diumenge, 23 de setembre de 2007

t'explico una peli

Ahir a la nit vaig poder veure "This land is mine" (en català, "Aquesta terra és meva") del director francès Jean Renoir. La pel·lícula es va rodar el 1943 i va ser un producte de propaganda dels aliats durant la segona guerra mundial. Malgrat això no es considera una obra menor. El treball dels actors principals: Charles Laughton, Maureen O'Hara i George Sanders, és convincent i aconsegueixen emocionar i, estic segur, el públic que va anar a veure aquesta pel·lícula durant els anys de la guerra mundial deuria sortir de les sales convençut d'estar en la banda correcta del conflicte i mogut a lluitar per la causa.

La història: a un poblet de la França ocupada, la resistència realitza una acció de sabotatge que acaba amb un soldat alemany mort. Els alemanys reprimeixen la població i agafen hostatges. Si els resistents no es donen, els hostatges seran afusellats. El professor de l'escola Albert Lory (Charles Laughton), un home covard, entrat en anys i que viu amb la seva mare, està enamorat secretament de Louise Martin (Maureen O'Hara), la seva companya de feina i germana del resistent que ha matat al soldat alemany. Sense voler-ho, Albert Lory es veu involucrat en la lluita de la resistència.

La sort dels hostatges, l'autojustificació dels fets pels col·laboracionistes, la desesperació per haver de conviure amb la traïció i la mentida que acaba amb el suïcidi del superintendent col·laboracionista George Lambert (George Sanders), promès de la Louise, la presa de consciència de la pròpia feblesa, i de la pròpia força, duran a Albert Lory a convertir-se en un heroi.

Del discurs final del professor em quedo amb una frase. No la puc repetir de memòria, però el sentit és el següent: "La classe treballadora ja sap que ha de lluitar perquè prou que ho veu que els volen convertir en esclaus. La classe mitjana, però, pot pensar que es poden acomodar".

Però el millor ve després, en la seva darrera classe a l'escola, quan sap que els alemanys el venen a buscar per matar-lo, el professor llegeix als seus alumnes la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà". Document fonamental de la Revolució Francesa i redactat per l'Assemblea Nacional Constituent Francesa el 26 d'agost de 1789.
Els soldats alemanys s'enduen al professor Lory i la Louise continua la lectura. La pel·lícula acaba amb la lectura de l'article sisè.

Els articles llegits són:
Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.
Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l'home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió.
Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d'autoritat que no emani d'ella expressament.
Article 4. La llibertat consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així, l'exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells que asseguren als altres membres de la societat gaudir d'aquests mateixos drets; aquests límits només poden ser determinats per la llei.
Article 5. La llei només té dret a prohibir les accions nocives per a la societat. Tot allò que no està prohibit per la llei no pot ser impedit, i ningú no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.
Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents.

Arribats a aquest punt, demano disculpes per haver revelat el final de la pel·lícula.

Sóc conscient que aquesta pel·lícula és propaganda. Tanmateix, l'al·legat de defensa del professor Lory i l'apel·lació a la "Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà" resulten una equilibrada i irrefutable crida a la resistència contra la ocupació. Contra l'ocupació alemanya de França, però contra l'ocupació d'un país per altre, també.

També podria ser el cas de Catalunya. Resistència de país ocupat és el que van ser els maquis que van resistir durant tants anys al nostre país. O resistència a l'exili i en altres fronts és el que van ser els soldats catalans de la República que van passar a França a lluitar amb els aliats, o a la resistència francesa.

Aquesta resistència que no és més que lluitar pels drets humans.
Avui i aquí, per cremar una foto et tanquen a la presó. Avui i aquí, per enviar un mail demanant l'etiquetatge en català encara que siguis un menor, et jutgen i t'apliquen la llei antiterrorista. Avui i aquí, la Constitució espanyola, la llei, amenaça de mort als que trenquin la "sagrada unidad de la patria". Avui i aquí, pagues impostos per finançar als soldats que t'engegarien un tret al cap si els ho manessin. Avui i aquí, si no pagues els impostos que financen als soldats que t'amenacen, t'embarguen. Avui i aquí, pagues impostos que no serveixen per millorar els serveis, i cada any mor molta gent per culpa d'infraestructures caduques i per la contaminació de l'aire, de l'aigua i de la terra. Avui i aquí, tot això està passant. Avui i aquí, ens volen fer creure que la llei, la Constitució, està per sobre dels drets dels homes i dels pobles.

Que no t'enganyin.

Som un país ocupat. Jo ho sento així.

Però enguany, tres-cents anys després d'Almansa, continua la resistència.


Adjunto un parell de documents prou interessants:
"Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà", 26 d'agost de 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa.
"Declaració universal dels drets humans", Adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.
Publica un comentari a l'entrada