amics al Facebook.
Les preguntes que ens fem: Hi ha manipulació informativa als mitjans sobre el procés de Independència? En quina mesura manipulen? Quin hauria de ser el paper dels mitjans públics?
Els mitjans de comunicació tradicionals, diaris, ràdios i TV, són canals unidireccionals on un parla i molts escolten. L'emissor te tot el control sobre el missatge.
En quin punt els missatges enviats passa a ser manipulació? per mi aquesta és la clau. Simplificant, jo puc ser d'esquerres o de dretes i això es tradueix en que hi han notícies que per mi seran importants o no, més bones o més dolentes. Un mitjà públic hauria de posar a l'abast les informacions i, al meu entendre, és acceptable que aquestes es presentin des d'una determinada òptica. En definitiva, una cadena pot tenir una línia editorial i un periodista concret pot tenir la seva pròpia ideologia.
Quina hauria de ser la línia editorial d'un canal públic? La resposta no és fàcil. Opino que hauria d'anar en la línia de respectar la pluralitat del públic que amb els seus imposts les sustenta. A la pràctica, això es tradueix més que res, en comissions de control parlamentari i en consells de direcció on es replica la distribució d'escons del Parlament.
El model anterior té una pega important: la complexitat de les societats és major que la seva estructura electoral. A més d'un perill: el discurs del canal públic passa a estar controlat pel partit o coalició amb majoria absoluta al consell d'administració de l'ens.
Tot i les consideracions anteriors, un canal pot no ser gaire plural i tenir una línia editorial ben definida, diguem que d'esquerres, o de dretes, però això no vol dir que sigui manip ulador.
Quan es manipula? quan es menteix, s'oculta informació, o es tergiversa, o quan la programació es serveix amb intenció de fer propaganda d'una idea, o de desacreditar-ne una altre.
Tornem de nou al principi: la forma com els mitjans informatius estan tractant el procés d'Independència de Catalunya. Per una banda els canals públics de l'estat, dominats pel PP que compta amb majoria absoluta al "Congreso", i amb un PSOE també oposat a la Independència, estan servint informació que dibuixa la Independència de Catalunya com un fet catastròfic.
Per l'altra, els canals públics de la Generalitat, amb una CiU amb majoria relativa, on Unió es resisteix a declarar-se independentista, i amb el suport d'ERC que, tanmateix, encara es manté fora del govern (però probablement hi entrarà) en que se serveixen notícies que mostren la Independència com un objectiu esperançador. Cal dir que la distribució de forces al Parlament Catalá és molt més equilirada que la del "Congreso".
La qüestió és si uns i altres estan ultra-passant la ratlla del que en podríem dir una "línia editorial", per ficar-se en el terreny de la manipulació.
No és tan senzill manipular des d'una cadena: En general, la gent no segueix exclusivament una cadena. També cal tenir en compte que hom tria el que veu. Una reflexió: la tendència general és escoltar i veure allò que es vol escoltar o que confirma les pròpies opinions. No estem tan indefensos a la manipulació. Ara bé, potser ja ens va bé deixar-nos manipular. És més senzill que anar a la recerca de punts de vista diferents i tractar d'escoltar, al menys, els seus arguments.
Els canals públics estatals estan manipulant? podrien manipular? No ho se, no veig tanta tele, pero el cas de Canal 9, la TV Valenciana, em fa pensar que el PP és prou capaç d'ultra-passar aquesta ratlla i moltes d'altres, si cal. De fet, els "hilillos de plastilina" i les "dos líneas abiertas de investigación" recorden que si algú té experiència en manipular informació des de mitjans públics és precisament el PP.
I TV3 manipula a favor de la independència? No crec que es pugui trobar casos del calibre dels "hilllos de plastlina" a la TV catalana per una rao: CiU no té tanta força. Potser ens hauriem d'anar a l'època de les majories absolutes de Pujol per parlar de situacions de veto a periodistes. D'altra banda, crec que a títol individual hi han periodistes de la casa que estan clarament significats a favor de la Independència.
La meva opinió és que justament la debilitat de CiU i la pluralitat del bloc independentista fa que si bé a "línia editorial" és sobiranista, no es pugui acusar de manipulació. Van junts i es vigilen entre ells. No és que aquí siguin més bons, és que no tenen un altre remei.
La conclusió, però, és que aquesta situació podria canviar perquè el model és excessivament depenent del sistema de partits. Es parla de la separació de poders com un dels pilars de la democràcia i s'assenyala amb bon criteri que molts dels problemes actuals tenen a veure amb que aquesta separació de poders no existeix. Jo crec que als tres poders cal afegir-li el quart i que aquest també ha d'estar separat dels altres. No com ara. I amb això no estic dient que no hagin d'haver mitjans públics, el que dic és que han de ser independents per a determinar la seva línia editorial sense haver de retre comptes a interessos privats o de partits.
Per acabar:
Primer, el model de comunicació actual presenta una gran oferta de canals de ràdio i TV de forma que es dilueix l'impacte des canals públics (amb TDT es pot accedir a més de 60 canals). La importància dels canals privats és creixent i aquests no tenen ni tan sols la comissió de control dels partits que, al menys, fiscalitzen les TV públiques. Molts canals privats pertanyen a grups empresarials i financers potents i es pot agrupar un bon nombre dels canals privats en blocs que serveixen interessos concrets. Als canals privats els casos de manipulació són evidents i no només per qüestions polítiques.
Segon, cada cop som més els que preferim informar-nos per Internet. El canal passa a ser bidireccional amb tot el que això suposa d'empoderament ciutadà. Blogs, Wiki, Twitter, Facebook i tota mena de xarxes socials estan esdevenint el cinquè poder que ja, de partença, creix separat del poder polític tradicional i esdevé, ell mateix, un poder polític nou.
Un nou model de comunicació públic és una altre de les coses que caldrà canviar i fer bé a la nova República.
diumenge, 29 de desembre del 2013
La innocentada del Corredor Mediterrani
Ahir, dia dels innocents, Vilaweb va publicar aquesta notícia:
El govern espanyol troba la manera de trencar l'Eix Mediterrani
Obligat per Europa a construir-lo, fa que el tram entre Castelló i Vandellòs només sigui d'ample europeu · Així força els trens de mercaderies a passar per Madrid.
Absolutament increïble.
La notícia va sortir ahir i de tant inversemblant molts ens vam creure que era una innocentada.
Però avui es confirma que no ho és. Vilaweb ha publicat aquesta entrevista:
Joan Amorós: 'A tot arreu dupliquen les línies menys al corredor mediterrani'
El secretari general de FERRMED critica la decisió del govern espanyol de fer la via d'ample només europeu entre Vandellòs i Castelló
No és una innocentada.
El tram entre Castelló i Vandellós, actualment de via única i ample ibèric, que actualment és un coll d'ampolla per al trànsit de mercaderies es refarà de nou però només amb ample europeu, en comptes d'ampliar-lo mantenint els dos tipus de via
El resultat és que no hi podran circular els trens d'ample ibèric i obligant, per tant, a que el transport de mercaderies interior a l'arc mediterrani i amb ample ibèric hagi de passar... per Madrid! almenys fins que tot el sistema ferroviari espanyol de mercaderies hagi canviat a ample europeu, cosa que trigarà anys.
És una mesura que perjudica obertament l'economia de l'arc Mediterrani i que permet més especulació amb terrenys i immobles a Madrid.
Això s'hauria evitat si en el seu moment s'hagués afegit una via d'ample europeu per als trens Euromed, entre València i Barcelona, que són la mateixa maquinària que els AVE, però adaptats a l'ample de via ibèric. No es va fer perquè era més barat adaptar els trens que les vies (i, de pas, es mantenia aïllada l'alta velocitat de l'arc mediterrani de l'europea).
Ara torna a ser més barat (per l'estat) el fer de nou el tram només amb ample europeu, en comptes de desdoblar, i l'argument és que a la llarga l'ample de via ibèric ha de desaparèixer. Però aquest "a la llarga" no sabem de quant serà. De moment, però, per dur mercaderies de Castelló a Vandellós amb ample ibèric caldrà passar per Madrid amb el conseqüent encariment del transport i l'enorme increment en Km de recorregut.
Alternatives? segurament un increment del transport interior de l'arc mediterrani per carretera, més car. O potser, encara que previsiblement també serà més car, aprofitar els trens de mercaderies d'ample europeu del corredor per a fer també el transport interior (hi haurà prou capacitat de càrrega?)
En tot cas, seran les indústries de l'arc mediterrani la que haurà de pagar el sobrecost fins que el sistema de mercaderies algun dia estigui adaptat a l'ample europeu.
En definitiva, el corredor mediterrani que hauria de servir per afavorir el comerç i millorar les comunicacions s'implementa de forma que encareix el transport, empitjora la competitivitat de la zona més exportadora de l'estat i afavoreix l'especulació a Madrid.
A Madrid no volien fer el Corredor pel Mediterrani. Però com els obliguen a fer-lo amb un traçat que no els agrada s'han empescat la forma de fer trampes i de sortir-hi guanyant ells, a Madrid. Encara que això suposi perjudicar l'economia de l'arc mediterrani.
És el que passa quan pateixes un estat incompetent, quan no enemic, del teu país.
Per moltes, moltes i moltes coses com aquestes és que ens cal la independència.
El govern espanyol troba la manera de trencar l'Eix Mediterrani
Obligat per Europa a construir-lo, fa que el tram entre Castelló i Vandellòs només sigui d'ample europeu · Així força els trens de mercaderies a passar per Madrid.
Absolutament increïble.
La notícia va sortir ahir i de tant inversemblant molts ens vam creure que era una innocentada.
Però avui es confirma que no ho és. Vilaweb ha publicat aquesta entrevista:
Joan Amorós: 'A tot arreu dupliquen les línies menys al corredor mediterrani'
El secretari general de FERRMED critica la decisió del govern espanyol de fer la via d'ample només europeu entre Vandellòs i Castelló
No és una innocentada.
El tram entre Castelló i Vandellós, actualment de via única i ample ibèric, que actualment és un coll d'ampolla per al trànsit de mercaderies es refarà de nou però només amb ample europeu, en comptes d'ampliar-lo mantenint els dos tipus de via
El resultat és que no hi podran circular els trens d'ample ibèric i obligant, per tant, a que el transport de mercaderies interior a l'arc mediterrani i amb ample ibèric hagi de passar... per Madrid! almenys fins que tot el sistema ferroviari espanyol de mercaderies hagi canviat a ample europeu, cosa que trigarà anys.
És una mesura que perjudica obertament l'economia de l'arc Mediterrani i que permet més especulació amb terrenys i immobles a Madrid.
Això s'hauria evitat si en el seu moment s'hagués afegit una via d'ample europeu per als trens Euromed, entre València i Barcelona, que són la mateixa maquinària que els AVE, però adaptats a l'ample de via ibèric. No es va fer perquè era més barat adaptar els trens que les vies (i, de pas, es mantenia aïllada l'alta velocitat de l'arc mediterrani de l'europea).
Ara torna a ser més barat (per l'estat) el fer de nou el tram només amb ample europeu, en comptes de desdoblar, i l'argument és que a la llarga l'ample de via ibèric ha de desaparèixer. Però aquest "a la llarga" no sabem de quant serà. De moment, però, per dur mercaderies de Castelló a Vandellós amb ample ibèric caldrà passar per Madrid amb el conseqüent encariment del transport i l'enorme increment en Km de recorregut.
Alternatives? segurament un increment del transport interior de l'arc mediterrani per carretera, més car. O potser, encara que previsiblement també serà més car, aprofitar els trens de mercaderies d'ample europeu del corredor per a fer també el transport interior (hi haurà prou capacitat de càrrega?)
En tot cas, seran les indústries de l'arc mediterrani la que haurà de pagar el sobrecost fins que el sistema de mercaderies algun dia estigui adaptat a l'ample europeu.
En definitiva, el corredor mediterrani que hauria de servir per afavorir el comerç i millorar les comunicacions s'implementa de forma que encareix el transport, empitjora la competitivitat de la zona més exportadora de l'estat i afavoreix l'especulació a Madrid.
A Madrid no volien fer el Corredor pel Mediterrani. Però com els obliguen a fer-lo amb un traçat que no els agrada s'han empescat la forma de fer trampes i de sortir-hi guanyant ells, a Madrid. Encara que això suposi perjudicar l'economia de l'arc mediterrani.
És el que passa quan pateixes un estat incompetent, quan no enemic, del teu país.
Per moltes, moltes i moltes coses com aquestes és que ens cal la independència.
dimarts, 24 de desembre del 2013
Sant Nicolau Pistoler i el cagadubtes
"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles eren prop de Calella de la Costa, al Maresme, i es disposaven a passar un cop més la nit de Nadal.
Des de feia algunes jornades s'havia afegit al grup dels deixebles un jove que, si bé participava en les pregàries, a vegades els dubtes el duien a fer els àpats apartat de la resta.
I deia:
- Mestre, jo vull seguir-vos, però trobo a faltar els meus pares i germans.
Sant Nicolau Pistoler se'l mirava com qui mira una soca, però no deia res.
En aquestes que es van quedar sense provisions i, seguint el seu costum , van decidir anar a la vila més propera a demanar caritat. I vet aquí que el grup de Sant Nicolau i els deixebles va entrar a Calella.
Els va cridar molt l'atenció que a moltes cases hi havia penjada una bandera de quatre franges vermelles sobre fons groc, rematada per un triangle blau amb un estel blanc de cinc puntes al mig. Van veure que també es podien trobar banderes que en comptes del triangle blau deixaven el fons groc i l'estel de cinc puntes era vermell en comptes de blanc.
Aquest cop els deixebles van tenir en compte la data en que es trobaven i van deduir, amb molt d'encert, que es tractava de la decoració de Nadal, i que la bandera representava l'estel de Natzaret.
Els deixebles es van emocionar en veure la fe dels vilatans. Van adonar-se que els estels es trobaven arreu. També es van adonar que la fe d'aquell poble es veia en els actes i en la convicció als seus mots:
- Bona gent, que ens podeu fer caritat?
-Sí
- i ens podeu fer caritat d'un quilo de patates?
- Sí
O també:
- Bon home, que ens podeu ajudar
-Sí
i ens podeu ajudar a moure aquest carro que destorba el pas?
-Sí
I vet aquí que la gent deia que Sí i Sí a tot el que fos ajudar-se els uns als altres, a fer caritat als més desvalguts, a reparar allò que estava espatllat, o fer noves obres pel bé de tots.
Els deixebles estaven meravellats. Sant Nicolau Pistoler, muntat al seu cavall, ho contemplava satisfet.
L'esperit de Nadal ho impregnava tot.
Vet aqui, però, que no tothom estava pres per l'esperit de Nadal. Van arribar a una casa on no hi havia penjat l'estel de Natzaret, si no un llençol groc amb dues franges vermelles al costat. Anaren allà i demanaren:
- Bona gent, que ens podrieu fer caritat?
Silenci per resposta.
- Hola?
-Esteu molestant! M'esteu posant en el compromís d'haver de decidir si vull ajudar o no vull ajudar. La llei no diu res sobre deixebles a cavall que demanen caritat. Marxeu i sotmeteu-vos a la llei. Aneu a l'ajuntament i allà se us donarà allò que la llei jutgi convenient.
- Germà, si no voleu fer-nos caritat, n'hi ha prou amb dir-nos que no.
A Sant Nicolau Pistoler se li començava a inflar la vena, car la santa paciència no era, precisament, una de els seves virtuts.
De cop, el jove deixeble que feia uns dies s'havia ajuntat a la banda de Sant Nicolau va posar-se al davant de tots i digué:
- Hola, pare, he tornat!
- Fill! que fas amb aquesta colla d'arreplegats?
- Pare, en veritat us dic que el Mestre i els deixebles tenen paraules sàvies... Bé, en realitat només els deixebles, ja que el mestre no parla i només es dedica a fer punteria amb les pistoles entre pregària i pregària. Però els deixebles sí que semblen espavilats i diuen paraules sàvies!
- Fill, abandona a aquests marginats i torna a casa amb els teus germans i els teus pares.
- Però és que jo vull fer el camí de la pregària!
-Sí?
-Sí
- i estàs disposat a fer tots els sacrificis que suposa aquest camí?
- ... em temo que no
El jove es va posar a plorar doncs s'adonava que vivia en una gran contradicció. El pare s'apropà al seu fill. També ho feu Sant Nicolau.
Veure l'imponent figura de Sant Nicolau amb els dos colt 45 carregats i amb la seva mirada d'arcàngel guerrer clavada als ulls del jove va fer còrrer un calfred a tots els presents.
Tots es temien que Sant Nicolau castigaria aquell dubte.
El pare es va interposar entre el seu fill i el Sant. Però el mestre va apartar l'home i el va agafar de la ma. Avançà cap al jove que se'l mirava amb ulls esbatanats i també l'agafà de la ma. Els clavà la seva mirada d'acer i digué al jove.
- Encara no estàs preparat. Queda't amb el teu pare.
Tothom va respirar alleujat.
Però just en aquell moment,un grup de guàrdies de la governadora van arribar a la plaça.
- En nom de la governadora, la banda d'indesitjables rodamons que ha arribat a Calella molestant a la gent amb preguntes prohibides queden detinguts!
La gent del poble es van mostrar indignats doncs ells havien ajudat a Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles de gust. Es va alçar un murmuri entre la gent.
Un dels guàrdies va dirigir-se als deixebles i els increpà.
- Què és això d'anar fent preguntes!
Els deixebles estaven astorats, era el primer cop que els prohibien preguntar a la gent. Però encara estaven més astorats en adonar-se que aquells guàrdies no tenien ni idea de com les gastava Sant Nicolau.
Un altre guàrdia s'adreçà al jove que romania amb el seu pare i li etzibà un cop tot dient:
- Tu que fas, galifardeu! ajuntant-te amb aquests indesitjables! una bona allisada et fotia si jo fos ton pare!
I anava a etzibar-li un altre cop quan sona el primer tret.
Sant Nicolau Pistoler, amb la vena inflada i el colt fumejant havia disparat un tret al fusell del guàrdia.
Els guàrdies es van quedar glaçats. Mai ningú no havia gosat plantar-lis cara.
Amb la mirada de foc, Sant Nicolau anà directe cap a ells amb els colts desenfundats. Els guàrdies van reaccionar i es disposaven a fer foc però no van ser a temps, doncs amb trets ràpids i precisos els va desarmar.
Encara els guàrdies van llençar-se sobre el sant amb la intenció d'atonyinar-lo, però Sant Nicolau Pistoler, beneït per la força divina, els va rebre amb un gec de guitzes que els va deixar plegats, amb molts menys dents que abans d'aquesta història, braços i cames trencats i amb un xoc post-traumàtic que va trigar molt de temps a marxar.
La gent del poble van fer un crit d'admiració i d'alleujament, doncs aquells guàrdies de la governadora eren força emprenyadors.
Els guàrdies van fugir com van poder a amagar-se al refugi antiaeri del Parc Dalmau.
El pare i el fill restaven admirats del sant, i el pare digué
- Gràcies, Nicolau, si us cal res, demaneu-ho.
Sant Nicolau mirà aquell home agraït i somrigué.
El jove digué, emocionat:
- vull seguir-vos, senyor!
Però Sant Nicolau, fent un gest, l'aturà i replicà:
- Encara ets massa jove. Creixeràs i abandonaràs els dubtes. Llavors em podràs seguir.
I afegí en veu baixa per a que ningú el sentís ...
- coi de federalistes...
Muntà a cavall. Els deixebles també ho feren. La gent els victorejà. Una nena els va donar un d'aquells draps que hi havien penjats pel poble amb l'estel de Natzaret.
Sant Nicolau i els deixebles van marxar,a cavall, per la platja de Calella, en direcció a les Torretes on havien fet el campament i on van passar aquella nit de Nadal."
Del "llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler"
Sant Nicolau Pistoler era un dels personatges que protagonitzaven les histories del programa de ràdio Pasta Gansa, presentat per Miquel Calçada a principis dels 90. Posteriorment va aparèixer interpretat per un actor al programa Persones Humanes de TV3, també presentat per Miquel Calçada.
El personatge de Sant Nicolau Pistoler, una mena de gurú de secta amb tendències violentes, compta amb un munt de fans a Internet que en segueixen -en seguim- escrivint, amb més o menys encert, la crònica de les seves aventures.
Que Déu us ampari!
Bon Nadal!
Des de feia algunes jornades s'havia afegit al grup dels deixebles un jove que, si bé participava en les pregàries, a vegades els dubtes el duien a fer els àpats apartat de la resta.
I deia:
- Mestre, jo vull seguir-vos, però trobo a faltar els meus pares i germans.
Sant Nicolau Pistoler se'l mirava com qui mira una soca, però no deia res.
En aquestes que es van quedar sense provisions i, seguint el seu costum , van decidir anar a la vila més propera a demanar caritat. I vet aquí que el grup de Sant Nicolau i els deixebles va entrar a Calella.
Els va cridar molt l'atenció que a moltes cases hi havia penjada una bandera de quatre franges vermelles sobre fons groc, rematada per un triangle blau amb un estel blanc de cinc puntes al mig. Van veure que també es podien trobar banderes que en comptes del triangle blau deixaven el fons groc i l'estel de cinc puntes era vermell en comptes de blanc.
Aquest cop els deixebles van tenir en compte la data en que es trobaven i van deduir, amb molt d'encert, que es tractava de la decoració de Nadal, i que la bandera representava l'estel de Natzaret.
Els deixebles es van emocionar en veure la fe dels vilatans. Van adonar-se que els estels es trobaven arreu. També es van adonar que la fe d'aquell poble es veia en els actes i en la convicció als seus mots:
- Bona gent, que ens podeu fer caritat?
-Sí
- i ens podeu fer caritat d'un quilo de patates?
- Sí
O també:
- Bon home, que ens podeu ajudar
-Sí
i ens podeu ajudar a moure aquest carro que destorba el pas?
-Sí
I vet aquí que la gent deia que Sí i Sí a tot el que fos ajudar-se els uns als altres, a fer caritat als més desvalguts, a reparar allò que estava espatllat, o fer noves obres pel bé de tots.
Els deixebles estaven meravellats. Sant Nicolau Pistoler, muntat al seu cavall, ho contemplava satisfet.
L'esperit de Nadal ho impregnava tot.
Vet aqui, però, que no tothom estava pres per l'esperit de Nadal. Van arribar a una casa on no hi havia penjat l'estel de Natzaret, si no un llençol groc amb dues franges vermelles al costat. Anaren allà i demanaren:
- Bona gent, que ens podrieu fer caritat?
Silenci per resposta.
- Hola?
-Esteu molestant! M'esteu posant en el compromís d'haver de decidir si vull ajudar o no vull ajudar. La llei no diu res sobre deixebles a cavall que demanen caritat. Marxeu i sotmeteu-vos a la llei. Aneu a l'ajuntament i allà se us donarà allò que la llei jutgi convenient.
- Germà, si no voleu fer-nos caritat, n'hi ha prou amb dir-nos que no.
A Sant Nicolau Pistoler se li començava a inflar la vena, car la santa paciència no era, precisament, una de els seves virtuts.
De cop, el jove deixeble que feia uns dies s'havia ajuntat a la banda de Sant Nicolau va posar-se al davant de tots i digué:
- Hola, pare, he tornat!
- Fill! que fas amb aquesta colla d'arreplegats?
- Pare, en veritat us dic que el Mestre i els deixebles tenen paraules sàvies... Bé, en realitat només els deixebles, ja que el mestre no parla i només es dedica a fer punteria amb les pistoles entre pregària i pregària. Però els deixebles sí que semblen espavilats i diuen paraules sàvies!
- Fill, abandona a aquests marginats i torna a casa amb els teus germans i els teus pares.
- Però és que jo vull fer el camí de la pregària!
-Sí?
-Sí
- i estàs disposat a fer tots els sacrificis que suposa aquest camí?
- ... em temo que no
El jove es va posar a plorar doncs s'adonava que vivia en una gran contradicció. El pare s'apropà al seu fill. També ho feu Sant Nicolau.
Veure l'imponent figura de Sant Nicolau amb els dos colt 45 carregats i amb la seva mirada d'arcàngel guerrer clavada als ulls del jove va fer còrrer un calfred a tots els presents.
Tots es temien que Sant Nicolau castigaria aquell dubte.
El pare es va interposar entre el seu fill i el Sant. Però el mestre va apartar l'home i el va agafar de la ma. Avançà cap al jove que se'l mirava amb ulls esbatanats i també l'agafà de la ma. Els clavà la seva mirada d'acer i digué al jove.
- Encara no estàs preparat. Queda't amb el teu pare.
Tothom va respirar alleujat.
Però just en aquell moment,un grup de guàrdies de la governadora van arribar a la plaça.
- En nom de la governadora, la banda d'indesitjables rodamons que ha arribat a Calella molestant a la gent amb preguntes prohibides queden detinguts!
La gent del poble es van mostrar indignats doncs ells havien ajudat a Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles de gust. Es va alçar un murmuri entre la gent.
Un dels guàrdies va dirigir-se als deixebles i els increpà.
- Què és això d'anar fent preguntes!
Els deixebles estaven astorats, era el primer cop que els prohibien preguntar a la gent. Però encara estaven més astorats en adonar-se que aquells guàrdies no tenien ni idea de com les gastava Sant Nicolau.
Un altre guàrdia s'adreçà al jove que romania amb el seu pare i li etzibà un cop tot dient:
- Tu que fas, galifardeu! ajuntant-te amb aquests indesitjables! una bona allisada et fotia si jo fos ton pare!
I anava a etzibar-li un altre cop quan sona el primer tret.
Sant Nicolau Pistoler, amb la vena inflada i el colt fumejant havia disparat un tret al fusell del guàrdia.
Els guàrdies es van quedar glaçats. Mai ningú no havia gosat plantar-lis cara.
Amb la mirada de foc, Sant Nicolau anà directe cap a ells amb els colts desenfundats. Els guàrdies van reaccionar i es disposaven a fer foc però no van ser a temps, doncs amb trets ràpids i precisos els va desarmar.
Encara els guàrdies van llençar-se sobre el sant amb la intenció d'atonyinar-lo, però Sant Nicolau Pistoler, beneït per la força divina, els va rebre amb un gec de guitzes que els va deixar plegats, amb molts menys dents que abans d'aquesta història, braços i cames trencats i amb un xoc post-traumàtic que va trigar molt de temps a marxar.
La gent del poble van fer un crit d'admiració i d'alleujament, doncs aquells guàrdies de la governadora eren força emprenyadors.
Els guàrdies van fugir com van poder a amagar-se al refugi antiaeri del Parc Dalmau.
El pare i el fill restaven admirats del sant, i el pare digué
- Gràcies, Nicolau, si us cal res, demaneu-ho.
Sant Nicolau mirà aquell home agraït i somrigué.
El jove digué, emocionat:
- vull seguir-vos, senyor!
Però Sant Nicolau, fent un gest, l'aturà i replicà:
- Encara ets massa jove. Creixeràs i abandonaràs els dubtes. Llavors em podràs seguir.
I afegí en veu baixa per a que ningú el sentís ...
- coi de federalistes...
Muntà a cavall. Els deixebles també ho feren. La gent els victorejà. Una nena els va donar un d'aquells draps que hi havien penjats pel poble amb l'estel de Natzaret.
Sant Nicolau i els deixebles van marxar,a cavall, per la platja de Calella, en direcció a les Torretes on havien fet el campament i on van passar aquella nit de Nadal."
Del "llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler"
Sant Nicolau Pistoler era un dels personatges que protagonitzaven les histories del programa de ràdio Pasta Gansa, presentat per Miquel Calçada a principis dels 90. Posteriorment va aparèixer interpretat per un actor al programa Persones Humanes de TV3, també presentat per Miquel Calçada.
El personatge de Sant Nicolau Pistoler, una mena de gurú de secta amb tendències violentes, compta amb un munt de fans a Internet que en segueixen -en seguim- escrivint, amb més o menys encert, la crònica de les seves aventures.
Que Déu us ampari!
Bon Nadal!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)