Pàgines

dissabte, 14 de setembre del 2013

Esperant resposta

Rajoy enviarà la resposta a la petició d'una convocatòria de consulta de forma imminent. Aquest cap de setmana.

Puc equivocar-me i segurament seria el millor, sobretot pels partidaris del no, que m'equivoqués, però estic bastant segur que la resposta serà un nou cop de porta.

Per què ho crec? perquè autoritzar una consulta seria el mateix que reconèixer al poble de Catalunya el dret a autodeterminar-se. La porta el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat. És dir, una cosa que no està recollida a la constitució i que, per tant i en la seva lògica, no existeix, no ha existit i no existirà mai.

Encara més, i segurament molt més greu: seria reconèixer a la ciutadania de Catalunya la maduresa suficient per triar. Més enllà dels conceptes de nació i estat, la consulta prèvia sobre una qüestió fonamental d'organització territorial de l'estat seria un precedent absolut.

Un precedent. La constitució va ser obra d'un grup de "savis" i referendada, no consultada. Els estatuts d'autonomia han estat referendats, no consultats (i algun, posteriorment retallat i esmenat per un tribunal). La constitució europea va ser referendada, no consultada (i finalment menystinguda). La consulta al poble de Catalunya seria prèvia a una reorganització. Se li demanaria primer al poble què vol, i després s'obraria en conseqüència. No és una diferència menor. Al contrari.

Justament, per l'empoderament que significa per part del poble, prou que se n'estaran de permetre-ho.

No. Rajoy i el PP diran que no. Massa democràcia per a un cap de setmana.

En el seu esquema mental, i en general en el del PPSOE, els espanyols són súbdits, no ciutadans. Els espanyols han de ser tutelats. En el fons el que hi ha és una grandissima desconfiança i menysteniment envers els ciutadans de l'estat.

Diran que no. No em plantejo cap altre escenari. Els considero incapaços.

La conseqüència, al meu parer és que el govern de Catalunya es veurà abocat, en breu, a la Declaració Unilateral d'Inependència. No hi haurà cap més sortida. El raonament és que si es vol convocar una consulta, ja sigui en forma de consulta pròpiament dita, o en forma d'eleccions plebiscitàries, aquesta comptarà amb l'oposició legal de l'estat. Primer s'impugnarà la llei de consultes, i després s'impugnarà les eleccions plebiscitàries o, simplement, es suspendrà l'autonomia. Legalment l'estat pot fer-ho.

Aleshores què es pot fer? no reconèixer la legalitat estatal. És dir, només es possible des de la independència. Perquè el que no tindria sentit és convocar una consulta en rebel·lia i, després, sotmetre's de nou a la disciplina estatal per a iniciar un procés legal per a la independència... amb les regles d'aquest mateix estat. És absurd. Una negociació així només pot ser entre iguals.

Si Rajoy dona un cop de porta, serà l'anunci de la Independència de Catalunya. Al govern de Catalunya no li en quedarà una altre que declarar la Independència abans d'un any, i la consulta no serà una consulta, si no el referendament, la ratificació, de la Declaració d'Independència.

Una llàstima, sobretot pels ciutadans de la resta de l'estat espanyol que veuran com, tancant la porta a una consulta, també es tanca la porta civilitzada cap a l'empoderament ciutadà i a encetar el debat, imprescindible per als espanyols, sobre l'organització del seu estat. Però aquest ja no serà el nostre problema.

A menys, és clar, que el que hagin estat parlant Mas i Rajoy hagi estat, justament, de tolerar unes plebiscitàries. D'aquesta forma Rajoy no es veuria en el penós tràngol d'haver d'explicar als espanyols la diferència entre igualtat i uniformitat; o la diferència entre formes d'organització diferents i privilegis.

Un tràngol penós, sobretot després d'haver estat durant anys, durant dècades, confonent de forma interessada aquests termes. Confonent igualtat amb uniformitat, diferències amb privilegis, tolerant i aprofitant-se del discurs de la suposada insolidaritat als catalans; fent una política supremacista del nacionalisme espanyol sobre els "nacionalismes perifèrics" que ha consistit en confondre identitat nacional amb nacionalisme, i en virtut d'aquesta confusió blasmar i negar la identitat nacional catalana. Anys de dir-nos als catalans que part de la identitat personal de molts de nosaltres era una cosa equivocada, quan no dolenta. Realment, seria un tràngol penós haver de corregir aquest discurs d'anys que ha anat tan bé per obtenir majories absolutes al congrés.

Jo crec, però, que haurien d'intentar-ho. Potser els sorprendria descobrir que el poble espanyol és de mires més altes que no es pensen, que potser són ciutadans lliures i no súbdits. O potser ja els hi està bé ser súbdits, però tot i això, haurien d'intentar d'explicar-ho al poble. Però no ho faran. Desconfien massa del seu poble, el menystenen. Només són els seus súbdits. No volen comptar amb el poble ni trencar amb un vell discurs d'anys. Per tant, qualsevol canvi ha de fer-se dirigint al poble. No representen al poble. El dirigeixen. Potser això explicaria les declaracions de Mas abans de la Diada parlant del 2016. La hipotètica "negociació" hauria anat en la línia de convocar les eleccions tard, cap al 2016, havent donat temps al No per organitzar una campanya amb cara i ulls per debatre la independència de forma raonada i amb un govern de concentració PPSOE nou -les eleccions espanyoles són el 2015- capaç de dirigir la cada cop més necessària, i no només pels conflictes territorials, reforma constitucional. Una segona "transició", mantenint el control i pilotant el procés.

Però, ai las! va i resulta que un munt de catalans organitzen una performance brutal que fa saltar pels aires aquests plans tan ben traçats. El poble tocant els nassos, com sempre.

IEl poble diu que la consulta ha de ser el 2014. El "no" ha perdut el temps i no només no ha bastit un argumentari en condicions si no que, a més, ha de carregar amb una amenaça de bomba el mateix 11 de setembre a Gran Via amb Passeig de Gràcia; ha de carregar amb la imatge de l'agressió a la delegació de la Generalitat a Madrid per part de feixistes; que en sortir de comissaria són rebuts per una altre munt de feixistes amb el braç en alt cridant "Cataluña es España"; i ha de carregar amb la imatge de militars espanyols retirats que proposen ni més ni menys, posar un filat que parteixi Catalunya i separar amics i famílies en una deportació massiva.

Ja ho saben aquests troglodites que ells no són ningú per dir-li a ningú on ha de viure? Ja ho saben que les deportacions massives són un delicte contra la humanitat? Val a dir, però, que alguna cosa hem millorat: ara ja no parlen bombardejar Catalunya i que Déu triï als seus. Ara, amb la deportació n'hi hauria prou. Impressionant. Jo no ho hauria fet millor. Són indepes infiltrats, segur.

En fi. Puc equivocar-me, però avui estic molt convençut que abans d'un any, potser aquest mateix any, viurem la Declaració d'Independència.