Just l'endemà del referèndum d'Escòcia, avui el Parlament català ha aprovat la llei de consultes que donarà empara legal a la del proper 9 de novembre.
Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.
Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.
La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.
Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.
Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.
Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.
El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.
Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?
Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.
No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.
Un altre pas endavant. El 9N votarem.
divendres, 19 de setembre del 2014
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
Jo volia que guanyés el sí a la independència d'Escòcia. Era difícil però les notícies que arribaven darrerament feien pensar que era possible. M'havia fet il·lusions, per a què negar-ho? aquest matí quan he posat la ràdio, però, ja he notat que alguna cosa no anava bé perquè la Terribas estava massa continguda, diria que amb un puntet (molt petit, això sí) de tristesa en el to. Quan finalment ha dit que el No havia guanyat també a mi m'ha agafat una mica de tristesa.
Però només ha estat un moment. Ahir deia que els escocesos, independentment del resultat, guanyaven tots, perquè avui s'ha fet evident que malgrat que la majoria han decidit seguir format part del Regne Unit, també s'ha fet evident un desacord amb l'estatus actual, i que cal corregir-lo. Com a conseqüència, ja se sap que s'incrementarà l'autogovern escocès (caldrà veure com i cal esperar que el Regne Unit honori la paraula donada).
No només els escocesos han guanyat amb aquesta elecció democràtica. De fet, tots els ciutadans del Regne Unit es beneficiaran de l'embranzida escocesa ja que s'ha fet manifesta la necessitat d'una reforma del mateix estat britànic en un sentit més federalitzant i de major autogovern de les diferents nacions que el composen.
Cameron se la va jugar assumint la demanda escocesa. Salmond se la va jugar a l'acceptar l'exigència de Cameron que el referèndum fos a cara o creu, quan les enquestes, de sempre, havien dit que l'opció "tercera via" era la preferida pels escocesos.
Val a dir que si Cameron se la va jugar va ser perquè confiava plenament en que la majoria dels escocesos preferirien seguir amb el Regne Unit. D'això se li en pot dir jugada tàctica, però també se li en pot dir confiança i convicció en un model. El referèndum d'ahir tenia dues lectures: la mesura del desig de crear un nou estat, i la confiança en una estructura d'estat existent. Només des de la confiança absoluta en el model d'estat del Regne Unit es podia acceptar el referèndum escocès.
La campanya del #YesScotland va millorar molt les expectatives inicials, mentre que la #BetterTogether, excessivament confiada, es va endur algun ensurt inesperat aquests darrers dies. Finalment, Cameron ha vist com la seva jugada al tot o res ha estat guanyadora. Salmond, per la seva banda, ha assumit la derrota, i fa una estona s'ha sabut que ha presentat la dimissió com a primer ministre escocès. Potser amarga i prematurament, però Alex Salmond entra de ple dret en la llista dels grans prohoms escocesos.
El referèndum escocès remou el Regne Unit, i el fa millor, i més unit que mai, doncs avui aquesta unió ho és per voluntat dels ciutadans, no per una signatura de tractats de fa tres cents anys. Avui el Regne Unit és més unit que mai perquè es reconeix a ell mateix com la unió de ciutadans lliures i de nacions lliures que conviuen amb respecte i amb voluntat de restar units, almenys durant el temps d'aquesta generació que va votar ahir.
Però el que va passar ahir transcendeix el Regne Unit. Tot el món ho ha vist que les fronteres es poden qüestionar de forma civilitzada i democràtica. Que els estats ho són, primer de tot per la voluntat dels seus ciutadans. Aquesta és la primera raó, i no per les lleis de les generacions anteriors.
És un missatge senzill i joiosament democràtic. Al meu parer extraordinàriament republicà tot i que ens arriba de la monarquia, quina paradoxa, probablement més prestigiosa del món.
Potser per fets com aquest és la més prestigiosa.
Les esperances i els anhels dels votants independentistes s'han vist frustrats i segur que molts d'ells avui se senten derrotats. Perdre fa mal. Encara que sigui de forma tan honorable i prestant un servei tan gran al propi país. L'ambició dels votants del sí era la de donar un pas molt més gran que el que s'ha donat.
No és cap consol, però voldria dir als amics escocesos que el seu referèndum és un exemple de democràcia com feia molts i molts anys que no es veia a Europa. Crec que els demòcrates del món només podem restar-los profundament agraïts. A ells, els independentistes escocesos, en particular. A Escòcia i al Regne Unit. Sincerament. Moltes, moltes gràcies. La meva admiració i respecte.
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
dimecres, 17 de setembre del 2014
#YesScotland
En poques hores els escocesos exerciran el dret a l'autodeterminació. Que dit així sona molt pompós, però que es tracta de, ni més ni menys, una cosa tan simple, humana i obvia com el dret a buscar-se la vida i el millor futur possible, per a un mateix i per als que s'estima, des del respecte a la resta dels humans, que tots tenim aquest mateix dret.
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
dissabte, 13 de setembre del 2014
Reflexions abans del Dragon Khan.
Algunes idees i reflexions a l'endemà de la Diada.
Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?
Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.
Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.
En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.
Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.
Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:
- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.
Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.
Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.
La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.
Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.
Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.
Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.
Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.
Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.
Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.
Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.
A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.
Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.
Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?
Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.
Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.
En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.
Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.
Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:
- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.
Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.
Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.
La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.
Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.
Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.
Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.
Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.
Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.
Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.
Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.
A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.
Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.
dijous, 11 de setembre del 2014
11 de setembre. Ara és l'hora.
Ha estat un gran dia.
Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.
Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.
Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.
Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.
La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".
"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.
En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.
La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.
Nus a la gola.
No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.
Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.
I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.
Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.
S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.
I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.
Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.
També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.
Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.
És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.
El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.
Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.
Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.
Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.
Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.
La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".
"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.
En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.
La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.
Nus a la gola.
No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.
Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.
I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.
Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.
S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.
I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.
Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.
També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.
Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.
És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.
El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.
dijous, 4 de setembre del 2014
Comissió d'investigació pel cas Pujol.
Ahir el ministre Montoro es va despatxar molt a gust contra l'independentisme i el dret a decidir amb l'excusa de Pujol.
Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.
Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.
El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.
Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.
Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.
Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.
Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.
Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.
Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.
El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.
Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.
Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.
Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.
Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.
dissabte, 23 d’agost del 2014
Consells del ministeri de l'interior a les dones per evitar les violacions
Cada vuit hores una dona és violada a l'estat espanyol
Segons l'alcalde de Valladolid, però, molts cops les violacions són culpa de les mateixes dones. Que les dones poden ser molt dolentes i que, quan menys t'ho esperes, s'inventen que les has violat. A més, ho diu seriosament. León de la Riva és de la mateixa escola que Arias Cañete. Productes del PP, en definitiva. Fatxes masclistes de merda, si diem les coses pel seu nom.
És l'estil PP: Masclisme ranci. La dona, violada, és la culpable. És víctima, sí, però també culpable. Per això aquests "consells" per evitar la violació es poden trobar a la web del ministeri de l'interior. Són "consells" per a les dones. Són uns "consells" que impliquen viure amb por. Amb paranoia. Si no els segueixes i et violen, aleshores, la culpa és teva, ja t'havíem avisat!
No ho diuen, però ho diuen: si et violen es culpa teva.
Vet aquí els consells del ministerio:
Ho poso com imatge, perquè diuen que ho volen canviar. Algú els ha dit que potser aquests consells no són una bona idea al carregar la responsabilitat d'evitar la violació en la víctima de l'agressió. A assumir la por a la violació com quelcom normal i que cal tenir en compte en el dia a dia.
Els consells, més aviat, haurien de ser aquests altres. Consells pel potencial violador, per deixar de ser-ho. És el violador el que està espatllat. No la dona. La dona violada és la víctima. Viure amb por no és acceptable,
(De la campanya a http://www.rapecrisisscotland.org.uk)
1. No posis drogues a les begudes de les dones.
2. Si veus una dona caminant sola pel carrer, deixa-la tranquil·la.
3. Si t'atures per ajudar una dona que se li ha avariat el cotxe, recorda't de no violar-la.
4. Si ets a un ascensor i entra una dona, no la violis.
5. No et fiquis a la casa d'una dona per una finestra o una porta sense balda. No l'assaltis a l'aparcament, ni la violis.
6. Demana ajuda als teus amics! Si no ets capaç d'abstenir-te d'agredir persones, demana a un amic que vingui amb tu quan siguis a llocs públics.
7. No te n'oblidis: no és sexe si ho fas amb algú que dorm o es troba inconscient, és una violació!
8. Porta a sobre un xiulet si et preocupa que puguis atacar a algú "per accident". també pots donar-li el xiulet a la persona amb la que estiguis per que que demani ajuda.
9. Recorda-ho: l'honestedat és la millor política. Si tens la intenció de tenir sexe amb la dona amb la que estàs independentment del que ella vulgui, digues-li directament que existeix la possibilitat que la violis. Si no li ho dius ella podria pensar que no planeges violar-la i, sense adonar-se'n, sentir-se segura.
10. No violis!
http://www.rapecrisisscotland.org.uk
http://www.thisisnotaninvitationtorapeme.co.uk/
http://www.notever.co.uk/
Segons l'alcalde de Valladolid, però, molts cops les violacions són culpa de les mateixes dones. Que les dones poden ser molt dolentes i que, quan menys t'ho esperes, s'inventen que les has violat. A més, ho diu seriosament. León de la Riva és de la mateixa escola que Arias Cañete. Productes del PP, en definitiva. Fatxes masclistes de merda, si diem les coses pel seu nom.
És l'estil PP: Masclisme ranci. La dona, violada, és la culpable. És víctima, sí, però també culpable. Per això aquests "consells" per evitar la violació es poden trobar a la web del ministeri de l'interior. Són "consells" per a les dones. Són uns "consells" que impliquen viure amb por. Amb paranoia. Si no els segueixes i et violen, aleshores, la culpa és teva, ja t'havíem avisat!
No ho diuen, però ho diuen: si et violen es culpa teva.
Vet aquí els consells del ministerio:
Ho poso com imatge, perquè diuen que ho volen canviar. Algú els ha dit que potser aquests consells no són una bona idea al carregar la responsabilitat d'evitar la violació en la víctima de l'agressió. A assumir la por a la violació com quelcom normal i que cal tenir en compte en el dia a dia.
Els consells, més aviat, haurien de ser aquests altres. Consells pel potencial violador, per deixar de ser-ho. És el violador el que està espatllat. No la dona. La dona violada és la víctima. Viure amb por no és acceptable,
(De la campanya a http://www.rapecrisisscotland.org.uk)
1. No posis drogues a les begudes de les dones.
2. Si veus una dona caminant sola pel carrer, deixa-la tranquil·la.
3. Si t'atures per ajudar una dona que se li ha avariat el cotxe, recorda't de no violar-la.
4. Si ets a un ascensor i entra una dona, no la violis.
5. No et fiquis a la casa d'una dona per una finestra o una porta sense balda. No l'assaltis a l'aparcament, ni la violis.
6. Demana ajuda als teus amics! Si no ets capaç d'abstenir-te d'agredir persones, demana a un amic que vingui amb tu quan siguis a llocs públics.
7. No te n'oblidis: no és sexe si ho fas amb algú que dorm o es troba inconscient, és una violació!
8. Porta a sobre un xiulet si et preocupa que puguis atacar a algú "per accident". també pots donar-li el xiulet a la persona amb la que estiguis per que que demani ajuda.
9. Recorda-ho: l'honestedat és la millor política. Si tens la intenció de tenir sexe amb la dona amb la que estàs independentment del que ella vulgui, digues-li directament que existeix la possibilitat que la violis. Si no li ho dius ella podria pensar que no planeges violar-la i, sense adonar-se'n, sentir-se segura.
10. No violis!
http://www.rapecrisisscotland.org.uk
http://www.thisisnotaninvitationtorapeme.co.uk/
http://www.notever.co.uk/
divendres, 22 d’agost del 2014
Propera data clau: 11 de setembre.
El consell de garanties estatutàries ha dictaminat que el projecte de la llei de consultes és constitucional, no s'ha pronunciat sobre la constitucionalitat de la doble pregunta.
Val a dir que en el dictamen del consell ha estat recolzat pel vot a favor dels consellers proposats per ERC i CIU,i el vot en contra dels proposats per PSC, PP, Ciutadans i ICV.
És curiós, oi? en teoria el consell el formen experts" que han d'emetre una valoració "tècnica". Però és evident que el dictamen "tècnic" respon a la correlació de forces polítiques. Això és, clarament, un vici del consell. És el mateix vici que es pot trobar al tribunal constitucional espanyol i a tantes altres institucions de l'estat, nominalment agnòstiques políticament, però que no fan més que reflectir les correlacions de forces del moment. Una pena. Espero que amb la República ens estalviem aquestes estructures partidistes.
En definitiva, el grup d'"experts" afirma que la llei de consultes és constitucional. No crec que se li hagi de donar gaire importància a aquest dictamen. Només que era el darrer pas abans d'entrar la llei al Parlament per votar-la i aprovar-la. Aquesta tramitació es farà el proper mes de setembre.
Està clar que l'aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta del 9N seran una mateixa cosa i que es faran coincidint amb l'onze de setembre. Quan s'aprovarà la llei? el 10 de setembre podria ser una molt bona data, potser una mica abans i tot, amb la llei aprovada i, cinc minuts després, convocada la consulta del 9N, què es pot esperar? Quin serà el següent moviment?
Aposto a que el PP, amb la claca del PSOE, ho impugnarà tot al tribunal constitucional: la llei de consultes i, per descomptat, la convocatòria del 9N. Potser el PSOE no es mostrarà d'acord amb impugnar la llei de consultes (que probablement comptara amb l'abstenció, o potser el suport i tot, del PSC), però cridarà tant o més que el PP a l'hora d'impugnar la convocatòria.
I després? Si la llei de consultes s'aprova abans de l'onze de setembre es pot donar com cosa feta que el mateix dia que s'aprovi serà impugnada. Arribarem a l'onze de setembre, doncs, amb la prohibició expressa de la consulta per part de l'estat. Això se sabrà i es pot preveure que la resposta serà una nova manifestació massiva. Jo no se si al llarg dels onze quilòmetres de la V es dibuixarà una senyera. Personalment, crec que no, perquè la gentada no estarà per fer mosaics. Més aviat crec que es respirarà un important aire d'indignació: La gent reclamarà fer la consulta el 9N.
I què farà el govern? Al meu entendre no tindràs més opció que fer la consulta. En rebel·lia, per descomptat, i això vol dir que de l'11S al 9N poden passar moltes coses interessants: la rebel·lia en bloc i a cara descoberta de les escoles contra la llei Wert (que s'hauria de començar a aplicar aquest setembre), l'entrada d'ERC al govern, i moviments explícitament independentistes des de la Generalitat.
O potser no. Potser Mas decideix avançar les eleccions al 9N. Es una opció. És l'opció dolenta al meu entendre. Només deixaria oberta la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Possible, sí, però molt més difícil: en un escenari ideal caldria posar d'acord tots els partits independentistes per portar la DUI al programa amb el compromís de fer-la en cas de disposar de majoria absoluta de vots en una data determinada.
Però hi ha aquest altre escenari i em temo que és més probable: els partits no es posen d'acord amb la DUI i aquesta només és possible, doncs, si hi ha majoria absoluta clara d'un sol partit; cosa molt improbable per la, al meu entendre, saludable diversitat de l'espai electoral català, i més improbable encara si la campanya electoral esdevé una lluita fratricida entre partits independentistes. Que ningú s'enganyi, les plebiscitàries no són una bona opció. Amb les plebiscitàries, podem perdre. Podem perdre nosaltres tot sols.
La qüestió és que podem guanyar si d'aquí al 9N tothom es manté ferm. Si es fa la consulta amb la seva doble pregunta. Ara cal aguantar i quan arribi la prohibició -que arribarà en menys d'un mes- no fer-ne cas i seguir endavant. El 9N es votarà en la consulta.
La data clau a hores d'ara és l'11 de setembre. L'11 de setembre ha de ser una demostració de força indiscutible. Cal omplir la Diagonal i la Gran Via entre Francesc Macià, Glòries i la Plaçà Cerdà. De nou, tots aquells que creiem en la democràcia de baix cap a dalt haurem de sortir al carrer i donar un missatge clar i diàfan. Com va passar al 2012 i al 2013, el missatge s'adreçarà als nostres representants electes.
Als diputats del Parlament i al govern de la Generalitat, el missatge i l'encàrrec de l'11 de setembre serà aquest: volem votar en una consulta, no en unes eleccions autonòmiques. La V de l'11S serà, ha de ser, l'expressió inapel·lable d'aquest encàrrec.
El 9N votaré. N'estic segur. Votaré Independència.
Val a dir que en el dictamen del consell ha estat recolzat pel vot a favor dels consellers proposats per ERC i CIU,i el vot en contra dels proposats per PSC, PP, Ciutadans i ICV.
És curiós, oi? en teoria el consell el formen experts" que han d'emetre una valoració "tècnica". Però és evident que el dictamen "tècnic" respon a la correlació de forces polítiques. Això és, clarament, un vici del consell. És el mateix vici que es pot trobar al tribunal constitucional espanyol i a tantes altres institucions de l'estat, nominalment agnòstiques políticament, però que no fan més que reflectir les correlacions de forces del moment. Una pena. Espero que amb la República ens estalviem aquestes estructures partidistes.
En definitiva, el grup d'"experts" afirma que la llei de consultes és constitucional. No crec que se li hagi de donar gaire importància a aquest dictamen. Només que era el darrer pas abans d'entrar la llei al Parlament per votar-la i aprovar-la. Aquesta tramitació es farà el proper mes de setembre.
Està clar que l'aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta del 9N seran una mateixa cosa i que es faran coincidint amb l'onze de setembre. Quan s'aprovarà la llei? el 10 de setembre podria ser una molt bona data, potser una mica abans i tot, amb la llei aprovada i, cinc minuts després, convocada la consulta del 9N, què es pot esperar? Quin serà el següent moviment?
Aposto a que el PP, amb la claca del PSOE, ho impugnarà tot al tribunal constitucional: la llei de consultes i, per descomptat, la convocatòria del 9N. Potser el PSOE no es mostrarà d'acord amb impugnar la llei de consultes (que probablement comptara amb l'abstenció, o potser el suport i tot, del PSC), però cridarà tant o més que el PP a l'hora d'impugnar la convocatòria.
I després? Si la llei de consultes s'aprova abans de l'onze de setembre es pot donar com cosa feta que el mateix dia que s'aprovi serà impugnada. Arribarem a l'onze de setembre, doncs, amb la prohibició expressa de la consulta per part de l'estat. Això se sabrà i es pot preveure que la resposta serà una nova manifestació massiva. Jo no se si al llarg dels onze quilòmetres de la V es dibuixarà una senyera. Personalment, crec que no, perquè la gentada no estarà per fer mosaics. Més aviat crec que es respirarà un important aire d'indignació: La gent reclamarà fer la consulta el 9N.
I què farà el govern? Al meu entendre no tindràs més opció que fer la consulta. En rebel·lia, per descomptat, i això vol dir que de l'11S al 9N poden passar moltes coses interessants: la rebel·lia en bloc i a cara descoberta de les escoles contra la llei Wert (que s'hauria de començar a aplicar aquest setembre), l'entrada d'ERC al govern, i moviments explícitament independentistes des de la Generalitat.
O potser no. Potser Mas decideix avançar les eleccions al 9N. Es una opció. És l'opció dolenta al meu entendre. Només deixaria oberta la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Possible, sí, però molt més difícil: en un escenari ideal caldria posar d'acord tots els partits independentistes per portar la DUI al programa amb el compromís de fer-la en cas de disposar de majoria absoluta de vots en una data determinada.
Però hi ha aquest altre escenari i em temo que és més probable: els partits no es posen d'acord amb la DUI i aquesta només és possible, doncs, si hi ha majoria absoluta clara d'un sol partit; cosa molt improbable per la, al meu entendre, saludable diversitat de l'espai electoral català, i més improbable encara si la campanya electoral esdevé una lluita fratricida entre partits independentistes. Que ningú s'enganyi, les plebiscitàries no són una bona opció. Amb les plebiscitàries, podem perdre. Podem perdre nosaltres tot sols.
La qüestió és que podem guanyar si d'aquí al 9N tothom es manté ferm. Si es fa la consulta amb la seva doble pregunta. Ara cal aguantar i quan arribi la prohibició -que arribarà en menys d'un mes- no fer-ne cas i seguir endavant. El 9N es votarà en la consulta.
La data clau a hores d'ara és l'11 de setembre. L'11 de setembre ha de ser una demostració de força indiscutible. Cal omplir la Diagonal i la Gran Via entre Francesc Macià, Glòries i la Plaçà Cerdà. De nou, tots aquells que creiem en la democràcia de baix cap a dalt haurem de sortir al carrer i donar un missatge clar i diàfan. Com va passar al 2012 i al 2013, el missatge s'adreçarà als nostres representants electes.
Als diputats del Parlament i al govern de la Generalitat, el missatge i l'encàrrec de l'11 de setembre serà aquest: volem votar en una consulta, no en unes eleccions autonòmiques. La V de l'11S serà, ha de ser, l'expressió inapel·lable d'aquest encàrrec.
El 9N votaré. N'estic segur. Votaré Independència.
dimecres, 13 d’agost del 2014
Adéu, Lauren Bacall.
"... or maybe just whistle..."
Insuperable.
Gràcies, flaca.
Lauren Bacall (1924 - 2014). Gran dama del cinema, descansa en pau.
divendres, 8 d’agost del 2014
Emergència sanitària pel virus de l'Èbola
Sembla que això de l'Èbola va de debò: L'OMS declara una emergència sanitària d'abast mundial per l'expansió del virus d'Ebola.
O potser, no tant. No ho se. Un es malfia d'aquestes alertes sanitàries mundials després d'alertes per situacions anteriors, com la de la grip "A". L'OMS és com el pastor del conte, que de tant amenaçar en fals amb el llop, quan aquest va venir de veritat ningú no el va fer cas.
Em demano vàries coses: és tan perillós el virus de l'Èbola com per a decretar una alerta mundial sanitària? quines implicacions té una alerta d'aquest tipus?
És més perillós el virus de l'èbola que -i vostès em perdonaran la demagògia, que segur que soc molt demagògic- l'exercit israelià que està massacrant palestins? quants morts porten els uns (el Tsahal) i els altres (els virus d'Èbola). He llegit a aquesta web que, des que es coneix l'existència del virus (1976), l'èbola ha matat unes 2.500 persones. El Tsahal és, sense discussió, molt més perillós. Resulta, però, que la grip comuna és molt més perillosa que el Tsahal, que ja és dir.
Però, en canvi, es fa una alerta mundial per l'Èbola.
Aleshores, per la massacre a Palestina quina mena d'alerta sanitària caldria fer? O és que com que els afectats d'aquesta epidèmia només són els palestins, no aplica l'alerta mundial? Però almenys sí que aplicaria algun tipus d'alerta o de solidaritat internacional, no?
També m'ha cridat l'atenció és el cas del missioner i la monja espanyols que han repatriat. No era possible tractar-los a Monròvia (Libèria)?
Que se m'entengui, espero que es curin. Però em sorprèn. Si realment aquesta malaltia és tan greu i és un perill tan gran, no seria millor combatre-la allà on es presenti? Exactament què es guanya repatriant aquests malalts? Millors tractaments? No sembla gaire solidari amb els malalts que es queden a Monròvia, oi?
Mireu, vaig a pensar malament. Digueu-me conspiranòic. A mi em sembla que poder estudiar el virus de l'Èbola en directe és una oportunitat única. Per a qui? doncs per a indústries vàries. Per exemple, de forma evident: la farmacèutica. Però no només. També la militar: per les seves característiques l'Ébola pot ser emprat com arma biològica. Cinisme: les armes biològiques estan prohibides per tractats internacionals. De fet només estan prohibides pels estats que no tenen prou poder com per a no fer-ne cas de les prohibicions.
O sigui que ves tu a saber quins interessos ocults hi han en aquesta repatriació tan sorprenent. Tant de bo que els afectats es curin, i tant de bo que si hi ha alguna investigació associada sigui per combatre aquesta malaltia.
Només recordar que, d'"emergències sanitàries", n'hi han algunes de més prioritàries. Per exemple, a Palestina, o a Ucraïna.
Segur que la prevenció és el més important per combatre les emergències sanitàries.
Hauríem d'estar, doncs, més previnguts del que estem contra un sistema que fa del recursos naturals i energètics, de la guerra o de la salut un negoci. Sospito que si estiguéssim més previnguts contra aquest sistema, ens estalviaríem un bon grapat d'"emergències".
Acabo. Tot just ho he vist ara i no me'n puc estar d'enllaçar-lo: Al Vilaweb han publicat "Deu preguntes i respostes sobre la transmissió i el tractament de l'Ebola".
O potser, no tant. No ho se. Un es malfia d'aquestes alertes sanitàries mundials després d'alertes per situacions anteriors, com la de la grip "A". L'OMS és com el pastor del conte, que de tant amenaçar en fals amb el llop, quan aquest va venir de veritat ningú no el va fer cas.
Em demano vàries coses: és tan perillós el virus de l'Èbola com per a decretar una alerta mundial sanitària? quines implicacions té una alerta d'aquest tipus?
És més perillós el virus de l'èbola que -i vostès em perdonaran la demagògia, que segur que soc molt demagògic- l'exercit israelià que està massacrant palestins? quants morts porten els uns (el Tsahal) i els altres (els virus d'Èbola). He llegit a aquesta web que, des que es coneix l'existència del virus (1976), l'èbola ha matat unes 2.500 persones. El Tsahal és, sense discussió, molt més perillós. Resulta, però, que la grip comuna és molt més perillosa que el Tsahal, que ja és dir.
Però, en canvi, es fa una alerta mundial per l'Èbola.
Aleshores, per la massacre a Palestina quina mena d'alerta sanitària caldria fer? O és que com que els afectats d'aquesta epidèmia només són els palestins, no aplica l'alerta mundial? Però almenys sí que aplicaria algun tipus d'alerta o de solidaritat internacional, no?
També m'ha cridat l'atenció és el cas del missioner i la monja espanyols que han repatriat. No era possible tractar-los a Monròvia (Libèria)?
Que se m'entengui, espero que es curin. Però em sorprèn. Si realment aquesta malaltia és tan greu i és un perill tan gran, no seria millor combatre-la allà on es presenti? Exactament què es guanya repatriant aquests malalts? Millors tractaments? No sembla gaire solidari amb els malalts que es queden a Monròvia, oi?
Mireu, vaig a pensar malament. Digueu-me conspiranòic. A mi em sembla que poder estudiar el virus de l'Èbola en directe és una oportunitat única. Per a qui? doncs per a indústries vàries. Per exemple, de forma evident: la farmacèutica. Però no només. També la militar: per les seves característiques l'Ébola pot ser emprat com arma biològica. Cinisme: les armes biològiques estan prohibides per tractats internacionals. De fet només estan prohibides pels estats que no tenen prou poder com per a no fer-ne cas de les prohibicions.
O sigui que ves tu a saber quins interessos ocults hi han en aquesta repatriació tan sorprenent. Tant de bo que els afectats es curin, i tant de bo que si hi ha alguna investigació associada sigui per combatre aquesta malaltia.
Només recordar que, d'"emergències sanitàries", n'hi han algunes de més prioritàries. Per exemple, a Palestina, o a Ucraïna.
Segur que la prevenció és el més important per combatre les emergències sanitàries.
Hauríem d'estar, doncs, més previnguts del que estem contra un sistema que fa del recursos naturals i energètics, de la guerra o de la salut un negoci. Sospito que si estiguéssim més previnguts contra aquest sistema, ens estalviaríem un bon grapat d'"emergències".
Acabo. Tot just ho he vist ara i no me'n puc estar d'enllaçar-lo: Al Vilaweb han publicat "Deu preguntes i respostes sobre la transmissió i el tractament de l'Ebola".
Cinema amb adolescents: "Divergent"
Tenir fills fa, entre d'altres coses, que acabis veient molt cinema infantil o juvenil. Bé. És l'excusa que faig servir per "justificar" aquest comentari sobre la pel·lícula "Divergent". Au, ja està dit, som-hi:
Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.
Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.
Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.
Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.
Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.
Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!
Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.
Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.
Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.
Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.
La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.
Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.
Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.
Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.
Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.
La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.
Fi de l'alerta d'spoiler.
Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.
És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.
D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.
És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.
Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.
La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.
Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.
Hi ha vida més enllà de la PlayStation.
Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.
Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.
Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.
Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.
Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.
Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!
Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.
Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.
Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.
Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.
La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.
Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.
Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.
Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.
Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.
La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.
Fi de l'alerta d'spoiler.
Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.
És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.
D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.
És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.
Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.
La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.
Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.
Hi ha vida més enllà de la PlayStation.
Llibre llegit: "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.
Una altre lectura de les lectures d'aquestes vacances ha estat "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.
Antonio Baños "(Nou Barris, Barcelona, 1967) és un periodista, escriptor i músic català. Ha col·laborat al programa de ràdio de RNE Asuntos Propios i a la secció Economía para idiotas. Al novembre de 2012 va publicar un article titulat "Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro".[1] El 2013 publica La rebel·lió catalana a l'editorial La Butxaca. Antonio Baños Boncompain es va diplomar en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mitjançant els seus llibres La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme." (de Viquipèdia).
A més del que diu la Viquipèdia, Antonio Baños també es membre del'ANC i de Súmate, memorable aquesta carta de resposta a una intervenció de la periodista i escriptora Cristina Fallarás a 8Tv. Cristina Fallarás és l'autora de "A la puta calle", la crònica del seu propi desnonament.
He llegit la versió catalana, que és de fa un any i mig, gairebé. Enguany s'ha publicat la versió en castellà que, essencialment, és la traducció amb el canvi del capítol final: en la versió catalana el capítol final "No tinguem por" s'adreça als ciutadans de Catalunya; en la castellana, "La pregunta" interpel·la directament als ciutadans espanyols demanant-los quina postura prendran enfront el procés d'independència de Catalunya.
L'argumentació d'Antonio Baños és, en línies generals, coincident amb la de l'independentisme d'esquerres (més o menys anticapitalista); és una de les diverses visions independentistes, no pas l'única i potser tampoc la majoritària, que estan empenyent en la consecució de l'estat independent. És un missatge, doncs, que pot no agradar des dels sectors de l'independentisme conservador o de dretes. O des d'una esquerra estatalista. En tot cas, és un llibre que transmet idees clares, amb força sentit de l'humor i que es llegeix molt bé i, per mi aquesta és la gran virtut, planteja la independència de Catalunya des del respecte a totes les opcions, com un exercici democràtic i de llibertat personal, i sense fer volar coloms: la independència, en ella mateixa, no és garantia de res, només és una oportunitat que ens donem de fer les coses d'una altre forma, tant de bo que millor.
A Internet he trobat vàries presentacions del llibre fetes pel mateix Antonio Baños. M'ha agradat aquesta de la versió castellana que va fer a la llibreria La Central de Madrid pel Diario.es. És una mica llarga, però està prou bé. A més demostra quina és la utilitat del llibre: parlar, debatre, amb respecte, amb aquells amics, veïns, coneguts, companys o, simplement, gent oberta disposada a escoltar i argumentar a favor o en contra de la independència de Catalunya.
Antonio Baños "(Nou Barris, Barcelona, 1967) és un periodista, escriptor i músic català. Ha col·laborat al programa de ràdio de RNE Asuntos Propios i a la secció Economía para idiotas. Al novembre de 2012 va publicar un article titulat "Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro".[1] El 2013 publica La rebel·lió catalana a l'editorial La Butxaca. Antonio Baños Boncompain es va diplomar en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mitjançant els seus llibres La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme." (de Viquipèdia).
A més del que diu la Viquipèdia, Antonio Baños també es membre del'ANC i de Súmate, memorable aquesta carta de resposta a una intervenció de la periodista i escriptora Cristina Fallarás a 8Tv. Cristina Fallarás és l'autora de "A la puta calle", la crònica del seu propi desnonament.
He llegit la versió catalana, que és de fa un any i mig, gairebé. Enguany s'ha publicat la versió en castellà que, essencialment, és la traducció amb el canvi del capítol final: en la versió catalana el capítol final "No tinguem por" s'adreça als ciutadans de Catalunya; en la castellana, "La pregunta" interpel·la directament als ciutadans espanyols demanant-los quina postura prendran enfront el procés d'independència de Catalunya.
L'argumentació d'Antonio Baños és, en línies generals, coincident amb la de l'independentisme d'esquerres (més o menys anticapitalista); és una de les diverses visions independentistes, no pas l'única i potser tampoc la majoritària, que estan empenyent en la consecució de l'estat independent. És un missatge, doncs, que pot no agradar des dels sectors de l'independentisme conservador o de dretes. O des d'una esquerra estatalista. En tot cas, és un llibre que transmet idees clares, amb força sentit de l'humor i que es llegeix molt bé i, per mi aquesta és la gran virtut, planteja la independència de Catalunya des del respecte a totes les opcions, com un exercici democràtic i de llibertat personal, i sense fer volar coloms: la independència, en ella mateixa, no és garantia de res, només és una oportunitat que ens donem de fer les coses d'una altre forma, tant de bo que millor.
A Internet he trobat vàries presentacions del llibre fetes pel mateix Antonio Baños. M'ha agradat aquesta de la versió castellana que va fer a la llibreria La Central de Madrid pel Diario.es. És una mica llarga, però està prou bé. A més demostra quina és la utilitat del llibre: parlar, debatre, amb respecte, amb aquells amics, veïns, coneguts, companys o, simplement, gent oberta disposada a escoltar i argumentar a favor o en contra de la independència de Catalunya.
divendres, 1 d’agost del 2014
Llibre llegit: "¿Por qué el decrecimiento?" de Carlos Taibo.
"Per què el Decreixement?" de Carlos Taibo.
Decreixement?
Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010, Què és decreixement?
"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.
Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.
El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.
El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."
I qui és Carlos Taibo?
Carlos Taibo (Facebook i Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.
Per què el decreixement?
Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.
El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".
El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.
Què és el decreixement?
Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.
El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.
El creixement no és la felicitat.
Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.
La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).
Com funciona la societat de consum.
La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.
I què ens cal?
Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.
Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.
El treball
El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.
El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.
L'empremta ecològica
Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".
"Cal fer alguna cosa"
Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.
Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.
Classes mitjanes
Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.
És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi, es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?
Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:
Taibo proposa una llista de coses a fer:
- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats. - Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.
El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.
En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.
Més coses a fer
Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).
En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.
EL paper de les dones.
Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.
El debat públic sobre el decreixentisme
Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.
Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".
Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.
Ets decreixentista i no ho saps
Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.
Crítiques al decreixement
Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.
Cal lluitar
Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.
O decreixem, o ens "decreixeran"
En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).
El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?
El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?
El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.
Decreixement?
Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010, Què és decreixement?
"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.
Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.
El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.
El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."
I qui és Carlos Taibo?
Carlos Taibo (Facebook i Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.
Per què el decreixement?
Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.
El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".
El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.
Què és el decreixement?
Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.
El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.
El creixement no és la felicitat.
Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.
La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).
Com funciona la societat de consum.
La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.
I què ens cal?
Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.
Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.
El treball
El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.
El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.
L'empremta ecològica
Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".
"Cal fer alguna cosa"
Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.
Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.
Classes mitjanes
Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.
És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi, es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?
Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:
Taibo proposa una llista de coses a fer:
- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats. - Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.
El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.
En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.
Més coses a fer
Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).
En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.
EL paper de les dones.
Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.
El debat públic sobre el decreixentisme
Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.
Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".
Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.
Ets decreixentista i no ho saps
Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.
Crítiques al decreixement
Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.
Cal lluitar
Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.
O decreixem, o ens "decreixeran"
En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).
El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?
El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?
El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.
dimecres, 30 de juliol del 2014
Llibre llegit: "El fin del poder"
Un apunt per a situar ideològicament a Moisés Naím: Es economista i escriptor, especialitzat en economia i política internacionals, va ser ministre de foment de Venezuela abans de Chávez (i posteriorment un crític virulent del chavisme), director del Banc Central d'aquell país, director executiu del Banc Mundial. Actualment col·labora amb columnes d'opinió sobre política internacional amb diaris d'arreu del món, "El País" entre ells; i treballa al Carnegie Endowment for International Peace, un think tank que pretén aportar idees i diàleg per la pau mundial.
Estem parlant d'algú que se situa a la banda dels poderosos. Els seus punts de vista responen a la visió des del poder. Cal tenir-ho ben present a l'hora de llegir el llibre.
La seva tesi és que "el poder" és "menys poderós" que fa uns anys.
Els llibre s'enceta definint "el poder". Què, o qui, són els poderosos. En resum, en menor o major grau, el poder, els poderosos, són tots aquells que tenen la capacitat d'aconseguir que altres facin o deixin de fer coses. Governs, exèrcits, empreses, religions, partits polítics, sindicats, organitzacions no governamentals... i, en particular, les persones que formen i dirigeixen aquestes entitats són identificables com "el poder".
Doncs bé, aquests actors que indubtablement mantenen un immens poder veuen, tanmateix, com apareixen una munió de micropoders que poden anar tant des de l'aparició d'organitzacions "de baix a dalt" tipus 15M, o el moviment Occupy, o la primavera àrab, o, en un altre ordre, cèl·lules terroristes autònomes tipus Al-Qaeda. Aquests micropoders poden ser capaços d'escapar del control del poder, de limitar als macropoders, infringir-los greus derrotes o, fins i tot, derrocar-los.
L'autor analitza també com s'obté el poder i com es reté. Per una banda, la mida, el volum, el creixement ha estat una de les formes de guanyar i retenir el poder (recordem el "too big to fall"). Per altra, pren el concepte de "barreres d'entrada" dels mercats i l'expandeix al poder, en general. És dir, el poder es reté quan les barreres que protegeixen els poderosos dels nous competidors són suficients per impedir-ne l'entrada.
Contra aquest poder atrinxerat en la mida i les barreres d'entrada, l'autor suggereix que s'ha produït una triple revolució. La revolució del "més", de la "mobilitat" i de la "mentalitat". Per mi, és el plantejament més polèmic i discutible d'aquest llibre:
La revolució del "més" ve donada per l'augment de tot: de població, del creixement econòmic, de l'esperança de vida, nutrició, ingressos... És dir, estem en un moment de creixement demogràfic i amb la pobresa disminuint a tot al món. És un període de, malgrat les crisis, prosperitat general.
El seu argument és que "Quan les persones són més nombroses i viuen vides més plenes, es tornen més difícils de regular, dominar i controlar".
Aquí no puc deixar de veure, ni més ni menys, que la doctrina del shock ("aprofitar estats de xoc per retallar llibertats") denunciada per Naomi Klein, però expressada en "positiu".
La revolució de la "mobilitat" ens parla dels moviments migratoris. Les persones amb vides més plenes i sanes es mouen molt més, amb major possibilitat, doncs, de fugir de dominis imposats per poders locals, però no només això, també amb la possibilitat d'alterar la distribució dels poders dels llocs de destinació o, fins i tot, de crear nous poders en aquests llocs. En particular, destaca el moviment migratori cap a les ciutats.
Finalment, la revolució de la "Mentalitat". L'etapa de prosperitat general a més de crear una nova classe mitjana a nivell mundial amb un vida més plena i més sana, també els ha donat el coneixement que hi han "altres que gaudeixen de molta més prosperitat, llibertat i satisfacció personal que ells. I aquesta informació nodreix l'esperança que no és impossible assolir-los algun dia". En resum, als països en desenvolupament, la classe mitjana en expansió demana més estat del benestar; als països rics, la classe mitjana en contracció demana mantenir l'estat del benestar. El resultat general és posar en dubte i desafiar els poders locals que no son capaços de satisfer les noves demandes.
Amb aquestes 3M l'autor analitza el xoc entre micro i macro poders en diferents escenaris.
Arribats a aquest punt caldria demanar-se sobre la validesa d'aquestes 3M com argument d'anàlisi.
Per mi l'argument de la mobilitat és irrefutable. Els moviments migratoris (i no només, també els turístics) plantegen reptes i desafiaments tan als poders que veuen com fugen o marxen els seus dominats, com els poders que els veuen arribar.
Pel que fa al "Més", diria que la "Prosperitat General" està, més aviat, localitzada als països rics i emergents i no és ben bé general (així ho reconeix el mateix Moisès Naím). En aquest sentit em sentiria més còmode parlant d'una creixent classe mitjana als països emergents que, en tot cas, segueixen presentant unes greus desigualtats; i d'un increment en la desigualtat als països rics que porta a una minvant classe mitjana i un creixement del nombre de pobres (més ràpid) i de rics. La classe mitjana és el motor de les societats, de qualsevol societat. És, per tant, la classe més poderosa de totes. El control de la classe mitjana és la clau de volta del poder a una societat.
La Revolució de la "Mentalitat" és, segons em sembla entendre, la generalització d'un model en el que el "progrés" és sinònim de major consum i diversitat d'oferta; i "llibertat" un concepte difús que sembla abastar tant des de les reformes "democràtiques" dirigides pel partit únic xinès fins a processos "democratitzadors" que condueixen a règims partitocràtics. En tot cas, però, un model, essencialment, capitalista.
No dic que no sigui cert. La veritat és que ni les noves classes mitjanes dels països emergents ni les classes mitjanes dels països rics no estan gaire interessades en parlar, per exemple, de decreixement. No cal dir que això planteja un problema gros pel que fa a la crisi de recursos que porta implícita el capitalisme. La "prosperitat general" podria ben bé haver arribat al seu final coincidint amb el peak-oil a finals de la passada dècada. El temps dirà.
En tot cas, se'm fa molt difícil acceptar com a factor de revolució contra el poder la generalització del capitalisme com a forma de vida i ideologia. Personalment ho trobo una "contradictio in terminis". "Capitalisme revolucionari" és un oxímoron. Ara bé, Moisès Naím fa aquest altre plantejament: l'aparició de nous competidors en el mercat global (petites empreses, micro-poders) pot fer caure o arrabassar el mercat de les grans corporacions (macro-poders). És en aquest sentit, dins del capitalisme, que la "Mentalitat" és "revolucionària", al facilitar el trencament de barreres de mercat que protegeixen grans firmes.
Això em porta a dir que, realment, aquest "fi del poder" que explica Moisés Naím és, més aviat, una redistribució del poder dins de l'espai capitalista i l'aparició de majors resistències a la dominació capitalista, però no a una apocalipsi dels poderosos. Ni a la fi del capitalisme i dels seus mecanismes de dominació.
Els capítols que segueixen a la presentació d'aquestes tres revolucions analitzen diferents tipus de macropoders i com es veuen enfrontats a nous micropoders.
Enceta aquest bloc amb els estats i els "sistemes democràtics" en els que els grans partits polítics veuen la l'aparició de nous partits minoritaris, especialitzats en assumptes concrets, o d'abast regional. No és casualitat que l'únic cop que s'esmenta Catalunya en aquest llibre sigui aquí (des d'una visió madrilenya i molt de l'estil de "El País", tot sigui dit). És evident que Podemos, o la CUP, o fins i tot ERC es podrien ficar en aquest sac que parla del creixement de les forces polítiques alternatives. O del creixement de forces secessionistes. El llibre assenyala correctament l'aparició de nous estats com una de les conseqüències del debilitament del poder. Em sembla llegir entre línies una certa incomoditat per aquesta proliferació de nous estats. De fet, assenyala la proliferació d'estats com una dificultat afegida a l'hora d'assolir grans acords internacionals.
Els exèrcits també veuen l'aparició de nous competidors. La guerra entre països sembla que cada dia que passa és més improbable, però en canvi, les guerrilles revolucionàries, religioses, secessionistes... els grups terroristes, els exèrcits narcos, els pirates aeris i marins... han esdevingut les noves amenaces armades i les seves formes de combat han tornat obsoletes les forces militars convencionals. No només això, les opinions públiques internacionals han esdevingut elles mateixes una força capaç d'aturar accions militars al qüestionar els poders polítics rere les forces armades. El poder "tou" apareix cada cop com més decisori enfront del poder "dur" dels exèrcits.
Un factor derivat és la privatització de les forces armades i la subcontractació de personal civil per a la realització d'accions de tota mena, incloses les militars. Les noves amenaces militars als macro poders han provocat aquesta reacció.
Em demano, però, si realment ha estat una reacció o si, pel contrari, aquestes noves formes de guerra responen també a la creació d'un nou mercat de la guerra. Sospito que hi ha de tot.
De fet, la manca de flexibilitat dels estats enfront dels nous reptes els porta a la creació de ONG... organitzades pels governs. Les ONGOG, com l'Instituto Cervantes, El Goethe, o el Ramon LLull. Un ministeri de cultura no pot anar a països estrangers a exercir el "poder tou" però una ONG (OG), en canvi, sí. Com? per exemple, becant estudiants de la llengua i la cultura del país, fent promoció de les empreses pròpies, amb molta més eficàcia que les ambaixades i el cos diplomàtic tradicional subjecte a directrius de diversos ministeris i al protocol i la burocràcia d'organismes internacionals. "Poder dur" que es disfressa, o muta, en "Poder tou" per presentar-se sota la forma d'institucions i organitzacions més flexibles i àgils.
Les grans corporacions, per descomptat, són les que veuen tremolar més el seu domini: la circulació de talent, les noves tecnologies... la responsabilitat corporativa i la dificultat de mantenir una imatge de marca incòlume... fan que sigui més difícil mantenir barreres de mercat i l'aparició de nous actors provoca un augment generalitzat de la competència (Allà on la corrupció ho permeti, és clar).
Les grans religions també veuen perillar el seu domini. L'aparició de sectes de tota mena fan que, per exemple, ja no es pugui considerar l'Amèrica Llatina com el gran planter de l'església Catòlica. Els grups evangèlics de tota mena estan menjant-li terreny en el negoci de la "salvació" de les ànimes aprofitant la seva major flexibilitat al no estar subjectes a jerarquies, un missatge que felicita i estimula la consecució de la prosperitat material, la creació de mitjans de comunicació propis i xarxes socials de suport mutu. Per no parlar de l'acceptació natural del sacerdoci femení o de la inexistència del celibat. Dins de l'església Catòlica, la teologia de l'alliberament seria un micro-poder adaptat al seu medi de l'Amèrica llatina que contestaria al vell, llunyà i jeràrquic macro-poder del Vaticà.
Els sindicats tradicionals, pactistes i sistèmics, també es veurien contestats amb l'aparició de noves organitzacions sindicals i de treballadors. A l'estat espanyol, CCOO i UGT veuen com les afiliacions minven, com apareixen noves (o velles) sigles de sindicalisme combatiu o, fins i tot, noves formes de treball cooperatiu.
Els mitjans de comunicació, el quart poder, també ha vist com l'aparició de blogs, micro-blogs, xarxes socials... de tota mena estan trencant el domini de la informació. Tothom pot ser creador i difusor de notícies. La censura és molt difícil, i les línies editorials poden ser contestades d'immediat. El desconcert dels grans mitjans escrits és important. Les subvencions de l'estat a les grans capçaleres de diaris només fan que confirmar la subordinació del quart poder als partits i fer-ne més gran el descrèdit entre ciutadans cada cop més ben informats i més crítics amb les informacions "oficials" o afins.
En fi, degradació del poder. Naím reconeix cinc perills en aquesta degradació:
- L'aparició del desordre.
- la fugida del talent i el coneixement.
- la banalització dels moviments socials.
- l'estimulació de la impaciència i l'escurçament dels períodes d'atenció.
- l'alienació.
Alguns d'aquests riscos ja els podríem haver avançat des de bon començament ja que cal tenir present que aquest llibre està escrit des de l'òptica d'algú que és part del poder. L'antítesi del poder és l'anarquia, o en paraules dels poderosos, el desordre i el caos. Pel poder, els dominats només tenen una capacitat limitada d'autogestió, la de fer una cua i poca cosa més. La debilitat del poder provoca el desordre. No hi ha molt a dir, és la seva opinió. No la comparteixo.
La fugida del talent i del coneixement és una conseqüència del desordre i el caos. Només que la fugida és general, no només la del talent. No dic que no, però no té perquè ser una conseqüència. En aquest punt, vull destacar aquesta frase del llibre: "La descentralització radical del coneixement -des de Viquipèdia fins el desenvolupament de programari de codi obert, passant pel material de cursos del MIT disponible de forma gratuita a Internet- és una de les tendències més apassionants en la dispersió del poder. Però la capacitat d'aquestes noves fonts de coneixement d'estar a l'alçada de R+D d'una empresa o de preservar la memòria institucional és inconsistent en el millor dels casos." Una afirmació forta. M'agradaria saber que n'opinaria Richard Stallman. Jo crec que la tendència és cap a la intel·ligència col·lectiva a la xarxa (algun dia hauré de desenvolupar això) on, per cert, Google, Facebook, Twitter... són, evidentment, Macropoders amb majúscula.
La banalització dels moviments socials és un risc important relacionat amb l'anterior. Les militàncies no poden reduir-se a fer click al "M'agrada" al Facebook. Les militàncies necessiten militants. Gent capaç de sortir al carrer, manifestar-se, i actuar. El poder també ho necessita. El poder també necessita gent capaç de mobilitzar-se, sortir al carrer i actuar quan i com al poder li convé. Poder és justament la capacitat de fer que els demés actuïn d'una forma determinada. "L'activisme" del click al "M'agrada" de Facebook és, doncs, de ple dret, una degradació del poder.
No només limitar l'activisme a fer click al m'agrada de Facebook (o xarxes socials en general) és una degradació del poder. També ho és la "limitació" d'opcions que proporciona. És dir, la xarxa social ofereix a l'usuari les opcions que el seu cercle d'"amics" li proporciona. Cercle en els que el poder segurament no hi és present, o ho és d'esquitllentes . És dir, el poder no controla els missatges que arriben, ni quins, ni quina atenció reben. La maquinària del poder demana temps per a fer-se escoltar però la vida dels missatges a la xarxa social és efímera. I són molts els missatges que competeixen per captar l'atenció. Els usuaris (de xarxes socials) ni presten atenció ni tenen paciència per escoltar els missatges que no els interessen. És una degradació del poder.
Finalment, "L'alienació". Segons Naím, quan el poder es degrada, quan la norma és que no hi han normes, perdem els referents i las tendència és a sentir-se sols i desemparats. Alienats. Aquesta afirmació va acompanyada d'estadístiques que diuen que creix el nombre de persones que viuen soles (les famílies son estructures de poder) i "del fet que, segons nombrosos estudis de ciències socials, entre els ciutadans dels països desenvolupats s'ha reduït el nombre d'amics de confiança i, paral·lelament, han augmentat els sentiments de soledat.". Em demano si aquests fets estan relacionats amb la degradació del poder o, justament al contrari, son conseqüència de l'increment de la dominació del poder capitalista sobre els treballadors. Caldria veure aquests estudis per veure quins són les causes que han incrementat aquests sentiments de soledat. Personalment dubto que sigui la "degradació del poder", més aviat sospito de prioritzar "la carrera i l'èxit professional" que, de fet, és una forma d'anomenar l'auto-explotació que no és més que una altre forma de dominació capitalista.
El capítol final parla del "què es pot fer" des del poder: acceptar que el món és "posthegemònic" i que els que avui són amunt demà no ho seran, i que toca conviure amb aquests canvis; que no hi han respostes fàcils i que la demagògia atraparà les masses. Afirma, i és de traca, que cal fer activisme per aconseguir "quelcom de molt difícil: una major disposició de les societats democràtiques a donar més poder als que ens governen. I això és impossible mentre no confiem més en ells. Cosa que és, per descomptat, encara més difícil. Però també indispensable". Mai m'havien demanat que tingués tanta fe. Proposa també l'enfortiment dels partits polítics enfront de les ONG i, augmentar la participació de la gent en la política des dels partits, en comptes de les ONG. Finalment, pronostica l'adveniment d'importants canvis en els mapes polítics i institucionals del món.
Parlem d'un llibre escrit des del poder, per a lectors d'un perfil polític tipus "El País", centre-esquerre/dreta, liberals, neoliberals, social-liberals, socialdemòcrates moderats... No és el meu perfil ideològic.
I tanmateix, amb totes les meves reserves cap aquest llibre crec que aquesta frase és ben certa: "La degradació del poder, si no ens hi adaptem i l'orientem cap al bé social, pot acabar sent contraproduent i destructiva." No ho dubto. Però sospito que justament aquest "adaptar-se'n i orientar-lo al bé social" serà, en si mateix, un colossal xoc entre macro-poders i micro-poders, fruit, justament, del diferent significat que uns i altres li en donaran a "bé social".
divendres, 4 de juliol del 2014
Rubicó
Estic convençut que ens trobem en un moment històric clau en el que es decidirà el destí del nostre país per moltes generacions.
Soc optimista i crec que gaudim de l'oportunitat d'obtenir la independència per al nostre país. En gran part depèn de nosaltres aconseguir-ho. Aquest és el moment que molts havíem estat esperant molt de temps.
Per això, ara no es pot defallir. Ara és quan hem de serrar els dents i fer passes decidides endavant.
Aquesta afirmació ve al cas perquè em sembla notar que certa idea s'està obrint pas: la de que el proper 9 de novembre no es votarà. Que l'estat espanyol prohibirà la consulta -que ho farà- i que la Generalitat acatarà aquesta decisió.
Doncs jo crec que no. Crec que es votarà el 9 de novembre.
El 9 de novembre les urnes han de ser al carrer i tothom que vulgui ha de poder votar. Ha de poder votar aquesta doble pregunta que segurament sobrevalora l'opció d”una tercera via que ni hi és ni se l'espera, però que benvinguda sigui si així hi ha més gent que se sent interpel·lada a expressar la seva opinió.
Tothom que vulgui ha de poder votar. També aquells que no volen separar-se d'Espanya, i que votaran No directament, però que saben que ells i tots tenim el dret a votar i a expressar la pròpia opinió, i el dret de tots a defensar la pròpia identitat de forma pacífica.
Per descomptat, el dia 9 de novembre els que farem un doble sí també votarem. No se quins pensaments i quines emocions tindré aquell dia. Segurament dependran de les condicions en les que s'estigui votant i de com s'arribi a la fita.
Però sigui com sigui, el que és segur és que s'ha de votar. El dia 9 de novembre es vota. Amb acord o sense acord de l'estat. Si no es vota és perquè ha passat alguna desgràcia: que un meteorit hagi xocat amb la terra, o que l'estat empra la força, tanca col·legis electorals i segresta les urnes. Els únic motius que haurien de poder impedir el vot haurien de ser d'aquesta magnitud.
En cap cas pot ser la manca d'acord de l'estat el motiu per deixar de votar. No és acceptable. Justament per no haver d'acatar les ordres de l'estat en aquesta decisió és que es va fer la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013.
Aquesta declaració va ser immediatament "declarada nul·la" pel tribunal constitucional espanyol, i en contra-rèplica el Parlament de Catalunya va afirmar que es mantenia vigent.
La declaració de sobirania és vigent per a la única cosa que serveix: fer la consulta amb acord o sense acord de l'estat. Es va pensar amb aquest objectiu i ara arriba el moment d'exercir-la.
Amb acord o sense, el 9 es vota. No hi ha pla "B". No hi ha alternativa. Només la violència, que mai serà catalana, podria impedir aquesta votació.
I no hi haurà violència.
Si és necessari que Esquerra entri al govern per garantir que el 9 es vota, que entri. Si cal una mobilització ciutadana, que es faci. Si cal exposar-se a les detencions, cal assumir el risc. És l'hora de jugar-se el tot pel tot. El moment de cremar les naus. L'hora de la veritat.
Potser alguns senten ara vertigen, o por. És lícit. És humà. el 9 de novembre representa el pas del Rubicó. Segur que fa por. Però justament el valor és superar la por. És el moment de serrar les dents. De fer passes decidides endavant.
Jo estic segur que el poble estarà a l'alçada. El proper 11 de setembre a Barcelona dibuixarem una gran "V" entre Diagonal i Gran Via, amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries. "V" de Vertigen, com no, però sobretot de Valor, de Vot, de Vida. Per descomptat també una churchilliana i rotunda "V" de Victòria.
Tenim l'oportunitat única de decidir com ha de ser el nou país. Som uns privilegiats. I aquest privilegi, si ho saben veure, també és extensiu als espanyols. Jo crec que ho sabran veure. En tot cas, és una oportunitat que han de saber aprofitar ells. De Catalunya estant, més ja no es pot fer, i crec que tampoc es vol fer més.
El poble estarà a l'alçada l'11 de setembre i el 9 de novembre també ho estarà.
El 9 de novembre votarem, Sí i Sí.
Tinguem confiança en nosaltres mateixos.
Soc optimista i crec que gaudim de l'oportunitat d'obtenir la independència per al nostre país. En gran part depèn de nosaltres aconseguir-ho. Aquest és el moment que molts havíem estat esperant molt de temps.
Per això, ara no es pot defallir. Ara és quan hem de serrar els dents i fer passes decidides endavant.
Aquesta afirmació ve al cas perquè em sembla notar que certa idea s'està obrint pas: la de que el proper 9 de novembre no es votarà. Que l'estat espanyol prohibirà la consulta -que ho farà- i que la Generalitat acatarà aquesta decisió.
Doncs jo crec que no. Crec que es votarà el 9 de novembre.
El 9 de novembre les urnes han de ser al carrer i tothom que vulgui ha de poder votar. Ha de poder votar aquesta doble pregunta que segurament sobrevalora l'opció d”una tercera via que ni hi és ni se l'espera, però que benvinguda sigui si així hi ha més gent que se sent interpel·lada a expressar la seva opinió.
Tothom que vulgui ha de poder votar. També aquells que no volen separar-se d'Espanya, i que votaran No directament, però que saben que ells i tots tenim el dret a votar i a expressar la pròpia opinió, i el dret de tots a defensar la pròpia identitat de forma pacífica.
Per descomptat, el dia 9 de novembre els que farem un doble sí també votarem. No se quins pensaments i quines emocions tindré aquell dia. Segurament dependran de les condicions en les que s'estigui votant i de com s'arribi a la fita.
Però sigui com sigui, el que és segur és que s'ha de votar. El dia 9 de novembre es vota. Amb acord o sense acord de l'estat. Si no es vota és perquè ha passat alguna desgràcia: que un meteorit hagi xocat amb la terra, o que l'estat empra la força, tanca col·legis electorals i segresta les urnes. Els únic motius que haurien de poder impedir el vot haurien de ser d'aquesta magnitud.
En cap cas pot ser la manca d'acord de l'estat el motiu per deixar de votar. No és acceptable. Justament per no haver d'acatar les ordres de l'estat en aquesta decisió és que es va fer la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013.
Aquesta declaració va ser immediatament "declarada nul·la" pel tribunal constitucional espanyol, i en contra-rèplica el Parlament de Catalunya va afirmar que es mantenia vigent.
La declaració de sobirania és vigent per a la única cosa que serveix: fer la consulta amb acord o sense acord de l'estat. Es va pensar amb aquest objectiu i ara arriba el moment d'exercir-la.
Amb acord o sense, el 9 es vota. No hi ha pla "B". No hi ha alternativa. Només la violència, que mai serà catalana, podria impedir aquesta votació.
I no hi haurà violència.
Si és necessari que Esquerra entri al govern per garantir que el 9 es vota, que entri. Si cal una mobilització ciutadana, que es faci. Si cal exposar-se a les detencions, cal assumir el risc. És l'hora de jugar-se el tot pel tot. El moment de cremar les naus. L'hora de la veritat.
Potser alguns senten ara vertigen, o por. És lícit. És humà. el 9 de novembre representa el pas del Rubicó. Segur que fa por. Però justament el valor és superar la por. És el moment de serrar les dents. De fer passes decidides endavant.
Jo estic segur que el poble estarà a l'alçada. El proper 11 de setembre a Barcelona dibuixarem una gran "V" entre Diagonal i Gran Via, amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries. "V" de Vertigen, com no, però sobretot de Valor, de Vot, de Vida. Per descomptat també una churchilliana i rotunda "V" de Victòria.
Tenim l'oportunitat única de decidir com ha de ser el nou país. Som uns privilegiats. I aquest privilegi, si ho saben veure, també és extensiu als espanyols. Jo crec que ho sabran veure. En tot cas, és una oportunitat que han de saber aprofitar ells. De Catalunya estant, més ja no es pot fer, i crec que tampoc es vol fer més.
El poble estarà a l'alçada l'11 de setembre i el 9 de novembre també ho estarà.
El 9 de novembre votarem, Sí i Sí.
Tinguem confiança en nosaltres mateixos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)