Aquesta setmana havia saltat la polèmica per les declaracions de Santi Vidal. Un embolic que, ves quina cosa, coincidia en el temps amb la presa de decisió de la CUP sobre el suport als pressupostos de la Generalitat.
Quines coincidències, oi? En altres circumstàncies hauria estat combustible per a un gran foc. Tanmateix, l'afer Santi Vidal s'ha resolt amb la seva dimissió. per la seva banda, la CUP ha seguit el seu procés intern de presa de decisió i han decidit prestar un suport crític i amb data de caducitat. Si al setembre no hi referèndum, el govern de Catalunya caurà. Per a prestar aquest suport es faran dos vots afirmatius, i els vuit vots restants seran abstencions.
La CUP no està satisfeta amb el contingut social. Ara bé, és innegable la millora en el contingut social del pressupost: "Les partides socials concentren el 74.7% del total pressupostari, el percentatge més alt de la història", afirma Oriol Junqueras. Sigui com sigui, i tenint en compte la seva transcendència, L'independentisme, des de la CUP fins el PDCat, passant per ERC ha estat capaç de fer un pressupost defensable per tots, amb l'objectiu clar del referèndum i amb un potent vessant social.
Estem, doncs, en el compte enrere. Puigdemont ha fet servir l'expressió, de major dramatisme, "temps de descompte". Hi ha un pla i aquest pla acaba d'entrar en la seva fase final.
Aquesta setmana va començar el dimarts amb la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu. Es va veure tacada pel cas Santi Vidal, però avui rep una altre injecció d'empenta amb la decisió cupaire d'aprovar els pressupostos. El Dragon Khan emocional ha estat important, però després de sumar i restar, el resultat és definitivament positiu: Catalunya va presentar la candidatura a nou estat el passat dimarts, i avui s'ha donat pas al mecanisme que ha de permetre fer efectiva aquesta candidatura. Bé.
Hi haurà referèndum d'autodeterminació perquè en algun moment dels propers vuit mesos s'aprovarà la llei de transitorietat que serà la declaració d'independència de fet. I aquesta independència de fet serà referendada pel poble de Catalunya com a molt tard al setembre.
La resposta de l'estat espanyol no es farà esperar. Seguirà la línia d'intimidar, del joc brut, d'intentar provocar divisions, de la repressió... en fi, ja els coneixem. Això serà dur. L'única cosa bona que té és que ni es plantegen fer una campanya seriosa pel "no" a la independència que, per exemple, pugui incloure una oferta per a fer dubtar als indecisos. Això no passarà. És l'únic que no contemplen. Lògicament, doncs, la campanya del Sí ha d'aprofitar la incompareixença del contrari i tractar d'arribar a tothom amb un missatge inclusiu, potent i engrescador.
Així sigui. Per acabar, una recomanació: "Una enhorabona i set avisos", l'editorial d'urgència de Vicent Partal.
dissabte, 28 de gener del 2017
dimarts, 24 de gener del 2017
Conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu
No se si som gaire conscients de l'enorme potència de la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont, aquesta nit, al Parlament Europeu.
Ha estat la presentació oficial de la candidatura de Catalunya a nou estat d'Europa. Candidatura presentada amb convenciment, de forma raonada i amarada dels valors que se li suposen a l'europeisme, als valors que fan de la idea d'Europa una idea excel·lent, un gran projecte a aconseguir.
Una idea que, tristament, s'allunya de la praxis de les seves institucions. Sabem com volem que sigui Europa, què volem que representi Europa, quin és l'ideal d'Europa... i sabem també que s'assembla ben poc a la realitat d'avui.
Aquest ha estat un dels grans encerts de la presentació. El referèndum d'independència, i la mateixa independència, s'han incardinat en els millors valors del que es vol que sigui Europa. S'ha presentat com una pas en el camí correcte per a fer realitat l'ideal europeu.
S'ha presentat un projecte sòlid, que fins i tot ha encarat el problema del deute espanyol, de com caldrà respondre al fet que Espanya perdrà el 20% del seu pressupost.
Tanmateix, s'ha presentat la reivindicació catalana com una qüestió estrictament de democràcia, i s'han fet referències internacionals intel·ligents.
A tots els efectes, ha estat una conferència d'un gran contingut polític. De gran potència. Claríssima. Indubtablement independentista, però a la vegada, reclamant el referèndum acordat de forma diàfana.
EL cert és que, amb aquesta conferència dels seus principals representants, Catalunya s'ha mostrat inequívocament com un subjecte polític i sobirà i que busca el seu reconeixement internacional. Catalunya ha fet política internacional d'alta volada.
Ara bé, no cal ser un geni per saber que a Madrid ni s'han adonat i la seva reacció serà, en el millor dels casos, la ignorància, o en el pitjor, tindran un atac de banyes i faran alguna barbaritat: tractaran d'empresonar a Romeva, Junqueras i Puigdemont, o a Mas, aprofitant que "el jutgen" aviat. Pot passar qualsevol cosa, excepte una: un referèndum acordat. Això serà l'únic que no passarà.
I no passarà perquè no poden. Per ells Catalunya no és una nació i , per tant, no hi ha res a negociar amb Catalunya. Els espanyols creuen que tots els catalans que diem que la nostra nació és Catalunya estem bojos. No s'adonen que la bogeria és discutir-li a algú la seva identitat. La bogeria és que algú em digui que jo no sé qui soc, que la meva identitat no és cosa meva, si no d'un text extern anomenat constitució espanyola. Per això el seu gran argument és "qué pone tu DNI".
Però la bogeria és seva. I és una bogeria antidemocràtica. És una bogeria que per a qualsevol demòcrata no nacionalista (espanyol) és evident. A més, és una bogeria perillosa per a la democràcia perquè avui és la identitat (de la que la identitat nacional és una component) la que els espanyols nacionalistes subordinen a un text constitucional, però pot ser qualsevol altre aspecte, com el model social, el que sigui negat en virtut de la immutabilitat constitucional. Això és el que converteix la qüestió catalana en una qüestió de democràcia, molt més que la qüestió d'una independència nacional.
En fi, la conferència d'aquesta nit ha tingut molta importància. Ha estat potser el primer gran acte de política internacional de la República Catalana. Avui s'ha presentat la candidatura a Europa i ningú ja no podrà dir que no estava al cas. Avui s'ha assenyalat l'estat espanyol com el principal problema per a la resolució pacífica i ordenada del conflicte, però avui també ha quedat clar que si Espanya no l'evita per la força, el referèndum es farà, i es farà aviat.
El vídeo de la conferència, a aquest enllaç.
Gràcies, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Un somriure als llavis i orgull al cor.
Ha estat la presentació oficial de la candidatura de Catalunya a nou estat d'Europa. Candidatura presentada amb convenciment, de forma raonada i amarada dels valors que se li suposen a l'europeisme, als valors que fan de la idea d'Europa una idea excel·lent, un gran projecte a aconseguir.
Una idea que, tristament, s'allunya de la praxis de les seves institucions. Sabem com volem que sigui Europa, què volem que representi Europa, quin és l'ideal d'Europa... i sabem també que s'assembla ben poc a la realitat d'avui.
Aquest ha estat un dels grans encerts de la presentació. El referèndum d'independència, i la mateixa independència, s'han incardinat en els millors valors del que es vol que sigui Europa. S'ha presentat com una pas en el camí correcte per a fer realitat l'ideal europeu.
S'ha presentat un projecte sòlid, que fins i tot ha encarat el problema del deute espanyol, de com caldrà respondre al fet que Espanya perdrà el 20% del seu pressupost.
Tanmateix, s'ha presentat la reivindicació catalana com una qüestió estrictament de democràcia, i s'han fet referències internacionals intel·ligents.
A tots els efectes, ha estat una conferència d'un gran contingut polític. De gran potència. Claríssima. Indubtablement independentista, però a la vegada, reclamant el referèndum acordat de forma diàfana.
EL cert és que, amb aquesta conferència dels seus principals representants, Catalunya s'ha mostrat inequívocament com un subjecte polític i sobirà i que busca el seu reconeixement internacional. Catalunya ha fet política internacional d'alta volada.
Ara bé, no cal ser un geni per saber que a Madrid ni s'han adonat i la seva reacció serà, en el millor dels casos, la ignorància, o en el pitjor, tindran un atac de banyes i faran alguna barbaritat: tractaran d'empresonar a Romeva, Junqueras i Puigdemont, o a Mas, aprofitant que "el jutgen" aviat. Pot passar qualsevol cosa, excepte una: un referèndum acordat. Això serà l'únic que no passarà.
I no passarà perquè no poden. Per ells Catalunya no és una nació i , per tant, no hi ha res a negociar amb Catalunya. Els espanyols creuen que tots els catalans que diem que la nostra nació és Catalunya estem bojos. No s'adonen que la bogeria és discutir-li a algú la seva identitat. La bogeria és que algú em digui que jo no sé qui soc, que la meva identitat no és cosa meva, si no d'un text extern anomenat constitució espanyola. Per això el seu gran argument és "qué pone tu DNI".
Però la bogeria és seva. I és una bogeria antidemocràtica. És una bogeria que per a qualsevol demòcrata no nacionalista (espanyol) és evident. A més, és una bogeria perillosa per a la democràcia perquè avui és la identitat (de la que la identitat nacional és una component) la que els espanyols nacionalistes subordinen a un text constitucional, però pot ser qualsevol altre aspecte, com el model social, el que sigui negat en virtut de la immutabilitat constitucional. Això és el que converteix la qüestió catalana en una qüestió de democràcia, molt més que la qüestió d'una independència nacional.
En fi, la conferència d'aquesta nit ha tingut molta importància. Ha estat potser el primer gran acte de política internacional de la República Catalana. Avui s'ha presentat la candidatura a Europa i ningú ja no podrà dir que no estava al cas. Avui s'ha assenyalat l'estat espanyol com el principal problema per a la resolució pacífica i ordenada del conflicte, però avui també ha quedat clar que si Espanya no l'evita per la força, el referèndum es farà, i es farà aviat.
El vídeo de la conferència, a aquest enllaç.
Gràcies, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Un somriure als llavis i orgull al cor.
dissabte, 21 de gener del 2017
Donald Trump. POTUS
Donald Trump és el nou POTUS (President Of The United States). Semblava impossible, però vet-ho aquí.
Costa de creure. Avui el Periódico publicava una llista de les bajanades més grosses que ha dit Trump sobre les dones. Són d'un masclisme brutal. Ho poso primer perquè és el que més em crida l'atenció. El que més em sobta. Fent una petita recerca per Internet es poden trobar llistes similars sobre altres qüestions, o trossos de declaracions i discursos de Trump que també fan esgarrifar.
El cas és que Trump ha guanyat. S'ho ha endut tot malgrat haver rebut menys vots que Hillary Clinton. Diuen els analistes que la victòria de Trump és la victòria dels homes blancs (dels stupid white men que diria Michael Moore) conservadors i nacionalistes nord americans. Trump ha aconseguit mobilitzar aquest segment de la ciutadania EUA. Ha connectat amb ells millor que ningú altre (en particular que Clinton) i aquests votants l'han fet president. Ho ha fet bé. Per molt que foti, això cal reconèixer-ho i respectar-ho. Amb humilitat i sense preteses superioritats morals: a Espanya Rajoy va guanyar tres eleccions seguides #oletu.
Poca broma. La cosa ara va de debò. Ahir tenia la tele posada mentre es feia la cerimònia de jurament del càrrec i tot i que no li prestava gaire atenció, em va sobtar la imatge de Trump. Tots els tòpics sobre milionaris nord-americans eren allà i estaven jurant el càrrec.
Trump sembla el dolent d'una pel·lícula. Un agent secret de Hydra infiltrat al Capitoli, o el president Snow dels Hunger Games, o com el Lex Luthor de Superman. Entenc que hi hagi gent que pensi que l'apocalipsi zombi és a les portes. No m'estranya gens. Els Bush també responien una mica a aquest mateix estil i van ficar al món en sengles guerres. El pare a la de Kuwait, i el fill a la d'Irak. La pregunta raonable és, en quina ens ficarà Trump?
Però jo tinc esperança. A diferència d'altres ocasions, com amb el mateix Obama, diguem-ho tot, a Trump se'l veu venir d'una hora lluny. Al món no ens agafarà per sorpresa res del que faci Trump, perquè n'esperem les seves barbaritats. Començant pels mateixos Estats Units, on l'oposició interna que trobarà Trump serà important. Ja veurem com s'articula. Cal tenir en compte que la institució del President dels Estats Units és molt respectada al seu país. Però estic segur que els quarters generals del moviments feminista, ecologista, pacifista, dels drets socials, anarquistes i esquerres en general... d'arreu del món estan en alerta roja i preparant-se per plantar cara.
Més enllà dels electors, el perill del discurs de Trump és que pot trobar oïdes de poders, dels que voten en finestreta pròpia, que l'escoltin i que els agradi la lletra i la música. És en aquests poders on pot perillar la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, o pot venir una nova reculada de drets de tota mena, socials i laborals: si aquests es veuen amenaçats als EUA, amb l'excusa de la competitivitat, per exemple, es posaran en perill a d'altres països. O dit d'una altre forma, que la política de Trump encoratgi, o serveixi d'excusa, a polítiques similars a altres llocs. Em preocupa més això.
O sigui, en realitat, simplificant molt, Trump només seria la nova cara, particularment cridanera, particularment xarona i barroera del vell enfrontament entre els poderosos que volen acaparar el món i la resistència que pretén un món més ètic per a tothom.
En fi. Avui el sol ha sortit i, aparentment, el món segueix funcionant, si fa no fa com ahir, encara que Trump ja sigui el nou POTUS. Esperem que, si no millora, almenys, segueixi així. No està escrit enlloc que l'apocalipsi zombi s'hagi d'esdevenir amb Trump. En realitat podria ser una gran oportunitat de galvanitzar les lluites altermundialistes.
Així sigui.
Costa de creure. Avui el Periódico publicava una llista de les bajanades més grosses que ha dit Trump sobre les dones. Són d'un masclisme brutal. Ho poso primer perquè és el que més em crida l'atenció. El que més em sobta. Fent una petita recerca per Internet es poden trobar llistes similars sobre altres qüestions, o trossos de declaracions i discursos de Trump que també fan esgarrifar.
El cas és que Trump ha guanyat. S'ho ha endut tot malgrat haver rebut menys vots que Hillary Clinton. Diuen els analistes que la victòria de Trump és la victòria dels homes blancs (dels stupid white men que diria Michael Moore) conservadors i nacionalistes nord americans. Trump ha aconseguit mobilitzar aquest segment de la ciutadania EUA. Ha connectat amb ells millor que ningú altre (en particular que Clinton) i aquests votants l'han fet president. Ho ha fet bé. Per molt que foti, això cal reconèixer-ho i respectar-ho. Amb humilitat i sense preteses superioritats morals: a Espanya Rajoy va guanyar tres eleccions seguides #oletu.
Poca broma. La cosa ara va de debò. Ahir tenia la tele posada mentre es feia la cerimònia de jurament del càrrec i tot i que no li prestava gaire atenció, em va sobtar la imatge de Trump. Tots els tòpics sobre milionaris nord-americans eren allà i estaven jurant el càrrec.
Trump sembla el dolent d'una pel·lícula. Un agent secret de Hydra infiltrat al Capitoli, o el president Snow dels Hunger Games, o com el Lex Luthor de Superman. Entenc que hi hagi gent que pensi que l'apocalipsi zombi és a les portes. No m'estranya gens. Els Bush també responien una mica a aquest mateix estil i van ficar al món en sengles guerres. El pare a la de Kuwait, i el fill a la d'Irak. La pregunta raonable és, en quina ens ficarà Trump?
Però jo tinc esperança. A diferència d'altres ocasions, com amb el mateix Obama, diguem-ho tot, a Trump se'l veu venir d'una hora lluny. Al món no ens agafarà per sorpresa res del que faci Trump, perquè n'esperem les seves barbaritats. Començant pels mateixos Estats Units, on l'oposició interna que trobarà Trump serà important. Ja veurem com s'articula. Cal tenir en compte que la institució del President dels Estats Units és molt respectada al seu país. Però estic segur que els quarters generals del moviments feminista, ecologista, pacifista, dels drets socials, anarquistes i esquerres en general... d'arreu del món estan en alerta roja i preparant-se per plantar cara.
Més enllà dels electors, el perill del discurs de Trump és que pot trobar oïdes de poders, dels que voten en finestreta pròpia, que l'escoltin i que els agradi la lletra i la música. És en aquests poders on pot perillar la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, o pot venir una nova reculada de drets de tota mena, socials i laborals: si aquests es veuen amenaçats als EUA, amb l'excusa de la competitivitat, per exemple, es posaran en perill a d'altres països. O dit d'una altre forma, que la política de Trump encoratgi, o serveixi d'excusa, a polítiques similars a altres llocs. Em preocupa més això.
O sigui, en realitat, simplificant molt, Trump només seria la nova cara, particularment cridanera, particularment xarona i barroera del vell enfrontament entre els poderosos que volen acaparar el món i la resistència que pretén un món més ètic per a tothom.
En fi. Avui el sol ha sortit i, aparentment, el món segueix funcionant, si fa no fa com ahir, encara que Trump ja sigui el nou POTUS. Esperem que, si no millora, almenys, segueixi així. No està escrit enlloc que l'apocalipsi zombi s'hagi d'esdevenir amb Trump. En realitat podria ser una gran oportunitat de galvanitzar les lluites altermundialistes.
Així sigui.
dissabte, 14 de gener del 2017
#TarajalC33
Aquesta nit, a les 23:09 (segons programació), s'estrenarà pel canal 33 el documentari "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".
"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "
El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.
A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)
Vet aquí el teaser:
Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.
Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33
Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/
"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "
El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.
A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)
Vet aquí el teaser:
Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.
Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33
Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/
dissabte, 7 de gener del 2017
L'any del referèndum.
Enguany ha de ser l'any del referèndum. Sí o sí. O no. Espero que sí. Tant de bo que així sigui. Ho he posat a la meva carta als Reis. Tanmateix, com deien en una pel·lícula, encara hi han un miler de coses que poden sortir malament en tota aquesta història. No ens queda una altre, doncs, que perseverar, tractar de fer-ho el millor possible i aprofitar les oportunitats. Si Déu vol, aquest setembre, pels volts de la Diada, hi haurà el referèndum.
D'aquí al setembre les veurem de tots colors. No serà un any plàcid i rutinari. N'estic segur. Que ningú prengui mal. Amén. Però no afluixem.
No podem afluixar perquè, des de fa temps, que cada vegada és més clar que el procés de Independència no és ja, només, una qüestió de sobirania. És, sobretot, una qüestió de democràcia.
Hem arribat al punt en que la defensa del dret a decidir -l'exercici efectiu del dret a decidir- es posa al davant. La qüestió avui ja no és de legalitats o legitimitats. La qüestió ara està en el terrenys dels principis i de l'ètica.
Tal com s'han plantejat les coses, el nacionalisme franquista espanyol, ben afermat als poders i institucions de l'estat, està llençant una ofensiva per restringir els drets i les llibertats individuals de tots els ciutadans de l'estat i per a modelar-ne les seves identitats a imatge del model nacional-catòlic, cada cop de forma més descarada. Un model fortament jeràrquic i de submissió a l'autoritat, a major glòria d'elits corruptes.
El nacionalisme espanyol va ser capaç de resistir l'ensulsiada que va representar el 15 de març de 2011. Potser directament, potser indirectament, però ha sabut metabolitzar el gran desafiament que li va plantejar el 15M. Un moviment que, de fet, va néixer amb plom a l'ala. Precisament per la reivindicació de la plurinacionalitat de l'estat que ha xocat sempre amb el fort i transversal nacionalisme espanyol, òbviament també present al 15M.
Un moviment que s'ha transformat massa ràpidament en partit i ha abandonat els carrers, un moviment que ha assumit, essencialment, el joc constitucional com a propi. Greu error. Un moviment que no ha vist que no es pot guanyar aquesta partida del canvi i de la renovació profunda jugant amb cartes marcades i on les regles diuen que només es pot jugar, però no guanyar.
D'això va la Independència de Catalunya. De trencar aquestes regles perverses. De posar el dret de les persones, de cadascú de nosaltres, a decidir i, sobretot, a exercir aquest dret. Tenim el dret i la possibilitat de guanyar. Va de que no hi han identitats bones i altres dolentes. Tothom té dret a dir qui és i a ser-ho i ningú pot imposar a un altre unes formes de ser i dir, ni la llengua en que es pot ser i dir. Ni ningú pot imposar a ningú altre la derrota sense possibilitat d'apel·lació.
Això va d'haver superat el nacionalisme català per plantejar un ideal civil i republicà. Un ideal ètic que pot ser assumit per identitats nacionals diferents, per ideologies diferents, per llengües diferents. Un ideal que empodera ciutadans lliures i els fa responsables individualment i col·lectivament de la cosa pública. Un procés constituent per a fer un nou país. Un procés constituent amb els ciutadans i els individus com a gran poder constituent.
Però l'exercici d'aquest dret suposa, primer de tot, trencar, desobeir, desautoritzar unes lleis. La primera de totes la constitució. Lleis que creen i institueixen poders per sobre de l'individu -és així a totes les constitucions d'estats, sens dubte- però poders que imposen identitats de forma coercitiva -i això ja no és tan comú-, i poders que fan impossible els canvis d'aquestes estructures si no és amb el consentiment -interessat- d'aquests mateixos poders.
En definitiva, una constitució immodificable a nivell pràctic i sacralitzada, però també usada i abusada, pel nacionalisme franquista espanyol. Sense oposició possible a hores d'ara perquè nacionalistes ho son, en major o menor mesura, tots els partits d'àmbit estatal.
En fi. Un any que ha de ser el del salt de la barrera. O el d'una bona patacada.
Però sigui com sigui, l'endemà del referèndum, o del no-referèndum. Ens tornarem a llevar. Perquè si guanyem, aleshores no tindrem excuses per fer un país millor i serà aquesta una tasca monumental; i si perdem, Déu no ho vulgui, més que mai, caldrà alçar-se, plantar cara i resistir. Perquè aleshores, com en els pitjors moments de la dictadura, serà la mateixa idea de democràcia, la mateixa idea de llibertat, la que estarà en perill.
Però guanyarem. Tinguem confiança!
dijous, 29 de desembre del 2016
Un balanç personal
Vet aquí un balanç amb l'excusa que s'acaba el 2016.
Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.
Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.
Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.
Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.
Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.
Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.
Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.
Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.
Per això, he de donar les gràcies.
I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.
Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.
Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.
Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.
Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.
Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.
Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.
Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.
Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.
Per això, he de donar les gràcies.
I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.
dimarts, 27 de desembre del 2016
Llibertat Joan Coma!
Els mossos d'esquadra, actuant com policia judicial, i per ordre de la "Audiencia Nacional" espanyola han detingut al regidor de la CUP de Vic, Joan Coma, sota l'acusació de "sedició per haver donat suport a la declaració del 9N del Parlament".
Joan Coma serà portat a la "Audiencia Nacional" a declarar aquesta mateixa tarda.
El volen tancar per haver dit això.
Estem en aquest punt: l'estat espanyol ha entrat en la fase repressiva i engarjola independentistes. Aquesta és la seva voluntat de diàleg, per si encara algú ho dubtava.
Ep! i que en la seva lògica autoritària i repressiva tenen "raó". Sediciosos ho som tots els independentistes. A tots ens voldrien tancats, o alguna cosa pitjor. Si no tenim detencions massives i trets al clatell és perquè, malgrat tot, hi ha una opinió pública europea i internacional que no els ho permet. Per ara, doncs, es limiten a a les preses fàcils (un regidor a Vic), però a mida que el procés d'Independència arribi al seu punt de ruptura explícita, aniran per la caça major (Com Forcadell, a la que ja han amenaçat).
Això, per descomptat, no és victimisme. Que la policia et vingui a buscar, et tanquin, et portin a sis cents quilòmetres a declarar, que et jutgin i et condemnin per defensar la independència del teu país és, es miri com es miri, repressió. I Joan Coma és, a hores d'ara, un pres polític. Punt
Espanya té presos polítics. A Espanya no es poden defensar tots els ideals polítics. Ideals rupturistes, segur que sí, però profundament democràtics. Aquests ideals no es poden defensar. De fet, són reprimits. Això també és, es miri com es miri, una molt greu carència democràtica.
Tot plegat no fa més que anunciar que el moment de la ruptura explícita és proper. L'explícita, perquè la implícita ja s'ha produït, i crec que és just datar-la amb la consulta del 9 de novembre de 2014.
Avui, i els propers mesos, tocarà tancar files. La repressió de l'estat serà contundent, però només amb repressió no poden guanyar. No ens podem espantar. Si toquen a una ens toquen a totes.
Solidaritat, de totes, de tots, amb Joan Coma. Llibertat per Joan Coma. El volem al carrer, aviat, allà on comença tot!
L'Estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col•lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern— Joan #EnsVolemVives (@joancomaroura) 27 de desembre de 2016
La mirada dels refugiats
El passat divendres, el govern Sirià va proclamar la seva victòria a la ciutat d'Alep. Després de quatre anys de resistència la intervenció de Rússia, sobretot, ha decantat la victòria a favor del règim.
En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").
Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.
L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:
El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.
Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.
Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.
Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.
A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.
Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.
Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.
En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").
Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.
L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:
El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.
Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.
Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.
Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.
A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.
Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.
Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.
diumenge, 25 de desembre del 2016
Bones festes!
Per als familiars, amics, i lectors ocasionals del blog, un christmas de fabricació casolana, amb el Tió i l'Arbre de Nadal que des de fa uns dies ocupen el menjador de casa:
Bon Nadal i Feliç Any Nou!
diumenge, 18 de desembre del 2016
Un missatge per Alep
Lucy Aharish és presentadora al canal 2 de la TV israeliana i ha enviat aquest missatge al món.
Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.
Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.
Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.
Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.
divendres, 16 de desembre del 2016
Això va de democràcia.
Carme Forcadell ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per que va permetre el debat i la votació de les conclusions sobre el procés constituent que havia estat expressament prohibit pel Tribunal Constitucional.
Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.
El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.
Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.
Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.
Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.
Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:
"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."
"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.
-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."
Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.
Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.
L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.
A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.
Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.
Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.
El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.
Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.
Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.
En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.
Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.
Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.
El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.
Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.
Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.
Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.
Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:
"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."
"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.
-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."
Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.
Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.
L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.
A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.
Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.
Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.
El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.
Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.
Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.
En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.
Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.
dilluns, 12 de desembre del 2016
Retrats i rescats
Les coses importants i que preocupen al govern de totes les Espanyes són, per exemple, fer detenir i empresonar persones, alguns d'ells càrrecs electes, per haver cremat fotografies de l'actual rei de totes les Espanyes.
Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.
Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.
Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.
Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.
Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.
Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.
O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.
En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.
Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.
Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.
Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.
Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.
Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.
Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.
Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.
Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.
O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.
En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.
Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.
Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.
dijous, 1 de desembre del 2016
dues notícies i un gràfic
Dues notícies que cal llegir juntes:
Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE
La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions
I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.
La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:
Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.
La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.
No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)
La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.
Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.
Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.
Veient aquest present t'entren ganes de cridar.
Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE
La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions
I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.
La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:
Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.
La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.
No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)
La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.
Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.
Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.
Veient aquest present t'entren ganes de cridar.
dimecres, 23 de novembre del 2016
teories conspiratives
Doncs sí, reconec que jo també he pensat en que és tota una casualitat.
I és que si el PSOE va tenir uns esquadrons de la mort (el GAL), per què el PP hauria de quedar-se enrere? El PP, com a partit, està imputat per afers de corrupció. Acabaran condemnat-los (estic convençut que no, que per alguna cosa la separació de poders a Espanya és la que és) o no, però de moment està imputat i és, doncs, una "presumpta" (presumpta..) organització amb objectius criminals -allò que, "familiarment", en diem una màfia. I em quadra esperar-ne, doncs, comportaments mafiosos, per exemple, els sicaris.
Fa un parell de dies Rita Barberà devia activar totes les alarmes peperes quan va confessar que havia fet una "donació" de 1000€ al PP, però que en cap cas havia rebut dos bitllets de 500 a canvi. Blanqueig de diners. Es veu que al PP de València aquesta pràctica era habitual, però no hi havien proves. Amb la seva declaració, la Barberà estava obrint una escletxa perillosa. Presumptament, és clar.
El cas és que la mort de Barberà és "molt oportuna" i son algunes les preguntes que quedaran sense resposta amb la seva desaparició.
No m'ajuda gaire a canviar aquesta percepció d'estar veient una pel·lícula de gàngsters la sortida en tromba del PP a glossar la figura de l'ex-alcaldessa com "una dels seus", o les llàgrimes del nou "delegado del gobierno" a Catalunya.
Tampoc ajuda que el PP vulgui imposar aquesta imatge. Quan Labordeta va morir, no es va fer un minut de silenci per ell.
Un minut de silenci, de respecte, que no va tenir Rita Barberà amb les víctimes de "l'accident" del metro de València. Aquesta actitud que va mostrar la va fer particularment odiosa.
No, no tinc cap pena per la mort de Rita Barberà. No me n'alegro, encara no estic tan desnaturalitzat, però no em fa cap llàstima. I no val a dir que a mi aquesta dona no m'havia fet res. No és cert. Aquesta dona era "presumptament" corrupte, i la corrupció ens perjudica a tots. En particular, doncs, a mi també. En particular,doncs, a tu també t'ha perjudicat.
Ui, sí, presumptament, mancava afegir... però mira que m'ha arribat al FB. Quantes casualitats, oi?
Pudor i fàstic, tot plegat. Moltes ganes de perdre de vista tota aquesta podridura.
¿Os gustan las teorías de la conspiración? Y cambiando TOTALMENTE de tema: ¿qué mala suerte lo de Rita Barberá, eh? VIÑETA de @respetocanas pic.twitter.com/H3E6VyvDug
— El Jueves (@eljueves) 23 de novembre de 2016
I és que si el PSOE va tenir uns esquadrons de la mort (el GAL), per què el PP hauria de quedar-se enrere? El PP, com a partit, està imputat per afers de corrupció. Acabaran condemnat-los (estic convençut que no, que per alguna cosa la separació de poders a Espanya és la que és) o no, però de moment està imputat i és, doncs, una "presumpta" (presumpta..) organització amb objectius criminals -allò que, "familiarment", en diem una màfia. I em quadra esperar-ne, doncs, comportaments mafiosos, per exemple, els sicaris.
Fa un parell de dies Rita Barberà devia activar totes les alarmes peperes quan va confessar que havia fet una "donació" de 1000€ al PP, però que en cap cas havia rebut dos bitllets de 500 a canvi. Blanqueig de diners. Es veu que al PP de València aquesta pràctica era habitual, però no hi havien proves. Amb la seva declaració, la Barberà estava obrint una escletxa perillosa. Presumptament, és clar.
El cas és que la mort de Barberà és "molt oportuna" i son algunes les preguntes que quedaran sense resposta amb la seva desaparició.
No m'ajuda gaire a canviar aquesta percepció d'estar veient una pel·lícula de gàngsters la sortida en tromba del PP a glossar la figura de l'ex-alcaldessa com "una dels seus", o les llàgrimes del nou "delegado del gobierno" a Catalunya.
Tampoc ajuda que el PP vulgui imposar aquesta imatge. Quan Labordeta va morir, no es va fer un minut de silenci per ell.
Un minut de silenci, de respecte, que no va tenir Rita Barberà amb les víctimes de "l'accident" del metro de València. Aquesta actitud que va mostrar la va fer particularment odiosa.
No, no tinc cap pena per la mort de Rita Barberà. No me n'alegro, encara no estic tan desnaturalitzat, però no em fa cap llàstima. I no val a dir que a mi aquesta dona no m'havia fet res. No és cert. Aquesta dona era "presumptament" corrupte, i la corrupció ens perjudica a tots. En particular, doncs, a mi també. En particular,doncs, a tu també t'ha perjudicat.
Ui, sí, presumptament, mancava afegir... però mira que m'ha arribat al FB. Quantes casualitats, oi?
Pudor i fàstic, tot plegat. Moltes ganes de perdre de vista tota aquesta podridura.
dimarts, 22 de novembre del 2016
Represàlies.
Ahir va ser Santi Vidal: suspès de sou i feina durant tres anys per haver redactat un projecte de constitució catalana; avui, Francesc Homs: perd l'aforament (es vota en sessió secreta, es veu que els feia vergonya!) i serà jutjat pel tribunal suprem com "organitzador" del 9N ; i el proper 16 de desembre, Carme Forcadell haurà de declarar al jutjat per haver permès el debat sobre el procés constituent al Parlament.
A més, més de tres cents cinquanta ajuntaments estan denunciats per haver penja la bandera estelada. El cas de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, probablement es repetirà.
L'estratègia del govern de l'estat és reprimir l'independentisme portant-lo al jutjat i obtenint sentències condemnatòries que poden anar des de la inhabilitació per a càrrecs públics fins a l'ingrés a la presó. Aquesta és la seva "oferta de diàleg".
No cal esperar, doncs, cap "comprensió", ni cap "bona voluntat" per part d'Espanya.: ens volen tancats a la presó. Començant pels lideratges i, si cal, continuant amb la tropa.
És ben segur que d'aquí a que les lleis de desconnexió estiguin llestes i aprovades, veurem més actes de repressió, i més agressius. Un cop aprovades les lleis de desconnexió, però, caldrà fer un punt i apart. Un acte de sobirania explícit al que probablement seguirà una forta repressió.
Però a diferència del que està passant ara, que la resposta és dins el que permet el marc espanyol, a aquesta repressió caldrà respondre-la amb fets, amb actes de resistència, que explícitament haurien de desbordar el marc espanyol. Probablement seran actes de resistència al carrer: potser envoltar el Parlament per defensar-lo, o els ajuntaments, o la Generalitat. O potser menys èpic però més efectiu: ingressar la renda a l'agència tributària catalana.
El que sigui. Serà el moment que caldrà trencar ous per a fer la truita.
Perquè aquest acte de sobirania explícit marcarà l'inici de la independència formal. Serà l'acte pel qual es reclamarà el reconeixement als països del món. Serà l'acte a partir del qual les lleis espanyoles només tindran vigència a Catalunya en el marc de la llei de transició entre estats, fins que siguin substituïdes per la corresponent llei catalana.
Ara la qüestió, doncs, és fer que aquest relat sigui el relat comú, el que compartim la majoria de catalans. Serem independents si ens creiem que podem ser-ho: l'estat no es pot imposar per la força, com ja va quedar demostrat el 9 de novembre de 2014. L'estat només pot actuar contra individus o col·lectius petits, però no contra la majoria del poble català. Pot represaliar i intimidar a un individuu, o a un grapat, però no a tots.
Per acabar: solidaritat amb els represaliats. Son un exemple de que si calen sacrificis per un bé superior, és correcte i lloable assumir-lo. Són la prova fefaent que l'independentisme va de debò, que això no és un joc. Que volem guanyar.
El millor agraïment pel seu esforç, per haver de suportar aquestes represàlies, és culminar la tasca: fer la independència i aprofitar-la per a construir un país millor. Aquest és el bé superior que volem aconseguir.
Tanquem files i avancem. Fem-ho possible, tan aviat com sigui.
A més, més de tres cents cinquanta ajuntaments estan denunciats per haver penja la bandera estelada. El cas de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, probablement es repetirà.
L'estratègia del govern de l'estat és reprimir l'independentisme portant-lo al jutjat i obtenint sentències condemnatòries que poden anar des de la inhabilitació per a càrrecs públics fins a l'ingrés a la presó. Aquesta és la seva "oferta de diàleg".
No cal esperar, doncs, cap "comprensió", ni cap "bona voluntat" per part d'Espanya.: ens volen tancats a la presó. Començant pels lideratges i, si cal, continuant amb la tropa.
És ben segur que d'aquí a que les lleis de desconnexió estiguin llestes i aprovades, veurem més actes de repressió, i més agressius. Un cop aprovades les lleis de desconnexió, però, caldrà fer un punt i apart. Un acte de sobirania explícit al que probablement seguirà una forta repressió.
Però a diferència del que està passant ara, que la resposta és dins el que permet el marc espanyol, a aquesta repressió caldrà respondre-la amb fets, amb actes de resistència, que explícitament haurien de desbordar el marc espanyol. Probablement seran actes de resistència al carrer: potser envoltar el Parlament per defensar-lo, o els ajuntaments, o la Generalitat. O potser menys èpic però més efectiu: ingressar la renda a l'agència tributària catalana.
El que sigui. Serà el moment que caldrà trencar ous per a fer la truita.
Perquè aquest acte de sobirania explícit marcarà l'inici de la independència formal. Serà l'acte pel qual es reclamarà el reconeixement als països del món. Serà l'acte a partir del qual les lleis espanyoles només tindran vigència a Catalunya en el marc de la llei de transició entre estats, fins que siguin substituïdes per la corresponent llei catalana.
Ara la qüestió, doncs, és fer que aquest relat sigui el relat comú, el que compartim la majoria de catalans. Serem independents si ens creiem que podem ser-ho: l'estat no es pot imposar per la força, com ja va quedar demostrat el 9 de novembre de 2014. L'estat només pot actuar contra individus o col·lectius petits, però no contra la majoria del poble català. Pot represaliar i intimidar a un individuu, o a un grapat, però no a tots.
Per acabar: solidaritat amb els represaliats. Son un exemple de que si calen sacrificis per un bé superior, és correcte i lloable assumir-lo. Són la prova fefaent que l'independentisme va de debò, que això no és un joc. Que volem guanyar.
El millor agraïment pel seu esforç, per haver de suportar aquestes represàlies, és culminar la tasca: fer la independència i aprofitar-la per a construir un país millor. Aquest és el bé superior que volem aconseguir.
Tanquem files i avancem. Fem-ho possible, tan aviat com sigui.
dissabte, 19 de novembre del 2016
Com acabem amb la pobresa?
Aquest no és el millor dels mons però ens ho fem venir bé per a que en la vida diària ens ho sembli. Quan no és possible apartar la mirada, o inventar-se una història que ens ensucri el quefer diari, la lletjor que contemplem ens sobta per la seva cruesa i, sobretot, perquè sabem que sempre ha estat allà. Potser ens sentim culpables i tot. Per sort, el mecanisme d'auto-defensa funciona força bé, en general, i fàcilment tornem als nostres relats i a la nostra particular explicació del món que ens ajuda a seguir amb la nostra vida de cada dia.
El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?
Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.
Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.
I és que no hi ha res com tenir calés.
I tampoc hi ha res com no tenir-los.
I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.
Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.
Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.
Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.
Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.
Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:
Com acabem amb la pobresa?
El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?
Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.
Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.
I és que no hi ha res com tenir calés.
I tampoc hi ha res com no tenir-los.
I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.
Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.
Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.
Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.
Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.
Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:
Com acabem amb la pobresa?
dimecres, 9 de novembre del 2016
God bless America
... i Trump va guanyar.
Les eleccions nord-americanes són una cosa tan important que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi o, almenys, a dir-hi la seva. Però no tenim aquest dret.
El cas és que a les eleccions presidencials dels Estats Units només hi voten els ciutadans americans. El sistema electoral dels EUA ha provocat que tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton, Trump hagi estat el vencedor. Hillary era, clarament, la candidata de la Resta del Món. Fins i tot és veu que objectivament es pot afirmar que era la candidata dels expatriats nord-americans (i aquests sí que podien votar) . Però no ha estat suficient.
Trump serà, doncs, el proper POTUS, que no és cap nom d'espècie extraterrestre sinó l'acrònim de President Of The United States.
Mentrestant, la resta del món acompanya a més de la meitat dels americans que van votar ahir en les lamentacions i els escarafalls.
Caldria dir que a la Resta del Món hi ha qui s'ho hauria de fer mirar. Penso en com a d'altres latituds algú ha repetit el vot a Mariano Rajoy, (dos cops en menys d'un any!) després d'haver-lo patit durant quatre. Aquests no tenen dret a dir res de l'elecció de Trump.
En fi. Trump és masclista, racista, excèntric, i és l'última persona al món a la que se li hauria de permetre apropar-se al botó nuclear. Doncs mira. Ara és el comandant en cap de l'exercit més poderós de la història.
El contrast amb Obama és terrible. Obama era l'esperança. Obama era un comunicador excepcional. Obama era elegant i d'unes formes refinades sense caure en l'amanerament. Era fàcil votar Obama. Vist des d'aquesta banda del món, era tan fàcil votar a Obama com no votar a Trump.
Però als EUA, els ciutadans han donat la victòria a Trump, i l'han fet succeir a Obama. Ho han fet negant la victòria a Hillary. Com pot ser? Aquí ens resulta inexplicable, però potser hauríem de reconèixer que, per començar, no en sabem prou dels EUA. La seva particular idiosincràsia. Un país enorme amb unes diferències culturals immenses al seu interior. On és possible trobar els extrems més extrems i a l'hora també els seus oposats.
A més, ben mirat, aquesta victòria de Trump és similar a algun precedent recent. A mi em recorda molt al que va passar a les eleccions nord-americanes que van enfrontar Al Gore amb George Bush Jr. De llarg, i sempre vist des d'aquesta banda del món, Al Gore era el millor candidat possible. Havia estat el vicepresident de Bill Clinton i havia aconseguit fer-se visible com a vicepresident fins i tot amb un president tan popular. Al Gore, de fet, semblava molt més presidenciable que el mateix Clinton. Per descomptat era molt més creïble de President que George Bush Jr. Era impossible que algú com Bush pogués derrotar Gore.
Però el cas és que Bush va ser president. Gore va obtenir mig milió de vots més que Bush, però no va ser suficient. Bush va guanyar en unes eleccions que, sorprenentment oferien dubtes, amb el més que estrany recompte de les targetes perforades de votació a Florida, estat en el que el governador era Jeb Bush, germà de George. En definitiva, unes eleccions que el partit demòcrata va tractar d'impugnar i on la cort suprema va impedir un tercer recompte. Com fos, però, Bush va guanyar a un candidat tan potent com Gore.
Ahir, Hillary, una candidata d'una qualitat clarament superior a Trump, amb experiència de govern, mesurada en les formes, reconeguda a les cancelleries de tot el món... va perdre. Va perdre guanyant en vots (dos-cents mil més que Trump), però perdent en representants.
Diuen que Trump ha sabut connectar millor amb la classe mitjana nord-americana, la gran perdedora de la crisi econòmica. Diuen que aquesta classe mitjana ha acabat decebuda amb Obama i les promeses no complertes. No, we can't i Hillary representava el mateix que Obama. Es parla del populisme com la causa de la victòria de Trump. En fi. Els analistes son particularment brillants a pilota passada.
No ho se. No m'explico perquè ha guanyat Trump, o perquè ha perdut Hillary (no és exactament el mateix). La realitat és que desconec els EUA. Però em crida l'atenció el fet que Hillary hagi perdut tot i guanyar en vot. A efectes pràctics, però, ha estat un empat tècnic, però per la regla de que el que guanya s'ho emporta tot el resultat és, com diuen, un país dividit... amb Trump de President.
Potser faríem bé tots plegats de no fer tants escarafalls i, humilment, acceptar que s'ha menystingut a Trump. Si Trump és POTUS és perquè té el que cal per ser-ho. Que no té perquè ser forçosament allò que ens pensem o ens agradaria.
Trump ha estat millor comunicador, més agressiu, més ambiciós, segur que més brut, però també ha comptat amb analistes de campanya més eficaços, ha fet servir millor les dades. Si seguim pensant en Trump com en un goril·la inculte ens la jugarà sempre. No ho és. Igual com també és un error menystenir a Rajoy. Són brillants. A la seva manera. Com el senador Palpatine o Darth Vader, si voleu. Els dolents de la pel·lícula, sí, però amb la Death Star a les seves ordres i disposats a fer-la servir.
Només espero que no ens trobem que el primer que faci Trump sigui canviar l'himne nacional per la marxa imperial d'Star Wars. Seria un senyal inequívoc de que anirem pel camí del pedregar.
Que Déu beneeixi Amèrica.
(i a la resta, que ens agafi confessats...)
Les eleccions nord-americanes són una cosa tan important que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi o, almenys, a dir-hi la seva. Però no tenim aquest dret.
El cas és que a les eleccions presidencials dels Estats Units només hi voten els ciutadans americans. El sistema electoral dels EUA ha provocat que tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton, Trump hagi estat el vencedor. Hillary era, clarament, la candidata de la Resta del Món. Fins i tot és veu que objectivament es pot afirmar que era la candidata dels expatriats nord-americans (i aquests sí que podien votar) . Però no ha estat suficient.
Trump serà, doncs, el proper POTUS, que no és cap nom d'espècie extraterrestre sinó l'acrònim de President Of The United States.
Mentrestant, la resta del món acompanya a més de la meitat dels americans que van votar ahir en les lamentacions i els escarafalls.
Caldria dir que a la Resta del Món hi ha qui s'ho hauria de fer mirar. Penso en com a d'altres latituds algú ha repetit el vot a Mariano Rajoy, (dos cops en menys d'un any!) després d'haver-lo patit durant quatre. Aquests no tenen dret a dir res de l'elecció de Trump.
En fi. Trump és masclista, racista, excèntric, i és l'última persona al món a la que se li hauria de permetre apropar-se al botó nuclear. Doncs mira. Ara és el comandant en cap de l'exercit més poderós de la història.
El contrast amb Obama és terrible. Obama era l'esperança. Obama era un comunicador excepcional. Obama era elegant i d'unes formes refinades sense caure en l'amanerament. Era fàcil votar Obama. Vist des d'aquesta banda del món, era tan fàcil votar a Obama com no votar a Trump.
Però als EUA, els ciutadans han donat la victòria a Trump, i l'han fet succeir a Obama. Ho han fet negant la victòria a Hillary. Com pot ser? Aquí ens resulta inexplicable, però potser hauríem de reconèixer que, per començar, no en sabem prou dels EUA. La seva particular idiosincràsia. Un país enorme amb unes diferències culturals immenses al seu interior. On és possible trobar els extrems més extrems i a l'hora també els seus oposats.
A més, ben mirat, aquesta victòria de Trump és similar a algun precedent recent. A mi em recorda molt al que va passar a les eleccions nord-americanes que van enfrontar Al Gore amb George Bush Jr. De llarg, i sempre vist des d'aquesta banda del món, Al Gore era el millor candidat possible. Havia estat el vicepresident de Bill Clinton i havia aconseguit fer-se visible com a vicepresident fins i tot amb un president tan popular. Al Gore, de fet, semblava molt més presidenciable que el mateix Clinton. Per descomptat era molt més creïble de President que George Bush Jr. Era impossible que algú com Bush pogués derrotar Gore.
Però el cas és que Bush va ser president. Gore va obtenir mig milió de vots més que Bush, però no va ser suficient. Bush va guanyar en unes eleccions que, sorprenentment oferien dubtes, amb el més que estrany recompte de les targetes perforades de votació a Florida, estat en el que el governador era Jeb Bush, germà de George. En definitiva, unes eleccions que el partit demòcrata va tractar d'impugnar i on la cort suprema va impedir un tercer recompte. Com fos, però, Bush va guanyar a un candidat tan potent com Gore.
Ahir, Hillary, una candidata d'una qualitat clarament superior a Trump, amb experiència de govern, mesurada en les formes, reconeguda a les cancelleries de tot el món... va perdre. Va perdre guanyant en vots (dos-cents mil més que Trump), però perdent en representants.
Diuen que Trump ha sabut connectar millor amb la classe mitjana nord-americana, la gran perdedora de la crisi econòmica. Diuen que aquesta classe mitjana ha acabat decebuda amb Obama i les promeses no complertes. No, we can't i Hillary representava el mateix que Obama. Es parla del populisme com la causa de la victòria de Trump. En fi. Els analistes son particularment brillants a pilota passada.
No ho se. No m'explico perquè ha guanyat Trump, o perquè ha perdut Hillary (no és exactament el mateix). La realitat és que desconec els EUA. Però em crida l'atenció el fet que Hillary hagi perdut tot i guanyar en vot. A efectes pràctics, però, ha estat un empat tècnic, però per la regla de que el que guanya s'ho emporta tot el resultat és, com diuen, un país dividit... amb Trump de President.
Potser faríem bé tots plegats de no fer tants escarafalls i, humilment, acceptar que s'ha menystingut a Trump. Si Trump és POTUS és perquè té el que cal per ser-ho. Que no té perquè ser forçosament allò que ens pensem o ens agradaria.
Trump ha estat millor comunicador, més agressiu, més ambiciós, segur que més brut, però també ha comptat amb analistes de campanya més eficaços, ha fet servir millor les dades. Si seguim pensant en Trump com en un goril·la inculte ens la jugarà sempre. No ho és. Igual com també és un error menystenir a Rajoy. Són brillants. A la seva manera. Com el senador Palpatine o Darth Vader, si voleu. Els dolents de la pel·lícula, sí, però amb la Death Star a les seves ordres i disposats a fer-la servir.
Només espero que no ens trobem que el primer que faci Trump sigui canviar l'himne nacional per la marxa imperial d'Star Wars. Seria un senyal inequívoc de que anirem pel camí del pedregar.
Que Déu beneeixi Amèrica.
(i a la resta, que ens agafi confessats...)
divendres, 4 de novembre del 2016
Solidaritat amb Montse Venturós
L'arrest de Montse Venturós, alcaldessa de Berga, pel fet de negar-se a retirar l'estelada és molt greu.
Tan se val que Montse Venturós ja estigui al carrer després de declarar davant el jutge. Mai de la vida l'alcaldessa de Berga hauria d'haver estat detinguda.
Encara més greu quan resulta que el cos policial que l'ha arrestat ha estat el dels Mossos d'Esquadra. Que estan sonats a la conselleria d'Interior?
Els mossos d'esquadra es dedicaran, a partir d'ara, a arrestar els alcaldes d'ajuntaments que tenen penjada l'estelada? Va de debò? Aquesta és (i serà) la policia nacional de Catalunya? Això és molt seriós: què faran els mossos a partir d'ara? Interior com explica això? Aquest és la credibilitat del govern independentista de Catalunya?
Vol dir això que detindran a Carme Forcadell? Que acceptarà la inhabilitació?
Jo crec que molts independentistes estan, estem, disposats a mobilitzar-nos tant com calgui per aconseguir la Independència de Catalunya. L'independentisme es va mobilitzar, en particular, per fer una majoria parlamentària que fes la independència on se suposa que l'ha d'aconseguir una democràcia europea al segle XXI: al Parlament.
I ara ens trobem amb això? Què pretenen? Màrtirs? Jo no vull el martiri de ningú. Ni de Venturós ni de Forcadell. Jo el que vull és que els passos que s'han donat es concretin en fets. El fet, però, ha estat l'arrest de Venturós per part dels mossos. És un cop molt dur a la credibilitat del govern.
Ens diuen que els mossos, han actuat com policia judicial, a les ordres d'un jutge per tant, i que han fet l'únic que podien fer. Si és així, aleshores cal dir que tan responsable de la detenció de Venturós ha estat el jutge, com la lentitud exasperant i desesperant d'un procés d'independència que ja fa massa anys que dura. No ens serveix de res fer cadenes humanes de punta a punta del país, ni performances massives, ni consultes com la del 9N si després, a l'hora de concretar, el fet és que els mossos detenen una alcaldessa per negar-se a despenjar una estelada.
Val a dir també que és cert que el principal responsable de la detenció és, abans que ningú, l'estat espanyol. Un estat en que es deté a una alcaldessa per no voler despenjar una bandera. Mireu-ho com vulgueu, però això és una barbaritat. Un estat en el que la separació de poders és inexistent i per això el Tribunal Constitucional ara també tindrà capacitat executiva. Un estat en que les formes son cada cop menys democràtiques, i el fons fa temps que és dictatorial.
És justament d'aquesta dictadura, cada com més desvergonyida i autoritària de la que es vol fugir amb la independència, però per raons que es fan difícils de comprendre, tot va lent. "Ens anem carregant de raons", sí, però de moment l'alcaldessa de Berga ha estat detinguda. Quants batlles més seran detinguts? Quants parlamentaris? Els independentistes -els demòcrates, en realitat- hem d'acceptar de braços plegats l'agressió als nostres electes per part de l'estat autoritari del que, precisament, ens volem desempallegar?
Està clar que en el punt en el que estem, tant a Catalunya, com a Madrid, cal esperar que la tensió ha d'incrementar-se. Rajoy és el president del govern que els nacionalistes espanyols PP-PSOE-Cs han triat, i ho han fet amb Catalunya al punt de mira. L'esquerra espanyola, com era d'esperar també, mira a una altre banda. A Catalunya, ja ho deia Companys, només la defensem els catalans, i no tots.
Però no és només defensar Catalunya. Avui, defensar la Independència de Catalunya és sinònim de defensar la democràcia a un estat en mans del nacionalisme espanyol que no dubta en actuar de forma autoritària i cada cop més dictatorial.
Haurem de plantar cara. Ja ho he dit més d'un cop: tocarà defensar el Parlament, els ajuntaments, i totes aquelles institucions que representen la sobirania del poble. Perquè seran atacats per nacionalisme espanyol. El que no es pot permetre és que els errors propis regalin les victòries del contrari. I el cas de Montse Venturós ens mostra que el processisme -allargar el procés d'independència en el temps més enllà del estrictament necessari amb l'excusa de "fer-ho bé"- només afavoreix l'estat espanyol.
Espero que el govern de Catalunya estigui a l'alçada. Espero que s'extregui alguna lliçó sobre el fet vergonyós, fins a cert punt humiliant per al govern independentista de Catalunya, de la detenció de Montse Venturós.
En tot cas: solidaritat amb l'alcaldessa de Berga. Gràcies per la teva fermesa i per la teva dignitat. Dones com tu ens assenyaleu el camí.
dissabte, 29 d’octubre del 2016
Gràcies, Gabriel.
No per esperat deixa de ser molt trist el que ha passat avui.
Ha estat vergonyós, com a mínim.
Però també hi ha hagut dignitat:
Felicitats a Meritxell Batet i els diputats del PSC. No és no. Tant de bo que l'acte de dignitat d'avui permeti al PSC recuperar el camí que porta a l'esquerra nacional catalana, amb totes les conseqüències, anhels i esperances que això implica. Se'ls espera.
Però sobretot, avui, gràcies, Gabriel. Has expressat el que molts pensen, i pensem. Al final t'han censurat...
Vet aquí el discurs:
Ha estat vergonyós, com a mínim.
Però també hi ha hagut dignitat:
Felicitats a Meritxell Batet i els diputats del PSC. No és no. Tant de bo que l'acte de dignitat d'avui permeti al PSC recuperar el camí que porta a l'esquerra nacional catalana, amb totes les conseqüències, anhels i esperances que això implica. Se'ls espera.
Però sobretot, avui, gràcies, Gabriel. Has expressat el que molts pensen, i pensem. Al final t'han censurat...
... en el millor estil hispànic. Cap novetat: la veritat ofèn als traïdors i als conspiradors.Este el discurso que no nos han dejado acabar. Con interrupciones, hemos hablado 3' de 5'. A mí me daría vergüenza. pic.twitter.com/XrOpMOP6md— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) 29 d’octubre de 2016
Vet aquí el discurs:
diumenge, 23 d’octubre del 2016
El PSOE ha mort. Hola, PPSOECs.
La direcció del PSOE ha votat abstenir-se i permetre, per tant, que el PP formi govern
Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.
S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.
És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).
Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.
Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.
Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.
Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.
Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.
A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.
A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un temps. Serà dur, tinguem-ho clar.
Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.
Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.
Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.
S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.
És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).
Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.
Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.
Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.
Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.
Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.
A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.
A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un temps. Serà dur, tinguem-ho clar.
Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.
Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)