Ahir vaig poder gaudir de l'honor d'exercir de vocal de mesa a l'IES Baldiri Guilera del Prat.
Primer de tot i abans de res, una forta abraçada als companys de mesa, l'Elena, la Montse i el Jordi. Vam passar hores de feina prou intensa, però també de molt bon humor i de bona conversa. Gràcies! i gràcies també a tots els voluntaris que ahir van ser al Baldiri. Va ser un plaer i un honor.
Destaco, i agraeixo, l'organització modèlica, i als organitzadors, de la jornada.
Em vaig sentir com a casa. El Prat, i el Baldiri, passen a ocupar llocs ben destacats de la meva geografia personal.
Alguns detalls de com va anar la cosa:
- La pregunta. Mai més preguntes en arbre i mandangues per l'estil. Les preguntes han de ser clares i les respostes també "Vol la Independència de Catalunya? Sí o No".
- Tot i això, l'experiència a una mesa em porta a dir que qui va despistar-se més van ser els votants del No. Van haver-hi molts No-No que, a dreta llei, eren nuls. Després, parlant amb altres voluntaris, va resultar que algunes meses van comptar els No-No com nuls, i d'altres com No. En tot cas, crec que el tant per cent d'"Altres" es va veure inflat pels No-No nuls.
- El Sí-Sí també es va veure afectat per un nuls ben poca-soltes: Algú a l'ANC va tenir la genial idea d'enviar propaganda pel Sí-Sí amb un full de mida diferent de la butlleta oficial, groc i amb text per una cara i amb la butlleta de votació impresa per l'altre. Doncs bé, va haver més d'un cas de vots Sí-Sí amb aquesta butlleta no vàlida. Vots nuls també.
- El vot dels estrangers no estava ben explicat. No ens vam trobar amb gaires casos, al menys a la nostra mesa, però quan els vam tenir, vam patir.
- El software molt bé. Robust i senzill. Molt bé. Però basar-se en l'adreça del DNI té algunes pegues: noms canviats o mal escrits al DNI i, a més, ens vam trobar amb que algun error a les dades va portar a la nostra mesa votants que havien d'anar a d'altres locals de votació. Al llarg del dia vam anar veient que es tractava d'un problema afitat a un parell de carrers i a un rang de numeració de portes.
Una incidència informàtica. Però per als votants que havien consultat el seu lloc de votació a casa seva i venien convençuts de votar al Baldiri, que els diguéssim que havien d'anar-se a una altre banda, molta gràcia no els feia. De fet, un dels últims votants de la mesa es va veure afectat per aquesta incidència i ja no tenia temps físic d'anar al Dalí.
Per una altre ocasió, doncs, preguntes clares, respostes clares, programari molt ben provat, i la propaganda que informi, enlloc de confondre.
Tanmateix, ahir les coses van anar molt bé. Artur Mas parlava d'èxit total.
No crec
que es pugui dir tant. Per mi, l'èxit total hauria estat que la
participació hagués estat encara més alta. Que se m'entengui: que
després del camí tortuós, de les amenaces (no les tenia totes sobre què em trobaria al Prat, ahir al matí), de totes les dificultats que
s'han posat... al final acabessin votant 2.300.000 compatriotes cal considerar-ho un
gran èxit. Un èxit extraordinari.
Abans parlava de l'honor d'haver estat voluntari, però és que, a més, també vaig votar.
En una urna oficial, tot i que de cartró. En un procés participatiu oficial de la Generalitat, tot i que no vinculant, per la independència de Catalunya.
Vam ser molts els que ho vam fer, i el resultat va ser que més de 1.800.000 persones vam expressar el nostre desig, oficialment, que Catalunya esdevingui independent.
Perquè el de ahir va ser un acte oficial i, per descomptat, legal. Emparat en la legalitat catalana.
Legalitat que diu que el resultat no era pas vinculant, però indubtablement, per la quantitat de vots emesos, és d'una força política inqüestionable. Ahir, ni més ni menys que van passar aquestes coses:
- 2.300.000 persones li van dir al govern de l'estat que no tenen por. Que no li tenen por.
- També van dir que primer de tot hi ha el dret a opinar i de llibertat d'expressió. Que aquest és un dret fonamental i que l'estat no el pot prohibir. Ahir, 2.300.000 persones li van donar una lliçó de democràcia a un estat que cada dia que passa es torna més autoritari i menys democràtic.
- Que 1.800.000 persones van demanar la independència de Catalunya.
Aquesta xifra no surt d'una estimació tenint en compte la densitat i el nombre de metres quadrats, o de nombres de files i com d'atapeïdes poguessin estar. Ahir va haver un recompte de vots i va obtenir-se una xifra concreta. Tangible.
El procés participatiu no és vinculant, i la participació no va ser tan alta com m'hauria agradat, però amb 1.800.000 vots independentistes en un referèndum i suposant que la majoria silenciosa de la Camacho existeix, i que són tots els que ahir, per la raó que fos, es van abstindre (que trobo que és molt suposar) caldria una participació de més del 70% per que guanyés el No a la Independència.
Doncs bé, a Catalunya aquestes participacions no són gens habituals. Tanmateix, si a l'estat hi hagués algú amb un parell de dits de front ara estarien preparant una oferta del tipus: "d'acord, fem un referèndum, ara sí, vinculant, d'aquí un any i donem-nos temps tots per fer una campanya raonada exposant els avantatges i inconvenients de les diferents opcions i que la gent pugui triar amb el cap i no amb el cor (o els pebrots)". A veure si la majoria silenciosa que diuen existeix de veritat. Intentar una sortida a l'escocesa. Amb els resultats d'ahir, Espanya podria intentar un Cameron.
Però això no passarà. Els ha faltat temps de tractar al 9N i als 2.300.000 que vam votar ahir (a tots, als del sí-sí, als del sí-no, als del no) d'alguna cosa a mig camí entre terroristes, fanàtics, i dèbils mentals. A tots.
Així, doncs, si Mas vol enviar una postal demanant un impossible a Rajoy, que ho faci, però que no perdi gaire més temps. Ja li dic jo que la resposta serà un altre no. El que cal és deixar-se de punyetes d'una vegada i anar per feina.
Ara venen, doncs, les plebiscitàries i, tot seguit, la DUI. No triguin gaire, si els plau. #Tenimpressa
dilluns, 10 de novembre del 2014
dissabte, 8 de novembre del 2014
Ara és l'hora. #9N2014
A d'altres ocasions, a la jornada d'avui se li en diu "de reflexió".
Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".
Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".
Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.
Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.
No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.
Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.
En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.
A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.
En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.
Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.
Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.
Ara és l'hora. Ara mateix.
Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".
Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".
Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.
Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.
No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.
Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.
En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.
A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.
En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.
Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.
Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.
Ara és l'hora. Ara mateix.
dimarts, 4 de novembre del 2014
Votarem.
El 9N votarem.
Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.
El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot. Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.
Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.
Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.
Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.
Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.
He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.
Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.
Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.
Cal persistir i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.
Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.
Només cinc dies.
Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.
El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot. Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.
Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.
Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.
Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.
Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.
He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.
Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.
Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.
Cal persistir i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.
Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.
Només cinc dies.
dilluns, 3 de novembre del 2014
Llibre llegit: "Why nations fail", de Daron Acemoglu i James A. Robinson
Tot just he acabat de llegir "Por què fracasan los países", títol original "Why nations fail" (2012) de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Traduït per Marta García Madera. Ediciones Deusto. 7a edició.
Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.
James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.
Tots dos són els co-autors de "Economic origins of dictatorship and democracy".
Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar- com pot ser l'evolució futura d'un país.
La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.
- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders, estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans...
- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...
- Associada a les institucions polítiques i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.
Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.
- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.
- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.
- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.
És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.
Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...
El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,
En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser molt diferents només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques van aconseguir decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.
Tenint en compte, doncs, la importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.
Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail" pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir, el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".
No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.
O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.
Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.
En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals, que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.
Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini, i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.
Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.
James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.
Tots dos són els co-autors de "Economic origins of dictatorship and democracy".
Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar- com pot ser l'evolució futura d'un país.
La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.
- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders, estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans...
- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...
- Associada a les institucions polítiques i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.
Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.
- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.
- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.
- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.
És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.
Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...
El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,
En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser molt diferents només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques van aconseguir decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.
Tenint en compte, doncs, la importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.
Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail" pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir, el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".
No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.
O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.
Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.
En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals, que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.
Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini, i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.
divendres, 31 d’octubre del 2014
Per respecte, 9N.
Ja m'han enviat la informació sobre la tasca que hauré de fer com voluntari del 9N. Estaré a una taula, fent de vocal, al Prat. Votaré allà. M'hi estaré des de les vuit del matí fins que s'hagi acabat el recompte.
Serà una bona feinada, i l'espero amb il·lusió.
Avui, tornant a casa, m'ha semblat captar a l'ambient els motors en marxa, prenent embranzida. No és només que hi han més estelades que mai als balcons. Són, també, les paradetes o els voluntaris pel Sí-Sí de diversos grups, que van repartint propaganda. A manca de nou dies, el sí-sí està mobilitzat i en marxa. Agafant empenta. El 9N serà un esclat.
Nou dies pel 9N. Avui, l'estat ha presentat la impugnació. Dimarts, el constitucional dictarà contra el procés.
El mateix dimarts, o el dimecres, es reuniran els partits pro-consulta per decidir que fer amb el que digui el constitucional.
Només hi han dues opcions:
- acatament i suspendre el 9N, amb tot el que pugui suposar això de desil·lusió, però potser també d'enrabiada col·lectiva. A hores d'ara, crec que només es podria acceptar si es convoquessin immediatament eleccions plebiscitàries. Inequivocament tots els partits independentistes haurien de portar la declaració d'Independència immediata al programa.
- desobeir i endavant amb l'operatiu pel 9N. El bloc pro-consulta fa un salt al buit i es posa en mans dels ciutadans. Si el dia 9 és un èxit de participació, tots guanyarem. Un èxit vol dir amb una participació "comparable" numèricament amb la Via Catalana o la V del passat onze de setembre (i, si pot ser, millor i tot).
Les coses poden sortir malament, per descomptat: l'estat podria decidir enviar la policia a tancar els locals de votació. Dins d'aquest escenari, evidentment que no serà el mateix si la policia que tanca els locals són policies de proximitat, dels mossos, o de la policia municipal; que si són anti-avalots de la policía nacional o de la guardia civil. L'estil no serà el mateix. La Generalitat no ordenarà als mossos tancar locals. La Llanos de Luna, en canvi, potser sí decideix enviar als turistes que té de convidats a Calella a fer turisme de borratxera per Barcelona. Però, la veritat, no crec que això sigui una bona idea.
L'estat pot impedir la votació per la força a prou llocs com per desvirtuar-ne el resultat. Ara bé, el dia 9 hi hauran observadors internacionals. Si s'empra la força, el món ho sabrà.
No podran fer servir la força. No aquest cop. No amb els ulls d'Europa i del món mirant.
L'única possibilitat que tenen és que el 9N sigui un fracàs perquè la gent no participa. I això, no passarà. Han estat tan autoritaris, tan antidemocràtics, han menyspreat tant a tohom, se'ls nota tant que són allà només per lucrar-se que, n'estic segur, el 9N serà un èxit de participació.
Perquè la ràbia i la il·lusió dels que votarem Sí i Si serà la mateixa amb la que es votarà No, o Sí-No. Ha arribat un punt en que la majoria dels que vivim a aquest país volem, reclamem, abans que res, respecte. Jo crec que la gent està farta d'acotar el cap. Els indepes i els no indepes. La gent vol, li ho demana el cos, desobeir. Per respecte a nosaltres mateixos. Per dignitat.
Respecte, dignitat, és el que ens tornarà el 9N. Votis el que votis.
Serà una bona feinada, i l'espero amb il·lusió.
Avui, tornant a casa, m'ha semblat captar a l'ambient els motors en marxa, prenent embranzida. No és només que hi han més estelades que mai als balcons. Són, també, les paradetes o els voluntaris pel Sí-Sí de diversos grups, que van repartint propaganda. A manca de nou dies, el sí-sí està mobilitzat i en marxa. Agafant empenta. El 9N serà un esclat.
Nou dies pel 9N. Avui, l'estat ha presentat la impugnació. Dimarts, el constitucional dictarà contra el procés.
El mateix dimarts, o el dimecres, es reuniran els partits pro-consulta per decidir que fer amb el que digui el constitucional.
Només hi han dues opcions:
- acatament i suspendre el 9N, amb tot el que pugui suposar això de desil·lusió, però potser també d'enrabiada col·lectiva. A hores d'ara, crec que només es podria acceptar si es convoquessin immediatament eleccions plebiscitàries. Inequivocament tots els partits independentistes haurien de portar la declaració d'Independència immediata al programa.
- desobeir i endavant amb l'operatiu pel 9N. El bloc pro-consulta fa un salt al buit i es posa en mans dels ciutadans. Si el dia 9 és un èxit de participació, tots guanyarem. Un èxit vol dir amb una participació "comparable" numèricament amb la Via Catalana o la V del passat onze de setembre (i, si pot ser, millor i tot).
Les coses poden sortir malament, per descomptat: l'estat podria decidir enviar la policia a tancar els locals de votació. Dins d'aquest escenari, evidentment que no serà el mateix si la policia que tanca els locals són policies de proximitat, dels mossos, o de la policia municipal; que si són anti-avalots de la policía nacional o de la guardia civil. L'estil no serà el mateix. La Generalitat no ordenarà als mossos tancar locals. La Llanos de Luna, en canvi, potser sí decideix enviar als turistes que té de convidats a Calella a fer turisme de borratxera per Barcelona. Però, la veritat, no crec que això sigui una bona idea.
L'estat pot impedir la votació per la força a prou llocs com per desvirtuar-ne el resultat. Ara bé, el dia 9 hi hauran observadors internacionals. Si s'empra la força, el món ho sabrà.
No podran fer servir la força. No aquest cop. No amb els ulls d'Europa i del món mirant.
L'única possibilitat que tenen és que el 9N sigui un fracàs perquè la gent no participa. I això, no passarà. Han estat tan autoritaris, tan antidemocràtics, han menyspreat tant a tohom, se'ls nota tant que són allà només per lucrar-se que, n'estic segur, el 9N serà un èxit de participació.
Perquè la ràbia i la il·lusió dels que votarem Sí i Si serà la mateixa amb la que es votarà No, o Sí-No. Ha arribat un punt en que la majoria dels que vivim a aquest país volem, reclamem, abans que res, respecte. Jo crec que la gent està farta d'acotar el cap. Els indepes i els no indepes. La gent vol, li ho demana el cos, desobeir. Per respecte a nosaltres mateixos. Per dignitat.
Respecte, dignitat, és el que ens tornarà el 9N. Votis el que votis.
dimecres, 29 d’octubre del 2014
Com votarem el 9N?
Som-hi, que se'ns gira feina.
El proper diumenge 9 de novembre es fa el "procés participatiu" que és com li diuen ara a la consulta. En aquest procés participatiu podrem dir si volem la independència de Catalunya.
És un procés democràtic. Tan democràtic que fins i tot les persones que treballaran aquell dia a les taules ho faran voluntàriament, en comptes de forçats. I ho faran, sobretot, per compromís amb la democràcia i amb el país.
Ho trobo tan radicalment democràtic que crec que aquest sistema de participació de voluntaris hauria de ser el sistema habitual per a les votacions a la nova República.
Què millor que una democràcia on els mateixos ciutadans prenen la responsabilitat, voluntàriament, del propi procés electoral.
Un país on la gent s'ho creu que són una comunitat, on la gent es creu la democràcia perquè la fan ells mateixos i se'n senten responsables.
M'atreveixo a dir que és un model que tendeix a l'autogestió. Vull que sigui així en la nova República. Vull que s'aprofundeixi en aquest model autogestionari.
És engrescador. Radicalment democràtic. No és només que s'està preguntant per la Independència de Catalunya; és que, a més, ho fan, físicament, explícitament, ciutadans lliures que se saben lliures.
Entrem en matèria: a aquesta pàgina de la Generalitat donen els detalls de com votar, on i què et cal:
Qui pot participar?
Potser t'agradaria votar. Aquest vídeo de la Generalitat ens diu qui pot participar:
Ets major de 16 anys i la teva adreça al DNI és de Catalunya? aleshores, pots participar. Ets resident comunitari o extra-comunitari a Catalunya i tens més de 16 anys? També pots participar! Vius fora de Catalunya? potser tens un punt proper de votació! Com últim recurs, potser pots venir aquell dia. Tant de bo que molts expatriats pugueu votar.
#LaMevaUrna
On podràs votar? On és #LaMevaUrna? Ves a :
http://www.participa2014.cat/onpucparticipar/
Apareixerà un formulari en que et demanen el poble o ciutat que consta al teu DNI, el carrer, el número i el teu primer cognom. Amb aquestes dades la pàgina web et dirà a quin local de votació i quina taula et toca votar.
Feu arribar aquesta informació a tothom! Que ningú es quedi sense votar perquè no té accés a Internet o perquè no s'aclara amb els ordinadors. Es tracta de que tothom (indepes i no indepes) participi! Aprofiteu la castanyada i que veureu a la família per treure les targetes de participació! Però espereu un moment, no apagueu l'ordinador que encara podreu imprimir més coses. Seguiu llegint.
Documentació i paperetes.
El dia 9, entre les 09:00 i les 20:00 hores estaran oberts els locals de votació. Amb urnes i paperetes. Així sigui! Però si vols portar les paperetes de casa, també ho pots fer. Enllaços a la papereta del Sí-Sí, o del Òc-Òc si votes a era Val d'Aran.
Els enllaços a totes les paperetes, aquí:
bilingüe (cat-cas): SI/SI | SI/NO | SI/ EN BLANC | NO| EN BLANC
trilingüe (cat-cas-occ): ÒC/ÒC | ÒC/NON | ÒC/EN BLANC | NON | BLANC
Au, aprofiteu que encara no heu apagat l'ordinador per imprimir les paperetes, també!
Fins i tot us podeu descarregar el sobre.
Com es votarà el dia 9?
Arriba el dia 9. Vas amb la teva papereta. Però, quina documentació em caldrà? El DNI vigent, no val el resguard de renovació (és perquè no hi ha foto).
Hi haurà una petita diferència. No serà ni millor ni pitjor que d'altres processos electorals en que hagis participat. Només serà una mica diferent. Aquest cop, en comptes de rebre una targeta censal a casa, seràs tu que t'inscriuràs per votar. Aquest és el procediment habitual per votar a països com els Estats Units o la Gran Bretanya.
Aquí ens registrarem al moment d'anar a votar:
"Inscripció en el fitxer de participants
Cada persona només podrà participar una sola vegada i la participació és personal i intransferible.
Per poder participar-hi, cal inscriure’s en el fitxer de participants. La inscripció es fa efectiva en el mateix moment de participar."
Un cop registrat, votaràs com sempre.
Millor dit, com sempre, no.
Aquest cop, votaràs per la Independència!
El proper diumenge 9 de novembre es fa el "procés participatiu" que és com li diuen ara a la consulta. En aquest procés participatiu podrem dir si volem la independència de Catalunya.
És un procés democràtic. Tan democràtic que fins i tot les persones que treballaran aquell dia a les taules ho faran voluntàriament, en comptes de forçats. I ho faran, sobretot, per compromís amb la democràcia i amb el país.
Ho trobo tan radicalment democràtic que crec que aquest sistema de participació de voluntaris hauria de ser el sistema habitual per a les votacions a la nova República.
Què millor que una democràcia on els mateixos ciutadans prenen la responsabilitat, voluntàriament, del propi procés electoral.
Un país on la gent s'ho creu que són una comunitat, on la gent es creu la democràcia perquè la fan ells mateixos i se'n senten responsables.
M'atreveixo a dir que és un model que tendeix a l'autogestió. Vull que sigui així en la nova República. Vull que s'aprofundeixi en aquest model autogestionari.
És engrescador. Radicalment democràtic. No és només que s'està preguntant per la Independència de Catalunya; és que, a més, ho fan, físicament, explícitament, ciutadans lliures que se saben lliures.
Entrem en matèria: a aquesta pàgina de la Generalitat donen els detalls de com votar, on i què et cal:
Qui pot participar?
Potser t'agradaria votar. Aquest vídeo de la Generalitat ens diu qui pot participar:
Ets major de 16 anys i la teva adreça al DNI és de Catalunya? aleshores, pots participar. Ets resident comunitari o extra-comunitari a Catalunya i tens més de 16 anys? També pots participar! Vius fora de Catalunya? potser tens un punt proper de votació! Com últim recurs, potser pots venir aquell dia. Tant de bo que molts expatriats pugueu votar.
#LaMevaUrna
On podràs votar? On és #LaMevaUrna? Ves a :
http://www.participa2014.cat/onpucparticipar/
Apareixerà un formulari en que et demanen el poble o ciutat que consta al teu DNI, el carrer, el número i el teu primer cognom. Amb aquestes dades la pàgina web et dirà a quin local de votació i quina taula et toca votar.
Feu arribar aquesta informació a tothom! Que ningú es quedi sense votar perquè no té accés a Internet o perquè no s'aclara amb els ordinadors. Es tracta de que tothom (indepes i no indepes) participi! Aprofiteu la castanyada i que veureu a la família per treure les targetes de participació! Però espereu un moment, no apagueu l'ordinador que encara podreu imprimir més coses. Seguiu llegint.
Documentació i paperetes.
El dia 9, entre les 09:00 i les 20:00 hores estaran oberts els locals de votació. Amb urnes i paperetes. Així sigui! Però si vols portar les paperetes de casa, també ho pots fer. Enllaços a la papereta del Sí-Sí, o del Òc-Òc si votes a era Val d'Aran.
Els enllaços a totes les paperetes, aquí:
bilingüe (cat-cas): SI/SI | SI/NO | SI/ EN BLANC | NO| EN BLANC
trilingüe (cat-cas-occ): ÒC/ÒC | ÒC/NON | ÒC/EN BLANC | NON | BLANC
Au, aprofiteu que encara no heu apagat l'ordinador per imprimir les paperetes, també!
Fins i tot us podeu descarregar el sobre.
Com es votarà el dia 9?
Arriba el dia 9. Vas amb la teva papereta. Però, quina documentació em caldrà? El DNI vigent, no val el resguard de renovació (és perquè no hi ha foto).
Hi haurà una petita diferència. No serà ni millor ni pitjor que d'altres processos electorals en que hagis participat. Només serà una mica diferent. Aquest cop, en comptes de rebre una targeta censal a casa, seràs tu que t'inscriuràs per votar. Aquest és el procediment habitual per votar a països com els Estats Units o la Gran Bretanya.
Aquí ens registrarem al moment d'anar a votar:
"Inscripció en el fitxer de participants
Cada persona només podrà participar una sola vegada i la participació és personal i intransferible.
Per poder participar-hi, cal inscriure’s en el fitxer de participants. La inscripció es fa efectiva en el mateix moment de participar."
Un cop registrat, votaràs com sempre.
Millor dit, com sempre, no.
Aquest cop, votaràs per la Independència!
dilluns, 27 d’octubre del 2014
38.706 voluntaris
En un comunicat pels volts de les 20:00 l'estat espanyol ha anunciat que ha encetat els tràmits per impugnar la convocatòria del "procés participatiu" del 9N.
Ensumen també que si el 9N no es vota, Mas quedarà sol i tocat. En el seu esquema això és el mateix que dir que la partida ha acabat i ells guanyen. Punt final.
Però això potser és simplificar massa les coses.
Van impugnar la consulta i ara impugnen el "procés participatiu". No es pot dir que sigui una sorpresa, tot i que ahir mateix algú com Martxelo Otamendi es demanava si l'estat havia encetat una nova "estratègia". Avui és fa evident que no.
La veritat és que, probablement, la veuen més clara que mai aquesta impugnació: la primera impugnació i el conseqüent acatament de la Generalitat i la suspensió de la primera consulta van provocar un terrabastall entre les forces pro-consulta. La unitat des partits es va esquerdar. El nou 9N va neixer com un pla personal de Mas i, amb esforç es va recomposar una unitat vacil·lant. A la Moncloa han ensumat sang i veuen que aquest és el moment per llençar una segona impugnació que arribarà, probablement, el divendres, amb la reunió del consell de ministres. Busquen el KO.
Moncloa no té cap dubte que el "procés participatiu" serà suspès, igual com es va fer amb la "consulta". En definitiva, perquè no hauria de suspendre's? Si la consulta, que comptava amb el suport de tots els partits, es va suspendre unilateralment pel govern de CiU, aquesta, sense el suport incondicional dels partits, no serà suspesa també?
Ensumen també que si el 9N no es vota, Mas quedarà sol i tocat. En el seu esquema això és el mateix que dir que la partida ha acabat i ells guanyen. Punt final.
Però això potser és simplificar massa les coses.
Mas està seguint un pla. Per ara és el mateix pla traçat pel CATN. En el pla del CATN la legalitat només es trenca amb la declaració d'Independència després d'unes plebiscitàries. Perquè hauria Mas de canviar de tàctica ara?
Però si el dia 9 no es vota, i això ho sabrem aquest divendres, aleshores la convocatòria d'eleccions ha de ser immediata. El mandat d'aquesta legislatura era consultar al poble. Si no es pot complir aquest mandat per les vies de la llei de consultes o dels processos participatius, aleshores la forma de donar-li compliment, tal com ha estat dit i escrit són unes noves eleccions.
Aquest cop, però, hi ha 38.706 voluntaris disposats a posar les taules el dia 9, i molta més gent disposada a anar a votar. No és casualitat que ara mateix sigui trending topic els hashtag #VotaréPerTu.
És la gent. És el poble. És el motiu que em fa pensar que, tot i les impugnacions, el dia 9 hi hauran locals de votació i gent, molta gent, expressant el seu vot.
Mas segueix el pla. De moment el del CATN. Però compte. En tot cas, el que és intel·ligent és canviar els plans si les circumstàncies que els han propiciat canvien.
Rumiï-ho, President: 38.706 voluntaris...
Armats d'urnes i democràcia.
diumenge, 19 d’octubre del 2014
Passa'l! - 9N El comunicat anònim al WhatsApp.
Aquest comunicat sobre el 9N que reprodueixo al post està tret del Whatsapp. Com que jo no soc ni gaire ni poc d'smartphone, aquestes coses m'arriben per altres vies. El comunicat "m'ha arribat", doncs, per la via, molt prosaica si voleu, d'haver-ho llegit al Vilaweb.
El que compta és que circuli el text.
En resum, diu que: el 9N cal anar a votar. Cal que la participació sigui massiva. El missatge ha de ser rotund perquè aquell dia l'opinió pública internacional estarà amb els ulls posats a Catalunya i si el resultat no admet discussions, el món ho llegirà com un referèndum d'autodeterminació. El govern donarà empara legal al referèndum en forma de "procés participatiu", i nosaltres ho convertirem en referèndum d'autodeterminació amb la nostra participació massiva i els nostres vots. És la forma que pren el referèndum aquí.
Jo dic que és el nostre primer match ball. Encara tindrem una segona oportunitat, amb les eleccions al Parlament, però serà molt més difícil i si aquest primer cop falla, qui sap quan i com es convocaran. Anem, doncs, a aprofitar totes les oportunitats.
O si ho preferiu, mireu-ho així: el 9N ens tocarà subvertir les lleis espanyoles. Als ciutadans ens tocarà desobeir anant a votar de forma massiva. I després de les eleccions al Parlament, amb la DUI, els tocarà als nostres representants polítics. Però haurà estat el poble qui s'haurà posat al davant i qui haurà marcat el camí. Com sempre ha estat, en aquest procés.
Vet aquí el text:
"«Comunicat davant el nou rumb del procés sobiranista català:
Passa'l!
El que compta és que circuli el text.
En resum, diu que: el 9N cal anar a votar. Cal que la participació sigui massiva. El missatge ha de ser rotund perquè aquell dia l'opinió pública internacional estarà amb els ulls posats a Catalunya i si el resultat no admet discussions, el món ho llegirà com un referèndum d'autodeterminació. El govern donarà empara legal al referèndum en forma de "procés participatiu", i nosaltres ho convertirem en referèndum d'autodeterminació amb la nostra participació massiva i els nostres vots. És la forma que pren el referèndum aquí.
Jo dic que és el nostre primer match ball. Encara tindrem una segona oportunitat, amb les eleccions al Parlament, però serà molt més difícil i si aquest primer cop falla, qui sap quan i com es convocaran. Anem, doncs, a aprofitar totes les oportunitats.
O si ho preferiu, mireu-ho així: el 9N ens tocarà subvertir les lleis espanyoles. Als ciutadans ens tocarà desobeir anant a votar de forma massiva. I després de les eleccions al Parlament, amb la DUI, els tocarà als nostres representants polítics. Però haurà estat el poble qui s'haurà posat al davant i qui haurà marcat el camí. Com sempre ha estat, en aquest procés.
Vet aquí el text:
"«Comunicat davant el nou rumb del procés sobiranista català:
Aquests darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions dels partits pro-consulta (CIU, ERC, ICV i CUP) que han posat de manifest el trencament de la unitat política catalanista. Davant d'aquest fet, la societat civil i les organitzacions que treballen a favor del procés des de fora del parlament (ANC i Òmnium) emplacen els partits a recuperar la unitat i els ciutadans a votar el dia 9 de novembre.
Si la consulta no és oficial no és per culpa nostra sinó per la poca maduresa democràtica instal·lada en el govern central. Si fóssim al Regne Unit, els catalans podríem haver decidit en pau, serenor i democràcia el nostre futur. Però a l'estat espanyol això no és possible. El president Mas no tenia cap problema d'acceptar tot tipus d'insults, denúncies, i fins i tot, encarar possibles problemes legals. Però el que no podia fer com a president era involucrar terceres persones (funcionaris, interventors...).
El 9-N tenim una cita amb les urnes. No volíem votar sí o sí? Doncs ho farem, però no podem fer el ridícul. Si només anem a votar 1.000.000 de persones, el PP donarà per mort el procés i la comunitat internacional perdrà interès. Pel bé del nostre futur, tot i no ser vinculant, hem de ser molts. Es tracta de dedicar uns 30 minuts de la nostra vida i introduir una papereta dins d'una urna. Res no serà igual si votem 3.000.000 de catalans; de la mateixa manera que res no serà igual si ho fem un 22%. A Madrid tremolen i a la UE ens miren. El 9-N votarem sí o sí. Fem-ho pels que ho voldrien veure i no podran, per nosaltres i sobretot per les generacions futures. Nosaltres decidim.
Passa això a tots els contactes que tinguis. Les xarxes socials representen revolució a molts indrets del món.»"Passa'l!
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Fora dubtes! el 9N tothom a votar!
El 9N tothom ha de votar.
Cap independentista ha de deixar perdre l'oportunitat de dir ben alt que vol la independència de Catalunya.
SI la participació és prou alta, més d'un 50% i el resultat del Sí-Sí és una victòria de més del 50% dels vots emesos, l'opinió pública internacional ho llegirà com un "referèndum d'autodeterminació guanyat", i forçarà als partits a abandonar ambigüitats i acordar una data per la DUI i pels passos següents.
És igual si podem veure tacticismes darrera aquest nou format. Tant se val que no sigui el que estava acordat d'antuvi. No ens ha de fer dubtar que algú digui que la consulta "de veritat" seran les eleccions al Parlament. No és veritat.
Cal mobilitzar-se amb aquest mantra: "El referèndum d'autodeterminació és el 9N".
És igual que li diguin enquesta, o consulta, o que l'estat espanyol digui que no tindrà importància. És mentida. La tindrà. L'opinió pública internacional el que veurà serà un resultat clar. Serà un referèndum d'autodeterminació si la majoria hi participa, i l'hem de guanyar.
Diguin el que diguin avui, si el resultat és clar i no admet interpretacions, s'obre la porta a una DUI immediata, però fins i tot en el cas que es considerés adequat anar a unes plebiscitàries, aquestes ja només tindrien la missió de formalitzar l'agenda per a la DUI i fixar els equips negociadors amb l'estat per a la separació de drets, deures, actius i passius.
No cal que us refieu dels polítics. Refieu-vos de vosaltres mateixos. Aneu a votar. Convenceu als indecisos d'anar a votar. Feu campanya pel 9N i pel doble Sí. Si els polítics s'equivoquen o dubten ens toca a nosaltres redreçar-los. És el país el que marca el camí.
No ho dubteu: toca fer campanya per votar el 9N i toca fer campanya pel doble Sí.
És el nostre moment. Allò que estàvem esperant. Ara és l'hora.
#AraÉslHora #9N2014 #Independència #SíSí
dimarts, 14 d’octubre del 2014
9N (folk version) com prèvia de plebiscitàries?
El resultat de la reunió d'ahir dels partits sobiranistes no feia presagiar res de bo. La compareixença d'avui de'Artur Mas, precedida a la ràdio per una intervenció, gairebé eufòrica, de Mariano Rajoy, i que s'ha hagut d'empassar, permet dir que hi ha una via per seguir però, certament, tot s'ha complicat. En quin punt es troba el procés d'independència? Jo no se com serà el futur però, si més no, puc plantejar-me preguntes, dubtes, escenaris possibles i fer alguns raonaments.
1. Mas ha dit que la consulta es fa. Que el 9N es vota. No crec que sigui just qualificar el pla B de Mas de consulta de fireta. No és de fireta o, si més no, és tan de fireta com la consulta tal com estava plantejada amb la llei de consultes. De fet, amb el model que proposa Mas, es protegeix als funcionaris de possibles represàlies de l'estat i "el risc" l'assumeixen voluntaris. Calen 20.000 voluntaris. On m'he d'apuntar?
2. El dubte no és al model per fer la consulta. Aquesta consulta, amb personal voluntari està, però, organitzada per la Generalitat en locals propis. A tots els efectes és una consulta feta per la Generalitat. El problema és: si la consulta, seguint l'esquema de la llei de consultes, "no es pot fer" per la impugnació de l'estat ¿per què ara hauria de poder-se fer amb les mateixes preguntes quan ja han dit el nou ministre de justícia i la vice-presidenta del "gobierno" que també l'impugnaran? Per què aquesta sí que es podria fer i aquella, no? per una qüestió de legalitats? A Madrid semblen molt convençuts que legalment poden aturar-la.
3. A mi em sembla que l'objectiu de canviar el plantejament organitzatiu de la consulta del 9N és variat: Tractar de salvar la unitat entre els partits creada al voltant de la consulta; També podria buscar una nova fotografia de la manca de democràcia espanyola; En l'extrem, es podria estar buscant la fotografia -per enviar-la a la senyu Europa- de la guàrdia civil tancant locals de votació i identificant als voluntaris o potser repartint algun mastegot i tot (per això mateix calen voluntaris, i no funcionaris!)
4. Tanmateix, la consulta amb la nova organització presenta alguns problemes logístics. Per exemple, el fet que el votant hagi de registrar-se per votar farà que el procés de votació sigui més llarg (i el recompte, en principi, més curt). Caldrà un software ben provat i a prova de fraus, votacions múltiples... Sembla que el software a utilitzar podria ser similar al que es va fer servir a les consultes populars per la independència (algú ho ha mirat això?)
5. Quina participació es pot preveure per la consulta? Per una banda, Mas ha dit que la consulta "de veritat" seran unes eleccions al parlament amb caràcter "plebiscitari". Si aquesta és la consulta de "veritat", aleshores, per què fer-ne una de "mentida"? D'altra banda, si el PP entra en campanya com, de fet, ja ha entrat, la reacció que provocarà serà la de fer créixer la participació. Però, sumant i restant, no crec que es pugui esperar una gran participació. En tot cas, el més probable serà un resultat aclaparador per la independència.
6. Tot depèn de si es fa efectivament la consulta. Si no es fa perquè finalment l'estat la impugna (cosa que faran segur) i la Generalitat ho acata (cosa que també és, lamentablement, força probable) aleshores el que sí que tindrem serà una gran manifestació, o algun gran acte de reivindicació aquell mateix dia. Això està cantat. Si no es vota, hi haurà una gran mobilització. Una més. Amb quin objectiu? reclamar les eleccions ...i una llista "unitària"?
7. De fet, tant si el 9N es vota com si no es vota, anem a unes eleccions al Parlament que haurien de ser aviat. Mas jo ho ha deixat clar. S'especula si el gener o el febrer. No es pot dir que aquest escenari no estigués contemplat. Al contrari, és el que es ve dient des de principi d'aquest procés. Tant, que si de fet hi ha consulta el 9N se la podrà considerar de propina.
8. I es pot fer una llista unitària? Amb les declaracions d'avui dels diferents partits, no. De la llista unitària ja han caigut CUP, ICV, EUiA i, amb grans escarafalls, UDC. per tant, a hores d'ara si hi ha una llista "unitària" serà de CDC i ERC. Però ERC encara no s'ha pronunciat.
9. Jo tampoc veig la llista unitària. Una llista formada per Mas, Junqueras i membres "reconeguts" i "respectats" de la "societat civil" com, per exemple, Lluís Llach. Una llista que tindria l'agenda de la declaració d'independència al programa. L'objectiu seria, doncs, obtenir la majoria absoluta en escons i vots i declarar la independència en la primera sessió del nou Parlament.
10. Però també ICV, EUiA i CUP (i ERC?) podrien fer un pas endavant i recuperar la idea llençada per Procés Constituent d'una llista unitària d'esquerres.
11. ERC no hauria de participar en una llista unitària amb CDC si no hi ha compromís sobre la declaració d'independència. CDC està en aquesta línia? Més aviat em penso que CDC pot preferir insistir en la via de la mínima trencadissa i, per exemple, condicionar la DUI a una reforma constitucional, que una probable coalició d'esquerres a Espanya entre Podemos i PSOE podria propiciar.
12. Però aquesta reforma no serà possible perquè, segons les estimacions i les projeccions de vot, tot i el previsible enfonsament del PP, aquest seguirà disposant d'una minoria de bloqueig, o de veto, a les reformes constitucionals. En definitiva, que la constitució espanyola no es podrà reformar sense el vot favorable del PP, que mai acceptarà la plurinacionalitat de l'estat ni el dret d'autodeterminació dels seus pobles.
13. Entenc el criteri que diu que cal triar molt bé el moment de no acatar perquè, de fet, serà una declaració implícita de independència. Tenint en compte on hem arribat, el moment sembla clar: És la DUI immediata -i no la petició d'una més que improbable reforma constitucional- després d'unes eleccions al Parlament que resultin en una majoria absoluta en vots i en escons independentistes la conseqüència lògica i final d'aquesta part del procés, com ja apuntava el CATN.
14. I, com també apuntava el CATN, no és imprescindible que hagi una llista unitària. Només caldria que cada partit es presentés amb el seu programa i les seves sigles, però que tots els partits independentistes es posessin d'acord amb un punt que digui que la DUI es farà si hi ha majoria de vots i escons independentistes. Aquest seria el punt de trobada mínim i el que em sembla més probable que passi. Però per l'objectiu de la independència, és també el més difícil. Una llista unitària d'ampli abast (que abastés més grups que CDC i ERC) seria molt millor.
15. En tot cas, del que estic segur és que l'estat espanyol no es quedarà de braços creuats si s'ensuma una victòria independentista. Encara podem veure com s'il·legalitzen ERC, CUP i CDC. O alguna barbaritat per l'estil. Si passés això la DUI hauria de ser immediata, amb les forces del Parlament actual.
Qui sap. Ahir tot es veia molt negre. Avui, sembla que està escampant la boira.
Cal insistir en la votació del 9N. En aquest punt hi ha, encara, un acord raonable d'un nombre suficient de forces. Cal insistir-hi, doncs, ni que només sigui per forçar l'estat espanyol a un nou acte d'autoritarisme.
Però estem arribant al moment en que als actes d'autoritarisme caldrà contestar-los desobeint.
En algun moment, ja ha de ser aviat, caldrà dir-lis prou.
1. Mas ha dit que la consulta es fa. Que el 9N es vota. No crec que sigui just qualificar el pla B de Mas de consulta de fireta. No és de fireta o, si més no, és tan de fireta com la consulta tal com estava plantejada amb la llei de consultes. De fet, amb el model que proposa Mas, es protegeix als funcionaris de possibles represàlies de l'estat i "el risc" l'assumeixen voluntaris. Calen 20.000 voluntaris. On m'he d'apuntar?
2. El dubte no és al model per fer la consulta. Aquesta consulta, amb personal voluntari està, però, organitzada per la Generalitat en locals propis. A tots els efectes és una consulta feta per la Generalitat. El problema és: si la consulta, seguint l'esquema de la llei de consultes, "no es pot fer" per la impugnació de l'estat ¿per què ara hauria de poder-se fer amb les mateixes preguntes quan ja han dit el nou ministre de justícia i la vice-presidenta del "gobierno" que també l'impugnaran? Per què aquesta sí que es podria fer i aquella, no? per una qüestió de legalitats? A Madrid semblen molt convençuts que legalment poden aturar-la.
3. A mi em sembla que l'objectiu de canviar el plantejament organitzatiu de la consulta del 9N és variat: Tractar de salvar la unitat entre els partits creada al voltant de la consulta; També podria buscar una nova fotografia de la manca de democràcia espanyola; En l'extrem, es podria estar buscant la fotografia -per enviar-la a la senyu Europa- de la guàrdia civil tancant locals de votació i identificant als voluntaris o potser repartint algun mastegot i tot (per això mateix calen voluntaris, i no funcionaris!)
4. Tanmateix, la consulta amb la nova organització presenta alguns problemes logístics. Per exemple, el fet que el votant hagi de registrar-se per votar farà que el procés de votació sigui més llarg (i el recompte, en principi, més curt). Caldrà un software ben provat i a prova de fraus, votacions múltiples... Sembla que el software a utilitzar podria ser similar al que es va fer servir a les consultes populars per la independència (algú ho ha mirat això?)
5. Quina participació es pot preveure per la consulta? Per una banda, Mas ha dit que la consulta "de veritat" seran unes eleccions al parlament amb caràcter "plebiscitari". Si aquesta és la consulta de "veritat", aleshores, per què fer-ne una de "mentida"? D'altra banda, si el PP entra en campanya com, de fet, ja ha entrat, la reacció que provocarà serà la de fer créixer la participació. Però, sumant i restant, no crec que es pugui esperar una gran participació. En tot cas, el més probable serà un resultat aclaparador per la independència.
6. Tot depèn de si es fa efectivament la consulta. Si no es fa perquè finalment l'estat la impugna (cosa que faran segur) i la Generalitat ho acata (cosa que també és, lamentablement, força probable) aleshores el que sí que tindrem serà una gran manifestació, o algun gran acte de reivindicació aquell mateix dia. Això està cantat. Si no es vota, hi haurà una gran mobilització. Una més. Amb quin objectiu? reclamar les eleccions ...i una llista "unitària"?
7. De fet, tant si el 9N es vota com si no es vota, anem a unes eleccions al Parlament que haurien de ser aviat. Mas jo ho ha deixat clar. S'especula si el gener o el febrer. No es pot dir que aquest escenari no estigués contemplat. Al contrari, és el que es ve dient des de principi d'aquest procés. Tant, que si de fet hi ha consulta el 9N se la podrà considerar de propina.
8. I es pot fer una llista unitària? Amb les declaracions d'avui dels diferents partits, no. De la llista unitària ja han caigut CUP, ICV, EUiA i, amb grans escarafalls, UDC. per tant, a hores d'ara si hi ha una llista "unitària" serà de CDC i ERC. Però ERC encara no s'ha pronunciat.
9. Jo tampoc veig la llista unitària. Una llista formada per Mas, Junqueras i membres "reconeguts" i "respectats" de la "societat civil" com, per exemple, Lluís Llach. Una llista que tindria l'agenda de la declaració d'independència al programa. L'objectiu seria, doncs, obtenir la majoria absoluta en escons i vots i declarar la independència en la primera sessió del nou Parlament.
10. Però també ICV, EUiA i CUP (i ERC?) podrien fer un pas endavant i recuperar la idea llençada per Procés Constituent d'una llista unitària d'esquerres.
11. ERC no hauria de participar en una llista unitària amb CDC si no hi ha compromís sobre la declaració d'independència. CDC està en aquesta línia? Més aviat em penso que CDC pot preferir insistir en la via de la mínima trencadissa i, per exemple, condicionar la DUI a una reforma constitucional, que una probable coalició d'esquerres a Espanya entre Podemos i PSOE podria propiciar.
12. Però aquesta reforma no serà possible perquè, segons les estimacions i les projeccions de vot, tot i el previsible enfonsament del PP, aquest seguirà disposant d'una minoria de bloqueig, o de veto, a les reformes constitucionals. En definitiva, que la constitució espanyola no es podrà reformar sense el vot favorable del PP, que mai acceptarà la plurinacionalitat de l'estat ni el dret d'autodeterminació dels seus pobles.
13. Entenc el criteri que diu que cal triar molt bé el moment de no acatar perquè, de fet, serà una declaració implícita de independència. Tenint en compte on hem arribat, el moment sembla clar: És la DUI immediata -i no la petició d'una més que improbable reforma constitucional- després d'unes eleccions al Parlament que resultin en una majoria absoluta en vots i en escons independentistes la conseqüència lògica i final d'aquesta part del procés, com ja apuntava el CATN.
14. I, com també apuntava el CATN, no és imprescindible que hagi una llista unitària. Només caldria que cada partit es presentés amb el seu programa i les seves sigles, però que tots els partits independentistes es posessin d'acord amb un punt que digui que la DUI es farà si hi ha majoria de vots i escons independentistes. Aquest seria el punt de trobada mínim i el que em sembla més probable que passi. Però per l'objectiu de la independència, és també el més difícil. Una llista unitària d'ampli abast (que abastés més grups que CDC i ERC) seria molt millor.
15. En tot cas, del que estic segur és que l'estat espanyol no es quedarà de braços creuats si s'ensuma una victòria independentista. Encara podem veure com s'il·legalitzen ERC, CUP i CDC. O alguna barbaritat per l'estil. Si passés això la DUI hauria de ser immediata, amb les forces del Parlament actual.
Qui sap. Ahir tot es veia molt negre. Avui, sembla que està escampant la boira.
Cal insistir en la votació del 9N. En aquest punt hi ha, encara, un acord raonable d'un nombre suficient de forces. Cal insistir-hi, doncs, ni que només sigui per forçar l'estat espanyol a un nou acte d'autoritarisme.
Però estem arribant al moment en que als actes d'autoritarisme caldrà contestar-los desobeint.
En algun moment, ja ha de ser aviat, caldrà dir-lis prou.
dijous, 9 d’octubre del 2014
Informe Lugano. Malalties exòtiques. Ebola.
L' "Informe Lugano" és un (fals) informe que analitza cap a on va, i les alternatives per a la pervivèncian del capitalisme neoliberal al segle XXI. Un informe suposadament encarregat per una organització secreta de les elits del planeta.
(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)
Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.
Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.
Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.
"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.
Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.
Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.
Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".
Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.
L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.
Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.
Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió. No se li pot retreure. Costa d'imaginar.
Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.
En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .
Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.
(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)
Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.
Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.
Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.
"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.
Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.
Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.
Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".
Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.
L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.
Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.
Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió. No se li pot retreure. Costa d'imaginar.
Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.
En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .
Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.
9 d'octubre. Diada Nacional del País Valencià
.svg.png)
Avui és 9 d'octubre. És la Diada nacional del País Valencià. Avui es commemora l'entrada del Rei Jaume I la ciutat de València. Es considera la data de naixement de la nació valenciana.
Ahir es va publicar una enquesta a "El País" que pronostica un enfonsament de PP a les Corts Valencianes. És una grandissima notícia. Vol dir que finalment alguna cosa s'ha mogut al País Valencià.
Espero de tot cor que els resultats de Compromís i EUPV siguin fins i tot millors que els que l'enquesta els pronostica. Compromís i EUPV han estat la veu de la dignitat valenciana durant aquests excessius, llargs i dusrissims anys de travessa pel desert. Anys de destrucció sistemàtica de la identitat valenciana, de la seva llengua i de la seva cultura, anys de fer créixer l'odi envers tot el que pogués ser o semblar català, anys de corrupció i saqueig, anys d'espoli, anys de dèficit fiscal, anys de vergonya...
Això s'acaba i el PP haurà de retre comptes... sempre i quan no vagi el PSOE a rescatar-lo, que ben bé podria ser. Però fins i tot en aquest cas, el que vindria a dir l'enquesta és que les coses han canviat. Que malgrat l'intent de genocidi cultural i identitari que ha perpetrat el PP, el País Valencià és viu i ha resistit l'atac.
I s'alçarà. No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.
Espero que els meus amics valencians hagin tingut un bon dia.
De tot cor: Feliç Diada Nacional del País Valencià.
També arriba l'hora per al País Valencià.
divendres, 3 d’octubre del 2014
Unitat pel 9N
Una foto val molt més que mil paraules.
La foto és aquesta:
i algunes de les paraules:
Artur Mas: "Anem endavant, anirem endavant i que a més ho farem junts."
Jordi Turull: "Això s'ha d'entendre com un acte d'obediència al poble de Catalunya."
El missatge emès és de gran potència: hi ha unitat, hi ha decisió i hi ha confiança. Ben fet.
Molt ben fet.
La foto és aquesta:
i algunes de les paraules:
Artur Mas: "Anem endavant, anirem endavant i que a més ho farem junts."
Jordi Turull: "Això s'ha d'entendre com un acte d'obediència al poble de Catalunya."
El missatge emès és de gran potència: hi ha unitat, hi ha decisió i hi ha confiança. Ben fet.
Molt ben fet.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Gigaenquesta
Això de la GigaEnquesta és una gran idea. En la línia del multi-referendum. Bé. Tot allò que serveixi per donar veu a la gent és, d'entrada, una bona idea.
També veig que, des del punt de vista operatiu, és molt més senzilla de quantificar una enquesta tipus test, però això té algunes pegues que, personalment, trobo importants:
- Com és que no hi ha una apartat obert del tipus "Com vol que sigui el nou estat"? O, si això és massa genèric, "quins N punts considera imprescindibles del nou estat?". Per exemple.
- Com és que no hi ha en totes les preguntes una resposta del tipus camp lliure "posi vostè aquí el que cregui?"
- Per què aquestes qüestions i aquestes respostes i no d'altres?
Per exemple, quin model d'estat: jo voldria un amb la major part del poder en mans municipals, amb major pes de les assemblees veïnals, o consells de barri, amb municipis amb capacitat de mancomunar-se i només una administració estatal per sobre dels municipis de caire més operatiu que polític. Una república dels pobles i les ciutats, per entendre'ns.
O una agenda per a l'eliminació de l'energia nuclear i la substitució per fonts alternatives renovables.
En fi. Que em queda curta i massa encotillada l'enquesta.
Dit això, aprofito per respondre la GigaEnquesta però sortint-me de l'encotillat de preguntes i respostes allà on em sembli bé.
Si Catalunya fos un estat tindria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros més. Com pensa que s’haurien de gastar?
A) Millorar les infraestructures (carreteres, transport públic, aeroport...).
B) Millorar els serveis de l’Estat del Benestar (educació, sanitat, pensions...).
C) Abaixar els impostos.
Entre 8.000 i 16.000 milions d'€ més. Està clar que aquesta xifra surt de l'estimació del dèficit fiscal amb l'estat. Els models d'estimació són variables i, de fet, la variació és del 100% entre el mínim i el màxim estimat de sobre-finançament atribuïble a la independència.
Jo soc dels que pensen que un model a l'escandinava és el que ens convé. El cos em demana votar per millorar els serveis de l'estat del benestar. Això vol dir, també, que els impostos, si són per a servir i revertir a la col·lectivitat, fins i tot podrien pujar, per mi.
Primer les persones. Però no només a curt plaç. També a llarg plaç: es podrien dedicar aquests quartos, o part, a la transició a un model de sobirania energètica i alimentària. Això potser encaixaria en el el punt d'infraestructures, però m'adono que les "infraestructures" que proposo tenen poc a veure amb les grans infraestructures. Per mi, per exemple, és molt més interessant un sistema de xarxes intel·ligents de producció i distribució d'energia (renovable) que la construcció d'aeroports. Per mi és molt més intel·ligent millorar i ampliar les rodalies que insistir en altes velocitats inundables o en carreteres i autopistes, que només fan que augmentar la dependència del petroli.
O la sobirania alimentària: Que aquest país fos capaç d'alimentar els seus pobladors. I fer-ho sense haver de passar pel redreçador de les multinacionals dels transgènics. Per exemple.
Diguem que, per a aquesta primera pregunta, (B) i (A "amb matisos")
Si fem un país nou estarà a les nostres mans decidir com han de ser els serveis públics. Què pensa que és més prioritari?
A) Blindar el sistema sanitari públic.
B) Millorar l’ensenyament i tot el sistema universitari.
C) Garantir un habitatge digne per tothom.
Ja hi tornem a ser. Aquí pregunta què considero prioritari: sanitat, ensenyament o habitatge. Coi! Tot és prioritari! Són serveis socials i són, per tant, prioritaris. També és prioritari i al mateix nivell que els anteriors, la representativitat del sistema electoral i la garantia de la defensa dels drets individuals, laborals, col·lectius i de les minories enfront del poder de l'estat. Això també és prioritari.
O sigui (A), (B), (C) i (D). (D) és l'opció que falta a les respostes d'aquesta enquesta: allò que cadascú pensa sobre el tema. Ho faré servir així a la resta del post.
Fer un país nou ens permetria partir de zero i renovar la democràcia. Què li sembla més prioritari?
A) Regular els sous dels polítics i l’acumulació de càrrecs.
B) Evitar la corrupció amb molt més control.
C) Exigir transparència per saber com es gasten els nostres diners.
Prioritats. Tornem-hi.
Primer de tot: no és veritat que es parteixi de zero. Mai es parteix de zero. El passat marca les condicions del present. És tant així que, justament, per això Catalunya no és independent i estem en aquesta moguda. Per tant: rebuig a la idea de partir de zero per errònia.
Partim d'un país que avui està passant-les putes, en un entorn internacional que preguem que no sigui hostil, però que està per veure.
Partim d'unes institucions a les que les dues centes famílies de l'oasi català segueixen tenint una gran influencia.
Partim d'un país on encara hi ha molta gent que es fica en política (al nivell que sigui, municipal o nacional) per fer "carrera política", no per voluntat de servei.
Partim d'un país on hi han uns casos de corrupció greus i als que m'oposo que se'ls apliqui una llei "d'amnistia", com la que es va aplicar als franquistes i els seus crims. Això sonarà dur, però la independència no pot servir per a que els corruptes, els que han malbaratat i són responsables de molts dels mals actuals puguin escapolir-se de retre comptes.
Partim, també, d'un país que demostra, amb la seva mobilització que està il·lusionat amb el projecte de fer un nou país i que, com s'ha vist amb el gran mosaic del passat 11S, és capaç de demostracions d'una gran disciplina cívica. Sens dubte, és un gran valor i una gran força. Però també és un país on encara hi ha massa gent que confon democràcia amb "triar a qui mana", quan el mínim seria "triar a qui et representa". Fins que no s'assoleixi aquest mínim, la regeneració democràtica anirà coixa.
O sigui: (D). (A)(B) i (C) són conseqüències òbvies però no les úniques. Per exemple: caldria parlar de quin model lectoral es fa servir; de com es poden articular referèndums i consultes a la suïssa...
Catalunya forma part de la UE des del 1986 i paga més del que rep. Si és un estat independent, compleix tots els criteris per a continuar sent membre de la UE. Què li sembla més important de la relació Catalunya-Europa?
A) Tenir l’euro.
B) Assegurar les relacions comercials amb els altres països europeus.
C) Ja decidirem si volem o no continuar a la UE.
Aquesta és fàcil: (C). I també amb l'OTAN.
Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?
A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.
B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.
La meva llengua és el català. La que em van ensenyar els meus pares. Soc bilingüe. EL castellà és també la meva llengua. No la materna, però també es meva. És part de la meva identitat. També de la meva identitat nacional. Pregunto: això ha de reflectir-se en una constitució? A Barcelona és parlen dotzenes de llengües. La constitució ha de recollir aquesta qüestió identitària? Potser el més lògic i respectuós seria allò que crec recordar que ha proposat Vicent Partal: La constitució no hauria de fer cap assumpció pel que fa a la llengua del país (de la gent del país), o si es vol, declarar que la llengua, o les llengües pròpies del país són unes o altres, però en cap cas fer-ne obligatori el coneixement. El que sí que es podria dir és que la llengua, o llengües de treball de l'administració i organismes oficials i públics seran, per exemple, el català preferentment, castellà, francès i anglès.
Per mi el criteri és respectar la identitat de la gent. I cadascú sap quina és la seva llengua o llengües. I fer que el català sigui útil. La llengua preferent de treball. Però sempre sense obligar i respectant la identitat individual.
El tema dona per moltes preguntes: per exemple, quin model educatiu de llengües caldria seguir? com queda la immersió lingüística a les escoles? i l'espai comunicacional? les ràdios i TV que emetin a Catalunya haurien de tenir quotes lingüístiques? o podrien fer servir la llengua que es volgués però, a canvi, hauria d'haver un equilibri lingüístic entre canals? hauria de continuar el doblatge de cine i TV? o per potenciar les llengües només es subtitularà?
En definitiva: (D).
I una última pregunta. Anirà a votar el dia 9 de novembre?
A) Aniré a votar i ja tinc decidit el meu vot.
B) Aniré a votar i ja decidiré el meu vot.
C) No aniré a votar.
(A). I tant que votaré! Des dels 17 (ara en tinc 45!) que espero aquest dia i tinc decidit el meu vot! #AraEslHora #9N2014 #SíSí
També veig que, des del punt de vista operatiu, és molt més senzilla de quantificar una enquesta tipus test, però això té algunes pegues que, personalment, trobo importants:
- Com és que no hi ha una apartat obert del tipus "Com vol que sigui el nou estat"? O, si això és massa genèric, "quins N punts considera imprescindibles del nou estat?". Per exemple.
- Com és que no hi ha en totes les preguntes una resposta del tipus camp lliure "posi vostè aquí el que cregui?"
- Per què aquestes qüestions i aquestes respostes i no d'altres?
Per exemple, quin model d'estat: jo voldria un amb la major part del poder en mans municipals, amb major pes de les assemblees veïnals, o consells de barri, amb municipis amb capacitat de mancomunar-se i només una administració estatal per sobre dels municipis de caire més operatiu que polític. Una república dels pobles i les ciutats, per entendre'ns.
O una agenda per a l'eliminació de l'energia nuclear i la substitució per fonts alternatives renovables.
En fi. Que em queda curta i massa encotillada l'enquesta.
Dit això, aprofito per respondre la GigaEnquesta però sortint-me de l'encotillat de preguntes i respostes allà on em sembli bé.
Si Catalunya fos un estat tindria entre 8.000 i 16.000 milions d’euros més. Com pensa que s’haurien de gastar?
A) Millorar les infraestructures (carreteres, transport públic, aeroport...).
B) Millorar els serveis de l’Estat del Benestar (educació, sanitat, pensions...).
C) Abaixar els impostos.
Entre 8.000 i 16.000 milions d'€ més. Està clar que aquesta xifra surt de l'estimació del dèficit fiscal amb l'estat. Els models d'estimació són variables i, de fet, la variació és del 100% entre el mínim i el màxim estimat de sobre-finançament atribuïble a la independència.
Jo soc dels que pensen que un model a l'escandinava és el que ens convé. El cos em demana votar per millorar els serveis de l'estat del benestar. Això vol dir, també, que els impostos, si són per a servir i revertir a la col·lectivitat, fins i tot podrien pujar, per mi.
Primer les persones. Però no només a curt plaç. També a llarg plaç: es podrien dedicar aquests quartos, o part, a la transició a un model de sobirania energètica i alimentària. Això potser encaixaria en el el punt d'infraestructures, però m'adono que les "infraestructures" que proposo tenen poc a veure amb les grans infraestructures. Per mi, per exemple, és molt més interessant un sistema de xarxes intel·ligents de producció i distribució d'energia (renovable) que la construcció d'aeroports. Per mi és molt més intel·ligent millorar i ampliar les rodalies que insistir en altes velocitats inundables o en carreteres i autopistes, que només fan que augmentar la dependència del petroli.
O la sobirania alimentària: Que aquest país fos capaç d'alimentar els seus pobladors. I fer-ho sense haver de passar pel redreçador de les multinacionals dels transgènics. Per exemple.
Diguem que, per a aquesta primera pregunta, (B) i (A "amb matisos")
Si fem un país nou estarà a les nostres mans decidir com han de ser els serveis públics. Què pensa que és més prioritari?
A) Blindar el sistema sanitari públic.
B) Millorar l’ensenyament i tot el sistema universitari.
C) Garantir un habitatge digne per tothom.
Ja hi tornem a ser. Aquí pregunta què considero prioritari: sanitat, ensenyament o habitatge. Coi! Tot és prioritari! Són serveis socials i són, per tant, prioritaris. També és prioritari i al mateix nivell que els anteriors, la representativitat del sistema electoral i la garantia de la defensa dels drets individuals, laborals, col·lectius i de les minories enfront del poder de l'estat. Això també és prioritari.
O sigui (A), (B), (C) i (D). (D) és l'opció que falta a les respostes d'aquesta enquesta: allò que cadascú pensa sobre el tema. Ho faré servir així a la resta del post.
Fer un país nou ens permetria partir de zero i renovar la democràcia. Què li sembla més prioritari?
A) Regular els sous dels polítics i l’acumulació de càrrecs.
B) Evitar la corrupció amb molt més control.
C) Exigir transparència per saber com es gasten els nostres diners.
Prioritats. Tornem-hi.
Primer de tot: no és veritat que es parteixi de zero. Mai es parteix de zero. El passat marca les condicions del present. És tant així que, justament, per això Catalunya no és independent i estem en aquesta moguda. Per tant: rebuig a la idea de partir de zero per errònia.
Partim d'un país que avui està passant-les putes, en un entorn internacional que preguem que no sigui hostil, però que està per veure.
Partim d'unes institucions a les que les dues centes famílies de l'oasi català segueixen tenint una gran influencia.
Partim d'un país on encara hi ha molta gent que es fica en política (al nivell que sigui, municipal o nacional) per fer "carrera política", no per voluntat de servei.
Partim d'un país on hi han uns casos de corrupció greus i als que m'oposo que se'ls apliqui una llei "d'amnistia", com la que es va aplicar als franquistes i els seus crims. Això sonarà dur, però la independència no pot servir per a que els corruptes, els que han malbaratat i són responsables de molts dels mals actuals puguin escapolir-se de retre comptes.
Partim, també, d'un país que demostra, amb la seva mobilització que està il·lusionat amb el projecte de fer un nou país i que, com s'ha vist amb el gran mosaic del passat 11S, és capaç de demostracions d'una gran disciplina cívica. Sens dubte, és un gran valor i una gran força. Però també és un país on encara hi ha massa gent que confon democràcia amb "triar a qui mana", quan el mínim seria "triar a qui et representa". Fins que no s'assoleixi aquest mínim, la regeneració democràtica anirà coixa.
O sigui: (D). (A)(B) i (C) són conseqüències òbvies però no les úniques. Per exemple: caldria parlar de quin model lectoral es fa servir; de com es poden articular referèndums i consultes a la suïssa...
Catalunya forma part de la UE des del 1986 i paga més del que rep. Si és un estat independent, compleix tots els criteris per a continuar sent membre de la UE. Què li sembla més important de la relació Catalunya-Europa?
A) Tenir l’euro.
B) Assegurar les relacions comercials amb els altres països europeus.
C) Ja decidirem si volem o no continuar a la UE.
Aquesta és fàcil: (C). I també amb l'OTAN.
Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?
A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.
B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.
La meva llengua és el català. La que em van ensenyar els meus pares. Soc bilingüe. EL castellà és també la meva llengua. No la materna, però també es meva. És part de la meva identitat. També de la meva identitat nacional. Pregunto: això ha de reflectir-se en una constitució? A Barcelona és parlen dotzenes de llengües. La constitució ha de recollir aquesta qüestió identitària? Potser el més lògic i respectuós seria allò que crec recordar que ha proposat Vicent Partal: La constitució no hauria de fer cap assumpció pel que fa a la llengua del país (de la gent del país), o si es vol, declarar que la llengua, o les llengües pròpies del país són unes o altres, però en cap cas fer-ne obligatori el coneixement. El que sí que es podria dir és que la llengua, o llengües de treball de l'administració i organismes oficials i públics seran, per exemple, el català preferentment, castellà, francès i anglès.
Per mi el criteri és respectar la identitat de la gent. I cadascú sap quina és la seva llengua o llengües. I fer que el català sigui útil. La llengua preferent de treball. Però sempre sense obligar i respectant la identitat individual.
El tema dona per moltes preguntes: per exemple, quin model educatiu de llengües caldria seguir? com queda la immersió lingüística a les escoles? i l'espai comunicacional? les ràdios i TV que emetin a Catalunya haurien de tenir quotes lingüístiques? o podrien fer servir la llengua que es volgués però, a canvi, hauria d'haver un equilibri lingüístic entre canals? hauria de continuar el doblatge de cine i TV? o per potenciar les llengües només es subtitularà?
En definitiva: (D).
I una última pregunta. Anirà a votar el dia 9 de novembre?
A) Aniré a votar i ja tinc decidit el meu vot.
B) Aniré a votar i ja decidiré el meu vot.
C) No aniré a votar.
(A). I tant que votaré! Des dels 17 (ara en tinc 45!) que espero aquest dia i tinc decidit el meu vot! #AraEslHora #9N2014 #SíSí
dilluns, 29 de setembre del 2014
Partida d'escacs (II)
El dissabte es va convocar la consulta i avui, dilluns, el constitucional l'ha suspesa atenent als recursos presentats pel govern espanyol.
Val a dir que s'han espavilat. Per un cop la "justícia" va de pressa. Tant de bo que sempre anés tant de pressa. Però mira. Només va de pressa quan es tracta de qüestions tan espinoses com aquesta de reclamar el dret a votar.
Bé. No passa res, seguim dins del guió. El següent pas serà, probablement, fer com si res i esperar a la resolució del constitucional que es preveu que serà ràpida.
Jo crec que encara hi ha una possibilitat de sorpresa. És dir, seria una greu manca de visió un no rotund i sense matisos a la consulta i a la convocatòria. No crec que passi. És d'esperar, com a mínim, algun matís.
O potser no. Pot ser que el constitucional ratifiqui al govern espanyol i no doni cap marge. Fins i tot que obri vies per a emprendre accions en contra dels preparatius de la consulta que s'estiguin duent a terme i contra les persones involucrades. Per què no?
La partida d'escacs es trobarà en un moment decisiu. Artur Mas haurà de prendre la decisió final de seguir amb la consulta tal com està plantejada, o bé alguna altre cosa, que ben bé podria ser plantejar la dissolució del govern i convocar unes eleccions anticipades.
Què serà? fa de molt mal dir.
La consulta del 9N és, de fet, un referèndum d'autodeterminació i així es com s'entén a l'estranger (Espanya inclosa). És la millor opció disponible. La de més qualitat democràtica, i la que té major consens, de moment. Caldrà veure quin serà el consens quan el constitucional resolgui en contra.
Votar sense fer cas del que digui el constitucional té el perill que si no guanya el sí a la independència d'una forma clara i sobre una participació d'almenys la meitat del cens, llavors sí que estarem en una situació compromesa tots plegats.
La meva intuïció és que participarà més de la meitat del cens i que la victòria del doble sí no admetrà discussió. Però només és la meva intuïció. Ben bé podria tractar-se d'un cas de "wishful thinking". O potser no, que els estudis d'opinió del CEO no deuen anar tan desencaminats.
Al final, però, la millor enquesta és el dia de la votació. Seran els votants els que tindran l'última paraula.
El moment sembla propici, les forces aplegades semblen suficients per la victòria del doble sí. Sembla el moment per a l'audàcia. Votar el 9N i obtenir la victòria del doble sí obriria les portes a la DUI, la conseqüent negociació (hostil) dels termes de la separació amb l'estat espanyol; i el procés constituent.
Tanmateix, i si hi han dubtes? i si, malgrat tot, els convocants jutgen que els senyals no són prou forts? Que no hi ha majoria suficient pel sí-sí? que el bloc del no s'abstindrà majoritàriament i que la participació no serà homologable. Són dubtes raonables.
Mas ha dit que la decisió que es prengui serà d'acord amb la resta de partits que estan a favor de la consulta. Com valoren el moment? Audaços o prudents? Em demano, però, si seria prudent contrariar la voluntat de tants i tants ciutadans que han fet del 9N la data clau. Em demano també si seria prudent anar a unes eleccions en les que seria necessària una majoria absoluta en vots d'una coalició que, de moment, no està definida; o d'un bloc de partits diferents amb programes diferents però amb un punt comú al programa amb l'agenda per la declaració d'independència. Això tampoc es preveu. La prudència podria ser mala consellera.
O potser no. Potser està tot previst i l'hermetisme que aquests dies exhibeixen Mas i Junqueras o, fins i tot, l'absència d'Herrera a l'acte de convocatòria, respon a un pla. Tampoc seria tan difícil de creure. Però m'hi resisteixo. Per Hanlon!
Incògnites. El següent moviment, però, és la resposta del constitucional.
Val a dir que s'han espavilat. Per un cop la "justícia" va de pressa. Tant de bo que sempre anés tant de pressa. Però mira. Només va de pressa quan es tracta de qüestions tan espinoses com aquesta de reclamar el dret a votar.
Bé. No passa res, seguim dins del guió. El següent pas serà, probablement, fer com si res i esperar a la resolució del constitucional que es preveu que serà ràpida.
Jo crec que encara hi ha una possibilitat de sorpresa. És dir, seria una greu manca de visió un no rotund i sense matisos a la consulta i a la convocatòria. No crec que passi. És d'esperar, com a mínim, algun matís.
O potser no. Pot ser que el constitucional ratifiqui al govern espanyol i no doni cap marge. Fins i tot que obri vies per a emprendre accions en contra dels preparatius de la consulta que s'estiguin duent a terme i contra les persones involucrades. Per què no?
La partida d'escacs es trobarà en un moment decisiu. Artur Mas haurà de prendre la decisió final de seguir amb la consulta tal com està plantejada, o bé alguna altre cosa, que ben bé podria ser plantejar la dissolució del govern i convocar unes eleccions anticipades.
Què serà? fa de molt mal dir.
La consulta del 9N és, de fet, un referèndum d'autodeterminació i així es com s'entén a l'estranger (Espanya inclosa). És la millor opció disponible. La de més qualitat democràtica, i la que té major consens, de moment. Caldrà veure quin serà el consens quan el constitucional resolgui en contra.
Votar sense fer cas del que digui el constitucional té el perill que si no guanya el sí a la independència d'una forma clara i sobre una participació d'almenys la meitat del cens, llavors sí que estarem en una situació compromesa tots plegats.
La meva intuïció és que participarà més de la meitat del cens i que la victòria del doble sí no admetrà discussió. Però només és la meva intuïció. Ben bé podria tractar-se d'un cas de "wishful thinking". O potser no, que els estudis d'opinió del CEO no deuen anar tan desencaminats.
Al final, però, la millor enquesta és el dia de la votació. Seran els votants els que tindran l'última paraula.
El moment sembla propici, les forces aplegades semblen suficients per la victòria del doble sí. Sembla el moment per a l'audàcia. Votar el 9N i obtenir la victòria del doble sí obriria les portes a la DUI, la conseqüent negociació (hostil) dels termes de la separació amb l'estat espanyol; i el procés constituent.
Tanmateix, i si hi han dubtes? i si, malgrat tot, els convocants jutgen que els senyals no són prou forts? Que no hi ha majoria suficient pel sí-sí? que el bloc del no s'abstindrà majoritàriament i que la participació no serà homologable. Són dubtes raonables.
Mas ha dit que la decisió que es prengui serà d'acord amb la resta de partits que estan a favor de la consulta. Com valoren el moment? Audaços o prudents? Em demano, però, si seria prudent contrariar la voluntat de tants i tants ciutadans que han fet del 9N la data clau. Em demano també si seria prudent anar a unes eleccions en les que seria necessària una majoria absoluta en vots d'una coalició que, de moment, no està definida; o d'un bloc de partits diferents amb programes diferents però amb un punt comú al programa amb l'agenda per la declaració d'independència. Això tampoc es preveu. La prudència podria ser mala consellera.
O potser no. Potser està tot previst i l'hermetisme que aquests dies exhibeixen Mas i Junqueras o, fins i tot, l'absència d'Herrera a l'acte de convocatòria, respon a un pla. Tampoc seria tan difícil de creure. Però m'hi resisteixo. Per Hanlon!
Incògnites. El següent moviment, però, és la resposta del constitucional.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Partida d'escacs
Quan molts especulàvem amb la possibilitat que la llei de consultes i la convocatòria del 9N es publiquessin conjuntament i amb urgència, aquest mateix cap de setmana, potser, el President ens ha sorprès. Ens ha driblat. Avui el President ha anunciat que alenteix el ritme. O sigui, sembla que primer es publicarà la llei de consultes i, alguns dies després, la convocatòria.
Què vol dir això? No ho sé, però avui mateix la portaveu del PP a Catalunya rondinava sobre els tempos que Mas estava (im)posant.
Què es guanya amb aquest canvi de ritme? Costa de dir. Potser imatge internacional? Potser va per aquí. L'actitud de normalitat, tant en la publicació de la llei, com en la convocatòria de la consulta, més endavant, li treuen el caràcter urgent i, fins i tot, clandestí que li hauria donat una publicació telemàtica ràpida amb la idea d'evitar la intervenció de l'estat. Ara tothom podrà llegir la llei i veure què té, o no, d'inconstitucional.
A més, se separa la llei de la seva aplicació. Es parteix d'aquesta premissa: la llei no és inconstitucional. L'estat no té arguments no polítics per a bloquejar-la. La llei de consultes només desenvolupa un punt de l'estatut que hi és, fins i tot després del ribot guerrista i de la sentència del constitucional. Es aquest el motiu principal pel que el PSC ha votat a favor de la llei. Perquè per aquesta via, no és atacable.
El PSC ho ha vist. El PSOE, perdut en el seguidisme al PP, no. Tampoc ens hauria d'estranyar, el PSOE es el partit d'aquest aficionat que diu que la consulta del 9N és per triar entre ser catalans o ser espanyols. Doncs no. No és per triar això. Cadascú sap quina és la seva identitat, senyor Sánchez, i és una cosa pròpia i de cadascú. No és una cosa que es pugui votar o deixar de votar en un referèndum. ¿Que potser el senyor Sánchez deixaria que es tries en referèndum qui són els seus amics, o la seva parella, o els seus estudis, la seva identitat en definitiva? oi que no? doncs no digui bestieses. EL 9N no es trien identitats, que cadascú sap qui és. El que es tria (a dreta llei, el que es consulta) és de quina forma ens volem governar a Catalunya, i quina relació es vol tenir amb el govern d'Espanya. Punt.
En fi, potser el PSOE se n'adonarà, o no. Tant li fa. Com sempre, la resposta que compta serà la del PP. EL PP atacarà la llei de consultes només es publiqui? segur que sí. Però amb quin argument? per una consulta que encara no s'ha convocat? Què és el que és inconstitucional, aleshores, la llei o la consulta? ¿Per què no, per exemple, podria ser que la primera consulta de la llei de consultes sigui la que afecta a la constitució de la subcomarca del Moianès? Què té d'inconstitucional això? Res. Punt i seguit.
I arribats aquí, per què la mateixa consulta del 9N hauria de ser inconstitucional? És que potser la Generalitat no pot emprendre iniciatives encaminades a canviar la constitució? Com que la Generalitat pot emprendre aquestes iniciatives, qualsevol cosa que impliqui emprendre una iniciativa d'aquesta mena és susceptible de ser consultada. Punt i final.
El que la Generalitat decideixi fer després amb el resultat de la consulta serà constitucional o no, legal o no, legítim o no, però, de moment, ni la llei ni la convocatòria poden ser aturades amb arguments d'inconstitucionalitat per coses que no han passat.
Qui és el que no està respectant la constitució? La Generalitat? que aplicaria la llei per consultar el poble sobre si ha d'encetar una iniciativa per canviar la constitució, o el govern de l'estat? que simplement, estaria prevaricant al manllevar el dret del poble, o d'una part del poble, si voleu, a expressar-se democràticament. Doncs sí: seria l'estat el que estaria violant la sagrada i immaculada constitució que, si ho és, ho és per què representa la voluntat del poble.
Però bé. No val la pena seguir per aquí. Com sap tothom, la constitució no representa cap voluntat popular. Com a mínim, no la de les generacions dels menors de 54 anys i, probablement, cada cop menys a les dels majors d'aquesta edat, que són els únics que l'han votada.
Tampoc ens hauríem de refiar gaire de la resposta que donarà el constitucional, que serà política i d'acord amb el PPSOE.
Ni, per descomptat, de la resposta del PP. Tan bon punt es publiqui la llei al DOGC, el PPSOE mossegarà l'ham i llençaran tota la maquinària de l'estat contra aquesta llei.
Això és el que penso jo. Em fa l'efecte que aquest joc de temps s'explica perquè Mas està considerant com a molt versemblant que l'estat espanyol acabi acceptant la realització de la consulta, o bé en els termes que està plantejada o potser amb la inclusió d'alguna nova pregunta pactada. O també podria ser que es vulgui transmetre aquesta imatge internacionalment, que es confia en la versemblança que l'estat permeti la consulta (encara que es té la certesa que no ho farà).
Aleshores, quan el PPSOE frustri aquesta darrera possibilitat, haurà quedat clar a tothom, a tot el món, que és el govern de l'estat, actuant contra una llei feta amb garanties constitucionals, el que és bel·ligerant i antidemocràtic. El que impedeix votar només pel què creuen que pot arribar a passar (una mica en la línia de la "guerra preventiva" del trio de les Açores).
En realitat, la forma de guanyar temps i no fer trencadisses seria, justament, fer la consulta amb el marc de la llei de consultes i que surti el que surti. Un cop es tingui un resultat, seria el moment per encetar una reforma constitucional que permetés encabir-hi el resultat que s'hagués obtingut. Estaríem parlant d'un procés que demanaria una legislatura completa i que desembocaria o bé en un referèndum d'autodeterminació, ara sí mereixedor d'aquest nom; o bé en una refundació federal de l'estat espanyol.
Però no seran tan espavilats. El PP ha vist el drap i envestirà. Tot plegat, molt testosterònic i hispànic
Què farà Mas tan aviat com el PPSOE impugni la llei? reunir-se amb els partits pro-consulta i potser els plantejarà opcions: esperar a la resolució del constitucional, dissoldre i convocar eleccions... no crec que Mas estigui per desacatar, o potser sí... Quin serà el següent moviment de la partida?
Què vol dir això? No ho sé, però avui mateix la portaveu del PP a Catalunya rondinava sobre els tempos que Mas estava (im)posant.
Què es guanya amb aquest canvi de ritme? Costa de dir. Potser imatge internacional? Potser va per aquí. L'actitud de normalitat, tant en la publicació de la llei, com en la convocatòria de la consulta, més endavant, li treuen el caràcter urgent i, fins i tot, clandestí que li hauria donat una publicació telemàtica ràpida amb la idea d'evitar la intervenció de l'estat. Ara tothom podrà llegir la llei i veure què té, o no, d'inconstitucional.
A més, se separa la llei de la seva aplicació. Es parteix d'aquesta premissa: la llei no és inconstitucional. L'estat no té arguments no polítics per a bloquejar-la. La llei de consultes només desenvolupa un punt de l'estatut que hi és, fins i tot després del ribot guerrista i de la sentència del constitucional. Es aquest el motiu principal pel que el PSC ha votat a favor de la llei. Perquè per aquesta via, no és atacable.
El PSC ho ha vist. El PSOE, perdut en el seguidisme al PP, no. Tampoc ens hauria d'estranyar, el PSOE es el partit d'aquest aficionat que diu que la consulta del 9N és per triar entre ser catalans o ser espanyols. Doncs no. No és per triar això. Cadascú sap quina és la seva identitat, senyor Sánchez, i és una cosa pròpia i de cadascú. No és una cosa que es pugui votar o deixar de votar en un referèndum. ¿Que potser el senyor Sánchez deixaria que es tries en referèndum qui són els seus amics, o la seva parella, o els seus estudis, la seva identitat en definitiva? oi que no? doncs no digui bestieses. EL 9N no es trien identitats, que cadascú sap qui és. El que es tria (a dreta llei, el que es consulta) és de quina forma ens volem governar a Catalunya, i quina relació es vol tenir amb el govern d'Espanya. Punt.
En fi, potser el PSOE se n'adonarà, o no. Tant li fa. Com sempre, la resposta que compta serà la del PP. EL PP atacarà la llei de consultes només es publiqui? segur que sí. Però amb quin argument? per una consulta que encara no s'ha convocat? Què és el que és inconstitucional, aleshores, la llei o la consulta? ¿Per què no, per exemple, podria ser que la primera consulta de la llei de consultes sigui la que afecta a la constitució de la subcomarca del Moianès? Què té d'inconstitucional això? Res. Punt i seguit.
I arribats aquí, per què la mateixa consulta del 9N hauria de ser inconstitucional? És que potser la Generalitat no pot emprendre iniciatives encaminades a canviar la constitució? Com que la Generalitat pot emprendre aquestes iniciatives, qualsevol cosa que impliqui emprendre una iniciativa d'aquesta mena és susceptible de ser consultada. Punt i final.
El que la Generalitat decideixi fer després amb el resultat de la consulta serà constitucional o no, legal o no, legítim o no, però, de moment, ni la llei ni la convocatòria poden ser aturades amb arguments d'inconstitucionalitat per coses que no han passat.
Qui és el que no està respectant la constitució? La Generalitat? que aplicaria la llei per consultar el poble sobre si ha d'encetar una iniciativa per canviar la constitució, o el govern de l'estat? que simplement, estaria prevaricant al manllevar el dret del poble, o d'una part del poble, si voleu, a expressar-se democràticament. Doncs sí: seria l'estat el que estaria violant la sagrada i immaculada constitució que, si ho és, ho és per què representa la voluntat del poble.
Però bé. No val la pena seguir per aquí. Com sap tothom, la constitució no representa cap voluntat popular. Com a mínim, no la de les generacions dels menors de 54 anys i, probablement, cada cop menys a les dels majors d'aquesta edat, que són els únics que l'han votada.
Tampoc ens hauríem de refiar gaire de la resposta que donarà el constitucional, que serà política i d'acord amb el PPSOE.
Ni, per descomptat, de la resposta del PP. Tan bon punt es publiqui la llei al DOGC, el PPSOE mossegarà l'ham i llençaran tota la maquinària de l'estat contra aquesta llei.
Això és el que penso jo. Em fa l'efecte que aquest joc de temps s'explica perquè Mas està considerant com a molt versemblant que l'estat espanyol acabi acceptant la realització de la consulta, o bé en els termes que està plantejada o potser amb la inclusió d'alguna nova pregunta pactada. O també podria ser que es vulgui transmetre aquesta imatge internacionalment, que es confia en la versemblança que l'estat permeti la consulta (encara que es té la certesa que no ho farà).
Aleshores, quan el PPSOE frustri aquesta darrera possibilitat, haurà quedat clar a tothom, a tot el món, que és el govern de l'estat, actuant contra una llei feta amb garanties constitucionals, el que és bel·ligerant i antidemocràtic. El que impedeix votar només pel què creuen que pot arribar a passar (una mica en la línia de la "guerra preventiva" del trio de les Açores).
En realitat, la forma de guanyar temps i no fer trencadisses seria, justament, fer la consulta amb el marc de la llei de consultes i que surti el que surti. Un cop es tingui un resultat, seria el moment per encetar una reforma constitucional que permetés encabir-hi el resultat que s'hagués obtingut. Estaríem parlant d'un procés que demanaria una legislatura completa i que desembocaria o bé en un referèndum d'autodeterminació, ara sí mereixedor d'aquest nom; o bé en una refundació federal de l'estat espanyol.
Però no seran tan espavilats. El PP ha vist el drap i envestirà. Tot plegat, molt testosterònic i hispànic
Què farà Mas tan aviat com el PPSOE impugni la llei? reunir-se amb els partits pro-consulta i potser els plantejarà opcions: esperar a la resolució del constitucional, dissoldre i convocar eleccions... no crec que Mas estigui per desacatar, o potser sí... Quin serà el següent moviment de la partida?
divendres, 19 de setembre del 2014
Llei de consultes aprovada
Just l'endemà del referèndum d'Escòcia, avui el Parlament català ha aprovat la llei de consultes que donarà empara legal a la del proper 9 de novembre.
Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.
Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.
La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.
Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.
Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.
Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.
El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.
Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?
Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.
No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.
Un altre pas endavant. El 9N votarem.
Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.
Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.
La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.
Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.
Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.
Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.
El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.
Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?
Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.
No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.
Un altre pas endavant. El 9N votarem.
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
Jo volia que guanyés el sí a la independència d'Escòcia. Era difícil però les notícies que arribaven darrerament feien pensar que era possible. M'havia fet il·lusions, per a què negar-ho? aquest matí quan he posat la ràdio, però, ja he notat que alguna cosa no anava bé perquè la Terribas estava massa continguda, diria que amb un puntet (molt petit, això sí) de tristesa en el to. Quan finalment ha dit que el No havia guanyat també a mi m'ha agafat una mica de tristesa.
Però només ha estat un moment. Ahir deia que els escocesos, independentment del resultat, guanyaven tots, perquè avui s'ha fet evident que malgrat que la majoria han decidit seguir format part del Regne Unit, també s'ha fet evident un desacord amb l'estatus actual, i que cal corregir-lo. Com a conseqüència, ja se sap que s'incrementarà l'autogovern escocès (caldrà veure com i cal esperar que el Regne Unit honori la paraula donada).
No només els escocesos han guanyat amb aquesta elecció democràtica. De fet, tots els ciutadans del Regne Unit es beneficiaran de l'embranzida escocesa ja que s'ha fet manifesta la necessitat d'una reforma del mateix estat britànic en un sentit més federalitzant i de major autogovern de les diferents nacions que el composen.
Cameron se la va jugar assumint la demanda escocesa. Salmond se la va jugar a l'acceptar l'exigència de Cameron que el referèndum fos a cara o creu, quan les enquestes, de sempre, havien dit que l'opció "tercera via" era la preferida pels escocesos.
Val a dir que si Cameron se la va jugar va ser perquè confiava plenament en que la majoria dels escocesos preferirien seguir amb el Regne Unit. D'això se li en pot dir jugada tàctica, però també se li en pot dir confiança i convicció en un model. El referèndum d'ahir tenia dues lectures: la mesura del desig de crear un nou estat, i la confiança en una estructura d'estat existent. Només des de la confiança absoluta en el model d'estat del Regne Unit es podia acceptar el referèndum escocès.
La campanya del #YesScotland va millorar molt les expectatives inicials, mentre que la #BetterTogether, excessivament confiada, es va endur algun ensurt inesperat aquests darrers dies. Finalment, Cameron ha vist com la seva jugada al tot o res ha estat guanyadora. Salmond, per la seva banda, ha assumit la derrota, i fa una estona s'ha sabut que ha presentat la dimissió com a primer ministre escocès. Potser amarga i prematurament, però Alex Salmond entra de ple dret en la llista dels grans prohoms escocesos.
El referèndum escocès remou el Regne Unit, i el fa millor, i més unit que mai, doncs avui aquesta unió ho és per voluntat dels ciutadans, no per una signatura de tractats de fa tres cents anys. Avui el Regne Unit és més unit que mai perquè es reconeix a ell mateix com la unió de ciutadans lliures i de nacions lliures que conviuen amb respecte i amb voluntat de restar units, almenys durant el temps d'aquesta generació que va votar ahir.
Però el que va passar ahir transcendeix el Regne Unit. Tot el món ho ha vist que les fronteres es poden qüestionar de forma civilitzada i democràtica. Que els estats ho són, primer de tot per la voluntat dels seus ciutadans. Aquesta és la primera raó, i no per les lleis de les generacions anteriors.
És un missatge senzill i joiosament democràtic. Al meu parer extraordinàriament republicà tot i que ens arriba de la monarquia, quina paradoxa, probablement més prestigiosa del món.
Potser per fets com aquest és la més prestigiosa.
Les esperances i els anhels dels votants independentistes s'han vist frustrats i segur que molts d'ells avui se senten derrotats. Perdre fa mal. Encara que sigui de forma tan honorable i prestant un servei tan gran al propi país. L'ambició dels votants del sí era la de donar un pas molt més gran que el que s'ha donat.
No és cap consol, però voldria dir als amics escocesos que el seu referèndum és un exemple de democràcia com feia molts i molts anys que no es veia a Europa. Crec que els demòcrates del món només podem restar-los profundament agraïts. A ells, els independentistes escocesos, en particular. A Escòcia i al Regne Unit. Sincerament. Moltes, moltes gràcies. La meva admiració i respecte.
#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom
dimecres, 17 de setembre del 2014
#YesScotland
En poques hores els escocesos exerciran el dret a l'autodeterminació. Que dit així sona molt pompós, però que es tracta de, ni més ni menys, una cosa tan simple, humana i obvia com el dret a buscar-se la vida i el millor futur possible, per a un mateix i per als que s'estima, des del respecte a la resta dels humans, que tots tenim aquest mateix dret.
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.
Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.
És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.
Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.
Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència
Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.
Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.
Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.
Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.
Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.
Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.
Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.
Us desitjo una gran victòria.
#YesScotland
Subscriure's a:
Missatges (Atom)