dimarts, 3 d’octubre de 2017

Crònica de l'#1Oct (anònim)

Ahir va ser un dia de parlar amb molta gent. Tots ens explicàvem el que havíem viscut i sentit durant el llarg i intens referèndum.

En el meu cas, el referèndum al Lluís Vives va ser raonablement tranquil, vist amb un dia de distància i tenint en compte que jo era al carrer on ens aplegàvem els veïns que fèiem la defensa de col·legi, no dins, i que per a valorar-ho disposo també de la informació dels fets esdevinguts a d'altres col·legis. En molt poques paraules : des del punt de vista dels veïns aplegats a l'exterior, tranquil·litat excepte per uns pocs moments de tensió i nervis, que en cap cas van implicar violència i sense comptar, és clar, els retards provocats pels atacs informàtics a la web del cens. Els nervis grossos els passarien dins del col·legi.

No tots els col·legis electorals va tenir tanta sort. Avui cedeixo l'espai del blog al relat d'un conegut que va ser a un col·legi del c/ Diputació i que m'ha explicat com ho van viure ells. Vet aquí la transcripció de la seva crònica de l'u d'octubre :

« Tot i que el que va passar ahir és difícil d’oblidar. Ahir, com tanta i tanta gent la meva dona i jo vam anar a la porta de l’escola a les 5h del matí, per protegir el col·legi electoral. La primera sensació va ser molt grata: veure la quantitat de gent que hi havia. I amb poca estona estona els cotxes ja no podien passar pel carrer Diputació, o ho feien amb dificultat.

Responsables de la custodia de l’escola surten a demanar a la gent gran si vol passar dins de l’escola. Primers moments de tensió. Arriba una patrulla dels mossos, prop de les 7h, i els responsables surten a rebre’ls. Davant l’estupefacció de molts, els acompanyen a dins mentre els hi diuen que estan celebrant la festa de la tardor. A dins s’hi estaran més de mitja hora. De cop es fa el silenci. Als pocs segons se sent a viva veu: «Vull que algú em digui per quina raó hem de buidar l’escola». Més silenci, i aleshores comencem a sentir el soroll típic de la cinta de precinte. A fora comencem a protestar, mentre la gent es queixa de per què s’ha deixat entrar els mossos. ¿No estàvem tots allà per impedir-ho?. Finalment, ens diuen des de dins que els mossos aixecaran acta i que no poden desallotjar l’escola perquè hi ha persones vulnerables dins. Forts aplaudiments. Crits de Votarem, Votarem. Els mossos surten de l’escola. Crits de «visca els avis» que tornen de dins de l’escola en forma de «visca els joves». Primer ensurt superat, i primeres llàgrimes d’emoció.

Poc després, es fa un passadís improvisat i veiem entrar tres o quatre nois corrent ajupits cap a dins de l’escola. Porten les urnes. Ja son a dins. Els «portadors» surten plorant quan falten 10 minuts per les 8h del matí entre una ovació, abraçades entre ells i s’entona per primera vegada del dia el «moltes gràcies» de la gent, que alerta els mossos que tornen a acostar-se a les portes. Aquesta vegada, ens apinyem davant de l’entrada i no els deixem passar. Ens insisteixen que han de poder passar i que els hi facilitem el pas, que també hi ha gent vulnerable a fora i que es podria produir una allau. Jo els hi dic que ja havien entrat feia 5 minuts, que no era necessari tornar a entrar». La gent més assenyada que jo em fa callar mentre el mosso ja em mirava amb mala cara. Per sort, des de dintre de l’escola ens diuen que procedeixen a cantar una cançó. Que els deixem cantar i que després tots podrem cantar amb ells. La gent comença a cantar el «sol solet», seguit del «cargol treu banya». Els mossos tornen a allunyar-se.

Segon ensurt superat, i moltes més llàgrimes.

Sobre les 8:30h ja ens organitzen en dues cues. Mentre estem a la cua, ja amb la meva filla, demanen voluntaris que tinguin hores per estar-se fent resistència passiva. M’hi apunto. Ens demanen estar davant de la porta de l’escola i seure a terra en cas de que vingui la policia. Allà estem, quan passa un noi amb camissa de quadres verda dient «esto es ilegal».

A 20 minuts de les 9h, buiden la escola de gent a excepció de la gent gran, ja que ha d’estar buida per tal que es constitueixin les meses.

Al cap d’una estona, quan falta poc per obrir l’escola, torna el nou de la camisa verda a quadres i es posa a la porta, mirant cap enfora i agafat amb el braç amunt a la reixa de la porta. Porta el cabell rapat dels cantons, i fa cara de me la sua tot, però té una actitud desafiant. Podria ser un policia de paisà o un tarat, no ho sabem, però per sort, l’hem calat i avisem els organitzadors, que es posen al seu costat.

Avisen els mossos, però ai, ara no venen. Es demana si hi ha advocats i venen dues noies. Estan parlant amb el noi una estona i no sé que li diuen però marxa. Tercer ensurt superat.Passen de les 9h i les portes no estan obertes.

9:20h del matí, demanen gent que vulgui estar a la mesa. No dubto. Em fan ensenyar el DNI i el mòbil, per veure que és un smartphone. Entrem, ens prenen les dades i seiem a la mesa electoral. Ens diuen que el cens s’haurà de consultar amb un mòbil que serà el mateix tot el dia. Si has d’absentar-te de la taula, el mòbil es queda allà, així que per conveniència jo quedo com a vocal primer, encarregat de la part tecnològica. Procedim a constituir la mesa. Hi ha molta gent a fora esperant per poder entrar a votar, però falta que ens expliquin com accedir a comprovar el cens. Ens faciliten una web (no una app) on hem de registrar la mesa electoral. Molt bé, tot a punt. Una hora més tard, però a punt. Ja comença a entrar la gent i comencen a entrar els primers vots a les urnes. Son els vots de la gent gran, la majoria molt alegres, però alguns d’ells plorant d’emoció, com nosaltres en veure-ho.

Canguelo. A les 11h la policia està a fora de l’escola. La meva família està a la cua, però tenen els mòbils en mode avió o apagats seguint indicacions dels organitzadors. Des de dins no sabem què està passant a fora, i preguntem què hem de fer si entren. Algú ens diu que no fem res, algú altre diu que sortim amb les urnes a amagar-nos per l’escola. Anem malament, no estava previst? La presidenta de la mesa té assumit que haurà de córrer amb la urna. Sortosament, comencem a sentir aplaudiments del carrer. No han pogut passar. Tercer ensurt del dia, i dels grans.

Qui si que passa son els votants que continuen entrant. Però la web no funciona i no podem registrar els vots. I sentim impotència, perquè no podem fer res. Al llarg del dia tindrem aturades llargues de la web que més tard sabrem que ha sigut atacada. Arribem a canviar la IP per accedir a la web fins 4 vegades per poder seguir introduint vots, un a un. I cada dos o tres vots, a recarregar la pàgina per aconseguir que respongui amb «El vot del DNI xxxxxxxxx ha estat registrat amb èxit!>. En els moments complicats, fins i tot havia d’introduir cada DNI dues o tres vegades. Però ni que fossin 200, la persona que teníem al davant havia de poder votar.

Al migdia, tot funciona com la seda, la gent vota en tromba. Dins de l’escola l’ambient és agitat. Des de les meses es demana a la gent que avancin cap a les taules. Volem més vots ara que la web respon. Crits de «Qui vulgui votar per aquí», «Aquí, si us plau». També votants que criden quan han dipositat el vot. Però jo intento mantenir-me centrat en introduir DNI’s al meu mòbil i a veure la pantalleta verda que permet el vot de la gent. Portem un bon ritme a la meva taula, tot i que només som dos ja que a mig matí la vocal segona (una noia jove) ha demanat marxar després de veure’s sobrepassada per les imatges i vídeos del que estava passant a altres escoles.

A tot això, corredisses dins de l’escola. Mala senyal. Criden de tancar les portes del pati. Més tard ens assabentem que 4 homes encaputxats havien saltat per una escala privada i intentaven accedir al pati de l’escola bressol que toca directament amb el pati de l’escola. Per sort, els veïns els han vist, han avisat als organitzadors i els han escridassat. La acció conjunta veïns amb la del tancament de les portes del pati ha fet que marxessin. Quart ensurt.

Així passem el migdia fins que a tres quarts de quatre ningú a l’escola pot accedir a la web. Ens diuen que passem a fer cens manual, que com no hi ha llista vol dir: apunta el DNI i tira milles. Primer ens diuen que ha de decidir-ho la mesa, i nosaltres no ho veiem clar. Sembla que algunes meses que estan a prop del pati comencen a poder funcionar. Però mitja hora d’espera llarga sense votants, i veure una mare amb la mà inflada i morada per una porra quan estava asseguda a terra ens treuen totes les manies. Que passi el següent.

Fins les 18h aconseguim registrar 328 vots a la nostra mesa. Ens hagués agradat que hi haguessin més, però és el que hi ha. Hi ha alarma perquè han avisat que està venint la policia. Els organitzadors revisen les meses amb més participació i procedeixen a tancar-les. Al cap d’una estona ens toca a nosaltres. Tanquem, doncs, taula i, amb angoixa, fem el recompte.

D’aquí fins les 22:15h estarem acabant de tancar el sobre amb la informació. La nostra mesa costa perquè la vocal havia marxat i calia reflectir-ho a l’acta i estaven mirant com fer-ho. Finalment sortim de l’escola entre aplaudiments i cants de «moltes gràcies» i, un cop més, amb els ulls plorosos. No seria l’últim cop. Em quedava la emoció d’arribar a casa i ser rebut entre aplaudiments i abraçades.

Jo vaig participar com a vocal de mesa a la consulta del 9N. Aleshores ho vaig viure com una festa, i en acabar tenia la sensació de victòria al cos. Ahir, tot i la gran victòria democràtica d’aconseguir fer el referèndum i la victòria incontestable del SI i de la participació, la sensació personal era la que tens quan ets vençut. Ràbia i impotència. Potser aquesta és la única victòria que aconseguirà de mi Espanya. Avui, el dia després encara em sento així, plorant i mirant d’alliberar la tensió acumulada. Però sé que aquesta sensació és temporal, i que finalment els meus ulls tornaran a plorar d’emoció. Ja queda poc. »


Espero que estiguis d'acord amb la transcripció del teu relat. Com t'he dit abans, gràcies pel servei que has prestat. Em sento orgullós de tenir-te com amic. Espero que et trobis recuperat emocionalment. Cuida't i molts ànims! Gràcies de nou. Estic segur que aviat ens tornarem a trobar al carrer perquè, com dèiem ahir, això encara no ha acabat i ens necessitem totes i tots.

Descansa. Gràcies un altre cop! I a tots els voluntaris que van fer possible el referèndum!

Seguim!
Publica un comentari a l'entrada