Apagada i mediocritat per disseny

 Aquests dies tothom parla de l'apagada del passat dilluns. Enmig de la munió de tertulians "experts", de tant se sent alguna veu que parla amb autoritat i autèntic coneixement de causa. Per descomptat, aquests també han de ser escoltats amb sentit crític. De totes les explicacions que se senten, em criden molt l'atenció les reflexions que ha fet Antonio Turiel. Vet aquí una de les intervencions que ha fet sobre l'apagada, i que es pot trobar a Internet:

Hi ha molta gent que parla de conspiracions, ciberatacs... Bé, Turiel diu que l'explicació és una avarícia, o més ben dit, cobdícia, estúpida.

Jo no sóc un expert, però hi ha un principi que funciona força bé, en general: el principi de Hanlon, que esmento sovint en aquest bloc. Aquest principi diu que "no atribueixis a la malícia allò que es pot explicar satisfactòriament per l'estupidesa", i qui diu estupidesa, pot dir incompetència, o ignorància, o deixadesa. 

L'explicació de Turiel es pot resumir en que s'ha instal·lat energia solar fotovoltaica de forma massiva, i això és bo, però s'ha instal·lat  "a mitges", es dir, sense els corresponents compensadors, que són cars i que són necessaris, imprescindibles, quan la proporció de potència fotovoltaica assoleix nivells majoritaris a la xarxa elèctrica. El que ha passat és que durant molt de temps, no calien aquests compensadors perquè la fotovoltaica no representava el component dominant. Però, com més va,  més necessaris i imprescindibles són.  Els compensadors, en realitat, poden ser centrals elèctriques que es puguin connectar de forma ràpida per proporcionar la compensació dels fluxos de producció associats a la fotovoltaica. Poden ser centrals hidroelèctriques (una altre forma d'energia solar, en realitat), o de gas, o de cicle combinat. Però, ai las, aquestes centrals generen menys beneficis que les fotovoltaiques, i les companyies elèctriques les apaguen si no hi ha demanda...oblidant (per incompetència? per avarícia , o estupidesa, que porta a assumir riscos?) que sense compensació, la fotovoltaica pot enviar la xarxa sencera a la desconnexió. 

La fotovoltaica és una gran solució, però, com tot, cal utilitzar-la correctament. 

El problema és que el sistema és mediocre per disseny.

Tot el model econòmic actual es basa en maximitzar beneficis. Els beneficis venen de proporcionar allò que està contractat amb la mínima despesa possible per a proporcionar-lo. Eventualment, si no es pot honorar el contracte pot haver una sanció econòmica. Ara bé, el càlcul de beneficis pot trobar que el màxim benefici s'obté minimitzant las despeses de forma que potser de tant en tant no es pot honorar el contracte, però les sancions seran menors que la despesa de fer-ho. Per tant, per disseny, el sistema falla de tant en tant i, tanmateix, els beneficis són més alts que  si el disseny fos més segur. 

Sembla, doncs, que el que ha passat és això. Aquesta apagada, en realitat, no perjudica a les energètiques.  En realitat, aquesta apagada vol dir que el seu sistema de maximitzar beneficis funciona. Ara entraran en joc els seus departaments jurídics, amb la missió d'impedir possibles sancions. Si tenen èxit, ja us puc ben garantir que n'hi hauran més d'apagades. 

Si us heu fixat, us adonareu que la mediocritat per disseny és aplicable a tot tipus d'empresa. Bé, doncs, no cal dir que la mediocritat per disseny és com funciona el món. No és que ho digui jo. És que només cal fixar-se en com funciona el món del treball i veureu que és així. Tothom va just. No s'arriba. Si la feina la pot fer un becari, que no la faci un sènior. Si el becari l'espifia no passa res, perquè la possible sanció queda compensada, de sobres, amb l'estalvi salarial. A més, sovint, les espifiades no comporten sancions. 

Que després els usuaris i clients hagin de patir cues, productes de poca qualitat o mal instal·lats, acabats defectuosos... tant se val, perquè es queixen, però no reclamen, i quan volen reclamar es troben que és una carrera d'obstacles, i no compensa l'esforç. Mediocritat per disseny. 

Tenim un problema molt gros, i és que no es pot escapar d'aquest món, que és mediocre per disseny. Per disseny, aquest món fa més rics als rics, i més pobres als pobres. Però el món, a més cada cop és més mediocre per a tothom, més brut, més contaminat i més miserable. Avui, el nivell de vida és pitjor que fa una dècada, i ho és perquè portem una dècada més de mediocritat acumulada. Mediocritat és el que provoca les bombolles, com la crisis de les subprime al 2008, o de les punt com, abans. Mediocritat és, probablement, el que va provocar la crisi del Covid. Mediocritat és el que hi ha darrere les guerres, ja siguin convencionals o comercials. Mediocritat a tots els nivells.

I el problema és molt gros perquè, reconeguem-ho, ja ens està bé i participem, en som part, la justifiquem, la volem, la desitgem, ens identifiquem amb tota aquesta mediocritat. Som mediocres en un món mediocre. El disseny ja hi compta amb que som mediocres, i només funciona perquè ho som. De fet el sistema ens educa i ens condiciona per a ser mediocres.  El sistema no està pensat per a persones brillants. El diagnòstic és aquest. Què fem per a superar-ho?

Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Qui és l'enemic?

A la Unió Europea ja havien decidit que aquest cop el rei de la festa seria la indústria de l'armament. Ho tenien tot preparat: Rússia és l'enemic! Putin vol envair Europa! El mal! Uuuuh! Hem de rearmar-nos! 5% del PIB destinat a defensa! Amagueu-vos! Necessiteu un kit mèdic d'emergències! Nosaltres us protegirem! Aaah! 5% del PIB! Recuperarem la mili obligatòria! No permetrem la propaganda pro-russa! Controlarem i censurarem les xarxes socials! 5% del PIB! OOOOH! 

Quina banda.

Rússia i Putin eren el diable, però va Trump i encasta una guerra, comercial, sí, però de veritat, a la UNió Europea en tota la cara. Fot-li uns aranzels del 10% al carbó i l'acer, i que no se li giri més el cap a l'increïble home panotxa.  I els mafiosos de la UE, de cop, ja no parlen de kits d'emergència, ni del 5% del PIB, perquè, clar, aquesta és una guerra de veritat que els fot a ells. És dir, ens fot a tots, però a ells també els fot, i per aquí no estan disposats a passar. O potser sí. Perquè al final les "contra-mesures" ja les han aturat. I que estan oberts a negociar.

Collons. Em recorden als polítics processistes catalans. Moltes amenaces, molt "si no ens feu cas i ens doneu càrrecs a la Renfe, i a Aena i a on sigui que hi hagin sous públics d'escàndol, declararem la independència! Uuuh!" Però quan van poder declarar-la, aleshores es van cagar a sobre. Ara no tenen ni càrrecs, ni independència., i s'han hagut d'empassar multes, presó i exili, però com que la gent no aprèn, tornen a insistir amb les mentides de sempre.  És que, a més, són rucs. Espanya, molts anys abans del "procés" ja havia vist que l'amenaça independentista  dels partits "nacionalistes" era mentida. Per això , quan es van trobar amb que el procés anava de debò, tots, espanyols i partits "independentistes", en van quedar sorpresos. Els partits "independentistes" van provar d'aprofitar-se'n i van sortir escaldats. I Espanya es va acollonir com mai ho ha estat, i per això la seva venjança està sent implacable.

Sí, aquests polítics europeus recordem molt als processistes. Tota una garantia. Molta contra-mesura, per`, de moment, un increment del 10% dels aranzels. Sense contra-mesures. Cagats. Forts amb els dèbils, és dir, els mateixos ciutadans europeus; servils i arrossegant-se humiliats amb els poderosos, és dir les elits de tot el món, en particular les dels EUA. 

Xina en canvi, diu que planta cara. Xina sap que només negocien els que poden fer-ser mal mútuament però preferirien una solució sense dolor. És necessari, sempre, que el contrari sàpiga que el tens agafat pels pebrots i recordar-li que només has començat a esclafar-li els ous. En aquesta situació, de percepció compartida del possible esclafament recíproc de les gònades és quan els litigants estan motivats a negociar. Xina obtindrà un bon tracte o, simplement, apareixerà un nou teló d'acer. Un nou teló d'acer és de les pitjors solucions per a tothom. Rússia, que no és més que la núvia rica que Trump vol prendre-li a Xina, en sortirà més beneficiada que ningú, i podrà triar de quina banda del nou teló d'acer es vol posar. Sospito, tinc la certesa, que arribat el cas i vist com es reparteix el món, triarà el cantó Xinès.

De la Unió Europea i dels EUA, millor no parlar-ne. La degeneració de tot tipus és tan gran que només cap esperar més i més degradació.

En fi. Quanta misèria, i en particular per als catalans, que hem de veure com damunt nostre se superposen capes i més capes de governs, des dels ajuntaments fins a la UE, curulls de burocràcies inútils, i polítics ignorants i maldestres, o mafiosos i corruptes.

Independència, Cat-èxit i, si voleu que us digui, agafar la propera nau amb destí a Andròmeda.

El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells. 

8M - Feminisme és revolució

 8 de març. Dia de la dones. En els meus temps afegíem "treballadores", i amb aquesta inclusió no discriminàvem, ans al contrari, a les dones que fan feines de cures domèstiques. Més aviat reivindicàvem que aquestes feines havien d'estar remunerades d'alguna forma, però, tant se val: Sense el "treballadores" és més inclusiu, i aquesta és una inclusió que és raonable.

Avui és un dia de reivindicació de moltes lluites: per la igualtat de salaris entre homes i dones, no pot ser que per la mateixa feina feta amb qualitat similar, les dones cobrin menys que els homes; per la no discriminació per raó de sexe, no pot ser que al'hora de triar personal directiu, per exemple, es prefereixin homes a dones, basant-se en prejudicis del tipus "és que les dones tenen la regla i tenen moltes baixes", o "és que les dones tenen un caràcter tou"; la fi de la l'abús de poder, de la coacció i de  violència de tot tipus, sexual en particular, contra les dones, "un piquito, Jeny", o "a les presoneres primer les violeu, i després les mateu", o a la noia que surt de festa, "vesteix com una puta, i per això me l'he tirat", o "fot-li aquesta pastilla al cubata i te la follaràs sense que se n'adoni". 

Aquestes reivindicacions són tan bàsiques que fa vergonya haver de recordar-les. Vol dir que com a societat anem molt per darrera del que diem que som. Som una societat masclista, per molt que ens auto anomenem "progressistes" o, fins i tot, de forma autocomplaent, "feministes". Ni per casualitat. Que a d'altres societats la cosa sigui molt pitjor i totes aquestes violències i discriminacions estiguin institucionalitzades en el polític o religiós no ens fa millors. Potser ens fa més cínics, perquè sabvem què és el que cal fer, però preferim no fer-ho perquè hi ha molts privilegis, interessos particulars i econòmics, de tota mena, que fan "recomanable" dir una cosa i fer-ne la contrària.

El sistema no ajuda, i tornar feminista la societat vol dir canviar radicalment el mateix sistema. No us enganyeu, una revolució no es cosa d'un dia, ni d'una manifestació, ni d'una vaga que només fan les dones. Fer un canvi revolucionari demana una lluita sostinguda, demana resistència civil, demana assenyalar l'enemic amb noms i cognoms i fer-lo fora, demana trencar equilibris de poder, demana vagues massives i sostingudes en el temps. No és festiu. Comporta patiment. Sovint desesperança. Sovint repressió. Pot comportar multes, presó i exili. Si no comporta res d'això, podeu estar força segurs que no és una revolució. Si ho lideren polítics que, de forma gens sorprenent, quan toquen poder, obliden les promeses fetes, no és una revolució. És una presa de pel.

Si no es un moviment autogestionat des de la base, si no és la gent la que té el poder, si no hi han lideratges compromesos amb el projecte, no és més que un altre mecanisme per a mantenir la societat controlada. Si no es qüestiona el poder, si no es busca canviar el poder establert per un poder popular, no és una revolució. Ni tan sols és un reformisme.

Si no es revolucionari, no és feminisme. Cap poder establert és revolucionari, i cap poder establert, per tant, és feminista.

Que tingueu una reivindicativa  i combativa diada del 8 de març, dia de les dones.

Per acabar, com d'altres anys, dono veu al sindicat CGT en aquesta jornada del 8 de març, En aquest cas, la convocatòria de vaga general feminista per avui:

CGT Catalunya convoca Vaga General Feminista el 8M de 2025

Convoquem Vaga General Feminista el pròxim 8 de març de 2025. Seguint els acords del darrer congrés, ens sumem a la Vaga Feminista d’enguany convocant una vaga laboral. Ens sumem a la vaga de cures, de consum i estudiantil que de manera conjunta ha convocat el moviment feminista i organitzacions estudiantils i sindicals de Catalunya.

Tal com fa anys que reivindiquem, s’ha de valorar, visibilitzar i reconèixer el treball de cures no remunerat i posar-lo al centre de les polítiques públiques i de l’economia atès que suposen el sosteniment de la vida. El treball de cures no remunerat a part de sostenir, també contribueix a la riquesa i al benestar de les famílies i de la societat. Això no obstant, no té salari, manca de prestacions i no dona dret a la pensió.

Des de CGT reivindiquem la creació de prestacions contributives per les dones que desenvolupen treball domèstic i de cures, prestacions independents d’altres prestacions relacionades amb vincles matrimonials o afectius amb la parella (pensió de viudetat, compensatòria, etc.). Aquest tipus de prestacions no només tenen per objecte reconèixer i retribuir el treball domèstic de les dones sinó que a més permeten gaudir d’una autonomia econòmica a dones que pateixen violència masclista a les seves llars i que per tots els motius exposats no accedeixen al mercat laboral i no poden trencar relacions de maltractament amb les seves parelles. La renda bàsica com una eina vàlida per la transformació social i el repartiment efectiu de la riquesa és fonamental per aquests objectius. Reivindiquem el dret a una renda suficient de subsistència per totes les persones sense contrapartides, en especial per les dones treballadores i migrants, per garantir la seva autonomia bàsica a la societat.

I també el manifest:

Manifest 8M: ‘S’ha acabat! ni invisibles, ni precàries, ni explotades per cuidar’

Les dones, que sostenim la vida, diem prou i prenem els carrers per reclamar autonomia, justícia social i l'abolició d'un sistema que ens oprimeix.

Posem en el centre de la nostra vida i de la nostra lluita les cures, perquè sense elles no hi ha vida, no hi ha economia i no hi ha futur. El sistema cis-heteropatriarcal i capitalista ens ha explotat fent-nos assumir les cures, invisibilitzant-les i relegant-les a les dones i identitats feminitzades. Aquest sistema es manté a causa d'una divisió injusta: mentre unes produeixen béns i serveis, altres tantes es veuen forçades a sostenir la vida mitjançant el treball reproductiu i de cures, sense remuneració, sense drets, explotades, precàries i sense reconeixement social. Amb l'excusa de l'amor i l'obligació sociocultural, el capitalisme s'apropia del nostre treball per a garantir la mà d'obra futura sense assumir els costos.

Ens neguem a continuar sostenint soles, explotades, precàries i invisibilitzades tot el treball de CURES.

Exigim:

• Cures com a dret fonamental: un sistema de cures públic, comunitari, universal i gratuït que garanteixi tots els drets per les qui sostenim la vida.
• Condicions laborals dignes també en el sector de les cures: salaris justos, convenis col·lectius, estabilitat laboral i accés a la vaga per a totes les treballadores del sector, incloent-hi l'eliminació de la bretxa de gènere a les pensions i el reconeixement econòmic i social de les qui han dedicat la seva vida a cuidar.
• Accés a un habitatge digne: polítiques justes d'habitatge assequible i accés als subministraments bàsics, davant la crisi residencial.
• Protecció davant qualsevol crisi: mesures de protecció en moments crítics, ja que les guerres, les crisis econòmiques o els desastres naturals, com la DANA a València, afecten de manera desproporcionada sobretot a dones i persones en situació de vulnerabilitat.

Des de la CGT, també exigim la fi de la precarietat estructural que ens condemna a l'explotació i la desigualtat:

La fi de la divisió sexual del treball i de la bretxa salarial i de les pensions.

Eliminació de qualsevol classe de violències cap a les dones, persones dissidents, LGTBIQA+...

Erradicació de biaixos de gènere a la salut laboral i eliminació del masclisme en totes les seves formes i manifestacions.

Derogació de la reforma laboral i de les pensions que ens condemna a treballar més enllà de les nostres capacitats.

Derogació de la llei mordassa.

Establiment d'una renda bàsica de les iguals i reducció de la jornada laboral a 30 hores.

Visibilitat i representació equitativa de dones i persones no binàries en tots els àmbits.

Una societat no capacitista i inclusiva amb la diversitat funcional i els cossos no normatius.

Polítiques reals de coeducació, formació i sensibilització en igualtat.

Regularització de totes les persones migrants i abolició de la llei d'estrangeria. Tancament dels CIEs i fi de les deportacions.

Mesures urgents enfront de l'emergència climàtica.

Aixequem la nostra veu contra les guerres i genocidis que esquincen comunitats, pobles i territoris. Exigim un cessament immediat de qualsevol acció bèl·lica, amenaces que s'acarnissen especialment amb les dones, nenes i persones no binàries. Condemnem totes les formes de violència que atemptin contra la diversitat i reafirmem el nostre compromís amb un feminisme inclusiu i transformador que canviï consciències i construeixi un món lliure, just i igualitari.

Posem en el centre la vida de totes les persones, derrocant barreres i construint ponts de solidaritat.

Perquè ens sobren motius per a continuar lluitant i construint un món millor per a totes les persones!

JUNTES SOM MÉS FORTES

LA LLUITA AL CARRER ENS FARÀ MÉS LLIURES

ENS HI VA LA VIDA, ENS HI VAN LES LLIBERTATS

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.

"Catalunya i Europa" oposat a "Comunidad Autónoma de Cataluña y Unión Europea".

 Europa és un somni. Europa és la utopia. Els europeistes estimem Europa, i per Europa, entenem l'Europa completa, des de la costa atlàntica de la península ibèrica,  als Urals, que només els ignorants poden separar Rússia d'Europa. Que Europa mai ha estat ben avinguda i que les crueltats més grans es fan amb la família, però la família va més enllà que les generacions eventualment barallades.

Europa és la utopia.Tot el que es bo, ha de ser Europa. Els independentistes catalans diem i creiem que tot el que és bo és com ha de ser Catalunya. Catalunya és la utopia, com Europa. Quan et preguntem, què ets? que no és més que "en quina utopia creus?", alguns responem amb emoció "independentista". Afegim: "per mi, ser independentista és la forma de ser ciutadà del món, i de ser europeista. Es la forma com vull fer un món millor". Vet ho aquí.

Després d'aquesta abrandada introducció, ara ve la gerra d'aigua freda: Una cosa és Catalunya, i una altra la "Comunitat Autònoma de Catalunya", o més ben dit "Comunidad Autónoma de Cataluña", així, amb "ñ". Una cosa és el Poble de Catalunya, i una altre el "Parlament de Catalunya". Una cosa és Europa i una altre, de ben diferent, "La Unió Europea", o més ben dit "La Unión Europea".

Avui no toca blasmar les institucions espanyoles que s'identifiquen amb "Catalunya", és un tema recurrent d'aquest blog, i avui no insistiré. No, avui blasmaré de la institució "Unió Europa" que s'identifica amb "Europa".

Perquè la UE no és Europa. La UE és un club d'estats en el que la principal ocupació és posar les condicions per a que els lobbistes de tota mena puguin fer bons negocis. On els estats es donen suport entre ells per tal de que tot sigui una bassa d'oli, condició imprescindible per a que el business as usual prosperi.  La UE es preocupa molt de que la seva imatge sigui la de modernitat i progressisme ben entès. La UE pot regular coses com lligar els taps a les ampolles, o problemes ètics de la IA. La UE legisla molt, i no sempre és obvi per a què o en favor de qui. No sempre és obvi que els ciutadans d'Europa tinguem veu al Parlament Europeu i, més aviat, sembla que la veu que s'escolta al Parlament Europeu és la dels grups de pressió. Veu que no sona, ni cal que ho faci, als plenaris del Parlament, però que sí que sona als despatxos i oficines dels lobbistes i grups de pressió que infesten les capitals comunitàries. Els rics voten en urna pròpia, i el seu vot té molta més ponderació que la del votant ras.

Tot això ve de que, potser com era d'esperar, el Tribunal Europeu de Drets humans ha sentenciat que el Parlament de Catalunya, en tant que institució espanyola i sotmesa a la legalitat i constitució espanyola, NO té dreta  debatre sobre l'Autodeterminació i la Monarquia. Punt.

Catalans, catalanes, independentistes tots: Europa és la nostra estimada i la volem rica i plena. La UE en canvi és un monstre podrit, cabronàs i malparit. Una reputissima merda. La UE, en tant que club d'estats, mai ajudarà a Catalunya en la seva autodeterminació. La UE posarà tots els entrebancs que calguin per impedir la independència de Catalunya. Res de nou. Sempre ha estat així. Tot i això, cal dir que el primer d'octubre de 2017 ja ho teníem i si no va reeixir no va ser per la UE, que es va espantar de la barbàrie de la policia espanyola i que va ordenar que s'aturés la repressió, si no per la incompetència manifesta de la classe política catalana. Sospito que a la UE ja hi comptaven que tractaven amb una colla d'inútils, o potser és que els mateixos polítics catalans van avisar que allò no anava de debó i que se'ls havia anat de les mans.

L'argument de la UE és que si votem partits constitucionals espanyols, aleshores és que estem d'acord amb el sistema constitucional espanyol. Per tant, ens hi hem de sotmetre i acceptar els seus mecanismes de secessió, si és que n'hi han, i si no n'hi han, mala sort. Un altre segle serà. 

Lliçó: Cap partit espanyol pot liderar el procés d'indepèndència. No s'ha d'acceptar -ni hi és ni se l'espera, però en l'hipotètic cas que passés- cap reforma constitucional que no inclogui de forma explícita un mecanisme creïble de secessió de de les comunitats autònomes o, en el seu defecte, almenys, de la CA de Catalunya. No es pot acceptar una constitució que no permeti que el primer pas, un cop aprovada, sigui la separació ràpida i efectiva de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

La independència haurà de fer-se com es fan totes les independències. Saltant-se la llei, l'espanyola i l'Europea. Punt. Acceptem-ho d'una refotuda vegada. Per això cap partit independentista pot liderar. Perquè, en essència, són partits que depenen del sistema espanyol de partits per sobreviure i prosperar. L'independentisme ha de ser un moviment, liderat des de fora de les institucions i amb partits subordinats al moviment, mai al contrari. Quan des del moviment s'ordeni sabotejar completament la governabilitat de l'estat espanyol això voldrà dir que, si es pot, l'estat ha d'entrar en una crisi permanent que li faci mal a la butxaca i al prestigi internacional. Cap partit independentista ha d'anar a Madrid a col·laborar en res. A Madrid només es va a fer mal i a passar per caixa si és que estan tan sonats per a pagar. Punt. No és tan difícil d'entendre.

Catalunya independent és la utopia. Europa és la utopia. Jo crec que podem fer un país millor, un continent millor i un món millor. No en tinc cap dubte. Com tampoc tinc cap dubte que caldrà embrutar-se les mans i lluitar per aconseguir-ho. No anem a fer amics. Anem a provocar als enemics, a posar-los trampes, a fer-los patir per fotre'ls fora de Catalunya. Evidentment, es defensaran. No són idiotes, tenen un munt de recursos i, en tant que estat, ja tenen el costum de jugar brut i tot un munt de mitjans de coerció. És un enemic formidable. Però és que a nosaltres ens va la supervivència com a nació, i això també ens hauria d'estimular a tornar-nos formidables.

Pap buidat. Per si algú no ho recorda, aquest és un blog independentista. Ho és des de l'inici. Aquí volem  la independència de Catalunya. Aquí creiem que és possible. Que és possible, aviat. Aquí defensem que la independència de Catalunya farà que es puguin destinar més recursos al benestar de la gent, a millorar  els serveis públics, notablement la sanitat i l'educació. Però també les infraestructures. I tot això amb un país ordenat i net, preparat pel repte climàtic. Un país lliure de gent lliure, sense discriminacions per raó de identitat, sexe, raça, religió, edat o la condició que sigui. Un país amb justícia social i d'oportunitats. Un país on els joves es plantegin arrelar-se i tenir fills. Aquesta és la meva utopia. Si s'assembla a la teva, podem ser amics.   

Supositoris

 El salari mínim s'ha apujat 50€. Benvinguts siguin. Sens dubte, atès que molta gent cobra el salari mínim, millor que aquests diners estiguin a la butxaca de qui els necessita, que no a la de l'estat. 

Ara bé, 50€ al mes no treuen a ningú de la precarietat: el salari mínim segueix estan per sota del preu mitjà d'un lloguer a Barcelona. Ens ho venen com un gran èxit però és un pedaç insuficient.

De pas, per compensar, s'ha retardat l'edat de jubilació als 72 anys.

Sí, per molt que diguin que no, que això és voluntari, el fet és que la diferència entre retirar-se amb 67 anys, a fer-ho cinc anys més tard té un impacte econòmic: es cobra un complement. El joc de paraules que fa el govern més progressista de l'univers és que si et retires amb 67 cobres el 100% de la pensió, en canvi, si ho fas amb 72, cobraràs un  x%, on x és més gran que 100. Diuen que cobraràs un incentiu. És més bonic dir-ho així que dir que si et retires amb 72 anys cobraràs el 100% de la pensió, però si ho fas amb 67 cobraràs un y% de la pensió, amb y menor que 100, és dir, que et penalitzaran. O sigui, com funciona ara. 

Clar, aquí és on es veu la importància que el sistema educatiu eviti que la gent aprengui com va això dels percentatges. Algú podria adonar-se que el prenen per ruc i emprenyar-se. Per sort, el sistema educatiu funciona i ens protegeix de coneixements que ens podrien trasbalsar. Ara s'entén millor això de l'educació emocional.

Que el sistema funciona i que som uns xaiets és veu en que els carrers no cremen, ni hi han barricades, ni s'ha assaltat cap Parlament, ni cap seu de govern, ni les seus dels partits que han aprovat aquesta llei, ni les dels sindicats verticals i majoritaris que no han badat boca. Res. Zero.

És el que hi ha. És el país que ens està quedant. Ho han aconseguit. Ens han tornat idiotes. A la propera pandèmia, enlloc de punxar-nos, ens posaran supositoris de la mida d'una Coca Cola de dos litres. Encara hi haurà qui farà cua per deixar-se donar pel cul. Ja veureu. Temps.              

Un món que put

Ara que Nadal, Cap d'Any i Reis ja han passat, es pot dir que comença l'any "ordinari". 

I déu n'hi do com ha començat el temps ordinari, que dirien els catòlics. Quan encara no és president en actiu, Trump ja ha dit que es vol annexionar Canadà, Groenlàndia i recuperar el canal de Panamà. Em sorprèn que no hagi dit d'envair Mèxic. 

Que amb aquest personatge els ciutadans dels EUA es fotien un tret als peus ja ho vaig dir fa un parell de posts, i que de pas ens el fotien a la resta del món, també. També en el seu moment vaig comentar que, malgrat tot, alguna cosa tindria de bo que Trump fos president i, per exemple, avui és més clar que mai que la OTAN és una punyetera presa de pel, quan els EUA amenacen Dinamarca per la sobirania de Groenlàndia. 

Dinamarca és dels socis més antics de l'OTAN. Qui els havia de dir als danesos que l'amenaça més explícita a la seva integritat territorial no vindria de l'est, si no de "l'amic" americà.

El món en que vivim put. Els galls del barri han decidit que és hora de recordar a tothom qui mana. EUA, Rússia i Israel venen a dir-nos un cop més que la força és l'argument dels forts, i que quan ets el més fort, la diplomàcia només serveix per organitzar convits amb càterings cars. 

A qualsevol lloc del món, en particular a Ucraïna i a Palestina, els forts saben que la seva posició es reforça quan el món té l'oportunitat de veure'ls apallissant a un adversari que no ha mesurat correctament les pròpies forces, o més sovint, que no ha pogut evitar ser la víctima del pinxo de torn.

Però, si més no, ara ja sabem que la OTAN no serveix per res, que els països no tenen amics, si no interessos i que, de fet, els interessos dels països no són més que els interessos de les respectives elits. El món, com deia abans, put.  

Em temo que la guerra mundial que ve no enfrontarà països poderosos entre ells. Crec que serà, més aviat, de les elits de poderosos contra la majories dels dèbils i, com és lògic, els poderosos tenen les de guanyar. Perquè, precisament, ells són poderosos i nosaltres els dèbils. En la lluita entre classes, els  poderosos guanyen per golejada perquè, per començar, ells en són ben conscients que estan en guerra, i estan preparats i tenen una estratègia. 

És literal. Totes les grans corporacions tenen plans i objectius estratègics a llarg plaç. Sovint es tracta de plans per a períodes de temps més llargs que els temps dels mandats dels governs. Contra aquests poders, no hi ha una oposició organitzada i permanent dels estats. És més, sovint els estats es posen al servei d'aquests poders.

Només hi ha una cosa bona en tot això: és tan evident que el món put, que és inevitable adonar-se'n. La qüestió és si la majoria prefereix actuar o, tria, en canvi, no donar-se per al·ludida. Caldrà veure quants fan el pas, i si hi ha prou massa crítica, o si més no prou massa activista per provocar algun canvi.   

En fi, siguem optimistes. No es perd res per ser-ho. Si voleu que us digui, que Trump es fixi en Canadà i en Groenlàndia, en el fons i si ho penseu bé, no és pas tan mala notícia. No per als canadencs o els groenlandesos, és clar, però sí per a la resta del món: que els EUA es dediquin a fer bullyng als seus propis súbdits, enlloc de buscar les pessigolles a Xina i Rússia ens dona un respir i un alleujament als súbdits que encara no hem patit el bullyng ianqui. Penseu-ho. 

La cosa és organitzar-ser per a no ser les futures víctimes de l'increïble home panotxa i els seus marines. Certament, aquestes són figues d'un altre paner i les elits locals han demostrat ser tan cíniques, estúpides i inútils que confiar que seran capaces de formular alguna proposta és ridícul. 

Haurem de pensar pel nostre compte, doncs. Això també seria una cosa molt bona: que molta gent, una massa activista crítica, pensés pel seu compte i, arribat el oment, actues. O sigiu, allò que, essencialment, venen sent les revolucions.