Pàgines

dissabte, 6 de febrer del 2016

Records de Maristes Les Corts

Jo soc ex-alumne marista, primer de Sants (EGB) i després de Les Corts (BUP i COU). A Les Corts vaig tenir el professor de gimnàstica que aquests dies s'ha sabut que va cometre abusos a nens de l'escola.

De primeres, no m'ho podia creure. Suposo que com la resta de companys, amb alguns dels quals estic més o menys en contacte via xarxes socials, que vam fer el batxillerat al col·legi.

Jo diria que la majoria dels que vam viure aquells anys simplement no vam tenir la més mínima consciència que allò pogués estar passant.

També és cert que per edat, els de la meva generació havíem de ser els primers que coincidien amb aquest personatge i potser en aquells primers grups no es van donar casos d'abusos. No ho sé. Espero que fos així.

En tot cas, el record d'aquells anys no és particularment amable. Suposo que per les meves pròpies característiques personals, indiscutible, per una banda; però també pel tipus d'educació que es rebia. Estic parlant de l'educació d'ara fa 30 anys.

De Sants recordo alguns professors amb molt d'afecte. Particularment al Sr. Urbà, a sisè d'EGB. Ja fa alguns anys que el Sr. Urbà va morir. Un record, i un somriure, per ell. Gràcies.

De Les Corts, també tinc bons records d'alguns mestres i a algun encara me'l trobo i ens saludem per la carretera de Sants, avui. Però,certament, en aquell moment, adolescent i molt despistat, vaig transitar pel batxillerat amb molta més pena que glòria.

Tanmateix, al COU, creuat el mig curs quan ja era evident que els resultats d'aquell any anaven a ser desastrosos, alguna cosa va fer clic al meu cap. Peces molt importants de la meva identitat es van consolidar i la major influència va venir de companys que avui veig que estaven més madurs que jo.

El resultat final d'aquell curs va ser que que vaig evitar a temps un naufragi acadèmic total. La confiança absoluta dels meus pares en mi, mai els ho agrairé prou, em va permetre redreçar els meus estudis i, uns anys més tard obtenir el títol d'enginyer tècnic de telecomunicacions.

Els Maristes Les Corts van ser una etapa molt complicada per mi. L'estil de l'escola era d'un nivell molt alt d'exigència i de competitivitat i jo no estava mentalment preparat per a aquell nivell d'exigència i competència. Era massa nen. Competència era el que definia en moltes ocasions la relació entre companys. Competència no només acadèmica. En manta ocasions també personal. Diguem-ho: vam tenir casos de bullyng entre companys, només que llavors no es feia servir aquesta paraula.

Ideològicament, a més, s'estava iniciant un període d'apertura i la majoria dels germans maristes i dels professors eren gent jove i, en general, oberts de mires. Ara m'adono que aquells anys també ho van ser de transició per al Col·legi. Es venia d'unes estructures franquistes repressives, dogmàtiques i escleròtiques, i s'integraven canvis de model educatiu, canvis tan importants com de la  llengua vehicular de l'educació, s'adaptava un ensenyament de la religió a una visió més vinculada a l'ètica que no al dogma. Això, probablement, va fer grinyolar creences considerades immutables tant en alumnes, com en famílies, com als mateixos educadors. No penso que fos per casualitat que molts d'aquells germans deixessin la congregació marista anys després.

Potser la dificultat més gran va ser aquesta: aquest canvi de model que ens va afectar a tots. Tothom anava una mica perdut (o potser només era jo que anava perdut?). En tot cas, però, recordo això: temps de construcció personal que, in extremis i gràcies als meus pares, va encarrilar-se d'una forma de la que avui em sento satisfet i agraït.

I enmig de tot això hi ha el cas dels abusos per part d'un professor de gimnàstica. Aquí hi ha gent que ha patit i que ha quedat tocada de per vida. El més dur de tot plegat és que aquest tipus ha estat prop de 30 anys fent de professor de gimnàstica a l'escola. M'agradaria creure que sense que ningú se n'adonés. Alguna cosa va fallar greument a Maristes i ha estat el pas del temps, el que ha acabat posant-ho de manifest.

Espero que es repari en la mida del possible el dany causat als ex-alumnes del col·legi que han estat victimitzats al llarg dels anys. Que es posi fora de circulació a l'abusador. Si és possible, que algú el tracti. Que se n'aprengui alguna cosa de tot plegat.

Adonar-se que no es pot permetre que a les posicions d'autoritat hi arribi qui se'n pot aprofitar personalment.

Que, de fet, caldria començar per discutir la necessitat de jerarquies i autoritats en l'educació dels fills. No es pot fer d'una altre forma? Més plana i democràtica?

Encara menys es pot permetre que la paraula culpa, tan central en les creences religioses,  esdevingui una arma per al sotmetiment de voluntats. Prou culpa i prou dogma. Parlem d'ètica d'una vegada.

Prou també d'imposar models: no hi han identitats equivocades, i menys les sexuals. Ningú és culpable de ser homosexual o bisexual, com no ho és de tenir els ulls blaus, o verds, o un nas gran. No és pecat.

En canvi si és pecat aprofitar-se del poder per obtenir beneficis. Més ben dit: és corrupció, és abús.

És l'abús, en totes les seves manifestacions, en totes les seves escales, el que hem de combatre.

1 comentari:

calimero ha dit...

He arribat al teu bloc, buscant precisament, al Sr.Urbà i no sabia de la seva mort. Suposo que ara tindria uns 85 anys. STTL.