diumenge, 2 de setembre de 2007

vida després de la mort

Aquest matí, mig adormit, he rebut un d'aquells impactes que et desperten de cop. En un documental de la tele algú ha preguntat "Què passaria si un dia els diaris anunciessin a primera plana que els científics han demostrat que hi ha vida després de la mort?"
Poca broma. El primer pensament que he tingut és: "la meitat de la població mundial es suïcidaria". Després, rumiant, "Però, potser no. Ben mirat, que hi hagi vida després de la mort, sense més ni més, és el mateix que no dir res. Quina mena de vida? jo seguiria sent conscient de mi mateix? estimaria i seria estimat?" o inclús, quina mena de societat hi ha més enllà de la mort? té sentit parlar d'una societat d'ultratomba? més encara, quina mena de relacions hi hauria entre el món dels vius i el món dels morts? Sens dubte que, si es donés el cas, es produiria una crisi política sense precedents. Quin espai estaria ocupant el món dels morts? quina llei hi hauria en aquest món? No hauria de ser responsabilitat dels polítics vius legislar també per a l'altre món?
Les doctrines polítiques que apel·len a la transcendència per a justificar-se rebrien, de cop, un poderós aval. Imagino els monàrquics saltant d'alegria, doncs, poc o molt, tots els reis ho són per la gràcia de Déu, i alguns dictadors també. Per descomptat que les diferents esglésies podrien demanar alguna cosa més que veu i vot en els parlaments nacionals. Igualment, totes les nacions que s'autoproclamen pobles de Déu podrien inflar el pit d'orgull i reclamar el seu lloc principal als fòrums internacionals.
Encara que, d'altra banda, inferir una jerarquia en l'altre món basant-se només en la seva simple existència és, sens dubte, anar massa lluny. Per descomptat, que la societat dels morts podria ser quelcom absolutament diferent de l'ordre que anuncien les religions. Podria tractar-se de la utopia anarquista. Alliberats, a la fi, del treball, dels estats, de les lleis, dels amos i dels déus, perquè no? Seria l'infern de tots aquells que avui, en vida, diuen que encara que fossin indecentment rics ells treballarien perquè si no, no sabrien que fer.
Ens trobaríem, doncs, amb una guerra al món dels vius per imposar la visió políticament correcta de l'altre món. La victòria del bàndol estatalista ens duria a una nova legislació i obligaria a pagar impostos a vius i morts i els serveis de l'estat abastarien a les ànimes. El món dels morts estaria ordenat, amb fronteres, impostos, parlament, lleis i normes.
La transcendència més enllà de la mort justificaria l'estat. Finalment, l'home viu hauria capgirat la història. Ja no serien les religions les que marcarien els calendaris i els ritus dels vius. Ans, al contrari, els vius imposarien lleis i normes als morts, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida, o de mort, dels ciutadans, depenent del cas, i corresponsabilitzant-nos tots dels serveis, del mercat, dels drets i deures de tots plegats.
La guerra no seria una cosa tan greu doncs la mort només seria un canvi en l'estat civil. L'eutanàsia o el suïcidi haurien de ser considerats sota el prisma del servei que el mort prestaria a l'estat en l'altra vida. La repressió de la dissidència en l'altra vida hauria d'anar a càrrec de forces fantasmals especials.
Una nova societat. Oportunitats infinites per als audaços capaços d'aprofitar-les. Potser la conquesta d'un nou món a la que es llençarien sense dubtar milions de suïcides.

Bé. El cas és que els científics no sembla que vagin a demostrar que hi ha vida més enllà de la mort, ni semblen disposats a proporcionar detalls sobre la seva societat.
Més aviat, els fets ens diuen que quan ens morim, la cosa s'acaba. La ciència no ha estat capaç de mesurar res, cap cosa, cap ens, res, del més enllà.
Molts científics afirmen atenent a les proves, o a la manca de proves, que després de la vida no hi ha res. Altres científics, molts també, diuen que no es pot afirmar cap cosa en cap sentit. Diuen que no és possible saber-ho o que aquesta qüestió és metafísica i no científica. Una forma com una altre de fugir d'estudi.
Les religions no només afirmen que hi ha vida més enllà de la mort, sinó que també descriuen com és aquesta vida, i com cal viure en aquest món per accedir al gaudi dels plaers del paradís.

I, del cert, del cert, ningú no en sap res. Potser el fet més important de la pregunta "Què passaria si un dia els diaris anunciessin a primera plana que els científics han demostrat que hi ha vida després de la mort?" és que, justament, mai es donarà el cas. Sempre ens podrem preguntar què hi ha més enllà. I podrem decidir com viure en funció de la resposta que ens inventarem.

I, pel que porto vist, gairebé millor que sigui així.
Publica un comentari a l'entrada