Ahir parlava de la convocatòria de vaga indefinida als transports francesos i, d'altres sectors que s'adhereixin a la vaga i avui m'ha arribat una notícia que també fa referència a l'estat francès i que es va produir també ahir.
La notícia és que Sarkozy ha acceptat suavitzar la reforma de les pensions (també a Europapress.cat), però manté el retard en l'edat de la jubilació (estem parlant de França).
La lluita contra la reforma de les pensions ha provocat que enguany a França s'hagin convocat fins a set vagues generals. Set. Set jornades de vaga general amb èxit.
A França, pel que tinc entès, els sindicats paguen als seus afiliats el sou dels dies de vaga. Per alguna cosa serveixen les quotes sindicals. Tanmateix no tothom que fa vaga està afiliat a un sindicat i no se quin és el grau de sindicació dels treballadors francesos. En tot cas, si els treballadors estan afiliats és perquè senten que estar-ho els proporciona protecció i força. És una reflexió que haurien de fer els sindicats d'aquí.
Set dies de Vaga General i l'amenaça de vaga indefinida en sectors clau i Sarkozy comença a mostrar signes de debilitat. La batalla a França està sent dura i fa l'efecte que encara es pot endurir més.
Suavitzar la reforma de pensions és una tàctica per intentar desmobilitzar els sectors menys oposats al govern francès. Tanmateix, Sarkozy parla d'elements de la reforma que no tenen marxa enrere. Els sindicats no afluixen i aposten per la vaga sectorial indefinida.
Les espases estan en alt i està per veure qui acabarà vencent, si els sindicats o si el govern de Sarkozy. Tanmateix, em fa l'efecte que la balança es comença a desequilibrar en favor dels treballadors. Com ha de ser. Però compte: després de set vagues generals en un any i amb la perspectiva de vagues indefinides. Aquesta lluita té un cost pels treballadors. Aquesta lluita, malgrat tot, és lluny d'estar guanyada. De fet, a dia d'avui la reforma segueix endavant.
Fins aquí he parlat dels treballadors francesos. Ara m'agradaria parlar dels catalans, i dels sindicats que patim per aquestes latituds. Estan disposats a plantar cara? estan disposats a colpejar de nou amb una nova Vaga General? El Rodríguez diu que la reforma no es toca però que està disposat a parlar de la reforma de les pensions amb els sindicats.
Doncs no. No toca parlar de la reforma de les pensions. Toca parlar de la reforma laboral. Cal fer marxa enrere de la reforma i com que el Rodríguez diu que la reforma no es toca, el que cal és una nova vaga general. Punt.
I per descomptat, les pensions no es toquen si no és per millorar-les. L'oferta del Rodríguez als sindicats de parlar (Parlar, no negociar. També podrien parlar de futbol, o de cinema...) de la reforma de les pensions és d'un cinisme brutal.
Perquè ja hi ha qui ha parlat de les pensions. Coneixeu "el grup dels 100"? aquest grup "d'economistes de reconegut prestigi" proposen entre d'altres perles: tenir en compte tota la vida laboral per calcular la prestació, cotitzar durant 40 anys per tenir dret a la pensió màxima (ara són 35) i no jubilar-se abans dels 67 anys (això últim era la proposta inicial del Rodri).
Aquesta proposta de reforma de les pensions mereixeria, directament, una nova Vaga General.
La cosa és simple: se'ls ha de parar els peus ara. La reforma laboral s'ha d'aturar. Si no aturem la reforma laboral ens tindran esclaus a la feina. Si no aturem la reforma laboral, ens endinyaran la reforma de les pensions. Amb la reforma de les pensions, es condemna als treballadors a una vellesa de precarietat. Encara més quan ja s'està estudiant el copagament dels medicaments i tantes d'altres.
Només tindran serveis els que s'hauran pogut pagar un pla de pensions privat, i una mútua privada. Qui pot fer-ho amb salaris mileuristes? ¿qui creu que el mileurista d'avui no ho serà d'aquí vint anys, quan justament el que garanteix aquesta reforma laboral és el contrari: baixada de sous general i major temporalitat?
Com s'atreveixen a esmentar les pensions ni tan sols, quan tots aquests diputats i senadors tenen garantides pensions vitalícies tan bon punt abandonin els càrrecs públics! i són aquests els que ens condemnen a la misèria?
Tenim dues opcions: callar i creure, o lluitar i, potser, guanyar. Tenim l'exemple francès ben a prop.
Fa falta ja una Vaga General.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada