dimecres, 24 de juny de 2009

Què passa a l'Iran?

Què passa a l'Iran?

Sembla ser que l'actual president ha guanyat les eleccions de forma clara, excessivament clara segons l'oposició.

Iran és un dels principals països productors de petroli.

Iran és una teocràcia. Un país dirigit per clergues. Personalment no em fa cap gràcia, però el sistema és aquest. L'oposició al règim aglutina segons les notícies a joves urbans, classes mitges-altes. En particular, d'aquests col·lectius, les dones han deixat sentir la seva veu, demanant l'alliberament femení.

Sembla ser que l'oposició compta amb importants padrins fora de les fronteres iranianes.

Recordo també com fins no fa poques setmanes es parlava del programa nuclear iranià. Programa amb l'objectiu últim, segons veus de fora de l'Iran, de fabricar bombes atòmiques, i de com això "desestabilitzava" la zona.

Ara ens trobem amb conflictes, revolta i repressió als carrers de Teheran.

Coincidència?

Hi ha un fet que m'escama: l'oposició al règim troba el seu suport en capes mitges i altes d ela societat i, sobretot, en joves urbans. Iran és un país amb la població majoritàriament jove, com correspon a la piràmide demogràfica de països pobres i en desenvolupament. La població de l'Iran és majoritàriament rural.

Majoritàriament rural.

En els ambients rurals és on més suport rep el règim iranià. Amb una mica de lògica, acceptant que les eleccions no han estat netes, (el mateix règim reconeix "errors" en 3.000.000 de vots, una barbaritat, però que "no afecten" als resultats) tanmateix em sembla molt més raonable pensar que les eleccions les ha guanyat el partit oficialista que no l'oposició. O, si més no, que el règim té molt més suport popular que l'oposició.

Quina és la força real de l'oposició és la pregunta clau. Tanmateix, de moment i pel que es veu, el règim controla la situació i està reprimint amb sang i morts als manifestants opositors.

Què hi ha darrera de tots aquests moviments a l'Iran? Jo demano per als iranians el dret a triar. El dret al la igualtat per a les dones. El dret a una educació laica. En això crec que coincideixo amb els manifestants. També demano per als iranians la independència econòmica i el dret al seu model econòmic, el dret a disposar com vulguin de les seves fonts d'energia. En això crec que també coincideixo amb els manifestants i crec que amb els iranians que donen suport al seu règim.

Què passa a l'Iran? no ho se. Hi han morts al carrer i la seva sang clama al cel. Els culpables de les morts sempre són els que disparen però, més culpables que ells ho són els que ordenen disparar. Més culpables que els que usen les armes són els que calculen en termes de guany de poder quanta sang estan disposats a vessar.

I si ho mires així, llavors el que passa a l'Iran ja no és blanc o negre. Ja no és cosa de bons i dolents. Més aviat és el desig de llibertat, de dignitat, de tot un poble, dels que es manifesten i dels que donen suport al règim; enfrontat amb el desig de poder "d'autoritats" i "mestres" disposats a utilitzar aquest desig de llibertat i dignitat en un tauler d'escacs on enfrontaran màrtirs amb guardians i on la vida humana, un cop més, serà una moneda de canvi barata.

Jo només demano que hi hagi pau.

Un altre món és possible
Publica un comentari a l'entrada