11S. Fem la República Catalana!

D'aquí nou dies és 11 de setembre, Diada Naciona.

Toca performance. Sí, ja ho sé. Cansa. Fa mandra. La de l'any passat havia de ser l'última Diada, ara sí, abans de la Independència. Però mira, resulta que no és ben bé així.

A veure, per una banda, la República ha estat proclamada.

Però no ha estat desplegada. No només això: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull estan segrestats per l'estat, vergonya, a presons ubicades a territori català.

Hi ha exili : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí. Marta Rovira, Anna Gabriel.

Algú dirà que avui som més lluny de la República que fa un any, abans de tots els fets que s'ha esdevingut des d'aleshores.
 
Però no és cert. És exactament al contrari. Malgrat els segrestats i els exiliats. Les possibilitats de fer efectiva la República són, objectivament, molt més altes a hores d'ara. Justament pels fets esdevinguts durant aquest any. Més que res i que cap altre cosa:  la consolidació i increment lent, però segur, de la base independentista, la recuperació del front institucional a Catalunya, la consolidació del front internacional, els nervis cada cop més evidents de l'unionisme i el seu error monumental de voler convertir els llaços grocs en "violència" i la seva estratègia incendiària. La resiliència republicana , en definitiva. El 155 havia de ser la victòria per KO de l'estat espanyol sobre la República Catalana, però no ha estat així. Ha estat, pen contrari, la constatació que no té cap altre argument per retenir Catalunya que la força. I que aquest argument, a Catalunya, ningú que sigui demòcrata el pot comprar.

El 155 ha fracassat. La seva arma definitiva ha fet mal, però no ha estat, ni de bon tros, suficient. La millor carta de l'estat espanyol a dia d'avui  segueix sent, com ho ha estat sempre, la divisió interna del Republicanisme i el curtplacisme tàctic dels partits republicans. Per contra, la millor arma republicana segueix sent, com ho ha estat sempre, l'impuls de la gent. La base que, lenta però constantment, va creixent. La gent mobilitzada. Els carrers que a la fi han estat i seran, si ho fem bé, sempre nostres.

Per tant, guanyar segueix estan a les nostres mans.

Encara no hem guanyat. El fracàs del 155 no vol dir, ni molt menys que  nosaltres hàgim guanyat. Només cal constatar l'evidència que la República no s'ha desplegat. Les espases estan en alt. Tenim avantatge, però hem de recuperar la iniciativa i l'empenta i, sobretot, no hem de cometre errors. No donem armes a l'enemic. Brandem amb força les nostres millors armes.

És per això que hem de tornar al carrer. Aquest 11 de setembre hem d'omplir la Diagonal. La Diada ha de ser la fita que marqui l'inici de les mobilitzacions. Hem avançat quan hem pres la iniciativa, quan hem dictat  l'agenda. Hem après molt i hem de posar en pràctica tot el que hem après. Hem de fer valdre la nostra força, que la tenim, i és al carrer.

Els presos són la nostra responsabilitat perquè ells ens representen a nosaltres. No ens podien tancar a tots i els han represaliat a ells. Hem d'alliberar-los i només la República podrà alliberar-los. Per això hem de tornar al carrer i ocupar-lo tant com calgui.

Primer de tot, per nosaltres : per la República. I de retruc, per elles i ells, perquè només la República els alliberarà del segrest del que són víctimes.

Som-hi doncs! Llum als ulls i força al braç.  Busca el teu tram i apunta't!

Llaços grocs

Com molta d'altre gent, jo duc un llacet groc penjat. El meu llacet groc el porto a la bossa. El porto des de fa mesos. Mai he tingut cap problema per dur-lo. Potser alguna vegada he tingut la sensació que algú el mirava amb mala llet, però, la veritat, a Barcelona no costa tant trobar a algú que et miri amb cara de mala llet, portis llacets o no.

Vull dir que el grau de violència ambiental a la ciutat és prou alt de per si, però la meva experiència personal és que no he tingut cap topada per portar el llacet groc. Ni l'he tinguda ni tinc cap ganes de tenir-ne.

A més, personalment, el llacet groc és, per mi, un símbol que, tot i que el llueixo, em produeix un cert desassossec. El llacet groc reclama l'alliberament dels presos polítics. És, doncs, una petició assumible des de la simple caritat cristiana. Està a anys llums de distància de la que crec que ha de ser l'autèntica reivindicació: la del desplegament de la República. A més, jo crec fermament que als segrestats només els alliberarà la República. L'estat espanyol ja ha dictat sentència i serà de molts anys, tants com els ho permeti la seva llei, de presó. No hi haurà cap judici just. Ho sabem tots.

Ho sabem i, tanmateix, portem el llacet groc, demanant la llibertat dels presos. Tot i que sabem que l'estat espanyol, si li ho permetem, els engarjolarà i tirarà la clau al mar.


Tanmateix, la persistència en la denúncia que representen els llaços grocs està provocant la resposta cada cop més agressiva dels grups ultres: En defensa de la "neutralitat" de l'espai públic, s'organitzen escamots parapolicials d'encaputxats que es dediquen a treure llaços penjats fent servir tisores, navalles o cúters, amb amenaces i cops a aquells que els retreuen aquestes accions. o fan concentracions amb presència de mitjans de comunicació per a que els líders ultres es dediquin a retirar llacets. No tenen res millor que fer. El cas és que abans que hagin marxat del lloc, algú ja ha reposat els llacets grocs. El cas és que porten la violència tan ficada al cos que no poden evitar que suri en qualsevol situació.

No és veritat que l'espai públic sigui neutral, si de cas és plural. No és veritat que posar un llaç a cara descoberta sigui el mateix que treure'l d'amagatotis. No és veritat. No és veritat que sigui igual demanar la llibertat de persones bones, pacífiques i justes que demanar-ne el seu engarjolament incondicional perquè pensen diferent. És molt diferent. A una banda hi ha la democràcia i a l'altre hi ha el feixisme violent.

Seguiré portant el meu llacet groc. Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou amb demanar la llibertat dels presos. Cal alliberar-los. I només podrà alliberar-los la República. Fer la República, El desplegament de la República és bo i necessari en ell mateix; i un efecte col·lateral ben vistós serà, justament, l'alliberament dels presos.

Però si no hi haguessin presos, seguiria sent bo, necessari, imprescindible el desplegament de la República. No perdem el nord. L'objectiu és clar. República es Llibertat. Despleguem la República i parlem de vida.

Llibertat CarmeForcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Llibertat Carles Puiddemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel, Marta Rovira.

Llibertat preses i presos polítics i exiliats d'arreu de l'estat. Menció explícita per als joves d'Altasu, i per a Valtonyc.

#LlibertatPresesPolítiques  #LlibertatPresosPolítics #UsVolemLliures #UsVolemACasa #RetornExiliadesIExiliats #ProcésConstituent #RepúblicaCatalana #RepúblicaÉsLlibertat

Festa Major de Sants 2018. Correfoc.

La festa major de Sants és punt d'acabar. Avui els guarniments ja han estat desmuntats i només resta el piromusical a l'Espanya Industrial, aquesta anit a les 22:00.

Ahir es va fer el correfoc. Des de la plaça d'Osca fins a la plaça de Bonet i Muixí (la plaça de l'església de Santa Maria de Sants).

Des de fa molts anys que el correfoc és el que més m'agrada de la festa major. És el moment de més màgia. El més tel·lúric. El més anàrquic. Foc i nit. Excitació. Crits. Colles agosarades de nens, joves i no tan joves que ballen entre espurnes amb els diables. Diables que provoquen el caos però que, paradoxalment, actuen perfectament organitzats, amb moviments coreografiats i amb l'escrupolosa precaució i respecte que el foc mereix. Foc lúdic, però foc.

El correfoc no es pot descriure. Cal viure'l. Cal que les espurnes et mullin. Que et cremin. Cal moure's entre el foc, i els diables, ballar amb ells i amb la teva colla. Cal saltar. Cal cridar. Fuig ara, però torna tot seguit. Que el cor bategui fort. Ben fort.

Esperem al proper correfoc. Amb alguna cremada encara coent a la pell, però aquestes ferides i cicatrius sempre es llueixen amb honor i orgull. Avui la colla s'ajunta i reviuen la nit d'ahir corrent, ballant, saltant, cridant pels carrers de Sants.

Imatges com aquestes:

 Nit, foc i lluna plena :

I també, i sempre i fins que no tornin: el record, l'afecte, i la reclamació de l'alliberament per a les preses i presos, per a les exiliades i exiliats. Que la força i la llibertat dels correfocs les acompanyin.

"Relato de lo inexistente"

El conflicte entre Catalunya i Espanya, o si voleu, entre l'independentisme català i l'estat espanyol, té diferents camps de batalla. Potser el més important és el del relat.

El relat. L'explicació dels fets.

Des de l'estat espanyol s'ha construit i es defensa el relat que a Catalunya hi ha hagut una rebel·lió violenta. Aquesta violència, segons ells, és la que justifica l'assalt a les conselleries del 20S de 2017, les porres i la violència policial de l'1Oct2017, el segrest dels presos polítics, la retirada dels drets constitucionals fonamentals als exiliats, l'aplicació del 155 i el seu manteniment encobert, la repressió policial contra els CDR (com en el cas de Tamara Carrasco) i, segurament el més pervers, la violència parapolicial dels escamots ultres, on es troben fàcilment policies espanyols, que es dediquen a amenaçar, agredir i retirar estelades o llaços grocs. Ja ho deia Jordi Cañas del partit Ciudadanos: "Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". El relat és que hi ha violència. El que no diuen és que l'única violència és la que han generat ells.

És el seu relat. És el relat que sense oposició es transmet als ciutadans de l'estat de fora de Catalunya. Només aquells ciutadans espanyols que busquen activament fonts d'informació alternatives als mitjans estatals poden trobar altres relats.

Essencialment, doncs, a Espanya es viu una situació de manipulació informativa flagrant, i una manca de pluralitat informativa que només permet presagiar el col·lapse de la seva democràcia. De fet, la carrera per l'extrema dreta que han iniciat Ciudadanos i PP només pot tenir com a conseqüència la dretanització (encara més) del PSOE per ocupar l'espai que els partits de Rivera i Casado deixen buit. Dretanització que, sospito, no afectarà només al PSOE : el discurs de Podemos s'apropa per moments al centre-esquerra.

La situació, però, sembla que canvia quan es traspassen les fronteres de l'estat espanyol. La causa republicana catalana no ha comptat mai amb gaires simpaties a l'exterior, però aquesta situació ha anat canviat progressivament. Sense poder dir si la situació actual és més o menys favorable, el que està clar és que a l'exterior la informació circula lliurement i sense la censura que imposa l'estat espanyol. Diversos canals internacionals han fet documentals i programes especials mirant d'explicar el que està passant a Catalunya.

Un documental que s'ha pogut veure recentment és el "Relato de lo inexistente" de la cadena veneçolana per satel·lit teleSUR. En aquest vídeo teleSUR ens explica, precisament, com s'ha construït el relat espanyol i com aquest relat divergeix notablement dels fets esdevinguts.

És un reportatge per a recomanar-ne el visionat a tots aquells coneguts, amics o parents que pugueu tenir a l'estat espanyol quan us preguntin, espantats, si algun cop heu estat atacats per la guerrilla indepe.  O, pel contrari, quan s'han escandalitzat i han amagat les criatures quan, amb els ulls esbatanats, us han vist luint el llaç groc.

El reportatge es pot veure al lloc web de teleSUR i també al youTube. Vet-lo aquí:

#LlibertatPresesPolítiques, #LlibertatPresosPolítics, #UsVolemLliures, #UsVolemACasa, #FemRepúbolica, #ProcésConstituent, #SomRepública,#RepúblicaCatalana, #NiUnPasEnrere, #DonecPerficiam

Un any més tard.

Fa un any dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils. La cronologia dels fets, però, ens porta a un dia abans, al 16, amb l'explosió a Alcanar i s'estira fins el 21 d'agost quan els mossos abaten, a Subirats, al darrer terrorista fugit.

Quinze persones mortes i més de cent ferides a la Rambla

També dos morts i més ferits a conseqüència de l'explosió a Alcanar.

Els terroristes, joves veïns de Ripoll, radicalitzats per un imam que se sospita que era confident del CNI, van morir tots. Alguns a Alcanar, com el mateix imam, i d'altres abatuts pels mossos en la persecució que es va produir després dels atemptats.

Sempre es diu que un atac terrorista es pot produir en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Estàvem avisats i, fins i tot, nosaltres mateixos dèiem, amb aire greu i preocupat, que un atac terrorista es podia produir a Barcelona. El terrorisme ja havia colpejat abans la nostra ciutat i teníem exemples propers.

Però no era una alarma que afectés a la nostra forma de vida. Fèiem com si res.

L'atac es va produir.

El context en que es produeix és brutal.

Començant pels terroristes. Alguna cosa va fallar estrepitosament en els mecanismes d'integració. Tenim una banlieu i no ho volem reconèixer. Els terroristes eren joves educats a Catalunya. Parlaven català. Vivien a Ripoll. Com pot ser? Què s'ha fet tan malament com per a permetre aquesta radicalització? com uns joves, nostres, esdevenen monstres?

I l'imam? Un confident del CNI.

Per què Margallo deia que a partir de mitjans d'agost  passarien coses a Catalunya?

Per què hi ha la sospita que l'atac terrorista va ser de falsa bandera?

Per què aquesta sospita monstruosa resulta tan versemblant?

Per què els partits nacionalistes espanyols -el PPSOECs- han bloquejat la creació d'una comissió d'investigació sobre aquests atacs?

Per què Quim Forn és a la presó? Per què el major Trapero va ser degradat?

Però, sobretot, i les víctimes? i les seves famílies, i els seus estimats? Com se les consola? Com se les rescabala de les pèrdues sofertes? Quina explicació se'ls dona quan pregunten per què? Quina resposta ens donem nosaltres mateixos?

Aquest matí hi ha hagut un vergonyós acte de propaganda monàrquica amb l'excusa de donar suport a les víctimes. Ha estat el darrer acte de brutícia i empastifament que la cínica i criminal monarquia ha perpetrat a Catalunya.

Criminal: Felip VI ven armes i és comissionista d'aquestes vendes, igual com ho era el seu pare. Aquestes armes són les que maten nens al Iemen. És còmplice d'aquestes matances. En treu profit. És un criminal. A més, és el cap de l'estat espanyol i, per tant, el responsable final de les seves institucions i organismes. És el cap de l'exercit. És el cap últim del CNI. Era el cap de l'imam de Ripoll?

Cínic: amb aquests dubtes més que raonables sobre la seva persona, com s'ha atrevit a venir a Barcelona? Com és que ha intentat transformar l'acte d'homenatge a les víctimes en un besamans monàrquic, amb claca portada de fora de Barcelona?

Això passava aquest matí a Barcelona.

Després, una tempesta ha escombrat la ciutat. Ha plogut com no ho havia fet en tot l'estiu. Ha tronat i llampegat. Ha plogut a bots i barrals i el cel era tan tancat pels núvols que semblava de nit.

La pluja ha passat. Ha refrescat i els carrers s'han rentat. A vegades ho té això el temps: que quan més falta fa, una bona tempesta neteja l'ambient. Aquest cop ha estat així. Pluja catàrtica,

Els carrers són nets. L'aire és fresc. Potser ara és el millor moment de sortir al carrer, passejar per la ciutat i recordar les víctimes. De transmetre'ls la nostra solidaritat i companyia. De meditar perquè va passar i rumiar què hem de fer per a que no torni a ser possible.

De fer-ho netament, sincerament.

Amb llibertat. Amb humanitat.

Respondre a les provocacions dels escamots feixistes.

Ahir i avui ha estat circulant el següent tuit :

EL tuit en qüestió ja no es pot trobar perquè sembla que el partit "Ciudadados" ha obligat al personatge que l'ha escrit a esborrar-lo. No conec els detalls. Tanmateix, el rastre que ha deixat la barbaritat ha estat important i molta gent ha dit la seva.

Aquest cinisme i aquesta psicopatia eren d'esperar. Ja fa cosa de cinc anys que Jordi Cañas (en aquell moment, recol·locat com assessor de C's al Parlament europeu, després que fos imputat per presumpte frau fiscal) va dir "Os montaremos un Úlster que os vais a cagar".

"Ciudadanos" es troba directa o indirectament darrera la majoria dels atacs ultres i dels escamots d'encaputxats que es dediquen a treure llaços grocs, despenjar estelades i també a insultar, amenaçar o agredir a gent que llueix aquests símbols.

Aquest ús de la violència s'assembla cada cop més perillosament al que feia la Falange abans de la guerra civil espanyola. L'ús de la violència sempre ha format part de l'ideari falangista. Avui, l'acció directa violenta del falangisme es reencarna en els escamots de "Ciudadanos".

"Ciudadanos" és extrema-dreta i està a un pas, o potser ja l'ha donat, de convertir-se en un partit ultra. A qualsevol país decent del món, al voltant de Ciudadanos s'estendria un cordó sanitari, se'ls expulsaria de la societat, se'ls assenyalaria com els feixistes que són i es perseguiria l'acció violenta dels seus escamots.

Però l'estat espanyol està lluny de ser un país decent, com es demostra a cada segon que passa amb els presos polítics segrestats, amb els exiliats, amb la prevaricació i la corrupció sistèmica de les institucions i aparells de l'estat. Aquest estat que va passar de franquista a "democràtic" d'un dia per l'altre i que s'ha inventat el mite de la "modèlica transició" però que avui ja no pot amagar que és el mateix estat franquista, i que segueix a les mateixes mans que a la dictadura.

Aquest estat franquista, indecent per natura, no perseguirà als escamots neofalangistes de "Ciudadanos" ans al contrari, els deixa i els deixarà fer: formen part de la seva estratègia com en el seu moment en va ser part la Falange.

Volen provocar una resposta violenta i aprofitar-la per fer servir les forces armades pe a reprimir. Aquestes forces armades que a un país decent estarien perseguint, precisament, als violents, és dir, als escamots de "Ciudadanos".

És un signe més de la ruïna democràtica de l'estat espanyol. Una ruïna que és el reflex de la baixa qualitat democràtica de capes importants de la societat espanyola  que, segons les enquestes, prefereix un estat autoritari.

Al feixisme se'l combat i se'l derrota. No hi ha una altre via. Però cal ser intel·ligents. Primer de tot, no hem de tenir por. Que ningú deixi de portar els símbols, els llaços grocs, que ningú deixi de reclamar el desplegament de la República i la llibertat dels presos, no deixem de brandar l'estelada; hem de seguir informant-nos i formant-nos, hem de seguir parlant i argumentant dels avantatges del desplegament de la República; i arribat el cas, que arribarà, en que ens trobarem amb els escamots feixistes, ser intel·ligents, no caure en provocacions, si pot ser, estalviar la violència, si pot ser.

Sí, ja ho sé, si us trobeu en una situació en que us amenacen amb força, es possible que sentiu por, però potser també odi i ràbia, i potser el cos us demanarà -què collons- esclafar la cara d'aquests cabrons malparits, i rebentar-se-la sense pietat. Quin descans.

Jo defujo la violència. En el meu cas l'última baralla que em vaig ficar devia ser quan anava al parvulari i segur que la vaig perdre i per això, des d'aleshores, mai més, Tanmateix, crec que per una banda, hem de fer per a no donar-los la propaganda que busquen, cal evitar la violència; per l'altre banda, però, això no vol dir posar l'altre galta:  cal organitzar una defensa contra les agressions.

Com sempre, el que cal és rumiar en fred, fer servir el cap i organitzar-se. Els carrers seran sempre nostres i no deixarem que els feixistes ens els prenguin. A Viladamat i Guiamets han pres la iniciativa amb sengles Comitès de Solidaritat Antifeixista locals.

Bona iniciativa. Prenguem exemple.

Lectures d'estiu: La saga d'Honor Harrington.

L'estiu és temps de lectures relaxades i disteses. En el meu cas, estic aprofitant aquests dies per llegir ciència ficció que és un gènere que m'agrada molt.

El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.

Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.

L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.

Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.

Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".

El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.

La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable...  jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.

Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.

Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.

L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.

No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.

Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.

El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.

Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).

Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.

Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur?  potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts.  Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.

Explotació laboral a mans de psicòpates.

Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.

El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.

És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.

Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.

És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.

Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per  assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.

Aquest món és terrorífic:  Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.

El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates;  o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.

O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.

En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.

I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

Al terrat

Confesso que ahir jo també vaig fer fotos de l'eclipsi de lluna.

Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.

Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que  del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.

Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.

Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.

Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.

Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.

I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els  uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.

La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia  percebre.

Aquest pensament em va resultar agradable.

El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.

L'endemà de la retirada de les euro-ordres.

La retirada de les euro-ordres de detenció i, per tant, la llibertat dels exiliats representen una victòria per a l'independentisme. Es lícit llegir-ho així i jo me n'alegro.

Però serà bo no desfermar l'eufòria.

S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny  de guanyar-se.

L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més  la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.

No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A  tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre  el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.

La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.

Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits.   El número d'ahir  amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.

ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument  l'exemple és la CUP.

La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.

ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.

Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.

Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.

El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.

Unilateralitat, és dir,  desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.

Aquest cop sí que defensarem la República.

Demà, mani per l'alliberament de la República.

Quan ahir es va conèixer la resolució dels alemanys d'acceptar l'extradició per malversació però no per rebel·lió, es va produir, essencialment, una reacció d'eufòria que, per a mi, resulta una mica difícil d'acceptar.

M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:

Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa, però aquí ens seguim centrant en alliberar els presos per empatar amb l'Estat i això no passarà en anys, i es rearmi tot de nou. Per això s'ha matat l'autodeterminació per una generació.

— Pilar Carracelas 🐐 (@pilarcarracelas) 12 de juliol de 2018

Fixeu-vos bé: "Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa". Referèndum que es va fer l'1 d'octubre i que, per cert, vam guanyar malgrat els cops de porra i la violència policial, i que vam ratificar el 21D, malgrat la repressió, el 155 i la campanya mediàtica més gran que han perpetrat mai els mitjans del règim.

L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?

Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.

Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.

El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.

Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.

Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.

Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.

Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.

Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.

Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.

Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.

Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.

Mobilitzem-nos!

Acaba de fer-se públic que el tribunal alemany proposa l'extradició del President Puigdemont per un presumpte delicte de malversació de fons.

Ara tocarà presentar recurs a Alemanya per mirar d'aturar aquesta extradició. A més, el tribunal alemany ha dit que no és admissible l'acusació de rebel·lió o sedició. A Puigdemont, doncs, no el podran acusar de rebel·lió.

Hi ha qui se n'alegra molt d'aquesta notícia, que Puigdemont no serà acusat de rebel·lió, però no cal ser un geni per saber que Espanya jugarà brut, com de costum, i s'inventaran alguna cosa per segrestar-lo durant molts anys, igual com han segrestat a tots els presos polítics catalans.

Alemanya han vist al noi guapot del PSOE i s'han  dit que Amb aquest sí que podem parlar.

Ara es comença a veure l'error de donar gratis la presidència a Pedro Sánchez. No ha canviat absolutament res, al contrari, al blanquejar i votar a Sánchez se li ha donat una legitimitat davant Europa que es farà servir com excusa per a que tot "torni a la normalitat".

Però "la normalitat" espanyola és enviar policia a pegar a gent que vol votar, la normalitat espanyola és segrestar als presos polítics, la normalitat espanyola és atacar la llibertat d'expressió, la normalitat espanyola és el 155 encobert que pretén suspendre diputats electes del Parlament de Catalunya. La normalitat espanyola són les agressions ultres per portar llaços grocs, i podria seguir...

Aquesta és la normalitat d'un país feixista.

Jo no acceptaré mai aquesta normalitat.

Als dirigents polítics catalans:

Ho heu fet malament. Teníeu la força del poble i l'heu malbaratat. Esteu caient en tots els paranys i les mentides que us han parat des de Madrid i des d'Europa. Alguns ho esteu pagant amb un segrest cruel, d'altres amb exili, d'altres potser també sereu segrestats.

Tots hem après alguna cosa: primer, amb l'estat feixista hereu del franquisme no hi ha res a parlar. Tot el que diguin seran mentides o enganys, i els seus socis europeus els escoltaran a ells abans que a vosaltres.

Segon, l'única via és la unilateral i, quan arribi el moment, resistir als carrers.

Apreneu d'una vegada que Europa permetrà la sang, com la permet cada dia al Mediterrani. Reconegueu d'una vegada que Espanya buscarà la sang, com ja la va buscar l'! d'octubre.

No mentiu a la gent i digueu clarament que la llibertat tindrà un preu. Que la República haurà de lluitar per la seva independència. Cal la mobilització al carrer i la resistència no violenta, però que al final tocarà resistir al carrer el setge dels soldats espanyols que vindran, com ha jan vingut. Caldrà respondre proporcionalment. NO ens deixarem matar. És el dret de legítima defensa de les persones, i de la República, perquè la República som nosaltres.

Accepteu d'una vegada que Espanya és l'estat ocupant. És l'enemic. Que Pedro Sánchez és indistingible de Mariano Rajoy i que la majoria dels que se senten "muy y mucho" espanyols xalen amb el "a por ellos". Digueu, perquè és veritat, que el racisme anticatalà és, potser, el tret més distintiu i característic del nacionalisme espanyol.

Clameu que volen la llengua i la cultura catalanes anorreades i que la nostra és una lluita per la supervivència, primer de tot, i per al llibertat i la democràcia tot seguit. Que per a poder ser lliures primer hem de ser.

Sense lluita no hi haurà llibertat.

Espero que el recurs sigui efectiu, President. I nosaltres, el poble, sense excuses, mobilitzem-nos de nou.

El proper dissabte hi ha una manifestació convocada "per la llibertat dels presos polítics". Sí, manifestem-nos, però no només per la llibertat dels segrestats: Sobretot, manifestem-nos per desplegar la República, per la Llibertat, per la Democràcia. I un cop encetada la mobilització, ja no ens desmobilitzem  fins aconseguir-ho.

Una reflexió després d'haver vist "Immortals?"

Fa un parell de de setmanes van emetre per TV3, al "30 minuts", el documental  "Immortals?".

De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/

"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"

Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.

Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.

El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.

S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.

L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou  l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.

Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.

El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.

En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.

Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".

Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.

Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.

L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.

Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.

Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor.  Com? El  temps s'adquireix  a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.

Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.

La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.

Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.

Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.

Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.

Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.

Exacte, els treballadors.

Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però  d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...

Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant  un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que  és una successió d'instants del present cal tenir temps.

Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.

Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.

Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.

Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.

Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.

L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.

Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!

La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!

Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.

El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.

El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.

No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.

És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.

I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".

Potser és cert.

Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.

Té  implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és  l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.

Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.

Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.

Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.

No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui  el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.

El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.

També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.

20-S

20-S és el títol del documental que ha fet Mediapro en que s'expliquen els fets que es van esdevenir a Barcelona el passat 20 de setembre de 2017, amb l'entrada de la policia espanyola a diverses seus de conselleries i, en particular a l'entrada que es va fer a la seu de la conselleria d'economia que va provocar la concentració de protesta que es va mantenir tot el dia, així com l'intent d'entrada sense ordre judicial a la seu de la CUP del carrer Casp per part de la policia espanyola.

Recomanable del tot. Fins el 8 de juliol el podeu veure a l'adreça

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/20-s/video/5774300/

El documental dona un relat dels fets que crec que és compartible i corroborable per part de la gent que vam ser allà, alguns tot el dia, o bona part del dia, d'altres només a estones, com jo mateix.

Per descomptat, el relat no té res a veure amb el relat de revolta violenta que és unànime als mitjans de comunicació espanyoles.

No hi ha molta cosa a afegir. Cuixart i Sànchez estan segrestat per venjança, perquè com bé diu David Fernàndez al final del documental, aquell dia, igual com a l'1 i el 3 d'octubre, l'estat espanyol va perdre. Va ser derrotat i va ser un estat fallit a Catalunya, un estat, a més, de formes i actituds agressives, brutes i feixistes, en definitiva.

Aquelles batalles les vam guanyar. Vam resistir la seva intimidació i els vam aturar, o foragitar, fins i tot. "Els carrers seran sempre nostres". Als carrers és la nostra força, com a totes les revolucions, i no entendre aquesta veritat, no acceptar aquesta veritat, aturarà qualsevol canvi. No és en va que diem que els polítics són la baula més dèbil d'aquesta cadena

Necessitem portar la revolució al carrer de nou. La revolució que és l'alliberament de la República i amb ella totes les lluites socials: la lluita feminista, la lluita pels drets socials, a l'habitatge, als serveis públics gratuïts i de qualitat, a estimar com vulguis, a creure, o no creure, en el que vulguis, a parlar com vulguis, a estimar, defensar i promocionar la llengua i cultura catalanes, al dret a decidir en tot, al dret a autogovernar-nos i autogestionar-nos.

Aquests drets que els hem de defensar al carrer perquè són drets que estan amenaçats per les elits corruptes de l'estat espanyol, ahir nominalment en mans del PP, avui nominalment en  mans del PSOE, sempre en mans del PPSOEC's. Drets que no es poden defensar des de la constitució espanyola, "atada y bien atada", i que cada cop es veu més clar que està pensada per emmordassar els ciutadans, no per fer-los més lliures.

I sí, hi ha qui encara somia unicorns i espanyes federals. Que trist. Disposats a renunciar als carrers per seguir promeses mesiàniques que mai seran possibles, tan impossibles com referèndums pactats que només són a la seva imaginació o, pitjor encara, són mentides interessades.

Hem d'alliberar la República, i des del carrer, que és on es guanyen les revolucions, i amb la República totes les lluites, que són esperances de tantes i antes companyes i companys.

"Els carrers seran sempre nostres". Ho van ser el 20-S, i l'1-O i el 3-O.

Quan han sigut nostres hem guanyat la batalla. Ja sabem comes fa, doncs.

Llibertat Preses i Presos Polítics.  Fem el Procés Constituent. Som i Fem República.

Sant Joan 2018. Llibertat Presos Polítics. Alliberem la República.

Aquesta nit és la revetlla de Sant Joan.

Sant Joan. Festa nacional dels Països Catalans.

Aquesta nit la flama del Canigó, la flama de la llengua catalana, arribarà a tots els racons del territori que la comparteixen.

Aquesta nit, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull no la passaran amb les seves famílies perquè estan segrestats per l'estat espanyol. Per l'odiós estat espanyol.

Aquesta nit Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira tampoc seran amb les seves famílies perquè l'exili  és el preu de la seva llibertat. El preu imposat per l'abominable estat espanyol.

No podran amb Catalunya. No destruiran la llengua catalana. Alliberarem la República.

Com ha escrit el fotoperiodista Jordi Borràs en la dedicatòria del seu llibre "Dies que duraran anys" que el President Quim Torra ha fet arribar al cap de l'estat ocupant: 

"No hi ha nissaga, ni llei ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats.

No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".

Que tingueu una reivindicativa revetlla de Sant Joan

Llibertat preses i presos polítics. Alliberem la República.
 

l'estat mafiós espanyol allibera als violadors de la manada

Ahir la "justícia" espanyola va deixar anar en llibertat provisional als violadors de "la manada".

El missatge és clar: si ets militar o policia tens impunitat. Pots torturar, violar o fer el que vulguis, que la "justícia" t'ho "afina" i no et passarà res.

Els violadors de "la manada" podran, doncs, si els ve de gust, tornar als Sanfermines, drogar a una altre noia i violar-la en grup, i aquí no haurà passat res.

A mi em recorda a cine de mafiosos, on els gangsters cometen tota mena de delictes, i quan els deté la policia, entren per una porta, i surten per la del costat perquè la policia o el jutge estan comprats per la màfia.

Ho veig així: L'estat espanyol és mafiós i, com la màfia que és, "protegeix" als seus homes. Aquests homes tenen bulla per abusar i tractar com una merda a la gent en general, i a les dones en particular

És la pitjor corrupció possible d'un estat: la que es perpetra "legalment". Però què us he de dir. Fa anys que la veiem i la patim. Fa anys d'aquesta impunitat.

Aquesta màfia només mereix una resposta. Ben castellana, per cert: Fuenteovejuna.

A veure si amb aquest referent ho entenen d'una vegada.

Tot i que ho dubto. Sembla que han descobert el Quixot fa ben poc.

Meditació libornesa.

Per motius professionals, tinc una mica abandonat el bloc. Aquesta mateixos motius professionals m'han portat a passar uns dies a França, a Libourne, un poblet prop de Bordeus.

Aquest cap de setmana que torno a ser a Barcelona aprofito per a escriure uns apunts ràpids amb impressions d'aquesta estada professional a França.

Primer de tot: un viatge de feina no és un viatge, és feina. A més, és feina que t'ocupa les 24 hores del dia, cada dia que passes fora de casa. Sí, no m'agrada viatjar per feina. Objectivament: m'emprenya molt.

Segona: França. Jo sóc francòfil. Cosa que no m'impedeix acusar i denunciar la política francesa d'anihilació de les diferents identitats nacionals que es troben al seu territori: començant per la meva identitat nacional, la catalana, i seguint pels occitans, bascos, bretons, corsos... Jo sóc francòfil, però abomino de la forma com es persegueixen i es procura el genocidi cultural de les diferents llengües nacionals i regionals a França. Em sembla una barbaritat.

Aquestes polítiques culturals i lingüístiques franceses, al meu entendre, estan clarament  mancades d'ètica. Em semblen equivocades en les seves raons profundes. A més, em sembla que aquestes raons profundes són les mateixes que es troben en problemes dramàticament actuals de la societat francesa que tenen a veure amb desarrelament, l'auge de l'extrema dreta i fins i tot, el terrorisme.

Crec que els francesos necessiten rumiar sobre ells mateixos. No els serà fàcil: el model de república francesa ha estat, al meu entendre, un model d'èxit que ha inspirat o ha estat copiat per democràcies d'arreu del món. O si voleu ho dic d'una altre forma: de models en que inspirar-se no n'hi han gaires, i un dels pocs que funciona, o ha funcionat prou bé fins ara, és el francès.

Per què els francesos haurien, doncs, de repensar-se si , en realitat, són un model  inspirador? bé, crec que no són només els francesos. Tot el món ha de repensar-se. És molt simple i ja ha estat dit molts cops: El món canvia molt ràpid, i els models que abans funcionaven ara grinyolen o, directament, peten.

M'agradaria molt que França entomés aquest repte: el de repensar-se.

Hi han coses que m'han fet rumiar en aquesta estada a França. Una : el centralisme. El centralisme francès funciona i bé.

El centralisme francès no té res a veure amb el centralisme espanyol.

El centralisme francès, fins on m'ha semblat comprendre, fa que l'estat sigui present a l'ultim metre quadrat del territori. Això vol dir que els organismes de l'estat estan repartits per tot el territori. Cert, hi ha un cap ben visible a parís, una direcció política i executiva que va d'avall a dalt, de París fins al poble més petit, a l'hexàgon o a ultramar, però el múscul està repartit per tot el territori, amb centres nerviosos molt potents que poden ser ubicats a qualsevol lloc del país.

Això és possible per una densitat de comunicacions, de transports terrestres i vols interiors, i de model mental -essencialment compartit per tothom- del país com objecte únic que fan que sigui normal moure's d'un lloc a l'altre sense fer escarafalls i una concepció, fins a cert punt, militar de la República en la que tothom sap quin és el seu lloc i quina és la seva missió, o amb paraules més boniques, la solidaritat interna és (o si més no ho era) sòlida com una roca. No es discuteix.

La globalització, o més precisament, el capitalisme global, ha minat aquesta concepció i és l'amenaça més gran per al model tradicional francès, en la meva opinió.

En tot cas, el centralisme francès, entès a la manera francesa que és que l'estat és present i distribuït a tot el  territori de forma àgil i eficient, funciona. I funciona força bé.

Incís. Per circumstàncies professionals, he conegut alguns casos de primera ma. Reconec que conèixer alguns casos no és conèixer el tot, i no em considero de cap manera un especialista en l'administració francesa. Ni per casualitat. Però bé, tinc la sospita que el que he vist és extrapolable.


És molt interessant comprendre el centralisme  francès perquè el model català està abocat al centralisme. Catalunya pateix la mega-macrocefàlia barcelonina. i no és quelcom que ningú es plantegi revertir per una raó: és impossible fer-ho. Tanmateix cal l'equilibri territorial. Com? Una idea, amb polítiques públiques: l'estat català hauria de ser present i tenir múscul a totes les comarques. L'estat català haurà de ser centralista a la, diguem-ne, manera francesa (siguem espavilats: copiem el que fan bé i descartem allò que jutgem inadequat pel nostre país).

Aquest plantejament hauria de poder conjugar-se amb la proposta de República municipalista feta de baix a dalt: dels consells i assemblees de barris i pobles construint cap amunt fent que la República sigui virtualment una confederació de municipis. A la vegada, les entitats estatals haurien de distribuir-se per tot el territori, fent present l'estat català a cada poble i barri. Vet aquí una proposta per al procés constituent.

Però no només amb polítiques d'implantació territorial de l'administració pública. És molt més important la solidaritat interna. La construcció de la identitat nacional compartida i inclusiva. Hem de fer bé això que a França ha funcionat tan bé durant tants anys però que ara està fent figa: el model nacional republicà, la comunitat de valors republicans, també de llengua, però fem-ho bé. Si ens equivoquem generarem banlieus. La molt mala notícia és que ja les tenim i l'agost passat vam descobrir tràgicament que havia fallat el model d'inclusió. Val a dir que hi a la pràctica certesa que les clavegueres de l'estat espanyol es van aprofitar d'aquestes falles per "defensar" la "unitat" de l'estat de la forma més criminal i  estúpida possible. 

Coses com aquestes rumiava a Libourne quan tornava a l'hotel.

És bonica França, i inspiradora. Tant de bo que els francesos es repensin i ho facin amb encert.  Que conjurin el perill de l'extrema dreta i l'exclusió. Que tornin a ser inspiradors.

Tots en sortiríem guanyant.

Després de la moció de censura. Objectiu: Alliberar la República.

Juny. La moció de censura queda lluny. El PP ha caigut. C's recula en les enquestes, després d'haver quedat com l'únic suport del partit i govern més corrupte d'Europa. El PSOE forma govern amb els vots, que no amb els cors, de la resta de l'oposició, en particular, amb els vots d'ERC, PDCat i Bildu

El govern que fa el PSOE conté noms, però, que indiquen clarament que el tarannà serà qualsevol cosa menys dialogant: l'ultranacionalista i encausat per corrupció José Borrell, i l'ex jutge Grande-Marlaska que va tolerar tortures a presos bascos. 

El diàleg ni està ni se l'espera, i aquests dos noms en particular semblen triats per calmar els ànims de la resta (PP i C's) del bloc monàrquic (el PPSOEC's).

La tria de la resta de ministres sembla que ha estat feta cuita corrents i sense mirar-se gaire a qui es posava. fa un moment, ha dimitit Màxim Huerta, el ministre de cultura i esports, al haver-se fet públics tuits polèmics i que va ser multat per frau fiscal fa uns anys. Ha durat una setmana. No és l'únic cas.

Tant de bo que Borrell i Marlaska segueixin el mateix camí que Huerta. Motius en sobren.

Mentrestant, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez segueixen segrestats.

El PSOE pretén fer-los servir de moneda de canvi.

Però aquestes dones i home śon molt més dignes i valents que els seus segrestadors.

La llibertat dels segrestats no és moneda de canvi de res, i menys del desplegament de la República. La manca de llibertat dels segrestats és, si de cas, una immens motiu d'indignació per a tots els demòcrates, i que l'estat espanyol encara no els hagi alliberat i els hagi demanat perdó públicament només ens demostra la esborronadora misèria ètica d'aquest estat.

Però no cal esperar res. No val la pena queixar-se. El que cal fer és agafar forces i preparar-se  per al proper assalt, que serà més aviat que tard.

Porteu amb orgull els llacets grocs, però pengeu també la bandera negra i adoneu-vos del seu significat.

Tornem a brandar l'estelada. La històrica bandera de combat de la República.

Perquè el nostre objectiu estratègic és la República.

La tenim proclamada i el que hem de fer és desplegar-la. No oblidarem les preses i els presos, però recordeu que la millor forma de rescatar-los és desplegant la República.

Els passos a donar ja els sabem: procés constituent, i mobilització constant i creixent. No oblidem les debilitats: si algun dels nostres polítics no té el tremp dels que avui són a Estremera, Soto del real, Alcalà-Meco, o a Flandes, Alemanya, Suïssa o Escòcia que cedeixi el lloc a d'altres que sí el tinguin.

Però que ja n'hi ha prou de presos i repressió. Aquest cop que el poble pugui defensar la seva República, com van fer-ho tants i tants voluntaris l'1 d'octubre de 2017, el dia que vam votar per la República. El dia que la vam fundar.

Amunt els cors. Llum als ulls i força al braç.

Cuidem-nos i refem-nos. No afluixem. Seguim.

La República és aquí. La vam proclamar però no ens van deixar defensar-la i ara som un país ocupat. En el proper assalt l'alliberarem. Serà aviat. Podem fer-ho. Guanyarem.

Igual com vam guanyar la batalla de la votació de l'1 d'octubre.

Veieu "Hackers 1-O". Així és com es guanyen les batalles: amb un poble unit, i amb preparació, intel·ligència i imaginació.