Es tracta justament d'això. De tenir confiança.
Confio en que demà el govern de Catalunya deixarà enrere aquesta tempesta que de lluny feia molta por, però que s'ha desfet a mida que s'anava apropant.
Confio en que les paraules del President tenen el valor que tenen. N sé si som gaire conscients de la magnitud del que ha anunciat avui Puigdemont.
Confio en que el referèndum sigui, en veritat, un referèndum. És dir, que serveixi per a referendar una independència que haurà de ser pràctica abans del referèndum. Perquè si no és així, el referèndum no serà possible.
Estic segur en que el referèndum no serà acordat. Si fos acordat no seria un referèndum, seria una consulta i, de fet, és l'única forma d'aturar la independència de Catalunya per part de l'estat espanyol. Però no ho farà, perquè acordar un referèndum, o una consulta vinculant, implicaria una reforma interna que la majoria des espanyols no desitja. No la desitja. És un fet. Només cal que recordeu els resultats electorals a Galicia i Euskadi del passat diumenge. Un altre fet: l'única cosa semblant a una revolució que hi ha en marxa a l'estat espanyol és el procés constituent i la independència de Catalunya.
Confio en que el pressupost s'aprovarà i que no i hauran unes eleccions que frustrin tot aquest esforç titànic i sostingut en el temps just abans de creuar la meta.
Confio en que el proper setembre serà el referèndum.
Confio en que la societat catalana participarà majoritàriament. Molt més que al 9N.
Crec que seria molt sensat fer coincidir el referèndum amb les eleccions constituents, però confio en que el govern prendrà la decisió que garanteixi la major participació possible.
Confio que els catalans votarem de forma majoritària per la Independència.
Confio en que els catalans, en conjunt, sabrem respectar el resultat de les urnes, sigui quin sigui.
Confio en Catalunya. Hi vull confiar. Crec que hi puc confiar. Catalunya és aquest paisatge, aquesta terra, però sobretot som totes i tots. Les nostres llèngues, les nostres cultures, el respecte i l'apreci mutu. Jo confio en tot això, en tots nosaltres.
Confio que, entre totes i tots, farem un nou país per a totes i tots, que serà millor per a nosaltres i per als nostres fills.
Confio en vosaltres. Podeu confiar en mi.
Endavant amb cofiança.
dimecres, 28 de setembre del 2016
dissabte, 17 de setembre del 2016
Pas a pas
Al darrer post explicava com penso que serà el que queda del procés d'independència i m'imaginava un possible RUI fent-lo simultàniament amb les eleccions constituents. La meva conclusió és que, en tot cas, abans caldrà fer una declaració d'independència explícita (o una proclamació d'independència, fent servir el terme del full de ruta de JxSí).
El que no explicava en el darrer post és que, tan bon punt es faci la proclamació d'independència la resposta de l'estat serà immediata. I no serà una trucada amable per felicitar-nos.
En aquest sentit, just l'endemà del meu post, vaig llegir al Vilaweb aquesta anàlisi de Pere Cardús: "El nou objectiu de l'independentisme: evitar un SMI". L'opinió em va cridar l'atenció perquè més o menys coincidim en punts de l'anàlisi, però ell, a més afegeix un element molt important: que no serà gratis.
L'entradeta de l'article és aclaridora: «Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»
Ja s'ha dit, i cal tornar a repetir-ho: Ni Catalunya és Escòcia, o el Quebec, ni Espanya és el Regne Unit, o el Canadà. Potser seria més adequat parlar de les Repúbliques Bàltiques i la URSS. Prefereixo no parlar d'altres casos tràgics.
Per a les repúbliques bàltiques la independència va tenir un cost (en algun cas de vides humanes, i aquest és un preu que se'm fa impossible de pagar voluntàriament) i no va ser fàcil malgrat que se l'anomeni la "Revolució Cantant". No estic parlant, doncs, d'un desastre bèl·lic com als Balcans, però no els va sortir gratis. Ni va ser immediat.
Alguna cosa semblant pot passar aquí. Cal estar preparats, doncs.
Mentrestant, però, em sorprenen algunes declaracions de polítics del país. Se suposa que en la fase actual del procés tothom ha de saber, més o menys, en quin punt estem, cap a on anem i quins costos cal preveure. Precisament el debat sobre el RUI i com ha de ser, i com fer-lo, com si fos una cosa que es pot fer sense una proclamació d'independència prèvia, em sorprèn. Com si és tractés d'una performance més i prou; o com si la simple convocatòria d'un RUI o unes eleccions constituents no anés a tenir unes conseqüències; o com si fos possible convocar-les sense uns passos previs ben motivats.
Potser és per fer bullir l'olla, però em preocupa pensar que alguns dels responsables de pilotar el procés en el moment actual no sàpiguen de què parlen, ni dels costos que pot tenir això. Per tant, té molt de sentit insistir fins l'últim moment en un referèndum acordat. I també saber quan tindrà sentit un RUI. Crec que Quim Arrufat l'encerta en les seves declaracions d'avui a la ràdio.
Fem-ho bé, si us plau. Avui mateix Neus Munté també parlava a Catalunya Ràdio sobre el que haurà de fer la gent durant aquest any que ve. Sense dir-ho ella mateixa a l'entrevista, no ha negat que els catalans, entre d'altres accions, haurem de decidir on pagar els nostres impostos. Suposo que a hores d'ara no es pot fer aquesta crida a la població, però és evident que serà clau i definitiu per a l'assoliment de la Independència el donar aquest pas de forma massiva. Per això el desplegament d'urgència de les oficines de la Hisenda Catalana.
El tall del que us parlo va del minut 10:48 a l'11:34, però crec que és interessant escoltar l'entrevista sencera.
Com deia al darrer post: pas a pas.
El que no explicava en el darrer post és que, tan bon punt es faci la proclamació d'independència la resposta de l'estat serà immediata. I no serà una trucada amable per felicitar-nos.
En aquest sentit, just l'endemà del meu post, vaig llegir al Vilaweb aquesta anàlisi de Pere Cardús: "El nou objectiu de l'independentisme: evitar un SMI". L'opinió em va cridar l'atenció perquè més o menys coincidim en punts de l'anàlisi, però ell, a més afegeix un element molt important: que no serà gratis.
L'entradeta de l'article és aclaridora: «Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»
Ja s'ha dit, i cal tornar a repetir-ho: Ni Catalunya és Escòcia, o el Quebec, ni Espanya és el Regne Unit, o el Canadà. Potser seria més adequat parlar de les Repúbliques Bàltiques i la URSS. Prefereixo no parlar d'altres casos tràgics.
Per a les repúbliques bàltiques la independència va tenir un cost (en algun cas de vides humanes, i aquest és un preu que se'm fa impossible de pagar voluntàriament) i no va ser fàcil malgrat que se l'anomeni la "Revolució Cantant". No estic parlant, doncs, d'un desastre bèl·lic com als Balcans, però no els va sortir gratis. Ni va ser immediat.
Alguna cosa semblant pot passar aquí. Cal estar preparats, doncs.
Mentrestant, però, em sorprenen algunes declaracions de polítics del país. Se suposa que en la fase actual del procés tothom ha de saber, més o menys, en quin punt estem, cap a on anem i quins costos cal preveure. Precisament el debat sobre el RUI i com ha de ser, i com fer-lo, com si fos una cosa que es pot fer sense una proclamació d'independència prèvia, em sorprèn. Com si és tractés d'una performance més i prou; o com si la simple convocatòria d'un RUI o unes eleccions constituents no anés a tenir unes conseqüències; o com si fos possible convocar-les sense uns passos previs ben motivats.
Potser és per fer bullir l'olla, però em preocupa pensar que alguns dels responsables de pilotar el procés en el moment actual no sàpiguen de què parlen, ni dels costos que pot tenir això. Per tant, té molt de sentit insistir fins l'últim moment en un referèndum acordat. I també saber quan tindrà sentit un RUI. Crec que Quim Arrufat l'encerta en les seves declaracions d'avui a la ràdio.
Fem-ho bé, si us plau. Avui mateix Neus Munté també parlava a Catalunya Ràdio sobre el que haurà de fer la gent durant aquest any que ve. Sense dir-ho ella mateixa a l'entrevista, no ha negat que els catalans, entre d'altres accions, haurem de decidir on pagar els nostres impostos. Suposo que a hores d'ara no es pot fer aquesta crida a la població, però és evident que serà clau i definitiu per a l'assoliment de la Independència el donar aquest pas de forma massiva. Per això el desplegament d'urgència de les oficines de la Hisenda Catalana.
El tall del que us parlo va del minut 10:48 a l'11:34, però crec que és interessant escoltar l'entrevista sencera.
Com deia al darrer post: pas a pas.
dimecres, 14 de setembre del 2016
RUI, sí o no? quan?
Un cop deixada enrere la Diada Nacional toca fer la pregunta de rigor: "i ara què?"
Què ve ara? quin és el següent pas? En principi, sembla que el protagonisme l'ha de prendre l'àmbit institucional. La qüestió de confiança és el proper escull, però no es preveu que la nau independentista hagi d'embarrancar aquí. Més fumut serà pactar el pressupost per al proper curs.
Per a prosperar, el pressupost haurà de tenir un inequívoc component social que permeti a la CUP votar-lo. Però, a més, haurà de pressupostar els passos finals del procés independentista. El primer punt serà difícil, però crec que la pinça CUP-ERC pot aconseguir uns pressupostos convincents. En canvi, el pressupost per a la Independència em sembla molt espinós.
A la CUP advoquen -no en fan una qüestió inamovible o, si més no, això han dit fins ara- per la realització d'un Referèndum (Unilateral) d'Independència (un RUI). A JxSí, en general, es defensa continuar amb el full de ruta i acabar el procés amb unes eleccions constituents.
Tant el RUI com les eleccions constituents tenen pros i contres. La qüestió, però, no és si això s'acaba amb un RUI o amb unes eleccions constituents. La qüestió clau és que s'haurà fet abans.
Perquè si abans del RUI no hi ha una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el RUI no serà més que una consulta com la del 9N. Si no es fa una declaració d'independència prèvia voldrà dir que la legalitat vigent serà l'espanyola i, per tant, com a molt, el RUI serà un 9N "reloaded".
Com es diu ara, aquesta pantalla ja està passada.
De la mateixa manera, si les eleccions constituents no van precedides per una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el eleccions "constituents" no seran, ni més ni menys, que unes eleccions autonòmiques.
La clau és saber, doncs, quin és el pas previ al RUI/Eleccions Constituents.
El pas previ és, evidentment, la llei del procés constituent que és la que permet convocar les eleccions constituents. Aquestes eleccions constituents tenen com a resultat un Parlament amb la missió de redactar la Constitució del nou estat.
Ara bé, aquesta llei, per la seva pròpia natura, només pot ser escrita des de la independència de fet i, aquesta independència de fet només és possible si en algun moment abans d'aquesta llei s'ha fet una declaració, explícita o implícita, d'independència.
I com es fa això? Doncs el full de ruta preveu una "Llei de Transitorietat Jurídica" o, més adequadament com diu Viver i Pi-Sunyer "Llei Fundacional i de successió d'estats". Aquesta llei establirà que mentre no es proclamin les lleis del nou estat que substitueixin les velles, mantindran la seva validesa les actuals lleis, garantint-se així que no hi hauran buits legals. El que és important és que la llei establirà, de fet, la caducitat de la llei espanyola per donar pas a la catalana.
Però, tornem-hi, una llei catalana no pot derogar una llei espanyola dins l'actual marc legal. Per tant cal una declaració d'independència prèvia.
A més hi ha un fet fonamental: tu pots proclamar i legislar el que vulguis, però si no tens els calés que permetin executar aquestes lleis, tot plegat no és més que paper mullat. Cal, per tant, una llei de la hisenda pública catalana que doni múscul i capacitat financera i executiva al governs de la Generalitat.
Vet aquí que arribats a aquest punt tenim que abans del RUI o de les eleccions constituents cal primer i per ordre:
Aquestes lleis, ja estan en elaboració i, de fet, la "Proposició de llei del Codi tributari de Catalunya i d'aprovació dels llibres primer, segon i tercer, relatius a l'administració tributària de la Generalitat de Catalunya" ha entrat aquesta setmana en el seu procés de tramitació parlamentària.
Aquesta llei de la hisenda pública catalana ja està amenaçada pel tribunal constitucional. De fet, si aquesta llei pretén establir les bases d'una hisenda independent, no és difícil veure que aquesta llei només serà executable i factible si hi ha una declaració, explícita o implícita d'independència prèvia.
És a dir. En algun moment abans d'aquestes lleis caldrà una declaració d'independència.
Recordem ara els nou punts del full de ruta amb que es va presentar JxSí el setembre de l'any passat:
És dir, efectivament, i segons el full de ruta, el proper pas és la "proclamació de la independència".
A mi em fa l'efecte que aquesta "Proclamació" encara trigarà a dur-se a terme. Trigarà el que triguin les lleis de desconnexió. La meva opinió és que:
Primer: Es tirarà endavant com es pugui la llei de la hisenda pública catalana, de forma que el proper maig / juny ja s'haurien de recaptar la majoria dels impostos.
Segon: tan aviat com estiguin llestes les lleis de successió entre estats i de procés constituent es proclamarà la independència i, el mateix dia, es presentaran les dues lleis finals de desconnexió.
Dit això, el debat RUI / Eleccions constituents em resulta, ara com ara, un pel fora de lloc. Jo entenc que es vulgui refermar el procés amb un referèndum clar. Però resulta que l'estat no permetrà cap referèndum i, per tant, només és possible des de la independència. El RUI vindria, forçosament, després de les lleis de desconnexió. quan? només se m'acut que com a pas previ a la llei del procés constituent i les eleccions del procés constituent. O sigui, caldria afegir una nova llei de desconnexió que seria la del RUI. Potser es podria fer el RUI simultàniament amb les eleccions constituents. Entenc que, inevitablement caldrà fer unes eleccions constituents. Addicionalment es pot fer el RUI, però el RUI, en si, no és imprescindible.
Ara bé, en cas de guanyar-se, el RUI donaria més legitimitat al procés d'independència.
També seria l'última oportunitat de l'unionisme d'aturar la independència. El RUI motivaria a l'unionisme a votar.
Evidentment, en cas de perdre's el RUI, els escenaris poden ser més que complexos: imagino, per exemple, que s'ha proclamat la independència, probablement hi ha una majoria independentista d'escons al Parlament, però potser el RUI dona un 49% de no a la independència, contra un 48.5% de vots a favor i a resta blancs, o nuls. En aquest punt, com fer marxa enrere? L'embolic seria monumental.
És allò de que si es fa un referèndum, ha de ser per referendar, no per consultar.
Per a fer consultes ja hi han altres mecanismes. El millor en aquest cas és, com no, el "referèndum acordat". El referèndum acordat és, en realitat, una consulta. Una altre cosa és que l'estat no vulgui consultar res perquè el seu nacionalisme i autoritarisme li prohibeixen intentar aquesta via de solució.
Tanmateix, entenc que es demani el RUI perquè permet esvair definitivament el dubte sobre les majories independentistes, sobretot de cara a la legitimació i reconeixement del nou estat per la comunitat internacional. Potser sí que caldrà fer-lo. El quan és la clau. Si es fa, aposto per fer-lo simultàniament amb les eleccions constituents.
Sigui com sigui, no perdem el món de vista: ara la dificultat està en, superar la qüestió de confiança i fer els pressupostos de l'any que ve.
Pas a pas.
Què ve ara? quin és el següent pas? En principi, sembla que el protagonisme l'ha de prendre l'àmbit institucional. La qüestió de confiança és el proper escull, però no es preveu que la nau independentista hagi d'embarrancar aquí. Més fumut serà pactar el pressupost per al proper curs.
Per a prosperar, el pressupost haurà de tenir un inequívoc component social que permeti a la CUP votar-lo. Però, a més, haurà de pressupostar els passos finals del procés independentista. El primer punt serà difícil, però crec que la pinça CUP-ERC pot aconseguir uns pressupostos convincents. En canvi, el pressupost per a la Independència em sembla molt espinós.
A la CUP advoquen -no en fan una qüestió inamovible o, si més no, això han dit fins ara- per la realització d'un Referèndum (Unilateral) d'Independència (un RUI). A JxSí, en general, es defensa continuar amb el full de ruta i acabar el procés amb unes eleccions constituents.
Tant el RUI com les eleccions constituents tenen pros i contres. La qüestió, però, no és si això s'acaba amb un RUI o amb unes eleccions constituents. La qüestió clau és que s'haurà fet abans.
Perquè si abans del RUI no hi ha una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el RUI no serà més que una consulta com la del 9N. Si no es fa una declaració d'independència prèvia voldrà dir que la legalitat vigent serà l'espanyola i, per tant, com a molt, el RUI serà un 9N "reloaded".
Com es diu ara, aquesta pantalla ja està passada.
De la mateixa manera, si les eleccions constituents no van precedides per una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el eleccions "constituents" no seran, ni més ni menys, que unes eleccions autonòmiques.
La clau és saber, doncs, quin és el pas previ al RUI/Eleccions Constituents.
El pas previ és, evidentment, la llei del procés constituent que és la que permet convocar les eleccions constituents. Aquestes eleccions constituents tenen com a resultat un Parlament amb la missió de redactar la Constitució del nou estat.
Ara bé, aquesta llei, per la seva pròpia natura, només pot ser escrita des de la independència de fet i, aquesta independència de fet només és possible si en algun moment abans d'aquesta llei s'ha fet una declaració, explícita o implícita, d'independència.
I com es fa això? Doncs el full de ruta preveu una "Llei de Transitorietat Jurídica" o, més adequadament com diu Viver i Pi-Sunyer "Llei Fundacional i de successió d'estats". Aquesta llei establirà que mentre no es proclamin les lleis del nou estat que substitueixin les velles, mantindran la seva validesa les actuals lleis, garantint-se així que no hi hauran buits legals. El que és important és que la llei establirà, de fet, la caducitat de la llei espanyola per donar pas a la catalana.
Però, tornem-hi, una llei catalana no pot derogar una llei espanyola dins l'actual marc legal. Per tant cal una declaració d'independència prèvia.
A més hi ha un fet fonamental: tu pots proclamar i legislar el que vulguis, però si no tens els calés que permetin executar aquestes lleis, tot plegat no és més que paper mullat. Cal, per tant, una llei de la hisenda pública catalana que doni múscul i capacitat financera i executiva al governs de la Generalitat.
Vet aquí que arribats a aquest punt tenim que abans del RUI o de les eleccions constituents cal primer i per ordre:
- la llei de la seguretat social i la hisenda pública catalanes.
- la llei de la transitorietat jurídica.
- la llei del procés constituent.
Aquestes lleis, ja estan en elaboració i, de fet, la "Proposició de llei del Codi tributari de Catalunya i d'aprovació dels llibres primer, segon i tercer, relatius a l'administració tributària de la Generalitat de Catalunya" ha entrat aquesta setmana en el seu procés de tramitació parlamentària.
Aquesta llei de la hisenda pública catalana ja està amenaçada pel tribunal constitucional. De fet, si aquesta llei pretén establir les bases d'una hisenda independent, no és difícil veure que aquesta llei només serà executable i factible si hi ha una declaració, explícita o implícita d'independència prèvia.
És a dir. En algun moment abans d'aquestes lleis caldrà una declaració d'independència.
Recordem ara els nou punts del full de ruta amb que es va presentar JxSí el setembre de l'any passat:
És dir, efectivament, i segons el full de ruta, el proper pas és la "proclamació de la independència".
A mi em fa l'efecte que aquesta "Proclamació" encara trigarà a dur-se a terme. Trigarà el que triguin les lleis de desconnexió. La meva opinió és que:
Primer: Es tirarà endavant com es pugui la llei de la hisenda pública catalana, de forma que el proper maig / juny ja s'haurien de recaptar la majoria dels impostos.
Segon: tan aviat com estiguin llestes les lleis de successió entre estats i de procés constituent es proclamarà la independència i, el mateix dia, es presentaran les dues lleis finals de desconnexió.
Dit això, el debat RUI / Eleccions constituents em resulta, ara com ara, un pel fora de lloc. Jo entenc que es vulgui refermar el procés amb un referèndum clar. Però resulta que l'estat no permetrà cap referèndum i, per tant, només és possible des de la independència. El RUI vindria, forçosament, després de les lleis de desconnexió. quan? només se m'acut que com a pas previ a la llei del procés constituent i les eleccions del procés constituent. O sigui, caldria afegir una nova llei de desconnexió que seria la del RUI. Potser es podria fer el RUI simultàniament amb les eleccions constituents. Entenc que, inevitablement caldrà fer unes eleccions constituents. Addicionalment es pot fer el RUI, però el RUI, en si, no és imprescindible.
Ara bé, en cas de guanyar-se, el RUI donaria més legitimitat al procés d'independència.
També seria l'última oportunitat de l'unionisme d'aturar la independència. El RUI motivaria a l'unionisme a votar.
Evidentment, en cas de perdre's el RUI, els escenaris poden ser més que complexos: imagino, per exemple, que s'ha proclamat la independència, probablement hi ha una majoria independentista d'escons al Parlament, però potser el RUI dona un 49% de no a la independència, contra un 48.5% de vots a favor i a resta blancs, o nuls. En aquest punt, com fer marxa enrere? L'embolic seria monumental.
És allò de que si es fa un referèndum, ha de ser per referendar, no per consultar.
Per a fer consultes ja hi han altres mecanismes. El millor en aquest cas és, com no, el "referèndum acordat". El referèndum acordat és, en realitat, una consulta. Una altre cosa és que l'estat no vulgui consultar res perquè el seu nacionalisme i autoritarisme li prohibeixen intentar aquesta via de solució.
Tanmateix, entenc que es demani el RUI perquè permet esvair definitivament el dubte sobre les majories independentistes, sobretot de cara a la legitimació i reconeixement del nou estat per la comunitat internacional. Potser sí que caldrà fer-lo. El quan és la clau. Si es fa, aposto per fer-lo simultàniament amb les eleccions constituents.
Sigui com sigui, no perdem el món de vista: ara la dificultat està en, superar la qüestió de confiança i fer els pressupostos de l'any que ve.
Pas a pas.
diumenge, 11 de setembre del 2016
Diada Nacional 2016. Estem a punt!
Com deia Antoní Massaguer, l'única forma de de fer la Independència serà "anar-hi, anar-hi i anar-hi". Insistir. I si sembla que tot està perdut, o que es tanquen les portes, saber trobar un fil de llum, i seguir.
No es tracta de folklorisme, o per que sigui molt divertit posar-se samarretes de colors. Això és accessori i, fins a cert punt, distreu de l'objectiu: una república lliure i inclusiva, social, ecològica, feminista, pacifista, acollidora. És per això que avui em manifestaré. És per aquest objectiu. I no només avui. Cada dia es pot construir la República, des d'organitzacions de tota mena: civils, polítiques, socials, sindicals... O des del quefer quotidià.
Però el que cal ara és no defallir. Resistir és vèncer. Paciència i no afluixem.
Feliç i reivindicativa Diada Nacional! Nou país, estem a punt!
dissabte, 10 de setembre del 2016
Endavant les atxes!
Per què ens hauríem de contenir? per què hauríem de buscar excuses i justificacions? per què hauríem de preferir perdre a guanyar?
No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.
Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.
Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.
"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).
Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.
Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.
No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.
Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).
Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.
"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)
Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!
No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.
Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.
Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.
"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).
Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.
Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.
No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.
Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).
Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.
"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)
Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!
dissabte, 3 de setembre del 2016
La intervenció de Rufián al debat d'investidura
Estava escrit que Rajoy no seria investit ni en primera ni en segona votació i això és el que ha passat.
Ara els partits espanyols tenen dos mesos com as màxim per a posar-se d'acord, i si no, al Nadal es tornarà a votar. Serien les terceres eleccions en un any.
Jo crec que això és el que passarà. Malgrat que avui, Gabriel Rufián ha tornat a oferrir suport a la investidura de Sánchez a canvi d'un referèndum per a Catalunya.
Rufián fa aquesta oferta però crec que tothom sap que el PSOE mai de la vida l'acceptarà. Mai. Tanmateix, aquesta oferta i el seu rebuig a qui més mal fa és a En Comú Podem. És exactament el seu discurs: En Comú Podem proposa el referèndum per a Catalunya. Però el PSOE mai l'acceptarà, com no dubto que es posarà de manifest.
Podria passar, i aquesta seria la fi de ECP, que Unidos Podemos acabés donant suport a una hipotètica investidura de Sánchez, en la que no es contemplés el referèndum per Catalunya.
Què faria ECP? Disciplina de partit i votar a favor de Sánchez? Em sembla el més probable. Aleshores, què quedaria del seu discurs? Res. A Catalunya, ECP hauria esdevingut la reencarnació pura i dura del bloc PSC+ICV. però aquest bloc ja és història antiga. L'avui és molt diferent i l'espai en qüestió està sent ocupat progressiva i decididament per ERC. Però no tant per l'acció d'ERC com perquè la sociologia del país està canviant.
En tot cas, estic especulant. Els propers dos mesos es veuran tota mena de giragonses. Com diu Yoda: "És difícil de veure. Sempre en moviment el futur és". Vostès em perdonaran les referències.
El present és líquid i és aquesta l'única certesa que tenim. El present és tan líquid que hom té la sensació que els diputats i diputades a Madrid només hi són de pas. Que no hi ha temps. Que els discursos no van en la línia d'argumentar ideològicament, si no en la línia de la guerrilla, la denúncia i el xoc.
Potser això explica la duríssima intervenció de Gabriel Rufián. Unes preguntes fetes amb una immensa mala bava que denuncien un PP franquista, corrupte, mafiós i repressor. Que planteja una oferta (impossible d'acceptar) per a Sánchez, i que, al final, esdevé un míting adreçat directament als diputats (i votants) d'UP i ECP.
Crec que val la pena escoltar-lo. Avui tenim això. D'aquí dos mesos, ja veurem què hi ha.
Ara els partits espanyols tenen dos mesos com as màxim per a posar-se d'acord, i si no, al Nadal es tornarà a votar. Serien les terceres eleccions en un any.
Jo crec que això és el que passarà. Malgrat que avui, Gabriel Rufián ha tornat a oferrir suport a la investidura de Sánchez a canvi d'un referèndum per a Catalunya.
Rufián fa aquesta oferta però crec que tothom sap que el PSOE mai de la vida l'acceptarà. Mai. Tanmateix, aquesta oferta i el seu rebuig a qui més mal fa és a En Comú Podem. És exactament el seu discurs: En Comú Podem proposa el referèndum per a Catalunya. Però el PSOE mai l'acceptarà, com no dubto que es posarà de manifest.
Podria passar, i aquesta seria la fi de ECP, que Unidos Podemos acabés donant suport a una hipotètica investidura de Sánchez, en la que no es contemplés el referèndum per Catalunya.
Què faria ECP? Disciplina de partit i votar a favor de Sánchez? Em sembla el més probable. Aleshores, què quedaria del seu discurs? Res. A Catalunya, ECP hauria esdevingut la reencarnació pura i dura del bloc PSC+ICV. però aquest bloc ja és història antiga. L'avui és molt diferent i l'espai en qüestió està sent ocupat progressiva i decididament per ERC. Però no tant per l'acció d'ERC com perquè la sociologia del país està canviant.
En tot cas, estic especulant. Els propers dos mesos es veuran tota mena de giragonses. Com diu Yoda: "És difícil de veure. Sempre en moviment el futur és". Vostès em perdonaran les referències.
El present és líquid i és aquesta l'única certesa que tenim. El present és tan líquid que hom té la sensació que els diputats i diputades a Madrid només hi són de pas. Que no hi ha temps. Que els discursos no van en la línia d'argumentar ideològicament, si no en la línia de la guerrilla, la denúncia i el xoc.
Potser això explica la duríssima intervenció de Gabriel Rufián. Unes preguntes fetes amb una immensa mala bava que denuncien un PP franquista, corrupte, mafiós i repressor. Que planteja una oferta (impossible d'acceptar) per a Sánchez, i que, al final, esdevé un míting adreçat directament als diputats (i votants) d'UP i ECP.
Crec que val la pena escoltar-lo. Avui tenim això. D'aquí dos mesos, ja veurem què hi ha.
divendres, 2 de setembre del 2016
A punt 2016. Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
Setembre. Inici de curs. Bons propòsits pel curs que comença: gimnàs, anglès, patchwork, hort urbà... cadascú coneix els seus objectius.
Però abans -dignitat nacional obliga- la mobilització festiva, colorista, alegre (revolució dels somriures i tota la pesca), massiva, folklòrica i a cada any que passa, més processista.
Ei, que fa molta gràcia això de les super-performances. Cap altre país ho fa! Cap altre país és Catalunya, ben cert, i sobretot, cal altre país és tan ple de catalanes i catalans com el nostre i això deu tenir alguna cosa a veure. Potser ens hauríem de preguntar què. Ep, que no dic que s'hagi de fer ara! Només dic que algun dia s'hauria de fer, preferiblement abans de la diada de l'any que ve.
Enguany encara no sé en que consisteix la mobilització. A la web que ha preparat l'ANC "A punt 2016" hi posa això:
"L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt.
Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!
Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.
Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom.
L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."
A veure: es tracta, doncs, d'una mobilització "distribuida", a cinc punts diferents. Quins? On? En què consistirà, concretament, la mobilització? "Què" es farà?
Investigo més. De fet, no cal voltar gaire: hi ha un apartat de preguntes. Els cinc punts seran aquests:
"Barcelona Estarem a punt al passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys (des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada de Parc de la Ciutadella).
Salt Estarem a punt al passeig dels Països Catalans (al carrer de Cervantes fins al carrer de Miquel Martí i Pol).
Berga Estarem a punt al passeig de la Pau fins a la carretera de Sant Fruitós.
Lleida Estarem a punt a la llera del riu Segre, entre el Pont Vell i la passarel·la del Liceu Escolar.
Tarragona Estarem a punt a la Rambla Nova, des del Balcó del Mediterrani fins a la plaça Imperial Tarraco".
Molt bé, ja sé l'"on".
I el "què"? Doncs el "què" és...
"Què farem a les 17:14 hores?
L’Onze de Setembre posarem tot el país en moviment amb l'organització d’itineraris diversos per arribar a cadascun dels cinc punts: per mar, a peu, amb tractors, amb bicicletes, cavalls, autocars, cotxes, camions, motos, ferrocarril, amb rais, amb globus... Hi haurà activitats a cada punt durant tot el dia: música, activitats, parlaments... serà festa de la República de tothom!
A les 17:14 h, les campanes de la Seu Vella de Lleida anunciaran l’inici de l’acció.
• Es llegirà una part del manifest comú i, tot seguit, sonarà una cançó instrumental.
• Tothom a Lleida aixecarà els punts fent l’efecte d’un batec al ritme de la música.
• Tot seguit, farà l’acció Berga. Després, Salt, Tarragona i Barcelona.
• Per acabar de culminar l’acció, un coet a cada ciutat anunciarà que ha arribat el moment d’aixecar els punts a l’hora al ritme de la música, mentre colles castelleres construiran uns pilars que simbolitzaran els valors de la República Catalana. Serem un país que batega!"
Ah, d'acord... enguany bategarem. Molt bonic.
Potser, però la pregunta més important, és "serveix per alguna cosa això? No esteu tots plegats una mica fins els nassos de totes aquestes performances entre xupi-guais i nor-coreanes? jo ho estic una mica, la veritat..."
Bona pregunta. A la web de l'ANC donen aquesta resposta:
"Per què haig de tornar a sortir al carrer?
L’Onze de setembre d’enguany marcarà l’inici d’una nova etapa. Volem que la veu de la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega! Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció. Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom. L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."
En fi... Miri, no em convenç.
No em convenç. Tanmateix, jo sortiré. Aniré -si causes de força major no ho impedeixen- al passeig de Sant Joan, qui sap si amb la samarreta oficial i tot (la d'enguany m'agrada més que la d'altres mobilitzacions).
Aniré perquè estic fins els collons del processisme i perquè amb el calendari i el full de ruta a la mà -recordeu allò dels 18 mesos?- aquesta diada sí que ha de ser l'última abans que no en faci una declaració explícita d'independència (una DUI). El proper 11 de setembre, o fem una macro festa per celebrar la independència, o estem ampliant el fossar de les Moreres, i perdoneu el comentari macabre.
Entenc, però, que cal tenir paciència, un any més. Prenguem com exemple els capitostos de l'enemic: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no tenen cap mania en anar a unes terceres eleccions. I si calgués, a unes quartes, què us penseu? Ells saben que perseverar, que resistir, és vèncer. Doncs nosaltres no hem de pretendre ser més llestos que ningú: resistir, perseverar, anar-hi, anar-hi i anar-hi i tornar-hi, tants cops com calgui, és vèncer. Paciència, doncs, i posa't la samarreta. Ben mirat, només es tracta de fer una passejada una tarda de setembre. No costa gaire però li diem a tothom que això segueix, que és seriós, i que del pla de divuit mesos ja estem a la meitat. A qui li toqui, d'aquí i d'allà: 18 mesos i ja n'han passat 9.
Ànims doncs. Som a punt.
Però abans -dignitat nacional obliga- la mobilització festiva, colorista, alegre (revolució dels somriures i tota la pesca), massiva, folklòrica i a cada any que passa, més processista.
Ei, que fa molta gràcia això de les super-performances. Cap altre país ho fa! Cap altre país és Catalunya, ben cert, i sobretot, cal altre país és tan ple de catalanes i catalans com el nostre i això deu tenir alguna cosa a veure. Potser ens hauríem de preguntar què. Ep, que no dic que s'hagi de fer ara! Només dic que algun dia s'hauria de fer, preferiblement abans de la diada de l'any que ve.
Enguany encara no sé en que consisteix la mobilització. A la web que ha preparat l'ANC "A punt 2016" hi posa això:
"L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt.
Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!
Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.
Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom.
L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."
A veure: es tracta, doncs, d'una mobilització "distribuida", a cinc punts diferents. Quins? On? En què consistirà, concretament, la mobilització? "Què" es farà?
Investigo més. De fet, no cal voltar gaire: hi ha un apartat de preguntes. Els cinc punts seran aquests:
"Barcelona Estarem a punt al passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys (des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada de Parc de la Ciutadella).
Salt Estarem a punt al passeig dels Països Catalans (al carrer de Cervantes fins al carrer de Miquel Martí i Pol).
Berga Estarem a punt al passeig de la Pau fins a la carretera de Sant Fruitós.
Lleida Estarem a punt a la llera del riu Segre, entre el Pont Vell i la passarel·la del Liceu Escolar.
Tarragona Estarem a punt a la Rambla Nova, des del Balcó del Mediterrani fins a la plaça Imperial Tarraco".
Molt bé, ja sé l'"on".
I el "què"? Doncs el "què" és...
"Què farem a les 17:14 hores?
L’Onze de Setembre posarem tot el país en moviment amb l'organització d’itineraris diversos per arribar a cadascun dels cinc punts: per mar, a peu, amb tractors, amb bicicletes, cavalls, autocars, cotxes, camions, motos, ferrocarril, amb rais, amb globus... Hi haurà activitats a cada punt durant tot el dia: música, activitats, parlaments... serà festa de la República de tothom!
A les 17:14 h, les campanes de la Seu Vella de Lleida anunciaran l’inici de l’acció.
• Es llegirà una part del manifest comú i, tot seguit, sonarà una cançó instrumental.
• Tothom a Lleida aixecarà els punts fent l’efecte d’un batec al ritme de la música.
• Tot seguit, farà l’acció Berga. Després, Salt, Tarragona i Barcelona.
• Per acabar de culminar l’acció, un coet a cada ciutat anunciarà que ha arribat el moment d’aixecar els punts a l’hora al ritme de la música, mentre colles castelleres construiran uns pilars que simbolitzaran els valors de la República Catalana. Serem un país que batega!"
Ah, d'acord... enguany bategarem. Molt bonic.
Potser, però la pregunta més important, és "serveix per alguna cosa això? No esteu tots plegats una mica fins els nassos de totes aquestes performances entre xupi-guais i nor-coreanes? jo ho estic una mica, la veritat..."
Bona pregunta. A la web de l'ANC donen aquesta resposta:
"Per què haig de tornar a sortir al carrer?
L’Onze de setembre d’enguany marcarà l’inici d’una nova etapa. Volem que la veu de la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega! Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció. Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom. L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."
En fi... Miri, no em convenç.
No em convenç. Tanmateix, jo sortiré. Aniré -si causes de força major no ho impedeixen- al passeig de Sant Joan, qui sap si amb la samarreta oficial i tot (la d'enguany m'agrada més que la d'altres mobilitzacions).
Aniré perquè estic fins els collons del processisme i perquè amb el calendari i el full de ruta a la mà -recordeu allò dels 18 mesos?- aquesta diada sí que ha de ser l'última abans que no en faci una declaració explícita d'independència (una DUI). El proper 11 de setembre, o fem una macro festa per celebrar la independència, o estem ampliant el fossar de les Moreres, i perdoneu el comentari macabre.
Entenc, però, que cal tenir paciència, un any més. Prenguem com exemple els capitostos de l'enemic: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no tenen cap mania en anar a unes terceres eleccions. I si calgués, a unes quartes, què us penseu? Ells saben que perseverar, que resistir, és vèncer. Doncs nosaltres no hem de pretendre ser més llestos que ningú: resistir, perseverar, anar-hi, anar-hi i anar-hi i tornar-hi, tants cops com calgui, és vèncer. Paciència, doncs, i posa't la samarreta. Ben mirat, només es tracta de fer una passejada una tarda de setembre. No costa gaire però li diem a tothom que això segueix, que és seriós, i que del pla de divuit mesos ja estem a la meitat. A qui li toqui, d'aquí i d'allà: 18 mesos i ja n'han passat 9.
Ànims doncs. Som a punt.
dissabte, 27 d’agost del 2016
Llibre llegit: "La pregària de Txernòbil"
El context
Enguany, 2016, s'ha commemorat el 30è aniversari del que es coneix com l'accident de Txernòbil. La data ha passat força desapercebuda als mitjans, tot i que, probablement, es tracta d'un dels esdeveniments clau del segle passat.
Aquell any 1986, Mikhail Gorbatxov parlava de la necessitat d'un procés de perestroika i de glàsnost a la Unió Soviètica. La guerra freda entrava en una etapa de finalització però el teló d'acer encara era una realitat. El mur de Berlín seguia alçat separant les dues Alemanyes.
És en el context indicat que "el 26 d'abril de 1986, a les 1h 23' 58'', una sèrie d'explosions van destruir el reactor i l'edifici del quart bloc energètic de la Central Elèctrica Atòmica (CEA) de Txernòbil (Ucraïna), situada prop de la frontera bielorussa. la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX" (de la Nota Històrica que encapçala "La pregària de Txernòbil" d'Svetlana Aleksiévitx).
No són pas pocs els que veuen en el desastre de Txernòbil l'inici de la fi de la Unió Soviètica. A Europa, el desastre va servir per prendre consciència del perill de l'energia nuclear i la necessitat de formes d'energia netes, al constatar-se que la contaminació radioactiva es va estendre i va afectar una bona part del continent europeu, tot i que en un grau d'afectació molt menys perillós que el que es va patir a Rússia, Ucraïna i, sobretot, Bielorússia que va veure el 30% del seu territori afectat.
L'autora
Svetlana Aleksiévitx és periodista i escriptora en llengua russa, nascuda a Bielorússia (1948). És la creadora d'un gènere literari nou -la novel·la de veus- que li ha valgut el premi Nobel de literatura de 2015.
Svetlana Aleksiévitx parla d'esdeveniments, sovint tràgics, que han capgirat el mon i, en particular, el que va ser el món soviètic. Ens parla de les dones que van lluitar a la segona guerra mundial, dels soldats soviètics a la guerra de l'Afganistan, dels que van patir la catàstrofe de Txernòbil i la vida als territoris contaminats... però ho fa donant la veu als testimonis d'aquests fets. A la gent senzilla que han estat els protagonistes, les víctimes, els herois o, també, els botxins. Els relats s'ajunten en monòlegs, duets, o cors de veus que teixeixen la història, n'exploren els matisos i ens transmeten sentiments i idees .
A continuació us proposo un parell de vídeos per a conèixer Svetlana Aleksiévitx en les seves pròpies paraules.
El primer, la periodista Anna Guitart entrevista Svetlana Aleksiévitx al programa Tria33:
I aquest altre. Al festival Kosmópolis d'enguany, l'escriptor Francesc Serés entrevista Svetlana Aleksiévitx.
(el mateix vídeo al youtube)
El llibre
Jo l'he llegit en castellà: "Voces de Chernóbil. Crónica del futuro", d'Svetlana Alexievich, traducció de Ricardo San Vicente, de la col·lecció DeBolsillo de Penguin Random House Grupo Editorial.
En català també està, així com molta de l'obra de l'escriptora bielorussa. En concret: "La pregària de Txernòbil", traducció de Marta Rebón, de la col·lecció Ciclogènesi de l'editorial Raig Verd.
El llibre s'estructura en una pròleg i tres parts. El pròleg conté la nota històrica, una primera declaració de la dona d'un dels bombers que van morir a conseqüència de l'accident amb el títol "una solitària veu humana", i l'"entrevista de l'autora amb ella mateixa sobre la història omesa i sobre perquè Txernòbil ens qüestiona la nostra visió del món", en la que l'autora ens exposa els motius que la van dur a escriure sobre Txernòbil i les seves reflexions i sentiments mentre entrevistava als testimoni i escrivia les seves declaracions.
Les tres parts -"la terra dels morts", "La corona de la creació" i "L'admiració de la tristesa"- segueixen formalment un esquema similar: diversos capítols o "monòlegs", que són la declaració d'un testimoni, amb algun capítol que és un "monòleg" a dos veus (per dos testimonis diferents), o un capítol que és construeix amb tres monòlegs de testimonis diferents sobre un mateix fet. Tanca cada part un "cor de veus", que és un grup de declaracions més curtes de molts testimonis. Respectivament són el "cor de soldats", "cor del poble" i "cor dels nens". A la tercera part, la simetria formal es trenca i un testimoni amb amb el mateix títol que al pròleg "una solitària veu humana" segueix al cor dels nens. És, també, la història de la dona d'un altre bomber víctima de les radiacions. Un capítol final "a mode d'epíleg", acaba el llibre.
Una opinió
La "Pregària de Txernòbil" es va escriure a partir de les declaracions de desenes de testimonis recollides uns deus anys després de l'accident. En aquells moments, la URSS ja no existia. L'esfondrament del bloc soviètic i la conseqüent crisi van ser un cataclisme social a afegir a al desastre nuclear.
El relat de les veus ens parla de víctimes, d'herois, de sentit del deure i patriotisme, d'incompetència i de burocràcia. Però ens parla també d'amor, d'amors embogits, de por, de dolor, d'ignorància, de mesquinesa. Ens aporta també interpretacions personals i filosòfiques sobre la llibertat, sobre el futur, sobre la vida i la mort. Sempre des de les veus, amb noms i cognoms, de persones concretes que van ser allà i que ens expliquen el que van viure i sentir. Totes les veus juntes fan un relat, una novel·la, una història.
Es tracta d'un llibre colpidor i directe. Es llegiria d'una tirada si no fos perquè les veus ens expliquen històries que reclamen aturar-se a pensar. En el llenguatge ric i divers, senzill, del poble, sentim històries que ens emocionen, i reflexions sovint sorprenents.
Una lectura que m'ha interessat i m'ha fet rumiar. Per a mi Svetlana Aleksiévitx ha estat un gran descobriment. Apunto com a pendents de lectura "Els nois del zinc" i "La guerra no té rostre de dona", també de l'escriptora bielorussa.
No és només literatura de qualitat en un format innovador. És també una crida a la reflexió. És també una crida a estimar el planeta i la vida, totes les formes de vida, que sosté.
Txernòbil va ser fa 30 anys. De Fukushima, en fa cinc. Tant ens costa d'aprendre? El perill atòmic existeix i és un risc global. Però el risc més greu és el de deixar en mans d'altres el que és responsabilitat individual. No es pot bescanviar la llibertat, que implica responsabilitat, per la comoditat. En particular per la comoditat de fer el que et manin de forma acrítica i irresponsable
El món sencer, tota la vida, és la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.
dimarts, 23 d’agost del 2016
Descansi en pau, Jordi Carbonell i de Ballester.
Farem la independència. Aquest és el compromís.
La farem per nosaltres i pels nostres fills, i també la farem pels que ens han precedit, pels que han maldat fidelment, durant anys, per aconseguir-la.
Com Jordi Carbonell i de Ballester -polític, filòleg, lingüista, professor, ex-president d'ERC- que va morir ahir. Tenia 92 anys.
Estem en deute amb vos. Moltes gràcies, Jordi Carbonell i de Ballester.
Descansi en pau.
La farem per nosaltres i pels nostres fills, i també la farem pels que ens han precedit, pels que han maldat fidelment, durant anys, per aconseguir-la.
Com Jordi Carbonell i de Ballester -polític, filòleg, lingüista, professor, ex-president d'ERC- que va morir ahir. Tenia 92 anys.
Estem en deute amb vos. Moltes gràcies, Jordi Carbonell i de Ballester.
Descansi en pau.
diumenge, 21 d’agost del 2016
inaugurat el Calaix sobre la via a Sants. No era això.
Ahir als carrers de la festa major de Sants s'enllestien a corre-cuita els darrers detalls de les decoracions. Era un bon moment per visitar els carrers sense aglomeracions i per comentar la jugada amb els veïns.
A més, ahir, després de prop de deu anys d'obres, es va inaugurar "el calaix".
Sants és un barri que, històricament, ha estat partit per les vies del tren. És el mateix que passa a l'Hospitalet, tot i que allà és força més greu, perquè a poc d'entrar a la ciutat, les vies es bifurquen aïllant entre elles les diferents parts de la vila.
En el cas de Sants, això és va començar a mig solucionar allà pels setanta amb la nova estació i el soterrament parcial de les vies. Però des de la Plaça de Sants, fins Badal i l'Hospitalet, les vies seguien a l'exterior partint el barri en dos. Tu eres de sobre, o de sota la via.
Històricament hi ha hagut la reivindicació del soterrament de la via a Sants i a l'Hospitalet.
Amb l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona aquesta reivindicació va prendre volada, però aviat es va descartar. L'ajuntament va dir que no es soterrarien les vies, si no que es taparien amb un calaix, i que el calaix seria una rambla.
Això va ser fa deu anys. Han estat deu anys en que els veïns hem vist com creixia un calaix amb murs de ciment d'una alçada de quatre pisos que separen La Bordeta de Sants.
Després de deu anys d'obres, el resultat és que:
Certament, han tapat la via, però només fins Riera Blanca. La nova rambla s'acaba de forma abrupta a la frontera amb l'Hospitalet. No hi havien quartos per seguir més enllà? Es veu que aquest és només el primer tram. Els veïns de l'Hospitalet, doncs, hauran d'esperar els següents trams, quant de temps?
Cal dir que l'enjardinat del calaix i dels accessos per Plaça de Sants, Riera de Tena, Jocs Florals és força bonic. Certament, en aquests punts la cosa ha quedat molt millor de com estava: S'ha passat d'uns escadussers túnels sota la via força intimidatoris i insegurs a un rambla àmplia i lluminosa, un espai verd força raonable i el que sembla que serà una pèrgola enjardinada. La gent d'aquesta banda surten guanyant. Fins i tot Can Vies ha guanyat visibilitat (o, més ben dit, el que queda que Can Vies).
Ara bé. Que la nova rambla en la part que toca a la Plaça de Sants sigui bonica no perdona el nyap urbanístic que s'ha fet a l'encreuament amb la rambla de Badal. En aquest punt els murs puguen fins a l'alçada de tercers i quarts pisos (que combinada amb l'alçada afegida del pas per sota la via, s'incremente a cinc o sis pisos), i la plataforma per on passegen els vianants és a menys de cinc metres dels balcons de particulars.
En tots aquests pisos els veïns han penjat pancartes protestant per l'absoluta pèrdua d'intimitat, per l'increment de la inseguretat i per les molèsties i sorolls que previsiblement es produiran.
Imagina't que t'havies comprat un quart pis al costat de la via. Potser algun dia la soterrarien, o potser no. Sabies que la via era allà i n'assumies les molèsties. Mai de la vida t'hauries pensat que algun dia hi hauria un plataforma a menys de cinc metres del balcó per on hi passaria gent. Mai de la vida t'hauries imaginat que vivint a un quart pis estaries exposant la teva llar a qualsevol que passes per allà.
No és només la intimitat. Res podrà evitar bretolades com que des de la plataforma de la rambla es llencin objectes, o brutícia, als balcons.
Els veïns d'aquests pisos afectats han reaccionat protestant i tancant les portes i finestres que donen a la rambla, en una defensa bàsica de la pròpia intimitat i seguretat: Han perdut un espai tan important de casa seva com són els balcons i les finestres. No em consta que se'ls vagi a indemnitzar de cap forma perquè, és clar, ningú els ha fet fora ni els impedeix obrir i tancar els balcons.
Ja veurem com acaba això. En to cas: Primer, en general estem millor que amb la via. Però no tothom. Aquí hi ha gent que, amb tota la justícia té dret a reclamar i a ser escoltada. Segon, estem millor, sí, però no és el que es reclamava i, en tot cas, només és una "solució" parcial. I els veïns de l'Hospitalet, per a quan?
Solidaritat amb les "víctimes" del "calaix". Ara ja està fet. Però no era això.
A Can Vies també ho han entès així:
Ara ja està fet. Reclamo una solució per als afectats. El Calaix no és el que es reivindicava. Sí, cert, la via està coberta. Però ara tenim uns murs ben alts. De presó. El Calaix ha costat massa, econòmicament i socialment, i no és, ni de bon tros, el que es reclamava, ni -al menys per ara- per a tothom que ho reclamava. I és inacceptable el que s'ha fet amb els veïns que han vist vulnerada la seva intimitat.
Senyors de l'ajuntament: a Sants estem de festa però no s'equivoquin, no estem contents. Pel calaix, no.
Ni som ni serem un parc temàtic.
A més, ahir, després de prop de deu anys d'obres, es va inaugurar "el calaix".
Sants és un barri que, històricament, ha estat partit per les vies del tren. És el mateix que passa a l'Hospitalet, tot i que allà és força més greu, perquè a poc d'entrar a la ciutat, les vies es bifurquen aïllant entre elles les diferents parts de la vila.
En el cas de Sants, això és va començar a mig solucionar allà pels setanta amb la nova estació i el soterrament parcial de les vies. Però des de la Plaça de Sants, fins Badal i l'Hospitalet, les vies seguien a l'exterior partint el barri en dos. Tu eres de sobre, o de sota la via.
Històricament hi ha hagut la reivindicació del soterrament de la via a Sants i a l'Hospitalet.
Amb l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona aquesta reivindicació va prendre volada, però aviat es va descartar. L'ajuntament va dir que no es soterrarien les vies, si no que es taparien amb un calaix, i que el calaix seria una rambla.
Això va ser fa deu anys. Han estat deu anys en que els veïns hem vist com creixia un calaix amb murs de ciment d'una alçada de quatre pisos que separen La Bordeta de Sants.
Després de deu anys d'obres, el resultat és que:
Certament, han tapat la via, però només fins Riera Blanca. La nova rambla s'acaba de forma abrupta a la frontera amb l'Hospitalet. No hi havien quartos per seguir més enllà? Es veu que aquest és només el primer tram. Els veïns de l'Hospitalet, doncs, hauran d'esperar els següents trams, quant de temps?
Cal dir que l'enjardinat del calaix i dels accessos per Plaça de Sants, Riera de Tena, Jocs Florals és força bonic. Certament, en aquests punts la cosa ha quedat molt millor de com estava: S'ha passat d'uns escadussers túnels sota la via força intimidatoris i insegurs a un rambla àmplia i lluminosa, un espai verd força raonable i el que sembla que serà una pèrgola enjardinada. La gent d'aquesta banda surten guanyant. Fins i tot Can Vies ha guanyat visibilitat (o, més ben dit, el que queda que Can Vies).
Ara bé. Que la nova rambla en la part que toca a la Plaça de Sants sigui bonica no perdona el nyap urbanístic que s'ha fet a l'encreuament amb la rambla de Badal. En aquest punt els murs puguen fins a l'alçada de tercers i quarts pisos (que combinada amb l'alçada afegida del pas per sota la via, s'incremente a cinc o sis pisos), i la plataforma per on passegen els vianants és a menys de cinc metres dels balcons de particulars.
En tots aquests pisos els veïns han penjat pancartes protestant per l'absoluta pèrdua d'intimitat, per l'increment de la inseguretat i per les molèsties i sorolls que previsiblement es produiran.
Imagina't que t'havies comprat un quart pis al costat de la via. Potser algun dia la soterrarien, o potser no. Sabies que la via era allà i n'assumies les molèsties. Mai de la vida t'hauries pensat que algun dia hi hauria un plataforma a menys de cinc metres del balcó per on hi passaria gent. Mai de la vida t'hauries imaginat que vivint a un quart pis estaries exposant la teva llar a qualsevol que passes per allà.
No és només la intimitat. Res podrà evitar bretolades com que des de la plataforma de la rambla es llencin objectes, o brutícia, als balcons.
Els veïns d'aquests pisos afectats han reaccionat protestant i tancant les portes i finestres que donen a la rambla, en una defensa bàsica de la pròpia intimitat i seguretat: Han perdut un espai tan important de casa seva com són els balcons i les finestres. No em consta que se'ls vagi a indemnitzar de cap forma perquè, és clar, ningú els ha fet fora ni els impedeix obrir i tancar els balcons.
Ja veurem com acaba això. En to cas: Primer, en general estem millor que amb la via. Però no tothom. Aquí hi ha gent que, amb tota la justícia té dret a reclamar i a ser escoltada. Segon, estem millor, sí, però no és el que es reclamava i, en tot cas, només és una "solució" parcial. I els veïns de l'Hospitalet, per a quan?
Solidaritat amb les "víctimes" del "calaix". Ara ja està fet. Però no era això.
A Can Vies també ho han entès així:
Ara ja està fet. Reclamo una solució per als afectats. El Calaix no és el que es reivindicava. Sí, cert, la via està coberta. Però ara tenim uns murs ben alts. De presó. El Calaix ha costat massa, econòmicament i socialment, i no és, ni de bon tros, el que es reclamava, ni -al menys per ara- per a tothom que ho reclamava. I és inacceptable el que s'ha fet amb els veïns que han vist vulnerada la seva intimitat.
Senyors de l'ajuntament: a Sants estem de festa però no s'equivoquin, no estem contents. Pel calaix, no.
Ni som ni serem un parc temàtic.
dissabte, 20 d’agost del 2016
L'increïble argument de culpar al PSOE per haver de votar al Nadal.
No puc estar-me de comentar-ho. El 25 de desembre com a data de possibles eleccions. Des del PP s'han afanyat a construir aquest "argument": "La tossuderia de Sánchez no pot fer que els espanyols es vegin obligats a votar del dia de Nadal".
Ei! Que no ho dic jo! que ho diu l'Albiol!
Jo no ho veig tan malament: el nadal és temps de família, de nadales... i si parlem de nadales, hem de parlar de panderetes, i això s'escau molt a tota aquesta mandanga.
Però el que és genial és haver forçat un debat d'investidura per a fer que la data, en cas de noves eleccions, caigui en Nadal... i culpar-ne al PSOE! És molt bo: el PP ha posat una data que provoca aquesta coincidència, però si hi han terceres eleccions, la "culpa" per "obligar" a la gent a votar pel Nadal serà del PSOE.
És brutal l'argumentació. Deu ser l'argument més ridícul de tota la història de la democràcia universal. Diu alguna cosa del nivell democràtic en que es mou el país del costat.
Increïble. O no tant. El PP i Mariano Rajoy representen i interpreten millor que ningú una amplíssima capa social, molt transversal. A certa minoria majoritària dels espanyols, no només votants del PP, que compraran aquest argument. Se'l creuran.
I mira que és fàcil rebatre'l: Primer, a mi ningú m'obliga a votar. Això ho veu tothom.
Segon, anar (o no anar) a votar no és una molèstia, és una responsabilitat. Exercir les pròpies responsabilitats no és una molèstia a evitar, és una deure que, si et prens una mica seriosament això de la democràcia, estàs sempre disposat a complir. El que sap greu és, si de cas, és no poder votar (o no poder no-votar de forma activa).
Sí, d'acord, aquest últim argument ja costa una mica més. Sí, d'acord també: malgrat el que dic, soc conscient que per a molta gent votar serà una molèstia. Què dic una molèstia? Votar tres cops en un any serà una experiència traumàtica! Molta gent no anirà a votar perquè tothom sap que votar tres cops en un any pot tenir conseqüències imprevisibles per a la salut física i mental del votant. Sobretot si és espanyol. Pobrets, tu. Hòstia quin greu que em sap.
I això justifica al PP a dir que si toca votar per Nadal serà per culpa del PSOE, i que a veure si el PSOE es marca un detall i s'absté, i deslliura als espanyols del tràngol penós, inhumà, insà, dolorós, un autèntic calvari, d'haver de votar el dia de Nadal. S'ha de ser molt roju per obligar als espanyols a votar en Nadal!
Doncs mira, tercer: coi, si això és tan greu, la senyora Ana Pastor, del PP hauria tingut prou amb moure un parell de dies el debat d'investidura, no? digue'm gilipolles, però això no ho havien previst? és aquest un exemple extrem del principi de Hanlon? Si no s'explica per Hanlon aleshores és que és una coincidència buscada amb la intenció de forçar aquest argument de culpar al PSOE. Ves que no sigui això.
Les conclusions són que si l'explicació és Hanlon, aleshores és que són uns inútils que no són capaços de planificar res més enllà del proper minut. Si, en canvi, han buscat aquesta data per poder "culpar" al PSOE, aleshores, és que miren de jugar brut tan com poden: crear una culpa inexistent, i buscar activament l'increment de l'abstenció que, com se sap de sociologia, sempre afecta més als partits d'esquerra. Democràcia en estat pur.
En condicions normals i mogut per una fe ingènua i pueril en la bondat humana jo hauria dit Hanlon, però crec que ara seria subestimar l'enemic. El PP espera amb ganes que el PSOE es mantingui ferm al no. Potser amb terceres eleccions, la majoria absoluta del bloc PP+C's s'aconseguirà finalment, qui sap si el PP tot sol en tindria prou, fins i tot.
Quina passada el Mariano: Si no m'agraden els resultats, forço que es repeteixin votacions fins que les guanyo. És un crack el tiu. Coneix millor que ningú la seva clientela i millor que ningú les regles del joc.
Les regles de la constitució espanyola, per ser més exactes.
Democràcia en diuen.
Faria riure si no fos que s'ho creuen.
Ei! Que no ho dic jo! que ho diu l'Albiol!
El 30 debate investidura. A ver si @sanchezcastejon tiene "narices" d enviar a 36.000.000 d españoles a repetir elecciones el día d Navidad— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) 18 d’agost de 2016
Jo no ho veig tan malament: el nadal és temps de família, de nadales... i si parlem de nadales, hem de parlar de panderetes, i això s'escau molt a tota aquesta mandanga.
Però el que és genial és haver forçat un debat d'investidura per a fer que la data, en cas de noves eleccions, caigui en Nadal... i culpar-ne al PSOE! És molt bo: el PP ha posat una data que provoca aquesta coincidència, però si hi han terceres eleccions, la "culpa" per "obligar" a la gent a votar pel Nadal serà del PSOE.
És brutal l'argumentació. Deu ser l'argument més ridícul de tota la història de la democràcia universal. Diu alguna cosa del nivell democràtic en que es mou el país del costat.
Increïble. O no tant. El PP i Mariano Rajoy representen i interpreten millor que ningú una amplíssima capa social, molt transversal. A certa minoria majoritària dels espanyols, no només votants del PP, que compraran aquest argument. Se'l creuran.
I mira que és fàcil rebatre'l: Primer, a mi ningú m'obliga a votar. Això ho veu tothom.
Segon, anar (o no anar) a votar no és una molèstia, és una responsabilitat. Exercir les pròpies responsabilitats no és una molèstia a evitar, és una deure que, si et prens una mica seriosament això de la democràcia, estàs sempre disposat a complir. El que sap greu és, si de cas, és no poder votar (o no poder no-votar de forma activa).
Sí, d'acord, aquest últim argument ja costa una mica més. Sí, d'acord també: malgrat el que dic, soc conscient que per a molta gent votar serà una molèstia. Què dic una molèstia? Votar tres cops en un any serà una experiència traumàtica! Molta gent no anirà a votar perquè tothom sap que votar tres cops en un any pot tenir conseqüències imprevisibles per a la salut física i mental del votant. Sobretot si és espanyol. Pobrets, tu. Hòstia quin greu que em sap.
I això justifica al PP a dir que si toca votar per Nadal serà per culpa del PSOE, i que a veure si el PSOE es marca un detall i s'absté, i deslliura als espanyols del tràngol penós, inhumà, insà, dolorós, un autèntic calvari, d'haver de votar el dia de Nadal. S'ha de ser molt roju per obligar als espanyols a votar en Nadal!
Doncs mira, tercer: coi, si això és tan greu, la senyora Ana Pastor, del PP hauria tingut prou amb moure un parell de dies el debat d'investidura, no? digue'm gilipolles, però això no ho havien previst? és aquest un exemple extrem del principi de Hanlon? Si no s'explica per Hanlon aleshores és que és una coincidència buscada amb la intenció de forçar aquest argument de culpar al PSOE. Ves que no sigui això.
Les conclusions són que si l'explicació és Hanlon, aleshores és que són uns inútils que no són capaços de planificar res més enllà del proper minut. Si, en canvi, han buscat aquesta data per poder "culpar" al PSOE, aleshores, és que miren de jugar brut tan com poden: crear una culpa inexistent, i buscar activament l'increment de l'abstenció que, com se sap de sociologia, sempre afecta més als partits d'esquerra. Democràcia en estat pur.
En condicions normals i mogut per una fe ingènua i pueril en la bondat humana jo hauria dit Hanlon, però crec que ara seria subestimar l'enemic. El PP espera amb ganes que el PSOE es mantingui ferm al no. Potser amb terceres eleccions, la majoria absoluta del bloc PP+C's s'aconseguirà finalment, qui sap si el PP tot sol en tindria prou, fins i tot.
Quina passada el Mariano: Si no m'agraden els resultats, forço que es repeteixin votacions fins que les guanyo. És un crack el tiu. Coneix millor que ningú la seva clientela i millor que ningú les regles del joc.
Les regles de la constitució espanyola, per ser més exactes.
Democràcia en diuen.
Faria riure si no fos que s'ho creuen.
divendres, 19 d’agost del 2016
Tot passejant per Gràcia...
Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.
Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.
Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.
La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.
La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.
En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.
A mi m'ha agradat molt aquest:
Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.
No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.
Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.
Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.
Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.
A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!
Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.
Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.
La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.
La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.
En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.
A mi m'ha agradat molt aquest:
Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.
No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.
Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.
Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.
Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.
A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!
dijous, 18 d’agost del 2016
"Pacte" entre PP i C's... i al desembre, a votar
C's i PP s'han posat d'acord i C's votarà a favor de Rajoy. Fa uns mesos C's va votar a favor de Pedro Sánchez. Cal provar-ho tot a la vida, tu! Amb prudència, això sí.
El problema és que, igual com va passar al desembre, no n'hi ha prou amb els vots de C's. Aleshores calia l'abstenció del PP, i ara cal la del PSOE.
I el PSOE s'abstindrà? Jo crec que no. Per què hauria de fer-ho? És l'ocasió perfecta per a revenjar-se de la investidura fallida de Pedro Sánchez. Ja diuen que la venjança és un plat que s'assaboreix fred.
És cert que hi han personatges dins del PSOE que estarien més còmodes amb l'abstenció i deixant passar a Rajoy. Suposo que hi han pressupostos, projectes -interessos particulars, en definitiva- que necessiten un "govern" amb el que "poder negociar" per a que prosperin. També està el sector més nacionalista que argumenta que "el desafío separatista catalán" requereix donar suport al PP. Però em fa l'efecte que aquest discurs és més de cara als votants que no d'us intern. Tinc la sospita que dins del PSOE, com dins del PP, s'està consolidant la idea que el "procés" no és més que la reencarnació del "peix al cove", més radicalitzada en les formes, segur, però "peixalcovisme" en definitiva. Que no va de debò, en resum.
No només el "peixaclcovisme 2.0": crec que ni PSOE ni PP pensen que aquesta història del suport de C's al PP vagi de debò. Tot això només és la meva opinió, però crec que a PSOE i PP ja els va bé anar a unes terceres eleccions perquè la tendència que em sembla que han detectat és que el bipartidisme seria el major beneficiat. C's no només sospita que és així, és que ja ho han patit en forma de pèrdua important d'escons. Unidos Podemos de moment resisteix, però ja ha perdut l'empenta revolucionària: ja no poden assaltar el Palau d'hivern. Ara seran un partit "normal". A l'esquerra del PSOE, en un espai que ja és conegut: porta camí de convertir-se en la reencarnació d'IU, és a dir, residual. Només és qüestió d'una mica més de temps. No serà aquesta generació la que enterrarà l'R78. Potser més endavant.
Tot això, amb l'afegit que el PP no té cap pressa. Sense fer res haurà tingut un extra-bonus d'un any al govern en concepte d'interinatge. Un any sencer per fer i desfer, i sense control parlamentari. Estic segur que és, de fet, la situació ideal per a ells.
Els analistes madrilenys l'encerten quan identifiquen com a principal problema "el desafío separatista catalán". És l'única amenaça real a l'R78. Ja hem vist que l'amenaça que podia suposar Unidos Podemos queda avortada allà on mor la democràcia espanyola: al seu "Congreso de los Diputados". Aquesta esgarrifosa realitat la descobriran Pablo Iglesias i companyia més aviat que tard i hauran d'assumir el seu paper de minoria a l'esquerra del PSOE, amb una veu cridanera i moralment superior, sens dubte, però sense capacitat real de canviar res amb les regles del joc actual. És per això que l'única amenaça a l'R78 és l'independentisme, perquè no juga ni amb les seves regles, ni al seu Parlament.
En fi. Esperem esdeveniments. Potser sí, ves a saber, que al final el PSOE deixa manar al PP. Però seria un doble error estratègic: hauria claudicat davant el seu enemic en una demostració de debilitat incompatible amb la testosterònica forma espanyola d'entendre la política; i hauria donat espai a C's i P's per a actuar com a partit de govern l'un, i com a única oposició legitimada enfront del PP l'altre. No seran tan rucs.
O sí. Qui sap. No dic que no pugui ser, però com més ho penso, més inversemblant ho trobo.
Em refermo: eleccions al Nadal. A veure si l'encerto.
El problema és que, igual com va passar al desembre, no n'hi ha prou amb els vots de C's. Aleshores calia l'abstenció del PP, i ara cal la del PSOE.
I el PSOE s'abstindrà? Jo crec que no. Per què hauria de fer-ho? És l'ocasió perfecta per a revenjar-se de la investidura fallida de Pedro Sánchez. Ja diuen que la venjança és un plat que s'assaboreix fred.
És cert que hi han personatges dins del PSOE que estarien més còmodes amb l'abstenció i deixant passar a Rajoy. Suposo que hi han pressupostos, projectes -interessos particulars, en definitiva- que necessiten un "govern" amb el que "poder negociar" per a que prosperin. També està el sector més nacionalista que argumenta que "el desafío separatista catalán" requereix donar suport al PP. Però em fa l'efecte que aquest discurs és més de cara als votants que no d'us intern. Tinc la sospita que dins del PSOE, com dins del PP, s'està consolidant la idea que el "procés" no és més que la reencarnació del "peix al cove", més radicalitzada en les formes, segur, però "peixalcovisme" en definitiva. Que no va de debò, en resum.
No només el "peixaclcovisme 2.0": crec que ni PSOE ni PP pensen que aquesta història del suport de C's al PP vagi de debò. Tot això només és la meva opinió, però crec que a PSOE i PP ja els va bé anar a unes terceres eleccions perquè la tendència que em sembla que han detectat és que el bipartidisme seria el major beneficiat. C's no només sospita que és així, és que ja ho han patit en forma de pèrdua important d'escons. Unidos Podemos de moment resisteix, però ja ha perdut l'empenta revolucionària: ja no poden assaltar el Palau d'hivern. Ara seran un partit "normal". A l'esquerra del PSOE, en un espai que ja és conegut: porta camí de convertir-se en la reencarnació d'IU, és a dir, residual. Només és qüestió d'una mica més de temps. No serà aquesta generació la que enterrarà l'R78. Potser més endavant.
Tot això, amb l'afegit que el PP no té cap pressa. Sense fer res haurà tingut un extra-bonus d'un any al govern en concepte d'interinatge. Un any sencer per fer i desfer, i sense control parlamentari. Estic segur que és, de fet, la situació ideal per a ells.
Els analistes madrilenys l'encerten quan identifiquen com a principal problema "el desafío separatista catalán". És l'única amenaça real a l'R78. Ja hem vist que l'amenaça que podia suposar Unidos Podemos queda avortada allà on mor la democràcia espanyola: al seu "Congreso de los Diputados". Aquesta esgarrifosa realitat la descobriran Pablo Iglesias i companyia més aviat que tard i hauran d'assumir el seu paper de minoria a l'esquerra del PSOE, amb una veu cridanera i moralment superior, sens dubte, però sense capacitat real de canviar res amb les regles del joc actual. És per això que l'única amenaça a l'R78 és l'independentisme, perquè no juga ni amb les seves regles, ni al seu Parlament.
En fi. Esperem esdeveniments. Potser sí, ves a saber, que al final el PSOE deixa manar al PP. Però seria un doble error estratègic: hauria claudicat davant el seu enemic en una demostració de debilitat incompatible amb la testosterònica forma espanyola d'entendre la política; i hauria donat espai a C's i P's per a actuar com a partit de govern l'un, i com a única oposició legitimada enfront del PP l'altre. No seran tan rucs.
O sí. Qui sap. No dic que no pugui ser, però com més ho penso, més inversemblant ho trobo.
Em refermo: eleccions al Nadal. A veure si l'encerto.
dimarts, 9 d’agost del 2016
Terceres eleccions? o millor quartes?
Per la ràdio estan dient que C's podria acabar votant Sí a Rajoy si aquest posa data per a la investidura i signa un document amb una sèrie de condicions, com per exemple, crear una comissió d'investigació del cas Bárcenas tan bon punt es formi govern. Només amb el sí de C's, Rajoy no en tindria prou per a fer govern, però a Madrid diuen que si C's es mou al Sí, el PSOE ho tindrà més fàcil per a moure's a l'abstenció, i amb això el PP sí que en tindria prou.
I es veu que a Madrid frisen per a que passi això.
Qui ho sap. Potser sí, però jo tinc els meus dubtes. Sobretot després de veure les darreres enquestes.
Al meu entendre, a PP i PSOE ja els va bé anar a unes terceres eleccions. I a unes quartes, si cal. Per què? perquè la tendència és que com més temps passa, més es recupera el bipartidisme.
En el cas del PP, la situació és comodíssima. Fet i fet, el govern en funcions és seu i en solitari, sense pactes ni condicions imposades per altres forces. Poden seguir fent i desfent a plaer. Sí, és cert que l'interinatge no els permet disposar de tots els mecanismes, però ben mirat, si una cosa no es pot fer per un camí, potser es pot aconseguir per un altre. I si al final hi ha una multa a l'estat per part de la UE pel fet de no disposar d'uns pressupostos amb les noves retallades, no passa res tampoc: en definitiva, la multa l'acaben pagant els ciutadans, no ells.
Pel que fa al PSOE, anar a unes noves eleccions, sobretot després de la publicació de la darrera enquesta del CIS, és un escenari fins i tot recomanable: s'apunta una lleugera millora del PSOE, i es vaticina un retrocés de Podemos i C's. Bingo. la tendència apunta al retorn del bipartidisme. Potser amb unes quartes (no ja terceres) eleccions pel juny de l'any que ve, es conjuraria definitivament el perill del trencament del sistema de dos partits. Tot seguiria "atado y bien atado" i aquest seria el millor dels mons.
Les darreres enquestes del CEO i del CIS no fan més que reflectir una cosa que els sociòlegs saben: que els canvis en el sentit de vot de les masses electorals són com els moviments de plaques tectòniques. Es produeixen, però són molt lents. Fa massa poc de les darreres eleccions com per a que es detectin canvis significatius, en tot cas, només s'apunten les tendències. A manca de greus errors o de fets inesperats (com la caiguda d'un "meteorit electoral") els canvis seran mínims i en el sentit de les tendències de fons. A Génova i a Ferraz saben que la tendència de fons els afavoreix i apunta al retorn del bipartidisme.
Per mi, anar a terceres eleccions és un frau de llei. Gairebé un cop d'estat. Però, d'altra banda, la majoria de la gent no protesta massa (o gens). Sospito que la misèrrima qualitat democràtica de l'estat i els seus partits de govern, combinada amb la també molt minsa formació i conviccions democràtiques de la majoria dels ciutadans, ajuden molt a aquest anar passant. Sí, heu llegit bé la frase anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir: és el que passa quan la democràcia ja no és ni una penosa "dictadura de la majoria" per esdevenir només el sistema per triar qui mana.
Tant li fa el que jo pensi. En tot cas, em fa molt l'efecte que al novembre o al desembre tocarà tornar a votar.
I potser un altre cop al juny que ve, àdhuc. Però tot aquest anàlisi pot quedar en no res: a Catalunya el full de ruta hauria d'estar a punt de culminar-se. Atents.
I es veu que a Madrid frisen per a que passi això.
Qui ho sap. Potser sí, però jo tinc els meus dubtes. Sobretot després de veure les darreres enquestes.
Al meu entendre, a PP i PSOE ja els va bé anar a unes terceres eleccions. I a unes quartes, si cal. Per què? perquè la tendència és que com més temps passa, més es recupera el bipartidisme.
En el cas del PP, la situació és comodíssima. Fet i fet, el govern en funcions és seu i en solitari, sense pactes ni condicions imposades per altres forces. Poden seguir fent i desfent a plaer. Sí, és cert que l'interinatge no els permet disposar de tots els mecanismes, però ben mirat, si una cosa no es pot fer per un camí, potser es pot aconseguir per un altre. I si al final hi ha una multa a l'estat per part de la UE pel fet de no disposar d'uns pressupostos amb les noves retallades, no passa res tampoc: en definitiva, la multa l'acaben pagant els ciutadans, no ells.
Pel que fa al PSOE, anar a unes noves eleccions, sobretot després de la publicació de la darrera enquesta del CIS, és un escenari fins i tot recomanable: s'apunta una lleugera millora del PSOE, i es vaticina un retrocés de Podemos i C's. Bingo. la tendència apunta al retorn del bipartidisme. Potser amb unes quartes (no ja terceres) eleccions pel juny de l'any que ve, es conjuraria definitivament el perill del trencament del sistema de dos partits. Tot seguiria "atado y bien atado" i aquest seria el millor dels mons.
Les darreres enquestes del CEO i del CIS no fan més que reflectir una cosa que els sociòlegs saben: que els canvis en el sentit de vot de les masses electorals són com els moviments de plaques tectòniques. Es produeixen, però són molt lents. Fa massa poc de les darreres eleccions com per a que es detectin canvis significatius, en tot cas, només s'apunten les tendències. A manca de greus errors o de fets inesperats (com la caiguda d'un "meteorit electoral") els canvis seran mínims i en el sentit de les tendències de fons. A Génova i a Ferraz saben que la tendència de fons els afavoreix i apunta al retorn del bipartidisme.
Per mi, anar a terceres eleccions és un frau de llei. Gairebé un cop d'estat. Però, d'altra banda, la majoria de la gent no protesta massa (o gens). Sospito que la misèrrima qualitat democràtica de l'estat i els seus partits de govern, combinada amb la també molt minsa formació i conviccions democràtiques de la majoria dels ciutadans, ajuden molt a aquest anar passant. Sí, heu llegit bé la frase anterior. Perdoneu, però algú ho havia de dir: és el que passa quan la democràcia ja no és ni una penosa "dictadura de la majoria" per esdevenir només el sistema per triar qui mana.
Tant li fa el que jo pensi. En tot cas, em fa molt l'efecte que al novembre o al desembre tocarà tornar a votar.
I potser un altre cop al juny que ve, àdhuc. Però tot aquest anàlisi pot quedar en no res: a Catalunya el full de ruta hauria d'estar a punt de culminar-se. Atents.
dimecres, 3 d’agost del 2016
10 anys de blog
Vaig escriure el primer post d'aquest blog fa deu anys. Si mireu l'històric del blog veureu que el post inicial va ser el 30 de juliol de 2006. Era una prova mínima i bàsica per veure com funcionava això del blogspot. Uns dies després, el 2 d'agost, ja vaig escriure un parell de posts amb més cara i ulls.
Després, en aquests deu anys, han vingut prop de mil dues-centes entrades al blog. Deu anys donen per a molt i podria dir que "he anat aprenent" a escriure un blog. Suposo que ara "ho faig millor", per dir-ho d'alguna manera. Amb tot, per més que m'hi fixo, quan reviso a l'endemà el text que vaig escriure la nit passada, sempre hi trobo algun error. És un pel frustrant.
Mil dues-centes entrades en un plaç de deu anys em posa en una mitja de deu apunts al mes. Al començament el ritme era de més de dotze posts al mes. L'any 2010 vaig assolir el "màxim" de publicació amb cent noranta-tres apunts, uns setze apunts per mes o, aproximadament, un apunt cada dos dies. Però des de fa cosa d'uns tres anys que he baixat el ritme de publicació i els darrers temps estic en una mitja de sis posts al mes. També cal dir -a tall de justificació- que pel camí he obert, o he participat, en altres blogs i que part del temps he passat a dedicar-lo a aquests altres, diguem-ne, projectes.
En particular, el blog d'"Apunts de Tecnologia" m'ocupa molt temps, tot i que el seu ritme és, més o menys, d'un post al mes. També he "col·laborat" amb un "bloc" (?) molt rabiós amb el que tinc una estranya relació.
Deu anys en els que he escrit sobre les qüestions que em capfiquen. He escrit molt i molt de política i d'independentisme. Ocasionalment fent anàlisi. Algun n'he fet que tenia sentit i tot, però reconec que sovint el to és pamfletari. És el que té posar-se a escriure, escalfar-ser amb el que has vist, escoltat o parlat i acabar escopint serps i aranyes i deixant-se endur pels dimonis. Coses dels blogs personals.
La política és el tema principal: independentisme, ecologisme, decreixement... però també he escrit sobre campanyes socials, cine, llibres, excursions i passejos, converses, vivències personals... Continguts variats dels que em venia de gust parlar-ne, o potser la necessitat.
Deu anys ininterromputs de blog. Explicant opinions i històries. Moltes vegades el blog ha estat l'eina que m'ha ajudat a trobar punts de vista nous, o a madurar-los tenint en compte el que havia vist, escoltat, o xerrat abans. El blog m'ha servit tant per a l'anàlisi com per a la síntesi. Per a defensar tesis i per a plantejar hipòtesis.
Al blog hi aboco textos que són una barreja entre les neures personals i raonaments més o menys lògics i assenyats. El blog, doncs, és divers i personal. Ara bé, malgrat que nominalment és individual cal reconèixer, i agrair, que molts cops ha estat el resultat de converses, xerrades, debats apassionants i apassionats amb família, amistats, companyes i companys. Hi ha molt, i de molta gent que m'estimo, en aquest blog. L'escric jo i és la meva veu i la meva responsabilitat, però indirectament també hi han altres veus que hi diuen la seva. Moltes gràcies, doncs, a totes i tots per les vostres opinions, per explicar-me-les, per contrastar-les amb les meves, per ajudar-me a construir la meva visió particular.
Gràcies també pels comentaris als posts. Val a dir que no hi han gaires comentaris. Suposo que no hi tanta gent que li interessi aquest blog, i està bé que així sigui. És un blog personal. Potser és, precisament, massa personal i, ben mirat, els sentiments de cadascú són poc "discutibles" per un tercer. En tot cas, el blog, sobretot, em serveix a mi. Sobretot m'interessa a mi. Però aprecio molt quan algú deixa comentaris. Il·lusiona comprovar que algú més que jo mateix ha llegit aquell post del que estava particularment satisfet, o que algú agraeix una ressenya d'un llibre, o d'una excursió. És bonic. Gràcies.
Hi ha una altre cosa important amb els comentaris: són la prova fefaent que, malgrat tot, aquest blog és públic. Qualsevol pot llegir el blog i, per tant, cal tenir-ho en compte. Jo tinc dret a opinar i a escriure les meves opinions sobre tot allò que em sembli. Però tinc també, crec, el deure d'un mínim de qualitat en la forma, i el respecte a la dignitat humana en el fons.
Bé, ja està. I ara què? Seguir. Tindria gràcia que aquest blog durés molts anys més. Ja veurem. Les circumstàncies personals varien i, en el meu cas, estic entrant en una etapa vital nova en la que ja veurem com encaixa el blog i quant temps tinc per dedicar-li (o per dedicar-lis, que en tinc més d'un!). Però m'agradaria seguir. Per una banda és una qüestió de disciplina. Per l'altra, de no angoixar-se si venen períodes amb poca publicació. Diria que tothom que escriu passa, més tard o més d'hora pel "síndrome de la pantalla en blanc", i es pot superar.
En fi. Feliç aniversari i per molts anys. Moltes gràcies a totes i tots els que algun cop heu llegit algun post. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Moltes gràcies per haver-me ajudat, encara que no en hàgiu estat conscients, a escriure tants i tants posts. Gràcies. De cor, moltes gràcies!
Seguim!
Després, en aquests deu anys, han vingut prop de mil dues-centes entrades al blog. Deu anys donen per a molt i podria dir que "he anat aprenent" a escriure un blog. Suposo que ara "ho faig millor", per dir-ho d'alguna manera. Amb tot, per més que m'hi fixo, quan reviso a l'endemà el text que vaig escriure la nit passada, sempre hi trobo algun error. És un pel frustrant.
Mil dues-centes entrades en un plaç de deu anys em posa en una mitja de deu apunts al mes. Al començament el ritme era de més de dotze posts al mes. L'any 2010 vaig assolir el "màxim" de publicació amb cent noranta-tres apunts, uns setze apunts per mes o, aproximadament, un apunt cada dos dies. Però des de fa cosa d'uns tres anys que he baixat el ritme de publicació i els darrers temps estic en una mitja de sis posts al mes. També cal dir -a tall de justificació- que pel camí he obert, o he participat, en altres blogs i que part del temps he passat a dedicar-lo a aquests altres, diguem-ne, projectes.
En particular, el blog d'"Apunts de Tecnologia" m'ocupa molt temps, tot i que el seu ritme és, més o menys, d'un post al mes. També he "col·laborat" amb un "bloc" (?) molt rabiós amb el que tinc una estranya relació.
Deu anys en els que he escrit sobre les qüestions que em capfiquen. He escrit molt i molt de política i d'independentisme. Ocasionalment fent anàlisi. Algun n'he fet que tenia sentit i tot, però reconec que sovint el to és pamfletari. És el que té posar-se a escriure, escalfar-ser amb el que has vist, escoltat o parlat i acabar escopint serps i aranyes i deixant-se endur pels dimonis. Coses dels blogs personals.
La política és el tema principal: independentisme, ecologisme, decreixement... però també he escrit sobre campanyes socials, cine, llibres, excursions i passejos, converses, vivències personals... Continguts variats dels que em venia de gust parlar-ne, o potser la necessitat.
Deu anys ininterromputs de blog. Explicant opinions i històries. Moltes vegades el blog ha estat l'eina que m'ha ajudat a trobar punts de vista nous, o a madurar-los tenint en compte el que havia vist, escoltat, o xerrat abans. El blog m'ha servit tant per a l'anàlisi com per a la síntesi. Per a defensar tesis i per a plantejar hipòtesis.
Al blog hi aboco textos que són una barreja entre les neures personals i raonaments més o menys lògics i assenyats. El blog, doncs, és divers i personal. Ara bé, malgrat que nominalment és individual cal reconèixer, i agrair, que molts cops ha estat el resultat de converses, xerrades, debats apassionants i apassionats amb família, amistats, companyes i companys. Hi ha molt, i de molta gent que m'estimo, en aquest blog. L'escric jo i és la meva veu i la meva responsabilitat, però indirectament també hi han altres veus que hi diuen la seva. Moltes gràcies, doncs, a totes i tots per les vostres opinions, per explicar-me-les, per contrastar-les amb les meves, per ajudar-me a construir la meva visió particular.
Gràcies també pels comentaris als posts. Val a dir que no hi han gaires comentaris. Suposo que no hi tanta gent que li interessi aquest blog, i està bé que així sigui. És un blog personal. Potser és, precisament, massa personal i, ben mirat, els sentiments de cadascú són poc "discutibles" per un tercer. En tot cas, el blog, sobretot, em serveix a mi. Sobretot m'interessa a mi. Però aprecio molt quan algú deixa comentaris. Il·lusiona comprovar que algú més que jo mateix ha llegit aquell post del que estava particularment satisfet, o que algú agraeix una ressenya d'un llibre, o d'una excursió. És bonic. Gràcies.
Hi ha una altre cosa important amb els comentaris: són la prova fefaent que, malgrat tot, aquest blog és públic. Qualsevol pot llegir el blog i, per tant, cal tenir-ho en compte. Jo tinc dret a opinar i a escriure les meves opinions sobre tot allò que em sembli. Però tinc també, crec, el deure d'un mínim de qualitat en la forma, i el respecte a la dignitat humana en el fons.
Bé, ja està. I ara què? Seguir. Tindria gràcia que aquest blog durés molts anys més. Ja veurem. Les circumstàncies personals varien i, en el meu cas, estic entrant en una etapa vital nova en la que ja veurem com encaixa el blog i quant temps tinc per dedicar-li (o per dedicar-lis, que en tinc més d'un!). Però m'agradaria seguir. Per una banda és una qüestió de disciplina. Per l'altra, de no angoixar-se si venen períodes amb poca publicació. Diria que tothom que escriu passa, més tard o més d'hora pel "síndrome de la pantalla en blanc", i es pot superar.
En fi. Feliç aniversari i per molts anys. Moltes gràcies a totes i tots els que algun cop heu llegit algun post. Moltes gràcies pels vostres comentaris. Moltes gràcies per haver-me ajudat, encara que no en hàgiu estat conscients, a escriure tants i tants posts. Gràcies. De cor, moltes gràcies!
Seguim!
dissabte, 30 de juliol del 2016
Presidenta, no estàs sola.
Els divendres faves tendres, que diu la cançó, i també consell de ministres i la conseqüent roda de premsa en la que el, o la, portaveu del "gobierno" explica els acords de la reunió.
Val a recordar que l'actual "gobierno" del país del costat ho és en règim d'interinatge, i que ja veurem quan deixa el règim. De fet, aquest règim ja dura massa. Alguns diran que porta uns dos-cents dies, altres que ve del 1978, i d'altres que del 1939.
Sense voler discutir aquestes precisions, el cas és que des de fa molt de temps -anys- un clàssic de les rodes de premsa és el capítol dedicat a fotre a l'independentisme català, en particular, i al govern de Catalunya (i, per tant, a Catalunya: a les catalanes i als catalans) en general.
Un clàssic. I és d'ofici. Que no cal punxar-los gaire per a fer-los actuar. Però en dies com avui, just a l'endemà de l'acte de sobirania del Parlament de Catalunya, la declaració és exuberant, sentida, emocionant, els veus amb l'aire greu de les grans ocasions, però una gravetat que no es suficient per ocultar aquest mig somriure de biaix, aquesta satisfacció mal continguda en anunciar que en preparen una de grossa per defensar la unitat de destí contra els atacs dels pèrfids separatistes.
Una de grossa: volen enviar Carme Forcadell a presó. I si troben alguna via per a fer-ho, també a Carles Puigdemont, i a tothom que es posi per davant.
Per a aconseguir-ho, han donat instruccions al tribunal constitucional. Ja sabeu, aquell tribunal que, entre d'altres, es passa pels collons un referèndum estatutari i que està format per membres posats a dit pel "gobierno" i, per tant, està al seu servei. Aquell tribunal que està més comprat que els vots dels jurats professionals a Eurovision i que és jutge, part i el que calgui quan es tracta de servir als seus amos. Aquell tribunal del que, ves quina cosa, el Parlament de Catalunya no en reconeix l'autoritat.
Estic bastant convençut que la Forcadell no deixarà el càrrec per molt que des de Madrid la inhabilitin per a fer de presidenta del Parlament. No poden fer-la fora com no sigui per la força. I per la força tampoc poden. Aquest és un conflicte polític. No d'ordre públic. És tan senzill com això. Però si Madrid s'entesta en solucions testosteròniques i pretén fer presoners polítics, o fer servir la força, aleshores el conflicte sí que passarà a ser d'ordre públic.
La incapacitat dels polítics del país del costat per encarar políticament el conflicte amb Catalunya és manifesta. De fet, la seva incapacitat per encarar políticament els conflictes, en general, és palmària i només cal veure com a dia d'avui la possibilitat de repetició d'eleccions és penosament versemblant. No es pot descartar, doncs, que la situació empitjori.
Els independentistes ens hem de preparar perquè em sembla que es va apropant en moment en que caldrà sortir al carrer. Potser caldrà anar al Parlament, envoltar-lo i que els nostres representants se sàpiguen acompanyats. Potser caldrà ser a la plaça de sant Jaume i fer costat al govern de la Generalitat. Potser caldrà manifestar-se davant les seus i oficines de les conselleries. Potser caldrà que els ajuntaments facin un pas al front, i que les ciutadanes i ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya donin el suport a les seves institucions representatives i de govern, fins i tot que n'assumeixin tasques, o el control, si cal.
Arriba el moment de la veritat. Presidenta, no estàs sola.
Val a recordar que l'actual "gobierno" del país del costat ho és en règim d'interinatge, i que ja veurem quan deixa el règim. De fet, aquest règim ja dura massa. Alguns diran que porta uns dos-cents dies, altres que ve del 1978, i d'altres que del 1939.
Sense voler discutir aquestes precisions, el cas és que des de fa molt de temps -anys- un clàssic de les rodes de premsa és el capítol dedicat a fotre a l'independentisme català, en particular, i al govern de Catalunya (i, per tant, a Catalunya: a les catalanes i als catalans) en general.
Un clàssic. I és d'ofici. Que no cal punxar-los gaire per a fer-los actuar. Però en dies com avui, just a l'endemà de l'acte de sobirania del Parlament de Catalunya, la declaració és exuberant, sentida, emocionant, els veus amb l'aire greu de les grans ocasions, però una gravetat que no es suficient per ocultar aquest mig somriure de biaix, aquesta satisfacció mal continguda en anunciar que en preparen una de grossa per defensar la unitat de destí contra els atacs dels pèrfids separatistes.
Una de grossa: volen enviar Carme Forcadell a presó. I si troben alguna via per a fer-ho, també a Carles Puigdemont, i a tothom que es posi per davant.
Per a aconseguir-ho, han donat instruccions al tribunal constitucional. Ja sabeu, aquell tribunal que, entre d'altres, es passa pels collons un referèndum estatutari i que està format per membres posats a dit pel "gobierno" i, per tant, està al seu servei. Aquell tribunal que està més comprat que els vots dels jurats professionals a Eurovision i que és jutge, part i el que calgui quan es tracta de servir als seus amos. Aquell tribunal del que, ves quina cosa, el Parlament de Catalunya no en reconeix l'autoritat.
Estic bastant convençut que la Forcadell no deixarà el càrrec per molt que des de Madrid la inhabilitin per a fer de presidenta del Parlament. No poden fer-la fora com no sigui per la força. I per la força tampoc poden. Aquest és un conflicte polític. No d'ordre públic. És tan senzill com això. Però si Madrid s'entesta en solucions testosteròniques i pretén fer presoners polítics, o fer servir la força, aleshores el conflicte sí que passarà a ser d'ordre públic.
La incapacitat dels polítics del país del costat per encarar políticament el conflicte amb Catalunya és manifesta. De fet, la seva incapacitat per encarar políticament els conflictes, en general, és palmària i només cal veure com a dia d'avui la possibilitat de repetició d'eleccions és penosament versemblant. No es pot descartar, doncs, que la situació empitjori.
Els independentistes ens hem de preparar perquè em sembla que es va apropant en moment en que caldrà sortir al carrer. Potser caldrà anar al Parlament, envoltar-lo i que els nostres representants se sàpiguen acompanyats. Potser caldrà ser a la plaça de sant Jaume i fer costat al govern de la Generalitat. Potser caldrà manifestar-se davant les seus i oficines de les conselleries. Potser caldrà que els ajuntaments facin un pas al front, i que les ciutadanes i ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya donin el suport a les seves institucions representatives i de govern, fins i tot que n'assumeixin tasques, o el control, si cal.
Arriba el moment de la veritat. Presidenta, no estàs sola.
dimecres, 27 de juliol del 2016
Parlament sobirà. Gràcies, diputats.
Fa una estona que Joan Tarda declarava que ell creu que la formació de nou govern a l'estat espanyol és més possible avui. Per què? el raonament és que amb l'aprovació de les conclusions de la comissió pel procés constituent pel Parlament de Catalunya, aquest enceta formalment amb un acte de desobediència la via unilateral; i que això provocarà, com a reacció immediata, la cohesió i l'acord de les forces espanyoles nacionalistes (PP, PSOE, C's i qui sap si algú altre) entorn de l'única cosa en la que els nacionalistes espanyols es posen d'acord: en negar el reconeixement nacional a Catalunya.
Podria ser: a pocs minuts de l'aprovació de les conclusions al Parlament Soraya Sáenz de Santamaria (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), en sengles compareixences, ja han començat a amenaçar i a qualificar l'acte com a "gravíssim" i que és "motiu de cesse", que diria Núñez.
Per mi és una gran notícia. Ja era hora. Ja tocava. És un pas més important que el del 9N. Es tracta d'un acte de desobediència al TC, explícit, signat per 72 representants del poble de Catalunya. El Parlament és sobirà i el TC no és una autoritat superior. Queda demostrat per la via dels fets. Punt.
És un pas, més decisiu del que potser ara podria semblar.
Ara bé, igual com es donen passes endavant, també es pot recular. La reacció primera de l'estat sembla que serà encausar a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la segona autoritat de Catalunya. No té més importància: l'autoritat o es reconeix, o s'imposa; però l'autoritat del TC no es reconeix i crec se'n cuidaran molt d'imposar-la per la força. No ho van fer el 9N i tampoc ho faran ara. No és per aquesta via que l'estat pot fer recular l'independentisme. Més aviat intentaran la via de l'ofec econòmic i la destrucció dels serveis socials ("les hemos destrozado el sistema sanitario"). Per aquesta via tenen més opcions. O no?
Aquesta és la meva pregunta. Em congratulo per l'acte de sobirania del Parlament, però em demano com seguir? quin pas ve ara? estem preparats pel bloqueig? Jo entenc que així és. Que tot aquest temps que ha passat des del 27S ha servit per posar en marxa els mecanismes efectius per desconnectar, per realitzar, de forma pràctica, la desconnexió. Per posar una imatge, que el tren ja està en marxa i només queda "prémer el botó" per a fer el canvi d'agulles i tirar per una via pròpia.
Estem en aquest punt? tant de bo.
Mirem al futur: aquest mes de setembre tindrem, un cop més, una diada nacional reivindicativa ("a punt!"),i pocs dies després, la qüestió de confiança de Puigdemont.
Mentrestant, al país del costat, suposant que el ple d'investidura es faci a primers d'agost, tindran un parell de mesos per fer un govern, o sigui que al setembre estaran discutint-se per fer govern.
Els escenaris que es dibuixen per a la tardor, doncs, poden ser diametralment oposats: Pot ser que, efectivament, el govern català hagi fet els deures i tingui tota la maquinària preparada, que el setembre es resolgui la qüestió de confiança amb la ratificació del President, i que a l'octubre l'estat espanyol es precipiti a terceres eleccions. Somni humit, si voleu.
També podria ser que no estiguin a punt les estructures d'estat i que, a més, Puigdemont perdi i anem a eleccions anticipades catalanes; a més, que el PPSOEC's, es posi d'acord per fer un govern nacionalista espanyol. Quedaríem a l'espera de les eleccions catalanes i de si es mantindria la majoria independentista al Parlament. Suposant que es mantingués, seria un tornar a començar i, per tant, una reculada d'un any. Si no hi ha majoria independentista, la reculada seria encara més gran.
O un tercer escenari, amb una Catalunya més o menys preparada per a la desconnexió i amb un govern que ha superat la qüestió de confiança, però amb un tot just constituït govern tripartit nacionalista espanyol oposant-se-li. Seguiríem avançant, però amb una major polarització que segurament a qui afectaria més seria a CSQEP. Amb tot, un tripartit PPSOEC's no hauria de tenir molt més recorregut que el de fer front al govern de Catalunya i, fora d'aquest àmbit, seria molt inestable. "Difícil de veure. Sempre en moviment el futur està", que diria el mestre Yoda.
En fi. Felicitar i agrair als 72 diputats independentistes que han defensat la dignitat i la sobirania del Parlament, que ens representa a totes i tots. Ben fet. Però no ens aturem. I no l'espifiem. Com deia el poeta: "Tot està per fer, i tot és possible". Compte, doncs, amb això últim. Tot és possible: el millor i el pitjor.
Però avui, diputades i diputats (fins i tot els i les que s'han oposat), us dono les gràcies.
Podria ser: a pocs minuts de l'aprovació de les conclusions al Parlament Soraya Sáenz de Santamaria (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), en sengles compareixences, ja han començat a amenaçar i a qualificar l'acte com a "gravíssim" i que és "motiu de cesse", que diria Núñez.
Per mi és una gran notícia. Ja era hora. Ja tocava. És un pas més important que el del 9N. Es tracta d'un acte de desobediència al TC, explícit, signat per 72 representants del poble de Catalunya. El Parlament és sobirà i el TC no és una autoritat superior. Queda demostrat per la via dels fets. Punt.
És un pas, més decisiu del que potser ara podria semblar.
Ara bé, igual com es donen passes endavant, també es pot recular. La reacció primera de l'estat sembla que serà encausar a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la segona autoritat de Catalunya. No té més importància: l'autoritat o es reconeix, o s'imposa; però l'autoritat del TC no es reconeix i crec se'n cuidaran molt d'imposar-la per la força. No ho van fer el 9N i tampoc ho faran ara. No és per aquesta via que l'estat pot fer recular l'independentisme. Més aviat intentaran la via de l'ofec econòmic i la destrucció dels serveis socials ("les hemos destrozado el sistema sanitario"). Per aquesta via tenen més opcions. O no?
Aquesta és la meva pregunta. Em congratulo per l'acte de sobirania del Parlament, però em demano com seguir? quin pas ve ara? estem preparats pel bloqueig? Jo entenc que així és. Que tot aquest temps que ha passat des del 27S ha servit per posar en marxa els mecanismes efectius per desconnectar, per realitzar, de forma pràctica, la desconnexió. Per posar una imatge, que el tren ja està en marxa i només queda "prémer el botó" per a fer el canvi d'agulles i tirar per una via pròpia.
Estem en aquest punt? tant de bo.
Mirem al futur: aquest mes de setembre tindrem, un cop més, una diada nacional reivindicativa ("a punt!"),i pocs dies després, la qüestió de confiança de Puigdemont.
Mentrestant, al país del costat, suposant que el ple d'investidura es faci a primers d'agost, tindran un parell de mesos per fer un govern, o sigui que al setembre estaran discutint-se per fer govern.
Els escenaris que es dibuixen per a la tardor, doncs, poden ser diametralment oposats: Pot ser que, efectivament, el govern català hagi fet els deures i tingui tota la maquinària preparada, que el setembre es resolgui la qüestió de confiança amb la ratificació del President, i que a l'octubre l'estat espanyol es precipiti a terceres eleccions. Somni humit, si voleu.
També podria ser que no estiguin a punt les estructures d'estat i que, a més, Puigdemont perdi i anem a eleccions anticipades catalanes; a més, que el PPSOEC's, es posi d'acord per fer un govern nacionalista espanyol. Quedaríem a l'espera de les eleccions catalanes i de si es mantindria la majoria independentista al Parlament. Suposant que es mantingués, seria un tornar a començar i, per tant, una reculada d'un any. Si no hi ha majoria independentista, la reculada seria encara més gran.
O un tercer escenari, amb una Catalunya més o menys preparada per a la desconnexió i amb un govern que ha superat la qüestió de confiança, però amb un tot just constituït govern tripartit nacionalista espanyol oposant-se-li. Seguiríem avançant, però amb una major polarització que segurament a qui afectaria més seria a CSQEP. Amb tot, un tripartit PPSOEC's no hauria de tenir molt més recorregut que el de fer front al govern de Catalunya i, fora d'aquest àmbit, seria molt inestable. "Difícil de veure. Sempre en moviment el futur està", que diria el mestre Yoda.
En fi. Felicitar i agrair als 72 diputats independentistes que han defensat la dignitat i la sobirania del Parlament, que ens representa a totes i tots. Ben fet. Però no ens aturem. I no l'espifiem. Com deia el poeta: "Tot està per fer, i tot és possible". Compte, doncs, amb això últim. Tot és possible: el millor i el pitjor.
Però avui, diputades i diputats (fins i tot els i les que s'han oposat), us dono les gràcies.
divendres, 15 de juliol del 2016
Atemptat a Niça
Això que ha passat a Niça ha estat una monstruositat. La meva solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes.
A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.
Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.
A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.
És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.
Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.
I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.
El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.
Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.
És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.
I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.
És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.
A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.
Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.
A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.
És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.
Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.
I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.
El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.
Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.
És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.
I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.
És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.
dimecres, 13 de juliol del 2016
RUI, si o no?
Quin serà el culebrot de l'estiu? La formació del govern a l'estat? Noves eleccions al desembre? Potser aquest és el més cridaner però també hi han altres rèptils a tenir en compte: per exemple, el debat "RUI,sí o no?" que sembla que està ocupant temps als mitjans catalans.
D'això de la RUI, primer de tot, la definició: RUI vol dir "Referèndum Unilateral de Independència". O sigui: fer un referèndum d'independència NO acordat amb l'estat.
És molt interessant. RUI, sí o no? El 9N va ser una RUI?
El 9N no va ser una RUI. Una RUI, és dir, un referèndum, referenda; però el 9N no es va referendar res. Si de cas es va manifestar una voluntat. Ara bé, el 9N es va fer una cosa molt important: es va desobeir, de forma massiva. Es va tirar pel dret i es va actuar de forma unilateral i amb independència.
Es pot criticar tot el que es vulgui aquella consulta però els fets són els fets: va ser un acte de desobediència massiu. L'estat no el va aturar, i el resultat va ser incontestable.
La participació no va ser alta? cert. Es va topar amb el rebuig a la participació en la consulta per part de la majoria de l'unionisme. També es va plantejar una pregunta tipus arbre per fer més còmoda la participació de cert federalisme, però que dificultava la interpretació del resultat, i que vist amb distància no deixa clar si va servir per interpel·lar prou als que anava dirigit com per a motivar-los a participar.
En tot cas, el resultat va ser una victòria contundent de l'independentisme. La incompareixença del contrari no pot amagar aquest fet. El tractament barroer de l'unionisme, de sumar tota l'abstenció a la consulta al seu plantejament no resisteix cap anàlisi.
Cal remarcar el fet que una part de l'independentisme NO va anar a votar perquè no va veure en la consulta del 9N el referèndum d'autodeterminació. De fet, a les eleccions del 27S de 2015, JxSí i CUP van obtenir més vots que dobles Sí el 9N. És dir, efectivament el 9N no marcava el sostre per a l'independentisme, invalidant així l'argument unionista; i no només: també invalidava l'argument unionista el resultat de CSQEP, quan els seus portantveus van dir que no es podia sumar els seus vots ni a l'independentisme ni a l'unionisme perquè entre els seus votants hi han tant independentistes, com federalistes o unionistes.
Bé, en tot cas, més enllà de la precisió del resultat. EL valor polític del 9N és doble, torno a insistir, perquè es va tractar d'un acte de desobediència massiva; i segon, perquè va resultar en una victòria evident de l'independentisme.
A les posteriors eleccions espanyoles al desembre, el sobiranisme va guanyar a Catalunya -amb majoria absoluta llarga- amb molts votants independentistes que optaren per l'opció de posar un govern a Madrid favorable a una profunda reforma de l'estat i a un referèndum acordat. Però aquesta opció guanyadora a Catalunya i el País Basc, i amb bons resultats a Galícia i País Valencià, no es va veure acompanyada de resultats similars a les altres comunitats espanyoles. Amb la impossibilitat de formar govern es van repetir les eleccions al juny. Amb uns resultats que essencialment, eren els del desembre, però amb matisos: el PP millorava lleugerament i afegia tres escons; Unidos Podemos resistia en escons però perdia suport electoral; el PSOE perdia vots i escons.
L'aritmètica resultant, però, no ha permès dibuixar una majoria clara de ningú. El bloqueig està servit de nou i unes terceres eleccions al desembre són una possibilitat que cal tenir en compte. Podria ser que Íñigo Errejón s'hagi precipitat en afirmar qe "el canvi arribarà el 2020".
Caldrà veure l'efecte de les eleccions del juny a la política catalana. ERC aconsegueix millorar en vots, però no en escons, i DL (o CDC, o hauria de començar a dir PDC?) pateix un retrocés en vots però, tampoc en aquest cas, en escons. Igual com li passa a Podem i a C's, que perden vots, però no escons. Només el PP millora en vots i afegeix un escó, que perd el PSC, que també perd vots.
Val a dir que les majors pèrdues de vots corresponen a Podem i CDC, i els majors guanys a PP i ERC. Si això és una tendència ho dirà el temps.
En tot cas, amb aquest resultats el govern de Puigdemont sembla decidit a continuar amb el full de ruta independentista, tot i que al setembre haurà d'afrontar una moció de confiança. Sembla que els missatges que arriben des de la CUP, clau per a superar la moció de confiança, són conciliadors.
És en aquest context que salta la idea de fer un Referèndum Unilateral d'Independència per a "ampliar la base social de l'independentisme".
Un RUI serveix per referendar una independència, és dir, que cal haver fet una declaració d'independència explícita o implícita abans. Tota aquesta història ens porta de nou al 9N. Si volem llegir que l'acte de desobediència del 9N va ser una declaració d'independència implícita, aleshores resulta que portem un any i mig de transició a la independència de fet. Una independència força peculiar perquè sense estructures d'estat que li donin contingut això no va enlloc. Però és clau adonar-se que el punt de no retorn ja es va passar des de fa més d'un any.
Aleshores, la RUI tindria sentit? Si, si es posés en valor la declaració unilateral d'independència que va ser el passat 9N. El problema és que és molt difícil posar el 9N en valor quan no hi han estructures d'estat que la sustentin. Dit d'una altre forma. El 9N es va fer un important pas endavant. Els voluntaris i els votants vam avançar de forma decidida. Però resulta que els polítics es van quedar enrere discutint sobre com aprofitar, electoralment, allò. Hem perdut un any i mig de temps?
Ara ens diuen que fem una RUI. Sí? L'unilateralitat de la RUI només té sentit si hi han altres actes d'unilateralitat. Si això vol dir que, d'una vegada per totes, es deixa de fer cas de les bestieses del tribunal constitucional i que les estructures d'estat famoses entren en funcionament d'una vegada, i que les lleis de desconnexió són aprovades i es fan efectives...Si d'un vegada per totes el govern de Catalunya actua de forma unilateral i així ho reconeix la majoria del Parlament i tots, tots, els sobiranistes de veritat actuen en conseqüència, aleshores sí, fem la RUI si realment serveix per referendar la independència de fet.
Però que la majoria social ha de ser abans, que els organismes estatals catalans han de ser abans, que primer cal ser independents de fet. Estem en aquest punt? El govern entén que aquesta és la seva missió? Que aquest és l'objectiu d'aquesta legislatura? I encara un altre: El RUI no és el mateix que, ni més ni menys, el referèndum de ratificació de la nova constitució que apareix com últim pas del full de ruta? Doncs si és així millor seguir el pla, no despistar-se i fer feina efectiva.
D'això de la RUI, primer de tot, la definició: RUI vol dir "Referèndum Unilateral de Independència". O sigui: fer un referèndum d'independència NO acordat amb l'estat.
És molt interessant. RUI, sí o no? El 9N va ser una RUI?
El 9N no va ser una RUI. Una RUI, és dir, un referèndum, referenda; però el 9N no es va referendar res. Si de cas es va manifestar una voluntat. Ara bé, el 9N es va fer una cosa molt important: es va desobeir, de forma massiva. Es va tirar pel dret i es va actuar de forma unilateral i amb independència.
Es pot criticar tot el que es vulgui aquella consulta però els fets són els fets: va ser un acte de desobediència massiu. L'estat no el va aturar, i el resultat va ser incontestable.
La participació no va ser alta? cert. Es va topar amb el rebuig a la participació en la consulta per part de la majoria de l'unionisme. També es va plantejar una pregunta tipus arbre per fer més còmoda la participació de cert federalisme, però que dificultava la interpretació del resultat, i que vist amb distància no deixa clar si va servir per interpel·lar prou als que anava dirigit com per a motivar-los a participar.
En tot cas, el resultat va ser una victòria contundent de l'independentisme. La incompareixença del contrari no pot amagar aquest fet. El tractament barroer de l'unionisme, de sumar tota l'abstenció a la consulta al seu plantejament no resisteix cap anàlisi.
Cal remarcar el fet que una part de l'independentisme NO va anar a votar perquè no va veure en la consulta del 9N el referèndum d'autodeterminació. De fet, a les eleccions del 27S de 2015, JxSí i CUP van obtenir més vots que dobles Sí el 9N. És dir, efectivament el 9N no marcava el sostre per a l'independentisme, invalidant així l'argument unionista; i no només: també invalidava l'argument unionista el resultat de CSQEP, quan els seus portantveus van dir que no es podia sumar els seus vots ni a l'independentisme ni a l'unionisme perquè entre els seus votants hi han tant independentistes, com federalistes o unionistes.
Bé, en tot cas, més enllà de la precisió del resultat. EL valor polític del 9N és doble, torno a insistir, perquè es va tractar d'un acte de desobediència massiva; i segon, perquè va resultar en una victòria evident de l'independentisme.
A les posteriors eleccions espanyoles al desembre, el sobiranisme va guanyar a Catalunya -amb majoria absoluta llarga- amb molts votants independentistes que optaren per l'opció de posar un govern a Madrid favorable a una profunda reforma de l'estat i a un referèndum acordat. Però aquesta opció guanyadora a Catalunya i el País Basc, i amb bons resultats a Galícia i País Valencià, no es va veure acompanyada de resultats similars a les altres comunitats espanyoles. Amb la impossibilitat de formar govern es van repetir les eleccions al juny. Amb uns resultats que essencialment, eren els del desembre, però amb matisos: el PP millorava lleugerament i afegia tres escons; Unidos Podemos resistia en escons però perdia suport electoral; el PSOE perdia vots i escons.
L'aritmètica resultant, però, no ha permès dibuixar una majoria clara de ningú. El bloqueig està servit de nou i unes terceres eleccions al desembre són una possibilitat que cal tenir en compte. Podria ser que Íñigo Errejón s'hagi precipitat en afirmar qe "el canvi arribarà el 2020".
Caldrà veure l'efecte de les eleccions del juny a la política catalana. ERC aconsegueix millorar en vots, però no en escons, i DL (o CDC, o hauria de començar a dir PDC?) pateix un retrocés en vots però, tampoc en aquest cas, en escons. Igual com li passa a Podem i a C's, que perden vots, però no escons. Només el PP millora en vots i afegeix un escó, que perd el PSC, que també perd vots.
Val a dir que les majors pèrdues de vots corresponen a Podem i CDC, i els majors guanys a PP i ERC. Si això és una tendència ho dirà el temps.
En tot cas, amb aquest resultats el govern de Puigdemont sembla decidit a continuar amb el full de ruta independentista, tot i que al setembre haurà d'afrontar una moció de confiança. Sembla que els missatges que arriben des de la CUP, clau per a superar la moció de confiança, són conciliadors.
És en aquest context que salta la idea de fer un Referèndum Unilateral d'Independència per a "ampliar la base social de l'independentisme".
Un RUI serveix per referendar una independència, és dir, que cal haver fet una declaració d'independència explícita o implícita abans. Tota aquesta història ens porta de nou al 9N. Si volem llegir que l'acte de desobediència del 9N va ser una declaració d'independència implícita, aleshores resulta que portem un any i mig de transició a la independència de fet. Una independència força peculiar perquè sense estructures d'estat que li donin contingut això no va enlloc. Però és clau adonar-se que el punt de no retorn ja es va passar des de fa més d'un any.
Aleshores, la RUI tindria sentit? Si, si es posés en valor la declaració unilateral d'independència que va ser el passat 9N. El problema és que és molt difícil posar el 9N en valor quan no hi han estructures d'estat que la sustentin. Dit d'una altre forma. El 9N es va fer un important pas endavant. Els voluntaris i els votants vam avançar de forma decidida. Però resulta que els polítics es van quedar enrere discutint sobre com aprofitar, electoralment, allò. Hem perdut un any i mig de temps?
Ara ens diuen que fem una RUI. Sí? L'unilateralitat de la RUI només té sentit si hi han altres actes d'unilateralitat. Si això vol dir que, d'una vegada per totes, es deixa de fer cas de les bestieses del tribunal constitucional i que les estructures d'estat famoses entren en funcionament d'una vegada, i que les lleis de desconnexió són aprovades i es fan efectives...Si d'un vegada per totes el govern de Catalunya actua de forma unilateral i així ho reconeix la majoria del Parlament i tots, tots, els sobiranistes de veritat actuen en conseqüència, aleshores sí, fem la RUI si realment serveix per referendar la independència de fet.
Però que la majoria social ha de ser abans, que els organismes estatals catalans han de ser abans, que primer cal ser independents de fet. Estem en aquest punt? El govern entén que aquesta és la seva missió? Que aquest és l'objectiu d'aquesta legislatura? I encara un altre: El RUI no és el mateix que, ni més ni menys, el referèndum de ratificació de la nova constitució que apareix com últim pas del full de ruta? Doncs si és així millor seguir el pla, no despistar-se i fer feina efectiva.
dimecres, 29 de juny del 2016
L'anàlisi de les eleccions per Jaime Miquel als Matins de TV3
Per deixar enrere les votacions del diumenge, una última anàlisi que trobo particularment encertat i brillant: El de Jaime Miquel, ahir, als Matins de TV3.
Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."
Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.
Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."
Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)