La gent no és la culpable. Ni la responsable. la guerra no l'hem provocat nosaltres. La gent, si de cas, és la víctima.
Hi han víctimes que pateixen més que altres, evidentment. No és comparable el patiment a Ucraïna i al Donbass, amb el patiment a Catalunya. No és comparable el patiment dels soldats que el patiment dels generals que els envien a matar i morir. No és comparable el patiment dels exiliats i dels refugiats, amb el patiment dels qui els acullen.
En una guerra n'hi ha que pateixen, més o menys, i n'hi ha que en treuen profit.
El món sempre s'ha dividit entre els que manen i els que són manats, entre els que tenen i exerceixen el poder, entre el subjecte del poder i els que en són l'objecte. La divisió entre esquerres i dretes ve després. Quan des de l'esquerra o la dreta s'obvia que el primer i principal conflicte és entre el subjecte i l'objecte del poder, es converteixen en un instrument més del subjecte del poder. La dreta sempre s'ha prestat a ser instrument del poder. L'esquerra es proclama instrument contra el poder, però el discurs i els fets tot sovint no són coincidents. M'atreviria a dir que la traïció de l'esquerra és sovint l'instrument favorit del poder.
El poder guanya quan la gent té por. Ara és la por a la guerra. Abans, els darrers dos anys de pandèmia han estat els anys de la por. Els anys del confinament, de les mascaretes, de les inoculacions massives. Encara abans, la por a la crisi, econòmica. Catalunya venim, a mes, dels anys de la repressió, de l'independetisme. Més por. Des d'aquell 2017 que a l'agost va deixar l'atemptat a La Rambla, dels helicòpters nocturns de la policia, amb focus, amb vol baix sobre els terrats, de nit, per a que tothom sentís el soroll dels motors. Soroll per fer por. L'any del "a por ellos". De la repressió, qua avui, 2022, encara extorqueix i segresta.
Ens volen espantats, a tots. Com més espantada està la gent, és més fàcil dominar-la. Més fàcil és oferir "protecció" a canvi d'obediència, a canvi de ser objectes del seu poder.
"Protecció" a canvi d'obediència, com fan les màfies. Són mafiosos. Jo ho veig així: els polítics "professionals", en tant que representants de les elits mafioses, són el principal problema de la gent. El més gran. El més greu. Són els que decideixen els desnonaments, els que ens involucren en guerres, els que s'aprofiten parasitàriament del treball de la gent, els que reprimeixen les denúncies i les dissidències amb violència policial o parapolicial. Els polítics "professionals" són els culpables, si és que us cal assenyalar culpables. I al darrere seu, les elits mafioses que representen. Mireu les "portes giratòries". Mireu els cognoms de funcionaris, jutges, militars, grans fortunes... que es venen repetint per generacions, i sabreu de qui parlo.
La por té conseqüències. Certament, serveix per obtenir l'obediència i aquesta és la principal motivació per a la seva implementació. Però la por també mata la creativitat, la iniciativa, la por atura, la por fa que es perdi el tremp, la por castra. La por provoca la debilitat i la ignorància. Si bé això és molt útil per a mantenir l'obediència, el preu és elevat. La societat esdevé un ramat i s'empobreix. Els polítics professionals prefereixen una societat pobre però obedient, que una societat potent, crítica, lliure, activa, culta, creativa i amb iniciativa. I ho prefereixen perquè aquesta mena de societats no és obedient. Ho hem vist també: els polítics professionals prefereixen una societat pobre i poruga però obedient perquè, en definitiva, la societat serà pobre, però ells no. El poder mai és pobre.
Ens hem de deslliurar dels polítics professionals i començar a fer política cada dia, cadascun de nosaltres i en tot moment. La política que no fem ens la faran, i ens la faran en contra. Hem de ser responsables. Però sobretot i més que cap altre cosa, no hem de tenir por. Mai. La por ha de canviar de bàndol. Si algú ha de tenir por han de ser els polítics professionals. Que no puguin anar a dormir tranquils. La por l'han de tenir les elits mafioses. Que sàpiguen que tot el seu poder no els estalviarà el càstig.
Que sàpiguen que no tenim por i que tornarem tots els cops, cent cops per cop.
No tingueu por. Tingueu ràbia. Deixeu-la anar. Anem a per ells.
No tingueu por. Instruïm-nos, Mobilitzem-nos. Organitzem-nos. Un altre món és possible i necessari. Lluitarem, brut i durament, sense pietat, amb sacrifici i desig de victòria, per aconseguir-lo.
I l'aconseguirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada