Pàgines

divendres, 8 de febrer del 2013

Tot llegint Victus...

Des de fa un parell de dies que estic ficat en la lectura de Victus, d'Albert Sánchez Piñol. Probablement l'acabaré avui, aquesta nit, perquè estic molt enganxat.

Victus explica la història dels anys previs i del setge de Barcelona de 1714. Aquella guerra fatídica per a la llibertat de Catalunya vista des de l'òptica i el periple vital de Martí Zuviria, enginyer militar format a l'escola del gran enginyer francès Sébastien Le Prestre, Marques de Vauban.

El llibre és una narració èpica, salpebrada amb humor, una mica de sexe, un munt de dades històriques i un retrat de personatges i llocs. És un llibre amb herois i éssers roïns i no és pas el protagonista un espill de virtuts.

No perdré el temps fent una dissertació literària. N'hi han de moltes i molt bones. Serà més sincer dir que sento. Pel broc gros: és un llibre que m'està emocionant. És un llibre on, malgrat les seves misèries tan properes a les d'avui, no tinc cap dubte que estic a aquesta banda de la muralla. Amb la Coronela. Amb els Miquelets. Amb Peret, Anfan, Nan i l'Amelis. Amb el general Villarroel, el gran heroi, castellà, defensor de Barcelona. Amb els aventurers i soldats austriacistes que van decidir quedar-se i lluitar amb nosaltres, potser per defensar la noia que estimaven.

M'he emocionat fins a les llàgrimes i he sentit un odi profund per les tropes borbòniques, que van massacrar, torturar i violar, per tot Catalunya, durant tot el temps que va durar aquesta guerra mundial que va ser la Guerra de Successió i després de la guerra amb la repressió brutal, brutal, criminal, que els castellans i els borbons van exercir contra la població catalana. A la caiguda de Barcelona van seguir dècades de repressió i d'anorreament.

Victus. Vençuts. Catalunya va ser víctima d'un genocidi perpetrat pels castellans. Contra aquest destí lluitaven a la desesperada aquells ciutadans lliures de Barcelona. "Viurem lliures o morirem". "Lliures o morts". Van ser vençuts i van pagar amb tortura i mort haver defensat la llibertat, que no era, que no és, més que poder tornar cada nit a casa, després d'un dia de feina, a trobar-se amb la parella i els fills i ser, senzillament, feliços. Sense haver de témer que cap tirà pogués canviar-ho per la força.

Passar de ser ciutadans lliures a esdevenir súbdits, els més menyspreats, dels Borbons. Aquella batalla es va perdre i l'any que ve en farà 300 anys.

En això estava, tot llegint Victus, quan ha entrat un tuit amb la notícia que la bruixa que fa de vicepresidenta del govern diu que la Declaració de Sobirania és inconstitucional: que reconèixer la sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional, que això té efectes jurídics i que no pot ser i que la recorreran al tribunal constitucional. Impressionant. Potser s'ho creu i tot.

Em demano que què fem escoltant les bajanades de l'últim govern borbònic del món. Els hereus de Lluís XIV. Els últims borbons i els seus súbdits. Els descendents dels que van provar de liquidar-nos fa 300 anys, i que ho han anat intentant sistemàticament, amb regularitat cada mig segle. Passant per Espartero, o per Franco. Són els mateixos. És la mateixa ràbia. La seva i la meva.

1 comentari:

David ha dit...

Jo estic acabant el llibre VICTUS i sincerament m'ha decebut una mica...estic avesat a llegir novel·la històrica i m'esperava una redacció més seriosa i més centralitzada en el setge de la ciutat comtal.
Salutacions!