Pàgines

divendres, 22 de juny del 2018

Meditació libornesa.

Per motius professionals, tinc una mica abandonat el bloc. Aquesta mateixos motius professionals m'han portat a passar uns dies a França, a Libourne, un poblet prop de Bordeus.

Aquest cap de setmana que torno a ser a Barcelona aprofito per a escriure uns apunts ràpids amb impressions d'aquesta estada professional a França.

Primer de tot: un viatge de feina no és un viatge, és feina. A més, és feina que t'ocupa les 24 hores del dia, cada dia que passes fora de casa. Sí, no m'agrada viatjar per feina. Objectivament: m'emprenya molt.

Segona: França. Jo sóc francòfil. Cosa que no m'impedeix acusar i denunciar la política francesa d'anihilació de les diferents identitats nacionals que es troben al seu territori: començant per la meva identitat nacional, la catalana, i seguint pels occitans, bascos, bretons, corsos... Jo sóc francòfil, però abomino de la forma com es persegueixen i es procura el genocidi cultural de les diferents llengües nacionals i regionals a França. Em sembla una barbaritat.

Aquestes polítiques culturals i lingüístiques franceses, al meu entendre, estan clarament  mancades d'ètica. Em semblen equivocades en les seves raons profundes. A més, em sembla que aquestes raons profundes són les mateixes que es troben en problemes dramàticament actuals de la societat francesa que tenen a veure amb desarrelament, l'auge de l'extrema dreta i fins i tot, el terrorisme.

Crec que els francesos necessiten rumiar sobre ells mateixos. No els serà fàcil: el model de república francesa ha estat, al meu entendre, un model d'èxit que ha inspirat o ha estat copiat per democràcies d'arreu del món. O si voleu ho dic d'una altre forma: de models en que inspirar-se no n'hi han gaires, i un dels pocs que funciona, o ha funcionat prou bé fins ara, és el francès.

Per què els francesos haurien, doncs, de repensar-se si , en realitat, són un model  inspirador? bé, crec que no són només els francesos. Tot el món ha de repensar-se. És molt simple i ja ha estat dit molts cops: El món canvia molt ràpid, i els models que abans funcionaven ara grinyolen o, directament, peten.

M'agradaria molt que França entomés aquest repte: el de repensar-se.

Hi han coses que m'han fet rumiar en aquesta estada a França. Una : el centralisme. El centralisme francès funciona i bé.

El centralisme francès no té res a veure amb el centralisme espanyol.

El centralisme francès, fins on m'ha semblat comprendre, fa que l'estat sigui present a l'ultim metre quadrat del territori. Això vol dir que els organismes de l'estat estan repartits per tot el territori. Cert, hi ha un cap ben visible a parís, una direcció política i executiva que va d'avall a dalt, de París fins al poble més petit, a l'hexàgon o a ultramar, però el múscul està repartit per tot el territori, amb centres nerviosos molt potents que poden ser ubicats a qualsevol lloc del país.

Això és possible per una densitat de comunicacions, de transports terrestres i vols interiors, i de model mental -essencialment compartit per tothom- del país com objecte únic que fan que sigui normal moure's d'un lloc a l'altre sense fer escarafalls i una concepció, fins a cert punt, militar de la República en la que tothom sap quin és el seu lloc i quina és la seva missió, o amb paraules més boniques, la solidaritat interna és (o si més no ho era) sòlida com una roca. No es discuteix.

La globalització, o més precisament, el capitalisme global, ha minat aquesta concepció i és l'amenaça més gran per al model tradicional francès, en la meva opinió.

En tot cas, el centralisme francès, entès a la manera francesa que és que l'estat és present i distribuït a tot el  territori de forma àgil i eficient, funciona. I funciona força bé.

Incís. Per circumstàncies professionals, he conegut alguns casos de primera ma. Reconec que conèixer alguns casos no és conèixer el tot, i no em considero de cap manera un especialista en l'administració francesa. Ni per casualitat. Però bé, tinc la sospita que el que he vist és extrapolable.


És molt interessant comprendre el centralisme  francès perquè el model català està abocat al centralisme. Catalunya pateix la mega-macrocefàlia barcelonina. i no és quelcom que ningú es plantegi revertir per una raó: és impossible fer-ho. Tanmateix cal l'equilibri territorial. Com? Una idea, amb polítiques públiques: l'estat català hauria de ser present i tenir múscul a totes les comarques. L'estat català haurà de ser centralista a la, diguem-ne, manera francesa (siguem espavilats: copiem el que fan bé i descartem allò que jutgem inadequat pel nostre país).

Aquest plantejament hauria de poder conjugar-se amb la proposta de República municipalista feta de baix a dalt: dels consells i assemblees de barris i pobles construint cap amunt fent que la República sigui virtualment una confederació de municipis. A la vegada, les entitats estatals haurien de distribuir-se per tot el territori, fent present l'estat català a cada poble i barri. Vet aquí una proposta per al procés constituent.

Però no només amb polítiques d'implantació territorial de l'administració pública. És molt més important la solidaritat interna. La construcció de la identitat nacional compartida i inclusiva. Hem de fer bé això que a França ha funcionat tan bé durant tants anys però que ara està fent figa: el model nacional republicà, la comunitat de valors republicans, també de llengua, però fem-ho bé. Si ens equivoquem generarem banlieus. La molt mala notícia és que ja les tenim i l'agost passat vam descobrir tràgicament que havia fallat el model d'inclusió. Val a dir que hi a la pràctica certesa que les clavegueres de l'estat espanyol es van aprofitar d'aquestes falles per "defensar" la "unitat" de l'estat de la forma més criminal i  estúpida possible. 

Coses com aquestes rumiava a Libourne quan tornava a l'hotel.

És bonica França, i inspiradora. Tant de bo que els francesos es repensin i ho facin amb encert.  Que conjurin el perill de l'extrema dreta i l'exclusió. Que tornin a ser inspiradors.

Tots en sortiríem guanyant.