dimecres, 27 maig de 2009

El millor Barça de la història

Reconec que tot el dia d'avui, abans del partit, me'n malfiava.

Reconec que la confiança i l'eufòria que es respirava al carrer em semblava un mal averany.

La rao em deia que, sens dubte, el partit seria igualat. Que el Barça estava on estava per mèrits propis. Que tan preocupats havien d'estar a Manchester pel Barça, com el Barça pel Manchester.

El Barça venia de fer el doblet. La temporada ja era excepcional. Per si fos poc, el maig s'havia encetat amb el 2-6 a Madrid.

Malgrat tot, reconec que jo no les tenia totes.

I va començar el partit, amb els anglesos apretant.

I va arribar Eto'o. El lleó africà. Un jugador especial. Un pura sang. De raça. I va marcar. després de la primera jugada amb el segell Barça de la final.

I el Manchester que no s'ho creia i que començava a desinflar-se. I el Barça que cada cop estava millor sobre el camp.

Al final de la primera part, la pilota era del Barça. Els jugadors anglesos només la veien en foto. El Barça estava dominant el partit.

Mitja part. Ho reconec "El Barça ho està fent bé". Respecte: "Però recordo la Copa d'Europa que el Manchester li va guanyar al Bayern a Barcelona. Ho està fent bé, però encara queda la segona part."

I la segona part va arribar. I el Manchester va apretar, però el Barça ho feia bé. Ho feia millor. La pilota, pel Barça.

I llavors va arribar el gol de Messi. Una altre jugada amb segell Barça. L'argentí. També un jugador especial. També de raça. Ha marcat de cap, a centrada de Xavi, en un salt que recordava d'alguna forma el gol de Marcos en una final de copa de fa molts anys. Messi, baixet, ha volat per marcar.

2-0. El fantasma de la final Manchester Bayern s'esvaeix. El Barça controla. Domina. Els anglesos es van desinflant.

El Barça guanya la final.

L'han encertat els seguidors que a la final han desplegat una gran pancarta: Barça: veni, vidi, vinci.

Triplet. Copa, lliga i Champions, per aquest ordre, com a la cançó del Crackòvia.

Grans tots els jugadors: Valdés, el porter; el mur de la defensa, Puyol, Piqué, Touré i Sylvinho; l'estraordinari centre del camp: Xavi, Iniesta i Busquets; la piconadora de l'atac: Eto'o, Messi i Henry.

Han sortit també Keita per Henry, i el juvenil Pedro per Iniesta.

I l'autentic cervell d'aquest equip: Pep Guardiola. Guardiola va recollir l'equip que havia deixat Rijkaard, que estava en el camí correcte al meu parer, però descarrilat. El mateix camí de Cruyff. El mateix camí del Dream Team. El mateix camí, però ara amb una plantilla extraordinària, en el seu punt de maduresa, i amb un caràcter propi.

El millor Barça de la història. Es pot dir. Fins abans del partit la temporada havia estat excepcional. Després del partit és única. Indiscutible: única.

Millors que el gran Dream Team. Millors que el Barça del Kubala. En el mateix camí que aquells equips legendaris, però millor, si és que això era possible.

Més lluny. Han anat més lluny.

El millor Barça de la història.

dimarts, 26 maig de 2009

Vergonya

Ahir comentava que la Generalitat ajudaria a comprar cotxes. Avui se n'han sabut els detalls.

Ahir ja anunciava que no m'agrada gens aquest pla. Avui, en saber-ne els detall, confirmo i augmento el meu rebuig.

Que algú m'expliqui de on sortiran els quartos. No havíem dit que sense finançament no hi havia res a fer?

Que algú m'expliqui com és que la Generalitat donarà 500€ per ajudar a la compra d'un vehicle que pot arribar a costar... 49.000€, és dir, més de 8.000.000 de pessetes.

Qui es gasta 49.000€ en un cotxe tant se li en fot de 500€.

Qui es gasta 49.000€ en un cotxe no età cobrint una necessitat, sinó que està adquirint un producte de luxe. Un producte de luxe.

Jo em nego a que els meus impostos serveixin per a finançar l'adquisició de productes de luxe. Em nego. És inacceptable. Hi han malalts dependents que encara no han rebut l'ajuda per la dependència. En canvi, la Generalitat ajudarà a la compra de vehicles de luxe.

No. Inacceptable.

Per si fos poc, posen la següent condició per a l'ajuda que caldrà retirar un vehicle vell amb emissions de CO2 superiors a les del vehicle adquirit. Es tracta de donar-li a la mesura el caràcter "ecològic".

Però la realitat és que les emissions de CO2 del vehicle retirat mai igualarien el consum d'energia, recursos i emissions de CO2 necessàries per a fabricar el nou vehicle. Aquesta mesura és una imbecil·litat que l'únic que pretén és posar un vernís "akuluxista" per a fer més empassable la vergonya d'ajudar a l'adquisició de vehicles de luxe. Però és barroer. Se'ls veu el llautó. A qui volen enganyar? tan idiotes es pensen que som?

Merda de govern d'"askerras" i "akuluxista". Merda. És una vergonya.

No. No és d'"askerras"" "estimular el consum" d'aquesta manera. D'esquerres era afrontar la reconversió del sector de l'automoció quan era possible fer-ho sense traumes. Ara ja no es podran evitar els traumes. El sector està tocat de mort. Com mort està l'immobiliari (i ja fa pudor) i com començarà a morir-se el turístic aquest mateix estiu.

D'esquerres era anticipar-se i preveure mecanismes per a resistir l'escomesa de la crisi global i de la local. Però això no es va fer. Ni es fa.

Cal reconèixer--ho. A pilota passada, la batalla de l'estatutet durant la legislatura Maragall va ser una lamentable pèrdua de temps, amb un acte final en la present legislatura que serà la retallada del constitucional... Energies i temps perdut. Tanta angoixa per un finançament que encara està per veure. Minso resultat.

D'esquerres és promocionar el transport públic. Fer-lo arribar a tot arreu, amb horaris i qualitat. Ecològica és la dissuasió de la utilització dels vehicles privats. Ecològic i d'esquerres és el decreixement.

El que estan fent amb aquesta mesura no és ni d'esquerres, ni ecològic. És una merda.

I no, no salvaran llocs de treball del sector de l'automoció. El problema no és fer més barats els cotxes. El problema és el nombre creixent d'aturats. Els aturats no compren cotxes. Si els salaris baixen, no es compren cotxes. Qui pagarà els subsidis dels aturats? No els pagaran subsidi però els finançaran la compra d'un cotxe?

Estan jugant amb els diners dels impostos. Perquè? per quedar bé amb el mentider del ZP? que els ha promès aquest cop el ZP? que no saben que sempre menteix?

No i no. No amb els meus impostos. Sí, ja se que , precisament són impostos, és dir, he de pagar i callar. No som ciutadans, som súbdits. I, per això, he de passar la vergonya de veure com s'ajudarà a l'adquisició d'objectes de luxe, mentre que als malalts dependents que esperen ajudes els donen pel cul.

Però no. Amb els meus impostos no. Aquest sistema no.

Decreixement. Alternatives. Insubmissió.

Un altre món és possible.

dilluns, 25 maig de 2009

campanya per les europees

M'he fixat en els cartells de campanya del PSC.

El PSC ataca de nou amb la vella cançó "Que ve el PP!" que, dit sigui de pas, és d'una extraordinària eficàcia. Segurament el PSC la torna a encertar amb el seu leit-motiv.

Tant se val el que es pugui dir o deixar de dir: en aquest país, aquest missatge funciona. És igual, no importa perquè funciona ni quin raonament col·lectiu porta a milers, milions, de ciutadans a fer cas d'aquest missatge. Funciona, i punt.

Tanmateix, acceptant humilment que el marketing del PSC funciona com una piconadora, faré una crítica a un dels eslògans que he vist a les seves banderoles: "perquè els culpables de la crisi no ens en treuran".

Només volia recordar al PSC que aquesta crisi no és un invent del PP, i que ZP porta més de cinc anys governant. De la crisi en som culpables tots una mica, i més com més responsabilitat s'ha tingut i es té.

Tot i que, certament, reduir el missatge a blanc o negre, bons o dolents, bufons o lletjos, xupiguais o carques, és , sens dubte, un gran encert.

Demostren que coneixen el públic al que s'adrecen...

Més coses: ara sembla que la Generalitat ajudarà a comprar cotxes, motos i el que faci falta, afegint-se al pla d'ajudes del govern de l'estat. Jo pregunto: què ha canviat per apuntar-se a aquest pla? que potser ja s'ha resolt el finançament, motiu que s'al·legava per a no participar? Oi que no? i doncs?

A mi, personalment, em sembla funest i lamentable destinar diners a comprar cotxes. A veure si ho entenem: el sector de l'automòbil està ferit de mort. No es tracta de que la gent compri més cotxes, es tracta de reconvertir el sector. No es va fer quan es podia i ara es mira "d'estimular" el sector, estimulant el consum.

Però, quin consum? si hi han quatre milions d'aturats i pujant! els milions i milions d'aturats volen canviar-se de cotxe? i els milions i milions que veuen perillar la seva feina, també volen canviar-se de cotxe? de veritat? és una necessitat de la gent el comprar cotxes? Quelcom que veuen imprescindible per anar fent? En canvi, sóc demagògic, segur: i les ajudes a la dependència?

És el que deia abans: de la crisi en som culpables tots. Però més com més es mana. El govern "estimula" el consum i aboca els diners per l'aigüera. No es reconvertirà el sector. El sector morirà. Avui es mantindran alguns llocs de treball.Demà no en quedarà ni un. La Generalitat esgota els recursos en guanyar un dia més, fent el joc al "govern amic". No estan aturant la crisi. No estan fent que ens en sortim. Ans al contrari, estan agreujant-la, avui baixa la febre, demà els espasmes seran violents.

Però, és clar, avui baixa la febre. Demà la culpa serà del PP?

La mentida, però, és que uns i altres es culpen de la crisi, quan tots són culpables. Quan tots accepten el sistema sense discussió. PP vs. PSOE, però tot sovint PPSOE.

I els outsiders, tota la resta, tampoc el discuteixen. Potser hi ha alguna excepció honorable, però difícilment obtindrà representació. I encara que l'obtingui no serà més que una veu entre centenars. Res a fer.

Abstenció. Pujarà l'abstenció. Es veu venir. Tampoc servirà per res. Encara que els polítics només es votessin entre ells, el sistema seguiria estant "legitimat". Perquè prou que al referèndum de la constitució europea va votar un escadusser 30% de l'electorat i, en canvi, es va considerar que el resultat era legítim. O amb l'estatutet de Catalunya, que no es va arribar al 50% de participació, i també.

Pujarà l'abstenció. Per les moltes raons que s'estan donant, i es donaran, al personal per no anar a votar.

La campanya no ha fet més que començar. Comença el circ.

divendres, 22 maig de 2009

I.I. podrà presentar-se

Avui s'ha sabut que Iniciativa Internacionalista (c) podrà, finalment, presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu.

El tribunal constitucional ha considerat que les proves aportades que vinculaven la llista d'I.I. amb l'entorn abertzale eren insuficients.

Cal considerar-ho una bona notícia? tenint en compte que, finalment, tot un grup de ciutadans podran triar aquesta llista per a representar-los i, d'aquesta forma, exercir d'alguna manera el dret a participar en la vida pública, doncs sí que ho és.

Tanmateix, és inacceptable. És inacceptable que en virtut de la llei de partits es pugui impedir la participació en unes eleccions perquè aquest o aquell menbre de la llista van estar anteiorment en una altre llista que avui és il·legal (que no ho era en el seu moment).

Algú podria demanar-se, doncs, perquè no s'il·legalitzen el PSOE i el PP, que tenen entre els seus afiliats a dotzenes d'antics càrrecs franquistes i a falangistes irredempts que, en alguns casos, tenen les mans tacades de sang. I d'això sí que en tindriem proves.

Però,és clar, això no passa. No passa perquè la "justícia" no jutja l'ètica dels fets, sinó que només jutja l'acord o no dels fets amb la "legalitat". Li en diem "justícia" però no ho és. És "legalitat".

És una més de les moltes perversions del llenguatge que li donen una falsa pàtina d'infalibilitat i sacralitat el sistema. Com quan en diuen "llibertat" però, en realitat, és capitalisme; o com quan en diuen "democràcia" però, en realitat, és partitocràcia.

I no. No és el millor dels sistemes. Per molt que repeteixen constantment que les alternatives són pitjors. Una proposició falsa no serà certa només perquè es repeteixi un milió de cops que ho és.

Les alternatives poden ser millors. Prou que ho saben. Per això els que defensen el sistema tal com és ja se'n cuiden prou de reprimir les alternatives quan encara són brots verds. Aquests sí. Per això han intentat posar fora de joc a Iniciativa Internacionalista.

No ens enganyem, però. I.I. ha guanyat una batalla, però està per veure si obtindrà representació. La maquinària de propaganda del sistema ja l'està demonitzant.

Aquestes batalles són sempre a llarg plaç i sempre el dèbil té les de perdre. Com descriu Gabriel Chevallier a "La Por", a la primera guerra mundial van anar vint milions de combatents, convençuts que allò era "el seu deure". Amb molts més milions de ciutadans a les respectives rereguardes convençuts del mateix. Les maquinàries de propaganda dels respectius estats van obrar el funest prodigi de convèncer a milions d'individus que era bo matar.

Les maquinàries de propaganda del sistema funcionen. Molt millor que la propaganda petita, vigilada i reprimida d'una petita coalició de partits d'esquerres. I funcionen perquè no només són capaces d'entrar fins a la cuina de la pròpia identitat individual i fer-hi allà una destrossa, sinó que poden reprimir i destruir físicament a la dissidència.

I llavors penso en la crisi que estem vivint: en els 4.000.000 d'aturats d'avui i en les previsions d'alguns que situen la taxa d'atur en un 30% a l'estat per a l'any 2010. Què passarà? Hi ha qui parla de revoltes però jo no ho veig

Girem la truita: 30% d'aturats vol dir 70% de població activa. Quines polítiques volen implementar els governs? abaratiran els acomiadaments? ¿com és possible que els respectius governs es plantegin la reforma del mercat laboral per a que sigui més fàcil fer fora els treballadors? I llavors responen dient que, en tot cas, volen ampliar el període de prestació.

¿I si, en realitat, la política dels governs no anés encaminada a intentar minimitzar l'atur sinó a fer una transició, el més suau possible, a una taxa d'atur del 30%?. És més ¿i si els governs estiguessin, de forma activa amb les seves polítiques, destruint els llocs de treball excedentaris? perquè no?

És un fet que amb l'actual model de creixement capitalista que busca la súper-eficiència i la hiper productivitat hi ha, efectivament, un excedent, cada cop major, de llocs de treball.

Perquè no construir, doncs, una nova societat amb un 70% de la població activa treballant per pagar els immensos beneficis de la casta dominant de polítics i empresaris; per pagar la maquinària de l'estat, segurament aprimada, i per a pagar unes subvencions mínimes suficients per a les cada cops més nombroses classes passives? On suficients vol dir "suficients per a matar les revoltes" i "suficients per a seguir garantint el funcionament del capitalisme refundat".

I qui es rebel·laria d'aquest 70% de "privilegiats"? sabent que un immens exercit d'aturats, de força de treball, està a la reserva esperant (ja ho deia Marx!).

Hem passat del somni de la plena ocupació a recuperar la importància de l'atur per a mantenir la pressió sobre els treballadors i impedir-ne així la seva revolta. Tot i que a l'estat mai hi ha hagut plena ocupació. Com diu Santiago Niño al seu llibre "El crash del 2010", l'estat espanyol s'ha saltat aquesta etapa i passarà directament a la fase amb taxes d'atur superiors al 25%

El 30% d'aturats anirà passant amb els subsidis, les xarxes familiars, l'economia submergida... Esporàdicament amb treballs "legals" saltant al 70% de "privilegiats".

I si aquest fos el futur que ens dibuixen? i si -no vull creure-m'ho- hi estiguéssim d'acord?

No vull creure-m'ho.

Jo crec que un altre món és possible.

dijous, 21 maig de 2009

"L'esperit del llop" de Jiang Rong

He acabat de llegir "L'esperit del llop" de Jiang Rong, pseudònim de Lu Jiamim, guanyador del Man Asian Literary Prize de 2007.

Es tracta d'una novel·la de caràcter semi-biogràfic: un estudiant de beijing conviu amb els pastors nòmades de l'estepa. Fascinat pel tòtem del llop, roba un llobató per a cuidar-lo. La història de la relació entre l'estudiant i el petit llop permet descriure la vida dels pastors nòmades de l'estepa de la Mongòlia Interior xinesa.

Explica també el delicat, complex i cruel equilibri que es manté entre tots els éssers vius de l'estepa. Equilibri que és guerra en ocasions, però també simbiosi perfecta. Un cicle harmoniós de vida i mort.

Argumenta com aquest equilibri va forjar la cultura mongola; Finalment, denuncia amb impotència, com aquesta forma de vida desapareix per la revolució cultural.

Els llops, que l'autor situa com els forjadors principals de la cultura mongola, són foragitats de l'estepa i la seva marxa produeix un daltabaix que desertitza l'estepa i l'esperit dels que l'habiten.

"L'esperit del llop". El tòtem del llop. El llop com a mestre i exemple. Com a model de força iastúcia, guarnit pels seus adoradors amb l'ètica d'un guerrer noble que mata per alimentar i protegir a la seva bandada. El llop com enemic poderós, com guerriller profundament coneixedor del terreny, i insuperable en la utilització dels avantatges tàctics del camp de batalla. El llop irreductible. Valent fins a la mort.

El llop vençut, però, per la tecnologia, per la cobdícia i per la ignorància. La supèrbia porta a trencar un ecosistema i a transformar-lo en un desert. La tecnologia no és capaç de mantenir l'estepa verda. La supèrbia esborra la cultura milenària dels pastors nòmades i el seu tòtem.

Els joves de la nova Mongòlia Interior (no confondre amb l'estat independent de Mongòlia, els seus veïns i germans del nord) fan servir motos en lloc de cavalls i armes de foc enlloc de les tradicionals. Frisen per tenir un cotxe i guanyar diners. Veuen la TV. Volen fer negocis. La seva terra és erma i l'estepa, per ells, ja no és ni un record. Un món nou. Un món oblidat. No hi han llops a la Mongòlia Interior.

Un al·legat ecologista. Un petit tractat de botànica, zoologia i antropologia de l'estepa. Una crítica política.

Un llibre que reverencia al tòtem del llop.

"L'esperit del LLop"
de Jiang Rong
Traducció de Xavier Solé i Núria Parés.
Ed. La Magrana - RBA Libros, S.A.
http://www.rballibres.com

diumenge, 17 maig de 2009

Comunicat públic GEAB N°35

Com cada mes, la traducció al català del comunicat públic del GEAB. Amb el traductor.gencat.cat i una repassada manual posterior.
Aquesta no és una traducció oficial en cap cas.


Comunicat públic GEAB N°35


GEAB N°35 està disponible! Crisi sistèmica global : Juny de 2009 - Quan el món surt definitivament del marc de referència dels darrers seixanta anys.

El surrealisme financer que ha presidit les evolucions borsàries i els indicadors financers i comentaris polítics d'aquests dos últims mesos és el cant del cigne del marc de referència en el que el món viu des de 1945.

Al gener de 2007, en el GEAB N°11, el LEAP/E2020 ve descriure la frontissa 2006/2007 com caracteritzada per una «boira estadística» típica de l'entrada en recessió i concebuda per a fer dubtar els passatgers que el Titanic estava realment ensorrant-se (1), el nostre equip considera avui que la fi de la primavera de 2009 marca la sortida definitiva del marc de referencia utilitzat des de fa seixanta anys pels actors econòmics, financers i polítics mundials per a efectuar les seves preses de decisions, i en particular de la versió simplificada del marc de referència, utilitzada massivament des de la caiguda del bloc comunista el 1989 (el marc de referencia va ser llavors purament americano-cèntric). Més enllà de tot aspecte teòric, això significa concretament que els indicadors que cadascun té el costum d'utilitzar per a les seves decisions d'inversió, de rendibilitat, de localització, de col·laboració, etc... són obsolets, i que cal d'ara endavant buscar en una altra banda els indicis pertinents si es vol evitar prendre decisions desastroses.

Aquest fenomen d'obsolescència s'ha accentuat fortament des de fa alguns mesos sota la pressió de dues tendències :

. d'una part, les temptatives desesperades de salvament del sistema financer mundial, i en particular dels sistemes americà i britànic, que tenen de facto els instruments de navegació trencats a conseqüència de les manipulacions en tot gènere efectuades per les mateixes institucions financeres i pels Estats i bancs centrals concernits. Entre aquests indicadors embogits i embogidors, les borses i els mercats de valors són el millor exemple. Ho tractarem més àmpliament en les recomanacions d'aquest GEAB N°35. Els dos gràfics de més avall il·lustren magistralment com aquests esforços desesperats no han impedit un important trastorn de la classificació dels grans bancs mundials (és essencialment des de 2007 que s'ha esdevingut la fi del domini històric americano-britànic d'aquesta classificació)

. d'altra banda, les quantitats astronòmiques de liquiditats injectades en un any en el sistema financer mundial, i en particular en el sistema financer americà, han conduït el conjunt dels actors financers i polítiques a una pèrdua total de contacte amb la realitat. De fet, en aquest estadi, semblen tots afectats per la síndrome de l'embriaguesa de les profunditats - que produeix en qui la pateix la impossibilitat d'orientar-se quan es troba en les profunditats marines i el condueix a ensorrar-se més profundament creient que està pujant a la superfície. L'embriaguesa de les profunditats financeres té visiblement els mateixos efectes que el seu homòleg aquàtic.

Indicadors destruïts o pervertits, pèrdua del sentit de l'orientació dels dirigents financers i polítics, heus aquí els dos factors-claus que acceleren la sortida del sistema internacional fora del marc de referència d'aquests últims decennis.


Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 1999 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 1999 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009



Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 2009 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009
Les vint institucions financeres mundials les més importants per capitalització borsària el 2009 (en milers de milions de dòlars) - Font : Financial Times, 05/2009


Es tracta, és clar, d'una de les característiques de tota crisi sistèmica. Es pot, d'altra banda, comprovar fàcilment que el sistema internacional al qual estem acostumats veu multiplicar-se els esdeveniments o les tendències que es surten de marcs de referència històrics, provant fins a quin punt és aquesta crisi d'una naturalesa sense equivalent en la història moderna. I l'únic mitjà de mesurar l'amplitud dels moviments en curs és considerar diversos segles d'història. Limitant-se a les estadístiques sobre alguns decennis, no es perceben, de fet, més que els detalls d'aquesta crisi sistèmica global ; no es té la visió general.

LEAP/E2020 citarà aquí per a l'exemple tres cas que ensenya que vivim una època de ruptura com no en sobrevé fins a una vegada cada dos o tres segles :

1. El 2009, el tipus d'interès del Banc d'Anglaterra ha arribat al seu nivell més baix des de la creació d'aquesta venerable institució (0,5%), és dir, des de 1694 (315 anys).


Evolució del principal tipus d'interès del Banc d'Anglaterra des de la seva creació el 1694 - Font : Banc d'Anglaterra, 05/2009
Evolució del principal tipus d'interès del Banc d'Anglaterra des de la seva creació el 1694 - Font : Banc d'Anglaterra, 05/2009


2. El 2008, la Caisse des Dépôts et Consignations, braç financer de l'estat francès des de 1816 sota tots els règims (reialesa, imperi, república ...), ha conegut la seva primera pèrdua anual (en 193 anys) (2).

3. L'Abril de 2009, la Xina s'ha convertit en el primer soci comercial del Brasil, una posició la qual des de fa segles anticipa fidelment les ruptures majors de lideratge mundial. En efecte, des que, fa dos-cents anys, el Regne Unit havia posat fi a tres segles d'hegemonia portuguesa, és només la segona vegada que un país accedeixi a aquesta posició. Els Estats Units, havien suplantat al Regne Unit al començament dels anys 1930 com a primer soci del Brasil (3).

No tornarem aquí sobre la multiplicació de tendències pròpies dels Estats Units que se surten igualment dels marcs de referència nacionals d'aquests cent últims anys (més enllà, el país no té verdaderament cap marc de referència utilitzable per a les comparacions pertinents) : pèrdua de valor del Dòlar, dèficits públics, deute públic acumulat, dèficits comercials acumulat, esfondrament del mercat immobiliari, pèrdues dels establiments financers... (4)

Però és clar, al país al cor de la crisi sistèmica global, els exemples d'aquesta naturalesa són legions i àmpliament comentats en els números del GEAB des de 2006. És, de fet, la multiplicació del nombre de països i de zones afectades que és simptomàtica d'aquest trencament del referencial global: si només hi hagués un sol país concernit, o un sol sector afectat, no es tractaria més que d'un període fora de norma per al país o el sector considerat; però avui, són nombrosos països, el cor del sistema internacional, i una multitud de sectors econòmics i financers els que estan afectats de manera simultània, per aquesta «virolla històrica».

Evolució dels mercats borsaris, corregida de la inflació, en el transcurs de les quatre últimes grans crisis econòmiques (en gris : 1929, en vermell : 1973, en verd : 2000, i en blau : crisi actual) - Font : Dshort/Commerzbank, 17/04/2009

Evolució dels mercats borsaris, corregida de la inflació, en el transcurs de les quatre últimes grans crisis econòmiques (en gris : 1929, en vermell : 1973, en verd : 2000, i en blau : crisi actual) - Font : Dshort/Commerzbank, 17/04/2009


Així, per concloure sobre aquesta perspectiva històrica, ens limitarem a subratllar que aquesta sortida de referencials històrics és gràficament visible sota la forma d'una corba que, simplement, es surt del marc que ha permès de representar durant segles l'evolució del fenomen o del valor concernit. I la tendència a la sortida d'aquests marcs de referència tradicionals s'accelera, tocant a un nombre de sectors i de països cada vegada més important. Aquest fenomen reforça automàticament la pèrdua de significació dels indicadors utilitzats quotidianament o mensualment per les borses, els governs o els instituts d'estadística, i accelera la presa de consciència generalitzada del fet que els «indicadors usuals» ja no permeten comprendre, ni tan sols representar, l'evolució actual del món. El planeta abordarà, doncs, l'estiu 2009 sense cap marc de referència fiable disponible.

És clar, cadascun és lliure de pensar que la variació mensual d'alguns punts, en més o en menys, en aquest o aquell indicador econòmic o financer àmpliament afectat per les intervencions múltiples dels poders públics i dels bancs, és molt més portadora de sentit i d'informació sobre l'evolució de la crisi actual, que aquesta sortida de marcs de referència històrics. I també que tothom és lliure de creure que els que no havien previst ni la crisi ni la seva intensitat estan avui en condicions de conèixer-ne de forma precisa la seva data d'acabament.


El nostre equip aconsella a aquests últims anar a veure (o tornar a veure) la pel·lícula Matrix i reflexionar sobre les conseqüències de la manipulació de sensors i indicadors d'un medi ambient sobre l'anàlisi d'aquest medi ambient. Els serà útil ja que, seguint el símil de Matrix (5), com nosaltres el detallarem en el GEAB N°36, especial estiu 2009, els propers mesos es podran titular «Crisis Reloaded» (6).

En aquest GEAB N°35, formulem d'altra banda els nostres consells en relació a indicadors que, en aquest període de transició entre dos referencials, poden subministrar informacions pertinents sobre l'evolució la crisi i el medi ambient econòmic i financer.

Els dos altres grans temes d'aquest número de GEAB del mes de maig de 2009 són, d'una part, el fracàs programat dels dos principals plans d'estimulació econòmica, és a dir els plans americà i xinès ; i, d'altra banda, el recurs del Regne Unit al FMI d'aquí la fi de l'estiu 2009.

Finalment, en matèria de recomanacions, el nostre equip anticipa en aquest GEAB N°35 l'evolució dels principals mercats immobiliaris mundials, així com la del mercat dels bons del tresor.

-----------
Notes:

(1) el Nostre equip deia en aquell temps, "com en tot canvi de fase, el pas pel punt zero és caracteritza pel que es pot anomenar «boira estadística», que veu els indicadors apuntar en direccions oposades i a les mesures donar resultats contradictoris, amb marges d'error superiors o iguals a les mateixes mesures. Per al planeta en el 2007, el naufragi que preocuparà a tothom serà el dels Estats Units, que LEAP/E2020 ha decidit anomenar la «Molt Gran Depressió», d'una part perquè el nom «Gran Depressió» ja és fa servir per a referir-se a la crisi de 1929 i als anys que la van seguir; i, d'altra banda, perquè per als nostres investigadors, la naturalesa i l'amplitud del que passarà és, del tot, d'una altra magnitud". Font : GEAB N°11, 15/01/2007

(2) Font: France24, 16/04/2009

(3) Font: TheLatinAmericanist, 06/05/2009

(4) Els dirigents polítics i els experts continuen intentant comparar la crisi actual a la crisi de 1929 com si fos un referencial infranquejable. Tanmateix, als Estats Units sobretot, les tendències en curs han superat en nombrosos sectors les evolucions que van caracteritzar la «Gran Depressió». Per una altra banda, LEAP/E2020 va recordar, en el GEAB N°31, que calia buscar referències en la gran crisi mundial de 1873-1896, o sigui, més d'un segle abans.

(5) En la sèrie de les pel·lícules Matrix, els éssers humans viuen en un medi ambient del qual la seva percepció és manipulada informàticament. S'imaginen viure una vida benestant mentre que viuen en una misèria negra, però tota les seves percepcions (vista, oïda, olfacte, tocar, gust) són manipulades.

(6) Símil amb el títol del segon episodi de la sèrie Matrix (Matrix Reloaded), literalment, doncs, «Crisi recarregada».

Divendres, 15 de maig de 2009

divendres, 15 maig de 2009

xiulada, impugnació i Camps imputat

Aquesta setmana ha deixat alguns fets remarcables.


Xiulada

Les coses com siguin: el Barça ha començat a fer veritat el "Copa, Lliga i Champions!" del Crackòvia.

Veurem si acaba sent veritat del tot. El Barça era, i amb molts bons arguments que va demostrar, el favorit per a la copa. La lliga, indiscutiblement, ja està guanyada... La Champions, però, és una altra història. Si el Barça guanya la copa d'Europa rubricarà una temporada, literalment, única. Tanmateix, a hores d'ara ja és excepcional, i passi el que passi així cal reconèixer-ho

Els aficionats del Barça i de Bilbao que van anar a València, a més d'un bon rotllo i d'una esportivitat que resultaven emocionants van dedicar una xiulada a l'himne espanyol que està portant cua.

És el que passa quan es polititza l'esport i quan no es deixen més vies d'escapament per a manifestar el descontentament, o la dissidència, que, justament, les concentracions multitudinàries de gent en grans espectacles esportius.

¿O és que no està polititzat des del mateix nom? la competició es diu "Copa del Rei", substituint l'antic nom "Copa del Generalísimo". Bé que es podria dir "Copa de clubs de la LFP", o simplement, la Copa, afegint un patrocinador, com fan amb "La Liga BBVA". El cas és que no. Que es diu "Copa del Rei". Comencem malament.

Seguim pitjor: L'himne espanyol. La "Marcha Granadera" és l'himne que el franquisme va restaurar (era l'oficial amb Alfons XIII i la seva "oficialitat" ve del segle XVIII) per a substituir l'"Himne de Riego" de la República Espanyola. L'oficialitat de la "Marcha Real" només es trenca durant el període republicà. Cultureta. Aquest himne espanyol es presenta com a himne "nacional". Nacional de l'única nació que la constitució reconeix.

Però, ai las! resulta que molts bascos i catalans pensem que la nostra nació no és Espanya, sinó que és Euskal Herria, per als bascos, i Catalunya per als catalans.

Aleshores, l'himne "nacional" espanyol és, com a poc, una provocació. Serà nacional, però no pas de la meva nació, no de a que jo sento com a meva. No de la nació que defineix la meva identitat nacional. Identitat nacional que és part de la meva identitat personal, en definitiva. El meu himne nacional és "Els Segadors".

La politització, doncs, comença molt abans de la xiulada i la xiulada és conseqüència d'aquesta politització de caràcter marcadament espanyolista que tenen gairebé tots els espectacles esportius.

Espectacles esportius, que no esports. I ni tan sols espectacles, sinó propaganda. Propaganda nacionalista espanyola tot sovint. Doncs bé. La majoria dels aficionats catalans i bascos no van voler ser utilitzats per a aquest joc.

I llavors ve quan es comença a veure com les gasten: com que la propaganda els falla, simplement, censuren. Com en els temps del franquisme. Se censura que milers de catalans i bascos xiulen l'himne "nacional". Es veu que això no es pot saber per les Espanyes. Però el tret els surt per la culata i avui, tothom en parla. Fins hi tot, espanyols indignats volen portar als tribunals als "instigadors" de la xiulada.

És clar. hi havia un instigador darrera de cada persona que xiulava. Aquesta és l'explicació: Van obligar a la gent a xiular. Si no arriba a ser per aquest instigador que tothom tenia darrera seu, ningú hauria xiulat. Si és que les explicacions són fàcils, home..

En fi. Propaganda i Censura. Però, és clar, hi han coses que no es poden evitar. Tothom que va xiular era independentista? segurament no. Però el que està clar és que l'independentisme creix... perdem pors i ens tornem més descarats! I si no t'ho creus, mira:



El segurata flipa.



Impugnació

Deixo la copa.

La setmana també ha deixat la impugnació, per part del govern espanyol, de la candidatura a les eleccions europees de "Iniciativa Internacionalista (II)".

En aquest enllaç podeu llegir el manifest d'II.

Resulta que el número 1 d'aquesta llista estava vinculat a ANB (Acció Nacionalista Basca), una de les llistes que van ser considerades "hereves" de Batasuna i que, amb la seva il·legalització van deixar sense veu a més de 100.000 ciutadans bascos en les darreres eleccions a Euskadi permetent, entre d'altres coses, que li sortissin els números al front espanyolista que ha dut Patxi López a la lehendakaritza.

De nou, una impugnació d'una llista. L'antidemocràtica llei de partits segueix fent la seva feina. Amb aquesta impugnació milers de ciutadans de l'estat amb idees polítiques d'esquerra independentista o nacionalista perden la possibilitat de votar una llista propera als seus ideals. Censura i més censura. Repressió i més repressió.

La llei de partits és una aberració. Aquesta llei desvirtua del tot el sistema de democràcia parlamentària de l'estat. L'invalida èticament. Només es pot ser bel·ligerant contra aquesta llei i contra l'estat que l'aplica. És una obligació moral. La llei de partits és un atemptat contra la Democràcia.

Si el que es volia era evitar que arribessin diners a ETA, només calia l'auditoria estricta dels comptes dels partits. De tots els partits. Però, és clar, això hauria revelat molts draps bruts, no? En canvi, el front espanyolista es va treure de la màniga una llei que els permetia carregar-se la realitat sociològica del País Basc negant el dret vot a més de 100.000 electors.

De retruc, com s'ha vist, també es podran carregar qualsevol candidatura o agrupació electoral que no els faci el pes, com aquesta de II, que té el greu pecat d'agrupar bona part de l'esquerra nacionalista-independentista d'arreu de l'estat.

La llei de partits té el pervers efecte de blindar el sistema de partits actual i una determinada concepció de l'estat espanyol. Les candidatures d'esquerra alternativa ho tenen difícil per trencar l'actual partitocràcia. En general qualsevol partit que discuteixi el sistema patitocràtic nacionalista espanyol ho te difícil per entrar.

Crec que només s'acceptaran nous partits que estiguin, sense discussions, d'acord amb el sistema, o si són reorganitzacions de l'espai que ja representen els actuals partits. Això vol dir que cada cop hi haurà més electors fora, expulsats del sistema, afegint-se a l'abstenció provinents de la censura i de la conculcació del dret a votar.


Camps imputat

Finalment, el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha estat imputat en la trama de corrupció del "Cas Gürtel".

Lliga amb el que deia abans: una llei de partits quan el que calia era una auditoria estricta dels comptes dels partits.

Cal suposar que algun motiu tindrà el jutge per cridar a Camps. Tanmateix, la presumpció d'innocència preval i, per tant, ha de ser el jutge el qui digui el què.

Ara ve, si tot plegat és només una estratègia de lluita política, que tots vagin en compte. Que la merda cal destapar-la, però no és prudent posar-la al davant d'un ventilador.

Déu n'hi do la setmaneta.

dimarts, 12 maig de 2009

Andorra - ESC2009 - La teva decisió

Soc Eurofan. Des de sempre. Per tant, avui, primer asemifinal de l'Eurovision Song Contest 2009 a Moscou, amb la Susanne Georgi Participant per Andorra, el post d'avui només pot tenir una temàtica possible

(Però, amagat entre parèntesis, aprofito per dir que tornant cap a casa he pogut sentir com el Josu Erkoreka, portantveu del PNB li inflava els morros, en el sentit oratori de la paraula, al ZP. Estan emprenyats al PNB, i no és per menys. Comparat amb la tebior de Duran i Lleida, l'Erkoreka ha estat, gairebé, violent.)

Estic veient la primera semifinal de l'Eurovision Song Contest 2009 pel canal online d'Andorra TV. I perquè? doncs, primer de tot, perquè soc un eurofan; i segon, perquè a Madrid han decidit que no es podrà veure per la TVE la participació d'Andorra en català, llengua que, curiosament, es parla a quatre comunitats de l'estat. Serà que els catalanoparlants no paguem impostos. Això sí, no ho reconeixeran mai, l'argument que aporten no és que els cou que Andorra participi en català, no, L'argument és que coincideix amb el debat sobre l'estat de ... la nació? (suposo que parlen de l'estat espanyol...). És clar, segur que aquesta tarda la gent tornava corrent a casa seva per veure al ZP dient mentides. En tot cas, és que només tenen un canal?

Tampoc cal donar-li moltes més voltes: és un nou atac espanyol contra el català. No els costava res emetre el programa. No ho han fet amb tota la seva mala llet.

En fi. Quina colla de malparits.

Però millor no m'emprenyo, que no s'ho mereixen.

Trobo que enguany la cançó d'Andorra està d'allò més bé, que caram!

Quan encara queden cançons per sentir i les votacions del públic, espero que la Susanne Georgi tingui molta sort i que Andorra pugui ficar-se a la final.

L'actuació de la Susanne l'he gravat amb el Real Player. Poca qualitat d'A/V, la veritat. Però suficient per a fer-se una idea. El penjaré al PicasaWeb

[...]

Han passat totes les cançons. Ara que he vist un parell de cops la roda de cançons n'he trobat unes quantes que em fan el pes i crec que poden passar. A veure: Andorra, per descomptat, també Suècia, Finlàndia, Romania...

Començo a preparar el video per a penjar-lo.


[...]

Doncs no. Tampoc enguany ha passat Andorra.


Bé, és cosa de prendre-s'ho amb esportivitat. Moltes felicitats a la Susanne i les seves companyes per la seva bona actuació. la millor cançó del festival!



De Galeria pública



La Susanne Georgi té un passat, com tothom. El seu està relacionat amb la música. Algú se'n recorda del dub-i-dub de les Me & My? Em sembla que és la morena. I la rossa és la seva germana!




I, per acabar, el videoclip de "La teva decisió"





Bé. Andorra no ha guanyat. Però i l'estona tan divertida i emocionant que hem passat, què?

Gràcies, Susanne!

diumenge, 10 maig de 2009

CUP de Barcelona

Les CUP (Candidatures d'Unitat Popupar) ja són a Barcelona.

Encara està per veure el caràcter que prendrà aquesta organització a Barcelona i quina serà la seva proposta per a la ciutat. A la seva web: http://dretalaciutat.blogspot.com trobem la seva carta de presentació, que sigui dit de pas, no permet entreveure gran cosa (aquesta presentació podria valdre per a grups d'ideologies oposades!)

"CUP Barcelona

La CUP ha nascut a Barcelona: des de fa un temps, un col·lectiu de gent, provinent de diversos moviments socials de la ciutat, està treballant per donar una alternativa als partits polítics convencionals. La CUP de Barcelona és un projecte obert a la participació de totes les persones que, de ben segur, poden oferir propostes alternatives. La CUP no vol substituir ningú. El que vol és coordinar tota la gent que treballa per canviar Barcelona i, mitjançant la via municipalista, aportar noves eines per a fer-ho possible. El camí és molt llarg i difícil, però entre tots i totes ho aconseguirem"


És més interessant l'apartat "Què és una CUP":

"Les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) som candidatures independentistes i d’esquerres del Països Catalans que, des de l’àmbit local, treballem per bastir un país més lliure i més just. Entenem que la política local és l’àmbit més proper a la ciutadania i, per tant, la construcció nacional també s’ha de fer des dels ajuntaments. Malgrat el limitat marge d’acció d’aquesta institució, té prou possibilitats com per modificar l’actual municipalisme regionalista i bastir un projecte de país basat en els municipis i els seus representants.

Tota persona i col·lectiu vinculat a una CUP es compromet a defensar un programa d’actuació basat en:

L’aprofundiment de la Democràcia Participativa, com a eina indispensable per fer de la nostra societat una organització respectuosa amb la voluntat popular i per avançar cap a la transformació socialista de l’estructura social i productiva.

Aconseguir una viles i ciutats integradores i socialment igualitàries: respectant sempre la diferència, els ajuntaments han de treballar per aconseguir la igualtat de drets, garantir l’accés als serveis públics (ensenyament, sanitat, etc.) i unes condicions de treball dignes a tota la seva ciutadania.

Els municipis han de ser un dels principals motors en la construcció nacional dels Països Catalans, tot promovent polítiques en defensa de la llengua, cultura i identitat nacional partint sempre de la integració, la cohesió social i el sentit de comunitat. D’altra banda, cal un ferm compromís dels ajuntaments i dels seus representants en la defensa de l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació.

Des dels municipis és necessari garantir el desenvolupament econòmic, social i territorial sostenible que, lluny d’accions mediambientals aïllades, tingui com a referència un model de territori equilibrat globalment, per tal d’aconseguir una millora real en la qualitat de vida de la majoria de la seva població compatible amb el tractament respectuós amb l’entorn natural.

Dinamitzar el teixit associatiu i promocionar l’autoorganització ciutadana, com a fonament per assegurar una societat amb persones lliures, responsables i solidàries.

En el context mundial en què ens movem, la CUP es compromet a generar dinàmiques per tal d’aconseguir unes viles i ciutats solidàries amb els pobles que lluiten pel seu dret a la vida i a la dignitat, ja sigui des de l’àmbit de l’actuació institucional com des de la promoció educativa dels valors que fan possible aquesta solidaritat. El nostre compromís no s’acaba en l’acció programàtica, ja que pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de tenir un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària."

Força més aclaridor.

No puc deixar de sentir molta simpatia per la CUP.

També se'm fa inevitable pensar com afectarà la irrupció de la CUP en el mapa electoral barceloní.

Les experiències d'ajuntaments amb CUPs, com Vilafranca, Vic, Sant Celoni... són prou interessants. Tanmateix, les dimensions de l'ajuntament barceloní fan que no sigui senzill extrapolar els casos.

Encara manquen un parell d'anys fins que la CUP de Barcelona pugui participar en unes eleccions a l'ajuntament. Seran dos anys de molta feina on hauran de construir l'organització i definir i comunicar el seu model de ciutat a l'electorat barceloní, i buscar-ne la seva complicitat.

Tot naixement és un moment crític. Caldrà veure si els homes i dones de la CUP de Barcelona són capaços d'activar forces dorments, si poden tirar endavant aquest projecte i si aconsegueixen entrar a l'ajuntament. Barcelona és una ciutat complicada. Els temps de crisi que estem vivint també són complicats. Certament és aquest un temps de replantejaments. Potser és un bon moment per a l'alternativa de les CUP... i per a que els partits convencionals, de govern, es replantegin cap a on van.

En tot cas, el primer pas ja ha estat donat. Benvinguda sigui, doncs, la CUP de Barcelona.

dissabte, 9 maig de 2009

Pel català, a València i a Mallorca

Un parell d'actes importants, avui:

Al País Valencià, la manifestació de l'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), per a commemorar la desfeta a la batalla d'Almansa, amb la que el Regne de València perdia la seva independència.

En la manifestació d'avui s'ha reclamat, un cop més, la reciprocitat i que es pugui veure TV de Catalunya al País Valencià. Actualment, tant Canal 9 com IBTV es poden veure al Principat, a les zones on es concentra la major part de la població, mitjançant TDT. Al País Valencià, en canvi, el PP és bel·ligerant contra els repetidors analògics d' ACPV, i es nega a utilitzar el multiplex disponible per a complir el pacte de reciprocitat subscrit amb la Generalitat principatina. En volen un altre de multiplex, diuen.

La batalla per l'espai audiovisual comú per a tots els països de llengua catalana és fonamental.

En el cas concret del País Valencià, la reclamació és poder veure els canals de TVC. El que caldria és que tots els canals públics en català de tots els territoris: Andorra, País Valencià, Illes Balears, Principat de Catalunya, Catalunya Nord, i Franja d'Aragó es poguessin veure a tots els territoris de parla catalana. En tots aquests territoris, el català és la llengua dèbil. Si els respectius governs no aposten per la seva defensa i promoció, més a la curta que a la llarga, es perdrà.

També era aquest el motiu de la cadena humana amb el lema Drets per la llengua, de tres quilòmetres de llarg, que a Ciutat de Mallorca han fet per denunciar els atacs que des del nacionalisme espanyolista s'estan llançant contra el dret a usar la llengua pròpia i la discriminació que pateixen els ciutadans que exerceixen aquest dret.

El PP ha decidit treure la destral de guerra de la llengua. Al Principat ja han avisat que faran el que calgui per aturar la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) perquè aquesta converteix el català en la llengua vehicular. Perquè es pren seriosament la immersió lingüística, en definitiva. Mayor Oreja, un dels noms que encara sobreviuen de l'època de l'aznarat, ja s'ha apressat a qualificar d'"immersió en la ignorància" la nova LEC.

Com de costum, el nacionalisme espanyolista tira contra tot el que no sigui el seu model uniforme, homogeni i monolingüe. El missatge és clar: la nostra llengua els fa nosa. Ens voldrien muts. La voldrien morta.

Per al nacionalisme espanyolista aquesta qüestió és cabdal. És central. És més important que la crisi econòmica. L'atur pot pujar sense parar, però gastaran els diners que calgui en reprimir, atacar i destruir qualsevol intent de normalització lingüística o de construcció d'un espai de comunicació entre els països de llengua catalana. La riquesa de la nostra llengua, encara viva, per ells, és un enemic al que cal batre.

Però és lògic, no? La decisió de salvar el català és política, igual com la de deixar-lo morir, o matar-lo. I té conseqüències tant una opció com l'altre. No és una qüestió neutral. Quins països volem per al futur?

Ells saben quin país volen. Nosaltres sabem quins països volem? Què estem disposats a fer per aconseguir-los?

Jo estic amb els que volen uns països en català.

Jo estic amb els amics, amb els patriotes, que avui s'han manifestat.

Que, com l'Ovidi, parlen català i ho fan a la manera de València. O de Mallorca.

Un altre món és possible.

dimecres, 6 maig de 2009

"Energia" de Brams.

Energia, del grup Brams, actualment dissolt. Dels seus antics membres, en Titot manté una activitat prou interessant.

Una cançó que transmet l'energia que li dona nom.

El gran encert del videoclip van ser, sens dubte, els subtítols en llatí.

L'anglès és la lingua franca del nostre món. Com abans ho fou el francès. Amb l'objectiu d'esdevenir la lingua franca es va dissenyar l'Esperanto i, més recentment, l'interlingua.

Però per mi, la lingua franca del món hauria de ser el llatí. Si fins hi tot ja te un diari digital: l'Ephemeris!

Però, tornant a "Energia" de Brams, vet aquí el videoclip i la lletra de la cançó... en autèntic llatí de Barcino, Tarraconensis, Imperium Romanorum.




-I-

Sunt nobis uiae
sunt nobis nauticae acus ac crures
sunt instrumenta
sunt modi et sonus
est nobis lectus
est nobis nox, ideo somnia
sunt nobis socii
per orbem terrae sparsi
est nobis malleus
sunt nobis ignis et incus
est nobis falx
est nobis Iunius ac segetis arua
sunt nobis camini
sunt ollae et cibum
sunt lateres
sunt delineatae imagines, est area
et demens fortisque cupido

ET ROBVR AD EA MOVENDA
NERVI IN CORPORE
PLENAQVE CERTITVDO
IMPETVS SENSIM ASCENDENS
ET IMPULSIO
NAM NVNC TEMPVS EST
VT OMNIA MVTATA SINT



-II-

Sunt nobis uicini
qui domum uentitabunt
sunt nobis carnifices
qui cito e conspectu abibunt
Est nobis memoria
ut quibus affectibus illi laborent sciamus
Sunt nobis gigantes
et daemones et crepitacula
et bona uina ad omnia celebranda

ET ROBVR AD EA MOVENDA
NERVI IN CORPORE
PLENAQVE CERTITVDO
IMPETVS SENSIM ASCENDENS
ET IMPULSIO
NAM NVNC TEMPVS EST
VT OMNIA MVTATA SINT



-III-

Non sunt nobis
signa imperii cupidine incensa
non sunt nobis
fines erga fratres statuti
non sunt nobis
lucra in petroleo posita
neque serui
in adamantaris laborantes
set est nobis magna copia...

ROBORIS AD EA MOVENDA
NERVORUM IN CORPORE
PLENAEQVE CERTITVDINIS
IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS
ET IMPVLSIONIS
NAM NVNC TEMPVS EST

ROBORIS AD EA MOVENDA
NERVORUM IN CORPORE
PLENAEQVE CERTITVDINIS
IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS
ET IMPVLSIONIS
NAM NVNC TEMPVS EST

ROBORIS AD EA MOVENDA
NERVORUM IN CORPORE
PLENAEQVE CERTITVDINIS
IMPETVS SENSIM ASCENDENTIS
ET IMPVLSIONIS
NAM NVNC TEMPVS EST

dimarts, 5 maig de 2009

Atur d'abril i Sants.coop

El canvi de tendència que va anunciar la ministra d'Economia s'ha materialitzat en que s'ha passat de més de 100.000 aturats nous a "només" 40.000 al mes d'abril. La nova tendència serà "la desacceleració de l'increment".

L'atur s'ha incrementat al Principat i al País Valencià, i ha disminuït el nombre d'aturats a Illes Balears.

Una dada angoixant: la disminució del nombre d'afiliats a la seguretat social.

La desacceleració no és una bona notícia. És, si de cas, la notícia menys dolenta. D'acord que no és el mateix perdre per 0-5 (o per 2-6) que perdre per 0-1. Però, en tots dos casos, s'està perdent.

Tanmateix, accepto que hi ha una desacceleració. Puc arribar a suposar que el Plan-E, d'infraestructures inútils, té alguna cosa a veure. Ves a saber. Els problemes del plan-E són que 1- les infraestructures són, efectivament, inútils; 2 - quan s'acabin els calers s'acaba el Plan-E i tornarà a accelerar-se la destrucció de llocs de treball; 3 - quan s'acabin els calers ni tan sols quedarà el recurs d'un nou Plan-E d'infraestructures inútils.

Però bé, tothom recorda que l'any passat el PSOE va "regalar" 400€ per cap per "estimular el consum" (comprar vots, diria jo), no? (i conec casos de gent que va utilitzar aquest criteri per votar el PSOE). Doncs el Plan-E està en la mateixa línia: posar un pedaç per arribar a les properes eleccions amb un bon grapat de vots comprats.

És dir, cap reforma estructural. En canvi, utilització dels recursos de l'estat per a mantenir-se en el poder.

L'alternativa al PSOE és el PP que, si fa no fa, ve a ser el mateix. Tal com ho veig jo, no hi ha alternativa dins el sistema de partits.

L'Alternativa seria canviar de dalt a baix el sistema. El sistema som tots, fins hi tot els dissident. I alguns són més sistema que d'altres, és cert, igual com a la granja. El que vull dir és que canviar el sistema vol dir també canviar als individus. Costarà que el canvi es produeixi per les bones.

Si de cas, comentar que el barri de Sants és bressol d'algunes iniciatives interessants. En particular www.sants.coop. Projecte de barri cooperatiu

"Barri Cooperatiu és un projecte impulsat conjuntament entre La Ciutat Invisible i la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. El seu objectiu és difondre els valors i les pràctiques del cooperativisme a nivell local i comunitari, per tal d’impulsar les cooperatives existents a barris i pobles, així com fomentar la creació de noves experiències. Barri Cooperatiu és un projecte de comunicació integral que pretén reelaborar i socialitzar l’imaginari cooperativista en la societat. Les cooperatives (de treball, de consum, d’habitatge,...) són pràctiques associatives, plurals i de proximitat, que aposten per formes de producció i relació econòmica alternatives a les de l’actual model competitiu de desenvolupament social. I aquesta aposta ha de ser comunicada."

El cooperativisme pot ser una de les respostes del còctel social alternatiu que pot respondre a la crisi.

Un altre món és possible.

dissabte, 2 maig de 2009

2-6

El futbol és l'opi del poble.

Però jo estic pel consum responsable.

Vostès perdonaran que en aquest bloc tan seriós i avorrit, que tot el dia està amb la crisi i l'altermundialisme, i el canvi climàtic, i que si l'esquerra, i l'ecologisme, i la lluita obrera i totes aquestes qüestions, avui faci un parèntesi.


Gràcies, Barça!


divendres, 1 maig de 2009

1er de maig

Primer de maig. Jornada de lluita.

"El 1r de maig 1886 als Estats Units, uns 340.000 treballadors engegaven una vaga, reivindicant la jornada laboral de vuit hores. Tres dies després, mentre s'acaba una manifestació antirepressiva, una bomba explota davant dels policies que tiren sobre els manifestants. La baralla fa una dotzena de morts. La policia arresta i condemna a mort vuit anarquistes, dels quals només dos eren presents al moment de l'explosió, i malgrat una mobilització internacional, quatre acaben penjats, mentre un altre se suïcida a la presó. Al juliol del 1889, la segona Internacional decideix a París de dedicar cada any el 1r de maig a una diada de lluita mundial." (Extret de la Convocatòria del 1r de Maig a Perpinyà: Per un 1r de Maig en lluita! Assemblea de Maulets del Rosselló)


Avui estaven convocades diverses manifestacions. Al bloc em faig ressò de la convocada per CGT, de la manifestació del 1er de maig alternatiu i del manifest de la Intersindical-CSC.

El temps no ha acompanyat gaire. Però malgrat tot s'ha donat una alternativa a la manifestació dels sindicats majoritaris.

El missatge està clar: hi ha un sindicalisme que no està comprat per les subvencions del sistema, que està disposat a combatre i que aposta per canviar el sistema.





Manifest de la CGT per al Primer de Maig de 2009

"Qui al llarg de dècades han dissenyat les polítiques que ens han conduït al precipici i amb les quals s'han enriquit fins a límits insospitats, a costa del nostre sofriment i les nostres necessitats, es presenten davant la classe treballadora per a exigir de totes i tots que els traguem a ells de la seva crisi, deixant-nos escanyar encara més amb els seus paranys crediticis.

Durant anys han privatitzat els guanys

i ara pretenen que nosaltres paguem les seves perdues


La CGT no està disposada ni va a consentir que els rics, els empresaris, els banquers i els directius de les grans empreses de l'estat espanyol ens refreguin per la cara els seus escandalosos comptes de beneficis i salaris, mentre les i els treballadors ens quedem amb una mà sobre una altra per culpa dels acomiadaments, els EROS's, els ERTO's, o la no renovació dels contractes temporals que, en molts casos, són autèntics fraus de llei.

Enfront de les exigències dels poderosos i els rics, l'actuació de govern i sindicats majoritaris està sent vergonyosa i còmplice, ja que el primer destina milers de milions de les arques públiques per a finançar empresaris, especuladors i depredadors financers, i legisla a cops de decrets perquè siguin els treballadors amb el seu atur, els que financiïn la seva pròpia contractació als empresaris; els segons, sent els garants dels acomiadaments col·lectius a través de les seves signatures indiscriminades i realitzant vagues i mobilitzacions domesticades al servei de les patronals i el govern, obstaculitzant d'aquesta manera que hagi una veritable resposta social que paralitzi d'una vegada per sempre aquesta bogeria que és el capitalisme."

LA CRISI QUE LA PAGUIN ELS RICS

PER UN VERITABLE CANVI SOCIAL,

PER A TOTS TOT



CAP A LA VAGA GENERAL





Crònica de Kaosenlared.net de la manifestació del 1er de maig alternatiu:


1 de maig alternatiu: Uns cinc mil manifestants clamen a Barcelona per la vaga general


Sota el lema “1 de maig alternatiu: Davant la crisi defensem els drets laborals i socials” la manifestació, que ha arrencat de la Plaça Universitat sobre les 6 de la tarda, ha conclòs a la Rambla del Raval de Barcelona passades les 8 del vespre. Prèviament, representants de diferents col·lectius i organitzacions convocants han fet diversos parlaments a la mateixa Plaça Universitat denunciant la crisi i els seus culpables, les polítiques governamentals favorables al capital, l’atur desbocat, la repressió dels moviments socials i dels treballadors i treballadores immigrants... exigint la vaga general com a resposta a la situació.


Aquesta exigència, la vaga general, ha estat present al llarg de tota la manifestació: “Fa falta ja una vaga, una vaga... fa falta ja una vaga general”, “Contra l’Europa del capital, vaga general”... acompanyada de la referència a què el cost de la crisi recaigui sobre els seus culpables: “Que la crisi la paguin els rics”, “diners per als obrers i no per als banquers”... i la denúncia a la burocràcia dels sindicats majoritaris i les seves polítiques: “se puede, se debe, luchar contra los ERES”, “s’ha d’acabar la burocràcia sindical”... Front a l’atur,s’han corejat propostes com “4 milions d’aturats, repartim el treball”, “treballar menys per treballar tots”, “ni ERO’s, ni atur, ni precarietat, empreses en lluita, solidaritat”... Altres reivindicacions feien al·lusió a les polítiques del govern: “No, no, no a la privatització”, “Govern d’entesa, govern d’empresa”, “El tripartit desallotja de nit”, “Bolonya s’imposa a cops de porra”... La solidaritat amb els i les immigrants ha estat també present: “cap persona és il·legal”, “Totes i tots som immigrants”...


A la Rambla del Raval s’ha fet una crida a la solidaritat antirrepressiva amb l’Enric Duran, el Karim i l’activista del Caufec empresonat, concloent la manifestació amb la lectura del manifest unitari.

Teo Navarro en Kaos en la Red






Manifest de la convocatòria del 1 de maig alternatiu

GOVERN A FAVOR DE BANQUERS ESPECULADORS, I PATRONAL CONTRA ELS TREBALLADORS

Vagues generals a França, Itàlia, Grècia i Portugal: Què passa amb el sindicalisme acomodat d'aquí?

NO ENS FARAN CALLAR. AHIR I AVUI, SENSE LLUITA UNITÀRIA, NO HI HA FUTUR.

MANIFESTACIÓ ALTERNATIVA 1r DE MAIG DE 2009: 17,30 H PÇA UNIVERSITAT

En el Sistema Capitalista no hi ha sortida a l'actual crisi, llevat que aquesta es faci a costa dels treballadors. Els gestors del capital estudien una sortida que no qüestioni el sistema, subvencionen empresaris i banquers, alhora que aquests es mantenen salaris altíssims i acomiaden centenars de milers de treballadors. Preparen nous retalls als ja escassos drets socials i laborals i més precarietat, mitjançant l'arma utilitzada en els últims 30 anys: el Diàleg (Estafa) Social.

Al març hem assistit a l'anunci de la seva decidida voluntat d'arribar a un gran pacte social per sortir de la crisi. La idea és simple: cal lluitar tots junts contra la crisi. No identificar responsables per crear un clima favorable a aquest pacte. Els mateixos agents del neoliberalisme, que han gestionat i legitimant aquest sistema, que ha provocat una societat brutalment desigual i injusta, es postulen per fer front a la crisi.

El 10 % dels sous més alts s'apoderen del 26 % de la massa salarial total, el mateix que el 50 % dels salaris més baixos, resultant amb això que el 42 % de les rendes salarials estan per sota del llindar de la pobresa.

Els responsables són els mateixos que han legislat i subscrit pactes durant dècades, són els que han realitzat o permès el desmantellament dels serveis i empreses públiques, així com dels drets laborals i sindicals, reduint el preu de l'acomiadament cada vegada més (en els anys 70, 60 dies per any treballat, en els 80, 45 dies, en els 90 van pactar 33 dies, i ara la mitjana està en 20 dies, com en l’acomiadament objectiu, i per als temporals, que són un terç de les plantilles, 8 dies. Amb cada pacte social o llei aprofundeixen la derrota de la classe treballadora, nativa i estrangera, en favor d'una minoria insaciable, que s'ha enriquit obscenament. Minoria que, a més a més, controla els mitjans de comunicació i que els utilitza per manipular la consciència i convèncer-nos que aquest procés de “la seva” acumulació i “la nostra” despossessió és inevitable, natural i democràtic. No plantegen en cap moment que la crisi la paguin els rics.

Han reduït els impostos: El de Societats del 35 % al 30, el de Plusvàlues del 18-43 % a únic de 18 %, els SICAV (instrument financer per a rics) a l'1 % en comptes de fins al 43 %, el tipus màxim de l’IRPF del 45 al 43 %, i l'eliminació del de Patrimoni. Permeten l'evasió fiscal i, ara, perdonen multes als qui tornin dels paradisos fiscals el 2009, i han reduït la despesa fiscal de caràcter social en el període 1993-2005 del 28,7 % del PIB al 25,2 %. Han legislat sobre els ERO, facilitant el xantatge del capital per acomiadar fins i tot amb beneficis, com hem vist a SEAT i moltes multinacionals més (“si no et redueixes salaris, t'acomiadem”), quan en els anys 70 només era possible acomiadar després de 2 anys seguits de pèrdues. La majoria d'ERO són pactats amb les burocràcies sindicals, i en empreses amb beneficis multimilionaris (Telefónica, Nissan, etc.). En una relació de poder tan asimètrica com és la relació salarial, aquesta actitud sindical, omple d’indefensió i por moltes persones.

En el període 1999-2006, els beneficis empresarials van créixer un 73 %, el doble que en la UE-15. Mentre que els costos laborals ho feien en un 3,7 %, i els salaris en la Renda Nacional van passar del 62 % el 1992 al 54,4 %. Aquest és el resultat dels Acords de Negociació Col·lectiva de CCOO-UGT-Govern-Patronal: mileurisme, precarietat, ETT, i la “flexiseguretat” es va estendre per tot Europa, atacant amb les 65 h.

Pensionistes: 463.057 cobren 308 euros al mes, més de 4 milions, menys de 7.200 euros anuals. El Pacte de Toledo no es va fer per defensar les pensions públiques, sinó per retardar l'edat de jubilació, endurir les condicions i fomentar els fons privats de pensions. La Llei 15/97 es va fer per a la privatització de la Sanitat Pública. La LOU estan aplicant-la al costat de Bolonya, i la LEC a Catalunya. L'ensenyament superior està al servei dels fills dels rics i de les empreses transnacionals, i el Tripartit garanteix frenar a cops de porra l'oposició a aquests plans mercantils, que donen un 30 % de fracàs escolar, i finança l'ensenyament concertat.

Catalunya no podrà legislar sobre salari i pensions mínimes amb el nou Estatut. Ni tan sols hi haurà sobirania per fer referèndums sobre qüestions econòmiques o sobre lleis. Es van enriquir els de CiU i el Tripartit en ajuntaments, amb la venda fraudulenta de sòl públic, van crear i van celebrar la bombolla immobiliària, provocant entre 1994 i 2006, que el preu de l'habitatge es dupliqués respecte al salari mitjà d'aquest mateix període, condemnant tota una generació de joves a la impossibilitat de l'emancipació o a l'esclavitud en forma de deute hipotecari. El capital financer utilitza el deute com a dogal. Primer van endeutar els pobles del Sud per esclavitzar-los, perquè el deute és impagable, ara els joves i les classes populars del Nord. És el poder de la banca, i no hi ha funció social en les caixes d'estalvis.

Cap d'aquestes elits político-sindicals critica ja el capitalisme, no necessiten canviar el sistema. Res de vagues generals com a Euskadi, ni com la del 14/12/88, ni tan sols de mitja jornada. Segueixen amb ambigüitats calculades, reivindiquen amb la boca petita millores de cobertura social, però s'ofereixen per a un altre pacte social de legislatura si s'amplia de 120 a 180 dies el mínim d'atur, i consideren suficients els subsidis caritatius si no tens cap ingrés.

Per tot això, no callarem. No deixarem aïllada l'empresa que lluiti contra els acomiadaments. Continuarem unint empreses i estudiants en lluita, envoltant-les de solidaritat, perquè sabem que si guanyen ells hi guanyem tots. Per canviar aquesta història de 3 dècades de complicitat de governs, burocràcies sindicals i patronals, no volem un altre pacte social, i menys encara contra les pensions. Prou de pacte-diàleg-estafa-social.

“Qui cregui que el creixement econòmic és infinit en un món finit, o és un boig... o un economista de l’FMI”. La societat consumista del “ho vull tot i ho vull ara” és impossible i insostenible. Els anys del crèdit fàcil i del mal denominat “capitalisme popular” han accentuat els valors propis del sistema entre la mateixa gent del carrer. El resultat: 70.000 morts de fam cada dia i 2.800 milions de pobres (un milió a Catalunya).

Per això, davant la barbàrie del capitalisme, reivindiquem mesures que rebutgin que la càrrega de la seva crisi recaigui sobre els treballadors, i ho farem de forma sostinguda, amb vagues generals si hi ha la suficient unitat per a això. En concret, plantegem de forma unitària, organitzacions i sindicats de l'esquerra, el següent:

* Salari i pensió mínima de 1.200 euros/mes, i 35 h setmanals sense reduir salari, com a primera mesura per repartir el treball i la riquesa, i prestació d'atur indefinida mentre no es trobi feina.

* Reforma fiscal, que torni la progressivitat als impostos, després de l'irresponsable saqueig de les arques públiques. Prohibir tots els paradisos fiscals i la impunitat fiscal.

* Lloguer social de tots els habitatges buits. Expropiació dels habitatges buits retinguts pels constructors i els bancs, i impedir els desnonaments de les famílies, amb moratòria del pagament d'hipoteques.

* Banca pública amb control social, perquè el crèdit estigui al servei de l'ocupació i no de l'especulació. Contra la socialització de les pèrdues dels bancs, prou d'utilitzar els nostres impostos per salvar banquers, mentre hi ha més de 900.000 aturats sense cap tipus de cobertura social.

* Paralització de les privatitzacions de serveis públics, per la reversió de les ja realitzades, en defensa de la Sanitat Pública, derogació de la Llei 15/97, en defensa de l'Educació Pública, NO a Bolonya i a la LEC.

* Prohibició d'acomiadaments. Nacionalització sense indemnització de les grans empreses que tanquin, i reobertura amb control dels treballadors/es i associacions, per reorientar la producció segons les necessitats i amb sostenibilitat ecològica.

* Cap personal és il·legal; igualtat de drets per a tots, d'aquí o d'altres llocs de l'Estat i del món. Treballem avui per a empreses propietat de capital estranger o nacional, i ens manifestem a tot el món, per no dependre d'ells i poder decidir el nostre futur.

* El treball cooperatiu, el consum responsable i les finances ètiques són realitats ja a casa nostra, basades en valors alternatius als capitalistes: democràcia directa, igualtat, suport mutu, solidaritat, responsabilitat i justícia social.

HI HA SOLUCIONS FAVORABLES PER A LA MAJORIA, ÉS NECESSARI QUE ENS HI IMPLIQUEM.

VINE A LA MANIFESTACIÓ DEL 1r DE MAIG, 17,30 H, A PÇA UNIVERSITAT.




Manifest de la Intersindical-CSC per al 1er de maig.


Seva és la crisi, nostra és la lluita!
(Manifest en motiu de l'1 de maig)

Arriba un altre 1r de maig, aquest en plena crisi econòmica, i com sempre, ens toca el rebre els treballadors i les treballadores que no l’hem provocada. La fallida d’un sistema econòmic basat en l’especulació i la vesant més salvatge del capitalisme, en el neoliberalisme més radical, mancat de qualsevol mena de regulacions ni de límits, deixant que “el mercat reguli la situació”, ens ha portat on estem. És més, en lloc d’atacar els vicis estructurals del sistema, aquesta cobdícia dels poders econòmics ha estat subvencionada i tutelada pels governs i les institucions polítiques.

Ara, quan les coses van mal dades i el sistema es col·lapsa, els treballadors i les treballadores som cridats a fer encara més sacrificis, se’ns congela el sou; se’ns nega qualsevol iniciativa de negociació col·lectiva, amb l’amenaça d’ERO o de tancament. Això sí, els poders econòmics demanen a canvi pagar menys impostos, l’acomiadament més lliure i, per si això fos poca cosa, subvencions per continuar funcionant en el nostre país, perquè si no, no som prou competitius i els beneficis no són els esperats. Fins i tot, se’ns diu que s’ha d’endarrerir l’edat de jubilació, que no hi ha prou diners a les arques públiques, que han estat saquejades, no fos cas que els bancs en paguessin les conseqüències minvant els seus guanys.

Tota aquesta situació exigeix una resposta contundent, una resposta que té un nom i que es diu VAGA GENERAL. Els companys i companyes del País Basc ho tenen molt clar i el dia 21 de maig hi ha convocada una vaga general. Al nostre país, els sindicats espanyols, que no fan res més que atemperar i esmorteir la que seria la natural resposta dels treballadors i treballadores, no estan a l’altura de les circumstàncies. Ja se sap, ara toca no ser conflictius, que el capitalisme s’espanta!

La INTERSINDICAL-CSC sí que ho té clar, sabem que s’ha de forçar un canvi en les polítiques públiques i exigim que els drets socials i laborals es decideixin aquí, al nostre país, i no pas a Madrid i París.

Els treballadors i treballadores dels Països Catalans hem de sortir al carrer i mobilitzar-nos, hem de plantar cara als poders econòmics, perquè si ens volem fer respectar hem de lluitar. La destrucció de llocs de treball no pot continuar. La classe treballadora ha de dir PROU davant d’aquesta injustícia.

Des de la INTERSINDICAL-CSC encoratgem a tots els treballadors i treballadores dels Països Catalans a donar una resposta comuna a la situació actual; per tant, treballarem decididament per la convocatòria d’un vaga general com a primera resposta, en el camí decidit que hem d’emprendre per assolir un repartiment més just de la riquesa, no sols el manteniment, si no la millora de les prestacions públiques, un canvi estructural del sistema econòmic a escala global i que les decisions del nostre país es prenguin aquí i no a més de 500 km de distància.

Lluitem per avançar, lluitem per un estat sobirà i solidari.
Si la crisi és seva, la lluita és nostra.

Visca la INTERSINDICAL-CSC!
Visca la classe treballadora!
Visca la terra!