Manifestació per Palestina

Ahir va haver una manifestació a Barcelona per demanar la fi de la matança a Palestina. 

No tinc cap mena de dubte: era una manifestació necessària. Els fets són que l'exercit d'Israel està massacrant als palestins. No se si la paraula que ho defineix és genocidi, però, en tot cas, és una neteja ètnica. No hi han mitges tintes. Contra el crim que s'està perpetrant a Gaza cal, com a mínim, dir-ho amb veu alta i assenyalar als responsables.

Els palestins perdran. La superioritat militar d'Israel és abassegadora. Israel compta amb Trump com aliat, i això posa al bloc occidental de part seva. Per moltes protestes al carrer que hi hagin, els països europeus no mouran un dit per a defensar als palestins, més enllà de gesticulacions.

Per no ser, no passarà, ni tan sols el que "s'exigia" a la manifestació d'ahir: sancions econòmiques i embargament d'armes. No n'hi hauran, ni sancions ni embargaments.

L'única forma d'aturar la matança a Palestina és amb una força d'interposició. Cascos blau de l'ONU, per entendre'ns. Això tampoc passarà. Perquè cap país vol assumir els morts que una interposició entre el palestins i Israel suposaria. 

Però és que és igual, aquesta interposició ni hi és ni se l'espera.

De forma grollera, de manifestacions n'hi han de dos tipus. Primer tipus: les performances, sense un paper a terra, evitant donar-los la foto que volen, amb una gran vistositat i varietat de colors, batukades. Amb coreografies, fins i tot. Manifestacions organitzades per que el món ens miri, i el poder establert ens ignori. manifestacions que no pretenen disputar el poder, per molt que és digui que els carrers seran sempre nostres. Manifestacions pensades per a que a que els participants puguin ser a temps a casa seva, a veure si surten pel telenotícies. 

Aquesta mena de manifestacions venen de lluny. Això ja passava a la dictadura. Quan Franco visitava Barcelona es muntava una manifestació per aclamar al dictador. Pobre de tu que no hi anessis. Avui, per sort, no cal fitxar quan el poder munta els seus shows. Un exemple proper podria ser la manifestació unitària del 1er de maig, que organitza cada any el sindicat vertical CCOO-UGT. En particular, les manifestacions de 1er de maig dels darrers anys.   

Hi ha un segon tipus de manifestació. La manifestació organitzada per assenyalar al poder i els seus abusos. En general,  aquestes manifestacions estan organitzades per col·lectius dissidents. És a dir, per col·lectius que discuteixen el poder establert i que li en disputen el poder efectiu: "els carrers seran nostres" és, en aquest cas, un eslògan que diu "on som nosaltres no arriba la vostra policia". No cal dir que aquestes manifestacions són reprimides amb força i els seus organitzadors perseguits. És el cas, per exemple de la manifestació per la vaga general del 29 de setembre de 2010. 

Hi ha un varietat molt interessant d'aquest segon tipus de manifestació: aquella que, tot i estar controlada pel poder, és subvertida i acaba esdevenint una protesta en contra seu. El cas més bèstia va ser la concentració de suport al dictador romanès Ceaucescu, organitzada pel propi govern romanès, que va precipitar la revolta, i va acabar amb el dictador afusellat. 

A Catalunya també podem trobar un cas, molt més suau això sí, de manifestació subvertida. Va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010, en resposta a la sentència de l'estatut. Sovint es considera aquella manifestació com la primera gran mobilització del "procés". Aquella manifestació va ser organitzada per Òmnium. En aquell temps el PSC manava a la Generalitat, i estava el President José Montilla. Va haver-hi una polèmica perquè Montilla va voler participar en la manifestació i, per tant,  per protocol, havia d'anar al lloc central de la capçalera, i va demanar que aquesta capçalera fos una senyera, sense eslògans, quan Òmnium volia l' eslògan "Som una nació, nosaltres decidim" a la capçalera.  Al final, el President  i ex-presidents de la Generalitat ocupaven l'espai de més honor de la capçalera, amb una senyera, i l'eslògan es va relegar a les bandes, i a una segona capçalera que seguia la primera. La massiva afluència de gent a la manifestació va fer que la capçalera no es pogués moure, per estar col·lapsats tots els carrers del trajecte. Aquest bloqueig, juntament amb els xiulets i protestes rebuts per la capçalera "institucional", van fer que aquesta es "dissolgués", per "facilitar" la mobilitat. El PSC es va trobar amb una revolta inesperada.

Per mi, aquesta mena de manifestacions dissidents. subversives o subvertides són les que tenen sentit. En aquest sentit, en cap moment he tingut clar si la manifestació d'ahir era "oficial" o "dissident". En tot cas, si era "oficial", podia ser subvertida. Desconec, però, quin caràcter va tenir, perquè per circumstàncies personals que no venen al cas, no hi vaig anar.  Em queda el dubte si el d'ahir va ser una performance, o si algú va assenyalar seriosament la hipocresia de l'estat espanyol que, tot i el seu discurs, ni deixa de fer negocis, ni sanciona Israel, ni ha deixat de vendre'n ni comprar-ne armament.   

No voldria creure que, tot plegat és una performance, i que l'objectiu últim sigui acaparar pantalla, és a dir, propaganda electoral de partits auto-anomenats d'esquerres.

Les performances no disputen res. Només pretenen imatges i publicitat i entretenir la parròquia amb relats. Com ha estat, ho veig així, la història de "la flotilla". Només diré que la detenció de la flotilla estava cantada des que van sortir. Aquesta detenció no ha estat un "crim de guerra". Crims de guerra és el que està fent Israel a Gaza, no la detenció dels personatges de "la flotilla". Atrevir-se a dir que la seva detenció és un "crim de guerra" banalitza el significat -ben dur, per cert- del que és un "crim de guerra". Torno a dir: Israel està cometent crims de guerra a Gaza, el bombardeig d'hospitals, els setge per fam són crims de guerra. Com ho és la matança indiscriminada de civils, infants, malalts, dones i vells, dels més dèbils de tots. Fer-los patir fins a la desesperació. Són crims de guerra. 

La detenció d'uns tipus als que se'ls ha dit que no entrin a un lloc, i van hi entren no és un crim de guerra. Els personatges de la flotilla no són "víctimes". Les víctimes són els palestins. Que sembla mentida que calgui dir-ho.

Odio les performances. En canvi aprecio molt les manifestacions quan són dissidents. I aprecio encara més quan es pot subvertir una "manifestació/performance" oficial. Però, en veritat us dic, que no és gens fàcil.

El que em sembla curiós és com després d'haver viscut els anys de les performances processistes, ara ens vulguin repetir la fórmula amb Palestina. Sembla que alguns no han entès que la gent està molt fins els collons que li vulguin prendre el pel. Al poder no se li han de riure les gràcies, i el que no sigui disputa real del control del territori i subversió de l'ordre i la jerarquia del poder no és més que una performance tolerada pel poder i, per tant, de la que el poder n'obté algun benefici. 

Cal manifestar-se, sens dubte. I hi han lluites compartides. La de l'alliberament de Palestina n'és una. Segur. Però compte que la més noble de les causes pot ser usada per a manipular i, sobretot, mantenir l'ordre, la jerarquia, i l'status quo. L'enemic, el nostre enemic, el que tenim aquí, a Catalunya, el que podem efectivament combatre, és justament el poder local. És el que hem de  combatre i el que hem de subvertir. Aquest és el motiu últim per a les mobilitzacions i les lluites compartides. Pensa globalment, actua localment. Si aquesta idea no la comparteixen els eventuals camarades de lluita, la lluita no pot ser compartida.

Visca Palestina Lliure. Visca Catalunya Lliure. Mori el mal govern. Tots.

Primer d'octubre. Ni oblit ni perdó. Independència.

Avui és primer d'octubre. Fa vuit anys, al 2017, es va celebrar el referèndum d'autodeterminació.

El referèndum referendava, és a dir, ratificava, o confirmava, la declaració unilateral d'independència que van suposar les lleis de transició del 6 i 7 de setembre d'aquell mateix any. 

Aquell referèndum es va guanyar. Però els partits independentistes catalans van preferir rendir-se i lliurar-se a la policia. Van preferir no defensar la independència. Van preferir mantenir un status quo i un modus vivendi en el que ells seguirien sent elit, enlloc d'una incerta etapa de consolidació de la independència i, probablement, de capgirament de la jerarquies socials i de poder a Catalunya. 

No els va sortir bé, però no del tot malament. 

Els independentistes vam ser molt ingenus, o excessivament partidistes quan  de forma totalment inacceptable, tot el pla que havia de seguir al referèndum va deixar d'executar-se. En aquell moment, el poble hauria d'haver pres el comandament.

Els partits independentistes van quedar horroritzats per l'èxit del referèndum. Els situava en la posició d'haver de defensar la independència. Sincerament creien que el poble de Catalunya no aniria a votar, ni a defensar els col·legis, ni a fer murs per evitar el segrest de les urnes. Els partits polítics independentistes catalans es pensaven que el poble català es cagaria a les calces.

I no. 

Però no hi havien lideratges preparats per reemplaçar als líders espantats. Els partits havien fet bé una cosa: decapitar les dissidències i mantenir la cadena de comandament.  Els partits van mantenir el control, i les cúpules van optar per una rendició convenient, o això creien, després de vendre a Espanya que igual com podien llençar al poble al carrer, també el podien tornar a casa. Espanya també va veure això, efectivament, però la seva reacció va ser la lògica: enlloc de negociar amb els partits independentistes, els va empresonar i els va destruir, per a reconvertir-los en instruments de control, això sí, mantenint essencialment les jerarquies de poder existents. 

En aquest punt estem encara avui, vuit anys més tard.  Per això  avui el president de la Generalitat autonòmica és Salvador Illa, amb els vots d'ERC, i Puigdemont encara és a Waterloo, i el que li queda, i espera tornar per disputar la presidència autonòmica, quan podia haver estat el President de la República de Catalunya. 

Com diu Gerard Furest en aquest imprescindible article d'opinió, no hi haurà independència si no aprenem del que hem viscut, i tenim moltes coses a aprendre, i actituds a canviar.

És per això que ni oblit ni perdó. Avui, David Fernández es discutia amb la Cris (@gallifantes) sobre aquest eslògan:

 

Puta España
Es veu que sóc inmadura 🤣https://t.co/b6zQhNSzAE

— Cris (@gallifantes) October 1, 2025

La Cris ho encerta. No és una qüestió de maduresa, o d'ètica, o de superioritat moral. És qüestió de poder. 

És qüestió de poder. De guanyar. De voluntat de guanyar. Per guanyar ens cal aprendre del errors comesos. No oblidar. Ens cal anomenar enemics als enemics, i tractar-los com els enemics que són. No perdonar.

Volem guanyar. Perquè guanyant, en primera instància, viurem. Persistirem. No serem anorreats com volen els de la Catalunya dels 10 milions. Guanyant, sobreviurem, i amb el temps viurem millor. 

Volem guanyar perquè mai més tornin els espanyols amb la seva violència i el seu "a por ellos". I vindran. Creuen que poden venir sempre que vulguin a pegar-nos i sotmetre'ns. Per a guanyar caldrà ser forts i implacables. Si algun cop tornen els del "a por ellos", que tornaran, amb el seu odi, se'ls ha d'escarmentar d'una forma tan brutal, tan acarnissada, tan desproporcionada, que mai més se'ls passi pel cap el tornar. 

Que no vulguin ni puguin fer-ho. Ni oblit ni perdó, també per la nostra  supervivència.

 Caldrà ser més forts i més brutals que ells. Cada cop i cada bala haurà de ser tornada multiplicada per cent. Cent ulls per ull, cent dents per dent. Se'ls ha de tornar el seu odi multiplicat per mil. No ens ha de fer recança odiar,  si ens fa forts. Per molt irracional i poc ètic que sigui. Ja hem vist que tenir raó no serveix de res quan l'altre s'imposa per la força, i t'anorrea. 

Quan guanyarem serà el moment de reescriure la història i fer-la bonica: lloarem als herois i recordarem l'èpica, i el relats seran de glòria. Però ho farem quan guanyarem. Mai abans. Abans no. El que hem de fer fins que guanyarem és persistir i recordar. No oblidar. Aprendre dels errors comesos. En caldrà també dir les coses pel seu nom, i anomenar enemics als enemics. Prou auto-enganys. Prou lliris i ingenuïtat. No perdonar. Ni oblit, ni perdó. Som el poble de Catalunya i volem el poder. Volem exercir el poder. 

Volem i podem guanyar. Guanyarem. Guanyarem la Independència.

Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents arts: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fons de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible. 

Bona diada nacional!

 Per la tele diuen que el TSJC podria convertir la diada de demà en un clam per la llengua.

És possible. Als partits els interessa molt que la gent estigui excitada amb qüestions que els permetin fer el joc que els agrada de les grans promeses, amb lleis que porten llargues i dures negociacions, amb consens amples i que permetin declaracions potents, engrescadores, agosarades, i lluminoses... encara que després el mateix TSJC ja s'encarregui que aquestes lleis quedin en res.

Mentrestant, la gent no pensarà que, de fet, l'única forma de garantir que el català sigui la llengua parlada amb normalitat i per tothom, mitjans i xarxes socials inclosos, a Catalunya és la independència.  Com també és l'única forma d'aconseguir que els trens de rodalies arribin a l'hora, o que els nens i les nenes de Catalunya obtinguin uns bons resultats educatius. Cal matisar que la independència és necessària, és l'única via, per aconseguir aquestes coses bàsiques. Però ha d'anar acompanyada de més accions. Per ella mateixa no és suficient. A més caldria fotre a mar a la majoria de l'actual classe dirigent del país, que inclou a polítics i persones amb nom i cognoms del poder social i econòmic. 

En tot cas, jo que ja tinc una certa edat només puc dir que, pel que fa al català, la llengua ha estat sempre agredida pels espanyols, i sempre en reculada. Els espanyols volen que deixem de parlar català. Punt. Es la seva política d'assimilació, i és transversal. De l'esquerra a la dreta, tots, malden per fer desaparèixer la llengua catalana. Perquè saben que és la darrera línia de defensa. El gran bastió de la identitat nacional. I   del 36 cap aquí el % de parlants en català ha estat, essencialment, en reculada, i accelerant els darrers anys. Estem perdent. Ens agredeixen i, en lloc de respondre, gesticulem estúpidament, i qui dia passa, any empeny. 

Perdem, perquè només la independència pot salvar la llengua. Contra Espanya, només la independència salva al català. Però els lideratges a Catalunya no estan disposats als sacrificis i els riscos que suposa la independència, tot i els avantatges que, a mig i llarg plaç s'obtindrien; i el poble, nosaltres, ens deixem portar per aquests lideratges, potser per comoditat, potser per mandra. Jo no diré que aquest és un poble covard. Al contrari. Potser és un poble massa innocent, massa il·lús. Potser encara creiem massa en els lliris i en relats d'honor. Potser hauríem de ser més bruts, amb més mala llet, però no crec que ens manqui valor. Potser ens manca duresa i mala llet. Potser ens manca més consciència, i actuar en conseqüència, de ser un poble que té una història de derrotes i repressió, però també de glòria, lluita, resistència i renaixença. Sobretot, en cal saber en quin punt d'aquesta història ens trobem, per a no auto enganyar-nos. Tinguem-ho clar, l'hora és greu. Per això cal aprofitar dates com la Diada Nacional per sortir al carrer i  fer-lo nostre un cop més.

Demà és la diada. Jo aniré a la mani. Segur que es cridaran molts eslògans. Per la llengua, per les "lluites compartides" que, curiosament, sembla que només els independentistes hem de compartir.  Molts eslògans. Bé. El meu eslògan, el que cridaré, segur, serà Independència! Perquè aquesta és la solució o, si més no, la via que porta a una Catalunya millor. L'única via. Sense independència, només podem aspirar a l'agonia i l'extinció. Amb la independència, tenim la possibilitat de persistir. És tan senzill, i tan gros, com això.

I si ens organitzem, em puc quedar al carrer fins que passi alguna cosa.

Que tingueu una bona, reivindicativa i combativa diada nacional.

Visca l'onze de setembre!

Visca Catalunya Lliure!     

Refugis climàtics

Avui hem fet un volt pel Parc del Castell de l'Oreneta. Ha estat agradable seure una estona als miradors del parc. Ben arrecerats sota l'ombra d'arbres i amb un vent que refrescava sense molestar. No hi ha gaire gent que pugi un dissabte d'agost a l'Oreneta. Suposo que  demà, amb el trenet funcionant, hi haurà més públic.

Tinc una pregunta per a l'ajuntament: què n'han fet de les atraccions infantils que l'ajuntament de Budapest va regalar a la ciutat de Barcelona? Per què les van treure? Aquestes atraccions representaven retien homenatge a Jaume I i Violant d'Hongria. Els infants podien jugar amb la història. Repeteixo, per què les van treure? Diuen que no complien la normativa de seguretat. Segur? Mai va haver cap accident. En tot cas, si mancaven elements de seguretat, potser es podien afegir,  no? millor que retirar les atraccions, em sembla a mi. Les tornaran a posar a algun lloc de la ciutat? Ni que només sigui pel seu valor patrimonial. 

Tanco incís, tot i el buit que deixen Jaume i Violant, el parc segueix sent un lloc bonic i agradable. Un bosc mig enjardinat, on es poden veure, amb una mica de paciència i si no es fa soroll,  animals i ocells típics de Collserola.

L'Oreneta és, de fet, un accés al Parc de Collserola. Hi ha un parell de corriols que pugen des del parc fins la carretera de les aigües. La carretera de les aigües està molt bé per córrer i anar amb bici, però els arbres cal anar a trobar-los a punts molt concrets del recorregut, i a l'agost, amb el sol que cau, cal tenir-ho en compte.

A l'Oreneta hi han molts arbres. Els arbres fan ombra. Encara que sigui agost, és agradable seure a l'ombra dels arbres dels miradors del parc i contemplar la ciutat.

Tornant de l'Oreneta hem passat pels parcs de Vil·la Cecília i de Vil·la Amèlia. Són dos parcs a tocar l'un de l'altre. A Vil·la Amèlia hi viu la sensual Dríade, i a Vil·la Cecília hi reposa l'inquietant Ofèlia. Són uns bonics i elegants parcs amb arbres.

Al que anava. Ara, aquests parcs són "Refugis climàtics".

Poca broma. Un "refugi climàtic". 

Els humans, en tant que éssers vius que habitem a gairebé totes les latituds del planeta des de fa molt de temps, amb l'evolució els nostres cossos han anat adaptant-se als  diferents climes. El color de la pell i dels ulls, o les diferents complexions físiques típiques són les més notables. Culturalment també ens hem adaptat al clima del territori, i sovint les festes es relacionen amb cicles anuals agrícoles i ramaders. Fins i tot les llengües parlades recullen aquestes adaptacions climàtiques amb mots específics per a diferents fenòmens climàtics.

Els humans són com som, entre d'altres coses, pel clima. El clima ens determina com a persones i si bé a vegades el clima és hostil, en tot cas és l'ambient necessari per a la vida. Per molt hostil que sigui, és imprescindible per a la vida. Vivim en un clima.

Per això trobo que l'expressió "refugi climàtic" és extremadament desafortunada.  

No ens hem de refugiar del clima. El clima és l'aire que respirem, l'escalfor del sol, l'aigua que forma el nostre propi cos en un 80%. El clima de la Terra, per hostil que sigui, és infinitament més propici per a la vida que l'absència de clima que és, per exemple, l'espai exterior, o la no-atmosfera de la Lluna, o les mortals atmosferes dels planetes del sistema solar. La Terra i els diferents climes de la Terra no són una cosa de la que ens haguem de refugiar. Al contrari. Són la condició necessària per a la vida.

Però van i en diuen "refugi climàtic" a un parc amb arbres.

És una expressió nefasta. Que el clima està canviant i cada cop és més hostil? És cert. La cosa és explicar per què canvia, i revertir els canvis per a fer que la vida segueixi sent possible. No es tracta d'espantar a la gent amb l'amenaça d'un clima cada cop més hostil dels que ens hem de refugiar. 

No hi han refugis que valguin. El refugi de tots és la Terra i ho serà per molt de temps. És la Terra la que ens ha d'acollir a tots, allà on siguem. No es tracta de posar "refugis", ben localitzats i que, de moment, són gratuïts, però qualsevol dia poden deixar de ser-ho. El Bé públic és la Terra mateixa, i és un bé comú, un procomú, i, per tant, és responsabilitat de tots. Ja sabem tots que aquests procomuns són peça de caça major, i que la forma de privatitzar-los sempre és la mateixa: de procomú (gestionat de forma autònoma per la gent i al servei de la comunitat), a bé públic (gestionat per una administració amb afany de rèdits electorals), privatització i degeneració en producte de consum pel que cal pagar (gestionat per mans privades amb afany de lucre).  

Ara el que volen fer és privatitzar el clima. Per això cal, primer de tot, que tinguem por del clima. La por és una altre estratègia habitual del poder. Per això el clima, imprescindible per a la vida, la matriu mateixa de la vida, ara és un monstre del que ens hem de refugiar. Per això ara fan refugis climàtics. Que no són més que parcs amb arbres, en el millor dels casos. O tendals i para-sols més o menys lletjos i eficients, en el cas més habitual. Ho torno a dir, la matriu mateixa de la vida, i aquesta matriu d'arbres, rius, mars i muntanyes, de boscos, de cels, de pluja i neu. Ara aquesta matriu de la vida, la vida mateixa, ens la volen privatitzar i, per això cal reforçar la matriu tecnològica. Cal fer cada vegada més tecnodependent a la gent. Perquè com més tecnodependents, més dins del joc del consum i més sotmesos a les jerarquies i els poders del sistema. Més sotmesos per la matriu tecnològica que és la millor arma del poder. És el poder mateix.

De moment els refugis climàtics són gratis, fins que deixin de ser-ho. Qui sigui ric tindrà dret a boscos amb arbres. Qui no pugui pagar gaire,  haurà de conformar-se amb tendals i para-sols mal posats i escadussers, i se'ls oferiran apps i cursos de tècniques tuàregs de vida al desert. Per als que no puguin pagar res... bé, suposo que amb anys de lluites compartides i polítiques inclusives s'aconseguirà no deixar a ningú enrere i es disposarà d'un servei públic de para-sols, o més probablement d'algun tipus d'ajuda econòmica al lloguer per hores del servei.

A més, els para-sols il·legals, o fets amb materials no homologats i sense l'etiqueta ECO seran retirats i els seus fabricants perseguits. Tanmateix, es permetrà un cert mercat-negre de para-sols il·legals, atès que el servei públic, mal finançat i amb una direcció inepte o corrupta, serà insuficient per atendre a tothom. Per tant, màfies i corruptes faran al seu agost, mai millor dit, amb les ombres privatitzades.

La història de sempre, en definitiva.  

Refugis climàtics. Quins collons. Planteu arbres, cabrons! I deixeu de potinejar l'aire i l'aigua de tots!

Tempus fugit

Quan expliquem la nostra vida sovint ho fem per etapes. Parlem de l'etapa de la nostra infantesa, de la nostra joventut, de la primera feina, de l'any, o anys, que vam viure a un lloc determinat... La vida és un continuu, però en el nostre relat personal sovint va per  fascicles, capítols o parts.

Sense entrar en més detalls, en el meu cas, aquest estiu he tancat una etapa, i aquest setembre n'obriré una altre. Una nova etapa. Jo ja tinc una edat, fent el joc de paraules fàcil, ja en tinc dues i vaig camí de la tercera. Tanmateix encara estic tancant i obrint etapes, i que duri. I, de fet, gent que m'envolta, i de més edat que la que tinc, estan tancant i obrint etapes, també, i si Déu vol encara en podran tancar i obrir de noves. 

Però el temps és un continuu. La nostra vida és un viatge en aquest flux que no s'atura, que comença quan naixem i acaba quan morim. És el pas del temps. Sentim la necessitat  de marcar el pas del temps, potser per assaborir-lo, potser per aprofitar-lo.

La cosa és aprofitar el temps. Com s'aprofita el temps? com s'aprofita aquesta cosa líquida i inaprehensible, que som incapaços de copsar en la seva continuïtat i per això dividim en períodes, en cicles, afitem amb dates assenyalades i escapcem en etapes quan l'hem d'explicar?

Què vol dir aprofitar el temps? La societat ens diu: "monetitza el teu temps",  "guanya diners amb el teu temps", "ven el teu temps". Tot el món gira al voltant d'aquesta idea de transformar el temps en diners, que el temps és or. Temps és diner. És el que hem après des de ben petits.

La idea que amaga aquest "temps és diner" és que els diners són més importants que el temps. Però aquesta és una fal·làcia que, a més, és fàcil de refutar:  Per a què volem els diners? sovint els volem... per comprar temps!

És tràgic. Dediquem la major part del nostre temps a guanyar diners. Ho fem així perquè és així com hem après que és el món. Si treballem, guanyarem diners per a poder viure, per a tenir aliment, roba i un lloc on descansar. Serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. És raonable, però ara be la part bona: si treballem molt, si guanyem molts diners dedicant-hi temps, podrem satisfer els desitjos, la necessitat de reconeixement, podrem gaudir de plaers, d'experiències intenses. 

Si dediquem el nostre temps a guanyar diners, podrem fer que el reduït temps d'oci que ens resti sigui tan intens, tingui tanta qualitat que ens sentirem compensats amb el canvi.

Aquesta és la promesa de la nostra societat. I funciona. El cert és que cada vegada hi ha més gent disposada a sacrificar la major part del seu temps per la promesa de petits moments d'oci intens, de reconeixement social, d'èxtasis.

La gent creu aquesta promesa.

Potser perquè m'estic fent gran, ja no me la crec aquesta promesa. El cert és que per a molta gent, aquesta promesa no s'acompleix mai. Amb prou feines el temps que inverteixen en guanyar diners els proporciona els recursos per satisfer les necessitats bàsiques. Sovint ni això. En part, també, perquè el sistema ja s'encarrega de que les necessitats "bàsiques" tinguin més a veure amb el benefici d'uns pocs, que amb les necessitats de la majoria. 

Sigui com sigui, la gent segueix dedicant hores i hores a "guanyar" diners. Com si guanyessin res. No guanyen res. Perden el seu temps. El dilapiden. 

Si sabéssiu del cert que demà us moriu, què faríeu? Tant me fa la resposta. El que és segur és que el vostre temps seria un bé molts escadusser. El vostre temps valdria per vosaltres molt més que or. El cas és que no sabeu si demà seguireu vivint. En realitat el vostre temps és l'únic que teniu. i el seu preu és, independentment del temps que us quedi, infinitament més valuós que tot l'or del món. Perquè és únic i escadusser, més escadusser a cada segon que passa.

Però el sistema està pensat per a que la gent vengui el seu temps de forma miserable, a canvi d'una promesa que difícilment s'acomplirà. Els únics que poden creure en aquest sistema són els compradors de temps. Però el temps també els atrapa. Ningú viu per sempre. 

Els compradors de temps, el poderosos, sí que creuen en aquest sistema. El defensen a mort, amb repressió i violència, si cal, perquè, eventualment, ells sí que gaudeixen de moments d'oci intens, d'èxtasi, de reconeixement... Com addictes busquen viure en aquests moments i per això els cal mantenir a legions de seguidors i d'esclaus que els "venguin", a un preu gairebé gratis, el seu temps i la seva atenció. Per això els cal mantenir i mantenir-se en el poder.  Són vampirs de temps que xuclen la vida mateixa de la gent. 

Com ho fan? amb la falsa promesa del plaer, amb succedanis de l'èxtasi, també amb repressió i amb amenaces. Instintivament volem viure i l'amenaça a la vida és una coerció efectiva. Preferim viure, encara que sigui com esclaus, que deixar de viure. Si més no, podem acceptar l'esclavatge durant una part del nostre temps, si creiem que acabarà algun dia. Si creiem que algun dia serem lliures i gaudirem plenament del temps que ens resti.

Amb el pas del temps he après que no he de creure en falses promeses. He après que el meu temps és un bé preciós i únic. He après a identificar, defugir i combatre a alguns vampirs de temps però, certament, no a tots. No és fàcil detectar aquests  monstres perquè la mateixa societat és el seu constructe, la seva trampa. Un parany farcit d'esquers.

Ens cal un altre món i, com deia l'Arcadi, un altre món és possible. Però la revolta és difícil, perquè ens cal reconèixer, primer de tot, i cada dia, que no viurem per sempre, Que satisfer el desig, el plaer o l'èxtasi no són els objectius de la vida. Encara menys quan son altres els que ens ensinistren en quin plaer hem de sentir, quin desig satisfer, i quin és l'èxtasi que hem d'assolir. Potser caldria començar per llegir a Marc Aureli.  

"Titulitis"

Aquest passat mes de juny vaig presentar el treball final del Màster Universitari d'Enginyeria Computacional i Matemàtica, que és un interuniversitari entre la Universitat Rovira i Virgili, la pública de Tarragona, que és la universitat que lidera la part acadèmica, i la Universitat Oberta de Catalunya, que posa la infraestructura de campus virtual. 

És un màster relativament "curt" (però que he fet a un ritme lent i m'ha ocupat ben bé tres anys ) i que permet aprofundir en qüestions que m'interessen personalment, en el sentit de que m'interessen de forma no professional. És una màster que he fet per gust,  sense esperar que em proporcioni cap millora laboral. L'he fet  perquè m'agrada aprendre, perquè les mates sempre m'han agradat, tot i  que en el passat semblava que l'univers es congriava per a fer-me-les odiar, i perquè d'altres tòpics tractats, com la intel·ligència artificial, són de plena actualitat, i a mi m'agrada aprendre "fent", que encaixa força bé amb el model UOC 

Ho he passat molt bé fent el màster. Estic molt content d'haver-ho aconseguit i no puc deixar de pensar que té una part d'èxit personal. Per la dificultat, també, atès que per circumstàncies familiars el TFM ha estat molt més difícil d'acabar del que esperava. A mi m'ha representat un fort desgast. No tant per a tasca en si, com per les circumstàncies que l'han envoltat.

Amb aquest títol resulta que a dia d'avui soc Enginyer Tècnic de Telecomunicació en l'especialitat d'equips electrònics, des de 1992, per la UPC; també soc Màster en Enginyeria Informàtica, per la UOC, des de 2022; i ara, afegeixo el Màster en Enginyeria Computacional i Matemàtica, per la URV-UOC, a 2025. Tres enginyeries. Alguna més en caurà si les meves circumstàncies vitals m'ho permeten. 

Jo podria ser un cas de "titulitis". Però no ho soc. La "titulitis" és aquest vici social que imposa que per accedir a qualsevol càrrec o lloc de treball,  cal un títol. Això no hauria de ser dolent. De fet seria molt bo que es pogués confiar plenament en que els títols que s'obtenen al sistema educatiu proporcionen una base de coneixements teòrics i pràctics suficients per accedir a les professions que fan referència. Seria molt bo que quan s'oferta un lloc de treball, es pogués confiar que el títol que es demana sigui realment el que es necessita, i que un recent titulat pot, si més no, afirmar que té els coneixements teòrics i pràctics suficients per exercir aquella tasca i ser productiu en un temps raonable. Això seria l'òptim, però sovint les ofertes de treball demanen títols que no són escaients. Com que això és així des de fa molt de temps, la gent sovint infla els seus curricula amb títols, distincions, càrrecs... 

Fa molts anys la formació universitària només estava a l'abast de famílies riques. Ser llicenciat, metge o enginyer era un senyal de ser "de bona família" i de classe benestant. El títol universitari era enlluernador i provocava el respecte de les classes treballadores. EL progrés va trencar aquesta barrera de classe i tots els que avui voltem la cinquantena vam viure una època en la que els estudis universitaris es van posar a l'abast d'una bona part de les butxaques familiars. Encara suposava un gran esforç, però les famílies treballadores van poder veure com els seus fills accedien a la universitat i obtenien aquells títols tan preuats. 

Un efecte secundari va ser el menyspreu  dels títols de formació professional no universitària. Perquè el títol universitari et portava a "manar" i els títol de formació professional" a ser "manat", a la cadena de muntatge, a ser classe subalterna. Aquest era el pensament de la gent. "Estudieu, fills, i podreu manar". 

És clar, no tothom pot manar. Quan tothom pot estudiar, quan pots tenir molta gent amb el títol necessari per accedir als llocs directius, el fet d'accedir-hi, o no, depèn d'altres factors.

En tot cas, els títols van passar de ser una condició suficient, a una condició necessària (encara que no suficient)  per accedir a llocs de feina ben pagats, o de caràcter directiu. Es descompta que el poder té títols. Els funcionaris de nivell alt són, sens dubte, titulats  universitaris. El sector privat també valora les titulacions. Les grans corporacions de les finances, banca, tecnologia, consultoria demanen, gairebé de forma sistemàtica, titulats universitaris.

Calen aquests títols? Sovint no. Sovint les tasques que es fan demanen coneixements que no són els que s'imparteixen a les universitats. O potser sí que s'imparteixen però, per excés o per defecte, el nivell no es correspon amb el que es demana.

Per una banda hi ha una societat que sobrevalora els títols; per una altre empreses que utilitzen els títols com a filtres per a les demandes d'ocupació; a més, títols oficials que no sempre responen a les necessitats reals de coneixements teòrics i pràctics de les empreses i, per tant, empreses de formació que aprofiten aquesta necessitat de formació per oferir cursos i titulacions de caràcter privat. Al final, oficials, o no oficials, hi han títols per a tot.

Potser hi ha un excés de títols. No sabria dir. Potser sí que cal una formació fortament especialitzada per omplir determinats buits de personal en àrees concretes de coneixement. Però també és cert que, sovint, per a moltes tasques, la formació universitària demanada és un cas flagrant de sobre-formació. 

Sigui com sigui hi han un parell de constants: una, la majoria de la societat, encara avui, dona molta importància a les titulacions; dues, obtenir una titulació demana, sovint, un esforç gran i sostingut per part de l'estudiant.

És a dir, potser els títols que es demanen no són adequats al lloc ofertat, potser estan sobrevalorats, potser la formació associada al títol no és l'escaient a les tasques que es demanaran. Caldria anar amb molta cura a l'hora de demanar un títol per a un determinat lloc de treball. Caldria saber molt bé quins coneixements teòrics i pràctics són els que estan associats al títol i, valorar amb cura, si aquest conjunt de coneixements són escaients al lloc demanat. És per això que els títols professionals haurien d'estar reconeguts i recolzats per les associacions professionals respectives, i aquestes associacions haurien de tenir veu i vot en la confecció dels programes formatius que condueixen a la consecució dels títols.  Per la seva part, la Universitat hauria de vetllar de mantenir i aportar el caràcter innovador i de recerca a les diferents àrees coneixements. 

Tot es podria fer millor. Sens dubte. En tot cas, estudiar per obtenir un títol és una tasca individual. És un esforç intens i que s'allarga en el temps. O així hauria de ser. Obtenir un títol, universitari, en particular, vol dir que aquella persona té, o hauria de tenir, una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici. A més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli. Obtenir un títol costa. Demana un esforç. Obtenir el títol és, en part, un reconeixement a aquest esforç  i a aquesta capacitat. El títol vol dir que la societat sap que ets capaç d'esforçar-te per aconseguir uns objectius, i que has acreditat uns coneixements teòrics i pràctics sobre una qüestió determinada.  És un reconeixement i aquest és el seu valor.  Per això és un èxit personal.

Per això des d'aquí, una felicitació sincera a tots els nois i noies, homes i dones, que aquest passat mes de juny han aconseguit les titulacions de ESO, cicles formatius, batxillerat, graus i màsters universitaris, doctorats, postgraus, cursos de tota mena. Perquè ha estat un esforç llarg i sostingut, que mereix un reconeixement. I animar als que no ho han aconseguit a que tornin a intentar-ho. Que mirin de trobar en què han fallat, que mirin de corregir-ho, que no es desanimin i que tornin a intentar-ho. Si al final no pot ser, que no pensin pas que és un fracàs. Mai és sobrer el coneixement. Potser més endavant, o potser una altre via. El meu consell és, no deixis mai d'aprendre. El títol està bé, però no és el més important.   

Justament aquests dies s'han conegut notícies de polítics, de tots els partits, a esquerra i a dreta, que han mentit en el seu curriculum. Polítics que han dit que tenien uns títols que no tenien.

Han mentit. Han ocupat llocs públics enganyant a la gent. Han volgut passar pel que no eren. Han volgut fer creure a la gent que tenien una capacitat de treball, d'auto-organització, de sacrifici, a més d'uns recursos cognitius: raonament lògic, memòria, càlcul mental considerat en un sentit ampli que no tenien.

En canvi han demostrat que són uns mentiders, uns cínics, uns corruptes de la pitjor espècie. Han volgut passar per "llestos", i han tractat a la resta del món de ruc. Han demostrat ser uns classistes. Volen lluir unes titulacions que no tenen. Volen el reconeixement que impliquen aquestes titulacions sense l'esforç necessari per aconseguir-les. Volen fer creure que tenen uns coneixements que no tenen. Volen ocupar uns llocs, i acaparar uns sous, que no mereixen en cap cas, per manca de coneixement, i per manca d'ètica. 

Qui menteix en una titulació hauria de quedar inhabilitat permanentment per a l'exercici d'aquella titulació. Se li hauria d'impedir, fins i tot, l'accés als estudis. Si més no fins que demostri que és una persona digna de confiança davant un tribunal format per titulats de la titulació ofesa per la mentida. Perquè qui menteix dient que té un títol que no té, ofèn. Ofèn, i molt, als que s'han esforçat, de forma intensa i sostinguda en el temps, per fer-se dignes del títol. Per honorar aquest reconeixement obtingut amb esforç. Vet-ho aquí.

Natalisme i immigració

Aquest matí estava escoltant la ràdio. Parlaven dels moviments natalistes als EUA. És a dir, dels grups que defensen que la gent ha de tenir molts fills. 

Voler tenir molts fills sempre ha estat  vinculat a extremismes religiosos. Quan ens topen amb una família nombrosa, la pregunta que més aviat que tard sorgeix és: "són de l'Opus?" 

En la meva opinió ha de ser la racionalitat, i no la religió, la que porti a una parella el decidir si vol tenir fills i quants vol tenir. I dic parella per simplificar, però aquest raonament també val per els models de família no tradicionals, monoparentals,  homosexuals,  comunes i col·lectius...

Jo crec que la decisió de tenir fills ha de venir del compromís dels pares en l'educació dels fills, i de les possibilitats materials de criar-los i educar-los.

Penso que ser pare és una experiència vital fonamental. Ets pare, o no ho ets. I quan ho ets, és per a tota la vida. Ser pare no et fa millor persona, evidentment, però crec que determina inevitablement quina mena de persona seràs. No si seràs una bona o mala persona, però t'obligarà a fer tries que determinaran  trets personals.

Per als fills, és evident que l'ambient familiar que trobin, les possibilitats d'educació i criança que se'ls pugui oferir també determinaran bona part de les persones que seran.

L'estat hauria de proporcionar mitjans i ajudar a les famílies, en el sentit ample, que vulguin tenir fills. Perquè un dels objectius dels estats hauria de ser prestar serveis i ajudes a la gent per a que aquesta es pugui desenvolupar, per a que puguin tenir vides plenes i satisfactòries.

Vet aquí, el primer problema. Aquest mai ha estat l'objectiu dels estats . Els estats, tot i que a les seves constitucions puguin posar coses tan boniques com el dret de la gent a ser feliços, no tenen aquesta prioritat.

No. Els estats són essencialment estructures de control. En el millor dels casos. En el pitjor, directament estructures mafioses o d'explotació.

Els estats són estructures al servei del poder, i són ells mateixos un poder. Els poders ho són perquè tenen súbdits, i els súbdits no són més que recursos. Els drets dels súbdits són, essencialment, una molèstia per a l'exercici i abús del poder i, per tant, cal acabar amb els drets de la gent. El millor símil dels estats és la granja, com ja va mostrar Orwell. Per als estats la població és indistingible del bestiar. Un recurs en el que el que compta no són els individus, sinó la massa total. A les granges industrials, no es demana quants caps de bestiar hi han, sinó quin pes total de bestiar hi ha. Perquè el pes en determina els Kg d'aliment i d'antibiòtic que cal proporcionar per a mantenir la producció de carn, és a dir, de consumidors i de productors.

És per això que els natalistes són una molèstia. En general qualsevol ideologia que vulgui portar a la gent el dret a decidir, en aquest cas decidir si vol, o no, tenir fills, és una amenaça per al poder. Perquè li dificulta controlar aquesta variable de forma directa.

Aquest dies ho estem veient: es parla de la Catalunya dels 10 milions. Avui en som 8, amb les infraestructures de quan érem 6. Una previsió de creixement demogràfic que, atès l'índex de natalitat de Catalunya només podrà ser assolit amb l'entrada d'immigració.

Ja ho he dit algun cop, a risc de que se'm titlli d'extrema dreta, la immigració massiva és el somni humit de les elits. Perquè és una massa de productors / consumidors que tenen molts pocs drets, que estan, essencialment desarrelats, i que, per tant, són fàcilment controlables pel poder. Sempre es poden fer deportacions massives d'immigrants quan ja no interessen. Sempre se'n poden fer entrar de nous quan cal mà d'obra barata. Quan el nombre d'aquesta força de treball precària  es prou gran, els treballadors autòctons, arrelats al país, amb consciència dels propis drets, passen a ser una minoria que veu com inevitablement els drets es perden i els sous baixen.

Tothom té dret a emigrar, perquè tothom té dret a viure i a tractar de prosperar. Tothom. Catalunya ha estat un país de pas, un país d'emigrants, i un país d'immigrants. Un país que ha rebut exiliats, i del que n'han fugit compatriotes vers l'exili. Tothom té dret a viure i a anar allà on pugui viure. I també crec que la majoria de la gent que s'exilia o emigra a un altre país és conscient que haurà d'adaptar-se al que trobi. Estic convençut que són ben pocs els immigrants i exiliats que arriben amb esperit de colonitzador o de conqueridor. Sí, és clar, venen amb els seus costums i les seves creences, i cal esperar que només amb molt d'esforç i paciència  les canviaran, si les canvien. L'acollida als immigrants ha de fer-se des del respecte, de llurs costums, i de les pròpies del país, oferint al nouvingut la possibilitat de conèixer-les i de que les faci seves. I també cal informar-lo i fer-lo partícip dels drets i deures que té en viure al país d'acollida. Tot això cal fer-ho i fer-ho bé.

Una altre cosa és que el poder vulgui fer-ho bé. En definitiva, algú que no sap que té uns drets, no els defensarà, ni els exercirà. Això passa amb els immigrants, però també amb els nacionals. La ignorància és la millor arma del poder. Perquè de la ignorància en ve la por, i de la por, l'obediència.

El poder vol immigració.  El poder vol mà d'obra barata aquí, i consumidors allà, i la millor forma és fer-ho amb poblacions flotants. En definitiva, amb poblacions que no representen una despesa fixa. Per això, d'aquesta Catalunya dels 10 milions el poder vol que quatre en siguin immigrants. Perquè així tindran el bestiar ben controlat. Perquè en els seus càlculs, aquesta Catalunya que monocultivarà el turisme necessita aquesta quantitat de bestiar per a mantenir els negocis del poder en marxa.

I per això, aquest matí estaven abominant del natalisme a la ràdio, dient que era una ideologia que, sense ser d'extrema dreta, s'associa a l'extrema dreta i a governs d'extrema dreta, dient que els natalistes són una elit que defensa els seus privilegis elitistes. Que el natalisme és xenòfob i racista. Dient que el natalisme està assocat a nacionalismes ultres. Coi, a Catalunya, el primer verset del nostre himne nacional és "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena". Pel que es veu, el poder opina que la forma correcta d'omplir-la és amb immigració, i que voler que sigui plena amb els nostres fills és racista i xenòfob. És molt sorprenent.

O potser no tant, perquè fa temps que els mitjans, públics i privats, no són més que eines de propaganda, d'adoctrinament i d'infantilització, allà on haurien d'informar, educar i entretenir.

Per a quan un debat seriós sobre la natalitat del país? per a quan un debat seriós sobre immigració? per a quan un debat seriós sobre com volem que sigui Catalunya? Perquè s'escatima sempre el debat sense mentides sobre els avantatges i desavantatges d'una Catalunya independent? 

Mentrestant, Barcelona ja és la ciutat del món amb més massificació turística. El turisme no deixa de ser una forma d'immigració temporal, i la via d'accés més important de la immigració il·legal.

Perquè, el cas, és que la immigració il·legal existeix, i hi ha gent que no té el permís de residència, i que han arribat aquí buscant feina, i no l'han trobat, i aquest és un problema molt gros que cal encarar de forma urgent. O potser no ho és tant d'urgent, per al poder, al que li convé tenir aquesta reserva d'aturats,  de ma d'obra sense drets, per mantenir els sous baixos, i a la classe treballadora dividida entre legals i il·legals. En definitiva, res de nou, perquè aquesta anàlisi sobre l'atur és ben coneguda i ja l'havia fet Marx.

Voler tenir fills, molts fills, a priori no és racisme, ni xenofòbia. Hauria de ser, simplement, una tria possible i racional dels pares. El que caldria és proporcionar mitjans per a que els pares poguessin fer aquesta tria de forma lliure, i per això caldria una educació laica, sense fonamentalismes religiosos, una formació que permetés als joves fer plans vitals raonables, un sistema econòmic que oferís feines de qualitat. Uns governs, en definitiva, al servei del ciutadans, i no com ara, que està al servei d'elits mediocres i cobdicioses, que tracten al poble com bestiar, i al país com un femer.

Mediocritat domèstica

A Catalunya també estem en mans d'estúpids, imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos. A més, són particularment mediocres.

Al 2017 vam ser independents, de fet, durant prop de dos mesos aproximadament: des de les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre al Parlament, una DUI a efectes pràctics, amb un moment culminant el 1 d'octubre, fins a la declaració unilateral seguida de "suspensió per a negociar" de la independència el 27 d'octubre. D'aleshores ençà la reculada ha estat brutal i sagnant. 

Avui els que manen a Catalunya ho són a conseqüència d'aquells fets. El pitjor, molts dels que manen, encara són els mateixos. Això, que hauria de ser impossible, en la pràctica vol dir que és cert, que anaven de catxa i que es va fe servir l'independentisme com a "producte ideològic" i argument de venda partidista, i en cap cas com un autèntic projecte de construcció d'un estat independent. Un engany que se'ls va anar de les mans i que ara, com no pot ser d'una altre forma, perquè no hi ha tanta gent estúpida, se'ls ha girat en contra i condemna a aquells partits auto anomenats "independentistes" a la irrellevància. 

Encara tenen prou escons per a defensar càrrecs i sous, però fa molt l'efecte que prou gent els ha vist el llautó com per a que, poc a poc, vagin perdent influència. Està bé que així sigui. Calen forces que siguin independentistes, i no partits espanyols (els sous dels diputats els paga l'estat espanyol) que només pretenen col·locar càrrecs i gestionar influències.

Una quantitat important de gent dins l'independentisme hem après aquestes lliçons pel camí difícil. Donem-ho per bo. És un avantatge saber amb qui et jugues els quartos. En particular és una avantatge sobre les esquerres i dretes espanyolistes que avui dominen el Parlament de Catalunya.

Perquè aquests partits són, essencialment, indistingibles del partits "independentistes" de  pa sucat amb oli dels que parlava abans. Es tracta de partits dirigits per estúpids, imbècils, corruptes, incompetents i cobdiciosos que, arribat al cas, trairan als seus votants amb tanta facilitat com pugui fer-ho qualsevol partit "independentista", ja sigui "d'esquerres" o "de dretes".

La corrupció, en particular, és un dels vicis favorits dels partits espanyolistes. Els últims temps recorden molt la caiguda de Felipe González, amb un PSOE que en aquell moment va ser escombrat per escàndols i més escàndols de corrupció, seguits i cada cop més greus i cada cop apuntant a més amunt. Ara és molt semblant. Si no hi ha res inesperat, tota aquesta corrupció acabarà amb la caiguda del PSOE i parits adlàters i l'ascens del PPVOX. No només. Si l'esquitxada de merda es fa a ritme de màquina d'estucat, com sembla que és, la caiguda pot afectar també a la Generalitat, on el nom president Illa ja està apareixent als àudios investigats. A Illa el pot salvar que ERC i Comuns el necessiten com l'aire que respiren per evitar unes eleccions que uns i altres volen tan lluny com sigui possible. La seva aposta és que si passa prou temps, la gent no recordarà els escàndols. Però la història ens diu que quan el PSOE cau és perquè està tan podrit que la quantitat d'escàndols destapats, en lloc d'aturar-se, creix en mida i intensitat. La mediocritat a ERC i Comuns només els deixa veure el sou (paga doble!) del proper mes, enlloc de tenir una certa visió estratègica o, com a mínim, un cert coneixement de la història. Mediocres que cauen, principalment, per la pròpia mediocritat, incompetència i cobdícia de vol gallinaci.

Un combinació excel·lent, si voleu que us digui: corrupció i mediocritat. Què pot fallar? Llàstima que no hi hagi cap alternativa creïble. Toca patir doncs. En fi. Per sort, o per desgràcia, les misèries polítiques domèstiques d'aquest racó del Mediterrani occidental no passen de ser això: batalletes xarones de baixa estofa, protagonitzades per individus mediocres. Res a veure amb els grans merders de la política internacional que -si bé també protagonitzada per estúpids, imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos- aquests, si més no, tenen poder de debò i, arribat el cas, ens poden enviar a tots al canyet. Alta política, amics! Aquesta sí que és una lliga interessant! 

Stupid World War III

Aquesta passada nit, els Estats Units han atacat les instal·lacions d'enriquiment d'urani iranianes. L'objectiu d'aquestes instal·lacions és, segons les mateixes fonts iranianes, la producció d'armament atòmic. En atacar aquestes insta·lacions els Estats Units declaren la guerra a l'Iran per molt que Trump digui que ara és el moment de negociar. La qüestió és com escalarà aquesta guerra i, des d'un punt de vista pràctic, com ens afectarà. Com m'afectarà.

Trump ha tornat a exigir que els països de l'OTAN han d'incrementar el seu pressupost en defensa al 5% dels respectius PIB. Aquesta podria ser una afectació immediata: desviar pressupost a la compra d'armes. Compra d'armes per a major glòria dels comptes de resultats de la indústria global de les armes. També pot passar que s'imposi la implicació sobre el terreny i que calgui mobilitzar exercits en escenaris de combat. Aquesta és una despesa important, sense comptar que poden haver baixes militars. Les baixes civils als escenaris de combat ja es descompten, però el seu patiment, dolor i mort és igual de real.

Trump ha mentit al seu electorat i segueix fent-ho. Trump va prometre pau i ha portat més guerra. Trump ha de ser destituït. Una altre cosa és que els demòcrates no tinguin cap alternativa a oferir. La desgràcia del món és que és en mans d'imbècils, egòlatres i cobdiciosos.

Més ens val a tots que Rússia i Xina siguin capaces de mantenir l'estabilitat d'aquest món. És increïble el grau d'estupidesa i inutilitat al que estan arribant els països serfs dels Estat Units. És increïble que la pau del món depengui del tremp i la sang freda que puguin tenir Vladimir Putin i Xi Jinping. És obvi que  tenen la seva pròpia agenda i que, podria ser, un cert grau d'escalada bèl·lica els pugui convenir, però ningú vol veure cremar els camps petroliers de l'Iran, no ho vol Rússia, amb interessos a la república islàmica i, sovint, aliada de l'Iran; ni Xina, que depèn del petroli iranià per alimentar la seva indústria.

Trump s'ha posat al servei de Netanyahu. A canvi de què? De posar un súper-resort a Palestina? per les fòbies i fílies personals de Trump? Perquè hi han lobbies que han decidit que aquest era el moment? I aquesta banda decideixen sobre la vida i la mort de la gent?

Podria tractar de fer una anàlisi. Però no. És que tant se val. És injustificable. És el principi de Hanlon a escala planetària. El món va com va no tant per la malícia com per l'estupidesa. Tant me fa qui "té raó". Ningú té raó. El que hi ha és una munt d'interessos. El que hi ha és un munt d'estúpids: imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos que manen i que volen seguir manant. Al preu que sigui. Al preu del propi món. Quan no quedi món per governar potser s'adonaran de la seva estupidesa.

El món, de nou, en mans d'imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos dona un pas més cap al desastre. Un desastre en que aquests  imbècils, corruptes, fanàtics i cobdiciosos seran els únics amb accés a búnquers i refugis, ben segurs  i aprovisionats,  quan caiguin les bombes més potents. Qual el cel es tapi per la cendra, quan el món cremi, la gent morirà, però tots aquests cabrons sobreviuran, per a agonitzar lentament, després. Per estúpids. 

Si ens porten guerra, no podrem evitar-la. Però la primera batallà, la més fonamental, la que realment serà a vida o mort, no hauria de ser contra "l'enemic" assenyalat pels estúpids malparits que manen. No. Els autèntics enemics són els malparits que manen. A aquests caldrà anar-los a buscar sota les pedres, si cal. Trobar-los i esbudellar-los. Sí, si ens donen una guerra, els hem de tornar una revolució. Si ens donen armes per anar a lluitar a fronts llunyans, les hem de fer servir, primer de tot, contra ells. Que no em donin cap arma, ni a mi ni als meus, o el que tindran serà un enemic, en lloc d'un soldat i carn de canó. L'advertència està feta. Ja s'ho trobaran. La tercera guerra mundial haurà de ser contra els estúpids.

        

      

Apagada i mediocritat per disseny

 Aquests dies tothom parla de l'apagada del passat dilluns. Enmig de la munió de tertulians "experts", de tant se sent alguna veu que parla amb autoritat i autèntic coneixement de causa. Per descomptat, aquests també han de ser escoltats amb sentit crític. De totes les explicacions que se senten, em criden molt l'atenció les reflexions que ha fet Antonio Turiel. Vet aquí una de les intervencions que ha fet sobre l'apagada, i que es pot trobar a Internet:

Hi ha molta gent que parla de conspiracions, ciberatacs... Bé, Turiel diu que l'explicació és una avarícia, o més ben dit, cobdícia, estúpida.

Jo no sóc un expert, però hi ha un principi que funciona força bé, en general: el principi de Hanlon, que esmento sovint en aquest bloc. Aquest principi diu que "no atribueixis a la malícia allò que es pot explicar satisfactòriament per l'estupidesa", i qui diu estupidesa, pot dir incompetència, o ignorància, o deixadesa. 

L'explicació de Turiel es pot resumir en que s'ha instal·lat energia solar fotovoltaica de forma massiva, i això és bo, però s'ha instal·lat  "a mitges", es dir, sense els corresponents compensadors, que són cars i que són necessaris, imprescindibles, quan la proporció de potència fotovoltaica assoleix nivells majoritaris a la xarxa elèctrica. El que ha passat és que durant molt de temps, no calien aquests compensadors perquè la fotovoltaica no representava el component dominant. Però, com més va,  més necessaris i imprescindibles són.  Els compensadors, en realitat, poden ser centrals elèctriques que es puguin connectar de forma ràpida per proporcionar la compensació dels fluxos de producció associats a la fotovoltaica. Poden ser centrals hidroelèctriques (una altre forma d'energia solar, en realitat), o de gas, o de cicle combinat. Però, ai las, aquestes centrals generen menys beneficis que les fotovoltaiques, i les companyies elèctriques les apaguen si no hi ha demanda...oblidant (per incompetència? per avarícia , o estupidesa, que porta a assumir riscos?) que sense compensació, la fotovoltaica pot enviar la xarxa sencera a la desconnexió. 

La fotovoltaica és una gran solució, però, com tot, cal utilitzar-la correctament. 

El problema és que el sistema és mediocre per disseny.

Tot el model econòmic actual es basa en maximitzar beneficis. Els beneficis venen de proporcionar allò que està contractat amb la mínima despesa possible per a proporcionar-lo. Eventualment, si no es pot honorar el contracte pot haver una sanció econòmica. Ara bé, el càlcul de beneficis pot trobar que el màxim benefici s'obté minimitzant las despeses de forma que potser de tant en tant no es pot honorar el contracte, però les sancions seran menors que la despesa de fer-ho. Per tant, per disseny, el sistema falla de tant en tant i, tanmateix, els beneficis són més alts que  si el disseny fos més segur. 

Sembla, doncs, que el que ha passat és això. Aquesta apagada, en realitat, no perjudica a les energètiques.  En realitat, aquesta apagada vol dir que el seu sistema de maximitzar beneficis funciona. Ara entraran en joc els seus departaments jurídics, amb la missió d'impedir possibles sancions. Si tenen èxit, ja us puc ben garantir que n'hi hauran més d'apagades. 

Si us heu fixat, us adonareu que la mediocritat per disseny és aplicable a tot tipus d'empresa. Bé, doncs, no cal dir que la mediocritat per disseny és com funciona el món. No és que ho digui jo. És que només cal fixar-se en com funciona el món del treball i veureu que és així. Tothom va just. No s'arriba. Si la feina la pot fer un becari, que no la faci un sènior. Si el becari l'espifia no passa res, perquè la possible sanció queda compensada, de sobres, amb l'estalvi salarial. A més, sovint, les espifiades no comporten sancions. 

Que després els usuaris i clients hagin de patir cues, productes de poca qualitat o mal instal·lats, acabats defectuosos... tant se val, perquè es queixen, però no reclamen, i quan volen reclamar es troben que és una carrera d'obstacles, i no compensa l'esforç. Mediocritat per disseny. 

Tenim un problema molt gros, i és que no es pot escapar d'aquest món, que és mediocre per disseny. Per disseny, aquest món fa més rics als rics, i més pobres als pobres. Però el món, a més cada cop és més mediocre per a tothom, més brut, més contaminat i més miserable. Avui, el nivell de vida és pitjor que fa una dècada, i ho és perquè portem una dècada més de mediocritat acumulada. Mediocritat és el que provoca les bombolles, com la crisis de les subprime al 2008, o de les punt com, abans. Mediocritat és, probablement, el que va provocar la crisi del Covid. Mediocritat és el que hi ha darrere les guerres, ja siguin convencionals o comercials. Mediocritat a tots els nivells.

I el problema és molt gros perquè, reconeguem-ho, ja ens està bé i participem, en som part, la justifiquem, la volem, la desitgem, ens identifiquem amb tota aquesta mediocritat. Som mediocres en un món mediocre. El disseny ja hi compta amb que som mediocres, i només funciona perquè ho som. De fet el sistema ens educa i ens condiciona per a ser mediocres.  El sistema no està pensat per a persones brillants. El diagnòstic és aquest. Què fem per a superar-ho?

Adéu, Francesc.

 Adéu, Francesc.

Sant Pare, argentí i jesuïta. Una combinació potent. Un bon còctel. Ha provat de fer reformes a l'església catòlica i, per això, els sectors més immobilistes l'han atacat. Pels seus fets els coneixereu, i els fets diuen que si bé aquestes reformes que ha fet es queden curtes, també es cert que ell les ha impulsat.

Reconeguem-li això, si més no. Reconeguem també que ha estat un tipus que ha sabut fer-se proper, i fer-se escoltar fins i tot per als no creients. Algú que s'ha pres seriosament la tasca del diàleg inter-religiós, del pacifisme, dels drets, també els sexuals, de les persones, de la responsabilitat amb la cura del planeta i del medi ambient. No és casualitat que els més dogmàtics i conservadors l'acusin d'haver estat el Papa Woke.

És impossible ser woke quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica. L'església catòlica és una institució conservadora i de dretes per definició, però, és clar, per a la ultradreta ultra catòlica, o ets dels seus, o ets el diable, i el wokisme és el diable. 

Quina bestiesa. Algú hauria d'explicar que de totes les dicotomies que permeten definir a algú com d'esquerres o dretes, n'hi ha una que és principal: la dicotomia entre dogmatisme i lliure pensament. 

Tu pots dir que ets molt d'esquerres, però si ets dogmàtic, si no penses per tu mateix sino que repeteixes com un lloro els discursos de Lenin, ets de dretes. Molt més de dretes que aquesta persona que potser porta una vida tradicional, amb feina ben pagada, pis, cotxe, matrimoni amb fills a cole concertat, i segona residència, i que després vota, o no vota, participa, o no, es compromet, o combat atenent als seus propis criteris, després d'haver llegit, escoltat i raonat, i que està disposada a canviar d'opinió i de fets si decideix que els arguments són bons. Algú amb prou coratge per reconèixer que a vegades pot estar equivocat i, si és el cas, prou humil per esmenar-se i actuar d'una altre forma.  

Vet-ho aquí. És impossible no ser dogmàtic quan ets Sant Pare i cap de l'església catòlica, però és intel·ligent adonar-se'n que el dogmatisme no és flexible ni adaptable i que el món canvia. És intel·ligent adonar-se que cal treure força als dogmes i reforçar el lliure albir. Em sembla que les reformes de Francesc van anar en aquest sentit. Espero que aquestes reformes donin fruits i s'aprofundeixin. Així sigui.

Descansa en pau, Francesc. Sant Pare dels Catòlics. Amb respecte i simpatia. Gràcies pels teus esforços per fer un món net, de pau i de convivència. Que la terra et sigui lleu. No crec. Però, com tants d'altres que no creuen, i tal com vas demanar, avui resaré per tu. 

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Qui és l'enemic?

A la Unió Europea ja havien decidit que aquest cop el rei de la festa seria la indústria de l'armament. Ho tenien tot preparat: Rússia és l'enemic! Putin vol envair Europa! El mal! Uuuuh! Hem de rearmar-nos! 5% del PIB destinat a defensa! Amagueu-vos! Necessiteu un kit mèdic d'emergències! Nosaltres us protegirem! Aaah! 5% del PIB! Recuperarem la mili obligatòria! No permetrem la propaganda pro-russa! Controlarem i censurarem les xarxes socials! 5% del PIB! OOOOH! 

Quina banda.

Rússia i Putin eren el diable, però va Trump i encasta una guerra, comercial, sí, però de veritat, a la UNió Europea en tota la cara. Fot-li uns aranzels del 10% al carbó i l'acer, i que no se li giri més el cap a l'increïble home panotxa.  I els mafiosos de la UE, de cop, ja no parlen de kits d'emergència, ni del 5% del PIB, perquè, clar, aquesta és una guerra de veritat que els fot a ells. És dir, ens fot a tots, però a ells també els fot, i per aquí no estan disposats a passar. O potser sí. Perquè al final les "contra-mesures" ja les han aturat. I que estan oberts a negociar.

Collons. Em recorden als polítics processistes catalans. Moltes amenaces, molt "si no ens feu cas i ens doneu càrrecs a la Renfe, i a Aena i a on sigui que hi hagin sous públics d'escàndol, declararem la independència! Uuuh!" Però quan van poder declarar-la, aleshores es van cagar a sobre. Ara no tenen ni càrrecs, ni independència., i s'han hagut d'empassar multes, presó i exili, però com que la gent no aprèn, tornen a insistir amb les mentides de sempre.  És que, a més, són rucs. Espanya, molts anys abans del "procés" ja havia vist que l'amenaça independentista  dels partits "nacionalistes" era mentida. Per això , quan es van trobar amb que el procés anava de debò, tots, espanyols i partits "independentistes", en van quedar sorpresos. Els partits "independentistes" van provar d'aprofitar-se'n i van sortir escaldats. I Espanya es va acollonir com mai ho ha estat, i per això la seva venjança està sent implacable.

Sí, aquests polítics europeus recordem molt als processistes. Tota una garantia. Molta contra-mesura, per`, de moment, un increment del 10% dels aranzels. Sense contra-mesures. Cagats. Forts amb els dèbils, és dir, els mateixos ciutadans europeus; servils i arrossegant-se humiliats amb els poderosos, és dir les elits de tot el món, en particular les dels EUA. 

Xina en canvi, diu que planta cara. Xina sap que només negocien els que poden fer-ser mal mútuament però preferirien una solució sense dolor. És necessari, sempre, que el contrari sàpiga que el tens agafat pels pebrots i recordar-li que només has començat a esclafar-li els ous. En aquesta situació, de percepció compartida del possible esclafament recíproc de les gònades és quan els litigants estan motivats a negociar. Xina obtindrà un bon tracte o, simplement, apareixerà un nou teló d'acer. Un nou teló d'acer és de les pitjors solucions per a tothom. Rússia, que no és més que la núvia rica que Trump vol prendre-li a Xina, en sortirà més beneficiada que ningú, i podrà triar de quina banda del nou teló d'acer es vol posar. Sospito, tinc la certesa, que arribat el cas i vist com es reparteix el món, triarà el cantó Xinès.

De la Unió Europea i dels EUA, millor no parlar-ne. La degeneració de tot tipus és tan gran que només cap esperar més i més degradació.

En fi. Quanta misèria, i en particular per als catalans, que hem de veure com damunt nostre se superposen capes i més capes de governs, des dels ajuntaments fins a la UE, curulls de burocràcies inútils, i polítics ignorants i maldestres, o mafiosos i corruptes.

Independència, Cat-èxit i, si voleu que us digui, agafar la propera nau amb destí a Andròmeda.

El desastre de rodalies, 2025. L'espurna, com al 2007.

Si teniu memòria dels darrers 20 anys d'aquest país recordareu que al 2005 es va escriure i aprovar al Parlament de Catalunya una proposta d'estatut que tenia un caràcter confederalitzant,  que va ser enviat a Madrid, on va ser ribotat i retallat, i va tornar com un estatut d'autonomia "constitucional" més i que aquest estatut va ser aprovat en referèndum el 2006. El text aprovat en referèndum va ser enviat al constitucional, que va iniciar un llarg procés pare a validar-ne la constitucionalitat

En l'entremig d'aquest procés, el caos permanent a rodalies va portar a una emprenyamenta general que va culminar amb la manifestació convocada per la plataforma pel Dret de Decidir, el dia 1 de desembre de 2007,  que denunciava el mal funcionament de les infraestructures en general i, en particular de les rodalies, afectades per les obres de l'AVE.  Alguns consideren aquesta manifestació com una prèvia del procés independentista i, el cert, és que els que estàvem allà ho teniem molt clar que la millora de les infraestructures només amb la independència es podia, i només es pot, obtenir.

A juny de 2010 es va fer pública la sentència del constitucional. El tribunal constitucional espanyol va tornar a ribotar i retallar més, de forma que els catalans som els únics ciutadans espanyols que no tenen un text autonòmic aprovat pel seu Parlament. El text autonòmic català està esmenat, i mai han estat aprovades aquestes esmenes pel Parlament. 

Aquesta sentència va rebre la resposta de la manifestació de 10 de juliol de 2010: "Som una nació, nosaltres decidim", que es considera la primera gran manifestació del procés d'independència, que va arribar al seu punt àlgid a l'octubre de 2017.     

Bé. És història recent. Avui ornem a ser al punt de desembre de 2007. De fet, estem pitjor. Perquè en aquell moment les rodalies estaven afectades per les obres d'un tren d'alta velocitat, es vivia en la pujada de la bombolla immobiliària i, aparentment, hi havia una puixança general. Avui, en canvi, el desastre ferroviari no té cap altre excusa que la deixadesa estructural i la manca d'inversió. I el context és molt pitjor per es successives crisis que han sacsejat el món: l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera que va seguir, el COVID, la guerra d'Ucraïna... com a recents i particularment desastroses. A això cal sumar el 155 a Catalunya, el trencament de la confiança del poble amb la classe política catalana, la crisis hidrològica per la sequera i l'increment descontrolat de la població per l'arribada massiva d'immigrants que ha portat a la Catalunya dels vuit milions... amb infraestructures només per a sis. Un empobriment general de la població, una crisi d'habitatge i lloguer... 

Sí, ho afirmo. Estem pitjor que fa vint anys perquè, essencialment, no s'han solucionat els problemes que hi havien i se n'han afegit de nous. El més greu, potser, és que el moviment independentista, que és l'únic amb capacitat real per galvanitzar una massa crítica de la societat i posar-la en marxa per superar aquest desastre, ha estat traït pels seus líders. 

Però els fets són els que són: només des de l'independentisme es pot fer que els recursos de Catalunya es destinin a Catalunya. Perquè només amb un estat propi i independent, probablement en forma de república, es pot fer que els imposts dels catalans serveixen per a fer infraestructures i serveis públics eficaços a Catalunya, enlloc de fer-ho a Madrid. No n'hi ha una altre. Això ja ho sabíem al 2007, i al 2005. El problema de fons és com aleshores. Res ha millorat, ans al contrari. Ara és pitjor i més urgent.

No hi ha una altre, doncs, que tornar a fressar el camí que es va encetar amb la manifestació del 2007. Però aquest cop no hem de perdre el temps. Hem de recordar què es va fer bé i què no, i ara podem anar més ràpid, perquè aquest és un territori explorat. Aquest cop, quan arribem, que arribarem i aviat, al punt àlgid, que a ningú li tremolin les cames. Perquè no serà ni de llei a llei, ni sense papers a terra, ni les samarretes seran de colors. Aquest cop, nosaltres anem a per ells. 

8M - Feminisme és revolució

 8 de març. Dia de la dones. En els meus temps afegíem "treballadores", i amb aquesta inclusió no discriminàvem, ans al contrari, a les dones que fan feines de cures domèstiques. Més aviat reivindicàvem que aquestes feines havien d'estar remunerades d'alguna forma, però, tant se val: Sense el "treballadores" és més inclusiu, i aquesta és una inclusió que és raonable.

Avui és un dia de reivindicació de moltes lluites: per la igualtat de salaris entre homes i dones, no pot ser que per la mateixa feina feta amb qualitat similar, les dones cobrin menys que els homes; per la no discriminació per raó de sexe, no pot ser que al'hora de triar personal directiu, per exemple, es prefereixin homes a dones, basant-se en prejudicis del tipus "és que les dones tenen la regla i tenen moltes baixes", o "és que les dones tenen un caràcter tou"; la fi de la l'abús de poder, de la coacció i de  violència de tot tipus, sexual en particular, contra les dones, "un piquito, Jeny", o "a les presoneres primer les violeu, i després les mateu", o a la noia que surt de festa, "vesteix com una puta, i per això me l'he tirat", o "fot-li aquesta pastilla al cubata i te la follaràs sense que se n'adoni". 

Aquestes reivindicacions són tan bàsiques que fa vergonya haver de recordar-les. Vol dir que com a societat anem molt per darrera del que diem que som. Som una societat masclista, per molt que ens auto anomenem "progressistes" o, fins i tot, de forma autocomplaent, "feministes". Ni per casualitat. Que a d'altres societats la cosa sigui molt pitjor i totes aquestes violències i discriminacions estiguin institucionalitzades en el polític o religiós no ens fa millors. Potser ens fa més cínics, perquè sabvem què és el que cal fer, però preferim no fer-ho perquè hi ha molts privilegis, interessos particulars i econòmics, de tota mena, que fan "recomanable" dir una cosa i fer-ne la contrària.

El sistema no ajuda, i tornar feminista la societat vol dir canviar radicalment el mateix sistema. No us enganyeu, una revolució no es cosa d'un dia, ni d'una manifestació, ni d'una vaga que només fan les dones. Fer un canvi revolucionari demana una lluita sostinguda, demana resistència civil, demana assenyalar l'enemic amb noms i cognoms i fer-lo fora, demana trencar equilibris de poder, demana vagues massives i sostingudes en el temps. No és festiu. Comporta patiment. Sovint desesperança. Sovint repressió. Pot comportar multes, presó i exili. Si no comporta res d'això, podeu estar força segurs que no és una revolució. Si ho lideren polítics que, de forma gens sorprenent, quan toquen poder, obliden les promeses fetes, no és una revolució. És una presa de pel.

Si no es un moviment autogestionat des de la base, si no és la gent la que té el poder, si no hi han lideratges compromesos amb el projecte, no és més que un altre mecanisme per a mantenir la societat controlada. Si no es qüestiona el poder, si no es busca canviar el poder establert per un poder popular, no és una revolució. Ni tan sols és un reformisme.

Si no es revolucionari, no és feminisme. Cap poder establert és revolucionari, i cap poder establert, per tant, és feminista.

Que tingueu una reivindicativa  i combativa diada del 8 de març, dia de les dones.

Per acabar, com d'altres anys, dono veu al sindicat CGT en aquesta jornada del 8 de març, En aquest cas, la convocatòria de vaga general feminista per avui:

CGT Catalunya convoca Vaga General Feminista el 8M de 2025

Convoquem Vaga General Feminista el pròxim 8 de març de 2025. Seguint els acords del darrer congrés, ens sumem a la Vaga Feminista d’enguany convocant una vaga laboral. Ens sumem a la vaga de cures, de consum i estudiantil que de manera conjunta ha convocat el moviment feminista i organitzacions estudiantils i sindicals de Catalunya.

Tal com fa anys que reivindiquem, s’ha de valorar, visibilitzar i reconèixer el treball de cures no remunerat i posar-lo al centre de les polítiques públiques i de l’economia atès que suposen el sosteniment de la vida. El treball de cures no remunerat a part de sostenir, també contribueix a la riquesa i al benestar de les famílies i de la societat. Això no obstant, no té salari, manca de prestacions i no dona dret a la pensió.

Des de CGT reivindiquem la creació de prestacions contributives per les dones que desenvolupen treball domèstic i de cures, prestacions independents d’altres prestacions relacionades amb vincles matrimonials o afectius amb la parella (pensió de viudetat, compensatòria, etc.). Aquest tipus de prestacions no només tenen per objecte reconèixer i retribuir el treball domèstic de les dones sinó que a més permeten gaudir d’una autonomia econòmica a dones que pateixen violència masclista a les seves llars i que per tots els motius exposats no accedeixen al mercat laboral i no poden trencar relacions de maltractament amb les seves parelles. La renda bàsica com una eina vàlida per la transformació social i el repartiment efectiu de la riquesa és fonamental per aquests objectius. Reivindiquem el dret a una renda suficient de subsistència per totes les persones sense contrapartides, en especial per les dones treballadores i migrants, per garantir la seva autonomia bàsica a la societat.

I també el manifest:

Manifest 8M: ‘S’ha acabat! ni invisibles, ni precàries, ni explotades per cuidar’

Les dones, que sostenim la vida, diem prou i prenem els carrers per reclamar autonomia, justícia social i l'abolició d'un sistema que ens oprimeix.

Posem en el centre de la nostra vida i de la nostra lluita les cures, perquè sense elles no hi ha vida, no hi ha economia i no hi ha futur. El sistema cis-heteropatriarcal i capitalista ens ha explotat fent-nos assumir les cures, invisibilitzant-les i relegant-les a les dones i identitats feminitzades. Aquest sistema es manté a causa d'una divisió injusta: mentre unes produeixen béns i serveis, altres tantes es veuen forçades a sostenir la vida mitjançant el treball reproductiu i de cures, sense remuneració, sense drets, explotades, precàries i sense reconeixement social. Amb l'excusa de l'amor i l'obligació sociocultural, el capitalisme s'apropia del nostre treball per a garantir la mà d'obra futura sense assumir els costos.

Ens neguem a continuar sostenint soles, explotades, precàries i invisibilitzades tot el treball de CURES.

Exigim:

• Cures com a dret fonamental: un sistema de cures públic, comunitari, universal i gratuït que garanteixi tots els drets per les qui sostenim la vida.
• Condicions laborals dignes també en el sector de les cures: salaris justos, convenis col·lectius, estabilitat laboral i accés a la vaga per a totes les treballadores del sector, incloent-hi l'eliminació de la bretxa de gènere a les pensions i el reconeixement econòmic i social de les qui han dedicat la seva vida a cuidar.
• Accés a un habitatge digne: polítiques justes d'habitatge assequible i accés als subministraments bàsics, davant la crisi residencial.
• Protecció davant qualsevol crisi: mesures de protecció en moments crítics, ja que les guerres, les crisis econòmiques o els desastres naturals, com la DANA a València, afecten de manera desproporcionada sobretot a dones i persones en situació de vulnerabilitat.

Des de la CGT, també exigim la fi de la precarietat estructural que ens condemna a l'explotació i la desigualtat:

La fi de la divisió sexual del treball i de la bretxa salarial i de les pensions.

Eliminació de qualsevol classe de violències cap a les dones, persones dissidents, LGTBIQA+...

Erradicació de biaixos de gènere a la salut laboral i eliminació del masclisme en totes les seves formes i manifestacions.

Derogació de la reforma laboral i de les pensions que ens condemna a treballar més enllà de les nostres capacitats.

Derogació de la llei mordassa.

Establiment d'una renda bàsica de les iguals i reducció de la jornada laboral a 30 hores.

Visibilitat i representació equitativa de dones i persones no binàries en tots els àmbits.

Una societat no capacitista i inclusiva amb la diversitat funcional i els cossos no normatius.

Polítiques reals de coeducació, formació i sensibilització en igualtat.

Regularització de totes les persones migrants i abolició de la llei d'estrangeria. Tancament dels CIEs i fi de les deportacions.

Mesures urgents enfront de l'emergència climàtica.

Aixequem la nostra veu contra les guerres i genocidis que esquincen comunitats, pobles i territoris. Exigim un cessament immediat de qualsevol acció bèl·lica, amenaces que s'acarnissen especialment amb les dones, nenes i persones no binàries. Condemnem totes les formes de violència que atemptin contra la diversitat i reafirmem el nostre compromís amb un feminisme inclusiu i transformador que canviï consciències i construeixi un món lliure, just i igualitari.

Posem en el centre la vida de totes les persones, derrocant barreres i construint ponts de solidaritat.

Perquè ens sobren motius per a continuar lluitant i construint un món millor per a totes les persones!

JUNTES SOM MÉS FORTES

LA LLUITA AL CARRER ENS FARÀ MÉS LLIURES

ENS HI VA LA VIDA, ENS HI VAN LES LLIBERTATS

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.