Urgeix fer valer la victòria del 14F.

El diumenge l'independentisme va guanyar. Vam guanyar.

No va ser una victòria èpica, com la del primer d'octubre, però Déu n'hi do. 

Es va guanyar vencent la por a la pandèmia i superant, sobretot, la manca d'il·lusió que feia anar a votar als partits independentistes que han gestionat tan malament (per no dir, malbaratat) la força i la il·lusió dels primer i tercer d'octubre i vint-i-u de desembre de 2017. Un cop més ha estat la mobilització popular la que ha donat la victòria. Malgrat els parits. Ja en van unes quantes. Se'ls ha tornat a donar una força que massa sovint sembla que no són capaços de transformar en un progrés real.

La victòria va ser de la gent que va anar a votar, molt més que dels partits. Vam ser els votants els que amb la mobilització van superar el 50% dels vots emesos i  hem estat nosaltres els que hem donat als partits la força i el mandat, en forma de majoria absoluta còmoda al Parlament, per a que donin passes efectives cap a la Independència, per a que facin valer la victòria.

Cap a la Independència. Aquest és el punt principal. Sí, en aquest camí cal lluitar per la llibertat de preses i presos polítics, pel retorn de l'exili, per aturar i revertir el mal que ha fet la repressió. Més important encara: cal protegir als que han estat afectats per la pandèmia, per la malaltia i la destrucció de llocs de treball,   per les crisis que se succeeixen sense treva des de fa massa temps. Tot això cal fer-ho, amb l'objectiu principal ben marcat, que és és marxar cap a la Independència. Justament perquè la independència ens proporciona la millor eina, la República, per a aconseguir més llibertat, més democràcia, més protecció social, un país més net i eficient en la seva despesa energètica, un medi ambient més protegit. Un país millor per a totes i tots.

Avui han començat les converses per formar govern. Espero i desitjo que lels partits independentistes es posin d'acord. Aquest cop amb Pere Aragonès com a President. Vull fer confiança als partits i espero que veurem aviat un acord de govern. Vull veure-ho aviat.

A més, és necessari fer-ho amb urgència perquè, com ja s'ha vist avui mateix, la reacció de l'unionisme ha estat de ràbia. Estan rabiosos per la nova derrota i es veu en com la repressió no ha trigat gens en desfermar-se de nou. En cal un govern per plantar cara, en la mida que sigui possible, a la ràbia venjativa de l'estat.

Ens convé a tots, docs, que els partits siguin responsables i facin la feina que s'espera d'ells amb prestesa. Cal un pacte i cal ja. És necessari per posar-se en marxa de nou. Més que necessari, torno a dir: és urgent. Perquè la repressió, desprès del parèntesi de la campanya electoral, torna a castigar amb duresa.

Que parlin, doncs, i que es posin d'acord. Aviat. Això és el que espero, i em penso que és el sentir majoritari. Que la victòria doni fruits.

14F. «Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi».

Demà els independentistes hem d'anar a votar. N'estic convençut. 

Hem de votar opcions independentistes. Jo tinc clar quin serà el meu vot. Votaré CUP. Esquerra anticapitalista. És el meu vot. Aquesta opció situa al PDeCAT a les meves antípodes ideològiques. Tanmateix, demano que voteu independentista, i si el vot que us representa és el del PDeCAT, voteu PDeCAT. Per què? Per que tinc ben clar que la independència de Catalunya ens reclama a tots. Demana de l'esforç de totes i tots. Li cal la CUP i el PDeCAT, li cal ERC i Junts. A totes i tots.

Perquè, enfront, no tenim adversaris si no enemics. Enemics que no dubten en represaliar-nos, multar-nos, en utilitzar la violència, en tancar-nos a presó... I van tots junts. Des del PSC fins al feixisme de VOX, passant per Cs, PP i Podem. Per molt que alguns d'aquests reparteixen carnets d'esquerra o de ciutadans del món. Tot l'unionisme ha pactat i pactarà tots els 155 que cregui necessaris per derrotar-nos. Per derrotar al seu enemic, és dir, nosaltres, és dir,  l'independentisme

Per això és tan important  votar diumenge. Per això hem de ser més de la meitat dels vots, per això hem de fer majoria absoluta al parlament. Per resistir, per sobreviure a l'atac, i per viure i contraatacar. No perquè el Parlament vagi a fer la Independència. Ja sabem que això no anirà així.

Necessàriament la Independència ha de venir de la mobilització intensa i persistent al carrer. De l'estratègia de resistència civil no violenta. Aquesta, per la por a la pandèmia, per la por a la  repressió, per la divisió dels partits, per la manca de lideratges que són conseqüència directa de la repressió, la presó i l'exili es troba lluny de la intensitat que caldria.

Per aconseguir recuperar la intensitat, l'empenta, l'impuls que dúiem i que ens va dur la victòria del primer d'octubre de 2017 ens cal treure'ns la por de sobre i aquesta és una tasca individual de cadascú. Ens cal també que, en la mida del possible, les institucions no ens juguin en contra i disposar de mecanismes per entorpir la repressió. Per això ens cal controlar les institucions. Per això hem d'anar a votar diumenge i guanyar. Clarament.

Ens cal i això seria òptim, que la Generalitat servís a la gent, que la gent percebés que la Generalitat fa les coses bé. Que es gestiona bé, Que serveix ala vida. Que els polítics independentistes siguin del color que siguin tenen aquesta voluntat de servei i la capacitat de treball i d'organització, la visió estratègica, política per a posar el pressupost intervingut, vigilat i retallat de la Generalitat al servei de tothom i, en particular, dels que necessiten més ajuda. Aquesta és la feina dels representants que triarem diumenge. Com també ho és aturar la repressió i construir aquelles estructures d'estat que havien d'haver fet fa anys i que, a l'hora de la veritat, o no hi eren, o van ser desfetes amb pel 155.

Per a fer una república catalana independent al servei de la gent ens cal, primer de tot, insisteixo, la mobilització persistent. També ens calen victòries institucionals i posar les institucions al servei d'aquest objectiu: servir a la gent,en particular als que els cal més ajuda, aturar o entorpir la repressió de l'estat, construir el que es pugui construir (si és que hi ha res que es pugui construir) per fer efectiva la independència.

Els partits independentistes tenen, en tant que representants dels seus votants, el dret legítim a tenir vies i temps diferents per d'assolir aquests objectius, però ens cal que tots es reconeguin entre ells com a pertanyents al mateix bàndol. No ens equivoquem. L'enemic el tenim enfront. No al costat.

Votem. Demà votem. Votem independentista. Votem sense por. Votem amb esperança. Votem amb ràbia. Votem amb amor al país. Voteu amb odi als seus enemics. Tant se val la motivació que us impulsi, però voteu. Voteu. Votem

«Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi». Mobilitzem-nos. Cuidem-nos. Construïm el país que volem. La república que volem. Fem la independència. Cada dia. Persistim!

Objectiu: més de la meitat dels vots per a l'independentisme.

 Una setmana justa per a les eleccions del 14F. L'objectiu principal és el mateix que al darrer post: que l'independentisme obtingui més de la meitat dels vots. En aquesta suma han de tenir-se en compte a tots els partits autoanomenats independentistes i això vol dir Junts, ERC i CUP, però també PDeCAT, FNC o Primàries, si bé les possibilitats que aquestes últimes candidatures obtinguin algun escó són baixes. Algunes  enquestes assenyalen que el PDeCAT podria donar la  sorpresa i entrar.

L'objectiu secundari és la victòria del bloc independentista en escons. Assolint l'objectiu principal,  gairebé es garanteix l'assoliment d'aquest objectiu secundari. És un objectiu de molta importància, malgrat que la Generalitat, en ella mateixa, és avui poc més que una gestoria en fallida. Tanmateix, aquesta gestoria és responsable de la salut i l'educació públiques, entre d'altres missions. Té encomanada, per tant, la gestió de pilars fonamentals de l'estat del benestar. Incideix directament en la vida de les persones i ha d'estar, per tant, impecable i eficientment gestionada i al servei de tothom.

La Generalitat en mans de l'independentisme garanteix que estarà al servei del país, i no al servei de la màfia estatal. Com deia el President Torra, la Generalitat, en tant que l'estat a Catalunya és un obstacle per a la independència i, quan arribi el moment, haurà de ser superada. Però aquest obstacle encara seria molt més gran si fos hostil al país. Tot seria molt més difícil si des de la mateixa Generalitat s'ataqués de forma activa l'autogovern, o es col·laborés amb la recentralització, o s'ataqués la immersió lingüística, o es desvirtués la missió normalitzadora dels TV3 i els mitjans de la CCMA. Des de la Generalitat no es pot fer la independència. Ho hem après. La independència ha de fer-se des del carrer, des dels pobles i ciutats. Amb mobilització persistent. Amb resistència civil no violenta (però ferma i contundent, perquè és la millor estratègia). Això ho sabem. Però també sabem que si bé no es pot fer la independència des de la Generalitat, és millor que no estigui en mans de l'estat.      

La propera batalla és el diumenge 14F. Els objectius es poden aconseguir. Per a fer-ho cal la mobilització de la major part dels votants independentistes. Hem d'anar a votar. Com al primer d'octubre. Aquest no ens esperen policies, ens espera, si de cas, u virus. Però el podem superar prenent les precaucions necessàries. Som un país disciplinat. Hem fet les majors mobilitzacions cíviques del segle XXI a Europa. Recordeu la Via Catalana, de punta a punta del país. Totes les performances de l'11 de setembre que han demanat preparació i organització. Tenim la capacitat, doncs, d'anar a votar el 14F i de fer-ho sense posar-nos en perill. Hem de ser ordenats i disciplinats. Mascareta (Millor FFP2 que quirúrgica), distància, neteja de mans (porteu gel hidroalcohòlic! feu-lo servir!) Minimitzeu el temps d'anar a votar. Millor si porteu la papereta de casa però si no heu rebut la papereta que voleu, no passa res, trobareu paperetes als punts de votació. El 14F tenim una nova mobilització. Hem de votar independentista. Hem de fer-ho amb seguretat i protegint-nos entre tots. Fem-ho!

Si a Catalunya no estiguéssim patint l'assetjament de l'estat espanyol, per una banda, i la seva incompetència per l'altre; i el tacticisme irresponsable dels propis partits catalans que han estat incapaços d'acordar una llei electoral catalana moderna, avui, en lloc d'haver d'anar a votar presencialment enmig de la tercera onada del Covid19, hauríem pogut fer un vot electrònic. No es pot fer.

Objectivament, el vot electrònic pot ser el més segur de tots, el més eficient i el més democràtic. perquè, per exemple, permetria consultar sovint a la població. La tecnologia existeix. Però també per a que el vot electrònic tingui aquestes característiques cal, sobretot, que la societat i l'estat que l'implementen siguin profundament respectuosos amb la democràcia. Aquest és el problema. A dia d'avui, el vot per correu a l'estat espanyol és una missió impossible, com saben els catalans a Irlanda que no podran votar perquè l'ambaixada espanyola no ha fet els tràmits que calien. El vot per correu no funciona. Votar per correu és difícil i vulnerable a les tupinades. És vergonyós. Amb aquests antecedents és impensable el vot telemàtic. El vot telemàtic, a dia d'avui, ni està ni se l'espera perquè, simplement, ningú se'n refia de la qualitat democràtica de l'estat. També per a superar aquest llast i entrar d'una vegada al segle XXI, ens cal la Independència (i una llei electoral pròpia i moderna, si més no).

En fi. La següent batalla és el diumenge que ve. Els independentistes hem d'anar a votar. Voteu a qui vulgueu. Voteu l'estratègia independentista que us sembli més bé. Obliguem als partits a que es posin d'acord entre ells i fem que el carrer sigui, de nou, el que marqui el pas i, si els partits poden, que ens segueixin.

Dempeus. Prenguem precaucions i protegim-nos. Anem a votar. Guanyarem!

14F. Objectiu: mes del 50% de vots independentistes.

El 14F hem de guanyar. L'independentisme ha de guanyar. Amb la victòria de l'independentisme, guanya Catalunya. Guanyarem per a que guanyi Catalunya.

Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el poble, complet, de Catalunya. Catalunya també és el seu paisatge. Són els seus rius, platges i muntanyes. Catalunya són les llengües que es parlen aquí, amb el Català i l'Aranès com a llengües pròpies. Catalunya és la cultura que s'amara d'aquest paisatge. Catalunya és al món, i ser català, i parlar català, és una forma particular i única, ni  millor ni pitjor però, certament, única de ser i fer en aquest món. Catalunya és el fruit d'una història o, més ben dit, de  moltes històries que s'entrelliguen. Catalunya és un gran, il·lusionant, ennoblidor  projecte de futur, o si ho preferiu, molts projectes possibles. Catalunya serà el que el poble català vulgui. Torno a dir, més que cap altre cosa, Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el seu poble.

Jo, com molts d'altres, em sento responsable d'aquest país. Sento, tinc la necessitat, de responsabilitzar-me d'aquest país i, per tant, de poder dir i saber que seré escoltat quan es parla de quin país es vol, quan es parla de present i de futur. Per a això cal, em cal, que les decisions es prenguin prop del poble, jo sóc poble, com tu, o com ella, o ell. Per a que les decisions es prenguin prop del poble cal un model molt més democràtic que el que tenim ara, amb molta més sobirania, cal un estat independent, cal una república catalana. Per mi, per tant, ser independentista és el més natural, és la conseqüència lògica de sentir-me responsable del país.

No és patriotisme. Preocupar-se dels altres, desitjar que les coses els vagin bé, desitjar que puguin gaudir, ara i en el futur, d'aquest paisatge, d'aquests llocs, d'aquesta llengua, d'oportunitats, d'aquesta forma única, ni millor ni pitjor però, certament, única de ser i pensar el món. Tot això és, simplement, humà. No és patriotisme, és pura biologia. Són les neurones mirall. Les que fan que patim amb els altres quan pateixen, o que ens alegrem quan notem que estan contents. Són les neurones de l'empatia. Les que ens han fet bategar junts a tots els actes de l'11 de setembre de la darrera dècada, i les que ens va fer ser un sol poble durant l'èpica victòria del primer d'octubre de 2017.

El 14F hem de guanyar. Hem de tornar a ser un sol poble. Hem de sintonitzar les nostres ments i els nostres cors. Fer valdre l'empatia. Per guanyar, haurem de votar. Haurem de fer-ho personalment. Amb totes les precaucions que calguin, per descomptat. Vot a vot. No podem quedar-nos a casa. Hi han exiliats que han de tornar, presos que alliberar, represaliats als que rescabalar. Tenim molts projectes de país que hem de fer realitat. Ens cal la Independència per a fer-los realitat. Ens cal la República Catalana.

El proper 14F, a la part del país que vota, votem independentista. Si fem més del 50% dels vots, haurem donat un nou pas endavant. Aquest és l'objectiu del 14F : que el vot independentista superi el 50% dels vots emesos. Fem-ho possible. Fem la independència. Pas a pas.

Fins aconseguir-ho.

Catorze de febrer. Objectiu : 50% més u.

Els jutges han decidit que el proper catorze de febrer han de fer-se les eleccions. Ho han decidit els jutges i, quan el govern de Catalunya ha dit que, per motius de salut pública, que aplaçava la convocatòria fins el 30 de maig, els jutges han reaccionat com una sola toga i que el catorze, i punt. 

Es veu que el gran beneficiari d'aquesta nova intromissió de l'estat espanyol en el funcionament del govern (autonòmic) català és el PSC. De forma sorprenent, segons diuen les enquestes i els sondeigs, el candidat del PSC és el més ben valorat dels candidats  que es presenten. Em crida molt l'atenció. Crec que diu  molt del grau de degradació al que ha arribat el govern (autonòmic) de Catalunya que un personatge com el ministre de sanitat sigui el candidat més ben valorat. També diu molt de com de bé funciona la propaganda espanyola que és capaç de convertir la situació de rècord mundial de desastre en el candidat més ben valorat.

En tot cas, si els jutges no canvien d'opinió, el catorze es votarà. La festa de la democràcia, diuen. Una rave com la de Llinars, més aviat. Ja veurem quants contagis, llits ocupats a les UCI i  morts  seran conseqüència directa de la prepotència dels togats. 

Però sabeu que us dic? que hem de votar. Que hem d'anar a votar en massa i en persona, Que hem de votar amb tota la ràbia. Ni que només sigui per fotre'ls. Als jutges. Als del 155. A tots els enemics de Catalunya.  Fotre'ls i fer, per primera vegada, que més de la meitat dels vots siguin inequívocament independentistes.

Sí, d'acord, avui els partits independentistes, gairebé sense excepció, es fan difícils de votar. 

M'hauria agradat votar a la candidatura dels represaliats, a Tamara Carrasco, però al final no han recollit prou avals. Llàstima. Els veia com el més semblant a la meva forma de pensar i de fer. No podrà ser. Votaré a la CUP. És un vot amb el que em puc sentir d'acord. Aquesta és la meva opció. Cadascú té la seva i és respectable. Tan respectable com, vist el panorama, no anar a votar. Tanmateix, jo, el que no faré és no anar a votar i permetre, per inacció, una victòria fàcil del feixisme del 155.

Si no vam tenir por el primer d'octubre de 2017, el catorze de febrer de 2021 tampoc n'hem de tenir. Aquell dia vam guanyar, malgrat els cops i el "a por ellos".  Al febrer hem de tornar a guanyar. Hem de ser més del 50% dels vots i establir amb aquest resultat una nova fita en el procés d'independència. Amb el 50%  més u trencarem la mentida unionista que diu que no som majoria. I tant que la som.

A mes, és fàcil. No venen a pegar-nos. En tenim prou amb fer servir mascareta i rentar-nos bé les mans. 

Que es vagin calçant. Nosaltres som el virus. El virus de l'independentisme és molt més fort que el Covid19. No han pogut desinfectar-nos ni el Borrell, ni l'Illa, ni les successives "montapollos", ni la dreta carca de Vox i PP. L'epidèmia independentista té la R molt alta i més que ho ha de ser. Guanyarem    

No tingueu por. Les urnes mai ens han de fer por. El Covid19, tampoc. No deixeu que us espantin. Viviu. Aneu a votar. Presencialment. Prengueu les precaucions que siguin necessàries. Evidentment.

I voteu. Voteu a qui millor us representi. Voteu per fotre als del 155. Voteu amb ràbia. Voteu pels que aquell dia no podran votar. Voteu pels que aquell dia s'encomanaran de Covid19. Voteu per les víctimes de la pandèmia. Voteu per la victòria. Voteu per la venjança. Voteu amb alegria, o amb tristesa. Voteu com us sembli més bé a qui us sembli més bé. Voteu independentista, això sí. Voteu.

Sobretot, no us penseu que la democràcia, i la lluita per la independència, s'esgoten votant.

Votar, o no votar, és només una de les palanques de canvi. Qui sap, potser a un moment determinat el més correcte és l'abstenció. Potser a un altre ho serà votar en una assemblea, o a un partit. Potser a un altre, votar en un referèndum. En tot cas, la democràcia no s'esgota amb el vot. Cada dia es pot "fer democràcia".  Al meu entendre, el que cal és que cada dia pensem una estona en el futur de tots, individualment i col·lectivament. En com el volem. En com el podem aconseguir. Que parlem entre nosaltres d'aquests projectes i esperances. Que trobem com actuar i que ens posem d'acord en fer-ho. Que actuem per assolir-los.

Poseu-vos d'acord, actueu i confieu en la gent. Observeu que el món, més o menys, funciona. Funciona perquè, malgrat tot, a la majoria de les persones no ens és aliè el patiment o el benestar dels altres i actuem en conseqüència. Per això avui la majoria anem amb mascaretes, i la major part de la gent paga imposts -tot i saber que una part important d'aquests diners acaben a les butxaques de corruptes. 

Posem-nos d'acord i actuem, doncs. És el més autènticament democràtic. Hem de seguir actuant. Hem de perseverar fins aconseguir-ho  

No amb el meu vot.

Al darrer post de l'any passat vaig plantejar els meus dubtes raonables sobre l'ètica dels polítics que estan dirigint la campanya de vaccinació. 

Ho tinc molt clar, jo em posaré el vaccí. És la meva contribució a la protecció del grup. El meu dubte era quan fer-ho. Em demanava si la campanya de vaccinació respondria a criteris de salut pública o  a criteris sobre interessos polítics o comercials. Estava suposant que la campanya de vaccinació es desenvoluparia, atenent a aquests criteris, amb eficàcia.

Pobre il·lús. En pocs dies ja n'hi ha hagut prou per veure que «eficàcia» i «polítics» no són paraules que lliguin. 

De les 60.000 dosis de vaccí que han arribat ha Catalunya només se n'han administrat 7.774 en una setmana. Amb aquesta velocitat gairebé es trigaran dos mesos i mig a consumir-les. És dir, arribaríem a mitjans de març amb 60.000 vaccinats sobre una població total de 7.500.000. Segons experts, cal arribar a un 90% de la població vaccinada per a que la protecció sigui realment efectiva.

Sembla que la velocitat de vaccinació està augmentat. L'enllaç a la notícia que he enganxat abans ha estat actualitzat fa una mitja hora i han afegit que « Aquest diumenge s'han notificat 1.681 administracions més respecte aquest dissabte ». Tanmateix, la velocitat de vaccinació segueix sent completament insuficient.

Es veu que hi han "problemes logístics". Per Twitter es parlava de la manca de gel sec. Sigui com sigui, hi ha una manca de planificació que espanta. Que no estaven avisats que aquesta vacuna ha de conservar-se a -80℃ ?

Tot plegat està servint per posar de manifest les misèries del govern de la Generalitat. Sí, és cert, la Generalitat està intervinguda i no compta amb capacitat real de fer política; sí, el seu pressupost és limitat i ve en bona part dictat per Madrid; sí, és cert, només és una gestoria.

Només és una gestoria. Acceptem-ho. No fa política. No es poden dissenyar estratègies de país que no rebin l'aprovació de Madrid (per això volem la independència, urgentment, ho recordeu?). Només gestiona allò que Madrid li permet gestionar. Lluny queden els anys previs a l'octubre de 2017.

Hi nan polítics que han acceptat aquesta situació, o s'hi han acomodat. Per això no es va investir a Puigdemont ni a Turull. Ni es va oposar cap resistència a la inhabilitació de Torra com a diputat, primer, i com a President de la Generalitat després. Per això la taula de diàleg ni existeix ni se l'espera. Per això avui hi han preses i presos polítics, exiliades i exiliats. I es parla d'indults com una forma de començar a dialogar. Es pot ser més estúpid?

Aquesta crítica va a tots els partits de l'arc parlamentari sense excepcions, independentistes, unionistes i peixos bullits. Aquest polítics han decidit que prefereixen ser els directors de la gestoria Generalitat de Catalunya S.A. A mi, aquests polítics no em representen. Ja no.

En tot cas, el que caldria esperar és que, si més no, facin bé aquesta feina de directors de la gestoria. També tenen aquesta missió. De fet, ara mateix és la única missió que tenen: gestionar la gestoria. 

Bé. Resulta que el govern actual és la coalició de Junts i ERC. La seva missió ara mateix és  gestionar la gestoria. Tots dos a l'hora. Dir que aquest departament de la gestoria és de l'un, o és de l'altre és un greu error. No diguem ja sabotejar un departament perquè és «de l'altre». Tots dos són govern. Tots dos dirigeixen la gestoria. Si no ho entenen, que pleguin.

Si el problema és que hi han eleccions i volen aprofitar per a fer fora al co-director de la gestoria, i a això és al que aspiren, i aquest és el problema, i per això les punyalades i el vol gallinaci, que sàpiguen que des de fora, el que jo veig és incompetència i deslleialtat. Que no comptin  amb el meu vot. Cap dels dos.

D'aquí a les eleccions han de fer demostrar, com a mínim, que són eficaços en la gestió i la logística de la campanya de vaccinació; que són eficaços en la gestió i la logística de les mesures de contenció de la pandèmia, i això inclou que no poden haver-hi més ridículs com el de la rave de Llinars, o la represa del curs escolar; que són eficaços en la gestió i planificació d'unes eleccions al Parlament que han de ser segures presencialment perquè, com es veu elecció rere elecció, el vot per correu no és de fiar.

Tota aquesta feina depèn d'ells. Del govern i dels partits. No val amagar-se darrera de la gent. La gent fa un any que posa de la seva part tot el que té i, més greu, el que no té. Ja n'hi ha prou de tractar la gent com un ramat. Ja n'hi ha prou d'incompetència. No amb el meu vot. 

Per cert, la independència no depèn de qui mana a la gestoria. No es pot fer «de llei a llei». Depèn de qui hi ha al carrer. De quants hi serem. Dels sacrificis personals i col·lectius. De la persistència fins a aconseguir-ho. Ja vam votar el primer d'octubre de 2017 i vam guanyar. Hem après, també, que la independència es proclama i es defensa (i no es deixa «en suspens» com erròniament, es va fer). 

I ara, seguim.

Confiança i vaccins.

Quan es feia BUP, els galifardeus de l'època afrontàvem, com a primera gran decisió, la tria entre «Ciències» o «Lletres». Vaig triar ciències amb l'orgull pueril de ingressar al mateix territori gran territori que van transitar, per diferents vies, els grans noms de la Matemàtica, la Física, la Química, la Biologia però també de l'Enginyeria, la Medicina o la Informàtica.

Sóc "de ciències", per formació, per vocació i per convicció.

El mètode científic és el que ha proporcionat els més grans triomfs a la humanitat. Ara, més en cap altre moment de la història, els proporciona i estic convençut que els continuarà proporcionant en el futur. També, val a dir, ha engendrat els més grans terrors.

Es diria que quan la ciència actua sota els dictats de l'ètica, els resultats afavoreixen a la humanitat. En canvi, quan el progrés de la ciència respon a interessos particulars de poder i riquesa, el benefici per al conjunt de la humanitat és discutible, o contrari. 

Per contra, si bé la guerra i la investigació armamentista han donat fruits terribles, un cop arribada la pau, sovint aquest resultats de la ciència i de la tècnica han trobat aplicacions beneficioses per a tothom.

Podria estar-m'hi una bona estona dient pros i contres del progrés científic, però la idea principal és que. per descomptat, els resultats de la investigació i el desenvolupament de la ciència i de la tècnica han de seguir criteris ètics. No només, l'ètica també hauria de ser tinguda en compte durant el mateix procés d'investigació i experimentació científica. Per exemple, la investigació amb clons humans. Els comitès ètics no són estranys en àrees d'investigació sensibles. Ciència i ètica han d'anar de bracet. 

Un dels grans èxits d'aquesta parella han estat, rotundament, els vaccins. 

La vaccinació sistemàtica de la població contra malalties de tota mena ha salvat milions de vides. Les continuarà salvant. És un fet demostrable.

Quan arribi el moment, doncs, no dubto que em vacunaré contra el Covid19. És de mer sentit comú. És un plantejament ètic. Amb la vaccinació de cadascun de nosaltres col·laborem amb la immunitat del grup. Protegint-nos individualment, fem més forta la protecció del grup. És per ètica que ens hem de vaccinar,

Ara bé. El meu dubte, i crec que raonable, és si l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació. Jo puc acceptar que les corporacions farmacèutiques guanyin diners amb els vaccins si aquests arriben a la majoria de la població i proporcionen la protecció promesa. Puc arribar a acceptar -però crec que és necessari un debat- que se les pagui amb diners públics. No tinc per què dubtar de l'eficàcia de la vacuna però em demano: com es quantifica aquesta eficàcia? Quins criteris se segueixen per a la campanya de vaccinació? Són estrictament criteris de salut pública o s'està tenint en compte el benefici de las companyies farmacèutiques? quin criteri fa que es triïn unes vacunes i no unes altres? De debò l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació?

Tinc el dubte raonable que l'ètica estigui dirigint aquesta campanya de vaccinació. Tinc aquest dubte perquè tinc la certesa que l'ètica no s'ha tingut gaire en compte durant la pandèmia i els confinaments. Han primat criteris polítics de vol gallinaci. Han primat càlculs de guanys electorals. Han primat els interessos econòmics per sobre de la salut pública. S'ha mentit a la població creant falses expectatives, donant informacions esbiaixades, posant normes d'eficàcia més que dubtosa. S'ha infantilitzat a la població i se l'ha tractat com a un ramat. 

Segur que les vacunes són eficaces si són utilitzades correctament i és necessària una campanya de vaccinació. Confio en la tècnica i en la ciència que hi ha darrera  d'aquesta frase. 

En el que no confio, gens, és en l'ètica dels que han d'organitzar aquesta campanya. De fet, els veig com una amenaça. Confio en la ciència. No confio en els polítics. No es mereixen la meva confiança. No em refio de la campanya de vaccinació que estan organitzant els polítics. Per què me n'hauria de refiar?

No ens parlaran clar, com sempre. Ens tornaran a mentir. Per sort, és molt probable que la campanya de vaccinació no arribi de forma efectiva a la gran majoria de la població fins d'aquí un o dos mesos. Amb aquest temps, potser ja es disposarà d'alguns resultats efectius que permetran veure si la campanya de vaccinació està sent efectiva, potser ja es podran avaluar efectes secundaris, i es podrà fer una primera estimació de la durada de la protecció que proporciona el vaccí. Fin i tot potser ja es disposarà de tractaments que podrien fer que la vaccinació ja no hagi de ser massiva si no que només sigui recomanable en grups de risc, com es fa amb la grip. 

No cal dir que això últim no seria cap bona notícia per a les farmacèutiques que estan darrera les actuals vacunes, ni per als polítics al seu servei.

En fi, doncs. Tinc dubtes. Dubtes raonables. Si cal, si jutjo que cal, no tindré cap mena de problema en posar-me el vaccí, però vull veure resultats primer. No crec que la meva desconfiança sigui irracional, tenint en compte l'experiència d'aquests mesos passats. Uns mesos en els que he seguit de forma força escrupolosa les indicacions de mascareta, neteja de mas i distància social i, en principi, amb bons resultats, perquè no m'he contagiat pas de Covid. Crec que puc seguir així alguns mesos més. Si puc estalviar-me una punxada, molt millor. 

No s'equivoquin, no sóc negacionista ni res per l'estil. Al contrari. Les vacunes són un importantíssim recurs de salut pública i cal utilitzar-les. Del que no me'n refio és de l'ètica dels polítics que organitzen la salut pública. D'aquests me'n refio ben poc.  

Contra la constitució espanyola. Independència, constitució i república catalana.

El president del país del costat està molt content perquè avui celebren el dia del seu llibre sagrat. Traduït: avui és el dia de la constitució espanyola. Si la situació es correspongués amb els meus desitjos personals fins i tot jo avui diplomàticament felicitaria als espanyols, però el cas és que avui Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, i el seu llibre sagrat és la cadena favorita dels ocupants per a sotmetre i reprimir al meu país, al de veritat.

La constitució espanyola és una desgràcia. Per a Catalunya, per descomptat, però també per al conjunt de ciutadans de l'estat. Per moltes raons.

Jo em limitaré a comentar un tuit que ha escrit avui el noi bufó de la Moncloa. A vingut a repetir allò de que la constitució ha garantit quaranta anys de pau. Com si aquest fos el seu gran mèrit.

En realitat aquesta és la demostració de que aquesta constitució ofereix uns resultats molt pobres. Mireu: quan uns col·lectius decideixen conviure junts és molt probable que tots ells donin per fet que la convivència serà pacífica. És dir, ningú decideix conviure voluntàriament amb el seu maltractador. Un pacte de convivència no es fa per assolir la pau entre grups. La pau, més aviat, és el marc que fa possible el pacte i on es desenvolupa.

La constitució espanyola, no. L'objectiu de la constitució espanyola és mantenir la pau. No veuen un problema aquí ? No hauria de ser el progrés ? No hauria de ser la conquesta i desenvolupament de nous drets individuals i col·lectius ? No hauria de ser la l'equitat social ? la sanitat i l'educació públiques gratuïtes i de qualitat ? no hauria de ser la protecció i la millora del medi ambient ? No. L'objectiu és garantir la pau.  Això ja ho feia la dictadura, sabeu ? Bé. No. No ho feia.

No ho feia perquè la pau no és possible quan hi ha repressió. Quan hi han presos polítics. Quan es volen anorrear les dissidències. Quan es neguen les nacions i es pretén la seva desaparició, el seu extermini. Quan es prohibeix les llengües  d'aquestes nacions. La pau que s'aconsegueix amb repressió no és pau. La dictadura no va portar la pau. Va portar el silenci. Va portar la mordassa.

I sabeu què? la constitució espanyola no ho ha canviat. Des del primer minut de la constitució espanyola hi han hagut i hi han presos polítics sindicalistes, anarquistes, d'esquerres i independentistes canaris, gallecs, bascs i catalans. Han hagut i hi han  represaliats, crims i terrorisme d'estat contra la dissidència, «a por ellos»,  morts i ferits, un atac constant contra les llengües gallega, catalana i basc... No és pau. És silenci. És censura. És conflicte. No només. La constitució espanyola a justificat i protegit la corrupció de la monarquia. Els borbons són uns lladres protegits per la constitució. La constitució espanyola empara una màfia estatal (un deep state) on el rei és el cap suprem (suprem vol dir que ningú li diu que ha de fer) de les forces armades i de la judicatura. Un estat absolut i anacrònic on la força és la raó definitiva de l'estat. Un estat fallit en que el vot del poble només es té en compte si coincideix amb els interessos particulars dels caps mafiosos.

Una constitució que no ha votat ningú que fos menor de 18 anys a l'any 78, és dir, avui, ningú menor de 60 anys. Quan algú et diu «la constitución que nos dimos entre todos» et pren per idiota.

Una constitució que ha emparat el 155. La sentència de 2010  contra l'estatut del 2005. L'infame article 135... Per no parlar del delicte de sedició que manté empresonat i a l'exili al govern legítim de Catalunya.

Una constitució inútil per a la vida i que és l'arma favorita de la repressió.

La única constitució que li convé a Catalunya, a les catalanes i als catalans, és la de la República Catalana. A nosaltres ens cal la Independència i ja farem el nostre procés constituent i la nostra constitució. Una constitució a que ha de servir per a progressar a partir de la pau, l'acord, l'esforç i la convivència entre catalanes i catalans. 

És així com funciona.

Trump vs Biden. Més enllà de les eleccions.

 
No se sap qui serà el proper POTUS. Però ja es pot dir que si algú pensava que Biden passaria per sobre de Trump, es va equivocar.

A veure. Que es veia venir. Biden és un peix bullit. O rebullit. Una cara anònima i que podria ser perfectament la màscara d'un reptilià d'incògnit (Ves que no sigui això...). Per la seva banda, Trump és l'increïble home taronja. És un maleducat, però té un estil. I un pentinat al·lucinant. A qui creieu que el públic recorda
més bé?

Sense conyes. La supèrbia és mala consellera. Menysprear a Trump és un error. Sempre. Creure que pel fet de que ets "demòcrata", "progressista" o "d'esquerres" ja tens garantit el vot dels treballadors i de les minories és, també, un error.

Dir que Trump ho ha fet tot malament xoca amb el fet que Trump ha evitat ficar els EUA en conflictes armats -dels darrers Presidents, Trump és el que compta amb menys morts de soldats i militars directament imputables a les seves ordres- i ha fet que l'economia nord americana funcionés. Cert, la gestió del Covid19 ha estat molt dolenta (en realitat, inexistent).

El Covid19, però, tampoc l'ha afectat tant.  Per a donar una dada, en aquestes eleccions hi ha hagut participació rècord de votants. Bé. Quan encara s'estan comptant vots Trump ja ha rebut més vots que al 2016. Malgrat la mala gestió del Covid19, en general, Trump no ha estat castigat pels que el van votar fa quatre anys. Al contrari, sembla que li han  tornat a fer confiança i, a més, ha aconseguit nous votants. Els seus votants han percebut que ha bescanviat salut per economia i ho han aprovat? No ho sé. Per l'altra banda, si Biden acaba guanyant serà per la mobilització dels votants demòcrates. Tinc la sospita que, en realitat, el mèrit d'aquesta mobilització rècord també ha estat de Trump. 

A Espanya, per dir un lloc triat a l'atzar, o no tant, Pedro Sanchez no ha bescanviat res per res. La gestió de la Covid19 ha estat nefasta, i l'economia està destruïda. Perdonin, però algú ho ha de dir : Trump millor que Sánchez. Ara no ens flipem. Tampoc costava gaire fer-ho millor que el guaperas de la Moncloa.

El cas és que Trump és dreta. Sempre afavorirà les corporacions. Ell mateix és un milionari amb forts interessos personals i corporatius. No se n'amaga i en fa bandera. Es mostra a ell mateix com un triomfador. Els seus seguidors l'adoren també per això. En canvi, en un curiós gir, el seu missatge al poble és que ell farà que les corporacions obeeixin. Ell assenyala a les grans corporacions i les multinacionals com les culpables del patiment dels treballadors i molts treballadors s'ho creuen. Sembla ser que la contradicció d'assenyalar com a culpables a l'elit de la que ell mateix en forma part és assumida sense dificultats pels seus seguidors.

La coherència no és una virtut humana i Trump aprofita molt bé les incoherències. El missatge d'"America First" i "Make America Great Again" que, sobre el paper, és un missatge nacionalista adreçat a tot el poble dels EUA, en realitat té un target molt concret: els WASP (White, Anglo Saxon and Protestant). La minoria majoritària blanca. L'autèntica Amèrica segons ells mateixos. Minoria majoritària i, per tant, l'espai central als EUA. Espai necessari (i suficient?) per a guanyar la presidència als EUA. 

El que crida l'atenció del missatge demòcrata és que presentar-se com "el partit de les minories" vol dir alguna cosa. Si la "minoria majoritària" blanca té la sensació que se l'oposa d'alguna manera amb les "minories no majoritàries" quina en creieu que serà la reacció? Creieu que la pretesa, i pretensiosa, superioritat moral dels demòcrates (i de les esquerres, en general, i no és que els demòcrates siguin cap esquerra) no provoca una reacció de rebuig per part dels que no són "minories"? Creieu que a algú li agrada que el considerin de la "majoria opressora"? creieu que, a la llarga, a algú li agradarà ser sempre "minoria oprimida"? no creieu que aquests que són "minoria oprimida" acabaran pensant que els seus representants són uns inútils, ja que no hi ha manera de canviar la condició de "minoria oprimida"?      

Per mi, també és destacable com tots els mitjans de comunicació han presentant, i segueixen presentant, a Trump com un monstre al que ningú vota ni pot votar. El cert es que l'ha votat la meitat de l'electorat dels EUA. Els mitjans de comunicació local estan fent propaganda, més que informació. Una propaganda molt absurda, ja que aquí no podem votar a les eleccions americanes.

Incís. Sí, algun cop he escrit en aquest mateix bloc que les eleccions americanes són tan importants que tots els ciutadans de tot els països del món haurien de poder emetre alguna mena de vot, a l'hora de triar el president dels EUA. 

Estaria molt bé. Però, en tant que català, de primeres en tindria prou amb que els vots a les diferents eleccions i referèndums a Catalunya  servissin per a alguna cosa (sense que jutges, constitucions, articles 155s, reis i merdes per l'estil es passin pel folre les tries i decisions preses en votació). Quan em convenci que votar serveix per a alguna cosa, potser serà el moment de començar a pensar en sobiranies compartides. Ara mateix el "sistema democràtic" espanyol (i català, en tant que país ocupat) és de la Srta. Pepis. Una puta merda, sent clars. Tanco incís.

Parlava de la propaganda antitrump dels mitjans locals. És molt inexplicable a menys que aquesta propaganda calgui entendre-la en clau local i, per tant, d'adoctrinament. El que sí que resulta entendridor és comprovar que quan surt un "opinador" als mitjans, només cal veure a quin mitjà, diari, ràdio, o TV , pertany, a on publica, per predir amb precisió quina pudor faran els pets que es tiri.

En fi. Biden o Trump. Trump o Biden. Sembla que a aquestes hores, Biden té un avantatge que encara no és definitiu però que a cada minut que passa sembla més difícil de remuntar per Trump. Ja veurem.

Tot plegat, quina poca confiança inspiren aquests polítics, aquests mitjans, aquestes elits... les d'allà i les d'aquí. Quina sensació de profunda decadència. De final, ara sí, de la història. De món vell i gastat. Malalt, no només de Covid19. Brut. Trist.

Descansa en pau, Sean Connery.

Ha mort Sean Connery.

Hi han actors i actius que pels papers que els hem vist al cinema, o per la seva imatge pública, o per la seva trajectòria, perquè sempre han estat allà... formen  part de l'Olimp particular i personal de grans ídols.

Sean Connery tenia de feia molts anys un temple propi i majestuós en el meu Olimp personal.

Avui els seus fans en plorem la pèrdua.

El millor homenatge és tornar a gaudir, un cop més, d'aquesta munió de grans films, de grans personatges, de grans històries que ens ha deixat.

 

Descansa en pau, escocès. Gràcies per les aventures, les històries, l'emoció que ens has regalat. Que la terra et sigui lleu.

Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.

Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana

 En una diada tan important com la d'avui, reprodueixo el Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana.

POdeu llegir el manifest en línia a a: https://mailchi.mp/consellrepublica/manifest-1-octubre-2020-1

Manifest 1 d'octubre 2020 Consell per la República Catalana

L’ 1-O del 2017 Catalunya va iniciar el camí de la República. Vam votar i vam donar-nos un mandat: esdevenir un Estat independent en forma de República.   El Consell per la República Catalana representa tota la transversalitat del moviment republicà i és l’instrument per acabar entre tots el que aquell dia vam començar: aquesta és la nostra missió.   Tots els esdeveniments que estem vivint d’aleshores ençà fins avui mateix, tres anys després, fan més vigent encara el nostre mandat:   des de la sentència als presos polítics fins a la inhabilitació del president Torra la repressió de l’estat no s’atura: fa més vigent el nostre mandat . la voluntat popular expressada en les urnes el 21-D: fa més vigent el nostre mandat. la mobilització civil i la resistència ciutadana mostrades constantment: fan més vigent el nostre mandat.   Avui  tornem a cridar als ciutadans i a l’opinió pública, als governs i estats, a les institucions de la Unió Europea, a les institucions internacionals, a tot el món acadèmic, del pensament i de la cultura, als Tribunals i òrgans jurisdiccionals: volem el respecte del dret a l’autodeterminació dels catalans exercit l’1/O i el reconeixement de la república proclamada el 27 d’octubre!   Vam ser més de 2 milions i ho seguim sent, cada cop més. Ens volen fer creure que no hi ha res a fer, i és mentida. El Consell és qui representa la vigència del mandat de l’1-O i és qui ha de dirigir l’estratègia per a fer-lo efectiu i portar-nos fins a la República!   Preparem-nos per fer-ho plenament efectiu. L’estat no ens ho permetrà sense confrontar-se amb nosaltres. Preparem-nos per la confrontació.     Preparem-nos!

 

Vigília de primer d'octubre.

Vigília.

Aquesta nit es vetlla. A l'escola, al poliesportiu, al casal...

Vetlla. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Es fan activitats. Uns participen, altres són capaços de dormir.

Es vetlla. Per protegir els llocs on es votarà. Encara ningú les ha vist, però s'esperen les urnes. Sabem com són, les han presentat per la tele.

Vetlla.

Demà serà un gran dia. Serà una gran victòria. Èpica. Lluitada amb coratge.

Demà serà primer d'octubre. El moment fundacional de la República. El moment que marca el punt de no retorn cap a la Independència.

Però encara és de nit, i encara no ho sabem. Ara, només vetllem. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Demà serà un gran dia.

*  *  *

Gràcies a tots els que vau vetllar, als compatriotes de Catalunya Nord, als que vau protegir les urnes, als que vau defensar els llocs de votació, als que vau votar. 

Gràcies pel coratge, per la confiança. Gràcies per ser els artífexs d'aquella gran victòria. Els autèntics vencedors.

Alcem-nos de nou i acabem allò que vam començar.

Visca Catalunya Lliure.

Alzheimer

Una experiència que estic vivint aquests darrers anys és els curs de la malaltia d'Alzheimer que està patint un familiar. No en sóc el cuidador principal i això, potser, em dona certa perspectiva i em permet pensar des de fora.

El primer que em ve al cap és la necessitat de prestar tot el suport al malalt i, sobre tot, als familiars que fan de cuidadors principals. Aquesta és imprescindible. Ha de ser continuat. Ha de ser intel·ligent perquè atrapats en la tasca esgotadora, inacabable, desagraïda i, que de forma progressiva i inevitable  ho esdevé cada dia una mica més, sovint aquests cuidadors no veuen tot allò que els pot fer la tasca més senzilla, o quina ajuda els pot ser més escaient, o quina ajuda demanar o, senzillament, en quin moment ja no poden continuar assumint aquesta tasca. Això és particularment cert a parelles d'avis en que un dels membres pateix Alzheimer i és l'altre qui n'assumeix la tasca de cures principal.

El primer punt, és aquest. Tot el suport. Familiar i institucional a aquestes famílies amb membres amb Alzheimer. 

Però precisament aquests darrers mesos, la pandèmia ha devastat el sector de l'atenció a la gent gran, amb centres de dia que han hagut de tancar, i l'administració pública ha quedat col·lapsada i pateix grans retards  en la tramitació de la dependència i dels ajuts associats. Ajuts que són imprescindibles per a poder atendre amb ajuda especialitzada als malalts i als familiars que en  tenen cura.

Val a dir que la situació de l'administració catalana és, si cap, encara més preocupant : Després de tres anys de 155 encobert, amb un ofec econòmic explícit, de més d'una dècada de progressiva retallada de les inversions de l'estat (l'estatut del 2005, en efecte, no era més que el primer intent de revertir una tendència que ha esdevingut la norma i que, amb  la pandèmia, mostra encara amb més brutalitat els seus efectes) i un manteniment escadusser i limitat a posar pedaços per la manca de pressupost, avui els sistemes informàtics de la Generalitat són obsolets, mal documentats, de manteniment molt complex  i, el que es pitjor, no hi ha ni diners, ni temps, per a posar-los al dia i fer front a l'emergència.

En aquesta situació, no hi ha una altre que posar mans. La família, si pot, ha de posar les mans que en un món sense pandèmia aportaria el personal especialitzat pagat amb els ajuts per a la dependència. 

Cal posar les mans, però també cal posar el cor. Cal escoltar, cal parlar, amb el malalt i amb qui el cuida. Cal posar-hi el cor. L'amor i l'afecte. L'abraçada, el bes i la carícia. És tan important això com controlar les pastilles que ha de prendre, com canviar-li els bolquers, o banyar-lo. És tan important com no deixar-se endur per l'agressivitat i l'excitació que exhibeixen els malats en fases avançades. Tot és necessari. L'amor, les mans, escoltar i parlar.

Si es pot, és clar, que la pandèmia ens posa les coses més difícils a tots. Però justament per això, siguem conscients que els més dèbils pateixen més. 

Cuidem-nos. Cuidem-los.

Molts ànims, i el meu afecte des d'aquest blog a tots els malalts d'Alzheimer i als seus cuidadors, ja siguin familiars o professionals.

I una crida a les administracions per a que restaurin amb urgència la tramitació dels ajuts a les persones amb dependència.

Una societat tova?

    Ahir va ser la Diada Nacional. La mobilització ciutadana va veure's afectada per les mesures contra la propagació del Covid19 però, malgrat aquesta circumstància, els diferents actes van ser un èxit de participació.  De fet, els actes de l'11 de setembre són els actes públics de major participació a Europa en el que portem de pandèmia.

    Per mi, és una bona notícia. L'independentisme segueix mobilitzat, tot i la lamentable baralla partidista. El següent pas hauria de ser, de nou, que les entitats civils es posessin al front i obliguessin als partits a abandonar la seva mesquinesa partidista. Amb el ben entès que les entitats civils primer hauran d'espolsar-se la influència  i el control  que els partits exerceixen sobre elles. Però el camí per mi és clar: han de ser ANC, Òmnium i CDR els que marquin el pas, i obligar a ERC, JxCat i CUP a seguir-los. 

    La gent és la que ha d'empènyer. Som la nostra generació, els que avui estem entre els trenta i els seixanta, dècada amunt o avall els que hem d'assumir i fer aquest esforç.

    Aquesta generació, La Generació X, amb els boomers més joves, i els millennials més grans, és la que hem pres la responsabilitat de materialitzar la independència de Catalunya, per a nosaltres mateixos i per als que ens segueixen els passos i, poc a poc, ens van reemplaçant.

    L'assumpció d'aquest repte per la nostra generació ens ha dut a viure diferents etapes : presa de consciència d'ideals, mobilització llirista... La caiguda de la vena dels ulls correspondria als últims  anys en que hem vist com el món és un lloc lleig, violent, i que «Europa»  o «democràcia» són paraules brutalment prostituïdes. La història no acaba aquí i la nostra generació hauria de prendre consciència de la realitat i assumir que caldran sacrificis, com a societat i com individus, per tenir alguna possibilitat de reeixir en els objectius que ens marquem. Em demano si som capaços d'assumir aquests sacrificis. Tinc la sensació, a vegades, que la nostra és una societat tova. 

    Tenim uns relats, nacionals, socials, de clans, de grups, en general, i ens organitzem, mobilitzem i col·laborem entre nosaltres tot agafant-nos a aquests relats. És així com les societats progressen, com ens explica Yuval Noah Harari en els seus llibres i conferències. 

    Tenim els relats, fins i tot ens mobilitzem. Però ens els creiem prou ? És possible creure-se'ls un cop entenem que només són relats ? ¿ De quina forma els altres relats que són necessaris per a viure matisen i modulen el relat independentista (o de qualsevol altre objectiu col·lectiu) ? ¿ quin relat tenim per assumir l'esforç i el sacrifici, no ja per a la causa independentista, si no per a qualsevol aspecte de la vida? ¿ Com d'importants són els relats sobre els valors sobre l'esforç, el sacrifici, la resiliència, la perseverança, la paciència, el valor, l'ètica... ?

    Per mi aquesta és la clau. La diferència entre una societat forta i ferma, i una societat tova i pusil·lànime. El relat sobre els valors, sobre l'esforç, sobre la perseverança. El relat sobre el caràcter. El relat, diguem-ne, estoic. Un relat que dona forces a l'individuu, que el fa ser social, que el fa ser constant, persistent, tossut, perseverant. Un relat del «durs a la feina». Un relat que no tinc tan clar que sigui el relat dominant. Un relat que en alguns moments s'ha pervertit des del poder per silenciar la dissidència tot subordinant-lo a altres relats de dubtosa ètica i moralitat (la blasmada « moralina »).

    És aquest el meu dubte. L'èxit, el succés, de la causa independentista i, en general, de qualsevol causa que la societat es proposi depèn dels relats i de la nostra actitud, la de cadascú, l'actitud individual, enfront a aquest relats. Depèn de cadascun de nosaltres. 

    Una societat forta i ferma ho és en tant que la majoria dels seus integrants ho són, Ho és en tant que la seva generació dominant és forta i ferma. 

    L'èxit no depèn només d'aquesta força. Per descomptat que els obstacles poden ser objectivament insalvables. Pot passar també que tot i la força i la fermesa d'aquesta societat, encara manqui preparació i capacitat. Tot això és possible. No és condició suficient que la societat tingui uns relats, una força i una fermesa però, sens dubte, és condició necessària. Els forts poden perdre una lluita. Els tous ni tan sols la intenten.

    Jo vull confiar en el meu país i en la meva gent. En la generació dels que actualment estem en aquest moment històric i que, per tant, l'hem de decantar.

    Aquesta tasca, la de guanyar la independència, però també tots els projectes i reptes que ens marquem com a societat reclamen fortalesa, fermesa, perseverança, capacitat de treball... i, acceptem-ho, potser no reeixim.  També haurem de ser forts si es fracassés. 

    Però avui, per cert, estem lluitant i la victòria és possible. És més, crec, i aquest és el meu relat, que la victòria és inevitable, que és qüestió de temps. Crec que poc. Que la tenim a tocar. Que la vam llepar el primer d'octubre de 2017 i que, en tot cas, aquella victòria va marcar el punt de no retorn. 

    Ens resta culminar. El relat de la victòria del primer d'octubre em dona forces. tanmateix, si el relat i els fets del primer d'octubre haguessin estat uns altres, l'objectiu de la Independència de Catalunya seguiria i segueix sent extraordinàriament motivador. 

    Un relat independentista que admet un munt de lectures, des de la més estrictament nacionalista i sentimental,  fins a la lectura filosòfica, ètica i democràtica, passant per la prosaica, però ben potent, dels beneficis materials, econòmics i socials d'una República Catalana dins el marc Europeu.

    Repeteixo, però, i aquesta és la idea d'aquest post : el relat de l'objectiu Independència necessita un relat previ. Reclama el relat per a una societat forta i ferma. 

    És el relat sobre els valors, sobre la perseverança, sobre l'esforç sostingut i la paciència. Aquest relat és fonamental. És estructural. No es pot construir res si prèviament no el tenim. Aquest relat és la diferència entre una societat forta i ferma, i una societat pusil·lànime i tova. 

    Tenim aquest relat ? Ens el creiem? És el que transmetem a la generació que ens segueix ? A vegades em sembla que defensar aquestes idees provoca rebuig, com si aquest discurs de l'esforç fos ranci i desagradable. Que té un tuf de « moralina » i de cosa vella i passada de moda.  

    La meva experiència vital, en canvi, em diu que aquest discurs és necessari, que el correcte és transmetre aquests valors. Que, de fet, és el més pràctic, si se'm permet la paraula.

    Som una societat tova ? Estem (estic) disposats al que calgui (què cal?) per assolir els nostres objectius ? Quins sacrificis, col·lectius i individuals, som (sóc) capaços d'assumir 

Diada nacional contra la doctrina del xoc

Naomi Klein és, sempre, una lectura recomanable. Cal escoltar i llegir Naomi Klein. « No Logo », « La doctrina del xoc », « Això ho canvia tot » i «No n'hi ha prou amb dir no » són imprescindibles.

A « La doctrina del Xoc » Naomi Klein ens advertia de com el capitalisme global utilitza situacions extremes : cops d'estat, desastres naturals, crisis econòmiques i polítiques... per, aprofitant l'estat de xoc de la població afectada, privatitzar recursos públics, acabar amb drets socials i laborals i incrementar el control i la propaganda sobre la població.

Avui segurament Naomi Klein podria afegir una addenda a « La doctrina del xoc » dedicada a com el capitalisme global està aprofitant la pandèmia del coronavirus per emmordassar, acabar amb drets socials, laborals, polítics i de tota mena. La por i la confusió de la gent, les informacions contradictòries, la propaganda, la delació entre veïns, la transformació de l'altre en perill de contagi... Tot plegat encaixa de forma precisa en el quadre de xoc descrit per la canadenca al seu llibre.

Que hi ha un virus aquí fora és segur, i l'hem patit. Alguns directament. Que cal prendre mesures per a combatre'l és segur. Que les millors mesures són la distància, la higiene, i les màscares quan és impossible mantenir la distància amb desconeguts també és segur. Però, també és segur que la responsabilitat de la pròpia salut, i la responsabilitat envers els altres són personals, individuals, i no es poden delegar en cap poder. Jo sóc responsable de la meva salut, no l'estat. Jo cuido del meu entorn i l'estat pot ajudar, però sóc jo el responsable últim del meu entorn, de la seva neteja, de la qualitat del seu aire i de la seva aigua, de la seva vida, del seus recursos naturals. Sóc jo el responsable del meu entorn. I aquesta responsabilitat és també la meva llibertat. 

Quan deleguem o cedim la nostra responsabilitat al poder econòmic, o als poders estatals o paraestatals, el que fem és cedir, també, la nostra llibertat. Igual que si el poder usurpa o ens pren la nostra responsabilitat, també ens pren la nostra llibertat. La història ens mostra una lluita constant per conquerir drets, sempre a un preu alt. I una lluita constant per a mantenir-los i defensar-los. La història ens diu que els drets conquerits amb patiment i una lluita llarga es poden perdre de la nit al dia. Reconquerir-los és una nova i llarga lluita. Però fa molt l'efecte que en el món feliç d'avui la responsabilitat i llibertat individuals es bescanvien per comoditat i per plàcida obediència, per sensació de seguretat, per zona de confort, per llenguatge políticament correcte, per aïllament telemàtic i imatge artificial i filtrada a Instagram, per una app que et diu quan t'has de quedar a casa.

El divendres que ve és la Diada Nacional de Catalunya. Altres anys, a aquestes alçades, estàvem discutint si comprar o no la samarreta de colors, o si faríem una cadena humana, i una gigafoto, o a quin tram ens apuntàvem. Avui, en canvi, hi ha desconcert, sortiu als balcons,  ens diuen, apunteu-vos a accions al carrer, però caldrà ser molt estrictes en el control de l'assistència per garantir distàncies de seguretat... Enguany el COVID, el 155 encobert, la molt lamentable lluita  partidista entre els suposats partits independentistes dibuixen una Diada Nacional enmig d'un estat de xoc, de desconcert, de por i de desil·lusió.

Però la por, el desconcert i la desil·lusió només són una tria. Són la tria fàcil. El xoc busca trencar els ideals i les esperances. El xoc pretén fer que triem cedir.

També podem triar resistir al xoc. Podem triar la determinació, el valor, els ideals. Podem triar la lluita. Podem triar alçar-nos. Podem triar la confiança en un mateix i en els altres. Podem triar la revolta.    

Jo només sé una cosa : Les revoltes es guanyen al carrer.

El proper divendres jo seré al carrer. Per poc que pugui hi seré tot el dia. Aniré a aquelles concentracions que es convoquin. Si de cas, portaré la samarreta de la Diada de setembre de 2017. La que vam fer un parell de setmanes abans de les victòries del primer i tercer d'octubre, abans que aquelles victòries es malbaratessin per una gestió pèssima de la força que s'havia acumulat.

Jo sé que les revoltes es guanyen al carrer. Al carrer hem de tornar, doncs. A fer  desobediència civil. Activisme. Mobilització permanent. Estratègia no violenta perquè és el que ara ens convé, no per falses superioritats morals. Tornem al carrer, amb mascareta... i amb caputxa! Sabem el que volem. Tenim ideals, i esperances. Sabem què cal fer per guanyar perquè ja hem tingut la victòria a tocar un cop, i hem de tornar-hi fins aconseguir-ho.

Aturem el xoc.  Tossudament alçats. Passem a l'ofensiva.

L'11 de setembre tornem al carrer. 

Independència i República Catalana. 

Un altre món és possible.

Fins aconseguir-ho.

Gràcies, Pere, Dom Pedro.

 

 

Vaig sentir a parlar de Pere Casaldàliga per primer cop quan jo tindria setze anys, no més. EL seu nom era pronunciat amb respecte i admiració per un capellà jove  i que m'explicava que s'estava preparant per anar al Matogrosso a col·laborar amb el bisbe. Aquell noi em deia que el bisbe Pere estava fent una tasca molt important en defensa dels pobles indígenes, enfrontant-se si calia amb els terratinents que els volien fer fora de les seves terres, i que aquella església que defensava als pobres i que era pobre entre els pobres era el que ell entenia i creia que estava bé.

El cert és que escoltant a aquest noi, em sembla recordar que es deia Jesús, no quedava molt clar si escoltaves a un capellà o a un aspirant a guerriller.

Però em va cridar molt l'atenció. Vaig perdre el contracte amb el Jesús i suposo que va acomplir el seu somni d'anar al Brasil amb el bisbe Pere. Amb Dom Pedro, com li deien al Brasil. Espero que li hagi anat bé. 

Anys més tard em va caure a les mans un llibre voluminós i que encara corre per casa : « Una vida enmig del poble », 2007, d'Edicions 62, i que correspon a cinc dels diaris personal de Pere Casaldàliga, i que abasten a un període de trenta anys ( hi ha una nova edició).

Llegint aquells diaris hom es trobava a algú compromès, però també a algú amb fe i creient,  a algú que resa, que creu en el poder de l'oració. A mi això em sorprenia molt. Com al costat de reflexions de gran lucidesa política i revolucionària, es podia tenir unes paraules de fe molt senzilla, paraules d'amor, d'esperança, humanes. Parlant de Déu des d'una humanitat senzilla. El seu era un missatge per al poble més senzill. Per al poble que creu en Déu. Però també per al que no creu en Déu  però sí creu en la bondat de la gent. Un missatge per al que creu que la gent tria, si pot escollir, allò que és més bo per a tothom.

Suposo que és un bon moment per rellegir aquell llibre, pel que té d'inspiració, i de reflexió. Per recordar com en el seu moment (fa més de trenta anys !) em va marcar  el descobriment d'aquell personatge i la seva feina.

Com deia David Fernàndez en una piulada de comiat, la notícia no és que Pere Casaldàliga hagi mort; la notícia és que ha viscut. És la seva vida la que ens ha d'inspirar, i emocionar, i dur-nos a actuar. En defensa dels que pateixen. Amb fe, ja sigui en Déu o en les persones, però amb fe. Una fe que sigui indestructible, i inspiradora de l'acció.Tinguem confiança, ens diu Pere, sigueu humans, alliberem-nos del mal, del mal que provoca pobresa, violència, desarrelament. Plantem cara a aquest mal. Lluitem per la dignitat d'homes i dones. Per la dignitat que representen la formació, el treball i la cultura. Amb fe. Cadascú amb la seva. Tots som humans.

Gràcies, Pere, Dom Pedro.

(Una recomanació : l'entrevista que al 2005 va fer Mònica Terribas a Pere Casaldàliga i que podeu trobar al servei 3alacarta de la CCMA)

Rebel·lió.

Juliol. Avui ha saltat la notícia que es retira el tercer grau a les preses i presos polítics.

La taula de diàleg és morta i enterrada però, de forma prodigiosa, encara hi ha qui en confia. És broma? no hauríem d'estar preparant actes de desobediència civil, de resistència civil no violenta? no hauríem d'aprofitar el Covid per fer tant de mal com sigui possible a l'estat espanyol? no hauríem de tractar de destruir al nostre enemic? aquest mateix enemic que ens vol "reeducar" i "espanyolitzar-nos"? Que ens vol exterminar, en definitiva ?  aquest enemic que considera que els independentistes estem tocats del bolet? i això en el millor dels casos. En el pitjor ens acusa de bojos perillosos i fa servir aquesta acusació per a tancar-nos.

No hauríem de trobar la forma de deixar-nos de punyetes i assumir d'una vegada que hem d'anar contra l'estat amb tot el que tinguem ? que ens hi va la vida ? Ni més ni menys que la vida, primer de tot. I després, la llibertat, la individual i la col·lectiva. Que no ho veiem això ?

Potser voldran que fem una altre performance aquest proper 11 de setembre. Amb samarretes de colors, amb distància de seguretat i gel hidroalcohòlic. Prefereixo les caputxes i els talls de carrers. Prefereixo Urquinaona, i la Meridiana, a una ona sònica. Estic fins els pebrots de les performances. Jo vull guanyar i no fer numerets.

Jo vull guanyar. Si els electes que hem votat no són capaços de planificar la lluita -no demano que planifiquin la victòria, però sí la lluita. Si lluites pots perdre, si no lluites, perd segur-  aleshores aquests electes no m'interessen. N'he de triar uns altres. No els demano que lluitin per mi. Jo assumiré la meva responsabilitat. Els demano que lluitin amb mi, o que s'aparin si no volen lluitar. Evidentment, és necessari i espero que no se'm posin en contra. És necessari i espero que no m'impedeixin lluitar. Si tenen una agenda pròpia de desmobilització, de claudicació, de negociació sense comptar amb els electors que els han triat, aleshores  aquests electes tampoc m'interessen.

Jo vull la llibertat de les preses i els presos polítics. El retorn de les exiliades i els exiliats. Però abans que res, vull la independència de Catalunya. Vull la República Catalana. I la vull ja. Tindré paciència, si cal, però vull guanyar. Vull veure la victòria. Abans volia la Independència perquè creia que seria bona per a la gent del meu país. Avui, segueixo creient en la bondat de la independència i, a més, he afegit la urgència de combatre i derrotar al feixisme lliberticida de l'estat que ens reprimeix.

Però tancats a casa, o amb morrió pels carrers, amb distància de dos metres com a mínim, amb una higiene malaltissa que converteix als altres en sospitosos, ia  nosaltres mateixos en presumptes armes biològiques. Ens volen trencar la confiança entre els uns i els altres. Ens volen separar, ens volen desunits. No volen que sentim l'escalf dels i les camarades a la trinxera, a la barricada.

Jo dic que ens hem d'ajuntar de nou, i lluitar plegats de nou. Ja ha passat el temps de les performances als balcons i cal tornar a posar el peu al carrer, a fer bloc amb les desconegudes i desconeguts que lluiten sota els mateixos símbols que nosaltres i que ens inspiren confiança amb el primer cop d'ull.

Lluitarem. Hem de tornar a lluitar. SI lluitem potser podem guanyar. Hem de planificar aquesta lluita, com els CDR, com els talls de la Meridiana, com els talls d'Urquinaona. Aquest és el camí. La rebel·lió continua. Siguem rebels. Rebel·lió.

Contra la « nova normalitat ».

La nova normalitat ha arribat i ningú no sap com ha estat. O sí. Que aquesta nova normalitat té, més aviat, molt d'imposició. Aquesta « nova normalitat » és profundament « anormal ».

« Normal » és una paraula que es fa servir molt i, « normalment», malament. "Normalment" entenem que "normal" vol dir : allò que és habitual. O potser  : allò que fa tothom, allò que  tothom accepta i hi està d'acord.

Allò que és habitual ? potser sí. Allò que fa tothom ? segur que no. Per què ho dic ? Perquè « normal » no ho és ningú.

Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és com organitzacions i partits conservadors i de dretes, extrema-dreta i ultradreta, s'han reivindicat com els representants de la gent « normal », de que ells proposen « solucions » per als problemes « normals », en el sentit de quotidians, d'aquesta gent « normal ».

Aleshores a la « normalitat » se li dona aquest sentit de cosa bona. La bona gent « normal ». La gent « normal » que actua amb « normalitat ».

Però « normal » no ho és ningú.

Que la gent accepti, vulgui, desitgi ser normal, que la gent es llenci als braços de la normalitat és el somni dels que, quan es divideix el món entre els que exerceixen el poder i els que en pateixen a seva acció, pertanyen al grup dels poderosos.

Per que no hem d'oblidar que, més enllà del que « normalment » s'entén,  « normal » ve de « norma ». Norma, regla, ordre, llei.

La « nova normalitat » que alguns semblen acceptar sense discussió vol dir, literalment, nou ordre. Us sona l'expressió, oi ? segur que heu sentit un munt de cops l'expressió « nou ordre mundial». En el seu moment la van fer  servir George Bush pare i Mikhaïl Gorbatxov per referir-se al món que havia de seguir a la caiguda del teló d'acer. L'expressió, de fet, és més antiga i s'ha fet servir en diferents moments històrics. L'expressió també s'ha associat a teories de conspiracions. Avui, potser, és aquesta darrera accepció la més utilitzada.

I vet aquí que a algun geni a Madrid se li ha acudit la idea de parlar de « nova normalitat ». Se'ls veu el llautó d'una hora lluny. En la meva opinió aquesta nova normalitat no és més que voler fer empassar als ciutadans del encara per ara però espero que per poc, estat espanyol, un conjunt de lleis, regles i normes, de control, de repressió i de coacció. Lleis imposades.

S'ha volgut espantar a la gent. S'ha obligat a la gent a actuar com xais. S'ha estimulat l'aparició de delators. La propaganda vol fer  creure a la gent que les lleis imposades « són bones », que per tant, ha de ser « normal » acceptar-les sense discussio.

Però ni la « normalitat » existeix, ni existeix la gent « normal ». No existeix una única forma de viure, ni una única forma de ser persona. Què més voldrien. Ja us ho dic : gent normal. Gent que fa cas de les normes sense discutir-les. Gent que obeeix, compra, treballa, canta i fa happenings als balcons. Gent que posa apps de seguiment als seus mòbils. L'ull del Gran Germà de George Orwell, diabòlicament camuflat al Món Feliç d'Aldous Huxley.

No us deixeu entabanar. No accepteu la normalitat. Sigueu rebels. Sigueu subversius. Sigueu dissidents. Imagineu el vostre món i com el voleu. lluiteu pels vostres somnis. Abraceu-vos. Beseu-vos. Que la vostra saliva es barregi. Els vostres fluids. Els vostres sexes. Lluiteu també així. No li doneu cap avantatge a l'enemic, que mai pugui preveure quin serà el vostre proper pas. No sigueu mai normals.

Prepareu-vos. Conegueu al vostre enemic. Estudieu-lo. Traceu plans. Comuniqueu-vos. Sigueu clandestins. Mai tingueu por. Tingueu sempre Confiança. Viviu. Lluiteu per la vida.

La vida. Viviu-la. La vida no és normalitat. La vida és un miracle.

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

Dictadura o democràcia ?

Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.

El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).

Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns  altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.

El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.

Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.

Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.

El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.

Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret,  que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.

HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen  l'obligació d'obeir.

Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.

Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.

Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.

Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.

El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.

Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.

Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.

És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.

Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.

És molt important tenir-ho en compte  perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.

A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de  com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.

Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.

I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.

A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de  ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.

Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?

Els convido a anar-ho pensant.