dimecres, 19 de setembre de 2007

català emprenyat

Continua el vodevil a can CiU. Fent futurologia, però, jo crec que CiU seguiran junts i tot quedarà no res. La alternativa, que no me la crec, és que CDC tira per una banda i UDC per l'altra. Seria el pas previ a la integració del PPC en UDC i la reconversió d'aquesta última en la marca blanca del PP al Principat. Una cosa semblant a la UPN. I el Duran ministre del Rajoy. Però no ho crec. Senzillament, perquè estic segur que dins UDC poden veure que això és el conte de la lletera i que així, l'únic que aconseguirien seria passar a ser extraparlamentaris. O potser no. Ves tu a saber. Sempre he tingut curiositat per saber quants vots de CiU corresponen realment a CDC i quants a UDC. Tanmateix, tinc la certesa que els votants de CiU, de forma majoritària, voten a CiU com a conjunt, o al Mas. I no pensen en aquesta distinció a l'hora de votar. En aquest sentit una eventual separació de CiU potser perjudicaria molt més a CDC que no pas es pensen. Per descomptat que si amb la separació UDC caigués en mans del PP, llavors ja es podria assegurar que tindríem Entesa a la Generalitat fins al 2014, data de la Independència. Somiar és gratis.

O igual no és somiar. De fet és una necessitat. Resulta que el ZP ha promès calers i inversions. Ja veurem. Ja veurem si això és veritat o és com sempre. De moment, el PP torna a treure la catalanofòbia com a recurs. S'acosten les eleccions i el més idiota sap a les espanyes que fotre canya als catalans dona molts vots. Si guanya el Rajoy, oblidem-nos. Si al final el ZP surt veurem si compleix. En tot cas, els trens segueixen sense anar, hi han un munt de nens escolaritzats en barracons, Catalunya està a la cua de l'OCDE pel que fa a nombre de joves que han acabat l'educació secundària i, més general, les hipoteques pugen i el pa i la llet també. Mentrestant, ha calgut discutir molt per fer que a Madrid complissin la llei, doncs llei és l'estatutet, encara que recorregut al TC i penjant d'un fil.
Calers en infraestructures que són necessàries. Barcelona és la ciutat més contaminada d'Europa. Mal registre per a un govern municipal que durant molts anys ha dut l'etiqueta de "verd". O si més no, això posava al logo d'Iniciativa. Tot plegat, sí que és cert que cal alguna cosa més que paraules i promeses. Calen fets. Cal inversió. I calen independentment de quin mani a Madrid. De fet ens cal la independència total de Madrid. No pot ser que calgui anar a Madrid a decidir quines carreteres es fan o es deixen de fer.
I no és una qüestió abstracte o etèria això de la independència. No ho és. És una qüestió personal i del dia a dia. És la mentida de la solidaritat. Jo no vull ser solidari amb Espanya. Perquè? Ni ho vull ni ho sóc de solidari amb Espanya. Passa, però, que em tenen collat. Ells prenen un bon pic de calers del meu sou cada mes. Ells en diuen solidaritat, però, evidentment, són impostos. Impostos. Imposats. Com Província vol dir Vençut per, i així ens diuen provincians als que volem la independència. Ells ens recorden la derrota cada dia. Ens la fiquen al cap. Ells poden enviar-me inspectors i policia i embargar-me els comptes si deixo de pagar. Serà cosa de cobrar en negre, doncs i deixar de pagar, deixar de tolerar l'estafa de cada mes, de cada nòmina, de pagar per uns serveis que, en alguns casos ni vull ni demano, com l'exercit, i ens altres no rebo, con la sanitat, l'educació o els transports. No parlo ja de la seguretat, la policia, perquè com més passa més evident és que la seva missió és exactament aquesta: mantenir l'ordre públic, és dir, que els que paguen segueixin fent-ho. I tampoc em serveix de res aquest "pacte" amb l'estat quan resulta que les hipoteques, el pa i la llet pugen. Pugen per mi i pels que són com jo. I a sobre em neguen la meva identitat nacional. La meva identitat, senzillament.
I tot això passa en aquest món perfecte en el que la RFEF diu que, pels seus collons, Catalunya, no podrà jugar amb els EUA. Doncs molt bé. He sentit que diuen que estan parlant amb la federació de Gibraltar per jugar un amistós en la data del fallit Catalunya-EUA. Doncs, pels nostres collons, que això també estaria molt bé. Seria el que els faria emprenyar més. Seria fantàstic. A més, hi ha una cosa molt important, seria un pas endavant, una pujada de to, seria dir clarament a l'enemic que si parlem de collons, aquí en tenim tots. Que sabem on te l'ull de poll i que ens ve de gust trepitjar-lo. I després d'això, si volen parlem, i si no, tranquils, que aviat arribaran les hòsties. Si en el fons, i a veure si ho tenim clar, la independència no s'aconseguirà anant de bon rotllo. Costarà. Sang, suor i llàgrimes.
Publica un comentari a l'entrada