dissabte, 2 de febrer de 2019

Mobilitzem-nos

Ahir es va perpetrar el primer acte de la paròdia de judici contra els presos polítics catalans : un trasllat en una presó mòbil de cel·les individuals i aïllades, amb un guàrdia civil enfotent-se, gravant com se n'enfotia i difonent les imatges. Una nova humiliació. Pagareu això, carcellers.

A continuació  l'ultra-dreta ens ha deixat clar que el seu odi és absolut. Qui no ho esperava? Arrimades, Rivera... diuen que els segrestats han de declarar emmanillats, com assassins. Humiliats.

Jo em sento odiat i agredit. Sento quer em volen humiliar i em volen sotmetre.

La meva reacció, estrictament personal, és la de revoltar-me. Jo no penso estimar ni perdonar als que, n'estic convençut pels fets, em volen sotmès. Al contrari, maldaré per, des de la meva condició, vèncer-els.

Corresponc al seu odi amb el meu. Corresponc amb la meva acció de revolta. Des de la meva rebel·lió personal. Des de les meves ganes immenses de derrotar-los. També des del desig de venjança. Ells em volen sotmès. Jo els vull derrotats i foragitats. Ells em volen emmanillat i humiliat. Jo vull el mateix per ells.

Des d'aquest plantejament personal, doncs, no puc fer més que una crida a l'acció. Unilateral. Contundent. No violenta. No violenta per raons pràctiques, que no ètiques. Ben conscient que l'estat ocupant ha respost, i respondrà, amb violència a la no-violència. Ho espero. Entra dins del càlcul. Justament per això, arribarà el moment en que caldrà aparcar la no-violència. Arribarà. Espanya no es retirarà de Catalunya sense deixar un rastre de més sang. De quants morts estarem parlant? de mil? de cinc mil? de deu mil? de cent mil, potser?

Diu Lluís Llach a "Venim del Nord, venim del Sud" que "si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang".  Amb vergonya, però no es pot renunciar a la lluita. HI ha massa en joc. Hi ha en joc la llibertat de vida plena. Hi ha en joc la supervivència.

No vull parlar d'ètica. Als feixistes i als mafiosos l'ètica els és igual. Als feixistes i als mafiosos se'ls derrota i se'ls tanca, primer de tot per supervivència, és la més primària i bàsica de les forces. A més resulta que l'ètica està de part nostra. però l'apel·lació a l'ètica ens allunya massa del fet que aquesta és una lluita per la supervivència. Tenim raó. Però no és per la raó que cal lluitar. L'ètica està de part nostra. Però no és per l'ètica cal lluitar. Hem de lluitar per la supervivència. Hem de lluitar, simplement, perquè ens hi va l'existència com a societat.

I la paròdia del judici n'és la mostra : els segrestats van carregats de raons, però les condemnes, dures, llargues, estan escrites. Serà una litúrgia de la humiliació i de l'odi racista contra les catalanes i els catalans. Es voldrà oposar raó i ètica a l'odi. No funcionarà. Arribem al punt en que haurem d'oposar el nostre desig de supervivència, la nostra ràbia i, així ho han volgut, el nostre odi, al seu.

Jo ho crec : cada dia que passa és un dia menys per alliberar la República. També ho crec : Arriba el moment de grans sacrificis. El món està canviant. A pitjor. Però alguns canvis ens beneficien. Els podem aprofitar. Mobilitzem-nos.