dimarts, 18 de febrer de 2014

Marwan i el lleó.

Potser la cosa ha anat així:

Marwan caminava amb la bossa en que duia les seves coses ben agafada. Feia fred al desert i la jaqueta grossa amb prou feines l'escalfava. La seva petita mida de nen de quatre anys embolicat en la jaqueta li conferien un aspecte tendre i graciós.

Caminava. Tot caminant somiava despert. Caminava amb el grup de nenes i nens que com ell creuaven la frontera entre Síria i Jordània per arribar a un camp de refugiats on es retrobaria amb la seva família.

Somiava despert. Estava cansat de tant caminar  i no caminava tant de pressa com la resta.

De tant en tant, els adults que guiaven el grup aturaven la marxa per donar temps als més lents per encalçar al grup principal i donar una estona de repòs a tots.

Era curiós aquell grup. Els nens sempre són nens i juguen, riuen, ploren i criden. Per als nens, aquella era una excursió per un lloc ben estrany. Era una excursió. Era, però, una fugida. Era una marxa, però això no ho sabien, cap a l'exili.

El Marwan només sabia que havia de seguir el grup. Al grup havia fet amics. Els adults que guiaven el grup eren amables. Alguns d'ells parlaven en una llengua diferent a la del pare i la mare. El Marwan seguia el grup, caminant, somiant despert.

Enmig d'uns rostolls ha vist un animaló que s'amagava. Això ha captat la seva atenció al moment. S'ha aturat de cop. Mirant de forma desafiant aquell rostoll. Allà hi havia una animal. Amic o enemic? Si m'acosto em mossegarà? és bonic? Potser és un lleó!

Marwan és molt valent, per tant, s'ha apropat al rostoll. S'ha ajupit  per mirar de prop, a veure si tornava a sortir aquell animaló.

Però l'animaló no surtia. Marwan estava cansat i s'ha assegut. Les pedretes d'aquell lloc tenien un color brillant. n'ha agafat algunes i les ha posat en fila, són cotxes per una carretera, cotxes com el cotxe del papa.  Amb el que anaven a veure els avis. Ha tret de la bossa en que porta les coses un petit cotxet. L'única joguina que duu amb ell. Marwan juga i s'imagina que va amb cotxe amb els seus pares.

Així ha estat una estona. Jugant amb el cotxe i les pedretes. Ha sentit gana. Ha desat el cotxet a la bossa i ha agafat una pedreta blanca molt brillant. S'ha posat dempeus a veure si algun dels adults que els acompanyen li dona alguna d'aquelles galetes tan bones.

El grup no hi és. Només un parell dels adults del grup que quan l'han vist l'han cridat:

- Marwan! on t'havies ficat! quin ensurt que ens has donat! Au, vine aquí!

El Marwan ha anat caminant tranquil·lament fins on estaven els dos cooperants de l'ACNUR i els ha demanat una galeta.

El noi i la noia de l'ACNUR s'han mirat bufant. El nen no s'havia adonat de res, però al grup de refugiats els cooperants s'havien quedat esglaiats en adonar-se que els faltava un nen en el recompte.

No podia estar gaire lluny, però podia ser a qualsevol lloc. Havien decidit que un parell d'ells desfarien el camí per mirar de trobar el petit desaparegut.

Havien estat voltant una bona estona i s'estaven desesperant. Marwan, assegut al terra, amagat entre els rostolls no es podia veure. Només quan s'ha posat dempeus l'han vist. Ja estaven a punt de marxar. Per casualitat, doncs, però l'havien trobat.

Han tornat al grup. Marwan els ha anat explicant que amb el cotxe del papa anaven a veure els avis. També els ha explicat que ha vist un lleó, o alguna cosa així , amagat als rostolls, i que havia estat a punt de caçar-lo, però que el lleó s'havia amagat al seu cau.

Un periodista que acompanyava al grup ha fet la foto de Marwan envoltat dels cooperants de l'ACNUR. "Nen de quatre anys travessa sol el desert fugint de la guerra". Una història colpidora i que reclamaria l'atenció del món sobre el conflicte sirià.




Marwan no ho sap però ha estat l'heroi d'una historia que ha creuat les xarxes socials de tot el món de punta a punta. Més endavant, però, s'han conegut més detalls: en realitat Marwan només ha estat "perdut" durant una estona.

Només ha estat perdut una estona.

Només.

Només ha hagut d'exiliar-se per fugir de la guerra. És veritat: ha tingut sort. Altres nens no n'han tingut tanta i avui ja són víctimes de la guerra civil a Síria. Ha tingut sort. És viu. Potser ja està amb els seus pares i ni tan sols se'n recorda de la travessa pel desert. O només recorda que ha vist un animaló, un lleó als seus ull de nen, amagant-se entre els rostolls.

Potser encara tindrà més sort i el camp de refugiats on s'hi estarà tindrà mantes i medecines, i aigua i aliments. Potser ell i els altres nens refugiats tindran molta sort i els atendran i els tractaran com els  infants que són. Potser els faran una escola on rebran educació. Potser aquests nens i les seves famílies refaran les seves vides a un altre país. Potser gaudiran d'oportunitats per viure una vida plena.

Potser tindran molta sort i podran créixer en pau, i aquest exili només serà una anècdota en la seva vida. Tant de bo.

Tant de bo, però em fa l'efecte que un bon cop de ma no els anirà gens malament. A ells, i als refugiats de tots els conflictes d'arreu del món.

Encara millor ens aniria a tots si fóssim capaços d'acabar per sempre amb els conflictes que provoquen l'exili dels refugiats. En particular, aquest conflicte sirià, a tres bandes, que és una nova batalla entre poders globals, tot i que se'ns presenta com una "guerra civil".

Seria bo, tot un signe de millora per aquest món nostre, que els poders globals deixessin de massacrar, directa o indirectament, a gent senzilla. A gent que només pretenen viure.

Seria bo, tot un signe de millora, que tots fóssim i ens sentíssim  responsables del benestar de tots i no permetéssim ni toleréssim la violència dels estats i dels poders globals. No és acceptable. Menys encara en el nostre nom.

Espero que el petit Marwan gaudeixi d'oportunitats en la seva vida. Com tots els nens.

Només va estat perdut una estona i el van trobar, però això no ens hauria de deixar tranquils.
Publica un comentari a l'entrada