Pàgines

dilluns, 21 d’agost del 2017

No odiaré

S'ha acabat. El terrorista fugit ha mort i l'actuació dels Mossos ha estat brillant. Ho deia en el post anterior i ho repeteixo ara. Cal felicitar a la nostra Policia.

... Però, tanmateix, no em trec del cap el relat d'aquest darrer episodi.

De forma resumida : El responsable directe de la mort de catorze persones avui s'ha immolat. S'ha fet matar pels mossos. Ha cridat "Al·lah és gran!", ha mostrat  un cinturó d'explosius (fals) enganxat al cos i els mossos han fet l'únic que podien fer davant l'amenaça.

Abans l'havien descobert uns forestals, i una senyora que l'ha vist l'ha cridat que què feia i s'ha amagat a les vinyes.

Va matar a catorze  persones el dijous. A sang freda. Què pensava quan ho feia? anava drogat d'alguna forma? i què ha pensat aquests dies que ha estat amagat. Ha tingut temps d'adonar-se com ha destrossat la vida de tanta gent, i la seva pròpia? s'ha adonat que era un monstre? S'ha adonat que s'havia convertit en un monstre? o, pel contrari, la promesa del paradís ha estat present i impedint cap altre pensament? Ha estat un monstre fins al final o hi ha hagut algun penediment? s'ha immolat per esdevenir un màrtir? o s'ha fet matar en adonar-se que ja no tenia cabuda entre els humans?

No ho sé. No ho sabrem mai. Però sigui com sigui no penso odiar a ningú, ni tan sols als monstres. No odiaré. Massa sang s'ha vessat.

Cal cuidar a les víctimes. És el més important.

Però no només. De veritat, busquem la forma, trobem-la, és urgent i necessari, de dignament  cuidar i reconfortar als que pateixen, de perdonar als que ens ofenen. De fer que estimar sigui la primera tria. Trobem la forma d'estimar.

Si més no, encara que sigui migrat, no odiem.