Madame la Guillotine

Aquest matí, un dels col·laboradors de l'Ustrell feia una editorial en que parlava de la possibilitat de la guerra entre Rússia i Europa. Ho mostrava com una amenaça real. Com quelcom que pot passar i que ens agafarà als europeus amb els pixats al ventre, com de costum.

EL cas és que Europa ja està en guerra amb Rússia. Això és exactament el que passa a Ucraïna. Una guerra proxy, en la que la carn i la sang la posen els ucraïnesos, i les armes i la logística la posa l'OTAN, per la banda occidental. Per la banda oriental, la carn i la sang la posen els russos; les armes i la logística, les seves elits. Com de costum allà i aquí, és el poble el que pateix i mor; i les elits les que treuen profit.

Jo tinc la impressió que aquest opinador en nòmina no pretenia fer una anàlisi de la situació internacional si no, simplement, assenyalar un enemic i, sobretot, fer por. El gran negoci dels mitjans de comunicació tradicionals és ser la veu de l'amo i crear estats d'opinió  útils als interessos del grup que controla el mitjà en qüestió. Val a dir que la millor forma de crear estats d'opinió és la por. Por, ja sigui del Covid, dels immigrants, de la IA, dels russos, o de qualsevol cosa que permeti construir un relat espantós. Fa molt de temps que els mitjans de comunicació emeten missatges amb dos objectius: tornar estúpida i infantil a la societat, i espantar-la per a que sigui obedient.

Jo seré un paranoic, però trobo significativa la coincidència en el temps de la recuperació del cas Vólkhov que relaciona l'independentisme català amb el govern rus amb l'opinió alarmista d'aquest matí que assenyala l'enemic rus. La del cas Vólkhov en una trama que és tan inversemblant que seria còmica si no fos perquè hi ha gent que s'hi juga la llibertat. Quina casualitat que el President Carles Puigdemont sigui una de les persones que s'estan jugnat la llibertat. Quina casualitat que sigui senzill  trobar un anti-puigdemontisme visceral entre els col·laboradors matinals de l'Ustrell.

Se'ls veu el llautó. Avui per avui, Puigdemont i la resta d'exiliats són exiliats i per tant, represaliats. Només per això ja tenen el meu suport. Per cert, a què ve això d'assenyalar "als russos", en genèric, com els dolents de la pel·lícula? Quina anàlisi és aquesta? Jo us diré, no és cap anàlisi: és propaganda. 

No crec que a Catalunya mai arribem a veure l'exercit rus com un exercit d'ocupació. En canvi, sí que es pot veure cada dia l'exercit espanyol. Exercit que, per cert, té el mandat constitucional de disparar contra la gent per tal de preservar la reputissima "sagrada unidaz". Ja ho he dit altres cops: la víctima favorita dels exercits espanyols al llarg de la història han estat els mateixos ciutadans espanyols. Només cal que compteu quants morts hi han hagut en les nombrosíssimes guerres civils que regularment s'han esdevingut  a la península ibèrica. Desmantellar l'exercit espanyol  seria una excel·lent mesura de salut pública i ens allargaria l'esperança de vida a tots.

En fi. Sospito que la guerra a Ucraïna va per llarg. Sospito que molts joves, i  no tan joves, ucraïnesos i russos pagaran un monstruós preu de sang per a major benefici d'elits que se'n riuen dels morts. Sospito que els europeus serem empobrits, per tal de pagar tribut a aquestes elits mundials i mafioses, que ens venen "seguretat" a canvi de ser els seus esclaus. Però la única seguretat és que se n'aprofiten de la gent.

Però la gent no protesta. O encara no protesta. A França els pagesos han assetjat Paris. Els francesos tenen el bon costum de deixar molts papers a terra, i fems, i barricades dignes d'una línia Maginot, a les seves protestes. Als manifestants francesos no els fa por donar "la foto que ells volen". De fet, crec que ells mateixos fan la foto i l'envien amb dedicatòria. Per cert, que protestar com ho fan a França no és terrorisme. 

Als manifestants francesos no els fa por Rússia. No els fa por la gendarmeria. No els fan por els jutges. No s'espanten per "periodistes" de pa sucat amb oli que fan propaganda dolenta. 

Aquesta és la lliçó dels manifestants francesos: no tinguem por, i quan toqui sortir al carrer, sortim, per a quedar-nos-hi tant de temps com calgui. Tallant les carreteres, les vies i els aeroports. Tant de temps com calgui, fins que les elits entenguin que han de negociar, o els seus caps coneixeran a Madame la Guillotine.