Aprenentatges

Fa un grapadet d'anys que escric aquest bloc i comença a haver-hi un volum de material escrit.

Quan publico un post, en general, no el modifico posteriorment. Com no sigui que en una relectura trobi algun error gramatical o ortogràfic i disposi dels mitjans i les ganes per a corregir-lo. Com que no acostumo a rellegir-me, sé que hi han molts errors no detectats. No n'hi ha prou amb la revisió que faig abans de publicar. Sempre s'escapen errors. Vostès disculpin la indolència.  

Però obviant els errors, la substància d'un bloc és el seu contingut. El contingut es va afegint, poc a poc, amb el pas del temps. Passat un temps, es pot veure com ha evolucionat el bloc. Es pot veure, per una banda, l'evolució estilística. Per l'altre, l'evolució ideològica. 

Rellegeixo escrits i trobo articles que avui no escriuria. D'altres que els escriuria d'una altre forma, amb molta mala bava. 

Rellegint el bloc, es pot veure que sóc independentista, d'aquí no m'he mogut, però sí que ha anat canviant la meva posició pel que fa als partits. M'he anat tornant descregut dels partits, en particular, i de les organitzacions, en general. 

Tinc la certesa que és necessari organitzar-se. Però cada cop em costa més refiar-me dels aparells, és dir, de les persones que són els aparells. Desconfio de les jerarquies i dels càrrecs. Sobretot desconfio de l'ús i abús del poder que exerceixen els càrrecs.

He passat de ser un militant d'ERC que defensava el tripartit amb Montilla -en aquells moments em semblava el més correcte- a algú que ja no milita a cap partit i que és crític, molt crític, amb els partits independentistes.

De moment, encara voto. A la CUP. Voldria poder seguir votant, però si no em sento raonablement representat per ningú, no votaré.

El que he après amb el pas dels anys és que no et pots refiar dels polítics professionals. No es pots refiar dels, diguem-ne, "treballadors orgànics"; De la gent que han fet del partit, del sindicat, de l'organització, la seva forma de vida. No et pots refiar de la gent que cobren dels partits, sindicats, organitzacions i que, per tant, per a ells, la supervivència i desenvolupament de l'organització és una necessitat. 

Que s'entengui. No dic que siguin mala gent. Tothom té dret a buscar-se la vida com pot, evidentment. Però el que està clar és que els interessos personals i particulars d'aquests treballadors orgànics són, necessàriament, massa importants per a ells. Els hi va la supervivència, en el pitjor dels casos, i en el millor, una bona nòmina, molta capacitat d'influència i que se'ls deguin favors.    

En definitiva, el mateix que trobaríem al sector privat. Tu em vols vendre un producte o servei, no perquè sigui el que em convé, sinó perquè és la teva feina. 

Per a aquesta gent l'organització no és una eina, com ho pot ser per al votant, o per al militant de base. És una feina. És la seva feina, de la que viuen.  

Però per als votants, o per als militants de base, no és així. Els votants, i els militants de base, ho són perquè hi veuen una eina per a l'assoliment dels objectius estratègics. Quan els objectius estratègics de l'organització s'han assolit, les eines utilitzades ja es poden desar, ja han acomplert la seva missió.

Però, tornem-hi,  per als "treballadors orgànics" la persistència i creixement de l'organització és l'objectiu estratègic.

Ho és perquè han lligat el seu destí personal al de l'organització. No als objectius de l'organització. Ells són l'organització. Cal dir que una certa quantitat d'aquesta gent és necessària a tota organització. Ara bé, quan aquesta gent esdevenen el grup majoritari dins de l'organització, aleshores l'organització deixa d'enfocar-se en els objectius estratègics, per a esdevenir una finalitat en ella mateixa.

En aquell moment, els objectius estratègics inicials es converteixen en un mer producte per a la venda. Un producte ideològic que no és necessari dur a la practica. De fet, que en cap cas es durà a la pràctica perquè el seu assoliment representaria la seva fi com a producte. Si no hi ha producte, no hi ha organització. Per aquest motiu, tampoc es farà cap acció que posi en perill l'existència del producte. Això sí, caldrà fer accions per a mantenir l'interès de votants i militants de base pel producte. Caldrà vendre "avenços" i "represes" després de "reculades".         

Vet aquí, doncs, el problema. A un sistema partitocràtic, on els partits ostenten el poder, mai de la vida els partits faran res que representi una pèrdua de poder real per a ells. Ans al contrari. Els partits són els primers interessats en mantenir el sistema. Això val per a tots els partits, d'esquerres i de dretes, republicans i demòcrates, tories i labours, independentistes i unionistes.

El sistema partitocràtic no ens donarà mai cap fruit revolucionari. Amb prou feines ens donarà fruits moderadament reformistes.   

Però la independència representa una revolució, o una reforma intensa, si es contempla des d'una perspectiva més àmplia, 

La conseqüència immediata és que l'independentisme no pot ser revolucionari si es basa en els partits. Els partits actuals són, essencialment, eines caduques, obsoletes i esclerotitzants.

Tanmateix el poder dels partits avui és immens, perquè des de fa molts anys que ocupen i colonitzen les estructures i els llocs clau de les administracions públiques. 

L'independentisme ha d'evitar els partits i, necessàriament, ha d'organitzar-se com un moviment. Ha de ser el moviment el que sotmeti als partits i els dicti que han de fer, on i quan. 

El problema més gran, per descomptat, és que cal reconstruir aquest moviment. En el seu moment, l'ANC i Òmnium van liderar el moviment, però avui fa de mal dir quin grau d'independència tenen aquestes organitzacions envers els partits. Per la seva banda, el Consell per la República, conceptualment una gran idea, es relaciona directament amb Carles Puigdemont, que inevitablement s'associa amb Junts.    

Amb tot, per mi els exiliats són els millors candidats per a establir l'embrió del renovat moviment independentista. Però haurien de ser capaços de deslligar-se dels partits, i haurien de tenir una organització amb capacitat de mobilització, acció i agitació a Catalunya que els recolzés. Ara mateix, em sembla que els consells locals per la República haurien de créixer i ser molt més actius. 

De fet, haurien d'aparèixer noves organitzacions, amb lideratges nous, amb un caràcter molt més militant i activista, amb característiques ideològiques diferents i complementàries, i totes aquestes organitzacions, coordinades entre elles potser en una assemblea, haurien de ser el gruix del moviment. 

Això que descric se sembla bastant a com es va anar articulant l'esquerra independentista fa unes dècades. No van ser anys fàcils, però van ser anys d'aprenentatge. De tots aquells anys, la principal hereva n'és la CUP. En la meva opinió, la CUP hauria de fer un pensament, recordar d'on ve, i cap a on vol anar.

Hauria d'adonar-se que al Parlament de Madrid no hi va a fer res. Al Parlament autonòmic de Catalunya, en la situació actual, tampoc. I si això vol dir que anem a noves eleccions, anem-hi. I si això vol dir que Illa serà el proper president de la Generalitat, que així sigui. Ara mateix, els partits suposadament independentistes només fan autonomisme. Per a fer política autonòmica professional as usual no cal la CUP.

La CUP és el moviment d'esquerra independentista al carrer. Si es "professionalitzen" acabaran assimilats com En Comú Podem, o com el 15M. Alguns d'ells tindran bons sous. Seran quadres institucionals mitjans amb poder i influència... però s'hauran fet vells, s'hauran traït a ells mateixos, s'hauran convertit en allò que denuncien. De fet, em temo que la metamorfosi ja ha començat. Tant de bo que m'equivoqui, o que encara siguin a temps de revertir-ho. No vull quedar-me orfe de partit.

Els ajuntaments són l'espai institucional principal on la CUP, per ideologia, va triar treballar. L'activisme al carrer és el seu espai natural. Jo crec que la CUP ha de deixar els Parlaments i tornar als carrers, als barris, i als municipis. La CUP no ha de ser una pedrera de càrrecs. La CUP ha de ser una força de dissidència i de ruptura, per començar, del sistema de partits. Perquè amb els partits, com són a dia d'avui, no hi haurà independència.

Caldrà fer la independència també amb els partits, és clar, però el que he après és no es pot permetre que liderin el moviment. El moviment ha de ser liderat per gent compromesa amb la seva ideologia independentista, i ha de tenir múscul activista i de mobilització al carrer. El moviment no pot ser liderat per "líders professionals". Cal un grup de gent amb intel·ligència i visió estratègica. I certament, també cal gent amb capacitat tàctica. Però la tàctica ha d'estar al servei de  l'estratègia, és dir de l'assoliment de la Independència.

Enguany, l'11 de setembre hauria de marcar la data d'inici de la represa del Moviment per la Independència. Del Moviment. Caldrà deixar els partits "professionals", "de sistema" o "de govern" enrere.

Hem de recuperar l'esperit del primer i tercer d'octubre de 2017, que van ser victòries incontestables de la gent i del carrer. Hem de fer valer tot el que hem après aquests anys. Des de la sentència de l'estatut, al 2010 fins avui.

Guanyarem. la independència és inevitable. Que sigui més aviat o més tard només depèn de nosaltres.

Recordeu: la nostra forma de millorar el món és fent la Independència de Catalunya.

La Independència serveix per a fer una Catalunya millor per a tothom que hi viu.

La independència serveix per a tenir serveis públics gratuïts i de qualitat: sanitat, educació, transports. Per a aconseguir les sobiranies energètica i alimentària. Per a protegir la llengua i cultura catalanes. Per a garantir drets i justícia social per a tothom. Per a tenir més democràcia i que tothom pugui dir la seva, sigui escoltat i tingut en compte.

Tenim un munt de raons per a fer la Independència!

Per tot això vull, volem, la Independència. I persistirem fins aconseguir-la.

Dempeus!

PD. Podria semblar que aquesta reconstrucció suposa una reculada d'anys. Jo no ho crec. Jo crec que per a posar en valor tot el que s'ha après i reconstruir eficaçment l'independentisme no caldrà tant de temps. Quan dic "eficaçment", em refereixo a l'eficàcia en la consecució de la independència.

Ho dic des de l'experiència vital. A finals dels 80 jo estava apuntat a "La Crida" (apuntat, que militar és una paraula que em mereix respecte). A les manis de l'11S érem poca gent. Pocs milers. Enguany, estic segur, serem desenes, potser centenars de milers. Encara diran que l'independentisme ha punxat, o que es desinfla. La realitat és que som més forts que mai.

Sí, en aquests moments els lideratges han fet figa. Però hem identificat el problema i el podem solucionar. Ens caldrà una mica de temps, d'acord. Però no tant. N'estic convençut.  

Adéu, Núria

Avui se’ns ha anat la Núria Feliu, i Sants plora per la seva veïna més estimada.

 

Crec que trobaria consens en que, per als que som de Sants, Núria Feliu era, més que cap altre cosa, una veïna estimada i que estimava el barri. Però no només. Segur que ens posaríem d’acord a dir que era una veïna especial.

Amb ella anava el personatge. Núria Feliu també era la tieta de Catalunya. L’artista que  sortia per la tele cantant en català els estàndards americans, jazz, però també cançó popular i tradicional, boleros, cuplets... Amb aquella veu i estil tan personals.

La Feliu era el personatge i era la veïna del barri. Tot a l’hora. Era la gran dama de la música. Una artista. Era la veïna que havia treballat a una parada del mercat de jove. Una gran senyora de Sants.

Una gran senyora compromesa amb el català. Amb Catalunya. Una patriota.
 

I avui ha mort. Se n’ha anat. Al cel. Segur.

 

Et trobem a faltar, Núria. Ja et trobem a faltar. T’enyorarem.
 

Descansa en pau, veïna.
 

Descansi en pau, Feliu.

Revolta a Europa?

 Què passa a Europa?

HI ha revolta a Itàlia: el parlament italià porta tres dies encerclat per manifestants. 

Busqueu-ho a Twitter. No ho trobareu a gaires llocs més:

 

🇮🇹 ITÀLIA: Roma blindada. Un cop Mario Draghi ha dimitit del seu càrrec com a primer ministre, treballadors, grangers, pescadors i camioners envolten el Parlament per 3er dia consecutiu a la caça de polítics que els han portat a la ruina. No ho veuràs a cap mitjà de comunicació. pic.twitter.com/FmirkevXwu

— Avi Siset (@aviSiset_) July 15, 2022

 

 Als Països Baixos, els pagesos s'han revoltat contra les normes de la UE que els obliguen a ser "ecològics":

 

Les emissions a base de nitrogen hauran de rebaixar-se fins a un 95% als Països Baixos. Això afecta de forma directa el sector agrícola perquè els adobs i fertilitzants són fonts importants de contaminació. https://t.co/tdNgFTZQoH

— 324.cat (@324cat) July 9, 2022

La revolta dels pagesos no és només als Països Baixos. S'hi han afegit els pagesos alemanys. A Polònia i Itàlia, també hi han moviments de protesta. Feu una cerca a Twitter: https://twitter.com/search?q=pagesos%20alemanys&src=typed_query&f=live

No és només una revolta de la pagesia:

 

Continúan las protestas en Europa contra la inflación. Los estibadores alemanes hacen retroceder a la policía en Hamburgo. pic.twitter.com/pnJ0qBo1RL

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) July 16, 2022

No se'n parla gaire, per no dir gens, als mitjans "oficials". Quan se'n parla és per suggerir que es tracta de moviments recolzats per l'extrema dreta. És possible. Però sí se que una cosa que sap fer molt bé l'extrema dreta és capitalitzar el descontentament i la ràbia de la gent, sobre tto quan aquesta ràbia i aquest descontentament venen de suposades polítiques d'esquerres, o de solidaritat. Amb això no estic justificant res. Però sospito que hi ha un problema de fons molt greu i sí, és possible que l'extrema dreta ho aprofiti.

Bé. Tal com ho veig jo, el que passa a Europa, Catalunya inclosa, és que la gent, els que en èpoques glorioses ens autoanomenàvem classe treballadora està veient com s'empobreix a un ritme vertiginós. Estem veient com el miratge de la democràcia s'està esvaint de forma accelerada. Estem constatant que les institucions europees són finestretes preferents per a lobbies de tota mena. Corrupció subtil a les altes esferes. Ens estem adonant que ens han tractat com un ramat, que se'ns ha vaccinat a l'engròs, igual com es fa a les granges de porcs, i que ja no som ciutadans sinó una barreja entre productes i ma d'obra barata. Observem també, com se'ns ha ficat a una guerra amb Rússia sense que ningú hagi tingut la més mínima oportunitat, ni tan sols, de preguntar per què. I d'aquesta guerra n'està sortint encara més pobresa, més pèrdua de drets i més repressió a la dissidència. 

A Catalunya, aquests atemptats contra  la gent s'afegeixen a la lluita per l'alliberament nacional,  Ens agafen en un moment en que els lideratges del país són particularment mediocres. Ens agafen en un moment de desconcert, de desencís i de desconfiança envers aquests lideratges mediocres. Potser per això aquesta calma sorprenent. Aquesta actitud d'aguantar els cops i qui dia passa any empeny. però la benzina, l'electricitat i l'IPC està pujant a un ritme que fa que cada dia més gent sigui pobre. Cada dia més gent ha de fer cues per recollir menjar. Cada dia més gent, que treballa quaranta hores, amb extres, a la setmana no en té prou per arribar a final de mes. 

Desitjo de tot cor que la revolta arribi. Que fem fora a aquests ufans i superbs que ens fiquen en guerres, que ens volen pobres i humiliats. Que morin els mals governs. En particular el nostre. Ens cal tornar al carrer. Sense excuses. Que s'alci Europa, i Catalunya també, que ha de tornar a ser rica i plena. Un altre món és possible i ha de ser de la gent, de la classe treballadora. Nostre. Ens cal la revolta. Ens cal la revolució social a tota Europa.

Sis anys de presó

No sóc particularment fan de Laura Borràs. Com deia al post anterior, cada dia crec menys en les persones i en els sistemes. Dit això: que demanin sis anys de presó vint-i-un d'inhabilitació és pura merda repressiva.

L'estat espanyol és un estat mafiós. N'estic convençut. És el que crec i és el que expresso aquí. Crec que aquesta màfia  inclou a una bona part del seu funcionariat. des de conserges i porters fins a alts funcionaris. De totes les administracions. Autonòmica inclosa. Bona part dels polítics. També dels autonòmics. A bona part de la seva ciutadania. Sí, també la ciutadania. 

Per descomptat crec que inclou a la totalitat de les seves forces i cossos de seguretat, que són, com el seu nom indica, els trinxeraires i sicaris necessaris que s'embruten les mans apallissant, segrestant,  torturant i quan cal, assassinant, a la dissidència. Ha estat així des que va acabar la guerra civil espanyola i continua sent així.

És el que crec. No tinc proves, evidentment, més enllà del que es coneix pels mitjans, bona part d'ells  mers instruments de propaganda i de manipulació política. Integrants essencials, doncs, de la màfia que és l'estat espanyol. No tinc proves, és clar. És que si tingués proves ja m'haurien pelat, o hauria d'haver-me exiliat.

I crec que volen destruir a Borràs. No tenen proves de res, però demanen sis anys de presó

Sis anys? El mateix que si hagués matat a algú? estan sonats? No, només volen destruir-la. Al post anterior deia que el mal existeix i cal tenir-lo present en l'equació. Bé, el mal és això: voler destruir  de forma metòdica a algú per tal d'obtenir un benefici, o pel simple plaer de destruir. 

Contra aquesta merda s'enfronta l'independentisme i només sí som molt més malparits que ells els guanyarem. Molt més. Deixem-nos de lliris i d'animalades: per derrotar a un enemic malvat has d'estar disposat a jugar més brut que ell.  Què us penseu?  Ells ja ho estan fent. Collons, que tenim 4.200 represaliats! Que ja ho estan fent!

Ens toca a nosaltres. Independència. República Catalana. Ens cal la tropa i ens calen nous capitans. I ens cal que tots vulguem  guanyar i estar disposats al que calgui per aconseguir-ho. 

Al que calgui.

Per què em costa escriure?

Em costa escriure. O no trobo el moment, o no m'arriba la inspiració. Potser és que les forces se m'escolen piulant al Twitter, la xarxa social de l'odi, que diuen alguns. O potser és que després dels anys intensos, d'entusiasme, d'esperança i desig, de pujada, que van precedir l'octubre de 2017 ara som a la baixada. Qui sap. Potser és que m'estic fent gran i cada cop valoro més el temps. Només tenim un temps limitat. Què fem amb aquest temps, a què el destinem, és la decisió més important que podem prendre en cada moment.

La meva dona em feia una reflexió ahir: "quan fas tasques rutinàries i avorrides, el temps passa poc a poc, i se't fa molt pesat. Però quan més tard ho recordes, et sembla que és un temps que ha passat ràpidament. Un temps perdut. Un temps en blanc. En canvi quan fas alguna cosa emocionant, nova, o que t'omple l'esperit, el temps passa ràpid, sense adonar-te'n. Però després recordes aquells moments amb detall, amb intensitat. Recordes que has viscut.". Sí, la percepció del pas del temps és subjectiva. Els físics ens diuen que el temps és relatiu, però en l'escala humana en que ens movem, el temps és, més que cap altre cosa, subjectiu. I escàs.

Escriure m'ajuda a rumiar, a ordenar idees, a perfilar arguments. És un gran exercici. És un exercici que demana temps. Suposo que la meva activitat personal i responsabilitats familiars em reclamen molt més temps que abans i, certament, opinar sobre les notícies del dia, o redactar pamflets ideològics de dubtós gust i qualitat ha passat a tenir menys importància i, per tant, a ocupar menys temps del que hi esmerçava,

També hi ha que a mida que un es fa gran, es tona més i més descregut. No dels ideals, que crec que mantinc intactes, però sí de la gent, sí dels sistemes. El principi de Hanlon («no atribueixis a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa») era primer una frase divertida, després vaig adonar-me de la saviesa que amagava, encara més tard em vaig a donar que, en el fons, expressava una gran confiança en la bondat de la humanitat. He fet servir aquest principi un munt de cops per donar-me una explicació a molts dels esdeveniments que passen pel món. No és que siguem dolents, és que som rucs.

Però avui, aquesta fe i confiança en la humanitat trontolla. Ja no tinc tan clar que Hanlon es pugui aplicar a tort i a dret. Vet aquí l'argument: la humanitat és diversa. Som molts els que som ignorants i que si no ho fem millor és perquè no en sabem. Bo que voldríem fer-ho millor! I aprendre'n, i no ensopegar una vegada, i una altre,  i una altre, amb les mateixes pedres. Però el cert és que també hi ha molta gent llesta, i que en saben, i que de forma plenament conscient actuen en la cerca del propi benefici, i aquests encara són els bons. També hi ha gent que de forma plenament conscient busca el mal dels altres, potser no de tots, potser només d'un col·lectiu, o simplement  pel plaer d'exercir el poder. Pel plaer de causar dolor, de prendre la vida d'altres, de fer-los patir. Hi ha qui troba plaer en això. Hi ha qui planifica i executa la recerca d'aquest plaer. El mal existeix.

Em passa això: quan penso i escric sobre les notícies del dia no puc evitar, d'un temps cap aquí, considerar el mal com a part de l'equació. Escriure pensant que la humanitat és estúpida, però bona era, en el fons, gratificant. En canvi, escriure pensant que hi ha una part de la humanitat que és malvada és molt dur perquè la sospita és que aquesta part que és malvada és, essencialment, la que està prenent les decisions importants.

És molt dur perquè el món s'està anant a fer punyetes. És molt dur perquè molts joves han perdut l'esperança. Quina esperança han de tenir, si els estem espantant? si els darrers anys se'ls ha educat en la por? si només s'espera d'ells que siguin ma d'obra dòcil i barata, i consumidors compulsius? Que poden esperar si els seus pares -la meva generació, els que avui estem entre 35 i 65- estàvem avisats de la crisi climàtica, de la crisi de recursos, de la crisi de deute, del perill de la corrupció, del perill del feixisme, de la vacuïtat de la imatge, del perill de l'hedonisme com a sistema... Ho sabíem. I enlloc de plantar cara, de canviar quan encara érem a temps, hem preferit aprofundir en tots els vicis, confiant en que un deus ex machina científic ho resoldrà tot, o pitjor encara, buscant un enriquiment egoista fins a la bogeria, o encara pitjor un exercici del poder en el que la carn humana es ven a preus rebaixats, o directament es malbarata i es trinxa. Què han d'esperar aquests joves quan els hem fallat de forma tan estrepitosa? Com ens atrevim a dir-los que ells són el futur? Hem fallat, per maldat i per estupidesa (la barreja de por i ignorància). El que és pitjor:  seguim fallant.

Em nego a deixar-me endur pel pessimisme, però em calen arguments i cada cop se'm fa més difícil trobar-los. Potser per això em costa tan escriure.

Per quan vingui un altre juny

Ja ha arribat el juny. La falç al puny, i quan convé seguem cadenes. Tan de bo que sigui així. Perquè ara convé.

La quantitat d'agressions que està patint la llengua catalana, el cinisme amb que s'ha fet pública la manca d'inversions a Catalunya, o l'espionatge a activistes independentistes. Caldria segar cadenes.

Però també caldria que els segadors esmolessin ben bé les eines per fer-les servir amb aquells polítics catalans que responen a totes aquestes agressions amb moltes "exigències" i grans escarafalls, mentre mantenen tots els pactes amb els partits del 155. Cap pacte amb els partits de règim s'ha trencat. Cap ni un. Ni al Parlament, ni a la Diputació, ni enlloc. I quan s'han abstingut, o votat en contra, al "Congreso" s'ha fet només com a "gest". Un gest inútil que, en cap cas posava en compromís al "gobierno".

Bons cops de falç són els que caldrien per als polítics catalans que insisteixen amb els jocs olímpics d'hivern. Una operació de predació i especulació que cal atribuir directament a les elits catalanes.

El primer que ens cal per a que Catalunya torni a ser rica i plena és que fem fora tota aquesta gent tan ufana i tan superba que ocupa càrrecs i negociats al govern de Catalunya. Aquests que es pensen que el país és seu. Aquests que perverteixen la il·lusió dipositada als vots per obtenir un profit particular, o intercanvis de favors amb les elits, o per a posar-los al servei de lobbies de tota mena. Mereixen bons cops de falç. És urgent segar cadenes.

L'enemic no tremola en veient la nostra ensenya. De fet, es pensen que estem vençuts. Que som covards. Que no volem lluitar més. Jo crec que s'equivoquen del tot. En definitiva, són gent ufana i superba, i el seu racisme anticatalà els porta a menystenir als catalans. Ens subestimen de forma sistemàtica, i al mateix temps, es creuen superiors. "Conquistadores". No ens enganyem, tenen la força i la utilitzen, reprimeixen la dissidència i compten amb la col·laboració entusiasta de bona part de les elits de Catalunya, que només estan preocupades en mantenir el poder i obtenir el màxim de guanys als seus negocis. El país? L'única pàtria triomfant que coneixen és la dels diners.

Esmolem ben bé les eines perquè arriba un altre juny. Estiguem alerta. La por ha de passar al seu bàndol. Hissem la bandera i tornem al carrer. Que tremolin veient la bandera negra. És el moment de segar cadenes. No ho dubteu. Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica, plena i lliure. Ens cal la independència, la mereixem i podem aconseguir-la. Sabem com fer-ho i aquest cop no ens aturaran. Ni els d'allà ni els d'aquí. Aquest cop segarem totes les cadenes.

La campanya de Debat Constituent

A TV3 no emetran el vídeo de la campanya de Debat Constituent. 

Es veu que el vídeo no es pot emetre perquè té «contingut polític». Em crida molt l'atenció aquest argument. Jo crec que, si fa no fa, política ho és tot. Tot admet una lectura política. El fet que un missatge sigui explícitament polític, o admeti una lectura política més o menys tangencial és, al meu entendre, una qüestió de grau, o d'intensitat del missatge. És obvi que les campanyes institucionals tenen in intens missatge polític. És obvi que a les campanyes electorals la propaganda dels partits és de gran intensitat política. És obvi que tots els mitjans, TV3 inclosa, tenen una línia editorial que té una notable intensitat política.

Aleshores, resulta sorprenent que no es pugui emetre un missatge d'una una entitat privada perquè és intensament polític. Vol dir això que només segons qui pot parlar de política?  Què és el que molesta tant de l'anunci de Debat Constituent? 

Potser el problema és aquest, oi? potser el problema és el missatge polític, independentista en aquest cas.

Ja n'heu sentit a parlar abans de Debat Constituent. Es la plataforma encapçalada per Lluís Llach i que pretén impulsar un debat constituent: el de la República Catalana. Debat Constituent vol generar un debat, que la majories esposi d'acord en els principis fundacionals, en el projecte, en el model que hauria de seguir la República de Catalunya. Debat Constituent vol que siguem capaços de posar per escrit quin país volem, com ens agradaria que fos. Això és important perquè marca una fita, un destí, una meta, un objectiu. Marca allò que volem aconseguir. Per anar a algun lloc primer de tot cal saber a on vols anar. Quan saps on vols anar, pots traçar una ruta.

A la web de Debat Constituent llegim: 

Què és Debat Constituent?

Pensem Futur Debatem Futur Escrivim Futur

Un procés participatiu transversal, inclusiu i plural per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya.

En la societat catalana existeix un ampli consens amb relació a superar el marc autonòmic actual. En resposta a aquesta necessitat, des de Debat Constituent proposem desenvolupar un procés participatiu transversal, inclusiu i plural perquè el conjunt de la societat civil debati sobre tots els àmbits constituents amb la intenció d'establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya.

El resultat d’aquest procés es traslladarà a les forces polítiques a qui correspondrà actuar en conseqüència.

El Debat Constituent es desenvolupa en 3 fases

L'Impuls, fase en la qual s'han estat consolidant les Enteses Territorials com a plataformes d'entitats que dinamitzaran el projecte en cada territori. En aquesta fase s'han celebrat 7 Jornades Formatives temàtiques en 7 ciutats diferents del país per a presentar i donar eines per al debat de cadascun dels 7 àmbits en què s'han estructurat les temàtiques constitucionals. Es preveu que aquesta fase finalitzi el 31 de maig de 2022.

A partir del 27 de maig de 2021 i durant 1 any es desenvoluparà la fase de Debats Ciutadans Participatius, la fase troncal del projecte en la qual tothom podrà expressar la seva opinió a través dels debats que es convoquin en tot el territori, o bé individualment. Els debats comptaran amb un formulari de preguntes per a cadascun dels temes de debat i possibles respostes amb l'objectiu que cada participant triï l'opció que s'ajusti a la seva opinió.

Això permetrà poder processar i quantificar les opinions expressades.

Un cop acabada la fase participativa es convocarà el Fòrum Cívic i Social que sintetitzarà els resultats dels Debats participatius, aprovarà les propostes constituents sortints i decidirà el procediment per a presentar-les de manera pública i solemne al Parlament de Catalunya.»

 

Bé, jo crec que és molt important i necessari fer aquest debat constituent. Que tothom digui la seva de com vol que sigui la Catalunya independent en la que li agradaria viure, 

És per això que en aquest blog, que de forma natural és ple de les meves opinions intensament polítiques i independentistes, i en cap cas censurades o autocensurades, hi publico els vídeos de la campanya de Debat Constituent que TV3 ha vetat. 

 

Encara sou a temps, doncs. Animeu-vos a promoure i  participar als debats. Hi ha molta informació i material al lloc web de Debat Constituent.

És hora de reprendre. Fer la independència depèn de nosaltres. 

Un altre món és possible, i necessari, i podem ajudar a fer-lo des de la República de Catalunya

Espionatge (reprise)

Octuvre.cat va ser (potser encara ho és?) espiat pels responsables del Catalan Gate. 

Vet aquí el que diuen a Octuvre.cat sobre aquesta qüestió:

La veritat és que sorprèn (o potser no tant) l'actitud dels polítics independentistes. Dels altres no es pot esperar res: VOX, Cs PP i PSOE són, essencialment, còmplices amb l'espionatge. Dels comuns només es pot dir que, en tant que un grup acomodatici al vent que bufa, avui demanen dimissions, i demà diran que ja no cal. No són de fiar. Però el que és hipòcrita és l'actitud dels partits independetistes, de molta indignació per una banda, i d'anar fent per l'altra.

Pot ser ben bé que l'espionatge hagi funcionat. Que els hagin trobat les vergonyes i que, igual com els espìes mai reconeixeran que han espiat, els xantatgistes (i les víctimes del xantatge) tampoc ho faran. Però l'escàndol és tan monumental que l'actitud de fer el mínim soroll i de no trencar cap plat resulta encara més escandalosa, o dona una mesura de la magnitud del mal fet.

En tot cas, la lliçó és molt clara i és coneguda per tots els moviments d'alliberament nacional: quan un dirigent és detingut, immediatament, deixa de formar part de la direcció del moviment. Quan un dirigent veu la seva privacitat compromesa per la intel·ligència de l'ocupant, també deixa de formar part de la direcció del moviment. Per motius evidents: no comprometre al moviment. Però es veu que a Catalunya aquest principi bàsic no s'aplica. Potser el problema és que el dirigents ho són d'un moviment que no és d'alliberament nacional. Qui sap. Arribats a aquest punt, em rumiaré molt a qui voto o deixo de votar i qui forma part, o no, del moviment d'alliberament nacional de Catalunya. 

Perquè, en definitiva, jo no reparteixo carnets d'independentista. I si tu em dius que ho ets, jo no t'ho discutiré. Però el meu vot és meu, i si he de votar a qui em representa, no votaré a qui pacta amb l'ocupant, perquè jo no ho faria.Votaré a qui em garanteixi que no ho farà. Votaré qui estigui per la mobilització activa i persistent per la Independència. Si no tinc ningú a qui votar, aquell dia m'abstindré. Mala sort si guanyen els dolents.

Per acabar: m'agrada molt Octuvre.cat. Els trobo honests i valents, i tot i la limitació evident de recursos, aconsegueixen denunciar i fer-se sentir. Molt bé, octuvre.cat!

NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Mani 15M Puigcerdà StopJJOO!

 Ahir, el diari "El País" publicava  aquesta notícia: «El COI avisa de la “pérdida de credibilidad” de la candidatura olímpica de Pirineos 2030 ante el desacuerdo político», amb aquesta perla: 

«Sin posibilidades para competir técnicamente con el resto de propuestas, las posibilidades de éxito del proyecto pirenaico pasaban principalmente por el relato. Al COI le seducía la idea de que los Juegos pusieran en el mapa a los Pirineos a través de un proyecto de dinamización del territorio y que el deporte olímpico cosiera los desvestidos políticos entre Cataluña y España de los últimos años. “El problema es que a la candidatura se le ven las costuras”, admite un alto cargo del COI.»

Quines coses, eh? El COI estava seduït amb la idea de recosir els estrips entre Catalunya i Espanya. A aquesta seductora idea s'hi han prestat amb entusiasme tot una munió de polítics, elits, dirigents, caps i capitostos catalans, alguns d'ells autoanomenats independentistes.

Suposo que el que de debò sedueix a aquesta gentola és la possibilitat de fer negocis molt lucratius tot especulant amb el Pirineu, condemnant-lo a ser un parc temàtic insostenible fins que el canvi climàtic l'esgoti definitivament. O potser les subvencions i pressupostos públics que aniran a les seves butxaques, per cortesia dels esforçats contribuents. 

No es mereixen l'aire que respiren. Cal aturar aquesta estafa i cal fer-ho amb contundència.

Faig d'altaveu: el proper diumenge 15 de maig hi ha convocada una manifestació contra els jocs a  Puigcerdà. Aquesta manifestació contra els jocs també hauria de ser una manifestació contra totes les agressions al medi ambient del país. 

Per exemple, el Hard Rock Entertainment World, del que ja no es parla gaire, però que encara hi és i que, en la pràctica,  suposarà una ampliació de Port Aventura (llegir aquest article i també aquest altre), i un aprofundiment en el monocultiu turístic a la costa de Tarragona. 

Per exemple, el nou terminal de creuers que Royal Caribbean construirà al port de Barcelona. No cal dir que incrementant la contaminació de la ciutat i, com no, aprofundint el monocultiu turístic a la ciutat i costa de Barcelona.

Com pot ser que estiguem permetent que aquests malparits converteixin Catalunya en un parc temàtic?

Per sort, sembla que poc a poc ens anem despertant: Una cinquantena d’entitats de Barcelona mostren el rebuig als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. També: Músics de tot el país s’uneixen en una cançó contra els Jocs Olímpics d’Hivern. Vet aquí el vídeoclip de "La terra per sembrar":

 

La notícia al Vilaweb.

La del 15M ha de ser una manifestació de país. Un exemple més: la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny també es manifestarà a Puigcerdà contra els Jocs Olímpics. Però no només cal aturar els "jocs": també cal aturar totes les agressions, allà on es produeixin. Aturem als especuladors, al Pirineu i arreu.
 

Podrits

Fa temps que se sap, però ara es confirma.

No em refereixo a l'espionatge, a que l'estat espia. Això també se sabia. Els estats, tots, fan servir les clavegueres. Amb més o menys gràcia, o de forma més o menys controlada. En el cas de l'estat espanyol, les clavegueres són una forma de vida. L'essència mateixa de l'estat. No, no em refereixo a l'espionatge. Em refereixo a la qualitat de la gent que es troba darrera l'espionatge.

El que el Catalan Gate (l'espionatge amb el programari  Pegasus) posa de manifest és que estem en mans de delinqüents ignorants, incompetents, corruptes, i amb egos i supèrbia inflats. Això pel que fa als espies i als espiats. Pel que fa als pobles que els han encimbellat, el judici no és molt millor: són pobles ignorants, covards, fanatitzats i mesells. Això pel que fa als pobles involucrats: els pobles de l'estat espanyol, inclòs el català.

Ja feia alguns dies que em voltava pel cap la cosa de tornar a escriure sobre el Catalan Gate, perquè anaven acumulant-se declaracions i contradeclaracions (i la vergonya pel que es deia anava creixent) i ahir, amb un gir de guió digne de Mortadel·lo i Filemó, es va fer públic que els mateixos espies havien estat espiats, però que no se sabia per qui. Cal prendre-s'ho amb prevenció, perquè són els mateixos espies que diuen que han estat espiats. És clar, no te'n pots refiar gaire que sigui cert, perquè els espies són mentiders per definició, i a més la notícia treu el focus del fet que la víctima principal (i això sí que és demostrable) de l'espionatge ha estat l'independentisme català.

Sigui com sigui,  el paper dels espies i dels espiats ha estat ben galdós. Em sorprèn que personatges públics, alguns d'ells amb molt de poder,  facin servir els mòbils particulars per a operacions que, òbviament, han de ser discretes i confidencials. De debò que no segueixen ni que sigui uns protocols per a tenir comunicacions segures? no revisen regularment els telèfons per evitar infeccions? Sempre fan servir el mateix telèfon? Són tan ignorants que no coneixen les eines que fan servir? són tan ignorants que en desconeixen els perills? Són tan corruptes i superbs que es pensaven que això a ells no els podia passar (si de cas, són ells que espien als demés)? són tan irresponsables que no s'han preocupat de formar-se per als càrrecs que ocupen? les respectives organitzacions ignoraven aquests riscos? Són tan incompetents o mandrosos que han ignorat aquests protocols, per massa "pesats", o massa "complicats"?

El cas és que encara no se sap amb precisió qui són tots els espies, ni tots els espiats. Se sap, però, que l'estat ha estat incapaç de protegir la privacitat de molta gent i existeix la forta sospita que, de fet, el mateix estat és el que ha vulnerat aquests drets fonamentals. Sigui com sigui és un escàndol tan gran com el ridícul dels serveis secrets, i la desconfiança que han generat. 

Per cert, el CNI, els serveis secrets, la intel·ligència, els espies, els Mortadel·los... estan adscrits al ministeri de defensa. A l'exercit. El cap suprem de les forces armades és el rei, no perquè ho digui jo sinó perquè ho diu la Constitución. Alguns diuen que això és tant així que els ministres de defensa no els nomena el president del gobierno, si no el monarca. Al que anava: al meu poble, el cap suprem d'alguna cosa és el màxim responsable d'aquella cosa. Si el CNI és incompetent, el màxim responsable és el rei. Si el CNI vulnera drets fonamentals, el màxim responsable és el rei. Si algú ha de dimitir, jo dic que hauria de ser  el rei. Seguint la cadena, ja que els informes del CNI van, o haurien d'anar,  a la taula del president del Gobierno, i a la seva ministra de defensa, aquests també haurien de dimitir. Si han estat espiats encara amb més raó, perquè la seguretat de l'estat es troba compromesa. No dimitirà ningú, evidentment. Són massa ignorants, inútils, corruptes, i superbs... per a fer-ho. En definitiva, és el mateix estat (moltes persones amb noms i cognoms) el que, en essència, és ignorant, incompetent, inútil, corrupte i maliciós. És l'estat que fa servir aquestes eines podrides. És l'estat mateix que és una claveguera.

A vegades penso que tanta podridura no pot aguantar-se gaire més. Penso que amb una mica de fermesa, aquest estat  corrupte hauria de desfer-se com una gelatina pudenta. Aleshores m'adono que el braç que hauria de colpejar no és ferm. Al contrari. Està igual de podrit. Tot acabarà desfent-se, més tard o més d'hora, però serà per la pròpia podridura. Abans això no passi, haurem de conviure amb tota aquesta degeneració i vigilar que no ens atrapi.

N'hi han que pretenien ser James Bond i no arriben a la sola de la sabata de Mortadel·lo. Amb prou feines són Torrentes llardosos. Volien ser l'ala oest de la Casa Blanca i  s'han cregut, en la seva ignorància, que s'estava referint a la llotja del Bernabeu. Quin engany més gran. Que incompetents, inútils, ignorants, corruptes i superbs... i com ha pogut ser que aquesta gentola ocupin llocs de poder?

És tan penós tot plegat. Independència ja, si us plau! al preu que sigui!  quan perdrem de vista tota aquesta desferra? És urgent! Que potser us penseu que no ens en sentirem de tota aquesta decadència?

Diiumenge, 1er de maig. Manifestació a les 18:00 al Parc de les tres xemenèies de Barcelona.

Duimenge és 1er de maig, dia del Treball, el dia internacional de la classe treballadora.

El diumenge, a les 18h, al parc de les tres xemenèies de Barcelona hi ha convocada la manifestació dels sindicats Solidaritat Obrera, CGT, CNT, COS, IAC i CO.BAS

Vet aquí el comunicat de la taula sindical:

Perquè sobren les raons, Convoquem una manifestació de lluita

1 de Maig a les 18 h al Parc de les 3 Xemenèies

Tots sabem que la vida es fa cada cop més fotuda. Pandèmia i guerres han estat bones excuses per explotar encara més la classe treballadora. Els preus dels aliments, la llum, el gas no paren d’augmentar i els salaris es queden en no res. Les feines són precàries, temporals i mal pagades. Necessitem uns salaris que pugin igual que l’IPC real, no l’estimat ni el que s’inventin.

Sectors essencials de la classe treballadora es queden enrere. Les treballadores de la llar no cobren l’atur. Les subcontrates floreixen arreu. Els ERTOS amaguen acomiadaments injustificats en grans empreses que se’n beneficien. Reclamem la incorporació al règim general de totes les treballadores, la supressió de la subcontractació i dels ERTOS en empreses que s’aprofiten de la situació.

Centenars de milers de persones treballen en l’economia submergida sense contracte ni drets. Exigim papers per a totes les persones migrades sense excepció, igualtat de drets i el tancament dels centres d’internament per a estrangers (CIEs).

La sanitat pública ha patit i pateix greus retallades, les pensions es devaluen, els serveis públics s’encareixen i es deterioren. Allò públic no ha de ser privatitzat ni retallat.

Les grans empreses s’enriqueixen amb les necessitats essencials de la població. És precís posar un topall al preu de l’energia. Cal una empresa pública de l’aigua, de la llum, del gas i una banca pública.

Els desnonaments són el pa de cada dia, els lloguers cada cop són més cars, mentre hi ha milers de pisos buits. S’han de prohibir els desnonaments i cal la creació d’un parc públic amb habitatges per a tothom.

Ens cal una reforma fiscal perquè paguin més els rics, les grans fortunes i les multinacionals, evitant el frau fiscal -que en aquest darrer any ha estat superior a 7.000 milions d’euros l’any- i les derivacions a paradisos fiscals.

Les darreres mesures del Govern, i els seus pactes amb CCOO i UGT, lluny de revertir la situació, l’està consolidant. Necessitem una pujada generalitzada dels salaris i de les pensions per arribar als nivells de la inflació, que en aquest darrer mes ha estat del 9,8%. Necessitem derogar les reformes laborals del 2010 i 2012 i no pas maquillar-les.

Els sindicats combatius i de classe seguim creixent i generant cada cop més millores en empreses i sectors públics per a les treballadores. La lluita feminista consolida l’organització i la mobilització contra el patriarcat de forma potent. El moviment per l’habitatge segueix marcant exemple de resistència i victòries per a tots i totes. L’antifeixisme i solidaritat antirepressiva agrupa organitzacions i col·lectius de forma diversa i plural. La lluita interina ha aconseguit un procediment d’estabilització únic i excepcional per uns serveis públics dignes i de qualitat i al servei de la ciutadania.

Només hi ha una manera de reconduir tot això: Exigir amb la lluita un canvi de polítiques d’aquest Gobierno que, encara que es reclama “d’esquerres”, governa en contra de les treballadores. Per tot això, aquest 1 de maig no ha de ser un dia més, ha de ser el d’inici d’un combat pels nostres drets, els de les treballadores i treballadors, les persones migrades, les dones, els sense sostre, les pensionistes... la gran majoria de la població.»

15 de maig. Manifestació Stop Jocs Olímpics a Puigcerdà

 

El pròxim 15 de maig hi ha convocada a Puigcerdà una «manifestació de país»  contra el jocs Olímpics d'Hivern de 2030, també coneguts com «la darrera de les estafes que les elits catalano-espanyoles volen perpetrar contra els ciutadans de Catalunya».

Es important que aquesta manifestació surti bé, no pas pel cas que li en faran les elits catalano-espanyoles com per la conscienciació que suposa, i per trencar l'omnipresent propaganda del règim. Les elits estan posant tots els mitjans per engalipar a la gent, com  si els jocs fossin una cosa inevitable . Com si la dissidència ja hagués perdut. I  no. A més, la manifestació és a la capital de la Cerdanya, que és una de les comarques més afectades per aquesta estafa. És molt bo que que siguin els residents de les comarques afectades els que es posin al capdavant de la resistència, i encara millor que una majoria dels ciutadans de Catalunya els doni suport.

O sigui que si podeu, el 15 de maig a la Cerdanya hi falta gent.

L'ANC dóna suport a aquesta convocatòria. «»

Es molt probable que l'assemblea local de  l'ANC que més a prop de casa vostra organitzi el desplaçament. És una bona excusa per deixar-vos-hi caure i veure quina activitat fan a l'ANC. Serà una bona notícia si l'ANC es reconnecta amb el país, i es desconnecta dels partits.

Vet aquí el comunicat de l'ANC:

«L’entitat se suma a la lluita de la plataforma Stop Jocs Olímpics per  considerar que la candidatura olímpica implicarà una campanya d’espanyolització totalment incoherent amb la lluita per la independència.

El plenari de l’Assemblea ha aprovat aquest cap de setmana, per unanimitat, una proposta de resolució que ha fixat el posicionament de l’entitat en contra de la presentació de la candidatura Barcelona/Saragossa/Pirineus als Jocs Olímpics d’hivern del 2030. L’entitat ha pres la decisió després que la plataforma Stop Jocs Olímpics hagi contactat amb l’entitat per demanar-ne el suport.

A Catalunya hi ha diferents arguments a favor i en contra dels Jocs. Els arguments a favor són esportius i socioeconòmics. Els Jocs Olímpics suposen normalment una difusió i una despesa en els esports que hi competeixen més gran en els països organitzadors. I els territoris que els organitzen reben inversions en infraestructures necessàries per a l’organització dels Jocs que poden ser aprofitades després.

Els arguments en contra són socioeconòmics, ecològics i nacionals. Els arguments socioeconòmics en contra dels Jocs se centren en el model de desenvolupament que aquest tipus d’esdeveniments esportius afavoreixen. Un model basat en el turisme de masses i en la construcció, que són activitats de poc valor afegit i depredadores del territori. El Pirineu té poca diversificació econòmica i un monocultiu d’aquests sectors que ja és molt gran. Els arguments ecològics són especialment rellevants en els Jocs d’hivern, atès el canvi climàtic, que comporta un augment de la temperatura i una reducció de les precipitacions de neu, pujant la cota de neu.

A l’Assemblea Nacional Catalana, per la seva transversalitat ideològica, hi pot haver socis que estiguin a favor o en contra dels Jocs, en funció del model de desenvolupament socioeconòmic que defensin, i en circumstàncies normals no ens pertocaria posicionar-nos en aquest debat. Però aquests Jocs es proposen en circumstàncies que no són normals: no som un Estat independent, l’Estat espanyol ha criminalitzat i persegueix el moviment independentista i cerca la nostra assimilació nacional.

La candidatura ni tan sols és una candidatura catalana, sinó que és una candidatura conjunta amb Aragó. La visualització externa dels Jocs serà en clau nacional espanyola i contribuirà al missatge de falsa normalització de la situació política, atès que representarà una col·laboració amb una altra comunitat autònoma, el govern del qual s’ha mostrat especialment poc respectuós amb els nostres drets, en uns Jocs organitzats pel Comitè Olímpic Espanyol i amb plena implicació del Govern espanyol. Els Jocs són sempre una oportunitat pels Estats per practicar el nacionalisme. Aquests seran uns jocs espanyols, on es practicarà el nacionalisme espanyol, amb la col·laboració del Govern de la Generalitat.

Els Jocs tenen un impacte internacional important, i el missatge que transmetrà aquesta candidatura serà nefast en la nostra lluita pel reconeixement del dret d’autodeterminació i pel futur reconeixement internacional de la República Catalana.

En clau nacional, l’Assemblea Nacional Catalana està obligada, si vol ser coherent amb el seu Full de ruta, a posicionar-se en contra d’aquesta candidatura i a posar la seva capacitat mobilitzadora al servei de la plataforma en contra dels Jocs que s’ha constituït al Pirineu.

Per tots aquests motius, l’Assemblea Nacional Catalana expressa la seva posició contrària a la candidatura catalano-espanyola als Jocs Olímpics d’Hhvern 2030, perquè considera que aquesta candidatura forma part de l’agenda del “reencuentro” i implicarà una campanya d’espanyolització totalment incoherent amb la lluita per la independència.»

Per la seva banda, el Consell per la República Catalana vol impulsar un consulta  sobre els Jocs Olímpics d'Hivern: «El Govern del Consell per la República ha anunciat aquest dilluns 25 d’abril a la tarda en una Roda de Premsa la primera Consulta Ciutadana, que serà sobre els Jocs Olímpics d’Hivern al Principat.

La pregunta serà ‘’Creus que s’han de fer uns Jocs Olímpics al Pirineu?’’. I la resposta ‘’Sí’’, ‘’No’’ o ‘’No ho sé’’. Aquesta, que és la primera Consulta ciutadana, i haurà de recollir el 5% d’avals dels registrats (a data d’avui) per poder-se celebrar.

Preveient-se per al pròxim mes de juny, el vot serà telemàtic, secret i hi podran participar tots els registrats del Consell, tal com preveu el reglament. Tanmateix, en aquesta ocasió, el Govern del Consell ha acordat obrir la votació també a tots els ciutadans del Principat mitjançant una urna específica per a totes les persones no registrades.»

No hi ha una posició oficial del Consell sobre la qüestió dels jocs, però, en tot cas, el consell proposa una consulta a tot Catalunya, i no només a algunes de les comarques afectades. 

 Per moltes i bones raons: No als Jocs Olímpics! #StopJocsOlímpics2030.

Bona diada de Sant Jordi

 

Avui és Sant Jordi. La diada del patró de Catalunya, i d'un grapadet d'altres països d'Europa,

La tradició catalana fa que en aquest dia els enamorats es regalin roses, l'home a la dona, i llibre, la dona a l'home. L'evolució de la tradició ha fet que aquest intercanvi ja no estigui regulat pel sexe dels participants. La festa és més bonica així.

A mi m'han regalat "El monstre de Santa Helena", d'Albert Sánchez Piñol. Tot indica que serà un dels èxits de la diada. A mi em fa força il·lusió. Ja era un fan de Sánchez Piñol i les promocions i crítiques del llibre posen les expectatives molt altes. Així sigui.

Sant Jordi és primavera. EL dia és rúfol i ennuvolat. No és estrany que per Sant Jordi els dies siguin així, tot i que, en general, preferim recordar els dies de Sant Jordi lluminosos i assolellats. La primavera ja ho té això. Sant Jordi ész primavera. Potser el dia no és l'estàndard que recordem, però la primavera d'enguany, certament sí que ho és: amb prou feines fa tres setmanes feia un fred que pelava. En canvi el passat dissabte vam tenir un tast de l'estiu. Ahir i avui sembl que l'hivern ha decidit passar a saludar abans d'acomiadar-se.

Primavera. Sant Jordi. Falciots. Falciots que encara no estan gaire cridaners. Potser una mica desconcertats per aquestes giragonses de la primavera. Però ja se'ls veu. fa uns dies que són aquí. Els meus estimats falciots. Els ocells més valents i més viatgers de tots. La primavera al cel.

I aquest país que fa la festa. Que li cal fer la festa. Que ens cal fer aquesta festa de la rosa i els llibres, del sant cavaller, el drac i la donzella.

Que Sant Jordi ens inspiri els seus valors d'honor i de lluita del bé contra el mal; de protecció dels febles contra els forts, representada en el rescat de la donzella; d'exaltació de l'amor i la bellesa, representada en les flors; d'exaltació  de la lectura com a gran instrument del coneixement i la cultura, representada en els llibres. No hi ha una diada més bonica que aquesta.

Que tinguem una bona diada de Sant Jordi.

El CatalanGate és una declaració de guerra.

Avui el Citizenlab ha fet públic un article d'investigació, «catalangate», en el que ha revelat com l'estat espanyol ha espiat als quatre darrers presidents de la Generalitat i a polítics i activistes independentistes.

A Octuvre.cat també els van espiar. Han fet aquest vídeo:

 

Una violació flagrant de drets de tota mena. A qualsevol país civilitzat un escàndol com aquest hauria provocat dimissions immediates,

L'estat espanyol no és un país civilitzat. No és una democràcia d'alta qualitat. Al contrari. A cada dia que passa més i més s'assembla a un estat autoritari i protofeixista, dirigit per unes elits essencialment mafioses i corruptes.

Alguna cosa, però, en podem aprendre de l'estat espanyol: no dubtaran ni un segon en fer servir tot el que tinguin a l'abast, legal i il·legal per a mantenir el poder i el 25% del PIB que representa Catalunya. O més ben dit, les molt sucoses comissions i dividends que els representa aquest PIB.

No tindran escrúpols: mentiran, espiaran i, si cal, segrestaran (li en diuen presó),  extorquiran (li en diuen multes) i utilitzaran la violència fins on calgui: l'exercit i la policia espanyoles tenen un llarg historial de repressió violenta conta la ciutadania de l'estat. Només cal que repasseu la història i podreu comprovar com l'exercit i la policia són la principal amenaça per a la integritat i la llibertat dels ciutadans de l'estat. Els espanyols són les víctimes favorites dels diferents exercits espanyols.

La lliçó és, justament, aquesta. La fi justifica els mitjans. Els primers en saltar-se les lleis i els drets són ells. No veig perquè nosaltres hauríem de ser màrtirs de la democràcia, i perdre, si podem ser molt mes malparits que ells i guanyar.

L'altre lliçó la tenim mirant als de casa. La gent que ha estat espiada avui han fet una declaració conjunta. Diuen que aniran als tribunals (espero que no siguin tribunals espanyols o faran el préssec) i que aquest escàndol tindrà conseqüències. Però, ai las, també n'hi ha que diuen que encara aposten pel diàleg.

Dialogueu. Dialogueu tant com vulgueu, però NO en el meu nom. Jo no tinc res a  dialogar amb l'estat espanyol. L'estat espanyol és l'enemic i tant es que al govern hi estigui el PSOE, el PP o VOX. Són diferents cares del mateix monstre. A aquestes alçades de la història i de la repressió ja no hi hauria d'haver el més mínim dubte en aquest punt. 

Per mi està clar que cal renovar lideratges dins l'independentisme. 

L'independentisme mai hauria de ser una opció en la que es pugui fer "carrera política". Necessàriament ha de ser un moviment, amb un objectiu que no pot ser governar una autonomia, si no mobilitzar majories per a desestabilitzar l'estat i provocar que la independència sigui inevitable. Però és un fet que la majoria dels polítics que actualment lideren l'independentisme no és plantegen res que s'assembli a aquest objectiu. 

Fins i tot, algun ha dit que la independència és un objectiu per a la propera generació... 

És broma? Jo sóc independentista des dels disset. La independència no és un objectiu per a la propera generació. És el meu objectiu. Un dels meus objectius vitals. Avui en tinc més de cinquanta i en la meva vida he vist com l'independentisme ha passat de ser cosa d'una minoria a ser el moviment polític central de Catalunya. Abaixar els braços ara seria el més estúpid que podríem fer. Al contrari. Hem de seguir. Tornar al carrer i empènyer amb força. Amb tota la força. Aquest cop sense lliris, com a Urquinaona.

No podem guanyar si no entenem que cal lluitar. Si lluitem podem perdre. però també podem guanyar. Si no lluitem, si renunciem a la lluita, ja hem perdut. Què vol dir lluitar? oposar la força necessària per controlar de forma efectiva el país, i està clar que això admet molta gradació depenent de la circumstància: des de la desobediència activa, passant per la resistència civil no violenta. Teniu un bon manual en aquesta adreça  https://www.aeinstein.org/wp-content/uploads/2014/09/Como-librar-la-lucha-noviolenta-revisado.pdf. Hi haurà qui dirà que amb això no n'hi haurà prou i segurament és cert. Tinc clar que parar l'altre galta no és una forma de lluita, i que si t'agredeixen amb violència, la defensa amb força és un dret.

Arribats a aquest punt el que caldria seria encetar la mobilització. Desestabilitzar l'estat i fer veure a Europa que se li obre un nou front a l'oest, amb un estat espanyol corrupte, autoritari, inestable i en fallida.

Recordem per què ho fem. La independència és un mitjà. Una eina. La independència ha de servir per a fer que Catalunya es lliuri de les càrregues imposades per elits corruptes, les d'allà i les d'aquí, ha de servir per aconseguir les sobiranies: energètica, alimentària, de recursos bàsics. Ha de servir per garantir un sostre digne per a tothom , salut i educació públiques i gratuïtes. Ha de servir per a fer que tothom tingui veu i vot. Ha de servir per acabar amb les violències racistes i masclistes. Ha de servir per a que la llengua catalana pugui arribar al futur. ha de servir per protegir la vida, els boscos, les muntanyes, els rius, el mar, la fauna i la flora, els paisatges. El país, en definitiva, Catalunya, de la que els catalans en som els principals responsables. El bocí de món que ens ha tocat en sort per respectar, estimar i cuidar.

O bé, és clar, ens podem quedar a casa i qui dia passa any empeny i, com diu aquell, ja s'ho farà la propera generació. O potser ja no.

No vaig veure la cerimònia de lliurament dels oscars (ni ganes).

Potser el bolet de Will Smith va ser sobreactuat, potser n'hagués tingut prou amb els crits que li va fotre. No ho se. Jo no sóc gens de barallar-me amb ningú i la violència física em repel.

Però la violència i l'ús de la força són un recurs. Són, sobretot, el recurs dels forts.

Per cert, si no sou objectors fiscals, i suposo que la majoria no ho sou, esteu pagant l'exercit espanyol, i la policia. L'exercit espanyol, que té com a víctima favorita als mateixos ciutadans de l'estat; i la policia espanyola, la del "a por ellos". 

Quina ironia, no? Som còmplices dels que no han dubtat ni dubtaran a  apallissar-nos, en el millor dels casos, o a afusellar-nos, o bombardejar-nos, en el pitjor. Ja ho han fet abans. No els vindrà de nou. Aquests mateixos són els que amb l'excusa de l'OTAN i la defensa d'Occident estan enviant armes a Ucraïna. 

Està molt bé això de ser pacifista, però parar l'altra galta és, en general, una mala idea quan pots defensar-te. La resistència civil no violenta és el sistema dels que no tenen cap altre sistema. Oi que Ucraïna fa servir l'exercit? No he vist que fessin una "via ucraïnesa" amb tot de ciutadans ucraïnesos agafats de les mans, de punta  a punta de la frontera amb Rússia. Potser si Ucraïna no hagués tingut exercit no els hagués quedat un altre remei, però dubto que hagués aturat a l'exercit rus.

Com a principi, no hem de fer servir la violència. D'acord. El problema ve que aquest principi l'ha de seguir tothom i, oh sorpresa, resulta que només se n'exigeix l'acompliment a una de les parts. El problema ve quan la violència és "legal", quan la violència pren forma de desnonament, o de preus impagables per la llum, aigua i menjar necessaris per a sobreviure, o pren forma de multes, de presó, d'exili, de cops de porra de la policia, o quan pren forma de bullying a les escoles, o de mobbing empresarial, o de tantes i tantes formes de violència.

La violència existeix i pren moltes formes. L'estat no et pot defensar de totes les violències que et poden afectar i, de fet, l'estat mateix és una amenaça. Aleshores, de veritat, hem de renunciar a defensar-nos? Simplement, és absurd.

De la mitologia grega jo sóc admirador, és diria que un devot, d'Atena. La dea d'ulls d'òliba. La verge filla predilecta de Zeus. La protectora d'Atenes. La dea de la saviesa i, també, de la guerra justa, oposada a Ares, el deu de la guerra, sense adjectius.

Això ja ho sabien els grecs. A vegades, lluitar és el correcte i èticament justificable. El que cal fer. La força i la violència poden ser un recurs. En ocasions serà un recurs just i, en d''altres, un recurs pràctic. Com a norma no l'hauríem de fer servir però, com a norma, tampoc hauríem d'acceptar ser-ne víctimes. Si el càlcul de cost-benefici ens recomana la força, cal tenir-ho en compte. És el que fan els estats. No veig perquè no hauríem de fer-ho els particulars.

Com a consell, però, si heu de fer servir la força que sigui perquè és clar que aneu a guanyar i amb l'acció s'acabarà el conflicte. No us fiqueu en merders de resultat incert o que puguin tenir conseqüències o, pitjor, una escalada.

No ens desviem. Del que estem parlant és d'un tipus que fa un acudit sobre el cabell de la dona d'un altre tipus, i aquest, que té la dona al costat, li clava un mastegot a l'individu primer. Tot això en el marc d'un acte públic. La veritat, em fa molta mandra. No hi veig res d'interès en aquesta situació, més enllà de constatar, un cop més, quant de mal està fent la correcció política i com de maleducats són molts d'aquests personatges de la faràndula. 

No són referents. Mai ho han estat, per molt que des dels mitjans de comunicació ara es faci safareig amb aquesta escena de comèdia. Sí, de comèdia. Violència? si això és violència, hi ha més violència a qualsevol assemblea de veïns de l'escala. El que facin o deixin de fer aquests personatges pertany a l'àmbit dels seus afers privats. Per molt que es tracti de la cerimònia de lliurament dels Oscars.

Cerimònia que, per cert, no he vist mai i, si puc dormir a les nits com fins ara, seguiré sense veure per molts anys a venir. Bona nit.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Vídeos 3 i 4 per Octuvre.cat

Cada cop és més clar que els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 són una maniobra espanyolista a la que les elits catalanes (rere les sigles d'ERC i de Junts) s'hi han sumat amb entusiasme. Han ensumat sang i beneficis. Obscenament, cínicament, hipòcritament es venen Catalunya, un cop més, a canvi dels seus beneficis. 

Els seus beneficis, la nostra pobresa.

No als Jocs Olímpics espanyols de 2030.

Vet aquí els nous vídeos que han publicat a Octuvre.cat, la plataforma de Marta Sibina i Albano Dante Fachín).

 

 

El jorn dels miserables

No n'hi havia prou amb els jocs olímpics d'hivern, que també han portat a Barcelona la Copa Amèrica de vela.

La Copa Amèrica, com els Jocs Olímpics d'hivern, és un esdeveniment per a rics, en el que es posen a Barcelona i a Catalunya al servei de les elits, en el que les elits fan negocis multimilionaris per a ells i que no són més que depredació i esgotament de Catalunya i de la gent que hi vivim

Que els partits autoanomenats d'esquerres (i independentistes!) siguin els que estan posant Catalunya, a les catalanes i als catalans, a la classe treballadora de Catalunya al servei, com galiots d'una galera, com uns servents,  com uns esclaus a les ordres i els dictats de les elits, ens diu quina mena de gent és en aquests partits.

M'estalviaré els insults. Vull guardar-me tota la ràbia i no oblidar-la pas, per quan arribi el moment, que arribarà, de convertir-la en força, i fer que paguin. Arribarà el dia, el jorn dels miserables, en que prendrem venjança.

Han de pagar, i car, la depredació, la corrupció, l'engany, la destrucció i el malbaratament dels recursos del país, del seu paisatge, de la seva cultura, del seu orgull. Han de pagar per l'empobriment de la gent, per la destrucció de llocs de treball i per condemnar a als joves a un futur de treballs de merda. Han de pagar per la repressió a la dissidència, per les multes, pels cops, per la presó i per l'exili, pels drets i la llibertat que han manllevat. Han de pagar per la seva ignorància, per la seva supèrbia. Han de pagar i pagaran.

No sé quan i com. Però pagaran.

Derrotar les elits

Havien de fer la Independència. Eren el govern del 52%.

Però s'han carregat la immersió lingüística.

De fet, segons ens diuen ells mateixos, la immersió lingüística no es respectava. Ens diuen que, en realitat, a moltes escoles del país que el castellà només representés el 25% de les classes seria una millora més que considerable.

Doble falta, doncs. Perquè es tenia una eina, i no es feia servir. I ara, ni tan sols es tindrà l'eina.

Tot això, per obra i gràcia dels que havien de fer la Independència, el govern del 52%.

Xirinacs ja ens ho havia avisat: és la traïció dels líders. És una constant en la història de Catalunya. Em nego a creure que sigui una constant en la història, en general, de qualsevol país. Sospito que aquesta manca absoluta de visió que demostrem els catalans quan ens posem a les ordres de les elits és una marca de la casa.

És l'única explicació, i copio l'escena de Trainspotting, que a dia d'avui continuem sotmesos als castellans (espanyols es fan dir), que són, al seu torn un país essencialment messell i subordinat a les seves elits (sí, fills meus, són els del "¡vivan las cadenas!")

I això ens passa per dues raons: la primera, que les nostres elits vetllen pels seus negocis, i els seus negocis volen estabilitat. Una cosa és manifestar-se i fer performances acolorides a l'11 de setembre, o ocupar l'aeroport per desocupar-lo immediatament, a temps per a que ningú perdi cap vol important, o votar sota una pluja de cops de la policia, amb un heroic lliri blanc a les mans, i després tothom a casa, ben calent per les bastonades, però amb l'orgull patriòtic pels núvols i la superioritat moral encara més amunt; i l'altre hauria estat, que les performances acolorides d'una tarda d'estiu haguessin estats talls continuats de carreteres i vies de tren prou intenses com per a provocar el desabastiment de productes i matèries primeres, o que l'ocupació de l'aeroport hagués estat indefinida, obligant a tancar l'espai aeri, o que els cops de la policia l'1 d'octubre haguessin tingut una resposta de força similar o superior. Aquesta és la primera raó: Les elits no volien merder.

La segona raó és que, em temo, la gent tampoc el vol, el merder. L'avantatge de tenir una elit tan cínica és que permet justificar la inacció, o la por, o la derrota.

La realitat és que era més fàcil, bonic i esperançador creure que es podia anar de llei a llei, que es podia fer la separació amistosa d'Espanya sense més que manifestar-se de forma massiva i acolorida per la tarda d'un dia de setembre i, sobretot, que votant en tindríem prou, i que els cops rebuts, i no tornats cent cops per cop, ens portarien a la victòria, política i moral.

Com n'hem estat d'innocents. O de cínics. O porucs. O hipòcrites. L'autoengany no existeix. No et pots mentir a tu mateix i creure't les teves pròpies mentides perquè, precisament, la gràcia de l'engany és que l'enganyat desconeix que és una mentida. No és possible l'autoengany: o ets innocent, o ets un cínic. Aleshores hem de convindre que en aquest país hi ha molta gent innocent, i no poca gent cínica.

Avui sabem, a més, que els més cínics de tots han estat els líders. I ho han estat perquè s'han aprofitat de la innocència de molta gent, i també del cinisme de molta altre.

Jo dic que serem independents. Que farem la independència. No tinc ni puta idea de com, però si se que caldrà pagar un preu de sang i patiment i derrotar a les elits, que també hauràn de pagar. En definitiva, el nacionalisme espanyol només acceptarà la separació de Catalunya quan retenir Catalunya representi un cost tan alt, en diners, en honor, en orgull nacional... que se'ls faci insuportable. Això és el que ens ensenya la guerra a Ucraïna. Amb estats autoritaris, no hi ha negociació possible. Només lluita. Persistent i sense treva. Acceptant tots els escenaris possibles. Tornant cada cop, cent cops per cop. Cal acceptar que hi haurà mort, destrucció i patiment. Serà inevitable perquè hi han elits que així ho han decidit.

Aquest és el punt on ens trobem. El món en que vivim. Deia Guardiola que la guerra a  Ucraïna és el fracàs dels polítics:

Em temo que no. Segur que hi han polítics que volen fer política per servir a la gent, i que, certament, aquests és deuen sentir fracassats. Però sospito que n'hi han molts més que, des del cinisme, avui només estan preocupats pels seus interessos, pels negocis i lobbies que representen i per la forma com aquesta guerra els afecta, o com en poden treure profit.

Alguna cosa hem d'aprendre d'aquests anys infames que ens toca viure. El món és un lloc brut, lleig, immoral, indecent i que està en mans d'elits essencialment mafioses.

No us enganyeu, les guerres sempre són dels poderosos contra la gent. Les guerres dels poderosos sempre les perd la gent. Les guerres de països contra països sempre són, en realitat, les guerres d'unes elits contra la gent. I és igual si el "teu país" guanya o perd. En realitat la gent sempre perd. I sabeu quina és la gran victòria de les elits? que hi ha gent que ha perdut però que es creu que ha guanyat perquè "ha guanyat" el seu país.

Vet aquí el que hem d'aprendre. Torno a dir: farem la independència i la farem quan derrotem a les elits. Les d'allà i les d'aquí. Acceptem-ho: ens caldrà derrotar també a la gent que es pensa que aquesta és només una guerra entre països. Reconeguem-ho: el preu serà molt alt. 

Però no hi ha alternativa. Aquesta guerra ens la fan i, com els ucraïnesos, o com els russos del Donbass, ens haurem de defensar.

Que tinguin por

La gent no és la culpable. Ni la responsable. la guerra no l'hem provocat nosaltres. La gent, si de cas, és la víctima.

Hi han víctimes que pateixen més que altres, evidentment. No és comparable el patiment a Ucraïna i al Donbass, amb el patiment a Catalunya. No és comparable el patiment dels soldats que el patiment dels generals que els envien a matar i morir. No és comparable el patiment dels exiliats i dels refugiats, amb el patiment dels qui els acullen.

En una guerra n'hi ha que pateixen, més o menys, i n'hi ha que en treuen profit. 

El món sempre s'ha dividit entre els que manen i els que són manats, entre els que tenen i exerceixen el poder, entre el subjecte del poder i els que en són l'objecte. La divisió entre esquerres i dretes ve després. Quan des de l'esquerra o la dreta s'obvia que el primer i principal conflicte és entre el subjecte i l'objecte del poder, es converteixen en un instrument més del subjecte del poder. La dreta sempre s'ha prestat a ser instrument del poder. L'esquerra es proclama instrument contra el poder, però el discurs i els fets tot sovint  no són coincidents. M'atreviria a dir que la traïció de l'esquerra és sovint l'instrument favorit del poder.

El poder guanya quan la gent té por. Ara és la por a la guerra. Abans, els darrers dos anys de pandèmia han estat els anys de la por. Els anys del confinament, de les mascaretes, de les inoculacions massives. Encara abans, la por a la crisi, econòmica.  Catalunya venim, a mes, dels anys de la repressió, de l'independetisme. Més por. Des d'aquell 2017 que a l'agost va deixar l'atemptat a La Rambla, dels helicòpters nocturns de la policia, amb focus, amb vol baix sobre els terrats, de nit, per a que tothom sentís el soroll dels motors. Soroll per fer por. L'any del "a por ellos". De la repressió, qua avui, 2022, encara extorqueix i segresta.

Ens volen espantats, a tots. Com més espantada està la gent, és més fàcil dominar-la. Més fàcil és oferir "protecció" a canvi d'obediència, a canvi de ser objectes del seu poder.

"Protecció" a canvi d'obediència, com fan les màfies. Són mafiosos. Jo ho veig així: els polítics "professionals", en tant que representants de les elits mafioses, són el principal problema de la gent. El més gran. El més greu. Són els que decideixen els desnonaments, els que ens involucren en guerres, els que s'aprofiten parasitàriament del treball de la gent, els que reprimeixen les denúncies i les dissidències amb violència policial o parapolicial. Els polítics "professionals" són els culpables, si és que us cal assenyalar culpables. I al darrere seu, les elits mafioses que representen. Mireu les "portes giratòries". Mireu els cognoms de funcionaris, jutges, militars, grans fortunes... que es venen repetint per generacions, i sabreu de qui parlo.

La por té conseqüències. Certament, serveix per obtenir l'obediència i aquesta  és la principal motivació per a la seva implementació. Però la por també mata la creativitat, la iniciativa, la por atura, la por fa que es perdi el tremp, la por castra. La por provoca la debilitat i la ignorància. Si bé això és molt útil per a mantenir l'obediència, el preu és elevat. La societat esdevé un ramat i s'empobreix. Els polítics professionals prefereixen una societat pobre però obedient, que una societat potent, crítica, lliure, activa, culta, creativa i amb iniciativa.  I ho prefereixen perquè aquesta mena de societats no és obedient. Ho hem vist també: els polítics professionals prefereixen una societat pobre i poruga però obedient perquè, en definitiva, la societat serà pobre, però ells no. El poder mai és pobre.

Ens hem de deslliurar dels polítics professionals i començar a fer política cada dia, cadascun de nosaltres i en tot moment. La política que no fem ens la faran, i ens la faran en contra. Hem de ser responsables. Però sobretot i més que cap altre cosa, no hem de tenir por. Mai. La por ha de canviar de bàndol. Si algú ha de tenir por han de ser els polítics professionals. Que no puguin anar a dormir tranquils. La por l'han de tenir les elits mafioses. Que sàpiguen que tot el seu poder no els estalviarà el càstig.

Que sàpiguen que no tenim por i que tornarem tots els cops, cent cops per cop.

No tingueu por. Tingueu ràbia. Deixeu-la anar. Anem a per ells.

No tingueu por. Instruïm-nos, Mobilitzem-nos. Organitzem-nos. Un altre món és possible i necessari. Lluitarem, brut i durament, sense pietat, amb sacrifici i desig de victòria, per aconseguir-lo.

I l'aconseguirem.

"Pau entre els pobles i guerra entre classes"

Els perdedors de les guerres són els que moren, els que són ferits, els que veuen la destrucció de les seves llars, els que han d'enterrar família, amics o éssers, els que han de fugir, emigrar o exiliar-se. Els perdedors de les guerres saben que ho són i no és qüestió de banderes. Potser "el teu país ha vençut", però tu has perdut. Potser "el teu país ha perdut", però tu has guanyat.

Avui els perdedors de la guerra a Ucraïna són els morts i els ferits, soldats o civils, els nens sense escoles, les que han perdut la seva llar, els que han  hagut de fugir. Tant se val sota quina bandera, o que la guerra segueixi. Ja hi han perdedors.

Per descomptat que també hi han guanyadors. Però sembla que els autèntics guanyadors no hi són pas als camps de batalla. Els guanyadors, de fet, gairebé no hi són mai. Gairebé sempre són lluny del perill. Gairebé sempre aconseguixen que algú altre lluiti per ells. Fins i tot aconsegueixen que alguns que, de fet, són perdedors, es creguin que són guanyadors. 

"No a la guerra" és un eslògan molt bonic, però que no passa de ser l'expressió d'un desig. La realitat és que al món hi han poderosos que tenen interessos particulars, i que per servir a aquests interessos particulars no dubten en provocar conflictes. 

Com ho aconsegueixen? en el fons, l'home més poderós del món no té superpoders. Pixa i caga com qualsevol altre. Si no menja, té gana. Té fred si no està abrigat. Tanmateix, aquest home (gairebé sempre és un home) ordena una acció militar i milers de soldats marxen a la batalla. O milions de persones es posen una mascareta. Com ho fan? Com pot ser que els generals que ordenen anar al combat no morin a mans dels seus soldats? com és que el que cap que ordena començar una guerra no caigui pels trets del primer subordinat que rep l'ordre?  Com pot ser que l'ordre d'un poderós es transformi en una cadena d'obediència, por, coacció, interessos o fanatisme que acabi involucrant a milers de persones? Com diu Yuval Noah Harari, la gent es creu els relats. Els poderosos ho són, sobre tot, perquè cavalquen sobre relats. Els inventen, els manipulen, els aprofiten. Creen maquinàries d'escampar relats fent servir relats. Els relats produeixen "realitat".

El relat, la versió oficial, es paraula de Déu. No es pot anar en contra del relat. Fa pocs dies, el relat de molts opinadors era que els no vacunats eren uns delinqüents als que, gairebé, calia empresonar. Avui, en canvi, és clar que els únics delinqüents eren aquells opinadors. El relat parla avui de guerra d'agressió de Rússia a Ucraïna. Amb això ja n'hi ha prou per a acontentar a la majoria. Amb això ja n'hi ha prou per omplir tertúlies i parlar de bons i dolents.

Però es pot anar una mica més enllà del relat de consum ràpid. Els més informats ens recorden que Rússia i Ucraïna són dos països que tenen centenars d'anys d'història comuna i, com a conseqüència, reivindicacions territorials creuades en diferents regions. La URSS va mantenir moltes reivindicacions territorials apaivagades, però amb el desmembrament de la Unió Soviètica els vells retrets van tornar i van esclatar a la guerra del Donbass de 2014. D'altres afegeixen que Rússia no vol tenir l'OTAN a les seves fronteres, i que hi han interessos estratègics relacionats amb el subministrament de gas de Rússia cap a Europa, ja sigui a través dels gaseoductes a Ucraïna, o al gaseoducte North Stream a l'Atlàntic Nord (amb interessos econòmics personals de Putin i Biden!). Encara n'hi ha que apunten a un interès per part de russos i xinesos per a trencar el monopoli del dòlar com a moneda de les transaccions comercials internacionals. 

Els poderosos tenen interessos. Els poderosos inflamen a llurs pobles amb nacionalisme i se'ls fa lluitar en batalles. Els pobles, i poble rima amb pobre, lluiten les guerres, posen la carn i la sang a disposició de les màquines picadores que són l'armament bèl·lic. Serveixen als interessos dels poderosos i, a canvi, reben orgull nacional, alguns, i mort, dolor, malaltia i pobresa, la majoria.

I segueixo preguntant-me com és que l primer subordinat que rep l'ordre de començar la guerra no li posa una bala al cap del poderós de torn i acaba, per la via ràpida, el conflicte abans que comenci.

Suposo que és el relat. Sempre és el relat. La mentida del relat. Al president ucraïnès li van prometre l'ajuda de la UE, el suport de la OTAN, la força dels EUA. A l'hora de la veritat tot eren mentides. Necessàriament havien de ser-ho. Els poderosos no es barallen entre ells si no hi ha un motiu extraordinari per a fer-ho. Un guany molt gran. Un botí immens. I cap d'aquests factors es donava. Els ucraïnesos, i segurament també polonesos, hongaresos, lituans, letons i estonians, potser també els búlgars estan descobrint avui, amb horror, que la UE i l'OTAN no són més que un gran engany. Un relat al servei dels interessos de les elits occidentals i que, com en totes les guerres, la carn de canó la posen el pobres.

Les elits occidentals (i les europees les primeres) són hipòcrites i mentideres. El món funciona en cercles de poder. Els més poderosos al capdamunt. Al poderós president d'Ucraïna el van enganyar els més poderosos caps de la UE i de l'OTAN, que no combatran, en cap cas, amb el poderós cap de Rússia perquè no hi ha ni un sol bon motiu per a fer-ho ni obtindrien cap benefici. Com a resultat, el molt poderós exercit rus esclafarà al molt menys poderós exercit ucraïnès. 

Els poderosos d'occident assenyalaran a l'ós rus com el nou perill, la nova amenaça de la que cal protegir-se. De nou, la roda de la por. Ahir, por a la Covid19 i tothom amb mascareta pel carrer, i delinqüent qui no es vaccini fins a tres cops, per a major glòria de la indústria farmacèutica. Avui, por de Putin que ens amenaça amb armes nuclears. El perill roig arriben a dir. Com si Putin fos comunista. Por. Por de la guerra. Els poderosos volen que tinguem por. 

A Barcelona estant, la por a la guerra amb Rússia és ridícula. Si observeu un mapa us adonareu que nosaltres ens trobem, geogràficament, a la rereguarda més allunyada del conflicte.  És absurd tenir por. No ho és, però, tenir por de l'estupidesa manifesta dels nostres "dirigents". Com tampoc ho és tenir por d'aquest sistema falsament democràtic en que vivim, ni de la manipulació informativa i educativa, i de la manca de valors i decadència col·lectiva ètica i moral de la nostra societat. Això sí que fa molta por.

Resaria, si mantingués la fe que vaig perdre fa temps, pels perdedors de la guerra, de les guerres, pels refugiats, els damnificats i les víctimes ucraïneses i  russes, sirianes, kurdes, palestines i israelianes, i tantes i tantes d'altres víctimes hipòcritament oblidades. 

"No a la guerra" entesa com la  dominació dels poderosos sobre els pobles. Prefereixo aquest altre: "Pau entre els pobles i guerra entre classes". Em sento mes identificat amb aquesta última. Guerra contra els poderosos. Així sigui, i si reso, que sigui a Atenea, dea de la guerra justa.