Gràcies, Gabriel.

No per esperat deixa de ser molt trist el que ha passat avui.  

Ha estat vergonyós, com a mínim.

Però també hi ha hagut dignitat:

Felicitats a Meritxell Batet i els diputats del PSC. No és no. Tant de bo que l'acte de dignitat d'avui permeti al PSC recuperar el camí que porta a l'esquerra nacional catalana, amb totes les conseqüències, anhels  i esperances que això implica. Se'ls espera.

Però sobretot, avui, gràcies, Gabriel. Has expressat el que molts pensen, i pensem. Al final t'han censurat...

Este el discurso que no nos han dejado acabar. Con interrupciones, hemos hablado 3' de 5'. A mí me daría vergüenza. pic.twitter.com/XrOpMOP6md

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) 29 d’octubre de 2016

... en el millor estil hispànic. Cap novetat: la veritat ofèn als traïdors i als conspiradors.

Vet aquí el discurs:

El PSOE ha mort. Hola, PPSOECs.

La direcció del PSOE ha votat abstenir-se i permetre, per tant, que el PP formi govern

Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.

S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.

És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).

Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.

Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.

Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.

Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud  fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.

Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.

A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.

A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un  temps. Serà dur, tinguem-ho clar.

Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.

Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.

Franco decapitat

Els símbols no són la cosa, només la representen. Cremar la bandera no és el mateix que cremar el país.

Tanmateix, ultratjar el símbol pot ser molt ofensiu perquè representa una voluntat (la voluntat, no la possibilitat, ni tampoc el fet).

Qui diu banderes, diu qualsevol altre símbol. Posem per cas, una estàtua.

Com el que ha passat al Born. Decapitar una estàtua, o "ultratjar-la" d'alguna forma només és el que és: un símbol sobre un símbol. Els símbols son poderosos, certament, però no són el fet.

El fet hauria d'haver estat que a Franco se l'haguessin carregat quan estava viu.

El fet hauria d'haver estat que tots els grups represaliats i perseguits pel franquisme haguessin tingut prou força per enderrocar al dictador.

Aquest hauria d'haver estat el fet. No va ser.

El franquisme va guanyar la guerra civil, primer, i després va continuar fent us de la força per empresonar, torturar i assassinar als seus enemics.

El franquisme va tenir prou força com per imposar una "transició modèlica" de la dictadura a la "democràcia" i mutar en el règim del 78... que encara dura.

I ara, algú, molts anys després de la mort del dictador, va decidir posar una estàtua del "cabdill d'Espanya" a Barcelona, enfront del mercat del Born, que des de fa un temps és un espai per a la memòria de 1714.

Jo em demano què pretenia l'ajuntament posant aquesta estàtua on la va posar. Potser es pensaven que els ciutadans de Barcelona passarien a visitar l'estàtua amb curiositat, o amb interès entre científic, historiogràfic, o antropològic. Com si aquest símbol correspongués a una època passada i llunyana en el temps.

Tan cecs estan a l'ajuntament? resulta que el franquisme no és una cosa passada i allunyada en el temps. El franquisme és una realitat ofensivament present avui en dia.

El cas és que l'estàtua de Franco s'ha vist ultratjada, com era ben previsible.

Segur que podem trobar entre les restes de l'estàtua, senyals de la simbòlica venjança de molts dels col·lectius que han estat, o encara estan, represaliats pel franquisme o la seva "democràtica" reencarnació.

Què tenim, doncs? Una estàtua que hauria d'haver romàs al diposit corresponent, classificada per l'interès museístic i ben amagada de la vista de tothom. Un ajuntament que s'ha ficat tot sol en un jardí al que ningú l'havia convidat. Tenim, també i més important, un missatge a tenir en compte: no hi ha res oblidat, perquè no estem en el punt de poder oblidar. No s'ha pogut posar distància perquè el franquisme és ben viu. No és el passat. És una realitat del present. Són elits, funcionaris, polítics, un component social ben transversal... que utilitza el poder de l'estat per mantenir la impunitat dels crims comesos en el passat, per encobrir i facilitar la corrupció del present, i per a perseguir els seus enemics.

L'estàtua ha caigut. Han destruït el símbol. És una agredolça i trista venjança. Una venjança amb un punt vergonyant, perquè el franquisme segueix allà.

A Catalunya, si més no, tenim l'oportunitat de desempallegar-nos del franquisme. De derrotar-lo, al menys, a casa nostra. De deslliurar-nos del seu jou i les seves fletxes. De posar una República Catalana entre nosaltres i aquesta maldat. Nosaltres sí que podem decapitar a Franco.

És un altre bon motiu per a la independència, ara que sabem que no cal esperar cap canvi a Espanya durant generacions.

Conferència de Vicent Partal a Bellaterra: ‘Quina tardor ens espera?’

Vicent Partal no necessita presentació. Les seves anàlisis són sempre interessants i, sovint, encertats.

En aquest vídeo exposa les seves opinions sobre la seva percepció del procés d'Independència de Catalunya. En quin punt es troba? quins seran els propers passos?

Bé, tindrà raó o no tindrà raó, però té la virtut de dir clarament el que pensa. Com a mínim és un vídeo útil per al debat.

I com a comentari estrictament personal, jo també crec que el 9N quedarà com el dia en que recordarem que vam donar la passa decisiva cap a la independència.

Com informa Vilaweb, "La setmana passada, un cop superada la qüestió de confiança de Carles Puigdemont i just abans del debat de política general al parlament, Vicent Partal va ser convidat a pronunciar una conferència a Bellaterra per la secció local de l’ANC. La pregunta que motivava la reflexió del director de VilaWeb era ‘Quina tardor ens espera?’ Partal va fer una intervenció inicial breu i va respondre totes les preguntes que li van fer el moderador, el periodista Pere Cardús, i el públic assistent. Partal va explicar alguns detalls poc sabuts dels preparatius de la independència i algunes anècdotes de les independències del tram final del segle XX que ha viscut en primera persona."

Vet aquí el vídeo de la conferència:

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).

La mort de l'últim dels unicorns

Pedro Sánchez ha presentat la dimissió en haver perdut la votació - per 133 en contra i 107 a favor - en que es decidia la realització d'un congrés extraordinari precedit de primàries al PSOE.

Sánchez ha caigut i, amb ell, també cau la remota esperança que podien tenir els defensors de la "tercera via" d'un improbable pacte de les esquerres espanyoles i les forces independentistes, per a fer fora el PP i tractar de buscar una solució civilitzada al procés d'Independència de Catalunya.

Avui el PSOE s'ha fet l'harakiri com a "partit d'esquerres" si és que encara se'l podia considerar d'aquesta manera. Però, encara més, avui ha prevalgut l'ànima més nacionalista del PSOE que prefereix una Espanya blava abans que "trencada". On per "trencar" s'entén "posar urnes a Catalunya i que els ciutadans votin". 

És dir, nacionalista espanyol i no d'esquerres. Serà dreta, doncs? Em recorda a algú: Al PP, ves.

Però la gent prefereix els originals millor que les còpies i avui, amb el cap de Sánchez, el PP derrota definitivament al PSOE que ha optat pel suïcidi. Sí, potser sí que de les restes del naufragi socialista el gran beneficiat acabi sent Podemos, però en cap cas es materialitzarà aquest benefici abans de quatre anys, i quatre anys és molt de temps.

A Catalunya el PSC de Miquel Iceta s'havia alineat amb Pedro Sánchez. EL PSC, doncs, ara queda descol·locat, amb una Carme Chacón que estava en el bàndol revoltat i que podrà tornar a Barcelona amb el suport de la nova direcció estatal. Un PSC que des del cop intern contra Maragall fins avui no ha fet més que anar cedint més i més sobirania a Madrid.

El paper de Carme Chacón i del PSC  a partir d'ara és una incògnita. És l'hora de la vendeta de l'ex-ministra? En tot cas, em fa l'efecte que Chacón pensa més en Madrid que en Barcelona. I el PSC? en què queda el seu "federalisme"?

I aquesta és l'altra pregunta, en quina posició queden "els federalistes", siguin del partit que siguin. Avui es materialitza la gran coalició nacionalista espanyola: el PPSOEC's. El PSOE abstenint-se, però donant suport a un govern que, explícitament, pensa actuar contra, per exemple, el sistema d'immersió lingüística de Catalunya.

Un govern PPSOEC's a Espanya és el pitjor escenari per al procés d'independència de Catalunya perquè és un govern purament nacionalista espanyol. En aquest sentit, com pitjor, pitjor: anirem pel camí del pedregar. Ara ja es pot garantir que aquest tram final del procés d'independència comptarà amb l'oposició frontal del nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme i del falangisme.

Es precipitaran els fets. Dubto molt que ens tinguem que esperar fins al juny per a la desconnexió. Serà abans, perquè no cal ser un geni per saber que Girauta i companyia pressionaran, el PP es deixarà pressionar i tractarà d'avançar (per la dreta, per descomptat) als C's, i el PSOE callarà, o potser s'apuntarà i tot, a emprendre accions de força contra el govern de Catalunya.

Només hi haurà una resposta possible: els independentistes haurem de sortir al carrer a defensar el Parlament i les institucions del nostre auto-govern. N'estic segur. Que en aquest punt els que avui s'auto denominen "federalistes" decideixin, primer de tot, defensar la democràcia és una incògnita. O potser per ells defensar la democràcia serà aplaudir la repressió.

En tot cas, arriba l'hora de la veritat. Irònicament, la independència de Catalunya es més probable fer-la amb un govern PPSOEC's a Espanya. Ara tots els nacionalistes espanyols estaran al govern de l'estat. Són els que fan bandera de la unitat de l'estat. Només ells, doncs, són els que poden forçar, amb les seves polítiques agressives i reaccionaries d'assimilació nacional, el trencament unilateral. I el forçaran, en podeu estar segurs.

Torno a dir-ho: aquí no ens poden tremolar les cames. Tocarà defensar el Parlament i la Generalitat. Tocarà defensar els ajuntaments. Tocarà defensar la democràcia. Aquesta és la qüestió. Això ja no va d'independència sí o no: va de democràcia sí o no. Va de guanyar, assumint el cost que pugui tenir, i fer un nou país; o de perdre i sotmetre's al nacionalisme espanyol hereu del feixisme per qui sap quantes generacions.

Això és el que finalment s'ha desbloquejat avui quan ha caigut Pedro Sánchez i el PP ha guanyat a Ferraz. No és que Pedro Sánchez fos garantia de res, però permetia mantenir viu el discurs dels partidaris de la tercera via. Això s'ha acabat. Ja no hi han excuses que valguin.

Ha mort l'últim dels unicorns.

Moció de Confiança

Es tracta justament d'això. De tenir confiança.

Confio en que demà el govern de Catalunya deixarà enrere aquesta tempesta que de lluny feia molta por, però que s'ha desfet a mida que s'anava apropant.

Confio en que les paraules del President tenen el valor que tenen. N sé si som gaire conscients de la magnitud del que ha anunciat avui Puigdemont.

Confio en que el referèndum sigui, en veritat, un referèndum. És dir, que serveixi per a referendar una independència que haurà de ser pràctica abans del referèndum. Perquè si no és així, el referèndum no serà possible.

Estic segur en que el referèndum no serà acordat. Si fos acordat no seria un referèndum, seria una consulta i, de fet, és l'única forma d'aturar la independència de Catalunya per part de l'estat espanyol. Però no ho farà, perquè acordar un referèndum, o una consulta vinculant, implicaria una reforma interna que la majoria des espanyols no desitja. No la desitja. És un fet. Només cal que recordeu els resultats electorals a Galicia i Euskadi del passat diumenge. Un altre fet: l'única cosa semblant a una revolució que hi ha en marxa a l'estat espanyol és el procés constituent i la independència de Catalunya.

Confio en que el pressupost s'aprovarà i  que no i hauran unes eleccions que frustrin tot aquest esforç titànic i sostingut en el temps just abans de creuar la meta.

Confio en que el proper setembre serà el referèndum.

Confio en que la societat catalana participarà majoritàriament. Molt més que al 9N.

Crec que seria molt sensat fer coincidir el referèndum amb les eleccions constituents, però confio en que el govern prendrà la decisió que garanteixi la major participació possible.

Confio que els catalans votarem de forma majoritària per la Independència.

Confio en que els catalans, en conjunt, sabrem respectar el resultat de les urnes, sigui quin sigui.

Confio en Catalunya. Hi vull confiar. Crec que hi puc confiar. Catalunya és aquest paisatge, aquesta terra, però sobretot som totes i tots. Les nostres llèngues, les nostres cultures, el respecte i l'apreci mutu. Jo confio en tot això, en tots nosaltres.

Confio que, entre totes i tots, farem un nou país per a totes i tots, que serà millor per a nosaltres i per als nostres fills.

Confio en vosaltres. Podeu confiar en mi.

Endavant amb cofiança.

Pas a pas

Al darrer post explicava com penso que serà el que queda del procés d'independència i m'imaginava un possible RUI fent-lo simultàniament amb les eleccions constituents. La meva conclusió és que, en tot cas, abans caldrà fer una declaració d'independència explícita (o una proclamació d'independència, fent servir el terme del full de ruta de JxSí).

El que no explicava en el darrer post és que, tan bon punt es faci la proclamació d'independència la resposta de l'estat serà immediata. I no serà una trucada amable per felicitar-nos.

En aquest sentit, just l'endemà del meu post, vaig llegir al Vilaweb aquesta anàlisi de Pere Cardús: "El nou objectiu de l'independentisme: evitar un SMI". L'opinió em va cridar l'atenció perquè més o menys coincidim en punts de l'anàlisi, però ell, a més afegeix un element molt important: que no serà gratis.

L'entradeta de l'article és aclaridora: «Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»

Ja s'ha dit, i cal tornar a repetir-ho: Ni Catalunya és Escòcia, o el Quebec, ni Espanya és el Regne Unit, o el Canadà. Potser seria més adequat parlar de les Repúbliques Bàltiques i la URSS. Prefereixo no parlar d'altres casos tràgics.

Per a les repúbliques bàltiques la independència va tenir un cost (en algun cas de vides humanes, i aquest és un preu que se'm fa impossible de pagar voluntàriament) i no va ser fàcil malgrat que se l'anomeni la "Revolució Cantant". No estic parlant, doncs, d'un desastre bèl·lic com als Balcans, però no els va sortir gratis. Ni va ser immediat.

Alguna cosa semblant pot passar aquí. Cal estar preparats, doncs.

Mentrestant, però, em sorprenen algunes declaracions de polítics del país. Se suposa que en la fase actual del procés tothom ha de saber, més o menys, en quin punt estem, cap a on anem i quins costos cal preveure. Precisament el debat sobre el RUI i com ha de ser, i com fer-lo, com si fos una cosa que es pot fer sense una proclamació d'independència prèvia, em sorprèn. Com si és tractés d'una performance més i prou; o com si la simple convocatòria d'un RUI o unes eleccions constituents no anés a tenir unes conseqüències; o com si fos possible convocar-les sense uns passos previs ben motivats.

Potser és per fer bullir l'olla, però em preocupa pensar que alguns dels responsables de pilotar el procés en el moment actual no sàpiguen de què parlen, ni dels costos que pot tenir això. Per tant, té molt de sentit insistir fins l'últim moment en un referèndum acordat. I també saber quan tindrà sentit un RUI. Crec que Quim Arrufat l'encerta en les seves declaracions d'avui a la ràdio.



Fem-ho bé, si us plau. Avui mateix Neus Munté també parlava a Catalunya Ràdio sobre el que haurà de fer la gent durant aquest any que ve. Sense dir-ho ella mateixa a l'entrevista, no ha negat que els catalans, entre d'altres accions, haurem de decidir on pagar els nostres impostos. Suposo que a hores d'ara no es pot fer aquesta crida a la població, però és evident que serà clau i definitiu per a l'assoliment de la Independència el donar aquest pas de forma massiva. Per això el desplegament d'urgència de les oficines de la Hisenda Catalana.

El tall del que us parlo va del minut 10:48 a l'11:34, però crec que és interessant escoltar l'entrevista sencera.



Com deia al darrer post: pas a pas.

RUI, sí o no? quan?

Un cop deixada enrere la Diada Nacional toca fer la pregunta de rigor: "i ara què?"

Què ve ara? quin és el següent pas? En principi, sembla que el protagonisme l'ha de prendre l'àmbit institucional. La qüestió de confiança és el proper escull, però no es preveu que la nau independentista hagi d'embarrancar aquí. Més fumut serà pactar el pressupost per al proper curs.

Per a prosperar, el pressupost haurà de tenir un inequívoc component social que permeti a la CUP votar-lo. Però, a més, haurà de pressupostar els passos finals del procés independentista. El primer punt serà difícil, però crec que la pinça CUP-ERC pot aconseguir uns pressupostos convincents. En canvi, el pressupost per a la Independència em sembla molt espinós.

A la CUP advoquen -no en fan una qüestió inamovible o, si més no, això han dit fins ara- per la realització d'un Referèndum (Unilateral) d'Independència (un RUI). A JxSí, en general, es defensa continuar amb el full de ruta i acabar el procés amb unes eleccions constituents.

Tant el RUI com les eleccions constituents tenen pros i contres. La qüestió, però, no és si això s'acaba amb un RUI o amb unes eleccions constituents. La qüestió clau és que s'haurà fet abans.

Perquè si abans del RUI no hi ha una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el RUI no serà més que una consulta com la del 9N. Si no es fa una declaració d'independència prèvia voldrà dir que la legalitat vigent serà l'espanyola i, per tant, com a molt, el RUI serà un 9N "reloaded".

Com es diu ara, aquesta pantalla ja està passada.

De la mateixa manera, si les eleccions constituents no van precedides per una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el eleccions "constituents" no seran, ni més ni menys, que unes eleccions autonòmiques.

La clau és saber, doncs, quin és el pas previ al RUI/Eleccions Constituents.

El pas previ és, evidentment, la llei del procés constituent que és la que permet convocar les eleccions constituents. Aquestes eleccions constituents tenen com a resultat un Parlament amb la missió de redactar la Constitució del nou estat.

Ara bé, aquesta llei, per la seva pròpia natura, només pot ser escrita des de la independència de fet i, aquesta independència de fet només és possible si en algun moment abans d'aquesta llei s'ha fet una declaració, explícita o implícita, d'independència.

I com es fa això? Doncs el full de ruta preveu una "Llei de Transitorietat Jurídica" o, més adequadament com diu Viver i Pi-Sunyer "Llei Fundacional i de successió d'estats". Aquesta llei establirà que mentre no es proclamin les lleis del nou estat que substitueixin les velles, mantindran la seva validesa les actuals lleis, garantint-se així que no hi hauran buits legals. El que és important és que la llei establirà, de fet, la caducitat de la llei espanyola per donar pas a la catalana.

Però, tornem-hi, una llei catalana no pot derogar una llei espanyola dins l'actual marc legal. Per tant cal una declaració d'independència prèvia.

A més hi ha un fet fonamental: tu pots proclamar i legislar el que vulguis, però si no tens els calés que permetin executar aquestes lleis, tot plegat no és més que paper mullat. Cal, per tant, una llei de la hisenda pública catalana que doni múscul i capacitat financera i executiva al governs de la Generalitat.

Vet aquí que arribats a aquest punt tenim que abans del RUI o de les eleccions constituents cal primer i per ordre:

• la llei de la seguretat social i la hisenda pública catalanes.
• la llei de la transitorietat jurídica.
• la llei del procés constituent.

Aquestes lleis, ja estan en elaboració i, de fet, la "Proposició de llei del Codi tributari de Catalunya i d'aprovació dels llibres primer, segon i tercer, relatius a l'administració tributària de la Generalitat de Catalunya" ha entrat aquesta setmana en el seu procés de tramitació parlamentària.

Aquesta llei de la hisenda pública catalana ja està amenaçada pel tribunal constitucional. De fet, si aquesta llei pretén establir les bases d'una hisenda independent, no és difícil veure que aquesta llei només serà executable i factible si hi ha una declaració, explícita o implícita d'independència prèvia.

És a dir. En algun moment abans d'aquestes lleis caldrà una declaració d'independència.

Recordem ara els nou punts del full de ruta amb que es va presentar JxSí el setembre de l'any passat:

És dir, efectivament, i segons el full de ruta, el proper pas és la "proclamació de la independència".

A mi em fa l'efecte que aquesta "Proclamació" encara trigarà a dur-se a terme. Trigarà el que triguin les lleis de desconnexió. La meva opinió és que:

Primer: Es tirarà endavant com es pugui la llei de la hisenda pública catalana, de forma que el proper maig / juny ja s'haurien de recaptar la majoria dels impostos.

Segon: tan aviat com estiguin llestes les lleis de successió entre estats i de procés constituent es proclamarà la independència i, el mateix dia, es presentaran les dues lleis finals de desconnexió.

Dit això, el debat RUI / Eleccions constituents em resulta, ara com ara, un pel fora de lloc. Jo entenc que es vulgui refermar el procés amb un referèndum clar. Però resulta que l'estat no permetrà cap referèndum i, per tant, només és possible des de la independència. El RUI vindria, forçosament, després de les lleis de desconnexió. quan? només se m'acut que com a pas previ a la llei del procés constituent i les eleccions del procés constituent. O sigui, caldria afegir una nova llei de desconnexió que seria la del RUI. Potser es podria fer el RUI simultàniament amb les eleccions constituents. Entenc que, inevitablement caldrà fer unes eleccions constituents. Addicionalment es pot fer el RUI, però el RUI, en si, no és imprescindible.

Ara bé, en cas de guanyar-se, el RUI donaria més legitimitat al procés d'independència.

També seria l'última oportunitat de l'unionisme d'aturar la independència. El RUI motivaria a l'unionisme a votar.

Evidentment, en cas de perdre's el RUI, els escenaris poden ser més que complexos: imagino, per exemple, que s'ha proclamat la independència, probablement hi ha una majoria independentista d'escons al Parlament, però potser el RUI dona un 49% de no a la independència, contra un 48.5% de vots a favor i a resta blancs, o nuls. En aquest punt, com fer marxa enrere? L'embolic seria monumental.

És allò de que si es fa un referèndum, ha de ser per referendar, no per consultar.

Per a fer consultes ja hi han altres mecanismes. El millor en aquest cas és, com no, el "referèndum acordat". El referèndum acordat és, en realitat, una consulta. Una altre cosa és que l'estat no vulgui consultar res perquè el seu nacionalisme i autoritarisme li prohibeixen intentar aquesta via de solució.

Tanmateix, entenc que es demani el RUI perquè permet esvair definitivament el dubte sobre les majories independentistes, sobretot de cara a la legitimació i reconeixement del nou estat per la comunitat internacional. Potser sí que caldrà fer-lo. El quan és la clau. Si es fa, aposto per fer-lo simultàniament amb les eleccions constituents.

Sigui com sigui, no perdem el món de vista: ara la dificultat està en, superar la qüestió de confiança i fer els pressupostos de l'any que ve.

Pas a pas.

Diada Nacional 2016. Estem a punt!

Ja fa més d'una i més de dues que dic que aquesta Diada Nacional ha de ser l'última abans de la Independència. Digue'm optimista, però enguany també ho dic!

Com deia Antoní Massaguer, l'única forma de de fer la Independència serà "anar-hi, anar-hi i anar-hi". Insistir. I si sembla que tot està perdut, o que es tanquen les portes, saber trobar un fil de llum, i seguir.

No es tracta de folklorisme, o per que sigui molt divertit posar-se samarretes de colors. Això és accessori i, fins a cert punt, distreu de l'objectiu: una república lliure i inclusiva, social, ecològica, feminista, pacifista, acollidora. És per això que avui em manifestaré. És per aquest objectiu. I no només avui. Cada dia es pot construir la República, des d'organitzacions de tota mena: civils, polítiques, socials, sindicals... O des del quefer quotidià.

Però el que cal ara és no defallir. Resistir és vèncer. Paciència i no afluixem.

Feliç i reivindicativa Diada Nacional! Nou país, estem a punt!

Endavant les atxes!

Per què ens hauríem de contenir? per què hauríem de buscar excuses i justificacions? per què hauríem de preferir perdre a guanyar?

No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.

Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.

Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.

"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).

Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.

Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.

No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.

Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).

Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.

"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)

Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!

La intervenció de Rufián al debat d'investidura

Estava escrit que Rajoy no seria investit ni en primera ni en segona votació i això és el que ha passat.

Ara els partits espanyols tenen dos mesos com as màxim per a posar-se d'acord, i si no, al Nadal es tornarà a votar. Serien les terceres eleccions en un any.

Jo crec que això és el que passarà. Malgrat que avui, Gabriel Rufián ha tornat a oferrir suport a la investidura de Sánchez a canvi d'un referèndum per a Catalunya.

Rufián fa aquesta oferta però crec que tothom sap que el PSOE mai de la vida l'acceptarà. Mai. Tanmateix, aquesta oferta i el seu rebuig a qui més mal fa és a En Comú Podem. És exactament el seu discurs: En Comú Podem proposa el referèndum per a Catalunya. Però el PSOE mai l'acceptarà, com no dubto que es posarà de manifest.

Podria passar, i aquesta seria la fi de ECP, que Unidos Podemos acabés donant suport a una hipotètica investidura de Sánchez, en la que no es contemplés el referèndum per Catalunya.

Què faria ECP? Disciplina de partit i votar a favor de Sánchez? Em sembla el més probable. Aleshores, què quedaria del seu discurs? Res. A Catalunya, ECP hauria esdevingut la reencarnació pura i dura del bloc PSC+ICV. però aquest bloc ja és història antiga. L'avui és molt diferent i l'espai en qüestió està sent ocupat progressiva i decididament per ERC. Però no tant per l'acció d'ERC com perquè la sociologia del país està canviant.

En tot cas, estic especulant. Els propers dos mesos es veuran tota mena de giragonses. Com diu Yoda: "És difícil de veure. Sempre en moviment el futur és". Vostès em perdonaran les referències.

El present és líquid i és aquesta l'única certesa que tenim. El present és tan líquid que hom té la sensació que els diputats i diputades a Madrid només hi són de pas. Que no hi ha temps. Que els discursos no van en la línia d'argumentar ideològicament, si no en la línia de la guerrilla, la denúncia i el xoc.

Potser això explica la duríssima intervenció de Gabriel Rufián. Unes preguntes fetes amb una immensa mala bava que denuncien un PP franquista, corrupte, mafiós i repressor. Que planteja una oferta (impossible d'acceptar) per a Sánchez, i que, al final, esdevé un míting adreçat directament als diputats (i votants) d'UP i ECP.

Crec que val la pena escoltar-lo. Avui tenim això. D'aquí dos mesos, ja veurem què hi ha.

A punt 2016. Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Setembre. Inici de curs. Bons propòsits pel curs que comença: gimnàs, anglès, patchwork, hort urbà... cadascú coneix els seus objectius.

Però abans -dignitat nacional obliga- la mobilització festiva, colorista, alegre (revolució dels somriures i tota la pesca), massiva, folklòrica i a cada any que passa, més processista.

Ei, que fa molta gràcia això de les super-performances. Cap altre país ho fa! Cap altre país és Catalunya, ben cert, i sobretot, cal altre país és tan ple de catalanes i catalans com el nostre i això deu tenir alguna cosa a veure. Potser ens hauríem de preguntar què. Ep, que no dic que s'hagi de fer ara! Només dic que algun dia s'hauria de fer, preferiblement abans de la diada de l'any que ve.

Enguany encara no sé en que consisteix la mobilització. A la web que ha preparat l'ANC "A punt 2016" hi posa això:

"L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt.

Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!

Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.

Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom.

L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."

A veure: es tracta, doncs, d'una mobilització "distribuida", a cinc punts diferents. Quins? On? En què consistirà, concretament, la mobilització? "Què" es farà?

Investigo més. De fet, no cal voltar gaire: hi ha un apartat de preguntes. Els cinc punts seran aquests:

"Barcelona Estarem a punt al passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys (des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada de Parc de la Ciutadella).

Salt Estarem a punt al passeig dels Països Catalans (al carrer de Cervantes fins al carrer de Miquel Martí i Pol).

Berga Estarem a punt al passeig de la Pau fins a la carretera de Sant Fruitós.

Lleida Estarem a punt a la llera del riu Segre, entre el Pont Vell i la passarel·la del Liceu Escolar.

Tarragona Estarem a punt a la Rambla Nova, des del Balcó del Mediterrani fins a la plaça Imperial Tarraco".

Molt bé, ja sé l'"on".

I el "què"? Doncs el "què" és...

"Què farem a les 17:14 hores?

L’Onze de Setembre posarem tot el país en moviment amb l'organització d’itineraris diversos per arribar a cadascun dels cinc punts: per mar, a peu, amb tractors, amb bicicletes, cavalls, autocars, cotxes, camions, motos, ferrocarril, amb rais, amb globus... Hi haurà activitats a cada punt durant tot el dia: música, activitats, parlaments... serà festa de la República de tothom!

A les 17:14 h, les campanes de la Seu Vella de Lleida anunciaran l’inici de l’acció.

• Es llegirà una part del manifest comú i, tot seguit, sonarà una cançó instrumental.

• Tothom a Lleida aixecarà els punts fent l’efecte d’un batec al ritme de la música.

• Tot seguit, farà l’acció Berga. Després, Salt, Tarragona i Barcelona.

• Per acabar de culminar l’acció, un coet a cada ciutat anunciarà que ha arribat el moment d’aixecar els punts a l’hora al ritme de la música, mentre colles castelleres construiran uns pilars que simbolitzaran els valors de la República Catalana. Serem un país que batega!"

Ah, d'acord... enguany bategarem. Molt bonic.

Potser, però la pregunta més important, és "serveix per alguna cosa això? No esteu tots plegats una mica fins els nassos de totes aquestes performances entre xupi-guais i nor-coreanes? jo ho estic una mica, la veritat..."

Bona pregunta. A la web de l'ANC donen aquesta resposta:

"Per què haig de tornar a sortir al carrer?

L’Onze de setembre d’enguany marcarà l’inici d’una nova etapa. Volem que la veu de la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega! Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció. Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom. L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."

En fi... Miri, no em convenç.

No em convenç. Tanmateix, jo sortiré. Aniré -si causes de força major no ho impedeixen- al passeig de Sant Joan, qui sap si amb la samarreta oficial i tot (la d'enguany m'agrada més que la d'altres mobilitzacions).

Aniré perquè estic fins els collons del processisme i perquè amb el calendari i el full de ruta a la mà -recordeu allò dels 18 mesos?- aquesta diada sí que ha de ser l'última abans que no en faci una declaració explícita d'independència (una DUI). El proper 11 de setembre, o fem una macro festa per celebrar la independència, o estem ampliant el fossar de les Moreres, i perdoneu el comentari macabre.

Entenc, però, que cal tenir paciència, un any més. Prenguem com exemple els capitostos de l'enemic: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no tenen cap mania en anar a unes terceres eleccions. I si calgués, a unes quartes, què us penseu? Ells saben que perseverar, que resistir, és vèncer. Doncs nosaltres no hem de pretendre ser més llestos que ningú: resistir, perseverar, anar-hi, anar-hi i anar-hi i tornar-hi, tants cops com calgui, és vèncer. Paciència, doncs, i posa't la samarreta. Ben mirat, només es tracta de fer una passejada una tarda de setembre. No costa gaire però li diem a tothom que això segueix, que és seriós, i que del pla de divuit mesos ja estem a la meitat. A qui li toqui, d'aquí i d'allà: 18 mesos i ja n'han passat 9.

Ànims doncs. Som a punt.

Llibre llegit: "La pregària de Txernòbil"

El context

Enguany, 2016, s'ha commemorat el 30è aniversari del que es coneix com l'accident de Txernòbil. La data ha passat força desapercebuda als mitjans, tot i que, probablement, es tracta d'un dels esdeveniments clau del segle passat.

Aquell any 1986, Mikhail Gorbatxov parlava de la necessitat d'un procés de perestroika i de glàsnost a la Unió Soviètica. La guerra freda entrava en una etapa de finalització però el teló d'acer encara era una realitat. El mur de Berlín seguia alçat separant les dues Alemanyes.

És en el context indicat que "el 26 d'abril de 1986, a les 1h 23' 58'', una sèrie d'explosions van destruir el reactor i l'edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil (Ucraïna), situada prop de la frontera bielorussa. la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX" (de la Nota Històrica que encapçala "La pregària de Txernòbil" d'Svetlana Aleksiévitx).

No són pas pocs els que veuen en el desastre de Txernòbil l'inici de la fi de la Unió Soviètica. A Europa, el desastre va servir per prendre consciència del perill de l'energia nuclear i la necessitat de formes d'energia netes, al constatar-se que la contaminació radioactiva es va estendre i va afectar una bona part del continent europeu, tot i que en un grau d'afectació molt menys perillós que el que es va patir a Rússia, Ucraïna i, sobretot, Bielorússia que va veure el 30% del seu territori afectat.

L'autora

Svetlana Aleksiévitx és periodista i escriptora en llengua russa, nascuda a Bielorússia (1948). És la creadora d'un gènere literari nou -la novel·la de veus- que li ha valgut el premi Nobel de literatura de 2015.

Svetlana Aleksiévitx parla d'esdeveniments, sovint tràgics, que han capgirat el mon i, en particular, el que va ser el món soviètic. Ens parla de les dones que van lluitar a la segona guerra mundial, dels soldats soviètics a la guerra de l'Afganistan, dels que van patir la catàstrofe de Txernòbil i la vida als territoris contaminats... però ho fa donant la veu als testimonis d'aquests fets. A la gent senzilla que han estat els protagonistes, les víctimes, els herois o, també, els botxins. Els relats s'ajunten en monòlegs, duets, o cors de veus que teixeixen la història, n'exploren els matisos i ens transmeten sentiments i idees .

A continuació us proposo un parell de vídeos per a conèixer Svetlana Aleksiévitx en les seves pròpies paraules.

El primer, la periodista Anna Guitart entrevista Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33:



I aquest altre. Al festival Kosmópolis d'enguany, l'escriptor Francesc Serés entrevista Svetlana Aleksiévitx.



(el mateix vídeo al youtube)

El llibre

Jo l'he llegit en castellà: "Voces de Chernóbil. Crónica del futuro", d'Svetlana Alexievich, traducció de Ricardo San Vicente, de la col·lecció DeBolsillo de Penguin Random House Grupo Editorial.

En català també està, així com molta de l'obra de l'escriptora bielorussa. En concret: "La pregària de Txernòbil", traducció de Marta Rebón, de la col·lecció Ciclogènesi de l'editorial Raig Verd.

El llibre s'estructura en una pròleg i tres parts. El pròleg conté la nota històrica, una primera declaració de la dona d'un dels bombers que van morir a conseqüència de l'accident amb el títol "una solitària veu humana", i l'"entrevista de l'autora amb ella mateixa sobre la història omesa i sobre perquè Txernòbil ens qüestiona la nostra visió del món", en la que l'autora ens exposa els motius que la van dur a escriure sobre Txernòbil i les seves reflexions i sentiments mentre entrevistava als testimoni i escrivia les seves declaracions.

Les tres parts -"la terra dels morts", "La corona de la creació" i "L'admiració de la tristesa"- segueixen formalment un esquema similar: diversos capítols o "monòlegs", que són la declaració d'un testimoni, amb algun capítol que és un "monòleg" a dos veus (per dos testimonis diferents), o un capítol que és construeix amb tres monòlegs de testimonis diferents sobre un mateix fet. Tanca cada part un "cor de veus", que és un grup de declaracions més curtes de molts testimonis. Respectivament són el "cor de soldats", "cor del poble" i "cor dels nens". A la tercera part, la simetria formal es trenca i un testimoni amb amb el mateix títol que al pròleg "una solitària veu humana" segueix al cor dels nens. És, també, la història de la dona d'un altre bomber víctima de les radiacions. Un capítol final "a mode d'epíleg", acaba el llibre.

Una opinió

La "Pregària de Txernòbil" es va escriure a partir de les declaracions de desenes de testimonis recollides uns deus anys després de l'accident. En aquells moments, la URSS ja no existia. L'esfondrament del bloc soviètic i la conseqüent crisi van ser un cataclisme social a afegir a al desastre nuclear.

El relat de les veus ens parla de víctimes, d'herois, de sentit del deure i patriotisme, d'incompetència i de burocràcia. Però ens parla també d'amor, d'amors embogits, de por, de dolor, d'ignorància, de mesquinesa. Ens aporta també interpretacions personals i filosòfiques sobre la llibertat, sobre el futur, sobre la vida i la mort. Sempre des de les veus, amb noms i cognoms, de persones concretes que van ser allà i que ens expliquen el que van viure i sentir. Totes les veus juntes fan un relat, una novel·la, una història.

Es tracta d'un llibre colpidor i directe. Es llegiria d'una tirada si no fos perquè les veus ens expliquen històries que reclamen aturar-se a pensar. En el llenguatge ric i divers, senzill, del poble, sentim històries que ens emocionen, i reflexions sovint sorprenents.

Una lectura que m'ha interessat i m'ha fet rumiar. Per a mi Svetlana Aleksiévitx ha estat un gran descobriment. Apunto com a pendents de lectura "Els nois del zinc" i "La guerra no té rostre de dona", també de l'escriptora bielorussa.

No és només literatura de qualitat en un format innovador. És també una crida a la reflexió. És també una crida a estimar el planeta i la vida, totes les formes de vida, que sosté.

Txernòbil va ser fa 30 anys. De Fukushima, en fa cinc. Tant ens costa d'aprendre? El perill atòmic existeix i és un risc global. Però el risc més greu és el de deixar en mans d'altres el que és responsabilitat individual. No es pot bescanviar la llibertat, que implica responsabilitat, per la comoditat. En particular per la comoditat de fer el que et manin de forma acrítica i irresponsable

El món sencer, tota la vida, és la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.

Descansi en pau, Jordi Carbonell i de Ballester.

Farem la independència. Aquest és el compromís.

La farem per nosaltres i pels nostres fills, i també la farem pels que ens han precedit, pels que han maldat fidelment, durant anys, per aconseguir-la.

Com Jordi Carbonell i de Ballester -polític, filòleg, lingüista, professor, ex-president d'ERC- que va morir ahir. Tenia 92 anys.

Estem en deute amb vos. Moltes gràcies, Jordi Carbonell i de Ballester.

Personatges - Jordi Carbonell Ballester

Descansi en pau.

inaugurat el Calaix sobre la via a Sants. No era això.

Ahir als carrers de la festa major de Sants s'enllestien a corre-cuita els darrers detalls de les decoracions. Era un bon moment per visitar els carrers sense aglomeracions i per comentar la jugada amb els veïns.

A més, ahir, després de prop de deu anys d'obres, es va inaugurar "el calaix".

Sants és un barri que, històricament, ha estat partit per les vies del tren. És el mateix que passa a l'Hospitalet, tot i que allà és força més greu, perquè a poc d'entrar a la ciutat, les vies es bifurquen aïllant entre elles les diferents parts de la vila.

En el cas de Sants, això és va començar a mig solucionar allà pels setanta amb la nova estació i el soterrament parcial de les vies. Però des de la Plaça de Sants, fins Badal i l'Hospitalet, les vies seguien a l'exterior partint el barri en dos. Tu eres de sobre, o de sota la via.

Històricament hi ha hagut la reivindicació del soterrament de la via a Sants i a l'Hospitalet.

Amb l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona aquesta reivindicació va prendre volada, però aviat es va descartar. L'ajuntament va dir que no es soterrarien les vies, si no que es taparien amb un calaix, i que el calaix seria una rambla.

Això va ser fa deu anys. Han estat deu anys en que els veïns hem vist com creixia un calaix amb murs de ciment d'una alçada de quatre pisos que separen La Bordeta de Sants.

Després de deu anys d'obres, el resultat és que:

Certament, han tapat la via, però només fins Riera Blanca. La nova rambla s'acaba de forma abrupta a la frontera amb l'Hospitalet. No hi havien quartos per seguir més enllà? Es veu que aquest és només el primer tram. Els veïns de l'Hospitalet, doncs, hauran d'esperar els següents trams, quant de temps?

Cal dir que l'enjardinat del calaix i dels accessos per Plaça de Sants, Riera de Tena, Jocs Florals és força bonic. Certament, en aquests punts la cosa ha quedat molt millor de com estava: S'ha passat d'uns escadussers túnels sota la via força intimidatoris i insegurs a un rambla àmplia i lluminosa, un espai verd força raonable i el que sembla que serà una pèrgola enjardinada. La gent d'aquesta banda surten guanyant. Fins i tot Can Vies ha guanyat visibilitat (o, més ben dit, el que queda que Can Vies).

Ara bé. Que la nova rambla en la part que toca a la Plaça de Sants sigui bonica no perdona el nyap urbanístic que s'ha fet a l'encreuament amb la rambla de Badal. En aquest punt els murs puguen fins a l'alçada de tercers i quarts pisos (que combinada amb l'alçada afegida del pas per sota la via, s'incremente a cinc o sis pisos), i la plataforma per on passegen els vianants és a menys de cinc metres dels balcons de particulars.

En tots aquests pisos els veïns han penjat pancartes protestant per l'absoluta pèrdua d'intimitat, per l'increment de la inseguretat i per les molèsties i sorolls que previsiblement es produiran.

Imagina't que t'havies comprat un quart pis al costat de la via. Potser algun dia la soterrarien, o potser no. Sabies que la via era allà i n'assumies les molèsties. Mai de la vida t'hauries pensat que algun dia hi hauria un plataforma a menys de cinc metres del balcó per on hi passaria gent. Mai de la vida t'hauries imaginat que vivint a un quart pis estaries exposant la teva llar a qualsevol que passes per allà.

No és només la intimitat. Res podrà evitar bretolades com que des de la plataforma de la rambla es llencin objectes, o brutícia, als balcons.

Els veïns d'aquests pisos afectats han reaccionat protestant i tancant les portes i finestres que donen a la rambla, en una defensa bàsica de la pròpia intimitat i seguretat: Han perdut  un espai tan important de casa seva com són els balcons i les finestres.  No em consta que se'ls vagi a indemnitzar de cap forma perquè, és clar, ningú els ha fet fora ni els impedeix obrir i tancar els balcons.

Ja veurem com acaba això. En to cas: Primer, en general estem millor que amb la via. Però no tothom. Aquí hi ha gent que, amb tota la justícia té dret a reclamar i a ser escoltada. Segon, estem millor, sí, però no és el que es reclamava i, en tot cas, només és una "solució" parcial. I els veïns de l'Hospitalet, per a quan?

Solidaritat amb les "víctimes" del "calaix". Ara ja està fet. Però no era això.

A Can Vies també ho han entès així:

Ara ja està fet. Reclamo una solució per als afectats. El Calaix  no és el que es reivindicava. Sí, cert, la via està coberta. Però ara tenim uns murs ben alts. De presó. El Calaix ha costat massa, econòmicament i socialment, i no és, ni de bon tros, el que es reclamava, ni -al menys per ara- per a tothom que ho reclamava. I és inacceptable el que s'ha fet amb els veïns que han vist vulnerada la seva intimitat.

Senyors de l'ajuntament: a Sants estem de festa però no s'equivoquin, no estem contents. Pel calaix, no.

Ni som ni serem un parc temàtic.

L'increïble argument de culpar al PSOE per haver de votar al Nadal.

No puc estar-me de comentar-ho. El 25 de desembre com a data de possibles eleccions. Des del PP s'han afanyat a construir aquest "argument": "La tossuderia de Sánchez no pot fer que els espanyols es vegin obligats a votar del dia de Nadal".

Ei! Que no ho dic jo! que ho diu l'Albiol!

El 30 debate investidura. A ver si @sanchezcastejon tiene "narices" d enviar a 36.000.000 d españoles a repetir elecciones el día d Navidad

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) 18 d’agost de 2016

Jo no ho veig tan malament: el nadal és temps de família, de nadales... i si parlem de nadales, hem de parlar de panderetes, i això s'escau molt a tota aquesta mandanga.

Però el que és genial és haver forçat un debat d'investidura per a fer que la data, en cas de noves eleccions, caigui en Nadal... i culpar-ne al PSOE! És molt bo: el PP ha posat una data que provoca aquesta coincidència, però si hi han terceres eleccions, la "culpa" per "obligar" a la gent a votar pel Nadal serà del PSOE.

És brutal l'argumentació. Deu ser l'argument més ridícul de tota la història de la democràcia universal. Diu alguna cosa del nivell democràtic en que es mou el país del costat.

Increïble. O no tant. El PP i Mariano Rajoy representen i interpreten millor que ningú una amplíssima capa social, molt transversal. A certa minoria majoritària dels espanyols, no només votants del PP, que compraran aquest argument. Se'l creuran. 

I mira que és fàcil rebatre'l: Primer, a mi ningú m'obliga a votar. Això ho veu tothom.

Segon, anar (o no anar) a votar no és una molèstia, és una responsabilitat. Exercir les pròpies responsabilitats no és una molèstia a evitar, és una deure que, si et prens una mica seriosament això de la democràcia, estàs sempre disposat a complir. El que sap greu és, si de cas, és no poder votar (o no poder no-votar de forma activa).

Sí, d'acord, aquest últim argument ja costa una mica més.  Sí, d'acord també: malgrat el que dic, soc conscient que per a molta gent votar serà una molèstia. Què dic una molèstia? Votar tres cops en un any serà una experiència traumàtica! Molta gent no anirà a votar perquè tothom sap que votar tres cops en un any pot tenir conseqüències imprevisibles per a la salut física i mental del votant. Sobretot si és espanyol. Pobrets, tu. Hòstia quin greu que em sap.

I això justifica al PP a dir que si toca votar per Nadal serà per culpa del PSOE, i que a veure si el PSOE es marca un detall i s'absté, i deslliura als espanyols del tràngol penós, inhumà, insà, dolorós, un autèntic calvari, d'haver de votar el dia de Nadal. S'ha de ser molt roju per obligar als espanyols a votar en Nadal!

Doncs mira, tercer: coi, si  això és tan greu, la senyora Ana Pastor, del PP hauria tingut prou amb moure un parell de dies el debat d'investidura, no? digue'm gilipolles, però això no ho havien previst?  és aquest un exemple extrem del principi de Hanlon? Si no s'explica per Hanlon aleshores és que és una coincidència buscada amb la intenció de forçar aquest argument de culpar al PSOE. Ves que no sigui això.

Les conclusions són que si l'explicació és Hanlon, aleshores és que són uns inútils que no són capaços de planificar res més enllà del proper minut. Si, en canvi, han buscat aquesta data per poder "culpar" al PSOE, aleshores, és que miren de jugar brut tan com poden: crear una culpa inexistent, i buscar activament l'increment de l'abstenció que, com se sap de sociologia, sempre afecta més als partits d'esquerra. Democràcia en estat pur.

En condicions normals i mogut per una fe ingènua i pueril en la bondat humana jo hauria dit Hanlon, però crec que ara seria subestimar l'enemic. El PP espera amb ganes que el PSOE es mantingui ferm al no. Potser amb terceres eleccions, la majoria absoluta del bloc PP+C's s'aconseguirà finalment, qui sap si el PP tot sol en tindria prou, fins i tot.

Quina passada el Mariano: Si no m'agraden els resultats, forço que es repeteixin votacions fins que les guanyo. És un crack el tiu. Coneix millor que ningú la seva clientela i millor que ningú les regles del joc.

Les regles de la constitució espanyola, per ser més exactes.

Democràcia en diuen.

Faria riure si no fos que s'ho creuen.

Tot passejant per Gràcia...

Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.

Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.

Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.

La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.

La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.

En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.

A mi m'ha agradat molt aquest:

Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.

No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.

Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.

Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.

Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.

A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!

"Pacte" entre PP i C's... i al desembre, a votar

C's i PP s'han posat d'acord i C's votarà a favor de Rajoy. Fa uns mesos C's va votar a favor de Pedro Sánchez. Cal provar-ho tot a la vida, tu! Amb prudència, això sí.

El problema és que, igual com va passar al desembre, no n'hi ha prou amb els vots de C's. Aleshores calia l'abstenció del PP, i ara cal la del PSOE.

I el PSOE s'abstindrà? Jo crec que no. Per què hauria de fer-ho? És l'ocasió perfecta per a revenjar-se de la investidura fallida de Pedro Sánchez. Ja diuen que la venjança és un plat que s'assaboreix fred.

És cert que hi han personatges dins del PSOE que estarien més còmodes amb l'abstenció i deixant passar a Rajoy. Suposo que hi han pressupostos, projectes -interessos particulars, en definitiva- que necessiten un "govern" amb el que "poder negociar" per a que prosperin. També està el sector més nacionalista que argumenta que "el desafío separatista catalán" requereix donar suport al PP. Però em fa l'efecte que aquest discurs és més de cara als votants que no d'us intern. Tinc la sospita que dins del PSOE, com dins del PP, s'està consolidant la idea que el "procés" no és més que la reencarnació del "peix al cove", més radicalitzada en les formes, segur, però "peixalcovisme" en definitiva. Que no va de debò, en resum.

No només el "peixaclcovisme 2.0": crec que ni PSOE ni PP pensen que aquesta història del suport de C's al PP vagi de debò. Tot això només és la meva opinió, però crec que a PSOE i PP ja els va bé anar a unes terceres eleccions perquè la tendència que em sembla que han detectat és que el bipartidisme seria el major beneficiat. C's no només sospita que és així, és que ja ho han patit en forma de pèrdua important d'escons. Unidos Podemos de moment resisteix, però ja ha perdut l'empenta revolucionària: ja no poden assaltar el Palau d'hivern. Ara seran un partit "normal". A l'esquerra del PSOE, en un espai que ja és conegut: porta camí de convertir-se en la reencarnació d'IU, és a dir, residual. Només és qüestió d'una mica més de temps. No serà aquesta generació la que enterrarà l'R78. Potser més endavant.

Tot això, amb l'afegit que el PP no té cap pressa. Sense fer res haurà tingut un extra-bonus d'un any al govern en concepte d'interinatge. Un any sencer per fer i desfer, i sense control parlamentari. Estic segur que és, de fet, la situació ideal per a ells.

Els analistes madrilenys l'encerten quan identifiquen com a principal problema "el desafío separatista catalán". És l'única amenaça real a l'R78. Ja hem vist que l'amenaça que podia suposar Unidos Podemos queda avortada allà on mor la democràcia espanyola: al seu "Congreso de los Diputados". Aquesta esgarrifosa realitat la descobriran Pablo Iglesias i companyia més aviat que tard i hauran d'assumir el seu paper de minoria a l'esquerra del PSOE, amb una veu cridanera i moralment superior, sens dubte, però sense capacitat real de canviar res amb les regles del joc actual. És per això que l'única amenaça a l'R78 és l'independentisme, perquè no juga ni amb les seves regles, ni al seu Parlament.

En fi. Esperem esdeveniments. Potser sí, ves a saber, que al final el PSOE deixa manar al PP. Però seria un doble error estratègic: hauria claudicat davant el seu enemic en una demostració de debilitat incompatible amb la testosterònica forma espanyola d'entendre la política; i hauria donat espai a C's i P's per a actuar com a partit de govern l'un, i com a única oposició legitimada enfront del PP l'altre. No seran tan rucs.

O sí. Qui sap. No dic que no pugui ser, però com més ho penso, més inversemblant ho trobo.

Em refermo: eleccions al Nadal. A veure si l'encerto.

Terceres eleccions? o millor quartes?

Per la ràdio estan dient que C's podria acabar votant Sí a Rajoy si aquest posa data per a la investidura i signa un document amb una sèrie de condicions, com per exemple, crear una comissió d'investigació del cas Bárcenas tan bon punt es formi govern. Només amb el sí de C's, Rajoy no en tindria prou per a fer govern, però a Madrid diuen que si C's es mou al Sí, el PSOE ho tindrà més fàcil per a moure's a l'abstenció, i amb això el PP sí que en tindria prou.

I es veu que a Madrid frisen per a que passi això.

Qui ho sap. Potser sí, però jo tinc els meus dubtes. Sobretot després de veure les darreres enquestes.

Al meu entendre, a PP i PSOE ja els va bé anar a unes terceres eleccions. I a unes quartes, si cal. Per què? perquè la tendència és que com més temps passa, més es recupera el bipartidisme.

En el cas del PP, la situació és comodíssima. Fet i fet, el govern en funcions és seu i en solitari, sense pactes ni condicions imposades per altres forces. Poden seguir fent i desfent a plaer. Sí, és cert que l'interinatge no els permet disposar de tots els mecanismes, però ben mirat, si una cosa no es pot fer per un camí, potser es pot aconseguir per un altre. I si al final hi ha una multa a l'estat per part de la UE pel fet de no disposar d'uns pressupostos amb les noves retallades, no passa res tampoc: en definitiva, la multa l'acaben pagant els ciutadans, no ells.

Pel que fa al PSOE, anar a unes noves eleccions, sobretot després de la publicació de la darrera enquesta del CIS, és un escenari fins i tot recomanable: s'apunta una lleugera millora del PSOE, i es vaticina un retrocés de Podemos i C's. Bingo. la tendència apunta al retorn del bipartidisme. Potser amb unes quartes (no ja terceres) eleccions pel juny de l'any que ve, es conjuraria definitivament el perill del trencament del sistema de dos partits. Tot seguiria "atado y bien atado" i aquest seria el millor dels mons.

Les darreres enquestes del CEO i del CIS no fan més que reflectir una cosa que els sociòlegs saben: que els canvis en el sentit de vot de les masses electorals són com els moviments de plaques tectòniques. Es produeixen, però són molt lents. Fa massa poc de les darreres eleccions com per a que es detectin canvis significatius, en tot cas, només s'apunten les tendències. A manca de greus errors o de fets inesperats (com la caiguda d'un "meteorit electoral") els canvis seran mínims i en el sentit de les tendències de fons. A Génova i a Ferraz saben que la tendència de fons els afavoreix i apunta al retorn del bipartidisme.

Per mi, anar a terceres eleccions és un frau de llei. Gairebé un cop d'estat. Però, d'altra banda, la majoria de la gent no protesta massa (o gens). Sospito que la misèrrima qualitat democràtica de l'estat i els seus partits de govern, combinada amb la també molt minsa formació i conviccions democràtiques de la majoria dels ciutadans, ajuden molt a aquest anar passant. Sí, heu llegit bé la frase anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir: és el que passa quan la democràcia ja no és ni una penosa "dictadura de la majoria" per esdevenir només el sistema per triar qui mana.

Tant li fa el que jo pensi. En tot cas, em fa molt l'efecte que al novembre o al desembre tocarà tornar a votar.

I potser un altre cop al juny que ve, àdhuc. Però tot aquest anàlisi pot quedar en no res: a Catalunya el full de ruta hauria d'estar a punt de culminar-se. Atents.