divendres, 22 de març de 2013

Any Espriu

Encara no n'havia parlat, i em venia de gust fer-ho: enguany es celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu. És l'Any Espriu.

En els anys de foscor i repressió de la dictadura franquista, quan la llengua catalana tornava a ser atacada i perseguida, és quan destaca la figura d'Espriu.

En algun moment, Espriu va veure la seva tasca literària en català com un monument funerari per a la llengua que ell considerava que moriria aviat, que no superaria els anys de repressió. Calia salvar els mots.

El seu amor per la llengua, l'us de la qual va refinar i destil·lar en composicions precises, a vegades hermètiques, d'una bellesa dura, aspra. Era un amor, per tant, desesperançat. Però amor fidel a una llengua, a un país. Un país que ell veia derrotat i en extinció, del que calia salvar-ne els mots.

I en l'amor rebutjava l'odi. El seu cant a la pell de brau, a Sepharad, potser un retret, potser també una crida al diàleg. En tot cas, una crida abandonar per sempre més la violència, que ha estat "el gran crim de Sepharad: la infinita tristesa del pecat de la guerra sense victòria entre germans".

Espriu ens va salvar els mots i aquest és el seu llegat. Aquest poble i aquesta llengua sembla que se n'han sortit d'aquell tràngol. Per l'esforç i patiment de molts, també dels poetes. Amb perseverança. Salvant el que es podia salvar i també els mots.

En tot cas, avui la situació és força diferent i la supervivència d'una llengua (no tan) minoritària com la nostra planteja reptes diferents.

La figura d'Espriu i la seva obra són un far i una referència en els temps que ens toquen viure, malgrat ser tan diferents o fins i tot oposats, doncs on abans hi havia derrota i desesperança avui hi ha una gran crisi, però també una gran il·lusió col·lectiva per un nou país. Ara, com llavors, ens caldrà ser fidels, i estimar, a aquest poble i a aquesta llengua.

    INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues." Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble."


[cant XXXVIII de La pell de brau]
No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec, on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Així sigui.
Aquí podeu accedir a una petita selecció de poemes d'Espriu
Publica un comentari a l'entrada