La guerra freda va ser una guerra, sobretot, d'espies i va ser, per descomptat, una guerra.
I això cal tenir-ho en compte ara que sembla que el CNI ha enviat espies a Catalunya a rebentar el procés secessionista. Està molt bé que el CNI faci aquestes coses perquè vol dir molt.
El CNI és l'exercit espanyol. Si més no, és l'exercit que pot fer servir Espanya en les circumstàncies actuals.
Si l'exercit espanyol ve a Catalunya en una missió de guerra que consisteix en aturar un procés secessionista és que des d'Espanya es reconeix implícitament a Catalunya com un enemic.
O sigui, els catalans som enemics d'Espanya i Espanya ens envia el seu exercit. Però, resulta que aquest exercit que està en missió de guerra contra Catalunya també el paguem els catalans. Quina gràcia no?
Espanya ens envia el seu exercit, de circumstàncies, però exercit i no se'ls ha acudit que, potser, digue'm agosarat, es podria haver plantejat enfocar el problema políticament. Sí, ja se, la guerra també és política, però reconeguem que és la solució política menys civilitzada.
Haurien pogut plantejar una solució política i civilitzada del tema, per exemple, argumentant de forma raonada motius per a no voler la secessió. Però serà que no els tenen, i opten per la forma cafre i hispànica d'afrontar el problema: envien l'exercit, d'espies, de circumstàncies, però exercit a la fi.
De debò em demano si és que realment no donen per més. De veritat que esperen que la gent d'aquest país, oficialment enemic, accepti voluntàriament i de bon grat seguir sent súbdits del regne?
Perquè aquesta és l'altre. En democràcia és el poble el que pren les decisions, i els governs són representants del poble, i els governs estan al servei del poble. En canvi, als regnes, no hi han ciutadans, si no súbdits, i els súbdits, com indica l'etimologia, estan sotmesos. Sotmesos a les autoritats polítiques. És una diferència notable: Passar de ser ciutadans lliures a súbdits; de tenir uns representants polítics a estar sotmès a unes autoritats polítiques.
És tota una declaració d'intencions i de voluntat política que l'estat hagi decidit enviar el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, a Catalunya. Ens ho poden dir més alt, però no més clar. Ens volen sotmesos. Súbdits. No ens representen. Això sí, els paguem dels nostres impostos a aquests que venen en missió de guerra.
No és casualitat. Faríem bé de no oblidar que l'estat ha decidit que Catalunya és l'enemic. Que per ells som súbdits rebels. Els espanyols demòcrates, que algun n'hi haurà, també farien bé d'adonar-se en quin estat viuen i en què consisteix la "democràcia" al regne d'Espanya. Farien bé de demanar-se si ells són ciutadans lliures amb uns representants polítics o si són súbdits d'unes autoritats.
Però bé, ja s'ho faran aquests hipotètics espanyols demòcrates. El que cal agrair és que el CNI hagi posat tan clarament les cartes sobre la taula. Per si algú ho dubtava, les solucions polítiques són impensables. Ni federalismes, ni confederalismes, ni pactes fiscals, ni mandangues. Súbdits. I a callar. Aquesta és l'Espanya que ens ha enviat el seu exercit, d'espies, de circumstàncies, en missió de guerra.
Però sense força bruta, no podran guanyar. Se'ls veu venir d'una hora lluny. Juguen brut i ho fan tan barroerament que ens carreguen de raons. Aquest cop guanyarem nosaltres. Anem per feina. Referèndum ja. I guanyar-lo. Independència ja. Tenim pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada