divendres, 12 de juny de 2009

5.000.000 d'aturats

La ministra d'economia diu que "ni de lluny" s'arribarà als 5.000.000 d'aturats.

I diu això perquè, un cop passades les eleccions europees, han fet una revisió de les previsions de "creixement" per a enguany, i per a l'any que ve, i resulta que els brots verds i tot l'optimisme de fa una setmana han desaparegut: pujarà l'atur enguany i el que ve. Ara són les previsions oficials, que sempre són optimistes. És dir, que quan es revisen és a pitjor. I sempre es revisen.

L'atur a l'estat arribarà als 5.000.000? La Salgado diu que no. També deia el Corbacho, no fa tant, que no s'arribaria als 4.000.000 i aquesta xifra ja ha estat superada. Perquè m'hauria de creure ara a la ministra?

La meva opinió: s'han gastat els quartos en el curt plaç del Plan-E amb la intenció d'arribar a les europees podent presentar "brots verds": l'atur va baixar en maig. I es va presentar com un canvi de tendència. Avui diuen que la tendència és que seguirà la destrucció de llocs de treball, almenys durant un any.

Ho han descobert en una setmana? No, és clar. Mentien quan parlaven de brots verds. Mentien perquè el sistema viu de la "confiança". Paradoxa: cal "mentir" per generar "confiança" en el sistema.

El problema és que s'acosta el moment en que no quedaran més calers.

Per això han llençat un ultimàtum sobre finançament. Ja veurem que fa el govern català. O la Generalitat accepta la última paraula del ZP, o les discusions pel finançament es trenquen i ja se'n parlarà algun dia.

El problema és que la Generalitat ja està ofegada i sense recursos. Si no hi han recursos, serveis que presta le Generalitat no es podran donar, o s'hauran de donar malament.

La tàctica espanyola és simple: escanyar a la Generalitat per ofegar-la i que acabi acceptant el que sigui. O això, o la suspensió de pagaments.

El que passa és que ofegar a la Generalitat significa el que he dit abans: deixar de prestar serveis a ciutadans. Salut, educació, dependència...

Suposo que es podria fer una anàlisi política, però el problema, al meu entendre, és molt més profund.

Sospito que la gent està molt emprenyada, però també sospito que hi ha molta por. Sospito que els esclats socials, si n'hi han, seran molt més "virtuals" que reals. Dit d'una altre forma, pot haver molta gent disposada a posar la seva signatura en una recollida de firmes. En canvi, molta menys gent estarà disposada a fer vagues, aturades o a manifestar-se.

Forçant la interpretació: les darreres eleccions europees. Abstenció del 63% al Principat. No anar a votar que és? una protesta virtual. El sistema passa com si res sobre això. El sistema no pateix si no hi ha aturada de la producció, si no hi ha aturada dels cicles econòmics. En aquest sentit, la "democràcia" és més un ornament que no pas una peça estructural clau.

Molta de la gent disposada a manifestar-se, fer vagues, aturades... la gent que es mobilitza per a defensar drets o criticar el sistema no té perquè estar, en cap cas, demanant un canvi de sistema.

En aquest sentit, el respecte íntim i profund envers l'autoritat del sistema fa que es pugui arribar als 5.000.000, o als 6.000.000, o als 7.000.000 d'aturats, ves a saber, o que es pugui donar una degradació o acabament en la prestació de serveis bàsics i, malgrat tot, el sistema no trontollarà.

El sistema està als nostres caps. És bona part de la nostra identitat. Fins i tot de la identitat de molts dels que en reneguen. I contra aquests ultims hi ha, finalment, la repressió i la violència física. El sistema, en un dels principis que s'accepten sense discusió i que és una rendició incondicional per part dels súbdits, gaudeix del monopoli de la violència, i l'exerceix per la via policial i la militar.

I també l'exerceix virtualment: la por a ser exclòs, a ser marginat.

Per a molts aturats, aquesta violència virtual ha esdevingut real i l'exclusió és una amenaça materialitzada.

Aquesta batalla caldrà lliurar-la en molts fronts. En el cap de cadascun de nosaltres, per començar.

De veritat som lliures?

Un altre home és possible. Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada