NO als Jocs d'Hivern 2030 (III). MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

Més informació per a oposar-se als jocs d'hivern de 2030.

Reprodueixo a continuació el "MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS" que podeu trobar a la web: https://www.manifestjocshivern.cat/

MANIFEST CIENTÍFIC INDEPENDENT DAVANT DE LA PROPOSTA DE JOCS OLÍMPICS D’HIVERN 2030 ALS PIRINEUS

"Davant la proposta de celebració d’uns Jocs Olímpics (JJOO) d’hivern als Pirineus l’any 2030, impulsada pel Govern de la Generalitat de Catalunya, des de la comunitat científica volem expressar al conjunt de la ciutadania la nostra preocupació per l’impacte negatiu i les pèrdues que aquests grans esdeveniments esportius poden tenir sobre les economies locals, els paisatges rurals i els ecosistemes dels Pirineus.

En termes generals la proposta s’emmarca en la defensa d’un model de desenvolupament socioeconòmic per a les àrees de muntanya basat en el turisme de masses. Les dades científiques demostren que aquest model és incompatible amb la crisi climàtica i els reptes socials i ambientals que afronta el territori.

Al llarg de les darreres dècades, en diferents localitats del món, els JJOO d’hivern han comportat pèrdues de milions d’euros públics, així com el malbaratament de recursos escassos com l’aigua i l’energia. Així mateix, aquest tipus d’esdeveniments esportius generen l’emissió de milions de tones de CO2eq i impacten greument sobre la biodiversitat de les àrees de muntanya. Les dades de les edicions anteriors dels JJOO d’hivern des del 1980 i les informacions sobre l’actual escenari als Pirineus pronostiquen que aquests jocs d’hivern podrien ser un altre cas de fracàs.

 

 Beneficis i pèrdues de vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars

Resum de despeses i ingressos dels últims vuit Jocs Olímpics d’hivern en milions de dòlars (https://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.1001.6466&rep=rep1&type=pdf)

 

No existeixen opcions “verdes” de desenvolupar els JJOO d’hivern

DENUNCIEM que, d’acord amb els estudis científics recopilats, qualsevol proposta de JJOO d’hivern que es presenti com a “sostenible” serà un intent de mercats i governs d’apropiar-se d’etiquetes verdes. Ens trobarem davant d’una informació enganyosa que oculta les dades reals sobre la viabilitat tècnica, ambiental i econòmica del turisme de massa en el context actual d’emergència climàtica.

Per aquesta raó, EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern als Pirineus. Els estudis de referència i altres informacions complementàries es poden trobar als annexos inclosos al final d’aquest document.

 

LLEGEIX ELS 10 ARGUMENTS PRINCIPALS

EXPOSEM en deu punts els arguments principals que qüestionen la candidatura de JJOO d’hivern al Pirineu

1. La proposta de candidatura de JJOO d’hivern és poc transparent i no té un pla d’implementació concret, acompanyat pel document pertinent d’avaluació ambiental, com exigeixen: la Llei 6/2009 (28 abril), Llei 16/2015 (21 de juliol), Text refós de la Llei d’urbanisme (article 86 bis i redactat de la disposició transitòria divuitena) aprovat per la Llei 3/2012 (22 febrer) i Decret legislatiu 1/2005 (26 juliol) i amb el seu reglament (Decret 305/2006, de 18 de juliol – articles 70, 100, 106 i 115). També alertem que els grans esdeveniments d’aquest tipus poden ser incompatibles amb els diversos compromisos legals i polítics adquirits per les institucions catalanes a diferent escala (per exemple objectius de desenvolupament sostenible; normativa de protecció d’espais de la Xarxa Natura 2000; objectius de planificació dels espais naturals protegits que es poden veure afectats, objectius dels plans comarcals d’acció sectorial turística que advoquen per una desestacionalització, etc.)

2. Les darreres publicacions indiquen que la majoria de les estacions d’esquí als Pirineus seran inviables a finals de segle. La temperatura als Pirineus ha augmentat 1,3 °C al llarg dels darrers cinquanta anys i l’increment de temperatures màximes pot oscil·lar entre 1 i 2,7 °C al 2030 i 1,4 i 4 °C el 2050 en funció de si estabilitzem o seguim incrementant les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Segons els models, per cada grau que augmenta la temperatura el mantell redueix la seva durada en vint-i-cinc dies a cota de 2000 m. s.n.m

Cal tenir present que actualment un 30% d’estacions d’esquí dels Pirineus ja no són viables sense una aportació de neu artificial. L’augment de temperatura contribueix a una fusió prematura de la neu i n’escurça la durada. Es calcula que en un escenari d’estabilització de les emissions, un 70% de les estacions no seran viables sense neu artificial, mentre que un 7% no podrà funcionar ni tan sols amb l’ús de canons. Si les emissions continuen al ritme actual de creixement, el nombre d’estacions completament inviables està previst que augmenti fins al 20%.

viabilitat de les estacions d’esquí A LA REGIÓ DEL PIRINEU 2030-2050

Escenari d’estabilització d’emissions

Escenari d’augment d’emissions a ritme actual

Llegenda

blau verd - Viable sense neu articificial

taronja - Viable amb neu articificial

vermell - Inviable

Font: Spandre, P., et al. (2019). The Cryosphere, 13(4), 1325-1347.

3. Els JJOO d’Hivern només es podran realitzar amb un augment del consum d’energia, d’aigua i de la contaminació. L’increment de la mobilitat entre les zones més poblades i els Pirineus, i les inversions que farien falta per modernitzar les estructures, aniria associat a diversos impactes nocius per a la societat i el medi ambient, com per exemple l’abocament d’aigües residuals i l’augment d’emissions de CO2.

4. L’actual consum d’aigua de les estacions d’esquí per a la producció de neu artificial redueix la disponibilitat d’aigua per altres usos, degut a l’evaporació d’una part d’aigua utilitzada i l’ús d’additius que comporten una alteració de la seva qualitat. Atesa la reducció de les nevades, a conseqüència del canvi climàtic i l’augment de la massa forestal associat a l’abandonament de les pastures als Pirineus, que és produeixi una reducció de la recàrrega dels aqüífers en les properes dècades, fent plausible una necessitat d’optimització d’aigua per usos prioritaris.

5. El turisme és un dels cinc factors principals que causen una pressió directa sobre biodiversitat: pèrdua d’hàbitat i fragmentació ecològica, sobreexplotació de recursos, contaminació, introducció d’espècies exòtiques i canvi climàtic. La biodiversitat es veu negativament afectada per l’augment de la freqüentació humana, la contaminació directa, les infraestructures derivades dels JJOO (ampliacions de pistes, de carreteres i pàrquings, etc.) i les afectacions als cabals hídrics per generar neu artificial. Als Pirineus catalans la majoria dels hàbitats d’interès comunitari es troben en mal estat de conservació, i hi ha més de 50 espècies animals i 80 de vegetals que es troben amenaçades en diferents graus i se’n veurien afectades. Per exemple, espècies en situació crítica com el gall fer estan greument afectades per l’activitat humana a les muntanyes durant l’hivern, i d’altres com la llúdriga ho són per l’estat de les conques hídriques. Un gran esdeveniment turístic, com els JJOO, incrementaria aquests impactes.

La donzella de la bistorta es troba amenaçada, en estat En Perill a Catalunya així com l’hàbitat del qual depèn, les molleres de bistorta. Als Pirineus la majoria de molleres es troben amenaçades pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics

6. Les estacions d’esquí dels Pirineus no són rendibles econòmicament. La Generalitat de Catalunya ha rescatat set estacions d’esquí dels Pirineus català degut a problemes de rendibilitat econòmica. Fins al 2017, aquestes van acumular un dèficit de 74 milions d’euros. Totes són deficitàries i La Molina, una de les possibles estacions per acollir proves olímpiques, és la que presenta unes pèrdues més elevades, de 2,6 milions d’euros anuals.

7. Els JJOO no aportaran riquesa als Pirineus. Els estudis realitzats sobre Jocs olímpics anteriors demostren que aquests esdeveniments no han tingut efectes positius significatius en el PIB de les regions on s’han celebrat. En canvi, sí que s’ha observat un efecte negatiu, amb caigudes del PIB d’entre el 2,3% i el 2,7% (en comparació amb el PIB nacional) durant l’any dels jocs i posteriorment. Diversos factors expliquen aquest fet, com per exemple que la capacitat d’acollir visitants és limitada, i que disminueix l’activitat turística habitual i l’activitat econòmica que se’n deriva. En el cas de la proposta de JJOO d’hivern als Pirineus, les grans inversions monetàries necessàries per a solucionar l’absència de neu i per adequar les infraestructures obsoletes podrien tenir costos molt alts. Els suposats JJOO d’hivern “verds” de Pequín, que es celebren aquest any, han tingut costos altíssims per produir neu artificial.

La repercussió econòmica del jocs sobre les poblacions locals és escassa, ja que només proporcionen feina precària, principalment a persones de fora del territori, i les inversions són captades bàsicament per grans empreses de construcció i hostaleria, sense repercussió positiva per la població local, com ara els petits comerços.

font d’ingressos als pirineus i catalunya

VAB turisme

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Segones residències

% segona residència /total

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Renda anual

Renda anual (€/any)

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

 

Llits turístics

Llits turístics/1000 habitants

Llegenda

blau clar - Catalunya

vermell - Alt Pirineu i Aran

Comparació de Valor Agregat Brut del turisme, Segones residències, Renda i llits turístics entre Catalunya i els Pirineus. Font: Idescat

8. La proposta de JJOO d’hivern agreujarà el desequilibri i la dependència que pateixen les comarques pirinenques. Actualment, les comarques amb més inversions turístiques no experimenten una gran disminució de l’atur, i la seva renda per habitant es situa entre els nivells més baixos de Catalunya.

Les zones dels Pirineus que acullen el turisme de neu pateixen un boom immobiliari de segones residències, que provoca un increment dels preus i una progressiva elitització i gentrificació dels seus pobles i ciutats. Els estudis fets en altres països evidencien que els esdeveniments olímpics han incrementat l’especulació i l’expulsió de veïns i veïnes per a treure més rendibilitat als habitatges amb la seva reconversió a allotjament turístic.

Les inversions vinculades a la celebració dels JJOO d’hivern estan enfocades a connectar l’àrea metropolitana de Barcelona amb les estacions d’esquí,reforçant, encara més, els models de gestió centralista que ha desatès les necessitats dels territoris Pirinencs. En canvi, no milloraran la xarxa ferroviària ni la resta de carreteres que penetren cap a les valls secundàries, dificultant la integració i connexió entre els pobles i veïnats, alguns dels quals pateixen mancances importants.

9. Els Pirineus han perdut el seu model de vida tradicional i uns JJOO d’hivern encara l’enfocarien més al sector turístic massiu. Les àrees de muntanya han estat territoris principalment productius al llarg de la història. No obstant, en les últimes dècades el model basat en el turisme i les segones residències ha passat per davant de les pràctiques tradicionals com són l’agricultura, la ramaderia i la petita indústria de transformació. Això incentiva canvis en l’ús del sòl i l’abandonament de terres productives, provocant el declivi de la biodiversitat i la pèrdua d’ecosistemes ecològicament claus com són les pastures d’alta muntanya, que són un embornal de carboni i una important reserva d’aigua. La priorització de l’activitat turística limita la possibilitat de diversificar l’economia local cap a d’altres sectors, com els serveis o la indústria.

10. Acollir uns Jocs Olímpics d’hivern implicaria canvis i ampliacions a les infraestructures d’unes determinades pistes d’esquí, cosa que suposaria posar en risc la preservació de nombrosos jaciments arqueològics de la zona. Aquests jaciments arqueològics són el testimoni material que s’ha conservat de les societats i cultures ancestrals que van habitar els Pirineus. Algunes pistes d’esquí i la seva àrea d’influència es troben en zones d’important riquesa arqueològica, que poden veure’s irreversiblement afectades per la seva ampliació. Una inversió cap a un turisme més sostenible significaria invertir en recuperar i posar a disposició de la ciutadania aquest patrimoni, com a transmissor d’un coneixement que visibilitzi la importància que han tingut les activitats agropecuàries ancestrals i actuals al Pirineu.

Probabilitat de presència de jaciments arqueològics d’alta muntanya

Pirineus I AMPLIACIÓ A LES PISTES DE BAQUEIRA BERET

La modelització evidencia com l’ampliació de les pistes d’esqui de Baqueria (en contorn negre) impactarien i afectarien a zones d’altra concentració de jaciments arqueològics de gran importància científica i patrimonial.

Models fets a partir de 1052 jaciments dels Pirineus catalans i andorrans pels quals s’han derivat les següents variables: altitud, gradient del vessant, orientació del vessant, distància euclidiana al riu o estany més proper, insolació solstici d’estiu, insolació solstici d’hivern, landcover, índex de prominència topogràfica a 100 m i índex de prominència topogràfica a 250 m., índex de rugositat del terreny calculat sobre 100×100 m., landform i índex de posició en el vessant (SCI).

Font: GAAM (Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya, UAB-CSIC)

 

Descarrega't el manifest i annexos:  http://www.manifestjocshivern.cat/wp-content/uploads/2022/02/manifestjjoohivern_annexos.pdf 

Visiteu el lloc web:  http://www.manifestjocshivern.cat/

CONTACTE

• info@manifestjocshivern.cat
• manifestjocshivern@gmail.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

NO als Jocs d'Hivern 2030 (II).

No serà queixant-nos i plorant per les oportunitats perdudes, o per la poca traça del nostres "estimats líders", o per l'acarnissament repressiu de l'enemic, o pel que més ràbia, o més por us faci que aconseguirem la Independència.

Per aconseguir la Independència ens hem de mobilitzar de forma permanent. Guanyar tantes batalles com sigui possible, o perdre-les fent tant mal com puguem a l'enemic. Guanyarem la independència se deixem enrere els "estimats líders" i nosaltres mateixos aprenem a liderar, o a reconèixer a autèntics líders que ens permetin guanyar cada petita o gran batalla en la que ens involucrem.

No ens mancaran batalles que lluitar: l'enemic està determinat a destruir la nació catalana. La determinació dels independentistes per alliberar Catalunya ha de ser més gran que la de l'enemic.

I, al final, haurem vençut, o no, però el que no podem fer és deixar de lluitar. Ni que sigui per simple orgull personal. Però és molt millor la victòria.

Una batalla que se'ns planteja als independentistes és la la protecció del Pirineu, aturant la candidatura dels jocs olímpics d'hivern de 2030.

Aquesta batalla l'hem de guanyar. Guanyar-la, a més d'aturar la candidatura vol dir, també, desemmascarar les elits del pont aeri que han ensumat sang i negoci especulatiu. La independència vol dir alliberar-se de l'estat ocupant, però també dels falsos "patriotes" que en públic parlen de nació i independència i, per darrere, es venen el país i només procuren pels propis interessos o dels lobbies que representen. La fauna del pont aeri, essencialment.

Informem-nos, parlem per convèncer als indecisos i mobilitzem-nos quan toqui. Sempre és igual. El primer pas és rebatre i destruir el discurs i la propaganda dels mitjans del pont aeri. Podem fer-ho.

Material: Afegeixo l'entrevista i debat que va protagonitzar Araceli Segarra el passat dissabte al FAQS. Semblava un parany. Semblava un tots contra una. Jo crec que es pensaven que se la menjarien. Però no. Araceli Segarra anava preparada, molt ben documentada i va defensar les seves posicions amb entusiasme i energia. Va aclaparar als tertulians habituals del FAQS que no estaven preparats, ni per casualitat, per a la tempesta que els va caure a sobre. 

Agrair a Araceli Segarra la seva determinació en la defensa del Pirineu. Va aportar dades i bones idees. És un vídeo que cal veure, compartir i comentar. Material de guerrilla, del bo.

Vet aquí el vídeo:

   

Més material: La plataforma Octuvre.cat d'Albano Dante i Marta Sibina està investigant sobre la candidatura del jocs olímpics d'hivern de 2030. Han promès que publicaran un vídeo explicant el que trobin i, de moment  han publicat el fil de Twitter que reprodueixo a continuació. 

Per una banda, destaca l'opacitat del projecte dels jocs, i per altra sembla que ja s'estan repartint diners a amics, coneguts i saludats, per a preparar una campanya de propaganda dels jocs. És curiós, oi? Si això dels jocs és tan bo com diuen, no hauria de caldre gaire propaganda, no?

Vet aquí el fil:

🛑🛑🛑ATENCIÓ
▶️SOBRE ELS JJOO:
Una de les queixes del territori és l'opacitat que envolta el projecte.
A OCTUVRE estem treballant en un vídeo especial sobre aquesta opacitat.
De moment us avancem una informació important.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Hem tingut accés a documentació etiquetada com a CONFIDENCIAL on podem veure diverses qüestions que mereixen una explicació URGENT.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

El document al qual fem referència és un informe que, entre altres coses, tracta sobre com convèncer la població sobre la necessitat d'organitzar uns JJOO.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

EL PRIMER que crida l'atenció és que, segons es pot llegir, el
document ha estat impulsat pel
> Govern de la Generalitat
> Ferrocarrils de la Generalitat
> L'Ajuntament de Barcelona i
> "ajuntaments dels Pirineus".

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

AIXÒ PLANTEJA 3 PREGUNTES MOLT IMPORTANTS:
1) Ada Colau s'ha manifestat públicament en contra dels JJOO del Pirineu.
Llavors: per què el seu ajuntament impulsa un informe a favor dels JJOO?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

2) Desenes d'alcaldes dels Pirineus han denunciat que no tenen informació. Que se n'assabenten pels mitjans de comunicació. Per què existeix un document de més de 160 pàgines i està amagat?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

3) Qui ha pagat aquest informe? Estem treballant per contestar aquestes preguntes. Però de moment sabem el següent:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

A) Malgrat l'opacitat, sabem que ja s'han encarregat 12 ESTUDIS sobre els JJOO a empreses privades. Aquí podem veure els 12 informes:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

A) Malgrat l'opacitat, sabem que ja s'han encarregat 12 ESTUDIS sobre els JJOO a empreses privades. Aquí podem veure els 12 informes:

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

ALGUNES PREGUNTES:
1) Qui ha pagat aquests informes?
2) S'ha fet concurs públic?
3) Per què s'han amagat aquests informes als responsables municipals dels
Pirineus?

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Estem treballant per obtenir respostes. Però, mentrestant, cal posar
sobre la taula aquestes preguntes. Aquesta opacitat no és tolerable.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

PD: Estem sentint el programa de CatRàdio sobre els JJOO. Les mentides i manipulacions que estem sentint són possibles gràcies a una opacitat que dinamitarem.
Bon dia.

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

OCTUVRE no accepta publicitat ni rep subvencions. OCTUVRE es finança gràcies als seus socis i donants. Si vols saber més sobre aquest projecte, visita: (https://t.co/Ne4n1CEBZs)

— octuvre (@OctuvreCAT) February 7, 2022

Un àudio per acabar, publicat a Catalunya Ràdio:

Científics en contra dels Jocs: "És un bogeria a nivell climàtic"

Extret de l'enllaç: "Més de 50 científics de tots els àmbits, des de les ciències socials fins a les ciències ambientals i naturals, preparen un informe contrari als Jocs d'hivern 2030. Segons ha avançat a "El matí" l'ambientòloga Anna Pérez Català, un projecte d'aquestes característiques és inviable: pronostiquen que al 2030 almenys una de cada quatre estacions d'esquí catalanes no es podran mantenir ni amb neu artificial."

 

 

Ho podeu llegir també al Vilaweb:

NO als Jocs d'Hivern 2030 (I).

L'europarlamentària Clara Ponsatí ha expressat en aquest article publicat al Vilaweb la seva oposició a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern de 2030. 

No puc estar més d'acord amb l'ex-consellera.

La candidatura de Barcelona, la mera proposta, és una aberració.

el Principat de Catalunya és un país centralista i macrocefàlic.El resultat de molts anys de concentració de poder, indústria i serveis a Barcelona. El resultat també d'un profund provincianisme que pren Madrid com a referència de forma constant. Un provincianisme que pren forma en la imitació del poder i les formes d'exercir-lo o ostentar-lo de la capital castellana; però també en el rebuig explícit d'alguna d'aquestes formes. Madrid com a referència, en definitiva. No dels seus ciutadans, però sí de les elits. El pont aeri. 

Una imitació de formes i comportament centralistes que inevitablement, perquè les dimensions del país són les que són, provoquen la reconversió de bona part del Principat no metropolità en una mena de parc temàtic per a pixapins. I sovint també el despoblament, el  buidat, de les comarques amb pitjor comunicació amb l'àrea metropolitana

El Principat no metropolità: Comarques de Lleida, Terres de l'Ebre, Pirineus, comarques de Girona, i comarques no metropolitanes de Barcelona: Bages, Osona i Berguedà. Una Catalunya que Es tracta de comarques de forta personalitat, en algun cas amb una estructura social i humana prou potent com per resistir l'aspiradora barcelonina. Però no sempre. És un fet que una bona part de Catalunya ha esdevingut una mena de parc temàtic.

Una de les primeres víctimes d'aquesta reconversió a parc temàtic va ser el Pirineu. Enguany farà un segle que el tren va arribar a Puigcerdà (1922) Uns anys abans (1916) ho havia fet a Ribes de Freser. 

Des del primer dia, la burgesia barcelonina va fer seves les valls de l Ripollès i de la Baixa Cerdanya i només cal voltar una mica per les dues poblacions esmentades per adonar-se de la importància que te la connexió amb Barcelona i del turisme de la capital.

També és cert que els pobles amb estació de tren de la línia de Puigcerdà són un cas ben especial, tot i la precarietat de la línia. A molts pobles del Pirineu només s'hi pot arribar en vehicle privat o en taxi. No tots els pobles disposen de servei d'autobús ni, en cas de disposar-ne, tenen gaires horaris. Alguns cops el servei es redueix  a l'horari escolar en períodes lectius.

No sempre als pobles hi han prou nens per a mantenir una escola. Recordeu allò de "Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena"? L'ordre hauria de ser el contrari: La Catalunya plena -de gent, de nens- serà rica i, aleshores, serà triomfant.

Com diu Ponsatí, no calen uns jocs per a fer que la gent visqui i treballi al Pirineu. Per a que la gent que hi viu no tinguin cap necessitat de marxar. Per a que la gent que hi viu puguin posar negocis de tota mena i no només hostaleria, restauració i esports d'hivern o d'aventura. Està molt bé que aquests negocis existeixin, però també estarien molt bé laboratoris de recerca, o empreses de desenvolupament de programari, o de serveis d'Internet, o de telecomunicacions. O centres d'atenció a usuaris. Per dir algunes que no demanen més infraestructura logística que unes bones comunicacions digitals. Digueu-ne fibra òptica.

Per a que passi que el Pirineu tingui una població estable que estimi el territori, les  tradicions i la parla, i se'n faci responsable, que en conegui la seva importància com a eix vertebrador entre la Catalunya Nord i el Principat, per a que aquesta gent existeixi cal que al Pirineu ofereixi possibilitats per a poder crear projectes vitals que et lliguin i et facin estimar al territori.

És dir, que calen infraestructures i serveis. Però, primer de tot, un pla estratègic amb l'objectiu principal de fer que qui viu el Pirineu no se'n vulgui, ni li calgui, marxar. Que el Pirineu sigui atractiu per anar-hi a viure i treballar.

I això s'aconseguirà amb Jocs d'hivern? És clar que no. Els jocs d'hivern només són l'enèsim projecte especulatiu i a curt termini per a major glòria dels comptes de resultats de  les elits del pont aeri. Aprofitant-se de la necessària reconversió que cal fer ja al Pirineu per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic que afectarà al sector dels esports de neu. La reconversió no pot ser  obrir més hotels i més canons de neu. El que cal és canviar el model. 

Cal protegir els espais naturals, millorar la gestió de l'aigua i els recursos i posar infraestructures i serveis que permetin, com he dit abans, que una població estable i que estimi les comarques de muntanya, se'n faci responsable i les ompli de vida. Ben diferent que omplir-les de turistes i pixapins que no distingeixen una vaca d'un cavall, que es pensen que el pernil creix als arbres, o que la "natura" és redueix a pistes verdes, vermelles o negres.

HI han bons motius - ecològics, socials, econòmics, nacionals- per a dir No als Jocs d'hivern i Sí a la vida al Pirineu. Que no us enganyin. Els jocs no són una oportunitat de res. El que cal és que l'elit que depreda el país deixi de fer-ho. Que els fem fora. Que fem fora als pirates del pont aeri i que Catalunya torni a estar en mans de la gent que hi viu. Que Catalunya torni a ser plena, amb gent que viu i estima el país a tots els territoris del país. Una població estable que vol viure al país i pot fer-ho, que no li cal marxar a Barcelona per tenir oportunitats. Una Catalunya plena. I si està plena, serà rica. I serà triomfant, lliure i independent.

Un petit exit personal

 

2022 també ha començat amb una satisfacció personal. He presentat el meu treball final de màster d'Enginyeria Informàtica a la UOC. A l'espera de la nota final (entenc que no han d'haver sorpreses) afegeixo el títol d'Enginyer Informàtic al d'Enginyer Tècnic de Telecomunicació, per la UPC, que vaig obtenir al 92, aviat farà 30 anys.

A aquestes alçades de la vida, però, aquest nou títol té molt més a veure amb la satisfacció personal i l'interès que tinc per la tecnologia que amb objectius professionals. Fa molts anys que faig d'informàtic. Per una banda, aquest títol aporta la certificació oficial a la meva experiència professional. Per altra, he pogut adquirir coneixements en àrees que, professionalment, no havia tocat mai. En particular, la simulació de processos, i la intel·ligència artificial m'han cridat l'atenció. El meu treball de final de màster ha anat precisament de classificació d'imatges fent servir tècniques de deep learning.

M'he quedat amb  ganes de més. Tinc ben viu el cuquet d'aprendre. No se si aquest mateix semestre que comença ja em matricularé d'un nou curs (un nou màster? idiomes?) o m'esperaré al setembre. El que és segur és que si tinc forces i les condicions acompanyen, aquests no seran els darrers estudis que faci amb la UOC. Des d'aquí el meu reconeixement i agraïment a la institució i al seu professorat. Aprofito per manifestar la meva valoració molt positiva del seu sistema d'ensenyament, pràctic i competitiu.

Un petit èxit personal. Estic satisfet. És clar que sí.  

 

Represa

 Represa. Ha encetat l'any amb la superació o si més no començant a superar, d'una difícil situació personal de salut de la meva parella. Tot el 2021 va ser un descens als inferns en el que el Covid només va ser una anècdota. Però 2022 ha començat amb aires de represa: una intervenció a temps i l'estada a l'hospital sembla que ens posen en el camí de recuperar la salut perduda. Així sigui.

Els desitjos i els propòsits són aquests: que tinguem salut i que sapiguem cuidar-nos. Si estem sans, si estem forts, podrem lluitar pels nostres somnis.

Us diré que el més important per mi -avui ho sento així- és que vull viure. Tinc il·lusions. Em sento fort. El temps ha passat i ja no sóc el jove que era fa 30 anys. El món és ben diferent. He viscut ja algunes vides: la vida del nen, del jove, de l'adult. Com adult, també he viscut, i visc, vides diferents. Marcades per esdeveniments crucials, com pot ser un canvi professional, una malaltia i la seva superació, o potser fites de l'aventura col·lectiva d'aquest país. Avui tinc més paciència, mètode, perseverança i experiència. M'han de servir per les vides que em resten per viure. Tant de bo que siguin moltes encara. No me n'he cansat de viure, i avui crec que no me'n cansaré mai.

Un món per viure. Un món que cal deixar net i endreçat per als que ens seguiran. Pel meu fill. Pels teus. Per a tu mateix  i tu mateixa, que tens vides per viure. Amic, amiga. Per a tu, que com jo, estimes la vida, i aquest món.

Vull tornar a caminar per les muntanyes. A nedar a la platja. Vull omplir d'aire els pulmons. Vull sorprendre una guineu al prat, un voltor al cel, un isard a les roques, un picot a l'arbre, un dofí al mar, un capgròs a l'estany, els falciots a la primavera. Vull omplir-me amb el perfum de jardins florits, de terra mullada per la pluja, de brases a un poble en festa major.

Tot això vull. Maldaré per aconseguir-ho. El meu bon desig per a vosaltres és que vosaltres també pugueu gaudir tot això que jo vull per mi. Que tingueu salut i força per aconseguir-ho, que les circumstàncies us siguin propícies. Que tingueu somnis i desigs, i que pugueu fer-los realitat. Que pugueu viure moltes vides.

I quan arribi el moment de tancar els ulls per sempre més, que ho feu satisfets.

Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

Viure, lluitar, desertar.

 Les meves ocupacions personals fan que cada com em sigui més difícil disposar del temps necessari per a escriure al blog. Avui trobo un moment. 

En algun moment des de que tinc aquest blog, dedicava temps a escriure sobre l'actualitat, i en feia un seguiment, En els moments de més activitat arribava a escriure, gairebé, un post diari. Avui estic molt llunys d'aquelles ràtios i l'actualitat em sembla menys urgent, menys atractiva que fa uns anys Em cal més temps per metabolitzar les notícies i moltes d'elles se'm passen sense ni tan sols haver-me'n adonat que es produïen.

He passat l'octubre sense escriure. Tot i que hi ha una data tan assenyalada com el primer d'octubre. Aniversari i commemoració del referèndum d'autodeterminació que ens va portar a una proclamació de la República catalana, tot i que immediatament suspesa en un gir del que, a dia d'avui, encara se'n paguen les conseqüències. No defensar la República va ser una decisió que mai sabrem si va ser encerada o no, Només sabem que no vam fer-ho. El nostre present és conseqüència directa d'aquella decisió.

Però fa un mes just del primer d'octubre. Avui es parla de la COP26. La nova cimera contra els efectes del canvi climàtic. L'experiència de cimeres anteriors només pot portar al més profund dels pessimismes. Vivim en un món que menteix, i es menteix.Un món de postureig. D'imatges. Un món impostat. Un món on es fa una cimera per recordar-nos a tots que només tenim aquests planeta per a sustentar la vida humana. Una cimera que parla de solidaritat, de responsabilitat, d'unitat planetària... Però el fet és que avui, els pressupostos de defensa de, essencialment, tots els països del món, són la partida més alta de cada pressupost. Els diners que avui es destinen a comprar armes, a preparar la guerra, contra la resta de la humanitat són infinitament més quantitat que els que es destinen a lluitar contra el canvi climàtic, o a la vacunació als països que encara no han pogut posar ni la primera dosi de la vacuna contra el Covid19.

És un món en el que la imatge i la correcció política són el més important, si més no per al comú de la gent, que per les elits el més important segueix sent el que sempre ha estat: el propi benefici, el propi interès. Sospito que la imposició de la correcció política, de la supeditació a la imatge, a l'opinió pública (que no deixa de ser l'actualització a escala industrial del "què diran" de temps passats) és l'estratègia preferida per les elits per continuar mantenint el control, per a seguir fent que la gent compri allò que interessa a les elits, per a tenir als pobles callats i que no protestin ni es queixin, per a tenir-los fiscalitzats, autocensurats, espantats.

Un món en que els pobles, o molta gent si més no, ja els està bé aquest marc de correcció política que  els permet justificar-se i no haver de fer l'esforç de fer-se responsables. Obeir sempre és més fàcil que fer-se'n càrrec. Fer el políticament correcte és suficient per a no haver de fer res més. Ser políticament  correcte i seguir consumint igual o més, però ara productes amb bio, verd o green a l'etiqueta. Ser políticament correctes i comprar un cotxe híbrid, primer, i elèctric, després. Protestar pel dèficit d'infraestructures de transport públic, però no posar mai un peu a rodalies, ni per error, i demanar l'ampliació del Prat i els jocs olímpics al Pirineu. Tot és correcte políticament. Tot és bio. Tot és eco. Però, inexplicablement, o potser  no tant, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera continua creixent.

No ens en sortirem. Avui ho veig així. No mentre siguem sent esclaus de la correcció política que ens permet ser irresponsables. Còmodament irresponsables. Hedonísticament irresponsables.Vet aquí el problema. Confondre felicitat amb plaer. Menystenir la responsabilitat envers el altres, els deures envers els altres, l'esforç per l'acompliment dels deures i l'assoliment dels objectius. Primar, en canvi, els drets però, més que res, confondre els drets, que al final sempre es resumeixen en el dret a la felicitat, pel dret al plaer;  i a l'evitació de l'esforç entès com a patiment. Una confusió promoguda i reforçada per les elits.

Uns ens enganyen, i els altres es deixen enganyar. Perquè és més fàcil. Perquè gairebé ningú vol, en el fons, que les coses canviïn gaire. I encara algun s'estranyen de la deserció dels que s'abaixen del sistema, dels que se n'aparten. Ens diuen que aquesta dècada és l'última oportunitat per evitar el desastre  climàtic, i ens diuen, en veu més baixa que, en realitat, si avui mateix deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la mateixa inèrcia atmosfèrica ja faria inevitable als propers anys un escalfament prou perniciós per a les societats humanes. En realitat, el partit està en temps de descompte. Estem perdent. Ni tan sols podem empatar. A l'únic que podem aspirar és a maquillar el resultat. Però ni això podrem fer.

L'estratègia dels estats? inventar un relat. Ministeris de transició. Productes bio, eco i green de tota mena, més cars. Talls, des-abastiment del qual n'és culpable un enemic exterior i insolidari. Pèrdua de drets de la majoria en nom d'una seguretat que no només considera enemics a altres països, si no que troba enemics a la mateixa societat, i al mateix planeta, a la mateixa natura, que esdevé enemiga, ja sigui en forma de pandèmia, de volcà, de terratrèmol, de tsunami, o de sequeres persistents o tempestes violentes. La culpa és del "canvi climàtic", un monstre que ha aparegut del no res.

Desertar tampoc és una opció, tot i que certament puc entendre-la (i potser compartir-la!). Però no és una opció perquè el desastre és global. Com aquesta aquesta gran apagada que ens vaticinen i que, en realitat, no és més que la constatació de la immensa debilitat d'un sistema podrit que, malgrat tot, aprofita fins i tot l'amenaça del propi col·lapse per a espantar una mica més, per a sotmetre una mica  més, als seus súbdits.

No hi ha gran cosa a fer. Cadascú al seu petit camp de batalla hauria de fer un trinxera i resistir, consumir molt menys, coordinar-se amb d'altres resistents en cooperatives de tota mena. fer-se responsable, informar-se, compartir, denunciar, lluitar.

Un altre món és possible. Ja no serà el món bonic que podia haver estat però, si més no, encara ha de poder ser un món habitable, agradable i divers per a nosaltres mateixos i per als que ens seguiran. Però hem d'actuar, i no podem fer delegació d'aquesta responsabilitat. No podem desertar.

Si vols la felicitat, has de ser responsable i mesurat. Epicuri. Si més no, has de poder sentir-te satisfet per haver fet la teva part. Estoic.  El que és segur que si la teva vida  només és una cerca del plaer -hedonisme- no ho aconseguiràs. Et saturaràs. Et desesperaràs. El més trist: hauràs estat un inútil, i en seràs conscient al pitjor moment, quan t'arribi l'hora.

...Es demanaven: "Per què la gent no es vacuna?"

És una pregunta que se sent sovint, darrerament. Es veu que un cop s'ha arribat al famós 70% de vaccinats, el 30% dels no vaccinats es resisteix a punxar-se.

Per ràdios, teles, diaris... opinadors, periodistes, polítics, metges. cientícis es demanen que com pot ser que hi hagi prop d'un 30% de la població que encara no s'hagi vaccinat, tot i les campanyes d'informació, i també les amenaces, i els insults.

Ras i curt. Perquè no volen, i has de respectar-ho.

L'altre dia, en la seva editorial al Matí de Catalunya Ràdio, Laura Rosel afirmava sense el més mínim dubte que la vaccinació no era una decisió personal si no que afectava a la salut de tots i, per tant, no es podia considerar personal. Què volia dir? que la vaccinació ha de ser obligatòria?

En realitat, només era la seva opinió. La meva és que la vaccinació contra el Covid19 ha de ser, com ara, voluntària. Penso, crec, i defensaré allà on calgui que és una decisió estrictament personal.

De fet, en el punt en el que estem, la vaccinació és una decisió personal que no té a veure només amb la salut si no també amb la política. Té a veure amb com creus que ha de ser el món.

Només un detall: a cada elecció, a cada procés electoral, a cada referèndum.... en el que, sobre el paper, es prenen decisions transcendents sobre les polítiques que se seguiran, sempre hi ha abstenció. A les participacions més altes, hi ha prop d'un 20% d'abstencionistes. A les participacions més baixes, com la del referèndum de la constitució europea, l'abstenció pot depassar el 70%. Votar o no votar afecta directament a la salut pública. i si no, pregunteu per les retallades en salut pública que és una constant des de fa anys. 

El sistema mateix afecta a la salut pública. Cada dia, de mitjana, se suïciden dues persones a Catalunya. Cada any moren unes 600 persones a Barcelona com a conseqüència de la contaminació atmosfèrica.

I la pujada del preu de la llum? Aquesta pujada provoca un increment de la pobresa energètic. La pobresa es un factor de risc per a la salut.  

L'alcohol, el tabac, l'obesitat... són problemes de salut pública. L'estat, però, no sembla estar gaire preocupat pel tema i, de fet, fa un bon negoci amb els imposts sobre l'alcohol i el tabac.

O el canvi climàtic. Les advertències de l'ONU són cada com més clares. hem de deixar d'emetre gasos d'efecte hivernacle (GEH) de forma immediata. El canvi climàtic avui ja es cobra un preu en extinció d'espècies i en vides humanes. Això anirà a més. Si no s'atura l'emissió de GEH la probabilitat que els nostres fills, o nets, acabin sent, ells mateixos, part d'aquest preu a pagar anirà creixent.

No veig per enlloc que tots aquests problemes de salut pública s'estiguin encarant. De fet la sensació és que el sistema sembla més interessat en mantenir els business as usual. Només cal veure com les elits han obert els ulls com plats quan s'ha parlat de l'ampliació del Prat, o amb els jocs olímpics d'hivern de Barcelona-Pirineus. Han ensumat sang. Negocis especulatius. Els diners per davant de tot. Més desigualtat i, per tant, més problemes de salut pública que afectaran, sobretot, als més pobres.

Reprenc. Un 30% de persones s'abstenen, sistemàticament, de votar. Cadascuna d'elles tindrà els seus motius. Jo no demano per què no voten. Respecto el seu no-vot, tant més quan, resulta que paguen els seus imposts, igual que jo i compleixen amb els seus deures igual que jo. En canvi, no exerceixen el "dret" a vot. És curiós com aquesta decisió de no votar, de renunciar al "dret" a votar es respecta, tot i que, certament, a ningú se li escapa que el no-vot afecta, per una banda , a la legitimitat del sistema; i per altre, als propis no-votants, perquè el seu no-vot se'ls pot girar fàcilment en contra, amb polítiques de retallades, per exemple, en salut.

Vist així, els abstencionistes i els que encara no s'han vaccinat s'assemblen. però mentre que l'abstenció està assimilada com a part del sistema, els no-vaccinats, en canvi, en són la prova fefaent d'un fracàs del sistema.

El sistema ha fracassat en informar correctament a la gent enlloc d'espantar-la, amenaçar-la, insultar-la, o idiotitzar-la amb sensacionalisme, informació espectacle i propaganda. El sistema ha fracassat en el seu objectiu d'educar als joves com a ciutadans crítics, amb esperit científic, amb valors cívics. En canvi produeix ciutadans acrítics, treballadors dòcils ignorants dels seus drets laborals i consumidors compulsius. El sistema fracassa en la protecció dels ciutadans quan, en nom de la seguretat de l'estat, de la salut, l'ordre públic, o "de la constitución que nos hemos dado entre todos", envia els anti-avalots a rebentar ulls i testicles, o tanca rapers a la presó, o els envia a l'exili per dir que la monarquia està corrupta, o els sanciona amb multes impossibles. L'estat reprimeix la dissidència.

Mirin. No es volen vacunar? que no es vacunin. No són els meus enemics. Tinc molt clar quins són els meus enemics. El que se segur és que un no vaccinat no és el meu enemic pel fet de no estar vaccinat. Ho serà si és que és un fatxa, o un psicòpata, o un violador, però no per no estar vaccinat. Queda entès? Estan en el seu dret de no vaccinar-se. 

No només. L'estat NO té dret a fer la vida impossible als no-vaccinats. Punt. L'estat no té dret a fer-li la vida impossible a ningú que en l'exercici dels drets que li són reconeguts prengui decisions que no li agraden a l'estat. Mala sort, estat. Mira de convèncer-los amb informació clara i intel·ligible. Per descomptat sense agendes ocultes.

En fi. per què la gent no es vacuna? per què l'a vaccinació s'ha estancat al 70%? Senzillament perquè els que encara no ho han fet, no volen. Potser canvien en el futur, o potser no. En tot cas, perquè la decisió és seva i tenen dret a decidir.

11 de setembre de 2021

11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Diada de reivindicació i, quan convé, i ara convé, de lluita.

En tant que diada nacional de Catalunya estem directament cridats a participar-hi tots aquells que ens sentim nacionalment catalans. Tots aquells en que la nostra identitat personal té com un dels ingredients la identitat nacional catalana. 

El que ens impulsa és el desig de la pervivència i  el creixement de la  identitat nacional catalana, de la llengua catalana, de la cultura, popular i tradicional, però també de la contemporània, de Catalunya, del paisatge, de les diferents formes de vida, i més que cap altre cosa, de la llibertat i els drets de la gent que vivim a Catalunya. Del seu progrés, i el progrés és impossible sense llibertat.  Ens impulsa la voluntat de defensa d'aquesta identitat, llengua, cultura, gent i país.

En la meva opinió, que crec que és compartida per la majoria dels i les compatriotes, per a fer realitat aquests desitjos ens cal un estat català independent, en forma de república.

Això, i no pas altra cosa, és el que fa que estiguem cridats a sortir al carrer per la Diada. Però no només per la Diada. La independència reclama mobilització permanent, desobediència civil, confrontació amb l'estat. Ens cal la determinació que ens va dur a la gran victòria del primer d'octubre de 2017, i a la gran mobilització amb vaga general i aturada de país del 3 d'octubre del mateix any. Ens cal l'esperit de lluita de les protestes a la Plaça Urquinaona contra la "sentència" del "procés".

No som fulls d'un arbre que s'emporta el vent. Si de cas som el vent. El que som, del cert, són homes i dones que se saben lliures i que volen decidir lliurement com volen que sigui el país on viuen. Si això representa conflicte i lluita amb un estat autoritari, repressor i protofeixista, benvinguda sigui la lluita. Amb el feixisme no es discuteix ni es debat en taules de diàleg. No és negocia amb el feixisme. Al feixisme se l'ataca i se'l destrueix allà on aparegui.

La nostra victòria serà la independència. La que vam votar, amb una aclaparadora majoria de vots favorables aquell gloriós primer d'octubre de 2017. Aquella victòria va ser de la nació catalana. Que després uns polítics mediocres no fossin capaços d'aprofitar aquella victòria, de guiar aquella força en un conflicte que era, és i serà inevitable, només ens diu que ens calen millors lideratges.

Tornem al carrer, a retrobar-nos, a mirar-nos de nou als ulls, a adonar-nos que som a casa nostra, que som molts, que som forts, que la nostra determinació i el nostre desig segueixen intactes, que al 2017 vam guanyar el  referèndum d'autodeterminació i que cal fer-lo realitat. 

Independència, i no pas altre cosa, és el que defensaré al carrer per la Diada.

Que tingueu una bona i reivindicativa diada nacional.

Visca Catalunya lliure.

Llibre llegit: «Si el cel es tornés vermell» de Cori Calero. Comunicat de premsa de l'IPCC de 09/08/2021.

Llibre llegit:  «Si el cel es tornés vermell. El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l» de la periodista lleidatana Cori Calero especialitzada en divulgació científica i mediambiental i, en particular, del que representa i representarà el canvi climàtic.

El llibre s'estructura en tres parts. El primer bloc dona una resposta a la pregunta   «Què és el canvi climàtic?», i ja ens posa en alerta sobre les conseqüències, catastròfiques que, de forma inevitable, patirem. A la segona part «La noticia amb menys popularitat de la història» es demana com pot ser que  sabent les conseqüències inevitables i permanents, si més no per a una bona quantitat de generacions  a venir, no s'estigui actuant amb contundència i celeritat. La tercera part "Converses de cafè i d'altres indrets» recull les entrevistes a la Dra. M. Carme Llasat Botija (científica), Yayo Herrero (activista), el Dr. Jordi Solé Ollé (científic), el Dr. Josep Peñuelas (científic) i Maria Serra (activista).

El llibre és una eina de divulgació sobre el que implica el canvi climàtic per als que avui vivim i per als que viuran en el futur. En particular es fa un incís en el que representarà el canvi climàtic a la regió mediterrània. També és una crida a l'acció, i a l'adopció d'un estil de vida conscient i compromès amb la reducció de les emissions i la mitigació dels efectes del canvi climàtic. L'estil és molt directe. És, en aquest sentit, fàcil de llegir. Potser no tant pel seu contingut, força angoixant. És una lectura ideal per a treballar-la a instituts i centres educatius, però s'adreça a tothom. Seria molt bo que el llegissin els polítics que suposadament ens representen, a veure si entenen alguna cosa i deixen de fer l'imbècil.

El missatge del llibre és clar: el canvi climàtic ja és. Ja l'estem patint, i anirà a més. Degut a l'acumulació actual de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, ni que avui es tallessin en sec les emissions, ja tindríem un creixement inevitable de la temperatura i conseqüències catastròfiques en forma de fenòmens atmosfèrics extrems, augment del nivell del mar, menor disponibilitat d'aigua potable, destrucció d'hàbitats,ecosistemes i reducció de biodiversitat, pèrdua de terres fèrtils, amb les conseqüents migracions, aparició de noves malalties i virus... Tot això anirà a més. Ja està passant, i continuarà passant els propers anys, fins i tot  si avui s'aturessin completament les emissions degut a que els fenòmens atmosfèrics presenten una forta inèrcia que cal mesurar en anys.  

El cas és que avui no s'aturaran en sec les emissions. Ni demà. El que passa és que com que les emissions continuen -de fet, no han parat d'augmentar des de les primeres conferències internacionals sobre el clima, tot i els acords per a reduir-les preses en aquestes mateixes conferencies- el que cal esperar és que els efectes siguin molt més intensos. Cada dècima d'increment a la temperatura mitjana global es tradueix , directament, en més patiment, en més morts per calor, o per malaltia, o per gana, o per manca d'aigua, o per conflictes entre països desesperats i persones desesperades que fugen de la desertificació del que era la seva llar.

Anem a aquest futur. La qüestió és si només serà un futur terrible o si serà apocalíptic.

No és que ho digui jo, o que digui Cori Calero. Avui mateix el «Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic» (Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC) de l'ONU ha presentat la primera part del sisè informe sobre canvi climàtic. En podeu veure el resum de premsa a aquest enllaç.

Aquesta primera part no parla dels efectes sobre les persones ni de com mitigar el canvi, això vindrà a les parts posteriors que haurien de publicar-se durant aquest any i el que ve. Potser voldreu veure quines conseqüències es preveien als  informes anteriors (el cinquè informe es va publicar l'any 2014).

L'avís és clar:

«Climate change widespread, rapid, and intensifying – IPCC

GENEVA, Aug 9 – Scientists are observing changes in the Earth’s climate in every region and across the whole climate system, according to the latest Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) Report, released today. Many of the changes observed in the climate are unprecedented in thousands, if not hundreds of thousands of years, and some of the changes already set in motion - such as continued sea level rise - are irreversible over hundreds to thousands of years.

However, strong and sustained reductions in emissions of carbon dioxide and other greenhouse gases would limit climate change. While benefits for air quality would come quickly, it could take 20-30 years to see global temperatures stabilize, according to the IPCC Working Group I report, Climate Change 2021: the Physical Science Basis, approved on Friday by 195 member governments of the IPCC, through a virtual approval session that was held over two weeks starting on July 26.»

[...]

«The report provides new estimates of the chances of crossing the global warming level of 1.5°C in the next decades, and finds that unless there are immediate, rapid and large-scale reductions in greenhouse gas emissions, limiting warming to close to 1.5°C or even 2°C will be beyond reach.

The report shows that emissions of greenhouse gases from human activities are responsible for approximately 1.1°C of warming since 1850-1900, and finds that averaged over the next 20 years, global temperature is expected to reach or exceed 1.5°C of warming.» 

[...]

«“Climate change is already affecting every region on Earth, in multiple ways. The changes we experience will increase with additional warming”, said IPCC Working Group I Co-Chair Panmao Zhai.

[...]

 The report projects that in the coming decades climate changes will increase in all regions. For 1.5°C of global warming, there will be increasing heat waves, longer warm seasons and shorter cold seasons. At 2°C of global warming, heat extremes would more often reach critical tolerance thresholds for agriculture and health, the report shows.

[...]

 But it is not just about temperature. Climate change is bringing multiple different changes in different regions – which will all increase with further warming. These include changes to wetness and dryness, to winds, snow and ice, coastal areas and oceans. For example:

• Climate change is intensifying the water cycle. This brings more intense rainfall and associated flooding, as well as more intense drought in many regions.
• Climate change is affecting rainfall patterns. In high latitudes, precipitation is likely to increase, while it is projected to decrease over large parts of the subtropics. Changes to monsoon precipitation are expected, which will vary by region.
• Coastal areas will see continued sea level rise throughout the 21st century, contributing to more frequent and severe coastal flooding in low-lying areas and coastal erosion. Extreme sea level events that previously occurred once in 100 years could happen every year by the end of this century.
• Further warming will amplify permafrost thawing, and the loss of seasonal snow cover, melting of glaciers and ice sheets, and loss of summer Arctic sea ice.
• Changes to the ocean, including warming, more frequent marine heatwaves,  cean acidification, and reduced oxygen levels have been clearly linked to human influence. These changes affect both ocean ecosystems and the people that rely on them, and they will continue throughout at least the rest of this century.
• For cities, some aspects of climate change may be amplified, including heat (since urban areas are usually warmer than their surroundings), flooding from heavy precipitation events and sea level rise in coastal cities.»
  

[...]

«The report also shows that human actions still have the potential to determine the future course of climate. The evidence is clear that carbon dioxide (CO 2 ) is the main driver of climate change, even as other greenhouse gases and air pollutants also affect the climate.

“Stabilizing the climate will require strong, rapid, and sustained reductions in greenhouse gas emissions, and reaching net zero CO 2 emissions. Limiting other greenhouse gases and air pollutants, especially methane, could have benefits both for health and the climate,” said Zhai.»

I ara que algú del govern de Catalunya i del gobierno de España m'expliqui l'estupidesa infinita que es demostra al plantejar uns "jocs olímpics d'hivern al Pirineu" i també una ampliació de l'aeroport del Prat quan, a la vista de que parlem de la supervivència de l'espècie, el que caldria seria deixar de volar amb avió i, per tant, no calen aeroports més grans.

Cal canviar a models econòmics sostenibles que, per descomptat, han de fugir del monocultiu turístic. Cal  protegir els ecosistemes, i el Pirineu és un dels més fràgils, amb una reequilibri territorial. Cal potenciar el transport públic. Per posar  tren de Puigcerdà a la Seu d'Urgell no calen uns jocs olímpics al servei i major glòria del nacionalisme espanyol. El que cal és inversió en medi rural. Per portar la fibra òptica a la Catalunya no metropolitaana no calen uns Jocs olímpics, el quec cal és inversió i reequilibri territorial, cal que l'area metropolitana es faci més petita i més verda, calen més pagesos i més gestió dels boscos. Tots plegats hem de reduir el consum de productes, d'energia i d'aigua i posats a consumir, que sigui majoritàriament de producció local i de proximitat. Sobirania alimentària se'n diu. I també energètica. Però per aconseguir-ho una massa crítica dela població ha de comprometre's amb el futur, informar-se i actuar de forma conseqüent i responsable.

Al meu entendre, avui els polítics han deixat de ser útils. No tenen cap visió estratègica que no sigui la dels lobbies que, aquests sí, representen.

Hi havia un projecte d'independència nacional que, jo creia, era compartit per aquests polítics però la força revolucionària de la gent els va aturar en sec. Massa negocis es podien perdre. El projecte independentista, evidentment, persisteix, però no pot deixar-se en mans d'aquests colla de buròcrates de vol gallinaci que hi han ara a banda i banda. El projecte independentista representa sobiranies (nacional, energètica, alimentària), representa autogestió, representa compromís amb el medi ambient: actuar localment pensant globalment, representa reequilibri territorial i millor acord amb el medi. El projecte indepèndetista representa major eficiència en el comsum i, necessàriament, passa per treure's de sobre la capa parasitària, extractiva i corrupta que representa l'estat espanyol i el pou sense fons que és Madrid. Territori, per cert, que segons les previsions del IPCC pot esdevenir un bolet insostenible enmig del desert que serà la península Ibèrica (Catalunya inclosa).

I ara, seguim fent com si res.

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

Rebel·lia

Aquest mes de juny ha estat intens. per una banda, els presos polítics catalans: Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Quim Form., han estat indultats i ja han tornat amb els seus. Aquest gest va ser la resposta de l'estat espanyol a l'informe del consell d'Europa en que es denunciava l'existència de presos polítics a l'estat espanyol i se n'exigia el seu alliberament, que es permetés el retorn dels exiliats i  la fi de la repressió a l'independentisme.

La resposta d'Espanya ha estat un indult reversible, que ja s'encarregaran de revertir PP i VOX quan tinguin majoria, que la tindran. I prou. La repressió continua. Els exiliats segueixen sense poder tornar a casa. El Tribunal de Cuentas embarga els bens i provoca la mort civil d'aquest indultats, i dels encausats per la consulta del 9N2014 i el referèndum del 1O2017.

A l'octubre de 2017 algú va decidir que el millor era que la gent mobilitzada i disposada a defensar la independència se'n tornés a casa. Suposo que alguns va decidir que no estaven disposat als sacrificis (més que res econòmics) de la defensa de la independència els podrien costar. Potser alguns també van decidir que un moviment amb tanta força al carrer i, definitivament, ingovernable era tant o més perillós que els "socis" madrilenys i de l'estat espanyol amb els que, en definitiva, sempre hi ha la possibilitat de posar-se d'acord en el que fa al repartiment de poder i la "cogovernança". En particular, dels anhelats fons europeus.

El resultat, doncs, és que la repressió no s'atura perquè els que han d'aturar-la, a Barcelona i a Madrid, tenen bons motius per a no fer-ho. No sempre els mateixos motius, segur. No els comparteixen. Potser tenen motius discrepants, en realitat. Però el fet és que als poderosos ja els va bé la repressió, i els oprimits són els mateixos. És allò de ser tres voltes rebel: per feminista, per  treballador, per nació oprimida.

 A la repressió només podem respondre des del carrer. Amb mobilització  persistent i tan massiva com sigui possible. Per descomptat, aquesta mobilització ha de ser tan autogestionada com es pugui, per evitar una nova traïció dels líders, com la que al seu temps va denunciar Xirinacs.

És urgent fer la independència. Hem de culminar el que vam encetar l'octubre de 2017. Hem de tornar al carrer. Anar-hi, anar-hi i anar-hi,l com deia Antoní Massaguer. 

 L'estat espanyol està en fallida. Aquest cop els fons europeus hauran de tornar-se. No podrà fer-ho sense patiment. A un món ideal, els fons s'invertirien amb seny, i el resultat seria la recuperació de fons invertit més beneficis. Això no passarà. La natura mafiosa de l'estat portarà, inevitablement, a que aquests diners acabin a les butxaques dels que des del 39 són la casta opressora. Els diners, per tant, els haurem de retornar els que, des del 39, som objecte de l'extracció i depredació.  

Per això aquestes dues notícies: bona part dels "boomers" i la generació X veuran retallades a les seves pensions, o hauran de treballar més anys per a tenir-ne dret. I aquesta altre: el PSOE i UP recuperen la Ley de Seguridad Nacional del PP i l'amplien amb  les "lliçons apreses" a la pandèmia. Notablement: en cas de crisi, tots els adults podrà ser mobilitzats i se'ls podran requisar els bens, "temporalment" i amb una "indemnització". Temporalitat i indemnització que queden a discreció de l'estat, evidentment.

Punt u. Jo no vaig escaquejar-me de la mili, allà pels 80, per a fer-la ara que en tinc més de cinquanta.

Punt dos. Els meus estalvis són meus. Encara més quan ja m'estan dient que hauré de treballar fins els setanta, o els vuitanta, o fins que em mori perquè la pensió, o serà una merda, o no serà.

Ho he dit amb bones paraules. Ara ho diré amb males: que no em toquin ni un cèntim o acabaran esbudellats. Que no se'ls acudeixi donar-me un fusell, perquè tots els trets que engegui seran contra ells.

Aquesta llei del PP, i ara del PSOE i UP demana que la gent surti al carrer i que s'hi estigui allà fins que la màfia corrupta que domina totes les institucions de  l'estat espanyol sigui tancada de per vida. A Catalunya, a més, tenim la tasca addicional de completar la feina encetada l'octubre  de 2017 i fer, d'una punyetera vegada, la independència que ens és tan necessària.

Ens volen espantar. No ho aconseguiran. La por l'han de tenir ells. La tindran ells. En passaran molta, de por.

OCTUVRE.CAT sobre els indults. 26 de maig 2021.

Imprescindible. Subscric paraula per paraula.

Indults no, amnistia, autodeterminació i independència!

El primer d'octubre van venir a pegar-nos. Ni oblit ni perdó. 

Jo ni indulto ni amnistio a l'estat espanyol.

Apunteu-vos a Octuvre.cat!

Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

Octuvre.cat: "FONS EUROPEUS: Que corri abans no es consumi l'estafa dels despatxos madrilenys."

 Això és tan bèstia que cal donar-li publicitat. Que corri.

https://Octuvre.cat, amb Marta Sibina i Albano Dante-Fachín, ens fan adonar de l'escàndol dels fons europeus. Si us fixeu no fan servir més que informacions de diaris. Tiren d'hemeroteca. Què vol dir això? Que, efectivament, PSOE i Podemos menteixen més que parlen. Són una eina més de l'IBEX. Menteixen. Professionalment. Amb tota la cara dura del món. Avui necessito els teus vots, avui et dic el que vols sentir. Demà necessito els vots d'algú altre? igual.

Però compte,  que si t'enganyen una vegada, la culpa és del mentider. Si t'enganyen dues, la culpa és teva. Si "t'enganyen" molts més cops potser és que ja et va bé que "t'enganyin" i, en realitat, el que estàs fent és mentir a un tercer.

Em temo que hi ha molt d'això últim, i que els tercers som el poble de Catalunya.

Partits independentistes: primer avís. 

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista