Ahir va haver a Barcelona una manifestació convocada pels sindicat policial Jusapol.
Sobre el paper, el sindicat es manifestava per demanar l'equiparació salarial entre els policies espanyols i els mossos d'esquadra.
En la pràctica, la manifestació es feia per "homenatjar" als policies que el primer d'octubre passat van venir a pegar-nos.
Aquesta manifestació era, a tots els efectes, una provocació.
La resposta va ser una contra-manifestació. Pel que diuen les cròniques, el nombre de persones que va participar a la contra-manifestació va superar àmpliament, en una proporció de sis a u, a la de participants en la manifestació policial.
La situació hauria pogut esdevenir realment violenta però, en la pràctica, no ho va ser. O no ho va ser tant com podria haver estat. Els mossos d'esquadra van interposar-se entre les dues manifestacions i, sigui per corporativisme o per la raó que sigui, els cops i les càrregues de la policia de la Generalitat van anar dirigides, principalment, contra els contra-manifestants.
El caràcter de la contra-manifestació va ser marcadament antifeixista. És important dir-ho perquè els moviments antifeixistes són els més actius i els més disposats a l'acció directa contra tot el que fa tuf de franquisme o feixismes para-policials o para-militars.
Tanmateix, el grau d'enfrontament d'ahir està a anys llum del que s'ha viscut a Barcelona amb motiu, per exemple, de vagues generals. Parlo per experiència pròpia.
Per això, vist amb una mica de distància, no puc deixar de sorprendre'm per la gent que avui i ahir mateix ja posaven el crit al cel dient que "havíem regalat la foto de la violència".
Perdoneu, la foto de la violència, i el vídeo, i la peli, i la sèrie de TV la porten emetent pels mitjans espanyols des de molt abans de l'1 d'octubre, o del 20 de setembre de l'any passat. Les fotos d'ahir ni tan sols estan a l'alçada del que ja s'ha dit i ensenyat de Catalunya als espanyols.
Aquí no s'ha regalat res. Aquí, el que va passar ahir, és que va haver una resposta digna a una provocació. també va passar que el molt maldestre govern de Quim Torra no va tenir prou cintura per ubicar -aïllar- aquesta manifestació dels ultres al mig de la muntanya de Montjuïc; o al mar, a cinc milles de la costa.
No només això. Algú ha d'explicar per què les bufes van caure totes (i això passa sovint amb la Brimo) a la banda antifeixista quan hi han imatges i fotografies de policies de Jusapol manifestant-se amb porres extensibles i material antiavalots. De veritat que un es presenta a una manifestació per reclamar l'equiparació salarial amb aquesta mena d'armament ? No serà, més aviat, que venien a buscar brega ? i a aquests angelets ningú els ha dit res ?
La realitat és que ahir la gent va dir que una cosa és la "revolució dels somriures" i una altre de ben diferent el parar sempre la galta. Fer un Tortosa a l'Arrimadas és, probablement, la tàctica correcta, però als energúmens feixistes com als d'ahir, o als que fan escamots nocturns encaputxats, amenaçant i armats amb cúters i pals, se'ls ha de parar els peus. Se'ls ha d'aturar. Si no ho fa la policia, algú ho haurà de fer.
A més, ha d'haver tensió. Seriosament. Si no hi ha tensió, si realment, la gent es limita a portar llacets i penjar banderes però després no trenca un plat, aleshores, deixem-ho córrer.
Els carrers han de ser nostres. Això vol dir que caldrà foragitar-ne als feixistes. Ho hauria de fer la policia, perquè els feixistes sí que són un perill públic, però la policia no ho fa. Haurem de defensar-nos.
Ahir, en tot cas, el que vam veure i confirmar, un cop més, és que la baula més dèbil de la cadena que estira de la República són els polítics. Partits i govern.
No oblidin mai, senyors polítics, que vostès primer de tot, són els nostres representants. Se'ls ha donat la capacitat de liderar, però no en contra de la gent. Hi ha un mandat democràtic per a fer la República. Si no són capaços de fer-lo prosperar, facin un pas al costat o enrere, i deixin que gent nova ocupi el seu lloc.
Com va dir algú, guanyarem perquè no tenen tantes presons per a tanta democràcia. El "prou màrtirs" és una trampa. Ningú vol màrtirs i, per començar, ja n'hi ha prou de parar la galta. El que hem de fer és reprendre la iniciativa, el ritme i l'agenda. Tibar i estirar ben fort. Buscar nous 1 i 3 d'octubre. No espereu negociacions que no arribaran mai. Prepareu el control del territori i fem-lo efectiu.
Demà serà 1 d'octubre. Primer aniversari del Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya. Referèndum que vam guanyar. Demà farà un any del més important acte fundacional de la República.
Encara no hem acabat. L'hem de fer efectiva. Costarà, però ja no hi ha marxa enrere.
diumenge, 30 de setembre del 2018
dilluns, 24 de setembre del 2018
Mercè 2018. Joan Margarit. Barcelona.
Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè. La patrona de Barcelona, i és festiu a ciutat. A Tarragona avui també és festiu. Santa Tecla va ser ahir, però com que era diumenge, s'ha passat el festiu a dilluns. A Calella de la Costa també fan festa amb motiu de la Minerva .
Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.
Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.
A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.
A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.
Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.
Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.
Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.
(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)
Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.
Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.
A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.
A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.
Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.
Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.
Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona
BARCELONA
Aquest nom és encara un refugi.La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.
(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)
dijous, 20 de setembre del 2018
Què vam aprendre el 20S?
Avui fa un any que l'estat espanyol va perpetrar el cop d'estat contra el govern de Catalunya amb l'assalt a diverses seus de conselleries i organismes de la Generalitat.
Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.
Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.
El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.
EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.
Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.
Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.
Aquella victòria va permetre les de l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.
No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.
Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.
Ha estat un any intens
Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.
No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.
En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.
Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.
Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.
Però no poden ser un tap.
Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.
Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.
Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.
Hem d'alliberar la República.
Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.
Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.
El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.
EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.
Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.
Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.
Aquella victòria va permetre les de l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.
No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.
Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.
Ha estat un any intens
Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.
No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.
En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.
Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.
Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.
Però no poden ser un tap.
Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.
Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.
Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.
Hem d'alliberar la República.
dimarts, 11 de setembre del 2018
11S. Fem la República Catalana
11 de setembre, Diada nacional. Però no és com altres anys. Enguany, més que mai, toca ser al carrer.
Sí, és cert. L'any passat per aquestes dates, veníem de l'atemptat del 17A, de la contundent resposta policial que van donar els mossos, i de la contundent resposta cívica del país. Una resposta que va qüestionar directament el paper de la monarquia en el negoci de la venda d'armes i la seva amistat amb governs corruptes i protectors del terrorisme internacional. Aquells dies, alguns sentíem que ja actuàvem en bona part com un país independents. Que gairebé només faltava ratificar-ho amb una votació. Sentíem que calia culminar votant el primer d'octubre, però ho veiem possible. Veiem possible votar i guanyar. No hi havia eufòria, però sí molta esperança i determinació.
Encara no s'havia produït el cop d'estat i l'assalt a les conselleries, ni les detencions dels Jordis, ni havien vingut els piolins. Encara havien de venir el 1Oct, el 3Oct, la declaració del 27O, el 155, les detencions del govern l'exili, les eleccions del 21D, l'antidemocràtica retirada de la sobirania del Parlament al qual, per tres cops (Puigdemont, Sánchez i Turull), no se li va permetre triar lliurement al President de la Generalitat; finalment, la constitució d'un nou govern independentista, sempre sota vigilància i amb amenaça de repressió; també havia d'arribar la moció de censura a Rajoy i el suport -gratuït, i ara s'està veient que inútil- a Pedro Sánchez i l'aparent alleujament (només aparent) de les condicions de sotmetiment i control del govern de Catalunya.
Vam passar de l'esperança en una victòria que veiem possible a la resistència. La resposta de l'estat va ser fer ús de la violència i la repressió.
Hem après que la resposta de l'estat serà la violència i la repressió. No poden perdre el 20% del seu PIB, ara que Espanya és a punt de fer fallida. O més acuradament, les elits franquistes que van dirigir la transició de la dictadura a "la democràcia", el Règim del 78, i que controlen de forma intensa i profunda -sovint de forma corrupta- l'estat espanyol no estan disposades a cap canvi que signifiqui la més mínima pèrdua d'aquest control, privilegis i beneficis. La República Catalana és l'única amenaça seriosa que han tingut des del 78. La seva resposta ha estat la que cabia esperar de franquistes : violència i repressió.
Enfront d'ells, el poble de Catalunya segueix dempeus. Seguim dempeus. Els Republicans ens vam equivocar pensant que el primer d'octubre significaria un moment d'obertura de diàleg. Error. L'estat espanyol franquista no negocia res. Les seves batalles sempre són d'extermini. A aquesta lluita, doncs, encara li queda temps i patiment, sang, suor i llàgrimes.
Però aquí estem. I la nostra persistència és la seva derrota. La nostra persistència serà el triomf de la República de Catalunya. La nostra persistència serà la llibertat. Guanyarem. És inexorable i inevitable. Cada dia som més ni que només sigui perquè la demografia va al nostre favor.
Ara sabem ,a més, que caldrà pagar un preu en sang perquè només des de l'independentisme o republicanisme màgic algú pot creure que els franquistes pactaran un referèndum d'autodeterminació. Això no passarà mai. Mai mentre el franquisme segueixi dominant l'estat espanyol (i 40 anys després, el segueix dominant). No passara mai mentre el nacionalisme espanyol segueixi dominant l'estat espanyol. El nacionalisme espanyol és l'instrument polític del franquisme i està representat, almenys en tres partits: PP, C's i PSOE. El seu domini sobre l'estat espanyol és, simplement, abassegador. És aquest el nostre enemic. El que ens vol exterminar, i el que hem de derrotar per sobreviure.
Però nosaltres persistim. Persistim. Resistim. Resistir és vèncer. Hem pres l'humil decisió de no retrocedir. Resistència no violenta perquè no serà amb força que vencerem. Però resistència a la cap i a la fi. Quan arribi el moment, caldrà controlar el territori. No hi ha una altre i caldrà resistir. Els carrers han de ser nostres. Els carrers sempre han de ser nostres.
Per això, perquè els carrers han de ser nostres, avui toca sortir al carrer. A la Diagonal o a les marxes que es fan arreu del país. Toca dir ben fort i que tothom ho entengui que la República Catalana no es rendeix. Que la República persisteix. Que no retrocedim. Que desplegarem la República. Que farem el procés constituent. Que al franquisme, que és un feixisme, se'l combat i se'l derrota i que a aquesta lluita tots els pobles d'Espanya hi són cridats; que en aquesta lluita tots els demòcrates d'Espanya i d'Europa tenen batalles pendents i que cal vèncer; que en aquesta lluita, tots els republicans de l'estat han de participar. Catalunya és la línia de front del combat contra el franquisme a l'estat. Catalunya serà la tomba del feixisme. La llibertat de Catalunya és la llibertat dels pobles d'Espanya.
Tenim, doncs, una gran responsabilitat.
Ens veiem al carrer.
Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional.
Visca Catalunya Lliure! Visca la República!
dimarts, 4 de setembre del 2018
Conferència del president Quim Torra
L'he enganxat tot just començar i l'he pogut escoltar per la ràdio. La conferència política que el President Torra ha dit avui al Teatre Nacional.
El que m'ha cridat més l'atenció ha estat el que m'ha semblat una referència a l'auto organització popular entesa com que cadascun de nosaltres podem ser subjectes constituents. Crec que és molt bo tornar aquesta responsabilitat al poble. Al individus que som el poble. La República és perquè el poble és.
M'ha agradat el fet de vincular directament el dret d'auto-determinació dels territoris al dret d'auto-determinació individual que és, de fet, l'essència mateixa de la llibertat humana.
M'ha agradat també l'anunci de la recuperació de les lleis suspeses, en la seva major part, lleis de contingut social.
Ha exposat el concepte de "marxa" per les llibertats democràtiques. Un concepte difús i que sembla estar més relacionat amb el que deia de l'auto determinació individual, dels subjectes constituents i de les accions que en les properes setmanes caldrà emprendre i que, finalment, culminaran en el judicis als presoners polítics.
Crec que si teniu una hora de temps, val la pena escoltar al President.
El que m'ha cridat més l'atenció ha estat el que m'ha semblat una referència a l'auto organització popular entesa com que cadascun de nosaltres podem ser subjectes constituents. Crec que és molt bo tornar aquesta responsabilitat al poble. Al individus que som el poble. La República és perquè el poble és.
M'ha agradat el fet de vincular directament el dret d'auto-determinació dels territoris al dret d'auto-determinació individual que és, de fet, l'essència mateixa de la llibertat humana.
M'ha agradat també l'anunci de la recuperació de les lleis suspeses, en la seva major part, lleis de contingut social.
Ha exposat el concepte de "marxa" per les llibertats democràtiques. Un concepte difús i que sembla estar més relacionat amb el que deia de l'auto determinació individual, dels subjectes constituents i de les accions que en les properes setmanes caldrà emprendre i que, finalment, culminaran en el judicis als presoners polítics.
Crec que si teniu una hora de temps, val la pena escoltar al President.
dilluns, 3 de setembre del 2018
11S, Inscriviu-vos!
Dimarts de la setmana que ve és la Diada Nacional. Hem d'omplir la Diagonal per moltes raons :
Per a explicar-li clarament a Pedro Sánchez que l'estatut ja es va votar el 2006 i el resultat va ser el "cepillado" i la sentència del Tribunal Constitucional el 2010. La via estatutària i constitucional va morir la 8 anys. De veritat, a fet aquesta proposta seriosament? ens pren per idiotes?
Per recordar que no fa ni un any vam votar en referèndum, malgrat la violència policial i les porres. I vam guanyar. I es va fer una declaració d'independència. la República no es va desplegar per evitar un bany de sang però el resultat no va ser diàleg, va ser repressió, empresonaments i 155, va ser la campanya d'odi de C's i PP. I malgrat tot això, es va votar i la República va tornar a guanyar. Però, de nou, la resposta no va ser diàleg, si no més repressió i més empresonaments.
Perquè ja n'hi ha prou de parar la galta i cal passar al contraatac. Hem de desplegar la República. Només la República alliberarà als presos. Només la República ens permetrà fer de Catalunya un país millor, més net, més culte, més lliure . Per a nosaltres i per als nostres fills. Per als que ja hi som i per als que venen i vindran amb bona voluntat i amb ganes de fer de Catalunya el seu país. Vinguin d'on vinguin. Per als que busquen refugi entre nosaltres.
No ho dubteu. l'11S la Diagonal ha de ser nostre. Tots els carrers. Sempre.
Inscriviu-vos!
Per a explicar-li clarament a Pedro Sánchez que l'estatut ja es va votar el 2006 i el resultat va ser el "cepillado" i la sentència del Tribunal Constitucional el 2010. La via estatutària i constitucional va morir la 8 anys. De veritat, a fet aquesta proposta seriosament? ens pren per idiotes?
Per recordar que no fa ni un any vam votar en referèndum, malgrat la violència policial i les porres. I vam guanyar. I es va fer una declaració d'independència. la República no es va desplegar per evitar un bany de sang però el resultat no va ser diàleg, va ser repressió, empresonaments i 155, va ser la campanya d'odi de C's i PP. I malgrat tot això, es va votar i la República va tornar a guanyar. Però, de nou, la resposta no va ser diàleg, si no més repressió i més empresonaments.
Perquè ja n'hi ha prou de parar la galta i cal passar al contraatac. Hem de desplegar la República. Només la República alliberarà als presos. Només la República ens permetrà fer de Catalunya un país millor, més net, més culte, més lliure . Per a nosaltres i per als nostres fills. Per als que ja hi som i per als que venen i vindran amb bona voluntat i amb ganes de fer de Catalunya el seu país. Vinguin d'on vinguin. Per als que busquen refugi entre nosaltres.
No ho dubteu. l'11S la Diagonal ha de ser nostre. Tots els carrers. Sempre.
Inscriviu-vos!
diumenge, 2 de setembre del 2018
11S. Fem la República Catalana!
D'aquí nou dies és 11 de setembre, Diada Naciona.
Toca performance. Sí, ja ho sé. Cansa. Fa mandra. La de l'any passat havia de ser l'última Diada, ara sí, abans de la Independència. Però mira, resulta que no és ben bé així.
A veure, per una banda, la República ha estat proclamada.
Però no ha estat desplegada. No només això: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull estan segrestats per l'estat, vergonya, a presons ubicades a territori català.
Hi ha exili : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí. Marta Rovira, Anna Gabriel.
Algú dirà que avui som més lluny de la República que fa un any, abans de tots els fets que s'ha esdevingut des d'aleshores.
Però no és cert. És exactament al contrari. Malgrat els segrestats i els exiliats. Les possibilitats de fer efectiva la República són, objectivament, molt més altes a hores d'ara. Justament pels fets esdevinguts durant aquest any. Més que res i que cap altre cosa: la consolidació i increment lent, però segur, de la base independentista, la recuperació del front institucional a Catalunya, la consolidació del front internacional, els nervis cada cop més evidents de l'unionisme i el seu error monumental de voler convertir els llaços grocs en "violència" i la seva estratègia incendiària. La resiliència republicana , en definitiva. El 155 havia de ser la victòria per KO de l'estat espanyol sobre la República Catalana, però no ha estat així. Ha estat, pen contrari, la constatació que no té cap altre argument per retenir Catalunya que la força. I que aquest argument, a Catalunya, ningú que sigui demòcrata el pot comprar.
El 155 ha fracassat. La seva arma definitiva ha fet mal, però no ha estat, ni de bon tros, suficient. La millor carta de l'estat espanyol a dia d'avui segueix sent, com ho ha estat sempre, la divisió interna del Republicanisme i el curtplacisme tàctic dels partits republicans. Per contra, la millor arma republicana segueix sent, com ho ha estat sempre, l'impuls de la gent. La base que, lenta però constantment, va creixent. La gent mobilitzada. Els carrers que a la fi han estat i seran, si ho fem bé, sempre nostres.
Per tant, guanyar segueix estan a les nostres mans.
Encara no hem guanyat. El fracàs del 155 no vol dir, ni molt menys que nosaltres hàgim guanyat. Només cal constatar l'evidència que la República no s'ha desplegat. Les espases estan en alt. Tenim avantatge, però hem de recuperar la iniciativa i l'empenta i, sobretot, no hem de cometre errors. No donem armes a l'enemic. Brandem amb força les nostres millors armes.
És per això que hem de tornar al carrer. Aquest 11 de setembre hem d'omplir la Diagonal. La Diada ha de ser la fita que marqui l'inici de les mobilitzacions. Hem avançat quan hem pres la iniciativa, quan hem dictat l'agenda. Hem après molt i hem de posar en pràctica tot el que hem après. Hem de fer valdre la nostra força, que la tenim, i és al carrer.
Els presos són la nostra responsabilitat perquè ells ens representen a nosaltres. No ens podien tancar a tots i els han represaliat a ells. Hem d'alliberar-los i només la República podrà alliberar-los. Per això hem de tornar al carrer i ocupar-lo tant com calgui.
Primer de tot, per nosaltres : per la República. I de retruc, per elles i ells, perquè només la República els alliberarà del segrest del que són víctimes.
Som-hi doncs! Llum als ulls i força al braç. Busca el teu tram i apunta't!
Toca performance. Sí, ja ho sé. Cansa. Fa mandra. La de l'any passat havia de ser l'última Diada, ara sí, abans de la Independència. Però mira, resulta que no és ben bé així.
A veure, per una banda, la República ha estat proclamada.
Però no ha estat desplegada. No només això: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull estan segrestats per l'estat, vergonya, a presons ubicades a territori català.
Hi ha exili : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí. Marta Rovira, Anna Gabriel.
Algú dirà que avui som més lluny de la República que fa un any, abans de tots els fets que s'ha esdevingut des d'aleshores.
Però no és cert. És exactament al contrari. Malgrat els segrestats i els exiliats. Les possibilitats de fer efectiva la República són, objectivament, molt més altes a hores d'ara. Justament pels fets esdevinguts durant aquest any. Més que res i que cap altre cosa: la consolidació i increment lent, però segur, de la base independentista, la recuperació del front institucional a Catalunya, la consolidació del front internacional, els nervis cada cop més evidents de l'unionisme i el seu error monumental de voler convertir els llaços grocs en "violència" i la seva estratègia incendiària. La resiliència republicana , en definitiva. El 155 havia de ser la victòria per KO de l'estat espanyol sobre la República Catalana, però no ha estat així. Ha estat, pen contrari, la constatació que no té cap altre argument per retenir Catalunya que la força. I que aquest argument, a Catalunya, ningú que sigui demòcrata el pot comprar.
El 155 ha fracassat. La seva arma definitiva ha fet mal, però no ha estat, ni de bon tros, suficient. La millor carta de l'estat espanyol a dia d'avui segueix sent, com ho ha estat sempre, la divisió interna del Republicanisme i el curtplacisme tàctic dels partits republicans. Per contra, la millor arma republicana segueix sent, com ho ha estat sempre, l'impuls de la gent. La base que, lenta però constantment, va creixent. La gent mobilitzada. Els carrers que a la fi han estat i seran, si ho fem bé, sempre nostres.
Per tant, guanyar segueix estan a les nostres mans.
Encara no hem guanyat. El fracàs del 155 no vol dir, ni molt menys que nosaltres hàgim guanyat. Només cal constatar l'evidència que la República no s'ha desplegat. Les espases estan en alt. Tenim avantatge, però hem de recuperar la iniciativa i l'empenta i, sobretot, no hem de cometre errors. No donem armes a l'enemic. Brandem amb força les nostres millors armes.
És per això que hem de tornar al carrer. Aquest 11 de setembre hem d'omplir la Diagonal. La Diada ha de ser la fita que marqui l'inici de les mobilitzacions. Hem avançat quan hem pres la iniciativa, quan hem dictat l'agenda. Hem après molt i hem de posar en pràctica tot el que hem après. Hem de fer valdre la nostra força, que la tenim, i és al carrer.
Els presos són la nostra responsabilitat perquè ells ens representen a nosaltres. No ens podien tancar a tots i els han represaliat a ells. Hem d'alliberar-los i només la República podrà alliberar-los. Per això hem de tornar al carrer i ocupar-lo tant com calgui.
Primer de tot, per nosaltres : per la República. I de retruc, per elles i ells, perquè només la República els alliberarà del segrest del que són víctimes.
Som-hi doncs! Llum als ulls i força al braç. Busca el teu tram i apunta't!
dijous, 30 d’agost del 2018
Llaços grocs
Com molta d'altre gent, jo duc un llacet groc penjat. El meu llacet groc el porto a la bossa. El porto des de fa mesos. Mai he tingut cap problema per dur-lo. Potser alguna vegada he tingut la sensació que algú el mirava amb mala llet, però, la veritat, a Barcelona no costa tant trobar a algú que et miri amb cara de mala llet, portis llacets o no.
Vull dir que el grau de violència ambiental a la ciutat és prou alt de per si, però la meva experiència personal és que no he tingut cap topada per portar el llacet groc. Ni l'he tinguda ni tinc cap ganes de tenir-ne.
A més, personalment, el llacet groc és, per mi, un símbol que, tot i que el llueixo, em produeix un cert desassossec. El llacet groc reclama l'alliberament dels presos polítics. És, doncs, una petició assumible des de la simple caritat cristiana. Està a anys llums de distància de la que crec que ha de ser l'autèntica reivindicació: la del desplegament de la República. A més, jo crec fermament que als segrestats només els alliberarà la República. L'estat espanyol ja ha dictat sentència i serà de molts anys, tants com els ho permeti la seva llei, de presó. No hi haurà cap judici just. Ho sabem tots.
Ho sabem i, tanmateix, portem el llacet groc, demanant la llibertat dels presos. Tot i que sabem que l'estat espanyol, si li ho permetem, els engarjolarà i tirarà la clau al mar.
Tanmateix, la persistència en la denúncia que representen els llaços grocs està provocant la resposta cada cop més agressiva dels grups ultres: En defensa de la "neutralitat" de l'espai públic, s'organitzen escamots parapolicials d'encaputxats que es dediquen a treure llaços penjats fent servir tisores, navalles o cúters, amb amenaces i cops a aquells que els retreuen aquestes accions. o fan concentracions amb presència de mitjans de comunicació per a que els líders ultres es dediquin a retirar llacets. No tenen res millor que fer. El cas és que abans que hagin marxat del lloc, algú ja ha reposat els llacets grocs. El cas és que porten la violència tan ficada al cos que no poden evitar que suri en qualsevol situació.
No és veritat que l'espai públic sigui neutral, si de cas és plural. No és veritat que posar un llaç a cara descoberta sigui el mateix que treure'l d'amagatotis. No és veritat. No és veritat que sigui igual demanar la llibertat de persones bones, pacífiques i justes que demanar-ne el seu engarjolament incondicional perquè pensen diferent. És molt diferent. A una banda hi ha la democràcia i a l'altre hi ha el feixisme violent.
Seguiré portant el meu llacet groc. Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou amb demanar la llibertat dels presos. Cal alliberar-los. I només podrà alliberar-los la República. Fer la República, El desplegament de la República és bo i necessari en ell mateix; i un efecte col·lateral ben vistós serà, justament, l'alliberament dels presos.
Però si no hi haguessin presos, seguiria sent bo, necessari, imprescindible el desplegament de la República. No perdem el nord. L'objectiu és clar. República es Llibertat. Despleguem la República i parlem de vida.
Llibertat CarmeForcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
Llibertat Carles Puiddemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel, Marta Rovira.
Llibertat preses i presos polítics i exiliats d'arreu de l'estat. Menció explícita per als joves d'Altasu, i per a Valtonyc.
#LlibertatPresesPolítiques #LlibertatPresosPolítics #UsVolemLliures #UsVolemACasa #RetornExiliadesIExiliats #ProcésConstituent #RepúblicaCatalana #RepúblicaÉsLlibertat
diumenge, 26 d’agost del 2018
Festa Major de Sants 2018. Correfoc.
La festa major de Sants és punt d'acabar. Avui els guarniments ja han estat desmuntats i només resta el piromusical a l'Espanya Industrial, aquesta anit a les 22:00.
Ahir es va fer el correfoc. Des de la plaça d'Osca fins a la plaça de Bonet i Muixí (la plaça de l'església de Santa Maria de Sants).
Des de fa molts anys que el correfoc és el que més m'agrada de la festa major. És el moment de més màgia. El més tel·lúric. El més anàrquic. Foc i nit. Excitació. Crits. Colles agosarades de nens, joves i no tan joves que ballen entre espurnes amb els diables. Diables que provoquen el caos però que, paradoxalment, actuen perfectament organitzats, amb moviments coreografiats i amb l'escrupolosa precaució i respecte que el foc mereix. Foc lúdic, però foc.
El correfoc no es pot descriure. Cal viure'l. Cal que les espurnes et mullin. Que et cremin. Cal moure's entre el foc, i els diables, ballar amb ells i amb la teva colla. Cal saltar. Cal cridar. Fuig ara, però torna tot seguit. Que el cor bategui fort. Ben fort.
Esperem al proper correfoc. Amb alguna cremada encara coent a la pell, però aquestes ferides i cicatrius sempre es llueixen amb honor i orgull. Avui la colla s'ajunta i reviuen la nit d'ahir corrent, ballant, saltant, cridant pels carrers de Sants.
Imatges com aquestes:
Nit, foc i lluna plena :
I també, i sempre i fins que no tornin: el record, l'afecte, i la reclamació de l'alliberament per a les preses i presos, per a les exiliades i exiliats. Que la força i la llibertat dels correfocs les acompanyin.
Ahir es va fer el correfoc. Des de la plaça d'Osca fins a la plaça de Bonet i Muixí (la plaça de l'església de Santa Maria de Sants).
Des de fa molts anys que el correfoc és el que més m'agrada de la festa major. És el moment de més màgia. El més tel·lúric. El més anàrquic. Foc i nit. Excitació. Crits. Colles agosarades de nens, joves i no tan joves que ballen entre espurnes amb els diables. Diables que provoquen el caos però que, paradoxalment, actuen perfectament organitzats, amb moviments coreografiats i amb l'escrupolosa precaució i respecte que el foc mereix. Foc lúdic, però foc.
El correfoc no es pot descriure. Cal viure'l. Cal que les espurnes et mullin. Que et cremin. Cal moure's entre el foc, i els diables, ballar amb ells i amb la teva colla. Cal saltar. Cal cridar. Fuig ara, però torna tot seguit. Que el cor bategui fort. Ben fort.
Esperem al proper correfoc. Amb alguna cremada encara coent a la pell, però aquestes ferides i cicatrius sempre es llueixen amb honor i orgull. Avui la colla s'ajunta i reviuen la nit d'ahir corrent, ballant, saltant, cridant pels carrers de Sants.
Imatges com aquestes:
Nit, foc i lluna plena :
I també, i sempre i fins que no tornin: el record, l'afecte, i la reclamació de l'alliberament per a les preses i presos, per a les exiliades i exiliats. Que la força i la llibertat dels correfocs les acompanyin.
dijous, 23 d’agost del 2018
"Relato de lo inexistente"
El conflicte entre Catalunya i Espanya, o si voleu, entre l'independentisme català i l'estat espanyol, té diferents camps de batalla. Potser el més important és el del relat.
El relat. L'explicació dels fets.
Des de l'estat espanyol s'ha construit i es defensa el relat que a Catalunya hi ha hagut una rebel·lió violenta. Aquesta violència, segons ells, és la que justifica l'assalt a les conselleries del 20S de 2017, les porres i la violència policial de l'1Oct2017, el segrest dels presos polítics, la retirada dels drets constitucionals fonamentals als exiliats, l'aplicació del 155 i el seu manteniment encobert, la repressió policial contra els CDR (com en el cas de Tamara Carrasco) i, segurament el més pervers, la violència parapolicial dels escamots ultres, on es troben fàcilment policies espanyols, que es dediquen a amenaçar, agredir i retirar estelades o llaços grocs. Ja ho deia Jordi Cañas del partit Ciudadanos: "Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". El relat és que hi ha violència. El que no diuen és que l'única violència és la que han generat ells.
És el seu relat. És el relat que sense oposició es transmet als ciutadans de l'estat de fora de Catalunya. Només aquells ciutadans espanyols que busquen activament fonts d'informació alternatives als mitjans estatals poden trobar altres relats.
Essencialment, doncs, a Espanya es viu una situació de manipulació informativa flagrant, i una manca de pluralitat informativa que només permet presagiar el col·lapse de la seva democràcia. De fet, la carrera per l'extrema dreta que han iniciat Ciudadanos i PP només pot tenir com a conseqüència la dretanització (encara més) del PSOE per ocupar l'espai que els partits de Rivera i Casado deixen buit. Dretanització que, sospito, no afectarà només al PSOE : el discurs de Podemos s'apropa per moments al centre-esquerra.
La situació, però, sembla que canvia quan es traspassen les fronteres de l'estat espanyol. La causa republicana catalana no ha comptat mai amb gaires simpaties a l'exterior, però aquesta situació ha anat canviat progressivament. Sense poder dir si la situació actual és més o menys favorable, el que està clar és que a l'exterior la informació circula lliurement i sense la censura que imposa l'estat espanyol. Diversos canals internacionals han fet documentals i programes especials mirant d'explicar el que està passant a Catalunya.
Un documental que s'ha pogut veure recentment és el "Relato de lo inexistente" de la cadena veneçolana per satel·lit teleSUR. En aquest vídeo teleSUR ens explica, precisament, com s'ha construït el relat espanyol i com aquest relat divergeix notablement dels fets esdevinguts.
És un reportatge per a recomanar-ne el visionat a tots aquells coneguts, amics o parents que pugueu tenir a l'estat espanyol quan us preguntin, espantats, si algun cop heu estat atacats per la guerrilla indepe. O, pel contrari, quan s'han escandalitzat i han amagat les criatures quan, amb els ulls esbatanats, us han vist luint el llaç groc.
El reportatge es pot veure al lloc web de teleSUR i també al youTube. Vet-lo aquí:
El relat. L'explicació dels fets.
Des de l'estat espanyol s'ha construit i es defensa el relat que a Catalunya hi ha hagut una rebel·lió violenta. Aquesta violència, segons ells, és la que justifica l'assalt a les conselleries del 20S de 2017, les porres i la violència policial de l'1Oct2017, el segrest dels presos polítics, la retirada dels drets constitucionals fonamentals als exiliats, l'aplicació del 155 i el seu manteniment encobert, la repressió policial contra els CDR (com en el cas de Tamara Carrasco) i, segurament el més pervers, la violència parapolicial dels escamots ultres, on es troben fàcilment policies espanyols, que es dediquen a amenaçar, agredir i retirar estelades o llaços grocs. Ja ho deia Jordi Cañas del partit Ciudadanos: "Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". El relat és que hi ha violència. El que no diuen és que l'única violència és la que han generat ells.
És el seu relat. És el relat que sense oposició es transmet als ciutadans de l'estat de fora de Catalunya. Només aquells ciutadans espanyols que busquen activament fonts d'informació alternatives als mitjans estatals poden trobar altres relats.
Essencialment, doncs, a Espanya es viu una situació de manipulació informativa flagrant, i una manca de pluralitat informativa que només permet presagiar el col·lapse de la seva democràcia. De fet, la carrera per l'extrema dreta que han iniciat Ciudadanos i PP només pot tenir com a conseqüència la dretanització (encara més) del PSOE per ocupar l'espai que els partits de Rivera i Casado deixen buit. Dretanització que, sospito, no afectarà només al PSOE : el discurs de Podemos s'apropa per moments al centre-esquerra.
La situació, però, sembla que canvia quan es traspassen les fronteres de l'estat espanyol. La causa republicana catalana no ha comptat mai amb gaires simpaties a l'exterior, però aquesta situació ha anat canviat progressivament. Sense poder dir si la situació actual és més o menys favorable, el que està clar és que a l'exterior la informació circula lliurement i sense la censura que imposa l'estat espanyol. Diversos canals internacionals han fet documentals i programes especials mirant d'explicar el que està passant a Catalunya.
Un documental que s'ha pogut veure recentment és el "Relato de lo inexistente" de la cadena veneçolana per satel·lit teleSUR. En aquest vídeo teleSUR ens explica, precisament, com s'ha construït el relat espanyol i com aquest relat divergeix notablement dels fets esdevinguts.
És un reportatge per a recomanar-ne el visionat a tots aquells coneguts, amics o parents que pugueu tenir a l'estat espanyol quan us preguntin, espantats, si algun cop heu estat atacats per la guerrilla indepe. O, pel contrari, quan s'han escandalitzat i han amagat les criatures quan, amb els ulls esbatanats, us han vist luint el llaç groc.
El reportatge es pot veure al lloc web de teleSUR i també al youTube. Vet-lo aquí:
#LlibertatPresesPolítiques, #LlibertatPresosPolítics, #UsVolemLliures, #UsVolemACasa, #FemRepúbolica, #ProcésConstituent, #SomRepública,#RepúblicaCatalana, #NiUnPasEnrere, #DonecPerficiam
divendres, 17 d’agost del 2018
Un any més tard.
Fa un any dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils. La cronologia dels fets, però, ens porta a un dia abans, al 16, amb l'explosió a Alcanar i s'estira fins el 21 d'agost quan els mossos abaten, a Subirats, al darrer terrorista fugit.
Quinze persones mortes i més de cent ferides a la Rambla
També dos morts i més ferits a conseqüència de l'explosió a Alcanar.
Els terroristes, joves veïns de Ripoll, radicalitzats per un imam que se sospita que era confident del CNI, van morir tots. Alguns a Alcanar, com el mateix imam, i d'altres abatuts pels mossos en la persecució que es va produir després dels atemptats.
Sempre es diu que un atac terrorista es pot produir en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Estàvem avisats i, fins i tot, nosaltres mateixos dèiem, amb aire greu i preocupat, que un atac terrorista es podia produir a Barcelona. El terrorisme ja havia colpejat abans la nostra ciutat i teníem exemples propers.
Però no era una alarma que afectés a la nostra forma de vida. Fèiem com si res.
L'atac es va produir.
El context en que es produeix és brutal.
Començant pels terroristes. Alguna cosa va fallar estrepitosament en els mecanismes d'integració. Tenim una banlieu i no ho volem reconèixer. Els terroristes eren joves educats a Catalunya. Parlaven català. Vivien a Ripoll. Com pot ser? Què s'ha fet tan malament com per a permetre aquesta radicalització? com uns joves, nostres, esdevenen monstres?
I l'imam? Un confident del CNI.
Per què Margallo deia que a partir de mitjans d'agost passarien coses a Catalunya?
Per què hi ha la sospita que l'atac terrorista va ser de falsa bandera?
Per què aquesta sospita monstruosa resulta tan versemblant?
Per què els partits nacionalistes espanyols -el PPSOECs- han bloquejat la creació d'una comissió d'investigació sobre aquests atacs?
Per què Quim Forn és a la presó? Per què el major Trapero va ser degradat?
Però, sobretot, i les víctimes? i les seves famílies, i els seus estimats? Com se les consola? Com se les rescabala de les pèrdues sofertes? Quina explicació se'ls dona quan pregunten per què? Quina resposta ens donem nosaltres mateixos?
Aquest matí hi ha hagut un vergonyós acte de propaganda monàrquica amb l'excusa de donar suport a les víctimes. Ha estat el darrer acte de brutícia i empastifament que la cínica i criminal monarquia ha perpetrat a Catalunya.
Criminal: Felip VI ven armes i és comissionista d'aquestes vendes, igual com ho era el seu pare. Aquestes armes són les que maten nens al Iemen. És còmplice d'aquestes matances. En treu profit. És un criminal. A més, és el cap de l'estat espanyol i, per tant, el responsable final de les seves institucions i organismes. És el cap de l'exercit. És el cap últim del CNI. Era el cap de l'imam de Ripoll?
Cínic: amb aquests dubtes més que raonables sobre la seva persona, com s'ha atrevit a venir a Barcelona? Com és que ha intentat transformar l'acte d'homenatge a les víctimes en un besamans monàrquic, amb claca portada de fora de Barcelona?
Això passava aquest matí a Barcelona.
Després, una tempesta ha escombrat la ciutat. Ha plogut com no ho havia fet en tot l'estiu. Ha tronat i llampegat. Ha plogut a bots i barrals i el cel era tan tancat pels núvols que semblava de nit.
La pluja ha passat. Ha refrescat i els carrers s'han rentat. A vegades ho té això el temps: que quan més falta fa, una bona tempesta neteja l'ambient. Aquest cop ha estat així. Pluja catàrtica,
Els carrers són nets. L'aire és fresc. Potser ara és el millor moment de sortir al carrer, passejar per la ciutat i recordar les víctimes. De transmetre'ls la nostra solidaritat i companyia. De meditar perquè va passar i rumiar què hem de fer per a que no torni a ser possible.
De fer-ho netament, sincerament.
Amb llibertat. Amb humanitat.
Quinze persones mortes i més de cent ferides a la Rambla
També dos morts i més ferits a conseqüència de l'explosió a Alcanar.
Els terroristes, joves veïns de Ripoll, radicalitzats per un imam que se sospita que era confident del CNI, van morir tots. Alguns a Alcanar, com el mateix imam, i d'altres abatuts pels mossos en la persecució que es va produir després dels atemptats.
Sempre es diu que un atac terrorista es pot produir en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Estàvem avisats i, fins i tot, nosaltres mateixos dèiem, amb aire greu i preocupat, que un atac terrorista es podia produir a Barcelona. El terrorisme ja havia colpejat abans la nostra ciutat i teníem exemples propers.
Però no era una alarma que afectés a la nostra forma de vida. Fèiem com si res.
L'atac es va produir.
El context en que es produeix és brutal.
Començant pels terroristes. Alguna cosa va fallar estrepitosament en els mecanismes d'integració. Tenim una banlieu i no ho volem reconèixer. Els terroristes eren joves educats a Catalunya. Parlaven català. Vivien a Ripoll. Com pot ser? Què s'ha fet tan malament com per a permetre aquesta radicalització? com uns joves, nostres, esdevenen monstres?
I l'imam? Un confident del CNI.
Per què Margallo deia que a partir de mitjans d'agost passarien coses a Catalunya?
Per què hi ha la sospita que l'atac terrorista va ser de falsa bandera?
Per què aquesta sospita monstruosa resulta tan versemblant?
Per què els partits nacionalistes espanyols -el PPSOECs- han bloquejat la creació d'una comissió d'investigació sobre aquests atacs?
Per què Quim Forn és a la presó? Per què el major Trapero va ser degradat?
Però, sobretot, i les víctimes? i les seves famílies, i els seus estimats? Com se les consola? Com se les rescabala de les pèrdues sofertes? Quina explicació se'ls dona quan pregunten per què? Quina resposta ens donem nosaltres mateixos?
Aquest matí hi ha hagut un vergonyós acte de propaganda monàrquica amb l'excusa de donar suport a les víctimes. Ha estat el darrer acte de brutícia i empastifament que la cínica i criminal monarquia ha perpetrat a Catalunya.
Criminal: Felip VI ven armes i és comissionista d'aquestes vendes, igual com ho era el seu pare. Aquestes armes són les que maten nens al Iemen. És còmplice d'aquestes matances. En treu profit. És un criminal. A més, és el cap de l'estat espanyol i, per tant, el responsable final de les seves institucions i organismes. És el cap de l'exercit. És el cap últim del CNI. Era el cap de l'imam de Ripoll?
Cínic: amb aquests dubtes més que raonables sobre la seva persona, com s'ha atrevit a venir a Barcelona? Com és que ha intentat transformar l'acte d'homenatge a les víctimes en un besamans monàrquic, amb claca portada de fora de Barcelona?
Això passava aquest matí a Barcelona.
Després, una tempesta ha escombrat la ciutat. Ha plogut com no ho havia fet en tot l'estiu. Ha tronat i llampegat. Ha plogut a bots i barrals i el cel era tan tancat pels núvols que semblava de nit.
La pluja ha passat. Ha refrescat i els carrers s'han rentat. A vegades ho té això el temps: que quan més falta fa, una bona tempesta neteja l'ambient. Aquest cop ha estat així. Pluja catàrtica,
Els carrers són nets. L'aire és fresc. Potser ara és el millor moment de sortir al carrer, passejar per la ciutat i recordar les víctimes. De transmetre'ls la nostra solidaritat i companyia. De meditar perquè va passar i rumiar què hem de fer per a que no torni a ser possible.
De fer-ho netament, sincerament.
Amb llibertat. Amb humanitat.
diumenge, 12 d’agost del 2018
Respondre a les provocacions dels escamots feixistes.
Ahir i avui ha estat circulant el següent tuit :
EL tuit en qüestió ja no es pot trobar perquè sembla que el partit "Ciudadados" ha obligat al personatge que l'ha escrit a esborrar-lo. No conec els detalls. Tanmateix, el rastre que ha deixat la barbaritat ha estat important i molta gent ha dit la seva.
Aquest cinisme i aquesta psicopatia eren d'esperar. Ja fa cosa de cinc anys que Jordi Cañas (en aquell moment, recol·locat com assessor de C's al Parlament europeu, després que fos imputat per presumpte frau fiscal) va dir "Os montaremos un Úlster que os vais a cagar".
"Ciudadanos" es troba directa o indirectament darrera la majoria dels atacs ultres i dels escamots d'encaputxats que es dediquen a treure llaços grocs, despenjar estelades i també a insultar, amenaçar o agredir a gent que llueix aquests símbols.
Aquest ús de la violència s'assembla cada cop més perillosament al que feia la Falange abans de la guerra civil espanyola. L'ús de la violència sempre ha format part de l'ideari falangista. Avui, l'acció directa violenta del falangisme es reencarna en els escamots de "Ciudadanos".
"Ciudadanos" és extrema-dreta i està a un pas, o potser ja l'ha donat, de convertir-se en un partit ultra. A qualsevol país decent del món, al voltant de Ciudadanos s'estendria un cordó sanitari, se'ls expulsaria de la societat, se'ls assenyalaria com els feixistes que són i es perseguiria l'acció violenta dels seus escamots.
Però l'estat espanyol està lluny de ser un país decent, com es demostra a cada segon que passa amb els presos polítics segrestats, amb els exiliats, amb la prevaricació i la corrupció sistèmica de les institucions i aparells de l'estat. Aquest estat que va passar de franquista a "democràtic" d'un dia per l'altre i que s'ha inventat el mite de la "modèlica transició" però que avui ja no pot amagar que és el mateix estat franquista, i que segueix a les mateixes mans que a la dictadura.
Aquest estat franquista, indecent per natura, no perseguirà als escamots neofalangistes de "Ciudadanos" ans al contrari, els deixa i els deixarà fer: formen part de la seva estratègia com en el seu moment en va ser part la Falange.
Volen provocar una resposta violenta i aprofitar-la per fer servir les forces armades pe a reprimir. Aquestes forces armades que a un país decent estarien perseguint, precisament, als violents, és dir, als escamots de "Ciudadanos".
És un signe més de la ruïna democràtica de l'estat espanyol. Una ruïna que és el reflex de la baixa qualitat democràtica de capes importants de la societat espanyola que, segons les enquestes, prefereix un estat autoritari.
Al feixisme se'l combat i se'l derrota. No hi ha una altre via. Però cal ser intel·ligents. Primer de tot, no hem de tenir por. Que ningú deixi de portar els símbols, els llaços grocs, que ningú deixi de reclamar el desplegament de la República i la llibertat dels presos, no deixem de brandar l'estelada; hem de seguir informant-nos i formant-nos, hem de seguir parlant i argumentant dels avantatges del desplegament de la República; i arribat el cas, que arribarà, en que ens trobarem amb els escamots feixistes, ser intel·ligents, no caure en provocacions, si pot ser, estalviar la violència, si pot ser.
Sí, ja ho sé, si us trobeu en una situació en que us amenacen amb força, es possible que sentiu por, però potser també odi i ràbia, i potser el cos us demanarà -què collons- esclafar la cara d'aquests cabrons malparits, i rebentar-se-la sense pietat. Quin descans.
Jo defujo la violència. En el meu cas l'última baralla que em vaig ficar devia ser quan anava al parvulari i segur que la vaig perdre i per això, des d'aleshores, mai més, Tanmateix, crec que per una banda, hem de fer per a no donar-los la propaganda que busquen, cal evitar la violència; per l'altre banda, però, això no vol dir posar l'altre galta: cal organitzar una defensa contra les agressions.
Com sempre, el que cal és rumiar en fred, fer servir el cap i organitzar-se. Els carrers seran sempre nostres i no deixarem que els feixistes ens els prenguin. A Viladamat i Guiamets han pres la iniciativa amb sengles Comitès de Solidaritat Antifeixista locals.
Bona iniciativa. Prenguem exemple.
Aquest cinisme i aquesta psicopatia eren d'esperar. Ja fa cosa de cinc anys que Jordi Cañas (en aquell moment, recol·locat com assessor de C's al Parlament europeu, després que fos imputat per presumpte frau fiscal) va dir "Os montaremos un Úlster que os vais a cagar".
"Ciudadanos" es troba directa o indirectament darrera la majoria dels atacs ultres i dels escamots d'encaputxats que es dediquen a treure llaços grocs, despenjar estelades i també a insultar, amenaçar o agredir a gent que llueix aquests símbols.
Aquest ús de la violència s'assembla cada cop més perillosament al que feia la Falange abans de la guerra civil espanyola. L'ús de la violència sempre ha format part de l'ideari falangista. Avui, l'acció directa violenta del falangisme es reencarna en els escamots de "Ciudadanos".
"Ciudadanos" és extrema-dreta i està a un pas, o potser ja l'ha donat, de convertir-se en un partit ultra. A qualsevol país decent del món, al voltant de Ciudadanos s'estendria un cordó sanitari, se'ls expulsaria de la societat, se'ls assenyalaria com els feixistes que són i es perseguiria l'acció violenta dels seus escamots.
Però l'estat espanyol està lluny de ser un país decent, com es demostra a cada segon que passa amb els presos polítics segrestats, amb els exiliats, amb la prevaricació i la corrupció sistèmica de les institucions i aparells de l'estat. Aquest estat que va passar de franquista a "democràtic" d'un dia per l'altre i que s'ha inventat el mite de la "modèlica transició" però que avui ja no pot amagar que és el mateix estat franquista, i que segueix a les mateixes mans que a la dictadura.
Aquest estat franquista, indecent per natura, no perseguirà als escamots neofalangistes de "Ciudadanos" ans al contrari, els deixa i els deixarà fer: formen part de la seva estratègia com en el seu moment en va ser part la Falange.
Volen provocar una resposta violenta i aprofitar-la per fer servir les forces armades pe a reprimir. Aquestes forces armades que a un país decent estarien perseguint, precisament, als violents, és dir, als escamots de "Ciudadanos".
És un signe més de la ruïna democràtica de l'estat espanyol. Una ruïna que és el reflex de la baixa qualitat democràtica de capes importants de la societat espanyola que, segons les enquestes, prefereix un estat autoritari.
Al feixisme se'l combat i se'l derrota. No hi ha una altre via. Però cal ser intel·ligents. Primer de tot, no hem de tenir por. Que ningú deixi de portar els símbols, els llaços grocs, que ningú deixi de reclamar el desplegament de la República i la llibertat dels presos, no deixem de brandar l'estelada; hem de seguir informant-nos i formant-nos, hem de seguir parlant i argumentant dels avantatges del desplegament de la República; i arribat el cas, que arribarà, en que ens trobarem amb els escamots feixistes, ser intel·ligents, no caure en provocacions, si pot ser, estalviar la violència, si pot ser.
Sí, ja ho sé, si us trobeu en una situació en que us amenacen amb força, es possible que sentiu por, però potser també odi i ràbia, i potser el cos us demanarà -què collons- esclafar la cara d'aquests cabrons malparits, i rebentar-se-la sense pietat. Quin descans.
Jo defujo la violència. En el meu cas l'última baralla que em vaig ficar devia ser quan anava al parvulari i segur que la vaig perdre i per això, des d'aleshores, mai més, Tanmateix, crec que per una banda, hem de fer per a no donar-los la propaganda que busquen, cal evitar la violència; per l'altre banda, però, això no vol dir posar l'altre galta: cal organitzar una defensa contra les agressions.
Com sempre, el que cal és rumiar en fred, fer servir el cap i organitzar-se. Els carrers seran sempre nostres i no deixarem que els feixistes ens els prenguin. A Viladamat i Guiamets han pres la iniciativa amb sengles Comitès de Solidaritat Antifeixista locals.
Bona iniciativa. Prenguem exemple.
dijous, 9 d’agost del 2018
Lectures d'estiu: La saga d'Honor Harrington.
L'estiu és temps de lectures relaxades i disteses. En el meu cas, estic aprofitant aquests dies per llegir ciència ficció que és un gènere que m'agrada molt.
El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.
Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.
L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.
Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.
Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".
El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.
La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable... jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.
Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.
Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.
L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.
No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.
Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.
El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.
Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).
Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.
Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur? potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts. Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.
Explotació laboral a mans de psicòpates.
Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.
El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.
És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.
Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.
És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.
Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.
Aquest món és terrorífic: Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.
El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates; o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.
O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.
En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.
I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!
El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.
Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.
L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.
Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.
Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".
El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.
La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable... jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.
Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.
Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.
L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.
No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.
Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.
El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.
Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).
Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.
Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur? potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts. Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.
Explotació laboral a mans de psicòpates.
Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.
El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.
És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.
Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.
És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.
Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.
Aquest món és terrorífic: Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.
El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates; o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.
O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.
En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.
I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!
diumenge, 29 de juliol del 2018
Esperant el taxi... autònom?
Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.
Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.
Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".
Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.
Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.
Per començar: Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament.
Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.
No cal dir que les administracions han de vetllar per impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.
En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.
Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.
Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.
Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.
La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases: potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.
Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.
El servei de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb bicis, o scooters elèctrics, i trens, metros, tramvies, taxis... autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.
Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.
Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.
Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".
Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.
Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.
Per començar: Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament.
Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.
No cal dir que les administracions han de vetllar per impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.
En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.
Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.
Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.
Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.
La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases: potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.
Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.
El servei de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb bicis, o scooters elèctrics, i trens, metros, tramvies, taxis... autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.
Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.
dissabte, 28 de juliol del 2018
Al terrat
Confesso que ahir jo també vaig fer fotos de l'eclipsi de lluna.
Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.
Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.
Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.
Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.
Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.
Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.
I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.
La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia percebre.
Aquest pensament em va resultar agradable.
El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.
Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.
Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.
Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.
Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.
Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.
Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.
I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.
La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia percebre.
Aquest pensament em va resultar agradable.
El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.
divendres, 20 de juliol del 2018
L'endemà de la retirada de les euro-ordres.
La retirada de les euro-ordres de detenció i, per tant, la llibertat dels exiliats representen una victòria per a l'independentisme. Es lícit llegir-ho així i jo me n'alegro.
Però serà bo no desfermar l'eufòria.
S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny de guanyar-se.
L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.
No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.
La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.
Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits. El número d'ahir amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.
ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument l'exemple és la CUP.
La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.
ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.
Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.
Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.
El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.
Unilateralitat, és dir, desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.
Aquest cop sí que defensarem la República.
Però serà bo no desfermar l'eufòria.
S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny de guanyar-se.
L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.
No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.
La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.
Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits. El número d'ahir amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.
ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument l'exemple és la CUP.
La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.
ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.
Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.
Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.
El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.
Unilateralitat, és dir, desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.
Aquest cop sí que defensarem la República.
divendres, 13 de juliol del 2018
Demà, mani per l'alliberament de la República.
Quan ahir es va conèixer la resolució dels alemanys d'acceptar l'extradició per malversació però no per rebel·lió, es va produir, essencialment, una reacció d'eufòria que, per a mi, resulta una mica difícil d'acceptar.
M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:
L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?
Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.
Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.
El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.
Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.
Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.
Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.
Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.
Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.
Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.
Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.
Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.
M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:
Fixeu-vos bé: "Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa". Referèndum que es va fer l'1 d'octubre i que, per cert, vam guanyar malgrat els cops de porra i la violència policial, i que vam ratificar el 21D, malgrat la repressió, el 155 i la campanya mediàtica més gran que han perpetrat mai els mitjans del règim.Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa, però aquí ens seguim centrant en alliberar els presos per empatar amb l'Estat i això no passarà en anys, i es rearmi tot de nou. Per això s'ha matat l'autodeterminació per una generació.— Pilar Carracelas 🐐 (@pilarcarracelas) 12 de juliol de 2018
L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?
Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.
Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.
El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.
Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.
Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.
Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.
Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.
Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.
Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.
Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.
Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.
dijous, 12 de juliol del 2018
Mobilitzem-nos!
Acaba de fer-se públic que el tribunal alemany proposa l'extradició del President Puigdemont per un presumpte delicte de malversació de fons.
Ara tocarà presentar recurs a Alemanya per mirar d'aturar aquesta extradició. A més, el tribunal alemany ha dit que no és admissible l'acusació de rebel·lió o sedició. A Puigdemont, doncs, no el podran acusar de rebel·lió.
Hi ha qui se n'alegra molt d'aquesta notícia, que Puigdemont no serà acusat de rebel·lió, però no cal ser un geni per saber que Espanya jugarà brut, com de costum, i s'inventaran alguna cosa per segrestar-lo durant molts anys, igual com han segrestat a tots els presos polítics catalans.
Alemanya han vist al noi guapot del PSOE i s'han dit que Amb aquest sí que podem parlar.
Ara es comença a veure l'error de donar gratis la presidència a Pedro Sánchez. No ha canviat absolutament res, al contrari, al blanquejar i votar a Sánchez se li ha donat una legitimitat davant Europa que es farà servir com excusa per a que tot "torni a la normalitat".
Però "la normalitat" espanyola és enviar policia a pegar a gent que vol votar, la normalitat espanyola és segrestar als presos polítics, la normalitat espanyola és atacar la llibertat d'expressió, la normalitat espanyola és el 155 encobert que pretén suspendre diputats electes del Parlament de Catalunya. La normalitat espanyola són les agressions ultres per portar llaços grocs, i podria seguir...
Aquesta és la normalitat d'un país feixista.
Jo no acceptaré mai aquesta normalitat.
Als dirigents polítics catalans:
Ho heu fet malament. Teníeu la força del poble i l'heu malbaratat. Esteu caient en tots els paranys i les mentides que us han parat des de Madrid i des d'Europa. Alguns ho esteu pagant amb un segrest cruel, d'altres amb exili, d'altres potser també sereu segrestats.
Tots hem après alguna cosa: primer, amb l'estat feixista hereu del franquisme no hi ha res a parlar. Tot el que diguin seran mentides o enganys, i els seus socis europeus els escoltaran a ells abans que a vosaltres.
Segon, l'única via és la unilateral i, quan arribi el moment, resistir als carrers.
Apreneu d'una vegada que Europa permetrà la sang, com la permet cada dia al Mediterrani. Reconegueu d'una vegada que Espanya buscarà la sang, com ja la va buscar l'! d'octubre.
No mentiu a la gent i digueu clarament que la llibertat tindrà un preu. Que la República haurà de lluitar per la seva independència. Cal la mobilització al carrer i la resistència no violenta, però que al final tocarà resistir al carrer el setge dels soldats espanyols que vindran, com ha jan vingut. Caldrà respondre proporcionalment. NO ens deixarem matar. És el dret de legítima defensa de les persones, i de la República, perquè la República som nosaltres.
Accepteu d'una vegada que Espanya és l'estat ocupant. És l'enemic. Que Pedro Sánchez és indistingible de Mariano Rajoy i que la majoria dels que se senten "muy y mucho" espanyols xalen amb el "a por ellos". Digueu, perquè és veritat, que el racisme anticatalà és, potser, el tret més distintiu i característic del nacionalisme espanyol.
Clameu que volen la llengua i la cultura catalanes anorreades i que la nostra és una lluita per la supervivència, primer de tot, i per al llibertat i la democràcia tot seguit. Que per a poder ser lliures primer hem de ser.
Sense lluita no hi haurà llibertat.
Espero que el recurs sigui efectiu, President. I nosaltres, el poble, sense excuses, mobilitzem-nos de nou.
El proper dissabte hi ha una manifestació convocada "per la llibertat dels presos polítics". Sí, manifestem-nos, però no només per la llibertat dels segrestats: Sobretot, manifestem-nos per desplegar la República, per la Llibertat, per la Democràcia. I un cop encetada la mobilització, ja no ens desmobilitzem fins aconseguir-ho.
Ara tocarà presentar recurs a Alemanya per mirar d'aturar aquesta extradició. A més, el tribunal alemany ha dit que no és admissible l'acusació de rebel·lió o sedició. A Puigdemont, doncs, no el podran acusar de rebel·lió.
Hi ha qui se n'alegra molt d'aquesta notícia, que Puigdemont no serà acusat de rebel·lió, però no cal ser un geni per saber que Espanya jugarà brut, com de costum, i s'inventaran alguna cosa per segrestar-lo durant molts anys, igual com han segrestat a tots els presos polítics catalans.
Alemanya han vist al noi guapot del PSOE i s'han dit que Amb aquest sí que podem parlar.
Ara es comença a veure l'error de donar gratis la presidència a Pedro Sánchez. No ha canviat absolutament res, al contrari, al blanquejar i votar a Sánchez se li ha donat una legitimitat davant Europa que es farà servir com excusa per a que tot "torni a la normalitat".
Però "la normalitat" espanyola és enviar policia a pegar a gent que vol votar, la normalitat espanyola és segrestar als presos polítics, la normalitat espanyola és atacar la llibertat d'expressió, la normalitat espanyola és el 155 encobert que pretén suspendre diputats electes del Parlament de Catalunya. La normalitat espanyola són les agressions ultres per portar llaços grocs, i podria seguir...
Aquesta és la normalitat d'un país feixista.
Jo no acceptaré mai aquesta normalitat.
Als dirigents polítics catalans:
Ho heu fet malament. Teníeu la força del poble i l'heu malbaratat. Esteu caient en tots els paranys i les mentides que us han parat des de Madrid i des d'Europa. Alguns ho esteu pagant amb un segrest cruel, d'altres amb exili, d'altres potser també sereu segrestats.
Tots hem après alguna cosa: primer, amb l'estat feixista hereu del franquisme no hi ha res a parlar. Tot el que diguin seran mentides o enganys, i els seus socis europeus els escoltaran a ells abans que a vosaltres.
Segon, l'única via és la unilateral i, quan arribi el moment, resistir als carrers.
Apreneu d'una vegada que Europa permetrà la sang, com la permet cada dia al Mediterrani. Reconegueu d'una vegada que Espanya buscarà la sang, com ja la va buscar l'! d'octubre.
No mentiu a la gent i digueu clarament que la llibertat tindrà un preu. Que la República haurà de lluitar per la seva independència. Cal la mobilització al carrer i la resistència no violenta, però que al final tocarà resistir al carrer el setge dels soldats espanyols que vindran, com ha jan vingut. Caldrà respondre proporcionalment. NO ens deixarem matar. És el dret de legítima defensa de les persones, i de la República, perquè la República som nosaltres.
Accepteu d'una vegada que Espanya és l'estat ocupant. És l'enemic. Que Pedro Sánchez és indistingible de Mariano Rajoy i que la majoria dels que se senten "muy y mucho" espanyols xalen amb el "a por ellos". Digueu, perquè és veritat, que el racisme anticatalà és, potser, el tret més distintiu i característic del nacionalisme espanyol.
Clameu que volen la llengua i la cultura catalanes anorreades i que la nostra és una lluita per la supervivència, primer de tot, i per al llibertat i la democràcia tot seguit. Que per a poder ser lliures primer hem de ser.
Sense lluita no hi haurà llibertat.
Espero que el recurs sigui efectiu, President. I nosaltres, el poble, sense excuses, mobilitzem-nos de nou.
El proper dissabte hi ha una manifestació convocada "per la llibertat dels presos polítics". Sí, manifestem-nos, però no només per la llibertat dels segrestats: Sobretot, manifestem-nos per desplegar la República, per la Llibertat, per la Democràcia. I un cop encetada la mobilització, ja no ens desmobilitzem fins aconseguir-ho.
diumenge, 1 de juliol del 2018
Una reflexió després d'haver vist "Immortals?"
Fa un parell de de setmanes van emetre per TV3, al "30 minuts", el documental "Immortals?".
De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/
"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"
Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.
Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.
El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.
S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.
L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.
Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.
El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.
En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.
Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".
Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.
Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.
L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.
Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.
Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor. Com? El temps s'adquireix a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.
Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.
La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.
Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.
Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.
Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.
Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.
Exacte, els treballadors.
Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...
Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que és una successió d'instants del present cal tenir temps.
Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.
Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.
Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.
Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.
Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.
L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.
Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!
La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!
Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.
El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.
El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.
No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.
És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.
I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".
Potser és cert.
Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.
Té implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.
Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.
Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.
Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.
No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.
El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.
També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.
De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/
"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"
Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.
Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.
El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.
S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.
L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.
Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.
El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.
En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.
Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".
Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.
Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.
L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.
Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.
Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor. Com? El temps s'adquireix a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.
Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.
La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.
Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.
Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.
Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.
Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.
Exacte, els treballadors.
Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...
Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que és una successió d'instants del present cal tenir temps.
Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.
Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.
Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.
Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.
Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.
L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.
Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!
La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!
Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.
El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.
El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.
No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.
És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.
I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".
Potser és cert.
Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.
Té implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.
Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.
Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.
Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.
No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.
El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.
També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)