dimecres, 12 de setembre de 2012

L'endemà de la mani

Les cròniques diuen i jo m'ho crec perquè hi era, que la d'ahir va ser la manifestació més gran que s'ha viscut mai a Barcelona.

El sentit de la manifestació era indiscutible: una manifestació per la independència. No es pot dir que tothom que es manifestava fos independentista, però l'evidència és que el sentiment majoritari, molt majoritari, era independentista.

Avui és l'endemà de la mani. A primera hora del matí, el President Mas ha tingut una compareixença en la que s'ha resistit a emprar el mot independència. Potser per a molts ha estat decebedor. Per a d'altres, aquest detall no ha tingut importància i han volgut llegir aquesta paraula entre línies.

Crec que no fer servir aquest mot respon a un plantejament tàctic. Crec que l'objectiu de Mas és intentar, de nou, el vell xantatge que sempre ha funcionat a CiU: amenaçar amb la independència sense esmentar-la per aconseguir més peix al cove. EL proper dia 20 de setembre s'interpreta el següent acte d'aquest drama amb l'entrevista entre Mas i Rajoy.

Mas brandarà una manifestació independentista històrica i li oferirà a Rajoy la desactivació d'aquesta reivindicació a canvi d'un compromís de pacte fiscal.

Rajoy pot fer dues coses: oferir aquest "compromís" (un compromís a "parlar-ne" algun dia) i posar la pilota de nou a la teulada de Mas. El cost pel PP seria un desgast pel seu sector ultradretà que interpretaria aquest "compromís" com una traïció. O bé fer un cop de porta a la proposta de pacte fiscal.

El cop de porta és una opció arriscada, però potser no tant. Objectivament, a dia d'avui, fins i tot després de la gran manifestació per la independència d'ahir, Artur Mas i CiU segueixen resistint-se a utilitzar la paraula "independència". Sempre eufemismes: "dret a decidir" en comptes d'autodeterminació; "sobiranisme" en comptes d'independentisme. O els millors de tots: "estat propi", com si això mateix no ho defenses el PSC amb el seu "federalisme", en comptes "d'estat independent"; o la molt desafortunada imatge de l'"horitzó de la plena sobirania", oblidant que mai es pot arribar a l'horitzó.

Si CiU i Mas es resisteixen a fer servir aquesta paraula pot ser pel plantejament tàctic. Ara bé, trenta cinc anys després d'amenaçar amb el llop, també pot haver passat que a Madrid ja no s'ho empassin. I és que, realment, CiU no és independentista. No ho són. A dia d'avui CiU defensa el pacte fiscal. CiU ha tingut majories, al Parlament avui hi ha una majoria, que podria aprovar ja una proclamació unilateral d'independència. No es fa perquè CiU no vol. Tenint en compte això ¿perquè Rajoy i el PP haurien de témer una amenaça d'independència quan és CiU que sistemàticament la desactiva? No és lògic pensar que ara serà igual?

Plantegem escenaris:

Rajoy acorda amb mas un "compromís" pel pacte fiscal. En aquest cas, el "compromís" cau fora del que han pactat ERC i ICV amb CiU de no rebaixar els continguts del Pacte fiscal. Resposta: CiU trenca el pacte amb ERC i ICV i s'aboca als braços de l'Alícia Sànchez Camacho i el PPC. Tenen, amb prou feines, un parell d'anys per a desactivar l'ensulsiada independentista aprofitant la pastanaga del pacte fiscal. Tard o d'hora es veurà que aquest pacte no va enlloc, però aquesta ja serà una altre historia.

Rajoy fa un cop de porta al "Pacte Fiscal". A Mas i CiU li han descobert el farol. Com, en realitat, mai han volgut la independència la resposta és semblant a la d'abans: CiU trenca el pacte amb ERC i ICV i s'aboca als braços de l'Alícia Sànchez Camacho i el PPC. Tenen, amb prou feines, un parell d'anys per a desactivar l'ensulsiada independentista però, aquest cop sense la pastanaga del pacte fiscal. Mas confia que les lleis de la sociologia, la crisi, la intervenció de l'estat i el hooliganisme dels votants permetrà mantenir uns resultats que li assegurin repetir mandat a les properes eleccions.

Rajoy fa un cop de porta al "Pacte Fiscal". A Mas i CiU li han descobert el farol. CiU honora el pacte amb ERC i ICV i convoca eleccions anticipades. En aquest punt, què pot passar? Doncs que CiU faci un pas endavant i porti la proclamació de la independència al programa, cosa que tampoc caldria que fos immediata i, en tot cas, dependria de la configuració final del Parlament; O bé, que CiU faci de CiU i no plantegi cap ruptura. En aquest cas es confiaria que les lleis de la sociologia, la crisi, la intervenció de l'estat i el hooliganisme dels votants permetria mantenir uns resultats que donessin de nou la victòria.

Després de l'eufòria d'ahir, convé recordar que cal continuar picant pedra. Només hi haurà independència quan hagi una majoria independentista al Parlament. De moment, no hi és i costarà molt que hi sigui. La sociologia no juga pas a favor de l'independentisme, i molts dels que es van manifestar ahir amb l'estelada seguiran votant a partits no independentistes. Aquesta és la pedra que cal picar. Convèncer als votants per construir una autèntica majoria independentista al Parlament. Si ets independentista, vota independentista. No et deixis enganyar.
Publica un comentari a l'entrada