Vaig a obviar el "petit detall" de la repressió i la brutalitat policial i, sense tenir-lo en compte diré que : sobre un cens de cinc milions i mig de votants, van votar Sí dos milions. Amb la participació que va haver-hi, una mica més del 40% del cens, això va representar una victòria del sí amb prop del 90% dels vots emesos. Una victòria grandíssima del Sí a la independència.
Per a fer-nos una idea : suposant una participació del 70% en el referèndum, cosa que no va passar ni al referèndum de la constitució espanyola del 78, que va ser del 67%, i ha estat el de major participació històrica a Catalunya, resultaria que 2 milions de vots afirmatius haurien representat una victòria del sí amb el 52% dels vots.
I aquest resultat tenint en compte la repressió, la violència i la brutalitat policial, els continus atacs informàtics, i el segrest d'urnes i tancaments de col·legis.
El resultat de l'#1Oct és, simplement, indiscutible. Queixar-se de la "manca de garanties" és pur cinisme : els responsables de les garanties haurien d'haver estat els mateixos que es dedicaven a agredir als votants. És a ells que s'han de reclamar les garanties. Paradoxalment, la seva violència contra la democràcia, ha estat la millor certificació de l'èxit del referèndum. La voluntat de votar ha estat capaç de superar la seva violència i donar una victòria esclatant i indiscutible.
Des del passat diumenge el transit pel camí de la independència de fet que es va encetar amb la tramitació de les lleis de referèndum i desconnexió és fa ara amb pas ferm i decidit.
El que cal aconseguir ara és una negociació que permeti el trànsit a la independència formal tranquil·lament. En aquest sentit, Catalunya s'està comportant ja com un actor internacional, no només aconseguint simpaties internacionals, que és molt important, si no jugant amb els temps, de forma que Ibex35 i prima de risc espanyola estan veient-se afectats per aquesta gestió dels temps. Espanya pot voler no negociar, però aquí hi han més coses en joc que no només l'orgull testosterònic espanyol i els negocis foscos de les elits espanyoles. Aquí hi ha en joc l'estabilitat de la UE. Negociar i mediar no són només paraules de bona voluntat.
El discurs d'avui de Puigdemont, i l'anunci que el dilluns es farà un ple del Parlament va en aquesta línia de control dels temps. HI ha de temps per a una negociació fins dilluns, potser fins dimarts si la tàctica ho recomana i el filibusterisme parlamentari ho facilita. Mentrestant, l'Ibex35 baixarà i la prima de risc pujarà. I l'euro, ja veurem.
La vaga general d'ahir és un missatge potent al món, Catalunya pot provocar un desastre econòmic si no és escoltada.
Amb tot, el pla tindrà un moment crític amb la declaració forma d'independència. Avui podem parlar d'independència de fet, però les regles del joc encara són les de sotmetiment a l'ordre legal espanyol. En canvi, amb la declaració canvien les regles del joc. Si no hi ha una taula de negociació quan arribi aquest moment cal esperar una nova acció violenta de l'estat espanyol.
L'estat espanyol s'està preparant, o fa veure que es prepara -podria ben bé ser que insisteixi amb la tàctica de la por- per a dur a terme la repressió amb força de la declaració d'independència. Avui mateix, a twitter, he pogut llegir que l'exèrcit de terra està aprovisionant la caserna de Sant Boi per dur-hi allà als policies que són als vaixells i als hotels. Segons la notícia s'estan portant lliteres per a ubicar als nouvinguts. Bé, suposo que aprofitant el viatge també hauran portat material que pot ser útil per reprimir amb més força que no pas les porres i els gasos que de moment han fet servir. Parlant en plata : armament i munició. Tampoc seria tan estrany, no? en definitiva, és el que hom espera trobar a una caserna de l'exèrcit.
Per què aquest (aparent) moviment ofensiu? És evident que fins la declaració d'Independència la consigna no pot ser una altre que resistència pacífica i parar la galta. Amb la declaració d'independència apareix el dret a la legítima (i proporcional) defensa. Davant el dubte de què es trobaran, doncs, la policia espanyola anirà armada amb armes de foc, i disposada a fer-les servir.
No vull ni plantejar-me un escenari de violència. És un escenari nefast en que tothom perd. Uns més que d'altres, segur, però en tot cas, per a tothom és desastrós, i deixaria ferides profundes durant molt de temps.
Arribats el cas, però, voldria creure que també aquest escenari estaria previst, igual com es va dissenyar magistralment l'operatiu de l'#1Oct. Només ho sabrem si es dona el cas. No cal dir que prefereixo viure i seguir vivint per sempre més en aquesta ignorància.
De moment crec que el joc és deixar que la intransigent posició espanyola s'estovi en virtut de l'Ibex35, la prima de risc i una Europa que no pot permetre's el default d'Espanya... i que per això necessita una Catalunya disposada a col·laborar de bona fe. Disposada, no obligada.
A més cal tenir en compte una altre cosa : la Declaració d'Independència es pot intentar només amb la força de la gent, però seria molt arriscat confiar la defensa del Parlament i de la Generalitat exclusivament a ciutadans valents i coratjosos, segur, però sense preparació i desarmats enfront de policies armats, entrenats i motivats (l'#1Oct no va resultar com esperaven i estan emprenyats). O pitjor encara : un escenari amb els mossos detenint a Puigdemont que seria demolidor per a la culminació de la separació.
Sobre els mossos dir que per una banda, estan, a dia d'avui, obeint escrupolosament els requeriments judicials. Per l'altra, la citació del major Trapero per sedició, l'amenaça de dissolució del cos per part d'algun polític unionista, o les denúncies als mossos per part dels altres cossos policials que van actuar l'#1Oct, sense comptar amb les conviccions personals, potser duen a alguns membres del cos a replantejar-se les lleialtats. Ja veurem.
Una negociació seria el millor per a totes les parts. Avui ho deia i insistia Puigdemont. Seria el millor. Tanmateix, fa cinc minuts que es coneix la resposta del govern espanyol : primer retirar la DUI. És molt trist. No entenen que en el punt en que estem, la DUI no és una amenaça, si no un fet. Això no va del vell xantatge CiUenc de peix al cove o amenaça "amb la Independència". Va d'evitar patiments innecessaris, va de reconèixer la nació catalana com un igual, va de pactar un referèndum vinculant per a que tothom pugui expressar-se sense por i lliurement, o va de que la negociació de repartiment de càrregues i bens sigui civilitzada... Però ni escolten ni ho entenen, o no ho volen entendre.
Anem pel camí del pedregar. Ja veurem què acaba passant. Seguim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada