Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:

 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.

L'entrevista de Tucker Carlson a Vladimir Putin.

El passat divendres 9 de febrer, el periodista nord americà Tucker Carlson va entrevistar Vladimir Putin. Va ser una entrevista llarga, de dues hores,  en la que el president rus va tenir temps per a donar el seu punt de vista sobre la situació mundial, sobre els fets històrics que els han propiciat, i sobre el conflicte a Ucraïna, en particular.

El món es divideix entre els que exerceixen el poder, i els que són l'objecte de l'exercici d'aquest poder.  Putin és l'home més poderós de Rússia des de fa 25 anys (És president o primer ministre de Rússia des de 1999). És, per tant, un dels homes més poderosos  del món, i les seves decisions influeixen, directament, en la vida i la mort de gent d'arreu del món.

Que Putin concedís una entrevista vol dir que a Putin li convenia. Que aquesta entrevista es pugui trobar fàcilment a Internet i que molts mitjans se n'hagin fet ressò, vol dir que a molta gent poderosa també li convé.

A l'entrevista Putin ofereix una imatge que, essencialment, és positiva. La d'algú confiable, amb interessos propis però que va de cara. Aquella mena de persona amb la que estaries disposat a fer tractes, tot i que saps que no et posarà les coses fàcils. És obvi que el seu equip d'imatge fa un treball excel·lent i, d'altra banda, un no pot treure's del cap la idea que, realment, Putin és així. Cosa que, de fet, confirmaria l'excel·lència del seu equip d'imatge. 

Com sigui, després de 25 anys al front de Rússia, Putin és un veterà actor de la política internacional. Probablement aquesta veterania és també un grau i segurament el seu coneixement i experiència no tingui equivalent dins l'elit dels poderosos. 

De l'entrevista jo em quedo amb el que diu que la pau és perfectament possible si hi ha voluntat, i que ell té aquesta voluntat. Jo crec que la té, i precisament aquesta entrevista en seria la prova, així com el fet que no ha estat censurada. Els poderosos de Rússia estan disposats a parlar de pau, i els poderosos d'occident també.

Per les notícies que arriben, sembla que la guerra està prenent mal aspecte per a Ucraïna. Personalment, crec que aquesta entrevista, en que Putin apareix com algú amb el que es pot parlar i no com el dimoni, és un primer moviment per fer més dolces unes negociacions de pau en les que, molt probablement, Ucraïna perdrà el Donbas, Crimea i qui sap què més.

La molt probable presidència de Trump hauria de portar a una distensió entre els EUA i Rússia. La qüestió serà, doncs, com quedarà la relació entre la UE i Rússia. Lamentablement, a Alemanya avui no hi ha una Angela Merkel capaç de parlar, i d'entendre's, amb Vladimir Putin. En realitat la UE ha de fer front a una revolta interna, que avui té a la pagesia com a punta de llança, però a la que segurament s'hi podrien afegir més sectors. Una revolta interna contra unes elits que han utilitzat la UE com a plataforma de lobbies i negocis, en lloc de servir a l'ideal d'Europa. 

Europa avui és decadent, en mans d'una elit essencialment corrupte. No tant de la corrupció xarona i vulgar a l'estil del PP - sobre amb calés, rot i escopinada - si no més aviat d'aquesta corrupció "legal" - estil PSOE - de portes giratòries que aprova lleis d'obligat acompliment per afavorir a lobbies i multinacionals. La revolta dels pagesos va contra aquests. La revolta de tots, hauria de ser.

En fi. Putin parla i crec que és una bona idea escoltar-lo. Vet aquí l'entrevista:  

Ep. 73 The Vladimir Putin Interview pic.twitter.com/67YuZRkfLL

— Tucker Carlson (@TuckerCarlson) February 8, 2024

 

 (Si voleu subtítols en anglès, accediu a l'entrevista a X, click a Watch on X,  i feu click a la icona "cc").

Cagumdéu! (tractorada a Barcelona)

Els pagesos han entrat a Barcelona amb els seus tractors. 

La gent, majoritàriament, els ha aplaudit. Potser no vol dir res, o potser sí.

Jo me'ls he trobat en sortir de la feina. He fet a peu el tram de la Diagonal entre la plaça del Cinc d'Oros i la de Francesc Macià. Els carrils centrals ocupats per les màquines dels pagesos. Són ben grosses aquestes bèsties, cagumdéu! Algunes ho en són molt, de grosses! I quina pudor a adob que fotien algunes! Recagumdéu!

Només calia parar una mica l'orella. Feia força temps que no sentia tants cagumdéus seguits. Cagumdéu, hem de dir-ho més! Aprofito per saludar al Vini, de Mora d'Ebre, que diu un dels cagumdéu més castíssos que recordo.

Les reivindicacions de pagesos i ramaders són variades: es reclamen preus justos, la regulació i el control de les importacions de tercers països, es denuncia l’incompliment de la llei de la cadena alimentària, la queixa per l’excessiva burocràcia, les restriccions per la sequera i es demanen mesures per garantir el relleu generacional. No demanen res d'estrany, cagumdéu! Tot té molt de sentit.

La sobirania d'un país és la suma de les sobiranies parcials. En particular,  la sobirania alimentària: que Catalunya produeixi prou aliments per a garantir la nutrició de tota la gent que hi viu. La sobirania alimentària depèn d'agricultors i ramaders. Sense agricultors i ramaders, l'alimentació queda en mans de corporacions de fora de Catalunya. Si no tenim agricultors, grangers i ramaders catalans, no hi hauran cols del país al súper. Amb sort, seran cols xilenes. Sense sort, serà concentrat proteínic fent amb pasta de grills. Aquest és el motiu bàsic pel que convé donar suport a la protesta del sector. Perquè ens hi juguem l'alimentació, i ens hi juguem la sobirania. Cagumdéu, és fàcil d'entendre!

La gent de pagès no s'està per punyetes. Ja han vist com va això de les "taules de diàleg" i diuen que no pensen anar-se'n sense haver obtingut solucions. Si més no, aquesta nit la passaran a Barcelona.  

Com que una imatge val més que mil cagumdéus vet aquí algunes de les fotos que he fet mentre tornava a casa: 

 «ProUTA burocràcia».

 

«Nosaltres collim, nosaltres decidim».

 

«La nostra fi, la vostra fam».

 

«Prou burrocràcia».

 

«No farmer, no food. La nostra fi, la vostra fam».

 

«Preus dignes. La terra sempre serà nostra».

 

«Sense el sector primari, la nevera la faràs servir d'armari. Fora burocràcia».

«Apicultors en lluita. Per una professió digna».

 

«No farmers, no food».

«Diem prou. Prou burocràcia. Preus dignes».

«Sense sector primari, la teva nevera serà armari».

 

Molta força! Gràcies per lluitar! Ens veiem als carrers!

Madame la Guillotine

Aquest matí, un dels col·laboradors de l'Ustrell feia una editorial en que parlava de la possibilitat de la guerra entre Rússia i Europa. Ho mostrava com una amenaça real. Com quelcom que pot passar i que ens agafarà als europeus amb els pixats al ventre, com de costum.

EL cas és que Europa ja està en guerra amb Rússia. Això és exactament el que passa a Ucraïna. Una guerra proxy, en la que la carn i la sang la posen els ucraïnesos, i les armes i la logística la posa l'OTAN, per la banda occidental. Per la banda oriental, la carn i la sang la posen els russos; les armes i la logística, les seves elits. Com de costum allà i aquí, és el poble el que pateix i mor; i les elits les que treuen profit.

Jo tinc la impressió que aquest opinador en nòmina no pretenia fer una anàlisi de la situació internacional si no, simplement, assenyalar un enemic i, sobretot, fer por. El gran negoci dels mitjans de comunicació tradicionals és ser la veu de l'amo i crear estats d'opinió  útils als interessos del grup que controla el mitjà en qüestió. Val a dir que la millor forma de crear estats d'opinió és la por. Por, ja sigui del Covid, dels immigrants, de la IA, dels russos, o de qualsevol cosa que permeti construir un relat espantós. Fa molt de temps que els mitjans de comunicació emeten missatges amb dos objectius: tornar estúpida i infantil a la societat, i espantar-la per a que sigui obedient.

Jo seré un paranoic, però trobo significativa la coincidència en el temps de la recuperació del cas Vólkhov que relaciona l'independentisme català amb el govern rus amb l'opinió alarmista d'aquest matí que assenyala l'enemic rus. La del cas Vólkhov en una trama que és tan inversemblant que seria còmica si no fos perquè hi ha gent que s'hi juga la llibertat. Quina casualitat que el President Carles Puigdemont sigui una de les persones que s'estan jugnat la llibertat. Quina casualitat que sigui senzill  trobar un anti-puigdemontisme visceral entre els col·laboradors matinals de l'Ustrell.

Se'ls veu el llautó. Avui per avui, Puigdemont i la resta d'exiliats són exiliats i per tant, represaliats. Només per això ja tenen el meu suport. Per cert, a què ve això d'assenyalar "als russos", en genèric, com els dolents de la pel·lícula? Quina anàlisi és aquesta? Jo us diré, no és cap anàlisi: és propaganda. 

No crec que a Catalunya mai arribem a veure l'exercit rus com un exercit d'ocupació. En canvi, sí que es pot veure cada dia l'exercit espanyol. Exercit que, per cert, té el mandat constitucional de disparar contra la gent per tal de preservar la reputissima "sagrada unidaz". Ja ho he dit altres cops: la víctima favorita dels exercits espanyols al llarg de la història han estat els mateixos ciutadans espanyols. Només cal que compteu quants morts hi han hagut en les nombrosíssimes guerres civils que regularment s'han esdevingut  a la península ibèrica. Desmantellar l'exercit espanyol  seria una excel·lent mesura de salut pública i ens allargaria l'esperança de vida a tots.

En fi. Sospito que la guerra a Ucraïna va per llarg. Sospito que molts joves, i  no tan joves, ucraïnesos i russos pagaran un monstruós preu de sang per a major benefici d'elits que se'n riuen dels morts. Sospito que els europeus serem empobrits, per tal de pagar tribut a aquestes elits mundials i mafioses, que ens venen "seguretat" a canvi de ser els seus esclaus. Però la única seguretat és que se n'aprofiten de la gent.

Però la gent no protesta. O encara no protesta. A França els pagesos han assetjat Paris. Els francesos tenen el bon costum de deixar molts papers a terra, i fems, i barricades dignes d'una línia Maginot, a les seves protestes. Als manifestants francesos no els fa por donar "la foto que ells volen". De fet, crec que ells mateixos fan la foto i l'envien amb dedicatòria. Per cert, que protestar com ho fan a França no és terrorisme. 

Als manifestants francesos no els fa por Rússia. No els fa por la gendarmeria. No els fan por els jutges. No s'espanten per "periodistes" de pa sucat amb oli que fan propaganda dolenta. 

Aquesta és la lliçó dels manifestants francesos: no tinguem por, i quan toqui sortir al carrer, sortim, per a quedar-nos-hi tant de temps com calgui. Tallant les carreteres, les vies i els aeroports. Tant de temps com calgui, fins que les elits entenguin que han de negociar, o els seus caps coneixeran a Madame la Guillotine.

Immigració

Aquest matí escoltava per la ràdio el discurs de Turull al consell nacional de Junts. Ha fet un especial esment en el traspàs integral de la competència sobre immigració que, Junts afirma, han acordat amb el govern del PSOE. Turull remarcava que Junts vol parlar  obertament de política migratòria a Catalunya.

Fins aquí, tot bé. És obvi que qualsevol país seriós manté un control de qui entra i surt de les seves fronteres. La qüestió és com s'exercirà aquesta competència que, segons la legalitat vigent, essencialment és una competència exclusiva de l'estat.

La meva opinió és que les promeses i juraments del PSOE no valen res. El que és obvi és que els escarafalls de Junts i les seves amenaces tampoc valen gaire. Junts ha vist com el PSOE ha mentit o tergiversat a gairebé totes les promeses que ha fet. Junts, en canvi, fa com que no se'ls creuen i diuen una cosa, i després en fan una altre. Després, tots diuen que això és fer política. Però no: això és mentir i prendre el pel al personal.  El darrer numeret ha estat  absentar-se a la darrera votació al "Congreso" per no haver de votar en contra d'un parell de decrets llei, que és el que haurien d'haver fet per coherència política. En la meva opinió.

En tot cas,  sobre la taula hi ha la política migratòria. Estic segur que no es podrà exercir, però anem a suposar que sí. Que un territori pugui exercir una política migratòria efectiva és, sense discussió, una demostració de sobirania. En aquest sentit, benvinguda sigui la competència.

Immediatament es planteja la pregunta de «Quina política migratòria?». No és una qüestió menor. No és tampoc casualitat que es plantegi ara. L'ombra de Sílvia Orriols és allargada. La batllessa de Ripoll  podria ser una competència molt dura pel flanc dret de Junts i és una amenaça que cal neutralitzar. Vet aquí un primer problema: com pot ser que només esmentar el concepte de política migratòria ja soni a extrema dreta? El cas és que, com he dit abans, el control de les fronteres, és dir, la política migratòria efectiva és, essencialment, un senyal de sobirania que tots els estats independents exerceixen.

Per això ha estat tan lamentable que la "política migratòria" que ha presentata Turull avui al Consell Nacional hagi estat que "expulsarem als immigrants multireincidents". La Orriols deu estar aplaudint amb les orelles.

Va de debò? Això és per al que volen la política migratòria?

Política migratòria és qualsevol cosa que estableixi un criteri sobre qui pot entrar i sortir per les fronteres del teu país. És política migratòria dir que a Catalunya pot entrar i sortit tothom sense que calgui cap paper. Aquest seria un extrem. L'altre extrem seria que a les duanes es demanés papers a tot i a tothom per a entrar i sortir. Amb criteris i procediments de tota mena, i que farien més o menys complicat d'aconseguir els papers a tothom que hagués d'entrar i sortir, àdhuc impossible.

Jo tinc el meu criteri: tothom té dret d'anar on sigui i pugui per tal de guanyar-se la vida. El dret d'emigrar és inalienable, ni que només sigui perquè viure és un viatge i, per tant, viure és emigrar, i tothom té dret a viure. Aquest és el meu principi rector en aquesta qüestió. Opino que la política hauria d'estar inspirada per aquest principi rector.

Però la política només depèn de mi en una ínfima part. A més, a vegades no és evident com aplicar principis rectors. Les coses es compliquen. El Poder complica les coses. El Poder és, sovint, qui dicta la política que s'acaba imposant.

Hi han fets remarcables: Catalunya és la comunitat autònoma (per molt que no m'agradi, encara és una comunitat autònoma) que rep més immigració. Essencialment, la majoria llarga d'immigrants que arriben a l'estat venen a Catalunya. Per població i per nivell econòmic, caldria esperar que Madrid tingués un nombre similar d'immigrants però no és així. 

És evident que el Regne de Madrid (Espanya és Madrid i Madrid és Espanya, recordeu?) té una política migratòria ben definida i que la idea de dissoldre la catalanitat en onades migratòries ha estat ben present en la política de Madrid, però pensar que l'arribada d'immigrants a Catalunya només es cosa de Madrid seria molt dir. És un fet que des de  Catalunya s'ha propiciat aquesta arribada d'immigració

El Poder ho és perquè estableix una relació de jerarquia. N'hi han uns que manen i uns molts que han d'obeir, de grat o per força. En la pràctica, el Poder considera que els que han d'obeir són recursos. Els migrants són uns recursos particularment interessants.

Si el Poder dirigeix una economia basada en sectors primaris, o assistencials, o turístics, o de serveis de poc valor afegit, estarà interessat en un flux migratori intens, perquè proporciona ma d'obra barata per a aquests sectors. Si, en canvi, l'economia és de serveis d'alt valor afegit estarà interessat en l'entrada de pocs immigrants, però molt ben preparats i que proporcionin més valor afegit. 

És el somni humit del Poder: regular la població activa disponible en cada moment, de forma que es maximitzin els beneficis. La immigració és ideal. Perquè permet en cada moment l'ajust òptim de la població a les necessitats productives i de mercat. Una població, a més, sense drets i susceptible de ser deportada quan ja no és necessària, sense haver de donar més explicacions.  Els éssers humans com a recursos. Els autòctons ja no som capaços d'assolir el reemplaçament generacional. Cada dia som més vells i tenim menys fills. El flux migratori esdevé una necessitat estructural, i en progressiu augment. En realitat, que els autòctons siguem cada cop menys és un regal per al Poder.

La gent, i no el Poder, ens hauríem de preguntar com hem arribat a aquest punt i per què. Ens hauríem de preguntar si ens sembla bé, i si estem disposats a seguir per aquest camí. La política migratòria és, de fet, un component de la política, i la política, per descomptat, no la fem la gent, si no que ens la fa el Poder, i sovint la patim, perquè no és política feta amb criteris ètics, si no feta amb criteris estrictament d'interessos particulars dels que exerceixen el poder, i on la gent només és un recurs, vingui del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà.

Cal una política migratòria, perquè és una conseqüència de fer política. Però política al servei de la vida de la gent, no al servei del poder. Dir que "Deportarem als delinqüents immigrants reincidents" no és fer política: és electoralisme del dolent. A més, no serà possible, perquè aquesta competència és exclusiva de l'estat. Avui en dia els  artífexs únics de la política migratòria que afecta a Catalunya han estat i són el PSOE i el PP (i els poders que representen) amb l'aquiescència complaent de Junts i ERC (i els poders que representen).

Tots els partits catalans, de la CUP a VOX, vol gallinaci, s'han apressat a dir la seva. Això sí, des d'un punt de vista electoralista i per a satisfacció de la parròquia respectiva. Un fan-service que es diria ara. Sense plantejar cap debat a fons sobre com vivim, sobre com volem viure i com aconseguir-ho. Política seria això. Però aquesta mena de debats no interessen a ningú, i als partits, l'instrument preferit del Poder, menys.

Un altre món és possible. Si més no, un altre país és possible. Però no amb el Poder que hi ha ara.

Aigua

 Ahir al matí, a la ràdio van posar les declaracions d'un dels responsables de la gestió de l'aigua a Catalunya. El tipus, tot indignat, es queixava que "a les ciutats" no s'està fent l'esforç que cal per estalviar aigua. Deia que la gent només s'ha esverat quan s'ha dit que no es podrien fer servir les dutxes als gimnasos i que la mesura afectaria fins i tot als jugadors del Barça.

Com de costum, la ciutadania és culpable d'alguna cosa.

Miri, no. La gent no és culpable. La major part de la ciutadania va amb el cinturó molt ben cordat. Un bon grapat de forats més del que tocaria. La major part de la ciutadania no va a gimnasos, i a la major part de la ciutadania, que potser és del Barça, les possibles afectacions de les restriccions de consum als jugadors del Barça li és absolutament igual.

La ciutadania és aquest ens que només és fort quan no fa cas. Quan la ciutadania calla i obeeix, o vota i deixa fer és quan la ciutadania lliura les armes i esdevé ramat. Això ho sap molt bé tota la classe política. Per això aquesta insistència obsessiva en culpabilitzar a la gent.

Ens diuen que la gent tenim poder: en tant que consumidors podem decidir com han de ser els productes, i forçar polítiques. Se'ns diuen moltes coses, però el fet és que la "fal·làcia del poder del consumidor" és particularment perversa. Els consumidors no van, majoritàriament, al mercat a fer política. Van a omplir el rebost amb els calés, més aviat escadussers, amb que poden comptar. Majoritàriament la gent no tria el producte car però ecològicament sostenible i amb envasat reciclable. Tria allò que pot adquirir. Més encara tria allò que pot adquirir dins l'oferta disponible, perquè la gent no tria què hi ha als lineals del súpers, només tria, si pot, el què fica al carret.

La gent no decideix quina és la oferta, només decideix amb moltes restriccions quins productes consumeix. El "poder del consumidor" només és possible quan hi ha multiplicitat d'ofertes a preus assequibles i similars. Quan només hi ha un producte o servei, no hi ha tria possible. Quan l'aigua és un monopoli, no es pot triar i no hi ha "poder del consumidor", i qui diu l'aigua, diu l'energia, i tants d'altres.

Si els lineals estan plens de productes barats i assequibles, però que són criminals per a l'ecologia, i té uns pocs productes molt cars que la propaganda diu que salvaran el planeta, podeu estar segurs que la majoria de la gent triarà els productes barats. Podeu posar-vos-hi dempeus que la majoria dels que consumiran els productes cars i ecològicament sostenibles (sempre segons la propaganda) no seran persones amb ingressos baixos.

El mateix es pot dir de l'aigua. La gent estalvia aigua, essencialment perquè l'aigua és cara i no estem per alegries.

La gent podria estalviar més aigua si fes servir rentadores més eficients, cares i modernes, encara que també caldria comptar quanta aigua s'ha consumit per a fer aquests productes tan cars, eficients i moderns, i veure si al final del seu temps de servei aquest productes han estalviat aigua o, en realitat, només han desplaçat el consum d'aigua del consumidor al productor, i que, en realitat el poc guany en el consum d'aigua no es compensa en cap cas per l'excés de consum en la banda del productor. Amb la resultant que aquest productes "ecològics" i "eficients" en realitat no han fet més que incrementar el consum.

La gent podria estalviar més aigua si disposes de circuits de reciclatge d'aigües grises. És dir, la mateixa aigua sabonosa que s'ha fet servir a la dutxa i al lavabo que es fa servir de nou per a la cisterna del vàter. Però, és clar, això suposa que cal fer uns circuits i cal afegir uns dipòsits que són incompatibles amb les mides de les capses de mistos en que viu la gent a les ciutats. Capses de mistos, val a dir, amb preus de lloguer dignes de mansió victoriana. Com és que, per llei, no es posen aquests circuits i aquests dipòsits a tota la nova construcció? com és que les capses de mistos no tenen preu de capsa de mistos? No hauria de ser, per llei, que les capses de mistos tinguin preu de capsa de mistos?

La gent podria estalviar aigua si els edificis on viuen, per llei, haguessin de tenir un sistema de recollida i emmagatzematge d'aigües pluvials, i per llei, s'hagués de construir un sistema de distribució intel·ligent de l'aigua captada

Aquestes mesures es podrien haver posat, per llei, ja fa molt de temps. Però això ni està ni es planteja i, de fet, no ha estat una necessitat urgent fins que l'increment de la població resident (els veïns de tota la vida que encara no hem marxat) i la flotant (els turistes i la gent que cada dia ve a treballar) han desbordat la capacitat dels recursos hídrics.

Dic que ha estat l'increment de la població, i no la sequera, la causa. Ho refermo. No dubto pas que la sequera ha posat les coses molt més difícils del que ja eren, però de sequeres sempre n'hi han hagut, el que no hi ha hagut sempre han estat 8 milions de catalans i 10 milions de turistes.

No es pot dir que no es podia preveure. El nostre himne nacional parla de que Catalunya tornarà a ser rica i plena. Si bé mai ha quedat clar com ens ho havíem de fer per a que fos rica, el que sí es clar és que via turisme i via immigració s'ha aconseguit que estigui força plena. Plena a vessar. En excés. En tot cas, si aquest era l'objectiu, no es podia preveure també que hi haurien necessitats hídriques?

No només això, si fa desenes d'anys que es ve advertint dels efectes desertitzants del canvi climàtic a Catalunya, com és que ara els agafa de sorpresa?

Perquè aquesta és la qüestió: hi ha uns bens públics que han de ser gestionats per al benefici públic, i ha d'existir una estratègia que permeti continuar gaudint d'aquest beneficis malgrat els canvis que es puguin produir. Dit d'una altra forma, gestionar l'aigua vol dir tenir reserves per a les èpoques d'escassedat. Tenir una estratègia vol dir saber què hem de fer per a seguir disposant d'aigua suficient quan la població s'incrementa, perquè és un objectiu de país, i quan el clima canvia i el país es desertitza, que és un repte de país. Un repte que que ara, per l'estupidesa i l'avarícia d'anys, ja és inevitable, és imminent, i només es podrà pal·liar en algun grau que dependrà de l'estupidesa i l'avarícia amb que l'encarem. No sóc optimista.

Vet aquí el problema. Estupidesa i avarícia. La gran solució que els polítics han donat a l'estratègia i la gestió de l'aigua ha estat privatitzar el recurs.

I ara, per estupidesa i avarícia, tenim que la gestió de l'aigua està en mans privades. Això sí, privades, però amigues de la classe política. Tenim que aquesta gestió privada, que sobre el paper és més eficient, i competitiva i tota la pesca, té pèrdues del 25% del cabal d'aigua a les canalitzacions. No són més eficients. Són, de fet, uns inútils que malbaraten un recurs vital. Vital, que ve de vida. No es pot viure sense aigua. Ens diuen que no podran corregir aquestes pèrdues fins el 2025. Ens diuen que els haurem de compensar els guanys que deixaran de tenir pel menor consum degut a les restriccions d'us. Són, de fet, uns mafiosos que s'aprofiten que tenen el monopoli -controlen l'aixeta de l'aigua- per obligar a la gent a pagar. Mafiosos que tenen el vistiplau de la classe política, per a aprofitar-se de la ciutadania. Portes giratòries entre classe política i monopolis. Lleis pensades per afavorir interessos econòmics, a canvi de llocs en consells d'administració amb sous indecents.

Ara cal dir que la culpa és de la gent. El cas és que tenen raó en una cosa: la gent és culpable. Però no de consumir en excés. No. La gent és culpable d'haver permès que aquests mafiosos i corruptes estiguin on estan. La gent és culpable d'haver permès i tolerat aquesta classe política d'inútils, estúpids i avariciosos. De fet, tampoc és ben bé culpabilitat. En realitat, els polítics sovint només són un reflex de la societat que els ha encimbellat. Si som estúpids, covards i avariciosos, els nostres polítics ho seran encara més. És impossible tenir una gestió i una bona estratègia de país quan els responsables de dissenyar-la són estúpids, inútils, covards i avariciosos.

En fi. Aigua. Més ens valdrà que plogui perquè està clar que dels polítics, directors generals, càrrecs de confiança i alts funcionaris no ens en podem refiar gaire. Tampoc ens podem refiar gaire de la societat, que amb prou feines té per anar fent amb el que troba al súper i que vota i es pren la política com una mena de competició esportiva en la que el que compta és l'escut, i que guanyin "els teus". I no, no és culpa de la gent. Els han fet creure que la democràcia era això, i que no hi ha res més. En el mentrestant, també  ens han fotut l'aigua.

Informe PISA

 El resultat de l'informe PISA ha aixecat polseguera. Ha fet mal. Cou.

No agrada que et vinguin de fora i et diguin que estàs malament. Que has perdut i que més val que espavilis. Que ja no ets allò que acostumaves a ser. Cou més quan et diuen que «els altres», els «rivals» tradicionals, els "adversaris" ho estan fent bé. Que estan millorant. «però a tu, què t'ha passat?»

Perquè, indiscutiblement, si ets l'únic que perd vol dir que ets l'únic  que ho està fent malament. Que estàs cometent errors. Cometre errors és acceptable. De fet, són necessaris. Sempre que dels errors se n'extregui algun aprenentatge. Sempre que de l'anàlisi dels errors se'n dedueixin accions de millora.

Vet aquí un primer problema: difícilment els polítics encarregats de gestionar l'ensenyament i l'educació acceptaran que han comès errors. Els polítics a Catalunya mai accepten que han comès errors. Mai s'equivoquen, i «fracàs» no és una paraula del seu vocabulari. Algú té la «culpa» del fracàs, i la "culpa" sempre és dels «altres»: dels governs anteriors, de les circumstàncies internacionals, de Madrit... darrerament s'ha posat de moda que la «culpa» és de la gent, que està poc conscienciada, o alguna cosa similar, i la forma de corregir el «fracàs» és «educar» a la gent, fer «pedagogia» (infantilitzant-la), i amenaçant  amb sancions, que en darrer terme és «castigar» als «culpables».

Avui sentia a la tertúlia de Catalunya Ràdio que parlaven de l'informe PISA i pensava que el primer problema el tenim amb els polítics. No només els càrrecs i gent de partit amb carnet, també els periodistes, opinadors, tertulians i "creadors i líders d'opinió" que són, en realitat, propagandistes i divulgadors dels discursos de partits. El problema són, en sentit ampli, els mateixos partits. El problema és que l'acumulació de poder per a posar-lo al servei d'interessos particulars va en contra del que és el bé comú.

Fa molt de temps que els partits serveixen com a agències de col·locació de personal a càrrecs públics, ja sigui per a interès d'aquesta gent col·locada, ja sigui per interès de la gent que els ha col·locat. Només de forma secundària per l'interès de la gent que els ha votat.

Què voleu que us digui...  fan bé. Quin és l'interès de la gent que els ha votat? es fa difícil de dir. Segur que hi ha molta gent que vota en consciència, després d'haver llegit els programes dels partits, d'haver-los comparat, d'haver fet preguntes a uns i altres tot sol·licitant aclariments d'aquells punts que no estan ben explicats o ben argumentats. Segur que molta gent vota després d'haver fet tot això i haver-ho passat pel sedàs de la pròpia ideologia i el propi judici crític. Totalment segur. M'atreveixo a dir que un grup ben important dels electors segueix aquest procediment metòdic i racional per a decidir el seu vot... 

Però, ai las! Em temo que també hi ha qui vota perquè "sent els colors" del seu club, vull dir, del seu partit polític, o perquè li agradaria ficar-se al llit amb el candidat o la candidata, o per qualsevol altre raó que se us passi per la barretina. 

 Sospito que aquest conjunt heterogeni també és un grup important. Tenint en compte això, els partits fan bé de prendre el poder que els dona la gent, i fer amb ell el que els vingui de gust. Si més no, servir els propis interessos particulars que són ben clars i definits és més racional que servir uns interessos que ves a saber quin són.

Però tant de poder en mans de tants pocs ens hauria de posar en alerta. En tant que administrats, ja siguem o no votants, no ens podem refiar dels partits. El bé comú és una cosa poc evident. El bé comú hauria de tenir alguna cosa a veure amb un model i una estratègia: amb un "què volem ser de grans" i a quin ideal de societat aspirem. Això suposa una reflexió col·lectiva que, ni s'ha fet, ni es permet que es faci.  I així anem,amb un model, o models, ambigus, quan no oposats o en conflicte. La distinció entre esquerres i dretes també va de models. 

Un cop hi ha un model, cal fer-lo efectiu. Tornem-hi: fer efectius els models potser va en contra d'interessos particulars. Si aquests interessos particulars tenen prou poder, impediran que els models es facin efectius o imposaran el model que els afavoreixi mes, sense que sigui gaire important si, nominalment, el partit que imposa el model i el model imposat siguin d'esquerres o de dretes. Mentre el model serveixi als interessos i la gent els segueixi votant, el bé comú, el model i l'estratègia només són circumstancials.

La meva opinió és que el problema amb l'educació és molt profund. Molt greu. Catalunya és un país que ha passat, en poc temps dels 6 milions als 8 milions de persones. Catalunya rica i plena no és pas cap mala cosa. Al contrari. Els nens de les famílies immigrants no són el problema. Cap nen és un problema. Si de cas, els infants són una oportunitat. Però, és clar, cal tenir un model del que volem i un pla per fer realitat aquest model.

Es poden fer moltes coses per a millorar: calen grups reduïts a les escoles; calen materials formatius de qualitat, gratuïts i accessibles; cal professorat ben format, motivat i ben pagat; cal reforçar als nens que els cal reforç; cal detectar i estimular als nens que tenen més talent i millors aptituds, per a ajudar-los a desplegar el seu potencial; cal protegir als nens dels assetjadors; cal protegir als nens de la pobresa; cal transmetre coneixements, capacitat d'aprendre, capacitat de recerca, esperit crític, mètode científic, maduresa, resiliència enfront la frustració, paciència, cal transmetre respecte, moderació, compromís amb el bé comú...

És evident que moltes d'aquestes competències, valors i caràcter no es poden transmetre a l'escola ni li correspon a l'escola transmetre'ls. Calen famílies. Cal que els nens tornin a una llar on els espera una família, on família tant pot ser la família parental més o menys ampliada, com la monoparental, com la tribu o el clan. Tant me fa si als nens els cuiden els seus pares com si ho fa el cos de bombers. El que cal és que els nens tinguin un lloc estable on viure i créixer, on se sentin segurs i estimats, on tinguin figures de referència i se'ls transmetin aquests valors i caràcter que l'escola no pot transmetre. En darrera instància, ha de ser la societat en conjunt la que educa als seus fills, la que es compromet a formar-los, estimar-los i protegir-los.

 Calen famílies però és difícil per als pares poder estar amb els fills, educar-los, cuidar-los i estimar-los quan la vida els fa destinar la major part del seu temps a pagar hipoteques i despeses de tota mena. 

 Si els fills són una dificultat afegida a aquesta forma de vida, potser és el model el que ens falla, no? 

Potser el problema és que  sistema necessita treballadors a temps complet. Potser el sistema està pensat per a treballar, produir i consumir, en lloc d'estar pensat per a educar als fills, per a cuidar als grans, per a protegir la vida. 

Potser el sistema, o el model d'avui, fa que tenir fills sigui un error que només cometen els immigrants que no estan avisats. Potser tenir fills limita la carrera professional i, aleshores, tenim una societat que es divideix en una classe «alta» de professionals que essencialment, té pocs fills  que no vol cuidar,  i una classe social «baixa» de base immigrant que té feines dures, mal pagades i que té fills que no pot cuidar. El sistema funciona amb aquests dos nivells. Els fills de la classe «baixa» tenen poques possibilitats d'ascendir socialment i , els poc que ho aconsegueixen, ja sobre avís, repeteixen l'esquema de no tenir fills. 

Vet aquí un model que destrueix a les persones i els seus bagatges culturals. Vet aquí un sistema que deshumanitza profundament a les persones i els treu una cosa tan bàsica com la relació pares-fills. Vet aquí un sistema que tritura la humanitat i ens converteix en peces d'un engranatge. Peces que es reemplacen, ja que és molt millor per als comptes de resultats que permetre que es reprodueixen. El millor del cas és que això ens sembla que és «progrés».

Un sistema i un model que va contra els nens, directament. Són les seves primeres víctimes, perquè els nens, i els mes grans, són els humans més dèbils, els més inútils per al model i el sistema, els més improductius, la despesa que cal eliminar. El sistema no vol ni fills ni avis: vol immigrants que facin la feina a sous baixos. Vol peces reemplaçables que produeixin des del minut zero, que no calgui formar i que requereixin poc manteniment. Aquest és el gran desastre. I ens sembla que això és «progrés».

Segur que es poden fer moltes coses per a millorar els resultats a les proves PISA. Accions concretes que permetran millorar la posició e Catalunya al rànquing. Segur. I segur que les implementaran i es millorarà. Per una qüestió de simple necessitat: o es millora, o no se'ls votarà, i perdran el poder. Però em demano què voldrà dir  aquesta millora en el rànquing que ja dono per descomptada (tot sigui que els polítics siguin encara més incompetents del que ja han demostrat ser). Voldrà dir que ja sabem què volem ser de grans? voldrà dir que tenim clar cap a on volem anar? 

L'altre dia sentia algú que deia que a la Xina els nens volen ser astronautes, i que, a Catalunya, volen ser influencers. Vet-ho aquí.

Orfe (Oferta de militància)

 Jo no vaig votar a les darreres eleccions. No vaig fer-ho per una raó principal: no pensava que cap partit em representés. En tant que independentista i d'esquerres, i a cada dia que passa més antisistema,  el ventall de possibilitats per  triar era, més aviat, curt. A dia d'avui em sento absolutament orfe de representació política,

A dia d'avui estic convençut que només jo em represento a mi mateix. Que ningú pot representar-me. A dia d'avui, estic convençut que el "sistema democràtic" no ho és gaire de democràtic, per no dir gens. A dia d'avui estic massa cansat i decebut, i m'he tornat massa escèptic per creure que partits i polítics representen a algú més que a ells mateixos, o que defensen altres interessos que no siguin els propis de la gent que n'és l'estructura.

A dia d'avui, crec que "el poder" és l'enemic. El "poder" com ens, però també, i sobretot, com a persones concretes, amb noms i cognoms, identificables, fins i tot properes. El "poder" és l'ús pervers de la jerarquia. Ja sigui de l'encarregat de la botiga vers l'aprenent, com de la Ursula Von der Leyen, o Elon Musk, per dir-ne alguns,  vers  la resta del món.

Dretes i esquerres existeixen, segur. Dretes i esquerres es distingeixen pels valors que defensen de forma prioritària. Ser d'esquerres o ser de dretes no és més que defensar un valor, o el seu dual, que no necessàriament oposat. A priori, doncs, ser d'esquerres o de dretes respon a una escala de valors. Seguir l'una o l'altra, en principi,  pot ser igual de legítim i ètic. No hi han,  d'entrada, superioritats morals.

Ara bé, per sobre d'aquesta divisió entre esquerres i dretes n'hi ha una altre: els que exerceixen  el poder, per una banda, i els que  són objecte d'aquest exercici del poder, per l'altra. 

Una de les diferències entre esquerres i dretes és, precisament l'actitud enfront la jerarquia i l'ordre social. Tal com ho veig ara, aquesta acceptació de la jerarquia, la verticalitat i alçada de la jerarquia, són un tret particularment important i definitori de l'eix esquerra dreta. En la meva opinió, la dreta considera que les jerarquies, el manteniment i respecte a l'autoritat i l'ordre social són valors positius. L'esquerra, en canvi,  em sembla que considera més positiva que les jerarquies siguin el més planes possibles, i prefereix la col·laboració i la corresponsabilitat del col·lectiu que els lideratges.

És obvi que entre els que exerceixen el poder  és molt més senzill que trobem a gent de dretes perquè, lògicament. el poder troba una justificació en l'escala de valors de la dreta. El que crida l'atenció és que entre els que són objecte del poder també hi ha una massa important, en ocasions majoritària, de gent que també defensen els principis de dretes de jerarquia, defensa i manteniment de l'ordre social.

Vet aquí, però, que els partits, tots, sense excepcions, defensen la jerarquia, la defensa i el manteniment de l'ordre social, que pot incloure, o no, l'ordre polític i, per això, poden haver partits independentistes d'esquerres o dretes. Els partits, sense excepcions, s'organitzen internament de forma jeràrquica, de dalt a baix. Fins i tot els partits i organitzacions autoanomenats  assemblearis tenen força vicis jeràrquics.  Les úniques assemblees que em semblen sinceres (i dic "sinceres", i no "efectives" o "democràtiques") són les de comunitats de veïns. 

A les assemblees de veïns cada apartament té un representant, que defensa, en principi, els interessos de la pròpia porta. En general no hi han coalicions de portes, ni hi han trobades prèvies per decantar votacions. Tothom arriba amb la mateixa informació de pressupostos i ordre del dia. Es vota a ma alçada. 

És clar, també són una olla de grills i, sovint, una sorprenent mostra de mala educació. 

Si més no, però, són sinceres, en el sentit que cadascú defensa els seus interessos i, sobre el paper, tothom ha pogut preparar-se i participar en peu d'igualtat. 

El cas és que fins i tot a la reunió de l'escala ja es veu que això de la igualtat no acaba de funcionar: hi ha qui parla molt bé, i hi ha qui no;  hi ha qui manté un to respectuós, i hi ha qui sembla que només busca brega; hi ha qui s'ha llegit la documentació i l'ha entès i hi ha qui mai ho fa. Si més no, però, tothom pot parlar en peu d'igualtat.

La meva experiència a assemblees de partits i organitzacions és la d'unes reunions molt dirigides, amb moltes trobades prèvies a l'assemblea, i on no tothom que parla és escoltat. No sempre pot parlar tothom. En l'extrem, l'assemblea es perverteix i reflecteix  jerarquia, autoritat i ordre social. Hi ha poder que s'exerceix a l'assemblea, dins de l'assemblea. A l'assemblea hi ha qui exerceix el poder, i hi ha qui és objecte d'aquest exercici. 

Cap partit pot representar-me. Ja no només perquè formalment estan incapacitats per a fer-ho. És que, a més, hi han els interessos de fons de l'estructura del partit.

Sigui com sigui, a dia d'avui el futur es mostra incert. Deia Arcadi Oliveres que un altre món és possible, i jo ho crec, i necessari. Crec també que és possible aconseguir-ho. Estic convençut que amb una massa crítica de gent organitzada i actuant  de forma decidida és possible aconseguir canvis. Les dificultats són múltiples. En destaco algunes: com s'aconsegueix aquesta massa crítica? Com s'organitza aquesta massa crítica de gent per a actuar? Com es garanteix que aquesta organització no esdevé una estructura jeràrquica més orientada a la defensa dels interessos propis dels membres que en formen l'estructura, que als objectius que van dur a la seva creació? 

Vet aquí on estic. Orfe. Independentista català i d'esquerres busca organització en la que enquadrar-se. Partits parlamentaris abstenir-se. Sindicats majoritaris, també.  Lliristes, fleumes i fumats seran escarnits. Només s'estudiaran les ofertes que acreditin un mínim de condicions.

Que tingueu una bona castanyada!

Fa deu anys vaig escriure això a aquest mateix blog. Ves per on, aquella cosa que batejava com "Castahalloweenyada" avui ja sembla que té el nom més senzill i precís de "castaween".

Aquestes hibridacions, en una societat com la nostra, són inevitables. Tant de bo que siguin positives.

Els nens i nenes fills de la immigració, en particular la d'origen sud americà, segurament tenen com a primera referència el Halloween. Una festa infinitament més comercial i divertida que la castanyada que és, per definició, una festa del fred (no fa fred!) i de record dels morts (morts? a la societat actual no hi han morts!)

Per sort els panellets resisteixen orgullosament. Els dolços  i els pastissets sempre són un gran recurs  per a la defensa de les tradicions. Llarga vida als panellets! al vi dolç, al moscatell i les castanyes! No només, és clar. La llista de dolços i pastissos guardians de la catalanor no és precisament curta i, en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes l'hauríem de fer valer sense vergonya i esgrimir-la amb contundència.

No us enganyeu, sempre es diu que el camí per a conquerir a algú, sigui mascle, femella o no binari, passa per l'estómac. És cert. una lliçó profunda d'humanitat.

Els països vius, com les llengües vives, evolucionen. A vegades bé, a vegades no tan bé. A vegades els canvis aporten saba nova. A vegades només són focs d'encenalls. 

Avui es parla de la "castaween". Jo li en seguiré dient castanyada. Si per un casual, ho dubto, però per si de cas, un grup de nens disfressats em truquen a la porta i diuen que "truc o tracte" tinc ben clar que s'enduran un bon grapat de castanyes, alguns panellets, i els desitjaré que passin una bona castanyada.

El vi dolç o, alternativament, la ratafia, i un moniato vermell ben cuit me'ls prendre jo. Que també m'ho mereixo.

Que tingueu una bona castanyada!

(O Halloween, O "castaween").

Guerra entre Hamas i Israel.

 L'atac de Hamàs a Israel ha estat un brutalitat. Ha estat terrorisme. Un acte criminal en que han massacrat i torturat gent, han violat dones, han segrestat adults i infants i els retenen amb l'amenaça d'assassinar-los fent-ne un espectacle macabre. És una barbaritat.

La resposta que donarà Israel, ja ha començat a donar-la, també serà una barbaritat. El bombardeig a civils és un atemptat contra la humanitat, el setge i bloqueig total a una població: ni aigua, ni aliments, ni energia, ni medicaments, res de res, és un genocidi. És una barbaritat.

Si aquests dos fets fossin aïllats, seguirien sent barbaritats, però es podria fer un cinturó de seguretat al seu voltant. Trobar un relat que ens permetés a tots no sentir vergonya de ser humans. podríem provar d'assajar alguna forma de teràpia post-traumàtica per a superar col·lectivament aquest desastre.

Però el cas és que no són dos fets aïllats. Són dos fets més d'una llarga cadena d'atacs i contraatacs. Són dues baules més d'una gruixada i llarga cadena d'odi i venjança. La creació de l'estat d'Israel el 1948 és la fita que s'acostuma a posar-se com a data d'inici d'aquesta violència que no s'atura. Però ve d'abans: és un fet que la creació de l'estat d'Israel va respondre a l'intent de solució i reparació de la vergonya infinita de l'holocaust, amb sis milions de jueus morts. L'antisemitisme ha estat una constant a la història d'Europa, en particular, i del món, en general. Tant que hi ha una paraula per referir-se a les massacres de jueus: pogrom. A moltes ciutats europees es poden trobar pogroms en algun moment de la seva història.

Jo no sé què cal fer. N'hi han que diuen que això només s'arreglarà donant als palestins un estat independent. Potser sí. O potser les coses empitjorarien. No ho sé. Però sospito que l'odi que hi ha avui a aquella regió del món ha d'enverinar necessàriament fins el més nimi dels actes quotidians de la gent que hi viu. SI hi ha odi, no hi hauran solucions.

També penso que el món es divideix, principalment, entre els que sempre manen i els que sempre obeeixen. Els que obeeixen, al seu torn, es divideixen entre els que pensen que aquesta divisió del món és injusta, i els que pensen que ja està bé. Evidentment, els     que manen pensen que aquesta divisió està bé i malden per mantenir-la. Com són poderosos tenen molts mitjans per a perpetuar-la. En particular, compten amb l'aprovació i l'entusiasme de molta de la gent que obeeix.

La gent obeeix per moltes raons: per identitat, per religió, per por, per ambició... La gent obeeix fins el punt que estan disposats a matar als que no obeeixen, o a deixar-se matar per mantenir aquesta jerarquia. Les guerres sempre les fan els que obeeixen, mai els que manen.

I els que manen creuen que tenen dret a fer-ho per pura ambició, o egoisme, perquè se senten superiors i ho justifiquen amb ideologies que poden anar des del despotisme il·lustrat fins als feixismes, passant pels estatismes o  les religions, o simplement per pur hedonisme. El cas és que tenen el poder per enviar a la gent a l'escorxador en nom de grans principis. Principis que, en realitat, no és que se'ls creguin si no que només són una eina per manipular a la gent, per a sotmetre-la, per a utilitzar-la per a la consecució dels seus interessos, particulars i ben materials. I si moren milers, que morin.

No sé que cal fer. Aquest món necessita desempallegar-se de la seva història, necessita desempallegar-se de les elits, dels seus ídols i dels seus déus, a aquest món li caldria començar de nou, aquest cop fent-ho bé. Però això no és possible,

Només podem seguir. El món és com és. Ens cal ser molt crítics i no deixar-nos entabanar pels que manen. Ens cal recuperar aquest poder que ens han furtat. Ens cal deixar d'obeir-los a ells per a obeir-nos a nosaltres mateixos. Ens cal esforçar-nos per a fer que nosaltres mateixos siguem millors persones, i el nostre entorn proper i la Terra siguin un lloc més agradable per viure. Ens calen moltes coses i molt d'esforç personal. Però no es pot demanar a ningú que s'esforci. Jo només puc ser responsable del meu propi esforç i és aquest esforç on he de procurar excel·lir. Estoicament. El món pot anar pel pedregar - hi anirà - però, si més no, jo hauré fet el meu millor esforç per a impedir-ho i aquesta ha de ser la meva retribució..

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut  autonòmic,  que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.

El fet és, per tant, que  Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.

Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.

Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any,  el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014... 

L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.

Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum. 

El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.

La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.

La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor. 

EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant. 

Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en  la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.

Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però  probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.

Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Visca Catalunya Lliure!

amnistia a canvi d'unilateralitat?

 Des de Sumar/Podemos/Comuns/Ex-ICV diuen que, a canvi de l'amnistia, cal renunciar a la unilateralitat. 

 És dir "jo et perdono, però ja no ho faràs més, eh? a partir d'avui seràs un espanyolet bo".

 Faria gràcia si no fos que ho diuen seriosament. Ho diuen els de l'"esquerra progressista" a "l'esquerra del PSOE".

 El cas és que, en realitat, la cosa no va de perdonar res a ningú. La cosa va de que la independència de Catalunya no es podrà aconseguir de forma negociada. No hi haurà mai un referèndum pactat, i per això el referèndum del 1er d'octubre de 2017 no va ser pactat. Aquesta pantalla es va passar fa molt de temps. Si avui estem com estem és, sobre tot, per uns polítics maldestres, cínics i també molts d'ingenus aquí, uns mafiosos feixistes allà, i una país excessivament llirista

 No podem repetir els errors. No es poden tolerar més lliristes amb ànima de màrtir entre la gent, ni es pot deixar que els lideratges els assumeixi personal que no està capacitat o que té una agenda pròpia. Dels mafiosos feixistes del bàndol contrari només podem esperar que siguin encara més mafiosos i feixistes. No els podem canviar. Només podem corregir els nostres errors.

 I un error monumental seria renunciar a la unilateralitat. 

 És clar que la DUI només es pot aixecar quan es tingui a un milió de persones disposades  a sortir al carrer i a estar-s'hi una setmana, dues, un mes... disposats a enfrontar-se a la policia i, si calgués, amb l'exercit. Per descomptat que una escalada tan bèstia només es possible si des d'Espanya envien els tancs, cosa que, evidentment pot passar, però que té un preu car abans de disparar la primera canonada. I un preu inassumible, amb un resultat ben incert, un cop el primer dispar ja s'ha fet.

 No es pot renunciar a la unilateralitat perquè és el mateix que desarmar l'independentisme. L'independentisme català només té sentit si és unilateral. Sense unilateralitat és  autonomisme, és dir, espanyolisme regionalista. Indistingible de qualsevol regionalisme i és també la certificació de la defunció de la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua.

 Els partits ja sabran que fan. Jo no he votat cap partit i no seré jo el que digui que han de fer. Jo sé el que jo faria i el que esperaria que fes el partit que em representés. El partit que em representés NO votaria a Pedro Sánchez, i menys encara amb els termes que estan proposant.

 Però també us dic una cosa: tinc la forta sospita que Feijóo serà president.  Serà president perquè hi haurà una tupinada: hi hauran vots del PSOE cap a Feijóo. Vots rebels, vots comprats... és igual.  Aquesta és la meva aposta. A veure què passa. A hores d'ara tots els escenaris són possibles. Si al final anem a eleccions al desembre em plantejaré votar i quin partit em representa millor, si és que n'hi ha cap. A qualsevol dels altres escenaris, ja sigui amb Sánchez o Feijóo de president, tocarà tornar als carrers. Hi podeu pujar de peus.

Reflexió abans de la diada nacional.

El dilluns serà la Diada Nacional. Com cada any cal repetir que aquesta no és una diada de festa, si no de reivindicació i mobilització.

El lema d'enguany de l'Assemblea és "Per la independència, Via fora!". Vet aquí el vídeo promocional:

El lema té una cosa molt bona: la mobilització és per la independència. Molt important recordar-ho. Els partits estan venent com un èxit que des del PSOE s'hagi pronunciat la paraula "amnistia", com si això fos garantia de res. Els partits estan passant de puntetes sobre l'altra línia vermella que ells mateixos havien posat: el referèndum d'autodeterminació i, definitivament, no en volen sentir res del referèndum del 1er d'octubre de 2017 i l'aixecament de la DUI. Estan evitant haver de dir massa cops i massa fort la paraula independència.

No se si Jordi Graupera té raó (acostuma a encertar-la) quan adverteix que amb l'amnistia es vol obrir una nova "transició" cap a un estat "federal i plurinacional". És important aquesta advertència. Els independentistes volem la independència de Catalunya. Perquè creiem que és el millor per a la gent que vivim a Catalunya. Punt. No som independentistes per intentar reformar Espanya. Espanya està encantadíssima de conèixer-se a ella mateixa i no té cap intenció de reformar-se, en canvi sí d'assimilar a Catalunya i fer-ne desaparèixer la llengua i fer-la desaparèixer com a nació.   

En tot cas, Jo crec que dins del PSOE aquest plantejament de transició ni hi  és ni s'espera. Per descomptat, aquest plantejament no hi és ni al PP i adlàters ni a l'estat dur: monarquia, judicatura, exercit, alt i mitjà funcionariat de les diferents administracions de l'estat (incloent, per cert, força quadres de la Generalitat).  No. El que hi ha aquí és un nou intent d'enganyifa per part del mentider major del regne, Espero que a Junts no siguin tan innocents de creure res del que digui Pedro Sánchez.

En definitiva, el típic vol gallinaci dels partits d'aquí d'allà.

No perdem el nord. Si alguna cosa cal reivindicar el proper dilluns, si per algun motiu vull sortir al carrer és per cridar ben fort que vull la independència de Catalunya. És el primer i més important. L'objectiu principal. La raó de ser de l'independentisme. La independència. Fer palès que es va fer una DUI el 6 i 7 de setembre de 2017, que aquesta DUI es va ratificar el 1er d'octubre d'aquell mateix any, que molts estàvem disposats a defensar-la, i que encara ho estem avui. Amb molts més motius.

No és que l'assemblea faci tot bé. De fet, crec que ja ha passat el temps de les samarretes de colors, les performances en forma de columnes i vies i actes immaculadament cívics sense un paper a terra i no donant en cap cas la foto que volen. Suposo que, el problema és que l'Assemblea no pot fer una altre cosa i que, efectivament, calen noves organitzacions que reprenguin i culminin la cursa per la independència. Organitzacions capaces d'aportar la duresa necessària per a fer efectiva la independència. Però, si més no, cal agrair a l'assemblea que no hagi perdut de vista l'objectiu principal, per molt que això incomodi als partits independentistes.

El dilluns, doncs, em manifestaré. Abans hauré penjat l'estelada al balcó, per descomptat i m'agradaria participar a la marxa de torxes de Sants, si els compromisos de cures familiars m'ho permeten. Em mobilitzaré, i espero que ho faci molta gent. Com també espero que aquesta mobilització es mantingui, i creixi. 

Via fora, doncs. Tots som cridats als carrers. Tot està per fer (encara i lamentablement) i tot és possible!

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.

Primera votació.

El planteja Manquen poques hores per a que es faci la votació per a la constitució de la mesa del "congreso". Serà el  moment per a valorar la determinació i interessos d'uns i altres. La posició de junts segueix sent un misteri. Es dona per assegurat el vot d'ERC a favor de la candidata del "gobierno", tot i certa gesticulació final per a no donar-ho "per fet". En tot cas, l'únic dubte sobre el sentit del vot ve de Junts.

A les tertúlies de la tele i de la ràdio tothom mira de trobar pistes sobre quin serà el sentit de vot dels de Carles Puigdemont. Es fan debats i s'aporten arguments en un sentit i l'altre. Va molt bé per omplir les hores de programació de l'estiu.

El que faci Junts nomes ho deu saber la direcció de Junts, i potser ni aquests.

El que jo sé, i per això porto un parell d'eleccions abstenint-me, és que:

Els partits espanyols sempre, sempre, sempre menteixen.

Als partits espanyols NO els cal complir les lleis espanyoles. Com diuen a Madrid dels semàfors: el llum vermell és una opinió, no una obligació. Amb les lleis fan igual.

Les lleis espanyoles només són inflexibles, draconianes, rígides, implacables, ferotges amb els dissidents. Sempre és més preferible un mafiós que utilitza, necessita, desobeeix les lleis del sistema per al seu profit, que un dissident que vol canviar el sistema, només que sigui un canvi poc més que cosmètic.

Tots els partits espanyols són abrandats nacionalistes espanyols, si més no de cara a la seu públic. Per tant, la unitat d'Espanya no es qüestiona i, per descomptat, ni es plantegen el reconeixement nacional de Catalunya. Per la mateixa raó, no cal ni parlar de referèndums d'autodeterminació pactats. És per aquest motiu que es va fer, i guanyar, el referèndum d'autodeterminació -no pactat- del primer d'octubre de 2017, l'únic referèndum d'autodeterminació que és possible fer a l'estat espanyol i, repeteixo, ja es va fer, i es va guanyar. Alguns estem a l'espera que se'ns convoqui al carrer per a fer-ne efectiu el resultat, és dir, la independència.

Amb les premisses anteriors, no sembla que hi hagi molt de joc possible. Per mi seria un sorpresa (i potser una certa decepció) si, al final, Junts vota a favor de la candidata del PSOE. No seria definitiu, però tampoc seria, al meu entendre, cap bon senyal. No ho seria perquè tinc la certesa que cap pacte amb el PSOE serà significatiu o, en cas de ser-ho, sigui executat de forma neta i verificable.

Ja es veurà. Va passant l'estiu. Potser aviat caldrà anar a votar. Potser aviat caldrà tornar al carrer.

"Torna amb l'escut o sobre d'ell"

 Passa l'any a tota velocitat. Es va fer la campanya electoral per a les eleccions espanyoles, el passat diumenge es va votar, avui s'ha comptat el vot exterior i ja hi ha un resultat definitiu: L'abstenció independentista va ser prou alta, uns 300.000 vots, i encara va ser més alta la fuita de vots de l'independentisme cap a PSOE i Sumar. Això ja se sap, però encara a dia d'avui hi han veus dins dels partits independentistes que blasmen de l'abstencionisme. És una anàlisi catastròficament errònia.

És evident que alguna cosa deuen haver fet molt malament els partits independentistes per a perdre vots com ho han fet. La realitat és que un vot que va a l'abstenció és un vot que es pot recuperar, si bé amb dificultat. En canvi, un vot que se'n va a un altre partit és molt més difícil que torni. Els partits haurien de tractar de comprendre molt bé per què tants votants han canviat de papereta, o s'han abstingut, i corregir-ho. El que està clar és que blasmar de l'abstenció no sembla gaire intel·ligent. 

En tot cas, no sembla que es pugui esperar molta capacitat d'anàlisi de part dels partits independentistes, definitivament convertits en agències de col·locació de càrrecs. 

Objectivament, amb 7 diputats cadascun, ERC i Junts tenen la possibilitat de decidir quin ha de ser el proper president del "gobierno" o, millor encara, al meu parer, bloquejar per forçar unes noves eleccions generals a la tardor. Ho faran? Ho dubto. 

Sospito, i tant de bo m'equivoqui, que es deixaran enganyar de nou amb les promeses de Pedro Sánchez, el mentider més gran que ha parit Espanya. 

El "gobierno" sempre, sempre, sempre menteix. Tant li fa les promeses fetes, Mai les honoren, Tant li fa els pactes escrits. Són paper mullat. Tant li fa que hagin lleis escrites. No les acompleixen i no passa res, però ai de tu si no les segueixes fil per randa i en la interpretació del jutge més feixista que puguis trobar al Constitucional o al Suprem. El gobierno menteix sempre. Sempre. No és una opinió. És una veritat demostrada. És l'única llei que se segueix. 

Encara hi ha una altra llei que se segueix: la de la ingenuïtat estúpida, o potser és cinisme, o potser només és profit personal. Aquesta llei diu que els partits independentistes catalans s'asseuen a "negociar", perquè algú els ha dit que aquesta és la paraula que descriu el que fan, i acaben creient-se, o fent veure que es creuen, les promeses del "gobierno" espanyol. Els menteixen a la cara, com sempre fan, com tantes altres vegades i ells, estúpidament, covardament, cínicament, s'ho creuen, o fan veure que s'ho creuen. I així sempre.

El cas és que a l'abril 2019 va haver-hi eleccions generals, però PSOE i Podemos no es van posar d'acord per a fer govern i es van haver de repetir eleccions, que van ser al novembre. No sé per quina raó es dona per fet que això no pot tornar a passar. 

 El que és clar és que a una negociació has d'estar disposat a fer realitat les amenaces. PSOE i Podemos ho tenien claríssim a 2019. Per això es van repetir eleccions, i per això amb les noves eleccions van tenir clar que havien de posar-se d'acord per no prendre mal. Espero que els partits independentistes hagin après alguna cosa sobre negociació. Només des d'un profund cretinisme poden parlar d'"encarir el preu" d'una investidura a la que, de totes formes, en donaran suport. És com si a una partida de cartes en la tirada definitiva un jugador anunciés que anirà de farol.

És de primer de negociació: has d'agafar pels ous a l'adversari, i dir-li "no ens farem mal, oi?". Si l'adversari pensa que no li retorceràs els ous, passarà de tu. Per tant, cal fer-lo entendre que, arribat el cas, els ous seran retorçats. Dues o tres voltes. Les que calguin. A mi potser m'inflaran la cara, però m'enduré els seus ous de record. Si cal repetir eleccions perquè el PSOE es pensa que, per variar, els partits independentistes van de farol i ho anuncien, aleshores les eleccions han de ser repetides; i que el PSOE sàpiga els seus ous pengen a la sala de trofeus dels partits independentistes.

Fixeu-vos que ara no estic parlant de política. ni d'ideologia,  ni d'esquerres i dretes, ni de res d'això. Estic parlant senzillament de tècniques de negociació. Estic parlant, simplement, de que quan dos no es posen d'acord, hi ha conflicte. En un conflicte es pot guanyar, es pot perdre, o es poden buscar acords. Els acords han de buscar-se de forma que ningú pugui dir que ha guanyat o perdut. Amb un bon acord, tots dos tornen emprenyats a casa. Si un torna content, i l'altre no, un ha guanyat, i l'altre ha perdut. I no, no existeixen els acords amb els que tots dos tornen contents a casa. Si tots dos tornen contents a casa, és que no hi havia conflicte.

Entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte. Entre els representants de l'estat espanyol, i els, en principi, representants de la República Catalana in fieri, ha d'haver-hi, doncs, un conflicte. Entre els negociadors de les dues parts ha d'haver-hi un conflicte. Malament, si no n'hi ha de conflicte. Una cosa és la cortesia, la bona educació i la diplomàcia, però si es confon això amb "confiança" o "simpatia" han begut oli.

Els negociadors de l'enemic, per molt bones paraules que facin servir, són l'enemic. Són el puto enemic. L'únic enemic bo és el que està enterrat i oblidat per sempre. En cap moment es pot abaixar la guàrdia o confraternitzar amb l'enemic. Mai. Bona educació, sempre. Però sempre, desconfiança de l'enemic. L'enemic te la fotrà en quan pugui. L'enemic et vol mort. L'enemic només et respectarà mentre el tinguis agafat pels ous i sospiti que no dubtaràs en arrencar-se'ls.

M'és igual el que facin els partits a Madrid, si investeixen o no a Sánchez . En definitiva jo m'he abstingut. 

Ara bé, espero que no facin el ridícul, ni vull sentir vergonya aliena. Voldria sentir que hi ha hagut una negociació digna i dura entre Catalunya i Espanya. Que aquesta negociació acabi, o no amb acord no és tan important. No voldria sentir que, de nou, hi ha hagut un engany,  estupidesa, cinisme o interessos personals passant per sobre dels interessos de la República de Catalunya. Dic república, necessàriament independent, i no autonomia.

 Ho has entès, equip negociador? Molt bé. Ara, doncs, ves a Madrid a negociar. 

I "torna amb l'escut o sobre d'ell".

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.

Campanya a Twitter: #AbstencióMassiva23J

Fins a les passades municipals sempre he estat un defensor de la necessitat de votar. Val a dir que aquesta "norma" d'actuació ha anat erosionant-se amb el pas del temps i ha rebut cops decisius en veure com fos qui fos el sentit majoritari dels vots emesos, aquest sentit no era "determinant". De fet, el que he vist és com les elits estatals, polítiques econòmiques, o funcionarials -en un sentit que inclou militars i judicatura- esmenaven aquest sentit i, fins i tot, condemnaven i reprimien als votants d'aquest sentit.

Més demolidor ha estat quan he vist com els mateixos partits majoritaris en campanya han dit unes coses, han deixat de dir-ne unes altres i, finalment, han actuat diferent de com deien.

EL resultat és que a les passades municipals vaig votar amb la papereta del 1er d'octubre, i ara tornaré a fer-ho.

Aparentment, aquesta decisió que he pres, que és personal i que la prenc amb consciència i convençut que és bo pel país fer net de la partitocràcia que patim, resulta extremadament  maligna a ulls dels partits que consideren que seran perjudicats pel meu no-vot. Actualment, a Twitter, hi ha una batalla entre els defensors de l'abstenció activa, i els defensors votar per "aturar a la dreta".

Jo em considero d'esquerres i "aturar la dreta" és un dels meus capteniments principals. Però es veu que a la dreta només se la pot "aturar" fent "presidente" a Pedro Sánchez. És molt curiós, perquè és molt evident que el PSOE és un partit liberal i, per tant, de dretes. No s'atura a la dreta fent president a Sánchez. Al contrari. 

A més, després que s'investeixi un "presidente" (o "presidenta", o "presidentis"), aleshores, què? A què es dedicaran els diputats "independentistes" a Madrid?

Vet aquí respostes que he anat posant a Twitter:

«Els vots de la gent són de la gent. No dels partits. Fiqueu-vos-ho al cap d'una vegada. Si ningú em representa, i això ho decideixo jo, no voto.»

 «"Si això acaba passant a les Corts Espanyoles oblidem-nos del dret a l’autodeterminació". 6 i 7/set/2017 s'aproven llei de transició i de referèndum. Eren la DUI. 1/oct/2017 Referèndum d'autodeterminació. Es guanya. Un mes independents, de fet. Després, els partits es rendeixen.»

«Es recorda als votants crítics de comuns que també es poden abstenir.»

«No. Depèn de la correlació de vots. Els partits catalans no tenen la possibilitat de decidir qui serà president. Com a molt, bloquejar la seva elecció. Catalunya està en conflicte amb l'estat. Els partits que representen aquest conflicte haurien de bloquejar sistemàticament. 

Però, és clar, això és "antipolítica", que diuen ara. I van i pacten amb el 155 fins el color dels calçotets que han de portar cada dia de la setmana.» 

«Fan campanya contra l'abstenció perquè no tenen cap oferta creïble per la que fer campanya.
Fan la campanya de "Uuuuh! Que ve la dreta!"
Mireu: el meu vot és meu, no vostre. Jo decideixo si voto o no, i a qui.
Ara mateix no veig que votar serveixi de res.
Tan senzill com això.»

«De fet, jo voldria representants independentistes.
És cert, pel meu gust, no hi ha tanta diferència entre "processistes" i espanyolistes.
Qüestió de gustos, suposo.
En tot cas, com que el meu vot és meu, i no dels partits, jo trio si voto i a qui voto, donat el cas.»

«Tant de bo que només fessin filibusterisme (no el faran, lamentablement).
La política que haurien de fer és tractar l'estat espanyol com l'enemic que és de Catalunya. Entorpir i dificultar la seva presa de decisions siguin les que siguin. En tot moment. Crear conflicte constant.»

«El poder dels consumidors és deixar de consumir o triar marques diferents.
Els partits han esdevingut empreses de col·locació de personal a les administracions, però els calen vots dels consumidors (perdó, votants).
Si els votants (o consumidors?) no estan contents, no compren.»

«Els 48 diputats que es trien a Catalunya són dels partits, no de Catalunya.
Els partits tenen unes direccions molt reduïdes que són les que decideixen el vot dels diputats.
Els 350 diputats espanyols es podrien reduir a menys d'una desena part. Gairebé tots de Madrid.»

«Només puntualitzar que (el vot) no és l'única "arma".
Vagues, talls de vies i carreteres, ocupacions, control efectiu del territori...
No estem "desarmats", ni limitats a les "armes" i les regles que ens autoritzi l'enemic.»

«Aquests darrers anys NO ens hem abstingut molt fort, i Espanya ens ha passat per sobre desmuntant l'autonomia. No n'ha tingut gens de gràcia. En tot cas, el tema no és preservar l'autonomia, si no guanyar la independència, que no s'aconsegueix votant, com demostra l'experiència.»

«No ho entenen.
Jo no vull que investeixin a Sanchez. Jo vull que entorpeixin l'elecció del president espanyol i que forcin noves eleccions, i així fins que Espanya rebenti.

I quan finament Espanya tingui un govern, que sistemàticament entorpeixin l'aprovació de lleis.
Exacte: Filibusterisme, se'n diu.
És el que han fet tots els partits espanyols (PPSOE - C's - Comuns - Vox) a Catalunya des d'abans del primer d'octubre de 2017.

Algun partit català es compromet a això?
No, oi?
Que no m'esperin a les eleccions.»

«Votaré al partit que juri amb sang sobre una bíblia negra que a Madrid només utilitzaran el català  i que només faran filibusterisme per a entorpir i rebentar qualsevol nomenament, pacte, llei, decret o el que sigui que proposi el "gobierno" de torn. Sigui del PP o del PSOE.»

«I quin és el problema (de l'abstenció), exactament? Els del 155 tenen majoria absoluta des de sempre i sempre la tindran. La minoria nacional catalana és i serà sempre una minoria a Espanya. El "sistema democràtic" espanyol no respecta les minories en general i nega l'existència de les nacionals.»

(sobre els comuns): «Tenen una massa crítica d'electors convençuts, endollats i quadres mitjans que fa que s'arrapin al poder com paparres.
No, no desapareixeran tan senzillament. Cal denunciar la seva hipocresia, escarnir-los i assetjar-los sense treva. En particular als comuns, i al 155 en general.»

(sobre els resultats de les eleccions municipals a Barcelona): «Per cert, que el que ha passat avui és una nova prova fefaent que el "sistema democràtic" és una refotuda estafa. No només cal fer foc nou als partits. És el mateix sistema que està podrit. Es diu a la gent que tenen dret a escollir, i després tot s'acorda entre elits.»

«No. La gent vota, o no vota, i tria els seus representants. Si no se sent representada, no vota.
Ja que busqueu culpables, si el representant no representa bé, la culpa és del representant, no del representat.
I ara seguiu escampant merda sobre l'abstenció.»