Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.
El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).
Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.
El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.
Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.
Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.
El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.
Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret, que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.
HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen l'obligació d'obeir.
Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.
Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.
Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.
Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.
El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.
Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.
Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.
És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.
Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.
És molt important tenir-ho en compte perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.
A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.
Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.
I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.
A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.
Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?
Els convido a anar-ho pensant.
dimarts, 5 de maig del 2020
diumenge, 5 d’abril del 2020
Salutació als falciots
Passen els dies a casa.
Al contrari del que es diu, jo no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis, activitats domèstiques impensades i de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.
A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.
Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.
Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.
Què «pensaran» els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.
No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.
Al contrari del que es diu, jo no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis, activitats domèstiques impensades i de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.
A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.
Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.
Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.
Què «pensaran» els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.
No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.
diumenge, 15 de març del 2020
Confinament
A casa durant quinze dies. Confinament per mirar d'aturar la pandèmia.
Fins avui hi ha hagut temps constatar que estem en mans de cretins però també que, ai las! els polítics són un reflex de la societat que nominalment representen.
Ahir Pedro Sánchez va comparèixer tard i malament, a mi em va semblar espantat, o potser nerviós, i va fer un discurs explicant unes normes que, si es rumia una mica, es veu que no poden ser pràctiques contra el virus.
Però sí que seran pràctiques per a recentralitzar i prendre poder a les autonomies.
En tot cas. No són mesures pràctiques. De fet, poden provocar major inoperància. Aparentment el gobierno creu que la recentralització acabrà amb el virús per art de màgia. El cas és que no. De fet, recentralitzar vol dir que cal reconduir els fluxos d'informació i d'ordres d'execució de les comunitats autònomes cap a i des de Madrid, i crear allà unes estructures que permetin gestionar aquests fluxos . Temps perdut. Cada cinc dies es multiplica per quatre el nombre d'infectats. Quan temps trigarà aquesta recentralització a ser operativa ? (suposaré que serà efectiva, que és molt suposar).
El gobierno es fa trampes al solitari : no confina Madrid, ni permet el confinament de Catalunya o Balears, que ho han demanat. De fet,a dreta llei, els mossos haurien d'abandonar el confinament d'Igualada i la Vall d'Òdena, i els confinaments decretats a la costa murciana, per exemple, haurien de decaure. L'argument és infinitament estúpid : al virus ant li fan els mapes, o les ideologies, o les fronteres de comunitats autònomes. A més, diuen, no cal confinar territoris perquè és molt més fort confinar persones.
Però ja hem vist com milers de madrilenys se n'anaven de cap de setmana a escampar el virus per tot l'estat. I que milers de barcelonins han decidit que el millor que podien fer era contaminar la Cerdanya i el Ripollès.
El confinament no funciona si no hi ha limitació dels desplaçaments. Cosa que ni està ni se l'espera.
Efectivament, als virus tant els hi fan els mapes i les fronteres, però els mapes existeixen. Si hom projecta en un mapa els índexos de contagi apareixen unes taques que diuen clarament que si es vol evitar que s'escampi el virus cal confinar, és dir, prohibir entrar i sortir, les zones de major intensitat.- Aquestes zones, a hores d'ara, són la comunitat de Madrid i províncies dels voltants, zones importants del País Basc, Bona part de Catalunya, especialment Barcelona i Girona. Hi han altres zones de risc- Aquest mapa no els dibuixen els nacionalismes, els dibuixa el coronavirus. Aquestes zones han de ser confinades.
Però el cretinisme i ineptitud del gobierno fa que es creguin el seu propi argument fal·laç i diuen que no cal confinar territoris quan es confinen les persones. I s'ho creuen.
Això estaria molt bé si tothom estigués ben informat i fos responsable. Però el cas és que, com s'ha vist aquest mateix cap de setmana, o bé no tothom està ben informat, o bé no tothom és responsable, o bé totes dues a l'hora (no compto els casos de filldeputisme, que també n'hi han però vull creure que són menys).
Si no tothom és responsable cal aplicar mesures coercitives o que no depenguin de la bona voluntat de la gent, és dir, cal fer confinaments. Els confinaments pràctics només es poden fer per territoris. L'alternativa al confinament territorial és posar un policia darrera de cada ciutadà. A veure, cretins, no teniu tants mitjans.
Si tanta por els fa que els confinaments es facin per territoris de comunitats autònomes doncs que facin els confinaments seguint el mapa definit per l'índex de contagi del virus. Però que els facin ja!
I llavors hom comença a sospitar que a aquesta gentola, en realitat, no pretenen combatre l'expansió de l'epidèmia, si no que han vist una nova oportunitat de recentralitzar. Encara que sigui al preu de milers i milers de contagis que tindran associats centenars, potser milers, de morts.
Tots els gobiernos des del 78 tenen les mans tacades de sang. El gobierno de Pedro Sánchez, amb PSOE i UP, també les té, a hores d'ara, per la seva estupidesa i negligència, que ja ha fet que gent mori i que en mori molta més les properes setmanes.
No digueu que us sorprèn. Què en podíem esperar dels del 155, dels de les porres de l'1 d'octubre, dels feixistes que mantenen exiliades i exiliats i segrestades a preses i presos polítics. Què n'esperàveu?
Potser direu que l'explicació és Hanlon. Hanlon diu que no ha d'atribuïr-se a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa. Acostuma a ser cert. D'acord. El que no diu Hanlon és que no hi ha res més perillós que un estúpid jugant amb una pistola. És el que tenim ara al gobierno.
No sortiu de casa. Cuidem-nos, autogestionem-nos i tanquem Catalunya per la via dels fets. Siguem Independents.
I quan tot això haurà passat serà el moment de fer fora aquesta gentola de les nostres vides i del nostre país d'una punyetera vegada.
Fins avui hi ha hagut temps constatar que estem en mans de cretins però també que, ai las! els polítics són un reflex de la societat que nominalment representen.
Ahir Pedro Sánchez va comparèixer tard i malament, a mi em va semblar espantat, o potser nerviós, i va fer un discurs explicant unes normes que, si es rumia una mica, es veu que no poden ser pràctiques contra el virus.
Però sí que seran pràctiques per a recentralitzar i prendre poder a les autonomies.
En tot cas. No són mesures pràctiques. De fet, poden provocar major inoperància. Aparentment el gobierno creu que la recentralització acabrà amb el virús per art de màgia. El cas és que no. De fet, recentralitzar vol dir que cal reconduir els fluxos d'informació i d'ordres d'execució de les comunitats autònomes cap a i des de Madrid, i crear allà unes estructures que permetin gestionar aquests fluxos . Temps perdut. Cada cinc dies es multiplica per quatre el nombre d'infectats. Quan temps trigarà aquesta recentralització a ser operativa ? (suposaré que serà efectiva, que és molt suposar).
El gobierno es fa trampes al solitari : no confina Madrid, ni permet el confinament de Catalunya o Balears, que ho han demanat. De fet,a dreta llei, els mossos haurien d'abandonar el confinament d'Igualada i la Vall d'Òdena, i els confinaments decretats a la costa murciana, per exemple, haurien de decaure. L'argument és infinitament estúpid : al virus ant li fan els mapes, o les ideologies, o les fronteres de comunitats autònomes. A més, diuen, no cal confinar territoris perquè és molt més fort confinar persones.
Però ja hem vist com milers de madrilenys se n'anaven de cap de setmana a escampar el virus per tot l'estat. I que milers de barcelonins han decidit que el millor que podien fer era contaminar la Cerdanya i el Ripollès.
El confinament no funciona si no hi ha limitació dels desplaçaments. Cosa que ni està ni se l'espera.
Efectivament, als virus tant els hi fan els mapes i les fronteres, però els mapes existeixen. Si hom projecta en un mapa els índexos de contagi apareixen unes taques que diuen clarament que si es vol evitar que s'escampi el virus cal confinar, és dir, prohibir entrar i sortir, les zones de major intensitat.- Aquestes zones, a hores d'ara, són la comunitat de Madrid i províncies dels voltants, zones importants del País Basc, Bona part de Catalunya, especialment Barcelona i Girona. Hi han altres zones de risc- Aquest mapa no els dibuixen els nacionalismes, els dibuixa el coronavirus. Aquestes zones han de ser confinades.
Però el cretinisme i ineptitud del gobierno fa que es creguin el seu propi argument fal·laç i diuen que no cal confinar territoris quan es confinen les persones. I s'ho creuen.
Això estaria molt bé si tothom estigués ben informat i fos responsable. Però el cas és que, com s'ha vist aquest mateix cap de setmana, o bé no tothom està ben informat, o bé no tothom és responsable, o bé totes dues a l'hora (no compto els casos de filldeputisme, que també n'hi han però vull creure que són menys).
Si no tothom és responsable cal aplicar mesures coercitives o que no depenguin de la bona voluntat de la gent, és dir, cal fer confinaments. Els confinaments pràctics només es poden fer per territoris. L'alternativa al confinament territorial és posar un policia darrera de cada ciutadà. A veure, cretins, no teniu tants mitjans.
Si tanta por els fa que els confinaments es facin per territoris de comunitats autònomes doncs que facin els confinaments seguint el mapa definit per l'índex de contagi del virus. Però que els facin ja!
I llavors hom comença a sospitar que a aquesta gentola, en realitat, no pretenen combatre l'expansió de l'epidèmia, si no que han vist una nova oportunitat de recentralitzar. Encara que sigui al preu de milers i milers de contagis que tindran associats centenars, potser milers, de morts.
Tots els gobiernos des del 78 tenen les mans tacades de sang. El gobierno de Pedro Sánchez, amb PSOE i UP, també les té, a hores d'ara, per la seva estupidesa i negligència, que ja ha fet que gent mori i que en mori molta més les properes setmanes.
No digueu que us sorprèn. Què en podíem esperar dels del 155, dels de les porres de l'1 d'octubre, dels feixistes que mantenen exiliades i exiliats i segrestades a preses i presos polítics. Què n'esperàveu?
Potser direu que l'explicació és Hanlon. Hanlon diu que no ha d'atribuïr-se a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa. Acostuma a ser cert. D'acord. El que no diu Hanlon és que no hi ha res més perillós que un estúpid jugant amb una pistola. És el que tenim ara al gobierno.
No sortiu de casa. Cuidem-nos, autogestionem-nos i tanquem Catalunya per la via dels fets. Siguem Independents.
I quan tot això haurà passat serà el moment de fer fora aquesta gentola de les nostres vides i del nostre país d'una punyetera vegada.
diumenge, 23 de febrer del 2020
Entrevista a Jordi Sànchez al FAQS de 22/02/2020
Aquesta nit passada Jordi Sànchez va ser entrevistat al FAQs. Es va aprofitar el permís de cap de setmana per a fer aquesta entrevista amb el president de l'ANC.
És una entrevista que cal veure. Sànchez va parlar de la seva experiència personal a Soto el Real i a Lledoners, va parlar de política, del que s'ha fet bé i del que no s'ha fer bé en tot el procés d'Independència.
Va ser molt valent parlant de tot. Tinc la sospita que aquesta entrevista li pot portar més problemes que no pas una altre cosa i que a la fiscalia ho deuen estar « afinant » per a que no es torni a repetir cap entrevista similar, o per a revocar permisos futurs.
Personalment, de l'entrevista d'ahir hi han un parell de punts que em grinyolen :
Primer, va dir que l'establiment d'una mesa de diàleg amb el reconeixement que hi ha un conflicte polític és un pas molt important. No estic d'acord. La constitució espanyola, que ja té més de 40 anys ja feia una distinció entre nacionalitats i regions. El model autonòmic pretenia, en origen, resoldre el conflicte polític territorial. Per tant, el reconeixement d'un conflicte polític no és cosa nova. Si de cas, el reconeixement ha de ser que el model autonòmic no ha resolt l'antic conflicte polític. No és un matís menor. No és el mateix reconèixer que hi ha un problema nou que reconèixer que hi ha un problema que fa 43 anys (com a poc) que dura i que cap de les « solucions » aplicades ha funcionat. Si es considera el primer cas cas es poden arribar a plantejar unes solucions (per exemple, un nou estatut) que, si es considera el segon cas, ja se sap que no funcionen.
Segon. Els polítics i líders independentistes catalans van posar-se al front del moviment i, arribat el moment de la veritat, van prendre decisions que van respondre més a interessos de partit que als interessos dels representats. Això es va fer, si fa no fa, des de tots els partits. Això posa de relleu la debilitat més gran de l'independentisme. Un lideratge dividit amb agendes pròpies. Els partits, tinguem-ho clar, NO poden liderar el procés d'independència. No és casualitat que el camí que va portar fins al primer d'octubre de 2017 estigués liderat per ANC i Òmnium. No és casualitat que els primers segrestats pels nacionalistes espanyols fossin Sànchez i Cuixart.
Ens hem de replantejar, doncs, els lideratges. Ni des de l'exili ni des de la presó es pot exercir cap lideratge que vagi més enllà del lideratge moral i ètic. Cal tornar a tenir autèntics lideratges a peu de carrer, cal tornar a mobilitzar i cal tornar a posar els partits a seguir a la gent. No a l'inrevés. No serà fàcil tenint en compte la repressió actual i que no s'atura; i tenint en compte també que els partits independentistes també han après la lliçó i faran mans i mànigues per no perdre el control.
Al meu entendre vet aquí la dificultat : Per una banda és molt important que l'independentisme segueixi sent las força política majoritària al Parlament, però, per l'altra ha d'haver una força no depenent dels partits capaç de mobilitzar a la gent al carrer i, de fet, aquesta força als carrers ha de ser la que lideri el moviment.
Sigui com sigui, vet aquí l'entrevista amb Jordi Sànchez. Tot el programa del FAQs d'ahir va ser interessant. També és recomanable l'entrevista amb el President Mas, en aquest altre enllaç.
El vídeo de l'entrevista amb Jordi Sànchez :
Un comentari final sobre el FAQS d'ahir : al final es va plantejar la pregunta de si calia penalitzar o no l'apologia del franquisme. Com era d'esperar va guanyar el sí. Tanmateix un 7% dels vots van anar a favor de no penalitar. Sorprenentment, va haver-hi unanimitat entre els periodistes que feien el debat entorn a la idea de no penalitzar.
Cap dels arguments que van aportar per justificar em va semblar convincent.
Semblava que els periodistes ignoraven la paradoxa de Popper : « Per defensar la tolerància cal ser intolerant amb la intolerància ».
I potser també que es donin una volta per Alemanya. Allà ho tenen ben clar que l'apologia del nazisme és delicte.
El que feia riure era l'argument que l'estat es ple de franquistes que farien servir aquesta llei de penalització del franquisme per girar-la en contra dels progressistes, i que millor no tocar res. Si això és així cal recordar Durruti : « Amb el feixisme no es debat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix ».
Si l'estat és ple de franquistes el que cal és fer-los fora. Si té un cost, que el tingui. L'alternativa és pitjor.
És una entrevista que cal veure. Sànchez va parlar de la seva experiència personal a Soto el Real i a Lledoners, va parlar de política, del que s'ha fet bé i del que no s'ha fer bé en tot el procés d'Independència.
Va ser molt valent parlant de tot. Tinc la sospita que aquesta entrevista li pot portar més problemes que no pas una altre cosa i que a la fiscalia ho deuen estar « afinant » per a que no es torni a repetir cap entrevista similar, o per a revocar permisos futurs.
Personalment, de l'entrevista d'ahir hi han un parell de punts que em grinyolen :
Primer, va dir que l'establiment d'una mesa de diàleg amb el reconeixement que hi ha un conflicte polític és un pas molt important. No estic d'acord. La constitució espanyola, que ja té més de 40 anys ja feia una distinció entre nacionalitats i regions. El model autonòmic pretenia, en origen, resoldre el conflicte polític territorial. Per tant, el reconeixement d'un conflicte polític no és cosa nova. Si de cas, el reconeixement ha de ser que el model autonòmic no ha resolt l'antic conflicte polític. No és un matís menor. No és el mateix reconèixer que hi ha un problema nou que reconèixer que hi ha un problema que fa 43 anys (com a poc) que dura i que cap de les « solucions » aplicades ha funcionat. Si es considera el primer cas cas es poden arribar a plantejar unes solucions (per exemple, un nou estatut) que, si es considera el segon cas, ja se sap que no funcionen.
Segon. Els polítics i líders independentistes catalans van posar-se al front del moviment i, arribat el moment de la veritat, van prendre decisions que van respondre més a interessos de partit que als interessos dels representats. Això es va fer, si fa no fa, des de tots els partits. Això posa de relleu la debilitat més gran de l'independentisme. Un lideratge dividit amb agendes pròpies. Els partits, tinguem-ho clar, NO poden liderar el procés d'independència. No és casualitat que el camí que va portar fins al primer d'octubre de 2017 estigués liderat per ANC i Òmnium. No és casualitat que els primers segrestats pels nacionalistes espanyols fossin Sànchez i Cuixart.
Ens hem de replantejar, doncs, els lideratges. Ni des de l'exili ni des de la presó es pot exercir cap lideratge que vagi més enllà del lideratge moral i ètic. Cal tornar a tenir autèntics lideratges a peu de carrer, cal tornar a mobilitzar i cal tornar a posar els partits a seguir a la gent. No a l'inrevés. No serà fàcil tenint en compte la repressió actual i que no s'atura; i tenint en compte també que els partits independentistes també han après la lliçó i faran mans i mànigues per no perdre el control.
Al meu entendre vet aquí la dificultat : Per una banda és molt important que l'independentisme segueixi sent las força política majoritària al Parlament, però, per l'altra ha d'haver una força no depenent dels partits capaç de mobilitzar a la gent al carrer i, de fet, aquesta força als carrers ha de ser la que lideri el moviment.
Sigui com sigui, vet aquí l'entrevista amb Jordi Sànchez. Tot el programa del FAQs d'ahir va ser interessant. També és recomanable l'entrevista amb el President Mas, en aquest altre enllaç.
El vídeo de l'entrevista amb Jordi Sànchez :
Un comentari final sobre el FAQS d'ahir : al final es va plantejar la pregunta de si calia penalitzar o no l'apologia del franquisme. Com era d'esperar va guanyar el sí. Tanmateix un 7% dels vots van anar a favor de no penalitar. Sorprenentment, va haver-hi unanimitat entre els periodistes que feien el debat entorn a la idea de no penalitzar.
Cap dels arguments que van aportar per justificar em va semblar convincent.
Semblava que els periodistes ignoraven la paradoxa de Popper : « Per defensar la tolerància cal ser intolerant amb la intolerància ».
I potser també que es donin una volta per Alemanya. Allà ho tenen ben clar que l'apologia del nazisme és delicte.
El que feia riure era l'argument que l'estat es ple de franquistes que farien servir aquesta llei de penalització del franquisme per girar-la en contra dels progressistes, i que millor no tocar res. Si això és així cal recordar Durruti : « Amb el feixisme no es debat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix ».
Si l'estat és ple de franquistes el que cal és fer-los fora. Si té un cost, que el tingui. L'alternativa és pitjor.
divendres, 14 de febrer del 2020
Baixa intensitat
La vida està per viure-la. N'estic força convençut. Cal gaudir dels moments bons i cal superar els que no ho són. Tant una cosa com l'altre demanen temps, i sovint, intensitat.
Personalment, no tinc tot el temps que voldria per gaudir i, per exemple, dedicar-me a aficions com aquesta d'escriure. El plaer d'escriure. En el meu cas, escriure al meu blog. Escric per moltes raons, però al final n'hi ha una de principal : m'agrada i tinc temps per fer-ho.
Però darrerament ja no tinc tant de temps. Circumstàncies familiars i projectes personals reclamen la meva atenció. Si més no per una temporada, el ritme d'escriptura al blog serà més baix.
Però més baix no vol dir que l'abandoni. Si vull i puc, quan les circumstàncies m'ho permetin, escriuré. Es tracta d'organitzar-se, aprofitar el temps i gaudir del plaer d'escriure quan sigui possible.
Ara mateix, tinc algunes idees que em fan barrinar. Primera : sembla que el país viu un període de, diguem, « baixa intensitat nacional ». Els partits independentistes en general han ofert, i ofereixen, un espectacle força lamentable de lluites partidistes. Potser sí que entre uns i altres estan fent que la gent es quedi a casa.
Però, justament, per això és molt important persistir i fer bullir l'olla. Cal mantenir les organitzacions vives i actives. El tall diari de la Meridiana, per exemple, és la mena d'accions que necessita l'independentisme, en la meva opinió.
La independència no vindrà de cap partit ni de cap govern. Vindrà de la mobilització ciutadana. Vindrà de la desobediència civil no violenta, però ferma. Vindrà de plantar cara de forma massiva la repressió.
Haurem de plantar cara. Ens hi va la supervivència : Avui s'ha sabut que la fiscalia (ja sabeu, l'organisme que, segons Pedro Sánchez, depèn del Gobierno) s'oposa a l'aplicació de l'article 100.2 a Jordi Cuixart i demana que faci un « tractament específic » per a, cal entendre, « curar-lo » de les seva ideologia independentista i sediciosa.
Un tractament específic. Suposo que deuen estar pensant en electroxocs i lobotomies. El nacionalisme espanyol és tan absolutament feixista que considera que els independentistes estem malalts i ens cal un « tractament especial ». Després del « tractament especial » ens esterilitzaran ? O potser tenen alguna altre solució? una solució final ?
I aquesta fiscalia depèn de Pedro Sánchez? Amb aquests feixistes vol dialogar ERC ? És que a ERC s'han begut l'enteniment ? No ho entenc.
Aquest és el pla de l'enemic. Ens volen lobotomitzar. Ens prenen per malalts.
No passa res. L'amor és mutu. Jo els prenc per feixistes. La maldat personificada.
Per això dic que ens va la supervivència. Ens cal lluitar i plantar cara. No hi ha alternativa.
Però no ho dubteu ni un segon : Vencerem. Catalunya serà independent i republicana més aviat que tard.
El proper 29 de febrer tenim una cita amb el Molt Honorable President Puigdemont a Perpinyà.
Si pots, ves-hi!
Personalment, no tinc tot el temps que voldria per gaudir i, per exemple, dedicar-me a aficions com aquesta d'escriure. El plaer d'escriure. En el meu cas, escriure al meu blog. Escric per moltes raons, però al final n'hi ha una de principal : m'agrada i tinc temps per fer-ho.
Però darrerament ja no tinc tant de temps. Circumstàncies familiars i projectes personals reclamen la meva atenció. Si més no per una temporada, el ritme d'escriptura al blog serà més baix.
Però més baix no vol dir que l'abandoni. Si vull i puc, quan les circumstàncies m'ho permetin, escriuré. Es tracta d'organitzar-se, aprofitar el temps i gaudir del plaer d'escriure quan sigui possible.
Ara mateix, tinc algunes idees que em fan barrinar. Primera : sembla que el país viu un període de, diguem, « baixa intensitat nacional ». Els partits independentistes en general han ofert, i ofereixen, un espectacle força lamentable de lluites partidistes. Potser sí que entre uns i altres estan fent que la gent es quedi a casa.
Però, justament, per això és molt important persistir i fer bullir l'olla. Cal mantenir les organitzacions vives i actives. El tall diari de la Meridiana, per exemple, és la mena d'accions que necessita l'independentisme, en la meva opinió.
La independència no vindrà de cap partit ni de cap govern. Vindrà de la mobilització ciutadana. Vindrà de la desobediència civil no violenta, però ferma. Vindrà de plantar cara de forma massiva la repressió.
Haurem de plantar cara. Ens hi va la supervivència : Avui s'ha sabut que la fiscalia (ja sabeu, l'organisme que, segons Pedro Sánchez, depèn del Gobierno) s'oposa a l'aplicació de l'article 100.2 a Jordi Cuixart i demana que faci un « tractament específic » per a, cal entendre, « curar-lo » de les seva ideologia independentista i sediciosa.
Un tractament específic. Suposo que deuen estar pensant en electroxocs i lobotomies. El nacionalisme espanyol és tan absolutament feixista que considera que els independentistes estem malalts i ens cal un « tractament especial ». Després del « tractament especial » ens esterilitzaran ? O potser tenen alguna altre solució? una solució final ?
I aquesta fiscalia depèn de Pedro Sánchez? Amb aquests feixistes vol dialogar ERC ? És que a ERC s'han begut l'enteniment ? No ho entenc.
Aquest és el pla de l'enemic. Ens volen lobotomitzar. Ens prenen per malalts.
No passa res. L'amor és mutu. Jo els prenc per feixistes. La maldat personificada.
Per això dic que ens va la supervivència. Ens cal lluitar i plantar cara. No hi ha alternativa.
Però no ho dubteu ni un segon : Vencerem. Catalunya serà independent i republicana més aviat que tard.
El proper 29 de febrer tenim una cita amb el Molt Honorable President Puigdemont a Perpinyà.
Si pots, ves-hi!
diumenge, 26 de gener del 2020
Rebutjar la inhabilitació de Torra i plantar cara als repressors.
L'ultimàtum de la Junta Electoral Central (JEC), avalada pel Tribunal Suprem (TS), és a poques hores d'expirar. Els ocupants espanyols volen que el president del Parlament, Roger Torrent, comuniqui al President Joaquim Torra que ja no és diputat del Parlament de Catalunya. En cas de negar-se el President Torrent serà acusat de desobediència, i el President Torra d'usurpació de poders.
El que pretén l'estat ocupant és humiliar les institucions catalanes. Volen demostrar que a Catalunya hi manen ells. Que a les institucions catalanes no els en queda cap altre que acotar el cap i obeir. Que els recursos legals que des de les institucions catalanes es podrien oposar, no tenen cap efecte ni recorregut, perquè a Catalunya s'aplica el dret de l'enemic. Que li expliquin al major Trapero.
No és una qüestió de legalitats. És una qüestió de legitimitats. És una qüestió de plantar cara l'estat ocupant. Em la meva opinió, el President Torrent no ha de comunicar res al President Torra; el que han de fer el President Torrent i el President Torra, amb el suport del govern i de les forces republicanes del Parlament de Catalunya, és fer un comunicat formal indicant que rebutgen la suspensió de l'acta de diputat del President Torra.
I si això suposa que els Presidents han de ser detinguts. Que vinguin els mossos, la policia nacional i la guardia civil a detenir-los. Que es trobin amb la protesta de la gent. Que Catalunya es desperti i s'encengui com als dies de protesta que van seguir a la sentència del procés.
Són il·lusos els que creuen que a Madrid hi ha un « gobierno » amb el que es podrà dialogar, per una banda; i un « estat » franquista per l'altra. El « gobierno » mai serà dialogant més enllà del seu propi interès electoral. L'estat franquista, per la seva banda té i utilitza el poder executiu amb una agenda pròpia. Nominalment, el poder executiu l'exerceix el « gobierno », en la pràctica, però, és el franquisme qui exerceix el poder real. El PSOE, per la seva banda, ni vol ni pot canviar-ho i, més aviat, busca acomodar-s'hi. Espanya és franquista i irreformable.
Al franquisme només el derrotarem si sortim de nou al carrer. SI tres milions de persones es mobilitzen de forma constant. Si desobeïm i plantem cara. Si reclamem els nostres drets i llibertats amb alguna cosa més que paraules i lliris. El camí l'assenyalen el primer i tercer d'octubre de 2017. El camí l'assenyalen les accions de l'aeroport del Prat, o la protesta a Urquinaona, o ña persistència de la Meridiana.
El camí per a conquerir la Independència i la República, els Drets i la Llibertat és la Desobediència i la Resistència Civil. La defensa de la democràcia depèn del poble.
Sempre ha estat així. Hem de persistir fins aconseguir-ho.
El que pretén l'estat ocupant és humiliar les institucions catalanes. Volen demostrar que a Catalunya hi manen ells. Que a les institucions catalanes no els en queda cap altre que acotar el cap i obeir. Que els recursos legals que des de les institucions catalanes es podrien oposar, no tenen cap efecte ni recorregut, perquè a Catalunya s'aplica el dret de l'enemic. Que li expliquin al major Trapero.
No és una qüestió de legalitats. És una qüestió de legitimitats. És una qüestió de plantar cara l'estat ocupant. Em la meva opinió, el President Torrent no ha de comunicar res al President Torra; el que han de fer el President Torrent i el President Torra, amb el suport del govern i de les forces republicanes del Parlament de Catalunya, és fer un comunicat formal indicant que rebutgen la suspensió de l'acta de diputat del President Torra.
I si això suposa que els Presidents han de ser detinguts. Que vinguin els mossos, la policia nacional i la guardia civil a detenir-los. Que es trobin amb la protesta de la gent. Que Catalunya es desperti i s'encengui com als dies de protesta que van seguir a la sentència del procés.
Són il·lusos els que creuen que a Madrid hi ha un « gobierno » amb el que es podrà dialogar, per una banda; i un « estat » franquista per l'altra. El « gobierno » mai serà dialogant més enllà del seu propi interès electoral. L'estat franquista, per la seva banda té i utilitza el poder executiu amb una agenda pròpia. Nominalment, el poder executiu l'exerceix el « gobierno », en la pràctica, però, és el franquisme qui exerceix el poder real. El PSOE, per la seva banda, ni vol ni pot canviar-ho i, més aviat, busca acomodar-s'hi. Espanya és franquista i irreformable.
Al franquisme només el derrotarem si sortim de nou al carrer. SI tres milions de persones es mobilitzen de forma constant. Si desobeïm i plantem cara. Si reclamem els nostres drets i llibertats amb alguna cosa més que paraules i lliris. El camí l'assenyalen el primer i tercer d'octubre de 2017. El camí l'assenyalen les accions de l'aeroport del Prat, o la protesta a Urquinaona, o ña persistència de la Meridiana.
El camí per a conquerir la Independència i la República, els Drets i la Llibertat és la Desobediència i la Resistència Civil. La defensa de la democràcia depèn del poble.
Sempre ha estat així. Hem de persistir fins aconseguir-ho.
dissabte, 4 de gener del 2020
Cop d'estat
La Junta Electoral Central ha inhabilitat al President Torra. Tot seguit ha denegat el reconeixement com eurodiputat a Oriol Junqueras.
El que pretén la JEC és fer impossible l'abstenció d'ERC. Vol provocar el vot contrari d'ERC.
El que passa és que la JEC és un organisme que no té capacitat jurídica per a inhabilitar al Molt Honorable, i tampoc per ignorar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TSUE).
El que està passant és que hi ha una part de l'estat espanyol que no vol ni sentir a parlar d'un govern amb Podemos ni de diàleg amb l'independentisme català. És aquesta part que principalment representen PP, VOX i C's i que compta amb no pocs simpatitzants dins del PSOE. Aquesta part no te cap problema en fer servir un organisme com la JEC per a forçar el es pot interpretar sense massa dificultats com a un cop d'estat del lawfare.
Ha estat el poder judicial i no l'executiu el que donat aquest cop. Pedro Sánchez no controla als jutges. La judicatura espanyola, com l'exercit, la guàrdia civil, la policia, i tants i tants funcionaris de diputacions provincials, governs civils, ajuntaments... corresponen majoritàriament a perfils franquistes i ultres. A gent que vota PP, VOX i C's. El famós deep state. Els autèntics vencedors de la transició espanyola.
Aquest cop era inevitable. No serà l'únic. La pregunta és : què pensa fer el PSOE? Plantarà cara o, com tot sembla indicar, acotarà el cap ? Arribats a aquest punt, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez si aquesta investidura no implica la demolició de l'aparell franquista de l'estat ?
Jo crec que el PSOE només pretén ocupar els llocs de poder de l'estat amb una intenció purament instrumental : per a permetre la realització de bons negocis a les elits que s'emparen sota les seves sigles. « Bons negocis » tipus AVE, bombolles urbanístiques o portes giratòries. Les elits espanyoles fan servir l'estat per a satisfer els seus propis interessos des de sempre. Ara no serà diferent.
I repeteixo, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez per a que segueixi aquest espoli ? Algú creu que el PSOE té la més mínima intenció de plantar cara al deep state? Au va, si bona part del mateix PSOE també és deep state!
Demà hi ha convocada una sessió al Parlament que ha servir per deixar ben clar que al President Torra no se'l pot inhabilitar. També caldrà recordar que no es pot menystenir la sentència del TSUE, a menys, és clar, que Espanya hagi decidit abandonar la UE per la via ràpida de l'expulsió.
Tot podria ser. Amb el que ha passat aquesta nit, la « democràcia espanyola » queda molt en entredit. El franquisme (l'ultranacionalisme espanyol en definitiva) està destruint l'estat des de dintre. La serp ha despertat.
Aviat caldrà tornar als carrers i fer-los nostres. Per defensar Catalunya. Per la Independència. Per la República Catalana. Contra el feixisme franquista.
Aquest cop hem de fer valdre tot el que hem après. Ho tornarem a fer, i aquest cop, bé. Aquest cop, culminarem,
El que pretén la JEC és fer impossible l'abstenció d'ERC. Vol provocar el vot contrari d'ERC.
El que passa és que la JEC és un organisme que no té capacitat jurídica per a inhabilitar al Molt Honorable, i tampoc per ignorar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TSUE).
El que està passant és que hi ha una part de l'estat espanyol que no vol ni sentir a parlar d'un govern amb Podemos ni de diàleg amb l'independentisme català. És aquesta part que principalment representen PP, VOX i C's i que compta amb no pocs simpatitzants dins del PSOE. Aquesta part no te cap problema en fer servir un organisme com la JEC per a forçar el es pot interpretar sense massa dificultats com a un cop d'estat del lawfare.
Ha estat el poder judicial i no l'executiu el que donat aquest cop. Pedro Sánchez no controla als jutges. La judicatura espanyola, com l'exercit, la guàrdia civil, la policia, i tants i tants funcionaris de diputacions provincials, governs civils, ajuntaments... corresponen majoritàriament a perfils franquistes i ultres. A gent que vota PP, VOX i C's. El famós deep state. Els autèntics vencedors de la transició espanyola.
Aquest cop era inevitable. No serà l'únic. La pregunta és : què pensa fer el PSOE? Plantarà cara o, com tot sembla indicar, acotarà el cap ? Arribats a aquest punt, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez si aquesta investidura no implica la demolició de l'aparell franquista de l'estat ?
Jo crec que el PSOE només pretén ocupar els llocs de poder de l'estat amb una intenció purament instrumental : per a permetre la realització de bons negocis a les elits que s'emparen sota les seves sigles. « Bons negocis » tipus AVE, bombolles urbanístiques o portes giratòries. Les elits espanyoles fan servir l'estat per a satisfer els seus propis interessos des de sempre. Ara no serà diferent.
I repeteixo, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez per a que segueixi aquest espoli ? Algú creu que el PSOE té la més mínima intenció de plantar cara al deep state? Au va, si bona part del mateix PSOE també és deep state!
Demà hi ha convocada una sessió al Parlament que ha servir per deixar ben clar que al President Torra no se'l pot inhabilitar. També caldrà recordar que no es pot menystenir la sentència del TSUE, a menys, és clar, que Espanya hagi decidit abandonar la UE per la via ràpida de l'expulsió.
Tot podria ser. Amb el que ha passat aquesta nit, la « democràcia espanyola » queda molt en entredit. El franquisme (l'ultranacionalisme espanyol en definitiva) està destruint l'estat des de dintre. La serp ha despertat.
Aviat caldrà tornar als carrers i fer-los nostres. Per defensar Catalunya. Per la Independència. Per la República Catalana. Contra el feixisme franquista.
Aquest cop hem de fer valdre tot el que hem après. Ho tornarem a fer, i aquest cop, bé. Aquest cop, culminarem,
divendres, 3 de gener del 2020
Abstenció
ERC s'abstindrà i Pedro Sánchez serà president d'Espanya (o potser no?).
Què ha aconseguit ERC? Una taula de diàleg en la que « es pot parlar de tot », una promesa d'una « consulta » per validar els « acords » als que s'arribin en aquesta mesa de diàleg.
Ambigüitat per a que uns i altres, ERC i PSOE, puguin dir que han aconseguit alguna cosa sense que, de fet, hagi res escrit en ferm.
El resultat és que aquest acord és la constatació de que el PSOE trenca Espanya, per a la dreta espanyola i que ERC és botiflera i traïdora per a la resta de partits independentistes.
Personalment crec que aquesta mnesa de diàleg no aportarà res. Però està clar també que si es vol dialogar ha de ser amb algú. Cal un interlocutor i, sobre el paper, millor una interlocució amb un govern espanyol amb el PSOE necessitat de suports que no amb un govern del PPSOE, o del trifatxet.
Però, sigui com sigui, no crec que sigiu bo donar més importància a aquest pacte que la que té, que segurament és molta. Però no ho és tot.
El que ha fet avançar cap a la Independència i la República Catalana ha estat, en primer lloc, la mobilització popular. Ho ha estat, ho és, i ho serà. Els polítics sempre han anat un pas, o més, per darrere. També és cert que els avanços més grans han estat quan poble i govern han anat de la ma, però qui marca el pas és el poble.
Avui, com sempre, el que és important és la mobilització ciutadana. Persistent. No ha canviat res. La independència la guanyarà el poble. Amb desobediència civil no violenta. No violència són, per exemple, els talls de vies i carreteres, o l'ocupació d'infraestructures estratègiques. Això, a més de no-violència és també control del territori. No es pot fer la independència sense control del territori. I això depèn del poble, no dels polítics.
Pedro Sánchez serà president d'Espanya amb l'abstenció d'ERC. Sembla que sí (o potser no?). MOlt bé. No està gens clar que això serveixi per res i , sospito molt, que ERC comet mel mateix error que en el seu moment va cometre Puigdemont en confiar en que els polítics espanyols farien honor de les seves promeses i pactes. Vull creure que ERC té bons motius per a pensar que aquesta no és una nova aixecada de camisa. Vull creure que el bon motiu no té a veure amb un pacte tripartit a la Generalitat amb PSC i comuns.
Perquè, tinguem-ho ben present : l'1d'octubre van votar i vam guanyar malgrat la violència policial. Vam proclamar la independència. La repressió encara manté segrestades a Carme i Dolors, a Oriol, a Raül, a Quim, a Josep, als tres Jordis (Sànchez, Cuixart i Turull). I obliga a l'exili a Meritxell, Clara, Marta, i Anna, i a Carles, Toni, Lluís... i també a Valtonyc, i no només a ells. També als CDR, o els nois de Altsasu, que van ser detinguts i empresonats sota la falsa acusació de terrorisme. Tot això hem de tenir-ho present. Tot això ha comptat amb el suport del PSOE. El 155 va ser possible pel suport del PSOE. Està clar que al final d'un conflicte has de negociar amb el teu enemic, i has de fer-ho amb el cap fred... però cap fred no és ni oblit, ni perdó.
Sigui com sigui, que els polítics facin la seva part com millor sàpiguen i puguin. La nostra, la del poble, és la mobilització. Pel les notícies d'avui mateix és ben clar que tindrem bons motius per tornar a fer nostres els carrers.
Fins aconseguir-ho.
Què ha aconseguit ERC? Una taula de diàleg en la que « es pot parlar de tot », una promesa d'una « consulta » per validar els « acords » als que s'arribin en aquesta mesa de diàleg.
Ambigüitat per a que uns i altres, ERC i PSOE, puguin dir que han aconseguit alguna cosa sense que, de fet, hagi res escrit en ferm.
El resultat és que aquest acord és la constatació de que el PSOE trenca Espanya, per a la dreta espanyola i que ERC és botiflera i traïdora per a la resta de partits independentistes.
Personalment crec que aquesta mnesa de diàleg no aportarà res. Però està clar també que si es vol dialogar ha de ser amb algú. Cal un interlocutor i, sobre el paper, millor una interlocució amb un govern espanyol amb el PSOE necessitat de suports que no amb un govern del PPSOE, o del trifatxet.
Però, sigui com sigui, no crec que sigiu bo donar més importància a aquest pacte que la que té, que segurament és molta. Però no ho és tot.
El que ha fet avançar cap a la Independència i la República Catalana ha estat, en primer lloc, la mobilització popular. Ho ha estat, ho és, i ho serà. Els polítics sempre han anat un pas, o més, per darrere. També és cert que els avanços més grans han estat quan poble i govern han anat de la ma, però qui marca el pas és el poble.
Avui, com sempre, el que és important és la mobilització ciutadana. Persistent. No ha canviat res. La independència la guanyarà el poble. Amb desobediència civil no violenta. No violència són, per exemple, els talls de vies i carreteres, o l'ocupació d'infraestructures estratègiques. Això, a més de no-violència és també control del territori. No es pot fer la independència sense control del territori. I això depèn del poble, no dels polítics.
Pedro Sánchez serà president d'Espanya amb l'abstenció d'ERC. Sembla que sí (o potser no?). MOlt bé. No està gens clar que això serveixi per res i , sospito molt, que ERC comet mel mateix error que en el seu moment va cometre Puigdemont en confiar en que els polítics espanyols farien honor de les seves promeses i pactes. Vull creure que ERC té bons motius per a pensar que aquesta no és una nova aixecada de camisa. Vull creure que el bon motiu no té a veure amb un pacte tripartit a la Generalitat amb PSC i comuns.
Perquè, tinguem-ho ben present : l'1d'octubre van votar i vam guanyar malgrat la violència policial. Vam proclamar la independència. La repressió encara manté segrestades a Carme i Dolors, a Oriol, a Raül, a Quim, a Josep, als tres Jordis (Sànchez, Cuixart i Turull). I obliga a l'exili a Meritxell, Clara, Marta, i Anna, i a Carles, Toni, Lluís... i també a Valtonyc, i no només a ells. També als CDR, o els nois de Altsasu, que van ser detinguts i empresonats sota la falsa acusació de terrorisme. Tot això hem de tenir-ho present. Tot això ha comptat amb el suport del PSOE. El 155 va ser possible pel suport del PSOE. Està clar que al final d'un conflicte has de negociar amb el teu enemic, i has de fer-ho amb el cap fred... però cap fred no és ni oblit, ni perdó.
Sigui com sigui, que els polítics facin la seva part com millor sàpiguen i puguin. La nostra, la del poble, és la mobilització. Pel les notícies d'avui mateix és ben clar que tindrem bons motius per tornar a fer nostres els carrers.
Fins aconseguir-ho.
dilluns, 30 de desembre del 2019
No a la investidura de Pedro Sánchez !
Diuen que ERC ha rebut la filtració de l'informe de l'advocacia de l'estat, que li sembla bé el que ha llegit i que l'abstenció per fer president a Pedro Sánchez és cosa feta.
Vull creure que aquest és un rumor més i que no té fonament. Vull creure que un informe no vinculant no decidirà l'abstenció d'ERC.
Vull creure-ho.
Perquè el PSOE és tan culpable com la resta de partits nacionalistes espanyols del 155, de la repressió, dels exiliats i dels presos polítics. És tan culpable de la violència, dels ulls buidats, dels CDR segrestats (segrestos que són, aquests sí, terrorisme). Sent el PSOE culpable, per què se'ls ha de permetre que facin un govern? Per a que continuïn amb la repressió ?
O potser és per la mesquina i estúpida amenaça de que no s'apujaran les pensions si no hi ha investidura ? Quina amenaça és aquesta quan no cal investir a ningú per aprovar las pujada ? El govern espanyol en funcions pot fer-ho ara mateix. Més aviat sembla que els que han de sentir-se amenaçats són els pensionistes, en veure com el PSOE juga amb les seves pensions.
No vull ni pensar que ERC s'abstindrà. Vull creure que la direcció d'ERC sotmetrà la qüestió als afiliats i que aquests salvaran aquesta situació vergonyosa dient-li clarament a la direcció que la independència no s'aconseguix donant aire a l'enemic.
L'informe de l'advocacia de l'estat, que no és vinculant, no parlarà, ni s'espera, de dret d'autodeterminació, ni de referèndums acordats, ni de llibertat ni retorn dels exiliats. De fet, estan tractant de veure de quina forma poden evitar fer cas de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Una sentència que no admet interpretacions. Però l'advocació de l'estat la retorçarà per a fer que els presos segueixen sent presos, i els exiliats, exiliats. Això serà així i ho sabem.
Què vol pactar ERC ? Qui, amb dos dits de front, voldria pactar res amb l'estat espanyol ? L'estat menteix i retorça les lleis per a fer-se-les venir bé, el PSOE menteix i promet allò que sap que no complirà, el govern en funcions amenaça als dèbils, als pensionistes, per forçar la investidura, L'oposició la formen franquistes i partits condemnats per corrupció i que, de forma legítima, se'ls pot qualificar de mafiosos. A aquesta gentola proto-feixista i corrupta se li ha de permetre accedir al poder que dona el govern ?
Per pura supervivència el que cal és impedir que aquests partits toquin cap mena de poder. Si anem a terceres eleccions, hi anem. El que cal és debilitar l'estat, forçar les seves contradiccions, fer-lo trontollar i, finalment, derrotar-lo.
SI vols derrotar el teu enemic, el que fas és colpejar-lo sense descans, no donar-li cap respir. El que no fas és concedir-li temps i espai.
Diu Sun Tzu que el bon general tria el seu enemic i quan i com donar batalla. Però pensar que el PSOE és un enemic preferible a la dreta espanyola és d'una ingenuïtat sorprenent. És molt pitjor, perquè menteix millor que ningú. També diu Sun Tzu que l'engany és el que fa guanyar les batalles. El PSOE es prepara per mentir i guanyar i, em temo, ERC ni ho ensuma.
Alguns farien bé de repassar l'Art de la Guerra, abans de prendre cap decisió.
Lectura urgent !
Vull creure que aquest és un rumor més i que no té fonament. Vull creure que un informe no vinculant no decidirà l'abstenció d'ERC.
Vull creure-ho.
Perquè el PSOE és tan culpable com la resta de partits nacionalistes espanyols del 155, de la repressió, dels exiliats i dels presos polítics. És tan culpable de la violència, dels ulls buidats, dels CDR segrestats (segrestos que són, aquests sí, terrorisme). Sent el PSOE culpable, per què se'ls ha de permetre que facin un govern? Per a que continuïn amb la repressió ?
O potser és per la mesquina i estúpida amenaça de que no s'apujaran les pensions si no hi ha investidura ? Quina amenaça és aquesta quan no cal investir a ningú per aprovar las pujada ? El govern espanyol en funcions pot fer-ho ara mateix. Més aviat sembla que els que han de sentir-se amenaçats són els pensionistes, en veure com el PSOE juga amb les seves pensions.
No vull ni pensar que ERC s'abstindrà. Vull creure que la direcció d'ERC sotmetrà la qüestió als afiliats i que aquests salvaran aquesta situació vergonyosa dient-li clarament a la direcció que la independència no s'aconseguix donant aire a l'enemic.
L'informe de l'advocacia de l'estat, que no és vinculant, no parlarà, ni s'espera, de dret d'autodeterminació, ni de referèndums acordats, ni de llibertat ni retorn dels exiliats. De fet, estan tractant de veure de quina forma poden evitar fer cas de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Una sentència que no admet interpretacions. Però l'advocació de l'estat la retorçarà per a fer que els presos segueixen sent presos, i els exiliats, exiliats. Això serà així i ho sabem.
Què vol pactar ERC ? Qui, amb dos dits de front, voldria pactar res amb l'estat espanyol ? L'estat menteix i retorça les lleis per a fer-se-les venir bé, el PSOE menteix i promet allò que sap que no complirà, el govern en funcions amenaça als dèbils, als pensionistes, per forçar la investidura, L'oposició la formen franquistes i partits condemnats per corrupció i que, de forma legítima, se'ls pot qualificar de mafiosos. A aquesta gentola proto-feixista i corrupta se li ha de permetre accedir al poder que dona el govern ?
Per pura supervivència el que cal és impedir que aquests partits toquin cap mena de poder. Si anem a terceres eleccions, hi anem. El que cal és debilitar l'estat, forçar les seves contradiccions, fer-lo trontollar i, finalment, derrotar-lo.
SI vols derrotar el teu enemic, el que fas és colpejar-lo sense descans, no donar-li cap respir. El que no fas és concedir-li temps i espai.
Diu Sun Tzu que el bon general tria el seu enemic i quan i com donar batalla. Però pensar que el PSOE és un enemic preferible a la dreta espanyola és d'una ingenuïtat sorprenent. És molt pitjor, perquè menteix millor que ningú. També diu Sun Tzu que l'engany és el que fa guanyar les batalles. El PSOE es prepara per mentir i guanyar i, em temo, ERC ni ho ensuma.
Alguns farien bé de repassar l'Art de la Guerra, abans de prendre cap decisió.
Lectura urgent !
dimecres, 25 de desembre del 2019
Nit de Nadal
Nit de Nadal. Hem fet cagar el tió, tot i que en una versió adaptada per a un adolescent amb molt sentit de l'humor. Gràcies, fill.
Aquesta tarda, abans del sopar i del tió, hem visitat als meus pares. Ja molt grans. Malalts. Però encara vius. Aquest és un altre motiu que tinc per sentir-me agraït. Els cal cada cop més ajuda. Encara estem aquí.
La vida passa. Un altre Nadal. Vull donar les gràcies perquè encara estem aquí. Un any més, malgrat el pas del temps, malgrat la vellesa i les malalties. No puc sentir-me feliç. Estem aguantant. Els meus pares aguanten. Voldria donar-lis anys de vida. Anys de bona vida. Ara mateix, però, només puc donar les gràcies perquè avui encara som aquí. No em sento feliç, però em sento agraït. Faré el que estigui en les meves mans per a poder seguir donant les gràcies demà, i l'altre, i l'altre...
Dono les gràcies a qui pugui rebre-les. A qui li puguin fer profit, o servei. A mi em serveix donar-les.
Al twitter moltes piulades desitjant bones festes. M'han colpit les piulades de les preses i presos polítics. Elles i ells no estaran aquesta nit, ni demà, ni per Sant Esteve amb les seves famílies. Tanmateix, ens desitgen felicitat i ens encomanen esperança. Bon Nadal, Carme, Dolors, Oriol, Raül, Quim, Josep, Jordi Turull, Jordi Cuixart. Jordi Sànchez. Bon Nadal, als CDR que també són presos polítics. Bon Nadal, exiliades i exiliats. Bon Nadal als represaliats independentistes, Bon nadal als dissidents de tota mena a aquest sistema autoritari que han estat represaliats i segrestats. A tots, el record, el respecte i la solidaritat. Des de fora farem per a que torni la llibertat, la vostra i la nostra.
Tinguem confiança. Tinguem esperança. Donem les gracies pel que tenim. Cuidem-nos. Estimen-nos. Lluitem. Seguim.
Bon Nadal.
Aquesta tarda, abans del sopar i del tió, hem visitat als meus pares. Ja molt grans. Malalts. Però encara vius. Aquest és un altre motiu que tinc per sentir-me agraït. Els cal cada cop més ajuda. Encara estem aquí.
La vida passa. Un altre Nadal. Vull donar les gràcies perquè encara estem aquí. Un any més, malgrat el pas del temps, malgrat la vellesa i les malalties. No puc sentir-me feliç. Estem aguantant. Els meus pares aguanten. Voldria donar-lis anys de vida. Anys de bona vida. Ara mateix, però, només puc donar les gràcies perquè avui encara som aquí. No em sento feliç, però em sento agraït. Faré el que estigui en les meves mans per a poder seguir donant les gràcies demà, i l'altre, i l'altre...
Dono les gràcies a qui pugui rebre-les. A qui li puguin fer profit, o servei. A mi em serveix donar-les.
Al twitter moltes piulades desitjant bones festes. M'han colpit les piulades de les preses i presos polítics. Elles i ells no estaran aquesta nit, ni demà, ni per Sant Esteve amb les seves famílies. Tanmateix, ens desitgen felicitat i ens encomanen esperança. Bon Nadal, Carme, Dolors, Oriol, Raül, Quim, Josep, Jordi Turull, Jordi Cuixart. Jordi Sànchez. Bon Nadal, als CDR que també són presos polítics. Bon Nadal, exiliades i exiliats. Bon Nadal als represaliats independentistes, Bon nadal als dissidents de tota mena a aquest sistema autoritari que han estat represaliats i segrestats. A tots, el record, el respecte i la solidaritat. Des de fora farem per a que torni la llibertat, la vostra i la nostra.
Tinguem confiança. Tinguem esperança. Donem les gracies pel que tenim. Cuidem-nos. Estimen-nos. Lluitem. Seguim.
Bon Nadal.
dilluns, 18 de novembre del 2019
Al·legat final del MHP Joaquim Torra
La repressió espanyola no s'atura, i apunta contra el mateix President de la Generalitat de Catalunya.
Avui sha celebrat el judici contra el Molt Honorable President. Pretenen inhabilitar-lo per 20 anys perquè no va retirar pancartes i llaços grocs de la façana del Palau de la Generalitat. Ens trobem en aquest punt.
És profecia que inhabilitaran al MHP. És un fet que a qualsevol país amb mínims democràtics aquest judici ni tan sols s'hagués plantejat.
Però els mínims democràtics del regne d'Espanya fa temps que degeneren .
El judici d'avui ha estat un judici polític. No és casualitat que la ultradreta franquista hagi estat l'acusació particular... ni que el jutge (el jutge!) hagi esbroncat al President Torra per haver remarcat el caràcter franquista i ultradretà de la dita acusació particular. Tenint en compte els antecedents de tots plegats, no seria d'estranyar que el mateix jutge sigui votant de la ultradreta franquista. Declaracions no li falten.
A un judici polític se l'ha de respondre políticament. És el que ha fet el MHP Torra amb el seu al·legat final que reprodueixo a continuació. Hi ha qui diu que aquest discurs ja és part de la història de Catalunya i que està a l'alçada dels al·legats finals dels presos polítics independentistes durant el judici del Procés.
Heus-lo ací :
Gràcies, President.
Avui sha celebrat el judici contra el Molt Honorable President. Pretenen inhabilitar-lo per 20 anys perquè no va retirar pancartes i llaços grocs de la façana del Palau de la Generalitat. Ens trobem en aquest punt.
És profecia que inhabilitaran al MHP. És un fet que a qualsevol país amb mínims democràtics aquest judici ni tan sols s'hagués plantejat.
Però els mínims democràtics del regne d'Espanya fa temps que degeneren .
El judici d'avui ha estat un judici polític. No és casualitat que la ultradreta franquista hagi estat l'acusació particular... ni que el jutge (el jutge!) hagi esbroncat al President Torra per haver remarcat el caràcter franquista i ultradretà de la dita acusació particular. Tenint en compte els antecedents de tots plegats, no seria d'estranyar que el mateix jutge sigui votant de la ultradreta franquista. Declaracions no li falten.
A un judici polític se l'ha de respondre políticament. És el que ha fet el MHP Torra amb el seu al·legat final que reprodueixo a continuació. Hi ha qui diu que aquest discurs ja és part de la història de Catalunya i que està a l'alçada dels al·legats finals dels presos polítics independentistes durant el judici del Procés.
Heus-lo ací :
Gràcies, President.
diumenge, 17 de novembre del 2019
No a Sánchez.
Per mi està molt clar : cal votar que NO a la investidura de Sánchez.
No, mentre hagin preses i presos polítics.
No, mentre hagin exiliades i exiliats.
No, mentre segueixi la repressió.
No, mentre no es reconegui el dret a l'autodeterminació.
Aquests són bàsics. Però també :
No, mentre no es retirin la policia nacional i la guàrdia civil de Catalunya.
No, mentre se segueixi aplicant un 155 encobert. Que fa, per exemple, que demà el Molt Honorable President Quim Torra vagi a ser jutjat per no despenjar uns llaços i sigui, previsiblement, inhabilitat. Quina puta merda és aquesta?
Encara més :
No, mentre no es derogui la reforma laboral.
No, mentre no es derogui la llei mordassa.
No, mentre no es derogui la llei mordassa digital.
No, mentre se segueixi bloquejant l'acció d'organitzacions com Open Arms.
No, mentre no es reverteixin les retallades.
No, No i NO.
Per això vaig votar la CUP a les darreres eleccions. per impedir que l'establishment corrupte de l'estat espanyol segueixi fent i desfent, per dignitat personal, per convicció, perquè vull la República Catalana.
I no, amb Pedro Sánchez, no hi ha res a dialogar. De fet, ell tampoc ho vol. Com abans es demostri que Sánchez va de farol, millor. Vet aquí la meva aposta : Sánchez no dialogarà de veritat amb l'independentisme. Només ho farà veure i, arribat el moment, trencarà el diàleg i buscarà l'abstenció del PP oferint a canvi, el trencament amb Unidas Podemos.
Espanya és el seu país. No el meu. Si han de salvar el seu país, que es posin d'acord amb el PP, o amb Vox. Ja veureu com es posaran d'acord.
Missatge a Unidas Podemos : Només des de la ignorància, o la incomprensió, o potser és cinisme, o només una profunda estupidesa es pot pretendre que els partits independentistes donin suport a la investidura de Sánchez a canvi de res.
Els partits independentistes, com el seu nom indica, són independentistes i, per tant, no són partits de govern del regne d'Espanya. El seu objectiu no és governar Espanya. El seu objectiu és que Catalunya se'n separi, com abans millor, amb el mínim cost i sacrifici possible. Un cop la República Catalana estigui en marxa, aquests partits avui independentistes seran, molt probablement, partits de govern de Catalunya. Però ara mateix aquest no és el combat. El combat, avui. és aconseguir la independència de Catalunya.
Per tant, si de veritat a Unidas Podemos esperen que els independentistes facin de partits de govern, estan molt equivocats.
El que dic és que el PSOE no té la més mínima voluntat d'obtenir el consentiment de l'independentisme. Crec que, igual com va fer després del 28A, està tornant a enganyar a Unidas Podemos. Els està ensarronant i, de nou, Pablo Iglesias no se n'adona. L'objectiu d'aquesta nova mentida és provocar que el PP s'abstingui oferint el cap d'Iglesias. M'ensumo que és el que passarà.
Sánchez és un mentider que es pensa que mentir és fer política, i Iglesias és massa superb. Casado, de moment, s'ho mira i espera. Segurament ja l'han avisat de la jugada, però la seva ambició pot fer que decideixi no seguir el joc.
Només hi han dues sortides possibles a aquesta comèdia : o bé un pacte PSOE-PP, o noves eleccions.
I com que el pacte PSOE PP demana massa intel·ligència per part dels dos, no ho dubteu : en sis mesos caldrà votar un altre cop, i potser aleshores sí que hi haurà un PPSOE.
Pel camí, l'estat espanyol s'haurà debilitat una mica més. És l'únic benefici que ha d'esperar l'independentisme. Aprofitem-lo. Tinguem ben present que la Independència només es guanyarà al carrer. Amb mobilització constant, amb desobediència civil, amb no violència, amb persistència. Amb accions continuades i distribuïdes per tot el territori. Com vam fer-ho el #1Oct i el #3Oct i amb totes les accions que han seguit a la sentència.
I guanyarem.
No, mentre hagin preses i presos polítics.
No, mentre hagin exiliades i exiliats.
No, mentre segueixi la repressió.
No, mentre no es reconegui el dret a l'autodeterminació.
Aquests són bàsics. Però també :
No, mentre no es retirin la policia nacional i la guàrdia civil de Catalunya.
No, mentre se segueixi aplicant un 155 encobert. Que fa, per exemple, que demà el Molt Honorable President Quim Torra vagi a ser jutjat per no despenjar uns llaços i sigui, previsiblement, inhabilitat. Quina puta merda és aquesta?
Encara més :
No, mentre no es derogui la reforma laboral.
No, mentre no es derogui la llei mordassa.
No, mentre no es derogui la llei mordassa digital.
No, mentre se segueixi bloquejant l'acció d'organitzacions com Open Arms.
No, mentre no es reverteixin les retallades.
No, No i NO.
Per això vaig votar la CUP a les darreres eleccions. per impedir que l'establishment corrupte de l'estat espanyol segueixi fent i desfent, per dignitat personal, per convicció, perquè vull la República Catalana.
I no, amb Pedro Sánchez, no hi ha res a dialogar. De fet, ell tampoc ho vol. Com abans es demostri que Sánchez va de farol, millor. Vet aquí la meva aposta : Sánchez no dialogarà de veritat amb l'independentisme. Només ho farà veure i, arribat el moment, trencarà el diàleg i buscarà l'abstenció del PP oferint a canvi, el trencament amb Unidas Podemos.
Espanya és el seu país. No el meu. Si han de salvar el seu país, que es posin d'acord amb el PP, o amb Vox. Ja veureu com es posaran d'acord.
Missatge a Unidas Podemos : Només des de la ignorància, o la incomprensió, o potser és cinisme, o només una profunda estupidesa es pot pretendre que els partits independentistes donin suport a la investidura de Sánchez a canvi de res.
Els partits independentistes, com el seu nom indica, són independentistes i, per tant, no són partits de govern del regne d'Espanya. El seu objectiu no és governar Espanya. El seu objectiu és que Catalunya se'n separi, com abans millor, amb el mínim cost i sacrifici possible. Un cop la República Catalana estigui en marxa, aquests partits avui independentistes seran, molt probablement, partits de govern de Catalunya. Però ara mateix aquest no és el combat. El combat, avui. és aconseguir la independència de Catalunya.
Per tant, si de veritat a Unidas Podemos esperen que els independentistes facin de partits de govern, estan molt equivocats.
El que dic és que el PSOE no té la més mínima voluntat d'obtenir el consentiment de l'independentisme. Crec que, igual com va fer després del 28A, està tornant a enganyar a Unidas Podemos. Els està ensarronant i, de nou, Pablo Iglesias no se n'adona. L'objectiu d'aquesta nova mentida és provocar que el PP s'abstingui oferint el cap d'Iglesias. M'ensumo que és el que passarà.
Sánchez és un mentider que es pensa que mentir és fer política, i Iglesias és massa superb. Casado, de moment, s'ho mira i espera. Segurament ja l'han avisat de la jugada, però la seva ambició pot fer que decideixi no seguir el joc.
Només hi han dues sortides possibles a aquesta comèdia : o bé un pacte PSOE-PP, o noves eleccions.
I com que el pacte PSOE PP demana massa intel·ligència per part dels dos, no ho dubteu : en sis mesos caldrà votar un altre cop, i potser aleshores sí que hi haurà un PPSOE.
Pel camí, l'estat espanyol s'haurà debilitat una mica més. És l'únic benefici que ha d'esperar l'independentisme. Aprofitem-lo. Tinguem ben present que la Independència només es guanyarà al carrer. Amb mobilització constant, amb desobediència civil, amb no violència, amb persistència. Amb accions continuades i distribuïdes per tot el territori. Com vam fer-ho el #1Oct i el #3Oct i amb totes les accions que han seguit a la sentència.
I guanyarem.
dissabte, 9 de novembre del 2019
Sem Catalunya Nord. Sem Països Catalans. 360 anys de resistència.
El 7 de novembre passat va fer 360 anys que Espanya i França van esquarterar Catalunya amb el Tractat dels Pirineus.
Però el Pirineu no és una frontera, al contrari, és columna vertebral
El dia 7 de Novembre és la Diada de la Catalunya Nord. El cap de setmana més proper a aquesta data, les entitats catalanistes de les comarques nord-catalanes organitzen actes diversos i la manifestació reivindicativa a Perpinyà.
Avui, doncs, és commemora aquella data i es reivindica la persistència i la resistència de la llengua, cultura i nació catalanes al nord del Pirineu.
És la diada dels nostres compatriotes del nord. Massa sovint oblidats. Tanmateix, sempre fidels. La més recent i sonada és que gran part de l'èxit del primer d'octubre de 2017 va ser fruit del compromís i l'organització dels activistes nordcatalans.
La més gran admiració i afecte per 360 anys de compromís i resistència. Sou el nostre nord.
* * *
Autodeterminació per canviar-ho tot
Fa un any, la indignació social esclatava en forma d’armilles grogues. Començaven a aflorar alguns dels problemes que patim la societat nord-catalana i altres pobles de l’estat francès.
La resposta de l’estat s’ha basat en una repressió brutal i en un intent de cooptació del moviment assumint algunes de les seves reivindicacions. Però, malgrat el Grand Débat National, sabem que la V República francesa és irreformable: una presó de pobles destinada a perpetuar el centralisme francès i el sotmetiment de la classe treballadora.
El xomatge, la manca de perspectives juvenils, les polítiques que destrueixen les bases econòmiques del país, la segregació social i la doble explotació a les dones treballadores fan del nostre territori un dels més empobrits de tot l’estat. Condemnats a ser una colònia interior, la francesització del nostre territori ha servit per a dominar-lo millor, i no per modernitzar-lo, tal com pregonaven els apologetes de la République.
Les reivindicacions que precisa la Catalunya Nord per poder sortir d’aquesta situació comporten totes la recuperació de la sobirania política i econòmica. Això és, la capacitat de la Catalunya Nord per decidir lliurement el seu futur. En definitiva, autodeterminació per canviar-ho tot.
Una autodeterminació que també fa camí al sud. Les mobilitzacions al sud també relliguen totes dues reivindicacions: la independència política i la sobirania econòmica per tal de superar la situació d’empobriment que també pateixen les classes populars al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Per això, la Catalunya Nord ha estat solidària amb aquesta lluita que també és la nostra. I per això, també, tenim dret a exigir a la resta dels Països Catalans una solidaritat de tornada amb les lluites de la Catalunya Nord.
Perquè això va d’una vida digna per a les classes populars. Autodeterminació per canviar-ho tot!
Objectiu independentista : obtenir més del 50% dels vots emesos a Catalunya.
Votar. Hem de votar i guanyar. Hem de fer que els partits independentistes sumin la majoria absoluta de vots a Catalunya. Hem d'assolir aquesta fita.
El repartiment en escons d'aquests vots és poc important. Els diputats independentistes a Madrid, independentment del partit al que estiguin adscrits, no compten en cap suma per a fer cap govern. Se'ls demanarà, si de cas, un suport a canvi de res. Suport que, com ja ehem vist, només serveix per a continuar la presó, la repressió i per tancar les portes a l'autodeterminació. Per tant, el vot dels diputats catalans a Madrid ha de ser no a qualsevol candidat que no estigui disposat a parlar d'autodeterminació, primer de tot, i d'amnistia després.
No hi ha cap candidat espanyol a Madrid disposat a parlar d'autodeterminació i d'amnistia. Per tant, no cal discutir més. Els diputats catalans a Madrid han d'anar amb l'únic objectiu de bloquejar i de forçar unes noves eleccions espanyoles d'aquí a sis mesos.
En tot cas, aquesta capacitat de bloqueig no depèn exclusivament d'ells. Ja veurem què és el que acaba passant i com es gestiona la situació. Però el que és cert i segur és que obtenir més del 50% dels vots emesos només depèn dels votants.
Els votants independentistes ens hem de mobilitzar. Hem de votar tots. Hem de votar independentista, tots. Votar partits independentistes és, precisament, la millor forma de passar per sobre dels partits independentistes. De fer-los entendre que són un instrument al servei del poble. Que són clau, no martell. Que el martell som els votants. Que si el clau és rom, se'n posa un altre.
Demà els independentistes encarem una nova mobilització. Una de molt important que requereix del concurs de tantes mans i cors com sigui possible. Hem de guanyar votant. Com vam guanyar el 9N de 2014, i els 1O, 3O i 27D de 2017.
Anem a votar. Votem. Amb ràbia, amb confiança, amb convicció, amb dubtes... com sigui. Però anem a votar i guanyem amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya. Aquest és l'objectiu i és assolible. Aquesta és la reflexió que hem de fer avui. Aquest ha de ser el convenciment. Som-hi.
El repartiment en escons d'aquests vots és poc important. Els diputats independentistes a Madrid, independentment del partit al que estiguin adscrits, no compten en cap suma per a fer cap govern. Se'ls demanarà, si de cas, un suport a canvi de res. Suport que, com ja ehem vist, només serveix per a continuar la presó, la repressió i per tancar les portes a l'autodeterminació. Per tant, el vot dels diputats catalans a Madrid ha de ser no a qualsevol candidat que no estigui disposat a parlar d'autodeterminació, primer de tot, i d'amnistia després.
No hi ha cap candidat espanyol a Madrid disposat a parlar d'autodeterminació i d'amnistia. Per tant, no cal discutir més. Els diputats catalans a Madrid han d'anar amb l'únic objectiu de bloquejar i de forçar unes noves eleccions espanyoles d'aquí a sis mesos.
En tot cas, aquesta capacitat de bloqueig no depèn exclusivament d'ells. Ja veurem què és el que acaba passant i com es gestiona la situació. Però el que és cert i segur és que obtenir més del 50% dels vots emesos només depèn dels votants.
Els votants independentistes ens hem de mobilitzar. Hem de votar tots. Hem de votar independentista, tots. Votar partits independentistes és, precisament, la millor forma de passar per sobre dels partits independentistes. De fer-los entendre que són un instrument al servei del poble. Que són clau, no martell. Que el martell som els votants. Que si el clau és rom, se'n posa un altre.
Demà els independentistes encarem una nova mobilització. Una de molt important que requereix del concurs de tantes mans i cors com sigui possible. Hem de guanyar votant. Com vam guanyar el 9N de 2014, i els 1O, 3O i 27D de 2017.
Anem a votar. Votem. Amb ràbia, amb confiança, amb convicció, amb dubtes... com sigui. Però anem a votar i guanyem amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya. Aquest és l'objectiu i és assolible. Aquesta és la reflexió que hem de fer avui. Aquest ha de ser el convenciment. Som-hi.
divendres, 1 de novembre del 2019
El 10N hem de votar Independència. Objectiu : 50% + 1 dels vots emesos
Primer de tot : passeu aquest vídeo!
El proper diumenge 10 de novembre els independentistes tenim el repte d'aconseguir més del 40% dels vots emesos. Aquest repte l'hem de guanyar sempre que hi hagin una votació.
No crec en unicorns. El sistema representatiu és un engany i com més va més s'allunya del que és l'autèntica democràcia. En particular els representants catalans que actuin en clau catalana son activament marginats a Madrid. Sabent tot això per què votar? Per instrumentalitzar les eleccions. Per provocar la contradicció entre la suposada legitimitat de l'estat i del sistema que confereixen les votacions amb la legitimitat democràtica de la República Catalana Independent que és el que els independentistes votem.
Trieu bé el vot. No votem líders. Votem Independència i votem República. No votem per a donar carta blanca a quatre anys d'un autonomisme que ni existeix ni se l'espera. Votem per guanyar la independència. Voteu aquells partits que us representin millor.
I que em representin vol dir que han d'escoltar-me, que els puc revocar, que NO tenen carta blanca per fer el que vulguin a Madrid. Que em representin vol dir que el poble mana i els polítics escolten i actuen seguint el mandat. Estan comissionats i la seva força som nosaltres.
El proper 10N voteu. Votem Independència (ERC, JxCat o CUP) i guanyem amb més del 50% dels vots emesos. Aquest és l'objectiu d'aquí al 10N.
Som-hi!
El proper diumenge 10 de novembre els independentistes tenim el repte d'aconseguir més del 40% dels vots emesos. Aquest repte l'hem de guanyar sempre que hi hagin una votació.
No crec en unicorns. El sistema representatiu és un engany i com més va més s'allunya del que és l'autèntica democràcia. En particular els representants catalans que actuin en clau catalana son activament marginats a Madrid. Sabent tot això per què votar? Per instrumentalitzar les eleccions. Per provocar la contradicció entre la suposada legitimitat de l'estat i del sistema que confereixen les votacions amb la legitimitat democràtica de la República Catalana Independent que és el que els independentistes votem.
Trieu bé el vot. No votem líders. Votem Independència i votem República. No votem per a donar carta blanca a quatre anys d'un autonomisme que ni existeix ni se l'espera. Votem per guanyar la independència. Voteu aquells partits que us representin millor.
I que em representin vol dir que han d'escoltar-me, que els puc revocar, que NO tenen carta blanca per fer el que vulguin a Madrid. Que em representin vol dir que el poble mana i els polítics escolten i actuen seguint el mandat. Estan comissionats i la seva força som nosaltres.
El proper 10N voteu. Votem Independència (ERC, JxCat o CUP) i guanyem amb més del 50% dels vots emesos. Aquest és l'objectiu d'aquí al 10N.
Som-hi!
dilluns, 21 d’octubre del 2019
Sense treva
Avui Pedro Sánchez ha vingut a Barcelona.
Ha vingut a visitar a un policia ferit durant els aladarulls d'aquest cap de setmana passat.
Ha vingut a visitar al «seu» home, al «seu» soldat ferit.
No ha vingut a visitar a cap de les quatre persones que ha perdut un ull, ni a la nena a la que la policia va partir el crani. Ni al noi al que li van rebentar un testicle. NI a cap altre dels centenars de ferits.
No. Ha vingut a visitar al «seu» home. Tots els altres no són dels seus. De fet, tots els altres són els enemics. Tots els altres són els dolents que han provocat que el «seu» home estigui ferit.
Per descomptat no ha parlat amb el Molt Honorable President Torra.
El missatge ha estat tan bèstia, tan brutal, que el mateix personal de l'hospital de Sant Pâu ha esbroncat a Pedro Sánchez.
Però és que som enemics. Pedro Sánchez ha vingut a Sant Pau a dir-nos-ho a la cara. A ell només li preocupen els seus i nosaltres, les catalanes i catalans en general, no ho som. De fet, som els enemics.
A Pedro Sánchez se li en refot el que els passi als nois que han perdut un ull, o a la nena a la que van obrir el cap, o al noi que li van rebentar el testicle. A l'enemic, ni aigua... És això, oi?
Així sigui. Aquest és el marc. A l'enemic, ni aigua. No hem d'esperar ni donar treva.
Tal faràs, tal trobaràs, Pedro.
Ha vingut a visitar a un policia ferit durant els aladarulls d'aquest cap de setmana passat.
Ha vingut a visitar al «seu» home, al «seu» soldat ferit.
No ha vingut a visitar a cap de les quatre persones que ha perdut un ull, ni a la nena a la que la policia va partir el crani. Ni al noi al que li van rebentar un testicle. NI a cap altre dels centenars de ferits.
No. Ha vingut a visitar al «seu» home. Tots els altres no són dels seus. De fet, tots els altres són els enemics. Tots els altres són els dolents que han provocat que el «seu» home estigui ferit.
Per descomptat no ha parlat amb el Molt Honorable President Torra.
El missatge ha estat tan bèstia, tan brutal, que el mateix personal de l'hospital de Sant Pâu ha esbroncat a Pedro Sánchez.
Però és que som enemics. Pedro Sánchez ha vingut a Sant Pau a dir-nos-ho a la cara. A ell només li preocupen els seus i nosaltres, les catalanes i catalans en general, no ho som. De fet, som els enemics.
A Pedro Sánchez se li en refot el que els passi als nois que han perdut un ull, o a la nena a la que van obrir el cap, o al noi que li van rebentar el testicle. A l'enemic, ni aigua... És això, oi?
Així sigui. Aquest és el marc. A l'enemic, ni aigua. No hem d'esperar ni donar treva.
Tal faràs, tal trobaràs, Pedro.
diumenge, 20 d’octubre del 2019
Condemna a la violència
Ara que els senyors del sistema no paren de reclamar el rebuig de la violència, i sense que serveixi de precedent, els faré cos.
Rebutjo la violència. Sense pal·liatius. Rotundament.
Rebutjo la violència que buida ulls, rebenta testicles, segresta, colpeja i tortura.
Rebutjo completament la violència. Molt més quan resulta que aquesta violència és la que estan exercint els mal anomenats cossos de forces i seguretat de l'estat i que, més apropiadament, cal anomenar forces repressores o forces d'ocupació.
Violència exercida pels que suposadament han de protegir la gent, però que, en canvi, la reprimeixen.
Quan el contracte social es trenca, la policia pega per reprimir, per imposar l'obediència per la força. No és autoritat, és autoritarisme, és feixisme.
Contra l'autoritarisme l'autodefensa és legítima. De nou legalitat contra legitimitat. De nou la llei contra la democràcia. Però si la llei empara al feixisme, aleshores cal combatre la llei.
Portar caputxa, cremar pneumàtics, tallar carrers, encendre una barricada... no són violència, són desordres públics. Potser és vandalisme. Però no hi ha cap agressió aquí. No és violència. No de la que fereix i mata. Hi ha una enorme diferència de grau entre encendre un contenidor i pegar amb una porra. La diferència és encara més bestial amb rebentar un ull o ferir greument.
L'autodefensa és legítima. La desobediència no és violència. L'autodefensa no és violència. Confondre desobediència amb violència és autoritarisme. Castigar la desobediència amb violència és repressió.
A totes i tots els que us manifesteu, que talleu carrers i carreteres, que feu marxes, que us concentreu per protestar, que us manteniu fermes i ferms quan la repressió colpeja. A vosaltres, gràcies. Pel valor que demostreu. Cuideu-vos. protegiu-vos. Defenseu-vos. Preneu mesures de seguretat. Penseu que la mateixa policia va amb un casc que els tapa la cara i -il·legalment segons la seva pròpia llei- amaguen el número d'identificació policial per a no ser reconeguts.
Gràcies de nou. Sempre que pugui també seré amb vosaltres, al carrer. Amb la desobediència no-violenta (però sense lliris) com a estratègia, defensant-nos entre totes i tots. Defensant entre totes i tots els principis més bàsics i fonamentals de la democràcia.
Ara mateix, aquesta és la dimensió que ha pres la lluita per la República.
Rebutjo la violència. Sense pal·liatius. Rotundament.
Rebutjo la violència que buida ulls, rebenta testicles, segresta, colpeja i tortura.
Rebutjo completament la violència. Molt més quan resulta que aquesta violència és la que estan exercint els mal anomenats cossos de forces i seguretat de l'estat i que, més apropiadament, cal anomenar forces repressores o forces d'ocupació.
Violència exercida pels que suposadament han de protegir la gent, però que, en canvi, la reprimeixen.
Quan el contracte social es trenca, la policia pega per reprimir, per imposar l'obediència per la força. No és autoritat, és autoritarisme, és feixisme.
Contra l'autoritarisme l'autodefensa és legítima. De nou legalitat contra legitimitat. De nou la llei contra la democràcia. Però si la llei empara al feixisme, aleshores cal combatre la llei.
Portar caputxa, cremar pneumàtics, tallar carrers, encendre una barricada... no són violència, són desordres públics. Potser és vandalisme. Però no hi ha cap agressió aquí. No és violència. No de la que fereix i mata. Hi ha una enorme diferència de grau entre encendre un contenidor i pegar amb una porra. La diferència és encara més bestial amb rebentar un ull o ferir greument.
L'autodefensa és legítima. La desobediència no és violència. L'autodefensa no és violència. Confondre desobediència amb violència és autoritarisme. Castigar la desobediència amb violència és repressió.
A totes i tots els que us manifesteu, que talleu carrers i carreteres, que feu marxes, que us concentreu per protestar, que us manteniu fermes i ferms quan la repressió colpeja. A vosaltres, gràcies. Pel valor que demostreu. Cuideu-vos. protegiu-vos. Defenseu-vos. Preneu mesures de seguretat. Penseu que la mateixa policia va amb un casc que els tapa la cara i -il·legalment segons la seva pròpia llei- amaguen el número d'identificació policial per a no ser reconeguts.
Gràcies de nou. Sempre que pugui també seré amb vosaltres, al carrer. Amb la desobediència no-violenta (però sense lliris) com a estratègia, defensant-nos entre totes i tots. Defensant entre totes i tots els principis més bàsics i fonamentals de la democràcia.
Ara mateix, aquesta és la dimensió que ha pres la lluita per la República.
divendres, 18 d’octubre del 2019
18-O. Orgull de país.
Aquest país nostre té moments. Moments que emocionen i que humitegen els ulls. Aquest país nostre és la seva gent. Els seus joves i els seus grans. Les seves dones i els seus homes. Som totes i tots nosaltres. Aquest país nostre es fa estimar.
La marxa de les columnes que conflueixen a Barcelona és un d'aquests moments emocionants, de comunió, de confiança, d'esperança, de dignitat.
Moltes gràcies, compatriotes. Amigues i amics. Bona gent d'aquest país.
Vosaltres sí que no falleu mai.
Ens trobem a Jardinets de Gràcia, a les 17:00. Però ja des d'ara, el meu escalf, el meu aplaudiment, la meva admiració, per les valentes i valents que venint del nord, i del sud, de terra endins i de nord enllà s'apleguen avui a Barcelona.
Us estimem.
Junts ho farem possible.
Llibertat preses i presos polítics.
Llibertat exiliades i exiliats.
Independència.
República catalana.
La marxa de les columnes que conflueixen a Barcelona és un d'aquests moments emocionants, de comunió, de confiança, d'esperança, de dignitat.
Moltes gràcies, compatriotes. Amigues i amics. Bona gent d'aquest país.
Vosaltres sí que no falleu mai.
Ens trobem a Jardinets de Gràcia, a les 17:00. Però ja des d'ara, el meu escalf, el meu aplaudiment, la meva admiració, per les valentes i valents que venint del nord, i del sud, de terra endins i de nord enllà s'apleguen avui a Barcelona.
Us estimem.
Junts ho farem possible.
Llibertat preses i presos polítics.
Llibertat exiliades i exiliats.
Independència.
República catalana.
dimecres, 16 d’octubre del 2019
Tsunamis, Black blocks i sentències
Apunt ràpid d'algunes reflexions sobre els fets d'aquests dies.
Sembla que la resposta a les sentències es fa a dues escales. Una primera escala, diguem que protagonitzada pel Tsunami Democràtic, que es basa en una desobediència civil no violenta, dins de l'estil de les grans manis de l'11 de setembre, que és apta per a tots els públics. Per exemple, la concentració a l'aeroport del Prat es va desconvocar a un horari, diguem-ne, "infantil" i en tot moment es va mantenir dins de paràmetres de contenció.
Una segona escala, per a majors de 18 anys, en que la desobediència civil va acompanyada de resistència amb força. En un estil que recorda al dels Black Block.
Es tracta de dues vies ben diferents i, fins i tot divergents.
Però, de fet, em sembla que totes dues són complementàries. Vet aquí un parell de raons :
Primera, per a poder tenir una gran mobilització pacífica que es pugui autoproclamar així, va molt bé un grup no tan pacífic amb el que el contrast es faci evident.
Segona, és necessari un nombre molt gran d'activistes per a desbordar a les forces governamentals. És necessari un gran nombre d'accions simultànies per a mantenir a aquestes forces disperses. Ha d'existir la possibilitat que qualsevol acció pacífica pugui esdevenir una acció de força per a mantenir les forces governamentals en alerta, fins i tot amb la mobilització aparentment més inofensiva.
El que estem veient és que les mobilitzacions pacífiques, en general molt nombroses, en ser desconvocades canvien d'actors, que passen a ser els grups d'acció directa. En certa manera el canvi d'horari infantil a horari d'adults també va acompanyat d'un canvi de temàtiques. Allà on hi havien performances, cants, i una resistència civil que esperava un « arrenca-cebes » com a màxima expressió de la força policial, de cop veu un canvi d'actors i aparèixen barricades, pneumàtics incendiats, llançaments d'objectes contundents o còctels Molotov
Qui hi ha darrere de cadascun d'aquests grups ? En el cas de la policia, i mal que ens pesi, darrere els mossos hi ha, si més no, nominalment, la Conselleria d'Interior. Ara bé, sembla que el control directe de, com a mínim els BRIMO i els ARRO, està avui en mans del Ministerio del Interior. Els independentistes, per la nostra banda estem agrupats al voltant de CDRs, ANC, Ồmnium, CUP, Joventuts de partits independentistes, casals, ateneus i organitzacions de tota mena i, a més, el nou actor, ja esmentat abans, del Tsunami Democràtic. Una organització que ben bé ningú sap d'on ha sortit, però que sembla tenir les idees molt clares, ha estudiat molt bé com funcionen moviments de resistència civil, com el de Hong Kong, n'ha extret ensenyaments i els ha posat en pràctica (per exemple, amb l'App de Tsunami) i té una agenda de contactes prou potent com per a que Pep Guardiola li en faci de portaveu en un vídeo de presentació.
A més, hi ha també els grups d'acció directa. Personalment, crec que el nucli principal és el Black Block barceloní. Aquest Black Block que és, en si, força indefinible i que abasta des d'activistes d'extrema esquerra, a antifeixistes passant per llibertaris i qui sap quants grups més, troba en la resposta a la sentència el marc ideal per a actuar. En aquest marc es troba, a més, reforçat pels no pocs independentistes farts de lliris, càntics, performances i samarretes de colors que han estat la tònica del moviment la darrera dècada. Tanmateix, la seva pròpia diversitat els fa in-identificables i amb una estructura orgànica inexistent.
Tant els uns com els altres són necessaris en el nou escenari que s'ha obert. Personalment, amb presos i exiliats, no se m'acudirà mai, en cap cas, renegar dels uns o dels altres.
La violència que representen uns pneumàtics cremats o unes barricades no són equivalents a la violència, a la brutalitat de 13 anys de presó. 13 anys és la sentència que se li imposa a un assassí. Junqueras no és cap assassí. No hi ha cap diferència entre els preses polítiques i presos polítics condemnats a anys de śegrest i els condemnats a multa i inhabilitació. Cap. Excepte que no han abandonat la política, és dir, que no s'han « rendit » o « penedit ». 13 anys.
El curiós del cas és que en la sentència diuen que l'estat espanyol mai va perdre el control. Que tot plegat, el primer d'octubre, la declaració d'independència... van ser com una mena de presa de pel a la gent. Qui sap. En part, potser sí.
El cas, però, és que mai una presa de pel ha costat 13 anys de presó. Si realment era una presa de pel, haver-los inhabilitat i multat. Si tot era un engany, haver-los fet caure en el ridícul de la pròpia mentida al davant de la gent que els seguia. Però no. No només : al condemnar-los a 13 anys, resulta que els fets passen a ser quelcom de molt seriós. Allò no va ser ni una broma ni un engany. Per això les condemnes.
L'estat va tenir por de la gent i aquesta por es materialitza avui en una sentència que converteix la mera resistència passiva a l'estat en un acte criminal equivalent a matar a una persona.
Tenen molta por. Els fem molta por.
Estem guanyant. No afluixem. Hem de resistir i persistir.
Estem guanyant. La República Catalana és inevitable.
I el proper 10N hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos.
Sembla que la resposta a les sentències es fa a dues escales. Una primera escala, diguem que protagonitzada pel Tsunami Democràtic, que es basa en una desobediència civil no violenta, dins de l'estil de les grans manis de l'11 de setembre, que és apta per a tots els públics. Per exemple, la concentració a l'aeroport del Prat es va desconvocar a un horari, diguem-ne, "infantil" i en tot moment es va mantenir dins de paràmetres de contenció.
Una segona escala, per a majors de 18 anys, en que la desobediència civil va acompanyada de resistència amb força. En un estil que recorda al dels Black Block.
Es tracta de dues vies ben diferents i, fins i tot divergents.
Però, de fet, em sembla que totes dues són complementàries. Vet aquí un parell de raons :
Primera, per a poder tenir una gran mobilització pacífica que es pugui autoproclamar així, va molt bé un grup no tan pacífic amb el que el contrast es faci evident.
Segona, és necessari un nombre molt gran d'activistes per a desbordar a les forces governamentals. És necessari un gran nombre d'accions simultànies per a mantenir a aquestes forces disperses. Ha d'existir la possibilitat que qualsevol acció pacífica pugui esdevenir una acció de força per a mantenir les forces governamentals en alerta, fins i tot amb la mobilització aparentment més inofensiva.
El que estem veient és que les mobilitzacions pacífiques, en general molt nombroses, en ser desconvocades canvien d'actors, que passen a ser els grups d'acció directa. En certa manera el canvi d'horari infantil a horari d'adults també va acompanyat d'un canvi de temàtiques. Allà on hi havien performances, cants, i una resistència civil que esperava un « arrenca-cebes » com a màxima expressió de la força policial, de cop veu un canvi d'actors i aparèixen barricades, pneumàtics incendiats, llançaments d'objectes contundents o còctels Molotov
Qui hi ha darrere de cadascun d'aquests grups ? En el cas de la policia, i mal que ens pesi, darrere els mossos hi ha, si més no, nominalment, la Conselleria d'Interior. Ara bé, sembla que el control directe de, com a mínim els BRIMO i els ARRO, està avui en mans del Ministerio del Interior. Els independentistes, per la nostra banda estem agrupats al voltant de CDRs, ANC, Ồmnium, CUP, Joventuts de partits independentistes, casals, ateneus i organitzacions de tota mena i, a més, el nou actor, ja esmentat abans, del Tsunami Democràtic. Una organització que ben bé ningú sap d'on ha sortit, però que sembla tenir les idees molt clares, ha estudiat molt bé com funcionen moviments de resistència civil, com el de Hong Kong, n'ha extret ensenyaments i els ha posat en pràctica (per exemple, amb l'App de Tsunami) i té una agenda de contactes prou potent com per a que Pep Guardiola li en faci de portaveu en un vídeo de presentació.
A més, hi ha també els grups d'acció directa. Personalment, crec que el nucli principal és el Black Block barceloní. Aquest Black Block que és, en si, força indefinible i que abasta des d'activistes d'extrema esquerra, a antifeixistes passant per llibertaris i qui sap quants grups més, troba en la resposta a la sentència el marc ideal per a actuar. En aquest marc es troba, a més, reforçat pels no pocs independentistes farts de lliris, càntics, performances i samarretes de colors que han estat la tònica del moviment la darrera dècada. Tanmateix, la seva pròpia diversitat els fa in-identificables i amb una estructura orgànica inexistent.
Tant els uns com els altres són necessaris en el nou escenari que s'ha obert. Personalment, amb presos i exiliats, no se m'acudirà mai, en cap cas, renegar dels uns o dels altres.
La violència que representen uns pneumàtics cremats o unes barricades no són equivalents a la violència, a la brutalitat de 13 anys de presó. 13 anys és la sentència que se li imposa a un assassí. Junqueras no és cap assassí. No hi ha cap diferència entre els preses polítiques i presos polítics condemnats a anys de śegrest i els condemnats a multa i inhabilitació. Cap. Excepte que no han abandonat la política, és dir, que no s'han « rendit » o « penedit ». 13 anys.
El curiós del cas és que en la sentència diuen que l'estat espanyol mai va perdre el control. Que tot plegat, el primer d'octubre, la declaració d'independència... van ser com una mena de presa de pel a la gent. Qui sap. En part, potser sí.
El cas, però, és que mai una presa de pel ha costat 13 anys de presó. Si realment era una presa de pel, haver-los inhabilitat i multat. Si tot era un engany, haver-los fet caure en el ridícul de la pròpia mentida al davant de la gent que els seguia. Però no. No només : al condemnar-los a 13 anys, resulta que els fets passen a ser quelcom de molt seriós. Allò no va ser ni una broma ni un engany. Per això les condemnes.
L'estat va tenir por de la gent i aquesta por es materialitza avui en una sentència que converteix la mera resistència passiva a l'estat en un acte criminal equivalent a matar a una persona.
Tenen molta por. Els fem molta por.
Estem guanyant. No afluixem. Hem de resistir i persistir.
Estem guanyant. La República Catalana és inevitable.
I el proper 10N hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos.
dilluns, 14 d’octubre del 2019
Sentència
Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.
Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.
Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem, en aquest comunicat (extret de «El temps») :
« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.
El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.
Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.
Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.
El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.
La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »
Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.
Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.
Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017, aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.
Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.
En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.
SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!
Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.
Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem, en aquest comunicat (extret de «El temps») :
« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.
El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.
Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.
Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.
El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.
La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »
Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.
Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.
Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017, aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.
Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.
En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.
SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!
dijous, 10 d’octubre del 2019
Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.
Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).
Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.
També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.
Ens venen de nou els del « a por ellos » i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.
Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.
En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?
Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.
Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.
Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits », dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.
No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).
Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.
També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.
Ens venen de nou els del « a por ellos » i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.
Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.
En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?
Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.
Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.
Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits », dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.
No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.
dimarts, 1 d’octubre del 2019
Segon aniversari del Primer d'octubre. Mònica Terribas entrevista al Molt Honorable President Carles Puigdemont.
Avui fa dos anys del primer d'octubre de 2017.
Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.
Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.
El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.
Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.
Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.
El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que els ocupants tancaven col·legis per la força.
Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.
Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.
des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.
Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.
Vat aquí l'audio de l'entrevista.
Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.
Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.
El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.
Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.
Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.
El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que els ocupants tancaven col·legis per la força.
Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.
Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.
des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.
Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.
Vat aquí l'audio de l'entrevista.
divendres, 27 de setembre del 2019
Llibertat detinguts 23S !
El moviment independentista segueix l'estratègia de la no-violència. Amb major o menor encert, si es vol, però el fet és aquest : l'independentisme és no violent.
Hi ha qui diu que el motiu és per una inspiració ètica profunda. Personalment jo no ho crec. El motiu pel qual l'independentisme és no violent és perquè és l'estratègia que en el nostre entorn europeu del segle XXI sembla guanyadora. Jo soc no violent perquè vull guanyar i perquè crec que així guanyarem. Crec que aquesta és la via.
No violent no vol dir que no hagi activisme. Al contrari. La no violència es basa en la desobediència, en la desobediència massiva si pot ser, però també en la desobediència individual, particular, compromesa, que assumeix els costos d'aquesta desobediència. No tothom és capaç d'aquesta desobediència i, certament, tampoc se li demana a tothom. Tanmateix, la victòria també depèn que hi hagin molts casos d'aquesta desobediència individual. Que es faci efectiva, espontània i lliurement, per una massa crítica d'activistes.
La desobediència civil té conseqüències i és arriscada. La desproporció de forces entre l'estat i l'activista és brutal. L'estat ens pot fer desaparèixer, ens pot destruir físicament, ens pot desacreditar, pot destruir tot allò que estimem. Per contra, la desobediència de l'activista només té valor si és coneguda, si es fa pública i és capaç de motivar nous casos de desobediència. Per això és tan important el nombre de desobedients.
Aquest és el marc en el que es desenvolupa l'estratègia no violenta. El de la desobediència civil.
La desobediència civil no és terrorisme, és desobediència. La desobediència civil pot acabar resultant en desordres públics. Pot ser. Els desordres públic tampoc són terrorisme.
Una acció de desobediència, o de desordres públic, no és terrorisme.
Per descomptat, una NO-acció tampoc ho és. Una no-acció no provoca res. Si no hi han causes, tampoc hi han conseqüències.
Que estiguis dormint a casa i, de cop, una dotzena de tipus encaputxats t'esbotzin la porta i entrin armats a casa sí que és una acció i sí que té una conseqüència : el terror. El terror d'una parella i els seus dos fills en veure's amenaçats per armes de foc. La por de no saber què passarà després. L'angoixa per un futur que, de sobte, es trenca i esdevé fosc i dur.
El passat dilluns al matí, es van produir nou detencions d'independentistes membres de CDRs. D'aquestes nou detencions, set persones encara estan detingudes. Se'ls acusa de terrorisme. ...de terrorisme?
No cola. És una mentida més. Un nou muntatge policial.
Són presos polítics. Set presos polítics més. Es tracta de
- Xavier Duch
- Ferran Jolis
- Eduard Garzón
- Xavier Buigas
- Germinal Tomás Aubeso
- Alexis Codina
- Jordi Ros
Aquests set noms cal afegir-los a la llista que ja formen
- Dolors Bassa
- Carme Forcadell
- Raül Romeva
- Oriol Junqueras
- Quim Forn
- Josep Rull
- Jordi Turull
- Jordi Cuixart
- Jordi Sánchez
A més, no oblidem als nois d'Altsasu. Tancats per ser bascos.
- Okin
- Adur
- Oihan
- Jon Ander
- Iñaki
- Aratz
- Julen
I tots els presos polítics que no apareixen en aquesta llista, però que ho són, i que inclouen sindicalistes, anarquistes i independentistes de totes les nacions de l'estat espanyol.
A Catalunya no s'han comès actes terroristes per part de l'independentisme català. Es pot dir més alt, però no més clar. No hi ha violència. La violència i les amenaces, si de cas, venen de la ma de grups unionistes d'ultra dreta. És el que deia un dels seus líders, Jordi Cañas : « os montaremos un Ulster que os vais a cagar ». Els violents són ells, no nosaltres. En els seus càlculs sempre entra la violència, per això es desesperen i han de fer muntatges per a acusar l'independentisme d'una violència que no existeix.
L'independentisme és no-violent. Els CDR són no-violents. És tan senzill com això. Els muntages policials no poden canviar aquesta realitat.
Els CDR són una manifestació d'empoderament i d'auto organització ciutadana. Col·labora amb el CDR del teu poble o barri. Participa a les seves assemblees. Debat, opina, organitza't. Prepareu activitats de participació ciutadana, executeu accions de desobediència no violenta. Cuideu-vos i protegiu-vos, això sí. Feu només allò que sigueu capaços de fer assumint-ne les conseqüències.
No-violència és desobediència. Desobeirem. Continuarem plantant cara l'estat. Col·lectivament, individualment.
I guanyarem. Si persistim, guanyarem.
#LlibertatDetinguts23S
#LlibertatPresesIPresosPolítics
#LlibertatExiliadesIExiliats
#Independència
#ProcésConstituent
#RepúblicaCatalana
#JoTambéSocCDR
#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,
Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.
Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.
El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.
Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.
Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.
Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.
O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.
Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.
divendres, 20 de setembre del 2019
Votar fins que surti allò que vol l'IBEX35.
Els ciutadans de la part de Catalunya que encara està sotmesa a l'estat espanyol tenim una nova convocatòria electoral a la vista.
Els polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d'acord entre ells i han decidit que tornaran a tirar els daus.
Crec que « Tirar els daus » és molt escaient per definir aquesta nova convocatòria. Per a aquesta caterva de polítics indigents morals el vot dels ciutadans és un recurs, no la font de la seva legitimitat.. Els primers que no creuen en la democràcia del sistema de democràcia representativa resulta que són aquests polítics.
És evident, doncs, que amb gent així mai es podrà pactar un referèndum. La democràcia representativa de l'estat està viciada del tot.
No funciona la representativa i encara menys la directa. Mireu els darrers referèndums. El referèndum de la OTAN. A Catalunya va guanyar el no a l'OTAN. Estem fora de l'OTAN? No. El referèndum de la Constitució Europea. Va guanyar el sí. Però com a Irlanda i Holanda van dir que no, no es va arribar a completar el procés d'aprovació... i es va colar sense consultar la ciutadania via tractat de Lisboa. Referèndum de l'estatut de 2006. Es va aprovar l'estatut en referèndum, però el 2010 el Tribunal Constitucional el va retallar. El resultat és que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que no té un estatut votat pel poble o pels seus representants. El que tenim ens l'han imposat uns «jutges». Consulta del 9N. Doble sí aclaparador a favor de la Independència. Resultat : repressió. Referèndum d'Autodeterminació de primer d'octubre de 2017. Dos milions de vots en favor de la Independència tot i l'atac de les forces d'ocupació espanyoles. Resultat, però, més repressió, presó i exili. Curiosament, el canvi en la constitució (ja sabeu « la que se dieron entre todos... los mayores de 59 años ») que va representar l'article 135 no es va sotmetre a la democràcia directa d'un referèndum.
Està clar que hi han qüestions que no són votables i situacions que fan impracticable votar. Ara bé, moltes qüestions sí que són votables. Precisament, la forma com un grup de gent decideix governar-se n'és el cas més indiscutible, tant que té un nom propi: « dret d'autodeterminació ». Si aquest dret no és practicable per, per exemple, una legislació que ho impedeix el que cal és canviar la legislació per a fer-lo practicable, en cap cas renunciar al dret. Si no es possible canviar la legislació aleshores el correcte és exercir el dret, encara que sigui violentant la legislació. La que està equivocada és la legislació, no el dret. Això és tant així que també té un nom propi : « desobediència civil ».
L'autoritat només ho és si és que és acceptada pels que s'hi sotmetent. Si no, podrà fer servir la força per coaccionar i reprimir i obtenir l'obediència, però ja no serà autoritat. Serà autoritarisme. Serà dictadura. Serà feixisme.
Si d'altre banda mirem les eleccions de caràcter representatiu, el proper 10N se n'hauran fet quatre en quatre anys (i ja veurem què passa després). Crida l'atenció. Els independentistes diem que si es fes un referèndum i el perdéssim, l'endemà ja estaríem fent campanya per a un nou referèndum. És cert, farem activisme i farem campanya tant com calgui fins guanyar. Aleshores se'ns diu "proposeu votar fins que surti el que voleu?". No. Proposem pactar un referèndum explicant ben clarament quines conseqüències té cada resultat. Un dels pactes pot ser, perfectament, que el referèndum no es pot tornar a repetir en un plaç de temps determinat, és dir : que cada generació pugui dir la seva i assumir-ne les conseqüències, però que això no hipotequi les generacions futures.
És evident que el lladre es pensa que tots són com ell. El que està passant a Espanya és, exactament, repetir les eleccions fins que surti « el que algú vol », sigui el que sigui el que vulgui dir això (Coalició PPSOE?), i sigui qui sigui qui ho hagi dictat (IBEX35?).
L'enfonsament democràtic de l'estat espanyol és innegable i això té una conseqüència. Quan la democràcia mor, i a Espanya ja fa temps que el cadàver es podreix, arriba el feixisme.
Jordi Cuixart, al meu entendre el nostre polític (però no polític professional, ni de partit) més valent, des de la presó, ens adverteix : « entrem en un escenari de lluita antifranquista ». És exactament així. Curiosament, vol dir que anem guanyant. L'auto-destrucció de la democràcia espanyola té un fruit que és, espero, un efímer règim de monarquia autoritària neofranquista. Preparem-nos, doncs. La falsa democràcia representativa de l'estat espanyol degenera ràpidament en un franquisme ressuscitat i haurem de plantar-li cara.
Dit tot això. A curt plaç, al meu entendre, des de l'independentisme, caldrà votar un altre cop. Massivament. Per què? En un escenari optimista, els partits espanyols seguiran barallats entre ells i els partits independentistes catalans tindran la possibilitat de seguir bloquejant l'estat espanyol i apropar-lo una mica més al seu col·lapse. En un escenari més pessimista, els nacionalistes postfranquistes espanyols (ja sigui PSOECs, PPSOE, o trifachito PP-Cs-VoX) sumen i poden ignorar als partits independentistes catalans o, fins i tot, suspendre definitivament l'autonomia de Catalunya via 155 indefinit. En aquest cas les eleccions evidentment no serveixen per a res, excepte si l'independentisme obté més del 50% del vot emès a Catalunya que, en aquest cas, es podran esgrimir per a argumentar una DUI. Cert, improbable, però qui sap si salta la guspira, per exemple, en la reacció a la sentència del Procés.
Sigui com sigui, crec que cal anar a votar, no perquè pensi que el sistema representatiu funciona. Jo crec que no funciona i és molt probable que els diputats electes independentistes no tinguin cap veu ni vot al proper parlament. Però crec que cal anar a votar massivament per precisament, fer evident que el sistema representatiu no funciona, per una banda, i per instrumentalitzar les eleccions i donar-lis caràcter de referèndum. L'objectiu, doncs, és que l'independentisme guanyi amb més del 50% de vots emesos.
En tot cas, la defensa del país recau, un cop més en la gent, en l'auto organització, en la mobilització social, en la desobediència civil , en el combat contra la repressió.
Assumim-ho : El País Basc té centenars de presos polítics i represaliats. La major part d'ells empresonats i represaliats per la doctrina "tot és ETA", fins i tot anys després que ETA es dissolgués. Només cal mirar el cas Altsasu o el macrojudici contra l'entorn d'ETA que ha acusat a advocats o periodistes abertzales. A Catalunya encara no hem arribat a aquest nivell de repressió. Però no patiu, arribarem. Aquí ens aplicaran el "Tot és Procés". La qüestió és, però, que el pes i la influència de Catalunya en el conjunt de l'estat espanyol és molt més gran. En el conflicte entre Catalunya i Espanya les nostres armes, que són moltes i poderoses, no passen per l'ús de la violència però poden ser molt efectius a l'hora de provocar la desestabilització de l'ocupant.
Però, repeteixo, ens cal auto organització, mobilització social, desobediència civil i capacitat de sacrifici per resistir la repressió. Menteix aquell que ens ofereixi alguna cosa més que sang, suor i llàgrimes.
Però vencerem. Si persistim, vencerem.
Els polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d'acord entre ells i han decidit que tornaran a tirar els daus.
Crec que « Tirar els daus » és molt escaient per definir aquesta nova convocatòria. Per a aquesta caterva de polítics indigents morals el vot dels ciutadans és un recurs, no la font de la seva legitimitat.. Els primers que no creuen en la democràcia del sistema de democràcia representativa resulta que són aquests polítics.
És evident, doncs, que amb gent així mai es podrà pactar un referèndum. La democràcia representativa de l'estat està viciada del tot.
No funciona la representativa i encara menys la directa. Mireu els darrers referèndums. El referèndum de la OTAN. A Catalunya va guanyar el no a l'OTAN. Estem fora de l'OTAN? No. El referèndum de la Constitució Europea. Va guanyar el sí. Però com a Irlanda i Holanda van dir que no, no es va arribar a completar el procés d'aprovació... i es va colar sense consultar la ciutadania via tractat de Lisboa. Referèndum de l'estatut de 2006. Es va aprovar l'estatut en referèndum, però el 2010 el Tribunal Constitucional el va retallar. El resultat és que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que no té un estatut votat pel poble o pels seus representants. El que tenim ens l'han imposat uns «jutges». Consulta del 9N. Doble sí aclaparador a favor de la Independència. Resultat : repressió. Referèndum d'Autodeterminació de primer d'octubre de 2017. Dos milions de vots en favor de la Independència tot i l'atac de les forces d'ocupació espanyoles. Resultat, però, més repressió, presó i exili. Curiosament, el canvi en la constitució (ja sabeu « la que se dieron entre todos... los mayores de 59 años ») que va representar l'article 135 no es va sotmetre a la democràcia directa d'un referèndum.
Està clar que hi han qüestions que no són votables i situacions que fan impracticable votar. Ara bé, moltes qüestions sí que són votables. Precisament, la forma com un grup de gent decideix governar-se n'és el cas més indiscutible, tant que té un nom propi: « dret d'autodeterminació ». Si aquest dret no és practicable per, per exemple, una legislació que ho impedeix el que cal és canviar la legislació per a fer-lo practicable, en cap cas renunciar al dret. Si no es possible canviar la legislació aleshores el correcte és exercir el dret, encara que sigui violentant la legislació. La que està equivocada és la legislació, no el dret. Això és tant així que també té un nom propi : « desobediència civil ».
L'autoritat només ho és si és que és acceptada pels que s'hi sotmetent. Si no, podrà fer servir la força per coaccionar i reprimir i obtenir l'obediència, però ja no serà autoritat. Serà autoritarisme. Serà dictadura. Serà feixisme.
Si d'altre banda mirem les eleccions de caràcter representatiu, el proper 10N se n'hauran fet quatre en quatre anys (i ja veurem què passa després). Crida l'atenció. Els independentistes diem que si es fes un referèndum i el perdéssim, l'endemà ja estaríem fent campanya per a un nou referèndum. És cert, farem activisme i farem campanya tant com calgui fins guanyar. Aleshores se'ns diu "proposeu votar fins que surti el que voleu?". No. Proposem pactar un referèndum explicant ben clarament quines conseqüències té cada resultat. Un dels pactes pot ser, perfectament, que el referèndum no es pot tornar a repetir en un plaç de temps determinat, és dir : que cada generació pugui dir la seva i assumir-ne les conseqüències, però que això no hipotequi les generacions futures.
És evident que el lladre es pensa que tots són com ell. El que està passant a Espanya és, exactament, repetir les eleccions fins que surti « el que algú vol », sigui el que sigui el que vulgui dir això (Coalició PPSOE?), i sigui qui sigui qui ho hagi dictat (IBEX35?).
L'enfonsament democràtic de l'estat espanyol és innegable i això té una conseqüència. Quan la democràcia mor, i a Espanya ja fa temps que el cadàver es podreix, arriba el feixisme.
Jordi Cuixart, al meu entendre el nostre polític (però no polític professional, ni de partit) més valent, des de la presó, ens adverteix : « entrem en un escenari de lluita antifranquista ». És exactament així. Curiosament, vol dir que anem guanyant. L'auto-destrucció de la democràcia espanyola té un fruit que és, espero, un efímer règim de monarquia autoritària neofranquista. Preparem-nos, doncs. La falsa democràcia representativa de l'estat espanyol degenera ràpidament en un franquisme ressuscitat i haurem de plantar-li cara.
Dit tot això. A curt plaç, al meu entendre, des de l'independentisme, caldrà votar un altre cop. Massivament. Per què? En un escenari optimista, els partits espanyols seguiran barallats entre ells i els partits independentistes catalans tindran la possibilitat de seguir bloquejant l'estat espanyol i apropar-lo una mica més al seu col·lapse. En un escenari més pessimista, els nacionalistes postfranquistes espanyols (ja sigui PSOECs, PPSOE, o trifachito PP-Cs-VoX) sumen i poden ignorar als partits independentistes catalans o, fins i tot, suspendre definitivament l'autonomia de Catalunya via 155 indefinit. En aquest cas les eleccions evidentment no serveixen per a res, excepte si l'independentisme obté més del 50% del vot emès a Catalunya que, en aquest cas, es podran esgrimir per a argumentar una DUI. Cert, improbable, però qui sap si salta la guspira, per exemple, en la reacció a la sentència del Procés.
Sigui com sigui, crec que cal anar a votar, no perquè pensi que el sistema representatiu funciona. Jo crec que no funciona i és molt probable que els diputats electes independentistes no tinguin cap veu ni vot al proper parlament. Però crec que cal anar a votar massivament per precisament, fer evident que el sistema representatiu no funciona, per una banda, i per instrumentalitzar les eleccions i donar-lis caràcter de referèndum. L'objectiu, doncs, és que l'independentisme guanyi amb més del 50% de vots emesos.
En tot cas, la defensa del país recau, un cop més en la gent, en l'auto organització, en la mobilització social, en la desobediència civil , en el combat contra la repressió.
Assumim-ho : El País Basc té centenars de presos polítics i represaliats. La major part d'ells empresonats i represaliats per la doctrina "tot és ETA", fins i tot anys després que ETA es dissolgués. Només cal mirar el cas Altsasu o el macrojudici contra l'entorn d'ETA que ha acusat a advocats o periodistes abertzales. A Catalunya encara no hem arribat a aquest nivell de repressió. Però no patiu, arribarem. Aquí ens aplicaran el "Tot és Procés". La qüestió és, però, que el pes i la influència de Catalunya en el conjunt de l'estat espanyol és molt més gran. En el conflicte entre Catalunya i Espanya les nostres armes, que són moltes i poderoses, no passen per l'ús de la violència però poden ser molt efectius a l'hora de provocar la desestabilització de l'ocupant.
Però, repeteixo, ens cal auto organització, mobilització social, desobediència civil i capacitat de sacrifici per resistir la repressió. Menteix aquell que ens ofereixi alguna cosa més que sang, suor i llàgrimes.
Però vencerem. Si persistim, vencerem.
dissabte, 7 de setembre del 2019
Som-hi tots! 11S2019
Dimecres que ve és la Diada.
Hem d'anar-hi. Cal anar-hi.
No dic que calgui portar samarretes de colors, o fer saltironets graciosos quan soni una determinada nota, ni cridar cap consigna. No cal agafar-se les mans amb desconeguts ni fer-se abraçades o petons amb el o la indepe del costat. res d'això cal. Si no us ve de gust participar a cap performance, no cal. Esteu-vos quiets mirant.
Però aneu-hi. Cal anar-hi.
Cal anar-hi. Aneu-hi. Veureu que som molts : som infants, joves i vells, som dones i homes, estem determinats o tenim dubtes, pensem que la independència és a tocar o temem que no la veurem, però totes i tots serem allà. Tots respirarem el mateix aire. Estarem junts i comprovarem que, malgrat les nostres moltes diferències, som molt molts i tots compartim un mateix objectiu.
I us sentireu bé. Sentireu la força del col·lectiu. Sentireu que en formeu part. Sentireu que si algú cau, moltes mans l'ajudaran a aixecar-se. Simplement perquè tots aquests que oferiran la ma son bones persones, com vosaltres, i també volen un futur millor per tots, com vosaltres. Volen decidir i actuar per donar forma a aquest futur.
Aneu-hi. Aneu-hi perquè és bo, perquè construeix, perquè us farà senti millor.
Aneu-hi. Aneu-hi pels que voldrien fer-ho però no poden anar-hi. Per ells també cal anar.
I quan torneu a casa, recordeu com us heu sentit. Recordeu la força i l'energia de la gent. La seva alegria. La seva esperança. El seu ideal i la seva determinació i deixeu que siguin la vostra alegria, esperança, ideal i determinació. Transmeteu aquesta alegria, aquesta força, aquest ideal i aquesta determinació als qui no hauran pogut anar però volien. Reconforteu-los. Determinem-nos tots. Tots som necessaris. Necessitem tota l'alegria, tot el coratge, tota la intel·ligència, tota la imaginació, tota la determinació de tots per assolir l'objectiu de la Independència de Catalunya i fer que la República sigui el país que necessitem.
Ens veiem al carrer!
Aneu-hi! Cal anar-hi!
Som-hi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)