dilluns, 26 de gener de 2009

Els raïms de la ira

la grip m'està deixant fet una sopa. Una de les conseqüències d'això és que, fins que no em recuperi un mínim no faré ús del Bicing i, per tant, faré els meus desplaçaments urbans en metro.

Una segona conseqüència d'això és que puc destinar més temps a llegir. Gràcies a això, he pogut acabar avui "Els raïms de la ira" de John Steinbeck. No he vist la pel·lícula homònima de John Ford però, pel que llegeixo, es tracta d'una obra que cal veure.

Abans de seguir: desvetllaré el final del llibre. Que ningú digui que no he avisat.

La història és durissima. Ambientada en l'època de la gran depressió americana ens explica la caiguda a l'infern de la família Joad d'Oklahoma, que es veuen desposseïts de les terres que sempre han treballat i no troben cap altre sortida que emigrar. Marxen a Califòrnia, amb la promesa de treball en abundància i un nou lloc on refer la seva vida.

Però el camí que els porta a l'oest els va desvetllant que, potser, el paradís no ho és i que les promeses fetes tal vegada han estat enganys.

Coneixen altres emigrants com ells, alguns que tornen derrotats, desesperats i embogits. Coneixen altres emigrants com ells, esperançats però que van dubtant cada cop més.

I tota l'estona, a mida que es van acostant a Califòrnia, la duresa del camí i la precarietat dels mitjans els va esgotant, a ells i als seus escassos recursos. Moren els més dèbils. Fugen els més covards.

Han de fer nits a campaments d'emigrants. Allà descobreixen que fora dels campament són despreciats i temuts. Descobreixen que la policia els persegueix i que qualsevol forma d'organització laboral és reprimida. descobreixen que ni tan sols els campaments que s'aixequen espontàniament són segurs, i que fin allà els va a buscar l'odi.

També troben un estrany oasi en forma de campament del govern on la policia no hi pot entrar i on els residents s'autogestionen per a fer feines de manteniment, per a ajudar-se, per cuidar-se entre ells. Un oasi amenaçat per l'odi que l'envolta però que, malgrat tot, resisteix. Per uns moments, la família respira, veuen alguna possibilitat. Però la manca de feina estable i els misèrrims sous de les feines esporàdiques, els empenyen de nou a la cerca.

El camí, finalment, els condueix a un infern que obliga a marxar al més valent de la família. La família ho perd tot.

L'escena final és èpica. La seva força i el seu simbolisme tallen la respiració: al darrer campament on són ja no hi ha més feina. Cal marxar. Però a la filla li arriba el moment de parir, el nen ve abans del previst. La família, doncs, ha de quedar-se fins que mare i criatura puguin iniciar la marxa. Esclata una gran tempesta que fa créixer el riu. Els homes de la família i altres campistes aixequen un dic, però la tempesta és brutal i el riu creix. Un arbre ensorra el dic. Poc a poc tot es va negant. Les escasses pertinences, els vehicles, el menjar, es mullen, només es salven escassos bens que s'amaguen a llocs alts.

El nen neix mort. Durant una nit i un dia, la família espera, mullada, esgotada, vençuda a que baixi el nivell de l'aigua. Finalment, marxen a llocs més alts. No tenen res.

Arriben a un graner just quan torna a començar la tempesta, allà esperen assecar-se i descansar una mica. Hi troben un home i un nen. El nen plora: "el meu pare s'està morint de gana. Fa sis dies que no menja per donar-m'ho tot a mi. No pot menjar res sòlid perquè ho vomita. "

"El meu pare es mor de gana!"

I llavors la mare de la família i la seva filla, la que ha parit el nen mort, es miren i no calen paraules. Tots surten del graner menys la noia, que s'acosta a l'home que és mor de gana i l'alimenta amb la seva llet.

El llibre és molt dur. Podem quedar-nos amb un missatge global descoratjador: la brutal explotació de l'home per l'home. Un canibalisme sàdic contra el que no queda més oposició que la unitat dels dèbils (gairebé impossible quan la fam colla); o la violència, el robatori i, potser, l'homicidi dels més atrevits.

La unitat cal construir-la la quan es pot. No quan s'està tan malament que només queda la desesperació. En aquest sentit, la lliçó podria ser ben bé aquesta i refermar la dita de: "quan hi hagin set milions d'aturats, els carrers seran un camp de batallà". Potser sí, però és que cal actuar i organitzar-se molt abans que això passi. En aquest sentit els sindicats majoritaris, les forces polítiques del sistema i les administracions estan fent un paper ben galdós. Les forces alternatives tampoc tenen un nord clar. L'anestèsia social d'avui seran convulsions i espasmes demà.

Però també hi ha una altre lectura: la barbàrie i la cobdícia no poden destruir la bondat humana. I aquesta bondat, que no és més que fe, cega, sense fonament potser, en l'ésser humà i en la seva dignitat, aquesta fe en la vida, és una força indestructible, es diria que divina. És la força que de debò fa girar el món i la que provoca els grans canvis. Malgrat que, també és cert, ho aconsegueix amb terribles sacrificis, amb màrtirs i amb molt de dolor.

Un llibre extraordinari. Ens parla d'emigració, de lluita obrera, de coratge i de maldat i bondat. També és una lliçó viscuda de la història. Una història que podria repetir-se avui amb la crisi. Que potser es podria estar repetint ara mateix. Un llibre per llegir-lo amb humilitat. Per transformar la por en ira. Un llibre amb un missatge per avui.
Publica un comentari a l'entrada